La vida de Teo, Prokofiev a l’OBC, Missió Impossible, Mistress America, documentals Waste Land/Workingman’s Death, Mr. Holmes i el disc de La Marató

Bébé, can't you see? I fall, fall, fall, head over here. Bébé, can't you see? Eh, Jaume? Un dia cascarem. Que ens hem espantat, eh? El David. Un dia cascarem, aquí. És que la cintúnia comença així, d'aquella manera, tant de cop, no? El Jaume ja té una edat que no està per aquest centre. És el que hi ha. Rosa, com estem, guapa? Bé, bé, molt bé. Sí? David? Bé, bé. Fantàstic, avui som quatre. Sí, home, bé. Això va sumant. Fem quòrum. La setmana passada érem dos. No, que és el Jaume. Hem fet una xerrada aquí, el Jaume i jo. Hem estat dos dos aquí, xinotxant o no? Molt bé, molt bé. L'has esborrat, aquell programa. No, no, no, no. Mamà, no, no. Aquest es pot recuperar després a Radio d'Esbert a la carta, eh? Sí, sí. S'han gravat allà tots els programes, sí. A radiodesbert.com, a la part del Pòscar, es diu David això? Podcast. Podcast, perdó. Ell ho dient malament. Es va a buscar l'història. És especialista que tenim aquí, dia, informàtic del programa. De Relombron. De Relombron, exacte. Travia una empresa que es diu... Empeça per aixecar a Port P, no? Sí, vinga, dones més dades. Esborrat, guapo. No, home, no, fill, home. Escolta'm, és que això és catxer, tio. Sí, sí. La fotem, home. I 20 centímetres, també. També, també. És una pel·lícula que sortia el Pobre Pujol, que també ensenyava el sabaler, també. És una gent urbana, és una gent urbana. Molt bé, doncs avui parlarem, com sempre, a part de sexe, de teatre, de música, parlem de la vida de Teo, parlem de música a l'Auditori Romer i Julieta, del Prokofiev. M'encanten a mi aquests senyors russos d'aquest període. Per com sona el nom, no? Sí, sí, sí, mola, mola. No, però són molt bons aquests russos, eh? No, no em sona molt bé. No sé què és, però si sona de conya. I el ballet sona millor. També, també, també. Parlem d'un llibre, que has dit on ni lo ves ni lo veràs, que ja expliquem de què va la cosa. I cinema, tenim Missió Impossible, Nació en secreta, que per mi és una obra d'arte. L'altra, ara me la torno. De Mistres d'Amèrica, parlem del fòrum que està veient la Rosa, de créixer sense consumir, Waisland. Parlem d'una pel·lícula de Michael Winterbottom, El rostro de l'Àngel, Una pasteleria en Tòquio, que això ens ho explica la Rosa, que jo no sé de què va. Sí, el tema també l'ha vist. Jo també l'he vist. I n'entrenem per una mica si tenim temps de Mr. Holmes i Aprendent de Conducir, dos novetats també, vull dir, bueno, una bona selecció, que crec que tenim de cinema. Avui, i comença el Jaume a parlar-nos de la vida de Teo. Ah, sí, i per cert, una cosa, que ens ha portat el de Rosa al magnífic disc de la Marató, que tenim aquí, d'aquest any, que l'anirem recuperant també la setmana que ve. L'has obert? Sí, sí, sí, sí, és magnífic. Hi ha cantants del nivell de Macaco, tenim a Niña Pastori, a Carlos Baute, cantant en català. Sí, està molt bé que la Baute. Et regalo, eh? Aute. Aute. Baute, Baute, Baute. Carlos Baute. Anxagués l'Aute. No, Luis Eduardo Baute, no, no, no. És aquell venezolà, cantant en català. A més, amb el mateix ritme de salsa bachata, genial, eh? Molt bé, molt bé. Sí, sí, sí, sí. Doncs mira, també recuperarem un altre moment. La posem, la posem si vols. Sí, sí, sí. Sí, sí, aquesta és més marxosa encara. Tenim a Bebe, tenim a Los Secretos, tenim al Super 3 també a Raimon, amb l'Orquestra Sinfònica de Barcelona, que avui parlem justament d'aquesta orquestra, que és la que Rosa ha pogut veure i tal. Bé, doncs, bueno, magnífica. Avui la Rosa li fa gràcia una cançoneta, posarem qualsevol nit pot sortir al sol, i m'encanta aquesta cançó també. El Sisa. Sí, la versió del Macaco. I mira, i marxarem potser amb aquesta cançó de Carlos Bauta, que et sembla, eh? En ritme. Ok, sí, molt bé, molt bé. I així marxem. No posem la sintonia i marxem amb aquesta cançoneta. Vinga, posa la música i que marxem. Vale, fantàstic, posa, però ja està. Perquè hi ha algú que ha de fer el sopar. No, que el Jaume s'anima i es posa a ballar i no hi ha manera. Llavors no parlem, no fem res. No hem de preixar el sopar de peix avui, tu. Sí, per cert. Però ja està feta, eh? Ja està feta, eh? Exacte. Una crida total per tot a Barcelona, que el David ens convida a casa seva. Però com el programa està gravat, quan s'anmeti, ja no quedarà el sopar. Ja no hi ha el sopar. Bé, dona igual. Igualment, el dijous a la nit, a casa del David anem tots a celebrar-ho. El dijous, sí. Exacte. Molt bé. Hola. Jaume, la vida de teu. Bé, jo vaig estar en l'acte de commemoració del Línia Internacional de les Persones amb Discapacitat, aspecte que va canviant de mica en mica. Sí. Es tracta de diversitat en quant a capacitats, eh? I això es va fer el dissabte, el dia... aquest dissabte passat, el dia 28 de novembre, a les 6 de la tarda, al Centre Cultural Mercè Rodoreda d'aquí a Sant Joan d'Espí, no? Llavors, bé, primer hi va haver, doncs, un dalt denunci amb actors i actrius de l'associació Estel, que és una associació que treballa per, precisament, per recuperar materials i tal, de tota mena. Jo hi he assistit alguna vegada, està a l'entrada de Sant Feliu, i va ser molt interessant perquè, doncs bé, doncs veiem tot un seguit de persones amb aquestes capacitats que tenen, doncs actuant i mostrant-nos pràcticament una obra petita de teatre. Després es va presentar al viatge amb actors i actrius de Tastidis, que és una altra associació, també, que està dins en aquest àmbit i que treballa, doncs, amb xicots que tenen habilitats diferents, eh? I va estar molt bé perquè és un viatge que fan i de la manera que van imitant tots i tal. És allò de la reiteració de gesticulacions, són vuit o deu actors que hi ha a l'escenari i cadascun d'ells ha de fer exactament el que ha fet el primer. I per acabar, doncs, vam tenir l'estrena de La vida de Teo, una obra d'Emilio Corral, que amb l'actuació d'Adolfo Álvarez i Judit Saula, que Adolfo Álvarez hem de dir que és una persona que no hi veu, o sigui que no té vista, i llavors, doncs, sobre l'escenari, doncs, fa que vaig veure una persona que de la manera que s'orienta i com la porta, veritablement, d'una manera extraordinària, la Judit Saula. De tot una mica. Això és un espectacle, sobretot aquest últim, és un espectacle no fet per discapacitats, que sí, eh? Com veieu, o per capacitats diferents. O sigui, aquest senyor no té vista, però sí que té la capacitat de saber estar sobre l'escenari. Ell té un component de travestit, o sigui, es dispreça de diferents formes, i llavors, doncs, ens va oferir, doncs, des de les dificultats del naixement, el moment que va arribar aquí, enamorat de Rafael Carrà... Ui! En fi, vull dir, tot un programa, no? Això ha de venir al sud, no? Ha de venir al sud. Home, és una icona dels anys 70, però també una icona gay, no? Estem parlant del travestisme, no? Naturalment. És lògic, no? O sigui, però va estar molt bé, i el que sí que se'ns va assabentar és que aquesta no és la història del Teo, que és ell, no? Sinó que aquesta és la història que l'any que ve sí que estarà acabada i que tindrà un final diferent, eh? Per què? Doncs perquè es veu que no va tenir temps, o, bueno, que se li va passar l'arròs, que diuen, i llavors no ha tingut capacitat per presentar-ho amb aquesta xicota, la Judit Saula, que la veritat em va agradar moltíssim, eh? Vull dir, una capacitat d'estar amb una diferenciació de personatges i tal. Dia Internacional, l'onzena, mostra, ja va la onzena, que fan a Sant Joan d'Espí, i la veritat és que va estar molt bé. Fantàstic. Escolta, doncs m'hi ha perdut un compte per una altra edició, no? Perquè així imagino que cada any aniran repetint, no? Aniran fent... Sí, acostumo a anar-hi, eh? Fantàstic. Doncs si ho podem, quan arriba el seu moment, a veure si prèviament ho podem promocionar abans, perquè val la pena, és el que diem, no? Rosa, parla'ns ara del Prokofiev, aquest que em posava a mi com una miqueta així cardíac, no? Pel nom, no? Home, és que ho dius amb molta raó, no? Sí, sí. És el concert que vam fer el cap de setmana passat a l'Auditori, amb la OBC, a l'Orquestra de Barcelona, i, clar, bueno, el concert es deia així, perquè sempre agafen el nom de la peça més important, o més coneguda, o de més transcendència, no? que és el ballet Dromeu i Julieta. És magnífic. Després us explico les altres dues passes, també. Aquesta era la segona part. És, bueno, és un ballet i el que vam fer és una selecció, eh? D'algunes de les presses. Per exemple, van tocar el Montesc i Capulets, que és quan es troben, ja, com una festa, i es troben tots dos, llavors allà hi ha molta algaravia, molta jaleó, no? Després apareix la jove Julieta, que és també amb una música molt fresca, molt alegre, molt juvenil, eh? Ha aparegut la noia, que era, de fet, Julieta té 14 anys, però recordo que la història és que ja té 14 anys i el Romeu té 15 només, eh? Sí. D'algunes, després s'ha apareix també... És quan un se n'ha mort de la vida. Eren molt joves. Sí, eren nens. No, això jo no ho crec, eh? No. No, és la primera experiència, no vol dir que sigui... Suposo que hi ha de tot, no? Hi ha casos que potser durar tota la vida, però que això no és real, eh? És estrany, no? Tot això és enari, eh? Com riu, com riu. És un provocador. Que no existia. El Romeu i la Julieta existien en aquestes famílies, però el Romeu i la Julieta no existien, eh? Això s'ha inventat. Clar. Bueno, home, ho han de posar persones molt joves perquè encara no estan contaminats de tot l'ambient que s'està vivint i de les rencilles que hi ha entre les famílies, no? Sí. Després... És un bitxo. Vinga, va, diga-ho, Jaume. Digue-ho, va, va. Perdó, però esclar, Directament, no? Aquí no hi ha freno. Solti, soli. Vinga, va. Digues, digues. Vinga, després una altra escena apareix el frara Lawrence, que és aquell frara que els ajuda, eh? Que és coneixedor després del seu amor i com els ajuda fins i tot quan arriben per trobar-se o per fer semblar que s'havien mort i tot això, no? Clar, aquí ja és diferent la música que introduceix aquest senyor. Hi ha una altra escena, després hi ha un altre que es diu Madrigal, tot això amb tipus de música també. Exacte, no? Que moltes fins i tot tenen, doncs, danses populars també i hi ha molt de lirisme. Màscar, Romeu i Julieta abans de separar-se, tot són escenes, eh? La dansa de les noies antillanes, eh? Tot això t'està dient el tipus de música que està sonant, eh? Un altre, el de Romeu davant la tomba de Julieta que aquestes bufes sonen passada també. Però és un balet, això, Rosa. És un balet. Romeu i Julieta és un balet. És la música del balet. Sí, sí, sí, és la música del balet. Evidentment, vale, vale, vale. Clar, sentint aquesta música jo reconec que no havia anat a veure mai el balet de Romeu i Julieta. He vist, per exemple, el llac del cisne, sí, que és una passada. Doncs aquest, per exemple, estaria molt bé d'anar-lo a veure, no? Segur que disfrutaríem moltíssim, no? Segur. Encara que sigui en el cinema, això. És que és molt distret. Sí, jo sé que els cinevalls, per exemple, també fan retransmissió de balets, no? I d'òpera, sí, que sí, David. Ha estat conçut els rock. Clar. Molt bé. Doncs mira, és una altra opció. És una altra opció. Sí, de la programació i anar-lo a veure. Clar, clar. Vale? Doncs és molt xulo, és molt xulo. De fet, penseu, penseu que el Stravinsky, Stravinsky va arribar a dir, el compositor va arribar a dir que la música, diu, és per si sola, és incapaç d'expressar res. En canvi, la reflexió que es fa amb aquest concert, amb aquest balet de Romeu i Julieta, precisament, diu, potser sí que dubtem de les paraules de l'Stravinsky, la música per si sola sí que pot també expressar moltes coses. Doncs aquesta és la part així més vistosa, més espectacular. Clar, l'auditorista va preda gom a gom, la gent entusiasmada del públic dret, bueno, entusiasmats, no? Després, bueno, després no ho, abans, les altres dues peces que també eren molt maques, de debò que va ser un concert preciós, van ser un concert per a Clarinetti Orquestra, del Copland, de l'Aaron Copland, tot això són autors contemporanis, perquè el Copland, per exemple, va morir en 1990 només, i aquesta obra, aquest concepte, el va composar entre el 1947 i el 48, o sigui, que és molt recent. I estem parlant de música clàssica o música d'aquesta dodecafònica? és música clàssica, el que passa que té molta, molta, a veure, molta influència de jazz. D'acord. Pensa que li va, va ser per encàrrec, el gran encàrrec li va fer el Benny Goodman. Home. Sí, llavors, clar, és un intèrpret de jazz i expressament li va encarregar, no? Però, a veure, música, insisteixo, amb moltes connotacions jazzístiques, però, de fet, és clàssica, eh? El va composar quan va estar a Rio de Janeiro, d'acord? Que sona, per això sona també com una mica de músiques del sud. Llavors, els van fer, és un concert, ja he dit, que és per a clarinet i orquestra, té dos moviments, que estan connectats per una cadència, una cadència és un solo, d'acord? I que la interpreta un solista, un clarinetista, que es diu Víctor de la Rosa, una passada, aquest nano superjove, a més és d'aquí, un clarinetista format a l'SMUC, a l'Escola de Música de Catalunya, d'allà dalt de l'auditori, que està actuant per tot el món, per tot el món, està tenint molt d'èxit, que està participant també en diverses orquestres i ensambles, croixen, per exemple, i a més està també fent de professor, a on? És professor també de clarinet i repertori al Conservatori Superior de les Illes Balears. Vaja. I a més codirector artístic de la Mallorca Summer Academy. Va ser molt interessant perquè, bueno, vull dir que aquest solo és el que enllaça les dues peces i llavors és a la segona part on es nota més les influències racístiques, no? Les influències, descaradament i expressament, d'acord? En aquest concert vam fer una hora abans, jo vaig anar dissabte, vaig anar amb la Lourdes per set, eh? Lourdes, a veure si arribem un dia ja per aquí. Vam disfrutar molt, eh? Amb aquest concert moltíssim. Molt bé. Doncs vam fer una petita entrevista amb aquest solista, perquè hi ha alguns concerts que una hora abans fan com una conferència prèvia i llavors ens explica una miqueta que seran o bé els instruments, o bé el compositor, o bé això, en aquest cas, el clarinetista. I vam fer una petita entrevista i dels grups. Això està de moda, eh? Va ser molt interessant. Està de moda, això, ara. Bueno, a l'auditoria ja fa temps, ja fa temps que ho fan, eh? Potser van ser dels pioners. Sí, jo ho dic que no fa gaire... Amb els teatres també sé que ho fan, no? Per exemple. El teatre segur. Després de l'obra, normalment ho fan. Ah, sí? Jo m'he quedat amb alguna que després de l'obra ho han fet. O mig, també. L'altre dia vaig estar en un concert de sardanes. Bueno, no eren ben més sardanes, eh? I llavors hi va haver un clarinetista també, perdó, aquesta... Un oboe? No, no, no. El saxo? No. De les sardanes, les cobles. Sí. No sé com se diu ara, no me'n recordo, eh? Sí, sí. Hi ha un aparell. I va... També va parar un moment així a la meitat de l'actuació i llavors va explicar com funcionava, com sonava i tal. O sigui que va estar molt bé també. Sí, senyora com didàctic, no? Això, vull dir que sembla... Per això dic que sembla que està de moda, això. Sí, sí. Ja està, ja està. No, no, no, que molt bé, que sí, sí. Fantàstic. I ja sé, la primera peça era era una peça molt curteta que dura 6 minuts, no 8 minuts, molt curteta. És una de Samuel Barber que es diu Adagio per a cordes. En principi era un quartet però bueno, ja de per si van veure que l'adagio per a cordes perquè dura per a si mateixa com per fer una peça única, no? I és una peça molt coneguda perquè s'ha utilitzat a la banda sonora de la pel·lícula Platón i no hi ha de més pel·lícules, eh? Com es diu Adagio, Ford? Adagio? Per a cordes, ara no sé dir-ho en anglès. Ostres, però això és boníssim, eh? Això és el més trist que et puguis tirar l'esquena. És que s'utilitza també en molts enterraments. Ens ho han estat explicant, per exemple, de Greys de Mònaco i així, o sigui, és molt habitual posar-lo... Això és molt bèstia. Sí, sí, sí, però és curteta, ja et dic, són vuit minutets i sí, sí, sí, però això és molt trist. I sí que és veritat, i s'ha utilitzat, però com a banda sonora de moltes pel·lícules, eh? I això de qui és? El Samuel, no, no, Samuel Barber, que també és contemporani. El Samuel Barber pensa que aquesta obra la va composar el 1936, que és el mateix any també que el Procòfies estava composant Romeo i Julieta. O sigui, són totes contemporanies, eh? Sí, sí, són des de l'època, clar. Però això és molt... diferents de fer-ho, no? Com estaven composant a Nord-Amèrica? Els dos primers són americans, nord-americans, el Samuel Barber i l'Aaron Copland, el Copland, i en canvi el Procòfies, bé, és rus, no? Ja tots ho sabem, no? Però bé, era una miqueta el que s'estava fent a la mateixa època que s'estava fent a les dues a banda i banda de l'Atlàntic, no? Molt bé, un concert xulíssim, maquíssim, molt recomanable, molt. Sí, es diu Adagio for Strings. Ah, Strings, doncs sí, això. Sí que em sona a mi, és que és bestial, aquesta. Sí, i quan comencen ja els primers acords, els primers acords, de seguida t'ho recorden, sí, sí, t'haver-ho sentit, però a més d'una pel·lícula, a més d'una pel·lícula. Jo recordo que Plató no era recurrent, aquesta cançoneta, em se n'ha de dir? Sí, sí, sí. Era recurrent, jo recordo que pam, pam, pam, ara mateix no l'ubico, però recordo que vas dir, uh, em posava els pèls de punt també aquesta cançó. Perdó. Molt bé. Doncs el que farem ara és una mica, una cosa d'un llibre, no em diu una cosa, vull dir un llibre, no, perquè és com molt truculent. Casdelló, ai, Casdelló, Casdelló, espera, no me'n recordo, és que avui tinc el cap jo en un altre lloc. Tu te vas, tu te quedes. Era un senyor Casdelló, MJ Arlitz, i és un senyor que fa guions de televisió i s'ha llançat al món de la novel·la. I amb aquesta, era aquell thriller tan estrany, no? Que t'havia agradat tot que... No, m'havia agradat, però era molt truculent, perquè era una persona, era una assassina en sèrie, una senyora, que ja és raro, amb aquest... Amb l'aspecte... Sí, perquè és veritat, perquè sempre en aquest cas és curiós. Puc fer un parèntesi? Sí. A The Jeff Forrestring, ja que parlem de pel·lícules, he sortit a una pel·lícula de Reconstruction, del 2003, a Jones Salvatges i a Meli. A Meli, a Meli, i també a l'Home Elefant. I a Platón, no? I a Platón. Ah, vale, a mi sonava d'aquí, per això dic que a lo millor m'hi confongo ara. Però totes aquestes ha sortit. I també a Meli. A Meli també. Ostres, no l'obico en cap moment, a Meli. Potser seria un determinat, un detallet o alguna cosa, però no... Un apunt, no ho sé. A Jones Salvatges, això és impressionant. Sí, sí, sí, sí. No n'hi do. Bé, doncs el que deia, llavors era aquella novel·la que era la primera part d'aquesta que parlarem, que ja torna a existir, es deia... Espera. Es deia Tu te vas o te quedas i aquesta es diu Ni lo ves ni lo verás. Per tant, és una segona part de la mateixa inspectora, que és de Helen Grace, que fa també el seu estudi al voltant del que pot passar amb una altra opció, d'un altre assassí que apareix. És una mica com una segona part, però que té principi i final. La primera era una història truculenta amb la qual aquesta persona, aquest assassina en sèrie, doncs el que fa és que tanca dues persones en un lloc, les segella, vull dir, literalment l'espai... Ah, sí, ostres, sí. No els hi dona ni de menjar ni de beure, deixa una pistola i llavors ella amb càmeres ho controla i en el moment que un mata l'altre i llavors obre, llavors tu te vas, tu te quedes. Vull dir, és aquesta el joc, vull dir, és la línia, aquesta línia del morbo, no sé com explicar-ho, però bàsicament... Una situació límit. Exacte. I en aquest... Això és com a l'heu de show, no? Sí, sí, sí, tipus show, exacte, senyor. I això, ni lo ves ni lo verás, estem parlant de, no direm si és un home o una dona en aquest cas, per deixar el misteri, lògicament, si és un assassí o una assassina en sèrie, però el que fa és que en aquest cas hi ha una sèrie de personatges que surten de nit a fer unes coses, no ho dic per no descentralar perquè és més fàcil entendre-ho i tal, i a partir d'aquí molts d'ells no tornen i li envia, li arriba a casa d'aquesta persona una caixa amb el cor d'aquesta persona. Com és jo l'autor, eh? Autor, M-J-Alrich. Alrich? Alrich. I anem per aquí amb aquesta línia, d'acord? I, bueno, la Rosa està cantant la cançoneta que després la posarem, eh? Estic ballant, estic ballant. La posarem després, eh? De Carlos Baute, eh? No us preocupeu que l'escoltarem sencera. La tenim de fons lo de la marató, la tenim de fons. I, bueno, i és això, no? Simplement, doncs, bueno, doncs, què passa, no? El llibre està molt ben portat. Torno a... Quina és la primera part? Es diu... Tu te vas, tu te quedes. Exacte, tu te quedes. Sí. A veure, llegit el segon, el primer és el que diem, no? Vull dir que més o menys va per la mateixa estructura, la mateixa fórmula, torna a ser una inspectora, el que deia, no? Els últims llibres que he llegit jo de Frides són inspectores. És genial, no? Perquè és un canvi, se me'n han sigut inspectors, històricament. I ara porto com 7 o 8 llibres que són inspectores. Ah, per cert, està a punt de sortir. Sí? El tercer. Irene, com has deia l'altre? Bueno, eren... Àlex. Àlex, Irene, i ara és un nom compost. No sé què i no sé què, no me'n recordo ara, però és el... Com es diu el pavo? Camil. El Camil. El Camil. No, és que, clar... El pavo, el pavo. El pavo. No, no, no. És que és super... Aquí, unes licències aquí. És que... El xesco no sé. No, però... No l'hem tret, perquè no ho sé. No l'hem tret, allò. De la peixera. De la peixera. Però la ràdio no és per a mi. No, per a mi. M'he deig de culturitzar i parlar bé. Te'n vaig parlar bé. Avui heu vingut amb el cestell i amb les gallines. Sí, exacte. Com el pac, com el tenen, sònia? No, però bé, bé. És això. El llibre està bé, per passar una estoneta, d'acord? Però, bueno, que el que diem és recomanable i ja està. Entre aquest i el del Pierlametre? No, Pierlametre és una història. Sí. Sí. Té un empaque... Maloïda. Jo no l'he dit bé. No, no, no. No, no. Les risques aquí provocadores. Ho hem dit. Sí, hombre, valla pronunciació. Puerlamete. Ara ho hem dit bé. Ara, molt bé, David. Aquí, aquí. Parlaríem de sexe que ho han dit abans de començar el programa, no? Directament. No, la maître. La maître. Si ho dius en francès queda més romàtic. Sí, sí, sí. Però és el mateix. Al final és el mateix. No, però no serà tindent. Jo aquesta tarda he donat una classe parlant de Théodore Géricault, de pintura romàntica francesa i m'he tornat boig amb els noms en francès. Ja no sabia com pronunciar uns noms tan complicats que hi ha de debò, eh? En sèrio, eh? Segur que ho has fet molt bé. Segur que ho has fet molt bé. Saps per què? Perquè em vaig posar allò per internet una cosa que et diu com es pronuncia. La fonètica. Perquè hi ha uns noms impossibles de pronunciar. Vull dir, amb uns cognoms, no me'n recordo. Un cas d'ella, Xderois de Chamoureuse, que no sé ni com es pronuncia. Chamouas. Chamouas, no? Chamouas. Vull dir, uns noms rari. No, igual, és un dir. Bé, deixem el francès i no fem conyes amb el francès. No. I li toca al David parlar de Missió Impossil en Nación Secreta. Ja? De superpel·lícula. Sí, sí, sí. I després posarem l'acuna cançoneta, després. Vinga. Uf. Bé, és aquelles pel·lícules que et cauen i la mires i... Et cauen. Sí, la mires. Et cauen a por. Què et cauen, David? Què et cau? Res. No, no. Bueno, és pel·lícules d'acció. Dius, mira, no està mal. Diguem-ho així... ara em posa la música aquesta que em desconcentra. No el desconcentri. A sort que t'ambient, tu? No, no. No, no. Diguem-ho així, si ara fa poc que no l'he vist, eh? La darrera del James Bond, aquest espectre. No, jo tampoc l'he vist. No l'he vist. Però ja, sembla que algú va pensar de, ostres, no pot ser això, no? Que només hi hagi la saga del James Bond. Anem a treure altres sagues. Anem a treure aquesta del Mission Impossible, que això ja em sembla que era una sèrie, oi que sí? Tu que així que tens una... Sí, sí, sí, sí, sí. Era una sèrie, no? Sí, sí, sí, sí. Una sèrie així... Estranya, perquè és de la teva època, em sembla. Sí, però potser... Potser renunciar-la. Ah, bueno, sí, clar, també. Jo crec que són 70, eh? Sí, 60-70. Perquè l'original és el de Riemur, i l'Adam no sé què, i això és 70, eh? La versió del tan, tan, tan, tan, l'original. Sí. I... I després entra la saga aquesta del Born, també. Ah. I bé, diguem-ho així que... Em sembla que... Digues, mira, es fan la competència, però més o menys es complementen, no? Perquè cadascú mira de trobar mira de trobar la seva... la seva... el seu estil particular, no? O sigui, el James Bond és més... És... Veronil? És més veronil, més atiu, machote, de... Una... Hi ha una... Ara, amb les darreres entregues, hi ha una violència més... més crua, més directa. Sí, per tant, un cruís, machote. No, bé, bueno, és un estil més anglosaxó. Home. Sí. Ara, machote. Més americà, diguem-ho així, el Daniel Craig, doncs es nota que és més europeu. És Daniel Fillo. Només el veus aquí. El Tom Cruise. Sí, home, el Daniel Craig és més... Home, és una pinta de bucsejador. Exacte. Aquest sí. Ens agrada més. I bé, la saga del Born, doncs bé... Ai, Jaume. Era més rareta, no? Matt Damon d'Espia és més raret, no? Allò allà era com més un producte raro, més de ciencia ficció, gairebé tirant, no? Perquè jo era un noi gairebé una màquina, no? Jo, en canvi, el James Bond i el Tom Cruise són més humans, no? Tot i que fan unes barbaritats a Mission Impossible, que bé, que també els agrada molt gaudir, o sigui, guarnir-ho tot d'una tecnologia que li dóna un llustre allà que bé, que és la marca de la casa d'alguna manera. Carai, quina propaganda altamericana. Sí, sí, home, funcionen així. Clar. Funcionen així. Ara, les darreres entregues, sembla ser, doncs, que la cosa, el FMI, que és Forças d'Emissió Impossible, que és una mena de... Però és el Fondo Monetari Internacional. Sí. Però un moment... Sí, són igual. Clar, clar. Sí, sí, són igual. I surt per allà aquella que va... O sigui, el rato, no? Aquella que va tot el que sembla que va del rellos suba tot el dia, amb el cabell blanc, com es digui? L'agart. L'agart, això era l'agarta. L'agarta, aquesta, sí. Aquella cobra més. I la Cristina. Doncs, bé, diguem-ho així d'alguna manera, que en les darreres entregues, doncs, estan passant una mica més a la clandestinitat, no? Aquest, això. I amb això juguen una mica. També perquè els ha sortit una competència que es diu el sindicat, que dius, quina mala llet agafar i, diguem-ho així, al llanc del que són ells, que és l'FMI, que són els bons, va, i li fots el nom del sindicat. A l'altre. A l'altre. El dolent, perquè quedi clar. Els dolents, el sindicat. Sí, sí. Ja està, no? Dius, hòstia, no. Nois, no, aquí no l'heu clavat massa, no? I a més a més d'esquerres, segons com, oi? No, no, no, no, no, no, no. És com sempre, no? Ui, no se sent massa bé, això. És com sempre. Millor ara, David? Sí. Vale, vale. És el fet de... Bé, és el típic renegat dels bons, que és l'àngel caigut, en definitiva. I que, bé, doncs la l'ia grossa i ens han de... Bé, va, anem a remangar-nos, posem-nos en feina i a solucionar aquest problema. I, bé, la pel·lícula, bé, no té massa més. No té massa. És la cinquena, no, em sembla? Sí. És que jo em vaig quedar la segona, ja. Vas dir, basta. No, hi ha més. A lo millor, algun dia les veuré. Saps que jo veig les nissagues de cop, de volta, veig les cinces. Gairebé... Però em fa molta mandra, eh? Jo crec que ho podrien categoritzar com una sèrie, com les cares estan de moda, tantes sèries, però és una sèrie que dura un parell d'hores. Ja. Són, diguem-ho així, perquè és que a cap i a la fi és el mateix. El director és el JJ Abrams, que és el que va fer... Sí, sí, sí, no, segur, segur. Perquè vaig mirar-ho i, bueno, aquest tipus... Home, li dóna més lustre, perquè és el director de la saga aquesta d'Star Trek i ara d'Star Wars. Exacte, de la nova. I també de les quatre fantàstics, em sembla, de la nova generació, o alguna cosa així que... I també de Super 8, per exemple. Exacte. Ha fet peliculetes... És una mena de... Entre cometes, eh? Sí, un Steven Spielberg. Un Steven Spielberg, que hi ha un George Lucas, d'aquella manera. Però sense la lluentor d'aquest home, no? Està molt mediatitzat pels efectes especials, l'Abrams, aquest sempre de seguida. Sí, sí. Per allà, unes coses que dius... Sí, sí, un momentet. Però, bueno, bé. A veure, a veure, que ara que amb la nova que estrenarà aquesta de... Sí, sí, sí, sí. Molt bé. ... de Star Wars, a veure què diu i què fa. Doncs, molt bé. Doncs, ara que... Ho farà bé, home. Sí. Clar, que ho farà bé, imagino. Bueno, sí. Jo també m'esperava alguna cosa d'aquella del Prometeus del... Oh, sí. ... del Ridley Scott. Enrotllo. Dolent. Anava a dir una paraula a començar per C, eh? Vull dir que... És dolent més... Més que mires una de la Fredolanda dels anys 70 i t'ho passes més bé que amb aquella. Sí, que dolenta. Tu ho digues en sèrio. I en teoria era una... Mira que és dolent, això, també. Sí. Però allò encara li trobes un sentit. Però tenia ser una precuela d'àlien, no? Sí. Que dius, hòstia, s'haurà encurrat un guió. És que hi ha un guionista que es diu, ara ja diguem-ho així, es diu Damon Lindelof, que allò és el més dolent que ha parit la Terra. Ah. Si veieu un cop una pel·lícula que el guionista Damon Lindelof diu que ames ajudeu-me. Però i com és que fa guions? No ho sé, és un misteri com encara li paguen aquest pallo per fer guions. Bueno. Perquè hi ha unes incongruències. És que ni ho lliga. O sigui, ah, això ja està bé. És allò, vinga, al estilo torrente. Poses el torrente a fer un guió i te'l fa millor que aquest pallo. L'Ed Wood, com se deia, Ed Wood? Era així. L'Ed Wood, sí, exactament. Jo crec que aquell home encara ho vivia. I li posava una passió. Això és cert. Tines ganes. Aquest, no, jo crec que els fa com a xurros. Com a xurros, no? Déu-n'hi-no. Ara els xurreros protestaran. Clar. Bueno, dona igual. Mentre no pot estar el xurro. Bueno, qualsevol nit per sortir al sol, Rosa, eh? Aquí, aquí. El macaco, en aquest cas fent una versió decisa. és de ritmillo? Home, sí. Sí, no? Home, és més estil macaco. És allò, una mica més rigui, no? Aquesta cosa i tal, no? Per exemple, també a l'Hospital de Nens. Però és d'oix? Molt bé. Es diu macaco ell, no? No, es fa dir macaco. El nom artístic. No ho sé com es diu. Però com és que et posa un nom així? No ho sé. Un dia ho explicava. Un dia en una entrevista ho explicava. Sí. Sí, no sé per què, però... La seva mare és molt coneguda. Macaco. Una persona així, amb cultura. Molt dolent, ho sé. Fem una cosa. Aquest no és bo, eh? Ei, escoltem la cançó, millor que callem, perquè avui tenim una boca xangla a tots que em sembla que millor que... El Jaume que està molt correcte. Sí, el Jaume està molt correcte, com sempre. Bueno, ara parlarà de Mistres Amèrica i imagino que s'esmadrarà ara. Gràcies amb això. No, bueno, com sempre. Com sempre, evidentment, faltaria. Apa, gràcies. Bonit per sortir al sol. Vinga. Oh, benvinguts, passeu, passeu. De les tristors em farem fun. Casa meves, casa vostra, si és que hi ha cases d'algun. Fa una nit clara i tranquil·la i la llum ja fa llum. Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de perfums. de les tristors. Heu sequit, blanquaneus, amb polgars i tu i els tres porquets, el gos milu i en tinti, cap i tajà, també. de les tristors. A l'Ivabà i en gullivert. Oh, benvinguts, passeu, passeu. De les tristors em farem fun. Casa meves, casa vostra, si és que hi ha cases d'algú. Hola, Jaimito i Doña Urraca i Encarpanta i Barbasull Francastein i Loma Iop el conte Drácula i en Tarzán la Mona Chita i Peter Pan la senyoreta Marieta el mortadelo i Filemo el rei d'Orient i Pola de Drà Finijegg i Caputxeta Pepa Mac Agoranga i en Batmach. Oh, benvinguts, passeu, passeu. De les tristors em farem fun. Casa meves, casa vostra, si és que hi ha cases d'algú. Per bo, per bo, vina. Berbom, berbom, berbom, vine amb mi. Berbom, berbom, vine amb mi. Berbom, berbom, berbom, vine amb mi. Bona nit, senyor King Kong, Popeye, senyor Asterinis, d'Oraimon i Mafalda, l'home del salt i pato fer, senyor Charlot, senyor Belén. Macaco, va-me a Wall-E, agafa des del bracet, pinotxo, que van globus, macoc i l'Ulisset. princes, com i gel i empatinet. Oh, benvinguts, passeu, passeu, ara ja no falta ningú. Oh, potser sí. Doncs ho dèiem abans, al ritme de Rigi, això és un Rigi autèntic, amb aquesta línia de Macaco, com sempre. I bé, doncs recordant el disc de la Marató, que em sembla que són 9,95, es pot trobar als quioscos, no em sembla? 10 euros. 10 euros, no, en arribar, fantàstic. Doncs vinga, doncs siguem solidaris amb aquest cas que és el tema de la diabetes i l'obesitat, no? Vull dir, és el tractament, del que es parla, o del que s'intenta trobar noves investigacions. Investigar i trobar el nostre tractament. Fantàstic. Doncs vinga, Jaume, Mistres Amèrica. Sí, és curiós perquè ara parlàvem entre nosaltres, mentre paral·lelament estàvem escoltant aquesta peça que acabem de posar o que acabes de posar tu, doncs parlàvem precisament de com es pot viure a vegades d'això, de, no sé, de gairebé de fum, no? O d'una cançó o de tal. Llavors, la pel·lícula Mistres Amèrica, jo crec que parla d'això. O sigui, és molt interessant. Ens està presentejant aquesta pel·lícula una Nord-Amèrica, Manhattan concretament, que és ric en ella mateixa, no? Que té, doncs, un glamour, tot això. Llavors, això ja no només és l'ambient que viuen les persones, sinó que també són les mateixes persones. I el que ens presenten són dues noies que han de ser germanes. i diràs, hòstia, això com pot ser? Doncs sí, el pare d'una d'elles i la mare d'una d'elles doncs es volen casar. I llavors han de ser germanes, no? Encara que no siguin reals, oi? Són germanes. Polítiques. Són germanes polítiques. Exacte. I llavors, doncs, diem que una d'elles és molt animada i l'altra més aviat no ho és tant, que és la que ha estat sota la cobertura de la mare, és la que no ho és tant, no? I llavors li diu, ah, doncs, per què no vas? Perquè la mare ja té aquesta preocupació d'ajuntar-se amb aquest senyor, no? O de casar-se, vaja. I llavors, doncs, es troben, eh? Això comença, la pel·lícula i és com va. I a partir d'aquí descobrirem moltes coses. Probablement, la més interessant de totes és veure com aquests dos caràcters tan diferenciats, en definitiva, un acaba tenint una, acaba tenint un, se sent seduïda per l'altre, i és la més, la més alegre, la més, la més així. Però, al llarg de la pel·lícula descobrirem que hi ha coses que són prou singulars. O sigui, d'entrada, això no té massa interès, com és lògic, no? I portem un quart de pel·lícula i no ens portarà, perquè això no, no sembla que evolucioni gaire, no? Senzillament, molt contenta una, molt vellós l'altre, l'altre, que li, que maca, què és? I tal, i llavors, doncs, van entrant en joc diferents personatges, fins i tot el pare, el pare no el veiem, només l'escoltem, la mare sí que la veiem, la dura d'ella. I anem a parar amb un final la qual ens podria explicar que jo crec que sí que ens ho explica el realitzador, que val a dir-ho, jo penso que s'escaucodigui ara, és en Noah Baubach, i si, eh, si us ha de sonar, si us ha de sonar, perquè, a fet, hi ha diferents pel·lícules, eh, i de totes aquestes diferents pel·lícules hi ha treballs fets molt rigorosos que destaquen precisament la válvula dins el que és la comèdia americana, perquè la pel·lícula no deixa de ser una comèdia tota estona, no? Jo us explicaré només una situació que es produeix al llarg de la pel·lícula i així que faré una mica d'espòiler, com es diu, però penso que és molt interessant perquè veieu la volada que té la pel·lícula. Hi ha allò que se'n diu, sabeu allò que es diu emprenedor? Sí. Val. Semblaria que això no és només una cosa que tenim a casa nostra, sinó que a Nord-Amèrica també, val. Sí, sí, sí, hi ha una base d'emprenedors importants. Hi ha una base d'emprenedors importants. Sí, sí, sí. Hi ha un moment que una li diu a l'altra, li diu, ostres, tan bé que estaven a la d'ambitxana que si eres pagès o eres ric és igual, tenies el teu lloc garantit, per dir-ho d'una manera. Diu, ara, és com que ens hi podem perdre, no? Jo crec que hi ha un component de bipolaritat en la pel·lícula molt interessant i quan parlem de bipolaritat vol dir que per una banda tenim una noia que és molt emprenedora, fins i tot, i per l'altra tenim una altra molt contempladora, per dir-ho d'una manera, no? i se'ls escapa aquesta frase que acabo de dir jo, no? I llavors hi ha un punt en què nosaltres entendrem que probablement el recolzament que necessitarem d'una manera o altra és que algú ens aporti al lloc que ens podem haver embolicat o que ja puguem haver fet per despesa per un pla extraordinari però que ho deixis estar. Ah! Bon dia! Veieu la pel·lícula? Surprès, surprès. Us garanteixo que té doncs molt de sentit. Però en canvi té tota comèdia, dius. Sí, sí. És una comèdia, vull dir que no... No calles ni un moment, tio! una mala llegit que m'he fet aquesta tarda. Eh? Però la veritat és que això que us acabo d'explicar jo crec que és important. Bipolaritat té el que tu demanes però deixo estar. Vale. Fantàstic. I el que això genera, eh? Sí, sí, sí. I ho acaba molt bé la pel·lícula. Molt bé. Fantàstic. M'agrada molt. Doncs bueno, una recomanació d'aquelles que potser passaria amb aquelles pel·lícules que no passen gaire perquè jo n'hi he vist la promoció darrere d'això. Vull dir que no... Insisteixo, Insisteixo que aquest és un realitzador potent que jo l'hi he vist molt interessant tot plegat. Doncs recordem Mistres... Per agafar velocitat l'agafa però a base de bé. Doncs recordem Mistres, Amèrica i la veiem. Vaja. I ara canviem una miqueta així de terres. La Rosa la tenim a la Casa Macalla veient tota... Cada dijous allà es passa cada dijous. Ah, divendres, perdó. Ja m'hi ha, tio. Estim acabant ja el cicle de créixer sense consumir. Explica'ls-ho tu. Digue'ls-ho. Sí, sí, sí. Divendres l'última pel·lícula i després... No, però està previst començar una altra. Ja us informaré quan ens digui la matemàtica i tal. Clar que sí, clar que sí. Sí, perquè sigui el divendres, això... Ai, aquestes coses, aquestes obligacions. Doncs molt interessant, eh, aquest cicle també i la pel·lícula de l'últim divendres del dia 27 de novembre es diu Westland, o sigui, la terra, el lloc, la ciutat de l'escombrari. Sí. Així de clar, eh? Exacte. I és un documental, de fet, d'una experiència real que es va fer a la ciutat de Rio de Janeiro, amb un abocador que ja hi ha enorme, que és on van aparatot a les deixalles d'aquella ciutat. Imagineu-ho, l'habitant que té Rio de Janeiro, que no fan recollida selectiva. Tot va allà. Tot ho porten amb bosses o com sigui, tot allà amb camions i allà ho abocen tot. I llavors hi ha una sèrie de persones que es diuen els... ai... recol·lectors, crec que es diuen... Ells es diuen catadors o alguna cosa així, es diuen en portugués, en brasileers, diu catadors, però es traduïa com a... sí, com a recol·lectors. Sí, sí, com a alguna cosa així, d'acord? Bueno, són persones, homes, dones, gent més jove, gent, que treballen allà, eh? O sigui, allà, recollint in situ, o sigui, els camions que arriben, els que es compraria es triencen allà, trien, exacte. I les dones que es especialitzen més amb el tema d'agafar ampolles de vidre, ampolles de plàstic, que són fàcilment reciclables, i els homes posen coses més d'informàtica, d'electrònica, d'acord? O objectes una mica més pesants, una mica més, no? I llavors, és impressionant, és impressionant, d'acord? L'experiència la fa un artista, un... el Vic, que és brasileu també, que es diu Vic Muniz, ell, de fet, també provenia d'una família humil, també d'allà de... crec que també la de Rio, i va tenir sort en una d'aquestes coses de la vida, que li van donar uns diners, a causa d'una casualitat, i ell va poder marxar als Estats Units i a partir d'allà va començar a fer unes fotografies molt xules, va començar a exposar i va tenir molt d'èxit, llavors és un artista contemporàneo i molt reconegut, no? I ell va pensar, com que havia vist un dia també un reportatge a la tele sobre aquestes persones que treballen allà amb aquests abocadors, va pensar, doncs mira, jo intentaré fer una... entre una exposició, una obra que ell pensava fer fotografies, però fent-los, participar amb aquestes persones, anar allà in situ, trobar o posar-se d'acord amb algunes d'aquestes persones, primer veure realment com vivien allà i com feien la feina i per què havien arribat a fer aquella feina, i després doncs els treu d'allà i els porta a un estudi, així com una nau, una nau industrial, una nau d'aquestes, que ja ha muntat el seu estudi i llavors, a partir d'unes fotografies d'ells mateixos, o per exemple, d'aquella foto del Marat, que està mort allà a la banyera, us ho recordeu? La mort de Marat. La mort de Marat de... Jacques Lluï David. Vale, doncs per exemple, un d'ells, el que ha muntat com una mena de sindicat ja, l'associació d'aquesta gent, doncs li fa que seguis el recolzixi a la banyera com si fos la imitació d'aquest quadre, per exemple, li fa una fotografia, després una senyora que és la que s'encarrega de fer els menjars amb aquella gent, doncs també li fa una altra fotografia, una altra noia que té dos nens petits, però també la vesteix com si fos la mare de Déu, la Verge Maria, amb els dos nens, així com una mena de túnica blanca i tal, molt mona. Les fotos són precioses, i després, la idea a partir d'aquesta fotografia és muntar un mosaic a terra, un gegant de dimensions molt grans, amb objectes que han trobat allà en els abocadors, potser posen des de taps de plàstic per fer un contorn dels ulls, per exemple, que posen tapes del vàter, per exemple, o neumàtics, tot el material reciclat, o sorra, la mateixa sorra, la mateixa terra, i queda una xulada, a més són ells mateixos que ho estan fent, ell una mica els dirigeix, des de dalt, té una mica d'una escala més alta. És una mica com una performance i tal, com una instal·lació, més aviat, immensa. Sí, com molt realista, sí, com molt realista, o sigui, fer participar els mateixos personatges o protagonistes de les fotografies, ells mateixos ho estan fent, els dona una oportunitat de fer una cosa diferent, i després ja fa una exposició allà a Londres, a Londres, és on porten, per fer una subhasta, fins i tot, contacten amb... No, no, no, és una altra casa de subhasta. Sóc servis. No, no, no recordo el nom, no té més. I llavors, bueno, recordo quants milions de dòlars arriben a pujar, no?, per un d'aquests quadros, no?, i a partir d'aquí ja fan l'exposició als Estats Units, amb una ciutat supergran, llavors, els propis protagonistes també els conviden a anar a l'exposició, a anar a la inauguració, clar, imagineu-te el que suposa per a aquestes persones, d'estar on estan treballant i de cop i volta trobar-se amb aquesta experiència, no?, és que has canviat la vida totalment, no?, i una miqueta també, no?, el pensament de dir i un cop que ja els has ensenyat que hi ha un altre món possible, que hi ha una altra vida, ostres, i ara què? Ara què? Que tornaran on estan? Què faran? Què serà la seva vida? Està molt bé, això s'ho fa, però, ell diu que no està empenedint ni molt menys, sinó que està molt content d'haver pogut donar aquesta oportunitat a aquestes persones, clar, ell també és, deu millor si s'han d'aprofitar, no?, perquè això li dona a ell un renom i una... Evidentment. Aquesta pregunta és la mateixa que a un es pot fer, si no ets un emprenedor, en definitiva, llavors què? Clar, clar, o sigui, tu diríem que no tens capacitat, pel que sigui, no?, i li diu, i llavors què? Vull dir, te l'entraràs a una cosa senzilleta que senzillament et permeti viure. Jo no diria sobreviure, viure, vol dir, doncs, amb un guany suficient com perquè aquella vida que tu tens, doncs, tingui cara i ulls, no?, seria, és molt interessant això. Sí, perquè ells d'entrada ja són, ara són feliços, a veure, és que el tema de la felicitat és una mica complicat. Però, bueno, estan satisfets, en certa manera, perquè tenen una feina honesta. A veure, hi ha una noia que ho explica, diu, hi ha moltes amigues meves o noies de la meva edat, de la favela, diu que s'estan prostituint, diu, això no ho vull fer. jo m'estimo, vaig venir aquí a fer la meva feina i després poder donar, poder cuidar dels meus nens i poder portar-los endavant, no? I quanta gent. O nenos que han tingut problema que els pares, però jo que ja no estan, que han desaparegut els pares i han hagut d'anar allà a treballar. No sé si recordeu un film que es deia Working Man's Death. No l'he vist. No l'he vist. Acabo a parlar una vegada. És el 2005. Això sona d'algú. Sí, sí, sí. I va dels... Passa ja amb la mort, no? Són dels... Les feines més dures... Bé, això és la pel·liques del 2005 d'un realitzador que es diu... Es diu Michael Glawyer i parla de les feines més dures que hi ha al món, no? Una d'elles que parla dels miners, uns miners il·legals, diguem-ho així, de la conca de Donets, a Ucraïna. La salva de la terra, per exemple. Sí, per exemple, però aquests van a mines que ja estan teòricament ja tancades i que ja no surten rendibles per part d'una companyia minera a explotar-les. No l'he vist, aquesta. I ells van allà, però van a unes alçades a la mina i hi ha unes vetes que, o sigui, les galeries fan mig metre d'alçada a molt estirar. O sigui, hi ha un moment que ells fan el comentari que estan tot el dia estirats, no? Quina angoixa. Diu, és que estem picant i allò cedeix 20 centímetres i et quedes. i ja quedes atrapat allà. Clar, clar, clar, i et mors allà. I et mors allà. Mare meva, quina angoixa. Un altre grup de gent eren els fantasmes que eren, aquests potser sí que ho he vist, a la falda d'un volcà hi ha un volcà que es va desprenent sulfur groc i ells es dediquen a sofre. Sofre, sí, sí. I ells es dediquen amb uns cistells a carregar pedres de sofre, uns cistells enormes, que deu pesar 80 o 90 quilos cada cistell, i fan unes caminates bestials des del poble fins allà a carregar unes pedrotes de sofre i per baixar-les al poble i vendre-les. Sí. Uns altres diuen Lleons, l'altre curtmetratge, que parla de carnissers a un mercat a l'aire obert de Nigèria. i que allà, bueno, qui es menja aquesta carn, fan unes cabres allà, les sucarrimen totes que queden com tisnades que dius, això es pot menjar, és bo que sí, perquè entre la carn després queda... Clar, clar, clar. I ells ho traien tot allà, tot escampat, allò és un budallà. Com deien abans, tinguessis ganes i ja t'ho menjaria. Sí, sí, sí. I uns altres, per exemple, n'hi ha més, els últims que explico, que són el Pakistan, em sembla que és el Pakistan o l'Afganistan, el Pakistan em sembla que té una banda de mar, i la gent, els països civilitzats, civilitzats, diguem-ho així d'alguna manera, ja més ben dit, porten tots els vaixells que ja els han de desguassar, els porten allà, els varen a la platja i són quadrilles com d'homes, d'homes que semblen frunigues i es dediquen a tallar el vaixell com si fos pernil d'olz, tu, a talls. I el van tallant i el van desguassant. Clar, amb unes condicions laborals que ha apret a córrer, no? Clar, clar, clar, clar. Quan? Segur que en cada vaixell se'n moren dos o tres. Doncs mira, ens recomanem-la, no? Sí, home, ja no és tan estrany ni molt menys, però aquest film... La podem trobar, imagino, per alguna línia. Sí, és Working Man's Death. per internet o per algun lloc de poder trobar-ho a mínim per poder captar-la. Segur, segur. Molt bé, ens queden 10 minutets. Jo parlaré de dues pel·lícules molt ràpidament, és Mr. Holmes i El rostro de l'Àngel. Vull parlar de les dues perquè són dues pel·lícules que no són molt semblantes però realment m'han sorprès, gratament, sincerament. I si tenim temps, parlem també d'una pel·lícula de la rosa, una pasteleria, en Tòquio, si no ja no acabem de parlar i tal i això. Bé, jo vull parlar de Mr. Holmes que és el que va fer Dióces i Monstruos, que és referència de Fraser Ian McKellen. Aquí surt Ian McKellen i estem parlant d'un Mr. Holmes que té 92 anys. Un Sherlock Holmes. Un Sherlock Holmes. Què he dit jo? Mister. És que és Mr. Holmes que va fer la pel·lícula l'he dit jo. Sí, sí, Sherlock Holmes. Per això que ha dit Ian Holmes, ja l'he canviat el nom a aquest home. Bé, llavors veus això, veus un Sherlock Holmes que lògicament està gran i comença a perdre el cap, vull dir... Normal. Clar, té una edat, no? I llavors, clar, el que havia estat Sherlock Holmes, vull dir, amb tot el seu potencial, la seva capacitat, clar, allò retiene, però lògicament el que passa és que cada vegada més s'ha d'apuntar les cosetes en una llibreteta, clar, el que diem, no? És molt tendre, vull dir, per un costat veus aquesta bona evolució, no és una decadència, no ha caigut en un drama cascabelero, sinó que és una cosa com molt digna, li fa el peripé la Laura Finei, diguem-ne, com de serventa, diguem, de casa, que és genial, i un nen que es diu Milo Parker, que és un encant de crios, d'aquests nanos que jo no l'he vist mai, és un nano d'uns... és un preadolescent, de tenir 12 anys, 10 o 12 anys que està en aquest moment i és absolutament magnífic, no? Llavors, bueno, es veu com ell es va movent, no?, per allà, no?, al seu gust per l'epicultura, no? Bueno, i llavors a la vegada està explicant la història d'una mena d'amor impossible que va tenir amb la seva joventut, barrejant amb un cert misteri, és com un muntatge en paral·lel, no?, del que havia estat i el que és, no? Vull dir, no... el Watson no apareix mai, apareix d'esquenes, per exemple, vull dir, no cau en els detalls, no? Però un flashback és? Sí, sí, sí, no, no, vull dir, exacte, és un flashback, va fent flashbacks, no?, i va fent aquest muntatge que està molt bé. La pel·lícula en si, home, és acadèmicament correcta, és una pel·lícula d'Òscar, d'aquestes que dius, eh? El film con dos, ja és això, ja és això, és aquest rotllo, no?, que segur que no estarà nominat o alguna cosa li pot caure, no?, bàsicament. ell està magnífic, ell està magnífic, és un actoràs aquest home, però un actorazo que te mueres, i a sobre és el que diem, clar, ell és un senyor que té una edat, però clar, fa de més gran de la seva edat encara, no?, vull dir que a sobre s'ha de estar caracteritzat per ser més gran, no?, vull dir que dius, és que està molt bé, no?, i ho fa molt bé, bé, et dic, són estos tres i ja està, i a part aquestes imatges, no?, molt bé, molt bé, una pel·lícula molt recomanable, no hi ha redacció, no pensem en el Sherlock Holmes de les pel·lícules, vull dir, a veure si to'n el misteri, i anar a fora, això no, és ell amb la seva vida final, no?, i el carinyo que li agafa aquest nen, no?, vull dir que és molt important, no?, i després l'altra, que és una que em va sorprès gratament, que és el rostre d'un àngel, de Michael Winterbottom, ja sabem, aquest senyor és molt canviant, des d'aquell Nine Songs, per exemple, que fa una pel·lícula pornogràfica, en teoria amb una intenció, que va escandalitzar a moltíssima gent, no?, o altres com Genova, no, a mi no, a mi no m'ha escandalitzat, no?, perquè dius, és el que hi ha, doncs, és curiós la selecció, és a dir, aquí ha agafat, ha agafat el Daniel Brull, que és geníssim, Brull? ho dic, sí, Daniel Brull, que és boníssim, aquest nano, ja sé, qui és el de, ai, el de la pel·lícula, aquesta catalana, la de Lenin, la de Goodbye Lenin, i l'altra, coi, la del Salvador, la de Puig Antí, això, Puig Antí, que no surt la paraula ara, exacte, ja s'ha d'haver la pel·lícula, no?, i la del Tarantino, exacte, sí, també, Tarantino, sí, malditos bastardos, sí, sí, perdona, calla, calla, tens raó, sí que sortia, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, i també, i amb la Kate Beckinsale, clar, dius, quina barreja, bomba sexual, clar, clar, dius, què passa aquí, què passa aquí, no pinten gaire, no?, llavors el que fa és una miqueta com a Genova, que Genova va agafar Colin Firth, eh?, per fer la pel·lícula i tal, que també anava una mena com de misteri, de recerca i tal, i bé, aquí es situa Siena, li agrada molt aquest home, la zona de la Toscana, que és una d'allà, per no vist? Molt maco, jo, sí, no, no, no, no, sí, sí, sí, sí, i llavors el que planteja ser un inici és com que aquest senyor, el Daniel Brühl, és un director de cinema, i el que vol fer és una pel·lícula, com molts actors fan, molts directors fan, d'un fet que està succeint en aquells moments, no?, que ha passat, que és l'assassinat d'una noia, és a dir, una amiga ha matat d'una altra amiga, jovenetes, estudiants, a Siena, que és una ciutat universitària, encara que... Una que assassina, mira. Sí, exacte, sí, jo ho he d'assassinat, i tal, però és el que diem, no?, això és una cosa, és una excusa, no direm que és un MacGuffin, no ho és, però és una excusa per el que fa Michael Winterbutton, és fer una mena d'anàlisi, una mena de diagnòstic més millor dit, dels fantasmes del propi director, com a tal, no?, que es mou per una siena medieval, fosca, no?, vull dir, amb unes... Bueno, amb aquestes... Recordeu 24 Our People, que també era del Michael Winterbutton, que parlava de la festa, la diversió nocturna, i dels musicals, tot això, doncs barreja una mica aquesta línia, amb la línia de Génova, que també em recorda molt això, amb unes... Fa un... faia moments que fa uns muntatges exquisits, aquest home, té una capacitat quan vol, vull dir, al principi, els 20 minuts primers, és pim-pam, pim-pam, pim-pam, tu muntes i dius, oh, que bé. Després, la pel·lícula no és que perdi força, sinó que simplement, el que passa és que va fent-se introspectiva la pel·lícula cap a dins, no vas veient els bici que té aquest home, com es mou, apareix per allà... Ai, com es diu aquí, ja, nena... Bueno, és que és una noia... O la nena. No, no, si nena no, no, és una jovaneta que tindrà 16 o 17 anys, que fa l'anunci del Top Man, Kate, té un nom raríssim, Savignini o alguna cosa així... Chloe Savigny. No, o Grace Chloe Moretz. No, no, no, no, és una altra, ja ho diré, però és molt coneguda, vull dir, és un anunci de televisió, de Top Man i tal, que apareix, és molt significativa, que surt allà... que la pel·lícula s'ha fet? És que no ha fet gaire cosa, té igual, no importa, ja ho diràs al proper dia, però em refereixo que els personatges que envolten és que ho fan molt bé, llavors sentes com una mena d'estrany somni a vegades, no, no sé si és realitat, si és somni, no, és efecte de les drogues o no, vull dir, ho fan molt bé, i al final la pel·lícula, no, no diríem al final ni molt menys, però no és una pel·lícula que vulgui resoldre res, que és el que passa, que hi ha pel·lícules una mica així obertotes, no, que dius, a veure, però si jo pensava que això anava a desentrellar exactament amb la seva investigació i amb la seva aportació i tal, qui ha estat, qui ha matat aquesta noia, no, i al final això queda en un segon pla, llavors se'n va cap a un altre lloc, no, i es mou per aquí, però a mi és una pel·lícula que em va captivar, les coses com siguin, vull dir, però això és la línia del Winter Button, no és un tio que li agradi, vull dir, se'n va per aquí cap allà i torna i vinc i ara vaig i bé bé, però fa molt bé aquestes anades d'olla que dic jo. Bueno, lo prometido es deuda, no, Rosa? Perquè hem dit que marxaríem, es quedan tres minutets, no? Ja, és aquesta? Calla, l'estic liant d'oparda. Sí, l'estic liant d'oparda, espera, anem cap aquí, ara, el Carlos Baute, que sé que t'agrada, Rosa. Home, sí, tot un detall, moltes gràcies. Bueno, doncs el que fem és una mica acomiadar-nos, se'n deixa la veu, i res, no? Doncs ens escoltem d'aquí una setmaneta, o 15 dies, no? Sí. Vale, doncs 15 dies, clar que sí. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. No vull regalarte una i mil sonriures i si un dia plores, tindres alegría perquè senti sempre protegida, nena. I m'he m'oblido d'ambienta flors cada dia perquè sàpigues i recordes que li estaré implagats per sempre. El regaló meu, el traló meu, el desordi el regaló meu, el pistolizó la filosofia i la història, la memòria. El regaló el amor que en ti pa'l sempre el regaló la meva bolleria donaré tot al que tu andes manis yo adonaré a la vida. Yo voy a regalarte un poco de esperanza perquè tinguis pago el cobrillo ti sempre yo seré la yunque a tía en el viagra. Tot al que andes manis ha hecha regalarte para el imposible, para que no te andaches tot tu donaría perquè jo te estimo i m'he m'oblido d'ambienta flors cada dia perquè sàpigues i recordes que lluitaré en llus per sempre. El regaló meu, el traló meu, el desordi el regaló meu, el pistolizó la filosofia i la història, la memòria. El regaló el amor que en ti pa'l sempre el regaló la meva bolleria. Fins demà! Fins demà!