Gershwin a l’Auditori, “Déjà-vu” de Jordi Rosés, Gálvez i el Renaixement, i cinema: Spotlight, La novia, I Origins, La modista i ¡Ave, César!

BABILÒNIA Doncs benvinguts un dijous més al Babilònia. Avui estem amb la grata companyia dels nostres companys, la Rosa, què tal? Hola, molt bé, bona tarda. Com estem? Bé, fantàstic. El Jaume? Hola, bona tarda. Bueno, i el que us parla el Xesco, eh? Avui no diem cognoms, o sí, els diem els cognoms, no? No, clar, avui ja som molt coneguts nosaltres ja, en tota la comarca. Totalment. I part de Barcelona. Com els hobbits, no?, de la comarca, no? Sí, però ja sortim, ja s'animem a sortir també. Jo una mica hobbits... N'hem explorat ara. Jo una mica hobbits sí que soc perquè tinc pèls als peus. o jo no. Això no ho negarem. Jo en tenia, eh? Ah, clar. És veritat, un dia d'un estudi... Comencem avui. Amb l'edat, per què els cabells dels peus i de les pantorrilles es van caient? És una cosa que a mi em preocupa, eh? Home, no sé si és necessari, no? Per què? En la teoria de la supervivència, el que és necessari, sobreviu. Clar. Això et preocupa per... Cau, el que no cau. Perquè veus... El que no és necessari, fora pelos. No sé aquella cosa que dius, per què? No, no hi ha... Home, s'entén... No, no hi ha igual, deixem-ho. Quin tema més pelut, avui. Exacte, exacte. Doncs parlem, justament avui, de pèls parlarem pocs. Al contrari, parlarem de coses de nivell, eh? Del Festival Gershin, que la Rosa va anar a veure a l'auditori de Barcelona. Parlem d'una exposició que tenim aquí a Can Ginestà, del Jordi Rosés, el Déjà-vu, aquesta barreja de poesia, no? Em sembla, en mar contemporani. Sí. Parlem d'un llibre que ens pot sobtar, però que, bueno, la sorpresa és majúscula, que és reza por Miguel Ángel, de Christian Galvez. Aquest del de Passapalabra, diré, home, doncs aquest què fa? Doncs, bueno, doncs fa bons llibres, no es fa malament, la veritat. I de cinema parlem de La Modista, de La Nòvia, d'I Origins, d'Ave César, d'Scoop, i a veure si podem parlar de Techo Comida, que me la teniu batada. És com el cas del Viaje de Sinsmarí, eh? Vull dir, és com un recorrent, no? És la de davant, home? Sí, exacte, la forma. No, no, és la mateixa. Però en parlarem, en parlarem. Farem un forat, encara que sigui, per comentar aquesta pel·lícula, que és una pel·lícula petita, però absolutament tremenda, eh? Vull dir, que s'ha de comentar. Vale, Rosa, parlem de Gershin. En tindrem, bueno, de fons, Abel Abartoch, amb el que seria amb Carajan, eh? No te diuen nada, però aquesta sinfon. Casi nada. La filarmònica de Berlín, tampoc ho diu casi nada, amb música per corda, percussió i zelesta. Aquesta mena de l'aliment de corda, no sé si es diu correctament zelesta, en català, em sembla que sí, en zeta. Crec que sí, en zeta, sí. I concert per orquestra, en tindrem de fons, escoltarem les diferents parts, en Dante, S'Alegros i tal, i bé, a veure si tenim per aquí temps, i posarem alguna peça que ja trobarem. Rosa, però abans, parlant de música clàssica, Gershin estaria amb la línia, no?, ja del... Sí, sí, música clàssica, música moderna, música culta, és una miqueta aquesta concepció, no? Una mica de blues, també? Sí, també, clar, és que ell, de fet, se defineix una mica com un còctel. Oi que sí? Sí, sí, perquè és com la beguda, que hi poses diferents elements, diferents ingredients, i és això la gràcia que té, no?, després el resultat, no? Sí, sí, perquè ell té una combinació, i mira, entrent ja en matèria, una combinació de diferents ingredients, no? El jazz, com tu ben deies, la música negra, la música francesa impressionista, el pocs romanticisme de Rokmaninov, l'avantguarda nord-americana de compositors com Edgar Barres, Charles Eaves o Enric Owell. També l'ambient de la comèdia musical, el que era la light opera, sorgia dels Estats Units, gràcies a la emigració, diu, de músics europeus, i de forma acusada i especial, la improvisació i la intuïció, era un músic molt intuitiu. Ell va morir molt jove, ell va morir als 39 anys, o sigui, ja va fer moltes, moltes peses, i va ser una miqueta com un revolucionari de la música, de la música del moment, no?, de finals del segle XIX, principis del XX. ell va morir el 1937, ja et dic amb 39 anys només, de fet va ser contemporani del Maurice Rabel. Oh? Sí, i bueno, el que hi ha en el Grobració, si realment va existir algun tipus de relació entre tots dos, no? A veure, el Gershwin era molt... A veure, molt senzill, des d'aquest punt de vista. Mira que estava triomfant moltíssim i guanyava molts diners, tenia molt d'èxit les seves composicions. però sempre volia ser disseble de diferents músics, no?, doncs del Rabel mateix i d'altres, no? Però, bueno, mira, no és que mirava a veure de quins... ara, després ja em surt, ja vindrà. I, bueno, perquè era massa modest, val? Volia aprendre, volia aprendre de tots, però realment ell va ser un geni de la seva època, eh? Era música, bueno, doncs d'una persona que s'havia fet a si mateix, pràcticament, eh? Les peces que es van tocar la setmana passada a l'auditori, era un festival que són tres dies, era divendres, dissabte i diumenge, o sigui, els dies 15, 16 i 17, era, doncs, l'obertura de West Side Story. Sí. Ah, no, perdó, aquest és el de l'Eure del Bestie, mira, comença precisament de la que acompanyava. El George Gersing, el concert per a piano i orquestra en fa major. Un altre que és I Got Rhythm. I Got Rhythm. I Got Rhythm. I Got Rhythm. I Got Music. M'encanta aquesta cançó, ho sento, eh? Exacte. Vull dir, ja. Sí, sí, sí, posa aquesta. Amb un solista, un pianista, que és l'Alexei Bolodin, molt bé també, el pianista, molt bé, molt bé. I l'adaptació que va fer per a orquestra d'un americà a París, eh? També, aquesta xulíssima, també. Que guai, això. Molt maca. Després, altres dies, sí que van tocar també, van tocar la Rapsòdia in Blue, d'acord? Sí. I una obertura cubana i una segona Rapsòdia, això, diferents dies. Clar, no era ben bé exactament el mateix programa als tres dies, eh? Doncs, molt maco, molt maco. És preciós. De fet, és això, no? Que diu que aquest concert va ser un dels moments, o va constituir un dels moments més intensos i fascinants de la temporada de la OBT, d'acord? Jo abans us comentava que ell havia demanat de fer classes amb molta gent, fins i tot amb Igor Stravinsky, d'acord? Ah, d'acord. I, clar, però aquests grans músics, quan es sabentaven o sentien aquest comentari, diuen, home, ja m'agradaria a mi que em donessis que gràcies a mi, perquè mira, si ell és famós i està guanyant diners, no? I jo, en canvi, doncs, sí, molta fama, però... Doncs, vale, molt maco, ja et dic que és molt la pena. El director era un director convidat, l'Andriu Grams, que, bueno, també va ser una mica un nen prodigi, perquè als vuit anys ja tocava el violí, no va començar a estudiar el violí ja, amb vuit anyets. Després ja ha fet totes les estudis de director d'orquestra, a part que és un gran violinista, també. I ha dit que el solista era el pianista Alexei Bolodin, que també, doncs, genial, genial. És un concert molt maco, la veritat, és que sí, val la pena, eh? Molt bé. Ara ja, l'OBC ja té, l'Orquestra de Barcelona ja té la programació, no?, per la pròxima temporada. I com pinta això, Rosa? Molt bé, també. Molt bé, no? Molt bé, molt bé, molt bé. Sí que ja renovem, també, renovem abonament. Molt bé, l'hem apuntat alguna, eh? Sí, vinga, doncs ja passarem al programa. Sí, sí, passa al programa perquè tinc ganes de veure un concert fa temps, bé, fa temps, no? És que entre una cosa i l'altra, entre el que seria coses, exposicions i tal, que més vaig per aquesta línia, cinema i tal, em deixo el tema música sempre amb una segona línia, eh? Molt bé. Però alguna cosa, això de Gershin m'hauria encantat, directament, eh? Vull dir, soc un forofo i llàstima, perquè si no t'haguessis d'escolt. Sí, sí, va ser fascinant, sí. Molt bé, molt xulo. Vinga. A veure si trobo després un tema de Gershin, que estigui en ell, i a veure si tenim això. Vinga, posem un fragment. Sí, sí, sí. Jaume, parles del déjà-vu, o déjà-vu, o no sé com dir això. Sí, déjà-vu, oi, diuen? Sí, no, déjà-vu, déjà-vu, déjà-vu. Això vol dir que ja ho coneixes, no? O sigui, que és com familiar. Exacte, que has tingut com una sensació que això has viscut o que ho has vist, no? Més aviat. Doncs ni més ni menys. Jo penso que el títol està molt ben trobat, perquè, veritablement, tot el que es diuen els poemes, bàsicament és poesia. Per cert, jo diria que prou ben presentat, no? Vull dir, amb quadres i tal, i amb un fons de paper... Bé, vull dir, m'ha semblat original, per dir-ho d'una manera, i jo d'originalitat, i en tinc molt poc, eh? Però diguem-ne que això ho he trobat així. La veritat és que tots els poemes, doncs, són com molt sabuts, no? És, et repeteix, no?, aquelles constants, per exemple, que li podríem, que la setmana passada, quan parlàvem de la Rosa, que va estar entusiasmada, que digués el poema de Martí Pol, doncs, aprofites, doncs, per destacar, doncs, que en definitiva, si el Martí Pol hi estava d'acord, doncs jo també, o fins i tot tu també et vas manifestar en aquesta línia, no? Doncs llavors, avui, la veritat és que, no sé si és perquè vosaltres estàveu a sobre, no?, estàveu a la classe, encara, i llavors dic, guaita, ara podria... Vas a aprofitar, no?, podria aprofitar, sí. Home, avui, si t'hagués pogut pujar també, eh? Em puc pujar, oi? Com una conferència, vens a dalt, home, qualsevol dia que tu vulguis, t'has convidat, ja ho saps. Va, doncs, un dia que arribi d'hora, vindré que parla. Clar, clar que sí. Oh, quina il·lusió que em fa això. Que no ho digui. Clar que sí, tu passaràs molt bé. Clar, i a més convidat com ja estàs, eh? Unes classes molt interessants, sí. Home, serà que no ho conec, com aquest. Home, això, per això mateix, això, per això. Deixa vi, també, eh? Deixa vi, ja, molt bé. I això no ho hem preparat, això ens ha sigut. Això és punt a neïtat, aquí, ja. Jo ja soc cos veig. Tenim tables, ja. Jo soc cos veig, ja. Perro viejo, que es diu en castellà, eh? Vull dir que no. Molt bé. Paral·lelament, també hi ha un parell d'estructures que podries ser arquitectura pròpia. Està bé, també, perquè, bueno, vull dir, l'home té la seva presència, doncs, amb dues posicions, que l'una podria ser contemplant la Lluna, i l'altra, no recordo bé, però podria, no sé, situar-ho, doncs, en que l'hi ha interessat tot plegat, no? Perquè està en el mig de la sala, i això no deixa de ser, doncs, interessant. En definitiva, un muntatge que segur, que 20 anys enrere, no se li hagués passat cap a ningú, i que això de les exposicions i els seus muntatges, jo crec que va evolucionant d'una manera, que si més no, encara que sigui deixa-m'hi, la veritat és que, doncs, t'interessa, eh? Vull dir, el muntatge també és prou interessant. Poemes. Amor, fraternitat, totes aquestes coses tan conegudes, tan entranyables, en definitiva. Fantàstic. Jo n'he pogut veure-la encara, però, bueno, el Jordi Rosés és un... Bueno, és conegut, i és una persona que jo coneixo, bueno, d'una forma indirecta, però perquè és el germà d'una amiga meva, que va anar amb el col·legi, i de sempre, eh? Vull dir, ens coneixem i tal, és una persona que va tenir sempre aquesta capacitat, i, bueno, i va destacar, sobretot, per aquest domini, no?, la poesia. A Sant Jus tenim uns quants poetes de cert renom i de cert nivell, a banda, lògicament, del senyor Margarit, que el coneix tothom. Hi ha por ahí un parell més, eh? El Jordi Rosés i jo sé un amic meu, també, en Joan Buixeda, que també ha escrit un parell de llibres, o no sé, crec, un parell, a lo millor ara m'he perdut, no?, però ha guanyat diferents premis de poesia, no? Cal no oblidar-los i anar-los... No, no, esclar, esclar, l'únic que li he perdut la pista, aquest també amic meu de tota la vida, però, bueno, aquestes coses que passen, no?, que cadascú fa la seva línia, però, bé, per tant, també tenim uns quants aquí a Sant Jus. Bé, no seguim amb la poesia, seguim amb el que seria la literatura, en aquest cas, eh? I, bueno, una cosa sorprenent, ja ens va sorprendre el senyor Christian Galvez, que ja sabeu que és aquesta persona que fa el Passapalabra, Telecinco, que és aquest nanu que, bueno, cantauria, és... Bueno, tu la coneixes, Jaume? No, jo la coneixo. Bé, és un programa que fan fa... Com, com, com, com... Ja, bueno, hi ha coses que... No, això també perquè és un programa que és així cultural i a mi m'agrada la part d'aquesta pedra del rosco que diuen, no?, que això és el que m'agrada perquè fan preguntes i està molt bé. I, bueno, llavors és un nanu que, bueno, que inicialment, bueno, serveu un nanu normal, amb una cultura essencial, bé, correcta, una persona totalment, vaja, un presentador de televisió que dius, bueno, fins aquí arribo, fins aquí no arribo. Està molt de moda això que els presentadors i tot això facin llibres. Bueno, l'Àngel Escaso, en el seu moment també era presentadora i, mira, s'ha convertit en escriptora, definitivament, no? Però, bueno, no era tan habitual, no? Això, i ara tothom, fins i tot l'Adelena Esteban, fa llibres, també fa llibres. Aquestes llibres, bueno, està allà... I, bueno, i la Sandra Berneda, que també és una noia catalana, que surt a 8 TV, però també està a Telecinco, bueno, tothom està fent llibres aprofitant la vinentesa. Però, en aquest cas, és sorprenent. Aquest nano va fer, en qüestió d'un any o any i mig, un que es deia Matar a Leonardo da Vinci, que era un llibre que, bueno, jo vaig llegir-lo per gust, no? I em vaig adonar que era un llibre que estava tremendament documentat. Estava molt ben documentat, perquè és un tema que jo domino. En aquest cas, per la meva condició d'història de l'art, doncs, clar, dius, a veure quines zusques posa aquest nano. Doncs no. Va fer un estudi biogràfic excel·lent de Leonardo da Vinci. va novel·lar allò que calia, és a dir, va fer coses que dius, ah, això ja és una cosa que no ha passat, no? Per exemple, quan salva a Lorenzo de Medici de la conjura dels Pazzi, surten volant per la cúpula del Duomo de Florència amb un artilugi inventat per Leonardo. Això és impossible. Funcionaven aquelles artilugies, però això no està documentat. Però és aquest joc que fa ell, no? I ara fa poc ha escrit un altre llibre que és el Rezat por Miguel Ángel. Per tant, està fent una trilogia del Renaixement. Clar, jo penso, el tercer, què serà? Algo de Rafael? Perquè clar, ens faltaria aquest, els tres importants serien aquests, però bueno, no ho sé, tinc el meu dubte. L'únic que amb aquest, que és el Rezat por Miguel Ángel, que comentarem ara, no és tan, a igual que matar a Miguel Ángel, ai, matar a Leonardo da Vinci era un llibre molt de Leonardo, aquest ha volgut abastir més. I llavors, no només s'ha quedat amb Miquel Ángel, que l'ha tractat fins a un límit, no ha aprofundit tant, sinó que s'ha mogut per altres punts, com per exemple, l'Espanya de Carles I, o la França, d'aquella època, és a dir, de Francesc II, vull dir, es mou per altres punts que no només és Florència o Roma i la Itàlia renaixantista. Llavors, jo crec que ha obert masses fronts, des del meu punt de vista, i és un llibre que la part documental a vegades es fa una mica xafugosa, una miqueta recarregada, diu veritats com punys, hi ha moments que, hi ha coses que no li importen tant, és a dir, per exemple, quan parla del Miquel Ángel, el famós Miquel Ángel, doncs no li fa la importància que té. En canvi, quan parla de la Capella Sixtina, és avorriment. I clar, és el que diem, cau amb els tòpics, de caure en peces tremendament conegudes, que està molt bé, perquè és un llibre que s'ha de vendre. Però encara hi ha així, em preocupa perquè, insisteixo, parla de molta gent, és a dir, ha agafat tanta documentació, ha fet un llibre de 600 pàgines, que crec que el que era lleuger a l'Horardo da Vinci, amb aquest rellot per Miguel Ángel, l'ha fet més condensat, més complex. I la gent que no té un nivell, igual que amb l'altre llibre, amb el Leonardo, era fàcil agafar-li el què, aquí crec que li costarà més. És més sec, més aixut. Li falta més l'aventureta que podria ser una novel·la, perquè no estem parlant d'un assaig, estem parlant d'una novel·la. fins i tot, exacte. Hi ha moments que fan trobades entre Rafael, Leonardo i Miquel Àngel, vull dir, que està molt bé, que sabem que hi ha unes possibles connexions, que hi ha moments que sí que coincideixen, altres que s'odien, i això sí que ho juga. Però, no ho sé, no ho sé, hi ha coses, hi ha una cosa tremenda, vull dir, que a mi això em trontolla absolutament, però bueno, ja està, vull dir, jo crec que és el que diem, és un llibre per passar l'estona, és molt conegut, i a partir d'aquí, doncs, tira milles, no? Ara, el tercer, si no és Rafael, un altre pintor conegut o artista conegut del Renaixement amb gran potència, costarà. Tiziano, Tintoretto no tenen la força que té un Rafael, un Miquel Àngel i un Leonardo, està claríssim. Bueno, ja veurem què passa, jo el llegiré, perquè hi ha llegit els dos primers, una trilogia, a veure què ens sorprèn, per on van els tilos. Suposo que has de tenir molt de coneixement, de l'època per atrevir-te o per animar-te a escriure un llibre d'aquesta... De l'època de l'art. Clar, és que saps el que... Digues-hi-es. No, no, sí, sinó de la manera de viure, no? El que passa és que jo, pel que he pogut esbrinar... Perquè sigui novel·lada o no faci ficció, però bueno... A mi em sorprenia, pensava, o aquest nano és historiador de l'art, que és una opció, o a partir d'aquí aquest nano ha hagut d'investigar. I es veu que durant anys o durant el temps què feia? com el passapalabre aquest es grava. I al gravar-se es grava en un dia, potser grava cinc programes o en dos dies. Llavors té tota la setmana lliure aquest nano. Llavors a partir d'aquí s'anava a Florència. Això sí que ho sé. Però s'anava allà a investigar i el millor estava quatre dies a Florència, tornava a gravar, marxava a Florència i era la seva vida. Clar, la documentació és molt bona. És molt bona, això no ho negaré. Però hi ha coses que jo em perdo. I jo soc historiador de l'art, vull dir que jo penso on t'abas tan aprofundint amb tants noms. Vull dir, no te passes. Hi ha un moment que diu tots els... Clar, els 15 noms... Tanta exuberància de dades... Exacte. Dels que va denunciar a Leonardo per sodomia que no sé què i diu tots els noms de dalt a baix. Dius, home, no siguem tant d'aquesta manera. Llavors, clar, aquest nano és el que diem. Ha passat anys, anys... Bueno, ell una vegada ho va explicar a la tele, que li vam fer l'entrevista de l'anterior llibre, va dir, no, mi vida era hacer el programa, ir a casa clar, vull dir, home, ja m'agradaria a mi, clar, molt que cobra aquesta gent a la tele es poden permetre... I que només ha de fer la presentació, que és que ni tant s'ho es prepara ni guió, ni res, es posa la cara... Exacte. I a part és una cosa que és totalment... I a més, el guió ni te l'has d'aprendre perquè li posen el pròter aquest, no sé com li diuen. El telepròter. El telepròter aquell. Sí, sí, sí. I ja està, ho van llegint. I ja està. I a partir d'aquí ventirant, ventirant, ventirant i clar, són programes que, a veure, són tres quarts d'hora, no arriba, no, què dic jo. Em sembla que són mitja hora de programa, clar, mitja hora de programa, cinc programes, te'ls fas en un matí o en una tarda, clar, llavors tens tot el dia lliure, com el que diu la cosa, tota la setmana lliure. I he aprofitat aquest moment que em sembla molt bé, eh? Quan t'has dit, me'n vaig a casa a apalancar-me, cony, doncs me'n vaig investigar i un tema molt interessant com és aquest, em sembla magnífico, escriu de conya i perfecte, però crec que aquesta vegada ha pecat de massa científic, massa informació. Masa exhaust. Exacte, no calia tant. Molt bé, doncs seguim, Jaume. És probable que el primer va agradar molt, però algú li va dir, però hi manquen coses, i ho diu, no t'amoïnis, el segon ja veràs. Sí, sí, perquè primera més curtet i ara no sé com per on sortirà al final, perquè parla molt de Rafael, el segon llibre. Doncs clar, si has de parlar de Rafael, el tercer, què passa aquí. Llavors no ho sé ben bé què passarà, per això ho dic, no sé què pot passar, és una sorpresa. Jaume, que ens vols llegir alguna cosa que et ve com un paper a la mà? No, no, és una pel·lícula que he vist. Ah, no, la modista, no? Sí, no, jo penso, no, jo penso que tenim un parell de pel·lícules prou interessants. En tot cas, hi ha una cosa, voldria fer, o sigui, esmentar, que no ho he vist encara, però per exemple, la pel·lícula que han fet sobre el Cantinflas, no? Ah, sí. i llavors també... Amb el Oscar Hainada, no? Exacte, sí, això mateix, sí. Llavors també, doncs, el Frankenstein, han fet un altre Frankenstein, no? Ah, sí. I bé, tot i... La versió ja tropecita. Sí, sí, en aquest cas en Pau McHeehan, Guihan, sí, i la interpretació és d'on hi ha precisament el nostre amic, el, com se diu, el... el Radcliffe, no, és? Radcliffe, o sigui, el que fa aquestes pel·lícules de... Com se diu, en Rosa? Que... A veure. Eh? A veure si tinc jo memòria. Sí, home, memòria i tant. Això dels fantasmes i les lluites dels poders i tal, no? Vull dir, com se diu ara aquest paio? Ara, ara se'm enganxat a... Bé, ara ho direm, ara ho direm. Sí. El Daniel Radcliffe, Daniel Radcliffe, saps qui és aquest paio, no? Sí. És el que fa aquestes pel·lícules. Bé, veig que no ho recordem, doncs ja ens en sortirem, no ens hi entretinguem. Vinga, anem a avançar. Bé, doncs en aquest cas la veritat és que la pel·lícula doncs allunya del que per exemple doncs va destacar, o sigui, diu, la nova visita a l'obra de Celi queda lluny, molt lluny de la magnificència dramàtica d'aquell Frankenstein del 1931 fundacional del senyor Walt que ens van fer doncs tot un seguit de pel·lícules. Saps ja de què va això ara? Aquest Victor Frankenstein aventurer i amb fatamini fet amb amb voluntat de crispetes, esclar, aquest és el principal problema i quina diferència no hi ha, per exemple, entre això que es manté del senyor Walt i en definitiva doncs un Frankenstein que ja el mateix comentarista en aquest cas Salvador Llopar et diu que bueno, per menjar crispetes mentrestant anem bé, no? però la veritat però la veritat sí, però la veritat clar, vull dir, això fa malbé qualsevol altra proposta que es pugui haver fet a nivell cinematogràfic com s'ha fet, oi? Diem aquest Frankenstein que va enamorar precisament perquè el Frankenstein tirava a dins del llac en aquella noia perquè veia que les flors lluïen les margarites les margarites lluïen d'una manera especial i llavors ella també lluïria especialment el que no podia saber és que s'ofegaria no? te'n recordes? sí, l'escena aquella és fantàstica no? fantàstica doncs molt bé cinem en blanc i negre encara en aquella ui i tant escolta i després hi ha una de les pel·lícules que he vist també si no recordo malament portava a partir del remando al viento i també també era això i també era sobre allò de Frankenstein de la novel·la de la senyora sí, hi havia una part de Mary Shelley de Mary Shelley era bueno, jo recordo aquesta no recordo si algú hi havia no em vull equivocar el que sí que hi havia era la que va fer el Kenneth Branagh amb la no? va fer un Frankenstein el Kenneth Branagh meravellós ah sí sí oi, ara em ve de nou això sí, sí, no el recordo pas segur va fer un Frankenstein d'aquest celestil penbrana una mica extriònic i amb aquestes coses no? no, la veritat és que no me'n recordo d'aquest total, que no deixa de cridar l'atenció com podeu entendre i a partir de la valoració ja no només nostra precisament perquè la valoració no la podem fer perquè no l'hem vist encara és que no que és molt fluixota que és per passar l'estona i ja ho ens atipem-nos de crispetes com dèiem, no? i llavors tenim doncs aquesta altra pel·lícula que esmentava que és bueno, a part del llibre de la selva que és la pel·lícula d'en Cantinflas el senyor Jaenada doncs és el seu el seu protagonista i la veritat és que se'm fa entranyable i és una proposta que si més no comptarà amb la meva presència encara que només sigui un dia a la sala de cinema però per veure un film com aquest perquè el senyor Cantinflas va ser un senyor que si més no doncs ens feia passar algunes estones interessants i jo fins i tot no fa gaires dies ho comparava amb els mateixos germans mags no? el que passa és que amb els germans mags segurament hi havia o va acabar havent i una cosa deixa viu també o sigui allò que ja ho coneixies i tal i el Cantinflas també però d'una manera més igualida diria jo no? vull dir l'aprofundiment sobre la manera de demostrar doncs aquesta societat que vivim i som doncs crec que amb el Cantinflas era gairebé insultant en segons quins moments i en canvi els germans mags afinaven molt la característica i era abans esclar això no hi ha dubte bé doncs que quedin aquí aquestes dues estrelles i llavors doncs ja podem parlar d'Esportline i de la modista que són de les dues pel·lícules que he vist les has vist o no? no encara no però tenen bona pinta no? el nostre amic el nostre estava buscant què vol dir el nostre el xesco és que estava buscant una cosa digues perdona Esportline és d'aquelles pel·lícules que la seva atracció precisament està per la seva perfecció no val a dir-ho les interpretacions són correctíssimes hi ha una mesura i una direcció d'actors dins el que és la concepció nord-americana en el cinema potser no tan autoral però sí com a professionalitat i llavors esclar com que el tema que tracta és allò que podríem valorar com a misteri allò que s'ha callat durant molts anys i que últimament sí que ha sortit en definitiva la corrupció en quant a bus de nens per part de les estructures religioses llavors la veritat és que és una pel·lícula que descobreix o sigui que acaba descobrint com un misteri i ho fa de la millor manera vull dir que els americans d'això sempre crec jo han estat molt orgullosos de la manera que mostren els seus propis pecats els seus propis defectes però més enllà d'això és el que deia el Txesco probablement no hi ha res més que una cosa que encara que nosaltres no en tinguéssim la certesa ja em poso en el punt del que és el comentarista en aquest cas públic vull dir un públic avantatjat perquè vol vol parlar-ne després de tot el que veu el que sí que és cert és que t'aporta poca cosa de nou en tot cas l'estructura sí que és bona sí que és nova i recordo que tu esmentaves això però clar quan acaba la pel·lícula dius sí és que això ja ho sabien vull dir al cap i a la fi encara que no encara que ho amaguin encara que hi hagi la privatització hi ha tot un seguit de constants ètiques i professionals d'estructura social que estan molt ben mostrades no hi ha cap mena de dubte no però la veritat és que ja ho sospites probablement i això sí que és cert i ho volia destacar perquè allò que diuen molts diu tu i el periodisme que es fa en molts aspectes que no és el que defensen aquí és allò diu tu mou el riu i alguna taca fotràs aquí en definitiva ens ho creiem sí sí sí i esclar aquí el que defensa la pel·lícula aquesta és tot el contrari d'això diu home no s'han de s'han de corroborar les coses i la corroboració més bona és el que coneixia veritablement no que veritablement periodisme i i elements de poder i de persones que saben realment el que passa doncs no són tantes llavors el que cal és anar parant velles anar a escorcollar i ara què trobem anar a arrascar fins que acabes trobant el trobo que que és molt interessant a mi em destacava una persona diu esclar diu això es va produir perquè això és cert que s'ha produït es pot line és real és un càrrec és precisament perquè canvien el dirigent del grup o sigui n'hi ha un que plega i n'hi ha un altre que es fa càrrec no que a més a més és un actor que jo la veritat sempre l'he trobat molt interessant és el que com així es diu Liv Skreiber és un paio molt d'allò s'ha fet gran ara ja és el que porta el bigoti i la barba també és aquí és aquí és l'escaiver i els altres són el Marc Ruffalo molt bé molt bé no sembla ell no acostumbrer a altres coses del Marc Ruffalo a més vull dir és un personatge bastant complex sobretot la part final quan mostra un d'allò diu per què per què aquesta mostra i pots arribar a sospitar encara que no ho aclaregin que veritable va ser una d'aquestes víctimes sí sí perquè el que acaba deixa obert i després el Michael Keaton aquest és l'autèntic director de la pel·lícula però és que el Keaton fa el que vol oh que bé que ho fa és creïble és creïble fent allò del verd allò de Berman recordes? sí era una cosa absolutament fora de línia i és creïble fent aquí de cap de redacció sí però molt bé i de més és el que porta les cartes a vegades paral·lelament diurà no això jo ja sé com s'ha de fer i precisament ho sap perquè va tenir una oportunitat i no la va tirar endavant que ens hem perdut molt de Michael Keaton que va tenir una època fosca una època que no va lluir que va s'oblidat per Hollywood i que ara torna a venir i està venint amb una potència increïble una maduresa genial s'ha recuperat d'un trauma que havia tingut alguna cosa això és el que es diu molt bé doncs pel·lícula a l'estil nord-americà i per guanyar l'Òscar que va guanyar molt ben feta allò pim pam fas un llacet i dius que bé però que no res de la trama que l'enganxes per la tele no saps de què va i te l'empasses de punta a punta sense cap mena de problema la modista és una altra cosa doncs parla de la modista si vols o fem una cosa fem una cosa mira bueno això ho explico després en privat però he pogut aconseguir la banda sonora de la nòvia ostres nana del cavallo grande ole qui la canta? la Carmen Paris aquesta noia que hace las jotas allà a Saragossa i que té una veu que és una cosa increïble espero que funcioni moment no nosaltres sí que ho esperem eh sí jo crec que sí em pensava com un portent quan tu hi ha el control sí que sona això ja està ja ho tinc doncs res tres minutets escoltem la peça i a partir d'aquí tornem llavors parlaré de la nòvia que és un peliculón com la copa d'un pino ole o parlem nana niño nana del caballo grande que no quiso el agua que no quiso el agua el agua era negra dentro de las ramas cuando llega al puente se detiene y canta quien dirá mi niño doncs et posa els cabells de punta això preciositat això no ho podem superar això no ho podem superar aquesta noia no sé si la coneixeu és la Carmen París aquesta noia és una una saragossana em sembla que es saragossa que canta canta jotes però jotes modernitzades no? li han donat un top una fusió aquesta una fusió més popera no? i bueno ha estat fitxada clar perquè ella està cantant aquí que no és ben bé flamenc clar és que clar aquí una miqueta jo crec que hi ha un joc o una certa primer és una veu espectacular la de la Carmen París no? aquest angolament de la Jota no? vull dir aquesta aquesta força que posen aquí el coll no? que dic jo la seva música però és que curiosament La nòvia que és la prima que parlarem ara de Pilar Ortiz no? és una pel·lícula absolutament arrebatadora està gravada entre els Monegros cosa curiosa i les muntanyes de Capadòcia d'Uquixar aquelles muntanyes típiques no? que tenen aquelles formes així com marusionades o sigui si teniu aquesta imatge no? com que posen Turquia et posen aquelles era Capadòcia era Capadòcia exacte llavors bueno una pel·lícula que insisteixo va ser dels Goya que no va guanyar gaire cosa va guanyar la millor actriu secundària Mare Escuda la Luisa Gavassa això el que fa aquesta dona és absolutament espectacular i a partir d'aquí és una pel·lícula basada en Bodes de Sangre de Federico García Lorca amb això ja ho diem tot no? sí podria ser una versió modernitzada podria ser una revisió com vulgueu és una cosa és a dir no estem parlant és que és una sensació d'estar en un altre temps en un altre espai clar imagina't pels Monegros i per les muntanyes de Capadòcia ja és estar com a Marte no? és estar en un altre món l'agrest té molta certitat exacte hi ha certes elements de modernitat que es barregen amb allò antic és a dir el fet que estar en una època incert jo crec que són els anys 70 80 però a la vegada com estar en una zona rural tot allò és antic és com si no haguéssim passat 50 o 60 anys i a partir d'aquí un treball d'actors absolutament espectacular la Imma Cuesta ja ja és que és increïble aquesta dona vull dir que no es pot dir una altra cosa llavors a partir d'aquí té la seva sogra que és la no me recordaré mai com es diu la senyora la Luisa Gavassa que és bueno té un caràcter agri aquella cosa no? i després hi ha els perteners que és la Sierra Chendia i l'Alex Garcia que són els guapitos que dic jo com a tal que són les de les dues famílies l'enfrontament famós a Bodes de Sangre que molta gent que hagi llegit i al final aquest dubte de la núvia que és el cas que és la Imma Cuesta davant de la Tria no? i aquesta boda que bueno que passa el que passa vull dir és que no estic desvetllant res perquè és que es coneixen des de petits no? tots tres ella i aquests dos són tres amics que es coneixen des de petits i al final ella Tria doncs que s'ha de casar no ho vol però clar dubte fins a l'últim moment la vida el porta cap a un però inicialment ella sent passió i foc per l'altre no? i a més ho fan molt ben fet perquè el personatge quan s'ha de casar és un bon nano és molt simpaticot porta unes ulleres i en canvi l'altre de l'altra família el que li provoca tota la passió és un cavall desbocat aquest nano porta el cabell llarg la barba és el cavall no puja vull dir es veu aquesta cosa que saps aquella cosa que transpua que dius que bien lo han hecho quina saps vull dir aquesta i llavors clar totalment física i tot el conjunt a vegades el temps s'atura amb una meravellosa capacitat tens a vegades tens la sensació d'estar veient mira que et diré ara diràs que m'he tornat boig una pel·lícula mexicana tens la sensació d'haver una pel·lícula del Cuarón Cuarón es diu? Alfonso Cuarón és? no em diu ara vull dir aquesta sensació saps aquella pel·lícula que va fer la Marisa Paredes El teniente no tiene quien l'escriva que va fer una pel·lícula del llibre del Ripstein del Ripstein perdó això volia dir del llibre de García Márquez exacte el coronel no tiene el coronel l'has agradat és el coronel he fet una barreja i he dit el Cuarón el coronel no tiene quien l'escriva de Vargas Llosa no de García Márquez Gabriel García Márquez i ara això dirigit per Ripstein és un Ripstein és aquesta línia i de debò que és una pel·lícula velleu-la ja i jo sé que a la Rosa li encanta fer-ho a García Lorca sí, sí, sí jo és que aquesta no l'he pogut veure per una setmana però mira me l'apunto ja per aquest cap de setmana la busco un sigui traspua allò que dius García Lorca sí, sí he sentit parlar molt bé totes les crítiques totes les resenyes molt bé és magnífic és que Lorca és Lorca en majúscules totalment mira que és que jo quasi sempre que hem fet alguna adaptació alguna cosa d'obra sempre de Lorca m'han sorprès perquè ho fa gent que li agrada realment i ho sap defensar bé i sap reinventar perquè són temes molt actuals mira tu quan comentaves el dels dos els dos pretendents o els dos possibles és la dualitat també que Lorca sempre explica una cosa és les aparències l'amor tranquil l'amor sossegat i una altra cosa és la passió el que tu pots sentir realment que era la lluita que el mateix tenia al seu interior i que moltes persones també ho tenen i amb botes de sang es veu fantàsticament és que ja et dic aquí a més es nota com parlen ells el público també ja ho vaig comentar quan vaig anar a veure l'obra de teatre també és això també és això el teatre tampoc cau amb la mètrica tan és García Lorca s'està parafrasejant evidentment el que és ell però no parlen en vers no és en vers al 100% és més llevedero és més portable però hi ha moments en què aquest vers es converteix en foc i sobretot la sogra la mare la sogra és increïble com com deixa anar per la boca els versos de García Lorca jo és que no he sentit mai una potència al igual que quan parlen ells es nota més així com més vinga va pim pam pim pum allò és molta teca per tant veieu-lo és espectacular amb tot amb fotografia amb imatge amb tot rosa hay origins buf aquesta també és xulíssima de fet és de no sé si va estar el festival de Sitges el festival fantàstic de Sitges no ho sé però bueno és una pel·lícula fantàstica jo la vaig veure en un d'aquests cicles del Palau Macaia que aquesta encara no l'havia comentat perquè bueno no va es va dur el moment a veure és una pel·lícula crec que és molt interessant no perquè s'estudiava dins d'aquest cicle no de com la la tecnologia doncs ens pot ajudar no a a a millorar no la nostra societat i a les nostres comoditats no i fins i tot a l'hora d'envellir envellir en ve baixa sí sí perquè després una altra pel·lícula és Her que ja l'heu vist també però bueno sí que penso que val la pena perquè hi ha molt de suc no per treure doncs i Origins és una pel·lícula del Mike Cahill és a veure mira els protagonistes són el Michael Pitt que és el productor també i una una actriu molt jove que té 29 anys es diu Astrid Vergès Frisbee que és de Barcelona onda és de Barcelona el que passa que és de de pare molt espanyol no a veure el pare és espanyol i la mare és francoamericana aquí lo de lo de Vergès Frisbee esta bueno doncs és una noia bé és molt molt enigmàtica a la pel·lícula una miqueta el que es volia reflexionar en aquest cicle de pel·lícula era què hi ha darrere la mort i també quins són els límits del coneixement científic i les possibilitats de la biomètrica biometria perdó a veure el tema està en que el protagonista és un res breument és un investigador mèdic de biologia i tal amb un laboratori que està estudiant el que és l'ull l'iris de l'ull i té una teoria té un ajudant una dona també ell és força jove de que tots tenim l'ull és únic és una mica com la huella d'identitat com la petjada això sí que em sonava una mica amb panes sí doncs ell està estudiant això i clar està fent fotografies amb els ulls i una miqueta estudiant analogies semblants a saber el per què utilitza l'ull com a càmera fotogràfica no? no, no, no es fotografia fer fotografies d'ulls perquè ja et dic tots són diferents tots són diferents llavors ell considera que cada persona té un ull no hi ha dos ulls igual amb tot el planeta amb tot el planeta això és molt fort eh? sí, sí, sí doncs un dia coneix amb una noia que és la l'actriu aquesta que us dic jo l'estitverges és la noia una noia així molt enigmàtica i tal després bueno ja passa una història amb un ascensor i tal i la perd llavors després ell continua buscant fins que bueno amb una sèrie de coincidències clar ja us dic que cinema fantàstic també va buscant amb un anunci que l'ha vist un anunci d'una marca em penso que era una cosmètica no sé què no me'n recordarà molt de què era l'anunci saps aquestes balles felicitàries i llavors veu uns ulls clar i ell se n'adona que aquells ulls és com les d'aquella noia comença a buscar en l'arxiu que ell té de fotografies d'ulls i ostres és que pràcticament és que coincideixen és que són els mateixos ulls i comença a buscar-la comença a buscar-la a veure qui pot ser aquesta noia perquè clar l'altre ja no hi és no pot ser i és superinteressant perquè és una miqueta la idea que els ulls si són de la mateixa persona llavors ja comença una mica el tema de la reencarnació fins i tot encara que o sigui el que seria l'ànima no la persona la nova persona no és conscient que abans ha volgut tenir una altra vida i ara torna a estar aquí aquest esperit i ell el que vol intentar demostrar o intentar comprovar a veure si les coses bàsiques és molt interessant quan troba la persona que té aquells ulls és una nena de fet és una nena jove que mira té l'edat que fa que l'altra noia ja no hi és que també són una sèrie de coincidències que et mantenen allà amb l'atenció contínua misteriós i veus realment que aquella personeta potser sí que no ella sinó el seu esperit d'alguna manera sí que no recordava moltes coses però sí que aquella escena uf sí que veus que ja li fa por el tema de l'ascensor uf tate aquí hi ha alguna cosa potser sí que realment és això una miqueta jo ho deixo aquí també és una pel·lícula interessant és molt interessant tot com està plantejada és interessant sí molt bé perfecte una altra pel·lícula la modista no? no és per la modista sí bueno parlem de la modista millor la ve César ja ho comentarem ara bé la modista és una ja us ho he comentat a vosaltres doncs ara ja ho comentem per qui ens escolta des de casa seva des de la ràdio des del cotxe des de tot arreu oi avui llavors la modista és d'aquelles pel·lícules que se'ns pot fer absolutament atractiva precisament perquè parteix de la base que en un temps a hi va haver una injustícia i en definitiva aquesta injustícia doncs serà compensada eh per una actitud de venjança no? llavors això pot generar doncs allò que tantes vegades hem dit allà on no arriba la justícia doncs probablement cal una una actuació doncs a nivell individualitzat com tantes vegades el Gran Torino doncs eh? el Gran Torino el Gran Torino exactament doncs podria sí però el Gran Torino és una pel·lícula que ofereix una una posició per part de la persona que en definitiva és com si fos l'única solució al tema no? i en canvi aquí no aquí és la mateixa protagonista que torna en aquest poble estem parlant d'Austràlia un poble així amb un racó damunt eh doncs bastant sí molt perdut val a dir-ho llavors és una pel·lícula que ens pot fer pensar amb la cinta blanca ens pot fer pensar amb el bosc de Shyamalan amb la cinta blanca amb la cinta blanca també de Hanneke por Dios sí doncs hi pot fer sí allò és genial i en canvi aquí no pot amb ella però no no és una cosa jo aixuta però és que és una cosa digues dies doncs per aquí va la qüestió el que passa és que la cinta blanca és una pel·lícula com dius tu i probablement per això és un pel·lículot que ho deixa obert tot plegat i en canvi aquí ho tanca aquí tanca la constant i fins i tot aclareix tot un seguit de baixeseses que es poden generar amb espais tancats diríem o sigui que no respiren doncs altres cultures que no respiren doncs allò que tantes vegades s'ha esmentat que per si no hi ha cultura no hi ha no hi ha millora no? i llavors la pel·lícula està en aquesta constant a mi el que em va em va agradar moltíssim d'aquesta pel·lícula és precisament tot el que representa un retrat nefast de la no regeneració o sigui que un cop la dinàmica a la inversa s'ha produït difícilment doncs hi pot haver camí de tornada i automàticament allò va directe a l'autodestrucció no? i llavors que l'autodestrucció pot ser també una destrucció provocada precisament per alguna víctima d'acord sempre una víctima perquè el que també aclareix molt bé és que les persones precisament que que s'han viciat d'aquesta constant doncs difícilment podran tornar enrere no? i llavors això doncs lògicament és la diem-ne l'autodestrucció que acabarà patint ja probablement el que cal destacar és el que he destacat en un principi compta amb creure en torinos i coses d'aquestes que això s'ha de visionar i quan ho parla el Clint Eastwood aquí ho hem qüestionat més d'una vegada que sigui molt molt negatiu ho hem qüestionat precisament perquè sí que moltes vegades sí que t'hi fa pensar i l'última que va fer del Frank Tirador que ell també ens hi va fer pensar i sobretot amb aquell enterrament tan extraordinari estil nord-americà i me'n recordo molt bé que tu destacava no, això no això no és el moment que dius massa americà que hi ha aquest concepte doncs estem amb aquestes conceptes massa americana no ni pensar-ho això està molt bé és estroviat això també pesa llavors aquí tenim l'Aquest Bluishland que està d'una bellesa és una actorassa com una casa és una actorassa ella és la modista oi? ella és la modista sí, és la que ve ella és rebutjada del poble m'entens? en un moment determinat la seva mare el trailer el que es veu és que ella quan torna al poble s'ha fet vestits molt xulos i com si transforma com si transforma la persona més que transformar és que això també té la seva gràcia amb el vestit amb el vestit amb el traje o amb la roba que li fa sí home jo ara que veig vaig pel carrer i veig que la moda precisament és que la caçadora sigui curta i que la camisa surti pel darrere o per davant és igual vull dir és una moda que dius ostres què és això crida l'atenció jo vaig amb la camisa així aquesta més curta crida l'atenció jo també a mi em crida l'atenció la veritat perquè tu eres de l'època de portar la camisa per dins deixa't estar però jo en canvi quan veig les maies aquestes deixa't estar de l'època mira a mi la meva àvia que era murciana em deia em deia Francisco no lleves los jardares por fuera los jardares son las robas per fora això m'ho deia la meva àvia pobreta jo que recordo de petit los jardares los faldones o sigui ja estic comparat amb la teva àvia no home no però a nosaltres també ens passa no sé jo per exemple amb aquestes saps que ara es porten les malles o com ets els leggings bueno és que ja no són ni leggings són com unes tan senyits super senyits super senyits que dius jo un pantaló que es vegi pantaló ajustadet però tan tan tan així finet d'aquesta manera jo ho veig també estrany perquè clar jo ja no soc d'aquesta moda però les modes van més enllà sempre aclarida que la moda és una cosa sempre s'atreveixen un pas més aclarida'ns el pas que la moda és una cosa de joves i no pas de massa gran i em sembla que ha quedat molt clar si més no amb l'opinia vostra aclarit això el que està clar és que el que no es pot dubtar és que nosaltres tenim unes característiques com a humans i el que la modista provoca és precisament que surin aquestes característiques sobretot amb les dones i llavors amb els homes els hi prepara una altra és una altra cosa però amb les dones sí les fa lluir les fa presumir les fa sentir la mar de bé i tota aquesta part doncs té un interès prou interessant és una pel·lícula a mi em fa il·lusió veure-la tinc ganes de veure-la la direcció saps qui és o tens aquí apuntat al paper m'ha semblat que era una persona interessant també com a director no? jo sé jo sé l'in meat estic confós no és aquesta pel·lícula parlava d'una altra no bueno no podrem parlar de techo comida parlem una setmana que ve però parlem de l'ABCS ara és una pel·lícula dels hermanos Coen va parleu bueno a veure jo la pel·lícula en si vaig veure-la amb molts bons ulls vaig dir a veure si la Rosa s'ha dormit perdoneu perdoneu perdoneu se m'ha escapat no no però això ja ho vull dir jo no i jo feia esforços i em despertava ara sí que enganxarem la pel·lícula no és que jo no igual jo estava cansada aquell dia jo vaig veure-la un dia a la tarda un diumenge a la tarda a partir de les 4 i clar és allò que dius que estàs après de dinar vaig a fer la prova Rosa a veure si m'adorm i tal doncs va haver-me determinat que vaig fer així com dient ep te s'has adormit vull dir perquè a veure volies invitar la Rosa sí no és que és un imitador et comento és una pel·lícula que parla del Hollywood dels anys 50 podem parlar d'aquest cinema que són el de Peplum el de Country el de l'Escola de Sirenes i els musicals són aquests 4 punts que tracta de forma determinada el problema està amb el Deixaví sí sí sí però el que està molt clar és una cosa és a dir aquests punts quan tracta aquestes pel·lícules i ensenya les escenes i com ho planteja ho fa d'una forma molt peculiar a mi m'encanta el moment de l'Escola de Sirenes quan fa aquelles vistes allò està molt ben fet però una cosa és el que parlàvem l'altre dia amb el Jaume el que dèiem una cosa és el tema escènic la direcció artística i l'altra és el contingut a partir d'aquí aquell bon home que és el George Brolin que és el que és aquest senyor que controla la Capitol Films en la que és Itàlia i que controla tots aquests desgraciadets perdoneu la mainadera exacte totalment d'aquests actors que fins i tot el George Clooney li fot de ventallots perquè desperta despertes ja en si mateix una molt bona ambientació s'ha de vigilar aquesta gent aquell llibre famós del Hollywood Babilònia que t'explica aquelles històries dels artistes que es lieven entre ells que alguns eren tontos i tenien la veu incorrecta com el cas del que fa Western llavors aquell punt meravellós això sí que està molt bé del tema comunista quan és aquest tema dius ostres això té un punt molt guai no? vull dir abans de la lista McCarthy és d'ella o McCarthy i tal i això però encara hi ha així tot el conjunt vull dir que dius vale està bé dies dies saps on està la diferència? tots recordem el Crepuscle dels Déus que és la pel·lícula que retrata el Hollywood de l'època i tal allò és de l'època és de l'època i et retracta això no és de l'època això que és de l'època només és les pel·lícules que agafa el que acabes de dir tu tot l'altre és com un repàs d'aquesta època però és una gambarradeta dels Coen és la típica gambarrada que fan les seves pel·lícules igual que hi ha pel·lícules com Fargo que no deixen ser coses una miqueta marcianes que dic jo però tenen un encant i una cosa aquí no ha aconseguit l'encant és una cosa marciana que dic jo i clar i quan surt la Tilda Swinson per allà que dius que és aquesta i surt l'altra que és la germana dius vale i la pel·lícula dius és prescindible la pel·lícula al 100% perquè no hi ha una moralina fins i tot jo crec que ens està enganyant és un McGuffin raro el conjunt del que està fent però a veure on vols arribar a anar vull dir on te vas què em vols dir respiro tranquil·la perquè se'm va quedar una sensació jo és que dic on vols anar i no van res i dius s'ha acabat i dius què passa aquí vull dir en canvi s'ha de dir que la part visual és una meravella però ja està ja està a mi em va deixar buit en canvi el germana sí que no és que jo jo deixo jo deixo l'emprenta això és cinema d'autor punt no és bo d'acord que no sigui bo no li ha sortit bé crec jo o que no li ha sortit bé però cinema d'autor perquè són molt bons a veure hi ha una intenció en definitiva reflectir una època que ja ha estat reflectida com deia el Crepus Caldeó i d'altres i llavors els germans Coyes diuen no no nosaltres som això i farem això que no li ha sortit bé que tal bueno vull dir és que ens donarà peu a tot això els germans Coyes no podem no és com tot és com els grans directors també i la vaig anar a veure amb molta expectació amb moltes ganes però ja et dic no vaig entrar però hi ha pel·lícules que no tenen l'encant que hauríem de tenir dels que ho he acostumat a veure un Barton Fink que et quedes trasposat o un Fargo que a mi m'encantar aquelles pel·lícules jo brother o brother veus per exemple jo el gran Labowski el gran Labowski però en canvi el gran salt veus aquell a mi em va quedar quan la vaig veure vaig dir què és això com es veu això com te l'empassa i llavors amb el temps dius hòstia jo el gran Labowski vaig veure un punt deixa els americans amb un punt jo el gran Labowski el dec un punt Terry Gilliam mira què et dic mi dec un punt d'allà que dius has copiat una miqueta el Terry Gilliam però bueno és una opinió aquí està la qualitat autoral d'aquests dos joves són molt bons com a autors ara que m'estàs explicant arribar un moment que dius que grinyola que explica que no t'he interessat però bueno Rosa tinc una sorpresa per a ti ah sí vinga tinc una carta i tal una carta he trobat una cançó una música la gravació de la primera gravació de l'Egot Rhythm que m'agrada molt a mi de George Gershin que va gravar amb l'Ethel Wothers que és la primeríssima que va fer la gravació i amb això ens acomiadem perquè ens queden un minutet sí que és una sorpresa molt bé doncs ens acomiadem i escoltem millor aquesta senyora que no a mi o a nosaltres que ja esteu cansats que vagi bé adeu-siau adeu-siau a més Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, 98.1.