Ibsen al Lliure, folk '61, Goya i Nebraska

que acaba de rematar la feina. És una pel·lícula un punt irònica, un punt àcida, que examina les relacions entre les persones i les posa en un context futurista en el qual els mitjans de comunicació ja s'han apoderat de les nostres vides. És una recomanació que us fem, d'aquelles que no tenim cap mena de dubte, de vegades sí que fem recomanacions dubtoses, però aquesta segur que us encantarà perquè és una pel·lícula fantàstica. I l'altra recomanació sí que és una recomanació més delicada i que la poso una miqueta més en quarantena. Jo, si a les persones que sé que tenen el mateix gust que jo, els hi recomanaré sense cap mena de dubte, però jo sóc conscient que és una recomanació, doncs això, que com us dic s'ha d'anar una mica amb peus de plom Però, en fi, és una proposta diferent, radical, totalment inesperada, que es diu Two Years at Sea, que és un documental, o un documental diferent, dirigit per Ben Rivers l'any 2011, però que arriba ara a les nostres cartelleres, concretament, a una sala de Barcelona que és el Zoomseig o Zoomzike. o Zoom no sé què, com es digui. La veritat és que encara no he sàpigut com es pronuncia aquest nom. Zoom Zike, suposo. Si ho sabeu, truqueu-nos, sisplau, per telèfon i ens ho dieu. És la sala que estrena aquesta pel·lícula, que és un documental en blanc i negre, amb un blanc i negre amb un tractament molt curiós, que sembla fins i tot gairebé cinema mood, com si fos un d'aquells documentals de principis de segle, tipus Robert Flaherty, tipus tota aquella gent, tipus Tabú i tot allò... i parla d'un senyor que viu a la naturalesa, és com una mena d'aramita, un senyor que fa una vida absolutament ascètica en el cor de la naturalesa, i ja està, parla d'aquest tio, i la pel·lícula adopta tots els ritmes naturals i els ritmes de la parsimònia i l'espera, que significa viure enmig de la naturalesa rodejat de vegetació i ja està, buscant-se la vida com pot i sense parlar, òbviament, amb ningú, perquè el senyor està sol i no fa massa res en tot el dia. És una pel·lícula, com us dic, molt arriscada de recomanar perquè no és cinema convencional i, a més, no és un cinema d'aquell que depara moltes... sorpreses en forma de molta acció i molta història. Al contrari, és una pel·lícula que té plans molt llargs i que està construïda sobretot a base de temps morts. És gairebé un cine gairebé experimental i no és de la grat de tothom, però jo penso que si us voleu arriscar i si voleu provar coses noves, doncs aquesta Tullers et sí, que s'estrena demà mateix en aquest cinema, és una opció bastant xula. We live on an island called Montreal and we make a lot of noise because we love each other. Bueno, ja ha quedat algun tema pendent però deixem parlar la setmana que ve no ens deixarem de parlar d'alguna altra recomanació que teníem ja ho farem la setmana que ve no queda més que acomiadar aquest programa amb aquest tema de The Silver Mounds Iron Orchestra que és un altre dels grups que treuen material nou aquest any i a més és molt intens De manera que, bueno, entrarem al cap de setmana amb les piles ben posadetes. Moltíssimes gràcies per ser a l'altra banda, com sempre. Gràcies per ser al xat, que us he vist que hi éreu però no he pogut parlar gaire amb vosaltres. I res, us esperem la setmana que ve. Espero que puguem parlar una miqueta més, puguem tenir una miqueta més d'interacció. Ja ho sabeu, dijous a les 8 del vespre a la sintonia de Ràdio Esvern, Condensador de Fluzo. Sisplau, sigueu-hi. Si no hi sou, deixeu un pòstit i ens dieu que ens acompanyeu d'alma. Moltíssimes gràcies. Adeu, cuideu-vos. La Ràdio de Sant Junts Bon vespre, benvinguts un dijous més al Babilònia. Aquí estem amb bona companyia, com sempre, per parlar de les arts, de la cultura, del cinema, del teatre, no? De sexe no, eh? Bé, podem parlar també de sexe, si voleu. Bé, doncs pleguem, va. Rosa, com estàs? Bé, molt bé, amb la veu ja recuperada. Pràcticament, pràcticament recuperada. Fantàstic, m'alegro moltíssim. I el Jaume, que el tenim com sempre aquí. Sí, com sempre. He fet un toro. Un toro brau. Un brau. I el Torito Bravo cantava el fari, no? Que lleva botines y no va descalzo. Aquell clàssic de la música xilí. A mi sempre m'havia agradat la comparació que es feia de bou o de toro. O de toro, sí, sí. O de brau. Jo sempre havia assimilat el toro, eh? Ai, el bou. El bou. El bou és mans. És què? Mansó. És dòcil. És amable. És perfecte. Feines, feines, així. Canvia l'altra. L'altra és el caràcter en persona. Molt bé, escolteu una cosa. Ja que parlem d'abraus, és una cosa així molt tonta i potser a partir d'ara deixarà alguna gent d'escoltar-nos. No, ho dic en sèrio. No crec. Coneixeu el monument de Rafael Casanova? que va fer el que hi ha al carrer Alibé i cantonal de Sant Pere. Cada 11 de setembre hi vaig. Doncs hi ha un estudi, i és seriós, l'escultor es diu Rosent Noves, conegut al període del modernisme català, I va fer una primera obra que es deia Torero ferit l'any 1870 i alguna cosa, que està al Manac de Barcelona, i llavors és un torero que cau, està fet en bronze i gira el cap cap a dalt amb una cara de patiment, perquè l'han tocat. I llavors, què passa? Que quan es va fer aquest monument que li van encarregar per col·locar al passeig Lluís Companys, va agafar la mateixa cara. I clar, l'efísge del Rafael Casanovas és l'efísge del torero ferit. Mira, és una curiositat. Al final les cultures conflueixen. Això és cert. Ja està. O sigui, que pateix. Al final les cultures... Però Rosent Noves va agafar... No està documentat, però si et mires la cara d'aquest torero ferit, que és d'ell mateix, amb la cara que té el ràpid que són a punt de caure, que va ser ferit a la cama a punt de caure en aquell moment, doncs és la mateixa cara. Per tant, té la cara d'un torero. Mira, aquesta setmana també estem de celebració. No ho estàs dient com una contradicció. No, però és un coneixement. És una conècdota. No, però pensem en una cosa. En aquella època la festa dels toros era una festa absolutament que no tenia cap connotació espanyolista en cap moment. I aquí a Barcelona era una plaça torera de primera línia. I no ho diem del Torí, del Torino, que estava a la Barceloneta, que hi havia 14.000 persones allà dins. Per tant, és un concepte diferent al d'art, és una mica per fer merder. Home, i a més amb dues places de braus, de curses. Sí, sí, sí. A veure, aquesta setmana hem estat també de celebració de la novel·la del Paco Candel als altres catalans. Ah, mira. També. És la fusió de cultures, que digui jo. Per això, per això. Molt interessant. Molt bé, doncs avui tenim moltes cosetes. Hem de seguir parlant. La setmana passada, com no estava aquí la Rosa, doncs vam dir que ens faria un petit comentari de l'enemic del poble, de l'Enric Kipsen, al Teatre Lliure. I el Jaume ens parlarà de les titelles, perquè aquí donem espai a tot allò que té a veure amb el món infantil, que ens agrada moltíssim. I tant. Amb la sireneta, amb aquesta revisió del conte del Hans Christian Andersen, Seguirem amb música, amb el festival Rajmaninov, a l'OBC, que la Rosa va a disfrutar d'aquesta potència rusa, allò, directament. Jaume es farà un mix entre una conferència del Matthew Trim i sobre la diferència entre Catalunya i Escòcia, i també es parlarà d'una d'aquestes paraules magnífiques que té l'almanac del Cordill. I per últim parlarem de... És que això del Cordill anem malament. Encara dura, eh, el tema del Cordill, eh? Veus com dèiem això del sexe que va conèixer? D'una de sí, d'una de sí. Ja vam dir que no les mentaríem més al Cordill. D'acord. L'almanac. I llavors, parlarem de cinema, parlarem d'una pel·lícula, que ja hem parlat, però li farem una revisió, potser musical, a propòsit del Lwin Davis, que ja sabem pronunciar-ho, aquest Lewin, que sempre deia que és Lwin Davis. Sí, sí. Dos pel·lícules dels Goya, La ferida, i la Rosa ens parlarà de Vivir és fàcil con los ojos cerrados, ara en Guanyadora. I per últim, si ens queda temps, perquè com sempre anem a córrer cuita, parlem de Nebraska i parlem d'una pel·lícula original diferent del Michel Gondry, que és L'espuma de los días. Tindrem com a convidat de fons a Bob Dylan, justament un dels convidats amb aquesta pel·lícula dels germans Cohen, que apareix al final de la pel·lícula, tindrem com darrere fons, i també escoltarem per allà al mig un número 1, que ara fa 27 anys... d'aquella cançó dels Bon Jovi que es deia Living on a Prayer, que era d'aquests himnes del rock, però ja fa 27 anys. Déu-li-do. Jo recordo com votava amb aquesta cançó, quan ballava jo. Mare de Déu, senyor. Que tu ets molt jovenet. Sí, calla. Veus, la que a mi m'agradava fa més anys, la que he comentat abans, que ahir feien l'aniversari la cançó de Simon & Garfunkel, Els Sounds of Silence, Els Sounds del Silenci, també. Molt bé. Fem memòria i la posem la setmana que ve, d'acord? Sí, vinga, jo miraré també per tothom. Doncs vinga, Rosa, comencem per en Amic del Poble. Sí, com no? A veure, és una obra de teatre, bueno, ja ho has dit tu, no?, que l'auto és a Lipsen, aquest autor norueg, no?, ho estic dient bé, que encara s'està representant al Teatre Lliure de Barcelona, Sí, bueno, de fet, tenien una data d'acabament, però com que hi ha hagut molta demanda, han pogut prorrogar una setmana o dues més, perquè això està molt bé. És una llàstima també quan venen les obres i amb tan poquet temps en cartellera i que hagin d'estar esperant que vagin venent entrades per poder anar ampliant, no? Però bueno, si això també, per una altra banda, vol dir que hi haurà variació i renovació de programació, doncs mira, Déu-n'hi-do, també és positiu, no? Bé, doncs, és un... Bé, no és un tema, és que tracta diversos temes. Ja l'altre dia vau fer una miqueta d'introducció de què va, l'explicació. Ho situem de nou ràpidament, un poble on viuen... Tota l'economia del poble pràcticament està basada o es beneficia de l'existència d'un balneari. Clar, imagineu-vos els comerços, els hotels, tota la gent, totes les professions i tota la feina voltant d'això, no? De la riquesa que crea aquest balneari. Llavors, hi ha dos germans en el poble... Un és l'alcalde i l'altre és el metge del balneari. Aquest metge és el personatge que fa el Pere Arquilloé i ell fa unes anàlisis amb l'aigua i descobreix i comprova que aquelles aigües no són bones, són nocives per la salut humana. O sigui que això s'ha de netejar o tancar i prendre una sèrie de mesures, no? Clar, imagineu-vos quan ell això ho fa o intenta fer públic. Primer el seu cercle més proper quan ho intenta fer públic. Aquí intervenen ja la família, Vigila, que és la nostra font de vida també, que tens uns fills. Després les pressions que pot arribar a rebre també pels mitjans de comunicació, els periodistes, en un primer moment sí que s'alien amb ells, això és una notició, això ho hem de dir, això a la població ho ha de saber. Però de seguida quan arriba avui des de l'alcalde, que és el seu germà, és l'alcalde. Ostres, Déu-n'hi-do, ja aquí ja tenim també el conflicte originat. I de seguida també hi apareixen les forces econòmiques, que és el president de l'associació de comerciants i tot això també amb molt bones maneres. Però clar, aquest senyor li va dir, escolta'm, és el nostre mitjà de vida. I llavors és aquest enfrontament que perdura, és una obra del segle XIX, però que perdura avui dia amb una vigència pleníssima totalment. És aquest enfrontament, no? Què ha d'aprimar més? Què ha de valdrà més? El bé comú i la sinceritat i la veritat, pesi el que pesi i costi el que costi això, o, pel contrari, això s'ha d'amagar, s'ha d'atapar, s'ha d'ocultar, i hem de continuar vivint com si no passés res, perquè aquí hi ha una sèrie d'interessos econòmics i socials i un benestar... La polèmica està servida, la discussió està servida i aquí la gent es pot posicionar com vulgui. Perquè l'obra no es posiciona. No, jo és que precisament pensava i esperava, i potser és una miqueta una decepció que vaig tenir jo, però bé, també ho entenc perfectament. Jo pensava que l'Ibsen es posicionava més cap a dir, escolta'm, és que aquí s'ha de prevar la salut de les persones, per davant de qualsevol tipus d'interès econòmic, o ja dic, o de pressions, o de forces de pressió, o de grups de pressió, o de poder... I no, almenys la representació i la versió que s'ha fet al lliure, que el director és el Miguel de l'Arco, qui ha fet aquesta versió, jo, no sé, Jaume, que tu també ho vas veure, jo vaig trobar que va deixar una visió molt oberta, de dir, jo exposo les dues bandes. Uns tenen la seva raó per això, per això, per això, i els altres, els que consideren que aquests fets no s'han de... publicar, no s'han de fer públics, no cal alarmar la població, anem trempejant com puguem, bé, doncs també et donava les seves, no? I una miqueta veus aquest debat, aquest diàleg, aquesta demagogia fins i tot, no?, per part, clar, hi ha molt la part política de l'alcalde i amb les forces del poble que se li alien totalment, no?, del que ja podia ser fins i tot una manipulació de les masses, Perquè dius, a veure, què és més important? Aquesta reflexió sí que ens la fan. Què és més important? Ens la fan els espectadors, no? Què és més important? L'opinió d'una minoria qualificada i que sap de què està parlant, i conscienciada i responsable, o l'opinió o el vot de la majoria que no sap de què està parlant i que és molt fàcilment manipulable, no? Jo crec que aquest debat, aquesta reflexió, per mi va ser molt interessant. Sí, ja va quedar bastant clar aquesta setmana passada, però jo penso que hi aportes un ventall més ample. O sigui, nosaltres vam parlar de coses concretes, però agafar l'obra i agafar la contemplada. A veure, jo el que sí que vaig veure és que hi havia un posicionament en quant a favor de la política o a favor de la veritat, que tu també ho has esmentat quan has començat, no? Llavors, esclar, normalment tots tenim aquí dins el xip i això últimament trobo que és molt recurrent, eh? Aquí dins que, la veritat, per davant de tot, la política, en tot cas, és un art per controlar tot allò que pugui arribar a ser com el que planteja l'obra. En definitiva, que en aquest poble han existit unes fàbriques que han contaminat, i ho han contaminat durant anys. I durant aquests anys, en un moment determinat, es fa el balneari. I l'aigua, llavors, era bona i era molt... Aquí està el problema, no?, que el que no es va preveure, o el que no es preveu, és tot el que té de negatiu, precisament, per arribar, doncs, a malmetre tot això. Si nosaltres partim de la base, jo, per exemple, que he treballat a la companyia d'aigua, sé de què va això, que en els anys 60 ja hi havia una contaminació molt crescuda al riu Llobregat i al riu Bresós i tot això s'ha millorat, vull dir, s'ha millorat fins al punt de l'aprofitament de l'aigua. Aquesta obra queda com un fet d'abans, no? Però, esclar, és que no és això el que planteja l'obra, no? O sigui, tots els inconvenients que planteja l'obra, avui es pot dir que científicament es poden superar i no hi ha problema. Vull dir, s'eliminaran tots aquests inconvenients i ja està, no? Però esclar, el que hi ha aquí és allò, la política és l'art de tirar endavant aquells projectes que ja funcionen, I la sinceritat és aquelles coses que, en definitiva, ens han de privar que aquest funcionament, si no va, l'hem d'aturar. I aquí està el problema, no? Si l'aturem, ja hem perdut l'epistonada. Exacte, i fins i tot, també, anant més endavant encara, dius, llavors, què s'entén pel bé comú? Clar, qui dius, ostres, es fa una reflexió sobre el bé comú. Clar, totes les dues parts estan defensant el bé comú. El metge, des de la vessant de la salut, que això és l'honest i és el que s'ha de fer, el correcte. I els altres, pel seu punt de vista, el bé comú és que hi hagi aquesta riquesa en el poble, que encara continuï funcionant, que els turistes o els usuaris vinguin sense cap problema, que continuïn. Clar, quina és la noció del bé comú? No és la idea que podem tenir cadascú de nosaltres, sinó, clar, això depèn de qui ho explica i qui ho manega et diu que és el bé comú. Hi ha una cosa que penso que sí que és molt important, també, que aquesta obra, com tu ho preguntaves, no es defineix clarament, sinó que t'exposa, no? Tot el contrari del que va fer el senyor Spielberg amb Tauró, que allà sí que es posiciona aquell senyor. aquesta colla de polítics interessats, vull dir, són capaços de no dir al poble que corren el perill, que un trobró se'ls mengi, fins i tot, no? Automàticament, allò era una pel·lícula, per a mi... Bé, molt bé. Com si no ho coragéssim, això, no? A canvi, l'obra aquesta, tal com està agafada, crec que el que proporciona precisament és dir, penseu-hi què és el que tu proposes, no? Penseu amb això. Si us trobeu si ara actualment, per exemple, estem vivint també això o no? Perquè, clar, pot arribar a parlar de corrupció política, també, fins i tot... Per les pressions que tenen de corrupció dels mitjans de comunicació, dels periodistes, els que en un principi sembla que sí que... No, no sembla. O sigui, el recolzaran, faran entrevistes, ho divulgaran, després no canvien totalment. Perquè, clar, resulta que aquest mitjà de comunicació també depèn que estigui funcionant el balneari. Si el balneari ja no funciona, l'empresa es tanca i tu ja no tens aquí feina tampoc. Ostres, al final, quan les garrofes estan en joc... Ostres, la gent com canvia, no? És molt interessant tota aquesta reflexió. Molt interessant, sí. Una obra de teta que encara es fa al lliure, no? Encara està en marxa, no? Sí, sí, jo diria que sí que encara dura uns quants dies. I després l'actitud de la dona d'ell, també, no? Que deien... Vam tenir la gran sort de poder estar el dia que es feia després el col·loqui amb la companyia, i llavors vam poder preguntar-li coses, ells mateixos també t'explicaven, i va estar també el director, el Miguel de l'Arco, I també dèiem... Ah, el tema del paper de la dona, no? Que sí, és que hi ha poques dones, que sí que... Jo més que la presència o no presència de la dona, és l'actitud d'ella, que ella, clar, ja ve ja pel benestar de la família, que ostres, que tenim nens, tu... La dona del metge, eh? És el personatge, a part d'una periodista, també, que no sé si has inventat aquell paper o no. Però, clar, el veus com molt preocupada per les coses tangibles, per el seu dia a dia, la nostra família, nosaltres també hem de viure, hem de menjar... Però és que Ibsen és així, eh? Ibsen, a casa de nines, ja anava per tant estilos, eh? I era un homenatge, en aquest cas, a la forma de la dona, en aquella època. Jo crec que Ibsen era, més aviat, un dramaturg de dones que no pas d'homes. Aquesta obra crec que surt una mica de seva línia. Ara ja estem acostumats que els papers de les dones ja són també més reivindicatius, més en aquest sentit tots potser recolzen la versió del seu home, perquè dius, ostres, si estem junts no només és per un interès econòmic que tenia un projecte de família, sinó també que lògicament jo comparteixo també... Però estava molt bé que aquella noia protestés per la poca rellevança. De tota manera, sí que és cert, com dius tu, que no era tan poca. Vull dir, més si la situem en l'època. Clar, i es veu que el director l'havia augmentat una miqueta més, fins i tot. Molt interessant, molt interessant. A més, l'escenografia és una passada, és una preciositat allà. amb aigua i a l'escenari, una claveguera. Jo, és una claveguera, eh? Jo al principi pensava, mira Déu-se al balneari, no? La part així de conduccions i tal. No, no, és una claveguera. Una claveguera. Superinteressant. Molt bé. Doncs fem un salt, encara que seguim dins del món de l'espectacle, i parlem de titilles, no? La xireneta. La xireneta, què tal? Aquesta és una obra que he vist a la veïna ciutat, veïna ben bé no, però propera veïna ciutat d'Igualada, i que va ser prou interessant. Què és el que destaca d'una obra com aquesta? Doncs és la presentació, o sigui, com està fet? És de titelles, les titelles no tenen més alçada que aproximadament entre 80 centímetres i un metre, i llavors, lògicament, les persones que mouen, són dues persones, que mouen les 3-4 peces que... que tenim a l'escenari, doncs li donen aquesta gràcia i la veritat és que el que cal és que t'oblidis d'ells i que contemplis les titelles, no? La veritat és que ho aconsegueixen, a més a més les peces musicals estan molt centrades i a mi el que em va sobtar molt, perquè hi vaig estar amb els tres nets d'allà, d'Igualada... que quan va dir, diu, jo, no sé si la coneixeu, però arriba a un punt que per salvar el príncep, ella, doncs, o el mata i d'aquesta manera ella queda com a sirena, o bé una altra alternativa que pot ser allò de dir, doncs, no. Ella ha de renunciar. per amor, per amor al príncep ell ha de renunciar a convertir-se en persona i llavors quedar-se com a sirena amb bombolla ell es transformaria en bombolles exactament i llavors concretament el net em va dir doncs jo no, jo no em va semblar molt interessant és pràctic el teu net és la pel·lícula de Walt Disney és la mateixa temàtica és un conte, us recordo que la sireneta és un conte de Hans Christian Andersen és Però aquesta adaptació potser a Walt Disney l'ha fet més general, no?, per tothom, no? I sempre l'original del conte sempre és més bèstia. Sempre, sempre. I l'Andersen... Sempre, el que passa que l'adaptació pels nens sempre és més suau, la part comaita, era molt bèstia. Però tela, eh? Vull dir, el raro va dir... Apa que el Parrot, Parrot, que és el Charles Parrot, que és francès també, que escrivia contes també, de fada, la caputxeta vermella... També, també. Pela marinera, eh? I la ventafocs... Pela, jo sí que era dur, jo sí que era dur. Però bé, estem acostumats. Molt bé, tres quarts d'hora de durada aproximadament, però molt ben posat i, com deia, també l'obra d'una altra manera, però l'ambientació era correcta, la presentació. Des d'aquí defensem les titelles per petits i per adults, eh? Jo crec que és un plaer, no? Passem a la música, passem a Rajmaninov i a Rimsky-Korsakov. Això és com tota la festa russa, aquí tots els kossakos per aquí durant guerra. Les marxes aquelles, no? No, realment a mi m'agrada moltíssim la música russa. Jo sóc un amant des de la part més d'Stravinsky i tot això, i la part aquesta més contemporània m'encanta l'ocell de foc i tal, no? I això que és el previ, no? D'aquella època gloriosa... Digues, digues, explica-ho tu, que m'agrada molt. Va ser el cap de setmana del 7 al 9 de febrer, es va fer un festival Rachmaninoff a la OBC, l'Orquestra de Barcelona. Llavors, cada dia no repetien el mateix concert, que és l'habitual, sinó que es tocaven unes sinfonies específiques. Jo vaig poder anar el dissabte, llavors van ser les que hi havia el dissabte. del Rachmaninoff va ser la resòdia sobre un tema de Paganini, i després és l'únic que dia que es va fer una altra peça de Rinsky-Korsakov, que és Ceresade. Una preciositat. Això és maquíssim, eh? Una preciositat. Mira, del Rachmaninoff Es van interpretar concerts, sobretot, clar, per piano i orquestra, diferents números de concerts. I la solista que va venir és una solista, una pianista coreana, va néixer a Corea del Sud, crec que era? Del Sud? Sí, del Sud. Es deia Mili. Amb tres anys ja van començar els estudis musicals. Tres anys? Tres anys. O sigui, és com es diu una nena... Prodigi, sí, sí. Allà no la van presentar així ni molt menys, però vull dir, una persona que tenia i té una capacitat impressionant, és força jove i es diu H.J. Lim i és una passada, de debò, és increïble com toca el piano que ja no hi ha. És una virtuosa. Ja de per si Rachmaninos és una preciositat, és un plaer també, doncs és una passada. I complicat, eh? O sigui, és que omplia tot l'editori, l'orquestra, la veies allà també rendida a ella, rendida a ella, una preciositat, una xuleria, una xuleria. A veure, aquesta obra del Rachmaninoff, que són les variacions sobre un tema de Paganini, és un estil similar. Una miqueta us explico el que deia el programa, que ho defineix força bé. És un estil similar a un concert per a piano i orquestra. L'estructura consta d'un únic moviment, subdividit en pas i es basa en 24 capircis per a violir sol. Però, ja dic, amb totes les d'això fetes per piano, perquè el solista sigui el piano. i llavors era lluïment el lluïment us recomano molt, són d'aquests discos que busqueu-los si estan publicats o a les emissores de ràdio que fan música clàssica aquestes variacions són improvisacions? no, no, no sobre un tema, perquè llavors hi ha obres d'altres artistes que s'improvisen. Ja, ja, no, no, aquesta no. Això és brutal. N'hi ha altres compositors que ja havien fet també alguna variació o algun treball sobre aquestes de Paganini, que van ser, per exemple, el Schumann, el Brahms, el Leeds... D'acord. Sí, no, no estaven allà. El director no ho he dit, però, clar, davant d'una convidada així... Bueno, el directo es al Pablo Izquierdo, que es al, perdón, Pablo González, es al directo titular de la OVC. Me indurána que esta temporada encara usará, después ya la próxima ya vindrá aquel directo japonés, pero es al Pablo González. La segona part va ser de Ceresade, de Rinsky-Korsakov, també va ser una delícia. Aquí ja jugà molt l'orquestra introduint, sabeu que Ceresade és aquella princesa, aquella esposa que es va casar amb aquell vizir o amb aquell emir, no me'n recordo ben veure el càrrec que tenia aquell senyor. del conte de les mil i una nits. Ja sabeu que era l'Emiro, era un Emiro o alguna cosa així. Sí, un Emiro vicir, anem per aquí. Sí, que llavors ell, bueno, mira, va matant totes les dones, amb les que es casa, les va matant. A la nit, mira, les mata, tu. I, en canvi, les mata, després de tenir relacions. No ho sé, això sí que no ho sé. Home, les mil i una noces anem cap aquí, eh? Segur, segur. Segur, segur. Jo aquesta ja pam, aquesta ja fora. Home, dosar i tirar. Home, dosar i llançant. Això és molt fort. Això és molt lleig. En lloc de seduïda i abandonada, seduïda i eliminada. Mira, és una cosa que tinc pendent. Sempre ho he dit, que m'agradaria llegir les mil i una nit. Es veu que són molts contes. I dius, però sobretot per mirar una miqueta l'origen, com va començar tota aquesta història. I pujats de to, eh? Sí, home, clar. L'important és quan arriba aquesta serressada, que llavors ella, amb la seva gràcia, amb la seva intel·ligència i amb els seus coneixements, aconsegueix tenir allà embadalit aquest senyor, I llavors, com que mai no acaba la història, li comença a explicar un conte i mai no l'acaba. Sempre li deixen esperar perquè, bueno, ja demà continuaré. Clar, i el senyor busca l'aguantar el dia següent per sentir una altra part de la història, però ella la sap fer lligar amb una altra, o sigui, l'acaba, però la lliga amb una altra i així el manté sempre amb aquesta expectativa, amb aquesta expectació, això com acabarà. I són contes molt variats, des de, jo què sé, el Simba... Això és com les àrees televisives. El príncipe i la jove, moltes històries que són de les mil i una nits. I llavors és quan apareix el personatge d'ella, de Seresate, és sobretot a l'ARPA, s'identifica amb l'instrument de l'ARPA, és preciós. El diàleg que arriba a tenir... L'arpa, amb el violí, amb el fagot, és una preciositat. És que és maquíssim, això. Ai, Déu meu. Com pot ser, que ens ho passem bé. Exacte, disfrutant d'aquesta manera, no? Doncs, Jaume, et faig treballar doble, ara. Perquè ens has d'explicar una conferència del Matthew Tree i ens has d'explicar una paraula d'aquesta del Manac. No dic del Cordill per no liar-la. No ho diguis, no? Ell no ho vol dir, no ho vol dir, però... No, no, no. Bé, doncs el Mati Otrí va estar convidat a Cornellà de Llobregat, a la veïna ciutat, doncs precisament perquè ens parlés de la diferència de situació que existeix entre Escòcia i Catalunya, que, com sabem molt bé, perquè si no ho sabem és que no estem en aquest món, doncs han començat un camí cap a la independència, no? I aquest senyor ens va exposar tot un seguit de diferències que existeix. Jo les resumiré dient que si a Catalunya, per exemple, hi ha hagut tradicionalment una situació de conflicte constant, a Escòcia no, vull dir, és diferent. I la veritat és que allà quan va començar o va pensar algú que volien anar cap a la independència... doncs als anglesos els va semblar prou bé, per dir-ho d'una manera. Ara, també és veritat que ell va acabar dient que diu, ara ja no ho veuen tan maco això, eh? Potser perquè nosaltres també ho hem alimentat en aquest sentit. Va ser prou interessant aquesta diferència. És clar, aquesta dissertació va generar tot un seguit de preguntes que ell va anar contestant segons un criteri. Val a dir que és un senyor que ha tingut sempre molt clar que el dret a decidir és una cosa que cal que es produeixi a totes les comunitats que es pugui generar una situació semblant i que, lògicament, els seus escrits moltes, moltes vegades tenen a veure precisament amb les injustícies que provoquen determinades potències que resisteixen que això sigui democràticament acceptat, no? Dit això, doncs jo penso que una de les coses bones que podem dir sobre aquest senyor, a part d'això perquè no ens quedéssim només en aquesta situació, És precisament un petit escrit que fa, en un d'aquests articles que escriu en el diari, que parla de monstres. Diu, Mary Shelley volia que el seu Frankenstein fos un tractat sobre l'educació dels homes. Bram Stoker va escriure Dràcula influït per la moda creixent de la incineració de cadàvers. Wells va crear l'home invisible per mostrar els extrems del comportament humà. Kurt estómac, va fer el guió de l'home llop, inspirat pels mites licàntrops de Grècia, Turquia i Romania. En la primera meitat del segle XX, aquests quatre monstres ficticis, degudament convertits en imatges de carn i ossos per Hollywood, espantaven els nostres avis i besavis de debò. Jo penso que això és una molt bona proposta de pensar en la qualitat d'una persona. D'acord? Doncs sí, sí, fantàstic. I quina paraula ens ofereixes avui de l'almanac? Bé, més que una paraula és una cançó. Una cançó, ah, doncs vinga. Apa, Rosa. El que passa és que jo segurament no la sé cantar. Quina, quina, quina paraula? La ve per cantar. Espera, que ha dit, ui, m'he despostat. Una cançó, una cançó. Ai, que hem de cantar una cançó. Ara te la diré, ara te la diré. Aquest batlló he cantat una, però la puc repetir. Una d'Albert Hammond. La que deia, échame a mí la culpa de lo que pase. No us explicaré quina era la situació. Ai, ai, ai. De moment no la explicaré. Molt bé. El que diu que hi ha una... Pel febrer es feia la segona bugada de l'hivern. Això vol dir que, el que diu aquí, la primera s'havia fet abans de Nadal. Bugada vol dir rentar la roba. Ho sabem molt bé, això, no? Mentre picaven la roba, les bugaderes cantaven. Caterina Valriu, a rentar l'abogada. La saps, la cançó aquesta, no? Canta-la, Jaume. No, és que jo no sé. Caterina, és que no em surt. Jo no anava a rentar el riu, jo no sé el que és anar a rentar el riu. Exacte, jo tampoc, jo no hi anava. Bé, jo dic la lletra, jo dic la lletra i llavors us quedeu amb la cobla, no? Em passen tres galants, tres l'han saludada, a on? Sota el pont, ja en diu el més petit, oi quina galant dama, respon el mitjanet qui la tingués a la cambra. Bueno, mira. Ei, aquí... Havíem dit que no parlíem de sexe, però al final... Això és eròtico festivo. Sí, sí. És que la vida està farcida de sexe. A García Lorcata metem molts poemits d'aquests. D'aquesta mena. Romances, d'aquests que van a la fons. A buscar aigua i els regalanes i suben els regalanes. Molt bé. Clar, llavors això cantar-me a mi no ho sé. Per la setmana que ve, diu, vola entre aquests dos perills. Segons el poeta Ovidi, això és el que va dir Deda, el seu fill Icar. Parlem d'això. Ah, molt bé. La caiguda del fill i tal. Icar volia arribar al sol. Això del Cordill promete. Doncs mira, avui com estem escoltant darrere a fons el Bob Dylan, ens va tenir pintat per parlar de la pel·lícula. Comencem a parlar de cinema, no? Perquè justament amb aquesta obra magna, crec jo, dels Coen, a propòsit de Llewyn Davis, doncs apareix el senyor Bob Dylan, no cantant aquesta cançó, que és un clàssic, és el knocking on heaven's door, tocant a les portes del cel, perquè justament és una pel·lícula ambiental de l'any 61. I ens parla del folk, de la música folk americana, i això és un element que pot trastocar a la gent, que la gent en general, com dèiem el Jaume, que molt tipus de gent ha vist la pel·lícula i tothom ha estat d'acord que és una magnífica obra d'art, però crec que una mica s'escapa el que està passant en aquella època, en el món musical. I clar, hem de tenir en compte una cosa molt clara, que cinc anys enrere qui estava triomfant era Elvis Presley, no? I al mateix moment hi havia una cosa que es deia en els grups du-bub, que eren aquells grups que feien du-dua-du-dua constantment, que quan cantaven, no? Que apareix un grup que són quatre germans que canten d'aquella manera, no sé si te'n recordes, que s'hi vestits amb un mateix jersei blanc, no? Doncs és aquest tipus de música. Llavors, clar, hi ha una problemàtica, perquè o es porta el rock and roll d'aquella primera generació d'Alvis Presley, Bill Halley and the Comets, i aquests nois que feien do-boop, i uns nois que eren molt guapetons, el Bobby Vinton, que es deien els pretty faces, els guapos de cara, que cantaven balades. Aquest lot sap, eh? Que cantaven. Sí, sí. Que cantava en Blue Velvet i aquelles cançons tan maques d'aquella època. Sí, sí, sí. Doncs tota aquesta parafernàlia és la que es portava. Clar, eren coses o molt clàssiques o era el vispresa i el seu rock, no? Clar, arriben uns senyors que agafa una guitarreta, d'acord? ja comencen a ser els primers hippies, no vol dir la paraula, o els alternatius que viuen això, en aquest cas amb la part més fosca de Nova York, vull dir, el West End i aquestes històries, i llavors canten la cançó del poble, el que sigui la cançó protesta aquí a Catalunya i arreu de la set espanyola, la nova cançó aquí, la cançó protesta a Espanya, doncs és el folk d'allà, parlen de temes que tenen a veure de la gent, del poble, i això clar, a nivell, vull dir... De passar, de parlar del Hawaii meravellós d'Alvis Presley, amb aquelles pel·lícules que tot era així com divertit, a parlar del que li passava a la mestressa de casa, no? Per tant, això és un problema. Clar, aquí on es veu que el pobre Llewyn Davis no triomfa, no aconsegueix l'èxit, perquè justament hi ha aquesta mancança d'enteniment, no? I que després van aparèixer aquests grans monstres, no? Com era en Bob Dylan, com era Joan Baez, no? Com van ser molta gent. Els propis Simon & Garfunkel van tenir una època molt folg, també, i van començar a... Calçó d'autor, calçó de protesta, aquestes coses. Això és una mica l'explicació musical perquè la gent pugui entendre què li passa a aquest senyor, no? La part cinematogràfica per mi és abrumadora, és magnífica, els papers secundaris són meravellosos, no? El John Goodman està amb un paper absolutament fora d'òrbita... Allò no s'oblida mai. Allò no s'oblida, és un paper que dius, però com a persona tan d'aquesta manera, d'aquesta problemàtica física que porta a sobre, arrossegant, perquè és el que... I realment és una pel·lícula que passa moltes coses, però sembla que no passi res. M'entens el que vull dir? És una pel·lícula molt lineal, però és d'una contundència i una potència al voltant, que dius, el tracte que té, la relació que té amb la seva exparella, no? Allò és magnífic. Aquella noia qui és? La Corey Mulligan es diu. Què bé ho fa, aquella noia? Vull dir, que en refereixo que són papers secundaris de gran potència, ell és l'Òscar Isaac, que no sé qui és, i que realment és magnífic, no? Jo crec que és una pel·lícula, ja hem comentat molt aquí, però xapó, eh? No cal saber qui és, però no l'oblidarem, no? Mai, mai a la vida, mai a la vida. Molt bé, molt bé. I bueno, però jo crec que és una pel·lícula que calia, potser, ja hem fet el comentari cinematogràfic, una mica un comentari musical, que mira, que una mica ampliem amb aquesta informació, no? I ara en farem una miqueta d'entradeta als Goya, que la senyora passava vam fer un ampli espectre de pel·lícules. I jo he pogut veure La ferida, La Rosa ha pogut veure Vivir, és fàcil, con los ojos cerrados, i una que no li ha agradat gens ni mica, que és la gran família espanyola. que la deixarem aparcada, perquè hem parlat la setmana passada, no? I, bueno, t'entenc. T'entenc que no t'hagi agradat del tot, la pel·lícula. A mi, com que no m'ha agradat el futbol així, exageradament, i tot la final de la Copa del Món aquella, el Mundial, també, tota l'estona, ja... Jo la veig... No ho vaig saber, jo ho vaig veure com molt descohesionat tot. Jo veig La gran família espanyola com una pel·lícula poc creïble. De temàtica. El contingut, el que va passant pel mig, a mi em fa gràcia. Hi ha uns bons puntatges. Sí, home, té gags divertits i originals, sí. Però la temàtica, aquesta boda tan forçada, la situació del futbol, a mi és el que em grignola una miqueta. I els personatges que dius, és que no és creïble en absolut. No ho sé, potser és un entreteniment per un públic que hem buscat i no ho sé, però mira que a mi el Daniel Sánchez de Revaló m'encanta aquest director. Però jo crec que hauria de moure's més per una línia més fosca, més azul, oscuro, casc i negre. Últimament s'estan anant cap a la comèdia, que ho fa bé, a Primos bé. Sí, o a Primos molt bé. Molt bé. Però hauria de buscar un punt encara més fosc. Però, bueno, això és... Igual està fent proves també, a veure com... I llavors, ara deixaré parlar d'aquesta pel·lícula de Vivir és Fàcil amb els olls cerrados. No, clar que sí, que la deixaré. No, no, tu parla, que has de parlar tu. Tienes tot el temps del món. Ai, això... Això de cançó de Manolo Otero, te'n recordes? Sí. Amb aquella veu profunda que deia tienes todo el tiempo del mundo. Aquella cançó d'una dona que feia ara n'hi ha, te'n recordes? Ei, escolta, mira, la setmana que he de posar, el setman Garfunkel i aquesta cançó, que riurem. Que la tinc, que la tinc jo, aquesta cançó. Va, sí, riurem. Vale, doncs, parlant de pel·lícules sèries, eh? Vull dir, la herida, la ferida, del Fernando Franco li van donar al Goya el millor director novel·l. i a la millor actriu Mariana Álvarez, d'acord? Jo no sé què és aquesta mossa, d'on ha sortit, haurà fet alguna pel·lícula, seguríssim, vaig una mica per tot el cinema espanyol els últims anys, però escolta, en quin paperàs, eh? La sensació que tens quan la veus és aquesta angoixa que et provocava soles, de Benito Zambrano. Uf! Aquesta sensació de solitud, de no entendre què està passant realment, quan estan passant també coses, no? el que fa el Fernando Franco és agafar i posar-li directament una càmera que la persegueix, una càmera tan subjectiva que a vegades fa mal, fins i tot, perquè quan ella es gira a vegades sembla com si la càmera li molestés, a sobre d'aquesta noia. Una noia que no sabem ben bé el que li passa, viu amb la seva mare, amb la Rosana Pastor, és la mare, la relació és greu d'incomunicació, Ella és conductora d'ambulàncies, per tant la seva situació laboral tampoc és per tirar coets perquè es troben situacions complexes i també s'encarinya, per exemple, d'un senyor que pateix Alzheimer i és bo aquesta evolució des que ella li diu escolta, vinga, anem a repassar els dies de la setmana fins que realment no sap qui és, no la coneix, fins al límit fins i tot d'estar en un hospital a punt de fallir. Explico perquè això és una cosa que ell a la seva vida, tot el que hi ha a la seva vida, no hi ha possibilitat de sortir-se d'aquest forat, d'un forat generat. Creiem, perquè en aquest moment ho diuen, per una problemàtica vinculada amb el pare. Perquè el pare es casa amb segones núpcies i ella va, però fa temps que no va, la conviden, la relació amb el pare és una mica estranya... I en el moment que ell li diu per ballar amb ella, ell li diu literalment, eres un hijo de puta. I marxa. En el moment que la toca. Llavors, aquí jo crec que hi ha tot un rarafons d'abusos, i això ja li ha comportat una problemàtica que arriba a automutilar-se. I ella es veu unescenes amb les quals, quan no pot més aguantar la pressió, agafa una fulla d'afaitar i es va fent ratlletes aquí i a les cames. Per tant, és el que dèiem, no és una problemàtica greu, no sé fins on es podia parlar, i està per més inri en un xat que es diu... Ai, no me'n recordaré. fòbies i no sé què més. I parla amb gent que té ànsies de suïcidi. Clar, com a teràpia, què és el que està passant? Què li passa a ella realment? Clar, és una sensació i això ho exporta a la droga. Perdona, suposo que no és tan important el perquè té ganes de suïcidi, sinó que les tingui. Exacte. Però no hi ha sortida. La mare l'abraça i ella sembla com si no li perdonés aquests abusos del pare. Ella té una relació amb un nano que ho han deixat i no aguanta aquesta situació perquè l'altre no sé per quin motiu, l'home que es veuen i diuen és que no et suporto. El company de la feina sembla que li fatilin. Ella és feliç en aquests moments però en canvi no sap com iniciar aquesta relació. És una pel·lícula de sensacions que acabes amb un mal rotllo, diguem, però un mal rotllo de diem, mare de Déu, senyor, a vegades que complicada és la vida o que complicada és sortir-se'n d'un forat. és el patiment exacte, i arriba a límits i com gestionar aquest patiment perquè no faci tant de mà exacte, però clar, com mai no et diuen en cap moment, passa això que dius, vale, anem per aquí són suposicions és un neguit, exacte, és un neguit us el recomano profundament és una pel·lícula tremenda penso que hi ha una cosa que és molt molt contradictòria això, perquè és clar obviem el per què el per què està en aquesta situació preocupem-nos o ocupem-nos de ja que té aquesta situació com ho viu i, en definitiva, com connecta amb altres persones que probablement poden tenir una situació semblant també producte d'altres situacions. Exacte. I llavors, com ho viu això? Esclar, és el que tu dius, no? Però si paral·lelament vas mostrant això, que si es va assenyalant i tal... És delicat, tot això. Jo, la veritat és que... A més, és ritual, perquè ell agafa, cada X temps, no?, agafa la fulla d'afaitar, porta una caixeta, la posa dins, tanca la caixeta i se la posa al bolso. Per tant, és una pràctica que fa en el moment que no aguanta la pressió. Deu. D'acord? Però, en canvi, després ella es tira llimona per intentar esborrar aquestes taques de la seva pell. Hi ha molta cosa, és una pel·lícula molt senzilla, molt elemental, visualment, però dius, mare de Déu, senyor, tot el que hi ha aquí dins amagat, no?, i quina cruesa, i res, vull dir, és que, de debò, jo me la deia que la veiéssiu, i no m'estranya que la gent ha donat un, bueno, és que sense cap mena de dubte, per mi és de les millors, dels Goya, eh? No he vist aquesta de Vivir, que és la que comentarem ara, però doni-do, eh? No, segur que sí. Películon, películon, eh? Segur, segur que sí. Però fixa't en la diferència que hi ha entre aquesta obra i el que expliques, perquè a vegades, fins i tot, jo a vegades penso que no cal ni veure les pel·lícules, quan te les expliquen prou bé, no? Amb el que hem parlat de l'obra de teatre, no? Sí. Que fa preguntes, més que no pas afirma... Exacte, respostes. Afirma... No, bueno, respostes o bé... Traslladar-te, aquella sensació, a tu. Tu ara ja ets el protagonista, ja saps com s'estan sentint aquells personatges. Llavors, ara tu ja ets. Hi ha una cosa de l'obra de teatre que penso que lliga perfectament. Quan acaba l'obra... ens torna a posar en la situació de principi, fins i tot abans de l'existència del balneari, que en definitiva són una capacitat de maniobra que proporcionaran unes accions. ens posen a la situació. Allò és molt interessant, allò és bàsic. Perquè, en definitiva, seria dir, tu no sabràs ben bé el per què, però el problema és que hi hagi pares assatjadors o que sigui qualsevol altre. Esclar, si és el pare, això es multiplica per 24.000, no? Crec jo... Encara és més. Sí, no, no, que sí que sí, evidentment, no és molt més greu. Però tampoc és una cosa que no pots assegurar. I el director, no sé, heu llegit alguna entrevista o alguna cosa de per què ha volgut fer aquesta pel·lícula, amb quina intenció... La veritat és que no. O perquè es va inspirar... Clar, perquè arribar a... Sí, si no, jo també la vull veure. Sí, sí, busquem-ho. No val la pena veure-la i val la pena perquè tira la pel·lícula. Perquè aquí hi ha una finalitat. I si ell s'ha estudiat aquest personatge, o s'ha informat, o s'ha documentat, per alguna cosa deu ser algun motiu. El paper d'ella és que és digne del Goya i va guanyar la conxa de plata a Sant Sebastià. Per algun motiu serà, no? Vull dir que em refereixo que és una... És que fixa't, jo crec que hi ha una diferència molt gran entre allò que ja sabeu que sempre, bueno, algunes vegades n'hem parlat, entre una problemàtica com aquesta i el trastorn mental, no? Trastorn mental, evidentment que també hi pot haver un assetjament i tot això, no? I llavors, clar, llavors encara es greuja, no? Però aquí, pel que tu expliques, no és aquesta una qüestió. No, hi ha com un descontrol absolut. Ella controla la situació menys en determinats punts de la seva. En el moment que no li respon... És una miqueta, trobo, també, és una miqueta el comportament d'una víctima, per entendre. En el passat, però és una víctima. És un comportament que això seria quedat marcat en el caràcter, en fets rituals... Us en recordeu de la pel·lícula d'Isabel Coixet, La vida serieta de les paraules? Sí. Aquella noia que fa d'infermera i va a la plataforma pretorífera a cuidar d'aquell accidentat. Sarapolei. Sarapolei, exactament. Això és el que volia dir. Aquella persona també és una víctima. En el passat havia estat una víctima, però crec que una víctima es veu que per la gràcia ho seràs molt durant tota la vida, perquè això és una petjada, és un mal que costa molt d'esborrar i d'oblidar. I ella té el comportament que té, us en recordeu? Jo sempre me'n recordo, ella tenia les pastilles de sabó i la mania de rentar-se, i sempre havia de començar una pastilla de sabó i rentar-se. I el menjar, que dius, ostres, ella ja pot menjar de tot. No, no, ella tenia el seu menjar, doncs un trosset de poma... La pregunta és realment això compulsiu que ella té, o sigui, aquesta actitud compulsiva és un... El que li dóna seguretat, perquè li dóna seguretat, li dóna calma... És que clar, dius, tot això és que s'ha de mirar i potser fins i tot l'especialista. A veure si la Podem de Martínez Corsés també tenim una cosa semblant, i allà aquell era un èxit total que va tenir, però hi havia també el toc, en diuen, el trastorn... obsessiu-compulsiu. O sigui, que hi ha tot un seguit d'hàbits, i també el Nicolas Cage en una altra pel·lícula, també ho faia, això. Quan tenia la Instagram, eren uns estafadors, es deia? No, estafadors, em sembla que es deia. Que quan tenia dubtes davant del... Clar, això és un repte, vull dir, tu per estafar has d'enredar una altra, i llavors també l'enredaves, també et poden enredar a tu, que de fet és el que passa a la pel·lícula, no? Però quan ell té el dubte aquest, doncs automàticament li ve el top, també, aquest d'allò. Això és una cosa que, en tot cas, ja miraré de veure de preguntar a algú que pugui... Sí, sí, orientar-nos una mica més. Doncs, Rosa, com hem parlat els Goya, què tal el vivir es fácil, con los ojos cerrados... Clar, és que deu lliure el títol, eh? És més dolç. Vivir i és fàcil. Això no té res a veure, no? És més dolç. Home, sí, home, no té res a veure. I, a més, amb un Javier Càmara impressionant. Aquell, sí. Sí, és el Javier Càmara. Que és que faci el paper que faci. Faci el personatge que faci. És que ho broda. És que ho fa. Us en recordeu a los amantes pasajeros? Sí, que estava molt simpàtic. Que estava també genial. Mira que la pel·lícula, mira, no sé, a mi em va semblar regulint, regulint. I l'última pel·lícula de la Cuixet, com es diu aquella, que estaven tots dos amb la Candela Penya. Sí. Aquella... Ayer no termina nunca. Ayer no termina nunca. Quina cosa més meravellosa. És impressionant, és que l'agafes i és éxit segur. És que t'agafa el personatge de la mà. És molt bo, li van donar el goll així al final, sis cops. Sí, pobre, que diu que ja ho ja teniu. Qua sis vegades, eh, pobre. És una pel·lícula del David Trueva, com bé ja sabeu, Ell és el personatge d'un professor de secundària en un institut que ensenya anglès, però ensenya anglès basant-se pedagògicament amb els recursos dels Beatles, de les cançons dels Beatles. I ell té la queixa que els discurs dels Beatles, es veu que en aquella època no era habitual, no era costum, que vingués la lletra escrita de les cançons. I clar, ell anava fent la lletra per poder estudiar la classe amb els alumnes, per poder donar-la i tal, però clar, tenia buits que no sabíem bé jo què era, què no era i tal. I ell, quan es va sabantar que el John Lennon venia a Espanya, venia a Almeria a rodar una pel·lícula, perquè participava en una pel·lícula, ell va pensar, ni corto ni perezoso, me'n vaig cap allà, agafo el cotxe, li demano el cotxe al mon pare, i me'n vaig cap allà, demana festa, l'escola fa veure que està malalt o no sé què. També hi ha moments divertits. És una road movie perquè, clar, passen moltes coses pel camí, contínuament n'estan amb el cotxe... Recull a dos personatges, molt joves, un noi i una noia per separat, eh? Per separat, que no es coneixen. Que la noia em sembla que va guanyar el premi a la millor actua revelació. La noia. Natàlia no sé què. Es diu Natàlia de Molina. Doncs aquesta. I fa el personatge de l'ent. Està molt bé aquesta noia, també. I el nano és aquest actor català, el Francesc Colomer. també surt el Ramon Fonserer fent un català que està instal·lat allà a Almeria que dius que ningú té puntazos és molt divertit és molt agradable és molt d'això I jo el que vaig trobar sobretot és la reflexió de dir, bueno, diverses reflexions, no?, però dir, ostres, tens un somni, que no és ben bé un somni, és una cosa que també li ajuda molt a la seva professió, ostres, ell vol conèixer el John Lennon i dir-li, escolta, posa les lletres als discos, posa les lletres de les cançons, que a mi em van molt bé després a classe, no?, i ell fins que mira que ja estava jo deia un parapet d'un cordó de guàrdies civils que no t'hi pots ni apropar allà al rodatge i al final no ho vull desvejar però més o menys ja se sap i sobretot amb aquests dos personatges la seva història de bon tio amb un profe de bon rotllo impressionant i aquests dos personatges joves, superjoves el nano té 16 anys i la nena té també 17 o 18 per les experiències vitals que estan passant, no?, que tots dos han abandonat, un, doncs casa seva, que viu a Madrid, i el pare és un policia, és un gris, i no vegis, no?, quina autoritat té a casa, també, no?, I ell és un melenudo d'aquests, amb 16 anys, que el pare, que t'has de tallar els cabells, que hem de batejar la teva germana, i tu has de venir amb els cabells. Jo que jo no em tallo els cabells, que ja no és pels cabells, ja és pels cabells, és per principis, és una qüestió de principis. Estem als 60, esclar. Anys i 60. En moment dels tipis, aquella línia... Exacte, però tot això vol dir tota la repressió que hi havia a l'ambient, a la societat, a la política, que tot això s'impregnava a la vida del dia a dia, no? I l'educació a les cases també era molt. molt repressiva. O sigui, els pares, els patriarques, o les matriarques, no ho sé, havien de... No, que n'havien de tot, eh? Hi havia de tot, hi havia de tot. Clar, havies d'ensenyar als teus fills o als seus fills a ser també a comportar-se correctament perquè, si no, al carrer, hosti, rebrien, eh? Rebrien. Clar, clar, la mà anava molt lleugera en aquell moment. Clar, des d'aquest punt de vista, doncs, és molt interessant, no? I l'ano, doncs, marxa de casa i llavors, doncs, el recull del Javier Camarà, el profe, l'Antonio aquest... I després, també recullant la altra dona, l'altra nena ha deixat un lloc d'aquests que cuiden nenes que estan embarassades. Ves a saber amb quina intenció després, perquè avui dia està molt de moda, molt de moda, vull dir, s'està parlant molt d'aquestes coses, s'està investigant del tema dels bebès robats i d'aquestes històries. Sí. vull dir que per aquí també tela però la nena se'n marxa a temps i tot això, i bueno, doncs és una miqueta aquestes vivències, aquestes punts vitals que tenen aquests tres personatges com conflueixen, i és una frase molt maca, a veure, molt maca és una frase que jo penso que resumeix molt quan el Ramon Fonseret, que està allà, no?, ell té com una taverna allà al desert, allà a Almeria, al desert, i diu, ostres, però, i què fan aquests nanos? O sigui, com diuen, que són teus? Són famílies? Diu, què va? Diu, no, no, si els he recollit per la carretera. Diu, a veure, no els hi passa res. Diu, és que què els hi ha de passar? Diu, que els hi han robat el futur. Clar, doncs mira, té la frase, ja té suficient per entendre'ns. Doni-do, molt bé. És una pel·lícula que ja m'han recomanat i qüestionen a veure-la. Hi ha una cosa que em sembla molt interessant, perquè és que tu, quan parles d'una pel·lícula, obres tot, és com si obris el llibre, no? Vull dir, tots els temes que hi apareixen. I és molt bo, i aquest final, carai, gairebé es tanca, no? Ha posat un llacet, no? I ha posat allò que ho fan i dius que bé, no? Gràcies. Doncs, ens queden sis minutets, parlem de Nebraska, però deixa'm un minut solament rosa, que poso, res, la cançó de Bon Jovi, a Living on a Prayer, perquè hem dit abans que la posaríem, no? Un minutet i, a més, ja quedarà bé, perquè és així com més rockero i tal, i comencem per Nebraska, que no té res a veure, però, bueno, ja mola. Vinga, ja. No té res a veure. No té res a veure. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Doncs fa 27 anys, eh, mare meva, comencem de grans, tots plegats, amb aquesta cançó. Tenim 4 minuts. Rosa, Nebraska, què tal? Tu volies comentar l'altra, no? No, no, no, no, igual, la setmana que ve, no preocupes. Nebraska, a veure, que Jaume també la va veure, em penso que havies comentat també alguna cosa. Bé, a mi em va encantar. És una pel·lícula, home, pot tenir cosetes que no d'això, però... per una pel·lícula molt bé és una pel·lícula de l'aventura em va recordar una miqueta també una història verdadera del David Lynch aquest senyor que anava amb la John Dean amb aquella talla allà en un altre viatge en un altre estat doncs aquest senyor volia anar a peu ell vol anar a cobrar un premi que diu que ha rebut, que li ha tocat 10 milions de dòlars, i ell vol anar a cobrar-lo. És la il·lusió de la seva... No una il·lusió, és com l'últim repte que ell té, no? I sempre hi ha fills bons que guiraran. Exacte, i és una miqueta la reconciliació, l'apropament una altra vegada amb els dos fills, perquè és un el que l'acompanya finalment a fer el viatge amb el cotxe, Però és que l'altre, el que és presentador de tele i tal, i que sembla ser d'entrades més llunyà, no? Però també al final dius que també els ajuda. L'escena boníssima del compressor és molt bona, eh? Amb aquella granja, amb aquell paller, com es digui, amb aquell... És boníssim. El que resulta bastant curiós és el retrat de la mare. Ai! Ai, sí! Però què és peculiar? És que és molt peculiar, és que és molt, molt, molt... Parlaves de patriarcat o matriarcat. És un personatge que suposo... La primera és per donar el contrapunt. Ell vol fer una miqueta l'aventura, l'última aventura de la seva vida, perquè el senyor ja té Alzheimer i el poble ja està molt despistat i tal... I ell vol fer aquest viatge perquè ell vol anar allà i vol fer això. Després ja, durant la pel·lícula et va explicant el per què vol aquells 10 milions de dòlars, no? Té un sentit, té molt de sentit tot això. Però clar, ho has d'anar a descobrir mica en mica, no? I, clar, el contrapongues la senyora, dius, eh, que és que on vas tu ara, que no sé què, i vinga sempre discutint amb ell, que no li deixa fer res, que dius, ostres, és com el gos de l'hortelano, no?, que ni un dimensin li deixes menjar. Li deixa de fer, no? Home, això no és plan, no? I, a més, després, quan, clar, ella sembla que és la que es comporta més bé i tot, i que va, i després, durant la pel·lícula, veus que quan van a un poble que abans havien viscut allà, com veuen els altres a la dona, i el que arriben a parlar d'aquesta dona, o sigui, o sigui, bueno... No volíem parlar de sexe, però a finalment tot és... No, parlem de sexe, home, ara ens falta un minutet i ja podem parlar de sexe. Havia estat amb tothom i la tia pensava que tots volien estar amb ella i volien anar a la nit amb ella. I tothom fugia, no? I penso que era tot el contrari, no? Aquest personatge té moments molt divertits perquè té aquests personatges així de contrapunts. Quan veus que ja potser està en un moment una miqueta tristot ja de que mira què passa, doncs ja tens una escena així divertida i tal i tornes i tal. És molt maca, és molt humana, una lliçó de vida. És un retrat molt humà, com diu Moella, però que no deixa de tenir aquesta vessant crítica del perquè de moltes coses, en definitiva de com és als Estats Units. Exacte, i de la família, com són els nord-americans, amb el tema de la família, que al final han d'estar units. Fa pensar molt amb Gran Torino, també. A mi m'hi va fer pensar molt. amb el director i no. Encara que sigui aquest retrat, vol dir, trist. I a més, en blanc i negre, també, que està molt bé. Ben aviat també seran els Òscars. Sembla que és la setmana del 8 de març, no em vaig equivocar, em sembla que és, i també d'un i do, eh? Jo crec que no hi haurà aquesta els Òscars. És que aquest any, a mi, les pel·lícules que estic veient, encara n'he vist algunes, però algunes que he vist, el Capitán Phillips, i això és com una mica a Bodrio, eh? Però bueno, que ja comentarem amb un altre dia, que se'ns acaba el temps, com sempre. És clar. Doncs això, abraçades per ells, petons per elles i per tothom. Alegria, vida, pau. Que ens convida a fer petons. Jo no. Que vagi bé. Adéu, adéu. Adéu. Adéu. Ràdio Tesper 98.1 Ràdio Tesper 98.1 Fins demà! A kiss to build a dream on Give me a kiss before you leave me And my imagination will feed my hungry heart Leave me one thing before we part A kiss to build a dream on When I'm alone Oh, give me your lips for just a moment And my imagination will make that moment live Give me what you alone can give A kiss to build a dream on When I'm alone with my fancies I'll be with you Weaving romances Making believe the truth Oh, give me Fins demà! Doncs sí, sí, estem en aquest 51 programa Godiva Bonaparte, de Ràdio d'Esvern, i quina millor manera de començar aquest programa d'avui amb títol Boleros i algunes mentires piadoses, ja entendreu per què una mica quan comenceu a sentir els temes escollits per avui, amb el grandíssim Lluís Armstrong amb el seu tema A Kiss to Build a Dream On. Continuem amb el programa i seguim amb un altre grandíssim star system de l'època, Fred Astaire, Check to Check. Heaven, I'm in heaven And my heart beats so that I can hardly speak And I seem to find the happiness I seek When we're out together dancing cheek to cheek Heaven, I'm in heaven And the cares that hung around me through the week Fins demà! Fins demà! But I don't enjoy it half as much as dancing cheek to cheek. Dance with me. I want my arm about you. The charm about you will carry me through to heaven. I'm in heaven and my heart beats so that I can hardly speak. And I seem to find the happiness I seek When we're out together dancing cheek to cheek The End Fins demà! Fins demà! Fins demà! Espoir. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Paris, Paris, tout en chair. Le voir un jour. C'est mon rêve jolie. J'ai des amours. Mon pays est Paris. quan sur la rive parfois, au loin tant j'appelle-toi, un paque beau qui s'en va, vers lui jetons les bras, et le coeur battant de moi, en mi-voix, doucement je dis, Emporte-moi tes deux amours, ton pays et Paris. Par-eux-deux, que ton cœur est ravi, que ta sainte l'année belle, les acrois bours. Ceux qui m'en sortent d'elle peint, Paris, Paris, tout entier. Le boire un jour, c'est ton rêve joli. J'ai deux amours, mon pays est Paris.