Babilònia del 15/2/2018 — L’adversari, Marrowbone i musicals; Goya 2018, The Square, Una mujer fantàstica, Paris, Texas i 50 anys del Planeta dels Simis (amb homenatge a Dolores O’Riordan)

Vista general del programa

• Emissió des dels estudis de Ràdio Desvern (98.1 FM) a Sant Just, amb to distès i agenda ben carregada entre llibres, cinema i música.

• Temes clau: L’adversari (Emmanuel Carrère), El secreto de Marrowbone (llibre nascut del film), crítica de The Greatest Showman, repàs dels Premis Goya 2018, ressenyes de The Square i Una mujer fantástica, clàssic revisitat Paris, Texas, 50è aniversari d’El planeta dels simis i homenatge a Dolores O’Riordan amb “Zombie”.

Llibres

L’adversari, d’Emmanuel Carrère

"Un viaje al corazón del horror" (contraportada)

• No-ficció basada en el cas real de Jean-Claude Romand (1993): assassina la seva família i viu una vida de mentida durant dècades simulant ser metge de l’OMS.

• L’autor reconstrueix amb estil periodístic d’investigació i to contingut: origen familiar, educació emocional reprimida, la primera gran mentida (examen no fet) i l’efecte dòmino de l’engany.

• Eixos temàtics: buit identitari, autoengany, religió i penediment a presó, i el límit entre veritat i performance del propi jo.

• Lectura: breu però colpidora, amb passatges durs que interpel·len el lector; inclou cartes de presó que amplien el retrat psicològic.

El secreto de Marrowbone (llibre a partir del film de Sergio G. Sánchez)

• Novel·la nascuda del guió (col·laboració vinculada a l’univers Bayona): lectura amena, amb il·lustracions i atmosfera de casa aïllada i secrets.

• Premissa: quatre germans orfes s’aferren a la unitat familiar amagant la mort de la mare per evitar l’orfanat, mentre la casa de Marrowbone esdevé un microcosmos de pors, miralls coberts, sorolls i una taca misteriosa.

• To i gènere: barreja de drama familiar, thriller i falsa aparença paranormal que acaba tenint explicació lògica. Sense espòilers: el llibre dosifica bé el “secret”.

• Recepció prevista del film (segons comentaris rebuts): correcte però fluixet; el llibre funciona millor com a lectura lleugera i intrigant.

Música

Homenatge a Dolores O’Riordan (The Cranberries)

• Recordatori emocionat de la cantant, morta sobtadament als 46 anys. Es comenta una versió metal de “Zombie” que estava preparant.

• Escolta parcial de “Zombie” i anècdotes sobre l’impacte massiu del tema als 90.

Cinema: novetats i crítiques

The Greatest Showman

• Musical vistós i “apte per a tots els públics” però massa correcte: números agradables però amb poca potència i certa sensació de producte “domesticat”.

• Personatges dulcificats (el showman queda excessivament bondadós) i trames sí però no: idees que prometen però no acaben d’explosar.

• Comparacions: no arriba al nervi de “Chicago” o al sarcasme de “Cabaret/Moulin Rouge”. Agrada i passa ràpid, però es pot oblidar fàcilment.

Goya 2018: moments clau

• Conducció: to més pla i de monòleg; actuació elegant d’Eleonor Watling amb les cançons nominades.

• Reivindicació: ventalls vermells #MásMujeres i focus en l’escassetat de dones directores (≈7%); crida a normalitzar la presència femenina en direcció, producció, foto, VFX i guió.

• Premiats destacats: La librería (Isabel Coixet) com a gran guanyadora; Handia (efectes i guió, entre d’altres); Estiu 1993 (actriu de repartiment i guió). Valoració general correcta i necessària.

The Square (Ruben Östlund)

• Sàtira del món de l’art contemporani centrada en el director d’un museu d’Estocolm i una instal·lació que interpel·la la comunitat i l’ètica.

• Experiència de visió: llarga, elitista i irregular; seqüències que freguen el body art violent i descol·loquen pel to postmodern.

• Valoració: per l’oient, fallida o sobrevalorada per a Palma d’Or; planteja idees però no sempre troba el to.

Una mujer fantástica (Sebastián Lelio)

• Retrat net i contundent d’una dona trans (Daniela Vega) que afronta el dol i la violència simbòlica d’un entorn elitista i hostil.

• Virtuts: dignitat del personatge, elegància formal i interpretació impecable de Vega; final líric i serè sense trampa ni happy end mecànic.

• Reconeixement: palmarès internacional sòlid; al programa es valora com molt superior a “The Square”.

Clàssic revisitat: Paris, Texas (Wim Wenders, 1984)

• Relectura emocionada d’un drama de pèrdua i redempció: un home apareix al desert i intenta reconectar amb el fill i la mare desapareguda.

• Temes: memòria, culpa, ferides que no tanquen, i un retrobament final punyent (icònica cabina amb mirall). Film vigent i molt ben sostingut pel pas del temps.

Clàssics i aniversaris

50 anys d’El planeta dels simis (1968)

• Dirigida per Franklin J. Schaffner amb Charlton Heston: ciència-ficció de gust setanter i aire de sèrie B que li dona personalitat.

• Idees fortes: inversió de rols (humans/primats), crítica de la supèrbia humana i el control del coneixement.

• Escena final mítica: l’Estàtua de la Llibertat mig enterrada i la revelació del planeta. Franquícia posterior amb seqüeles, remakes, sèries i jocs.

Tancament

• Comiat amb menció musical final: “Time” d’The Alan Parsons Project (apareix a Una mujer fantástica).