Le Corbusier, llibres, pre-Oscars i Paco de Lucía

i concretament se centra en un d'ells i té un passat molt obscur, no una mica obscur, sinó molt obscur. El que fa el Michael Abonweming és construir una història també una mica de tintes una mica negros, una mica a mig camí entre el superheroi i el thriller així, és que no sé si dic que és gènere negre, però és un thriller urbà bastant xunguillu, Però, en fi, és un còmic molt trepidant, molt divertit, que es llegeix amb molta comoditat i que enganxa, que deixa ganes de més. És una sèrie oberta que no sé fins on arribarà, no sé si encara segueix oberta, però aquest primer volum que es diu Marcado, jo crec que deixa les cartes sobre la taula i la veritat és que pinten molt bé. Sí, sí, sí, pinta molt interessant, còmic de superherois amb personatges ben definits, personatges que tenen passat, que tenen dubtes morals i que fan coses no sempre boniques, de vegades una mica reprobables, com els grans superherois. Els grans superherois sempre tenen dues cares, una cara més lluminosa i una cara més fosca. És el cas d'aquests victories que ens arriben de la mà d'Aleta i que es converteixen en una de les novetats importants. de les darreres setmanes. I amb ells, em sembla que ja ens podríem anar acomiadant, no? Molt bé. Tu què dius? Sí, sí, sí. Ens acomiadem en calma. Mira, va, dic ràpidament una cosa. No parlarem de la pel·li, però la recomanem. Ovoi. És veritat. Aneu a veure Ovoi, que és una mena de la Nouvelle Vax se fue a Alemanya. És veritat, és veritat, però m'agrada la frase. La Nouvelle Vax se fue a Alemanya. I és una pel·li molt xula sobre un jove que va com a rebel de cinc causa per la vida, perdiendo trenes, intentando buscar cafè i trobant alcohol al seu lloc. Una pel·li molt interessant, us farà pensar. Molt xula, reminiscències nubelluagianes, budealenianes una mica. Gimgermulsianes també. Gimgermulsianes. Sí, té de tot. Debut de Jan Ole Gerster, que és un director alemany que s'han portat bastantes alemances. Sí, sí, peli de l'any a Alemanya. Vale, doncs aneu a veure la partida demà. Moltíssimes gràcies per ser a l'altra banda. Gràcies, Carlos Giacomelli. Gràcies, Xavier Rodan. Gràcies, Carles de la ràdio. Gràcies. Et tindrem cada setmana i en parlarem. I gràcies a vosaltres. Adeu. Adeu. Doncs un dijous més aquí al Babilònia, tots plegats, ens falta el David, però en canvi estem a les que hem d'estar, també, no? Vull dir, per agafar cap dels 5, fem gairebé un ple amb la Rosa. Hola, què tal? Bona tarda. Què tal, com estem bé? Molt bé, sí. La Lourdes. Hola, què tal? I el Jaume. Hola. Com va tot? Bé? Sí, sí. Fantàstic. Avui estem tots molt contents. Sí, de veritat. És un dia... Sí, de celebració. De celebració. Això està clar. Són brindis. Són brindis a la brindis. Bé, el Jaume no es pot queixar avui, eh? D'abraçada. Ara, jo sé l'efecte que... que puc haver fet ambusada, però no sé ben bé. No, em sembla que no ho explico bé. A veure, a veure, explico, explico. Rebobina. No, que sé l'efecte que he tingut, l'alegria i tal, però no sé l'efecte que jo provoco. Home... És una persona entranyable, entranyable. Si has provocat reaccions positives, vols dir... Vol dir, oi? Que ets bo, perquè si la gent que no és estimada... Diu que rebem, que donem, no? Exacte. Estàvem esperant candeletes aquí. Estàvem aquí... No sé si tenia ganes d'escoltar-ho, jo, això. Ah! Hem de dir que sobretot elles, eh? Jo feia una abraçada, però elles et volien abraçar molt més, eh? Déu-n'hi-do com a abraça. Com a abraçar el soci. El gesto també fa unes abraçades guais. Si no s'estima entre nosaltres... Hem de reivindicar el carinyo. I tant, sí. Això mateix. Molt bé, doncs avui que estem així molt contents i molt animats, doncs avui tenim moltes coses que parlar. Començarem amb el món de l'art amb Le Corbusier. La Rosa i jo farem aquí una presentació magnífica d'aquest bon home, d'aquest arquitecte famós. De literatura tenim dos llibres, el tu i jo del Niccolo Amaniti i el reencuentro de Fred Yulman. El Jaume ens parlarà de l'almanac. Punt. No direm allò del cordill. Ja ho he dit, veus? No cal que ho arrodonim, això. No, no, ja ho deixaré d'aquesta manera. Tot seguit, la Rosa ens parlarà d'un musical, de pel·lícula, perdó, la Coral Jove de Sant Vicenç. Farem esment d'un documental de la conferència de la Victòria Camps i cinema, que és una mica la part important del nostre programa. Previ Oscars, parlarem de Nebraska, parlarem d'Alabama Monroe, de Blue Jasmine, també nominada, d'una pel·lícula que jo no coneixia, que es diu Jova i Bonica, Jaume. Ara no la coneix ningú gairebé. Per això, vull dir que és com una gran novetat que tenim aquí i la gran estafa americana, que també és la gran pel·lícula dels Oscars d'aquest any, que ja veurem si s'ho mereix o no s'ho mereix, no? Tindrem el recordatori a Paco de Lucía, que ahir va morir, i que d'un atac de cor a Cancún. Estàvem comentant-ho amb tots plegats, però vas bàsicament amb la Rosa, que l'ha colpit bastant, perquè és una pena totalment. Jo crec que és un dels millors guitarristes d'aquest país, en cap mena de dubte, per no dir el millor, crec que dels últims anys. Perquè no solament feia flamenc, que ho brodava absolutament, sinó que ho brodava, volia dir. Però ha fet jazz, ha col·laborat amb Paz Metzeny, amb la música rock, fins i tot, amb Brian Adams, fins i tot ha tocat de guitarra, polifacètic al 100%. I ha estat una sorpresa. I a més una persona jove, amb 66 anys, que diu, ostres, li queda molta vida pel davant, molta carrera encara per fer... Doncs sí, escoltarem Entre dos Agues el seu gran clàssic de l'any 74. I ara intentarem, quan fem pel que emmig, comentar una miqueta això. Bé, parlem de Le Corbusier, Rosa. Fem la part de... Comento jo? A veure, el que abans de re hem de comentar, Le Corbusier, és potser una mica fer un comentari genèric, però vull dir aquest senyor... Realment jo crec que va ser l'inventor de les cases on vivim avui en dia. A la fi de cap és això, hem de tenir aquesta idea. En una època que estem parlant de principis de segle, bàsicament va crear un format que és el que es va anomenar, podríem dir, la casa racionalista. És un concepte més genèric, no és com a tal. Ell parlava de la casa purista, de la casa dominó, uns formats determinats. El concepte del modular. Del modular, exacte. I sobretot el concepte de les cases amb una alçada concreta, amb el modular, aquest que comentàvem. Sí, el modular, exacte. No, no, és el format de dos metres trenta i pico, perquè abans les cases tenien uns sostres molt alts. És una mica l'equiparar l'alçada humana al que seria l'arquitectura on tu vius, al teu espai. Encara que ell parlava de la casa com la màquina de viure, és a dir, recorda aquest concepte que apareixia de forma constant, perquè ell vincula moltíssim a una època d'avantguardes, on el futurisme, el tema dels cotxes, a ell li encantava els cotxes. I a partir d'aquí feia aquesta vinculació. És com aquella època que Marinetti va dir que és més maco un automòbil que la victòria de Samotracia. Va fer aquest comentari com tenint en compte que, per dir-ho d'aquesta forma, la màquina estava tenint una importància molt marcada a principis del segle XX. Molts dels seus edificis, que posteriorment es veuran com el que seria de la unitat d'habitació de Marsella, tenen forma de buc, de vaixell. Ho dic perquè el que dèiem, vull dir que hi ha coses que ell vol imitar, d'aquestes màquines de vapor, aquelles màquines posteriors ja electròniques, elèctriques, vull dir, tota una sèrie de qüestions, no? Bàsicament, clar, té diferents facetes, una faceta més tradicional, inicial, lògicament, i posteriorment va iniciar aquelles cases blanques de la villa Saboll, te'n recordes? I a partir d'aquí comença a introduir novetats, amb un text que es diu Els cinc punts de l'arquitectura. Ell planteja una sèrie de necessitats, per exemple, el fet de col·locar les cases sobre aquells pilotis, sobre aquelles columnes rodonetes, perquè hi hagi, per un costat, un format de ventilació de la casa per sota i per poder col·locar els cotxes. És aquesta vinculació de la casa amb la màxima. Funcionant amb el pàrquing, diguéssim, de... Exacte, el que avui en dia es fa, vull dir... Sí, sí, o els cotxes, o per relacionar-se, per fer plugar-se de la pluja, per tot una miqueta, els porxos, la idea de les porxos. És seva. O dels orreos de Galícia, al nord d'Espanya, no? Clar, clar. També deu ser perquè la humitat del terra, doncs... Exacte, perquè estem parlant d'aquest senyor era de Suïssa, vull dir, llavors s'hi treballava més aviat cap al nord, no? Llavors allà sí que era bona idea una mica deslligar del terra, no? I jo crec que és una de les seves grans característiques, no? Una altra cosa molt curiosa... Construir en horitzontal. Exacte. Les cases unifamiliars, tendència a construir molt en horitzontal. Exacte. I llavors el que també feia és el tema de les cases, les cases ja diguem com a villa, com a tal, el que feien era fer l'escala i fer el passeig arquitectònic, que era fer l'escala de pujada per als diferents pisos, però fer unes rampes... Per pujar pel costat, diguéssim. Per pujar al costat de les finestres, perquè ell obria molt els vanos de les finestres, la casa, per dir-ho d'aquesta manera, i es convertia tot en una mena de gran finestral, no?, on vinculava el paisatge extern i l'introduïa a la casa, que és una cosa que avui en dia encara els arquitectes modernets diuen, no, és que vincules quan obres aquest finestral tan gran. Sí, perquè, perdoneu, de quina època estem parlant? Estem parlant de 1900. 1900, o, bueno, més o menys. 1887 va néixer el 1900 exacte, la modernitat vindria cap a això, cap al 1920-30 que representa que són cases que ell va arribar a construir o són projectes? Mira, hi ha una dada que en el programa ho explica que ell va fer 400 projectes amb idea d'edificar o bé cases, edificis institucionals en molts països del món, o sigui, ell va treballar a tot el món i va fer projectes a tot el món s'han comptabilitzat uns 400 projectes, però va arribar a construir edificis, em penso que era 75, amb una dutxena de països. Es va presentar el projecte als Estats Units, a l'Alger, a Montevideo, a Sao Paulo, a Rio de Janeiro... A París, per exemple... A París era la idea de... De fer un canvi... Remodificar l'urbanisme de la ciutat, eh? Integrant, però integrant els grans monuments de sempre, el París de sempre, el París clàssic, eh? Notre Dame, la Tour Eiffel, que quedés tot identificat amb la... Però s'hagués carregat uns quants, eh? Segurament, clar. Perquè no li feien gràcia, eh? No, home, clar. Clar, era aquella de la modernitat, no accepta allò clàssic. Clar. I a Barcelona també vas veure el que volia fer a Barcelona. Sí, també hi ha un projecte de remodificar el que era tota la ciutat, tota la façana marítima de Barcelona. I la idea de tota la zona del port, la zona de càrrega i descàrrega i magatzems del port, la idea era més en plan... Belvitge, eh? Volia fer uns blocs terribles allà, tres en concret, d'unes... Bueno, què seria allò? És molt polèmic, eh? 50 pisos alçados, 70 pisos alçados, una bestiesa. Ha estat molt polèmic, perquè on sí que va... No, no, no, no, no va arribar. És molt polèmic per això, perquè té una idea molt avançada, una idea molt mecanicista, segons com, molt de màquina, molt funcional... I clar, això segons en quin ambient o en quin paisatge ho construeixes, és polèmic. Ell va arribar a construir una ciutat nova a l'Índia, que és la ciutat de Chandigarh, que allò és impressionant. A més hi ha un vídeo a l'exposició, un vídeo que també t'ensenya. Mira, en aquest edifici era l'edifici institucional del govern del Punjab, és la capital del Punjab. Després, en aquest altre edifici vivien els funcionaris, en aquest altre els treballadors. A Palau de Justícia. En aquest altre vivien els parlamentaris, no? I veus cadascú que la idea de viure una miqueta inspirat a les colònies tèxtils, també, fins i tot. Sí, sí, sí. Hem de pensar que és una persona que s'havia inspirat per tot el món. Va viajar moltíssim. A mi això em va quedar molt l'atenció perquè continuament veus que l'havia mirat a Itàlia, a Grècia... Imagineu-vos amb tot el que va veure allà. Veure amb ve baixa i amb ve alta, també, d'inspiració, d'absorció d'idees. De la forma... No hi ha només de construir un edifici, sinó la ciutat en si. Del que era urbanitzar una ciutat, de com organitzar els carrers, els edificis, com els col·loques, no? Al foro, al centre... Sí, sí, els Balcans també, Estambul, a París, a Viena, Berlín, en moltes d'aquestes ciutats va arribar a viure i tot, un temps, no? A París, de fet, ja es va instal·lar per treballar a París. Però, en canvi, París la va matxacar, eh? París no li va deixar fer coses, eh? Va ser el lloc on menys va actuar, va fer coses interiors i tal, però no li va deixar fer mai cap cosa. Vull dir que l'únic moment que va poder fer la seva gran il·lusió, que era fer una ciutat, perquè va plantejar aquella ciutat a les 3 milions de persones, te'n recordes? Sí, que era el nombre d'habitants que llavors tenia a París. Exacte, no? Llavors, clar, l'únic lloc que pot fer-ho és això del Punjab, no?, aquest espai, no? I encara no ho acaba. Sí, sí, que això. Que això crida molt l'atenció. Jo per això deia que eres molt polèmic, perquè clar, jo mateixa ho veia i quan t'expliquen el concepte que ell té de ciutat i per què ho ha fet d'aquesta manera, així tan funcional i tal, mira que bé, que modern i tal. Però clar, així que la càmera s'allunya una miqueta, llavors aquell paisatge desàrtic a l'Índia, la gent que va construir, la ciutat es va construir. Ara, a quin moment va ser? Després de la segona gra mundial, no? El 1945 i el 65 la van estar construint, però amb mitjans de tota la vida. O sigui, amb aquells capassos, no sé com es diu. Els capassos. Bé, jo dic capassos. Sí, dels paletes. I eren les dones que transportaven el material, des del ciment, que ja va ser, com va començar a costar molt amb el formigó armat i tot això, el ciment, les pedres que necessitaven, i veus la cadena de dones, transportant aquests cabassos amb pedres i passant-se la de l'una a l'altra i així. La van trigar, no sé quantos anys, 20 anys en construir això. L'única és una zona que per mi... A mi no m'agrada, no m'agrada allò de la Índia. Jo crec que és massa brutalista aquesta presència del formigó. Una ruptura total amb el paisatge i amb tot. No té res a veure. I a més hi ha una cosa que no m'ha tenir en compte i és que a la zona de la Índia A la zona de l'Índia hi ha molta humitat. Això m'ho va dir una companya que ve a la Índia. I, clar, i de seguida, aquests materials que no són nobles, de seguida es fan malbé. I es veu encara més vell. I es veia que quan veies les imatges, vull dir que ja estaven vellint-se per un costat i per l'altre. I el formigó, si alguna cosa tens que no... Però ni ho pinta, eh? Però ni ho pinta, eh? Dels voltants de París o de Barcelona, una ciutat ja sí com degradada. Però si fa res que s'ha construït, no? I és a Palau de Justícia de la capital. No vull dir que dius, home... Queda una miqueta fora de lloc, no? Jo em preguntava, el fet que hi hagi l'exposició ara al Caixa Fòrum és per algun motiu de dir, és que fa un aniversari, no? És perquè representa que és un arquitecte, per dir alguna cosa molt especial en el temps, suposo. Com que dèiem, amb unes idees... S'hi han hagut dos arquitectes de la primera meitat del segle XX importants, Estadmíes van der Rohe i Le Corbusier. Hi ha hagut molts més, evidentment, però que jo crec que són les més grans. I són les que van... Vull dir, la fi de Capatón com l'altra van ser els creadors del concepte de nou gratacel, la gratacel del segle XIX o gratacel del segle XX, per entendre'ns, i també, sobretot, l'evolució de la casa moderna actual, la casa on vivim nosaltres. Perquè la casa dominó, quan és l'escalet, la casa dominó, és quan veus una casa que l'estan fent. És a dir, les quatre vigues, el que és el sostre i l'escala lateral, és el que veus quan fas... Amb les columnes. Igual, amb les columnes. Amb les columnes al mig. Sí, aquella pel·lícula, us en recordeu que aquí també l'hem comentat a vegades, aquella pel·lícula... La del veí. Sí, el hombre de al lado, que es titula... Sí, sí, sí. Aquella casa està dissenyada per ell. Sí, sí, sí. Però en canvi no la va fer ell, eh? No la va fer ell. Va ser posteriori, eh? Ah. Perquè no... Jo vaig mirar-ho perquè és a Xile, allò és a Xile. I llavors no... Però bueno, està dissenyada, és correcta, eh? La idea. Sí, sí. Bueno, a veure, per una banda està bé, per l'altra, Rosa, el que dèiem, no? Potser li falta més tema visual, més fotografia, com a mínim. És que hi ha molt poca fotografia. És en blanc i negra i petita. Ara esteu parlant ja de la qualitat de l'exposició. Que és una altra cosa... Sí, bueno, n'hi ha maquetes, per exemple, és molt maco de veure, és molt atractiu el tema de les maquetes, està molt bé. Els seus planos que es dibuixava, els planos que es feia. Els originals també. A mi també em va cridar molt l'atenció la part, la faceta de pintor, perquè ell de fet va començar, bueno, ell era de família, ja ha comentat el Xesco que va néixer a Suïssa, I ell era en una ciutat, bueno, clar, en una zona muntanyosa, i sempre això li va marcar molt. I ell anava predestinat a ser, més que rellutger, a gravador, gravador de les caixes on després van els rellotges, d'acord? I, bueno, però a partir d'aquí ell va començar a pintar, és allò que tu comentaves del purisme, que això ja és més enllà del cubisme, i llavors ell... Llavors, encara ja firmava els quadres i jo no els havia vist. Té moltes natures mortes i coses així, que combina alguna màquina... Sí, és un cubisme... Alguna ampolla, com si fos a sobre d'una taula. Sí, però això és una natura morta. És un cubisme més natural. No és un cubisme tan de fragmentat, sinó que és com clac, clac, no? T'ho posa allà. més purista i llavors ell signava com Jean Heret perquè de fet el seu nom que no ho hem dit encara, el seu nom real és Charles Eduard Jean Heret el que passa, com a pintor sí que els seus quadres el signa com Jean Heret el que passa que després quan ell ja va fer arquitectura i va començar a dedicar-se al tema de l'arquitectura va muntar un despatx d'arquitectura, un gabinet juntament amb un cosí, que clar que també es deia Jean Heret Llavors, per tal de diferenciar-se, ell va agafar, doncs no sé si venia, que ve d'un cognom d'un avi o d'una avia. D'un antepassat, si ja van passat, que venia d'això, no? Jo vaig fer la visita guiada. Ah, jo no, jo la vaig fer. Que, bueno, és una visita que dura entre 50 i 60 minuts, una horeta, i bé, la veritat és que a mi m'agrada molt anar sempre a fer les visites guiades. Vas una estona abans, tu ja mires, tu mires, i quan acaba la visita ja et pares amb el que també t'ha agradat més i tal, perquè sempre donen una miqueta més d'informació. Jo, com que no tinc tanta conèixer... La meva gran queixa és que hi ha unes imatges magnífiques de Le Corbusier i de totes les seves obres, una qualitat excepcional, i, en canvi, van dedicar el que seria la part aquella, vull dir, la part, insisteixo, dels planos, molt bé, la part d'aquell, quan feia conferències, ella agafava uns rotllos de paper i començava a dibuixar. Vas veure que estaven col·locats allà. Ells començava, a mesura que parlava, pintava, pintava, pintava, i llavors això s'ha quedat com una peça d'obra, d'art, per dir-ho d'aquesta manera. Però a jo li faltava una part fotogràfica més gran. Sí que hi ha alguna imatge superior, però a algunes no veus l'obra en si mateix, ni l'exterior, ni l'interior del tot bé. És un blanc i negre petit, i aquí... vols dir la fotografia que hi ha al costat, o sigui, la indicació a cada obra, al costat hi ha la indicació, expliquen el que és, no?, i de quin any és i tot això. La guia ens va explicar que quan hi havia la foto a dalt, aquesta foto petitona que tu dius en blanc i negre, vol dir que aquell projecte s'havia arribat a construir i, per tant, hi havia la foto. Sí, sí, sí, no, no. Diu que si no hi havia la foto és que no es va arribar a construir. Però el que s'ha pogut fer és més àmplia, aquesta fotografia. Sí, home, si això sí, era molt petitona. Molt petitoneta, i en blanc i negre, i jo crec que potser una mica més això, no? És una exposició que la va organitzar al MoMA, al Museu d'Art Modern de Nova York, amb col·laboració amb la Fundació Le Corbusier de París, i que ha estat produïda per la Fundació La Caixa. Suposo que serà itinerant, segurament. Segurament. Sempre se sol aprofitar. I després tot el tema també, que en el fons ell sí que volia també integrar el paisatge. Ho va aconseguir o no? Amb algunes obres potser més que d'altres, no? A la cabana final, on ell vivia allà. Allò està molt bé, és una cosa mínima. I els jardins colgants, allò que fa als pisos superiors, que posa el jardí a sobre, com feien a Babilònia. Com feia al nostre país, a Babilònia. Exacte, exacte. Molt bé. Molt bé, doncs deixem l'art que hem pogut explicar profundament aquest tema i anar a parlar de literatura. Lourdes, tu i jo, Nicolo Amanitti. Exacte. A veure, d'entrada, igual tu i jo no et sona, però sí que ens sona la pel·lícula de Bertolucci del 2012, que també es deia tu i jo, que està basat en aquest llibre, i comentaré una miqueta, recordaré que és la història d'un adolescent La pel·lícula parla una miqueta de l'adolescència, de 14 anys, un Lorenzo, que enganya els pares, dient que se'n va a esquiar. Primer els dona una gran alegria, perquè és una persona molt introvertida, i diu, ostres, m'han convidat a esquiar a Cortina d'en Pecho, i els pares ho celebren, tal, que bien, no? I resulta que el noi està preparant tota una setmana blanca, però a la part de sota, diguéssim, del seu pis, no? Al sotterrani. Exacte, molt bé, al sotterrani. A més, a més, ho té superpreparat, ho havíem comentat amb el Jaume, aquesta pel·lícula. Es compra tantes coca-coles, tantes... Bé, ho té, no va allà a sac, ho té tot molt pensat, no? La idea és que vol passar una setmana aïllat del món, perquè ara us llegiré una estona. És una persona que està com una miqueta en el seu món, no?, com passa amb molts adolescents, no? I llavors diu, bueno, doncs em passaré una setmana superbé, faré veure que m'he anat a esquiar i ningú m'empiparé, estaré a casa. Se li trastorna una miqueta la idea perquè apareix una germana seva, una germanastra, filla d'un antic matrimoni del seu pare, d'un altre matrimoni, nou anys més gran que ella, i amb problemes d'edició. És una miqueta com la idea de dues persones que els costa créixer, podíem dir, amb una sèrie de frustracions, no?, perquè el noi només està pendent de poder fer les expectatives que els seus pares tenen d'ell, no?, i la noia s'ha enganxat al món de la droga perquè tampoc sap ben bé què fer amb la vida. És una pel·lícula de dir, em tanco, com allò, m'aïllo, i a veure què passa. Us volia llegir un trosset, que potser la pel·lícula no es veu tant, del que ell pensa, no?, per dins, que penso que és prou interessant. Aquest llibre el llegim al Club de Lectura i quan ens el van donar vam dir, ostres, ens doneu un llibre d'adolescents? Perquè, clar, el format, no? Dius, tu i jo, va ser un llibre... I, doncs, no. Bueno, diu una miqueta, ell diu, els altres eren tots aquells que no eren la meva mare, el meu pare i la meva iaia. O sigui, té un món completament, és mi zona de protecció i tal. Diu, si els altres no em deixaven en pau i si m'estaven massa a sobre, un fluït vermell, diu, s'enfilava per les meves cames, m'inundava l'estómac, m'irradiava fins a les puntes de les mans, fins que tancava els punts i reaccionava. I entre això li va donar un cop de puny a un nen perquè ja no podia més, i el van portar al psicòleg. I va al psicòleg i li diu, i aquí s'hi posen tots els que tenen problemes? I el psicòleg li va dir, sí. M'indicava que m'asseiés en el divan. I ell diu... Perfecte. Ell diu, faria veure que era un nen normal amb problemes. Diu, no costava gaire enredar-lo en el psicòleg. Diu, jo sabia exactament com pensaven els altres, què els agradava i què desitjaven. I si no n'hi havia prou amb allò que sabia, diu, aquell divan sobre el qual em tombàvem... diu, com un cos càlid, diu, transmetia l'escaufó, diu, dels pensaments dels nens que s'hi havien ajugut abans que jo. A mi em sembla que cal aclarir una cosa. Els familiars d'una persona amb problemàtica psicològica sempre tenen la sensació que no. Diu, eh, que ell m'està enredant, eh? Saps el que vull dir? Vull dir que, en definitiva, una persona amb problemàtica normalment manipula. Tant en el psiquiatre com en tot el que l'envolta. Sí, sí, sí. I després una altra... Sí, és curiós perquè això es diu molt. Una altra de les coses que feia, que a vegades m'ha fet pensar amb els alumnes, diu, vaig veure que el que em convenia era fer mi matisme. Diu, em confonia com una sardina en un banc de sardines, o sigui, quan anava a l'escola, no? I després, bueno, ja acabo, diu, després resulta que el van enviar a l'institut, no? Perquè ja era grandote, no? diu, quan vaig arribar, diu, allò era l'infern a terra. Perquè, clar, diu, hi havia centenars de nois, semblava l'entrada d'un concert, perquè ell venia d'una escola privada i el pare li va dir, t'has de socialitzar. Diu, i el més bo, diu, n'hi havia qui eren molt més grans que jo, diu, alguns amb barba i les noies amb tetes, diu, tots amb les motos, amb el sac, diu, ells uns corrien, uns altres reien, uns altres cridaven, diu, n'hi havia ni que entraven i sortien del bar, o sigui, arriba a l'institut i diu, però això què és? Diu, és com un zoològic, no? I llavors diu que, o sigui, l'estratègia aquesta de dir, què volen que els altres jo els hi digui, no? Doncs el tio s'ho sabia de memòria. Bé, la pel·lícula al final és interessant perquè degut a la problemàtica de l'altra persona, quan es troba amb la problemàtica d'una altra, acaba ell per dir alguna cosa sortint una mica a la vida i dient, bueno, ja està bé d'amagar-me, ja està bé d'amagar el cap sota l'ala. Home, jo no he llegit el llibre ni la pel·lícula. Que està molt bé, jo el recomano. Però té un tufa aquella obra del Salinger, del guardia en el camp de Sègol. Té un aire, eh? Poder sí. Per el que m'expliques, eh? Poder sí. Una mica aquest noi, una miqueta... Una mica introvertit. Exacte, oi que sí? Jo no l'he vista, aquesta, em sembla. Tu l'has vist, la pel·lícula, i pots dir... Sí, el que és interessant és que tu, quan veus la pel·lícula, ja ho veus, tot això. Ja ho interpretes, encara que no sigui exactament amb aquestes paraules. Però ja veus que és un xaval que diu... Però què és això, no?, en definitiva, aquesta valoració que tantes vegades fem de la societat, oi, i tal. Llavors, esclar, el que és interessant a nivell, i això destacaria, a nivell literari, és que ell pensi i t'ho digui. Llavors, t'ho aclareix molt més, encara, no? Molt bé, molt interessant. I una altra cosa que fa, quan arriba a l'institut i es troba amb aquesta, segons ell, amb aquest zoològic, no?, diu, ostres, aquí el mimetisme no em serveix, diu, perquè ja són depredadors evolucionats, diu. Directament, no? Diu, a mi el que... Ah, ja sé el que em servirà. Diu, jo em vestiré i reaccionaré exactament com els líders als que els hi tenen por, no? Ah, mira. I m'ha recordat els animals, no? Que fan l'estratègia d'agafar colors, per exemple, averinosos, quan no ho són, per tal que no... I ell fa el mateix. Diu, ara em vestiré en plan així, agressiu. I reaccionaré, no? Diu, ja m'he pres com caminen i tal. I, bueno, he trobat molt interessant. Derrotades per tot arreu, llavors, no? Exacte. la pel·lícula és també molt semblant força fidel jo a la pel·lícula no sé si tot us sembla no us veu tant el que pensa jo crec que Alberto Luxi és el rei de la psicoanàlisi però la pel·li potser clar aquí l'estada a baix al soterrani és molt més curta i en canvi la pel·lícula l'estada al soterrani ja n'hi sent gaire bé tot dura tota la pel·lícula és una pel·li interessant jo penso clar Molt bé, molt bé. Jo no me'n recordava ben bé que anava prou. És del 2012, eh? Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé. Jo faré un petit esment d'un altre llibret i parlen justament de joves, de nens o ja adolescents amb aquesta línia que tiren cap allà. Hi ha un llibre petitonet d'Alfred Yulman de l'any 1960. es diu Rencuentro, i us ho recomano, és un llibre de cent i poques paginetes, i estem justament amb el tema de l'adolescència, en aquest cas la infantesa, d'un noi de procedència jueva, a Stuttgart, que ara deixa ser una mica autobiogràfic, perquè aquest senyor Alfred Hulman va ser una persona que va ser escriptor, va ser pintor, i que va viure en aquest moment, en el moment nazi, de moment diguem el que seria la Segona Guerra Mundial. Llavors, el que planteja aquí és això, justament aquesta relació que té aquest noi, que és una persona de família benestar, normal i current, amb una persona que arriba nova, que és un d'aquests, un von Hohenfolsen, un príncep d'aquests de la Prússia gloriosa d'aquella època, i llavors, com arriba a classe i com comença una relació... on des d'un principi ja sempre hi ha una separació automàticament del que seria social, perquè clar, l'altre viu en un altre àmbit, en un altre món, i en el moment en què comença a entrar el que seria la socialdemocràcia a Alemanya, i lògicament els pares d'aquest nano, que són antics prínceps, són seguidors dels nazis, evidentment de Hitler i tal. Es produeix una sèrie de... Per un costat, jo crec que hi ha una relació que ratlla al que es diu una relació filogai, que sembla que hi ha unes línies que dius aquí, sembla com si una mica s'hagués pogut obrir alguna relació una mica més concreta, però en una època molt determinada hi havia moltes frenades, no? Llavors, a partir d'aquest moment que arriba la situació de la guerra, els pares d'aquest noi, que és jueu, del que seria l'altre amic, pensen marxa a Amèrica, que tenim allà uns familiars, fes allà la vida, perquè aquí això es liarà. I en teoria, aquí nosaltres farem el que podem, llavors ell marxa, i és cert que ell marxa, se'n va a Amèrica, no torna allà, I el que sí que succeeix és que una mica explica què passa amb els seus pares. Els pares, davant de la situació, decideixen suïcidar-se, obren l'espita del gas i decideixen suïcidar-se. I aquest amic, que hi ha un intent de retrobament, és impossible perquè quan se li envia una carta, per una sèrie de motius, per fer una mena d'homenatge a les víctimes de la guerra... aquest amic havia mort. Per tant, és una mena de reencontre com fictici, no real. I, bueno, és una jolleta, és una obra d'aquestes que la llegeix en una forma ràpida, és molt ben elaborada, com a tal. Molt bé. I Jaume, vas a parlar d'un concepte, no?, del Cordill. Sí. Havíem quedat, sí? O em vols comentar una altra cosa? Sí, no, bé, en tot cas, començarem per dir que aquesta setmana que ve, el dijous concretament, el dia 6, doncs tindrem la senyora Victoria Camps, que parlarà a Cornellà del civisme mínim comú ètica. Aquest és un espai... Aquesta conferència que donarà aquesta senyora és un espai que està dins d'una qualitat que se'n diu Preocupem-nos dels Valors, que porta el títol genèric de Valors, perquè precisament el que es tracta és de veure de quina manera anem generant aquests valors. Esclar, tothom pensa en la joventut, però també hi ha moltes persones grans que estaria bé que n'aprenguéssim, no? Llavors, aquesta senyora catedràtica de filosofia moral i política de la Universitat Autònoma de Barcelona... Membre del Comitè de Bioètica de Catalunya i expresident del Comitè de Bioètica d'Espanya farà aquesta conferència i aquesta xerrada s'emmarca, com deia, amb aquesta escala de valors, no? La veritat és que jo tinc el goig de dir i orgull fins i tot de dir que hi participo, d'aquest grup de gent que elaborem i ens posem d'acord amb les conferències, les persones que vindran i tot això, i a més a més el que es preteni molt és entrar al camp de les escoles, que és on, esclar, la incidència ha de ser molt més pròxim. Això no vol dir que només hagi de ser... El dia 6, has dit tu, Jaume? Sí, el proper dijous, a quarts de vuit del vespre, al Castell de Cornellà, això, concretament. Molt recomanable. Ella ha escrit llibres sobre ètica, ella és filòsofa, i ha escrit llibres sobre ètica, i sí, sí, té un molt recent, també, que ja ho comentarem quan comentem la conferència. Sí, sí, sí. El proper... La propera setmana no la podem comentar perquè s'estarà produint en el moment que sortirà aquest espai, però sí que l'altra setmana en parlarem. Llavors m'ha fet molta gràcia per veure això que deies de l'Almanac. Almanac, punt. Que hi ha un forat i un cordillet així penjant. Exacte. Aquest almanac vol entre aquests dos perills. Diu, segons el poeta Ovidi, això és el que va dir Dédal, el seu fill Ícar, quan li va lligar el cos, les ales fetes amb plomes i empagades amb cera. Vola entre aquests dos perills, el sol que pot desfer la cera i el vent que pot dur en contra les onades de la mar. Dédal és el gran arquitecte inventor, constructor del famós laberint de Creta, on viu tancat el Minotaure. Potser perquè no rebel·li el secret del deberín, Dédal i el seu fill són fets presoners i no poden escapar de l'illa. Però Dédal inventa el gimbolador per escampar i el lliga al cos del seu fill advertint-lo dels perills. El noi bola, però s'acosta massa al sol i els ratxos desfan la cera. Ícar cau a la mar i mor. Dédal llavors maleeix el seu enginy. O sigui, jo penso que... Jo crec que sí, és que em va agradar molt. Quan el vaig llegir vaig dir... És que això és la base de tot, no? Vull dir, aquí pots treure mil versions de mil coses. El mite d'Icar és una cosa d'aquelles que a vegades s'ha parlat 50.000 vegades de la caiguda, el tornà... En fi, anirem descobrint coses d'aquestes. Molt bé, molt bé. La Rosa, comenta'ns una mica abans si et sembla el documental del mes. Sí, té una menció també que val la pena. Demà, divendres, dia 28 de febrer, es fa el documental del mes aquí a Sant Just, allà a l'Ateneu. A l'hora m'han dit que sí que era a les 8. A les 8, sí, perquè hi ha totes les activitats que es fan a l'Ateneu, ja són a les 8. I és sobre Olof Palme, que va ser el primer ministra president de Noruega i que va ser un personatge fonamental i capital del segle XX d'Europa, un mandatari Com la copa d'un pino, no?, que es diria, una persona amb un sentit comú, amb un progressista, amb un respecte per les persones, bueno, ja és propi també de la societat nòrdica, no?, i una persona més molt apreciada també, no?, ja és només al seu país, que també és veritat que ja era molt apreciat, sinó amb política europea, nord-americana... i que, malauradament, el van assassinar al carrer i van disparar un 3, si m'equivoco. Segur que això ho podrem veure al cinema baix d'aquí Sant Feliu, segur. És que és el documental del mes, és el mes de febrer. Al cinema i ja ho van fer, no sé si va ser un dia així, és un dissabte... Sí, sí, segur que ja ha fet. Ara jo estava pensant en Granollers, però ja el deon haver fet avui quin dia? Sí, potser ja l'han fet, ja ho miraré, perquè aquests documentals es van fent diferents. I potser es pot recuperar. I llavors és qüestió, potser es pot recuperar. I potser es pot recuperar. A la Filmoteca, com que és una... Sí, sí. La gent que s'havia escapat, no és que vingui demà la teniu. Jo vull venir, jo vull venir. M'interessa molt. Jo la figura de l'Ospalme l'he admirat moltíssim, perquè, bueno, vull dir, com tots nosaltres el vam conèixer amb vida, no? Sí, sí, i tant. I tant. La teneu d'aquí a Sant Jús. A Sant Jús. O sigui que això és el mateix dia que estem sortint. El divendres. Demà divendres. Rosa, vinga, 5 cèntims del musical dels joves. Ah, sí, sí. Això és una cosa molt interessant. Ja sabeu que molts municipis tenen aquestes corals o grups de teatre matèria, aquestes coses. A Sant Vicenç hi ha diverses corals. Hi ha una d'elles és la Coral Jove i ha estat dos caps de setmana doncs, fent representacions d'un musical, d'una, ells estan de commemoració dels 20 anys ja, de la Coral Jove, i els feien conyes mateixos, dic, home, jove, si ja hi ha alguns d'ells que són ja, que tenen fills i alguns tenen nets, fins i tot ja... Hem de posar un altre nom, eh? Hem de pensar ja en cap. I, bueno, jo no els havia vist abans perquè no havia pogut, però van representar el musical Cats, que va tenir molt d'èxit, i també feia, no sé si el 2006 o així, van fer també els Miserables, que també va tenir moltíssim d'èxit. I en aquest musical el que han fet aquests dos caps de setmana és, com que era 20 anys, han fet 20 cançons. 20 cançons, però cançons o temes de musicals de pel·lícula. Des del musical Aquari, per exemple, de Her, Les portes tan careu, també a Chorus Line també van fer alguna cançó de... Fet Lleguer i Superstar, del Fantàmes de l'Òpera, per exemple, també el No espero més de tu, tot cantat en català. Molt bé, molt bé, superbé. Unes veus i una posada en escena, a més amb ballarines també d'una escola de dansa i de balles en general. També que es diu fem dansa d'allà també. Doncs superbé. Molt bé. A veure, jo ho vull trobar molt digne, amb molt de nivell, molt ben fet. Som com professionals, eh? Home, clar, és que el que sigui... Vull dir, clar, és que és el que diem, no? El que sigui local no vol dir que no sigui professional, al contrari, eh? Clar, per això, que tenen molt de mèrit, eh? Aquí a Sant Jus tenim l'Orfeo Enric Morera, que té un prestigi internacional, eh? Vull dir, fins i tot... Van fer cançons, dos cançons, també dos musicals, una que és de Maricel, aquella dels Pirals, el vent no es portarà, el vent no es portarà, com un cavall desbocat per les hores, i també dels Miserables, també, també van cantar demà. que és demà, que és un dels temes desmiserables, no? I a més tot conduït, que dius, ostres, vint cansosa, si sueltes... No, no, que va tot conduït amb un fil conductor molt maco, molt bé, dos presentadors. La primera part són dos presentadors més seriosos i la segona part ja són els dos que fan una miqueta el contrapunt de broma i tal. Superbé, molt bé, molt bé. A més, anàvem fent també com un lliurament també de premis, que el director el diu Vinyes, Joan Vinyes, i llavors li deien els premis Vinyes, i llavors feien premis, per exemple, divertit, no?, un altre premi, doncs, li van tornar, per exemple, al mes Dormilega, i llavors feien, amb un vídeo, amb un muntatge de vídeo, feien com una entrevista a cada... A cada un. A més, membres de la Cural, escolta, qui és per tu és el Dormilega, ostres, tots deien l'igual, no tots el Ramon. Clar. I al final, clar, i donen el premi al Dormirega, no? I així ho és més bromista, ho és més... Molt bé. Vull dir, de debò que molt bé, una cosa molt maca, molt divertida i de molta qualitat. Doncs recomanable, i quan tornin a cantar, digue'ns-ho, eh? I aquesta manera el que farem serà promocionar-los, perquè si val la pena, escolta'm. I tot el que es faci, doncs... Clar que sí, clar que sí. Doncs, molt bé, abans de passar a la part de cinema, que començarà el Jaume a parlar-nos d'aquest Alabama Monroe, escoltarem res, deixarem de fons, evidentment, un minutet d'aquesta peça de Paco de Lucía que ens ha deixat, aquest Entre dos Agues, que és tot un clàssic. doncs deixarem de fons el senyor Paco de Lucía, perquè sempre ens acompanyarà. I bé. I bé, doncs Jaume, a la Bama Monroe, que és una sorpresa pel bis, no?, perquè m'has comentat abans. Sí, val a dir que parlar d'aquesta pel·lícula que el que predomina és la música country, potser no és allò ben... ben lligat, però val a dir-ho. O sigui, d'entrada és una pel·lícula belga, o sigui que no és americana, que és el 80% del que tenim en marxa actualment a la cartellera. Llavors, lògicament, això pesa. O sigui, la pel·lícula pesa i quin vol. I és curiós, però jo que no ho sabia, jo quan vaig anar a veure aquesta pel·lícula no sabia pas de quin país era, doncs, de veritat, en el moment que va començar ja vaig veure que allò no anava per aquests camps de les complexitats que normalment els americans hi posen als films per dramatitzar-vos fins a l'última pregunta, no? La pel·lícula ens planteja una situació molt elemental, que en definitiva és una parella, que com tota parella en l'actualitat, està ambientada en els anys 70 també, eh?, aproximadament. Ara no ho trobo aquí. Sí. Però està ambientada precisament, anomenaré, o sigui, el que està de moda, doncs precisament és un títol que tota man de música country pot associar fàcilment amb el triple album de Nitty Gritty Dear Band. Coneixes això? No. Bé, doncs, titulat, Bill... Esclar, jo no soc un anglès i no puc dir-ho bé, no? Will the Circle been broken? Un broken? Tampoc. Ni idea, ni idea. Bé, doncs... Deuen ser grups d'aquests, de country, d'aquests que hi ha, eh? N'hi ha molts, eh, a Amèrica. I considerat una peça fonamental de la música country, eh? Potser, potser. Això està dit així... Bé, llavors, dit això, vull dir que té la seva importància perquè, veritablement, a mi almenys em va fer pensar amb els Germans Cohen, perquè, esclar, és que els Germans Cohen... Hi ha una línia. Llavors, en aquesta pel·lícula és molt diferent, lògicament, dels Germans Cohen. Els Germans Cohen ens parlen d'una realitat... creativa originària i en canvi aquí no, aquí estem parlant d'una parella que tenen les seves desavinences una d'elles és que ell és agnòstic i en canvi ella és creient però que en definitiva sintonitzen i acaben realitzant-se com a parella i llavors tenen un fill i el fill se'ls posa malalt i aquest fill acabarà morint en la pel·lícula i llavors el que viurem serà amb ells el dol de la pèrdua del fill i de la manera que reaccionen uns i altres hi ha qui parla de la bogeria de l'agnòstic i jo crec que més aviat és el contrari però ho he escoltat amb alguna crítica jo crec que és el contrari Perquè, en definitiva, el que és creient té on agafar-se. En canvi, l'agnòstic no. I llavors, lògicament, la seva formació, jo crec que té una preparació, per dir-ho d'una manera, que ve que afronta la vida des del punt de vista real. Tot això pesa, crec, d'una manera molt important... i, en definitiva, el que sí que planteja la pel·lícula, no té un final així, diríem, engrescador, el que planteja és que aquesta dificultat que tenen ells per afrontar una realitat com aquesta, sí que es correspon amb la música, però la música tampoc és el sedant, per dir-ho d'una manera, perquè pugui arribar a generar una convivència que tingui la seva continuïtat. És una pel·lícula molt dura, la veritat, difícil de... d'això, de paï, no? Perquè, lògicament, és com aquella pel·lícula del Nani... Com ho dic? Aquella italià, home... Ah, Nani Moretti. La pèrdua del fill, no? La pèrdua del fill, no? Però aquesta no. Aquesta encara és més. A mi m'estava recordant la de la coixeta protagonitzada pel Javier Càmera i la Candela Peña. Ah, que també perden el fill ja l'heu vist la manera tan dispar com ho veuen i com ho van portant perquè la Candela Penya està en una situació per dir alguna cosa com parada a la vida a partir d'allò i el Javier Càmera diu no és que no m'hagi afectat sinó que jo intento tirar endavant no sé si també va una miqueta per aquí els trets el que passa és que això diríem que és molt elemental el que acabes de tu i aquí la complexitat és més ampla hi ha moments que dubtes la pel·lícula de Cosset és complexa l'únic que jo ho he explicat així com molt però el tema seria el mateix no hi ha dubte Com dic, és una pel·lícula belga que està d'estrena, concretament jo la vaig veure en el bolitxe, i molt bé, molt acollits allà, eh? Un cinema interessant. Ara ha de recuperar les quatre sales, i bé. Deixem-ho que posi un altre tosset de cançó, perquè amb aquesta cançó, per la gent que, bueno, que ens ha de la música, i perquè ens fixem en el món de la música, que és la grup Amèrica, justament un d'aquests grups country, una mica més coneguts, és com comença la gran estafa americana, quan Christian Bale està posant-se... a l'afegit del cabell. Em sembla magnífic. Em sembla que és l'escena més tremenda de la història del cinema dels últims anys. Com es pot ser? Com es pot arribar a deformar un actor com és Christian Bale, que és un tio... És guapo, prim, estava gras... És el caballero oscuro, no? Clar, i el que feia American Psycho, que era un figurint, allò que dius, una persona fibrada i està tot en ment deixat, i que va fer El Maquinista, aquella pel·lícula que s'ha de primar 20 quilos i es va quedar als ossos, que no se'l veia, no? Vull dir, d'una punta o l'altra, d'una al contrari, no? Permeteu-me, per mi és el gran de Bosch, eh? Sí, sí, sí senyor, sí. Sí que ho és, sí que ho és. Sí, és entre Grant Lebowski, L'Estimador, és una barreja d'aquesta mena de cinema que està nominada amb 12 estatuetes, i que a partir d'aquí jo vull fer un comentari ràpid perquè ens agafa el temps, però a part d'això jo crec que és una pel·lícula molt ben ambientada i amb el Jaume, però en canvi de temàtica prou fallida, no? És una cosa... Bé, està bé, està bé, però és una mica fins i tot McGuffin en general el concepte, no? Van passant coses però tampoc arriba... Ja t'imagines el que passarà, no? No ho direm, però jo ja m'ho veia venir. De tota manera, no? Des del minut dos. És molt comercial, que tindrà molt d'èxit. Anirà molta gent a veure, no? Està anant molta gent. Sí, ara, jo em sembla que, ja et dic, la Sèrica és magnífica. Vull dir, com han agafat aquelles... Anys 78, us en recordeu? Quan les dones anaven amb aquells cabells arrissats i portaven aquells escots de vertigen fins aquí baix. Però fins aquí baix, eh? Vull dir... Aquella època de la discoteca i tal, però, vull dir, era amb una, vull dir, és magnífic, t'ho juro, jo estava al·lucinat, molt ben recreada la pel·lícula, molt ben recreada la pel·lícula, però bé, jo em quedo amb aquesta banda. Pantalons de poca d'elefans. Sí, sí, sí, sí. Exacte, aquesta línia, i ja et dic, i pobres, clar, tampoc explicarem gaire, jo crec que la relació de tots tres és una relació, ella està magnífica, l'Ami Adams està, que te mueres, vull dir, ja més nominada, i que se lo lleve, perquè ho fa molt bé també, vull dir, sé que està de secundària, però molt bé, molt bé. I ja que estem així empalment ràpid, Nebraska, que l'hem vist tots, em sembla, l'hem pogut veure. Bé, doncs el que dèieu, és una història verdadera. David Link, evidentment, amb una línia molt més, jo crec que més irònica. Alexander Payne. Més Alexander Payne. És Los Descendientes, és Entre Copas. Entre Copas. Aquí hi ha molta teca. Jo vaig dir-ho, Alexander Payne. Exacte, exacte. I a propòsit de Henry. Exacte, i és una pel·lícula deliciosa. Amb la gràcia de Blanquinegre... Totalment, Bruce Dern està magnífic, és creïble al 200%. Jo espero que li donin l'Òscar. S'ho mereix. Jo vaig llegit amb 77 anys i jo al final de la pel·lícula plorava. Allò que tens com vergonya, però trobo que ho fa superbé. I el paper del fill resignat, que li vol fer l'il·lusió fins a l'últim moment, amb aquest inici que sembla ser, que està patint aquest home d'aquesta petita demència. I com el fill, vull dir, que bona persona, gairebé, com el fa... A mi el que m'encanta són les escenes de casa. Els secundaris. Són fantasmagòrics. Els cosins. Mirant la tele. Els cosins i els tiets. Quan els veus allà amb aquella imatge dius això és genial. I els dos cosins tota l'estona amb el cotxe. Quan has tardat a venir? No hi ha. Quin cotxe tens? A mi m'encanta l'escena en què estan parlant les dos cunyades, no? I li diu, el teu fill està fent serveis socials per violar aquella, no? I li diu, no, agressió sexual. Ah, sí. Que fort, no? És que imagina't com fins i tot la mare amaga l'estupidesa absoluta d'aquests dos, perquè no es pot dir una altra cosa, no? I les bajanades que han fet. A mi, jo el que he trobat molt bé... És lo profundo, l'Amèrica profunda. He trobat molt bé la idea d'una persona que està en aquestes condicions que no... Bé, ella es pensa que li ha tocat un premi i en realitat no li ha tocat. Però que està en aquestes dificultats d'una mica de demència... Una miqueta jo el que he trobat a la pel·li és la dignitat amb la que el fill tracta la persona. Perquè, clar, el que és antidignitat és com el tracta la dona. Perquè aquella dona de positiva nada, no? Però allò és habitual. La dona és incapaç de reciclar res. Però la dona, el més suau que li diu és que és un petós. I el més suau. Allò és una qüestió de respecte a la parella. Senyors espectadors, les dues dones acaben de fer una mirada d'odi directe al Jaume. En un principi l'ha abraçat. Ara ja no. No, no, que és broma. Avui m'han avisat. Explica't bé perquè no t'entendran. Però jo entenc el que diu el Jaume. Entenc el cansament matrimonial dels anys. Que sigui tant ella com ell, la reacció... Ell l'hagués dedicat, eh? I que deu ser dur també estar amb una persona així, amb aquesta... Però jo penso que la peli... Ella també té la, eh? De totes maneres. Perquè quan viatja en aquell poble, que resulta que ells havien viscut allà molt de temps i que havien tingut un taller mecànic i tot, i que ella també era jove, s'havien conegut allà i tot. Hòstia, quan es troben amb els antics coneguts i els antics amics, o Possible sentits pretenents d'Ella Tela, també. Com presumeix, eh? Que ella també era un personatge. Molt bé, fem una cosa. Queden set minutets. A veure, hem de parlar de Blue Jasmine i hem de parlar de jove i bonica. Si voleu fer un entre vosaltres... Blue Jasmine, com que ja s'ha comentat aquí a tres vegades, jo l'he vist ara. Fem un comentari a tres minutets o quatre. Magnífica, estupenda, genial, preciosa, una passada, és una passada. És que tota la pel·lícula, tots els minuts són aprofitables si estàs gaudint de bon cinema. Impressionant. Com pots imaginar aquella història d'aquella persona que ho perd tot, tot, aquest Blanchett. Genial, magnífica. Per tot, per la seva pisa bancada, l'estatus social que tenia, els diners, la família... És que és una debacle, o sigui, és una caiguda en plan també domino així que tot... Una mica la història del que ha passat a molta gent, eh?, aquest país. Sí. Molt adequada ara, també. Oi que sí? Sí, sí, sí. I a més veus la hipocresia, també, i la relació que té amb la seva germana. Però que dius, bueno, germana o germanastra, perquè les dues havien estat adoptades per la mateixa família, per ella. És impressionant com manipula, també. A veure, sí, manipula, però sobretot com se n'aprofita, que és el que ha estat fent tota la vida. És el que ha estat fent tota la vida, aquesta gent sense escrúpols, a viure bé i ja està, no? i les relacions que es creen entre ells i la forma de vida que té la germana més afortunada econòmicament amb qui es mou i les parelles que té és un altre estatus social més avarriada més de Bronx de Brooklyn Però bé, jo crec que ella està magnífica. Amb tocs de comicitat, amb tocs còmics també divertits, que t'arrenquen el somriure, no? Sí, ella té un punt histriònic, no? Vull dir, a més, està sempre amb una sensació com de nerviosisme, ella. Sí, sí, sí, està tensa contínuament. Constantment, constantment. A més, és marica. Pondrem pastilles tota l'estona. Per estar una mica bé, no? Clar, per arreglar-se, però no hi ha manera, no? No hi ha cap moment que diguis... Tranquil·litza, és un paper bordat. Però és que no reconeix on ha fallat. A mi això em va... Sembla una mica moralista, també, perquè ella no reconeix on ha fallat. Què he fet jo malament en ma vida? Penso que hauria de ser una miqueta també la seva reflexió. Què he fet jo malament? Per què m'han anat les coses així? Però és que continua comportant-se d'aquella manera. Bueno, que no es vol lligar el ric aquell. És per dir, això vull dir... Això vull dir... Però tampoc li surt bé, tu, clar, però ella continua... Però, perdoneu, la germana per mi també no es mou gaire, eh? La germana intenta buscar un nòvio millor, però al final s'acaba quedant al súper. Però pobreta també, sí. Però perquè en aquest cas el seu estrat social és aquest, no li interessa moure's més cap enllà, no és ambiciosa. que l'intento. Però d'unidor, eh? És molta cosa. Encara es queden tres minutets. Em quedo molt amb el que he dit, de bon cinema. Jo penso que, com el diàleg, sempre ho ha estat. No, a veure, han fet un cinema... Sí, ja n'hi ha hagut cosetes. El 90 com a... Exacte. o el 97% de les pel·lícules, sí. Menys, Victoria, Vic i Barcelona, desastre, desastre absolut, però bueno, és el que diem, els genis s'equivoquen. Li podem permetre, va ser una publicitat de turisme a Barcelona. Dóna igual, és que jo he vist pel·lícules turistoles, diguem, de Barcelona i me les he cregut, no? Vull dir, però és que això no m'ho crec. Que malament tot, que malament tot. No ho sé. Jaume, comenta la jove i la bonica aquesta, que és molt maca, eh? És maca tu. Mare meva. Sí, sí que ho és, sí que ho és. Un dia la convidarem al programa. Exacte. Però els nois solament la convidarem al programa. Ai, ai, ai. El David, el Jaume i jo. Exacte. Nosaltres convidarem un altre, o dos o tres. El Hugh Jackman. Per compensar. Home, no estaria malament, no estaria malament. O el George Clooney. Oh, el Harrison Ford, que ara està madurito, però també... Digue, Jaume. Jaume. Bé, aquest senyor és el François Zon. Sí, aquell de la classe era, no? A la casa. A la mesona. A la mesona. Jo penso que aquest senyor el que fa és posar-nos davant d'una història que no té res de normal, o sigui, que és singular. Què vol dir? Vull dir que són persones que viuen una experiència diferent. Que s'ho munten, també. O sigui, que tampoc es preguntarà perquè ho fan. I això és potser el més interessant. Si no recordo malament, és el realitzador d'un paio que feia veure que treballava però que no feia res i que no sé pas d'on treia els diners. No me'n recordo massa bé quina era, però que em va sobtar molt aquella pel·lícula. Ara no sé quina... Bé, potser una era aquesta. Segur, segur. Les tinc aquí... Ricky, Àngel, el temps que queda, em sembla que era aquesta. 5x2, 5x2. No, és aquesta, goita, és Winging Paul. Aquesta me'n recordo, no? Aquesta en l'evisió, no, a mi no em sona. I en canvi la que t'estic esmentant sí que l'has vist, oi? Sí, aquesta sí, és que estic donant-li voltes quina és, però... Llavors aquí el que tenim és una noia de 17 anyets que bé, que té ganes d'experimentar la vida, en definitiva, la prostitució i a veure quin valor té. I això és el que veiem durant... La prostitució de luxe, no? L'he llegit en algun joc? Com? De luxe, vull dir, de més... De més nivell. La prostitució de luxe. Sí, com el tal joveneta, evidentment. Clar, no ha d'anar amunt. No, no, no, res a veure amb l'explotació de persona, res a veure amb persones que les posen en aquest ambient, protsonetes i tal. Exquisita també l'actuació policial, perquè al vell mig de tot això hi ha una investigació, eh? Exquisit, eh? Això sí que m'ha semblat genial. Ja la veurem, ja la veureu. Ho estrenarà, no? Sí, sí. Home, jo aquest home ho veig tot, aquest home. Intento veure el màxim perquè és magnífic, eh? És molt bo, és molt bo. Hi ha un musical que es diu 8 Mujeres, la França Sosón, que heu de veure, eh? Sí. Magnífic, amb Caterine Bené Fital. Sí. I canten totes elles, això fan de conya. De fet, la pel·lícula té molt a veure amb la pel·lícula de Luis Buñuel, Bel de Jurt. És una mica això. El que passa és que aquí és molt joveneta. Aquí és molt joveneta, allà. És una burgesseta, acomodada, que diu que m'haig de divertir, perquè això és més avorrit que allò. I, en canvi, aquí és com ella entra i investiga, troba, la mare ho sap... En fi, hi ha tota una història prou interessant. Molt bé, vinc. Molt bé, això tant, una bona recomanació. Sempre que en Francesc Oson sempre és bo. Doncs bé, doncs hem fet ja temps. Home, avui encara es queden 30 segons per parlar. Sí, encara podem dir alguna cosa més, perquè avui és que hem fet temps. Ens podem acomiadar tranquil·lament, un per un. Ens veiem pròximament. Lourdes, també. Fins la propera. Que vagi molt bé. Adéu-siau. I que sempre siguin les rebudes tan bones com avui. Exacte. Tranquil. Ara vénen els petons, Jaume. Adéu-siau. Adéu-siau. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Ara escoltes ràdio d'Esvern, sintonitzes ràdio d'Esvern, la ràdio de Sant Just, 98.1. Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Tant d'èxit de públic està omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça-Madrid, pots quedar crucificat de perdida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. La penya del morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'exterràdio. També parlant de televisió, esports, bandes sonores o fins i tot notícies positives. Cada setmana connectem amb el casal de joves de Sant Just. Fem un caracar amb nois de segon d'ESO i parlant del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i agenda de concert al cinema. Smooth jazz. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, l'smooth jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club. Hi esperem. Ràdio 8.1 Ràdio 8.1 Ràdio 8.1 Ràdio 8.1 Debí llorar y ya ves casi siento placer. Debí llorar de dolor por vergüenza tal vez.