Gaudí 4D, Molière i Ionesco, i cinema de por

a ell, això no és cap novetat. Exacte. És la més personal, és la més sincera, té molt d'autobiogràfic, és la peli menys fantasiosa perquè pretén ser un drama d'època. Jo pel que he llegit la situo una mica al costat de Porco Rosso. Pot ser? Sí, en el sentit que també té una història sobre la guerra, sobre els avions, és una passió del Miyazaki... Sí, el que fa és que Porco Rosso era un porc, el protagonista, correcte més si m'equivoco. Sí, no, no, era un porc. I aquesta, en canvi, juga amb la realitat pura i dura. Està molt bé, li manca una mica d'aquella màgia que tenen, per exemple, Ponyo, que tenen Shihiro, que tenen Totoro. Però, evidentment, és una obra mestra i amb el temps va guanyant, va guanyant i és de les destacades del festival. Diríem més, però s'acaba el temps. Ai, no podem. Bueno, escolteu, la setmana que ve no hi som, però d'aquí dues setmanes tornarem a ser aquí amb vosaltres. Moltíssimes gràcies, Carlos Giacomelli, Marc Pere Arnau, a mi mateix, a vosaltres sobretot. Adeu. Gràcies per convidar-me. Doncs un dijous més, comencem aquí al Babilònia, un programa que, com sabeu, s'està dedicat al món de la cultura. I, home, i persones que dominen aquest tema, tenim aquí dos que això, vaja, és immillorable. Tenim la Rosa, què tal? Hola, bona tarda. Com estem? I el Jaume Vidal, que... Jo sóc millorable. Sempre sóc millorables. Home, agraïm molt la presentació que ens has fet, eh? Molt bé, faltaria. El mateix, nosaltres diem el mateix de la part que està al control, eh, Cesc? Exacte, aquell que parla, tant en quant, no? Perquè és el que diem, no? Molt bé. Doncs el que farem avui, com sempre, és parlar de moltes cosetes i el que farem serà això, parlarem primer d'art. La Rosa ens farà una Gaudí Experience i llavors el que intentarem serà buscar, a part d'això, comentaris a la Casa Patió. També a la literatura parlarem de dues obres de teatre, dos clàssics. Un és El malalt imaginari, de Molière. L'altre serà La cantant calva, d'Eugène Ionescu. Parlem del teatre de l'absurd, un tema molt interessant. I també el Jaume ens parlarà de dues paraules, amb aquella especial que fem sempre de quins mots salvaríem, de la llengua catalana, pericuresi, que jo no ho coneixia. Però ara ja sí, eh? Ara ja sí, no? Ara ja ho tenim bastant clar, no?, el que és cada cosa. i després tenim el conjunt de paraules La roda del temps, que també explicarà el Jaume d'on ve això. Cinema. Tenim un especial de cinema de por, que jo m'he encarregat de veure. Dos pel·lícules novetats, més o menys, que seria Exorcisme a Georgia, de Tom Elkins i Expedient Warren, de The Conjuring, que és una cosa d'aquestes americanes que està molt bé. El Jaume ens parlarà també d'una previsió harakiri, la muerte d'un samurai, de Takashimike, també un clàssic del terror japonès, que en aquest cas se'n va cap al món dels samurais, i també de Gloria, de Sebastian Lelio. La Rosa ens farà també una simbiosi entre Papa, soc un zombi, i Kheriti, la casa dels contes. Ho dic bé? Molt bé. I acabarem amb Frenètic, un clàssic de Roman Polanski i una agenda del cinebaix que, com sempre aquí, recolzem que a Sant Feliu anem al cinema, que són els pocs cinemes que ens queden aquí a prop nostre i, com a mínim, que intentem salvar, eh?, ja que està la situació. Cinemes de característica identificadora, oi? Sí, sí. Molt bé, i a més amb un esforç molt encomiable. Molt encomiable, sí, sí. I una mica també per amenitzar la música de fons, tindrem un cantant que avui compliria 55 anys, no és gaire conegut, és conegut, però em refereixo a conegut dels anys 80, un grup que es deia Durant Durant, El nostre amic Simón Le Bon, aquell senyor ros que era tan guapetón i que les noies frisaven per ell. Bueno, en aquella època eren els Spanda Ovalet i els Durant Durant. Els sentirem de fons. Sí, era el que estava de moda. Per tant, avui complés 55 anyets. Com passa el temps, eh? Déu-n'hi-do. Mare meva. Ben portats, no sé, ja mirarem la foto. Bueno, no gaire, no gaire, et dic jo que no gaire, perquè ell és la fotografia mica. Déu-n'hi-do, aquest ha passat també pel quiròfan i Déu-n'hi-do. I també la nostra cançó que avui intentarem posar serà un tema que surt constantment a la pel·lícula Frenètic i és una cançó de Grace Jones, que era molt coneguda, molt coneguda als anys 80, que es deia I've seen that face before, que bueno, que ja veureu, que tothom la coneix i és una cançó molt coneguda d'aquella època. Molt bé, Rosa, parla'ns de la Casa Batlló i d'aquesta experiència Gaudir en quatre dimensions, que jo no coneixia. Mira, començo precisament per Gaudir Experiència. Es diu així, es diu Gaudir Experiència. Es troba... És una pantalla de cinema en quatre dimensions, que ara explicarem que... Ja sabeu què és, però, bueno, ho recordarem, no? Això es troba, aquest Gauri Experiència, es troba al carrer Larrat, número 41, de Barcelona. Això està, bueno, al costat del Parc Güell, així de clar. Ah, molt bé. Al costat del Parc Güell, el polèmic Parc Güell aquests dies, perquè sabeu que ja començarà aquest cap de setmana, es començarà a cobrar ja l'entrada. Això està sent molt polèmic, sobretot amb els guies de turisme... pels veïns, per les escoles, perquè clar, moltíssimes escoles de Catalunya, sobretot de Barcelona, per la proximitat, per desplaçar-se en un dia, clar, van allà a passar el dia i a estudiar el modernisme i a gaudir en un ambient a sobre, a l'exterior, a l'aire lliure, no? I clar, ara les escoles també hauran de pagar. No sé que siguin escoles del barri o de Barcelona, em penso. Bueno, hi ha una sèrie d'excepcions que espero que es vagin ampliant, eh? I un punt molt ràpid és que els hereus d'Usevi Güell i en Joan Güell van donar aquesta teòrica Ciutat-Jardí, que és la intenció que volien fer allà una mena com d'urbanització per gent burgesa i pudiente de l'època. Llavors, quan al final això no va sorgir cap al 1920 i poc, no em vull equivocar, va ser donat. donado, vull dir, a l'Ajuntament de Barcelona, per ús de ciutadà. Per tant, vull dir, en teoria, la condició d'un espai privat era donar-lo a la ciutat. Ara l'Ajuntament vol treure diners, vol privatitzar, entre cometes, aquest espai, això malament. És que és això, i jo de fet, i aquí si ho diré, almenys va ser una mica la sensació, la meva impressió, Gaudí Experiència, de fet és això també, a veure, és una iniciativa privada, és una botiga, una botiga d'objectes de qualitat, això sí, de records d'en Gaudí, en concret d'en Gaudí, d'acord? El que passa que té, el que és la botiga, no és massa gran, no sé quines dimensions pot tenir, però bé, el que són les parets són unes pantalles interactives, que tu llavors, bueno, el que es porta avui dia no és així digital, sinó això que tu vas pulsant, i jo què sé, diferents obres de Gaudilla, siguin de Barcelona, de fora de Barcelona, i vas, no cliquant, vas tocant amb el tacte, I llavors, a partir d'allí, doncs, vas veient, doncs, el mobileri que hi havia en aquella casa, per exemple, les Teresianes, doncs, vinga, que hi havia a la Colònia Güell, a la cripta de la Colònia Güell, igual, no?, i t'explica una mica la història i tal. Bueno, està bé, està bé, perquè allà, a més, aquella zona sí que és de lliure accés, tu pots anar a veure, doncs, quins objectes tenen allà a la venda, però també pots estar allà una miqueta amb aquestes pantalles, doncs, estàs una estona, no?, I després tenen la part de cinema, de sala de projeccions. És en quatre dimensions, és veritat, perquè juga a més a més de les tres dimensions a la pantalla, que sembla que tingui volum i que tu estàs allà dins d'aquesta projecció. A més a més els agents es mouen també, i a moments sí que es mouen, no molt tampoc, però sí que fan una mica de moviment, i llavors sents si fa una mica de vent sense el vent, i sents una miqueta d'humitat si hi ha la pluja. És maco per això, com a experiència és maco, és curtet, no sé si venien a ser 9-10 minutets, és molt curtet, et sap a poc. I quan van? Això, mira, no me'n recordo... És car, eh? És car. Està ja 10 minutets. Ostres, és car, eh? No sé si eren 9 euros, pot ser? Hola. Nosaltres vam anar per què? Per 10 minutets. Sí. A veure, és car. Jo ho vaig trobar molt car. El que passa que, insisteixo, com que a l'estiu, no sé si això encara s'està fent o es tornarà a fer, a la pàgina web de barcelona.cat, barra Modernisme, t'enviaven uns tiquets al compte del 50%. Llavors, sí. I, home, per 4 euros i mig, que val la pena, no? Que per això vam anar a veure-ho, vam anar a veure... Ara, a veure que la projecció és xulíssima, perquè veus tot el món imaginari d'engaudir, el món de la natura, el món del mar, o dels guerrers, per exemple, que després surten les altres cases... o els mars, les marees, com ell a partir d'aquí s'inspira per fer la seva obra. És molt interessant de veure. És una miqueta el que us vaig explicar. És la mateixa tècnica del Museu de la... El Museu de la Ciència, allà al Tibidabo, del Museu de la Ciència, també d'allò del viatge de Darwin, amb el Víger, amb aquell vaixell, no?, que també són quatre, bueno, en quatre, allò era en tres dimensions, és xulíssim, o sigui, aquestes projeccions són una passada, deuen ser caríssimes també, de fet. Home, segur, això no hi ha cap mena de dubte. Ara, potser és això saber que existeix, mirar a veure si hi ha alguna oferta, o si a lo millor amb el carnet de la biblioteca, o amb el carnet d'algun tipus de cosa, doncs també podem tenir descompte, eh? pot ser un preu acceptable. Clar, sí, sí, podria ser. Cosa que tampoc és la Casa Batlló. Exacte, aquí ja és una altra cosa. La Casa Batlló també va ser, que també Déu-n'hi-do, clar, és que tot el que està en mans privades... Em sembla que són 12 euros. 12 euros la Casa Batlló. Sí, crec que sí, crec que sí. També ho vam veure per la meitat de preu. Clar, és que teníem els tiquets al 50% i dius, home, Però està bé, a 6 està bé. Ara havíem d'anar un dia en concret a setmana, no sé si eren els dimecres, i a partir de les 7 o les 8 del vespre, que és quan ja abaixa el número de turistes, de visitants, però com que tenen obert fins a les 9, tenia les dues horetes ben bé per veure-la i superbé. A més, amb audioguia... Allà et col·loques els cascos i a mesura que vas veient els números tu vas pulsant aquell número i et van explicar què hem de dir de la casa. Amb el pitet que he posat tota l'estona perquè anaves... Mira, ja fa anys que l'havia vista, però és que et torna a sorprendre. Et torna a sorprendre i tornes a gaudir moltíssim. És una barbaritat la casa. Sabeu que li diuen també la casa dels ossos? Perquè a la façana, aquelles finestres, aquelles barretes així finetes que es veuen en els cristalls, això semblen ossos. I aquí interpreta que poden ser ossos, no? I per això també li diuen, quan la van fer, li diuen els barcelonins de l'època, doncs la van conèixer, la van batejar com a la casa dels ossos, no? També té altres noms, però bueno. La casa va ser construïda entre el 1904 i el 1906, Déu-n'hi-do. És curiós, és una curiositat que la van fer sense plànols. Sense plànols, sí. A mesura que anaven pujant, doncs anaven fent, anaven inventant. Que no hi havia arquitecte, vols dir? Amb arquitectes sí, que hi havien gaudit. Ja. Però que era molt... Us en recordeu que gaudí sempre? Ha estat molt lliure, ha estat molt creatiu. Però di una cosa, vull dir, aquest plantejament és correcte, el que diu Rosa, però ja estava l'edifici fet. Això no ho he dit mai, eh? L'edifici estava fet, el que dius tu, que és que anaven improvisant a mesura que anaven remodelant, perquè era un edifici, em sembla, que ja estava fet. Igual sí que era això. Un edifici avorrit, d'aquests que hi ha a l'Eixample. A la cantonada hi ha un de molt semblant de com era anteriorment. Però el que dius tu, sí que és veritat que no hi havia una traça, no hi havia un disseny de façana ni d'interior. I clar, hi va retocar tot l'interior, eh? Clar, tot allò està molt tocat. Sí, i tots els pisos. A veure, pensem que eren... Els monopisos de vivendes, d'arquitecte. Ara avui dia, clar, hi ha la planta que es visita pel turisme i el terrat i tot això, però encara n'hi ha pisos que són, sobretot, despatxos professionals, oficines i despatxos. Que dius, quin luxe treballar aquí. Calla, calla, calla. Doncs només entralles una passada també, l'escala que puja, que recorda l'espina dorsal d'un drac, fins i tot. És maquíssima. O la xemeneia que hi ha en aquell saló també preciós. Hi ha molts motius marins també, sobretot a una zona que dius, ostres, sembla que no, però és que pensaven tota... Tota la casa, tots els raconets, tot el centímetre quadrat està pensat, està guarnit, té una funció i és preciós. El que és el cel obert, que està tot enrajolat, amb blaus que va canviant de tonalitats també, no és el mateix blau tampoc. Clar, recorda molt el mar. Saps per què? Per què hi ha blanc, hi ha dalt, hi ha blau? Per la llum. És a dir, l'evolució de blanquinós. A baix hi ha més rajoles blanques que no pas blaves. I a mesura que va pujant són més blaves que no pas blanques. L'efecte de la llum, com més alt, més llum tens. Si ho poses tot blau, com és un blau elèctric, un blau pujat, a baix quedaria molt fosc. el reflex de la llum, a dalt ja hi havia prou, vull dir, amb aquesta tonalitat, amb aquest homenatge que dius-te perfectament al mar, però a baix va pensar, si poseu blau no es veuen res. I ell pensava molt en aquests temes, perquè era un tiu que era molt intel·ligent. Tot és que està, tots els detalls estan pensats, és que és impressionant. Mira, hi ha, sobretot això ho veus clar, a les zones de les habitacions, el menjador aquell tan gran al saló, a les habitacions... i veus fins i tot les reixetes de ventilació, les finestres, tenen les seves reixetes de ventilació, però tot ha estudiat ergonòmicament també, fins i tot com has d'obrir, com has de tancar, si fa molta calor obres i llavors es crea una corrent d'aire que està a la mar de bé, en canvi si fa fred, doncs tanques i tens a la caloreta que dèiem escalfant l'estància... Seients pensats perquè siguin confortables. Sí, sí, sí. El posamans aquests, la barana aquesta, no? Igual també és que està tot, que dius... Hi ha l'ascensor, l'ascensor és una cocada, també. És que tot, qualsevol coseta. Hi ha, per exemple, els forjats del pati també són preciosos. Clar, és que visites el que és la planta noble, que és el que, bueno, entres per l'entrada, puges per aquella escala tan xula, que recorda l'espinador sal d'un drac, entres a la sala noble, que és la planta noble, després tens una mica de terrasseta d'aquesta planta, d'aquest pati, després puges a dalt al terrat també, els terrats també són preciosos amb aquella creu que té... que recorda una miqueta, la façana recorda també un drac. Exacte. Després tenen diverses... És el llom, teòricament. Sí, exacte. I es parla que aquesta creu, que és la creu típica que posava Gaudí, que era extremament religiós, és la llança, exacte. Sí, la llança, l'espasa de Sant Jordi, que travessa el drac i que l'acaba matant. Exacte. I llavors... I les balconades són cares que semblen cranis o imatges dels morts provocats per aquest drac. Fins i tot s'ha parlat d'això. I per això els ossos que hi ha a sota. Hi ha tot un simbolisme molt potent que hi ha en diferents interpretacions, però això... poden ser moltes coses gaudeixes molt la veritat és que és una preciositat i gaudeixes molt llavors, només recordar també els arcs de catenàries i la volta de Mahó, que també xulíssima em va agradar molt tornar a veure les catenàries aquelles així, de color blanc en aquest cas que recorda molt també les que va fer servir al convent de les Teresianes sí senyor molt recomanable i també a la casa de la Pedrera també tenen a dalt A la banda de dalt també hi ha aquests arcs catenàrics, parabòlics, com vulguis dir la paraula, però encara hi són també, no? I això és un invent exclusiu d'en Gaudí. Exacte. Vull dir, això va ser agafar... Agafo un pes, giro a l'arc, és un contrapès, no? I va dir, va bé, fa aquest efecte. Si aguanta així, aguanta d'una altra manera. És una arcada molt més lleugera, aguanta molt més pes i dóna sensació d'amplitud i lleugeresa i d'alçada, impressionant. El Palau Güell ja va començar a utilitzar-lo en la decoració, bàsicament. Això l'utilitza, a la Casa Batlló, l'utilitza sobretot a la zona del safareig. A dalt, el safareig. És xulíssim veure el safareig. És que tot té una funcionalitat. És que està tot pensat fins a l'últim detall. És una preciositat. Ai, ens tiraríem quatre hores parlant d'aquest tema. I a més ho tenim aquí al costat de Barcelona, que som uns afortunats. Això sí, és tenir en compte que tenim molta sort amb el que tenim a Barcelona i que hem d'estimar el que tenim aquí, que ens anem després, jo què sé, a Florència i a Roma i ens anem a París i vinga, i aquí no veiem res. Bueno, estic fent publicitat. Hem de fer el que diu la pàgina web de la Diputació de Barcelona. Barcelonaesmoltmes.cat. O directament al blog de barcelon-art.blogspot.com, que és el meu. Ai, ai, molt bé. Sí, senyor. Aquí hem fet publicitat. Ja que no paguen les marques, Jaume... Sí, sí, molt bé. Bueno, escolta, anem a parlar una mica de literatura. Curiosament, avui parlarem d'obres de teatre, però aplicades a la literatura. Bueno, m'ha agafat una rampella a mi i últimament estic llegint teatre, que també és una forma de llegir el món de la literatura. I he agafat un clàssic de l'any 1673. Guaita. Ens anem a veure a Molière. D'abans d'ahir. Exacte. El malalt imaginari. És una obra meravellosa, és l'última comèdia que va escriure Molière, perquè escrivia comèdies, aquest senyor, i és una peça exquisida, que dic jo, amb un humor fi, i molt curiós perquè Molière va ser un dels primers dramaturgs que va gussar, per dir d'aquesta manera, posar al mateix nivell els senyors i el servei, els criats, d'acord? I el senyor Argan, és el senyor de la casa, té una malaltia imaginària, vull dir, està malalt, però és un hipocondríac, no té res. Llavors li agrada que vinguin els metges i que estiguin per ell i tal. Llavors l'Antònia, que és com es deia l'Antoine, imagino, i a França, no? És la criada que li fot una canya. Però totalment irònica, és boníssima, els comentaris que li fa. Llavors té una filla casadera, que s'ha de casar, no? I ella es vol casar amb un noi, és d'angèlica, no ho sé d'una altra manera... I el noi es diu Cleonte, aquests noms així que dius, oh, que semblen com de... Que ha caigut del seu. Exacte. I és el típic noi guapo, que la nena s'enamora i tal. Però el pare, com vol tenir un gendre que sigui metge per cuidar-lo, el vol casar amb un metge. Perquè el pare és una mica hipocondríac, no? Totalment hipocondríac. Una mica no, totalment. Li fan la batibes cada dia. És que és aquella època, estem parlant del 1600, i fan sangria. Sangoneres aquelles. I llavors hi ha un joc magnífic d'aquests d'època, de comèdia, de... així d'aquestes costumistes i tal, amb el qual al final l'Angèlica es casa, es casarà amb el seu estimat, no? Vull dir, perquè hi ha un joc que no explicarem, perquè és llarg i complex, amb el que entra tothom aquí al mig a jugar, no? Però bé, és una obra, ja et dic, meravellosa, es llegeix en dues hores i val la pena. Una altra que he llegit és La cantante Calva. La cantante Richof. Sí, exacte. És una obra d'Eugène Ionescu. Aquí hi ha un problema amb el que és el teatre contemporani. Tothom coneixem a Molière, coneixem a Shakespeare, coneixem els grans clàssics, no? Però, clar, el teatre del segle XX és complex, no? I aquí estem dins del que es diu el teatre de l'absurd, no? Samuel Beckett, Jean Genet, una sèrie de gent que es dedicava a fer aquest tipus de teatre. I en el cas de la cantant Calva és justament això, l'absurd. L'estaven fent la temporada passada al Tantarantana. Al Tantarantana, ja pot ser. Jo crec que depèn de la gent, si no sap el que va veure es pot sentir insultada, directament. Perquè considero que és un teatre que no és el teatre a l'ús. És un teatre amb el qual el que passa és il·lògic. És una crítica tremenda al consumisme. Estem parlant del teatre dels anys 40-50. Aquesta hora és l'any 50 en concret. I és les postguerres i el moment en què hi ha una potència a nivell de consumista i aquesta banalitat del consumisme, no? I és com es planteja. I vaig a llegir la primera escena, vull dir, el què és, no? Interior, burgués inglés, con sillones ingleses. Velada inglesa. El señor Smith inglés, en su sillón, con sus zapatillas inglesas. Fuma su pipa inglesa y lee un diario inglés, junto a una chimenea inglesa. Tiene anteojos ingleses y un bigotito gris inglés. A su lado, en otro sillón inglés, la señora Smith. Inglesa, remienda unos calcetines ingleses. Un largo momento de silencio inglés. El reloj de chimenea inglés hace oír 17 toques ingleses. O sigui, que no queda cap dubte que estemos en Núlterra. Exacte, partint d'aquesta base, no? I llavors, a partir d'aquí, els diàlegs són absurds, absolutament. No hi ha res, no hi ha cap argument. El que és molt important són les acutacions, tal com tu has llegit. Això és molt important. I a la posada en escena, que es feia tantarantana, no me'n recordo el nom del grup, que existia... es legia això. Les acostacions eren legides també. Això és genial. Una veu en off o l'anava llegint. La vam veure junts, aquesta. Aquesta va ser. Sí, la vam veure junts. Doncs jo considero que és d'aquelles coses que dius, val la pena, però que a vegades pot ser una mica potent per certa gent, no? Perquè és que hi ha coses... A més, hi ha moments en què solament fan exclamacions, no? No me'n recordo ara, perquè fan... Saps què passa, Cesco? Cesco, saps què passa? Que quan... Quan va una parella i un és el que diu anirem a veure això, l'altre se la mira així a la mitja obra, saps? Se la mira així. El m'has portat tu també. És el que diu el Cesc, és important saber el que vas a veure. Clar, perquè et pots trobar que dius, home, la gent que vol veure un Shakespeare dirà, què és això? Què vols dir amb això? Que no et pots refiar, dir, vés, vine a veure això perquè jo t'ho dic? No, no, no, però una miqueta, no, jo ho dic amb el sentit de, home, explicar, perquè no és una obra de teatre a l'ús. No. És molt especial, i llavors has de tenir una miqueta de, no coneixement de literatura ni molt menys, però si no, saber una miqueta de què va. 1950. Saber que és especial. 1950. Estem parlant d'una obra... A veure, i que, de fet, hi ha una escola, va fer pel gran públic, també, que ja es va representant als teatres, que no hi ha més d'això. Però, clar, no és, potser, una comèdia, en el sentit que hi ha un principi, hi ha una història, hi ha un drama, hi ha un moviment... No, són històries, però és una mica absurdes. Són escenes, millor dit, d'històries una mica absurdes, no? Amb aquell bomber. Exacte, el primer que apareix per allà, al final. És que el bomber és divertidíssim, no? Que diu, teniu algun foc? Doncs feu el foc, no? Vull dir, caleu foc a la casa i d'altres diu... A veure, el que és molt curiós és una escena, per exemple, que és molt fort. El nom dels matrimonis, són dos matrimonis que es troben, no? Els senyors Martin i els senyors Smith. Són els dos cognoms més habituals a Anglaterra. Per tant, ja estem analitzant també les persones, no només les situacions, també les persones. Ell partís d'aquesta base. Ell vol, el que diem, que no destaqui ningú, que simplement siguin una mena com de personatges escopits de la societat. I que és això, i que a la fi a cap, que són marit i muller, comencen a dir, disculpe'm, senyora, ells allà s'ha hagut, marit i muller de tota la vida, però me parece, si no me engano, que l'ha encontrado allà en alguna parte. A mi también me parece, señor, que lo he encontrado ya en alguna parte. No lo habré visto, señora, en Manchester, por casualidad. Es muy posible. Yo soy originario de la ciudad de Manchester, pero no recuerdo muy bien, señor. No podría afirmar si lo he visto allí o no. Dios mío, qué curioso. Yo también soy originario de la ciudad de Manchester. Qué curioso, muy curioso. Pero yo, señora, deja la ciudad. Qué curioso. Y así estiran... Claro, pero quina ironía, ¿eh? Quina afrodó en aquest matrimoni. Claro, 10 o 12 minuts. También te está dient que el matrimoni no es coneix, a més d'una ocasió. Que no se't recorden un de l'altre. Va tirant tralla. T'està plantejant això, en una situació absurda, però hi ha tot un fons impressionant d'ironia crítica. Això és el que s'ha d'entendre. Ara, però molta gent, què passa? La gent que potser li falta aquest punt, potser arriba i diu, però què m'estan venent? M'estan enganyant. I jo crec que molta gent es pot enfadar perquè... La intenció. Sí, però amb aquestes coses sempre penso que cal pensar en allò. En canvi, quan ens plantejaven el cinema eròtic de l'època, al final del franquisme i tal, llavors ningú se sentia ofès, vull dir, en general. I aquí és on penso que nosaltres, almenys jo, és el que procuro incidir. que jo crec que hi ha coses que són així, com aquesta obra que acabes de dir, i en canvi són les altres que són ajades. Però, Jaume, quanta gent es va ofendre, per exemple, amb la Nobel-Bach? Quanta gent diu, quin rotllo de dues hores i mitja que no passa res? Això és un clàssic. Quan la gent parla encara de cinema francès, molta gent encara pensa que és un rotllo dels anys 60 o 70. O la gent que pensa cinema asiàtic, oh, Déu meu, una pel·lícula japonesa, tres hores de pel·lícula i que no passa res tampoc. M'entens? Vull dir, hi ha uns clitxers que això és el que a mi, vull dir, és el que crec que s'ha de trencar, aquest clitxer, no? Sí, però a veure, Xesco, però jo penso... És com el ballet contemporani, també. La dansa contemporània també està molt mal vista. Mhm. Bueno, potser com qualsevol cosa nova, qualsevol nova, la nova creació, sempre crea expectació, crea de seguida grans defensors i grans detractors, no sé per què, però mira, això passa, això passa, no? I potser a Mionesco també va passar, perquè era la novetat, era la invenció, era crear dins del gènere del teatre, doncs crear un tipus de teatre diferent. amb una forma d'expressar les situacions, amb una forma de fer crítica, amb una forma diferent de muntar les escenes, de muntar-ho tot trencant amb el que era el teatre clàssic, amb el que s'havia fet fins a aquell moment. Aquí també està el valor d'atrevir-se a fer coses diferents que també tenen el seu valor, però és diferent del que es feia. O una miqueta el que aquí va fer també el Ballinclan, el Ramon de Ballinclan, amb l'Esperpento. També va ser això. També va ser atrevir-se a fer coses diferents i plantejar el teatre de forma molt diferent. o Ramon Gómez de la Cerna amb les gregueries. Qualsevol creació nova que sorgeix d'una persona, o en pintura, Picasso va crear el cubisme. Una persona que és capaç de crear, a partir del que ella coneix, perquè són precisament les persones que coneixen més, ja tot el classicisme i la forma de fer, que era vàlida fins a llavors. I sabia pintar perfectament segons l'acadèmia, vull dir, era perfecte. Era Picasso a la seva primera etapa, era realisme total i d'acadèmia total, impecable, era impecable. En canvi, precisament, aquí està el geni, aquí està la figura del geni. parteix d'aquesta base i ser trencar, ser anar més enllà, anar a buscar altres possibilitats d'aquella disciplina, ja sigui de pintura, ja sigui el teatre, ja sigui el cinema, anar a buscar altres formes d'espressar. Molt bé. Sí, senyora. Rosa, molt bé. Gràcies. Ja ho has dit al principi del programa, si és que aquí... Clar, és que ja aquí... No tenim àvia, doncs ens ho diuen nosaltres. Que ens fichin a Catalunya Ràdio, sisplau, Catalunya Ràdio, on t'esté, home? Amb la Mònica t'arriba... Oi, no, que comença molt d'hora. Jo, cap a les dotes... Jaume. Pericuresi és un insult? No. Què sembla? Pericuresi, ara un pericuresi. Sí, pot donar una sensació tot estranya. És broma. Peri, no? Pericuresi. Pericuresi. Explica'ns-ho, Jaume. Bé, vull dir, la Teresa Forcades és la monja que s'ha fet absolutament popular, tan... plantejaments francament revolucionaris, com sabeu molt bé. I llavors, doncs, la veritat és que jo quan la vaig escoltar per primera vegada he dit, carai, tu, en quin món estem ara, no? I llavors, bé, a mi m'ha cridat molt l'atenció, doncs, amb aquestes preguntes que han fet un seguit de persones... de quines paraules salvarien. I ella, lògicament, tira cap a casa seva, no? Paraula tècnica, aquesta pericuresi, que es fa servir en teologia cristiana per indicar la relació que tenen entre elles les tres persones de la Trinitat i la relació que Déu ens proposa que tinguem entre nosaltres. Significa fer lloc al voltant d'una persona. Indica la mort no possessiu, la mort que gaudeix amb la llibertat de l'altre. T'ho desitjo de tot cor. Aquest és l'amor que jo sento per tu. Sí, però m'has de tornar. I per tu també. Gràcies. Mare de Déu, Senyor. El Jaume estima tothom. I tant. Escolta'm, això últim que has dit, l'amor és... Sí, la relació entre les tres figures, o sigui, entre la Santíssima Trinitat, el pare, el fill i el Espírit Santo. Sí, sí, sí. Un gran misteri. Ai, mare. Ho torno a llegir. A tothom ha de fer. A tothom ha de fer totalment. La paraula tècnica que es fa servir en la trilogia cristiana per indicar la relació que tenen entre elles les tres persones de la Trinitat i la relació que Déu ens proposa que tinguem entre nosaltres. Significa... Fer lloc al voltant d'una persona indica la mort no possessiu, la mort que gaudeix amb la llibertat de l'altre. Estem parlant de la comunió entre pare, fill i esperit sant, des del punt de vista clar. Que són tres persones en una. Exacte, vull dir, és com un tres en uno, no? És com el Silicon Bank. Jo estic llegint un llibre, espero acabar-lo, el que passa és que veig a poc a poc perquè estic així, poc a poquet, així, que es diu... Déu se existe, papa? Ai... Ja ho veureu, és molt interessant. L'explicació d'un pare al seu fill sobre l'existència o no existència de Déu, en general dels Deus, de qualsevol religió. Avui una neta me'n preguntava, avi, com és que hem de fer això de les torxes i de les carenes? Ah, està bé, de les vies, sí. I carai, quina pregunta més intel·ligent. És necessari fer tot això? És que no cau pel seu pes? És que no és una cosa natural? L'he contestat. Evidentment, mal més que no contesti ningú. L'he contestat i s'ha sentit molt satisfeta d'entrada, però després li venia ample. Se l'has col·locat. Sí, perquè la pregunta era una mica una crítica. Vols dir que no hi ha coses millors a fer? Està bé. La roda del temps. Ara parlem d'un cúmul de paraules. La roda del temps. Sí, això ho diu el senyor Joaquim Nadal, ho coneixeu, polític... De Girona, ara, aquest home. Àlex, exacte. Diu, la roda del temps és un concepte poètic de l'univers espriuà i un concepte real de la vida, com la llengua. La vida i la llengua. la vida individual i la vida col·lectiva com a poble. Salvar els mots, en plural, és molt més que salvar un mot. Ostres, molt bona reflexió. Això és molt maco, l'acabes de dir. Molt bona reflexió. Sí, sí, sí. I tant que sí. Jo n'hi do, eh? Aquest home val. Salvem la llengua. A mi és un home que m'agradava molt. Amb el seu moment, dins d'aquesta línia socialista, m'agradava, a part d'això, bé, a part del tema. No sé, tenia un discurs que a mi em feia gràcia, però bueno, les coses van com van, no? Bé, hem arribat a l'equador del programa i parlem del cinema. Jo faré cinc cèntims d'un parell de pel·lícules i llavors mirarà Rosa a parlar-nos d'un parell de pel·lícules vinculades al món de l'animació. I jo, com aquí en aquest programa, una miqueta el tema de les pel·lícules de por... doncs no entra gaire, jo soc una miqueta amant de les pel·lícules de por, però de les pel·lícules de por que estan bé, o que intenten estar bé. Llavors he vist dues pel·lícules de por, i les podem unificar perquè té una semblança important, sent pel·lícules més o menys que tenen 6 o 7 mesos de referència, una es veia Exorcisme a Georgia, una primera pel·lícula d'un tal Tom Elkins, que no ho fa gens malament, I és una pel·lícula, estem parlant de la típica pel·lícula d'ensurt, no estem parlant de la típica pel·lícula sanguinolenta i de sang i fetge i tal. Aquest exorcisme a Jòrgia és molt curiós perquè no hi ha cap exorcisme, bàsicament, sinó que estem plantejant que és una història d'una família que se'n va viure a casa, una família molt petita, és a dir, marit, muller, la nena petita... Però tant la mare com ella, com la germana que ve a viure allà, tenen capacitats per sentir i veure coses, no? Curiosament, tant aquesta pel·lícula com l'Expedient Warren, que s'acaba parlant després, està basada en fer reals. I a partir d'aquí, jo penso, si això enganxés a l'Iker Jiménez del Quarto Milenio, es tornaria tonto, perquè les coses que passen allà, vull dir, és una brutalitat el que pot arribar a passar en aquells espais. Jo crec que aquí el cinema ha fet molt, no? I aquí, simplement, és una història molt vinculada a l'època de l'esclavisme. És a dir, en aquelles terres hi havia un senyor que es dedicava, teòricament, a salvar els esclaus. És una zona de la part sud dels Estats Units. I llavors, teòricament, semblava que era bona persona, però no era mala persona. Teòricament, és un joc, no? Li expliquen com era aquest personatge i els esperits perduts, teòricament, són els que... es presenten, els que intenten cridar l'atenció d'aquesta gent perquè es puguin venjar d'aquella mala persona que és l'esperit negre, l'esperit dolent. I això és una mica el que parlem de la sensibilitat dels nens, vull dir, tota una mica d'això. Jaume, què digues? No, ho deia un cop acabis, perquè hi ha un petit tros de poema del Salvador Espriu que s'escau perfectament. Ah, perfecte, perfecte. Doncs res, faig una comparativa ràpida amb Expedient Warren, que és una pel·lícula del James Wan, que diré, què és aquest senyor? És un senyor coreà? O de part ja no és coreà, o no sé per on és, perquè té trets xinesos, no he pogut... Orientals. Orientals. L'estic liant. El James Wan el coneixerà, qui l'hagi vist, perquè ha fet les pel·lícules S.A.W. Aquelles brutalitats, perquè són les pel·lícules d'un mal gust brutal. S.A.W. S.A.W., sí. S.A.W. Doncs en aquest cas el que ha fet és l'expedient Warren aquest, que és en aquest cas també una família, que va a una casa, és una mica una temàtica semblant, però en aquest cas la lluita és contra realment una persona, vull dir, una bruixa de Salem, per entendre's d'aquesta manera, que realment està a la casa. I aquí sí que hi ha dos personatges, que són els Warren en concret, que són clarividents, tots dos, i llavors estan patint, vull dir, pateixen amb la seva pròpia sang el que passa de família. És la família i els clarividents, que estan a la vegada ja tots amb una mena d'amonió i, bueno, per intentar treure. I aquí sí que realment surt la Lily... Com es diu? Espera, sí, és que és molt coneguda. La Lily Taylor, no sé si la teniu present, sé que ja no hi ha una mica alternativa i tal, no? I aquesta realment és posseïda per aquesta bruixa i allà és un espectacle. Bé, bestial. No sanguinolent, eh? Jo una mica, però és que és magnífic, amb la paraula, de com planteja aquest home aquests moviments, aquesta possessió. És original. Amb el tema del cinema de por, ja sé que és una mica complicat, però és original, no? Realment... fa angonia de veure com es mou aquest personatge i com vola i com s'apropa la pantalla i uns ensurts que, d'un i do, estan ben fets. Per tant, recomanable per la gent que té les pel·lícules d'ensurts i de por. teòricament basades en fer reals, tant una com l'altra. Ostres, si això li ha passat a algú, tela, eh? Jo estaria directament amb un psiquiàtric, i mai millor dit, perquè el que passa en aquelles cases, tant una com l'altra, és... Bueno, no t'ho imagines. Estàs parlant d'una possessió. D'una possessió, a les dues. Al final, una és una diferent a l'altra, però la filla cap és això. Sí, sí, sí, clar. No puc opinar aquí. No té una lògica. La lògica natural no existeix, no? La lògica humana. Però, bueno, no ho sé. No ho sé. Jaume, volies apuntar? Sí, no, jo penso que s'escaua, que passa que no m'esperava que arribés a un nivell tan potent, això. Diu, el Salvador Espriu diu, el dimoni era alt, esbel i presumptuós, no? A l'estiu deixava que la lluna empal·lidís les seves carns negrenques. O sigui, és una forma de colzebre, eh? La presentació de l'home de negre, que és la pencarnació teòricament del diable, és un senyor alt, negre i prim. Vull dir que, veus, en aquest cas hem fet l'encert on la pel·lícula ha volgut jugar perquè en un moment que es ve la nena i ja es veu darrere l'ombra i és una ombra gran i alta i tal, no? És que no t'ho perdis, eh, l'Espriu. Home, aquest senyor... El treballarem. Quan acabem amb els mots, treballarem a Espriu, que tinc un treball aquí fet. Cap problema. Serà fantàstic. Encantar-nos de la vida. I ara la Rosa ens farà el contrapunt simpàtic. Papa, sóc una zombi. I ara ens parlarà del Kiriti. La casa dels comptes. Mira, papa és una zombi... Papa. Papa. Papa. Papa. Soc una zombi. Papa, la fragoneta. No. Ah, no, no. No, és perquè és en català. Papa, en català és papa. Jo passava a cradènia gitana. Papa, soc una zombi. No, però, ojo, va ser la paraula, escolta'm. Home, la que sí que és una mica gitana és l'altre personatge, que és una mòmia egípcia, que també és una zombi, que és la mòmia de la criopatra. Ai, ai, ai, quina festa. Està molt bé, està molt bé. Em sap molt bé greu i em disculparà molt els directors perquè no he tingut temps d'apuntar-m'ho. Però sí que em vaig quedar l'altre dia amb ganes de comentar aquesta pel·lícula perquè a més ha estat fet aquí a Catalunya i val la pena, com sempre. Estan fent coses molt bones aquí. Llavors, jo m'ho intento reivindicar. Segueix la tècnica de l'stop motion i llavors és una... Una nena, una nena que va a l'institut, no té massa èxit social, la seva mare va marxar quan ella era una mica més petitona, el seu pare és, bé, més que en terra morts, és aquests que fan allò que els hi posen, els embalsamen i aquestes coses, que preparen, no? Els que els preparen, sí, embalsamadors. Però té, no us ho perdeu, que té el taller a casa mateix. Ai, com una funerària, no? Sí, bé, sí, això. Sí, perquè després també és trasllada amb la seva fragoneta. La fragoneta. Estrallada als tanatoris, suposo. Que la nena sempre ha viscut en aquest ambient, a la nena no li fa por, i fins i tot ajuda el pare a maquillar la senyora tal, a posar-li la sabata. Sí, mira que bé. I la nena li diu, però si para, para, para, però per què t'esforças tant si això ja no servirà per res? I ajuda qui aniran a parar a la fosa, no? Però el pare, tot entusiasta de la seva feina, que ho fa genial, no? Però ella és una nena una miqueta així desgarbadeta, així, no? I té pocs amics a l'institut, la veus que li costa, no?, de fer amistat, sí. I llavors, al final, li agrada un noi, però després resulta que aquest noi està amb una de la seva... que ella considera la seva millor amiga, bueno, total, que la pobra surt corrents d'una fèria que hi ha allà, d'una fira d'una casa de miralls i tal... que una mica es burlan d'hi i altres companyes de l'institut, i llavors surt corrent i es fica allà en un cementiri, no sé què, tot el cau, al final resulta que és morta, l'enterren, però clar, es converteix en una zombi. I la història d'aquesta nena, que és una zombi. Però està molt bé, està molt bé, perquè ella... Va veure son pare i li diu... No, després, això després... No, això després. Soc jo, eh? Però és el típic, no? És la banca d'enteniment, l'enfrontament entre pare i filla... O pilla, para, no? I després, clar, la reencontra, no?, la retrobada, feliç. Però, què saps, jo, quan no tens el que t'estimes, doncs és quan ho trobes a faltar, no? Diu, és una miqueta aquesta idea, no? Però l'aventura, mentre que és zombi, està molt bé, és divertidíssima. Ja et dic, els altres personatges, els altres zombis que coneix, són divertidíssims. La mòmia, que és una mòmia, a més, és una mòmia, i veus com se li va caient les venes a l'equilopatra aquesta, que és una mica gitareta, també. Clar, a l'equilopatra també hi havia molts bohemis, no? Sí. d'aquests. Un altre zombi que és una senyora, no sé si ve a ser com l'Antonieta, no? Aquesta és de l'època de Lluís... 14, 15. Lluís 14, 15, de França. L'aristocràcia. L'altre és un pirata, no sé si era el Barba Blau, no sé, un d'aquests. I, bueno, són personatges que després a la història realment van ser personatges importants, no? i ella com al final, totes les aventures que ha de passar i tots els perills per aconseguir arribar un altre cop a casa i tornar a estar amb el seu pare i abraçar el seu pare i ja tornar a sentir-se important i tenir una vida així, no? Molt bé, molt bé, papa, soc una zombi. I l'altra és Kerití, aquesta és Kerití, la casa dels contes, aquesta és francesa, és dibuixos animats a l'estit clàssic, o sigui, dibuixos pintadets, però també està molt bé. És la història d'un nano que, bueno, passen els estius a casa la tieta, una casa així que està aïllada, a la cara de campiña i tal, i la tieta sempre els explicava molts contes, quan érem petits. Després resulta que un any de tieta mort i amb ell li deixa el llibre, o sigui, tota la biblioteca. Una biblioteca enorme que té en aquella casa, però que el nano és molt petit, ell no sap llegir. a la seva edat ja toca elegir i no li està costant molt d'aprendre a elegir i clar té com una versió ja a la lectura si això a mi no em surto i jo no vull saber res i a ell li molesta molt que la tieta li hagi deixat els llibres, la biblioteca li molesta molt i en canvi veus després com s'ho va venir tot perquè el nano vegi la importància perquè clar, els personatges dels contes cobren vida i ell va reconeixent tots els personatges a mida que els veu com cobren vida, veu el dibuix, veu la Blancaneus, veu els porquets, veu el drac... Clar, ell va reconeixent tots els personatges que sortien als contes que la seva tieta li havia explicat. Ell tenia aquesta cultura oral. Li faltava després la cultura escrita, que és el que la tieta li volia allegar i li volia deixar. Doncs aquests personatges li fan veure, escolta, és que si tu no et quedes amb nosaltres, si tu rebutges aquest regal, Clar, el que faran els pares o els altres és vendre aquests llibres amb un antiquari, però amb un antiquari que no té escrúpols i que això es defarà i que ja nosaltres ens perdrem la memòria, ens començarem a esborrar. I veus, de fet, com el nen, quan no es decideix, es comencen a esborrar els dibuixets i clar, el nen ja al final se n'adona que ell els ha de salvar. Llavors és quan es posa mans a l'obra, amb l'ajuda de sa germana, que llavors aquí ja comença a tenir més millor relació amb la germana també, que és més gran que ell, i sempre s'havien portat una miqueta així. És una forma d'unió, no? És una forma d'unió entre els germans, entre el veí, que és una miqueta també així esotèric. Bé, doncs està molt bé com aconsegueixen salvar tots aquests llibres, que no vagin a parar a mans d'aquest antiquari sense escrúpols, i està molt bé també. I tant que sí. I aquest és francès. Per donar a entendre, vull dir, als nens que els llibres són importants, no? Exacte. Vull dir, que el llibre és una cosa que s'ha de tocar... Que al principi els arriba de forma oral, a través del llegat verbal, verbalment que els expliquen els adults, els expliquem aquests contes, això forma part de la seva cultura i després ells també poden accedir... Això és molt important. Doncs això, llegint-los, eh? Que no es perdi mai. Exacte. Jaume... La confiança en el teixit social era pràcticament nula. Pràcticament nula, exacte. I ara es parlaràs d'un senyor que a mi m'encanta, el Takashi Miki, m'encanta a mi aquest home. L'he vist graver tot. Aquesta no l'he vist justament, però això va a l'Arakiri, la muerte d'un samurai. Què tal, això? A mi la veritat és que se'm va fer feixuga. Sí? Sí, per una qüestió molt fàcil. Perquè aquí no n'hi ha un pam de net, saps? Aquesta també és una frase que hauríem de recuperar. La podríem recuperar. Què vol dir que no n'hi ha un pam de net? Vull dir que normalment un samurai, si arriben a la conclusió que s'ha de fer l'ariquiri ha de tenir un espai concret i aquest espai el tenen determinades persones amb categoria social llavors aquell senyor que pugui arribar a la conclusió que es vol fer l'ariquiri ha de trobar o ha d'anar a la recerca d'aquest espai i perquè això sigui així ha de convèncer els membres d'aquell espai. La pel·lícula gira l'entorn d'això, en definitiva, del poder, qui el té, i els desvelguts que han de buscar el punt, perquè si no queden completament fora de tot el que podria ser la normativa, per entendre'ns. En aquest sentit, la pel·lícula té molta potència, no hi ha cap dubte, però tot el que és el desenvolupament del fet... Hi ha una desqualificació humana tremenda, no?, amb una afició, per dir-ho d'una manera, al càstig que es garrifa. Esclar que està tan ben fet que dius, és que no pots res més que fer que treure't el barret davant, que és el que tu destaques del seu realitzador. O sigui, jo penso que queda tot dit. Igualment aquest home és bastant, vull dir, evident, no? Vull dir que si ha de fer sang i fetge, sang i fetge. Si s'ha de presentar, ho presenta. O aquí ho fa, també. Sí, sí. O en aquest cas juga a fer un cinema més elegant, més distant. No, no, no. Res, elegant i distant. M'estranyaria, perquè sempre té aquesta línia de dir, apa, no? Directament a la jugular i... Aquest home va fer una pel·lícula que es deia Audition. Sí. Jo estava desesperat amb la pel·lícula. Quina cosa. Una pel·lícula que durant tres quarts d'hora és una pel·lícula meravellosa i l'altra tres quarts d'hora és una pel·lícula salvatxa, gore, fosca, que em posava els pèls de punta perquè tot feia soroll, els cossos, tot. Era una cosa absolutament bastant insuportable. Demostra que pot fer qualsevol tipus de cinema aquest home. Això és l'avantatge. Amb el que acabes de dir, potser, almenys per la meva part, crec que s'hi pot afegir que el que sí que és cert és que és un home que t'enriqueix a nivell de conceptes, o sigui que no fa una pel·lícula per sorprendre't o per divertir-te, te la fa precisament perquè interpretis una realitat... amb el que té de bo i de dolent, paral·lelament, no? I llavors això, evidentment, els personatges estan perfectes, no? Una característica d'aquelles... Ho fa bé sempre, això, aquest aspecte. Bon cinema, no hi ha dubte. Una altra cosa és voler tenir la... Que ens agradi més o no, vull dir que també és un cinema molt especial. Però que no té la característica que tu deies de cinema de por. No, això no té res a veure. Encara aquest senyor fa moltes pel·lícules de por. Que quedi clar, això ho podeu veure a Caixa Fòrum aquest proper dijous, concretament el 31 d'octubre, a les 7 de la tarda, com deia, a Caixa Fòrum. Ah, molt bé. D'acord? Molt bé. Ara es parlaràs de Glòria, Jaume, eh? Però abans deixem que faci 3, perquè estic posant una cançoneta que són aquí de fons, que esteu escoltant. Aquesta sintonia, aquesta música, sona constantment a la pel·lícula Frenètic de Roman Polanski. És un clàssic del 88, que és la Grace Jones, com podeu escoltar, amb un tema que es deia I've seen that face before. És una cançó que realment als anys 80 va triomfar moltíssim, és un any de l'any 84, i justament al llarg de la pel·lícula va tenint una presència constant. Una pel·lícula de Roman Polanski, també un d'aquests directors que ha sabut fer cinema de tota mena, gairebé, I aquí es planteja una mena de thriller, no?, amb el qual Harrison Ford, que està meravellós, les coses com sigui, vull dir, el Harrison Ford quan el porten bé és boníssim, quan no, bueno, és aquests actors que faig una pel·lícula americana per passar l'estona, no?, com el Tom Hanks, no?, quan el Tom Hanks el collen, ho fa de conya, però si no, festa. Amb aquesta última, sembla ser, no? Que està bé, sembla ser, però el Tom Hanks és histriònic, a vegades, com Robert De Niro, aquesta gent, depèn amb qui sigui dirigit, i en aquest cas està molt ben dirigit. És un cas molt senzill, inicialment, no? Un doctor que arriba amb la seva dona a París, ha de fer una sèrie de simpòsims, una sèrie d'històries, no? I la dona desapareix misteriosament, d'acord? I és perquè hi ha hagut tot un problema amb unes maletes i tal, i hi ha, clar, una cosa molt típica dels 80, no? Un detonador nuclear, no? Som això de la Guerra Freda, i els àrabs, i els anglesos, i els russos, d'aquest pollastre que hi ha pel mig, no? Llavors, amb tota aquesta mena de frenetisme, aquesta recerca, perquè, clar, ell surt de la dutxa i dius, on està la meva dona? M'ha desaparegut i no entenc per què, perquè és una dona mestressa de casa, ell és un doctor acomodat i, per tant, no? I és que hi ha tota una història vinculada amb això, no? Llavors, aquí apareix l'Emmanuel, el francès és de Segovia, Emmanuel Signier, la dona del Roman Polanski, durant molt de temps... I llavors apareix aquesta jove, que és justament la persona que hi ha hagut a l'intercanvi, amb el que es produeix una mena de relació seductora, misteriosa, amb una sèrie de components que acaba... Com si entressis en un altre món que no coneixes. Exacte, i ell, clar, davant d'aquest conservadurisme de la vida de Harrison Ford i la seva dona, aquesta noia que va a discoteques, que li encanta aquesta música, que és sensual, clar, és clar, la Manuel Signier, quan era molt joveneta, Bé, era espectacular. I ara també, però en refereix a aquella època encara més. Però bé, simplement dir que és una pel·lícula que ha passat el temps, ha envellit prou bé. Bé, una mica les modes, no? Això, clar, la roba, els pentinats, els crepats... Com es diu això? Les... Les obreres. Les obreres, no sé com es diu en català, però bé. I això. Es postissos, no sé. Exacte, però el frenètic encara s'aguanta molt bé. I a l'altre home es parlarà de Glòria, del Sebastián Lelio, que també té un nom, aquest senyor. Aquest és d'un país de Sud-amèrica, no? Xilena, no? Xilena. Bé, jo agafant una mica el fil del que acabes d'explicar precisament de frenètic, no? Aquesta dona has dit que... Com que ell és popular, doncs ella és una senyora de casa. Sí, és que ho diu. Ho diu, eh? És que ho has dit així, i llavors jo m'agafo perquè això... Sí, ella l'acompanya. Li fa la secretària... Li fa la secretària... De cardiologia o no sé què, i ella ve una miqueta acompanyar-lo. Sí, li diu, mi, que et deixes això, té les ulleres, es veu que... A veure, que és una persona amb educació, amb classe, amb estil... Però el rol és aquest. No deixa de ser, clar... amb el seu fill, la casa seva, i està per ell, però amb el centre de paraula, que ell és feliç, eh? Vull dir, no està maltractat, ni molt menys. Digue, Jaume. Bé, doncs, jo entenc que aquesta definició que has fet de la pel·lícula Frenètic, doncs, pertoca a una història... Lògicament, plantejar-ho així i captar-ho com tu ho has captat és per explicar una història i per fer un muntatge al cap i a la fi que tindrà aquests dos mons. O sigui, el conegut que has tingut un èxit enorme i el desconegut que en definitiva t'acabarà fascinant. Ja no només perquè la noia tindrà la característica i la capacitat que té, sinó precisament perquè viu unes constants molt diferents. Doncs en Glòria no és així. És tot el contrari. Glòria... Sí, sí, sí. Eregi la ressenya, sí. Glòria és una senyora que, en definitiva, s'ha separat del seu marit i això, en l'actualitat, i a segons quins països, no deixa de ser, encara avui, una novetat no superada. O no... A Xile? Això a Xile encara és problemàtic? Sí, sí. A la capital, a Santiago? O on... Vull dir, és una ciutat o és un poble. Jo pensava que a Xile era bastant argentina. Vull dir, jo pensava que estava bastant desenvolupat. La pel·lícula està a Xile. Han passat molts anys de dictadura. Això també s'ha de tenir en compte. Això ho hem de tenir molt en contra. No sé quin... Vaig llegir l'altre dia una cosa i diu que hi ha una cosa que és el propòsit i l'altra és que hi ha la normativa acceptada i, en definitiva, assimilada. D'acord. Aquí és. Aquesta pel·lícula parla d'això. Sí que és veritat que hi ha un seguit de persones que poden tenir aquesta característica, en definitiva, separar-se perquè no s'entenen. A més a més es veu el perquè no s'entenen, no? I llavors una altra cosa és que això estigui en l'interior d'un mateix i el que provoqui és precisament... una dinàmica natural, perquè ja ho has assimilat. O sigui, tu has fet teu, allò, tant tu com l'altre. Llavors, com que això és així, que no és teu, llavors hi ha problemes. I això és el que planteja Glòria. Tot aquest seguit de problemes de no estar assimilada, una constant que en tot cas ens l'hem plantejat només. I és rica de matisos en aquest sentit. Només té un inconvenient, segons el meu criteri a la pel·lícula, que la Glòria, la intèrpret, la que fa de Glòria, és una senyora que li manca una expressivitat i que calia contemplar-ho, això, perquè els seus plans, o sigui, si no t'ho aporten en el primer instant... Quan acaba el pla dius, m'has deixat igual. Ja ha passat 25 segons. Vols dir que és una mica jeràmica, no? Que no expressa, no té expressió. Una mica el que li passa a l'Anna Belén. No fa gaires dies que també... ens preguntàvem que sí, que li mancava una certa expressió. Jo crec que és una actriu més aviat fluixeta, i això la pel·lícula li pesa, li pesa perquè... Ara, hi ha un seguit de coses molt interessants, les possibilitats, per exemple, anem a muntar una festa. Diu, ja veràs com jo, perquè la dificultat que té ell... Ella, amb una persona que ha conegut i que saben molt bé i que tenen una relació fins i tot física i tal, doncs diu, però per què no els hi dius que estàs amb mi? No, perquè els hi faria molt de mal. Jo sé com són, tenen diferents problemes físics i d'altra mena. I, en canvi, ella no en té cap de problema. I llavors, com que no en té cap i li vol demostrar, diu, vine, que veuràs la meva família, i com? Déu-n'hi-do el que passa allà. Molt interessant. Bueno, però escolta, és una bona forma, és un bon ganxo per a la pel·lícula, perquè realment... Jo crec que cal veure-la. és interessant l'única pega és l'actriu que dius que una miqueta fluixa tot i que acabes identificant-te amb ella perquè malgrat la manca d'expressivitat potser sí que acabes dient potser és difícil expressar a cada seqüència per dir-ho d'una manera que és el que sents jo també hi estic d'acord amb això però Però escurçant una mica els plans penso que hagués guanyat bastant de capacitat d'això. O sigui, la pròpia pel·lícula li manca una certa capacitat d'aguantar-la d'una manera bé. Perquè, esclar, se't fa com un pèl pesadeta i reiterativa. Doncs, Jaume, per acabar, que ens falten quatre minutets, gairebé tres, comenta'ns l'agenda del Cine Baix. Quatre minutets, oi? Hi ha molta teca, però, com a mínim, el més interessant que et creguis convenient. Sí, hi ha una cosa que és molt important, precisament avui dijous, concretament a partir de... Ja s'ha produït, això, no? Vull dir... Què era? A les vuit del vespre... Ja s'ha produït. Exacte. S'ha produït la presentació d'aquesta setena mostra de cinema ara, poi, Mediterrània i del Pròxim Orient, que tindrà lloc al Cinema Baix de Sant Feliu. Molt bé. Llavors, a les vuit del vespre s'ha començat la projecció de la pel·lícula Indignados, dirigida per Todi... Toni Gatilf, si no recordo malament, és una pel·lícula que s'ha estrenat. I bé, vull dir, a partir d'aquí tenim un seguit de pel·lícules, moltes pel·lícules, fins al dia 2 de novembre, pràcticament cada dia, cada dia agafen cinema, perquè ja sabeu que al cinema baix descansen dimarts, dimecres i dijous. Però, vull dir, cada dia que fan cinema tenim oportunitat de veure diferents pel·lícules. Com dèiem? Palestina? Com, per exemple, pel·lícules d'Egipte? Com, per exemple, pel·lícules de Constant... Constantinople? No. No, sobre colonialisme, en aquest cas. I llavors hi haurà també, finalment, el dia 1 fins al dia 4, una mostra de cinema, la qual aniran pel·lícules populars, aquestes sí que s'han estrenat, com per exemple La bicicleta verda, com per exemple Inxalá, oi? Sí, Inxalá. La pedra de la paciència, també el dia de la noche, en fi, una mostra de cinema impressionant que jo penso que hem d'estar molt a temps, i si més no trobar-nos un dia allà i que puguem dir... Un cinema que no està gaire vist, eh? Ens arriba alguna cosa egípcia, alguna cosa de Palestina, ens arriba i tal. Sí, alguna coseta. Però arriba amb compte gotes, eh? Exacte, però així recollidetes i totes amb una setmaneta perquè puguis... Com aquella trilogia, no?, que tu vas veure Rosa d'Agua, Fuego, com vas dir allò? Sí, sí. Allò era egipci? No. No, jo era indi, de la Dipameta. També estem parlant de l'Àsia, cap allà. Sí, però clar, és que és això, nosaltres tot això, bueno, el cine baix seria d'Aurien Mitjà, no? Haurien Mitjà, seria més aviat. Que no és el Llunyà. Que serien doblades, no? M'imagino, si no crec que facin. Sí, bueno, ja ho diu aquí. Bueno, igual alguna sí que és en versió original, no? De tota manera, ells en diuen així, com he dit abans, una mostra que és la setera mostra de cinema sobre el món àrab, Mediterrània i del Pròxim Orient. Si és Pròxim Orient, el que deia la Rosa, estem parlant d'Israel, Egipte, potser Aràbia, Saudí... Exacte, ens quedem per aquí i la Mediterrània potser tocarà alguna cosa d'això, Egipte, Xipre, vull dir que sí, aquesta zona d'aquí, no? que és molt poc vist aquest cinema, potser un temps que arribava bastant cinema d'Israel, venia bastanta cosa de per allà, arribaven cosetes, però va deixar de venir, no sé per quin motiu, potser va baixar el nivell. Versió original en català i també en castellà, o sigui que utilitzaran els dos doblatges. Molt bé, fantàstic. D'acord? Genial. Fantàstic. Doncs, bueno, escolta'm, un bon punt i final, eh? Perquè sempre, doncs, val la pena promocionar el que tenim a prop, no? Que, home, està bé que anem als centres comercials, però, home, que estem aquí al costat, eh? Vull dir que la gent se'n vagi a Sant Feliu. Home, i és el cinema de tota la vida. Clar. Amb un cop de tramvia... Amb els sentiments que això et desperta i amb el gust que vas... Mira, agafes el tramvia, fas un passeig i, apa, estàs al costat. Allí a Lerone City. En deixes mig minutet, no és? Ui, però mig minut, eh? Un grup de persones treballem voluntàries a Cordellà... que formem part d'allò que se'n diu els valors que hem d'arribar a conquerir i que hagin pogut perdre. Hem parlat la setmana que ve. Molt bé. Ara es deixa amb el misteri. Fantàstic. Molt bé, doncs fins la setmana que ve. Ens veiem i ens escoltem. Un poema, un poema.