Gente Bien (La Cubana) i Priscilla; El Curiós Incident; Exposicions (World Press Photo i Thyssen); Cinema: Un Monstruo, The Lobster, The Purge i Sausage Party

Avinguda Indústria, sense números. Doncs comencem un dijous més al Babilònia. Avui estem amb la magnífica companyia de la Rosa Alcalá. Sí. Hola, bona tarda. Gràcies a aquesta presentació. El que ha dit sí, amb aquesta de profunditat, és la Rosa. No, que ningú es confongui. Una transmutació. Exacte. Sí, perquè estàvem abans jugant amb el tema de les veus. És l'alegria, és l'alegria. Exacte, ha tornat una altra vegada la nostra vessant femenina, no? Sí, jo no marxo mai, ja sabeu que no. Clar que sí, clar que sí. Molt content. Molt bé, molt bé, molt bé. I tant que sí, tant que sí. Ara, vinga, gràcies. Ja escoltaré els altres programes. Ui, ui, ui, millor que no, millor que no. No, no, deixa, deixa, deixa, deixa. Ja estem bé com estem. No, va, que som molt bona gent. El Nacho Alonso. Bona nit. Com estem? Què tal? Molt bé, molt bé. Bé, sí. Una mica de fred, però bé, què hem de fer, no? Bé, no és el que hi ha, no? Ja toca, ja toca, no? Això del veroño, no? Que diuen tant veroño, ja s'ha acabat, eh? Que ja ha arribat a l'otoño i no fem rimes, eh? I no fem. Exacte, i el Jaume Vidal... Hola. Que té un carrer, eh? A Sant Feliu. Ah, sí? Sí. Ho sabies i tot? No, és que l'altre dia el David ens va passar una... Ens va passar una foto de la placa. Ah, sí. Devia ser molt popular, aquest colló. Exacte, i em passa a dir, a lo millor hi ha fet un carrer al Jaume. En vida jo t'hem fet l'hominatge. Igual, exacte. No, que això es fa a nivell pòstum, no? No. Imagina't. S'avança el pressupost i es fa... Si vols, et pelem, eh? Vull dir que no. Així de clar directament, eh? Que la cosa està com està. No? Com ho veus? Si em poseu un carrer... Igual val la pena, no? Hòstia, la mort que ho sinta també, no? Podria ser. Molt bé, molt bé, mare meva. Aquí, una mica. Bueno, heu fet una mica de transformació, eh? Sí, sí. No, realment li posarem un carrer en un espai on hi hagi gente bien, oi que sí, Rosa, no? Això sí, perquè el Jaume, vull dir que... Sí, jo crec que... Bueno, no sé si em queixaria, però riuria molt, això sí. Que quedi clar que vinc de pagès, jo, eh? I tant. Clar. Però tothom, encara que siguin pagès, usobrers i tal, ens aburgessem. Això és el que ens passa a tots plegats, Jaume? Jo a vegades estic molt convençut que no ho estic gent. Jo com sé això no li fa gràcia el concepte de burgesa al Jaume, és que no li agrada. L'hi dic, l'hi dic. No sé, a vegades tinc la sensació que no ho estic gent. Ja, no, això és veritat. Sí? És veritat, això? Sí, sí, sí, jo crec que no. A veure, que tothom estem en un àmbit que ens hem de moure... Ja m'ho puc creure, doncs, no? Clar, ens hem de moure amb una mena de societat aburgesada, però tu pots creure més o menys i pots viure d'una manera o d'una altra. Això està claríssim. Sí, sí. Molt bé, doncs parlem de gente bien, de la cubana, aquest musical, amb la Rosa. Parlem també del curiós incident del gos a mitjanit, una hora de teatre, que també comentarà la nostra amiga Rosa. i una mica, doncs, per trencar, també, per trencar, no, per seguir la línia dels musicals, Priscila, el musical, que va ser divertidíssim, que això ho comentaré jo. I, a més, he portat música. Molt bé, molt bé. He portat la Sissi Peniston i la Gloria Gaynor, que són cançons, evidentment, clar, estem parlant 70, disco, aquí farem una mica de discoteca com a mínim. Però vols dir que això no és frivolitzar una mica la seriositat de terminades constants? No ho sé, és una pregunta, eh? No, és que és la pel·lícula, directament, clar, i la pel·lícula segueix de punt i a baix. I la pel·lícula no és que sigui frívola, és molt més que frívola la pel·lícula, és una nadada a olla magnífica, és un encant... Aquesta l'has vist, Priscila, tu, Jaume, no? Sí, sí, sí. Jo també, Priscila, a mi m'encanta. És una pel·lícula de les que m'agrada sempre. Però segueix filparrant de la pel·lícula, és genial, genial. No, no, i sí, sí, avui serem irrevarens i irrevarens comentant coses. Molt bé. Molt bé. Doncs, exposicions, cases a la intimitat? Sí. Sí? Bé, vull dir, no, és que hi ha dues exposicions a Barcelona, una que està a la Fundació Rocamora. Sí, fem el sumari, ara ja parlarem. Ah, fas el sumari, va bé. Sí, sí, sí, ja parlarem. I el Nacho es comentarà la col·lecció del... Em sembla que són les obres ocultes del Thyssen, no m'hi equivocat. Bueno, les obres mestres. Mestres, no? Sí, sí. No, no, però... Però és igual, eh? És igual, eh? Eh, eh, eh, que anem per aquí. Em sembla que no són les obres mestres, són les obres ocultes, eh? Sí. Vam per aquí els tiros, eh? No, però sí que hi ha unes quantes que són mestres, eh? Ah, són bones, hi ha reembrens i tal, i això, sí, sí, sí. Però em sembla que busquen coses que no són tan típiques que puguis trobar al Museu de Madrid, eh? Vull dir, són les obres una miqueta més rebuscades. Per això diuen aquest concepte. A veure, ara els catalans els hi portarem. Sí, sí, sí. I el Word Press Photo. Cinema, un monstru vien a verme, la fiesta de les salchiches. Eh, farem una cosa que el Nacho ja ens acabarà de recomanar una mica, que es diu Aim Thor. Parlem de la purga, de l'angosta, i l'Iran. Això ho deixem aquí obert, no? Que ja ens explicarem, perquè clar, això de l'angosta molta gent no sap què és. I el Nacho no explicarà, eh, això de l'angosta. Tampoc ho sabia jo, eh? Dist... no, perquè m'ho dic ara, no? Bé, ja l'ha enviat, t'ajuda. Bé, silenci. Calma. Comencem. Que ha de parlar la Rosa, eh? I ens ha de parlar de la gente bien, eh? De la cubana. Què tal, això? Home, fantàstic, molt divertit, també. És un musical. És el primer musical que fan ells, perquè ja havien fet alguna incursió, no? Amb cançons i així. Però un musical com a tal, així sencer, és aquest, és el primer que fan, no? Però clar, com que estan de moda, és el que s'explica, no? Ells són de Sitges, sabeu que la cubana és una companyia que té la seu, bàsicament, a Sitges. I vam pensar, bueno, nosaltres venim de Sitges, a Sitges és el Santiago Rosinyol, no? Doncs, bueno, doncs fem un sainete, que és bé que tota la gent que és dedicat a teatre, tothom ho ha fet, eh? Gente bien. I n'han adaptat per fer-ho, doncs això, musical. A veure, la trama és molt senzilla i, a més, és que és bé que és molt curtet, eh? Però ells els hi dona per fer tot un musical, no recordo si vam estar dues hores, però bé, bé, bé, molt divertit. Ens mola amb la tònica, amb la línia de la cubana, d'un desmadre, bé. A veure, la idea és una família, que han arribat a ser burgesos, eh? Han arribat. Provenen de, no de la pagesia, sinó que provenen de fer salxitxes i llonganisses i aquestes coses, parlant d'això, no? Sí, parlant de les salxitxes, després d'anar a parlar. Sí, sí. I, bueno, però clar, s'han enriquit, no?, a base d'aquesta indústria. I, clar, doncs llavors en van a viure a Barcelona, amb un palacete d'aquests, no?, amb servei, no?, ja tenen de tot, tenen cambrers, majordoms, de tot, no?, cuineres i cuineres. I tots, sí, sí. Ells canvien la forma de vestir, clar, no?, tant el marit com la dona, veus com es vesteixen. Els vestuaris estan molt bé, perquè és vestuari d'època, divertit, no?, però és d'època. L'habitació, també, l'habitació, bueno, tot transcorreix amb el menjador, no?, d'aquesta casa. Fan com un mapping, el que seria el decorat és un mapping, està molt bé, però un mapping en moviment. Ah, molt bé. Està molt bé, sí, sí, no, és... Bueno, innoven, eh? Innoven molt en aquest aspecte, no? I n'hi ha una altra cosa també divertida que, clar, no ho explicaré, perquè, si no, jo crec que el maco és això, no?, d'anar i sorprendre de com ho fan, no? Però, bueno, la idea és aquesta, no?, aquesta família que ha progressat, que ara té diners, i comença a adquirir les formes i la manera de ser i de tenir convidats i de comportar-se de la gent bé, no? I a la iaia també, la iaia també se la porten a viure amb ells, que és la Mercè Comas, que està divertidíssima, divertidíssima. I, clar, i veus que en aquella època, clar, l'important era, si volies ser un burges i aparentar realment que tens diners i que formes part d'aquella altra societat, doncs, és parlar en castellà. Clar. És divertidíssim, és petar-se de riure, quan comencen a dir, sí, perquè vamos a hacer lavadero. Ai. Saps, en comptes d'anem a fer xofrets. Ai, que bo. Vamos a hacer lavadero. Ostres, però hi ha una escena que comencen a dir frases fetes en català, traduïdes al castellà, que tu quan les estàs sentint, dius, ostres, clar, estàs fent, dius, sí, sí, que dit en castellà no té res a veure. És que no té res a veure. Que bo, que bo. És molt divertit, molt divertit, no? Quan arriben les convidades, sobretot, clar, les dones que comencen, que sí, que sembla que la CEP tan molt en el grup, però, en realitat, totes les estan criticant, no? Perquè, clar, aquesta gent, bé, és una gent humil, no venen com elles que són del tal cornia ja de fa temps, no? De generacions ja. Està, està molt bé. Interactuen molt amb el públic, fan participar la gent, qui vol, eh, no, és allò que et facin pujar, no, no, no, qui vol, no? Hi ha molta interacció amb el públic, molta, molta interacció. I, bàsicament, és això. El que passa, bueno, una altra cosa també interessant és que és en diferents èpoques, sí, ells comencen en l'any 1917, després hi ha un canvi o un salt cap al 1951, després al 1980, i el que se suposa que seria ja, ara, doncs, el 2017. I això ja és molt breu, lo de l'últim any, ja seria molt breu, no? Clar, perquè això és una de història, encara. Clar, exacte, veus com apareix també el Museu, no? Està molt bé. El del 50. La idea de que has de tenir una amant, també, no? Amb el marit ja hi ha qui l'elecciona, que ara ha de tenir una amant, perquè si no... I el dió me vols dir si jo estic a gust en la meva dona, allò que he de fer? Diu, no, bueno, doncs tu ho fas veure, no sé què. No ho veu, no. Bueno, són per crear situacions divertides. Veus el que passa per no ser borger, ja, no? Per crear situacions divertides. M'ho perdo, i ho perdo. No, però, no ho perdo, però que... És que si no avanço molt, però la que ja té una amant és ella, o sigui que... En fi, això que tampoc no es queda enredar. Ben fet. Esclar, quan algú t'insinua, perdó, que pots tirar cap a aquesta banda, vull dir, lògicament has d'acceptar que hi pot tirar tothom, no? No, clar. Vull dir, l'aburgesament correcte seria aquest, no? Clar, clar. Però en aquella època, clar és el que diem, no? Si estem parlant de final del segle XIX, tot això és una altra època, no? I hi ha els malmiraments, no? Això és lògic, no? Vull dir, si encara corren aquestes coses, doncs queda aquella època. Però, bueno, a l'inici de la borgesia hi havia moltes coses amagades, moltes històries, que, bueno, deixaven passar a córrer, bueno, que aquest està amb aquest i aquell està amb l'altre, bueno, dona igual, no? S'hi interessava, interessava tapar moltes cosetes. I era la clau per manifestar que tots plegats som una vírbia. Bueno, sí, clar. A la pell i a cap, si plantegem així... Ja veus. Sí, no? Molt bé. Bueno, està bé, ja dic, jo el seginet no l'he elegit, però clar, tampoc és fidel tal qual, és la font d'inspiració per fer aquest musical, no? A més, fan molta conya amb el tema dels musicals i amb la... amb el de moda, no?, que estan els musicals, fan molta conya amb això. Ells ho estan fent al Coliseum, però contínuament fan conya, dic, clar, com que ho havíem de fer al Tívoli, que estan fent al Tívoli, Xescu. Ah, clar, que estan fent al Tívoli, exacte, doncs ara t'ho dic. Sí, sí. Què és això? Ah, sí, és això? Això és Priscila. Por el amor de Dios. Por el amor de Dios. Pues estan fent això. Sí, sí, sí. Jo he ballat aquesta cançó molt, eh? A les festes. Tothom l'hem ballat. Són cançons, és que Priscila és això, són cançons molt ballables dels anys 70, 80, és una gofada. És una passada, és una passada. És una passada. Molt bé, doncs, és aquesta Priscila, reina del desierto, el musical, que aquí teniu, no podem ensenyar-ho, però tenim els modelets dels senyors, no? Sí, nosaltres sí que el veiem. És de la Queens. És de la Queens, i és absolutament genial. És a dir, l'obra, vull dir, que en si mateix el que dius tu és un musical de l'alabaix, dos hores i 45 minuts, en total, amb el tall d'un quart d'hora al mig, no? Clar, i són al voltant d'uns, jo diria que uns 20 números musicals, eh? No es queden curts, eh? Vull dir, que són potentíssims. Clar, a la pel·lícula apareixen 4 o 5 cançons simptomàtiques, com aquesta de Will Survive, de la Gloria Gaynor, no? I altres, que després ja posarem una per fer a l'intermig i tal, que és una altra que acaba la, més o menys, acaba l'obra, amb aquesta cançó. També molt coneguda del món de la discoteca dels anys 90 i tal. I, bàsicament, segueix filparrant de la pel·lícula. És a dir, la gent que hagi vist la pel·lícula no trobarà cap sorpresa, no? Fins i tot hi ha diàlegs molt típics i molt clars, no? Que, bueno, que han quedat a la història, no? De les frases, no? Que fa la Bernadette, no? Que fa el Terence Stamp a la pel·lícula i que, en el cas del musical, ho fa un tal José Luis Mosquera. Em sona de cara, però no l'ubico exactament, no? Jo juraria que, ja l'he vist en alguna sèrie, no em diguis on, però no l'acabo. No són coneguts al 100%, eh? És a dir, quan ho feien a Madrid, sí que ho feia el que, no me'n recordo, el que feia de Cambré a Aida, del bar Reynolds, que era la broma del bar Reynolds, que no sé com es deia, que era bigoti, que anava de feixista, que feia aquest paper, no sé com es diu ara aquest home, que és un còmic boníssim. Que feia Mauricio Colmenero, que dius tu, que el nom, no sé, que també és gay, vull dir... Sí, exacte. Et tronca d'entra del món, diguéssim, amb aquesta història, no? Però, bueno, realment, ja et dic, la història és que, bueno, doncs aquestes tres drag queens, cadascú de diferents èpoques, no? La Bernadette, que és un clàssic de The Girls, que era un grup que havia muntat, clar, els primers grups americans, no? D'aquesta, de la transsexualitat, sobretot del transvestisme, encara que ella és directament, ella és transgènere, ella és operat, no? I llavors ja... Els altres no, el que serien el que fa el paper de... Ai, Déu meu, com es diu ara? El TIC, no? El Bob? No. Ui, és que m'han canviat la Felicia i el TIC, perdó. El TIC és el que, bueno, és el que seria el que té un fill amb una dona, etcètera, etcètera, i que van justament amb aquest viatge, amb aquell famós autobús, no?, amb aquell autocar, des de Sydney a Alice, al mig, diguem, del que seria el desert australià. Exacte, que hi ha una mena com de Las Vegas, on hi ha casinos i tal, no?, amb aquesta línia, llavors allà han d'actuar. I, per últim, la Felicia, que és el jovenet, no?, que és el més esbojarrat de tots, no?, i és el més divertit i el més punyent i el més jove, que és la nova generació, no?, d'aquests que fan pleivac i tal, no?, i és una altra cosa, no? Per tant, s'ajunten tres generacions i comparteixen moltes coses, no?, doncs cadascú les inquietuds, les pors, no?, hi ha coses molt divertides, per exemple, no?, que la Bernadette, doncs, quan la va a veure al TIC, no?, diu, oi, ho sento molt, no?, oi, se me ha muerto el trompeta, no?, i perquè la llaman trompeta, no?, diu, és que tenia un prepucio immenso, clar. Clar, dius, com? Allò que de cop i volta, dius, et quedes sorprès, no?, perquè no t'esperes aquest comentari, no?, i així és constantment, no?, entre ells, per anar en femení, amb tota la potència que comporta els comentaris, no?, han fet molts guinyos a l'actualitat, vull dir, en refereixo que parlen del Primarc, per exemple, de la botiga Primarc de roba, no?, oi, és que en el Primarc no hi havia... Clar, això és una cosa molt d'aquí, no?, vull dir que... Clar, per connectar, no?, i hi ha una conya que surt, per exemple, a la Beyoncé, que la Beyoncé és un fenomen de l'any 2000, no?, de l'any 1990, no?, vull dir, hi ha coses que estan molt ben portades, no?, molts sants, tot en directe, és meravellós el cor de cantants que baixen des de dalt, és a dir, estan... Vull dir, canten... Templant angelats. Clar, exacte, canten penjats, penjades, vull dir, és bestial, i fan tot en directe, i ells canten en directe, ballen... Molt bé, molt bé, és molt divertit, molt divertit ara. Ho recomano al 100%, i val la pena, vull dir... I és això, si veieu la pel·lícula, veureu perfectament el seguiment. L'escenari és molt curiós, hi ha un autocar, literalment, tallat per la meitat, no?, que es mou constantment, canvia de llums, no? Doncs si fos una casa de nines, no? Sí, sí, sí. També hi ha un moment que col·labora el públic, no?, que els treuen per ballar, i, bueno, hi ha una sèrie de... I al final... A més, el bo que té és que és un musical, sí, és un musical que t'inciten a que aplaudeixis mentre estan sonant les cançons, no? Clar, que participi. Exacte, i al final de tot, fins i tot et fan ballar, és a dir, que t'aixequis i que ballis amb ells, no?, quan es van acomiadant, no? Vull dir, és molt... No és una interactivitat del típic teat dels últims anys contemporànic, que també és allò que sigui... No la cubana, que és més agressiva en aquest aspecte, però sí que realment t'ho passes molt bé. I totes les cançons, ja t'he de dir, no? Doncs és magnífic. La discotequera... Totes són conegudes, totes són conegudes, val molt la pena. Després posarem una altra cançoneta d'aquestes, no?, que és la que fan l'espectacle final, no?, i tal, i que aquí, en aquest cas, a la pel·lícula es veu més canyero, aquí no es veu tant, però, bueno, també és que arriba un moment que tants canvis de vestuari fa que sigui impossible amb el ritme que porta la... Llavors, que hi ha vegades que no han de ser ells els que fan aquests números, sinó que s'amaguen i apareixen altres, no que li fan de doble, sinó que van vestits ja, perquè, clar, és tan complex el vestuari, tan canviant, que és impossible. Deien que el maquillatge, el que feien, en comptes de maquillar-se, perquè no tenen temps de canviar el maquillatge, es posava una màscara del mateix color de la seva pell, no?, que ja estava maquillat, i llavors a distància no es notava. És a dir, es posen com una màscara, i tal, per aquí, no?, llavors això ja està maquillat, no?, amb els ulls i tal. És un no parar, un no parar. Escolta, i no es nota l'estrès, eh?, quan es canvien i tal, hi ha moments també tendres, bueno, us ho recomano, però no és barat, jo us ho dic. No, hi ha aquesta de la Cubana tampoc, però, bueno, dius, mira, però els musicals no són barats, un caprici també. A la Cubana també es canvien molt, també, són pocs actors i fan molts personatges, sí. Doncs aquí se'n parla entre 70 i 30 euros, eh?, el més barat o 30 i molt mal col·locat. 30, no serà 60. Però, bueno, hi ha ofertes, atrapalors i tal, que en aquest cas segur que es pot aconsellir alguna oferta, però inicialment, jo perquè m'aconsegui una cosa també una miqueta així raonable i estàvem al primer pis, vull dir, no estàvem a la platea, estàvem a la primera fila, però que estàvem molt bé bé bebre perfecte, però encara hi ha així a baix, és que a baix era intucable, intucable. Bueno, doncs, molt bé, doncs seguim parlant de teatre, Rosa, el que sí. Sí, sí, sí, que ens queda una altra una mica més, a veure, no és un musical. No, és un musical. home, és més seriós, però també és divertit, vull dir, no és avorrit, no és un tema avorridot. El títol és El curiós incident del gos a mitjanit. Que és un llibre. És un llibre, sí, sí, està basat en un llibre, és una novel·la del Marc Haddon. Haddon, sí. Sí. I, bueno, és la història d'un, bueno, la història, és una història d'un noi que té el síndrome d'Asperger. Senyor. És una, bueno, és una mena d'una variació d'un autisme, sí, exacte, d'autisme. Jo vaig veure una pel·lícula que tia sobre això. Sí? Doncs en aquest cas és aquest nano, clar, Déu-n'hi-do, sí que és una relació amb ell de classe, té les seves activitats. Han fet de pel·lícula, em sembla, no? No ho sé, això no t'he dit. Jo la vaig veure aquest cap de setmana. Han fet de pel·lícula. Jo crec que sí, han fet una pel·lícula o alguna cosa, digues-hi. I està molt bé. Sí. Digues-hi. A veure, no es deixa tocar, vull dir, és de temes emocionals com que no, no? I el cintacte i tal, no? A més, té una sèrie de tics, no? Com per exemple, mirar contínuament el rellotge perquè li agrada saber sempre a l'hora exacta que és, no? Sí. O li agraden molt les sèries matemàtiques, no? Els números, la sèrie de números li agrada molt. De fet, és un crac, eh? En matemàtiques és un crac. Són gent molt intel·ligent, normalment, eh? Sí. I, bueno, tot comença perquè una nit descobreix el Wellington, el Wellington és el veí del... El noi es diu Christopher. i descobreix el Wellington que és el gos dels veïns que, bueno, es mort. Algú l'ha matat, té una forca d'aquelles així clavadeta i tal, i ell vol averiguar-lo. El seu herói és el Sherlock Holmes i ell, en plan així cas d'investigació, doncs vol averiguar-lo, no? D'aquí el nom del curiós incident del gos a mitjanit, no? Que dius, ostres, abans el Nacho deia, no? Sí, és el que parlàvem que sempre jo he sentit aquest títol i sempre m'ha agradat moltíssim, ni coneixia l'obra i tal i sempre amb aquest títol diu, que és bo que és aquest títol. Sí, sí, sí. No, i és que el llibre és molt bo, eh? Sí. El llibre amb molt de carinyo, eh? Jo el llibre el llegiré també perquè hi havia una associació que ara, és que no sé què vaig fer amb el d'això que es va emportar, bueno, una associació que treballa amb nois que tenen també aquest síndrome o aquests símptomes i llavors el tenia, l'estàvem venent allà amb un preu així una mica simbòlic i tal, no?, per ajudar també aquesta associació perquè aquests nanos puguin tenir un oci també, doncs, bueno, com els nois de la seva edat, no?, el més semblant possible. D'acord. Doncs, de fet, és el punt de partida, és una excusa, no?, el fet que aquest gos aparegui mort aquella nit i dalt, no? Perquè ell, el Christopher, el protagonista, quan comença a investigar, el que va descobrir realment és com és la seva, a veure, la seva família i la gent que l'envolta, eh?, des dels veïns, la veïna també, la propietaria del gos, l'altra veïna que li intenta ajudar, els policies, el seu propi pare, la gent de l'escola, la mestra, això ve a ser, figura que és un, com un, que ell mateix ho ha escrit, eh?, és com si ell mateix hagués escrit una novel·la explicant, doncs, aquest curiós cas i aquesta novel·la resulta que es porta al teatre, o sigui, seria la novel·la dins del teatre, seria, no?, o altres, el teatre dins la novel·la. Sí, sí, sí. Mira com tu vulguis. I, bueno, i llavors és la decepció, no?, de veure quines les mentides que ell havien explicat, no?, ell només viu amb el seu pare, no?, la seva mare, dius, ostres, sempre li han dit que la seva mare era morta, i, bueno, el que va descobrint, no?, vull dir, és que no, no vull tampoc desvelar coses, perquè val, de debò que val molt la pena, és divertit perquè ell té unes respostes, ell, per exemple, no pot dir cap mentida, ell sempre ha de dir la veritat, i no és perquè no vulgui dir mentides, és que no pot, és que no pot, ell ha d'explicar la realitat tal com és. és la seva essència. És la seva essència, ell no pot mentir, no?, i quan va descobrint tota aquesta sèrie de coses, no?, de la seva pròpia família, doncs, bueno, decideix marxar cap a Londres, imagina't un anu d'aquestes característiques que mai ha sortit del seu poble, que viu amb aquestes limitacions i que no, doncs, és capaç d'espavilar-se, de buscar, a veure quin tren ha d'agafar, quin autobús, arribar fins allà, a veure, a buscar un mapa o preguntar a la gent i arribar a posar una adreça que necessita, no?, i... Integració social. Sí, sí, sí, sí, val molt la pena. El curioso incidente del perro a medianoche, ella és la Helen Mirren, és de l'any 2013, de la pel·lícula, i va triomfar els premis Olivier, es van portar set premis, l'any 2013, perdoneu, no ho sabia, vull dir, Helen Mirren, millor actriz i tal, sí, però jo que he vist... No és aquesta, ja, home, que tu has vist? No, no, no, és que ara no ho sé, però últimament... Ah, no, no, perdoneu, perdoneu, no, no, no, és teatre, Primis Olivier, perdona, perdona, perdona, és aquesta pel·lícula, va guanyar ella, clar, a la mejor teatro, vale, però és teatre, perdó, perdó, és teatre. Clar, és que jo he buscat, he mirat pel·lícula amb això de Google i tal, i em sortia això, i no, no sé, doncs no, doncs sembla ser que no, eh? Jo el que he vist és una pel·lícula que té una semblança molt gran a Forrest Gump. Sí, sí, molt, l'estructura és pràcticament la mateixa. Hi ha un altre que és, i hi ha un altre que és la protagonista del Tom Cruise i... Sí, aquell ja la conec. El Rayman. El Rayman, que potser també això, eh? Que és autisme. És autisme. Se'n recordeu que el dàstic Hoffman es memoritza tot el... hi ha el distint telefònic i després el germà l'aprofita per anar al casino a jugar perquè s'estudia totes les convincions. Entre esperger i autisme és que la línia, clar, si ets un professional, suposo, però a les escoles, ara que estan integrats, perquè ara ja no hi ha la separació aquesta i sinó que estan entrant en la festa dels nens i ja potser tenen un suport d'alguna persona especial que és velladora o així, doncs no ho distingeixen gaire, eh? Vull dir, les mestres, l'esperger, autisme, més o menys. Clar, sí, això sembla molt. Això sembla molt, sí. El personatge el fa l'actor el Pol López, que és un crac, és una passada, aquest nano. Després ha fet també el Hamlet i em penso que l'ha de tornar a fer no sé si després cap al mes de març o abril ha de tornar a fer el Hamlet. I de fet aquesta obra ja va estar a la temporada passada, però va tenir molt d'èxit i l'han tornat a programar. És una adaptació que ha fet el Julio Manrique. Bueno, és un crac. Amb això, és un crac. L'escenografia també està superbé, està superbé també, molt pràctica, de seguida et situen. Veus quan estàs a l'escola, quan estàs a casa, quan estàs al pati amb els veïns, quan se'n va i agafa el tren, quan és al metro, quan està al carrer, el policia el persegueix, bueno, el persegueix, clar, intenten que torni cap a casa. Bé, fantàstic, de debò que sigui divertida, perquè és molt divertida, molt amena i molt interessant pel tema que tracta. Molt bé. Doncs passem al món d'exposicions, cases a la intimitat, Jaume? Sí, no, és que m'ha cridat l'atenció, això és d'avui, a la Fundació Rocamora que es posa un conjunt de retrats que el geni modernista va fer als seus familiars, entre els quals el col·leccionista tèxtil, Manuel Rocamora. Això ho trobarem a la Fundació Rocamora, que ben bé, no sé on està ara, però, bé, a Barcelona, no? Sí. I que bé, vull dir, que és una història prou interessant que lliga, a més a més, amb una exposició d'això, del senyor Casas, eh? de Ramon Casas a la Galeria Gotslan de Barcelona que constata l'esprit viatger del pintor per a difont de Porta Partitú. En definitiva, estem parlant del modernisme, no? Sí, sí, sí, sí. lligades al modernisme. Perfecte, perfecte. Llavors, m'ha semblat que era molt interessant que tot allò que puguem saber a nivell d'exposicions, de teatre, evidentment, i que encara que no ho hagin vist, si més no, doncs informar-ho per estimular les persones que deixin la burguesament a un costat i que vagi. però la major part i callo, ai no que anava a dir, callo, callo, callo, callo. Ja està, no dic res. Em refereixo que ara el Nacho ens farà uns comentaris però ja que estem parlant del modernisme deixem-me que ja a fil de les exposicions que estem recomanant i que estem de recomanacions evidentment a la Fundació Mafre, a l'antiga Fundació Godi, a la Casa Garriga Nogués, Diputació 250, no m'equivoco, a August Renouard i les dones, vull dir, s'ha de veure, hi haurà problemes, vull dir, si voleu anar vull dir, en aquest cas que us faci una visita guiada dins ja ho teniu molt difícil perquè està a tope, està rebentat però si voleu anar per la vostra banda de forma individual cap problema segur i també ja que estem i llavors et poses al costat d'escoltar el que parla exacte sí, sí, sí això és gratis i llavors també recomanar i ja que estem parlant de modernisme ja en aquest cas una dona pintora que s'ha de veure al Manac a l'exposició temporal tenim la Lluïsa Vidal meravellosa magnífica val la pena que la veieu és una part d'exposició que jo no l'he vist la veuré també justament aquest dissabte per una qüestió que haig de fer allà i us comentaré què tal però descobrir aquesta dona pot ser molt interessant per això estem parlant de modernisme per tant recomanacions i ara el Nacho seguirà recomanant-nos coses i el Nacho un parell de recomanacions també una que començarà el 10 de novembre al Centre de Cultura Contemporània que és el World Press Photo que hi ha un munt d'edicions que val la pena perquè són unes fotografies magnífiques espectaculars són totes les que han participat una tria les que han participat en el concurs la guanyadora les finalistes i tota la resta que són fotografies per la tècnica de la fotografia per la temàtica però normalment són fotografies en llocs on hi ha refugiats guerres normalment són temàtiques molt molt fortes molt punyents per desgràcia per desgràcia llavors la combinació d'aquestes temàtiques tan fortes i d'unes tècniques fotogràfiques fantàstiques et queda allà ben i molt bé molt bé cuas i tal suposo però és el que toca i un altre també que aquesta ha començat el 4 de novembre al Caixa Fòrum que és bueno han traslladat tota una sèrie de quadres uns 50 quadres o 60 del Museu Thyssen Borne Milsa de Madrid en els quals hi ha com tu has comentat obres no tan conegudes però segur que amb molta qualitat perquè és una col·lecció fantàstica la de Madrid i també hi ha obres mestres algunes molt conegudes és una oportunitat de veure una col·lecció que pot ser home està el Prado a Madrid però el Thyssen sent una col·lecció d'una altra època perquè diguem que les pintures del Prado són més anteriors de segles més anteriors i aquestes són més aviat més toquen el segle XX però són fantàstiques hi ha una quantitat d'obres mestres allà vull dir una col·lecció privada però una col·lecció molt ben treballada i molt molt ben seleccionada una col·lecció privada ha dit clar és privada la Thyssen la Thyssen la Thyssen està forrada no és pública aquesta sí que és burgesa però aquesta aquesta és aristòcrata aquesta és aristòcrata perquè és contesa aquesta boja la Thyssen la Thyssen la Thyssen la Thyssen la Thyssen és condessa de alguna cosa potser sí sí segur que va comprar el títol t'està barallada a mi em feia molta gràcia perquè en època plena de la crisi estem parlant de l'any 2011 o 2010 recordo que va sortir una vegada dient que estava molt preocupada perquè no tenia caix va dir-ho directament així és que no tinc caix i llavors necessita veure te vendes un Renoir i et donen 4.000 milions directament és que estem tontos o que no vull dir estava preocupada no tenia diners amb efectiu però no volia desfer-se els diners de butxaca es diu de butxaca a la calderilla no n'ha igual bueno la xavalla deixem a banda l'aburgesament del món i anem tornem al mundo de Pristila que sempre serà més divertit i com has de fer una parada tècnica com allò que es diu oficialment per problemes de pròstat ai mare meva com estem que és conya que és conya però és que clar des de les 3 de la tarda gairebé no he pogut per tant deixem el tema escoltem la cançó la cançó que acaba més o menys en una pel·lícula que és de la Sissy Peniston i que es diu Final League que segur que la coneixereu el trompeta sí Ja Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Jaume, què et passa? Clar, clar, et faltan els cascos, no? Amb el Justo Marinero estabas parlant ara? Barda, del senyor! Sí, a vegades... Parlàvem de ràdio. Vale, vale, vale. Ràdio és la ràdio. Meta ràdio. No, no, no, ja, ja. Però Justo Marinero és el Chope Carmona, eh? Eso era... ¿Era? És! És, és, és. Aquest és el punt que parlàvem, vale. I a mi què entiende la pantoja, eh? No oblidem... Uy, la pantoja va molt... Igual, deixem-ho. Una sí, una no, és pantoja. Exacte. Hem de recontrar el programa bé. Avui estem molt friquis, eh? Anàvem molt bé, s'anàvem molt bé. No creguis que la cosa... Que la cosa s'havia de liar con les salchiches i con la plaga. Posa aquesta música, que jo aquesta també l'he ballat, però bueno. Moltíssim, clar. Doncs mira, doncs aquestes acabes... És això, és que tot són cançons molt ballables. Bueno, i l'he deixat però un munt, eh? Vull dir, jo també estava al Go West, del Village People, bueno, bueno, bueno, unes coses increïbles. Sí, sí, sí, sí. Increïbles. Amb aquesta cançó és la que fa que la gent balli, que es mogui, que s'aixequi al final, no? I tal, i fa un espectacle molt maco i molt divertit, no? I que val la pena, existeixo. Tornem-hi. Per tant, cinema, ara sí, ens posem sèrius, ja, home, perquè això em sembla que és un Dramon cascabelero, em sembla, no? Cascabelero. És un concepte molt típic, no? És que jo tinc arreu els andalusos. Això és absurdant. Mi casa. Un monstru viene a verme. Sí, mi casa, no? No, vull dir, hi ha moments que ho sembla, eh? Ja que sí. Sí, és una mica eté. Home, perdona, ell l'altre dia en una entrevista, el Vallone va dir que la seva gran inspiració ha sigut Spielberg, sempre, eh? És que jo també ho heu escoltat. I ha treballat amb ell. També ho heu escoltat. Ah, no ho sé. Sí, sí, sí, sí, sí, ha treballat amb ell. Ho creuria, eh? Sí, sí. Què tal aquesta partícula? Jo encara no he pogut veure-la. Bé, és tan íntima, és tan personal al mateix temps, que, bé, vull dir, jo vaig escoltar un comentari un dia d'aquest, després de veure-la, diu, ostres, tu, és que quan comença ja saps com acabarà, eh? I llavors dius, doncs sí. Vull dir, és com una mica, si no ho endevines és que, que no, que, bé, que t'ho facis mirar, vull dir, perquè és clar, vull dir, és que salta a la vista. Però bé, a part d'això, vull dir, la pel·lícula és interessantota perquè parla de dol, i el dol sempre jo crec que és interessant tractar-lo, perquè és una cosa que passem diferents vegades a la vida, no?, per diferents qüestions, i llavors la forma de superar-ho, doncs pot ser una d'elles aquesta, no?, que tinguis un monstre, o bé un íntim, o jo què sé, que veritablement reforça el teu, la teva capacitat de superació, i lògicament, llavors, en fi, que millora el teu estat, no? I aquí ho fa, a més a més, d'una manera que jo penso que és el més interessant de la pel·lícula, amb quatre contes que expliquen, o s'expliquen entre ells dos, no? Perquè això és un nen de trets anys i el d'allò. I la veritat és que això sí que em va arribar, vull dir, és original, de la manera que agafa contes clàssics i els canvia, diríem, tant el matratge, per dir-ho d'una manera, que no és el matratge, correcte. Com el final, vull dir, està bé. I, bueno, això sí, és el que em va agrada més. L'altre és com una mica repetitiu, sí que és veritat que treballa prou bé, doncs, els efectes especials, però quan ho veus dues vegades, dius, la tercera ja no caldria, no? I ja està, perquè, esclar, la variant és poca, vull dir, encara que sigui l'espai diferent, la variant és molt poca i li faltaria una mica d'inventiva en aquest camp. Però aquest país ho farà carrera, el ballon aquest, no? Jo crec que sí. Bueno, l'està fent. L'està fent, jo diria. És la segona pel·lícula, no? És la segona pel·lícula que ha fet, no? Sí, però el que ha fet, jo crec que és la tercera. La tercera? Quina va ser la primera? Per això, jo no sé si... Ah, l'orfanat és veritat, sí. L'està fent o l'ha fet, ja no. Sí, l'orfanat... L'orfanat... L'orfanat... L'orfanat... L'impossible i ara aquesta, el monstruo. Sí, l'està més coneguda. Però que va començar amb l'orfanat, home, no és que sigui un superpel·lículum, però està molt bé, no semblava una primera pel·lícula, no? Tu creus? No, és que sempre això, té aquesta promesa, no? Sí, exacte. De que, hòstia, que bé que ha començat, l'impossible i tal, amb molt de màrqueting i tal, i dius, bueno, vale, però clar, potser s'està fent un gran massa, per això deia que no sé en quin punt realment està, si està... Estic en la mateixa textura que tu, sí. Està en els sostres i està pujant, bueno, hem de veure-ho. Si ha arribat al màxim, i això ara, precisament ara farà, ja tots ho sabem, no? Què farà? Què farà ser la pel·lícula aquesta del... oi, això del monstre, home, de l'Spilberg, el Juràssic, home, farà això, eh? Ara ho farà, el soviu? Sí, sí, sí, sí. Però què farà, la quarta part? Sí, la quarta o cinquena. No sé quant a dir-ho, perquè hi ha un munt, no? Sí. La quarta o la cinquena la dirigirà ell. Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, que és veritat. Per això he dit que sí que ha col·laborat i que col·laborarà encara, sí. Per això he esmentat l'ET, jo, perquè és una fórmula de... Ostres, tu t'imagina't, tu, que ets una criatura, i de cop i volta et trobes amb l'ET, i diu, vale. Sí, sí, ja l'he vist tot. Com ressòs, això. Sí, sí. I l'ET és magnífica. I l'hagina't. I l'hagina't. L'única que et té vista, perquè jo fa poc la vaig veure en plan de revisar pel·lícules als vuitantes, una mica aquesta història, clar, ha envellit molt malament. Són les que envellixen malament. Si la veus ara, com a terra està mirant-me els ulls sempre d'aquest carinyo, no?, d'una pel·lícula que ha sigut molt impactant. Però, ostres, hi ha en pel·lícules als vuitantes que dius, ostres, tu... Jo per mi crec... O sigui, el de Spielberg, la pel·lícula que han envellit per mi és el d'això, la de sobre... La Vista de Schilder. Però és una pel·lícula més... Té uns tocs més clàssics, no? Conceptual. Exacte, però si veus que encuentras en la tercera fase i tal... Diablo sobre ruedas... Té aquesta cosa vuitentera, és ochentera, vull dir que mola, eh? A mi mola, jo soc molt vuitentero, no fotem, som de l'època, no? Bueno... És això, no? Jo no, jo ja... Ai, potser no en renova avui. Però queda com molt... No sé, almenys ja no ho he vist, eh? Però pel que es va comentar l'altra vegada, queda molt espectacular, no? Molt imatge, maca, però que la història en sí, després tampoc... Sí, però agafa l'essència, que se l'havia explicat al principi. Estem parlant de dol, punt. Ja està. Clar, el dol és el que domina tota la... Bueno, sí, i el tema que és molt dur que un nano tan petit hagi de patir aquest dol, no? Fer-li entendre que la vida és així, no? Sí, sí. I que ho ha de superar i a veure com... Una cosa és saber que arribarà un final i l'altra és que ja estiguis arribant, no? Exacte. L'altre dia, precisament, una parenta meva em deia... Diu, a mi m'agradaria saber quan em moriria. Diu, no ho sé, em sembla que no, eh? Perquè diu, programaria la vida. Diu, ui... Ui... Una miqueta, mare meva. Programa-la ja. Per dir... Clar, per ser de cas. No te n'esperes. Exacte, és això, no? Quina por, quina por. Bueno, molt bé, està passant amb un llibre que té unes 120 paginetes i l'altre dia un amic meu se'l va llegir, el llibre, jo amb una sentada, i va dir, home, el llibre és trampós. Em va dir això. Dic, no em diguis res que a veure la pel·lícula i tal. Diu, el llibre és trampós. Ja està. Et prepara per moltes coses i al final et fa trampa. Dic, bueno, vale, no sé si això passa a la pel·lícula. Sí, sí. Vale, doncs, per tant, dic, no m'ha diguis res. Sé que va una mica, però jo m'agrada no saber molt per no trobar-me, no? El que passa és que té traça a fer determinades seqüències i, carai, li queda llagrimosa fins a l'última pregunta. Sí, sí, sí. Està molt ben fet aquell final. Molt bé. Però trampós. Doncs la veurem, la veurem. Sobretot del final final, absolutament trampós. Bueno. A veure, doncs ho deixem així i, clar... Sí, sí, ja em veieu... Però ara recomanes la pel·lícula, sí? Sí, perquè... Entra bé, entra bé. És un cinema ben fet i... I molt espectacular, no? El monstre i tot això. Sobretot les dues apedicions és... No, no, llueix, eh? Llueix, de veritat. Sí, oi? Ara, esclar, és el que dic, no? I el nen ho fa molt bé, diuen. El nen ho fa bé. El nen ho fa bé, diuen, no? Sí, sí. I encara li donaria l'Òscar aquest any, no sé què, que li no sé què, que estaven allà dia l'altre dia, també tenen moltes flors, aquests de Mediaset que fan la promoció, no? Clar. El 5 i 4 són els promotors, no? Home, jo t'haig de dir una cosa. Jo, com que acostumo a fer revisió com tu, que fas de pel·lícules, no? I a vegades em trobo el Richard Birnberg, per exemple, no? I, coroll, en quin acturàs, no? Però que em digui, si te'l mires bé, tampoc, tampoc, ni ho ets, no? I llavors dius, on t'està el que jo tenia tan... Mitificat l'al·lat? Sí, el Nacho no ho sap, però, bueno, això no ho saps, perquè no t'ho ha explicat mai potser ningú. Jo encara segueixo... Jo vaig fer una supermacro... Revisió. Si deies a la meva cara... No, no, no, que què m'està dient, aquest? Què m'està dient? No, que jo vaig a fer una selecció de pel·lícules de tota la història del cinema, no? Llavors, les vaig començar a veure des del 1895 i vaig a Mordre. Des de fa molts anys que ho estic fent, això, evidentment. Ostres, molt bé. Va començar amb l'altracament, el tren aquell, el western aquell. Sí, sí, sí, i vaig començar d'allò, i el jardinero regado i aquestes coses. I intel·legència no, perquè... No, sí, bueno, em van tornar una mica... Me la vaig veure, clar que sí. I ara estic a l'any 95, imagina't, eh? Vull dir que... A l'any 95, no? I encara sé jo veient coses, però no les dic perquè no hi ha temps, no? A l'altre vaig veure a Orlando, vaig veure coses que hacer en Denver Antes que morir, coses que són interessantíssimes, aquestes penes. Però, bueno, evidentment. Jo a l'altre vaig veure Antònia, l'altre dia. Antònia és l'any. És boníssim. No, sí, exacte, és aquella holandesa. I tant, ja sí. Genial, vull dir que són pel·lícules que jo vaig recuperant, i que algunes he vist i que altres he volgut reprendre. El song aquest és molt semblar a aquella. Sí, vale, vale. Si veieu aquesta... Com és? Sunset Song? Es diu? Sunset Song, com són la que sé. Sí, Sunset Song. Doncs jo crec que són dues que es poden posar paral·leles, com aquestes dues que posaràs tu ara sobre l'audició. Correcte. Sobre l'audició. Que empeu que m'ha donat. Digues, digues, digues. Molt bé. Doncs bueno, paral·lel, correcte, com ens han introduït, de dues pel·lícules que tenen una concomitància. És a dir, parlen de societats que es podien considerar distòpiques, però no tant per la estructura de la societat, que és molt semblant a les nostres. És a dir, no són societats apocalíptiques ni coses d'aquestes. És una societat molt semblant, però que tenen maneres d'organitzar-se i maneres d'estructurar-se diferents a les nostres. És com si la nostra societat hagués anat per un altre camí. Com si la moralitat fos un altre. Sí, i per un altre camí, per la part d'una altra pel·lícula. Llavors, les dues pel·lícules són l'Angosta, que és una pel·lícula del 2015, i la purga, que és una pel·lícula del 2013. I, com hem dit, totes dues tenen un punt de partida molt potent d'una societat molt semblant a la nostra, però que s'estructura i que té unes regles de joc una mica diferents. A l'Angosta, parla d'un tema que també està de moda en l'actualitat, que si la gent ha de tenir parella, que si no, que si s'ha d'incarnar la societat. Aquí, a la nostra societat, ho resolem de moltes maneres. Vull dir, tu pots casar-te, pots no casar-te, pots, bueno... Pots viure sol. Pots viure sol, no té conseqüències. Però en aquesta societat idèntica a la nostra, però estructurada d'una altra manera, això de viure sense parella és un delicte. Anda. Està perseguit. Per tant, igual que a la fuga de Logan, aquella pel·lícula antiga... Jo ja estaria mort. Ja estaria mort. No, no. Jo ja estaria mort. Ah, no maten, no maten. Jo, jo, jo ja estaria mort. No maten, no maten. Però bueno, ja dic, igual que a la fuga de Logan, quan arribaves als 30 anys no podies continuar vivint. Aquí, quan arribes a una edat determinada, doncs no pots continuar solter. Llavors, a l'estat, bueno... Et busca una noia. Et busca una noia, no. Parelles de conveniència, que es diu. Sí, fa una mica de... Com aquests realities que fan ara de first dates i coses d'aquestes, però bueno, es tanquen en un hotel a solteres i a solteres... I no suelten. Més o menys. Heteros, toqueteros. Per això aquí no entra, aquí no hi cap a l'homosexualitat. No, no es toca, no, però podria ser. És accessori. Però bueno, total, que al final els hi ajuntaran allà i diuen, bueno, vosaltres heu arribat ja a un punt que hauríem d'estar emparellats, perquè són un perill social, més o menys, no? Bueno, per tant, us heu d'emparellar. I tenen, sempre són cinc setmanes, perquè en aquest hotel s'han de conèixer i han d'acabar emparellant-se. Llavors... Això sembla un programa d'aquests concursos. Ja, ja, ja, ja, però pensem que és un delicte. Escolta, si hi ha... Sí, digues, digues. No, a mi el que em sobta molt és que estàs explicant què és la distopia sense esmentar-la, no? Correcte. S'interpreta bé això, suposo, per part de tothom, no? Suposo que sí, però ara veurem primer això, no? La distopia és que t'obliguen a fer una acció per emparellar-te, o sigui, no deixen triar, a partir d'un punt no deixen triar l'opció. I, a més a més, si quan passa aquest temps no has aconseguit emparellar-te, doncs, bueno, la societat et castiga. I com et castiga? Que ve ja una mica la paranoia, no? Diguem-ne. O sigui, a tu et donen a triar... No ens l'expliquis tot, eh? No, no, no, no. Això ho podeu trobar a internet. Jo sempre miro el que puc explicar, el que ja s'ha explicat. Fins aquí puc llegir. Correcte. Però, bueno, la societat et castiga i tu, quan entres allà i comences amb aquest, diguem-ne, cinc setmanes, et diuen, vostè, quin animal tria? I diu, bueno, i cadascú tria un animal. Perquè una societat que, clar, com és distòpica, si hi ha una sèrie d'avançaments tecnològics que no es veuen allà i tal, poden... Això dels animals ja comença a estar... Ah, sí. Poden acabar... Aquí ja comença a les animales medres del tema. Correcte. T'acaben transformant, si tu no aconsegueixes l'objectiu d'emparallar-te, t'acaben transformant en el teu animal que has triat. Llavors, el protagonista, l'animal que tria, per res, perquè li diuen allà tal, és una langosta. Això es diu de l'òpster, l'angosta. Això és el punt de partida. Estic... Llavors, no destriparem la pel·lícula. És el punt de partida. Llavors, això té una evolució. És una pel·lícula molt original de plantejament, però tant aquesta com la que després comentaré, doncs, bueno, pateixen del mateix. Una idea molt potenta, un punt de partida molt bo, després un desenvolupament que no està a l'alçada d'aquestes possibilitats que oferia aquest punt de partida tan bo. Em permets una pregunta més? Correcte. Llavors, podríem arribar al punt de dir que la distopia està molt ben exposada en un principi, però acaba destrossant-la? Sí, o sigui, la pel·lícula... Aquesta de l'òpster és molt llarga, té bastant metratge, tot el que al final, clar, al principi, la primera mitja hora, quan t'estan presentant tota aquesta distopia que hem comentat, o aquesta manera d'estructurar-se la societat tan diferent a la nostra, doncs, bueno, estàs allà, ostres, és molt interessant, però comença, clar, a desenvolupar-se l'acció i si bé té algun punt que, bueno, que s'aguanta l'acció, arriba un moment en què es fa una mica massa llarga i acaba... La resolució és un final obert que potser de tan obert que és et quedes una mica així, que, bueno, no t'acaba de... No sé què m'ha dit aquest final, no? Quan al final no et dius... Ostres, què m'ha volgut dir, no? Potser s'ha passat del director un director grec que està molt ben considerat com una imatge de postmodernitat i tal, i potser s'ha passat una miqueta aquí de frenada de bull de ser postmodern, no? És l'autèntica pregunta. Jo aprofitaria, deixa'm, només un petit incís, el senyor Ken Loa, que ha estrenat ara una pel·lícula, que porta per títol Jo tenim Black, i una de les constants que li critiquen, per dir-ho d'una manera, és el que tu acabes de dir, precisament. Ell sempre treballa sobre temes molt crues, i llavors la crítica aquesta, que és la Imma Meri, no sé, no recordo malament, diu, sí, però fa trampa, diu, els exagera, i posa constants a dins de la mateixa trama, o una subtrama, per dir-ho d'una manera, que ja no es correspon amb la trama, vull dir que el que acaba fent és una exageració de la pròpia crítica que fa. I és clar, llavors dius, home, això és interessant, el que tu acabes de dir, no me lliga amb això. Aquesta pel·lícula seria una cosa així, intenta anar, quan ja ha passat, suposo que el director ha vist que ha passat el punt de partida, i llavors comença ja a arriscar el rizo una miqueta, llavors la cosa queda una miqueta, si bé en algun moment continua, amb bastant ingeni, però s'acaba fent una mica passat, i no acabes, bueno, que t'ha creat una expectativa que després no s'acompanyes. Sí, una expectativa, que al punt de partida, i perquè puguis reflexionar d'aquesta opció d'estructuració de la societat, que vés a saber si mai es donarà, doncs bueno, així no. Així no. O no ho sé. Llavors, l'altra pel·lícula també planteja una altra manera moral d'estructurar la societat, una societat molt semblant a la societat nord-americana d'ara mateix. Del senyor Trump, potser. Més aviat, sí, més semblant de la... Van perquè els tiros, eh? Correcte. Més semblant de la que el senyor Trump voldria, o la que té en aquest moment i que voldria reforçar, perquè, bueno, és una Amèrica molt violenta, o la societat aquesta paral·lela de la pel·lícula és molt violenta, amb problemes d'armes, amb molta violència, bueno. I han decidit resoldre aquest problema de la violència en comptes de suprimir armes i en comptes d'anar per altres vies. Han decidit dir, bueno, si agafem tota aquesta ira i aquesta violència i la canalitzem de manera que en un dia, en una nit, això sigui legal i estigui permès, és a dir, dient, mira, un dia, una nit a l'any, de les 12 fins a les 6 de la matinada, tu pots fer el que vulguis i això no serà delicte. A partir de les 6 de la matinada la policia tornarà a sortir i ja, bueno, es reconduirà la situació. Però en aquelles hores tu pots fer el que vulguis. La policia fa vacances. Exacte. És la noix de la purga que li diuen, no? Llavors, què passa? Bueno, això ja porta no sé quants anys, vull dir, s'ha institucionalitzat aquesta manera de vertebrar la societat, surten a programes de televisió que diu les estadístiques diuen que s'ha reduït la violència durant l'any, si abans hi havia no sé quants atracaments, no sé quantes morts violentes per arma de foc, s'ha reduït perquè llavors surten allà els defensors, hi ha uns defensors del sistema aquest i això, la purga, hi ha també els que no estan d'acord, bueno, hi ha tota una premissa i la pel·lícula comença en una nit d'aquestes de purga, vull dir, la gent ja s'està recollint a casa perquè la majoria o bastanta gent no participa d'això, diguem-ne, sinó que fas tancar-se a casa i el protagonista és un protagonista, ell es guanya la vida. El Van Gogh qui és, no? Exactament. Dic que sí? Sí, sí, Van Gogh, la Lina Hedy, que és la que és l'anistia de Jove de Tronos, correcte. El protagonista es guanya la vida venent en sistemes de seguretat per aquella nit, diguem-ne, és per tot l'any però veritablement per aquella nit, no? O sigui, hi ha finestres de ferro que baixen, alarmes i tal perquè, bueno, podria ser tard a casa teva, no? O sigui, aquí podria passar qualsevol cosa en aquella nit. Llavors, en aquella nit, bueno, és la família que està allà i que s'enfronta en una sèrie d'episodis relacionats amb la purga, s'enfronta a una sèrie de dilemes morals, ells no estan a favor d'això, mai han estat, però el desenvolupament després els porta a triar una sèrie d'opcions més morals, més morals que són, bueno, una mica l'entrenya de la pel·lícula, el que és, no? Aquesta s'aguanta millor, s'aguanta bastant millor que no. A mi em valda bastant aquesta. S'aguanta millor que no l'altra, tot i que té, bueno, tocs de final made in Hollywood i etcè, però s'aguanta millor i els personatges, bueno, ho fan bé i al final, o sigui, vas donant voltes a la història, vas donant voltes i sí que t'arriba fins al final, no? Així com l'altre, ara hi ha un moment que potser desconectes més, no? Però aquesta sí que vas donant-li voltes, no? Perquè et van plantejant allò, els dilemes morals i tot, ho van plantejant bé. I a segona part, eh? I a segona i sembla que tercera. Sí, em sembla que jo, sí, sí, jo em diria que segona, tercera encara em sembla que no, o està a punt de... potser que sigui això. Sí, sí, ja he vist alguna... No, no, el que ha explicat perfecte, eh? Vull dir que jo no donaria més voltes, eh? Trobo que és molt clar, no anem més enllà per no destripar més, no? No, perquè ja si no destriparíem... Exacte. Uh, vinga, ja està. A mi el que em fa pensar això és que allò que diuen una utopia és una cosa inabastable, per dir-ho d'una manera, no? I llavors el que em fa pensar és que la distopia... Sí que és abastable, no? És més abastable que l'utopia. Sí, però a veure, però paral·lelament també si l'utopia és un impossible, la distopia també ho ha de ser. Sí, però sembla que no sé si pel morbo o que ens agrada la distopia, la veiem més probable... Més probable que no passen. Més probable que no passen. Més probable que no passen. Clar, clar, clar. Sí, sí. Està clar que l'utopia fracassat des de... Bueno, ja... És alguna cosa que des de... Des del segle XIX. Des que s'han tentat, des del segle XIX, no? Que ja arrosseguem. Fourier fracassó, ja està. Exacte, ja la cosa se fue a... Vale, el socialismo utópico fracassó, però el socialismo distópico, diguem-ho així, per dir una bestiesa, doncs no. En canvi, està molt de moda i és el que... D'alguna manera, és com s'espera, que acabi tot, no? Que acabi d'una manera així. Bueno, doncs, parlant de distopies... No, no és conya. Oi, perdó. Vull dir que em refereixo que allò de la fiesta de les salchiches és una distopia absoluta, però del món del menjar. No, deixem-ho dos minuts perquè el David, la setmana que ve, em sembla que també pot fer comentes la pel·lícula. Jo faré un esment molt ràpid. és una pel·lícula... No portava els nens, és una pel·lícula... És per adults, eh, que sí? Clar, clar, clar, però per adults adultíssims, vaja, vull dir... Jo solament el concepte... Quedo de la salchicha... Clar, és que el tema del paquet de Tramfors amb els... amb el paquet dels entrepans, com es diu això, d'aquests per posar dins el Tramfors... El pa de Viena. Sí, és un pa de passic allargassat per posar el bollito, exacte. I tal. Té unes formes totalment ja eròtiques al 100%. Ara parla del símbol fàlic, ja veiem un símbol eròtic evidentment per l'altra banda. I bueno, s'inicia una relació entre un bollito i un Frankfurt. A partir d'aquí, això es passa dins el supermercat, que t'has acreditat a la història. És aquest món, és aquest submón que evidentment els humans... És de dibuixos animats, eh? No, és això... Dibuixos animats? Amb la vostra emoció, però vull dir que no és de persones... No, no, no, no, no, no, no, no. Ni molt més, ni molt més, no. El que passa és que, evidentment, el que et planteja és això, no? Vull dir, un món d'humans que no veuen aquest submón que aquests aliments estan vius tots, eh? Si siguin perecederos o no perecederos i a partir d'aquí, doncs clar, es produeix tota una mena de catarsi d'aquests productes que és molt bé quan entren al matí al supermercat la gent, els propis productes els canten una cançó de benvinguda com si fossin els déus, no? Clar, perquè pensen que se'ls emportaran amb un paradís més maco, no? I clar, se'ls emportaran per atrapar-los. L'isla, l'isla. Exacte, i es converteix allò en una mena de salvatxada, clar, evidentment, quan tu imagines, clar, tu fas a casa, talles la ceba, talles el no sé què, talles el que... Clar, no t'imagines que això està viu? Ni està viu, evidentment. Estaria molt malament. Però, clar, si estan vius, clar, és clar, quan tallen... Clar, li tallen la pota a la ceba, clar, vull dir... Clar, vull dir que és molt salvatge. Està molt ben parit, això. La idea és molt bona. Perquè, evidentment... I clar, hi estan en la seva societat pròpia, no? I llavors hi ha uns líders i hi ha una sèrie d'elements, no? Vull dir, el món del menjar xinès, clar, és xinès, el mexicà, el mexicà, amb els seus mafiosos... Bé, és absolutament divertidíssima. Tacos, els que vulguis, diuen un cada 10 segons, però tacos, de tots, eh? Vull dir que... I, bueno, hi ha més... I, bueno, ja ho hi callo, no? I llavors, cap al final... No, no, no dic el que hi ha, però que hi ha... Un esclat. Mira, mai millor dit. Però un esclat, esclat, eh? Vull dir, descarat. Vull dir que ja no vull dir més coses, no? Bé. Se sobreentén. Cal de donar a veure, si voleu saber. No vull dir exactament el que passa, no? Però vull dir, clar, és que no puc dir més coses, no? Queda bastant clar. No, però a la ressenya, quan es va a estrenar la pel·lícula, a les ressenyes que sortien en els diaris, ja ho explicava, això, eh? Que era una... És una disfauxa. És un despropòsit. Revalió a la granja, per exemple. Ui, no, la granja... Això és... És més seriós. Això és revalió al supermercat, però, clar, evidentment... Això pot no... És com si... És com si... Exacte, com si et prens un àcid, no? Directament, una cosa, un LSD i flipes, perquè, a més, i juga amb aquest tema també, eh? Vull dir, entre el tema drogues i tal, com la gent diu, hòstia, com mola... En parlà una salchitxa, no? Vull dir, clar, vull dir, a partir d'aquí és molt curiós, no? Els submons i tal, d'onirics i d'aquest rotllo, no? O sigui, quina llàstima. Ostres, ui, dos minuts. És que Black Narnet també anem per bé per aquesta línia, no? D'aquests mons, eh? Aquest món futur, no? Mons futur, la clonació o la creació d'etat d'humans, no? Semblants a nosaltres, però amb una d'etat de caducitat, no? Que en un principi sí que fan servei, no? Perquè es pot utilitzar per fer... Sí. Per col·locar-los en diferents històries, però, bueno, hi ha un grupet que es revela i llavors tots donen problemes aquests, els deporten cap allà. Els deporten cap a... Els deporten, però, clar, des de surt que tornen a la Terra i ja ho, ja... Aquí apareix el Black Runner, que són els caçadors d'aquests... Com es diuen els... Replicantes. Replicantes, això, els de Replicantes, eh? Bueno, genial, genial. Està basada en una novel·la també, eh? Que es titula... La novel·la es diu Sueñan los androides con ovejas elèctriques, del Philip Cadick. I, bueno, el protagonista, us recordo que és el Harrison Ford. Harrison Ford. És el Roger Howard. Roger Howard, magnífic, eh? Amb la famosa frase, no? Que ha passat a la història. Sí, sí, sí. Allà dalt, des de la coberta, no? Sí, sí, sí. I la del Tarantino, Quilville, aquella noia també, no? Quilville. El d'Omo Azurman. No, no, no, no, no, no, no. No, no, no, no, no. És l'Arihanac, l'Arihanac. La d'Arihanac. És de Tarantino. És de l'Arihanac. És de l'Arihanac. Bé, ens queden 20 segons, no ho podem seguir. La música, la música de Evangelis. La setmana que ve... Mira, podem portar la música de Evangelis. Ah, vale, doncs la portaré, la portaré, ja sé quina és. La tens? Sí? No, no, la tinc, la tinc, però ja, és que hem d'acabar. La portar, sí, sí, sí, clara que sí. Bueno, ens queden 10 segons. Això sonava, eh? A la fiesta de les salchiches. Meat love. Ostra, meat love. Cacho carne. Sí, sí. La producció és cacho carne, eh? Vull dir, per què? Tenemos la carne y tenemos a meat love. Ah, exacte. Doncs això, aquí anava els tiros, va. És una cosa divertida. Ei, que creu.