Kubrick al CCCB, Plensa al MACBA i la polèmica de la Novena: ‘La dependienta’, teatre (‘Shirley Valentine’, Teatre de l’Oprimit) i ‘L’home de McIntosh’

Bona tarda, benvinguts un dia més a Babilònia. Jaume, com estem? Va ser un invent, això, de Babilònia. Sí? Sí que sí. Vostè, em va fer peixota de seguida. Clar que sí, home, perquè és que estem aquí, som la repera, eh? Som molt bons, eh? Jaume, sí. Doncs, encara que no t'ho creguis, m'ho ha dit més d'una persona. Bueno, me n'alegro moltíssim, eh? Ei, aquestes crítiques són bones. Fins i tot tu mateix. Eh, bueno, també. Home, que faltaria més. Si jo m'ho carrego, sí, sí, m'ho han dit. Ah, que a mi també l'hi han dit. M'ho han dit bastantes vegades. És que es veu una professionalitat. Al darrere hi ha gent que en sap moltíssim, com la Rosa Alcalá. Bueno, si intenta, sí. Hola, bona tarda. Vosaltres sí que sou entesos. Clar, aquí estem... A veure, avui ens engem flores, flores, floretes. Sí, sí, sí. I avui sí que farem honor de dominar molts temes. Perquè la setmana parlem... Déu-li-do, eh? Sí, eh? Podem separar l'escaleta, eh? Ens hem quedat tots... Una mica de cinema, una miqueta de llibres, però avui exposicions, música, llibres, teatre, cinema, sèries... Tenim de tot avui, eh? Sí, també. Avui, sí, sí, sí, sí. Avui, sí, sí, sí, sí. Ah, però calla, doncs parlem del Colombo, mira. Sí, sí, m'ha recordat, eh? Ei, que és molt bona aquesta. Clar que sí. Són aquelles obres vintage. Els arriva a posar nerviosos, eh? Mare meva, avui en dia no ho entendrien, això. Molt de joventut diria, què fa aquest home? Què li passa a l'ull, no? Sí, clar. I amb el cotxe que va, si ets el que és important. i a més a més té la dona que governa, perquè sempre parla de... Però no es veu mai, sempre és la dona que està a casa, la dona que m'ha tocat, la dona que jo aniré, no aniré. Sí, sí, sí. Però no es veu. És el personatge omnipresent, però no... Però mai està... Sí, a la seva gràcia, eh? Sí, a la seva gràcia. Molt bé. Doncs com us deia, doncs avui tindrem exposicions. Parlarà la Rosa de l'exposició del CTCB, d'Stanley Kubrick. Jo us parlaré de dues exposicions del MACBA, una és de Dejaum Oplensa, una meravella, val la pena anar-hi, i també una mica l'exposició... No sé com es diu ara. Un segle breu de la col·lecció MACBA, també, que una mica ho comentarem per sobre, i estem parlant d'un art contemporani. L'auditori, la novena de Beethoven, Rosa, que se li ho parda, ja ens explicaràs. Se li ho parda, una polèmica impressionant. Estàvem contents, cridaven i tot. Sí, no? Mare meva, l'illusió. Això són com els nanos que fan una bretulada i que ja, ja, ja, sobre arriuen i si el porten a aquest jutge encara arriben més i si el porten a la presó, en sobre fardaran de ganar-te a la presó. Va, que sí. És això. I llavors parlarem del dret a la llibertat, absolutament. Sí, sí, sí. O no, respectant sempre l'altre. Parlarem també de llibres, amb un llibre que jo us comentaré, que es diu La dependienta, serà molt curtet, perdona. Ho he tallat? No, no, no. Ah, perdoneu. És que jo amb aquests temes em poso... Ah, vale, vale. Però un moment... Ara em coneixereu, senyora. És que hi baixant la vista dic, com estic solet a la peixera, doncs clar, a vegades no controlo... Tots vostès, Xesco Ramos. Hola, què tal? Vinga. No saps què passa, què és trobarat. Que és el conductor. Vale, vale, conductor. El fil conductor. Imillorable d'aquest programa. El fil invisible, no? Ai, molt bé. Gran pel·lícula, gran pel·lícula. La mano que m'he fet la cuina. Això és boníssim. La Rebeca de Morne, allà vinga. Era dolenta aquella. Amb ganes, amb ganes. Dolenta, amb ganes. Home, que era dolenta. Estava enamorada. Era una nani... Només això. Ostres, però una nani molt canyera. Allò, bueno. Seguim. Teatre. El ja m'has parlat de teatre. Ja ens dirà ell també el que ens explicarà. Que no em fa... I la rosa es parlarà de Shirley Valentine, que és un classicot d'aquests que corre per aquí i que val la pena, que ens ho explicarà. Sí, sí, sí, molt guai. Cinema, un clàssic. L'home de McIntosh, no? Ho dic bé? Sí, ho has dit bé, sí. Vale, perfecte. I una sèrie que es diu Sense8, de les germanes Wachowski, que coneixem tothom per Matrix, no? Que ara s'han canviat de sexe. Ah, s'han canviat tot això. Sí, sí, sí. Tot això, sí, sí. Sí, ho han fet bé, això. I ara es diu Lana, no me'n recordo, es diu Lana Wachowski i l'altra no sé com es diu. I és una sèrie molt interessant, molt interessant, on fa gala també una miqueta d'aquests elements, de transgènere, però també sobretot, total, és molt xulo. Ja us explicaré ara. Sempre em quedarà present en aquella pel·lícula el primer home que la van operar, el primer home que la van operar, la xica de Dinamarca, o una cosa així. No, la xica danessa. Ah, la xica danessa. La xica danessa. No, la xica danessa. Una xica danessa. Una xica danessa, sí. Que ho feia aquest nano que fa això dels... Molt bo, és aquest nano. No sé com és aquesta criatura? Que va guanyar l'Òscar per aquesta interpretació. Sí, una marella d'actuació i de tot. Sí, feia molt bé. Vale, vull dir que sí, que sempre tens un referent, no hi ha? Exacte. Doncs, bueno, res, comencem. Parlem d'Estanley Kubrick. Imagino que tindrem per aquí musiquetes que intentarem col·locar darrere fons. Vaig a dedicar-me això. Mentrestant, comença a parlar-nos de l'Estanley Kubrick. A veure què tal. Aquí el Jaume sí que ha vist l'exposició. Tu encara l'has de veure. La setmana que ve, si puc, m'escapo. El Naps que jo sé que també l'ha vist. Sí, sí, sí. I val la pena. Està molt bé, molt bé, molt bé. Vaig estar tres hores mirant-la perquè és que pots estar-te estona i estona. Tu no és estona que vulguis. Després hi ha un documental que dura 40 o 45 minuts que aquest no el vam poder veure. Vam veure només un trosset perquè, clar, són d'allò repetitius. No sé com diuen, en bucle, no? Que et posen en aquelles pantalles i està tot organitzat així per sales i te la van repetir. Però hi ha una pantalla per cada pel·lícula que ha fet. Sí, però aquest és un documental expressament. És un documental que dura 40 o 45 minuts que aquest no el vaig veure. No, el vaig veure, jo tampoc. És que coincidia que feien una visita guiada. És a dir, vendres a la tarda fan una visita guiada i dissabtes al matí també. I crec que diumenge al matí també. En fan una altra. I al principi la vam començar a veure amb la guia. Nosaltres ja portàvem una hora que estàvem mirant allò i vam dir, bueno, a veure, si alguna persona t'ho explica doncs, ostres, igual, no sé, t'explica coses que no et posen en els plafons o coses més interessants, no? I no, però quan vam veure que no, que més ens explicava el que deia els plafons van dir, doncs mira, llavors sí que anem pel nostre compte. Perquè clar, moure's allà amb 30 persones a la vegada és una mica emprenyador. Clar, és complicat. I vam continuar nosaltres pel nostre compte. Els plafons estan superbé, molt explicatius de tota la... Bueno, des que ell va néixer, tota la seva formació inicial, el precoç que va ser també, no? Per exemple, amb la fotografia, que ja amb 13 anys li van regalar al seu pare li va regalar una primera càmera de fotos, que clar, són les... Sí, el 13 anys, li va regalar una càmera fotogràfica així, d'aquestes, així a Bones, que era... La fotografia és una de les seves grans aficions i les seves grans passions, que mira per on després li va portar. Al cinema. Al cinema, no? Els escacs, era una altra passió també. Ah, sí? Sí. Ja se li veu. I de fet, clar, es veu que tot és un bon estratègia, tot està pensat, no està fet a les coses perquè sí. Sí, sí. Tot té un plan, no? Una planificació, d'acord? I la música és una altra de les seves aficions també, que després també la reflexa i la fa servir a moltes de les seves pel·lícules. És molt important la pel·lícula que fas... Ai, perdó, la música que fa servir a les pel·lícules o a les seqüències, no? Sí, ja que està. De les pel·lícules, que són les que després han passat, no? I les que ens han quedat, les que transcendeixen, no? A mi el que em va és aquella de... que és aquell que li fan aquella prova per veure si es torna bo, eh? De l'anar... L'anarxa mecànica, sí. Sobretot els pares, em van quedar clavats a la memòria. Sí. Perquè eren, bueno, incapacitats total... A Cloud World Orange, en anglès. Ostres, tu! Aquells pares, vull dir, els recordo com si fos ara mateix, molt important. Segueix, segueix, perdona. Sí, doncs precisament amb aquest, després també ho lligarem, amb aquest nano li intenta fer aquesta desintoxicació o que s'enfarti de veure violència, a veure si reacciona i la rebutja i se s'atura de violència, li fan escoltar la novel·la de Beethoven. Precisament. I ell mateix la reconeix i diu, escolta'm, que jo aquesta música és molt bona, sisplau, no me la barregeu amb aquestes altres imatges de violència que m'esteu posant. I ell li va dir, home, ho sento. Ho sento. És que tu mateix també has fet servir la violència de forma gratuïta, no? Sí, estem escoltant la banda sonora de l'aranja mecànica. Ah, molt bé. És una de les temes, no el tema conegut de Guillermo Tell, però bé, és una, és part de la banda sonora. Sí. Sí, sí, sí. Ja dic, eh? Doncs n'hi ha, i que sí, l'exposició està organitzada per cada pel·lícula, o sigui, es fa un repàs de totes les pel·lícules, des de l'inici, des dels documentals inicials que ell feia o quan treballava la revista Look, d'una revista de Nova York. També. I després ja, els primers documentals que ell va fer, com motiu d'un boxejador que era molt famós i tal, va fer un petit documental de 13 minuts i després va fer una altra pel·lícula una mica tonteta que era Fear and Desire, o sigui, no sé què és, Fuego y Deseo, no? I Deseo, que, clar, però ja es veu que és una, no, una batada, no? Que és una pel·lícula que és molt senzilleta i tant els actors allà que no se sabe si són actors o no. Però bueno, apareixen ja tots els temes que després el Kubrick anirà desenvolupant d'altres pel·lícules, apareix el tema d'El Desig, que ja surt la noia aquella tan guapa que després a Lolita també, crec que, no sé si és la mateixa actiu o se l'assembla físicament, li sembla molt, o després el tema de la guerra, com la jaqueta, la jaqueta metàl·lica, el que més era, bueno, vàries pel·lícules, Cenderos de Glòria, totes aquestes, d'acord? Doncs en aquesta primera ja hi havia una mica, és una mica com el Crissol, no?, va passar de la militància a la intel·lectualitat, no sé com dir-ho, militància perquè es calcula que el militant és aquell que troba un aixoc-pluc, no?, i un camí a fer, vull dir, i llavors amb aquestes que has esmentat, no?, les de guerra, doncs es va radicalitzar amb el seu tema, vull dir, manifestava, doncs el desacord que els generals enviessin a tothom a la guerra i tot allò. Sí, bueno, de fet, les seves pel·lícules de guerra són antivelicistes. Sí, totes. Totes, perquè Cenderos de Glòria, Espartacus, fins i tot, aquesta que hem dit de la jaqueta metàl·lica, bueno, Espartacus és una altra història, no?, però bueno, és una altra història. Allà el van dominar, allà, em sembla. Clar, o per exemple, també la carrera espacial, no?, la carrera dels, o dels míssils, i la carrera, que era, com es diu, és que clar, una cosa és en anglès i no l'altra cosa s'ha traduït aquí. Ah, sí, el doctor Estrangeloff. Doctor Estrangeloff, sí, que aquí no sé si es va traduir com a telèfon rojo, telèfon vermell, volamos hacia Moscú, o algo así. Aquella, jo crec... Amb el Peter Siller. Sí, sí, crec que és una pel·lícula antifeixista, ja està, no hi ha res més, perquè tots els, diríem, que donen la nota desafinada són persones que d'una manera o altra aixequen el braç, no? Exacte, són crítiques, les pel·lícules són crítiques, la situació que t'estàs posant, ell precisament l'està criticant, l'està tractant amb ironia, no? I tant, ahir vaig veure, perdona, ahir vaig veure una cosa que tenia a veure amb Hilder i la seva pujada al poder, és garrifosa, eh, això. Sí? T'asseguro. Sí, perquè jo... Una pel·lícula, un documental. Ja ho sé, era un documental. Un documental. Però un documental de pepà, eh, saps allò que dius? Ole. En fi, molt bé. No, no, no, sí, sí, molt bé, molt bé. Bé, doncs això, que a cada sala veus imatges relacionades amb la pel·lícula, material també, des de guions originals amb les seves manuscrits per a ell, jo què sé, a peces de vestuari i surten els vestits de les dues nenes de l'hotel Overlock. Oh, por favor, amb les zapatetes allà. Allò també és molt bé. És molt bé. Oh, la màscara de, ho sé, el 2001, la màscara del mono, aquell del primat, aquell que es posaven i el vestit sancel també de primat, d'un dels actors, doncs, tranches d'astronauta també d'aquella sèrie, el casc, aquell que portaven les safates en aquell autobús espacial, te'n recordes? Sí, sí, sí. El protagonista el trageix davant, jo què sé, de galàxia a galàxia, doncs, està molt bé, no? I a més, amb les músiques també original. I a més, hi ha una pantalla a cada sala, una pantalla amb la reproducció també en bucle de l'escena més famosa de cada pel·lícula. Oh, home, el 2001 hi ha diverses, perquè, clar, el 2001 és que és una passada, no? Hi ha tantes coses. Hi ha molta cosa. Clar, hi ha, per exemple, la del resplandor, i hi ha la típica, no?, del Jack Nicholson amb l'adestral que està intentant allà. Bueno, no, que està trencant allà. Trencant, literalment. Que està tallant la porta i que està entrant i la seva dona allà cridant i el nen sortint perquè fuja així per la finestra amb aquella nevada que hi ha tota de nit. Però ella no passa per allà. Però ella no passa, ella no, ella no. És que la finestra només es pot obrir molt poquet perquè està taponada per la neu. Sí, sí, sí. Que ella és ben primeta però no pot. Ahir precisament em preguntaven tu quina creus que és la pel·lícula més interessant que s'ha fet sobre problemàtiques mentals? I vaig esmentar aquella del Hambrick Bogart al botí del Cahit. Ah, sí. No sé si l'heu vist. Sí, sí, ostres, però la tinc molt llunyana aquesta. Però, però, allò és una meravella. Jo no ho he vist gaire bé. Però podia haver dit el resplandor, eh? Jo crec que és molt bo, eh? Sí. Tal com ho presenta, és que és genial, tio. Molt bé. Bueno, perfecte. Sí, bueno, després res, una miqueta també amb això jo hi acabo. Bueno, una mica repàs de totes les pel·lícules. Barry Lindon, també. The Scenning. Bueno, The Scenning és el resplandor. La teixeta de la teixeta ja ho hem dit. El Age White Suit. Aquella de... Sí, aquesta per mi és la... No, es diu així en anglès. És igual. Sí, no sé, aquí es va traduir també. Sí, no té un nom molt raro. Sí, però va quedar com Ice White Suit. Aquelles pel·lícules, no sé, jo penso que no van transcendir tampoc tant, no? No sé. Ai. Lolita, també. Ai. Sí, aquesta de... Ice White Suit. Ice White Suit. No sé, em la he dit Colquimán. Jo la tinc emmarcada. Sí, sí, sí. Ell i el David estan allà, jo estic allà a baix. Jo és que no l'he vist, no l'he vist. He vist les imatges, he vist aquella... l'escena que era l'aquella mena de judici o no sé què li fan al Tom Cruise. Sí, la mena de rugia per allà al mig. Sí, bueno, totes aquestes històries. No està malament, eh? És que jo crec que és una pel·lícula que parla dels desitjos reprimits. Sí. Que no els han realitzat mai, però que hi són. I llavors, és que ho trobo que ho fa tan bé. I és clar, llavors el paral·lelament o el mig hi ha els que no s'aturen amb res. No, no, no. Sí, clar, clar. Hi ha... Hi ha diverses frases al llarg de l'exposició que són frases o bé d'ell, del mateix director o bé algunes, una altra també de l'Stivin Spielberg. Però jo em vaig quedar amb una i a més me la vaig anotar perquè em vaig fer molta... em penso que diu molt bé una d'ell mateix del... La frase, no la tens apuntada. Clar, l'Estamblí Kubrick. Sí, sí, no, l'Estamblí Kubrick. És que ell crea universos, crea universos. És un drama, és un demiurc, un demiurc. Crea, universos, mons, o paral·lels, o d'omniris, o d'imaginació, o de ficció. I ell mateix, la frase deia, diu, la falta total de sentit de la vida força l'home a crear el seu propi sentit. Això m'agrada molt. Perquè és una mica... Crec que sí que fa una exposició del que he fet amb el cinema, crear, donar-li sentit a la vida. Un concepte molt bé. Aquesta penso que la representa molt. El seu sentit de la vida. El seu, clar. és el que ell considera. Com l'altre dia, ja parlàvem de molt el clínisbut i ell també li dona un sentit a la vida. I llavors, tu agafa... Com una utopia, el que li agradaria o el que pensaria que sí. Molt bé, molt bé. Molt bé, interessant, és que ho sé que la... Sí, sí, sí. No, no, tinc que anar, és allò que temps a vegades. No, no, si m'encanta, si és que cobrí que jo... Jo veig a altres hores i a més, ah, una cosa, amb l'entrada pots tornar un altre dia, un segon dia pots tornar amb la mateixa entrada. Però acaba el 31, no? Que va el 31 de març, no? El 31 de març acaba, sí, el CCCB, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Pots anar una segona vegada amb la mateixa entrada. Però també pots anar a dos o tres d'això museus més, eh? Sí? Això ja no me'n recordo, però... Ah, això ja no m'ho van explicar. Van dir que podia tornar a aquella exposició. Ho deia, ho diu, ho diu allà. Ah, vale. Amb la mateixa entrada. Ah, doncs ja ho miraré. Perfecte. Vinga, doncs seguim parlant de temes, tema d'exposicions. Jo comentaré un parell molt ràpides. Una sí que m'interessa dir-la perquè val la pena que heu d'anar-hi. Vull dir, aquesta s'ha d'anar. És petita, però és autènticament meravellosa, que és la de Jaume Aplensa. Aquest escultor, que és el gran referent de l'escultura catalana dels últims anys, no? I que fa aquest tipus d'escultures, recordeu, facials, sobretot amb aquestes dimensions tan peculiars, no? Però fa moltes més coses, no? Que no això fa cosa el que seria l'art conceptual, no? És un tipus d'art que no està clarament marcat per el que serien les formes figuratives en si mateixes, sinó que habitualment són grans blocs d'elements. Per exemple, aquí hi ha un enorme interrogant que està aquí al davant, no? I l'obra en si mateixa és una cosa així com fa referència a Florència. I dius, a veure... Hombre... Clar, un interrogant dius a Florència? Clar, doncs el gran interrogant de l'art, no? És a dir, seria aquesta la idea, no? És a dir, un espai que està ple d'art, no? I planteja un toc molt més contemporànic que és a veure què pots trobar aquí, no? El gran interrogant de l'art renaixentista, gòtic i tal. Bé, és d'aquesta manera. Té un punt lleugerament irònic a vegades. Té un punt orgànic, és a dir, ha col·locat a l'exterior totes unes escultures abraçades als arbres meravelloses, eh? Vull dir, que té un gust per la perspectiva, per col·locar les coses en espais, diguem, inversemblants, no? Fins i tot. I, bueno, combina l'aigua, combina les plantes, combina el ferro. Són obres que pots tocar, eh? Vull dir, no nega que no toquis les obres. Bàsicament, hi ha, per exemple, un cortinatge preciós tot ple de lletres, no? penjades, no? Amb un ferro que al tocar-lo, no? Doncs, fa així, crinc, crinc, crinc, i és molt relaxant, no? I fa vincle a la paraula, no? És a dir, la combinació de la paraula i a la relaxació comporta el poder expressar-te, no? És a dir, que bé t'expliques, eh? Va molt més enllà. No, però va molt més enllà. Sembla que entengui una mica d'estultura i d'art. Però molt bé, el senyor fa unes coses meravelloses, vull dir, és que arriba un moment que dius, no? Hi ha una sala que és magnífica, que em sembla que es diu alguna cosa així com solitud o que té a veure, no recordo ara exactament, me n'hauria de... Però que entres i tot són portes enganxades a la paret, és a dir, a les tres parets d'accés tot són portes de fusta, no? I al mig hi ha una mena com d'estructura que es regalim a aigua. I va sentint clanc com va baixant aquesta... Però com també el reflex que hi ha al sostre, és a dir, parla de la solitud i és meravellós. Arribes i et dius, és que estic sol, és que no hi ha res a la vida, no? I quines d'aquestes portes has d'accedir per tenir companyia? És que és un home... No, però és que hem d'arribar a desitjar la solitud, perquè no? Sí, sí, sí, evidentment. Això és magnífic, no? Però ja et dic, és un senyor més... L'exposició no és gaire gran, és l'exposició que està fins al 22 d'abril i està al primer pis del MACBA, de l'Barcelona. I res... De la zona d'edat contemporània. Exacte. I llavors, a la banda baixa, és a dir, potser hi haurà 10 o 12 obres, algunes escultures i altres instal·lacions, no? I val la pena, val la pena. Ara, també us dic una cosa, en aquest cas, a veure, jo, el senyor Jaume Plensa el coneix una mica, no gaire, no soc gaire expert, eh? però sí que anava darrere d'un noi que anava explicant que era d'allà, no? Vull dir, llavors anava una mica darrere i anava escoltant perquè hi ha coses que són molt conceptuals i l'art conceptual és complicat. És a dir, és allò que dius, ara què em vols dir amb això, no? És a partir d'aquí, teòricament, aquest home ha donat una explicació, eh? O no, o no, que això és el gran problema, quan altistes conceptuals no donen informació, ja l'has liat. Però bé, és el que hi ha. Però jo ho recomanaria en aquest cas que sí, que anéssiu, amb un que s'ho heu explicat perquè et fa adonar-te de coses que jo tampoc em vaig adonar perquè, home, jo no soc especialista amb el senyor Plensen i m'he dedicat a estudiar-lo. Si algun dia ho fes, doncs clar, però en aquest cas no ho heu explicat. I ràpid, simplement, en aquest seria l'àmbit de les exposicions, per tant, molt recomanable. Hi ha una altra, ja sabeu que el MAC va té una base, una col·lecció bestial a sota seu. Em refereixo que no... Sempre acabes el... Bàsicament, el que ha fet aquesta vegada ha sigut potser perquè és un tòtem de l'art contemporani, no? I, per tant, aprofiten la banda baixa, no? Llavors, ho remouen tot, els he de moure molt les coses perquè... I llavors, a l'últim pis acostumen a fer l'exposició més rara i aquesta ni la comento perquè és una exposició que es deia d'amagat o no sé què, no me'n recordo. I no vaig entendre res. Que et vas amagar, vaja. Sí, sí, totalment. No vaig entendre res. És una barreja de videoart amb no sé què. Em va semblar una presa de pèl perquè l'art contemporani s'ha de vigilar que a vegades has de ser de dir escolta, amb això no, per aquí no passo. I en canvi, la planta mitja van fer una col·lecció... Bueno, ara la Rosa ens parla amb la simforia i jo no passo. No, no, no, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, ara, és que dius aquí no passo, és que et sents violent. Clar, clar, clar. Et sents violent veient una cosa i dius a mi no m'han d'obligar a veure això. No, no, absolut, en absolut. Jo ja aniré voluntàriament quan jo vagi en aquests jocs on facin aquestes performances, aquestes històries, però que no te la vulguin fer empassar amb... No, no, no, ni molt menys. Això amb margarina. I abans de parlar d'això de l'auditori, us comento aquesta obra que es diu Un segle breu, col·lecció Magba, i està molt bé perquè això sí, has de començar des del principi, no li artes, des de sala 1 fins a sala 12, perquè és el que seria obres des de principis del segle XX fins a l'actualitat. I amb tots els moviments que s'han mogut bàsicament d'artistes catalans, que això també està molt bé. Llavors aquí està Francesc Miralda, el Rabascall, tota aquesta gent que no són gaire coneguts o són coneguts depèn d'aquest tipus d'art agradi, i es comencen fent les primeres avantguardes, el cubisme i tal, així una miqueta, i a més hi ha coses del Xillida, bueno, hi ha coses que són interessants també, no solament catalans, també espanyols i de fora, i acabes també amb l'art del segle XX, com a tal. Em permeten, després de tot el que has dit, vull dir, jo ja fa temps que sé que no hi entendré mai, en Bart, perquè, perquè, bueno, perquè no tinc la teva preparació, per exemple, però donat això que jo no passo per aquí o sí que hi passo, jo, se'n fa com un nus, no? Vull dir, no sabria pas ser jutge amb aquestes coses. El que passa és que, mira, et dic una cosa, l'art fins al segle XX t'ho pots empassar tot, és a dir, és una cosa que t'agrada o no t'agrada, m'agrada el barroc, no m'agrada el barroc, m'agrada no sé què, m'agrada no sé quant, és una qüestió figurativa, una qüestió que tu veus i tal, tant sigui escultura, sigui pintura, sigui el que sigui. Quan entrem al segle XX i això de partir de les segones avantguardes, més que les primeres, però les primeres encara respecten això perquè encara que fos obra abstracta i tal, no deixa de ser un gens que contempla si et provoca coses. Però quan entrem amb la part ja del body art, de les performance, del video art, tot això que ja és una línia que són dels anys 60 cap aquí, clar, hi ha molt d'il·luminat, és a dir... Que fa 70 anys d'això ja. Sí, sí, sí, sí, però hi ha molt d'il·luminat, és a dir, tot això que comença amb una cosa que es diu fluxos, és un tipus d'art que la Yoko Ono és una de les grans adal·lits d'això i aquesta ja t'hi aprenyen el pèl, ja et posaven un vídeo que estava... Ja està, i el vídeo era una pantalla en blanc i durava 10 minuts, no? O John Keish, no? Que s'assella davant del piano i era, no sé què, partitura per un sordo, per un sort i llavors no tocava res. Clar, coses d'aquest tipus que, clar, és veritat, és que és molt bèstia. No, no, ara ho expliques, sí senyor. Clar, hi ha una part determinada o elements molt agressius com els accionistes vianesos que dissimulaven que estrellaven les testicles i no era així. Au. Així de clar. Vull dir que, vull dir que hi ha coses que dius, no, això no es considera, no considero art i això que passava a aquella tercera planta no és que fos molès, és que no entenia res. És que els textos eren impossibles d'entendre. És a dir, unes paranoies, per donar el comentari vulgar, unes palles mentals que no es pot imaginar, és que hi ha dies, i dius, ai, pues això, a veure què vol dir, no? La muntanya era verde. Mira, muy bien. El vídeo funcionava. Ah, sí. no sé, no sóc jo. Ja està. Dius, què? Ara què? Ara què? Això és el que posava. Sí, això era per arrencar. Sí, i després, no? I veies una imatge, no, això era el text explicatiu, no? O més coses, a lo millor. Llavors et posava una imatge i veies un tio que estava, no sé, postrejant-se el cabell. Dius, ara què? Clar, és que, poden ser tan conceptuals que al final no te s'han explicat res. o el que puguin explicar o a lo millor que et vingui el tio, a lo millor, serà un grup artístic que vinguin i que t'ho expliquin durant hores i hores, no? Perquè, clar, si no, no arribarem enlloc. Bé, és una cosa fallida del món contemporàni. Molt bé, aquest tros que has escoltat. Sí, sí. Bueno, Rosa, m'hi ha de medes. No, sinfonia. No, no, intentaré fer-ho així molt educadament, amb un vocabulari així molt educat també, molt contingut. Intentaré fer-ho contingut. Et poso una novena? Sí, això sí. Sobretot, sobretot, vull deixar constància que l'OBC, fantàstica, com sempre, a més a més, l'actuació també del cor de cambra, a veure, són dues coses que n'hi havia, molt bé. El cor de cambra del Palau de la Música i l'Ofeo Català. Molt bé, com sempre, ells i elles, molt professional, d'una qualitat impressionant, que no ens oblidem, que és la novena de Beethoven, la novena sinfonia número 9, en re menor, que és la Coral, el sobrenom de Coral, que molt bé, com sempre, fantàstic. A més, és que el concert dura una hora, són 67 minuts, una hora i veu. O sigui, que a sobre no hi ha ni descans ni res, no pots aixecar-te, estàs allà, amb tota l'educació del món, amb tot el respecte del món, tu com a espectador, com a persona espectadora, i, i, bueno, entres de ple amb les noves incorporacions que va fer a l'auditori. Una vegada us vaig explicar que van fer venir, ara no me'n recordo del nom, però era un nano que cantava flamenc, un cantau de flamenc, no me'n recordo del nom. Sí, ho vas dir. I va ser una fusió molt maca, una fusió molt maca. A més, aquest nano sortia descalç, també, i, bueno, i a més, a més de sortir de, a vegades, doncs que venen gent, jo què sé, corals més atrevides, i va haver-hi també un altre dia que venia una formació que feien una interpretació diferent en clau com de jazz, en comptes de fer-ho així més, cantar-les així en llatí, no?, el text en llatí més avorridot, doncs ho feien així amb una clau així com més atrevida de jazz. Ai, ai, ai. No me'n recordo tampoc com es diuen, que després aquesta gent també ho tenen a Barcelona, també en un teatre, estàvem fent un altre espectacle, no?, vull dir, bueno, doncs, bueno, són fusions, són experiments de fer coses noves, d'estar a l'avantguarda de la cultura, que la música és una cosa viva, vale, fantàstic, estem d'acord, perfecte, clar que sí, i l'editori sempre ho ha demostrat, no?, que ha estat al cap davant de les experiències artístiques, fantàstic. Ai, però què us van fer? Ja estic patint. Però llavors aquesta vegada vam fer una performance, i ho sento, jo dic així de clar, vull dir, ja començo a tenir una edat i jo crec que per allò que llevo en el convento ja està bé, ja està bé, aquests niñatos i niñatas. Vale. L'agrupació Senyor Serrano, comencen bé, comencen fent, a més, allà tot això és en directe, però clar, com que estan a dalt a l'escenari i l'editori és molt gran, hi ha diferents, hi ha la platea, després hi ha un anfiteatre, un segon anfiteatre, hi ha els balcons laterals també, els dos laterals, clar, perquè tenia una bona visibilitat, doncs hi havia una pantalla a davant de tot, que llavors allà s'anava filmant i llavors tu ho anaves veient en directe. Vale. Llavors tenien, allà entre l'orquestra i la zona on es col·loquen els dos corals, ells tenien com una mena de tauleta així allargada, com un taulell, per entendre's així, i allà tenien tot el seu muntatge. En un principi comencen a fer històries d'una flor que neix, era una peònia, una peònia groga, jo no em vaig fixar en el tema del color i no vaig entendre res del color, però bueno, una peònia groga, mira casualment. Després continuem amb que si la Torre Eiffel, que si fotografies de diferents líders extremistes, bueno, extremistes de dretes, millor dit, que si la Merkel, que si la primera ministra anglesa també, el president Bush... Perdona una cosa, Rosa, un segon somment, és a dir, sonava la música, la coral quan calia, correctíssim, tot era paral·lel, sense cap tipus de... Ells la partitura de Beethoven, estàvem tocant la partitura de Beethoven. Però que no estaven fent cap revisió, ni cap posa... No, no, no, era que a la vegada s'estava fent aquesta performance i tu l'estaves... Clar, si l'estaves una mica alt, doncs la podies veure a l'escenari o si no, la veies a la pantalla. Vale, vale, vale. És com una interpretació, suposo, de com ells entenien això de la novena de Beethoven. Vale. I llavors, al final dius, bueno, veia 6 imatges una mica conèxes o inconexes, molt maques, la veritat és que sí. Algunes fotografies també... Surt aquella fotografia d'aquest quadre, no sé si és del Slim, del Slim, que surt el nu femení que es veu perfectament la vulva i tot. Saps què? Xesco, saps quin quadre és? Ah, l'origen del món de Gustaf Corbett. L'origen del món. Que es veu perfectament una vagina mig oberta. Sí, exacte. Doncs aquest també, que dius, això no sé què pinta, aquí... L'origen del món, el naixement... Dius, bueno, vale, tot és com és el sentit de després, també una mica de resurgir... El naixement, sí. Surgir de les cultures i tal. Bueno, vale, però també a més és una obra d'art pictòrica, vale, bueno, continua... Dius, bueno, vale. Després fan una sèrie d'històries que cremen, per exemple, cremen... Jo que sé, per exemple, ha sortit també una orella que dius, vale, com que Albert Dómen també es va quedar sort i això li va fer patir molt i també li va produir i provocar un aïllament social, doncs també surt una orella com de cera, no? Així feta la forma i després arriba un moment que la cremen també. No fa fum apenès, només fa el foc. Vull dir que tot això està molt bé, perquè dius, mira, veus, no es fa fum, no es fa fum, millor dit, però sí que es veu el foc, no? Com es crema, no sé què, i com es desfà. Bueno, té una mica de sentiment, no? i després com tot això arriba com una mena d'abocador, o sigui, la següent part, la sinfonia són quatre moviments, el primer seria aquest, el segon ja veus que és com una mena d'abocador on veus allà totes escombraries, restes de la nostra societat de consum, que si bosse de patates, que si les... No, no acabes de veure que és Coca-Cola, però veus que no és que cola, ja t'ho imagines, que si una cervesa, que si una cinta de casset, que si un preservatiu, que si un... coses de les deixalles, coses de les deixalles, no? I després ja comença a haver-hi una altra, que és d'aquest abocador, clar, perquè tot això es fan referència, han començat amb el tema d'una llavor, o de diversos llavors, que se suposa que, bueno, després igual germina, i la tercera part ja hi ha, és una miqueta més gran, i resulta que hi ha també una noia allà estirada, però vestida en pla, en pla rosalía, en pla amb aquell xandall així de cremallera, però blau de fons, i després, el deia només és de blau, no sé si també, és que després surt una altra noia que també el té com de flors, que dius, bueno, doncs el tema de la renaixa de la primavera, vale, no? Una noia així, bueno, força maca, bueno, una noia, una noia així molt pentinadeta, així cap enrere, així amb una cua, una cua alta, bueno, dius, bueno, doncs el renaixa una altra vegada, que se'l queda mirant a la càmera, que no sé què, bueno, fins aquí vas veient, bueno, mira, interessant, molt innovador i tal, bueno, però arriba un moment que després, ells diuen que això té un altre sentit, que després us llegiré, perquè jo no m'havia llegit el programa, o sigui, vam entrar tal qual, no m'havia donat temps de llegir el programa ni res, sí que havia sentit que havia estat polèmic, la representació del divendres, però no sabia ben bé el perquè, diuen, doncs no ho sé, i llavors tot acaba, que jo pensava que estava gravat, però no, també estava allà en directe, estan en un lateral, i aquesta noia, que es comença a petonejar, amb un altre noi que apareix, un noi i un senyor, després amb un altre, ja comença a formar un trio, que dices, bueno, no sé, bueno, mira, serà un momentet, i mira, l'amor fraternal, jo què sé, que també diu, l'amor de los hermanos, però clar, després apareix que sí una dona també, i també es fan els petons amb la dona, que dices, bueno, molt bé, molt bé, fantàstic, també estan integrant el lesbianisme, la possibilitat de marxar entre dues dones, oi, fantàstic, te'n recordes de la pel·lícula Carme y Lola, i dices, bueno, i a més que amb l'estètica aquesta així una mica choni, és que l'estètica era choni, igual que la Rosalía, una mica, és això, i dices, bueno, pues vale, però després tothom apareix un altre noi, ja comença a haver-hi un intercanvi allà, que dius, bueno, ve un altre noi, després ja quan aparece el negro, ja, que jo ja dices, ui, ui, ui, que dices, però, dada, estic veient això aquí l'auditori, por favor. però es va esnuar-ho a algú o què? No, bueno, del torn de cintura cap a dalt, o sigui, el torn sencer, bueno, excepte les noies que es queden amb sostenidors, ara jo puc desvallar perquè ja ho han fet, i hòstia, és la introducció, sí, sí, sí, però, però són tres grupets, no?, ja et dic, un que es queden dos o tres dones, l'altre que es queden, una dona amb dos homes, un d'aquest és el negre, hòstia, però, o sigui, a sobre són genos de tòpicos, o sigui, no han estat gens original, perquè és que ho han fet tot de tòpics, i després a l'altre que són dos nois amb una noia, la noia és negra, una noia força joveneta, que jo pensava, hosti, si li demano el canet d'identitat, no sé si tindrà 18 anys, però bueno, és igual, o sigui, apunten una miqueta també, que dices, vale, provocació total, què era això? No ho sé, la senyora que jo tenia al costat, penseu que a l'auditori, la mitjana d'edat és al teta, és al teta, però bueno, jo sempre, sempre, em sento molt jovellà, però bueno, és que no és al lloc, no és al lloc, però la senyora em deia a mi al final, clar, quan em vaig veure, jo també abutxeava, perquè jo ho sento molt mai, ho he fet en ma vida, però l'altre dia, no, no, al final ja de tot, a veure, tu aguantas estoicament amb tota l'educació del món, pensant, hosti, per respecte a l'orquestra, estic veient el que estic veient, s'estan atrevint realment a fer això, aquests gamberros, sí, sí, m'entens, que dius, hosti, i no és ells, a veure, la Fundació Serrano, que faci, però com és que l'auditori ho ha permès, això? És el que no entenc. I el director, clar, el director jo pensava, hosti, el director, el Yasuhiro Ono, el japonès, aquest, precisament, el japonès es compra per aquestes coses, i dins, clar, ell tampoc és un mandao, ell li ha pagat, ell li ha pagat per dirigir el concert i punto, no? No sé, aquí deuen haver-hi altres autoritats, aquí dalt. Ha d'haver-hi una prèvia, no? Ha d'haver-hi una assenyança del que és, però la senyora del costat em deia, ai, és que jo no entenc res, no entenc res, però em deia, si tot ha portat la pobra, així com, no entenc res, i jo li deia, home, sí, és que això és una orgia, no, no, sí, ja veig que és una orgia, però clar, és que no entenc res, com dient, què fa aquí una orgia? Dic, home, doncs no ho sé. Doncs ho inspira la música, segons aquest senyor. Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Bueno, però clar, segons aquest senyor, però això seria una, si ells que vulguin dir el que vulguin, ells saben que l'estan provocant, ells ho saben, ho saben, i ho han fet a propòsit, però que vagin a provocar a casa seva. Evidentment. Que diguin, tenim un local a Barcelona, on sigui, que estem fent aquests muntatges, i llavors que li vagi públic, a veure quin públic li anirà, segurament que anirà molta gent, però si, a mi no, a veure, igual jo també hi aniria, però sabem on vas i el que has de fer. En un altre espai. Però no que et colin aquestes coses i que te les empassin, això és una falta total de respecte cap al públic, de mal gust, és una imposició, perquè a més no pots aixecar-te, no pots marxar. Al final sí que jo vaig sentir que hi havia gent que s'aixecava i marxava. Ja. Val? I a més, has de sentir-te una incomoditat i violent, que dius, hosti, jo n'he vingut a veure això. Ho sento molt. Jo venim a veure quatre pasguatos aquí que esmorregen i fan això, ho sento molt, però a l'auditori no és el lloc. No és el lloc i punto. Ja està. Llavors, ells en canvi, clar, després veus, no sé si mereixen que els ho comenti això, però bueno, però de bo que no s'ho mereixen. Ells comenten que és una miqueta el paral·lelisme, diu, una llavor. Ho fan així, no sé qui ha escrit això, perquè tampoc no posen nom, clar, no s'identifiquen, per a què? Covards. Una llavor. Tot el que aquesta llavor necessita per florir. Terra, aigua, llum, música, amor, democràcia, escolta, sexe, cultura, una flor, una peònia groga, uns ideals, un projecte, un pla, la il·lusió per crear una comunitat millor, la posada en marxa del pla i el seu fracàs, la humanitat, la seva imperfecció, les seves debilitats, la impossibilitat de transcendir, la violència, el foc, les cendres, la ràbia, la desesperació. Tot això que us deia allò de cremades, i després, l'acceptació del fracàs, no, la ràbia, perdó, després de les cendres, la ràbia, la desesperació, i després, l'acceptació del fracàs, la tristesa, el lament melancoliós, una pausa, un moment de reflexió, i finalment, mirar-se, acariciar-se, vessar-se, morrejar, confiar que tot pot tornar a sorgir, una llavor. Clar, a sobre, veus que hi ha tota la connotació del moment polític que s'està vivint, que dices, ole, també, ole, o sigui, mescla xurras con Merina, o és això? Tu ho has dit amb la musiqueta, que està molt bé, tu ho has dit, això. Pues mescla xurras con Merina, és el que han fet. Mare de Déu. Parlen de, clar, i no, i clar, per dissimular, o per camuflar-lo, o per fer veure que té una transcendència més internacional, clar, són els moments que estem vivint a Europa. Ja. Són els moments que estem vivint a Europa, clar, si, per exemple, el projecte d'Europa té sentit tal com és, si s'està desfent o no. Això és el que diuen. Aquest tipus de performance són preses de tel. Clar. Però és que això que expliquen aquí, que tu ho llegeixes i dius, ole, hòstia, que maco, no? Sí. Ai, que altivo, no? Que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, que, no té res a veure. Això pot ser d'una forma estètica meravellosa. I encara dius, si estava gravat, si estava filmat, i ho estan passant, perquè resulta que un dia ho han filmat i ho estaven passant, encara passa. Però a sobre, allà, en vivo i en directo, dices, hombre, o sigui, a sobre, tres vegades ho fan. Que no és el lloc. Que no és el lloc. No és el lloc. Sí, sí, sí. No és el lloc. No és el lloc. No és el lloc. Ho sento molt. Sí, sí, sí. Jo m'emprenyaria. Suposo que van passar, sí, sí, sí. Suposo que van passar un bochorno impressionant que els músics, perquè no sabien on posar-se els músics. Claro, els cantants i les cantants de les dos corals també van passar força bochorno. Claro. I aquests pavos allà, pavoneándose, com hacía el Jaume, que es veia a la tele com feia allà el puny aixenat, com dient, que bien lo hemos hecho, com hacemos. Hombre. Que modernos somos. Chaval. Chaval. Però el cor i l'orquestra és magnífico, com sempre, no? És perquè es torni els diners a l'auditori o, si no, mira, un torno de baixada. Però el cor i la música perfecta, no? Sí, sí, és com sempre perfecta i Beethoven, per suposto que sí. Diguem-ne que no els va aturbar això. No, no, no. No, perquè són uns professionals i són fantàstics. Però no és el lloc, no és el lloc. Tio, busca't el teu lloc i busca't el teu àmbit per fer-ho i avisa's. Escolta, anem a fer una performance aquí. Doncs si ja li vindran tota la gent que vulgui que hi vagi, ja està. Jo ja m'hi vaig, però no allà. Sí, sí, sí. Molt bé. Doncs ara passarem al teatre, però res, abans faré un comentari molt petit d'un llibre que és molt petit, que són 100 pàgines i que volia comentar-lo perquè, bueno, ja que abans de passar amb aquest nivell, que així us ho comento molt rapidet que tocava ara, es diu La Dependienta. És un llibre d'una escriptora japonesa que es diu Sayaka Yakura. Molt bé, amb la pronunciació. Sí, sí, sí. Per la pronuncia, jo. És una dona, és una noia. Tu també? Sí. Ja me la presentareu. Sí, no. Ja sabeu com són aquests escriptors japonesos, no? El Murakami, aquesta gent que són molt particulars, ja sabeu que són una manera de ser, una forma, el que dèiem, no? Justament del director d'orquestra, no? Que són d'aquesta tipologia. Bé, és una mica com la societat japonesa veu una dona jove. Jove, perquè té 36 anys. Mira què dic. Jove. Jove. Jove, vull dir que és una persona ja amb una edat, és madureta, però que en aquest cas seria. És jove, jove. Però vull dir que, en teoria, per ells, ja és una persona gran, gairebé, i és una persona que se te passa l'arroz. I és una persona, si sí, així de clar, vull dir, i ho planteja així el llibre. Bé, la dependienta, el llibre és així, diguem aquesta noia que treballa amb una cosa que es diu els conibis. Els conibis és com aquí als supermercats de 24 hores oberts. Ah, d'acord. I treballa per hores. Una noia de 36 anys no pot treballar per hores, perquè en teoria significa dues coses. O bé que ets una desplaçada de la societat o ets una persona que no té una base i un coneixement per poder fer-ho. O que estàs malalta i no pots treballar massa hores. Perquè seria una jornada reduïda d'aquestes? Clar, no, no, no és una jornada reduïda, és que cobres per hores. Clar, tu pots fer més hores o menys hores. Jo puc treballar 5 hores, 10, 15, 4... Clar, és una fórmula típica que tenen allà. Llavors hi ha uns jefes que controlen això. Llavors, aquesta noia és una noia que per la seva manera de ser no vol saber res dels homes. No vol saber dels homes, vull dir, ella no sap si li agraden els homes o les dones o és asexuada. És una noia que no vol tenir una feina fixa i ja li va bé això. A més, ella estava realitzada fent aquesta feina que és una feina peculiar perquè hi ha una sèrie de normes i és que els, quan entra la... Vull dir, han de fer cada dia el que es diu un briefing, no? I han de... A veure què han de dir. Bones dies, i tal, i benvenides. Aquesta forma d'aixecar el cap típic dels japonesos, no? Quan entren els clients a comprar, l'oferta del dia, el no sé què, els sorolls que té la botiga. Clar, ella comença a crear un món, vull dir, al voltant d'aquesta botiga que la fa gairebé, doncs, com obsessa, no? Del que seria aquest espai, no? L'estar allà constantment. Mentrestant, clar, se li tira a sobre la germana, se li tira a sobre la gent, escolta'm, però com és que no estàs en cap noi? Com és això? Llavors, entra un noi que és un desastre amb aquesta botiga, amb aquest supermercat, no? A més, un noi que no és gens atractiu, diuen que és un sac d'ossos, no? Vull dir, és tot os, no? i poca xitxa, vull dir, que no té res de particular, és bort... És un esquelet d'un Dante, ho dius d'una manera... Sí, sí, sí, és bort, és una persona que no vol treballar o que vol treballar el mínim possible, que el mantinguin, és a dir, és una cosa terrorífica, és l'antiésser, no? Per tenir una relació amb una dona, no? O amb qui sigui, no? En general, no? És antisocial, i llavors ella el fot a casa. Hòstia! Però el fot a casa per interès d'ella, perquè d'aquesta manera callarà a la societat. Ah, perquè ella no té parella, ja. És molt fort, i jo em vaig quedar, vaig dir, ala, que bèstia, és petit, és un llibre de 100 pàgines, però quina mala llet tenen aquests japonesos, i a més una dona la que ho escriu això, vull dir, que deixa, clar, és una crítica feroxa a la llibertat de la dona, que foti el que vulgui, no? Per què tinc que tenir fills? Per què? Però clar, ja ella, bueno, amb aquest element de submissió el posa a casa, que no fot brot, que l'ha de mantenir ella, vull dir, amb aquesta cosa, i es queixa del menjar que li posa, és un masclista de nassos, però en canvi, la seva germana està encantada que tingui un home a casa. Vull dir, les seves amigues, clar, no? I a partir d'aquí, bueno, es produeix una reacció determinada que al final ella, doncs, decideix fer una, pren una decisió molt correcta i és seguir tal com estic i tornar a treballar, perquè al final es planteja deixar aquesta, per trobar una, aquesta supermercat per trobar una feina fixa. Però clar, què passa? Al final diu, perquè si jo em sento dependenta de Conibis, que és aquesta cosa també reiterativa dels japoneses amb els seus llibres, per què tinc que deixar això? Soc feliç fent això, no? Doncs segueix sent feliç, fa fora aquest tio i per tant ella es convertirà, això sí, per la societat en un bitxo raro, però en canvi per ella mateixa és lliure. Per tant, no ha de tenir relacions amb ningú. Es mirarà el mirall i s'agradarà. I és una persona totalment sociable, que té amistats, això sí, però en canvi en aquesta part de la seva vida privada no vol tenir aquest vincle. Per tant, és el que hi ha. No n'hi do. Molt bé. Teatre, Jaume. Jaume per aquí i així rebarem tant després per allà. Així que comenta'ns. Pimpan. El teatre del... com se diu això ara? De l'impostor, m'has dit? No. O del... De l'oprimit? De l'oprimit. De l'oprimit. Sí, sí, sí, sí. Perdona. Teatre de l'oprimit. En definitiva, aquest és un teatre que es fa cap allà, cap allà a Can Felipa, que diuen. És un lloc on... que va... Bueno, que hi ha una d'això... Que va a Dalona bastant abans, no? Sí, gairebé, eh? Vull dir... Sí, sí, gaire tocan, no? A Dalona. Que sortim de Barcelona. Ja. I llavors, doncs, és un centre cívic d'aquests, oi? Que hi ha moltíssima gent. Aquella és una zona molt poblada i tal. I treballa una noia que tenim així a la ràdio. És una noia que té un... d'això, una problemàtica mental, però que és un encant total i absolut. Vull dir, tant de bo, totes les mostres fossin així d'agradables. Va, anem-la a veure, a veure què fan i tal. Bé, us en recordeu que jo us havia parlat d'un grup a Sant Boi que es diu... Ha, ara me'n recordaré. És un grup, també, de persones amb problemàtica mental. Però que fan una fundació, Mariana, o no? No, no. i d'ahir... Bé, ja ho recordarem, sí. Explica'ns qui són i què fan i a partir d'aquí ja surt. I llavors aquests, doncs, bueno, han fet obres i estan força interessants. Doncs, aquest lloc que vam anar a veure, aquesta obra, que portava el títol de dues noies, demà en recordo com era. Sí. doncs, era un... arriben a imitar el que precisament és l'auga del senyor Esteve. Ah. Sí, o sigui, la llibertat de decidir, no? Vull dir, perquè la noia, doncs, bueno, fa la càrrega d'advocat perquè el pare i la mare doncs així ho volen i... però el pare no hi és, eh? Tot era un noies allà. Sabeu que només estava jo... la representació aquí. Una bona representació masculina, no? Sí, això de bona. Bueno, si un... la moral sempre i l'autoestima ben alta, vinga. Llavors, doncs, bueno, vull dir, hi ha una filla que ha estudiat l'advocacia, que és el que els pares volen, però paral·lelament ha estudiat la col·lina. I diu, ui, si a mi m'agrada més això. I llavors li planteja a la mare, diu, no, jo... I la mare diu, m'has desgraciat la vida. Però igual que... Sí, sí, aquesta noia, pobra. però està bé perquè un cop acaba l'obra, que l'acaben d'aquella manera oberta, llavors fan allò de dir que el que feien aquests, que dic... De Sant Boi. Els de Sant Boi. Sí. Doncs, llavors diu, i com és? I en quin punt s'espatlla això, no? I llavors diu, sí, a mi m'agradaria, pam, i puja a dalt una altra actriu o una altra noia que vol actuar i fan les coses d'una altra manera, evidentment, és més hàbil, per dir-ho d'una manera, i llavors a la mama l'hi explica d'una manera, que la mama, pobret, també, tot el contrari d'aquesta... Li fa peneta. que això li fa peneta. Molt bé, tu, vull dir, va ser molt interessant, érem una bona colla allà, i d'actrius n'hi havia unes quantes, també. Em va sobtar molt la iaia. Sí, però estem parlant d'actrius amateurs, actors amateurs, no? Sí, sí, i que tenen les seves dificultats per integrar-se en el context social i tal. Llavors, la iaia és una persona que tota l'estona la tenim en presència, i porta com una cua llarga, no? I és com si fos la mateixa tradició, això, no? Vull dir, aquella cua, de la manera que la ramena i tot això. Em va agradar molt perquè em va fer pensar amb la meva dàvia, no? que d'una manera o altra governava la nau de casa meva, sobretot quan s'esvalutava alguna cosa, i allà, doncs, ve a ser el mateix. El que passa és que, o sigui, sí, però no, o sigui, paral·lelament també, doncs, dius, sí, ara fotrem tot això en l'aire, tot això que tenim aquí organitzat ja, tota la cultura, tot el que, l'únic que has de fer és obrir, és seguir, va, ja ho sabeu. Sí, sí, sí, va agradar, per veritat, va estar molt bé. Doncs vinga. Rosa, Xirre Valentine. Vale, home, molt xuli. Sí. Molt xuli, la versió de, bueno, és un text del Willy Russell, la direcció és del Miquel Gorris, i la protagonista és la, eh, Mercè Aranega, vale, és la gira que estan fent ara per als teatres així, municipals i tal, la vas estar fent a Barcelona, no? Jo la vaig veure a Sant Cugat, que la tenien allà programada, em van regalar entrades, i mira, doncs, vaig cap allà. Era un regal de Nadal. Quina sort que tenies. Era un regal de Nadal, per quan vingués aquí a Sant Cugat, mira. Bé, la història és senzilla, és la història d'una senyora que és una mestressa de casa, la Shirley Valentine, viuen a Liverpool, ella ja està a casa sola preparant el sopar pel seu home, que ha de venir a treballar, normal, i ella l'hi està preparant, normal com era, llavors, o com encara hi ha algunes realitats que són normals, que no... Destaquem-ho això, no, destaquem-ho. No, però bueno, és un personatge, és un perfil de persona, no? de la situació que jo crec que cada cop és menys freqüent, o no sé si tal com s'està evolucionant avui dia, torna a ser més freqüent, no ho sé ja, perquè al final hi ha dubtes de... Jo crec que... A veure, tu des de la teva visió masculina, vinga. No masclista, eh? No, he dit masculina, sí. Sí, jo crec, bueno, jo en això em fixo, sobretot articles, em llegeixo força, i el que diuen, si més no homes, eh? Vull dir que val a dir-ho, no? Sí. Diu que el que manca és que la dona en un principi doncs cregui que ja està en situació d'igualtat. Si s'ho creu és quan acabarà imposant-ho, però no és que encara no ho acaba... No s'ho acaba de creure. No s'ho acaba de creure. O no acaba de tenir oportunitats, a lo millor. També, però vull dir, però per aquell que no... Em sembla que era el Mercier Comas, eh? Que és un escriptor també, deia, diu, és que necessitem que s'ho cregui perquè és quan les coses canvien, no? Exacte. És com, per exemple, bueno, si no fas trampa, la revolució doncs es va fer a Rússia perquè s'ho va creure tothom allà. i van fer força, van fer pinya. Però, bueno, allò va ser massa... Esclar que els nazis també, però els nazis ho van fer d'una altra manera, no hi ha dubte. Amb el documental aquest que vaig veure... Sí, no? Aquest sí que ahir ho reflecteix. Fa fredot. I quan penses que aquí també pot treure la cua aquesta manera de fer les coses, no ho sé. Una cosa molt tonta, i ara parles això del... No, no, sí, digues. La pel·lícula no sabia que s'havia utilitzat la banda sonora a l'ocell de foc d'Igor Stravinsky. A Sirri Valentin. A Sirri Valentin, la pel·lícula, eh? Sí. Vull dir que no és que l'està mirant aquí ara i m'ha sorprès. Jo el que us anava a dir també després que jo sé que va haver-hi fa uns anys la versió de l'Emparo Moreno a Barcelona, que és el que també estava molt bé, la gent que la va veure estava encantada. Sí, jo que estava molt bé, va ser una de les grans obres. Aquesta també està molt bé en la Mercè Arànega, de bo que sí. I després la pel·lícula, que la pel·lícula ja té uns anys, ja té uns anyets ja. Es veu que també està molt bé perquè gent que va veure la versió de l'Emparo Moreno i que després va veure la pel·lícula diu que li va agradar igualment, eh? Diu, home, a vegades es pensa, esclar, com que ja sé de què va, doncs quan ho vegi no m'agradarà o no em sorprendrà. I no diu que sí, que la pel·lícula va estar molt bé, eh? En quant a les músiques, les músiques que posen aquí a la... posen tres o quatre, que són així molt canyeres. Jo en anglès ja sabeu... No sé si... I fa uno que diu que les xiques volen... les girls... Ah, eh... volen trepitjar fort o volen no sé què... Ah, és la... the girls that want... Sí, aquesta. Fan de la... Això, fan. Volen divertir-se o volen... Les noies volen divertir-se. Aquesta. I després... Aquesta, aquesta, sí. Doncs ella està parlant allà amb la paret, perquè és que els fills ja han marxat de casa, ja s'han independitzat... Bé, un està d'ocupa, l'altre no sé què està fent... Bé, són nanos d'avui dia, nanos d'avui dia, no? La vida moderna. I ella, doncs, fa ja les patates fregides amb un ou ferrat cada nit pel marit, no? Excepte els dijous que toca un bistec. Però bé, aquells dijous tampoc li posaràs el bistec, tu. Bé, és una mica la vida aquesta, doncs la mestressa de casa, d'avorrida, de la vida monòtona, de no sé què, de què ha passat amb els seus somnis, no? Com és que ha arribat aquesta situació, que realment ella no s'ha espavilat per si mateixa, allò que t'he deies tu, eh, Jaume? Que no s'ha espavilat, que no ha apostat per si mateixa, que no s'ha dedicat a una professió... No s'ho ha cregut. No s'ho ha cregut. També és que s'ha quedat amb la posició més fàcil i més còmoda, també, segons com. És que cada cas és cada cas. I s'ha de veure'n. Mai no podem generalitzar ni posar tòpics, perquè, clar, cada cas s'ha de veure, no? Sí, sí. I voler una miqueta aquesta situació que té ella i una amiga que li proposa d'anar a passar 15 dies, la convida, i la convida, passa 15 dies a Grècia. Deie, pues, ja una miqueta de vacances i tal, no, a descansar i tal, i, bueno, accepta. Però, clar, mentre que ella es decideix si va o no va a Grècia, també es divertir tot el monòleg, perquè tota l'estona és ella sola, no? I aquest monòleg. És aquesta? Aquesta, aquesta, sí, senyor. És algo així com girls... Just want to have fun. La sí que se lo queren passar bien de la Cindy Lauper. Exacte, sí que lo queren passar bien, sí que fan. Sí, sí, vale. Doncs aquesta. Està molt divertida, és una cosa molt divertida. I tant. dels anys 80, 83 o 84, no és més. Doncs aquesta la posen. Molt bé. Vull dir, les tres cançons que posen estan molt bé, no me les vaig apuntar, però estan molt ben aconseguides, no? Perquè donen el toque, doncs això de vitalitat, d'esforç, de vinga, va, activem-nos, fem coses, que la vida val la pena, no? I és el missatge que està positiu, i se't queda el missatge positiu tot el moment, no? I és veure la transformació que va fer amb ella des que comença, que sembla una iaia, de debò, en la forma que va vestida, amb el davantal, amb aquella jaqueteta, així en plan anglesa, de Liverpool, clar. Sí. En l'evolució que va fent, des que decideix ja marxar, el vestidet que es posa allà per marxar de viatge, i després ja un cop està allà, ja amb un playero així ampli, així en plan que aquí, jo què sé, la Elizabeth Taylor, per exemple, no?, si en plan, buah, hi ha marxar de vista allà suelto, hi ha la melena al vent, això sí que és una vida, i hi ha com es mou, no?, amb quina disperpaja, quina soltura, ella es mou, no?, és una liberació, és la seva liberació, no?, la relació que té amb un grec, però que no és tampoc una liberació estable, és senzillament, doncs li serveix per dir, a veure, val la pena, i encara estic aquí, i vinga, i la vida em pot deparar moltes coses, no?, i sobretot estimar-se a si mateixa, no?, i, bueno, està molt bé, no?, i després la reacció del marit, de per què no tornes, perquè allà es vol quedar a viure a Grècia, bueno, al final, després ja estàs molt divertit, també, sí, sí, sí, no, no explico, perquè sí, des d'abafes que si l'estan fent, o si veieu la pel·lícula, val la pena, es veu tota l'evolució d'ella, però tot amb un sentit, amb molt bon sentit de l'humor, que ella mateixa es qüestiona, es qüestiona les coses, i la situació que li passa, està molt bé, està molt bé, bueno, vosaltres, bueno, sí, ara ara veurà la pel·lícula, també, sí, Jaume, si en tres minuts ens parlen, o dos minuts, de l'home de McIntosh, ens ho arregles, i es van ja per allò de Sense8, perquè així com veurem els capítols i podem parlar més, sí, sí, sí, el John Huston, sí, és un realitzador d'aquells, que sempre m'ha agradat, sempre, sempre, perquè és un director clàssic, sí, sap trobar, cinema clàssic americà, com el que parlàvem, com el Clint Eastwood, exacte, també és un clàssic, i llavors aquí, aquí fa una pel·lícula molt senzillota, no?, estem parlant del polític bo i el que no, i el que no ho és, no?, i llavors, bueno, es desconeixen molt entre els dos, sí, però hi ha com una certa innocència per part del bo, i li passen coses, i l'altre és el que va apretant, perquè les coses s'adrien complicat, i per aquí al mig tenim el Jane Fonda, tenim el d'això, el Paul Newman, tenim el James Mason, que és una pel·lícula, estem parlant dels 50, aquesta pel·lícula, aproximadament, sí, no m'he fixat, no en recordo, no m'he mirat, i bé, és una pel·lícula que es veu de cony de tu, sí, sí, vull dir, un cop estàs dins ella, ja dius, fins que s'acabi, eh?, vull dir que no, que no em volessin, que no em toqui, això, sí, però d'on l'he vist? Aquesta pel·lícula és que vull recuperar, i l'he vist, jo l'havia vist ja, sí, ah, una illa allà a Irlanda, i llavors allà és on es desenvolupa tot el nus, molt bé, bé, vull dir, molt clàssic, eh?, si vols. Aquell dublinesus, mare de Déu-sac-ho, sí, m'encanta, el dels dublinesus, jo el moment en què està l'Angélica Houston a sota, escoltant la cançó que sona de dalt, jo ja em torno tonto, vull dir, és una meravella de pel·lícula, l'Angélica és que té un registre, és brutal, el de l'Angélica Houston, a banda de ser allò, i mira que no té res atractiu, és un moment que ella baixa l'escala, no?, un moment que és crític, llavors sent a dalt que canta algú, i aquell moment, és que és un dels, per mi, dels més macos de la història del cinema, que no t'està ensenyant res de l'altre món, però té una fragilitat aquell moment, i una manera, és que jo, jo amb aquesta pel·lícula, estic encantat, no, encara es queden 30 segons, canta'ns algú, cantem algú, no? Posa-li la força, posa-li la força, posa-li força, sí. Ens veiem la setmana que ve. Ens veiem, que vagi bé. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Fins demà!