Literatura i Goya: “Los besos en el pan”, Saló del Cinema, homenatge a Glenn Frey i cinema social (Truman, El desconocido, A cambio de nada, Full Monty, Justi & Cia)

T'haurà t'ha fet com tu. Doncs benvinguts un dia més al Babilònia. Avui, doncs, estem una altra vegada amb la magnífica companyia de nostra companya Rosa. Hola, bona tarda, Cescum. Igualment, sempre t'ho dic, eh? Magnífica en els dos costats de la peixera, no es diu? Avui estem tots dos un teta-teta, allò. Sí, sí, sí, aquí farem el programa. Clar que sí, com hem fet l'altra vegada. I segur que és el que diem. Tenim fet aquí un llistat de coses que farem i, finalment, seguríssim que ens faltarà temps, eh? Perquè això es passa habitualment. És que ens enrullem, ens enrullem, no? Clar, tenim ganes de parlar i dir ara és la meva, ara què? Deixaran ja, per fi. Exacte, exacte, no? Ui, no tenim competència avui aquí nosaltres sóc. Molt bé. Doncs avui parlarem una micona de literatura i moltíssim de cinema, perquè també una mica ja estar-sia, no? Amb aquests dies, no? Que venen els Goya, que venen els Oscars, no? Bé, i una mica llentarem seguir aquesta actualitat, no? I ho farem, doncs, bé, en un principi parlant de literatura, un llibre de la Modena Grandes, Els besos del Pan, un llibre molt estimat, perquè feia uns anys, un parell d'anys, se pensava que no feia cap llibre, no em vull equivocar. I ho ha fet una trilogia molt llarga, que això comentarà la Rosa, que té aquí la biblioteca, o no? Bé, una mica la relació de la bibliografia. Bibliografia, això no sortia ara. Estem aquí, la llengua. I ens ho comentarà la Rosa, i a veure què tal. I de cinema, parlarem també d'un saló, del saló del cinema, que també ens ho comentarà la Rosa, i després entrarem amb El món dels Goya, parlant de Truman, ho farem aquesta vegada més a consciència, l'altre dia la Rosa ens va comentar una miqueta de Canava, i altres pel·lícules que estan nominades a millor pel·lícula, millor pel·lícula, millor director, a Canvio de Nada i El Desconocido, una sorpresa absolutament increïble. Seguirem parlant de pel·lícules una miqueta més antigues, el cas de Full Monty, que sempre és agradable parlar d'aquesta pel·lícula, i és una pel·lícula molt peculiar, i jo la tinc molt de carinyo personalment. I després també comentarem una altra, que té a veure amb una recomanació, una pel·lícula que ha guanyat les seves cosetes, però que ha passat una miqueta en Sa pera ni glòria, que és Justícia, o que també té un joc, que explicarem després que es diu Justi en Cia. I ja explicarem de què va el tema. Com a l'acudir, com es dius? Bon. Exacte. Aquí una miqueta, però té a veure, a més, en temes molt d'actualitat. Insisteixo, ja veurem el perquè d'aquest Justi en Cia, perquè està molt ben fet. Bé, doncs comencem parlant de... Ah, bé, sí, i avui el que farem és escoltar... De música, música. O sigui, últimament l'únic que estem fent és posar gent que ha desaparegut. Sí, és veritat, eh? Els últims ha estat així. Sí, sí, i avui tornem-hi. Els últims programes. Perquè fa qüestió d'uns dies... Què portes avui? Sí, Glenn Frey, dels Eagles, el famós grup americà, no? Sí. Que, bueno, que va ser una bomba als anys 70, doncs el creador ha mort també fa pocs dies, no? Glenn Frey, amb temes tan coneguts com Hotel California, no? Sí. Aquests temes, no? Que aquests eren solitari, no? Exacte. I bé, ell va deixar el grup, feia música per la seva banda també, però tant en quant s'ajuntaven i ara estaven actuant, em sembla, que allò típic, no? Allò que fan de Las Vegas. Amb aquests espais que ja no són tan multidobinaris, perquè ja és un grup que ja té 40 anys de seves esquenes, són cantants de 60, vull dir, que acceptuen els Rolling Stones i quatre més que tenen una edat madura i que segueixen omplint estadis, aquests grups que tenen els seus seguidors, doncs, bueno, ja se'n queden en recites més petits. Però van ser molt grans als anys 70 amb aquesta mena de country rock que vam fer. Ens escoltarem de fons i després un tema en concret que posarem una balada molt maca que es diu Desperado. No t'has de veure? Ai, que bé la pronunciació. És que quan canta diuen Desperado. I llavors que fa gràcia. Així com en Chicano, no? Així com molt d'allà, molt tancat, no? Molt de Texas, que dic jo. Clar, està bé. I bé, i no, i és una de les balades més maques, no? Per tant, bueno, doncs, un comiat també, un altre dels grans compositors, eh? Perquè totes les cançons d'aquest grup magnífic... Quina ratxa, eh? Que portem. Sí, filla, també, imagino que és el que diem, no? També són gent que nosaltres tenim més vincles, no? També, doncs, perquè hem crescut, no? Amb aquesta gent, no? Amb aquestes sintonies, amb aquestes... I hi ha una edat i això no passa. Bé, bé, bé, bé. Sí, doncs, bé, és una novel·la de l'Almodena Grandes, l'última novel·la que ha escrit, ara el 2015, o sigui, res, fa uns mesos que la va publicar. I es diu així, eh? Los besos en el pan. En el pan, ui. Clar, que d'entrada, penses... Ostres, què és això, no? De los besos en el pan, no? De fet, no s'explica tampoc massa a la novel·la, és més a la introducció que ho menciona, no? I jo sí que me'n recordo que, sobretot, la gent gran ho feia quan... Fins i tot a l'hora de començar un pa, a taula, no? Quan ja estàs tots a taula i has d'obrir un pa, has de començar un pa, fins i tot es feia la senyal de la creu i un petó. Hi havia gent que la feia... Home, no li acabaves de fer el petó per a distància, no? O, per exemple, sí que hi ha un tros de pa a terra o allò que hi ha o vas per a tauletes, però és igual, no? Agafar-lo i un petó i ara ja està i te tornes a menjar, no? Això què vol dir? Crisi. Crisi econòmica. La gent no té per menjar i qualsevol trosset, qualsevol engruna, fins i tot... Serveix. Te l'has de menjar, eh? Perdó. I una mica, doncs, és la... Sí. La crisi actual que estem vivint, ja des de fa uns anys, situada a Madrid, a la ciutat de Madrid, però que, bueno, que podria ser qualsevol altra ciutat de l'estat espanyol. I una miqueta, doncs, el tipus de personatges, de persones reals, no? Que ho estan passant, no? És com un mosaic de personatges. És una novel·la coral que tu deies abans, no? Sí, quan comentàvem. Quan comentàvem, no? Que aquesta novel·la la volíem comentar aquí. Sí, és una novel·la pràcticament així. A més, jo diria que és la crisi, però descrita amb un to amable. Sí que n'hi ha algun moment i alguna història que és una miqueta més forta. Home, hi ha fins i tot un suïcidi. Sí. Que no és cap tonteria. Què passa? Que ho explica tot així d'una forma com... poc tràgica. Ja. Vull? Poc tràgica. No deixa de ser una novel·la. No té la intenció de ser una crònica, tampoc històrica, no? Clar, que ella sí que esboca anteriorment a la sèrie que estava escrivint de novel·les, doncs sí que tenia una miqueta aquesta intenció i que la van arribar a comparar com a una mica l'estil de Galdós, no? Valé. Amb els episodis nacionals i tal, no? Ella es deia que el que estava escrivint abans era una sèrie que es diu Episòdios d'una guerra interminable. Exacte. L'havia començat el 2010 amb la novel·la Inés i l'Alegria. Teníem, penso que són tres. Aquesta era la primera que començava. Sí, eren tres, eren tres. I ara amb aquesta novel·la de Los besos en el pan s'ha fet com un parèntesi i s'ha dedicat a això, no? Doncs bé, què fa? Doncs recorda una miqueta són diverses generacions, no? Des de l'àvia, els que tenen... Bé, els avis, posem, que tenen ja, jo crec que sé, 70-80 anys. Una altra generació que té, doncs, uns 60 anys, més o menys, o uns altres que són més joves que tenen entre 30-40 anys, no? O fins i tot alguns més jovenets que ja comencen a arribar al barri, no? Gent de, potser, de 20-30 anys. I recorden, doncs, a veure, que passar una crisi era realment el que van passar a la postguerra espanyola, no? Allò sí que era saber, bueno, estalviar, no estalviar, saber aprofitar qualsevol menja que tenia, la roba, saber aprofitar tot, no? Passar gana, exacte, no? Clar, però això diu que aquesta gent gran d'aquestes edats no els hi ha agafat de sorpresa haver-hi sabiat el que és això i això diu, bueno, això no és res comparat amb el que hem passat nosaltres, no? Poden ser situacions una miqueta a veure, diverses però que tot és al voltant d'això, no? Per exemple, mira, és, bueno, divertit, és curiós, una àvia que col·loca l'arbre de Nadal al mes de setembre per tal d'animar la família. Dius, mira, sembla que el, no?, esperit nadalenc ja comencen a tots animar-se i tal. O, per exemple, hi ha una altra senyora que ja dic que és un mosaic de personatges, que d'entrada semblen que estiguin tots així com sueltos, que no tenen com peces d'un puzle i després ja sí que una miqueta es va arrodonint, més o menys veus que sí que tenen jocs en comú de trobada com pot ser el bar o com pot ser a la perruqueria o al centre de salut, no? Doncs mira, alguns exemples serien, per exemple, la perruqueria del barri, de la perruqueria de dones, la que ho porta la Màlia, la que ho porta, que veu amenaçada la seva supervivència quan s'instal·la un gabinet de manicura de noies o d'empleades xineses just a davant d'aquesta. Ah, sí? És molt curiós perquè ella s'ho mira amb una por i amb una desconfiança i una malfiança, però finalment, al final veus que bons que som tots, no? Al final ja les noies xineses també venen a pentinar-se perquè hi ha un casament i veu que el que fan el manicura tampoc és tanta competència, però clar, en un principi sí que dius ostres que cerca del món aquesta perruqueria haurà de tancar, no? O, per exemple, un altre cas també que és la Charo, és un altre personatge, és una persona que és una professional que és experta en màrqueting, d'acord? Però que està a l'atur, d'acord? Ella havia treballat en una multinacional farmacèutica, o sigui, és una persona de nivell, una persona amb molta formació, però, bueno, com que es queda a l'atur, doncs el que al final decideix és anar-nos a viure i a treballar, de la casa de camp heredada de la família, a Toledo, en un poble de Toledo, i llavors ella el que fa és, bueno, emportar-se, li proposa a un fill seu que és enginyer o un lònom, que també està a l'atur, acaba la carrera, també està a l'atur, i li proposa, i, bueno, doncs el nano li diu que sí, i marxen tots dos, doncs, bueno, a crear ja un projecte de començar a treballar en aquelles terres i viure d'aquelles terres, o sigui, és reinventar-se. Sí. Si la feina que has fet fins ara no pot continuar perquè ja no té sortida, no hi ha negoci, doncs et reinventa, senzillament, eh? Per exemple, aquesta, bueno, és una sèrie de superació, també, no? Sí, sí. Que diu... O, per exemple, la història de tancament del centre de salut, que és una mica... Ja dic, és que està amb molt humor. Com era un noticiari de fa... Sí. Diu, bueno, fan protesta, perquè saps que a Madrid hi va haver-hi la Marea Blanca, que li deien... Que encara la fan, eh? Encara la fan, sí, sí, sí, encara estan amb això. I, clar, com que sempre hi ha l'amenaça de que el centre de salut el tancaran, clar, que és el que tenen a prop tots els veïns, que coneixen l'avi, que han anat a casa seva, la infermera, a posar-li l'injecció, a prendre-li l'atenció, a fer-li el control, no? Que es coneixen, que saben quina és la seva dona, que com està, que no sé què... I a més són gent que també viu al barri, no? Doncs estan fent una protesta i van molt, fins i tot arriba un dia que estan tots allà al carrer, no? Els veïns, els treballadors, els familiars, els metges, estan tots allà, no? I és molt divertit, a mi això em va semblar molt divertit, perquè, clar, avisen els bombers, a veure, avisen els bombers, l'autoritat, perquè deixin de protestar, el típic, i més a Madrid que això ho fan, d'ofegar molt qualsevol protesta. Sí, sí, això sí. És que, clar, no hi havia... No sé per què no pot no avisen gaire la policia, suposo que estaven ofegant una altra protesta, no? I avisen els bombers. Imagina, clar, una altra força de seguretat. Sí, sí, sí. I diu, mira, aquí els bombers, clar, els bombers arriben i els bombers en lluita. O sigui, els bombers també estaven en lluita. Pobres, quan arriben, doncs el que fan és entendre perfectament i posar-se al costat dels que s'estan manifestant. Clar, clar. Perquè nosaltres no sabem el que passa si nosaltres ens passa igual. Si hem viscut això o ho estem visquent. Clar, és que és una miqueta patètic, no?, aquesta situació. Clar. Que per una part sí que és per conjuntura, per situació econòmica, però hi ha una altra part que dius, jolín, també és la mala gestió que s'està fent o la mala gestió o els interessos que n'hi ha aquí, perquè volen tancar els centres públics de salut. Doncs això. Aquesta escena és molt divertida, aquesta historieta. Una altra també, només marco aquestes perquè penso que val la pena. Sí, són les cimres més interessants i els diferents grups. Han d'anar a una família, clar, a l'hora d'estiu i ja i així intenten mantenir una miqueta si tenen una caseta o si tenen algun lloc. Però, clar, no poden tampoc anar, per exemple, si marxen a un lloc diferent, hi ha una família que ha d'anar a Almeria perquè hi ha un casament. de 4 estrella. L'àvia sí, amb els nets, però la família, o sigui, que si al matrimoni no, se'n van amb una posada així més humil i tal, de la Socorro, que era l'amiga de tota la vida, no sé què. I en canvi els nens, clar, després volen estar amb els pares en aquella posada perquè el que volen és estar amb els pares. Amb ells, els hi ha igual o no té 4 estrella. I després, quan els hi pregunten a la tornada, diu, on us heu passat millor, en quin hotel? Diu, home, doncs aquest d'aquí, de la Socorro. Diu, perquè aquí era més petit, llavors tots els nens es coneixien, feien pandilla, feien colla, podien jugar, ens podíem quedar fins tard perquè no hi havia problema, no hi havia perill, que estàvem tots aquí controlats, que els papes ens veien. Podíem jugar amb el gos de la persona aquesta, no? O pujar al terrat a veure'ls, bueno, posar aquestes coses. A veure'ls, no s'ho passen bé i realment, és com ho fèiem sempre, jugar al carrer i jugar amb els teus amics i ja està, no? I en canvi en 4 estrella es van més encursetats, no? O sigui, que ja no coneixer ningú, pràcticament, les activitats són totes molt dirigides, no? Exacte. Doncs això, no? Molt bé, molt bé. O una altra història, per exemple, una noia de 23 anys que acaba de licenciar-se també en Biologia Molecular que dius, ostres, la carrera que té la noia, vol marxar a Suïssa a treballar, no, bueno, sí, ella vol fer un màster a Alemanya, de fet, perdó, i clar, però ella vol pagar-s-ho ella mateixa, o sigui, i l'avi ja li diu, home, ja que ja t'ho pago jo, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, que ja jo vull fer-ho, no? I clar, perquè l'avi sí que era l'any 64, l'havia marxat també com a migrant a Suïssa, a l'Oceania. Sap que és això també, clar. I sap que és això, sap que és això. I per això quan l'Aneta, ella està trucant o parlant amb els pares, que si ara no, si no us amoïneu que estic molt bé, no?, per tranquil·litzar-los, que estic molt bé, que he trobat una feina, després he trobat dues feines, després he fet molts amics, a l'avi diem, ni cas, en el moment que us digui que vol tornar, li dieu que sí, que la trobeu molt a faltar i que vingui cap aquí. I és curiós perquè, a mi això en concret de Suïssa m'ha fet molta, m'ha fet... T'ha afectat més, no? Sí, perquè, sí, perquè, bueno, per un cas directe, no personal, el meu pare també, precisament no a l'any 64, però com 3 o 4 anys més tard, sí que havia anat també a Suïssa, jo era molt petita, i hi havia estat un mes o dos, va aguantar, i va tornar de seguida, i va dir, però si jo tinc feina aquí, jo què faig allà? Si jo estic feina aquí, està aquí la dona, amb els meus petits, i va tornar cap aquí. Vull dir que són coses que és veritat, són cícliques, eh? És cert. La migració d'aquells anys a la migració d'un nivell cultural i acadèmic molt alt que s'està fent avui dia. Sí, sí, sí, la història cíclica, això és una cosa que ja es veu als moviments migratoris, d'això. Veurem, segur, una altra crisi, veurem un altre moviment d'emigració que vindran cap aquí de nou, doncs com va passar, no? Mà d'obra, que necessitarà un país que tornarà a aixecar-se i vindran, doncs, immigrants de... Tot això que hem viscut als anys 90 ho tornarem a veure potser als anys 2020, per dir, no? Per dir alguna cosa, els 20, no? I llavors tornem a patir un altre d'altabaix, no? Això és el que hi ha. Sí, sí, sí. I he de ser preparats per això i tenir força i tenir potència per aquest tema. I res, bueno, doncs és una novel·leta, ja ho he vist, una novel·leta així, senzilla, amb una princesa senzilla, bueno, és agradable de llegir, no és una cosa allà profunda, no? Que dius una literatura així amb majúscules, però bueno, és llegeix bé i al final, hi ha un moment que sembla que et perds, que tu també m'ho deies, però, bueno, després com que recupera i veus que hi ha llocs de trobada, uns que més o menys vas veient que els personatges que són família o que són coneguts, no? o un aparellador que està treballant de vigilant amb una, de porter, no? És que jo és un llibre que tinc a mitja, és la jo, vaig començar i ara no he pogut seguir per altres qüestions i tal, però bueno, que el tinc allà, el tinc allò pendent, no? Però bueno, tu ho has comentat molt bé i a partir d'aquí, doncs, per això et deia que hi ha coses que em sonaven, no? Vull dir, però que partien en estilos. Està molt ben escrit, les coses com siguin, eh? Sí, sí. Però és un llibre que tampoc és d'una gran... Clar, jo per això et dic que no és literatura, així en majúsquera una gran literatura, però bueno. Sí, sí, sí. Jo és que de fet, si voleu repassem res una miqueta les obres que ha fet la Modena Grandes, alguna coseta em penso que he llegit, però ara no... Vull dir que no m'ha deixat nasa... A veure, el que passa que són novel·les, algunes d'elles que després han fet la pel·lícula de la versió cinematogràfica i potser en són a més o són més conegudes per això, per la versió cinematogràfica. Mira, ja va començar, la primera que va publicar va ser l'any 1989, Les Edades de l'Ulú, que, bueno, aquella novel·la eròtica que va guanyar el Premi de la Solècia Vertical, la va portar al cinema el Vigas Luna l'any següent. Sí, sí, sí. I és una novel·la que ha estat traduïda a més de 19 idiomes. És una pel·lícula forteta, eh? El llibre ja no l'he llegit, però la pel·lícula doni dos. Després, bueno, clar, eròtica. Eròtica, sí. No, no, és la pel·lícula. El 91 ja va fer Te llamaré Viernes. No, aquesta no hi ha llegit. El 94, Malena és un nombre de tango. Aquesta també va fer després la versió cinematogràfica, que si no m'equivoco era l'Ariadna Gil, la protagonista. Senyora, senyora. Sí, sí, sí. Atlas de geografia humana. Aquesta està molt bé. Sí, no? Aquesta també em fa pel·lícula. Pel·lícula, però la pel·lícula no l'he vist, i he llegit el llibre. El llibre és el 98. És un cant a la dona, absolutament. És un grup de dones el que li passa a la seva vida, bàsicament, és això, eh? Aquesta sí que s'haurà de recuperar. Molt recomanable, sobretot, a veure, és el que diem, pels homes i pels dones, és el que diem, que també la visió femenina de com es mou aquest món de dones i tal, l'hem d'entendre els homes també, i és una forma d'entendre perfectament. Vull dir que no és una lectura femenina, per entendre, és una lectura per tothom. Això a vegades confana. És una pel·lícula de dones, és un llibre de dones, és una pel·lícula de dones, però, ojo, és com un llibre que, l'altre dia, ja ho comentarem, però com Truman, és una pel·lícula que surt en bàsicament homes, exceptuant la companya. És una mixta d'homes, però la pot veure tothom, no passa res. Doncs mira, res, quatre novel·les més que ha fet que ha escrit ella. L'any 2002 ja va escriure Los aires difíciles, que també va estar adaptada al cinema l'any 2006, quatre anys després, i el director va ser el Gerardo Herrero. Ah, vale. No, tampoc. Ni he vist la pel·lícula ni he llegit el llibre. No. I tenim l'any 2004 Castillos de Carton, o Estaciones de Paso, que són cinc històries curtas. No, no em sona. I El Corazón Helado, que va ser premio. Aquesta és el 2007, va ser el Premi José Manuel Lara i també el Premi del Gremio de Libreros de Madrid. Jo aquesta juraria que l'he llegit El Corazón Helado, però no me recordo ara que va el tema, però jo juraria que sí, que em sona, eh? Bueno, d'un i do, és el que diem, no? Vull dir que estem parlant d'això. I ja està. Ella és una colonista habitual del país. Sí, sí, sí. No, i és molt simpàtica, eh? I és un contentúlia també en molts programes, en alguns programes de la cadena SER. Doncs això seria una mica el repàs que hem fet d'aquesta escritura actual contemporanea. Sí, mentre busques això del saló de cinema que estàs buscant, em sembla? Exacte. Mira, et faré una coletilla i a més parlar-ne de cinema, que és el que parlarem tot seguit, perquè justament hi ha una pel·lícula que jo he deixat pel final, però vull comentar-la perquè va a col·lació perfecta. Una pel·lícula que es diu Justícia, que de l'any 2014, 2013-14, és un director novel que es diu Ignacio Estaregui, i que és una pel·lícula que a mi em van recomanar, perquè per qüestions, hi ha coses que passen a la vida, una de les meves veïnes és el seu nebot, i em va dir, escolta'm, parlant que jo feia un programa de ràdio i tal, és una persona que també està molt interessada per la cultura, per la música, em va dir, aquesta pel·lícula l'has vist? Dic, doncs no. Dic, la tenia prevista per veure, intentant, perquè la vaig veure en un tràiler i em va impactar bastant la temàtica, i vaig dir, agafarem DVD perquè se'n va escapar, perquè el cinema va estar al temps just, va estar, perquè va tenir algun premi, va guanyar algun premi a Saragossa, a Maragó, però coses molt localitzades, d'on és ell. Va estar fins i tot nominada, vull dir, presentada per ser nominada la millor pel·lícula, una de les primeres pel·lícules nobels dels Goya, però al final no la van agafar, vull dir, van haver altres, per exemple, ocho apellidors vascos, no, clar, era una pel·lícula amb una promoció bastial de media set i tal, per què has explicat aquest rotllo? Perquè és una pel·lícula que està vinculada amb el que estaves demanint l'any 2013 i encara has d'haver al país i és una persona que té un treball, és un actor desconegut que és de família armènia que es diu Javik Keutskerian, és una mena de Javier Bardem però encara més alt i més fort per entendre'n, és un tiarrón com una casa. Ah sí, corpulent, no? Corpulent. I Alex Angulo la seva última pel·lícula que va fer abans va ser un terrible accident de cotxe per anar a gravar la seva última pel·lícula que anava a veure una pel·lícula i van a gravar i va morir en un accident de cotxe. Per tant, són dos personatges molt peculiars, molt diferents entre ells que viuen una situació d'injustícia social vinculada amb la situació econòmica i la crisi que està esdevenint. Llavors, arriba un moment que el Javi Keutskerian es farta de la situació que està vivint i a partir d'aquí pren una decisió és prendre el que es diu la justícia poètica. agafar ill. La justícia poètica. És un concepte curiós, no? Vull dir, no arribar a matar a ningú ni molt menys, però sí arribar a intentar d'una forma determinant, ho puc explicar o no ho puc explicar, no? Ensenyar a aquesta gent, a aquests corruptes, a aquesta gent vinculada amb els bancs, a aquesta gent que ha robat, a aquesta gent que ha fet moltes coses que la vida no és el color que ells veuen solament, que hi ha més colors. d'acord? Llavors, clar, que comença sent un petit ensurt, una mena d'advertència, s'acaba complicant tot això. D'acord? Llavors, ell pren l'opció de dir que ell viu amb sa mare. No. A veure, ha tingut un lapsus? Ara recorda una mica a psicòsis, eh? Sí? No, no, no, no, no. No sé per què he pensat jo. Espera. S'ha anat la ulla també. No, no, no. Sí, exacte, viu amb sa mare no. El que està casat és el d'Axangulo. Perdó, ha tingut un lapsus jo. Llavors, ell agafa i diu, agafa una furgoneta i tiro direcció cap a Gibraltar, que és la meva intenció, eh? Però amb el camí des de Lleó, que és on viu ell, la conca minera i les manifestacions vinculades amb aquella època i tot això, perquè ella estava vinculada a la mina i tal, doncs, el camí fins a Gibraltar per després marxar d'Espanya. Però amb aquest camí passar pels diferents personatges que ell té controlats, que han estat corruptes, que han estat culpables de les seves situacions, etcètera, etcètera, i donar-li una lliçó. D'acord? En pla, el vengador soledat. Exacte. Això que es diu, aquesta justícia, entre cometes, poètica, evidentment, perquè és una cosa de dir, a veure, no et faré mal, però et diré quatre coses, no?, i a partir d'aquí és aquesta. Llavors, ell el que fa és que li explica, ara, a vegades, doncs, ja se li envà una mica la mà i arriba a un límit. Llavors, pel camí, es troba l'Alex Angulo, que és un pobre home, bueno, una persona que, bueno, que té una filla, que té un vincle i tal, i, bueno, i, bueno, i vol l'aventura i és una persona que està jubilada i, bueno, llavors s'ajunten tots dos i fa una parella, allò, és estranya pareja. Ell és un tio ganso, fort, molt bona persona, la filla cap, però, bueno, vengador perquè està cansat de la situació, i l'altre veu un amic, veu una persona a qui seguir, a qui també, però, d'altra banda, també li agrada això de la justícia, perquè tot ha de ser just i tal, no?, i això és una relació molt peculiar. Llavors, ell es diu Justino, el gran. Ostres, doni, no?, també, no?, ja l'han buscat expressament. Clar, l'han buscat per posar Justi, llavors ells porten dos monos de treball, perquè estan treballant. Les granotes d'aquestes de... Clar, de color blau marí, exacte. De treballador d'operari. Clar, ells estan treballant i estan repartint justícia de la seva feina. I llavors és Justi, Justi, i llavors l'altre es compra un mono d'aquests, no?, i es posa Cia. Justi amb Cia, amb companyia. Clar, la companyia és ell, no? I, bueno, tot això, doncs, va evolucionant, arriba un moment de temps i no explicarem, perquè això... No, però és una pel·lícula que té un encant, té una... té una frescor... És a dir, és un director novel que, a més m'ha explicat aquesta persona que, bueno, que li ha costat Déu i ajuda a aconseguir els diners, que s'han adaptat fins aquí dalt. Com a mínim, ha aconseguit l'Ignacio Esteregui tenir una... Recuperar aquests diners i ara està preparant una altra pel·lícula. A partir d'estarem atents perquè és un director novel que en refereixo que ha guanyat cosetes i que pinta molt bé. Està bé, està bé. No és una pel·lícula que diguis, ah, i tal. No, avui parlem de bastantes després ho parlarem quan em comentis això però en aquest cas recomano seguir aquest home a veure què tal. I veieu Justícia, que està bé la pel·lícula, està molt bé. Sí, sí, vale, vale. Doncs intentarem, sí, sí, clar que sí. Comenten això del Saló del Cinema? Sí, sí, ho estava mirant ara. De fet, ja comença, bueno, és aquest cap de setmana, comença ja demà divendres, dia 29, és el 29, 30, 31 de gener i és a la Farga, a l'Hospitalet, allà on tenen la... de congressos, no? És a dir, és el Saló del Cinema, i durarà aquests tres dies. Jo diria que es veu que la empresa també ja ho han fet, no és la primera edició, he vist informació que també s'havia fet el 2015 i bàsicament és un Saló dedicat al cinema, eh? Sí. N'hi ha, clar, hi ha expositors, no? Però, clar, en diferents empreses de l'àmbit cinematogràfic podran, hi ha merchandising i tot això, no? Podran estar allà amb els seus expositors, amb els seus tant, però diu que serà escenari de numeroses activitats, no? Com exposicions de fotografia, revistes, pòsters, masterclass, eh? Desperts en cinema, organitzaran, eh? Diu que els visitants siguin una miqueta també protagonistes i que puguin anar donant la seva opinió mitjançant les xarxes socials, molt així, molt. Com un Saló del Còmic, en aquest cas. Exacte. No estem parlant d'un festival, jo crec que sí. No estem parlant de festival, estem parlant d'un saló que presenta coses, no? d'actualitat, és curiós també perquè diu, el Saló del Cine i les sèries també se convertirà en un punto de lucha contra la pirateria de forma creativa i no sancionadora. Ah, veus. Està bé, un espai per conèixer noves tecnologies aplicades en aquest sector i sobretot un foro per mostrar l'evolució del cinema i el futur que ens espera. Fantàstic. O sigui, n'hi haurà, ja et dic, des de, a part del merchandising, segurament, no sé si projeccions cinematogràfiques perquè això no ho acaben d'allí, d'especificar però, molt bé, molt bé. Pot ser interessant, no? I tant, i tant que sí. A la Farga, allà a l'Hospitalet, que no i dos estan també posant molt d'emfasi en aquest local, en aquest lloc que tenen allà, en aquesta infraestructura. No, val la pena, és un espai que està molt bé i que es pot adequar a moltes coses, no? Bé, abans de parlar de cinema, hem parlat una miqueta amb Justícia i ara seguirem parlant una miqueta dels Goya i tal, però el que farem serà escoltar res, són tres minutets aquesta cançó amb homenatge a Glenn Frey dels The Eagles i aquesta cançó que es deia Desperar-ho. Molt bé. Desperado Desperado Desperado Why don't you come to your senses You've been out riding fences For so long Now you'll beat you If she's able You know the queen of hearts Is always your best bet Now it seems to me Some fine things Have been laid up on your table But you only want the ones That you can't get Desperado Oh, you ain't getting no young Your pain and your hunger They're driving you home And freedom Oh, freedom Well, that's just some people talking Your prison is walking through This world all alone Don't your feet get cold In the wintertime The sky won't snow And the sun won't shine It's hard to tell The night and the day You're losing all your highs and lows Ain't it funny how the feeling goes away Desperado Why don't you come to your senses Come down from your fences Open the gate It may be raining But there's a rainbow above you You better let somebody love you Let somebody love you You better let somebody love you For it to For it's too For it's too I am And why do you For it's too For it's too Per mi és una de les balades més macas de la història de la música Sincerament És d'aquestes balades de Los Agarraus que ballàvem abans Sí, quan anava a la discoteca, te'n recordes, Rosa? Jo també, jo també, jo era d'agarrao. Ui, aquests agarraos tontos, que era allò que per un costat de pensi, és una agarrao bé, però és una agarrao que és que hi havia una distància al mig, que hi havia una altra persona. I jo, no me toques mi cuerpo i tal, no? Llavors jo anaves a rembant. Érem molt provents nosaltres, érem molt provents. Com es deia, com ara diuen, bueno, es diu i s'ha dit sempre, l'home intentando arrimar cebolleta. És aquesta paraula que dius. Jo m'hi feia temps que no ho sentia. Això és una mica molt antic, no? A veure si bailando arriamos cebolleta. Anda que no, una mica cutre, això, no? Sí, és una mica, és un comentari masculí, estàs molt lleig, però bueno, com a mínim fa gràcia... El membre masculí ja se sap, està present, omnipresent. Mira, parlant a Sant Jus, és clar, perquè ma mare és nascuda aquí, nascuda, va venir aquí amb dos anyets i llavors era molt típic a l'Ateneu de Sant Jus, que es feia ball cada diumenge. Lògicament, amb el control dels pares que estaven allà vigilant, que no, la cosa no anés més cap enllà. I ma mare era una dona molt guapa de jove. Ara ja no hi és, perquè va morir, però en refereixo que en aquest cas era molt guapa i era molt coneguda pel poble. I llavors tenia diferents pretendents. Sí, sí, sí, tenia pretendents i a part, no ho diré, perquè clar, això, estem a Sant Jus, però... És un poble, eh?, que tothom es coneix. No dic els noms, però de gent, eh?, bastant bé econòmicament del poble. Ostres, explica, explica. No, bé, no, no, no diríem els noms, evidentment, però gent molt coneguda. I llavors... Ara podries ser tu el fill de... Sí, sí, sí, sí. Clar, no, però ho va passar, mira. Home, mon pare feia metro seixenta-cí, i la mare també, clar, jo faig metro noranta, llavors... No dic que deia la meva mare, vinga, ho direm, no crec que ningú es molesti. Va, mica, no, va. Deia que en aquella època hi havia un capella que era molt alt. A Sant Jus. Carai, vaja. No li do, ja ens anem a apropar. I la gent feia broma, diu, ui, aquest és fill del capella. De voltes. Però el veïnat ho deia, ho deia. Vull dir que... No, però la mare, evidentment, no. Ella era fidel. Les males llengües. Exacte, exacte. Que a les pobles sempre hi havia gent envejosa. Exacte. Doncs ja m'explicava que llavors, quan anaven al ball, no, llavors què passava que la gent, clar, en aquella època es volava massa agarrar o eren uns moviments una miqueta més així, no? I diu que la mare estava molt cansada. Però que corra l'aire, no? Sí, no, però tant en quant no corria. Ah, no corria, llavors la cebolleta... Exacte. Llavors la mare diu, Jo em cansava que sempre notava coses dures per allà baix, no? Dic, mama, sisplau. Diu, sempre. Ui, ta mare. Sempre. Diu, sempre que hi havia un apropament. Dèia, això no és normal. Aquí passa alguna cosa rara, i tal, no? I em far de riure. Però m'explicava, perquè pensava, dic, mare meva, no? Sí, sí, sí, però... I llavors ella deia, aparta, aparta, tira cap allà, tira cap allà, no? Llavors i tal, no? Va trobar el meu pare, que es veu que el meu pare es va comportar en tot moment i llavors va dir, aquest, aquest, aquest, aquest, aquest. Aquest és un cavallero, exacte. I es va quedar amb el més pobre, a oci de paraula. Vull dir que no, vull dir una persona treballadora, que treballava a l'obra i tal, i ja està, que va venir de fora. Se te conta, no? Pues ser feliç, una persona que estigui parella, que s'estimi, i sobretot molt bona persona. Que s'entengui bé. Exacte. I el meu pare era molt bona persona, molt, molt, molt, molt. Sí, així has sortit tu també. Ai, gràcies, filla. Home, amb una floreta, hombre, aquí. Clar, aquí, aquí, aquí, tots aquí. Vinga. Després, aparte, ja. Exacte. Ja l'haremos. No arribaremos a este bolleta, que tu estàs caçada, eh? No, no, no, jo ho deia pel tema de que si la floreta té un coste. Vale, vale, vale. Ui, calla, calla. Fem broma, fem broma. Al final, el tema... Ai, el José, que això escoltarà, em sembla, no? I tant, el José estava en directe, ja vol dir, oi, quan ha dit mi casa. Quan em vegi, em mata. No, és broma, hi ha molta confiança en això. Escolta, tema Goyes, que és el que vam començar a parlar la setmana passada, a mi m'agrada una mica quan es comença a aquests festivals intenta veure el màxim possible de pel·lícules. Sí, sí, sí. La setmana passada tu vas començar a parlar de Truman. Em sembla que té... Vuit nominacions. Vuit o, no sé, potser més, eh? O dotze, no ho recordo ara. Nominacions, no? Entre elles, millor director, millor pel·lícula. El Cesc Gai. El Cesc Gai, millor pel·lícula, millors actors, el Darín, el Ricardo Darín i el Javier Càmera. I més que les que hi hauran per allà durant voltes, eh? Millor guió adaptat, em sembla que és, o original, bé. Bé, jo, tu vas comentar l'altre dia, el que era aquesta persona, aquest al Ricardo Darín, que és un malalt terminal, lògicament, no? I la visita d'aquest amic, que ve de Montreal, en concret, i que ve, doncs, que el ve a visitar, i, bueno, una mica, doncs, aquesta relació d'amistat entre dos homes, no? Que, bueno, que realment és molt interessant, no? Estic d'acord amb tot el que vas dir. Sí. Totalment. Vull dir, no hi ha aquesta... No hi ha un pero? No, no, no, en absolut. Vull dir, recordar, pensar, mira, no? Vull dir, en el fons, no? Quina galta té, no? Vull dir, com s'aprofita en el fons, no? Ah, és que és el vividor. Però ell ho adverteix. Diu, jo sóc egoista. Clar. Tu no ho ets. Tu ho dones tot. Llavors, és conscient. Si m'estimes com sóc així com amic, a partir d'aquí et trobaràs amb el que et puguis trobar. Llavors, que tu estimes els amics com són. Són amics que no tothom ha de ser, m'entens? Vull dir, tenen les seves formes, la seva manera de ser, i ell és un tio peculiar, no? I, bé, és el que diem, no? Però un costat aprofita, per desgràcia, una malaltia, per certes coses, altres no, no? L'amiga seva, aquesta amiga que apareix, que és la... La cosina. La cosina, perdó. Sí, bé, però una és amiga, per l'altra és la cosina, clar. Exacte, exacte. Aquesta cosina, jo, el que diem, no? Demostra aquest cansament, no? Diguem, de l'utilització d'aquesta malaltia, no? I diu, i jo què? És a dir, és lògic, qui sortirà, per desgràcia, no és perdent, serà la persona malalta, però és el que diem, no? Arriba un moment que les persones en els voltants la pressió és tan gran, no? Que a vegades una miqueta... El cuidador. Clar, el cuidador, la filla cap, no? És el cansament, la pressió i el desgast del cuidador, la cuidadora. I el vincle del gos, que em sembla molt tendre, em sembla molt maco, no? Sí. I sota gent que, lògicament, no? Crec que és molt important donar la importància que tenen els animals en la nostra vida, no? I la importància que té, no? I el compromís, també, no? Que hi ha amb aquesta mascota, amb aquest animal, sí, sí. I diu que té dos germans, el seu i el gos, no? O dos fills, perdó. El seu fill i el gos, no? Per tant, tot això és una pel·lícula que crec que està molt ben portada. És el que diem, és una pel·lícula d'homes. D'homes, vull dir, de com treballar aquesta amistat. Si és gai, és especialista. Sí, de relació entre homes. Exacte, no? És el punt de vista masculí dins de les relacions, no? Encara que, evidentment, la part femenina no és que aparegui o deixi d'aparèixer, però sí que hi ha una tendresa per part de Javier Câmara, per exemple, que potser hagués pogut ser més austera o més masculina, com vulguis dir el concepte, no? Però, en canvi, veus que hi ha, saps, una forma. És el que s'entrega, el que ho dona tot. Clar. El que ho dona tot. D'aquí aquesta tendresa, també. Exacte. Diu, sí, que t'ho dono tot. Ja quan eren amics de sempre, ja ho donava, perquè està clar que ell sempre agafava el paper aquest del bo. Exacte. El bo. I l'altra pell. L'altra pell, exacte. I que sí. Sí, sí, sí. A més, els collons, també, no les converses sí que parlen, eh? Però no acaben de parlar de sentiments, els hi costa, eh? No, els hi costa, els hi costa. Per això dic, és una pel·lícula molt masculina, en aquest aspecte, no? Els hi falta... I és que amb la mirada s'entenen, no? S'entenen ja amb la mirada, perquè ja es coneixen i perquè al final van fent coses, no? Sí, sí, sí. És un no parar de fer coses. I la disponibilitat total, no? Total, total. L'altra, tan econòmica com de temps, de dir, vinga, el que tu vulguis, són els teus dies, doncs mirar, demana, no? Demana que... I la paciència, eh? Vull dir, que el que s'entuma cap a dins, dius, bueno, vaig a aguantar... No aguantar. És perquè és de mena, aquest tio, segur. Ja té aquesta... I aquest paper és un personatge que és bona gent, no? I a partir d'aquí, per molt que... Home, arriba o menys que potser hi ha un cansament, no? De bona pasta, pobra. Però és de bona pasta, no? I això una mica, doncs, es veu, no? No, o sigui, és un lloc molt complet. En canvi, també veus que... En canvi, també és... El que té més formació, el que ha estudiat... Clar, ja quadra amb el personatge, no? És el que ha estudiat, el que ha treballat, el que s'ho ha currat molt. Ha trobat la feina allà, que està superben pagat. Perquè es veu que, a més d'estar a la universitat, també està en una empresa. En una empresa, sí, sí. Empresa important, potent, allà, no? Vull dir que està superbeconòmicament ben situat. Algo d'investigació, no sigui una història, vull dir. Sí, sí, sí. I té dones, té fills, vull dir que, bueno, és el que porta una vida més estàndard, no? Clar, clar, clar, clar. No, no, i l'altre té una vida més cràpula i tot això. I, bueno, potser... Degut a aquest egoisme, segurament, no s'ha sabut... Clar, clar, no s'ha sabut compartir això, no? I també la relació amb el seu fill també és important, perquè també és una relació d'homes. Sí, sí, de veritat. Quan van a veure el que és el seu aniversari i tal, i passen, bueno, un dia intenten passar un dia amb ell. Sí, com es pot. També és curiós, no? Que no parlen les coses, tampoc. Aquella braçada final, no? Aquella braçada es diu tot, no? Clar, jo quan li fa braçada, diu, ho sap. Ho sap perfectament, eh? Vull dir, llavors, quan hi ha l'ex dona, l'Alvira Mínguez, que ara parlarem de l'Alvira Mínguez, aquesta actriu que a mi em sembla magnífica, una presència i una potència en una de les pel·lícules que us comentarem i tal, doncs, bueno, doncs, com és això? Però, és a dir, el paper de la dona, en aquest cas, és important, però... Sí, perquè és secundari. És circumstancial, exacte, no? Exacte. Acompanyen amb aquests personatges, perquè formen part de les seves vides. Però, per exemple, el buscal de Ricardo Dali, no me'n recordo com es diu a la ficció, el personatge. És que té tan de pes ell que sempre diem el Ricardo Dali, perquè... Ja, ai, no me'n recordo ara com es diu ara. Veus com ell... És que no ha sapigut mantenir-la al seu costat. No ha sapigut, no ha volgut, perquè, bueno, per aquest egoisme, no? Clar, que quina persona pot estar al costat d'una persona així molts anys, clar, és complicat, no? I també amb el fill li passa un altre... un tanto igual, eh? Tampoc és capaç de mantenir també el fill, no? I veus aquella relació d'estima, però com molt d'apariència, molt d'aparentar que tot molt bé, molt cordial, però... Bueno, cordial, però veus aquella fredor, no? Que no acaben bé, no? Per això veia, no? Que tampoc no parlen gaire, no parlen tampoc de sentiments, no s'apropa realment al fill. I també ha marxat. Si ha marxat a estudiar fora, a treballar, però a estudiar és per algun motiu. Sí. No oblidem això, que dius, pots estudiar a Madrid, però, hòstia, te'n vas a Amsterdam, que tampoc estem parlant d'una universitat prestigiosa, que diguis, te'n vas a estudiar, jo què sé, a llei, i no, llavors, clar, és com una mica una fugida, no? Dius, em vaig a allà i haver separat-se els meus pares, i bé, és una altra... Sí, el veus una mica immadur, també, potser, el nen. No sé si immadur o que té una mica una tristor, no sé, el veus que no acaba d'acabar. No acaba d'acabar, sí. O potser la joventut, que encara és molt jove i tampoc encara no està madur. És aquesta adolescència perduda. Sí, i si arrocega, el que tu dius, també, una mica la separació dels meus pares, no? I més el nen, que sempre, normalment, els nens diuen, diuen, que s'identifiquen més amb la figura paterna, no ho sé. Sí, bueno, això, imagino que... Bueno, és una película molt sencera. Això va com va, no, en cada cas. Clar, molt sencera i, bueno, recomanable. Sí, però quan no t'ha agradat, no? Sí, sí, sí, molt, molt, molt. Clar, la gent potser, potser, potser, estirant regla, partint de la base d'un malalt terminal, no, però no, vull dir, és un tema que estalla... El tema es porta bé, no? Que, evidentment, constantment apareix, va donant voltes, però no és la vida sin mi, per exemple, no? Vull dir, o, no sé, o susurros i murmullos, coses d'això que són d'una potència, que la malaltia exceleix per a dalt arreu, o amor, no? Aquella pel·lícula del Haneke, no? Bueno, aquella sí que és més... O les situacions bàrbaras, per exemple, també. Exacte, tot això, que són molt mèdiques, no? Hi ha moltes pel·lícules que tracten el tema, però una mica més ja de l'eutanàsia, o aquella que es deia Azul o Àngel. Una pel·lícula que era una noia que es dedicava també a administrar una eutanàsia i aportava els líquids que necessitaven. No me'n recordo. No me'n recordo aquesta pel·lícula. Azul o Azul o alguna cosa així era. Azul no creu, Azul és aquella sèrie d'Azul-Rojo, pot ser Àngel o... O Àngel, vale, l'Àngel. Ja la buscarem i ho comentarem. Vull dir que sí que hi ha molta filmografia que parlen d'aquest tema, però aquesta és molt portable. Sí, sí, sí, segur. També tenim una altra pel·lícula que tracta el tema del càncer, que és mama, que també entraré a veure la setmana que ve, que està nominada Penélope Cruz, a millor actriu. No té més nominacions, em sembla. Té un parell més, però és l'última de Julio Mèdem. Jo soc seguidor de Julio Mèdem, m'encanta Julio Mèdem, i n'entrarem també a veure-la i a veure comentar aquesta pel·lícula per la importància que té i sobretot per una mica per el tema de la malaltia. Molt bé. Bé, jo també he vist dues pel·lícules vinculades amb els Goya. Les dues, totes elles, estan nominades a la millor pel·lícula novel, en aquest cas, de nous directors. I per tant, mirau, estem parlant de nous directors. Estem parlant... Jo vull començar parlant d'una que m'ha sobtat agradablement, que és El Desconocido, una pel·lícula de Dani de la Torre, que és un noi que havia fet fins ara sèries i tal, que tampoc havia fet gaire res de l'altre món, que surt el Luis Tossar, que està nominat a millor actor, i Javier Gutiérrez, una altra vegada més, i l'Alvira Mínguez, entre d'altres. És una pel·lícula que, bé, que no ha tingut una gran projecció. És una pel·lícula d'acció, és una pel·lícula policíaca, és una pel·lícula que té un punt de thriller, fins i tot, i de nou, estem vinculats amb la situació que ha esdevingut arreu de l'estat espanyol i amb la situació financera. Ja. I estem parlant de les famoses preferents. Ah, d'acord. No vull dir molta cosa, és una pel·lícula que està actualment a les cartelleres, per tant, no vull remenar gaire. Lluís Tossar, recordes una pel·lícula, si la vas veure, que s'amava Driving, que passava tot dins d'un cotxe? No, sé quina és, Sí, sí, quina és, quina és. No la vaig arribar a veure. Sí. Doncs, gran part de la pel·lícula, no tota, passa dins d'un cotxe. Passa dins d'un 4x4 BMW, d'acord? Ell amb els seus fills. Dos fills, una nena preadolescent i un nen petit d'uns 6 anys, 7 anys, aproximadament. Bé, a partir d'aquí esdevé una sèrie de coses, ell té un treball determinat, hi ha una trucada telefònica, genera tota una situació i es converteix en una pel·lícula de persecucions, d'una gran potència, i a les càmeres, sí, les càmeres sobrevolen amb una capacitat. Hi ha una escena meravellosa que la càmera entra, vull dir, dona la volta per darrere del cotxe, entra per una porta del cotxe, surt per l'altra porta del cotxe, és a dir, amb una cosa, dius, però el que ha fet, com jugant amb tot això, no? Sí, el que ha fet, és que és increïble, vull dir, és un senyor, i dic, Dani de la Torre, és nou, crec que és un dels grans, estic convençut, amb la línia de l'espectacularitat de lo millor de un, de com es deia, de fer lo impossible, del Bayona, o de la Menàvar, és a dir, jo el veig amb aquesta projecció. Què passa? Clar, és una pel·lícula que està bé, és la Corunya, però hi ha vegades que és Madrid, perquè vaig controlar un edifici, vaig dir, això em sembla que és Madrid, han agafat un espai que no és a l'adient, però bueno, com a tal, i llavors, no diuen on estan, és una ciutat indeterminada, però els espais... Anònima, pot ser situada a qualsevol. Exacte, però hi ha mar, per això dic que a partir d'aquí no pot ser Madrid, hi ha una escena que fan a la plaça Espanya, però bueno, és el mateix. A partir d'aquí passa una sèrie de coses, apareix aquesta Elvira Mínguez com una de les policies, amb una presència absoluta, és a dir, és una senyora que quan surt, no sé si la coneixeràs, o ja quan la... És una dona d'uns 40 i escaig d'anys, no? Que surt i es menja tot, vull dir, m'encanta, perquè té molta presència, molta força, i bé, no vull dir molta cosa més, vull dir el desconocido, no diré qui és, no direm què fa. Ho deixes així en el vídeo? Ho deixes així, clar, perquè si no és la que... La clau. I què passa? I per què s'arriba a aquest límit d'absolut descontrol? Jo, normalment, que vaig passar una claustrofòbia tan gran per la situació, que vaig dir, però, mare meva, acabem ja, no? Intentem sortir del cotxe, al final després sí que ja el cotxe ja comença a moure's per altres, però ja en uns primers 30 minuts, 3 quarts d'hora, que jo vaig estar a neguitós, i a tant en quant, dius, hala, no? Pum, no? Dius, ostres, què passa aquí, no? Vull dir, hi ha uns petits ensurs, no? Fets pel muntatge, no? Que et poses una mica la pell, no? Sí, del personatge. I ell està magnífic. El lliçó serà estar, com pot ser aquest home, com es pot reinventar pel·lícula a pel·lícula? És que té una capacitat camaleònica aquest home, i ho fa amb una presència, amb una credibilitat que és molt important. Per tant, recomano al Desconocido, que la veieu, perquè que no passi de llarg. molt ràpid, ens queden 13 minutets, parlarem res, 4 o 5 minuts de Desconocido, i ara les roses parlarà de Fullmonti, que sempre mola, parlar d'aquesta pel·lícula. Mola, sí. I parlaré d'una que no parlaré tant, que és A canvi de nada, que és una altra pel·lícula que està nominada també a 7 o 8 Oscars, ai Oscars, ui, a 7 o 8 Goyes. Goyes. I llavors, és una pel·lícula que ha de Daniel Guzmán, que és un actor, d'acord? I també, Òpera Prima. En aquest cas, crec que no l'han posat com a millor director novel, l'han posat com a millor director de pel·lícula normal. Per tant, ja va més enllà, aquest home. I tornem a estar en una situació d'aquestes que passen, no? A mi em recordo una miqueta a Leon Fernández d'Aranoa, a Barrio, el Bola, és aquesta línia, d'acord? De pel·lícula de Barriada. Sí. I ell... Però un trasfons social. Sí, exacte. És que hi ha molt trasfons social amb aquestes pel·lícules, no es veu ja, aquest any. Ja hem de parlar d'un dia perfecto la setmana que ve i ho comentaré. Jo també, té a veure amb la situació d'actualitat d'aquella època. Bé, una sèrie de coses que es van movent, no? I aquí és que totes tenen aquest vincle. I bé, aquí estem en una situació d'un jove, que és un molt bon nano, que ho fa de meravella, que es diu Miguel, Miguel, Miguel, Miguel Errán. Surt al Lluís Tosar, no és un paper principal, que fa la pare, sí, que el tenim a dalt arreu, surt a l'Antonio Batxiller i la Maria Miguel, que són gent que no són tan conegudes, però és això, és la relació, és un noi amb una família desestructurada, molt desestructurada, Lluís Tosar i la mare, que és la Maria de Miguel, que no acaben d'entendre's, lògicament, que es volen denunciar mútuament, denunciar mútuament i volen que el fill... Hi ha una separació, no? Exacte. Que el fill li diu al pare, ja m'apoyar a mi i la mare li diu m'apoyar a ser a mi que ja n'he d'estar al mig i és una adolescent de 16 anys, no? Llavors, bueno, és una persona que no té, bueno, bueno, no sé això, que roba, si cal, trepitzea, però no ho fa amb una mala intenció. Una miqueta amb la marginalitat o perquè és un comportament... És un comportament... Provisional. Provisional, exacte, de protesta contra el món, no? I llavors, van a gloria, per exemple, a un piratilla, que és un senyor gran que roba motos i que roba accessoris de motos per no sé què. És una mica l'heroi, no? La persona en referència, en referència. Exacte, però és un tio sense cultura, és un xulo de barri, és un senyor amb una edat que escolta Julio Iglesias, vull dir, que li diu, eh, no sé què, que jo tal, vull dir, és un llenguatge i tal, que jo estic amb tantes mujeres i tu què? Tu ja l'has metit? Vull dir, el noi es troba amb una mena de pare que no és pare, a la filla cap, no? És un referent. És un referent exacte adult, però no és amb io. Exacte, però no és amb io. Però en canvi, el xuleja, dir, ara no et pago, no sé què, no? I m'entens? I hi ha un amic que és l'amic grassonet, bueno, una miqueta així que és l'altre, no? Que és més bon nano i tal, vull dir, que és més treballador, però l'arrossega, aquest amic, no? Una mica, es van arrossegant mútuament i a canvi de nada fan coses que estan fora de la línia del que seria la legalitat, no? I llavors, a partir d'aquí, tampoc expliquem gaire cosa més, no? Arriben a un límit en què van més enllà d'aquesta línia i, bueno, llavors passen una sèrie de coses, no? I hi ha un final que evidentment no direm, però, bueno, que és el que diem i una sèrie de coses que, bueno, van arrossegant. És una pel·lícula d'oportunitats, és una pel·lícula que presenta la cruesa de certs barris, no? que hi ha a totes les ciutats del món i pobles del món gairebé i, bueno, i això, i les oportunitats que es poden donar davant d'això, no? Però hi ha molt, hi ha molta cosa, eh? Allà que sura i que es podria analitzar amb més profunditat, però, clar, tampoc vull entrar perquè, si no, traiem, desentraiem coses, no? Que valdria la pena mirar-ho i sorprendre's també no descobrim. Això que, de fet, és la gràcia d'una pel·lícula. Però tant una com l'altra, sent óperes primes són molt senceres, pel·lícules amb molt de pes, té un empaque, té una forma de treballar, eh? Tots, no? A més, a mi m'encanten les pel·lícules on no hi ha gaire gent coneguda perquè són més creïbles. I aquí aquest nano són molt creïbles, tots dos són credibilíssims, no? I el dos arcs es torna a reinventar, torno a insistir, que és un camionero, no sé què, bigote, passa, a TVA d'arribar una leig, eh? És aquesta cosa, sí, és una cosa molt més mundana, no? Bé. Bé, déu-n'hi-do també, no? Sí, sí, sí, sí. Aquest any els Goya tenen suc. Sí, sí, sí, ja estem parlant d'un paró de més de pel·lícules, a veure si podem veure La Nòvia, també, que és la gran nominada. Sí, aquesta sí, aquesta la tenim pendent, jo també ja fa, uf, faria esclar avui veure. A veure si podem, perquè anem tots com anem, però bueno. Tenim molts deures per fer. I acabem parlant de Full Monti, Rosa. No, Full Monti, és un caramel. Ai, quina pena, Rosa arriba a portar la cançoneta del Hot Stuff, allò de na-na-na-na-na. Bueno, ja la portem al pròxim dia. Vinga, la posem, sí, la posarem aquesta. Vinga. És una pel·lícula, aquesta també va estar nominada a premis, per els premis de l'Acadèmia de l'any 1998, en concret a quatre premis, sí? És una pel·lícula que l'ha de dirigir el Peter Cataneo, Cataneo, els protagonistes són el Robert Carlyle, el Mark Cady, el Tom Wilkinson, són, bueno, són cinc nois, això. Has de desenvolupar al nord d'Anglaterra, en concret, bueno, específicament a la ciutat de Seville, que els anys 70 va ser l'eix de prosperitat de la zona de Yorkshire, d'acord? Sí. Però, clar, arriba els anys de crisi, són vuitantes, de la metal·lúrgia, es queda en l'atur, exacte, bueno, Margaret Thatcher, càrregues contra els miners quan estaven fent les vagues, les policies, bueno, impressionant, no? I, bueno, és aquesta zona que havia tingut un esplendor impressionant econòmica, doncs ara deprimida totalment econòmicament, deprimida econòmicament, no? Sí, sí. I són aquestes persones que coincideixen, doncs, a l'oficina de l'atur, en busca d'una ocupació, en busca d'una ocupació, d'una sortida. d'una ocupació que no arriba, que no hi és, no? I són persones diferents en situacions personals diferents, no? El que fa el personatge de Robert Carlyle, ell està separat, amb un nen, la seva dona ja ha refit la seva vida a un altre noi que sí que té una situació econòmica estable i bona, molt bona, clar, amb una casa vaca i tal, i el pobre, doncs, ja viu on pot, no? I quan li toca tenir el nen, doncs, com imagina, no? O l'altre que és més gran, el Tom Wilkinson, que és un senyor més gran, ja més madur, de més edat, que, clar, ell ho veu més complicat i torna a trobar feina, però, clar, ell veu que ell era el comptable o cap eixit d'administració de la fàbrica, perquè aquest xic havien treballat junts, però, clar, ara ja no és el jefe, el cap i l'empleat, ara ja són dos buscadors d'ocupació. D'ocupació, sí, sí, sí. Una altra noia també que apareix per allà, que havia fet alguna feina així per casa, en plan lampista i aquestes coses. Sí. I una altra noia també que el coneixen que està a punt de suïcidar-se, que està allà el cotxe, que havia trucat al cotxe per ofegar-se amb els gasos. Ostres. No sé si aquesta zona estava... No me'n recordo. Ah, sí, sí, sí. Perquè són els dos amics. Aquesta també és una pel·lícula masculina, la relació també entre homes, no? Sí, senyora. Els dos amics de sempre, doncs, un dia, clar, passejant amb tot el temps lliure que tenen, que també bruta on ets al vistos. Sí, senyora. I al Javier Bardem. Sí, sí. I al Javier Bardem. Doncs això, no? Com que tenen tant de temps lliure, doncs, mira, i un dia passejant, descobreixen, o tornant ja cap a casa, doncs, amb un camí així una mica apartat, doncs, descobreixen aquest cotxe amb aquest noi que els intenta fer-se. I el salven, no? I, bueno. I a partir d'aquí, doncs, bueno, comencen a pensar perquè hi ha una actuació d'estriptis masculí, de bois, allà a la població, i ells pensen, un d'ells pensa, ostres, doncs, nosaltres també podem fer una cosa així i, mira, ens ganem uns dinerons. Perquè a més, li estan apremiant ja pel tema de pagar la pensió del fill. I si no, és que pot perdre, fins i tot, la possibilitat de veure'l, no? I que no vol, tampoc, que el seu fill pensi que ell no és un inútil, és molt rígid, en la terra, amb això, eh? Les pensions i dels nens, eh? Sí, sí. Hi ha una pel·lícula del Ken Loa que em tirava dels pèls. Ana Jovendo Piedras, quina era? Era una d'aquestes que va ser horrorosa. I és que jo patia amb aquella mare que anava perdent els fills un darrere l'altre perquè no es podia mantenir, venien als serveis socials, se les emportaven. Com es deia? Ja me'n recordaré la pel·lícula, però és... No, no, no, la vaig veure ja. Ui, però duríssima, duríssima la pel·lícula. Digues, digues, perdó. No, no, no, doncs això, no? Sí. Que, bueno, i llavors pensen, jo necessito diners ràpids com sigui i força diners, no? I, clar, veu que quan fan aquella actuació uns boys que venen de fora i no me'n recordo quin era el preu de l'entrada amb lliures, no? Que era un lluny-do, no? Si serà, bueno, no sé si serà lliures o 10 o 12 o 15 lliures. Si hi ha un mercabar, no una cosa d'aquestes, no? Ah, sí. I diu, bueno, doncs, escolta, nosaltres també ho podem fer. Bé, que els veus pobres que tenen uns tipus que... I per què no? I per què no? Clar, cadascú és un repte. És un repte. És com el que dèiem abans, la novel·la, és reinventar-se. Clar. És dir, bueno, doncs no podem treballar de miners o no podem treballar de la metal·lúrgia perquè la fàbrica la tanquen. Doncs fem una altra cosa. Clar. Que valem per més coses, servim per més coses, no? Sí, sí, sí. I l'important és tirar cap endavant i lluitar, no? I, bueno, és divertida perquè, bueno, la història o la proposta comença a agafar cos i, bueno, ja saps, no, que ho comencen a assajar, és buscant el local per assajar la música, que han de provar que si amb roba, que si sense roba, fins i tot han de buscar públic, públic femení, no? Exacte, exacte. A veure si ho fan bé, ho fan malament, no? Doncs, bueno... I a partir d'aquí s'ha posat de moda, això, s'ha posat els full monti. S'ha posat de fer un full monti, no? La gent normal, que no feia falta que fossin uns boys o uns senyors que estiguéssim catxes, vull dir, gent normal, allò amb els seus pèls, ja sé les coses. Però allí, molt digne, molt digne, que dius coses, mira que bé, no? Sí, sí, sí. No, no, però sí, em sembla. Sí, tu que després s'ha posat molt de moda en molts llocs, no? Fantàstic. Bueno, una pel·lícula entranyable, eh? A més, t'aixeca molt la moral de l'estat d'ànim. Sí, sí, com a mínim és això, no? Agradable la musiqueta, a veure si la portem, que és molt... La musiqueta és una banda sonora boníssima, eh? Vull dir, hi ha temes dels anys 80 que estan molt bé, però a mi em fa gràcia la cançó quan estan allà tots allà fent així, no? Fan aquest moviment. És que ja quan estan una coreografia. Una coreografia. Una coreografia. Una coreografia, no? És molt divertit. Però, bueno, pues res, ja la portem a setmana que ve, eh? Sí. Posarem aquesta i l'altra també, a veure si la trobarem. I mira, a veure si en recordem, fem memòria. Sí. I la posarem darrere a fons. Molt bé. Bueno, l'ho he dit, eh? Vull dir, que ara ens quedem sense temps, eh? Ja està, veus? Veus? Veus? Veus, vull dir que no... Bé, no, però ja el próxim dia que vinguin ells també. Clar que sí, clar que sí. Estarem tots. Ja farem un full monti. Bueno, mira... Ah, no, es faltaria la Lourdes, perquè ara som cinc. Clar, un ple, no? Un ple. Un ple, no? Faríem? Sí, la Lourdes ja, a veure si pot també anar venint. Fantàstic. Molt bé, molt bé. Segur que ben aviat la tindrem per aquí. Molt bé, doncs ja està. Doncs ens acomiadem. Ens veiem el dijous que ve. I ens veiem el dijous que ve. Molt bé, doncs adéu. Ara escoltes ràdio d'Esperm, sintonitzes ràdio d'Esperm, la ràdio de Sant Just 98.2 Al Just a la Fusta, parlem de tot el que passa a Sant Just. Soc una urbanita, ho reconec. Sí, sí, jo també soc molt urbanita. Acompanyat d'una bona amanida i tens un pla baratíssim i facilíssim de fer. També és un dels llibres més robats de les biblioteques públiques dels Estats Units. Som molt feliços. És una història d'amor molt maca. Indudablement la presència d'aficionats d'un club de l'Alfer era impressionant. Clar, què vols fer-hi?