Goya 2019, El Reino i un tour de cinema: Les distàncies, Todos lo saben, La tercera esposa, A Star Is Born i Lady Macbeth

Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, 98.1. Benvinguts un dia més a la Vilònia, avui amb la grata companyia de la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda. Com estem? I el David Montaner. Com anem? I el Sasson Ramos. Clar, home, clar que sí, aquí ja ens presentem, aquí ja no cal que ens presenti ningú. Tots aquí ja estem... Ja coneguts d'aquí en tot el Baix Llobregat. Evidentment, i per d'Europa. I ja tan sucursal a l'altra banda de l'oceà. Exacte. Molt bé, avui estem als tres per... Això que sí, de Tras Atlàntic. Sí, exacte, vull dir, agafem una antena i la tirem. Ei, si obrimos potser la Nova York me la demano. Vale, vale, perfecte, sí, sí. Jo t'acompanyaré de tant en quant a fer viatges, no? Ja que tinc a casa, no? Em posarà en casa i tot això, no? La pisa allà. Home, no marxeu fora perquè jo m'encasqueto, eh? A qualsevol lloc d'aquests, eh? Allà a Manhattan. Sí, sí, sí, que guai. Molt bé. Ja posats, m'he vist, i fem les coses bé, no? Home, ben fet i amb diners. I amb qualitat, aquí a la part. Adavant ja s'entra al parc. És dels llocs que m'haurien d'anar a Nova York. Sí, sí, a mi també. A mi m'agrada molt. Jo és... Per això no m'importaria viure. És una temporada, eh? No sé si aguantaria molt de temps, però una temporada bé, sí, sí. A mi fa molta mandra creuar l'Atlantic amb avió, però és per l'únic motiu que creuria l'Atlantic per anar a Nova York. En sèrio, Nova York, potser altres llocs també, eh? I Canadà, sí, a mi. Clar, però bueno, ja seria una cosa... Argentina, segura. Però si dius una vegada, Nova York i ja està. Ja, que facis la maleta ja. Sí, sí, sí, sí. És que vuit hores en un avió... A mi em fa molta mandra, això. Però bueno, jo és un poc d'avió. Doineta a Costa Rica. Ja, però també d'unidó, no? Ja, també, d'unidó. Anar a unes deu o uns hores. Bo. El tornaràs menys, no sé per què. Sí, jo és que no sé. Bueno, mira... Sí, amb això és molt inquiet, eh? Quan són moltes hores d'avió, no... Bueno, no sé, potser t'acostumes quan ja et portes una mica la idea... El primer moment que ja et passa ràpid. Clar, clar, clar, clar. Sí, si et mentalitza i ja està. Ah, no, allò és que és menys, eh? Són sis hores. Són, eren nou hores, crec que eren. Ah, nou hores? Jo crec que són... Jo m'han dit vuit o així. Ah, potser no. Però bueno, més o menys. A Perú, veus? A Perú sí que van ser tretze hores. Sí, perc, has de passar tota la... Clar, clar, això. Bueno, imagina que és posar-te també. I l'il·lusió d'anar i també se't treu alt. Sí. El rotllo, no ha de fer-ho, això. Sí, o no, i tant. Bueno, doncs, avui farem un programa de cinema. M'he millor dit, en relació amb els Goya. Farem algun apunt també encara dels Gaudí. Hem vist alguna pel·lículeta, per sobte, els Goya, que farem una mica de veure què tal com ha anat, una mica també la cerimònia, la sorpresa, doncs, per exemple, de la cançó de Rosalia, no? Però bueno, ja en parlarem una mica tot plegat amb això. I després, el cinema, realment el cinema bastant, vaja, vull dir, moltes estrenes i alguna pel·lícula que tampoc fa tant de temps, però bàsicament ens movem amb els últims tres o quatre anys, no? Parlem de les distàncies, parlem de Todos lo saben, d'una pel·lícula que la Rosa ha vist, amb aquest espacial que estan fent aquí... La mostra de cinema asiàtic. Exacte, la mostra de cinema asiàtic. El cinebaix. El cinebaix. La tercera esposa, una pel·lícula vietnamita, que ens ho explicarà ella. Hem pogut veure Nació d'Una Estrella, la versió, lògicament, del 2018, la de Bradley Cooper, dirigida per ell, i interpretada per ell i per Lady Gaga, no la de Chris Christopherson i la Barbara Streisand, encara que us posaré la cançó d'aquella pel·lícula, dels anys 70 llargs, em sembla que era, no em voy a equivocar, que era Evergreen Chris Christopherson, que és el que feia de cantant de country. Sí, home, és que ella és cantant de country. Clar, també ho és, per això dic, i la Barbara Streisand cantava com els àngels, me'l canta. Però cantant country no me la imagino. No, no, no, però és que ella feia cantant melòdica. Aquí amb el cas de Lady Gaga una mica juga, ja ho veurem, amb la línia del pop. Però bueno, cadascú agafa la seva línia. I després parlem de Lady Macbeth, també el David, que és un gran pel·lículon, tot sigui dit. I la Rosa es parlarà d'una cosa divertida per acabar. Dios mio, dame paciencia. Sí, senyor, senyor, dame paciencia. Ah, senyor, dame paciencia. Després t'ho explicaré perquè em confonga amb el dió de mi. Ah, fer-la vista també. Fantàstic. Molt bé, doncs ho comentem una mica. I si es dona temps, acabarem amb Sense Perdó, aquelles pel·lícules que queden sempre a l'últim moment. La vam revisar, sí. Però bueno, a veure si podem i la comentem. Doncs bueno, jo, parlem dels Goya, jo no vaig poder veure la cerimònia, vaig veure trossets. Si l'heu vist algú de vosaltres... Un bon tros. Eh, què tal? En general... Jo feia que no l'havia vista. Jo crec que estava força divertit. Sí. Estava a més, no era avorrit. I original. L'Andreu Bonafuente amb l'Arxivio al Bril. Bueno, i... Ho van fer bé, no? Sí, prou bé. Sí, ho van fer prou bé, no? M'han dit que molt clars. Molt clars amb els temes, no? Vull dir que no es tallaven. Ah, no? No. Pedro Sánchez, per què no has vingut? Si t'has dit un mític a Zaragoza. A mi això m'ho han comentat, que ho van dir, per exemple, no? Mira, aquest tros me'l vaig perdre. Coses d'aquest tipus que... Al principi, un momentet. Van ser molt clares. Vaig entrar quan feien el vídeo aquell... Sí. Que s'escapaven amb el cotxe i tot allò que hi ha. Ah, sí, l'entrada, una mica la motivació, sí. I ja està. I a partir d'aquí vaig estar veient fins... Era que s'escapaven, eh, per això. Sí, s'escapaven. Era que havia acabat la gala, llavors marxàvem, i s'escapaven a marxàveix, tot convençut que havia sotre molt bé i que no, que havia estat un desastre. I llavors li donen l'oportunitat de tornar el temps enrere i tornar a repetir-lo i fer-lo correctament i fer una cosa guapa. Molt bé, molt bé. Fantàstic. Sí, sí, no, no. I un moment que també sembla que es va quedar sense roba, no? Que es va prendre un vestit o alguna cosa, no? Però tenia sentit perquè va ser quan vam presentar el primer El millor Vistuari. Ah, molt bé. Llavors ella va fer que si li enganxava el vestit llavors el diar se li arrencava el vestit i ella, bueno, perquè es va quedar a l'escenari igualment i ell llavors, clar, per complicitat i per recolzar-la ell també es va trobar també, o sigui, sense allò que s'estiren i llavors ja se'ls treu una roba i ell es va quedar en calçotets que els calçotets així en plan divertits. Mira, tinc aquí la foto. Ai, Déu meu, senyor. Sí, sí. Ah, molt bé. Ah, que maco el que porta ella. És una cosa així curiós. Sí, és un body d'aquest body faixa. Un body d'aquest faixa, sí, sí. A més que té un tipus que està molt bé. No, no, no. Molt bé, molt bé. Molt bé, divertit, sí, sí. Vull dir, divertit, però molt correcte també, no? Molt bé, sí, sí. Bueno, el que va ser viral als 5 minuts va ser l'actuació famosa de la Rosalia i el cor jove... El cor... L'Orfeo. L'Orfeo. L'Orfeo català i un altre més. El cor jove de no sé què. I amb el Manoguis també, el piano. El piano, exacte. El Manoguis. Manoguis al piano, sí. Ajà, ajà. I va ser... Va ser fantàstic. Ella ho va cantar a capella una cançó dels Xunguitos que és Si te quedas conmigo. Sí, sí. Y, bueno, va ser impresionant. A mi se me posava el cabelló de pinta. Que és una cançó, a ver, que la cançó encima tisa. Si te quedas conmigo. No. Si me das a elegir. Si me das a elegir. Es, perdón. La veritat és Si me das a elegir. La cançó és Si me das a elegir. No, no, no. Me quedo contigo. Me quedo contigo, me quedo contigo. Me quedo contigo, sí, senyora. Al estilillo, a la tornada, Si me das a elegir. Que és una rumbita d'aquestes que estava molt bé amb la seva època però era una rumbita. Llavors, a ella li ha donat una línia, li ha donat una exigència. Sí, sí, l'ha recuperat i l'ha donat una elegància. Que els Xunguitos, per cert, l'han felicitat, eh? Li han dit que meravellós, que quan vulgui... Estan vius? Sí, sí, sí. Hòstia. I, bueno, dos. El tercer ja va morir a l'any 82. I en aquella época era? ¿Los Xunguitos? ¿Los Xichos? Los Xichos, Bordón 4. Hi havia més, hi havia més. Hi havia uns quants més. Són los Amaya, que eren més tranquilets, i eren més rumberos, però no eren tan salvatges. És una mica allò de cosa una mica ja passada de vueltes, Xunguitos i los Xichos, el del medio de los Xichos, és quanta estopa. Que em sembla que del medio de los Xichos i del medio de los Xunguitos tots dos van morir a les 80 per accessos amb les drogas. L'època de la heroïna. Sí, home, clar, els anys 80. De prisa, de prisa, el pico 1, el pico 2, per els callejeros, aquesta època terrible, no? Sí, sí. Però no, no. Pues Rosalia, déu-n'hi-do. Jo crec que ens donarà moltes sorpreses, eh? Sí, sí. No està nominada a les Ramis, eh? Té una bona formació. Aquesta noia fa un any, no hi havia sentit per la noia. No, no, no, i mira, i mira. Jo vaig sentir alguna cosa d'un primer disc i em vaig ser de dir què és això? Em vaig ser una mica sorprès, no? I ara aquest últim disc ha fet totes les cançons, em sembla que estan totes en videoclips, la tia. S'ho ha currat d'una manera bestial i a banda de cantar balla com li dóna la gana. Per tant, té aquesta cosa que deia en poligonera, aquesta història així una miqueta passada de volta, de Juani, però és que no creguis que també... Bueno, d'ubicació a la seva cultura i a la seva generació, potser, no? Una mica. Però tu mires aquestes cantants de parallà també. És un look triat. Quan empeçó la vellonsena portava unes ungles i una miqueta rotera. I la Jennifer López com va començar també a deixar anar en una rotelada molt de parallada. És una mica així trancadora. Sí, un look triat. És un look trancador d'una persona jove. Sí, sí, sí, totalment. Que vol fer coses diferents, no? No el flamenc normal. Clar, clar. És una fusió total. És una fusió total. Sí, sí, sí. Bueno, perfecte. Ens donarà sorpresa. Segur que tindrem bons moments. I els premis i tot això, què us sembla? Bueno, estava una miqueta ja... Oh, em vaig sorprendre. Ah, sí? Perquè al rei no li van donar set premis, eh? Sí, pensava que els campiones s'anirien més. Home, campiones, déu-n'hi-do. Es van donar la millor pel·lícula, però, bueno, pensava que s'enduria més. És que el campiones va guanyar molts també en els Gaudí. Clar. I potser també és una manera, potser, no?, de repartir-los també, que no sigui la mateixa pel·lícula. No, els Gaudí no van ser els Forqué. Ah, els Forqué. Els Forqué i els Feroz. Ah, vale. No estava nominada, em sembla, els Gaudí, perquè no tenia pressupost català. Ah, vale. Això és la base, que sigui TV3 i tal. Perquè aquí totes són les... Les tenien pressupost del Ministeri de Cultura, no de Madrid. Exacte, és aquesta la idea. Sí, clar. I paga mana. Exacte. Clar. Bueno, no, però a malgrat això també s'han dut el premio al millor actor Revelacions, el Jesús Vidal, i la canció original, també el Coquemalla. Sí. No la tinc present, la cançó. No, no, tampoc. La van cantar, la van cantar també, van fer un mix, la Maya i la Rosalén i no sé qui més, són tres cançons d'ara. Sí, la Judí. Era aquella cançó. Vale, vale. Tenen bo, em sembla que és aquesta, o té un home així com a anglès, alemany. I van fer-ho molt bé, també estava el Manu Guix al piano i van cantar les quatre cançons. Sí, exacte. I sí, aquesta té un ritme així, és Coquemalla, aquesta cosa una miqueta més alegre i tal. Sí, sí. I el que està sent molt viral és la intervenció que va fer el Jesús Vidal, el protagonista, el millor actor Revelació per Campeones, per tot el que va estar comentant del tema de la integració, de la discapacitat o de capacitats diferents. De capacitats diferents. No sabia que tenia aquests problemes de visió, perquè hi havia d'acompanyar els llocs. Sí, sí, sí. Jo que té un 10% de visió. Molt poqueta visió. I també té una discapacitat, no?, també. Jo, el que he vist, només parlàvem d'això, però bé. Vale, vale. I és que quan la manera en què s'expressa i tal i això, perfectament, és clar, però sembla que hi ha alguna altitud, hi ha com una mena de, no sé com dir la paraula, vull dir, que potser dic una cosa que no és correcta, que és retard, però hi ha una evolució que no és la que seria de la normalitat. No sé, jo no entenc molt d'aquestes coses, però m'imagino que també si tens una dificultat visual tan gran, la teva ment i el teu cos s'acostuma a anar més lent, també, no? Potser. Perquè no pots anar tan ràpid, no? Tens raó, doncs podria ser perfectament. No, ja digresc una mica el tema, no? Però bueno, campiones també ens ha donat. El Reino, a mi m'agrada molt, que sí que l'he vistat també. No l'he vist encara. Una passada. Què t'ha semblat, tu, el Reino? A mi m'ha agradat molt. Jo vam parlar la setmana passada i... A mi m'ha agradat molt. A veure, és... En un principi, penses, ostres, jo no vull saber res més de corrupció ni de política ni perquè ja estem una mica fast. Fa mandrota, no? Potser. Sí, sí, és que és un tema com molt... Fa mandrota. Jo estic una altra vegada, però ja sabem que això passa. Bueno, però està tractat d'un punt de vista molt... molt crític, no? També. I aquí, al final, rep tot Déu, no? Els propis polítics, tot el seu entorn, els periodistes, el mass media, aquí rep tothom. Jo m'imagino València, no? La gent del carrer. Hi ha una escena que és un detall petit, molt tonto, però dius, és que fins i tot és la corrupció de la pròpia societat. Perquè quanta gent no heu sentit que diu, ostres, si no entren aquests polítics, doncs mira, ja em presento jo i faré igual, no? O si no entro l'altre faria igual, no? Sí, sí, sí. Com una cosa com que acceptada o assumida d'alguna manera, no? Todos roban, no? Hi ha una escena en el bar que està demanant canvi per trucar per telèfon amb la cabina perquè no podia trucar des del seu mòbil però no l'hi deixa arrastra. Sí. i hi ha un bar que no el coneixen ni res, un bar de carretera o no sé què i llavors hi ha un senyor allà, amb un senyor així també una mica puf, que ha pagat un tallat o alguna cosa i li estan donant el canvi i llavors ell com que li dona al protagonista, a l'Antonio de la Torre, bueno, li dona un bitllet de deuda també perquè li doni canvi d'un euro amb monedats d'un euro per fer servir la cabina, d'acord? Llavors el cambrer o el senyor del bar s'equivoca i li està donant a l'altre senyor que està pagant el seu cafè li està donant, de fet era li ha de donant tres, una moneda i cinc euros. Doncs s'equivoca i li dona també, a més a més, el llet de Déu. Com que estava parlant estava a diste i l'altre fa un gest que se'l mira com dient, hòstia, i se'l queda i se'n va. Tens raó, tens raó. Això també és quedar-te amb el que no esteu. Clar, sí senyora. Tens raó. Això també és quedar-te amb el que no esteu. Aquesta escena no és gratuïta, no? Aquesta té molt de sentit. Tots som uns corruptes. Sí, un tema mediterrani, Itàlia, màfia, Espanya, és igual. Jo imaginava una mica València, com seria la València corrupta. Sí, al principi semblava València pel tema de la costa. Per la costa i tal, que sensació, deu ser una mica, una altra exposició lògicament d'aquesta corrupció pepera a València tan espectacular que va haver-hi, no? Bé, un recordatori. Perquè el partit al que pertany a aquest polític no s'especifica. no s'especifica res. No, no, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no. No, no, no, no, no. Està genial ella. Com parla? Està genial. Quina forma de parlar tan peculiar, no? Vídea, em refereixo, és com andalús, és com andalús, però com... És un dege així que pots ser andalús o canari. Sí, una cosa així com no saps ben bé què és, no? Vídea, fa un accent, allò rotllo que fa la Mel Street que canvia els accents doncs ho fa ella, no? Sí, sí, sí, a més molt contundent també, ella amb molta força. I el Lluís, el Lluís, tu, Eda, es diu, que ha guanyat el millor. Aquest és el que fa el vicepresident del partit. Exacte. Aquest també està molt bé, un tio que sembla... Que ha guanyat el Goya. Ell ha guanyat el millor. Quan està en el balcó, sí. És magnífic, eh? Quan parla el tío, és que surten uns capellons, tio. És al·lucinant, perquè és que és una cosa tan lliscosa, vegades, no? El tot de reparto, Lluís Zahera. Lluís Zahera, exacte. Lluís Zahera. Lluís Zahera. Que tío, però quin... A més, és gallec i parla com gallec, no? I és d'aquella manera i tal. Però aquest és un dels càrrecs d'aquella autonomia. Sí, sí, sí. El que jo dic després és l'altre que és el vicepresident del partit. El POU? No, el POU no, el POU és el president de l'autonomia. De l'autonomia. A l'altre... A veure, tots els que estan en aquest joc que pot ser València. Aquest és molt fred. Aquests són els càrrecs de l'autonomia, de la comunitat valenciana o el que sigui. El que sembla com Guiri. I els altres, exacte, sembla com Guiri, sembla com Anglès o Raro, no? O el seriano, no? Que no t'expressió a la cara, aquest tio. Exacte, aquest senyor que és hieràtic. Aquest ho fa de conya, també. Aquest és genial, és ideal. O és així, tio? Clar, és la idea que dius, serà la netejar, el perfil, la netedat del partit, o què serà? O no, perquè també, ell també entra en el joc, també, també entra en el joc total, de poder i de situar-te, no? És una taranyina, és una cosa absolutament, i com l'abandonen a ell, no? I com s'ha de... Sí, sí, sí. Està molt ben parit, és una cosa... Sí, aquí tothom sap les coses dels altres, que l'important és que es tenen informació i després utilitzar-la, fer-la servir també per pressionar i per aconseguir... I allà al final veus que res és net, mare meva. El personatge de la Barbara Lenni també està molt bé, la periodista. Sí, el final. Està bé. Sí, perquè al principi sembla que no... No res, mai mira-la, no? Que mona ella. Em va agradar moltíssim. Déu-n'hi-do. L'escena de la casa, del final, i l'escena amb la Barbara Lenni. Sí. Aquells dos moments... Sí. Dius, ostres, aquí ja tens lluit. La noia que està a aquella casa, que és la filla d'un polític també, aquesta noia és una de les que va actuar a Merlin, a la sèrie Merlin. Em sembla que sí. És que sí. em sonava d'algú, i aquest dia em sona molt. Jo és que des que vaig estar pensant dic ja està, de Merlin. Perquè a més, com que és jove, a més fa també de menor d'edat i tal, uns 17, 18 anys, 17 anys fa. Val la pena, vull dir... Sí, sí, molt interessant, molt, no, no, no... I tot l'altre, més o menys, estava el Carmen Irola, que vam parlar la setmana passada, ja vam parlar d'aquesta relació de dos gitanes lesbianes, en què això comporta dins de l'ètnia gitana, imagineu-vos, no? Sí. guanyadora una d'elles, del premi, com a tal, el repartiment, no? És de repartiment, no, o revelació. A veure, Carmen Irola és l'actriu de repartiment, de repartiment, que és la Carolina Juste. Sí, de repartiment, exacte, de la secundària, per entendre's. I també... Què més hi ha per guanyar? I també el premi a la direcció Nobel, també, la directora, l'Aranxa Echevarria. Ah, molt bé, molt bé. Aquests dos premis, sí. Fantàstic. Aquesta noia, no havia fet gaire cosa, una cosa em sembla que havia fet, una pel·lícula. I mira, i ara parlarem avui, ara, de les distàncies, que també és d'una noia. Però estava com a directora novel, eh? Els Gaudí anava com a directora novel, eh? Sí, sí, perquè havia fet alguna cosa, però... Igual haia fet algun curt, o un mig matratge, una cosa d'aquestes rares. O codirigint amb alguna altra. O una sèrie, alguna cosa si era, però és la primera partida que fa llavors una tica promet moltíssim. D'acord. Com l'Helena Trapé, que parlarem avui de les distàncies, d'aquesta, que en parlarem després, vale? Que també, ole, ole. La millor pel·lícula europea, Cold War. Home, jo no l'he vist, però no l'he vist. Tu l'has vist. Que aquesta la vam veure, el Nacho, jo i el Jaume, la vam comentar. I el Jaume, sí, jo no l'he pogut veure encara. Està molt bé, en Blanquinegra, Segona Guerra Mundial, després de la derrota de... Això era? Polònia. Polònia, Polònia. A Polònia. Doncs de la... Sí. Està molt bé, la podeu mirar, la podeu mirar. Molt bé, molt bé. Està molt bé, la vam comentar. Sí, perquè a Polònia els van donar pels soviètics i per la banda dels alemanys i es van repartir el país. Roma també promet, eh? Jo no he pogut veure-la. I Roma també, Roma s'ha endut el millor a la pel·lícula hispanoamericana. És el Cuarón, no? El Fojo Cuarón, sí. Però això promet, segur. Sí, sí, aquesta se la veu. Has deixat sempre molt bé, molt bé. I també els Oscars també té carrera, eh? És la sotobiogràfica, de la seva pròpia. Quants són els Oscars? Infantesa. Ai. El març, no? El març, no? Jo diria que la primera setmana o segona de març, no em vull equivocar, també estem venint. Aquí un meset, potser. Sí. Sí. Bueno, a veure què passa també, perquè l'Han ha fet una estrella que avui en parlarem també, també va guanyar Globus d'Or, la millor cançó, la millor pel·lícula, no sé què també, vull dir que a Doni Do, que també està forta aquesta pel·lícula, a veure quina sorpresa trobaré. Avui us he passat un article. Sí, però no he pogut. quan estava fent classe. No, no, no, la setmana que ve, de Green Book i de la relació entre el racisme que hi ha en algunes pel·lícules. S'ha quedat Viggo Mortensen, no? Sí. Amb aquell noi. Amb el Herxal Ali. Sí. Que també diu que està magnífica, l'actor de color, no? Sí. Es veu que ho fa de conya. Sí, sí. Bueno, a veure si la pel·lícula aquesta, perquè són pel·lícules que estan estrenades aquí o ja o no? Sí, s'ha estrenat. Ah, que s'ha estrenat? Ah, vale, vale, vale. És que jo que volia... S'envoliu encara no agafant. Amb els hòciers. Bueno, doncs ja anirem parlant, ja anirem connectant amb això. Sí, i Campione sí que va guanyar el premi a la millor pel·lícula. Sí, sí, sí, perdó. Sí, sí, clar, clar, clar. Bueno, però són tres, Déu-n'hi-do, són tres. Pel·lícula que es mereix un art... Són tres. Una, evidentment, no? Que sigui un premi, no? Lògicament. Això jo no ho dubto. I la Enfermeda del Domingo, algú l'ha vist? No, no, no, no. Perquè la major actriu protagonista. La Susi aquesta, no? Després el millor documental era... Sí, el documental, no, Gaza. Super López, apartat tècnic. Sí. Ostres, quina va ser ara no ho veig? Estava també els Gaudí, Super López. Jo no el tampoc l'he vist, però bueno. La vida, algo de los otros. Deu ser divertida. A mi m'agraden molts còmics de Super López i aquesta pel·lícula en fa una mica de por. Una mica de nosa, no? Sí, en fa por, en fa por. Però potser el que fa el Dani Rovira, creus? No, potser està bé. És bona, no? Potser està bé. És una persona que ho farà... La pel·lícula millor documental, la pel·lícula documental El Silencio de Otros, del Modena Carracero. Aquesta penso que ha d'estar molt bé, també. Segur, segur. Sobre el tema de les víctimes del franquisme i tal. Ah, doncs sí, però no tinc referència. Sí, aquesta ha d'estar bé. Aquesta no hi ha una marcada. Potser és trobar-la, perquè aquest tipus de documental... També la va dedicar a tota la gent que va col·laborar a fer la pel·lícula. Ah, perfecte. Bueno, doncs seguirem parlant de més entregues de premi, segur amb els Oscars o d'això, però si us sembla, perdoneu. Vale, sí, jo crec que hi ha un comentari. Doncs el que farem és això. Ara parlarem d'una pel·lícula que es diu Les Distàncies. Parlem de Todos los Sables, una miqueta connectem amb aquestes pel·lícules d'aquests festivals, bueno, d'aquestes antenes de premis, vull dir. I Les Distàncies és una pel·lícula, per això deia festival, perquè va guanyar també la Viznaga d'Or i dos premis més al Festival de Màlaga. Per tant ja tenia una referència molt positiva. I també va guanyar la millor pel·lícula, diguem, de llengua catalana, el que seria els Gaudí, perquè de llengua espanyola em sembla que era entre dos aguas. O sigui, com ho diferencien, no? Quan es grava en un format de llengua en un altre... És curiós que entre dos aguas, veus, no li van donar cap golla. El Gaudí va triomfar, va treure no sé set o no ho Gaudís. Exacte. Però els no hi ha ni un, eh? Ni un. Jo pot ser pres, potser els que estan repartits, no ho sé. No ho sé, no ho sé, això tampoc tu ho sé dir. Doncs bé, és una pel·lícula que sorprèn, perquè en un principi, dius, a veure, no? És una noia que es diu Helena Trapé, que és catalana, és una directora catalana. La seva segona pel·lícula, una es deia Bloc, la primera, com Bloc de Bloc d'internet, d'aquests... Bloc amb G. Amb G. Crec que és una història d'unes quatre noies i tal, jovenetes, eh? Amb, bueno, s'imagina amb inquietuds, no? Vull dir, com a adolescents i tal, que va per aquí la cosa. Però aquesta pel·lícula va una mica més enllà. Aquesta pel·lícula a mi em va sorprendre, perquè, clar, vull dir, jo, no sé, allò que t'esperes a algú, a veure, no? Una mica d'aquestes pel·lícules més, diríem, costumistes, entre cometes, d'aquests grups d'amics de trenta i pico d'anys, no? Que estan vivint, no? Coses, no? Que li estan passant coses. La premissa és que se'n van quatre amics a Berlín a veure un altre amic, que s'han conegut a la universitat i que són molt col·legues, no? I allò que no poden estar sense un, sense l'altre, entre cometes, no? I que l'altre està vivint allà, no? Està vivint allà. Com tant de joventut que estàs treballant i vivint fora, no? Seria que la gent jove o relativament jove hagi de marxar. A veure, és un nano que treballa en una agència de publicitat, no? És una persona que també fins i tot l'han agafat de model i tal. I, bueno, perfecte, doncs se'n va cap allà i genial, no? Llavors, bueno, aquests arriben per sorpresa i es troben a un personatge, aquest nano, totalment derrumbat. Llavors, clar, veus com el que ha de ser una alegria... Però està vivint sol, llavors. Viu sol, sí, sí, viu sol. Bueno, no vull dir moltes més coses, viu sol inicialment, no? Però llavors, quan arribes el típic, ah, quina il·lusió que hagi vingut i tal, i això un cap de setmana tampoc és que... A mi van per sorpresa. Van per sorpresa. Perquè, a més, és el seu aniversari, no sé quants anys fa, no me'n recordo ara, però és allò que ha dit, bueno, fan allò, anem a veure aquest amic a Berlín, amb l'excusa, fem una escapadeta i tal, no? I quan arriben allà, es troben un tio que veu sobretot quan... Ah, què feu aquí? Qui sou? Ah, qui sou? No vull dir, què tal. Ostres, i quan us quedeu? I quants dies esteu aquí? com dient, quina mandra, tot això, no? Està com una enorme depressió que està passant. I els altres arriben, bueno, una mica així, i llavors te n'adones que no és que no siguin tan amics, sinó tot el que hi ha entre ells, no? Realment aquella parella que ve s'estimen tant com sembla, la que ve està embarassada per què està embarassada i de qui està embarassada. Clar, el que pot semblar això d'amics es complica. La mierda d'ahir passa que ara apel·lades. Apel·lades, sí, sí, sí, totalment, totalment. Res és el que sembla, no? Exacte. I llavors hi ha un moment que veus que un està per aquí, l'altre està per allà, un persegueix a l'altre, l'altre se'n va, l'altre ve, l'altre està a casa, no sé què, i és magnífic el que fa. Vull dir, és una senzillesa absoluta, però a la vegada d'una gran qualitat. I, bueno, bàsicament la més coneguda és la noia, que es diu Alexandra Gutiérrez, es diu aquesta criatura? Sí. Sí, aquesta senyora. Miki Morpizpileta, ella, que ha intervint en algunes d'altres pel·lis. Exacte, que fa pel·lícules més aviat amb tota comèdia. Aquí és el Miki és per bé. Sí, el Miki és per bé, que és el que fa de comas, que li diuen comas com a cognom, no? I hi ha un altre que també és conegut, que es diu Iñaki no sé què, que també és conegut, que és el més salvatge, el més, diria que, masclista fins i tot, no? Amb els comentaris que fa i la manera en què la gent, i tracta la gent molt malament, està la única per sobre del bé i el mal, no? I és aquesta combinació, no? Llavors, és una cosa molt ben feta d'actors, alguns coneguts, però tampoc massa trillats, no? Altres no coneguts, molt naturals, amb un berlín gris, nocturn, lleig. A l'hivern, clar. Sí, i no és el berlín que dius, ai, mira, a Porta de Brandenburg, no. Tot són barriades, clar, com les barriades de qualsevol ciutat, no? Vull dir, clar, exacte, que no hi ha un lloc tan, tan... La zona turística que hem vist tots els que hem anat a berlín així. i llavors això impregna la pel·lícula d'una tristor i d'una sensació de que a veure què és el que vindrà ara, què és el que vindrà ara, i és una pel·lícula rodona, senzilla, rodona, però a la vegada amb un bon guió, bé, bé. Molt de personatge, una pel·lícula molt de personatge. Val la pena, eh? Val la pena, però jo et dic, no espereu res de l'altre món, no em refereixo, no espereu grans escenografies, no espereu res, una pel·lícula petita. Bé, ja rodada en el pis, bàsicament. Exacte. El pis d'aquesta... Exacte. Té aquesta petitesa, entre cometes, d'estiu del 93, per entendre'ns. Oh, a mi em agrada molt, eh? No, però aquesta petitesa, vull dir, del que seria, en aquest cas és la natura. Sí, d'aquestes petites, les petites històries. Això, això. Allà som és la natura i tal. Aquí som és la urbs, bruta, grisa, l'interior de les persones, l'interior de la casa. L'alineació, no? De la persona. Alienació, exacte. Alienació de la persona, vull dir, molt bé, molt bé, molt bé, molt bé. A més, això d'aquels 30 i alguna cosa, els canvis o els esitjos no aconseguits i els que la gent vol tenir. Les frustracions també d'aquesta generació. Val la pena, eh? Us ho recomano. Us ho recomano com a peliculeta. Elena, no, ella, la directora, Elena? Elena, Elena Trapé. Trapé, molt bé. Trapé. I les distàncies o les distàncies en català. Pot estar en català o en castellà, eh? Bé, també com... Però la pelicula que és catalana o castellana? És catalana. És catalana. Perquè els passos dels dies posen català dissabte, diumenge i tal, i això. Sí, sí, és catalana. I veus que quan els... Que jo l'estic veient en castellà, no per res, sinó per coincidència i tal, i això, doncs els labials d'alguns veus que sonen castellà i altres sonen català. És probable que fos bilingüe a vegada. Ah, doncs. Que algú es pensa en català i castellà. Quina mania. No poden deixar els dos idiomes i quan parlen català ho subtítules i ja està. No, no, però dic els labials, eh? Vull dir que sembla que la pel·lícula té una sensació que això és el que dius tu. És a dir, ja sé què vols dir, ara t'entenc el que vols dir. Però la pel·lícula està... En castellà, tota. Sí, però l'original què seria? En català? En català. Jo crec que és en català, eh? Perquè el... Ja ho sentim de veure... El Miqui Esparbé, has dit? Sí. Miqui Esparbé. I l'Alexandra Gutiérrez parla en català, segur. Per la manera en què parla. En canvi, l'altre parla castellà. Jo la tinc doblada en castellà, en aquest cas, per entendre'ns. L'únic que és curiós és que en aquell moment que hi ha una conversa amb anglès, un parell de vegades així, llavors sí que la subtitulen, evidentment. Clar, per això hem de veure llavors la versió en català, si respecta o si comenté... Però és aquesta dels cinemes. O si posa això no els diàlegs o les interlocacions amb altres idiomes. No hi hagi castellà o anglès. I en català. Sí, sí. És més probable que sí que ho respecti. Sí, sí. S'han doblat ells mateixos? Sí, les veus, sí. Les que jo més o menys controlo. Sobretot ell, sí. A l'Esperver segur i ella també. Però sí, sí. O és que ella ho fa en castellà. Ja se n'ho recordo. Jo sé que hi ha dues que ho fan en català i dues que ho fan en castellà, per la sensació que tens quan parlen. Bé, seguim. Todos ho saben, David. Doncs sí, pel·lícula del director Asgard. Molt bé, també. Molt bé. Què ha fet aquest home? Espera't, ara us ho dic. Nadiri no sé què, història d'una separació. Sí, exacte. Sí. Nadiri Simín, història d'una separació. No l'he vista, aquesta. Doncs aquesta també és molt bona, eh? I en canvi aquesta... Aquest tio és molt bo. És curiós, perquè, clar, és iranià i es fica el tio amb un... Sí. Amb un sidral. Sí. En canvi s'han de fer bares, que és dir en castellà, no? Sí. Perquè, home, si tu ets iranià i te'n vas a la Castilla Profunda a fer una... Avui dia ja no és tan profunda. Aviam, les coses com són, no? Aviam, les coses com són, no? No sé què podria passar a qualsevol altre lloc. Sí. O sigui, aviam. Per sort, per sort i que, doncs, a tota Espanya... Home, sí que hi ha de haver pobles estil Puerto Rico i coses d'aquestes. Bueno, recorden els pobles d'Almodóvar, eh? Sí, clar, que sí. Els pobles de la manxa de l'Almodóvar. Però tot i així... Aviam, la modernitat ha arribat a tot arreu. Més o menys. però bé, però moltes vegades les relacions segueixen-se en relacions de poble. I amb això no estic dient que siguin pitjors ni millors, o sigui, són diferents. Doncs hi ha una coneixença entre tots, tot i haver-hi una coneixença entre tot el poble, o molta gent del poble, d'alguna forma hi ha molt d'individualisme. Potser també per compensar el fet que tothom és públic allà. O sigui, tu vas per Barcelona i ets anònim. Però ja no, allà, jo què sé, fas alguna disbauxa i tothom al cap de sis minuts ja t'està assenyalant. I no, no, tot el poble, perquè això corre com la pòlvora. Clar, i després es recorden tota la vida. I generacions, transgeneracions també. i mots i coses. Això passava a Sant Jús fa 30 anys enrere. Per això. Ara ja no. I llavors, què passa? No tant. Que en un poble així, doncs la gent tendeix a la individualitat, a amagar coses. Perquè és normal també, d'alguna forma. I és curiós com aquest realitzador iranià, doncs jo crec que ha sabut plasmar molt bé doncs això, això mateix, no? Aquest caràcter, aquesta manera de fer de poble. Potser també és molt semblant al poble. anar a dir-ho ara això. No et diré dir que no, simplement canvia l'idioma i costums i coses, però l'essència, la relació interhumana, doncs és la mateixa. Estic convençut. És la mateixa. Jo crec que sí. El film, home, si explico la trama la cago, perquè us l'esguerro. Jo ja l'he vista. No, jo també l'he vista. Ah, val, val. Ja, però... No, però... Ja per als estudiants. Sí, escoltant. Home, sí, clar. Però bé, diguem així que és una parella que es casen i es casen al poble d'ella. Ella castellana i ell català. Sí. Hosti, qui és? No recordo. Ah, i el Roger... Sí, el Roger... El Roger Coma? Coma. No, el Roger Coma no. Sí. No. No? No. Ara m'estic dir amb una pel·lícula, amb una altra pel·lícula. Ella és la Imma Cuesta. Sí, ella és la Imma Cuesta. I ell, sí, i de fet se n'anirà a viure a Barcelona, no? Ah. Ah, t'ho dic. Ah, i el Roger Coma, no? No. Jo ara no ho tinc present. El Roger Casamajor. Ah, Casamajor. Perdó, així, clar, t'has raó. El Roger Casamajor. És el que va fer el Mar, amb el Villaronga. Sí, sup, els dic el repartiment. Surt la Penélope Cruz, el Javier Bardem, el Ricardo Darín, la Barbara Leni, la Imma Cuesta, l'Elvira Mínguez, que era la siglonera de tapas. Sí. El Ramon Barea, la Sara Sàlamo, Carla Campra, Roger Casamajor, José Ángel Égido, Sergio Castellanos, Jordi Bosch, un momentet, i Jaime Lorente. I l'Eduard Fernández, no pareix? Ai, i l'Eduard Fernández. Sí, també, també. Se l'han saltat, no? No, l'he saltat jo, perdó. Ah, vale, vale. L'Eduard Fernández. Per això dic que no és Parc Jiménez, l'elenco és l'elenco. L'elenco és de l'ujo. Sí, sí, sí. De l'ujo, de l'ujo total. Falta l'Antonio de la Torre ja per a reunir. Sí, sí, és veritat. I ara la reba, no? Vos és l'Antonio de la Torre i tens tot l'Star System que... espanyol de... Sí, sí, sí, sí. I bé, a mi m'agrada molt perquè... O sigui, és... T'ho recordes del Cluedo? Sí. Ah, sí. Una mica és això. Amb quina arma i amb quina habitació. Sí. Diem negritos, però amb una altra revisió. Sí. I és allò de dir... Sabe, está bien la comparación. Sí, sí, sí. Qui més et coneix, més mal et farà. Sí, senyor. Clar. I per qui van els tiros. Sí, exacte. Perquè, evidentment, hi ha un moment que dius... Clar. Ha de ser algú que coneixi. Clar. Ha de ser algú que coneixi. Sí, senyor. I no explico res, no explico el per què, però ha de ser algú així. És molt curiós perquè les relacions a distància, com vulguis o no, moltes vegades la flama segueix. I encara que no segueixi, encara que no segueixi, d'alguna forma et fa que ho donguis tot, per aquella persona que en el seu moment havies estimat. Sí. I que ara potser ja no, però, clar, el fet aquest provoca que la teva vida se'n vagi, Norris. Que és curiós el paper del Bardet, també, no? Sí. Ostres, és que ho perd tot. Es pot dir que ho perd tot, però ho fa voluntàriament. Sí, sí, ho fa consciència, totalment. El que no em va acabar de quallar va ser el paper del Ricardo Darín. El vaig trobar una mica impostat. Sí. Si tens raó. Una mica impostat. És el més pobrec. Si tens raó. Sí, una mica impostat, una mica fora de lloc, extravagant. Una mica histriònic, fins i tot. Sí, histriònic. És la idea. Ostres, no, no. Els altres, tots estaven... I no dic que sigui per ell, eh? Quan el Darín sempre és un tio que és resolutiu, amb les pel·lícules, eh? Jo crec que és el paper que no em va quadrar gaire, no? Sí, ho hem pensat a lo millor una miqueta. Sí, el... Té un paper molt apagadet. Sí, un paper molt apagadet. És el segundon. És el segundon, exacte. El personatge. És així, és més segundon. No llueix tan bé com podria lluir, lògicament. És que és tot una mica estrany, no? Que hagi marxat a l'Argentina, que s'hagi casat a l'Argentina, però té la família aquí, però... No sé, és una miqueta estrany. És allò que deia... De les distàncies... Per això ja ho deies tu, que li han posat en camisa d'onze bares. Sí. És allò de les distàncies, que dius... el que en un principi pot semblar, després no és tant. No és tal. És tot el contrari i s'amaga molta cosa. I evidentment la trama va d'amagar molta cosa. La trama principal és d'amagar molta cosa. Inclús allà surten... És una situació de crisi familiar molt bèstia i surten tots els fantasmes. I totes les sospites de tothom. Tota la merda surt allà. Sospites de tothom ja. Els retrets d'anys i panys apareixen, es posen sobre la taula. Em va agradar molt perquè és una situació molt catàrtica, no? A nivell familiar. Evidentment, el que passa és que, clar, hi ha qui perd molt. Hi ha qui es queda igual, però hi ha qui perd molt. Perd molt i perd massa. Per mi m'ha sent justament, no? Bé, i crec que... No me pots dir que hi hagi un actor que s'haurà de sortir més que els altres. Potser hem parlat del Ricardo Barín, que la cosa fluixa és una mica, però el Bardem està molt bé, la Penelbert Cruz està... és una actriu com la Copa d'un Pino i no ho reconeguis, que és sec. Jo no em queixo mai bé. No, no, no, no. És una actriu com la Copa d'un Pino. No me'n pensava pas. La Bàrbara Leni deixa-la anar, també. Aquesta és una altra muntanya. La Ima Cuesta, també. El paper seu és més reduït, més circumstancial, en moments, però ja està. I l'Eduard Fernández deixa-la anar. Clar. No, no, està molt bé tots. Està molt ben d'un Pino. No, hi ha un que diguis, ostres, aquests els menja. No. Sí. Jo crec que l'actor, el director amb això, ho sap dosificar molt bé cada actor. fa pinta de director d'actors, d'aquests. Molt bé, molt bé. Em va agradar molt. S'han portat l'ús per on sigui, no? Sí. Bé, doncs, recomanació, des d'aquí la recomanació. M'esplanya que els Goya... Sí, l'han deixat una miqueta... De banda. De banda. Bé, a veure què és el que passa. Amb el... Bé, clar, inicialment... Jo crec que una mica com la intrusa. Era la intrusa, no? Això, un director iranià que vingui aquí. Sí. I de la manxa. Si el monopòio lo tiene al monólar. Jo estic convençut... Jo estic convençut que l'estatjament d'Espanya, marca Espanya, no va acceptar, tots lo saben, per als Òscars, perquè era un director iranià. Segurament. Jo estic convençut, eh? Sí, la pel·lícula igual era també per encàrrec, no? Sí, sí, sí, exacte. Per això dic que jo crec que això, i per això han tirat això de Campiones, que, bueno, que no sé si ha passat la... No ha passat, no? No va passar, no? Amb el Campiones està bé. No va passar la criba, no? No. Ni molt menys, no? Campiones està bé. Sí, no, no, però no és una pel·lícula. Siguem seriosos. Pels Òscars, no? No, no, ni pels Òscars. No, no, no. Et seré sincer, per mi és molt millor pel·lícula. No he vist El rei, no, eh? Sí. Aquesta de Todos lo saben, que no Campiones. Home, clar. Però és que... De totes, totes. Clar, sí, sí, sí. Parlem de cinema... Parlem de cinema sèrio i d'adults. Clar, clar. Perquè avui dia saps què passa? Que el cinema està molt infantilitzat. Sí. I el públic, adult i no adult, demana pel·lícules infantils. cap a un públic adult. Sí, sí, sí. Un col·lectiu adult. Que és el que passava als anys 40, 50, 60. Sí, sí, sí. Com als anys 80, 90 i 2000, doncs la cosa s'ha anat infantilitzant. Les trames vengadores... Sí. I no dic que a ningú li pugui agradar, no? Sí, sí, sí. Però les trames són molt senzilles. No hi ha, jo què sé, pel·lícules... T'han d'anar a cinema... Però abans, el que em refereixo és que avui dia també trobes aquest cinema, evidentment. Però el trobes en els circuits minoritaris. Vés-te'n un Verdi, vés-te'n un Casablanca. Abans, no. Un Casablanca ja no sé si existeix. No, no, no, segur que no. Ostres. Avui dia... Tirem, sí. Només és això. En canvi, no el trobes en els... Abans, les pel·lícules sèries te les trobaves a tots els cines de barri. Clar. A els cinemes d'estrena de Barcelona. Sí, sí, sí. I això avui ja no passa. Tu vas a... Em sap greu. Vas a un esplau, potser trobaràs alguna pel·lícula, tots ho saben, però no és la majoria de pel·lícules. Buscas tot el que seria tota la línia més americana, més el que dius tu de superherois... Més adolescent. Més adolescent, però un públic més aviant al centre comercial. Clar. Lògicament, és la idea. Bé, ens queden 20 minutets, hem de parlar de 4 pel·lícules, per això, una miqueta així. Perdó. Sí, ho posem una miqueta. La tercera es posa. Sí, la comento ja. Rosa, què tal? Bé, una pel·lícula molt maca també. És vietnamita. Vietnamita. Vietnamita és d'aquesta mostra de cinema asiàtic que durant la setmana següent encara es podien veure algunes de les pel·lícules. Ja s'ha acabat, Rosa. Ja s'ha acabat. Sí, sí, sí. El que és la mostra en sí, sí, però encara es podien veure alguna pel·lícula. No sé si encara aquesta setmana alguna potser continuarà. També es podria veure un assunto de família, que aquesta és japonesa, que aquesta tinc moltes ganes de veure-la també. D'acord, però aquesta la van estrenar, em sembla, eh? Sí, aquesta està d'estrena. Ah, està d'estrena. Sí, sí, està d'estrena. Encara la pots veure en algun cinema de Barcelona. Ah, d'acord, d'acord. Perseva que no fos especialment per aquest festival que l'havien portat. Us dic, perdó, eh? No, i la setmana vinent. No ho sé. Fins avui es podria veure a Barning. No, avui no. No, vull dir avui dijous. No, avui dijous. Ah, no, no, perdó, m'he confós. Avui és quan comença. Avui dijous és quan comença ja la segona... No, no he arribat encara. Encara, no he arribat. Bueno, doncs ho comentem la setmana. Un assunto de família. I aquesta és la tercera esposa, és vietnamita. La directora és una dona, es diu... Es Mayfair. De fet, ella explica una història personal, perquè és la història de la seva família, de la seva mare i de la seva àvia. És com es casaven les dones, sobretot a les zones rurals, a tot arreu, no?, però sobretot a les zones rurals. La dona, el valor que tenia era, doncs, per casar-la. És un objecte, no? És un objecte, exacte. Era com... Això era per casar-la, llavors... I hi havia... La polígamia estava perfectament permesa i consentida i tot tal. Llavors, és una noia jove, d'una noia de 14 anys que la casen amb un ric... Mare de dos. A un ascendador d'aquests dades. Sí. Que té... Sona rural, eh? El que té és camps i bestiar i tal, no? Però, clar, la casen per ser esposa, per ser mare i amant i ja està. D'acord? No tens més d'això. Llavors, és una miqueta la relació entre les esposes entre elles i el microcosmos que es forma en aquella hacienda, en aquella granja, no? Aquell espai, no? Aquell espai. Que a nivell de fotografies, una preciositat, són com quadres. És, bueno, estèticament és preciós, perquè, a més, el Vietnam és així. Sí. Ah, has estat clar. És que el Vietnam és així. A més, el menjar, també, no? Quan preparan el menjar o si estan menjant o esmorzant o no sé què, aquella sopa. És molt de rituals, poder? No, aquí no surten tant els rituals. No, de preparar el menjar, de tot això, no. Clar, sí que ho preparen tot. Ho preparen tot i tot el que et posen a la taula ja és perquè t'ho mengis. No has d'estar ni tallant res, ni parlant res. Ja et posen tot tal qual perquè t'ho mengis. Clar, llavors, és una presentació preciosa. Preciosa, eh? I, a més, el menjar, els aliments són molt sants. No hi ha les salses que fem servir nosaltres, no hi ha fregits. És tot molt natural, no? L'arròs bullit, hi ha peix, tenen peix, tenen porc, tenen moltes coses, tenen gambes, tenen de tot. Tipo wok, no? Anec. Això t'entres a l'hibera quan estàs menjant. Sí, sí, sí, no, no, és una passada. Es menja molt bé i és que no t'engreixes perquè després veus que clar que estan així primets. És que no t'engreixes, menges bé, et quedes amb la sensació de sacietat i t'alimentes bé i no hi ha greixos. I no hi ha greixos, no hi ha greixos. És un menjar molt sa, molt sa. Pel que has explicat em recorda la trama de la llanterna roja, del Jean Guimau. Bueno, sí. I també l'olor de la papaya verde, que també era, sobretot era molt espai a l'espai de la casa, a l'espai del pati, que és un pati jardí, on elaboraven allà el menjar i a més tot així a terra, així amb cucrilles, no? No recordo que heu vist la llanterna roja. Sí, sí, sí. Jo ara la tinc present. Sé més o més de Carnaval, però ara no la tinc present. És això, és una noia que entra de nou vinguda que es casa amb la tercera o quarta dona d'un senyor així ricachón i, bueno, és la competitivitat amb les altres dones. I una mica, perdó, el maltractament també, allà es veu i altres coses, no? No hi ha una mica... Maltractament no. No, però ella és molt dissoluta, llavors, dins el que seria aquesta línia, no? No, ella no, n'hi ha una altra que és dissoluta. Ah, és l'altra, ah, d'acord. Però clar, és adúltera i l'adulteria a la Xina dels anys 20, doncs es pagava car. Ah, doncs seria això. Es pagava car. Clar. Sí, sí. Doncs aquesta, ja dic, els paisatges on està explicada la història és preciós, són preciosos. Però clar, l'història és molt dura, d'acord? Perquè aquesta noia, doncs no, elles, entre les esposes no hi ha rivalitat. Home, sí que hi ha una certa rivalitat, és clar, hi ha un domini, hi ha una jerarquia, no? La primera esposa és la primera esposa i allà el que val és que tingui un nen, un varó. Un varó. per això ella espera haver de ser la primera en donar-li un varó a l'amo, perquè llavors sí que en aquella microescala social escales i llavors és més, és l'únic que et queda perquè si no, allà les dones no tenen, si tenen una filla. Sense saber que qui ho deixes és l'home, no? La casaran després també i bueno, de fet passa amb una de les nenes de la casa també, que esperen de casar o un dels fills que hi ha, un nano que hi ha també que el casar amb una nena que ve. a veure, la història és molt dramàtica, és molt dura, és molt dura perquè únicament vals per això, eh? I si no vals per això, no tens, no siguin, no vals res. No vals res. Hi ha una escena molt, molt, molt, d'un suïcidi, és que es pot dir perfectament, d'una de les noies que ve cap aquí, d'acord? I després la idea de que si has tingut una criatura també, dic, ostres, què li esperarà la meva filla també, no? I quan diu que no, sembla que no vol menjar o que no pot menjar de neonata, no? Doncs ostres, ella està mirant per allà les herbes aquelles que sap que són verinoses i no saps al final què farà, se li donarà o no a la nena, eh? És molt dura, és molt dura perquè t'ho ensenya tot realment com és, i a més una nena de 14 anys que ja només, clar, que de seguida ha de tenir relacions amb el marit, clar, i es queda embarassada i després imagineu que és un part amb 14 anys, és que biològicament el cos encara no està preparat i llavors té moltes dificultats, està a punt de morir també. Pobreta. D'acord? Hòstia, és que és molt fort tot, és molt fort tot. Però bueno, no ho sé, em va fer gràcia de veure-la, ja he dit sobretot a nivell estètic i tal, la història. i després una miqueta la idea molt maca també de la nena petita, que jo crec que la nena petita és la directora, la filla petita de la família és la directora, perquè ella és molt maca, ella sempre, ella està dient, li diu a la seva mare, mamà, jo quan sigui gran li he demanat a, no sé si era a Buda o no sé, que igual que una s'encomana per tenir un varó quan està embarassada, però la nena petita diu jo, he parlat a Buda i li he demanat que quan gran jo vull ser un noi. Ah! Ostres! Aquesta és la més rebel, la que contesta, la que no, això no, les coses no han de ser així, la nena la veus que és la que més es rebel·la. I al final acaba fent un gest molt maco també i jo crec que és que aquesta nena després ve a ser la directora, la directora de la película. Sí, sí, sí, perquè ja l'havia viscut ja dic amb la seva mare i amb la seva àvia. Molt bé. Molt bé, la història és molt... Bueno, és que és real, és que és real, vull dir, si és com era i no sé si encara continua, la tercera es posa. Ara intentarem veure-la per algun lloc, però val la pena perquè és interessant, no? Sí, sí. Ara parlarem també ràpidament amb 3 o 4 minutets, encara que posaré de fons una coseta, encara que no coincideixi amb la pel·lícula en si mateixa, perquè resulta que estem veient, o bé, la pel·lícula que he vist jo és Star is Born, ha nascut una estrella, no? Ahà, sí. I aquesta no solament és la tercera versió que es fa d'aquesta pel·lícula. La primera es va fer l'any 58, no m'hi equivoc, amb Judy Garland, i després la més coneguda que és un clàssic de tota la vida també del cinema dels anys dels 70, no? 80 aproximadament, seria, ha nascut una estrella de Chris Christopherson i Barbara Streisand, que l'escoltem de fons, no? Amb el tema Evergreen, no? I és una de les cançons que, bé, que evidentment al ser una revisió nova la que hem vist el 2018, no? I que farà, doncs, un segon, tinc un lapsus. Barbara Streisand, no estàs? Eh, espera't un moment, no, és que no, no, no, no, no ho estic fent bé, però bueno, ja apareixerà, no us preocupeu. La posarem al final, la posarem al final, perquè no estic, no és aquesta, és anterior. D'acord. A veure, aquesta. Jo crec que sí. És que hi ha un problema amb aquest aparell i és una qüestió tècnica, això, perdó, això és Evergreen, ara sí. Ah, molt bé. És que estava mal, és que no, no, m'està posant un número aquí i un número diferent aquí, llavors no, es veu que no hi ha llegit alguna cosa. D'acord, doncs, per què dic això? Doncs perquè la pel·lícula en si mateixa és el mateix, tant aquesta del 2018 com la del 1980, però adequada a les modes. En aquell moment estava de model country, Chris Christopherson, que és un cantant de country i un actor raonablement correcte, no ho fa malament, no és un mal actor, però tampoc és un superactor, d'acord? No. Bé, és resolutiu. Té presència. Té presència, exacte. Jo el recordo a l'Own Star, per exemple. A l'Own Star, sí, senyor, tens raó. I en canvi, l'Own Star Isabel era una actriu com una casa i una cantant com una casa i és una noia que portava un bagatge des de fa ni què i arrossegava 20 anys de cinema i, bueno, la veritat és que se'l menjava. Se lo come con patates. Se lo come con patates a l'original. Aquí passa a la inversa. A la de 2018 estem parlant de la versió que va fet Bradley Cooper, que és un molt bon actor, no ho negarem, no? I director de la pel·lícula en si mateix. I ella és Lady Gaga, que és la cantant conegudíssima, és com una estrella a l'estil de Madonna, és una d'aquestes vives del pop. Extravagant. Extravagant i tal, fora de lloc. Però, en canvi, com a actiu no té ni idea, ni idea. Vull dir, és la primera pel·lícula que fa. Què passa? La idea està bé perquè no deixa de ser això des del no-res a l'estrellat, no? És aquesta la idea i és ella la que fa aquesta línia. Ell ho fa... Bé, ell no està en la línia del country, està en la línia del rock. Lleugenament, country-rock, i ella, en canvi, igual que amb la versió de la Bàrbara Streisand, ella tendeix cap a la música melòdica, que és aquesta la línia, que seguirà quan es fa famosa, en el cas de Lady Gaga, tendeix cap a la música pop i la música discotequera, una cosa així, una barreja popera, no? En general, la pel·lícula és la mateixa que l'altra, d'acord? És a fil per randa, l'únic que és més dramàtica, aquesta, d'acord? Més dramàtica en tot. La revisió és molt més bruta, vull dir, bruta, parlo de l'ambientació, dels cabells, de tot, és veritat. Perquè és un pic malion que descobreix. Sí, és un pic malion, l'únic que és una revisió, en aquest cas... Clar, Bradley Cooper és un cantant d'èxit, no? I a partir d'aquí agafa aquesta noia i llavors l'aixeca, espectacular i tot això. I va ser un conjunt d'una cosa i l'altra. Vull dir que ella és una persona que està dins de l'alcohol, de les drogues, és una persona que és bona persona però té una problemàtica d'addiccions. I ella va ascendint i de cop i volta se n'adona que hi ha un punt de connexió amb ell però l'altre punt de connexió que és que pot ser una estrella i no està sempre sota l'ala d'aquest home, d'ell. Llavors, davant d'aquí hi ha una sèrie d'elements i de qüestions que van generant una evolució en els personatges i també una evolució vocal i un coneixement i tal. Ell està molt bé, fa un paper de persona absolutament desastrosa, absolutament desagradable, fins i tot físicament a vegades, i tot el que genera l'element de l'alcoholisme en els seus moments determinats de la vida, de la gent i ella se la veu una mica més indecis en general però també és el que dèiem és un problema també d'estètica perquè s'ha tocat massa la cara i llavors li costa una miqueta però en canvi ho intenta i ho fa prou bé no ho negarem però no podem comparar amb Barbara Streisand sisplau no per res No, no és mitificada no és aquest element de mitificació és que és real si la Barbara Streisand va tenir una època molt bona les coses com sigui de gentel i tot això Llavors aquesta cosa és una cosa marcada molt concreta si fas una comparativa odiosa es pot comparar ara pobretta ja no està per molt no, no, no i més canta pobretta té 70 anys em sembla la Barbara Streisand el cantant encara deu cantar no, ja et dic jo que no no? va treure un disc no fa gaire va dir ups, què vas aquí està tot filtrao és l'ataca no arriba pobretta però és lògic és molt estrany és el que dient el que cantava igual era la Julia Andrews però amb una mala operació li van destrossar la veu sí, sí per això per això bueno, doncs seguim amb el cinema Lady Macbeth David què tal? bé és bestiota aquesta pel·li aquí estem al contrari de la tercera esposa sí tens 5 minutets estem al contrari aquí és una noia que la casen de conveniència amb un home molt més gran que ella aposentat i tal i és un home que ni se l'estima ni res ni la toca per diguem-ho així d'alguna forma sí, cert, cert una toca que un altre diu bueno, aviam és la teva dona, tio i la dona és maca vull dir que la dona és maca o sigui que aviam ell tampoc bueno, un home més gran si ella deu tenir 19 anys 20 anys però l'home en deu tenir uns 40 un home ja currat i el que se'l diu ja se'l veu ajado sí, ajado vida dissoluta potser no, perquè és un món rural vulguis o no i això també fa que la gent s'envelleixi abans per l'exposició dels elements atmosfèrics però què passa que en principi gairebé la tenen la tenen com mitja enclaustrada la noia i passa el que passa si el teu marit no et fot cas el cas te'l vas a buscar en un altre lloc i en aquest cas busca un mozo de quadra que és el més és un tòpic però de tòpic m'ha recordava ostres, sí que molt és el que té més a prop sí, sí, més és un mozo de quadra d'escarador quin marro, tio ara m'he donat la copia d'escaradot és un tio d'escaradot que la tia ostres, mira aquest aquest se m'encara ostres i bé doncs mira la cosa com va i doncs la cosa comença a ser així un amor fu d'aquests així apassionado i contigo al fin del mundo i les dificultats doncs fan que doncs que se li impedeixi a aquesta noia doncs accedir a aquest amor no? doncs que pa doncs jo no em doblego si acaso us doblegaré a tots vosaltres i sí, sí ho fa i ho aconsegueix i va doblegant un a un a tothom que se li va posant per davant i com els doblega no? i evidentment els treu d'escena diguem així d'alguna forma molt bèstiament no? m'encanta això i arriba un moment que diguem-ho així que el camí esdevé objectiu i doncs l'amor fu ja passa de llarg i l'objectiu és el poder sí i i si cal desestimar l'amor fu doncs també desestimar fora pen de pel sac ja no val la pena ja no val la pena i doncs la cosa ja es perverteix d'alguna forma sí perquè home ja es perverteix a bon començament no? però exacte el que dius tu arriba un moment que dius ostres ja la cosa ja veus sí és com no sé si recordes una pel·lícula que va fer la Sílvia Tortosa que es deia La senyora ui no a mi em va impactar i és un camí molt semblant és una dona no l'he vist segur sí és molt antiga és una dona és una dona de Menorca que es casa amb un home es casa amb un home i que tampoc no la toca no la vol tocar i llavors però vol que es quedi prenyada i l'home fa les seus feines en solitari i el diguem així el resultat li posa amb una cullereta perquè ella sense mini oh sí és molt bèstia quina cosa sí ella agafa un trauma de manera que bueno l'home no sé per quines substàncies es mora i al final ella s'enamora del seu nebot i el seu nebot el dia que diguem així han de consumar doncs l'amor que sent un per l'altre pobreta es mora es mora d'un tall de digestió perquè es banya amb una bassa i a partir d'aquí això no és a poca d'està de qualitat sí sí sí sí sí perquè n'aveva si sót Tortosa era una senyora però d'una real hembra sí sí i ella amb un vano que té un vano de plumes es venta tota la part baixa perquè va feia calor feia calor era de Déu senyor és molt semblant a aquesta Lady Macbeth sense diguem així això és Emanuele Negra en el Valle de las Virgenes sí sí és que m'ha recordat aquest film perquè hi havia una calentura allà igual que Lady Macbeth ai que fort i diu de mi no no i era un nano tu ves a la carnita aquella es deia la senyora sí de la Sílvia Tortosa ah pues ho miraré jo per cosa bizarra cosa bizarra sí sí plan bizarrilla li diríem al Nacho que també li mola aquestes coses rares sí sí molt bé ens quedan 4 minuters Rosa ho dic perquè parlem de senyor mio ten paciència si vols té una cosa més David no ja està ja està bueno aquesta també rapidet és una comèdia divertidita divertidita el director és el Álvaro Díaz Lorenzo no sé si ha fet alguna cosa més no ho he buscat però us dic que els actors que és el Jordi Sánchez és el protagonista que és molt divertit està molt bé per passar un rato sí exacte la Megan Alonso la Silvia Alonso l'Andrés Belencoso i la Rosi de Palma la Rosi de Palma és la dona la dona d'ell que és la que mor des del principi des del principi i és d'amor i ja està allà dins la urna però segueix actuant ah jo l'he vist aquesta pel·lícula sí senyor hòstia el David Guapo també que fa d'algendra català que s'han van a viure a Barcelona s'han van a viure a Barcelona al costat del camp del Barça sí sí sí sí l'Eduard Casanova el Paco Tous l'Antonio de Chen el Borebuica i l'Alberto Jolie que és un actor que ja feia va sortir a etapes també sortia a etapes hòstia és igual si no me'n recordo sí sí sí el van contractar i estava a la cuina que també l'estaven explotant pobra i també al final t'ha de contestar i el tio era molt sí però no té també un petit personatge és molt petit bé la història està bé ja ho sabeu ell és aquest patxa conservador total i clar en canvi la família les filles es casen exacte del Madrid total amb el despertador del Real Madrid les vambes del Real Madrid tot és del Madrid i en canvi el primer gendre que té és el Barça és català el Jordi a vegades diu Jordi fill petit és homosexual el petit és homosexual i li porta un gendre negre però basc negre i basc les situacions són divertides l'altra filla petita que està amb un perro flauta d'aquests amb un indignat però en canvi després coneix el Belencoso l'Andrés Belencoso i diu doncs ara va ser que m'havia quedat amb el Belencoso es calat el Belencoso i diu hòstia vaja truena la policia no és tonta han d'anar tots a passar un cap de setmana allà d'on és el camarón el camarón de la isla a Sant Lucas de Barra Meda bueno la casa que Joan no vegi no te despertissi una guapada i després és totes les situacions divertides al voltant de tot això que han de conviure i d'aquests clichés i aquestes coses recorda moltíssim no sé si és anterior jo crec que és posterior o anterior no ho sé la veritat és que no ho sé a la pel·lícula aquella francesa que ja vaig comentar que era mondial bueno dios mio pero que te hemos hecho que te hemos hecho que te hemos hecho que te hemos hecho que te hemos hecho que te nos he visto també era un matrimoni francés que también tres filles i cadascuna es casa amb un señor molt diferent que si el marroquí que si el jueu que si l'última allà amb un negre i bueno també és molt divertida la situació no no pues no aquesta no l'he dit és això és això té moments molt divertits té moments molt divertits una comèdia bueno pues això tu passes molt bona estona la veritat és que sí la veritat és que sí molt bé bueno al final és que d'un minut David sense perdó no no és impossible és impossible no no només destacada a la Ellie Macbeth que l'actriu l'estiu la Florence Puck sí que també surt el rei proscrito jo encara no he vist aquesta perigua jo la vaig veure primer al rei proscrito i vaig dir ostres tu quina actriu la tinc per veure i després la vaig veure amb Lady Macbeth i em va confirmar que és una actriu com la copa d'un fill ostres no és que l'actriu ella és boníssima aquella mirada que fa Jaume és cap al final que fa una mirada que la càmera sí així com sèrie sí jo n'hi do jo la recomano mireu-vos el rei proscrito que està prou bé és després de Braveheart la història la trama la trama seria després com una segona part per entendre'ns el que no aconsegueix un o aconsegueix l'altre lògicament molt bé ja ho intentarem per Netflix ja ho intentarem per Netflix sí, sí, sí molt bé es queden 30 segons dos just per dir adéu adéu ens veiem que vagi bé vinga adéu adéu que vagi bé No, no, no, no, no, no, no. La ràdio desperta.