Gerhard i Rachmaninov a l’Auditori; ‘Mientras vivimos’ de Maruja Torres; i cinema: Green Book, BlacKkKlansman, Girl i Sin rodeos + exposició a Can Ginestà

Un dijous més comencem al Babilònia, en aquest cas amb la companyia de la Rosa, Alcalá. Hola, bona tarda. De moment nosaltres, però ja anirem arribant, ja. Bueno, mica en mica, segur que ja anirem fent fila. Un dia una mica creuat, però bueno, són aquestes coses que passen. Sí, que passen a vegades aquestes conjuncions. Tenim una vida molt complicada. Realment sí, realment sí. Fem massa coses a la vegada. Però bueno, com que venir a la ràdio és una vocació, doncs això sí que no costa. Evidentment que sí. Què tal, Xesco Ramos? Perfecte, molt bé. Vinga, a la peixera, al control. A la peixera, exacte, aquí dins. Jo agafaré un complex un dia d'aquests, de ser sempre dins de l'aigua, exacte. El problema és que no me'n recordo de les coses. Tipo Dori, no? Que digui, ai, Nadar, Nadar, no? Com dient, ai, això... Quin puto vaig de fremar ara. Quin tiqui que toca ara, no? I llavors poses aquí una... Clar, recordem que els peixos tenen una memòria de dos segons. Per tant, diuen... Sí, efímera, efímera tot. Bueno, la teva vull pensar que dura una mica més. Almenys l'hora que dura el programa, eh? No, com a mínim, no? Almenys una hora. I les classes, no? Quin problema seria, no? Que cada dos segons va l'olivés, no? Que tens una memòria d'elefant. La teva és l'elefant, que és molt duradora. Mare meva. Com el Duracell. Sí, exacte, no? Vinga. Que duri, que duri molt, no? Home, sí, tens molt bona memòria d'on ho fem, eh? Molt bé. Molt bona memòria. Abans que me n'oblidi... Tens un disc dur... Bé, bé, està por ahí. Ui, això pot ser una mica raro. El disc, com, eh? El disc. Hem de parlar una mica raro, això. José, hem de parlar... Cariño, no és lo que parece. No és lo que parece, no? Molt bé. Doncs, abans de començar, us vull comentar una coseta així molt ràpida, que m'ha vingut així, perquè quan sortia, doncs, ja sabeu que aquí al celler de Can Ginestà, de Sant Just d'Esvern, hi ha la Mari Ángeles Sabat, que està fent aquesta exposició de pintura, i m'ha dit, sisplau, doncs, fes-me el favor de recordar que està tenint molt d'èxit, per cert, perquè les seves obres són molt interessants, molt realistes, algunes d'elles, altres una miqueta més impressionistes, però sobretot molt vinculades amb l'àmbit d'això dels bodegons, no?, d'aquestes imatges, que a vegades pot semblar que estigui molt trillat, però ell el que fa és uns bodegons molt concrets i molt determinats, és a dir, agafa una llimona, agafa dos pebrots, no? Vull dir, no és allò que diguis una natura morta complexa, amb quatre cebes, amb tres flors, amb quatre, m'entens? Vull dir, no, no, són coses molt senzilles. Però amb les perdius que feien abans, no? Exacte, sí, sí, tan magnífiques. La casa, les escenes de casa. Això mateix. I llavors ella ho fa d'una manera molt puntual, molt, molt, molt, molt petit a vegades, i a vegades amb una gran potència de llum, no?, a vegades molt més clàssica i a vegades, doncs, molt més impressionista. Fins i tot simbolista. I té unes peces també molt curioses, que jo recomano que les veieu, que ella utilitza retalls dels diaris i a partir d'aquí, sobre una publicitat determinada, doncs, genera una imatge que li comporta, no?, aquesta revisió treballada, doncs, amb tècniques diverses, com pot ser el pastel, no?, i altres tipologies, doncs, pictòriques. Picasso feia també una mica això, eh? Un tipus col·laix. I algun més, algun impressionista, no, abans. Algun cubista. Algun cubista, sí, també Juan Gris, tota aquesta gent, no?, vull dir que es movia amb aquesta, i llavors els dadaïsses també van fer molta història. A mi m'agrada molt, eh, aquesta tècnica. Sí, sí, sí, sí. Crec que queda molt... Molt curiosa. Molt creativa, molt curiosa, molt elegant, també, no?, el tema del diari. Diferent. Aquí en blanquinera, o a vegades en color sèpia també, també mantenien el color del diari. Sí, sí, sí. Doncs això una miqueta era perquè m'ha dit, escolta, em recorda, sisplau, que estic fins al 20 de febrer, aquí al celler de Can Genestà. Sí, jo ja venia a veure-la, eh, també. Sí, sí, sí, i val la pena, perquè ella és una persona que, a més, el bo és que aquesta exposició, és una exposició que vagis a donar la volta, sinó que ella t'explicarà les seves experiències, les seves vivències, quan veus aquestes peces, no? I això també és una forma que l'artista, que ella, realment, és de les poques exposicions que s'han fet a Sant Just, que l'artista està, diríem, 24 hores al dia, és a dir, que ella està... Això té molt d'amèrica, eh? Clar, perquè davant del dubte, doncs, ella t'ho pot explicar, et pot dir, doncs, això va ser en aquest moment determinat, no? I és una persona molt afable, molt maca, no? I, per tant, us ho recomano des d'aquí. Home, sempre és interessantíssim poder parlar amb l'autor, no? A l'autora de l'obra. Exacte, i tant que sí. Sí, sí, s'ha de veure, eh? Doncs ja ho tenim, això. El que farem serà parlar una miqueta de música, que ens agrada moltíssim, eh? De literatura i de cinema. Per tant, estem a l'espera del Jaume, clar, clar, que vindrà d'aquí una estoneta. Però nosaltres el que farem serà, perdoneu, mare meva, parlar en un principi de música. La Rosa es parlarà del tercer, el tercer concert, que quedi clar, que no la tercera sinfonia, que hem dit ui. Sí, perquè hem començat dient la tercera, però no és el tercer, sí, pel concert. Molt bé, de Raj Maninov, amb un pianista que es diu Barri Douglas, s'ho dic bé, Rosa? Sí, molt bé, molt bé, molt ben dit. I, perfecte, ara ens comentarà que es veu que va ser un èxit i va ser molt, molt interessant. Sí, molt aclamat. També ens parlarà la Rosa d'un llibre de Maruja Torres, que jo recordo que ho he llegit fa molts anys, que es deia Mientras vivimos, que també, doncs, la Rosa ens dirà que per un costat sí, per l'altre no tant, però, bueno, és el que passa. Bueno, s'ha de veure, clar, són opinions, no? Clar, estem jugant... I són moments diferents també de la vida, quan li deixes aquestes coses, no? Exacte, exacte. i que estem jugant nosaltres el que juguem des de les nostres modesties a ser crítics, no? Des de la nostra experiència personal, no? Exacte, és una opinió personal, no? Exacte, no? Sempre diem... Però, bueno, en el fons és això. Vas a veure més o menys coneixements i que l'ha dit o no, però, bueno, sobretot és la impressió personal. Bueno, però crec que, com sempre diem, el tenir un bagatge, ens podem permetre el luxe a vegades de tenir... I, escolta'm, per aquí... No ser destructius, ni tampoc ser per tirar coets les coses, però saber exactament, no? I som persones... Sí, saber situar-les, i saber donar-li un valor, no? Que tenim una cultura, que tenim una base i que podem opinar, no? Sí, exacte. Això és important, no? Analitzar-la d'alguna més de punt de vista una mica més. Molt bé. I després, cinema. Parlarem de dues pel·lícules que han estat en aquest últim festival de cants, que han tingut diversos premis. No són les més conegudes, una és Gael, que és xica, noia, la traducció en castellà, lògicament, o català, i una altra, que és un títol molt curiós, és una pel·lícula que ha passat sense gaire rebombori, però, bueno, sempre és referència, no?, al senyor Spike Lee, que és un dels primers directors de color dels anys 80 que van fer cinema crític, no?, amb el que seria, doncs, això, doncs, tot l'element vinculat amb el racisme, sobretot dels afroamericans, doncs, crea una pel·lícula que és una paròdia, és absolutament brutal, que es diu Infiltrados, en el Cacaclan. És boníssim, això, de Cacaclan, noia? Cacacà, Cacacacacial. Lògicament, seria Cucuclan, però aquí, si ho traduïm amb Cacacà, que ho separa, doncs, per tant, podem parlar d'aquest joc de paraules, no? Sí. I també, Cint Rodeus, l'última, de fa un anyet, em sembla, sí. de Santiago Segura menys mal que ja va deixar el Mundo Torrente i ha tirat cap aquí que la Rosa també ens parlarà jo també la vaig veure i parlarem d'aquesta situació i el Jaumea quan vingui ja ens dirà que ha vist perquè com veu tantes coses a la vegada i tal, doncs ens comentarà que és el que parlarem per tant, sorpresa comencem per el tercer de Raj Maninov i a veure què tal el tercer concert el concert el van dir així el que passa que hi havia és a l'auditori, són aquests concerts que tenim l'abonament i que està molt bé de preu, ho recomano moltíssim perquè surt molt bé de preu el concert cada entrada i val la pena perquè tens nosaltres tenim l'abonament espectacular i són sempre concerts perquè són concerts molt macos són concerts molt amenos i ve molta gent de fet ahir vull dir el dissabte és que es veuen els tres dies el divendres, dissabte i diumenge nosaltres vam anar a la sessió de dissabte hi havia moltíssima gent mira que sempre l'auditori està ple però aquell dia molt bé molt molt ple i a sobre gent molt molt bolcada i molt entusiasmada amb les dues obres no? i jo em fa l'efecte que potser hi havia gent que venia no sé o d'escoles de piano no? o d'escoles de música de tot Catalunya això és molt és un bon símptoma no? veure com la gent s'entusiasma hi va gent de totes les edats i gent jove també que és molt maco no? això el que fa veure que la cultura s'està revifant i s'està realment està molt consolidada no? doncs les dues obres que es feien a l'auditori aquest el cap de setmana passat eren de Robert Gerard a veure aquest és un compositor que va néixer a Valls el 1896 o sigui res al final del segle XIX i va morir a Cambridge el 1970 és l'obra que es titula Don Quixote així amics i bueno és la primera audició que es feia d'aquest concert Gerard a veure Robert Gerard és un dels compositors catalans i espanyols diu a la pròpia ressenya que fa a l'auditori diu més importants del segle XX és veritat ell es va exiliar en Graterra durant la guerra civil espanyola però no ha estat fins al segle XXI que la seva música s'ha començat a recuperar i es situa en el lloc que realment li pertoca a l'altura de noms indiscutibles com els del Manuel de Falla o Frederic Montpou a nivell de músics catalans sí, sí de fet ell es va formar com a pianista amb Enric Granados i Frank Marshall també i com a compositor amb el Felip Pedrell i l'Arnold Schoenberg oh ell tenia molta fascinació per la figura del Quixot i va fer diverses obres diferents obres basades en la novel·la de Cervantes des d'un ballet que mai no es va arribar a estrenar també té una suite per a orquestra de cambra aquesta la va fer el 1941 també té música incidental però una dramatització radiofònica que es lleu des del 1944 una suite sinfònica tres anys després i la música pel ballet que per fi sí que s'estrenaria l'any 1950 al Covent Garden de Londres i això del tema de Don Quixot sí, exacte tot això és com una mena de... és com una fixació com una leifmotiv que també li agradava molt estava entusiasmat pel tema del Quixot i és la primera vegada la primera audició que es fa a Barcelona d'aquesta obra per això val la pena una mica amb la intenció que té l'auditori de recuperar i de reivindicar els compositors les compositores catalanes espanyoles a part de totes que tenen un bagatge internacional que sempre porten aquí figures internacionals i superpreparades també reivindica aquestes llavors en aquesta versió és que és curiós perquè la primera és l'habitació és que tu imagines a la primera escena que és l'habitació d'on Quixot sí que t'imagines quan ell està a la seva habitació i comença ja una mica a delirar i a preparar tot el que farà com a cavallero andante que s'ha de buscar primer un cavall i després s'ha de buscar un escuder i tot això i llavors comença amb allò com és allò de fer pipí amb el orinal que s'ha de col·loca al cap tant de coses perquè jo ja tinc aquí doncs sí que t'imagines una miqueta tot aquest rebombori que ell té allà i com comença a bullir la seva la seva el seu cap d'aquesta història que ell vol emprendre que vol començar del Quixot després hi ha l'escena de la plana de la manxa l'hostal un altre cop la plana de la manxa però ara hi ha a l'aventura dels molins de vent el barbé del poble i el seu vací l'edat d'or els gallots no perdó els galliots el pas doble dels galliots i després la cova de Montesinos també i la presó o sigui són escenes concretes clar és que el Quixot dóna molt d'estí sí i tant dóna moltíssim d'estí d'acord clar i aquí diu que de fet aquesta musiqueta és com més paradeta potser més tranquileta no té aquella marxa que després trobem amb el Ramaninov però val la pena també jo trobo que sí hi havia tres hola Jaume ja tenim aquí el Jaume què tal hola què tal bona nit ja seu seu ja tens el micròfon obert sí ja ho tens tot preparat tot a punt tot preparat veus com d'on que això t'arriba justament exacte en el moment que ja estem aquí amb els morins de vent clar que sí clar que sí que has vist has vist això estem comentant el concert a l'auditori sí amb un compositor català que es diu Gerard perdó Robert Gerard amb la amb una amb un concert amb unes peces de sobre el tema de Don Quixot una de les coses que ell va fer perquè li agradava molt la figura del Quixot havia fet un balet i havia fet vales coses i en aquest cas era això per a piano ja ho vas veure aquesta setmana sí aquesta era la primera part i la segona part llavors ja era el concert que dèiem el tercer concert de Sergei Rachmaninov sí que és el concert per a piano i orquestra el número 3 això és complicat en re menor no però és canyero canyero molt maco molt marxós ja ho he comentat abans que hi havia moltíssima gent al públic que estava tot a l'auditori pleníssim d'espectadors i d'espectadores i gent entusiasta bueno volcada amb el concert aplaudint aixecant-se després com a reverència no pràcticament com a reconeixement a l'obra ben feta doncs el pianista el solista és el Barri d'Aglas Barri d'Aglas és irlandès i és una figura super internacional i super important ell té una important i una considerada carrera hi ha hagut la medalla d'or al concurs internacional de piano Tchaikovsky a Moscú que es va fer l'any 86 també l'han nomenat com a oficial de l'ordre de l'imperi britànic l'any 2002 això ja sabeu que tot això vol dir que és de veure una persona amb molta qualitat música amb moltíssima qualitat a més l'any 1999 va fundar l'orquestra de cambra que es diu Camarata a Irland per promoure els joves músics d'Irlanda del Nord i la República d'Irlanda i per donar continuïtat al procés de pau mitjançant el diàleg i la col·laboració amb els seus programes d'educació musical és una persona molt involucrada també per treballar pel tema de la música el concert és preciós és molt maco és molt a veure molt dinàmic sí molt dinàmic però bé vull dir sense passar-se hi ha sobretot hi ha tres temps l'Alegro Manón Tanto el segon és l'Intermezzo d'Agio i el tercer al final és la Breve bueno maquíssims tots tres a les tres parts sobretot hi ha molt el piano amb la corda hi ha tota l'orquestra però poquet vull dir el vent per exemple toca molt poquet toca una miqueta el clarinet la flauta travessera la trompa una miqueta però sobretot és el piano i la corda després hi ha un moment bueno hi ha una estona que està el piano amb el celo que és una passada també amb el celos una passada i una cosa que és molt important a destacar és que el pianista aquest senyor al barri d'Agles toca sense partitura hola què dius ara s'ho sap de memòria s'ho sap de memòria a més toca impecable una passada xulíssim no només que dius això en plan tecnicista o classicista que coneix molt bé la tècnica no és tu viu realment perquè es veus allà amb una soltura davant el piano superbé et quedes allà amb la boca oberta per arribar a aquesta excel·lència això són anys i anys diguem parlant 24 hores al dia dedicant-te a tocar el piano perquè això és impossible si no arribes amb aquesta clar és que això és una porrada és dedicació jo recomano molt la programació que fan el director en aquesta ocasió bueno aquí és el director de Sarkasuizu Ono aquest director japonès torna a estar director de l'ABC de l'OBC però sempre hi ha intercanvis i llavors aquest dia bueno amb aquests concerts del cap de setmana era el director és el Josep Cavallé Domènech que és ell és director de la titular de la Colorado Spring Filharmonic Orquestra des de fa ja vuit temporades que també ha estat director general de l'òpera i la com es diu Estats Capelle de Hall també ha estat director artístic de l'Orquestra Filharmonica de Bogotà i principal director convidat de la North Coping Symphony gent d'una talla hi ha uns quants genis d'una talla mare meva i amb aquest nivell que és tan complicat el món de la música que és tan gran no mare meva com que aquí som així és que gaudeixes amb tots els sentits clar ja sé que no el té massa a veure però jo el que us recomano em sembla que l'altre dia ja us ho deia a les vuit del matí a la segona cadena de la televisió tornen uns concerts cada dia ah sí dissabte i dimitja molt bé una cosa a tu us asseguro i també on és hi ha un lloc també que per nit fan música també allò a la matinada i no sé si és a la sexta un lloc d'aquest que també foten uns concerts allò que dius que és això que està molt ben parit també tal com parles tu llavors jo ostres n'hi ha que no n'hi ha que de dir que és això però la major part de vegades és molt bo i a més a més allà veus categoria d'aquesta que tu dius i a mi m'agrada molt que també això em va ajudar també molt a aficionar-me a la música clàssica un programa que feien en Radio Nacional que eren Clàssicos Populares sí ostres que aquest ja no el fan jo diria que no el fan o almenys jo li poden la pista no perquè un dels presentadors ja va morir sí va morir em sembla que ja no van seguir i després ja jo diria que no van continuar però era impressionant era super didàctic super divertit que enganxava que van fer una versió també televisiva d'això un temps que feia uns concerts també que explicaven no sé quantos en la dos i tal ho feien això val la pena és que la música és la música es revifa es recomposa es fa estar en pau amb moltes coses amb el món amb el món perquè d'on i d'on ja ens fa falta resmiure una miqueta de pau perquè és aquella abstracció que et surt a l'ins que no té res a veure amb el que vivim no en absolut oblida't la veritat escolta'm tu en parlaràs de cinema Jaume però espera't un segon digues-me Green Book avui ah Green Book mira estàvem comentant-te abans una miqueta i no l'he vist no l'he vist espera't un segon perquè ara parlem de cinema la Rosa que ens parli d'un llibre i ara parlem de cinema i ens tirem a sac jo he vist una tarda de pel·lícules Rosa, parla'ns de Mientras Vivimos que no sé si bueno és una novel·la tu carregaràs una mica ara veurem no, és que és com tot vull dir que a veure si una novel·la un llibre m'agrada molt ho dic i si hi veig alguna coseta doncs també ho dic evidentment a veure en general o si tot mira si tot li podíem posar una nota doncs mira quina nota li posaria doncs igual un 7 bueno és un notable baix però està bé bueno està bé a veure us explico és una novel·la de la Maruja Torres ah no sí hi ha un llibre a casa sobre la tauleta la meva dona sí com es diu aquest es diu Mientras Vivimos doncs podria ser aquest sí sí mira te'l llegeixes tu també i després el comentem ho miro ho miro vinga vale doncs ara t'explico una miqueta quina és la impressió que a mi m'ha fet a veure és la història de tres dones de fet són dues dones el que passa que hi ha una tercera que intervé però que no està és la que ve del passat per entendre's que ajuda d'alguna manera a connectar-les a aquestes dues dones que bueno són de mons totalment diferents totalment oposats però que es troben amb la mateixa amb la mateixa aspiració vale volen fer el mateix sí volen fer el mateix el que passa que bueno amb arts i amb tècniques diferents no vale la noia la Judit és la noia que comença està explicada juga una mica amb la tercera persona amb la tercera persona és el narrador omnipresent vale perquè no no és la noia que està parlant és la narradora qui ho està explicant és una mica psicoanalítica ho està explicant psicoanalítica sí una miqueta sí una miqueta sí sí perquè t'explica com és aquesta noia però també com pensa aquesta noia llavors quina és la seva aspiració o quina és d'entrada el que vol fer a la vida almenys si no situar-se socialment al principi sembla que és més una qüestió social perquè ella ve d'un barri de Barcelona de Barcelona però de les rodalies ha de baixar d'agafar un autobús t'explica l'autobús que ha d'agafar per baixar a la part de Sarrià i tot això que és on ella li agradaria viure però ella viu en una zona obrera i els seus pares eren obrers el pare ja va morir no se sap si és obredós o alguna cosa així rara però que bueno que no apareix ja es veu la carència del pare la figura del pare ella viu amb la seva mare la seva mare està super super implicada en el tema de l'Ateneu a nivell social de totes les reivindicacions veïnals comunitats de veïns associacions de veïns per reivindicats en temps que li posin un ambulatori que els hi posin un centre cultural la mare sempre està reivindicant aquestes coses està molt conscienciada llavors això vol dir que també està para menys per casa o para poc para para però para poc ho conec una mica jo això però és que també hi ha dones que ho fan les coses s'estan igualant molt també té un germà el germà ja ha estudiat és infermer treballa en un hospital d'infermer vull dir d'oxida de clínica alguna cosa així i ella és la que no té 16-17 anys i ella és la que no no acaba de quadrar no acaba de trobar una feina no acaba d'estudiar no s'ha fet un projecte o això sembla a la seva família li sembla que ella no té un projecte de vida en canvi ja sí que el té ella aspira a viure a la part alta de Barcelona i segurament pot ser una escritora al principi no ho diu després ja es va veient a ser una escritora però ella vol emular vol ser com la Regina del Mou que és l'única protagonista l'única personatge que sí que té nom i cognom l'altre no l'altre només és Judit i quan parla de qualsevol persona diuen el nom de Pila i punto en canvi ella sí que la Regina del Mou és la senyora Regina del Mou que és una escriptora de renom quan parlen de la criada també és només el nom i si parlen de la Teresa que és aquesta persona aquesta altra dona que les acaba unit també és només el nom de Pila i la del Mou aquesta no és l'altre ego de la Maruja Torres jo diria que sí que sí a tu també t'ho vas semblar sí que és una escriptora que està ja a prop de la cinquantena que s'ha quedat sense inspiració pràcticament ha escrit moltíssim moltíssim moltíssim molt d'èxit ha venut el que no està escrit super mimada i super valorada per les editorials que se la rifen i estan contínuament ella pot fer el que vulgui perquè és que ella posa les normes no us consulta a més viu en una zona molt cuidada de Barcelona de molt de pedigri amb molt de nivell econòmic un pis impressionant i llavors aquesta noia contacta amb ella de fet ella tenia un àlbum un book amb tots els retalls de notícies d'aquesta escriptora havia seguit molt la trajectòria d'aquesta escriptora la coneixia molt i en un principi sembla que és admiració pura i sincera i altruista i després que no que realment ella el que vol és una miqueta escriure sobre la decadència d'aquesta escriptora però tu perdis o no us ho perdeu perquè ella en un principi l'escriptora li fa venir i la contracta com a secretària la forma que es coneixen també és curiosa no ho estic explicant tampoc molta cosa perquè el comacú és com està escrit i com està explicat l'història en si és molt previsible de debò és molt previsible es veu a venir fins i tot sí però és molt xulo com està escrit jo per això dir l'història potser és molt previsible no et dona tampoc grans sorpreses fins i tot hi ha moments que et decepcionen una mica perquè ho posa com un et fa crear una expectativa una mica més elevada i després resulta que la cosa és com més trivial i més més terrenal sí però bueno però que està escrita jo reconec que escriu molt bé la Maruja Torres escriu molt bé molt bé mira bé és molt a veure que t'enganxa a veure que t'enganxa i no la deixes fins al final o sigui te la deixes tota seguida llavors és ella jo sí que l'hauré de deixar perquè ja no també una mica el que diem la pràctica com entres amb el joc és que això és una miqueta el joc d'utilització jo t'utilitzo tu m'utilitzes sense que l'altre s'ho imagini ella també vol utilitzar aquesta noia per escriure sobre la gent jove jo som aquí millor que tenir-la aquí a l'abast a la mat i observar-la i a veure com i a més amb un altre noi que també arriba que és el fill d'un ex bueno està a veure la interacció aquesta clar jo també penso de totes maneres que no és que siguin potser novel·les encarregades però sí que potser tenen un format més o menys plestrat plet és a dir que igual l'editorial els hi posen un número de pàgines fins i tot doncs mira no pots passar jo què sé de 300 pàgines o de 350 treu això posa allò i llavors has de retallar molt i has de fer un encaix allà amb les peces del puzle perquè et quedi una cosa una mica clar i per això veus a vegades que sembla com que posen la velocitat una mica més ràpida després sembla que no després tornen enrere la ves com una mica despistadeta però bueno la història està bé i com acaba doncs bueno també està bé una mica així molt bé està bé però molt molt ben està ben escrit reconec que domina molt bé la paraula els adjectius el llenguatge la gramàtica bé bé està ben escrit ja dic que després acaba també s'interessant com acaba i la figura d'aquesta Teresa que tampoc explico bueno doncs també està interessant molt bé molt bé Jaume doncs parla'ns de Green Book que tenim ganes de saber què vols el llibre verd llibre verd el llibre verd els llocs on sí que es pot anar aquest personatge el protagonista molt bé sí sí ara que ho dius sí sí està molt interessant el que passa és que jo m'he fixat en un munt de coses avui és una pel·lícula que la trobo rica de registres a base de bé és un pianista molt bo de raça negra exacte pujat de és de la realitat a més a més és un cas real aquest cas és un cas real que per anar a tocar sí doncs veu que si va sol si per anar per allà en aquesta Amèrica profunda i no tan profunda i racista i llavors el contracte com el xofer no? el Vigo Mortensen que és blanc el Vigo Mortensen que és blanc és d'origen italià evidentment aquí fa d'origen italià exacte bueno explica-la tu no, no, no és que com que abans de Batxesco l'hem estat comentant que la volíem veure però a mi m'ho han comentat la Lourdes la podia estar comentant aquí que ella la va veure que li havia agradat molt i jo he llegit la ressenya que fan en el Time Out que també ho explica i diu ostres, s'ha de veure s'ha de veure és que agradarà molt perquè la vas seguint i és perdoneu és que això és molt fort no, no és que m'estic quedant una mica de pedra perquè aquest director és el que va fer dos tontos muy tontos sí sí és el Farrelli és el Farrelli clar una cosa banal i absoluta el Peter Farrelli és que a mi em sona em sona d'algú no és algo que passa com Mari és mi myself i Irene que també deixarà anar la pel·lícula que és bastant cutre i les dos versions d'un tonto de dos tontos muy tontos la primera i la segona aquí algú l'ha ajudat a fer-ho més bé arreglar això perquè sí clar, clar que a vegades vol dir que no vol dir que siguin directors dolents sinó que a més tenir un bon guió de la violència una que va fer sobre la violència una història de violència no, però això això és del Cronenberg ah, vols dir el Vigo Mortensen parles d'ell sí, clar i llavors vull dir té un semblant al paper que fa ella el que passa és que llavors allà és més moral i aquí no aquí és en tot moment t'estava apretant sobre això és la realitat i llavors com ens desenvolupem esclar, ell tocant no hi ha dubte però després tot l'altre tot el que l'envolta i això és un recorregut d'un parell de mesos representa és com una torner una gira això que deies tu com toca el piano tu jo no jo no soc un entès evidentment no, però això no això qualsevol persona és sentir-la disfrutar-la i ja t'agrada ja està ja ha arribat et provoca alguna cosa i a partir d'aquí això és el que t'ha de generar si saps una mica què toca i què és i d'on ve bueno, però és un estil que és un blues que toca blues o que toca alguna cosa així com al cinema jo més o menys sé d'on ve perquè esclar amb la música em sento desprestada allà al mig però el que m'ha agradat és això de la manera que va marcant tot un seguit de situacions que segur que les hem vist altres vegades però d'una manera molt moderna molt respectuosa vull dir amb una participació extraordinària d'un seguit de gent que senzillament són manats que allò s'ha imposat i ja està no? i d'allò hi ha una seqüència aquesta no us l'explico perquè és vital jo crec que és la millor la millor seqüència que he vist amb temps eh tot esforo i és perquè és aquella delicadesa de tractar dues persones eh i llavors el que és extraordinari és això ell ve d'una família italiana com dieu molt bé representa oi? i llavors l'italiana mafiosa digue-li el que vulguis no? perquè ell tampoc és no és racista al 100% no és racista segur que no perquè el defensa va va va va va va va va va va va va va va va va va és una pel·lícula molt agradable el que passa és que com és és excessivament rodona o sigui que matitza masses coses i acabes que ells va al matiu sobretot al final és que ells va a sobre jo què sé no? vull dir és que aquestes pel·lícules americanes a vegades són massa explicatives això mateix perquè el públic no es perdi perquè el públic americà no té la bestiesa però no és més lent exacte sí senyora vull dir falta aquest element no vull que tothom sigui així però hi ha un percentatge que dius clar llavors has d'explicar-li tot bé no has de deixar-li coses obertes ni finals oberts perquè si no la gent es posa nerviós clar clar i això que expliques és molt correcte per exemple hi ha un punt que ell arriba de la viatge aquest que han fet que l'última no la van tocar perquè es van trobar amb una situació molt curiosa llavors doncs està allà tot sol i tal hòstia aquesta jo hi dic de seguida entre mi aquest és el final perfecte sense cap lluïment exacte no senyor ah t'aclar que heu-hi 5 minuts més allà per fer un happy end d'aquests i plorar això m'agrada molt plorar està molt bé el Vigo Mortensen la veritat és que ho fa molt bé i l'altre també el Vigo Mortensen falla poc és d'aquests que poquetes vegades diuen hola quin bodrio sempre aquest tio és que ho remora el personatge exacte és camaleònic a més és un tio que menja com un ja ho veureu és el que s'ha hagut de créixer no? sí és el que veia també no jo penso que porta ah o potser un rellet el veus a vegades amb samarreta i calçotets però però va a vegades l'estampa el cos és un extra un extra un que doble un que doble un doble sí sí exacte és això un especialista el que seria el seu doble m'ha agradat una cosa molt interessant no hi ha l'avorriment pel camí o sigui un viatge llarg com aquest és una road movie però té suposa pim pam pum et presenta el cotxe que va rodolant i després no allò de no hi treballa en aquest sentit allò de veure'l anar a l'hotel per exemple que està descansant allà sense saber fer res o allò doncs no amb això no s'hi entretem és molt àgil és curiós m'agrada això que sigui uns germans ferrèl·li sí sí bueno és un d'ells però clar perquè en teoria clar jo quan he vist dic no pot ser que siguin els ferrèl·li i tal quan vaig llegir ferrèl·li quan et trobes aquell ros i l'Owen que és l'Owen i el com es diu aquell el collal de la màscara com es diu ara no surt la paraula i tal que estan allà fent mocs clar perquè és que jo tinc una imatge de veure el cotxe i estan a fer no sé traient una borilla no sé què estava fent allà i li posa l'altre i li enganxa el cap i riu i dius què és això tan elemental és que és una pel·lícula terrorífica a mi se m'acuti una cosa així com al final del comentari que jo penso que és una pel·lícula que la podries posar al costat de Nebraska i s'aguanta no ni molt menys és allò allò és ro duríssim allò està ben parit però amb ganes que no me'n recordo jo de quin realitzador és jo no m'ho recordo tampoc ara però era una pel·lícula meravellosa no és però si vol acostar i aquest voler doncs queda registrat bé en una pel·lícula clar, clar, clar està bé molt bé molt bé bé doncs mira ara et faré un contrapunt Jaume perquè encara que pugui semblar simpàtic el que diré ara jo he vist dues pel·lícules de Cants de Cants 2018 i com hem parlat d'aquesta vinculació del Green Book que deies tu ara dels espais momentes dels negres jo he vist una pel·lícula d'Spike Lee tothom coneixem Spike Lee el director negre que acostuma a fer sempre unes crítiques ferotxes al voltant bueno a vegades crítiques del seu propi col·lectiu del col·lectiu aframaricà en teoria i també del que seria externament i aquí he fet una pel·lícula que va guanyar dos premis no gaire importants de Cants 2018 que és Infiltrados en el Cacaclan o el Cucuclan digueu-li com vulgueu però la gràcia és això i jo m'he passat en gran és a dir és una pel·lícula que també està ambientada als anys 60 i pico i que té a veure amb un policia de color però el típic policia de color que porta el cabell tipus anys 60 tipus Michael Jackson amb aquell cabell així que sembla que porti a sobre afro total sí sí sí arrissalíssim i tal que jo no sé com aquest cabell si és real és una perruca perquè és exacte que és al·lucinant bueno qüestió que és el que passa bueno aquest home entra a la policia una policia de Colorado sé que és de Colorado Springs també clar imagina't allò és com dius mare de Déu Senyor estamos al mig oest americà clar la pròpia policia ja és racista en aquell moment no parla dels micos los monos com els hi diuen monos ui a tot diuen no sé si no me'n recordo ara una bestiesa i a partir d'aquí entre clar els pocs que comencen a entrar a la policia doncs també hi ha aquest rotllo però què és el que passa clar, el ser negre el destinen al magatzem o a la zona diguem d'arxiu i a partir d'ell ella es vol introduir dins el que seria el tema de la investigació i acaba infiltrant-se en el Ku Klux Klan dius ostres, com ho fa si és negre però més negre no pot ser aquest senyor clar no juguen a un doble paper és a dir ell contacta amb dos de lloncis per telèfon parla amb els encarregats que els presenten com si fossin com si fossin tontos tontos i burros i clar lògicament però és brutal el llenguatge que utilitza perquè clar ell mateix està insultant a les de la seva raça clar els blancs utilitzen tota una caterva d'insults negrata no sé què i tal amb una potència bestial d'aquella època i per tant ho està fent lògicament a l'inversa està jugant aquest element llavors s'infiltrarà amb l'ajut d'una altra persona d'una altra que és blanc llavors el blanc és el que va físicament que a més és jueu toca dels nassos clar que a sobre és això i l'altre és el que contacta per telèfon i llavors hi ha una duplicitat per la veu que tenen semblants o sé què intenta i no posar l'accent perquè clar diuen que els negres tenen un to de veu que recorda el de i és tot un joc d'arquetips d'arquetipus de negres clar que el propi director que és negre doncs se n'en fot i ja se'n refot i llavors aquests del Ku Klux Klan tenim el típic que és tonto perquè és tonto la criatura no hi ha més opció el típic que és el xulito l'altre clar que tota aquesta gent i com parla en aquest tema i tot és una pàtina de pel·lícula ja diré una cosa no sé si la coneixereu que és el concepte del Black Explotation aquestes pel·lícules l'any 70 fetes negres diguem per directors negres i per actors negres Shaft per exemple o aquella mira només semblant que podem recordar l'estil Black Explotation és el que va fer Tarantino amb Jackie Brown això és una pel·lícula que imita el Black Explotation d'aquella època pel·lícules de pressupost bastant baix bàsicament de negres que eren o bé policies de segona filera o camells o coses d'aquest tipus vull dir amb una estètica amb elements eròtics és una cosa molt destinada a un públic de color i llavors era una cosa molt concreta i molt serentera amb música funky amb música dels era aquesta estètica i això es veu està molt ben parit això ara que dius això a mi també em cria una sensació de desconcert el fet que quan aquest home actua normalment per gent de raça blanca evidentment com el divinitzen vull dir això també plan oculto és un pel·lículum com una casa i és la mateixa gent que després no el deixarà sopar allà amb ells per dir-ho d'una manera això és Spike Lee té una capacitat tremenda va començar a fer un cinema molt molt molt concret des de com es deia jo el Moveder Blues i el Haz lo que debes que era com molt de barri molt allò i tal però que era molt curiós era molt modern allò en aquella època els 80s i tal llavors es va començar una mica a moure en un sector i va fer pel·lícules profundíssimes com 24 Hores una que es deia Plano Culto que no sortia el tema dels negres per cap lloc llavors això està molt bé ha fet pel·lícules amb què tot han sigut per exemple una pel·lícula recordo que sonen actrius de color i era una pel·lícula meravellosa no me'n recordo ara com es deia però bueno ha sabut jugar amb diversos elements i ara ha tornat una mica aquesta cosa crítica d'aquella època i crec que ho fa molt bé i ho ha fet amb molta gràcia no estem parlant d'un gran treball d'actors sinó que hi ha aquesta conya has d'entendre aquesta retranca que es diu pel darrere perquè és una pel·lícula simpàtica que entra dins de la línia que no cau excessivament amb el drama no estem veient allò vinga aquest el cremarem i tal bueno s'intenta buscar això però no es busca tota la mala llet i a més o més bo és que es planta el tio allà al mig clar amb la reunió que dius ostres què has fet aquí ostres un mono clar com entra i llavors diu no vengo soy el que tengo que vigilar el presidente del Ku Klux Klan m'ha enviat la policia i l'altre es queda com dient clar vull dir hi ha aquests jocs tan propers al perill diguem que li puguin fotre 4 tiros a aquests zumbats vull dir lògicament i està molt bé perquè hi ha un joc però tot és divertit amb aquesta intenció per tant desenfadat desenfadat desenfadat ja que estem i ja em deixeu que ja acabo i així ja parlo vosaltres parlo de cop i ja ens parlem d'una altra pel·lícula de Rosa una pel·lícula que sí que m'ha agradat moltíssim una pel·lícula que es diu Gael xica noia aquesta pel·lícula m'ha guanyat 4 premis al Cannes jo mira mirant allò vaig veure pel·lícules allò de festivals no? és una noia perdó és un noi que es diu Víctor Polster que té 17 anys a la vida real és un ballerí belga i està dirigida per un senyor que es diu Lucas Dond amb una quinta calada que també és belga ja sabem com és el cinema belga no va amb miraments Verhoeven no va per miraments per conèixer alguna cosa molt conegut del cinema belga i aquí no no hi ha concessions en absolut estem parlant d'un noi que és la primera pel·lícula que fa li van donar el premi a ell ell barra ella ho dic perquè aquí estem parlant d'un tema de transgènere molt ben tocat amb una potència absoluta que et quedes a vegades garrativat de pel·lícula cinema belga ja sabem com funciona això no són no donen voltes són directes i aquest ho és i ell també ha guanyat la millor direcció novel i és que aquest tio dirigeix com l'irrota i la criatura aquesta aquest noi que en aquest cas és noi i se'l presenta com a noi i tal i això a la vida normal és ballarí és un ballarí belga de 17 anys el paper que fa és el d'un noi que està passant per un procés de canvi de sexe és a dir per arribar a aquest canvi de sexe però comença molt jove són aquests adolescents que de seguida se n'adonen de la necessitat perquè són dones reals l'única diferència que tu veus físicament d'aquesta persona sí, sí, sí no, no és que és el d'un número un no hi ha cap dubte vull dir ni amb la seva interpretació ni amb el pare que en aquest cas no hi ha la figura maternal és la figura del pare que ell ho fa meravellosament bé amb una paciència absoluta davant de la situació i amb una sencer i davant de la família no hi ha cap ella vull dir ella perquè és ella lògicament vull dir Lara que és com es fa dir ella no sé com es diu oficialment no, es fa dir Víctor com es diu la vida real però li diuen Lara a la pel·lícula doncs Lara és en cap moment ningú li planteja a nivell familiar sobre la seva sexualitat sempre és considerada com una dona i vesteix com una dona i sent com una dona però clar a partir d'aquí hi ha una sèrie d'elements externs les propis metges que generen uns elements determinats i també sobretot les companyes més que els companys les companyes de ballet perquè ell és un ballerí real i ella el que vol ser és ballarina i va a una de les millors acadèmies diguem de Brussel·les a ballar i ostres quina potència les escenes en què ella balla que ve aquella càmera que no és subjectiva de persecució sinó que és frontal llavors ella va ballant a més hi ha una música de piano constant que va sortint que una mica recorda Michael Nyman que el tenim sempre de fons nosaltres i va donant aquelles voltes aquells giros i vinga i vinga i la càmera segueix i la persegueix i té una ho fa tan bé és tan creïble al 100% és a dir és que no t'ho pots arribar a dir no em crec aquest paper és que sembla que realment estigui a la recerca d'això d'un canvi de sexe total i una entesa total ja es veu la cruesa de les amigues teòriques amigues davant d'això també estem parlant de noies adolescents la pròpia el pròpia maltractament d'ella amb el seu cos amb allò que no estima del seu cos ens ho podem imaginar una mica i fins on arribarà i tota una sèrie de la necessitat imperiosa de ser dona vull dir aquest procés no li falta d'esperar uns anys perquè les hormones han de fer el seu procés i bueno hi ha una combinació en el que veus també el món del balet la duresa del món del balet per un costat i el món d'això del món del transgènere vull dir que és d'una qualitat i el món que tenim exacte de veritat i a més això imagina't-ho a Brussel·les és a dir en un espai de certa fredor cosa que el pare no el pare és allò que tira arronsa tira arronsa s'apropa s'allunya intenta ella és complicada molt complicada hi ha molts elements i tot això no sé és que no m'estranya que l'hagin donat els premis avui sembla fina fina la pel·lícula ben parida realista vull dir clara va tenir dos més va ser millor director novel millor actiu millor actor però no sé si el van considerar actor bueno si ho era actor o actiu no sé ara o em sembla que era actor novel no sé això és el que hauria de mirar exactament però el cas és el mateix però meravellós val la pena podeu recuperar-la si podeu i tal ara no és una pel·lícula còmoda tampoc no no ja el que expliques el que expliques m'ha suggerit avui m'ho trobat una mica m'ha parlat de dificultats a casa seva i llavors doncs una de les coses que li he dit perquè ho veig d'aquesta manera dic el problema és que un pot ser molt positiu però quan arriba l'esgotament sí o sigui quan dius no puc més és que no abanço és que no d'allò llavors això aquest és el problema més greu perquè bueno que és el que hem de resoldre a nivell d'això de persones que volen canviar el seu clar hi ha un component psicològic brutal sí el darrere d'ella és increïble que bé que bé planteja les seves pors les seves els seus silenci són brutals sí que per dir digue'm què vols i no dius res guerra i calla i se'l mira i llavors quan ella vol li diu coses i quan està amb el psicòleg llavors i el psicòleg li pregunta llavors ella somriu a vegades perquè hi ha coses que li faria gràcia però que no acaba d'entendre t'ho juro una meravella jo crec que molt bé molt d'interiors res de gran preciocisme és una cosa també molts primers plans a vegades és una pel·lícula que dius flueix que dius ostres que ben parit i el tema a tu personalment t'agrada vull dir jo també quan es tracta de psicologia sí i és un tema delicat a vegades que depèn com els planteja pot ser o molt xabacà i mira què et dic perquè a vegades el tractament d'aquests temes és molt arquetípic però és que aquí la part arquetípica queda molt apartada vull dir és una cosa portada amb molta classe amb molt de moviment que això és el que cal que això és el que fa posar a les persones amb una atenció interessant ens queden 12 minuts hem de parlar de 5 rodeos i d'una pel·li del Jaume la que vulgueu digue'm una pel·li la que tu vulguis i la Rosa ens parla de 5 rodeos sí 5 minutets exacte jo directa el Santiago Segura aquí no hi ha dreceres el Santiago Segura jo vaig repassar aquest dia el Robocop i Notting Hill hola i quina diferència oi que maco Notting Hill eh home sí que maco Notting Hill sí sí és molt maco la realitat a l'espai a l'anglès a Londres a Londres a mi totes aquestes pel·lícules jo quan era molt petit molt petit vaig veure una pel·lícula que es deia Mandy que estava interpretada per l'Ernest Burnein i la i la que va fer aquí Calle Mayor la la Betsy Kler sí senyor sí senyor a mi sempre m'han agradat molt aquestes pel·lícules que aquelles persones que poden haver-se desencantat i de cop i volta es troben en un festival que no hi ha aquí el paeixi eh la veritat és que és molt interessant i Notting Hill és això sí és aquell noi allà que s'ha estat tota la vida allà és efectiva amb aquell xaval i amb el seu amic a casa seva que té allà també el quan s'ha allà amb que els utens fan així és boníssim a mi és una escena que de la història més més més rabiós i llavors bueno jo crec que és un dels papers de la Julia Roberts que llueix és molt durosa està molt bé està molt bé i en quant a Robocop tot el contrari aquesta és una pel·lícula que el Verhoeven que l'has esmentat no fa gaire doncs Delicias Turcas allò era allò era allò era els principis no? en l'època el quarto hombre sí escolta diu però això com ho haig d'agafar jo perquè això és estaven Delicias Turcas i Delicias Holandeses estaven les dues a veure quina més salvatge més burra podia ser és que de debò aquest tio era molt fosc aquest tio amb un món homosexual d'aquells més també que es remou bastant sempre movia però després va desaparèixer aquest món una cosa que dius ueps va jugar perquè ell no ho és o no sé si ho és o no és no vol dir res però vull dir que sempre el quarto hombre també hi havia aquest joc també per allà donant voltes tens raó no sobretot Delicias Turcas està molt clar sí vala llavors el Robocop és la pel·lícula que li dona prestigi diem-ne comercial vull dir no perquè sigui una gran cosa i vaig veure que la feia vaig dir vaig a veure encara a vegades només veient un tros i la veritat és que li han passat els anys està molt caducat tot plegat vull dir sí és que això és el que passa m'expliques les 80's sí tenen un perill no les 70's també però les 80's tenen encara més perill i allò d'anar al futur allò aquell pregreso al futuro el meu nebot les té mitificades les tres és una cosa és increïble però jo és que a mi és una pel·lícula que mai m'ha dit res ni quan es va estrenar en el seu moment és una pel·lícula espectacle d'acord quan apropa el seu papa hi ha allà una qüestió és una cosa així com molt molt d'aquella manera molt bé però després des de què desafia des de què desafia la pel·lícula és com per passar-la així amb nois que tenen problemes amb altres el moving per dir-ho d'una manera perquè clar a veure si d'aquesta manera fot un ventallot i t'enteres i s'acaba que després saps el que ve però molt bé bueno és el que hi ha jo faig molt en falta un cinema determinat d'aquests primers directors que ara són grans directors i que feien un cinema dels vuitantes i tal i bueno per això ja ho parlarem algun dia perquè realment s'ha perdut molta d'aquella frescor també vull dir aquell espai dels principis aquell estí fent fris dels principis aquell Almodóvar dels principis aquesta cosa aquesta frescor dels vuitantes que hi havia n'ha fet una altra sí, sí, sí ara fa una altra amb l'Antonio Banderas i em sembla que la Rosalia és la que fa la banda sonora i també actua i tot això vull dir que ja ho veurem per cert ara que has parlat d'això dels anys vuitantes ja no l'he vista però m'han comentat que està força bé que ara han fet amor a la teatre jo de mi fui a l'EGB han fet amor a la teatre això? sí, sí bueno, un musical és un musical el cap de setmana dissabte van estar al Palau Sant Jordi anda, no sabia això sí, perquè jo vaig llegir la ressenya el dia següent de la d'això i també tinc una persona que va estar i bueno surten cançons de jo què sé d'hombre és que Anna Torroja també actua i està bé tot això conduït per Carlos Latre banda perquè si no hi hagi silencis i tal sí, sí, sí i bueno és veu que és molt entranyable clar, i el públic tot gent de 40-50 anys que bé que estem tots vius i estem aquí tots sí, sí, sí i tothom ha entregat a l'espectacle jo tinc el llibre el llibre aquest que hi ha dos n'hi ha dos llibres és un boom que han fet des que m'entrevui això n'hi ha dos o tres ja de llibres doncs no ho sé dos a un tercer no tinc ni idea al comentari post concert parlàvem de tres llibres ja i jocs o videojocs o no sé què diverses coses n'hi ha i ara hi ha també el musical ho han fet un cop aquí al Palau Sant Jordi no sé si s'ha de repetir és bo que sí que està bé han sentit quatre minutets, cinc sí, sí, no, no tenim cinc minutets ràpidet, ràpidet no, és una comèdia és una comèdia entretenida com diu la cançó de l'Alaska que ja surt també hi ha molts famosos que fan cameos en aquesta pel·lícula i Alaska és una d'elles perquè a més a més la banda sonora de la pel·lícula és de la seva cançó no me'n recordo què diu és la del... Nomás Dramas sí, comèdies i drames sí, comèdies entretenides doncs és això és una comèdia entretenida la mare Maria de Perdú que ella fa una... pobre, ja és tu noia que treballa en una agència de publicitat ella ha fet 39 anys té un jefe que és el David Guapo que dius el mar del Valtí és un impresentable com a jefe ha heredat el negoci dels seus pares els pares durant 10 anys l'han portat superbé l'agència i aquest nano a la que l'agafa doncs vinga contacta noies explosives clar solament miren les noies i no miren la capacitat i no miren la capacitat i no miren i Maribel Verdú està en un moment ja molt farteta de moltes coses molt farta molt farta des de la parella que té que és un argentí que el tio ronca a les nits que no la deixa dormir a més el pintor oi que també es toca que tampoc no va ni domicili al rebut del gas llavors surt a l'aigua freda a la dutxa després el tio tampoc ha anat a fer la compra perquè clar així li agafa la inspiració ha d'estar davant del quadre amb el pinze que dius jope després tampoc no pot dormir se'n va al sofà i resulta que són els veïns que estan fent la festa contínuament totes les nits de festa tot cada nit de festa i anar-hi que és a Sant Francisco ai sí por favor por favor fins que ja veu aquest gurú aquest vident que és el Santiago Segura mateix que és el copi director de la perlícula és divertit aquest personatge aquest bo reclarat que ella no vol perquè ella nega aquestes coses però al final sí que arriba a anar-hi i bueno jo era com una pòcima màgica i bueno veis està molt farta de tot el trànsit de Madrid de la feina de la noia que li posen per fer de supervisora la followers aquella la followers amb el palo amb el palo selfie que va a filmar en directa ay calla que és la Cristina Pedroche exacta sí sí sí que dijes la deixa pasar yo pasa pasa que antes la edad que la belleza que la belleza es para darle deos un zasca exacto dale un zasca la nena aquesta sí sí bueno pues està més entretenida després ella com reacciona quan veu aquesta pòcima com a tothom li diu la veritat a la cara i es treu tothom de sobre i al final una miqueta home i tant ella es queda descansada totalment i el que també és divertida la germana que té un gato el Tommy això és molt bo la tònia costa la tònia costa això és molt bo molt bo com està amb el gat i que forma part de la liga no sé què de gatos que està en Estrasburgo una cosa mira que li feia festes al gat però festes reals d'aniversari amb el gat allà una cosa i que bo que bo hosti jo que ui caio tu tremoles amb els gats no no jo no sóc massa man dels gats però vull dir el món animal que em sembla molt bé que s'ha de cuidar els animals sobretot moltíssim i no s'ha de fer res ara no passem de la línia fa molta companyia s'estimes molts però no ens passem perquè hi ha gent que realment ja dius bueno ja és un no parar és que vull dir menges cabell de gos pertot arreu és a dir quan vas a certs espais no vull dir noms ni ningú però dius home ja està bé una miqueta que el gos es quedi al terra que no estigui enmig de la taula que no una sèrie de coses una sèrie d'espais vitals home sí també és educació sí potser massa però igualment no és gaire amable trobar-te un cabell de gos mentre es menges això m'ha passat que notes perquè són més gruixuts i més llargs i són rectes no es torça no per això dic que no tenim que no tenim una línia i això ho dic perquè ho dic per experiència però això m'ha passat o arribar i jo hi ha cases que ja no vaig de negre perquè quan arribo a casa sóc tot un cabell blanc a dalt a baix de tots els cabells que no netegen els espais que passa a dir que cadascú és al seu lloc ens queda un minut encara un minut encara un minut mira encara ens podem fer alguna cosa podem cantar alguna cosa no ho sé ja ho sé aquí directament bueno escolta'm podria això reivindicar una mica les comèdies entretenirà clar que sí hi ha cameos hi ha personatges surt el propi Santiago Segura surt el gran Wyoming també també el psiquiatre és el personatge el psiquiatre oh por favor quin psiquiatre només la volen pastillar i vinga pastilles al tranqui ma cinc i si és que esto no tindrà algun arreglo i diu bueno sí más tranqui pa cinc o más no sé què té dos o tres pastilles la pobre és que la tira de pastilles després també el Mota el José Mota també fa un petit camió que també està allà a la sala d'espera vull dir ja surtan molts sí sí són molts personatges molts personatges així coneguts que clar resulta divertir el Santiago Segura tothom vol sortir amb ell el Florentino un actor que és el Florentino Fernández també fa de tècnic d'internet perquè a més l'internet tampoc no funciona el que arriba a la casa mira ja me voy no sé què no te arreglo no sé cuántos amb una passivitat pot ser aquí llamar otra vez atención al cliente otra vez llamar llámalo no sé què també ay com és aquesta que le fa aquella que esto va anar amb el cotxe para no sortirà el nom ay no sé si no me'n recordo el cotxe també deixa o anar que també té la està bé perquè surtan molt però és un emprenyament amb el món però està bé és aquella emprenyament tan necessària com explota com es clara i com mire de reconduir-lo després clar que amb aquesta línia no podràs aguantar a vegades s'ha de fer sempre s'ha de fer les coses que s'han de dir clares i ara exacte bé doncs res ens queden 20 segundets o junts per dir adéu-siau vinga fins al prossim dia ens veiem i ens escoltem adéu adéu-siau adéu-siau adéu-siau adéu-siau Fins demà!