Le Corbusier, adolescents a la literatura, Victoria Camps i Olof Palme; tribut a Paco de Lucía; especial cinema pre-Oscars: Alabama Monroe, Nebraska, La gran estafa americana, Blue Jasmine i Jove i bonica

Tampoc és una pel·li amb menteresa com per guanyar un Òscar. La vols nominar? Tu mateix. Això vol dir que has vist cinc pel·lícules de no anglès i les has nominades totes cinc. A mi m'agrada molt la caza, ja sé que tu menys, però en tot cas no crec que sigui una pel·li oscaritzable. A l'Avama Monroe per mi tampoc és oscaritzable. Però és que ha agradat molt els Estats Units i aquestes coses de fenòmenos i slippers doncs acaben... Jo no entenc, eh? De veritat que no entenc que hagi agradat aquesta pel·lícula. És una pel·li belga sobre... És una història de mort però alhora és un càncer i alhora és country però belga. És molt estranya aquesta pel·lícula. És com si... Jo em sembla que havia posat ja el paral·lelisme. És com si a nosaltres ens encantés una pel·lícula sobre flamencs, sobre gent del món flamenc rodada a Japó. Perfecte, exacte. A mi em faria risa. Potser és que els hi ha agradat perquè els hi ha fet risa, no ho sé. No ho sé, no ho sé. Però bueno, vale. Però bueno, és la gran alternativa a la gran de Belletza. Jo hi posaria la gran vellaça com a clara candidata. I deixem aquí, no? Perquè queden 15 segons o així, segons veig. Ah, sí, és veritat, mira tu, 19. La setmana que ve us emplacem a les 8 del vespre. Doncs un dijous més aquí al Babilònia, tots plegats, ens falta el David, però en canvi, estem a l'esquem d'estar, també, no? Vull dir, per fer ja cap, dels cinc, fem gairebé un plaer amb la Rosa. Hola, què tal? Bona tarda. Com estem bé? Molt bé, sí. Talurdes. Hola, què tal? I el Jaume, com va tot? Bé? Sí? Fantàstic. Avui estem tots molt contents. Sí, de veritat. És un dia... Sí, de celebració. De celebració. Això està clar. Són brindis. Són brindis a la venda. El Jaume no es pot queixar avui, eh, d'abraçada. Ara jo sé l'efecte que... que puc haver fet amb vosaltres, però no sé ben bé. No, em sembla que no ho explico bé. A veure, a veure, explico, explico. Rebobina. No, que ser l'efecte que he tingut, l'alegria i tal, però no ser l'efecte que jo provoco. Home... És una persona entranyable, entranyable. Si has provocat relacions positives, vols dir... Vol dir, oi? Que ets bo. Perquè si la gent que no és estimada... Diu que rebem el que donem, no? Exacte. Si t'estàvem esperant amb candeletes, aquí. Estàvem aquí. Potser tenies ganes d'escoltar-ho, jo, això. Hem de dir que sobretot elles. Jo et feia una abraçada, però elles et volien abraçar molt més. Déu-n'hi-do, com abraça el soci. El gestor també fa unes abraçades guais. Si no n'estimem entre nosaltres... Hem de reivindicar el carinyo. No ens hem d'estimar els altres, oi? Això mateix. Molt bé, doncs avui que estem així doncs molt contents i molt animats, avui tenim moltes coses que parlar. Començarem amb el món de l'art amb Le Corbusier. La Rosa i jo farem aquí una presentació magnífica d'aquest bon home, d'aquest arquitecte famós. De literatura tenim dos llibres, el tu i jo del Nicolo Amaniti i El reencontro de Fred Yulman. El Jaume ens parlarà de l'Almanac. Tot seguit, la Rosa ens parlarà d'un musical de pel·lícula, el que és la coral jove de Sant Vicenç. Farem esment d'un documental de la Conferència de la Victoria Camps i cinema, que és una mica la part important del nostre programa. Previ Oscars parlarem de Nebraska, parlarem d'Alabama Monroe, de Blue Jasmine, també nominada, d'una pel·lícula que jo no coneixia, que es diu Jova i Bonica, Jaume. Encara no la coneix ningú gaire. Per això, vull dir que és com una gran novetat que tenim aquí, i La Gran Estafa Americana, que també és la gran pel·lícula dels Oscars d'aquest any, que ja veurem si s'ho mereix o no s'ho mereix. Tindrem el recordatori a Paco de Lucia, que ahir va morir, i que va donar un atac d'acord a Cancún, l'estaven comentant tu amb tos plegats, però vas bàsicament amb la Rosa, que l'ha colpit bastant, perquè és una pena totalment. Jo crec que és un dels millors guitarristes d'aquest país, en mena de dubte, per què no dir el millor, crec que dels últims anys. Perquè no només feia flamenc, que ho abordava absolutament, sinó que ho abordava. Però ha fet jazz, ha col·laborat amb Pat Metheny, amb la música rock, fins i tot. Amb Brian Adams, ha tocat de guitarra. Polifacètica al 100%. I ha estat donant una sorpresa. I a més és una jove amb 16 anys que li queda molta vida pel davant, molta carrera encara per fer. Doncs escoltarem entre dues aigües el seu gran clàssic de l'any 74. I ara intentarem, quan fem pel que hem vist, comentar una miqueta això. Bé, parlem de Le Corbusier, Rosa. Fem la part de... Comença tu, Xesco, jo ja t'aniré identificant. A veure, el que abans d'haurem de comentar, el Le Corbusier, és una mica fer un comentari genèric, però vull dir aquest senyor, Realment jo crec que va ser l'inventor de les cases on vivim avui en dia. Hem de tenir aquesta idea. En una època que estem parlant de principis de segle, va crear un format que es va anomenar la casa racionalista. És un concepte més genèric. Ell parlava de la casa purista, de la casa domino, uns formats determinats. El concepte del modular. Exacte. I sobretot el concepte de les cases amb una alçada concreta. Amb el modular que comentàvem. És el format de dos metres trenta i escaig perquè abans les cases tenien un sostre molt alt. És una mica al equiparar l'alçada humana al que seria l'arquitectura on tu vius, el teu espai. Encara que hi parlava de la casa com la màquina de viure. És a dir, recorda aquest concepte que apareixia de forma constant, perquè ell vincula moltíssim amb una època de vanguardes, el futurisme, el tema dels cotxes, ell encantava els cotxes. I a partir d'aquí feia aquesta vinculació. És com aquella època que Marinetti va dir, és més maco un automòbil, perdó, que la victòria de la semotràcia. Va fer aquest comentari tenint en compte que, per dir d'aquesta forma, que la màquina estava tenint una importància molt marcada de principis del segle XX. Molts dels seus edificis, que es veuran com la unitat d'habitació de Marsella, tenen forma de buc, de vaixell. Hi ha coses que ell vol imitar d'aquestes màquines de vapor, d'aquestes màquines electròniques. Tota una sèrie de qüestions. Bàsicament té diferents facetes, una faceta més tradicional, inicial, lògicament, i posteriorment va iniciar aquelles cases blanques de la Villa Saboll, i a partir d'aquí comença a introduir novetats, amb un text que es diu Els cinc punts de l'arquitectura. i planteja una sèrie de necessitats. Per exemple, el fet de col·locar les cases sobre aquells pilotis, sobre aquelles columnes rodonetes, perquè hi hagi per un costat un format de ventilació de la casa per sota i per poder col·locar els cotxes. És aquesta vinculació de la casa amb la màquina. Exacte, el que avui en dia es fa, vull dir. Sí, sí, o als cotxes o per relacionar-se, per això ploguer-se de la pluja, per tot una miqueta els porxos, la idea de les porxos. És seva. O dels orreos de Galícia o del nord d'Espanya, no? Deu ser perquè la humitat del terra... Exacte, perquè aquest senyor era de Suïssa i treballava més aviat cap al nord. Allà sí que era bona idea deslligar del terra i crec que és una de les seves grans característiques. Una altra cosa molt curiosa. Les cases unifamiliars tendència a construir molt en horitzontal. I llavors el que també feia és el tema de les cases, les cases com a villes, el que feien era fer l'escala i fer el passeig arquitectònic, que era fer l'escala de pujada per als diferents pisos però fer unes rampes. Per pujar pel costat. Per pujar al costat de les finestres, perquè hi obria molt els vanos de les... i es convertia tot en una mena de gran finestral, on vinculava el paisatge extern i li introduïa la casa, que és una cosa que avui dia encara els arquitectes modernets diuen que vinculen quan obres aquest finestral tan gran. Perdoneu, de quina època estem parlant? Estem parlant de 1900 o més o menys. La modernitat vindria cap a això, cap al 1920, 1930... Que representa que són cases que ell va arribar a construir o són projectes? Mira, hi ha una dada que en el programa ho explica, que ell va fer 400 projectes amb idea d'edificar ober cases, edificis institucionals, en molts països del món. Va treballar a tot el món i va fer projectes a tot el món. S'han comptabilitzat uns 400 projectes però va arribar a construir edificis... 75. Amb una dutxina de països. Es va presentar el projecte als Estats Units, a tot el món, al GER, a Montevider, a Sant Pablo, a Rio de Janeiro... A París era la idea de remodificar l'urbanisme de la ciutat, integrant els grans monuments de sempre, el París de sempre, el París clàssic, amb la torre Eiffel, que quedés tot identificat. Però s'hauria carregat uns quants, perquè no li feien gràcia. Era aquella de la modernitat, no accepta jo clàssic. I a Barcelona també vas veure el que volia fer a Barcelona. També hi ha un projecte de remodificar la façana marítima de Barcelona. Tota la zona del port, la zona de carrega i descarrega i magatzems del port. La idea era fer uns blocs terribles, tres en concret que tenia 50 pisos alçats o 70 pisos alçats. Ha estat molt polèmic. No va arribar. És molt polèmic perquè té una idea molt avançada, molt mecanicista segons com de màquina, molt funcional. Segons en quin ambient o paisatge ho construeixes, és polèmic. Va arribar a construir una ciutat nova a l'Índia, que és la ciutat de Chandigarh. És impressionant, només hi ha un vídeo a l'exposició que també t'ensenya. En aquest edifici era l'edifici institucional del govern del Punjab, és la capital del Punjab. En aquest edifici vivien els funcionaris, els treballadors. a Palau de Justícia, en aquest altre vivien els parlamentaris i veus cadascú que la idea de viure una miqueta inspirada a les colònies tèxtils també fins i tot. Hem de pensar que és una persona que s'havia inspirat per tot el món. Va viatjar moltíssim. A mi això em va quedar molt l'atenció perquè continuament veus que l'havia... mira, a Itàlia, a Grècia... Imagineu amb tot el que va veure allà. Veure amb ve baixa i amb ve alta també, d'inspiració, d'absorció d'idees. De la forma, no ja només de construir un edifici, sinó la ciutat en si. De lo que era organitzar una ciutat i com organitzar els carrers, els edificis, com els col·loques. El Foro, l'Algèria, Moscou... Als Balcans també, a Estambul, a París, a Viena, a Berlín, amb moltes d'aquestes ciutats va arribar a viure i tot un temps. A París ja es va instal·lar per treballar. Però a París el vam aixecar. A París no li va deixar fer coses. Va ser el lloc on menys va actuar, va fer coses interiors, però no va deixar fer mai cap cosa. L'únic moment que va fer la seva gran il·lusió era fer una ciutat. Va plantejar aquella ciutat d'aquí 3 milions de persones. Exacte. L'únic que pot fer-ho és punxar aquest espai i encara no ho acaba. Això crida molt l'atenció. Jo deia que eres molt polèmic. Jo ho veia i quan t'expliquen el concepte que té de ciutat i per què ho ha fet d'aquesta manera, si tan funcionalitats, mira que bé, que modern i tal. Així que la càmera s'allunya una miqueta. Aquell paisatge desàrtic a l'Índia. La gent que va construir la ciutat es va construir. A quin moment va ser? Després de la Segona Guerra Mundial. El 1945 i el 1965 la van estar construint. Però amb mitjans? de tota la vida, amb aquells cabassos. Les dones que transportaven el material, el ciment, les pedres que es necessitaven i veus la cadena de dones. transportant aquests caballos al cap i passant-se'l de l'una a l'altra i així. Que van trigar no sé quant anys. 20 anys en construir això. L'única és una zona que per mi... Els rucs, no? A mi no m'agrada, home. No m'agrada... allò de la Índia, no m'agrada a mi. Jo crec que és massa brutalista, aquesta presència del formigó. Fa mal. Una ruptura total amb el paisatge i amb tot. No té res a veure. I una cosa que no va tenir en compte i és que a la zona de la Índia a la zona de la Índia hi ha molta humitat, això vol dir una companya que ve de la Índia. I de seguida, aquests materials que no són nobles, de seguida es fan malbé. I es veu encara més vell. I es veia que quan veies les imatges, ja estaven veient-se per un costat i per l'altre, i el formigó, si alguna cosa té, és que no... Però allà com si fos una ciutat de la Vall d'Hei, dels voltants de París o de Barcelona, una ciutat ja així com degradada, però si fa res que s'acostueix. Exacte, i és a favor de la justícia de la capital. Queda una miqueta fora de lloc. Jo em preguntava el fet que hi hagi l'exposició al Caixa Fòrum és per algun motiu? És que fa un aniversari? No, és perquè representa que és un arquitecte per dir alguna cosa molt especial en el temps. Com que deia amb unes idees... Si hi ha hagut dos arquitectes de la primera meitat del segle XX importants, ha estat Mies van der Roet i Le Corbusier. Hi ha hagut molts més, evidentment, però crec que són els més grans. Van ser els creadors del concepte del nou gratacel del segle XX. i també el que és l'evolució de la casa moderna actual, la casa on vivim nosaltres. La casa de domino, quan és l'escalet, és quan veus una casa que l'estan fent. És a dir, les quatre vigues, el sostre i l'escala lateral. És el que veus quan fas el mateix. Amb les columnes. Amb les columnes al mig. Aquella pel·lícula, recordeu que aquí també l'hem comentat a vegades, aquella pel·lícula... L'Hombre de al lado que es titula... Aquella casa està dissenyada per ell. Però en canvi no la va fer ell. Va ser posteriori. Vaig mirar-ho perquè és a Chile. Però està dissenyada, és correcte la idea. Per una banda està bé, per l'altra, el que dèiem, potser li falta més tema visual, més fotografia, com a mínim. Hi ha molt poca fotografia. És en blanc i negre i petita. Ara esteu parlant ja de la qualitat de l'exposició. Hi ha maquetes, per exemple, és molt atractiu el tema de les maquetes. Els seus planos, els originals també. A mi també em va cridar molt l'atenció la faceta de pintor. Ell era de família, ja m'he comentat el Cesco, que va néixer a Suïssa. I ell era en una zona muntanyosa, sempre que li va marcar molt. I ell anava predestinat a ser gravador de les caixes on després van els rellotges. A partir d'aquí va començar a pintar, el que tu comentaves del purisme, que això ja és més enllà del cubisme. Encara ja firmava els quadres i jo no. S'havia vist moltes natures mortes i com si sí que combina alguna màquina amb alguna ampolla sobre una taula. És un cubisme més natural. No és un cubisme tan defragmentat. És més purista. I llavors el signava com Jean Herret. No ho hem dit encara, el seu nom real és Charles Édouard Jean Herret. Com a pintor sí que els seus quadres s'alcigen com a generet. Quan ell va fer arquitectura i va començar a dedicar-se al tema de l'arquitectura, va muntar un despatx d'arquitectura, un gabinet, juntament amb un cosí, que també es deia generet. Per tal de diferenciar-se, ell va agafar un nom d'un avi o d'una àvia. Jo vaig fer la visita guiada. És una visita que dura entre 50 i 60 minuts. La veritat és que a mi m'agrada molt anar sempre a fer les visites guiades. Vas una estona abans, tu ja mires, tu mires, i quan acaba la dita ja et pares amb el que també t'agraden més, perquè sempre donen una miqueta més d'informació. La meva ranqueixa és que hi ha unes imatges magnífiques de Le Corbusier, de totes les seves obres, amb una qualitat excepcional. i en canvi van dedicar la part d'aquell quan feia conferències, ella agafava uns rotllos de paper i començava a dibuixar. A mesura que parlava, pintava, pintava, pintava, i això s'ha quedat com una peça d'obra d'art, per dir-ho d'aquesta manera. A mi li faltava una part fotogràfica més gran. Sí que hi ha una imatge superior, però algunes no veus l'obra en si mateixa, ni l'exterior, ni l'interior del tot bé. És un blanc i negre petit. La fotografia, la indicació a cada obra, al costat hi ha la indicació explicant el que és i de quin any és. La guia ens va explicar que quan hi havia la foto a dalt vol dir que aquell projecte s'havia arribat a construir i per tant hi havia la foto. Si no hi havia la foto és que no es va arribar a construir. És una exposició que la va organitzar el MoMA, el Museu d'Art Modern de Nova York, amb col·laboració amb la fundació L'Equifici de París i que ha estat produïda per la fundació La Caixa. Suposo que serà itinerant segurament. Sembla que se'n va aprofitar. En el fons ell sí que volia també enterrar el paisatge. Ho va aconseguir o no? Amb algunes obres potser més que d'altres, a la cabana final on ell vivia allà. I els jardins colgants, allò que fa els pisos superiors, que posa el jardí a sobre, com feien a Babilònia, com feien al nostre país a Babilònia. Molt bé, doncs deixem l'art que hem pogut explicar profundament aquest tema i anem a parlar de literatura. Lourdes, tu i jo, Nicolo Amanitti. Exacte. A veure, d'entrada, potser tu i jo no et sona, però sí que ens sona la pel·lícula de Bertolucci del 2012, que també es deia tu i jo, que està basat en aquest llibre. I comentaré una miqueta, recordaré que és la història d'un adolescent La pel·lícula parla una miqueta de l'adolescència de 14 anys, un Lorenzo, que enganya els pares dient que se'n va esquiar. Primer els diuen una gran alegria, perquè és una persona molt introvertida, i diu, ostres, m'han convidat a esquiar a Cortina d'Ampetxo, i els pares ho celebren tal que vien. I resulta que el noi està preparant tota una setmana blanca però a la part de sota del seu pis. A més ho té superpreparat, ho havíem comentat amb el Jaume en aquesta pel·lícula. Es compra tantes coles, tantes... No va allà a saco, ho té tot molt pensat. La idea és que vol passar una setmana aïllat del món perquè ara us llegireu una estona. És una persona que està en el seu món, com passen molts adolescents, i em passaré una setmana i faré veure que m'he anat a esquiar i ningú m'empiparà i estaré a casa. Se li trastorna una miqueta la idea perquè apareix una germana seva, una germana astre, filla d'un antic matrimoni del seu pare, d'un altre matrimoni, 9 anys més gran que ella, i amb problemes d'edició. És una miqueta com la idea de dues persones que els costa créixer, podríem dir, amb una sèrie de frustracions, perquè el noi només està pendent de poder fer les expectatives que els seus pares tenen d'ell. i la noia s'ha enganxat al món de la droga perquè tampoc sap ben bé què fer amb la vida. És una pel·lícula de dir, em tanco, com allò, m'aïllo, i a veure què passa. Us volia llegir un trosset que potser la pel·lícula no es veu tant del que ell pensa per dins, que penso que és molt interessant. Aquest llibre llegim al club de lectura i quan ens el van donar vam dir, ostres, ens doneu un llibre d'adolescents? Perquè, clar, el format, no? Dius, tu i jo, va ser un llibre? I, doncs, no. Diu que els altres eren tots aquells que no eren, la meva mare, el meu pare i la meva iaia. Té un món completament, és la meva zona de protecció. Diu que si els altres no em deixaven en pau i si m'estaven massa sobre, un fluït vermell s'enfilava per les meves cames, m'inundava l'estómac, m'irradiava fins a les puntes de les mans fins que tancava els punys i reaccionava. i entre això li va donar un cop de puny amb un nen perquè ja no podia més i el van portar al psicòleg i va al psicòleg i li diu i aquí s'hi posen tots els que tenen problemes i el psicòleg li va dir sí, mentre m'indicava que m'assegués al divan i ell diu El seu fill va dir que era un nen normal amb problemes. diu com un cos càlid, diu trasmetir a les que ho fos, diu dels pensaments dels nens que s'hi havien ajugut abans que jo. A mi em sembla que cal aclarir una cosa. Els familiars d'una persona amb problemàtica psicològica sempre tenen la sensació que no diu que aquest m'està envergant. Vull dir que en definitiva una persona amb problemàtica normalment manipula tant el psiquiatre com tot el que era envolta. Un altre de les coses que feia, que a vegades m'ha fet pensar amb els alumnes, vaig veure que el que em convenia era fer mimetisme. Em confonia com una sardina en un banc de sardines, quan anava a l'escola. Després resulta que el van enviar a l'institut, perquè ja era grandote. Diu, quan vaig arribar allò era l'infern a terra. Hi havia centenars de nois, semblava l'entrada d'un concert, perquè ell venia d'una escola privada i el pare li va dir, t'has de socialitzar. I el més bo, n'hi havia que eren molt més grans que jo, alguns amb barba i les noies amb tetes. Tots amb les motos, amb el saic. Uns corrien, nosaltres reien, nosaltres cridaven. Diuen que entraven i sortien del bar. Arriba a l'institut i diu, però això què és? Diu, és com un zoològic, no? I llavors diu que... O sigui, l'estratègia aquesta de dir què volen que els altres jo els hi digui, no? Doncs el tio s'ho sabia de memòria. La pel·lícula al final és interessant perquè degut a la problemàtica de l'altra persona, quan es troba la problemàtica d'una altra, acaba ell, per dir alguna cosa, sortint una mica la vida i dient que ja està bé d'amagar-me, ja està bé d'amagar el cap sota l'ala. Jo no he llegit el llibre ni la pel·lícula. Està molt bé, jo el recomano. Però té un tuf, aquella obra del Salinger, del Guardian al Camp de Segol? Té una aire, eh? Potser sí. Per allò que m'expliques, aquest noi una miqueta... El que és interessant és que quan veus la pel·lícula ja ho veus tot això, ja ho interpretes encara que no sigui exactament amb aquestes paraules, però ja veus que és un xaval que diu Però què és això? En definitiva aquesta valoració que tantes vegades fem de la societat. El que és interessant a nivell literari és que ell pensi i t'ho digui. Llavors tu ho aclareix molt més encara. I una altra cosa que fa quan arriba a l'institut i es troba amb aquest sològic, diu que el mimetisme no em serveix perquè ja són depredadors evolucionats. Diu, jo em vestiré i reaccionaré exactament com els líders els que els tenen por. I va recordar els animals que fan l'estratègia d'agafar colors, per exemple, verinosos, quan no ho són, per tal que no. I ell fa el mateix, diu, ara em vestiré així agressiu, diu, ja m'he pres com caminen i tal. He trobat molt interessant. Ja rotades per tot arreu, llavors. Exacte. Està bé, la pel·lícula és molt semblant, força fidel. Jo la pel·lícula, no sé si tot ho sembla, no es veu tant el que pensa. Jo crec que Alberto Luxi és el rei de la psicoanàlisi. Però la pel·li potser, clar, aquí l'estada a dins a baix al soterrani és molt més curta i en canvi la pel·lícula, l'estada al soterrani, no sé si ho veus o si ja m'ha durat molt, ha durat tota la pel·lícula. És una pel·li interessant, jo penso. Molt bé. Jo no me'n recordava gaire bé. És del 2012. Jo faré un païtesment d'un altre llibret i parlant justament de joves, de nens o adolescents amb aquesta línia que tirem cap allà. Hi ha un llibre petitonet d'Alfred Juhlmann de l'any 1960. es diu Rencuentro i us ho recomano, és un llibre de 100 i poques paginetes i estem justament amb el tema de l'adolescència, en aquest cas la infantesa, d'un noi de procedència jueva, Stuttgart, que ara deixa de ser una mica autobiogràfic, perquè aquest senyor Alfred Yulman va ser una persona que va ser escriptor, va ser pintor i que va viure aquest moment, el moment nazi, el moment diguem del que seria la Segona Guerra Mundial. El que planteja aquí és aquesta relació que té aquest noi, que és una persona de família Benestant, normal i corrent, amb una persona que arriba nova, que és un von Hohenfelsen, un príncep de la prússia gloriosa d'aquella època, i com arriba a classe i com comença una relació. On des d'un principi ja sempre hi ha una separació automàticament del que seria social. L'altre viu en un altre àmbit, en un altre món i en el moment en què comença entre el que seria la socialdemocràcia a Alemanya. I lògicament els pares d'aquest nano que són antics prínceps són seguidors dels nazis, evidentment de Hitler i tal. Es produeix una sèrie de... per un costat crec que hi ha una relació que ratlla al que es diu una relació filogai. Sembla que hi ha unes línies que dius aquí, sembla que s'hagués pogut obrir una relació una mica més concreta, però en una època molt determinada hi havia moltes frenades. A partir d'aquell moment que arriba la situació de la guerra i els pares d'aquest noi que és jueu del que seria l'altre amic pensen marxa a Amèrica, que tenim allà uns familiars, fes allà la vida perquè aquí això es liarà. Aquí nosaltres farem el que podem i llavors ell marxa i és cert que marxa, se'n va a Amèrica, no torna allà. I el que sí que succeeix és que un amic explica què passa amb els seus pares. Els pares, davant de la situació, es decideixen suïcidar-se, obren l'espita del gas i es decideixen suïcidar-se. I aquest amic, que hi ha un intent de retrobament, és impossible, perquè quan se li envia una carta per una sèrie de motius, per fer una mena d'homenatge a les víctimes de la guerra, aquest amic havia mort. Per tant, és una mena de reencontre com fictici, no és real. És una joieta, és una obra d'aquestes que la llegeixes amb una forma ràpida, és molt ben elaborada. I Jaume, vas a parlar d'un concepte, del cordill, o en vols comentar una altra cosa? Sí, no, bé, en tot cas començarem per dir que aquesta setmana que ve, el dijous concretament, el dia 6, doncs tindrem la senyora Victoria Camps que parlarà a Cornellà del civisme mínim comú ètic. Aquest és un espai Aquesta conferència que donarà aquesta senyora és un espai que està dins d'una qualitat que se'n diu preocupem-nos dels valors, que porta el títol genèric de valors, perquè precisament el que es tracta és de veure de quina manera anem generant aquests valors. Tothom pensa en la joventut, però també hi ha moltes persones grans que estaria bé que n'aprenguéssim. Aquesta senyora, catedràtica de filosofia moral i política de la Universitat Autònoma de Barcelona, membre del comitè de bioètica de Catalunya i ex-president del comitè de bioètica d'Espanya farà aquesta conferència i aquesta xerrada s'emmarca, com deia, amb aquesta escala de valors. La veritat és que jo tinc el goig de dir orgull fins i tot de dir que hi participo d'aquest grup de gent que el veurem i ens posem d'acord amb les conferències, les persones que vindran i tot això. I a més a més, el que es preteni molt és entrar al camp de les escoles, que és on la incidència ha de ser molt més positiva. Això no vol dir que només hagi de ser per aquí. Sí, el proper dijous, a quarts de vuit del vespre al castell de Cornellà. És molt recomanable, ella escriu llibres sobre ètica, ella és filòsofa, ella escriu llibres sobre ètica i té un molt recent que ja ho comentarem quan comentem la conferència. La propera setmana no la podem comentar perquè s'està produint en el moment que sortirà aquest espai, però sí que l'altra setmana en parlarem. A llavors m'ha fet molta gràcia escoltar, veure això que deies de l'Almanac, que hi ha un forat i un cordillet així penjat. Aquest Almanac diu bola entre aquests dos perills. Diu segons el poeta Ovidic, això és el que va dir Dedal, el seu fill Ícar, quan li va lligar el cos, les ales fetes amb plomes i empagades amb cera. Vola entre aquests dos perills el sol que pot desfer la cera i el vent que pot dur en contra les onades de la mar. Dedal és el gran arquitecte-inventor-constructor del famós laberint de Creta on viu tancat el Minotaur. Potser perquè no rebel·li el secret del deberin, Daedal i el seu fill són fets presoners i no poden escapar de l'illa. Però Daedal inventa el ging volador per escampar i alliga el cos del seu fill advertint-lo dels perills. El noi vola, però s'acosta massa al sol i els ratxos desfan la cera. Iker cau a la mar i mort. Daedal llavors maleeix el seu enginy. Jo crec que sí, és que em va agradar molt quan el vaig llegir i vaig dir que això és la base de tot. D'aquí pots treure mil versions. El Mita de Icar és una cosa d'aquelles que a vegades s'ha parlat 50.000 vegades, de la caiguda, el tornava... En fi, anirem descobrint coses aquestes. La Rosa, comenta'ns una mica abans si ets en el documental del mes, i això del musical. Val la pena, demà divendres, dia 28 de febrer, es fa el documental del mes, aquí a Sant Just, allà a l'Ateneu. L'hora, m'han dit que sí que era a les 8, perquè hi ha totes les activitats que es fan a l'Ateneu, ja són a les 8. i és sobre Olaf Palme, us recordeu que va ser el primer ministre de Noruega i va ser un personatge fonamental del segle XX d'Europa, un mandatari com la copa d'un pino, una persona amb un sentit comú, amb un progressista, amb un respecte per les persones, ja és propi de la societat nòrdica. I una persona molt apreciada, no només al seu país, que era molt apreciat, sinó en política europea, nord-americana, i que malauradament el van assassinar al carrer. Segur que això ho podrem veure al cinema Baix d'aquí Sant Feliu, segur. És que és el documental del mes, és del mes de febrer. Al cinema Baix ja ho van fer, no sé si va ser un dia, sí, és un dissabte. Ara jo estava pensant en Granollers, Potser ja l'han fet, ja ho miraré. Aquests documentals es van fent diferents. Potser es pot recuperar. La gent que s'ha escapat no és que vingui de Malataneu? Exacte. Jo vull venir, m'interessa molt. Jo la figura de l'of Palme l'he admirat moltíssim. És un gran bonòptic. El vam conèixer amb vida. Sí, i tant. A l'Ateneu d'aquí a Sant Just. A Sant Just. Això és el mateix dia que estem sortint. El divendres. Demà divendres. 5 cèntims del musical dels joves. Això és una cosa molt interessant. Ja sabeu que molts municipis tenen aquests corals o grups de teatre matèria. A Sant Vicent hi ha diversos corals. Hi ha 3 corals. Una és la coral jove i ha estat dos cap de setmana. fent representacions d'un musical. Ells estan en commemoració dels vint anys ja de la coral jove. I es feien conyes mateixos. Si ja hi ha alguns d'ells que són ja volen que tenen fills i alguns tenen nets fins i tot ja. Hem de pensar ja en cap. Jo no els havia vist abans, perquè no n'havia pogut, però van representar el musical Cats, que va tenir molt d'èxit, i també feia, no sé si el 2006, així van fer també els Miserables, que també va tenir moltíssim d'èxit. i en aquest musical, el que han fet aquests dos caps de setmana és un recordat, com que era 20 anys, han fet 20 cançons però cançons o temes de musicals de pel·lícula, des del musical Aquari, per exemple, les portes Tancareu, a Chorus Line també van fer alguna cançó, Superstar, del Phantom of the Opera per exemple, però també el No espero més de tu, tot cantat en català. Molt bé, molt bé, superbé, unes veus, una posada escena, a més amb ballarines també d'una escola de dansa i de valls en general, també que es diu Fem Dança d'allà també, doncs superbé. Jo vull trobar molt digne, amb molt de nivell, molt ben fet. Són professionals. El que sigui local no vol dir que no sigui professional, al contrari. Tenen molt de mèrit. Aquí tenim l'orfeu Enric Moreira, que té un prestigi internacional. Vam fer dues cançons musicals, una que és de Marissel. Aquella d'Els Pirals. El Ben ens portarà com un cavall desbocat. i també dels Miserables també. M'encanta que és demà, que és un dels temes dels Miserables. I a més tot conduït, que dius que estàs veient cançonses i sueltes... No, no, que va tot conduït amb un fil conductor molt maco, molt bé, dos presentadors. La primera part són dos presentadors més seriosos i la segona part ja són els dos que fan una miqueta el contrapunt de broma i tal. Superbé, molt bé, molt bé. A més, anaven fent també com un lliurament també de premis, que el director el diu Vinyas, Joan Vinyas, i llavors dirien els premis Vinyas, i llavors feien premis, per exemple, així en plan divertit, un altre premi, i van tornar per exemple al Més Dormilega, i llavors feien, amb un vídeo, un muntatge de vídeo, feien com una entrevista a cada un. A cada un. A cada un. A cada un. A cada un. A cada un. A cada un. A cada un. A cada un. A cada un. I al final li donen el Premi a Dormirega. I així ho els més dormistes. De debò que és una cosa molt maca, molt divertida. Recomanable. I quan tornin a cantar, digue'ns-ho. I aquesta manera el que farem serà promocionar-los, perquè si val la pena, escoltam. I tot el que es faci... Clar que sí. Abans de passar a la part de cinema, que començarà el Jaume Paranus d'aquest Alabama Monroe, escoltarem re, deixarem de fons, evidentment, un minutet d'aquesta peça de Paco de Lucía que ens ha deixat, aquest Entre dos aguas, que és tot un clàssic. No, no, no, no. Doncs deixarem de fons el senyor Paco de Lucía, perquè sempre ens ho acompanyarà. I bé, doncs Jaume, Alabama Monroe, que és una sorpresa pel bis, no?, perquè m'has comentat abans. Sí, val a dir que parlar d'aquesta pel·lícula que el que predomina és la música country, potser no és allò ben... És una pel·lícula bèlgica. Llavors, lògicament, això pesa. O sigui, anar a la pel·lícula pesa i molt. I és curiós, però jo que no ho sabia, jo quan vaig anar a veure aquesta pel·lícula no sabia pas de quin país era, doncs de veritat, en el moment que va començar ja vaig veure que allò anava per aquests camps de les complexitats que normalment els americans hi posen els films per dramatitzar-los fins a l'última pregunta. La pel·lícula ens planteja una situació molt elemental, que en definitiva és una parella que com tota parella en l'actualitat està ambientada en els anys 70 també, aproximadament. Ara no ho trobo aquí. Però està ambientada precisament, anomenaré el que està de moda, precisament és un títol que tot amant de música country pot associar fàcilment amb el triple àlbum de Neetic Greedy Dear Band. Coneixes això? No. Bé, doncs titulat, Bill... clar, jo no soc un anglès i no puc dir-ho bé, no? Will The Circle Be Un Broken? Un Broken? Tampoc. Ni idea, ni idea. Deuen ser grups d'aquests de Country, d'aquests que hi ha, n'hi ha molts, eh, a Amèrica. I considerat una peça fonamental de la música Country, eh? Potser, potser. Vull dir, això està dit així. Bé, llavors, dit això, vull dir que té la seva importància perquè, veritablement, a mi almenys em va fer pensar en els germans Coen, perquè és clar, és que els germans Coen del que plantegen és això, no? Llavors, en aquesta pel·lícula és molt diferent, lògicament, dels germans Coen. Els germans Coen ens parlen d'una realitat creativa originària, no? I, en canvi, aquí no, aquí estem parlant d'una parella que tenen les seves desavinences, una d'elles és que ell és emblòstic i en canvi ella és creient, però que en definitiva sintonitzen i acaben realitzant-se com a parella i llavors tenen un fill i el fill se'ls posa malalt i aquest fill acabarà morint en la pel·lícula i llavors el que viurem serà amb ells. doncs el dol de la pèrdua del fill i de la manera que reaccionen uns i altres. Hi ha qui parla de la bogeria de l'agnòstic. Jo crec que més aviat és el contrari, però ho he escoltat amb alguna crítica. Jo crec que és el contrari, no? Perquè en definitiva el que és creient té un agafar-se, en canvi l'agnòstic no. I llavors lògicament la seva formació crec que té una preparació per dir-ho d'una manera que ve que afronta la vida des del punt de vista real. Tot això pesa crec d'una manera molt important. i en definitiva el que sí que planteja la pel·lícula, no triomfinal així diria amb engrescador, el que planteja és que aquesta dificultat que tenen ells per afrontar una realitat com aquesta sí que es correspon amb la música però la música tampoc és el sedant per dir-ho d'una manera perquè pugui arribar a generar una convivència que tingui la seva continuïtat. És una pel·lícula molt dura, difícil d'això de pair. És com aquella pel·lícula d'en Nani Moretti, la pèrdua del fill. Aquesta encara és més. A mi m'estava recordant la de la coixeta protagonitzada pel Javier Càmera i la Candela Peña. Que també perden el fill, ja l'heu vist, no? La manera tan dispar com ho veuen i com ho van portant, no? Perquè la Candela Peña està en una situació, per dir-ho com, parada a la vida a partir d'allò. I el Javier Càmera diu no és que no m'hagi afectat, sinó que jo intento tirar endavant. No sé si també va una miqueta per aquí els trets. El que passa és que això diríem que és molt elemental el que acabes de tu i aquí la complexitat és més ampla. Hi ha moments que dubtes. La pel·lícula de Cuixetes és complexa, l'únic que... Jo ho he explicat així com molt, però el tema seria el mateix. Sí, sí, sí. Molt bé. No hi ha dubte. Com dic, és una pel·lícula belga que està d'estrena, concretament jo la vaig veure en el Boliche, i molt bé, molt acollits allà, eh? La veurem, la veurem. Un cinema interessant, aquest. A veure, recuperant les quatre sales i bé. Deixem-ho que posi una altra tosseta de cançó, perquè amb aquesta cançó, per a la gent que cançola de la música i perquè ens fixem en el món de la música, que és la grup amèrica, justament un de grups, un d'aquests grups country, una mica més coneguts, és com comença la gran estafa americana. Quan Christian Bale està posant-se La perruca. Em sembla magnífic. És l'escena més tremenda de la història del cinema dels últims anys. Com es pot arribar a deformar un actor com Christian Bale. És guapo, prim, estava gras... És el cavaller escuro, no? Clar, i el que feia American Psycho, que era un figurin, allò que dius, una persona fibrada i està tot el ment deixat, i que va fer el maquinista, aquella pel·lícula que es va aprimar a 20 quilos i es va quedar als ossos, que no se'l veia, no? Vull dir, d'una punta o l'altra, d'una contrari, no? Permeteu-me, per mi és el grau de bosc, eh? Sí, sí, sí senyor, sí que ho és, sí que ho és. Sí, és entre Grant Lebowski i L'ostimador. És una barreja d'aquesta mena de cinema que està nominada amb 12 estatuetes i que a partir d'aquí, jo vull fer un comentari ràpid perquè ens agafa el temps, però a part d'això, jo crec que és una pel·lícula molt ben ambientada ja amb el Jaume, però en canvi de temàtica prou fallida. És una cosa... bueno, està bé, està bé, però és una mica... fins i tot m'agufin en general el concepte. Van passant coses, però tampoc arriba... ja t'imagines el que passarà. No ho direm, però jo ja m'ho veia venir. Des del minut dos. Jo crec que és molt comercial, que tindrà molt d'èxit, que hi anirà molta gent a veure. Està anant molta gent. Sí, ara, jo em sembla que, ja et dic, l'estàtica és magnífica. Com han agafat aquelles... Esclar, l'any 78, us en recordeu, quan les dones anaven amb aquells cabells arrissats i portaven aquells escots de vertigen fins aquí baix, però fins aquí baix. Aquella època de la discoteca... És magnífic. Jo estava al·lucinat veient molt ben recreada la pel·lícula. Jo em quedo amb aquesta banda, una temàtica... i et digui pobres. Tampoc explicarem gaire, jo crec que la relació de tots tres està magnífica. L'Amy Adams està, que té mueres, més nominada, i que se la lleve perquè ho fa molt bé també. És aquesta de secundària, però molt bé. I ja que estem amb el Mem Ràpid, Nebraska, que l'hem vist tots, em sembla, l'hem pogut veure. Bé, és una història veredera. David Link amb una línia més irònica. Alexander Payne és entre copes. Aquí hi ha molta teca. A propòsit de Henry. Amb la gràcia de Blanqui Negre. Totalment, Bruce Dern està magnífic, és creïble al 200%. Jo espero que li donin l'Òscar. Sí, s'ho mereix. Jo he llegit en 77 anys, jo al final de la pel·lícula plorava. O sigui, allò que tens com vergonya, no? Però dius, és que trobo que ho fa superbé. I el paper del fill resignat, que li vol fer la il·lusió fins a l'últim moment, amb aquest inici que sembla ser que està patint aquest home d'aquesta petita demència, que està... I com el fill, que bona persona, gairebé. A mi el que m'encanta són les escenes de casa. Els secundaris, són fantasmagoris. Els cusins, tots mirant la tele. Els cusins i els tietes. Però és que t'agafa com una por. És que quan et veus allà amb aquella imatge dius que això és genial. I els dos cosins tota l'estona amb el cotxe. Quan has tardat a venir? No hi ha. Dos dies. Quin cotxe té? A mi m'encanta la sena en què estan parlant les dues cunyades i li diu, el teu fill està fent serveis socials per violar aquella, no agressió sexual. És que imagina't com fins i tot la mare amaga l'estupidesa absoluta d'aquests dos, perquè es pot dir una altra cosa, no? I les vaginades que han fet, no? A mi, jo el que he trobat molt bé... És lo profundo, l'Amèrica profunda. Ho he trobat molt bé la idea d'una persona... Perdona. Una persona que està en aquestes condicions que no... Clar, ella es pensa que li ha tocat un premi i en realitat no li ha tocat, no? Però que està en aquestes dificultats d'una mica de demència, una miqueta, jo què he trobat a la pel·li, és la dignitat amb la que el fill o tracta la persona, no? Perquè clar, el que és antidignitat és com el tracta la dona, perquè aquella dona té positiu o nada, no? Però allò és habitual. La dona és incapaç de reciclar res. La dona, el més suau que li diu és que és un petós. I només suaus. És una qüestió de respecte de la parella. Senyors espectadors, les dues dones acaben de fer una mirada d'odi directa al Jaume. En un principi l'ha abraçat. Ara ja no. No, que és broma. Avui m'han avisat. Explica't bé perquè no t'entendran. Però jo entenc el que diu el Jaume. Entenc el cansament matrimonial dels anys. aquell poble que havien viscut ja molt de temps i que havien tingut un taller mecànic i que ella també de joves s'havien conegut allà i tot. Quan es troben amb els antics coneguts i els antics amics o possibles antics pretenents d'ella, tela també. Aquella també era un personatge. Fem una cosa, queden 7 minutets. Hem de parlar de Blue Jasmine i hem de parlar de jove i bonica. Si voleu fer un entre vosaltres... Blue Jasmine, com que ja s'ha comentat aquí altres vegades, jo l'he vist ara. Fem un comentari de 3 minutets o 4. Magnífica, estupenda, genial, preciosa, una passada. No val la pena, és que tota la pel·lícula, tots els minuts, són aprofitables i estàs gaudint de bon cinema. Impressionant. Com pots imaginar? Aquella història d'aquella persona que perd, ho perd tot. Tot. Aquest Blanchett. Genial. Magnífica. Per tot. Per la seva pisa bancata, l'estatus social que tenia, els diners, la família... És que és una debacle. És una caiguda en plan també domino així, que tot... La història del que ha passat a molta gent. La hipocresia i la relació que té amb la seva germana. Les dues havien estat adoptades per la mateixa família. És impressionant com manipula. Però sobretot com se n'aprofita. És el que ha estat fent tota la vida. Aquesta gent sense escrúpols. A viure bé i ja està. I les relacions que es creen entre ells i la forma de vida que té la germana menys afortunada econòmicament. Amb qui es mou, les parelles que té una altra estatus social, més de barriada, de Bronx, de Brooklyn. Però bé, jo crec que ella està magnífica. Amb tocs de comicitat, amb tocs còmics divertits, que t'arrenquen la somriure. Ella té un punt histriònic. Està sempre amb una sensació de nerviosisme, ella. Està patint per tot, constantment. A més, m'ha dit que m'apuntarem pastilles tota l'estona. Per arrexar-se, però no hi ha manera. No hi ha cap moment que diguis Tranquil·litza, és un paper bordat. Però és que no reconeix on ha fallat. A mi això em va semblar una mica moralista, també, perquè ella no reconeix on ha fallat. Què he fet jo malament en ma vida? Penso que hauria de ser una miqueta també la seva reflexió. Què he fet jo malament? Per què m'han anat les coses així? Però és que continua comportant-se d'aquella manera. Bueno, que no es vol lligar al ric aquell. És per dir... Això vull dir... Vull ser de mujer de Floreno. Però tampoc li surt bé tu. Perdoneu, la germana per mi també no es mou gaire. La germana intenta buscar un nòvio millor però al final s'acaba quedant al súper. En aquest cas el seu estrat social és aquest. No li interessa moure's més cap enllà. És un malament. Em quedo molt amb el que diu de bon cinema. o el 97% de les pel·lícules ha fet de tot. Desastre absolut. El geni s'equivoca. Li podem permetre? Va ser una publicitat de turisme a Barcelona. He vist pel·lícules turistoles de Barcelona i me les he cregut. Però és que això no m'ho crec. Que malament tot. Jaume, comenta la jove i la bonica aquesta, que és molt maca. Sí, és maca, tu. Sí, sí que ho és. Un dia la convidarem al programa. Però els nois, solament, la convidarem al programa. El David, el Jaume i jo. Nosaltres convidarem un altre, o dos o tres. El Hugh Jackman. El Hugh Jackman, punyateres. No estaria malament, no estaria malament. O el George Clooney. A Harrison Ford, que l'està madurit, però també... Vinga, Jaume. Aquest senyor és el François Auson. Aquell de la classe era. Jo penso que aquest senyor posar-nos davant d'una història que no té res de normal, que és singular. Què vol dir? Que són persones que viuen una experiència diferent, que s'ho monten també, que tampoc es preguntarà per què ho fan, i això és potser el més interessant. Si no recordo malament és el realitzador d'un paio que feia veure que treballava però que no feia res i que no sé pas d'on treia els diners. No me'n recordo quina era, però que em va sobtar molt aquella pel·lícula. No pot ser una d'aquestes que l'estic aquí. Ricky, Ángel, el temps que queda, em sembla que era aquesta. 5x2, 5x2, no és aquesta, és Winging Pole. Aquesta me'n recordo. Aquesta no l'he vist jo. A mi no em sona. A canvi, la que t'estic esmentant sí que l'has vist, oi? És que estic donant-li voltes, quina és, però... Llavors, aquí el que tenim és una noia de 17 anys que té ganes d'experimentar la vida. En definitiva, la prostitució, a veure quin valor té. i això és el que veiem. La prostitució de luxe, no? L'he llegit jo en algun lloc? De luxe, vull dir de més nivell. La prostitució de luxe. Sí, com el tal joveneta, evidentment. No, no d'anar amb un ant que va en pla. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, Res a veure amb persones que les posen en aquest ambient. Esquisita també l'actuació policial, perquè al bell mig de tot això hi ha una investigació. Això sí que m'ha semblat genial. Ja la veurem, ja la veureu. Aquest home ho veig tot, aquest home. Intento veure el màxim perquè és magnífic. És molt bo. Hi ha un musical que es diu Ocho Mujeres, la Françosa Zon, que heu de veure. Magnífic. Amb Catherine Denef i tal. Canten totes elles, fan de conya. De fet, la pel·lícula té molt a veure amb la pel·lícula de Luis Buñuel, Bel de Jurt. És una mica això, el que passa és que aquí és molt joveneta. Aquí és molt joveneta, allà és una burgeseta, acomodada, que diu, ara què em vaig de divertir? Més avorrit que allò, no? I, a canvi, aquí és com ella entra, investiga, troba, la mare ho sap, en fi, hi ha tota una història prou interessant. Doncs bé, doncs hem fet ja temps, home, aviams que encara es queden trenta segons per parlar. Encara podem dir alguna cosa més, perquè avui és que hem fet allò. Ens podem acomiadar tranquil·lament, un per un. Fins la propera, que vagi molt bé. Adéu-siau. I que sempre siguin les rebudes tan bones com avui. Exacte. Tranquil. Per raons diverses... Ara venen els petons, Jaume. Vinga. Adéu-siau. Adéu-siau. Ara escoltes ràdio d'esfer. Only if I show you Love and death surrounds you. I can feel you. Yeah, I can feel you walking in too. I can split myself in two. Surround you on both sides of you. All around you. No, no. Love, grandíssim tema d'un grup que us recomanem moltíssim que és els de Brian Johnstone Massacre i que no tenen res a envejar a grups tan clàssics i que vosaltres coneixeu com els Oasis, El Sweat, etc. Estem aquí en aquest programa 52, com cada dijous. El tema d'avui, l'he etiquetat com Hibernation, perquè estem tots una miqueta congelats políticament parlant i mentalment estem completament cerebralment parlats. I've fallen apart...