Hemingway i Llach; CosmoCaixa, MACBA i cinema japonès

Fins demà! Bon vespre. Un dijous més tornem aquí a Babilònia per tornar a encetar aquest món de la cultura que tant ens agrada i que avui compartirem amb la Rosa, amb el David i amb el Jaume. Com esteu, companys? I tu mateix. Fantàstic. Molt bé. Esteu tots bé? Em pensava que et quedaries amb la presentació i ja està. Home, no, una miqueta més. Ara, ara. Jo estava parlant i estava pendent de 50 botons perquè, a part de, clar, jo estic superexplotat. T'han canviat el canal, ja no saps per on parla. I em sentia com allò... Com que no em sento, no?, bàsicament, i llavors... L'any que ve et farem contracte. Vale, vale, exacte, ja tocaria, ja tocaria. I pujant de categoria, també. El que dèiem abans, no?, a veure si, bueno, no ho dic per res, però no sé, algun espònsor que ens pagui, insisteixo, perquè així ens pagaran directament, no?, perquè si no, no, no... Està bé, sí, sí. Aquí no hi ha diners, no? Va, anem aquí, eh? Però bé, ho fem per amor a l'arte, que es diu el castellà. Ai, callem, callem, que és un programa cultural, no és un programa de crítica social, David, això, eh? Encara que podem fer després cinc minuts de debat, eh? Vull dir, sobre les situacions. Bé, molt bé, avui parlarem de literatura, d'art i de cinema, bàsicament, no tenim teatre. Bé. És el que passa, no és que no ens agradi, sinó que no hem pogut anar. Busquem aquelles ofertes i intentem apropar-nos, quan realment la situació econòmica no és tot allò bona, però hi ha ofertes sempre, que sí, Rosa. Sí, jo aniré aquest diumenge, segurament. Molt bé, fantàstic. A veure, teatre d'aficionats preocupen molt bé al març nou. I tant que sí. A vegades molt millor, dic jo. Vull dir, perquè és l'il·lusió, la frescor del principi. Jo, totes les obres que he vist que hem fet, molt ben fetes. Doncs això és molt important. Molt al nivell de qualsevol companyia de primera línia. Fantàstic. Bé, parlem de literatura, parlem de l'Ernest Hemingway, un clàssic, París era una festa. Parlem també del Lluís Iac, un llibre recent de fa... potser n'hi arriba l'any, Memòria d'uns ulls pintats, i també farem una simbiosi amb el Paco Candel, i un llibre molt famós dels anys 60. El Jaume ens plantejarà una miqueta, doncs, el món dels mots, no? Quins mots, doncs, sol... Podem salvar o podem utilitzar, no? Dins del món de l'art, la Rosa ens parlarà del Cosmo Caixa, ens parlarà de l'edifici, una miqueta, també de l'exposició permanent que hi ha del bosc inundat i una exposició temporal que hi ha sobre microvida. Al present ens parlarà de l'art Dos Punts, que és una exposició tremenda que hi ha al Magba, que està combinada també amb el Caixa Fòrum. I parlant del Caixa Fòrum, els jaunes farà un regulatori d'unes conferències sobre les joies del cinema japonès, que són moltes i les que no coneixem. Pel·lícules. Pel·lícules, pel·lícules. I res, al cinema el David es parlarà de Pain and Gain, es parlarà també de Star Trek, La Foscor, la Rosa es parlarà de la trilogia de Richard Linglater, una miqueta així de Segovia, abans de mitjanit, abans de la matinada, bueno, hi ha diferents... El coixet, ayer no termina nunca, i parlarem també d'un clàssic, diguem clàssic, que dèiem per aquí que això del James Ibori ja una mica grinyola, no?, l'any 2013, no?, amb una revisió d'un llibre del E.M. Foster de Casella Morís. Molt bé, Rosa, doncs parlem de París. Era una festa, és un dia, perquè és una mica avorrida, París. Actualment, eh? Abans potser sí. Abans sí, clar. Estem parlant dels anys 20. Jo vaig estar 10 dies i em vaig avorrir moltíssim de nit, eh? Jo dic en sèrio, eh? El Molangos no és el que era ja. No, no. I anar-te de copes és com una miqueta... Bé, res. És el que feia abans. Sí, sí, sí. Anem a la Belle Époque, no? Bueno, pensa que era per aquesta gent que era la intel·lectualitat nord-americana... que es va posar de moda anar a viure a París i passar ja temporades, no? De fet, si us en recordeu, ja la pel·lícula de Woody Allen, aquella de Midnight in Paris, mitjanit a París, també una miqueta recreava aquella època. Amb la Gertrude Stein, amb Picasso... Efectivament, és aquesta època. de la generació perduda, que deien ells. Ah, perduda. Sí, sí, bohèmia, no? Els bohemis d'aquella època. Bohemis, gent que d'entrada feien veure que no tenien diners, diu que vivien a la pobresa, que una miqueta a la bohèmia, amb aquest aspecte. I què va, home, sí que tenien diners, home. Bastant, sí que tenien, eh? El fet ja de poder desplaçar-se fins allà, ja és que tenies uns ingressos. Moltes vegades venien articles a revistes, potser no franceses, sinó, per exemple, a l'Hemingway venien molts articles i contes a revistes alemanes. Sí, sí. I llavors amb aquests diners anava fent. I l'últim capítol, de fet, passa en l'hivern a Ústria. Perquè, clar, a París seria molta humitat i, en canvi, a Ústria se'n va anar allà a una vall preciosa que està molt solejada, que està molt ben tirada i que allà estan de conya practicant esquí tot el dia, tota la temporada. Era un amant dels esports, de l'esquí. De la boxa també li agradava, la pesca. Els braus. Els braus també. Però això ja com a espectador, més que com a practicant. I també de les carreres de cavalls. Era un gran aficionat a anar als hipòdroms. També invertia molts diners aquí. A vegades guanyava, a vegades no tant. Tampoc muntava guai de cavalls, sinó que invertia. Invertia, era un jugador. Un ludòpata. Va haver-hi una temporada que no podia estar-se d'anar a les carreres ell i la seva dona. Doncs doni-do. Home, era molt pintoresc el Hemingway. Sí que ho era, sí. Perquè justament en els prolegòmens de la recuperació de París pels aliats, ell juntament amb altres escritors estava al París ocupat encara pels nazis, no? I ell sempre allà pistola allà al cinto i a veure què es podia fer allà per... per armar-la, no?, quan almenys tenia els militars, evidentment, que pinta aquest aquí, no? Sí, sí. Ell va lluitar a la Primera Guerra Mundial, però la segona ja era un senyor gran, sí, com a mínim, ja era un cinquantón, per dir alguna cosa, no? L'Iva la moguda, no? Ni els nazis veien un perill amb ell. No, clar, clar, per això. I, de totes maneres, també hi va acabar suïcidança. Sí. De fet, aquest llibre va ser pòstum, va... Va ser publicat després ja de la seva mort, del suïcidi, no? Doncs, bueno, explica una miqueta les vivències d'aquells anys a París, del que escrivia, tota la gent que anava coneixent, com això que hem dit, no? L'Hertrude Stein, l'Edla Pong, l'Scott Fitzgerald, que és quan havia acabat d'escriure el Gran Gatsby, que havia estat tot un èxit, no? En canvi, és un personatge també superestrany, no? una persona amb una personalitat una mica complicada, una persona que potser estava molt eufòrica, estava superbé, que te'l trobaves enfonsadíssim. Una persona amb un salti baixos impressionant, l'Escot Fitzgerald. I mai satisfet amb la resta de coses que anava escrivint, amb els contes i tot això. Això sí que ho veus contínuament, són molt exigents. Aquest món sempre... Veus una miqueta les amistats i les relacions que... que s'estrebeixen entre ells, de fidelitats, de si et portes bé amb uns... Sembla que ja no pots parlar amb els altres. Sense anar més junts, la relació, aquell amoròdic que hi havia entre Van Gogh i, per exemple, i Gauguin, que van conviure un temps junts, i va ser allò com una mena de tensió amorosa no resolta, que dic jo, fins que va arribar ella a tallar-se l'orella amb Van Gogh, com a despit. per qüestions purament de baralla, però jo crec que hi havia un component, vull dir, una miqueta més especial. Això parlarem justament amb Maurice, sobre aquest tema, d'aquestes relacions no ressoltes per temes socials, però també per temes personals. Un altre escritor també és formar d'Oxford. Ell, pràcticament, o almenys en aquesta novel·la, el que fa és explicar la relació que tenia amb aquests compatriot de seus fora del seu país allà a París. és el pròleg, almenys en aquesta edició que jo he llegit de Seix Barral, el Manuel Leguinetxe, ha fet un pròleg molt encertat. Ell t'explica que de fet no és ben bé una novel·la realista, perquè el que explica no és realment un dietari o una biografia d'aquella època, sinó una miqueta com una recreació, una recreació novel·lada, una mica idealitzada d'aquella època, dels llocs on vivien, el cid... de posar joventut, i amb poques mitjans, i que anava a escriure als cafès, i potser passava tot el matí allà amb un cafè en llet i anava fent la novel·la o el conte de turno. Com feia Toulouse-Otrec, en Morint Ruix, que seia allà i dedicava a pintar, que escriuia un paral·lelisme amb aquells finals del 19 i principis del 20, que és aquesta bohèmia que abans parlaves i també explicaves, una bohèmia autèntica i una bohèmia falsa. El ser un dandí era una forma, era un plantejament tan físic, vull dir, la forma de vestir com la forma de ser, i els dandis eren els que realment eren més rics, encara que hi havia també de mentiders, vull dir, de gent que vestia molt bé i no tenia ni un duro, i casos extrems, com Utrillo, Isidre Nonell, gent que vivia amb la pobresa perquè no venia, no hi havia forma de vendre un quadre, el propi Van Gogh, que és que no venia, va vendre un al final de la seva vida, i ara mira, com escotitza. Vull dir, són tantes històries, no? Fa una menció de Picasso, només una menció al final, pràcticament, del llibre que és quan, i això ho fa, li diu l'Scott Fitzgerald, perquè clar, com que ja és un escritor famós, el Fitzgerald, precisament a causa d'haver escrit el gran éxit que ha tingut la novel·la El Gran Gasby, doncs diu, és que a mi, ostres, dius que em conviden a anar a les festes, la gent rica, que em conviden a les festes, perquè clar, ens agrada, no?, acudeixar-se, mirar l'escritor de moda, no?, aquí. I clar, ell no sabia com dir que no, perquè no li venia de gust. I llavors l'Hemingway li diu, tu sempre acceptes les invitacions. I diu, mira, fes com el Picasso. El Picasso a mi m'ho va explicar un dia. Diu, a mi em conviden a anar a molts llocs, els rics, no? Jo sempre dic que sí, que vindré. Ui, que encantat de la vida, que vindré, que estarem en un rat de venir i tal. I després, exacte, després... poses qualsevol excusa i dius que no has pogut per qualsevol motiu. Però ells es queden contents pensant, mira, hem convidat el Ficàs o el Fitcher i vindran, no? Però estem parlant del París d'entreguerres, no? Sí, clar. El París de les avantguardes, no? Un any abans, el XIX, acabar la Primera Guerra Mundial. El XXI va a París. El XXI? Igual tu sí que te'n recordes més. És un moment molt copsant, no? Molt bé, molt bé. Molt bé. Bé, doncs, canviem de terç, bueno, no d'època gairebé, perquè anem als anys 30, anem a la Guerra Civil Espanyola, en aquest cas. Un llibre de Lluís Llach que es diu Memòria d'Unsus Pintats, que sembla una cosa i acaba a ser una altra, és a dir, amb l'aspecte més positiu. Aquest senyor escriu molt i molt bé, és a dir, sorprenentment. Ja coneixem la trajectòria de Lluís Llach, a part de compositor, doncs, de cantant, lògicament, i activista, però jo com a escriptor no el coneixia, no? Llavors, el primer que m'ha copsat és el català que utilitza. Jo vaig fer un joc mentre llegia el llibre i és a veure quantes paraules per pàgina, no és que em sonessin, sí que les coneixia, les entenia perfectament, però que era d'un català més culte, un català potser més interior, no tan xava, que dic jo a vegades, que dic jo de Barcelona, potser no tan influençat pel castellà. I realment és meravellós, utilitza uns termes, ara mateix no t'ho sabria dir, però que són molt macos i molt adients, no? ho ambienta a la Barceloneta dels anys 30, vull dir, quatre amics, dos nois i dos noies, del barri de la Barceloneta, explica com és aquella Barceloneta dels anys 30, aquella vinculació gairebé amb Poblenou, aquell Manchester que es deia, el Manchester català, que era aquesta zona industrial, però més aviat vinculada amb la part marítima, però com es treballava el mar en aquella època, i bé, i com aquesta relació d'amistat una mica a mi em recorda aquella pel·lícula o aquell text de l'Estem by Me us recordo aquella pel·lícula de Stephen King del llibre de Stephen King que són quatre nois americans que entre ells és una pel·lícula d'acompanyarisme entre amics llavors dins d'aquest grup de gent van passant els anys van passant coses i a partir d'aquí s'inicia les primeres revoltes l'aixecament republicà i l'aparició lògicament de la guerra, i hi ha un creixement personal d'aquesta persona, els canvis que la vida dona, una amiga se'n va a Argentina per por, per no patir la guerra que es veia venir, i tot un procés realment molt interessant. Dins d'aquesta línia, i jo crec que no podria ser d'una altra manera, i ara aquí sóc una mica dolent, apareix el personatge principal, que té un problema de personalitat. En reflexo a personalitat, vull dir que no sap si és homosexual o no ho és. L'identitat sexual. L'identitat, volia dir malament el comentari. I llavors, a partir d'aquí, aquest personatge s'obre a una altra línia, per aquí, amb la qual queda d'una forma molt amagada, però és curiós, perquè al llibre es diu Memòria d'uns ulls pintats. I és que aquesta persona explica des de la bellesa... el que ha passat a la seva joventut. Li explica a algú, amb gravacions, amb una persona explicant la seva vida per escriure com una mena de biografia. I aquesta biografia, al final, és això, amb un camarí, pintant-se els ulls, ell, és a dir, perquè està com si estigués a la bodega bohèmia. No se'n recordeu? D'aquest bar d'aquí de Barcelona, de gent gran, que es travestia, i saps? Acaba amb aquesta situació. Potser en un procés de decadència. Tipo Carmen de Mairena. Sí, sí. Però en una línia, és a dir, però que et xoca perquè dius què està passant aquí? Aquest home des d'on està explicant això? I hi ha un moment que llavors et deixa clar. Per això és tu memòria d'uns seus pintats, perquè ell explica perfectament, però la línia argumental de la seva vida personal és que al final, una pinzellada, de forma molt elegant, et deixa entreveure que és una persona que ha acabat tenint la seva condició i a partir d'aquí anar més enllà i potser... amb un plaer per al travestisme i per una sèrie de qüestions. Hi ha una cosa d'això, que jo penso que és molt interessant, perquè un dels mots a salvar segons uns quants lletrats, diguem-ho així, persones que hi entenen, doncs precisament el d'això, el Lluís Jack, el mot que ell diu que salvaria, després que l'espòria, és rerevera. Rera Vega? No, Rera Vera. Ah, i què és això? Rera Vera. Diu, aquesta és una paraula preciosa, no? Per això m'ha fet pensar, he buscat, perquè jo sabia que ell hi era, i llavors diu... Sempre li preguntava a en Martí i Pol, això com s'escriu? Això com ho diries? I a ell, que ho sabia tot, li vaig fer descobrir aquesta paraula. Diu, si primavera vol dir abans de la Vera... Rere Vera significa després de la Vera. La vaig posar de segon títol a una cançó, la joia o cançó de Rere Vera. Bé. Sí, sí, sí, sí, un mot català, i tant. Que està aquí, present, i que ell reivindica. I tant. Després en reiviquem dos més, eh? Sí, sí, i tant que sí. I relacionament, volia fer una petita vincle, ràpid, perquè anem a la ment de temps ja, vull dir, que és amb el tema d'aquest llibre, que vas parlar també amb la Rosa, sobretot, que deia, a mi em fa il·lusió que des de quan era joveneta m'ho recomanava a l'institut, que és, recorda'm... De Paco Candel. Paco Candel. Sí, han matado un hombre, han roto un paisaje, no? És un llibre del 69... I és un llibre d'aquest personatge, doncs, que, com deia molt bé la Rosa abans, que es considerava xarnego, vull dir, que vivia... Del polvorín. Del polvorín. I que va virar un temps, em sembla, que a la zona de Cantunis, també, vull dir, que, per tant, coneixia molt bé aquests barris precaris que hi havia a Barcelona... Però no està massa lluny, eh? Bueno, exacte, no gaire lluny, tampoc. Però veia el Somorostro, vull dir, aquests espais que hi havia a Barcelona, que eren totalment marginals, no? i que van estar fins bastant entrat als anys 60-70, vull dir, que es van convertir en un lloc ja gairebé d'extraperlo, ja va evolucionar després en temes de drogues i tal, no?, bàsicament. Però bé, vull dir, de nou, vull dir, per què vull fer aquesta assimilació? Perquè són els anys 30, no?, llavors estem veient què passava a la Barceloneta, amb Lluís Iac als anys 30, la Guerra Civil, i què passava a la Guerra Civil en un barri... doncs més, potser no tan català com era la personeta, que era molt català, vull dir, les coses com són, no? I aquí era més aviat aquesta barreja, no?, de personatges, no?, tots amb els seus motes, que es diuen en castellà, no?, que sigui el jorobà o que sigui el no sé què. I és d'una frascó, i d'una cosa, i d'un xabacà, no? Vull dir, que t'explica coses que dius, mare, adéu senyor, no? Sí, tal qual estàvem passant, no? Sí, sí, sí. Provocatiu, per això l'any 69 crec que era un text molt provocatiu, perquè, clar, estem parlant en plena... Va, franquisme, el franquisme més suau, anys 60-70 no va ser un franquisme com era als anys 40, no? Però bé, per la seva època, doncs cridaria l'atenció. Vull dir que també és recomanable llegir-lo. A més era un home que no tenia... Sí, era molt discret, molt tranquil, però ho anava dient tot, no es callava de res. No, no, és que al llibre no es calla res. Si cal, diu aquell és un tal, i si aquell és un fatxa, i aquell és un no sé què. Vull dir que la terminologia política no l'habita, no? No sé com va passar la censura al llibre, però bé, m'imagino que algun ahir no hi hauria, no? Jaume, comentes aquestes paraules que en deies. Bé, però jo abans voldria fer... Ja que parla d'Espriu, no? Hi ha un poema que més m'ha agradat de tots els que he llegit fins ara, o alguna part de poema. Diu, m'agradaria que sentissis dintre teu, ben endins, on acaba el fred camí i el seu darrer sepulcre, com humilment, silenciós, t'estimo. O sigui, em va semblar genial, no? Jo quan ho vaig escoltar vaig dir, bueno, quan ho vaig llegir, vaig dir, penso que això, com que us estimo molt a tots vosaltres. Ai, gràcies. Bé, llavors parlem de moris, torno a insistir-me en el tema de moris, eh? D'acord. Bé, jo la paraula que he trobat avui, que em sembla que és molt escaient, és trempat, potser perquè n'havíem parlat, d'això sí. Trempat, però trempat com? Trempat i trempada, també. Ah, bé, clar. Si és trempada, llavors ja anem a parlar d'això. Aquest és un qualificatiu per a les persones diligents, amables, de caràcter... afable i també positiu. M'agrada, després dic de qui és això, m'agrada envoltar-me de gent així en la vida personal i en la professional. No són pas persones que viuen en erecció contínua, però sí persones amb un trem especial per encarar totes les situacions. Has dit erecció contínua? Priapisme. Ah, priapisme, sí, sí, exacte. Saps qui ho diu, això? Qui ho diu, això? Una senyora que és una cuinera molt popular. Ui, la Ruscalleda, aquesta, no? Ruscalleda es diu? La Carme. La Carme Ruscalleda. La Carme, la Carme. La Carme de Sant Pol. Molt bé. Llavors, com que estem de cuiners, doncs el senyor, l'altre, l'Adrià... Ah, home, Ferran Adrià, també un altre. Ferran Adrià diu que la paraula que salvaria és ànima. Ànima, sí. Diu, m'agrada aquest mot per si mateix. No en sé dir gaire bé el per què. Per a mi representa un sentiment, una passió. Hi ha una ànima catalana. Penso que és un símbol i també una paraula molt maca que s'ha de preservar. En definitiva, anirem trobant unes 70 paraules d'aquestes. Ah, molt bé, molt bé. Persones que al llarg de tota la temporada, no? I tant. I que tampoc són paraules enrevesades. Vull dir, mira, que ànima que és senzill, no? I trempat també, oi? I trempat. Però això cada vegada és més difícil. Bé, a veure, doncs, Rosa. Ai, senyor. Mira, parlant de ciència, ens anem al Cosmo Caixa. Ja, vinga, va. Parles d'aquestes exposicions que hi ha en aquest edifici modernista i emblemàtic. Bé, jo... M'imagino que tots hem anat un cop o altre a Cosmo Caixa, però ja fa molts anys que està envoltat. Jo desaclar l'arreglat, no. Jo tampoc. Està molt bé, val la pena. L'edifici és el mateix, és aquell edifici modernista del Josep Domènech i Estapà. Ah, i Estapà, que és el Lluís. Sí, que va ser construït entre el 1904 i el 1909, d'entrada com a esil per a persones ceques, d'acord? Després ja el va adquirir o se'l va quedar a la Fundació La Caixa. I ja sabeu que el que té és una amplia oferta de divulgació científica i educativa, sobretot. Val la pena sempre. A més, és que el lloc en si ja sabeu que és maquíssim. Hi ha molt espai també. És molt agradable de visitar totes les exposicions. Hi ha diferents plantes. Després a l'exterior també hi ha zona de jardins, zona de pícnic. És impressionant. A més hi ha el planetari... que van canviant també de programació, val la pena. En especial, l'exposició, la zona aquesta permanent que tenen del bosc inundat, que això és impressionant, i això tota la gent que ve de fora es queda amb la reproducció del bosc de l'Amazònia, que és impressionant, fins i tot la pluja la reprodueixen. Però hi ha animals? Sí, és que no me'n recordo com es diu els noms, jo sóc dolentíssima per recordar. una espècie d'ànec, així més gros, i després un pecari o alguna cosa així, que era com un porc així gegant, però una mica més gran que un porc així, amb una forma així una mica diferent d'allà de l'Amazònia, i algun ocellet també per allà. Sí, després hi ha el tema bona formiga, esclar, alguna serp també, les veus allà, però les serpes estan una miqueta més engaviades. Estan més controlades, no? Ah, sí, perquè són pitons. I això de microvida... I la microvida és l'exposició temporal, que és la vida al microscopi. De fet, també comencen a explicar quin és el funcionament del microscopi. Les lents, com l'has de col·locar per formar o per muntar, per inventar-te tu, tenir un propi telescopi. I després hi ha els animalons petitons d'aquests petitons. Aquests, les anèmones? No, els fitoplancs, tot això. Per exemple, els polls també, hi ha també l'ampliació. Llavors veus un ésser viu, és que no són ben bé, són éssers vius que existeixen de... El que passa és que són unicel·lulars d'aquests mínims. Sí, invertebrats, són petits éssers vius, bacteris, sobretot bacteris, que en funció de l'argument, llavors et pots fer una idea de com viuen i en quin ecosistema. Fins i tot, per exemple, t'expliquen Les formigues, les termites, per exemple, les termites es menjen la fusta, es menjen els arbres, però després elles no ho poden digerir. En canvi, tenen el seu estòmac, tenen una altra bactèria, que és qui se n'encarrega de fer la digestió d'aquella fusta. I llavors, clar, viuen en simbiosi. Sí, sí, sí. Sobretot és això. És molt interessant. És curiós. Molt bé, però sí, sí. O nosaltres també ajutgem moltes vegades, per exemple, les tènies i aquestes coses, que també les ajutgem, no? Insisteixo, o els pocs també arriben a saber ja la figurada. O les ladilles. Per dir alguna cosa més. No, home, tot té a veure amb el cos humà. Vull dir, home, clar. Hi ha paràsits també de metres 70, més o menys. Sí, sí, sí, també és veritat. Jo quan faig metre 90 em lliur-ho, no? Per posar una alçada estàndard. Molt bé. Doncs està molt bé, el que diem. És interessant tornar a fer de tant en tant una visita. Pots passar el dia allà. És molt agradable. Sí, sí, el planetari també. que no és sempre el que dèiem, exposicions vinculades al món de l'art, que també hi ha coses molt interessants vinculades al món de la ciència, que a vegades ens oblidem, o a altres mons, al món de l'arqueologia, o al món de la geologia, que hi ha diferents museus a Barcelona que estan molt oblidadets. El planetari és molt guapo, ara que va dir el David, a mesura que passen els dies, el planetari, depèn de l'hora que agafis, hi ha un sobre el Darwin, xulíssim, en 3D, de l'evolució de les espècies, els estudis que ell va fer i el viatge que va fer amb aquell vaixell, ara no em sortirà el nom, el Bigel, exacte, té el nom d'agost, el Bigel, el viatge que va fer, és xulíssim, és xulíssim, xulíssim en 3D, preciós, el vaixell, quan van a les illes galàpacs... I això és recorrent, vull dir, que no és una cosa puntual, no? Sí, no, no és puntual, forma part de la programació. Hi ha unes hores que fan... aquells audiovisuals, aquests passis dels estells i de les constel·lacions, del sistema solar i, bueno, els sistemes estel·lars, i després n'hi ha d'altres hores que fan aquest del Darwin, de la teoria o l'evolució dels espècies. Ja crec que dius tu que hi ha algú i exploram mons més enllà del sistema solar. Clar, aquest és l'altre. Que interessant. Sí, sí, sí, és que és el que diem, jo crec que havíem de tornar, eh? A més, penseu que el que diem abans, no? Hi ha molts recursos que pràcticament no et costen res. L'entrada del Cosmo Caixa, si ets client de la caixa, és gratuïta. Ah, I després, si és gratuito, només has de portar o bé la tarja de dèbit o de crèdit o la llibreta. Com a Caixa Forum, ara. I ja està. També, que és a tuïtsis de la Caixa. I si hi ha alguna activitat que és pagant, que com a molt són 4 euros, et fan un 50% de descompte, també. O sigui, que són 2 euros. Bé, a la fi de cap, la gent de la Caixa ja t'ho cobren comissions. És una crítica constructiva perquè d'un i do... I ja dic que pot portar el pícnic perquè tenen zona de pícnic, que també tenen barc, tenen cafeteria, sí, sí, tenen restaurant que també està bé de preu. Molt bé, fantàstic. Bé, doncs, el que dèiem, seguint el món de l'art, jo faré un esment molt ràpid d'una exposició que hi ha al MACBA i llavors tornarem a parlar justament d'un altre espai, de la Caixa, amb el Jaume, no? És una exposició que hi ha des del 18 de juliol fins al 6 de gener de 2014, vull dir que encara hi ha temps per veure-ho. Està justament vinculada, per això volia parlar-ho ara, amb el Caixa Fòrum, és a dir, és una exposició que es diu Art dos punts, vull dir així de senzill, Art dos punts, i aquest plantejament és una combinació entre el MACBA i el Caixa Fòrum, que també té un percentatge molt important del que seria d'art contemporani. Què han fet al MACBA? Intentar fer una història de l'art del segle XX, que ja és prou complicat, vull dir, complicat amb tot, des del naixement del segle XX, les avantguardes, molt vinculant amb Catalunya, hi ha una paradica d'Antoni Tàpies, I bé, hi ha altres apartats que realment val la pena tenir en compte. Per exemple, hi ha un que és molt curiós, que és el retorn a l'objecte, és a dir, passem per tot el moment del que seria abstracte i llavors retornem a l'objecte als anys 60, per dir alguna cosa, d'una forma molt peculiar. Hi ha una part final dedicada al tema urbà i a les utopies, que és superinteressant això. Però, insistim, el Macban és feixú. És a dir, jo recomanaria que la gent que no estigui gaire al dia, no és que ho fes guiat, no? hi ha diferents hores al cap del dia que és gratuït, home, gratuït, amb l'entrada, lògicament, no?, i que es poden fer aquestes visites. Jo recomanaria, perquè jo que estic una mica bregat, a mi a vegades jo em perdia, per tant, és important que sí, però val molt la pena. Sempre val la pena, la visita guiada sempre t'aporta més elements i més dades. Tenen un fons artístic i s'ha d'entendre com obres que potser bàsicament vinculades amb tendències tan desconegudes com l'art en l'anguatge. Per exemple, hi ha coses del Lawrence Weiner, que és un tio que no coneixem però que són autèntiques obres d'art i que l'han fet al Metropolitan de Nova York. Li han fet retrospectives brutals, no? I específiques de mesos i ja he tingut així de gent. Per què? Perquè és un art que ens hem acostumat a buscar a l'art més conegut, no? I quan fan l'exposició de Dalí a Madrid tothom ha de li a veure l'obra de Dalí, que em sembla interessantíssim, eh? però, clar, és que hi ha coses també més actuals que queden oblidades, i aquí t'ensenyen a entendre una miqueta certes coses. Hi ha una exposició molt maca de Tàpies, que també està vinculada amb una que hi ha al Manac, també, que està molt bé la del Tàpies, del Manac. Vull dir, estan vinculant espais, vull dir, volen fer aquesta mena de... Imagino perquè la gent vagi a diferents llocs, no? I bé, i vagi pagant a diferents llocs, també. Però bé, això és una altra qüestió. Jaume, el Caixa Fòrum, que també està aquí per la segona part de l'exposició. Per tant, aquí veus el primer del MACBA i te'n vas allà. Pagues i entres, però abans no es paga, però bueno. I ens trobem amb què? O ens hem trobat amb què? Bé, jo com a cineasta, bàsicament, he seguit també alguna d'aquestes exposicions, vull dir, a mi em costa bastant més, que no pas a tu, tu, i et deia el que deies tu, no? Però hi ha guies que t'ho expliquen, eh? Vas ben preparat, sí. Bé, potser és això el que caldrà acostumar-se. I el que he seguit és cinema, no? I aquest estiu, doncs, bé, vull dir, com deia un company meu no fa gaires dies, diu, home, els que han estrenat durant l'estiu és difícil de... De passar-t'ho. Llavors, doncs, esclar, vaig veure que feien pel·lícules i unes quantes d'elles, que precisament les tornaran a passar ara al mes d'octubre, Una d'elles és d'Akira Kurosawa, que és l'Infierno de l'Odio, una pel·lícula de més de dues hores del 1963. Doncs és una pel·lícula, jo sí que la recordo molt bé, és molt important. Molt bé, doncs el proper dia 3, dijous, a les 7 de la tarda, teniu oportunitat de veure-la a Caixa Fòrum. Feliç Nadal, Mr. Lawrence. És una pel·lícula d'en Aguissa Oshima, també. Aquesta us la recomano. Però heu d'anar, doncs, allò tipet i paït, ja. Saps allò? El David Bowie, no? Sí. El David Bowie, exactament. I l'actor, que ara no recordo com se diu, però molt popular. És un cantant. El Tom Waits? No, no, japonès. Ah, japonès. Ah, vale, vale. Sakamoto. Ah, Sakamoto. Sí, sí, sí. Aquell, aquell. Molt bé, eh? És impressionant, aquesta pel·lícula. Però, ja dic, menjat i paït, eh? Tornem a dir el títol, perdona? Es diu Feliç Nadal, Mr. Lawrence. Ah, Mr. Lawrence. Ah, Mr. Lawrence, sí, sí, ja sé quina és. Vull veure amb la sèrie de televisió. No. Llavors hi ha la pel·lícula Dols de Takeshi Kitano, que és magnífica. Dols es diu. Ah, d'olls, sí. Munyeques. En castellà, munyeques. És una meravella, aquesta pel·lícula. No l'he vist tampoc, però caurà, caurà. És com si estessis en un jardí, amb una cosa tota poètica. Aquella que s'enamora de la nina, no? Sí, el que em va quedar més va ser tota la poètica i tot el fons. I per acabar, hi ha una cosa molt dura com és. Aquesta sí que l'he vist, i la recordo molt bé perquè no fa gaire, és l'Arikiri, mort d'un samurai, una pel·lícula d'Akessimike, aquesta és de... El 2011, sí, això és... Aquest senyor... No t'ho perdis, això, eh? Aquesta no l'he vist, mira que he vist el Takeshi Miki. Ja t'hi paït, també, eh? He vist moltes coses i aquesta no l'he vist, veus? Sí, sí, sí, molt, molt maco. Sobre l'Arikiri... Està més clar que l'aigua. I tant. Bé, i jo... El Suïcidi, un altre aquí, vinga. Sí, jo em vaig veure una aquest estiu, de Takeshi Miki, és una pel·lícula actualitzada, em va fer pensar absolutament en el senyor Oso, amb aquella pel·lícula que precisament nosaltres, no sé si al nostre grup o amb un altre, perquè a vegades hem anat a fer... La vida social és molt intensa, eh, Jaume? Sí, molt intensa. Doncs vam anar a veure una pel·lícula de dos i era sobre la família, no? Vull dir... no pas les virtuts sinó en tot cas tot el contrari es deia era una vez era una cosa molt curta una vez i era meravellosa doncs aquesta us asseguro que encara és més completa perquè és més actualitzada és més fina És com un bisturí, no? Ara que ja no es fan operacions, en aquest cas és com si les fessin. Però amb aquesta línia de casa, d'aquell costumisme, aquella família, aquests dinars... Jo crec que hi ha una cosa que és elemental i penso que la podem posar... La família, si té problemes, és perquè ella mateixa genera aquests problemes, no? I aquests problemes es poden generar de diferents maneres. des d'una incapacitat per inserir-se en el teixit social, per un infantilisme, per una persona que pugui tenir un trastorn o bé una deficiència... Llavors, esclar, quan això passa, i això és gairebé... és molt habitual, automàticament, en la pel·lícula aquesta, el que et mostra és les dificultats de crear una dinàmica que no menys tingui res, eh?, les dificultats, perquè, esclar, tots van agreujats, o sigui, no van alegres, sinó que tenen aquest greuge a sobre. Com es diu la pel·lícula? Caminant... Caminant, podria ser. Algú deies del paradís, no sé, algú del paradís, potser, o camí... Sí, és sobre caminant, eh? Perquè ells fan uns passeig pel bosc, eh?, que és les estones que surt de l'espai tancat que representa, perquè això és una celebració de Nadal, eh?, De quin any és? No, molt actual, és això, esclar. Ah, com es diu el director? Aquesta pel·lícula no es tira Camí a casa. Ah, és el Taquesimike? Taquesimike. És que no, el que es diu Camí a casa, que no és ara, però té uns 4, 5 o 6 anyets. Camí de casa. Camí de casa. En tot cas, sí. I és una pel·lícula meravellosa. És. Sí, és aquesta. I deu tenir, dius, 3 o 4 anys, no més, eh? No, no té més. I allò és brutal, eh? És... Meravellós, és aquesta? Estem parlant tu i jo? Saps allò de dir, caram. Jo recordo el patiment d'una dona. La dona, clar, la mare. La mare, que en definitiva és la que no ha plegat i la responsable de la convocatòria i paral·lelament de deixar que aquella convocatòria no pitjori la degradació d'alguns dels membres de la família. Bé, Us asseguro que és... Sí, és aquesta, és una pel·lícula meravellosa i és el director de Primavera, Verano, Otoño i Otra Vez Primavera. Sí, senyor. I no sé com es diu aquest senyor i que és un senyor meravellós amb una poètica visual, amb una forma de fer cinema. Això també està malbé sense... I això ho hem aconseguit sense... Oh, calla, que potser no. El David ens ho dirà. Sí? Estic mirant a veure. Sí, sí, a veure si ho trobem. A veure si ho trobéssim. Camí a casa. Camí a casa. Bé, mentre ho busquem... Els dijous, sí, els dijous a Caixa Fòrum. I molt ràpid, Jaume, digue'ns, comenta'ns el tema aquest de Sant Feliu. Pel·lícula Elling, el proper dilluns, no aquest dilluns que ve, sinó l'altre, el dia 7 d'octubre, que podrem veure la pel·lícula Elling sobre problemàtiques de salut mental i les virtuts actuals dels nois amb un pisti... totalat que estan atesos I on es pot veure la pel·lícula? Això a les 5 de la tarda es farà la presentació de la pel·lícula al Cinema Baix d'aquí Sant Feliu i a partir de dos quarts de sis i posteriorment quan s'acabi amb el seu debat amb la seva presentació al fòrum doncs aquí al Cinema Baix la setmana que ve ho tornem a recordar perquè això és molt important és que és molt prolífic aquest realitzador en poc temps En pocs anys ha fet 15 anys, el Takashimike. És el Takashimike, sí. El que passa és que... És que fa moltes coses rares, fa coses molt poètiques, coses molt salvatges, coses que... L'últim és Aisha Torni, des del 2012, aquesta de Ara Kiri, mort d'un samurai... No, però jo diria que aquesta de Camí a casa no és del Takashimike, eh? Ah. No. Jo diria que no és, no sé dir-ho ara, perquè és un d'aquests... No em sona, és que no em sona a mi. Sí, però bueno, ja ho buscarem per la setmana que ve, ja ho comentareu, perquè també jo la tinc per casa. Sí, perquè ja ho tinc a casa apuntat, això, però no ho he portat. David, vinga, que tenim 22 minutets per parlar de 5 o 6 pel·lículetes. Pine and Gain, què tal, això de los culturistes? Això, curiosament, és del realitzador Michael Bay. Ops, la Roca. La Roca, i dius, què m'ha fet aquest home aquí, no? Aviam, el film és molt raro, és que és molt raro... perquè, clar, primer de tot ja no quadra com que aquest home et faci un film així. És una reflexió molt bèstia, fins a punt desagradable, però molt desagradable, eh? Del somni americà... A veure, fem un paral·lelisme. Per exemple, a Forrest Gump era el somni americà vist per una persona de poques llums, però que en realitat la seva bonòmia... el portava a aconseguir aquest somni americà i amb un èxit rotund. Aquí estem a l'altra cara de la moneda. És el somni americà vist per uns paios que també els hi faltan unes quantes llums, però que realment s'estavellen, que és el més normal del món, òbviament. I bé, són uns individus que bé, que de tota la vida són uns viciosos del culturisme. Són coneguts? És una història real. Però no digues actors. Els actors, sí, és el Mal Warburg, el Dwayne Johnson, que has de mirar cap amunt per acabar-lo de bastar. No surt dir el Luferriño, no? L'altre no és conegut. L'altre és un memòricà que no és conegut. Almenys jo no el conec. I bé, ells són tots culturistes. Un d'ells és mestre, és professor de gimnàs, I que, bé, serveix perquè realment és un pallo que té molt de contacte i fa revifar gimnassos. És a dir, que una mica això, no? Salta d'un gimnàs a un altre i proposa el amo del gimnàs. Tranquil, jo te'l revifaré. Sí, sí, en tres mesos li triplica la quota de socis. Bé, allò de ser gairebé un asil passa a ser un paradís de cossos esculturals. Ara bé, però ell té un... Té un complex... Jo em sembla que la rosa s'apuntarà. S'apuntaria. Mira, jo tinc mania d'anar al gimnasio, però... Si està d'anar... Sí, el que passa és que ve el senxerrai, clar... A fer llum. Ell pensa que el seu cos no va en sintonia amb les seves expectatives econòmiques ni amb la seva suposada intel·ligència, no? I llavors s'embarca amb uns sidrals... D'aquells que dius, això no pot acabar de cap de les maneres. A més a més, s'associa amb algú encara, d'alguna manera, amb més curta edat de llums que ell, no? Que dius, mare de... Qualsevol negoci... I coneixen, clar, com un gimnàs coneixes molta gent. Coneixen un pallo que... Que, evidentment, el físic, pobre meu, no l'acompanya, però, clar, el tio està forrat, que els donen els diners per tot arreu. Té altres qualitats. Ja està el còctel servit. A partir d'aquí... A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. A Borel. Fa clarament passadot. El cinema d'acció passa això a vegades. El que passa és que no sempre tens un ritme... És un director que s'ha sortit de la seva línia i s'ha sortit per la tangent. És meritori. No ho fa pas malament. Fa una descripció d'uns personatges que són clarament uns perdedors. Però que, pobrets meus, no arriben a arribar al punt de comprensió que no... que s'estan ficant en camisa de dents a bares i que no arriben més, no? Sí. I això sí, els retrata molt bé i, clar, els enganxen de baix, o sigui, es dien en una trama que, en realitat, ala, que es tires d'un fil allò... Allò cau, no? Com un castell, no? Però amb una rapidesa bestial, no? I... no, no acaba de... Al principi, fins un trosset El mig és el que costa més i al final, bé, està prou bé. Però es pot aguantar, no?, que és el que importa, no? Sí, però jo crec que realment retrata fidelment el que va passar ja amb aquests individus que els van enganxar tots. I no estic fent espòilers ni res del film, no? Simplement és que és un fet conegut. I t'explica més aquesta pujada i caiguda, bueno... Sí, sí, caiguda de cop, no? En picat, en picat. Ara que la cosa comença a torçar-se una mica. Molt bé. Rosa, antes de l'amanecer, antes de l'anochecer, antes de la medianoche... Richard Linklater, tres pel·lícules amb tres minuts, et dono. Una minuta. És més que suficient. La meva capacitat de síntesi quedarà ben palesa. Abans de la mitjanit, que és l'última, i una mica ens comenta les altres, lògicament. És això, aquesta d'actualitat que deus tancar en cartellera. Segur. És aquesta de Before Midnight. Bé, aquesta sí que és abans de la mitjanit, no? És el Richard Linklater. Linklater. trobo que ha tingut l'encert, ha tingut la idea de fer, de rodar amb els mateixos actors la història, és una història inventada, no? De com seria quan es van conèixer. Això... I ara... Ara és quan ja estan casats i tenen nens i, bueno, se suposa que... Tenen com una mica de... Bueno, sí, no, són matrimonis, són... I veus que tenen ja una mica de crisi, de parella, fins i tot de quina vida els espera, de les angoixes també, de la pròpia vida, del que suposa el dia a dia. Les expectatives, els canvis de feina, de no feina, amb els nens i tot això. Llavors, mira, em va fer gràcia dir, mira, abans d'anar a veure aquesta última, que és una trilogia, aquesta tercera part, doncs em feia gràcia anar a veure des del principi, la primera. No les havies vist? Jo no les he vist, eh? Jo no les he vist cap, eh? Jo veig al seu moment quan les van estrenar les altres dues. I a tu què tal? La veritat et van agradar? Jo no les he vist, eh? Sí, en el seu moment, és que clar, coincideix que jo tinc l'edat dels actors. I llavors vaig veure d'adolescent o amb 20 anys, doncs, quan es coneixen... Quan es coneixen, en aquell tren... Ves a veure la tercera. Després, quan es retroben, no ho sé, em fa por, eh? Jo les faré seguides, eh? Jo faré una trilogia, també, com la Rosa, eh? Jo sóc de fer trilogies, aquestes. La primera és de l'any 1995, precisament, com jo i el David, que és quan els coneixen, i la història, doncs, aquells dies, doncs, passen a Viena. La que tinc més obligada és la del mig. Una nit. La del mig és abans del vespre, seria antes de l'atardecer o before sunset. Ah, vale, sí. Aquesta és el 2004, o sigui, són 9 anys després, te l'has conegut, es troben a París. Ella és francesa, us recordo que encara no ho hem dit, els actors són... l'Ethan Hock l'Ethan Hock i l'actrit és la Jolie del Pín ara la pel·lícula que ve segur que el diu ha arribat al vespre ja s'ha fet fort i ara ja era de la mitjanit que dius ja no queden més trossos el dia ja ven una miqueta les foscors però és molt maco jo trobo que la relació entre ells és molt maca hi hauria moltes coses recordo que hi havia molta química molta, molta, a veure pots arribar a pensar-te que realment som parella. Ah. És que l'Alessan Hopki té una forma d'actuar que... Els dos actors hagin volgut i hagin pogut tornar a rodar després. Em recorda aquest home, perdoneu, una mica el Jorge Sanz, que de jovenet era molt càndid i s'ha anat acanallant, l'aspecte físic s'ha anat acanallant d'una manera... Però absolutament. Jo crec que han ballit malament. Sí. Les coses com són. Hi ha les coses que em balleixen molt malament. És el Jorge Sanz. I dius, era un nen canti. Sí, ja la veus. I s'ha posat una cara de ceporro. Un golfo, tio. Però aquest és igual. I aquest és molt maco. Sí, però fa un paper molt tendre. Bueno, potser sí, sí, sí. L'aquella, la que està una miqueta allà dels nervis, és ella. És ella la que està. Jo veig que està més en crisi, és ella. És ella, no? Totalment. I ell, en canvi, aguanta allà com un... Ell és un escriptor, vulguis fer això, també és un privilegi. De molt d'èxit, que moltes dones li van a darreres, si cal... Això li dóna seguretat. I aquesta última pel·lícula... Bueno, mira, aquestes coses. És nord-americà, és que és folint, no? Clar, clar. Cada cap és pitjor. Tens un bombonet a casa com la Júlia del Pi. Home, folint, no la deixa escapar, no? Més tontes, eh? Ja que no surt a lluir-se, clar, vull dir que si té èxit, també tingui ella èxit. Home, ella també té. Ah, però llavors ja està. I llavors és el lloc on passa aquesta tercera part de la Grècia. Estan de vacances. Sí, exacte. Estan de vacances. Els han convidat un escriptor també de molt de renom, que té una villa amb una illa grega, una villa així molt maca i tal. No luxoxa, no està de luxe, al revés. I, bueno, és una miqueta l'estiu que passen allà amb els dos nens, o sigui, el matrimoni amb els dos nens i amb aquesta família, aquest matrimoni que l'ha convidat, amb la gent que hi ha per allà, també, que és la filla, que és els nens... És una miqueta la convivència de... Llavors ja tens tres cultures, ja tens la nord-americana, la francesa... La francesa i la grega, també, no? Jronye que jronye, no? Surt per allà. Exacte, i el yogur, crec. La vella amb el bigoti, no?, que dic jo. Molt bé, Xata. Doncs, bueno, doncs, seguim cap endavant, que encara ens falta parlar amb les pel·lículetes, i, bueno, justament ara, Rosa, seguim parlant d'una parella en crisi, no? Ayer no termina nunca, de l'Isabel Coixet, no? Uf, en crisi, aquestes estan pobres ja. Ja, fatal, fatal. A veure, jo crec que... Els actors. Els actors. La directora i l'actor, vinga. És a dir, Isabel Coixet, Candela Penya i Javier Càmara. Un Javier Càmara seriós, sabent que té un avís còmica molt bona, però quan és seriós és molt raó per la Candela Penya. el que ella deia als Goya, no ha d'admet trabajo, és que le tienen que dar trabajo a aquesta noia, perquè és que és molt creïble, ho fa molt bé. Exacte. Vull dir, a veure, jo la pel·lícula en si, jo crec que a part de lògicament aquella situació, no l'explicarem, perquè jo crec que és una pel·lícula que es situa en una futura crisi encara pitjor de la que tenim ara, O que sí? O ambienta... 2016, em sembla que és, no? La cosa s'ha greujat, no? Quan hi ha 7 milions o 8 milions d'aturats i a partir d'aquí, doncs, bueno, hi ha molt... Llavors, clar, i té un principi, la pel·lícula, crec que aquests 10 primers minuts són magnífics en quant al plantejament visual, no? És a dir, és tremendament moderna, o diríem abstracte, amb els plans de la càmera, no? Vull dir, coses que no tenen gaire sentit i té un toc així de Wind Wenders. A mi me recorda Wind Wenders, un multíssim aquell moment. Llavors, quan ubica amb aquella mena de fàbrica plena de ciment, tot és ciment, el que tenim al voltant i aquelles sortides, el bosc, exacte. I quan ells fan els seus pensaments i entren en aquell món en blanc i negre. I tal, allò és meravellós. A mi em recorda moltíssim a una estètica japonesa, diguem-ho així, vull dir, amb un muntatge en triple paral·lel, no sé com dir-ho, sinó que és justament quan surten fora, quan estan dins i quan tenen els seus pensaments, amb un escenari... que és el ciment, no?, i que és un escenari que és molt típic dels japonesos. Això es diu brutalisme, és a dir, aquells espais de ciment que se't mengen, que és el cas, que sempre sembla que se't vinguin a sobre, això és una característica d'art contemporani japonès. I això són coses que, potser sabent-les, t'obica molt bé, no?, i aquella forma en què elles posen, vull dir, aquells moviments, no?, és d'un cinema oriental. Jo li veig aquesta cinema oriental. Jo no vull parlar de la temàtica perquè crec que el maco és desgranar. Si ho vols comentar tu, Rosa, comenta o cap problema. Desgranar cada vegada més aquesta relació, aquesta pèrdua. terrible, que ha comportat aquesta situació entre tots dos, no? I com es desgrana, i com es fan mal, i com no es fan mal, i com ho comenten, i com deixen de comentar-ho. I és meravellós. Jo crec que és una de les pel·lícules que s'ha de tenir en compte, no? Minimalista, sí. Això és una pel·lícula minimalista, amb tota la llei. Sí, exacte. Minimalista d'espai, de temps, de tot. I és una miqueta el teatre clàssic, recordeu que el teatre clàssic era l'unitat de... De temps, espai i... No ho sé. I personatges, casi no me'n recordo. I lloc. I lloc, és deia. I lloc, no? I tot passava un dia i en un sol lloc, no? I això passa al mateix. Però jo dic que és una pel·lícula que crec que s'ha de recuperar. En cartellera no crec que estigui en cartellera. Però què ha passat bastant així fam, eh? Vull dir, no ha passat amb la contundència de la vida secreta de les palabres, o la vida sin mi, que en aquell moment va sonar i es va quedar molt de temps a cartellera? Coses que nunca te dije. Coses que nunca te dije. Mira, aquí tinc la filmografia. Diu, mira i veràs, és la primera, l'any 84. Ah. Demasiado viejo para morir joven, del 88. Coses que te dije, a los que aman. A los que aman, això és genial, a los que aman, eh? D'època, eh? Mi vida sin mi, després, la vida secreta de les palabres... El mapa de los sonidos de Tokio. LG. Ah, i LG. Aquí això... El mapa de los sonidos de Tokio i... Aquí no la van soltar. No, té documentals. Allò no té una nota i està pendent d'estrenar Panda Ice i Nadie Queria la Noche. Bueno, a veure què tal. David, estan tres en la oscuridad. I què les passa, a los tres? A Star Trek, és un acollit dolent. Bé, és la segona pel·lícula... Ah, sí, bastant. Fes-me fora, fes-me fora. És pitjor que els xistes del Gran dictàtic. Digues, digues. És la segona pel·lícula de la nova tongada de Star Trek del director aquest, M. Abrams, o com es digui? J. J. Abrams. J. J. Abrams, o com es digui, sí. I, bé, segueix el film amb la trampera de l'inicial i el Jaume Río rescatant la paraula trampera, no, clar clar de la Carme Ruscalleda doncs sí com el primer no com el primer està clar que no aquest home a més a més és un traïdor perquè ha passat de la causa Trecky a la causa Star Wars Serà el pròxim realitzador dels films de Star Wars. Cierto, cierto. I llavors, no. Els trequis s'han posat tots en peu de guerra i no pot ser. Però bueno, jo no soc ni trequis ni Star Wars hero. Jo tampoc. M'agraden les dues, o sigui que... Home, el film està bé, està bé. Passa que el Star Trek sempre té un aire de buen rellismo, de molt niueix... De bona entesa. De bona entesa, de... exploració, descobrir nous mons, noves civilitzacions, perquè realment no és una nau de guerra. La guerra és un element, diguem-ho així, que se'l troben, però ells no la van a buscar. La nau Enterprise és una nau d'exploració, no de... De batalla. Si s'ho troben és perquè toca. Evidentment que va armada... És com els exploradors que van... entrar tota... van anar explorant tota Nord-Amèrica o els explorers que van descobrir Rússia o Àfrica, no? Evidentment, anaven amb el fusell a la mà perquè no seien què es trobarien, però això d'alguna manera era igual. Però van anar amb la ment oberta a l'hora de descobrir noves civilitzacions i noves cultures i tal. Aquí no, aquí encara no hem començat aquest punt. Diguem-ho així, encara han calgut dues pel·lícules per arribar al punt previ a que ells es dediquen set anys o així o sigui, els hi dona una missió de set anys per anar a explorar nous mons. Perquè aquesta seria la segona part d'aquesta última que van fer, que és quan són joves ells. Sí. En la primera part, diguem-ho així... Que seria com la precuela... No, la segona part de la precuela de la primera part oficial... Aquí diguem-ho així que els protagonistes són l'Spock i el... com es diu l'altre... Fins i tot és com Atractivot. Amb les orelles així, però sí, però és com Jovenzuelo, no? Com Jovenzuelo. Més endavant vindrà el que serà la nova generació, que era el capità Jean-Luc Picard i la Diana Troy i altra gama de personatges, que van fer una sèrie espectacular, per mi o pel meu gust. Interessantisme, potser... Sí, sí, la televisió. M'ho han dit, eh? Impressionant. Jo no la vaig seguir... Jo la vaig anar seguint molt, la feien per la tele, per TV3, em sembla que era, i era espectacular. Cada capítol era increïble. I aquesta segona pel·lícula, per mi, és una mica sobrera, ja es podria haver ficat en l'exploració, perquè hi ha un pallo que és... convingut del passat, que el troben, que realment... Bé, d'alguna manera és com, en realitat, el que pretén la pel·lícula és dir... abans de començar a explorar anem a fer neteja a casa perquè realment es veu que l'organització de tot això de la recerca de la flota estel·lar aquesta està una mica corrupta i d'alguna manera és una mica el retrobar netejar abans de començar de nou molt bé Doncs res, ens queden dos minuts. Acabarem parlant d'un clàssic, de tant en quant, recuperar un clàssic. Bueno, no sé si es diu un clàssic, no? Una vegada vaig dir un clàssic dels 80 i un senyor molt conegut que va venir un crític, el Villalobos, es deia, em va dir, ui, això de clàssic als anys 80 no, eh? Clàssic són els anys 50. Abans els 60. I ja hi estem amb el tema del cine clàssico, que és el clàssic o no clàssic. Però això deixem-ho Però ja ho vam aparcar, aquesta discursió. Sí, i tant que sí, ho vam aparcar. Perquè la vam aclarir, no? Sí, però jo considero que pel·lícules dels 80 i 90 ja són clàssics, ja són referents del cinema. Jo crec que sí, jo considero el clàssic, és com un clàssic de, jo què sé, de... d'un llibre o d'arroba, jo què sé, és un clàssic, un cotxe és un clàssic, encara que sigui dels 90, no? Vull dir, hi ha cotxes que són mitològics, no? Hi ha pel·lícules amb aquest aspecte, res. Que me'n estic en rollant i al final no ho puc explicar. Vinga, digra. No, doncs això, doncs què és aquest tema? No, a veure, i és recuperar justament a un dels directors més clàssics a l'hora de fer cinema, que és el James Ivory, que, bueno, conegut per El retorno en Howard's End, Una habitació amb vistes... després va fer allò de la copa rota, vull dir, va fer una sèrie de la copa trencada, però vull dir, que eren pel·lícules sempre ambientades amb aquests llibres de l'E.M. Foster de l'època georgiana, que no victoriana, que no ens confonguem. I bé, i en aquest cas és la història de, bueno, de Madrid Amor, de dos nois, el Hugh Grant i l'altre, no sé com es diu, William, no me'n recordo, que és el Roset, que és el Maurice, justament, no? I que ve, doncs, que amb els seus temps estudiant hi ha un vincle, hi ha una mena de relació, de determinada, però amb una societat, evidentment, anglesa i són d'un nivell altíssim, van amb el Collège de Cambridge, clar, evidentment, tot això, i mica en mica el Hugh Grant, encara que té, ell considera amor platònic, en cap moment es deixa entreveure que hi hagués un amor físic entre ells dos, ell diu, això hem de tallar-ho perquè jo obre la meva posició i llavors ella és casa, però en canvi el Maurice no endereza, no endereza perquè té un convenciment i l'altre s'ho nega, és a dir, a mi em fa gràcia la cara que fa la dona d'ell, no?, perquè la veus amb una cara com dient, esto ya dos velas, però bueno, sí, perquè li veus una cara de patiment, no que jo penso, ai, que tampoc t'ho deixa veure clar, no?, ell és molt carinyós amb la seva dona, el Hugh Grant, el que ho té clar que no vol seguir aquesta línia de l'homosexualitat, no?, i l'altre va fins i tot a, és molt curiós, el del innotitzador que és el Ben Kingsley, no?, que li fot cada bronca, diu, però no, és que no has de pensar en hombres, tens que buscar-nos, clar, com intentar el que dèiem, plantejat com una malaltia, no? Llavors... Hipnotitzador, has dit? Sí, sí, sí, el Ben Kingsley fa d'hipnotitzador, genial, aquelles quatre escenes que apareix ell, molt poques, eh? Fa aquest paper, pobre, diu, és que jo no pudo hacer nada, ah, piensa en mujeres y tal, piensa en el cuerpo de no sé quién, clar. Que és el que diem, no? I la pel·lícula en si... Quina història! S'aguanta, però no s'aguanta gaire bé. Amb el temps, ha envellit una mica malament. Aquesta pel·lícula clàssica no ha envellit gaire bé. Però bé, es pot recuperar. S'ha posat ara aquest home a filmar. Sí? Algo que farà ara? Té 85 anys i va començar l'any 84. Sí. I ara està filmant una pel·lícula? No, no. Ah, perdona. No, no, perdó. L'última que és del 2005 és La Condesa Russa. La Condesa Russa. I abans és La Divorce, La Copa Daurada... La copa d'horada estava bé. Sí, la filla d'un soldat mai plora, sobreviure a Picasso, Jefferson in Paris... Aquesta l'he vist també, està molt bé. I Lo que queda del dia. És que jo crec que en aquell període va haver-hi algunes molt bones, altres no tan bones. Va ser l'última de l'escriptor aquest que dius, el que queda del dia. Em agrada molt, sí. Hem de marxar. Jo penso que és una mica conco. Sí. Ens queden 3 segons, no ho podem sentir. Vinga, adiós. Ens veiem. Que vagi molt bé. Adéu. Sintonitzes la ràdio de Sant Just, la ràdio de Sant Just, la ràdio de Sant Just, la ràdio de Sant Just, la ràdio de Sant Just, la ràdio de Sant Just, la ràdio de Sant Just, la ràdio de Sant Just.