Llengua, llibres, música i cinema en temps de crisi

A la nit dels museus, el Museu Agbar de les Aigües us convida a descobrir l'exposició Agua Aguas, una mostra que tracta el tema de l'aigua des de diverses cares, la vital, l'artística o la literària. El proper 18 de maig, a partir de les 7 del vespre, veniu al museu a gaudir de l'espectacle recital de poesies d'aigua i de moltes més activitats. A més, al restaurant Jardí de les Aigües trobareu una carta especial de tapes i gin tònics preparats per a una nit tan especial. Més informació al telèfon 93 342 35 36... O ve al web www.museudelesaigües.com Estem a 5 minuts del centre de Cornellà, del metro i del tram baix. T'hi esperem. Museu Agbar de les Aigües. On l'aigua viu. Doncs bona tarda, benvinguts un dia més al Babilònia. Ja portem 27 programes, em sembla que sí, oi que sí, Jaume? Quan arribem a mil... Sí, i tant, mare meva. Avui tenim a la Rosa, què tal? Hola, bona tarda. Guapíssima, com sempre. Molt bé, gràcies. I això perquè no es veu per antena. I tant, mare de Déu. Posem una camareta, allò que fèiem abans també. Ei, vosaltres també esteu molt guapos, que també s'ha de dir. Aquest programa tenim un nivell en tots els sentits. I tant que sí, eh? Aquí dona igual l'edat, estem tots... Però no hi ha color, eh? Vinga, va. Bé, ja parlem de gros després. Jaume, com estem, bé? Bé, bé. Avui parlarem del Vicenç Pagès i Jordà. Que, per cert, tinc aquí també un escrit que és una de les virtuts de l'avorriment. Això no ho has contemplat mai, tu, eh? No, no, no. Jo no tinc temps d'avorrir-me. Vaja, home, sí que m'avorreixo. Intento avorrir-me alguna vegada, però em costa molt. Igual escolta les virtuts i diu... I ara s'apunta... Pot ser una addicció, eh? Exacte, exacte. Ja que us parla el Xesco Ramos, que ja he après, eh? Això després de 27 programes ja em presento jo mateix. Estàvem esperant la teva presentació, l'autopresentació. Molt bé. Molt bé, doncs avui tenim un programa molt, molt, molt variat. Comencem parlant de la part més literata, diguem, del programa. Parlarem del Diccionari Vintage, el Jaume es parlarà de gros, ja parlarem de coses grosses. Jo parlaré d'un llibre que es diu Intempèrie, del Jesús Carrasco, que és una cosa molt peculiar, que crec que farà molta gràcia a la gent. A nivell musical, la Rosa ens farà una doble presentació, el que seria, per una banda, la música clàssica dins de la línia una miqueta més contemporània, de Vedric Esmetana, que va poder veure a l'Auditori de Barcelona i contrastarà justament amb un concert de Pastora, dels que aquí som forofos, crec que és un dels millors grups catalans, moderns i tant. I llavors la part de cinema serà realment variada. Tindrem un parell de clàssics, una que es diu Cintetxo Nilei, que he pogut veure jo i que realment és una pel·lícula molt interessant, que el Jaume segur que recordarà en el moment que li expliqui quatre cosetes. I ens parlarà també de Wyatt Earp, que també és un d'aquests clàssics dels anys 90. Va ser una revisitació que es va fer als 90 per el Kevin Costner, potser. Sí. Res a veure amb Liberty Valence. Res a veure? Doncs escolta, fem la comparativa. La Rosa ens parlarà de l'última història d'Isabel Coixet, taller no termina nunca. Jo us parlaré de la caza de Thomas Vintenberg, tros de pel·lícula. On the Road, de Walter Salles, el que va fer Estación... De Brasil, oi que sí? És una pel·lícula meravellosa. I el Gavara també, no? Sí. A la promoció hi ha alguna informació que he pogut llegir per això. I per últim, també una pel·lícula que crec que al Jaume també li farà gràcia, que és el To The Wonder, l'última del Terrence Malick. L'has vist ja? Sí, i tinc que dir moltes coses. I bones. No. Estàs una mica crític últimament. Sí, al igual que la caza tinc que dir meravelles, d'aquesta et diré coses molt dolentes. I per últim, parlarem d'una conferència. Jaume, recorda'm de què anava la conferència. Què veu anar vosaltres? Els efectes de la crisi que patim amb la salut mental. Fantàstic. De tots plegats. No només és qui té algun trastorn, sinó... Un tema molt interessant i cada vegada més, per desgràcia, la situació aboca molta gent a situacions límit d'estrès i això crec que és molt bé que ho podem comentar. Tindrem de fons avui els Beatles perquè recordem que avui justament fa 23 anys que va treure el seu últim disc, l'Edit Back, l'any 1970, l'11 de maig, eh? I a partir d'aquí, doncs, escoltarem de fons tot constantment i tindrem, doncs, bueno, l'acompanyament, com sempre. Ep, ha estudiat per aquí la... l'armònica del senyor George Harrison, eh? I escoltarem els clàssics del senyor. I, per últim, recordar, també, que avui ha mort Ray Harryhausen, Jaume, el dels efectes espacials, eh? 94 anys, eh? pel·lícules, Jonás i els Argonautes, Sinbad, i, bueno, aquells clàssics amb aquells muñegotes, no?, que el gran goril·la, no?, aquella imatge que era com una mica l'adaptació de Godzilla amb la versió americana, no?, i que realment és carinyós recordar aquells efectes visuals d'any 50, 60, que eren molt precaris, però que a la vegada ha creat tota una legió de fans, no?, de la sèrie B, que crec que cal la pena, doncs, recordar aquest senyor perquè va crear una època i una escola, eh?, Molt bé, Jaume, parlem de gros, aquesta paraula i les seves connotacions. Ets un home gros, oi? Vull dir... Jo sí. No tens cap. Faig metro 90, què vols que faci? I passo dels 100 quilos? Vull dir, ja puc donar més explicacions. És una mentida, hi ha persones... Ja la fitxa, tinc la fitxa tècnica. Jo necessito que la gent m'estimi, que em digui coses. Necessito autoestima. Faig broma. Jo penso que... Que no anava per aquí, jo vull dir que no. Bueno, vinga. El que sí que és cert és que la nostra formació a educació el que ha provocat és que tenim avui, doncs, una sintonia molt més amable amb les persones. Si li veiem algun tipus de problemàtica, no li ressaltem i li diem per la cara, perquè és que és de mal educat, això, no? Sí. I jo recordo que era petit i diu, no sé què en farem d'aquesta persona tan grossa o tan gros, no? I era, francament, allò que diem la veritat per davant, no? I el que tenia algun dels defectes o problemes que, en definitiva, tots plegats en podem tenir algú. La timidesa seria un d'ells, quan, veritablement, una vegada, la timidesa era una cosa que la tresoraven persones amb molta... amb molta qualitat en tots els sentits. Bé, doncs gros és un mot que jo penso i estic d'acord amb el senyor Vicenç Pagès que ha caigut en desús precisament perquè som més ben educats i això sempre és un orgull jo almenys ho veig així. Sabem reprimir allò que moltes vegades es pot desprendre de la primera empenta que pots tenir a l'hora de connectar amb alguna persona i llavors doncs som Són prudents i, en definitiva, no ressaltem allò que li pot arribar a molestar o li pot arribar a fer mal. Sí. Diu, i ara ve tota la part còmica. Ah, vale, vale. Aquesta era la seriosa. Ah, vinga, aquesta la que estem esperant ja. Ens comportarem, eh? Ens comportarem. Ara expliquem la part còmica, com que després ens explicarà l'avorriment. Bé, doncs, és molt gros. Resulta molt útil per renyar fills o els nets quan han comès... una malifeta o un disbarat, no digues res que l'has fet molt grossa de debò. Uns quants autors d'ara mantenen aquest adjectiu, Enric Casasa, Ramon Merra, Maria Rosa Font, Andreu Gomila, Jordi Lara... En aquests mateixos casos, els tànagers tendeixen clarament als adjectius forts, que ha ratat el mateix sentit. O abans es deia, la xicota em feia seguir una altra. És que és molt gros, això, no? Vull dir, saps allò, com es pot fer seguir amb una altra, no? O aquesta altra que diu, ara sentim que fort, la xurri li ficava banyes. Sí, sí, són comentaris més actuals. Sí, és molt gros, és molt fort. La xurri s'utilitza molt, sí. I el xurri, no sé. Xurri. Ah, no. Per assenyalar sorpresa, aquest port té una bona colla de rivals, entre els quals despunta brutal que ha desbancat el campó, el caspós. Quina passada, no? Quina passada. Vull dir, brutal, ara sembla que d'allò... Però si hi ha fans que es diu la quina passada, eh? Hi ha un amic nostre que ho diu molt. És una pel·lícula brutal. Sí, sí, jo ho he sentit moltes vegades. La nostra civilització ha tingut la gran guerra, la gran depressió... El gran dictador, la gran escapada, la gran dormida, el gran gasbi, la gran estafa del Roncarou i el gran Le Boschi. Aquesta ens en recordem molt bé. I tant, boníssima, també. Molt psicodèlica. Per no ser menys, nosaltres hem tingut la gran enciclopèdia catalana, la gran via de les Corts Catalanes, o la Terim, la gran Barcelona i la casa gran del catalanisme. I tant. Som un país petit Però tot ho volem així de gran, no? Molt gran, no? Bé, doncs jo penso que et fa pensar una cosa d'aquestes, no? Perquè entre la petita introducció, que ja sé que no se us ha fet gaire agradar... No, no, no. No, no, molt bé. Ens hem comportat perfectament, eh? No hem mogut el bigoti per res, eh? Que parlava d'educació, qualsevol es volia. Clar, home, faltaria. Qui ets? Aquí qui ets? Qui ets aquí? I qui ets? Bé, doncs, res. Un altre dia parlarem què li agrada de gros als homes i a les dones amb aquesta vida. Per dir alguna cosa. Sí, perquè això no ho anomena aquí. No, no. És curiós, perquè ja... I, ojo, no estem parlant de sexe, eh? Vull dir, a tothom li agrada... Home, un petó molt gros. Una síndria gran, vull dir, clar, tot allò que és gran potser llueix, és potser una deformació visual, fins i tot, però vull dir que... Però... Tots dos adjectius, tan gran com gros, tenen la mateixa excepció de volum, de tamany gran. però també poden ser de sentiment no vol dir exactament sent una estima molt grossa per tu però en canvi veus però n'hi ha dues paraules per definir també això perquè després hi ha la paraula gras o grassa que també en un principi jo hi estava pensant en castellà s'utilitza la mateixa paraula per les dues coses has fet una cosa molt gorda o és una persona gorda però també es pot fer una cosa molt grande en català es diferencia molt bé sí, es diferencia molt bé, tens raó sí que es parla únicament d'una persona del volum que pot tenir una persona, grasa i en canvi com a adjectiu que pot qualificar una cosa, uns fets sí que es fa servir més gros i grossa i a més gran també fantàstic una paraula més... a tenir en compte, i a saber utilitzar-la. En l'espai, en el temps, i a internet. Hi ha vegades que la gent utilitza paraules i no sap ben bé... Ho podem vocalitzar, això? Sí, sí, sí. La importància de les paraules, de saber utilitzar, de conèixer el significat, la riquesa del vocabulari, saber utilitzar-les i, a més, adequar-les... Jo tinc una anècdota en castellà d'una companya meva que era periodista i tenia un llenguatge molt maco. Un dia, fent broma, de forma irònica, li va dir és que el que més m'agrada de ti és tu estultícia. I l'altre va dir, oi, això és un piropo, diu, no, t'estic fent imbécil. Exacte. Vull dir, clar, quedava com si fos una paraula, oh, no? Sí, culta és un cultisme. Culta és un cultisme, no? I clar, però sonava com maco, estulticia, no? Queda com, ai, no sé, com... Sí, sí, de categoria. De categoria, no? Com un elogi. I clar, no, t'estic fent imbécil, clar, dius... Però això està molt bé, no? Que a vegades, dius, bueno, les sensacions sonores de la llengua, tant castellana, catalana, francesa, doncs a vegades... és molt important conèixer l'idioma el que estiguis habitualment, diàriament, quotidianament el que estiguis aprenent perquè sigui una altra llengua o si estàs fent servidors perquè a molts de nosaltres ens passa que estem fent servidors i a vegades tres és molt important jo tenia una professora en magisteria, filologia hispànica en concret, però que es pot aplicar tot que diu que la llengua és la clau que obre tots els calaixos si domines la llengua Pots entrar en qualsevol àmbit de la cultura, del món científic, polític, qualsevol àmbit. És molt important l'oratòria, bàsicament, és molt important en molts llocs. La comprensió i l'expressió, les dues coses. I no cal treure màsters, no? No, és necessari, segons la fina que puguis tenir. Tot depèn, però el coneixement de la llengua és importantíssim. Per entendre, fins i tot per entendre el teu món. I persones que es dediquin a fer coses manuals o amb una profeció així més que no seria tant de... És important també perquè a l'hora d'explicar-ho, a l'hora d'entendre el procediment d'aprenentatge, tot, és important també, no? Molt bé. Hem de seguir perquè tenim cosetes que parlar. I ara justament parlant, Rosa, d'aquest tema de la comprensió, entrem en un llibre que he pogut llegir que es diu Intempèrie, un llibre peritonet, un tal Jesús Carrascos, el seu primer llibre. I estem parlant justament de la parla castellana, és a dir, és una història seca, xuta, com es diu en català, i mira, utilitzant paraules en bon ús, no?, podria dir d'aquesta manera. Estem parlant de la història d'un nen amb un espai rural indeterminat, no hi ha noms, que no hi ha noms, que un poble rural d'algun punt d'Espanya, no es diu exactament on és, I a partir d'aquí, doncs, es troba amb un pastor, vull dir, amb una persona que està cuidant unes ovelles, no? I comença una relació personal absolutament aixuta, mai millor, torno a insistir amb la paraula, perquè per un costat el pastor l'està acotxant, l'està dient vigilant, vull dir, però per l'altre no li demostra cap tipus de sentiment, eh? Però després hi ha una sèrie de demostracions que amb el temps... Ni d'interès. Ni d'interès, no? Fins i tot ell, que és un nen jove, és un nano que creiem que té uns 10 anyets, no? Intenta apropar-se. Per què aquest noi fuig? I després se sap, no? Vull dir, se sap perquè amb aquell poble, amb aquella... Espanya, crec que es planteja franquista, estem parlant de l'Espanya de 1950, perquè jo he pogut més o menys entendre, doncs patia vexacions per part de no sé com es diu en català, l'alguacil, l'alguacil famós de l'època. En aquest cas, em sembla que és com un jutge, eh? Sí. No, no, era el policia. Era com una mena de policia, el que dius tu, com un jutge. Sí, sí. Però vull dir... En l'època franquista... Són aquells càrrecs que es van crear, no? Que eren mitjans, un càrrec públic... Ah, exacte. Però tenien la funció de vigilar, també, com el seren, fins i tot. Però porten escopeta, abans de ser que tenia... Sí, com un comandant... Portava, potser, per allà fora, no? Millor per la zona més rural, a mi la portaven. Era una persona que no era militar, ni era ni guària civil, ni res d'això, sinó només havies aviat un càrrec civil. Ah. Un càrrec... Sí, sí, sí. Anava prostit d'un informe. Sí, vull dir, era anomenat pel governador, suposo que el governador de la zona. I llavors passa una sèrie de qüestions amb aquesta recerca. Imagino que aquest senyor el busca perquè sap que ha fet abusos amb aquest noi. Per això aquest noi fuig té un motiu i molt greu de marxar, no? Perquè el seu pare dona el beneplàcit. a canvi de diners. El supereix una persona que era borratxa i a partir d'aquí li va dir els diners per emborratxar-se mentre el nen el deixava amb aquest senyor i aquest senyor feia coses amb el noi. I això crea una història amb un espai concret, amb un coneixement bestial de les terminologies agràries i, bueno, amb una cosa, vull dir, en castellà això si tot sigui dit, amb un llenguatge bastant culte pel que seria el nivell, i pel fet semblaria que de llenguatge més aviat pobre exacte, doncs no, vull dir, en aquest cas no hi ha gairebé diàlegs és un llibre, jo crec que és un futur bon escriptor que tindrem no és una narració i val la pena, molt recomanable des d'aquí Jesús Carrasco és nou i no he fet mai res és la primera novel·la i la portada és una ovella, així molt maca doncs això Rosa, parla'ns de música Parles d'aquesta duplicitat. Sí, d'aquesta duplicitat o complementarietat. Molt bé, exacte, podríem dir-ho. Diu una cosa, no treu l'altra, no? Bé, doncs mira, són dos concerts molt diferents, però molt macos, tots dos. Sí. Un va ser a l'Auditori, fa un parell de setmanetes, que encara no havia pogut comentar. Sí. Aquesta vegada és... A veure, l'autor... A veure, Xer, que ho pronuncies tu, va. A veure, l'autor és Vedric Jo diria que és Esmetana. Esmetana, vale. Jo diria que és Esmetana, jo diria que s'esdrúixola. És Txec, es va néixer a la UEM, aquella regió tan maca de Txèquia. I el director, també Txec, que va venir expressament a l'OBC, a dirigir l'OBC, què es diu? Un tal Giri, crec que és... És Lovasek. No, esperellària. Del Lola Vec, no sé. A mi em sona, eh? És Lovasek. Veurem el que dèiem abans de la llengua, la importància de conèixer quantes més idiomes millor, no? A mi em sona, eh? Aquest nom, així. És un director que actualment és el director de l'Orquestra Filarmònica Txeca, des del 2012, que abans ja ho havia estat. És una persona que a més ha dirigit també la Sinfònica de Praga... la simpònica de la BBC de Londres de Rotterdam també una persona molt bo i l'autor el compositor el Vedric aquest que hem dit és una persona que és un compositor plenament ubicat situat des dels finals del segle XIX dins del romanticisme de la corrent del romanticisme és en aquell moment el romanticisme, diu aquí una miqueta la introducció que fa en el programa, diu que l'òpera i el poema sinfònic es van convertir en els mitjans naturals per expressar l'ego i per extensió la idea de nació. El romanticisme era això, sobretot l'expressió de nació, els nacionalismes era més... Coincidia històricament i cronògicament amb l'amnaixement dels nacionalismes també a Europa, de les petites inquietuds... La nació és el que dèiem abans, és petit, però amb ganes de ser gran. I a Catalunya, la renaixença, no la virem mai. Exacte. Llavors, a Bohèmia, com a regió, com a territori, i en aquell moment el creixement polític i econòmic va coincidir amb la davallada de la influència cultural de l'imperi austríac. I tot plegat es va traduir en una consciència, és la vista cada vegada més present a les arts, que van començar a glorificar la nació txeca, com és el cas de l'obra que vam escoltar aquell dia, fa dues setmanetes a l'auditori. La sinfonia consta de sis, es titula La meva pàtria, i llavors consta de sis poemes. Per exemple, el primer poema que es diu Viscerat, Narro el passat esplendorós d'aquesta ciutat. Lisserat és una ciutadella medieval situada sobre una roca al costat del riu Vitava i prop de Praga. Molt maco. Jo he estat. Coneixes? Jo Praga, sí. Aquesta ciutat, no sé, aquesta ciutadella... Sí, està a la sortida, està a les anfores. Molt bé. Però és preciosa. És preciosa, clar. L'època que hi ha també d'imperialista, de fet, és això, no? L'època de la Casa de la Bohèmia. Sí. Perquè era així. Vull dir que era la zona justament potent, l'època medieval gloriosa... Venia d'aquí, al pont de Carles V, no em ve equivocar, però Carles V d'allà, de la casa d'allà, no la d'aquí. Doncs era aquell moment gloriós. Exacte, molt bé, molt bé. Doncs aquella ciutat va ser, aquella ciutadella, la seu dels reis de Bohèmia. Molt bé, Xesco, com tal tu estàs explicant. La melodia ondulant, que representa el fluix del riu, reapareix cíclicament i es converteix en motiu de tota l'obra. Que maco. El segon poema és el més famós, i és veritat, perquè ja quan l'estava sentit dic, ostres, sí que és veritat. Et recorda una miqueta, jo sé que en publicitat s'ha utilitzat molts fragments. A mi em recordava una miqueta saber l'anunci de la miel de la Granja de San Francisco. Ah, doncs ja podria ser. Bueno, és que a mi no sortirà. Mira, no sé, ara sí el podem portar un... Algun dia el portarem, si anem a buscar-lo, a veure. Estem localitzant així amb la gravació. És molt conegut, molt conegut. És una musiqueta molt... A veure, molt agraïda en aquest aspecte, no? Porta el nom del riu Vitava. Descriu el curs de l'aigua des de les petites déus on neix, així com diverses escenes que tenen lloc a les seves ribes, un casament camperol, una dançada nínfes d'aigua a la llum de la lluna, fins a la violència dels ràpids de Sant Joan, l'ample corrent que travessa Praga, novament la fortalesa de Viscerat i finalment com el riu desapareix majestuós en direcció a l'Elba. Tot molt romàntic en la sentit aquest d'imaginari, idíl·lic, paisatges amb la natura... Ens falta solament l'Ofèlia, el riu, que es vol suïcidar i vol perdre el món de vista per al seu estimat. És el top, ho diu. Després hi ha apareix també una doncella, els tres poemes, hi ha la llegenda d'una doncella, l'oncella al sarca... que explica la història d'aquesta besona que, dolguda per la infinitat del seu amant, jura venjança sobre tot el gènere masculí. Bé, doncs una miqueta. Són aquestes llegendes tan maques que hi ha en aquella época. Això de principis, mitjans del segle XIX. Hi ha una llegenda que no me'n recordo ara, d'un tal ocean, amb dos esses, que va estar molt de moda A la pintura, a la música, a la literatura, no? Era una història d'aquestes brutals, no? Vull dir, com un Sant Jordi, el drac i la princesa, per fer una simbiosi. Vull dir, un oceà amb la seva parella. És una cosa com molt recargolada, però magnífica, eh? I s'ha posat molt de moda el 19. És que és molt enganxadís, és una melodia que ja dic, s'ha utilitzat molt. A veure si la trobem i la setmana que ve la posem. Passa com una miqueta com les quatre estacions de Vivaldi. Que s'enganxa de seguida. O la Carmen de Vicent, no? L'òpera, aquella àrea que canta, que tothom ho coneix, no? L'altre dia estava aviant per la tele l'òpera amb Texans i veus com tothom... Sí, estaven gravant el programa a Plaça Catalunya i veus quan el presentador estava fent allà, ja comença a tocar els... els primers acords de la Carmen, veus que tothom la sap cantar. Bé, cantar, la sap tararejar. Tararejar, sí, sí. Són aquestes coses que formen part de la fermo, de la popular. Dels grans èxits de l'òpera. Mira, és la ferma també. I veus que realment, si tinguéssim més accés, tots en general jo crec que ho apreciaríem més. I de pastora també, la gent canta bastantes, eh? M'agrada unes quantes, eh? Sí, home, és que ja porten, Déu ni Déu, porten un recorregut. El concert de Pastora també és genial, el van fer al Teatre Coliseu, dins el festival del Millenium, no, perdó, del Millenius, del Millenius, que sempre em confoni amb la paraula del Millenius, i va ser maquíssim, maquíssim, Pastora, com sempre, és genial, no només ja per les cançons, la lletra, ells tenen moltes cançons, sabeu que al principi sobretot ho feien amb moltes cançons en castellà. En castellà. Grandes despedides, quanta vida. És que hi ha coses molt xules. Lola. Aquí ja tothom ja a dret. I l'últim disc, Una altra galàxia, que ja ho han fet en català íntegrament. Us recordo que els components de Pastora són Dolo Beltrán i els dos germans Riba, Pauet i Riba i Caim Riba. Després hi ha un altre noi que era l'Angelet, però em penso que és Cosí. Que també forma part del grup, perquè, clar, porten... Em penso que eren quatre músics més. Sí, quatre. Un, dos, tres... Tres més. Sí, en total són sis. Sí, sí, sí. Bueno, molt interessant, molt xulo. L'ha posat en escena preciosa, també. Tota l'estona el Pauet va dibuixant. Té, no sé com es diu, aquella màquina que tu tens com una transparència, que abans era això per fer transparències. I llavors ell va pintant allà amb aquarela. i tot això ho tenen projectat amb una pantalla a l'escenari Llavors, tota l'ambientació l'està fent l'estat dibuixanera en el moment. Fins i tot ho tens algun nino, alguna cosa, fan referència als temes que estan cantant. Al principi també fan referència a la cultura, que la cultura... A veure, la cultura no es pot retallar, i que la cultura és molt important, i que som cultura també, l'ésser humà necessita la cultura, no? I tant. I els impostos... I no sé, jo animo molt que la gent s'animi a anar-hi, perquè fins i tot havíem fet uns descomptes impressionants. Hi havia... les entrades al 40% de les comptes. Però encara hi ha així, estava mig buit, el que deies tu és una llàstima. Encara hi ha així i, ostres, mig teatre, no pot ser. Un grup tan potent com Pastora que no ompli un teatre, és que això estem parlant de la crisi, no és que... I a més, el que diem, és un grup multidisciplinar que té molt de nivell, que pot agradar a un públic... Molt heterogènic, a més, molt heterogènic tant de cultura com de condició social, d'edat també, perquè veies gent amb els nanos, veies gent més gran també... veies parelles heteros, parelles homos, lesbianes, de tot. Vull dir, veies de tot, no? Un munt de gent. És que jo crec que arriba molta gent. Tothom ha entregat i tothom disfrutat. És un grup molt obert i això és una llàstima. Bueno, doncs abans de... Animo, animo molt. Anar amb aquestes coses i que no... Encara que sigui... amb una trapaló que costi 7 o 8 euros, intentem no perdre la cultura. O amb el 3C també, amb el 3C, el Club de Cultura, també fan uns descomptes impressionants. Jo dic unes vegades que l'ésser humà, quan deixi de tenir cultura, tornarà a ser un salvatge. Jo s'ho dic d'aquesta manera, és molt bèstia el que dic, però jo crec que ens diferencia. A part de moltes coses, els animals, en el respecte, avui en refereixo, Però justament la cultura és una cosa d'elles, no? És l'evolució, les ganes d'aprendre, les ganes de viure... Roma ja pensava en l'oci. És a dir, Roma pensava en l'òtium en comptes del negòtium. El negòtium era la feina. I a l'òtium, el propi estat promocionava cada dia festes, coses salvatges que feien allà, al Coliseu i tal. Però vull dir que en refereixo que això ho vigilava moltíssim perquè la gent fos feliç i que tingués un oci I aquí això no es mira, al contrari, se'ls vol carregar? És la formació completa de la persona. Això amb educació també ho tinc claríssim, no? La gent que m'ha estudiat o que estàs dedicat a pedagogia o aquestes coses, és l'educació completa, sencera, de la persona. Llavors, és això, és educació perquè facis esport, que físicament també et cuidis, que tinguis aquestes excepcions. culturalment, intel·lectualment les estresses bàsiques també a nivell de manualitats educació musical també ètica també educació íntegra de la persona és necessari per tenir persones lliures i ciutadans lliures amb capacitat de criteri i de pensament i que no siguem molts que no siguin vents tot això s'hi afegeix ho parlarem ara, no? Però, bueno, seré una miqueta amb el tema musical, si us sembla, abans feia amb Esment, per fer una mica un bric, no?, trencar una miqueta. Fa poc, fa uns dies, em sembla que és a... No sé si és a Estocolmo. Estocolmo, sí, exacte. En obert el museu d'Ava. Hombre! Del grup Ava, dels mítics Ava, no? Sí. I em sembla que serà una mena com de cinc plantes amb les quals... Ostres! Podràs posar-te vestits, que no són els originals, però estan tots els vestits. És una mica kits, eh? Jo he vist una mica les imatges i dius, hola, no?, I clar, els... Com un lloc de peregrinatge. Sí, sí, sí, per a seguidors d'Ava. I llavors pots ballar, llavors hi ha una cosa que tu balles i es mou també un dels quatre components que balla amb tu, no? Vull dir, i fins i tot pots fer un karaoke amb el qual tu agafes el micròfon i tens aquí els hologrames dels altres, no? Vull dir, i estàs cantant amb ells i es van girant i és com si estiguessin amb tu i tal, no? Bé. és el que hi ha pels seguidors d'ABA, doncs serà una meravella. I aquí som una miqueta seguidors. Aquí som uns quants, també. Això no sembla que sigui un valor d'aquests com el que es mantava fa una estona. Bé, però no deixa ser cultura, perquè és un museu. I això és el que dic jo, ja val la pena, com a mínim, disfrutar d'això. Això podríem discutir si qualsevol museu és cultura, eh? No, i no ho dic per aquest, eh? Jo per aquest he trobat un motiu ideal per anar a Estocolm. Que són inservibles, eh? Vull dir... Però com a mínim la persona que vas es divertirà, la gent que vulgui anar, i això ja és cultura, per mi la ràdio és cultura, és el que dic jo. Aquest programa mira com a mínim aquella gent que, per desgràcia per la situació, no pugui anar al teatre, no pugui anar al cinema i tal, almenys estem donant les claus perquè almenys la gent pugui saber el que hi ha i quan es pugui que es faci. És que això després també, amb el que comentarà el Jaume de la conferència aquesta, és que tot això ho enllaçarem després també. La importància ha de tenir... de sentir-te viva, de, bueno, pues això, jugar amb la roba d'Ava, pues jugar amb la roba d'Ava. Clar que sí. Ara tenim dos minutets i mig per escoltar la primera cançó d'Ava. En 1974, guanyava el Festival d'Eurovisió i cantaven això del Waterloo. Fins demà! Fins demà! Jo el bon rotllo que donen els senyors d'ABA, eh? Total, eh? Quina llàstima, eh? Van estar solament set anys. Bueno, jo m'hi poso jo uns pantalons de campana. Amb la barba, pantalons de campana, jo encantat. Quan Moreno també quedaria bé. 7 anys solament, van dedicar, van acabar l'any 82. Vosaltres dos de vestitge així. També, eh? Sí, sí. I tu fas de la, com es diu? La cantant, la Morena. La Frida, la Morena. I la Lourdes el posem de rosa. I el David de manager. No, el David també canta. El David el posem de piano. No, que és broma, pobra. Que ens facis de piano. Ai, senyor, ja ens anivem de seguida. És que és optimisme. Ara transpira optimisme. I a vegades la música... Exacte, ens fa volar, no? I tot com està tot, doncs bé. Bé, tenim 30 minutets per parlar de 6 pel·lículetes i per parlar d'aquest tema. Ho farem així una mica ràpid perquè ens interessa parlar d'aquesta conferència que abans hem comentat. Si us sembla, començaré jo fent 5 cèntims d'una pel·lícula francesa de l'Agnès Barda amb la Sandrine Bonner, que es deia Sintetxo Nilei, una pel·lícula d'any 85, Jaume, una pel·lícula en blanc i negre. No, perdó, a color. No, m'he confós. i és una pel·lícula que tracta d'una sense sostre, una noia jove que sense cap motiu aparent, simplement perquè no vol tenir ni sostre ni llei, es dedica a vagar per les zones rurals de França, de la França del Sud. Convençuda, vaja. Sí, i és una pel·lícula d'una duresa a vegades excessiva, és a dir, és una pel·lícula de fa molts anys, per tant podem explicar... Una tot amons. Sí, una tot amons, exactament. però a la vegada inconformista. Quan li donen la gent, té la sort que molta gent li dona a Xupluc, a diferents llocs, ella resulta que no, que de seguida vol ser lliure, no? Ella porta la seva motxilla i porta la seva casa a sobre. Qui ho ha dirigit, això? Agnès Barda. Ah, avui. Clar, és que estem entrant... Clar, és que és... Les explicadores... Això mateix. És que jo tinc records, però no ubicava i m'acabes d'ubicar ara molt bé. És com una mica documentalista, aquesta senyora. Sí, sí, senyor. ella sempre parteix d'una realitat i llavors hi posa elements els exagera a vegades perquè tu hi arribis bé perquè arribis més fàcilment molt interessant aquest fet documental, clar, aquesta noia és el que diem la seva situació el fet d'anar, a més ho fa a ple hivern és a dir, clar, amb aquest fred que fa a França el midi francès que allò és perquè es gela tot cada nit vull dir I ella segueix amb aquesta línia i, bueno, és una persona que beu, que fuma, que fuma porros, vull dir, és una persona que dona igual, no? Vull dir, el que sigui, que fa sexe per interès, vull dir, doncs mira, si em dones menjar, doncs estic amb tu. Bueno, em refereixo a la situació... Com un truec, eh? Com un truec, exacte. I al final és un amor per congelació, vull dir, perquè és que, home, és el principi de la pel·lícula, no estic dient cap cosa, no? I el que dius tu, la part documental, és tota aquesta gent per la que ella ha passat. És com una entrevista, d'acord? Però com pot ser que aquesta noia hagi mort si jo la vaig veure tal, m'entens? I mentre la vida d'aquesta noia, no? Una pel·lícula crua, directa, claríssima, amb la forma del plantejament, i crec que recuperar. És una pel·lícula magnífica, com tu deies, amb una presència... Bastiàvis, però el tema és molt interessant. Si la pots trobar a una biblioteca, que això segur, o amb algun videoclub i tal, crec que valdrà la pena. O per YouTube, no, no vagi això. Bueno, és probable, és probable que estigui al YouTube, sí, sí. Encara que coneix. Ah, doncs sí, sí. Està internaut, eh, total. Molt bé, molt bé. Molt bé, Jaume. I, bueno, doncs, Guaiaterp, què tal? aquesta revisió noventena. A mi el realitzador aquest, al Lores Casden, sempre em va agradar. És un paio també documentalista, diria jo. Posa al costat d'una realitat. Una d'elles és aquella d'un paio que escrivia llibres pels turistes, per orientar les persones que van en altres països de vacances o de viatge. No recordo com es deia ara, però bé, em va sobtar molt. Bé, doncs, aquesta és el Wyatt Earp, que és aquell senyor policia convençut que en un moment concret de la seva vida el van convèncer que posés l'ordre i ell va estar encantat, venia d'un desengany enorme, se li havia mort la seva dona d'una malària o una cosa semblant, no? I llavors, doncs, ho va crevar tot, no? Vull dir, la casa que tenia i tal, ja s'havia fet una planificació... I llavors, doncs, se'n va anar. I va ser com un rodamunt, també. No t'ho perdis, això, no? Sí. I aquesta ruta que ell va seguir, en definitiva, no va deixar... O sigui, no va ser pas un caminar inhibint-se, com dèiem ara, d'aquesta noia sense sostre. Però, en tot cas, feia tu, eh, que fins i tot hem esmentat i tal. No, no. Ell és un home compromès. En definitiva, això vol dir que la seva construcció com em deia l'altre dia un company meu, diu, a mi em van educar molt bé, diu, i m'ha servit perfectament, després ho tornarem a utilitzar, això, no? Doncs jo crec que el Bayer, amb totes les contradiccions que té, i tot el que va arribar a fer, sobretot amb Billy el Nen, no?, que el va perseguir fins que el va localitzar i el va fer pres com a mínim, o es va enfrontar amb ell perquè l'altre tampoc li va donar cap altra opció, és un personatge de tot, jo crec que veu de totes aquestes pel·lícules de justiciers, no? Vull dir, penso que parla d'això, però no d'una manera directa i agradable i fins i tot això que tantes vegades m'he distret amb tota l'acció d'aquest film, aquesta no, aquesta et posa en contacte amb tot el que això representa moltes vegades d'una persona construïda d'aquesta manera, amb tot un seguit d'avatars que l'han portat fins aquí, i llavors això no és una venjança, sinó que és una lògica, també, no? I m'has dit abans que no podem fer un cirurgisme amb qui en mata Liberty Valence. Qui va matar Liberty Valence, sí, perquè Liberty Valence és una pel·lícula que del que parla és que no importa massa el per què i com van les coses, sinó que el que importa és la llegenda d'aquelles coses. O sigui, allò que es pot haver explicat i que representi una pujada de to del que va ser en realitat, no? Liberty Valence, com sabem molt bé, era un home que no volia de cap manera que l'OES fes una evolució cap a una construcció de justícia, no? I llavors, què va passar? Doncs que, esclar, enfrontar-se amb un Liberty Valence, que era un pistoler, que desafiava tothom i que lògicament era el guanyador. Només n'hi havia un que amb una petita trampa, no ho sabrem mai, sí que era capaç d'enfrontar-se amb ells i més no psicològicament, que era el paper que feia el senyor... el senyor John Wayne, no? I llavors el James Stewart, que és aquest home de lleis que ha estudiat i que va cap a l'oeste i tal, doncs llavors aquell home acaba mitificant-se precisament perquè va quedar en la història com l'home que va matar a Liberty Bones, oi? Però quan de veritat això després veiem que no, i fa qüestiona això, no? I a canvi, Wayne Herb és tot el contrari, crec jo, eh? És un document sobre una persona que adonat que l'oeste era com era, doncs és molt probable que Weiner fos d'aquella manera. I que es va trobar amb Obilí el nen com es podia trobar amb qualsevol altres persones. El van ajudar els seus germans, també. Els seus germans van col·laborar amb ells i ell era com el cap, oi? Jo la vaig trobar tremendament eficaç amb una varietat de matisos humans i contradictoris del comportament, no?, que, la veritat, la recomano extraordinàriament. Fantàstic. I ara passem a una pel·lícula minimalista, no, Rosa? Perquè això d'Aller no termina nunca, Isabel Coixet, Javier Càmera... Tornem a la importància d'utilitzar els adjectius, no? És una petita, minimalista, o gran, grossa... O gran, exacte. Sembla petita, però deu ser molt gran, això. Passa una cosa molt grossa, molt grossa, molt grossa... La pel·lícula, pel plantejament, pot semblar minimalista, pot semblar una petita, però és una pel·lícula molt gran, molt gran. Jo crec que serà imprescindible, una de les pel·lícules imprescindibles. A mi això m'encanta. La petit, la gran. La brodat trobo, però molt bé. A veure, minimalista per què? Perquè només són dos actors... És la primera vegada que ho escolto, eh? Sí, sí, sí. Dies, dies, dies. No, que dic que minimalista per què? Perquè només surten dos actors? A veure, al principi sí que es veu que el senyor que arriba, arriba a l'aeroport i es veu algunes persones, res, quan lloga un cotxe, no sé què, passa per un lloc i hi ha una gent allà al comptant dels contenidors d'escombraries, eh? Ja. A veure, la situa la pel·lícula l'any 2017. Sí, 2017, o sigui, en el futur. És curiós, no?, perquè la situa en el futur i, en canvi, es titula Ayer no termina nunca. Quan ja no estigui al PP i seguim ni de pandèries. S'està jugant... Toma, perdona, segueix. Bueno, fa una mica de... de clucada d'ull per tema del Barça, perquè, sobretot, també, clar, quan està... No sé si és una cafeteria o què, o una sala d'espera, que hi ha un televisor, llavors estan passant les notícies, no?, que després de tanta crisi, que molta gent ha emigrat, molta gent ha marxat... I, de fet, és això, la història de... Després ja ho veus, no?, que és on dues persones intenten no explicar. No ho faig. Explicar l'important perquè és que no s'ha d'explicar. Dues persones que es retroben... És una moina llenadona, no... Això no ho podem... Això s'ha de dir. Que és Candela Penya i Javier Càmara, que estan tots dos grans, grans, grans, grans. No grans d'edat, sinó que estan magnífics, no? Bueno, es retroben després de cinc anys, no? En el seu dia... Doncs això clar, s'entén que és el 2012, perquè la pel·lícula està rodada el 2012, la situació de crisi, que al final ell va decidir marxar d'Espanya per buscar feina fora, senzillament, el que està fent molta gent ara avui dia. I ell, en canvi, va decidir quedar-se. Això sí que es fa una miqueta i està de fons, aquella història, aquella ambientació de la crisi econòmica, de la situació en què s'ha quedat el país, de la situació fins i tot degradada, no?, de decadència, no?, del país i de com estan vivint els supervivents, no?, que és això, ella és una supervivent que s'ha quedat aquí. Ells dos havien tingut una història, ja ho veureu, perquè jo la recomano molt que es vegi aquesta pel·lícula, havia succeït un fet molt gros, també, un fet que encara els hi marca, és un fet que encara els hi marca, i per això diu ayer, no termina nunca. Això no s'acaba de tancar. Potser el temps, a vegades... Això també té a veure amb Mariana Herb, eh? I tant. I tant que té a veure. És una miqueta aquesta reflexió, com a teleu de fons ja us dic, la història, la situació del país, com han passat aquests 5 anys. No me'n recordo si ara es feia alguna menció així a nivell... Sí que es fa alguna... menció a algun polític perquè ara mira jo ni li vaig fer cas d'això perquè de seguida ja et centres amb la retrobada d'aquests dos personatges que és un duel impressionant entre duel entre rivalitat enfrontament ganes d'apropament també ganes de comprensió i no comprensió retrets És impressionant, o sigui, els sentiments que afloren allà i la intenció de controlar-los, de no controlar-los, de, bueno, ho hem de dir però no ho hem de dir, s'ha de dir... I a més el joc que va fer Xavier Cuixet tota l'estona amb el present, amb la consciència d'aquelles persones i no amb el seu conscient, sinó amb la seva ment. Perquè veus que és molt maco aquest joc, aquest joc visual... de quan estan parlant, i veus que és el que ells estan comunicant, els que s'estan dient, i en canvi veus com utilitza un recurs molt xulo, que a mi m'agrada molt, perquè veiem el que realment ells dirien, però que s'estan callant, el que dirien i el que senten realment. és molt maco una pel·lícula jo per mi val la pena i és això penso que és més interessant fer una miqueta aquesta reflexió sobre tots aquests temes i com està rodada i com està plantejada i com som capaços ells dos de portar endavant la pel·lícula impressionant i a més en un escenari senzill relativament senzill la localització està molt clara ara no pensis massa amb el fet així que va passar és gros i llavors sí que pots pensar que és una pena en això, no ho pensis tant. Pensa més en això. Com ho han resolt tota aquesta situació. I la lluita que fan tots dos per sobreviure i continuar endavant. Fantàstic. Doncs ens queden encara per comentar tres pel·lículetes. Ho farem rapidet. Jo parlo d'una pel·lícula que es diu La caça. Thomas Vintenberg, tothom que sàpigui, és aquest senyor que començà amb el tema dogma, dins la pel·lícula d'anessa, amb aquesta línia, recordem-se tot Celebration, que s'ha fet a teatre, s'ha fet a cinema, una pel·lícula molt crua, molt dura, i aquí segueix amb aquesta línia. Estem parlant d'una situació realment complicada, amb l'aspecte que imagineu-vos una població també aïllada de la zona de Dinamarca, amb el qual un noi que havia estat professor important per X motius laborals, entra en una escola infantil. I, clar, allà és una mica població endogàmica, és una aldea que tothom es coneix. I el tema de la caza té un doble sentit. Primer perquè ell és caçador i, per l'altra banda, perquè hi ha el comentari que fa una de les criatures, una de les nenes, perquè això és una cosa que passa als cinc minuts. Ho explico per això. No, i és que ara ben recordat, eh? La ressenya de la pel·lícula és el que explica. Per això vull dir que no diré res més, eh? Vull dir que aquesta nena... I el trailer de la pel·lícula també es veu. Exacte. I la nena és molt... És la filla del millor amic seu, una nena que estem parlant de 4 o 5 anys, no? I per X motius que estan molt ben exportats, perquè aquest senyor en sap molt de cinema, la nena diu que aquest professor ha abusat d'ella. D'acord? però és que és un gir molt ben plantejat, no? I la pel·lícula és magnífica amb el plantejament, és cinema danès, que hem de dir, les últimes pel·lícules danès que jo he vist, un assunto real, jo m'hi he tornat boig, vull dir, perquè ho fa molt bé aquesta gent, i a partir d'aquí, simplement, el que passa, com reacciona aquesta població, és la jauria humana, entre cometes, d'acord? És aquesta evolució, té aquesta línia, d'acord? I a partir d'aquí, vinga, som-hi, no? I hi ha un gir, al final, que et deixa la pel·lícula oberta, i a mi és l'únic que vaig dir, mare de Déu, senyor, ara hem de començar a pensar realment a qui ha estat, com ha hagut aquest canvi, què ha passat, què és el que hi ha, però no estic dient res que no es pugui dir. Pel·lícula magnífica per veure, eh? Vull dir, ho deixarem aquí perquè és el que diem, també no podem dir gaire més coses per no tirar la pel·lícula en l'aire, no? Jaume, farem una cosa. Ara parles d'On The Road i ja em palmes directament amb el tema de la conferència, però deixa'm que em carregui una pel·lícula. No m'he carregat cap avui, eh? No, no ho has fet. Un minut. És To The Wonder. To The Wonder és la pel·lícula de Terrence Malick. Sabeu que Terrence Malick fa pel·lícules cada 4 o 5 anys i aquesta vegada li he agafat un mal rotllo i ha fet L'Arbol de la Vida l'any passat i aquest any ha fet aquesta pel·lícula. L'Arbol de la Vida era una pel·lícula que jo recordo que vaig comentar que era com una catedral. Aquesta vegada... és com un bunyol. Perquè està fent el mateix... Un santuari, home, no et digeris. Un bunyol, Jaume, i ben gros. Així de gros. No, saps per què? Perquè és el que diem, l'àrbol de la vida va ser innovadora, diferent, va portar tota una sèrie de plantejaments, crec jo, molt ben portats. Molt polèmic, va ser molt polèmic. És aquella famosa pel·lícula que si no t'agradaves surties de seguretat. Això, atacat, no? Exacte, però era una pel·lícula mística, tenia molt a dir... tenia un moviment de càmera constant, eren uns travelings que no parava i tal, no hi ha aquests plantejaments sempre sanitals, era com un plantejament formal i tal, i està fent el mateix. Però aquella vegada hi havia una potència i una forma i aquí és una relació de parella. Per tant, és una cosa que no és perquè sigui banal, és perquè està fent els mateixos recursos aplicats a una història que no té cap mena d'interès, amb un Ben Affleck desonflat absolutament, amb una Olga Kurikencos, com es diu aquesta noia, i tal, que l'únic que fa tota la pel·lícula, i amb tots els permisos, és no parar de córrer davant de la càmera, ho sento, però és així, és com tot és felicitat, que guai, no sé què, i quan no és felicitat em tiro pel terra, i tal, i és uns clitxers terrorífics, i amb un Javier Bardem que apareix per allà, que no sé per què l'ha posat, perquè ha de posar la nota mística, la nota religiosa, fent de capellanot, que no sap el que diem, que és aquests dubtes que ha de terrenys màlic, de si seré capaç de superar, les meves paranoies, que fa un paper absolutament anudit i és una pel·lícula que no s'aguanta per enlloc. Però bueno... Home, no ho sé, jo després de què ha dit... Imagino que a algú li agradarà... És que hi ha una llista molt llarga de pel·lícules que no s'estiguin més interessants. És la segona part de l'àlvol de la vida, però mal feta. No mal feta. Formalment està ben feta, però que no té cap gràcia més. És tornar al mateix, però sense la potència que tenia l'altra obra, no? I sense cap moment apoteòsic d'un quart d'hora, eh? Vull dir, amb aquella cosa que va fer de l'inici del món, tan meravellosa. Això passa de fora. Jo abans aniria a veure aquesta d'un canó. És clar. Li van criticar molt això. Doncs vinga. Li van criticar molt el que havia fet amb l'altre. Clar. No, però és que a qualsevol diari, una estrella, eh? Vull dir, no és que m'hi menti jo. És que em vaig xocar. Dic, que raro, no? Que es carreguin... Que se m'han sigut cinc estrelles a poder superior. una estrella, vull dir, lo pitjor, pel·lícula dolenta i és cert. Molt bé. Jaume, On The Road i en parlarem amb el tema del... On The Road és una pel·lícula de Walter Salles, que és aquell senyor d'estació central de Brasil i diaris d'una autocicleta. Grans pel·lícules, grans pel·lícules. Sí, sí, sí. I llavors, bueno, les de més cap aquí ja no són tan bones, Tierra Estranjera i Abril Despedazado. No, no, no es coneixo aquestes dues. Igual no s'han estrenat, oi? Bé, la que sí que s'ha estrenat precisament és aquesta pel·lícula, doncs, que porta... vull dir a la carretera on the road sí, on the road ambientada sobre on the road on the road però sembla que siguis un gos és que els anglesos parlant sobretot dels americans sembla que mengen ous o xiclets digues Bé, doncs, aquesta pel·lícula està feta amb una argumentació de la mort del pare d'un dels xicots protagonistes, que acaben esdevenint que són molts amics. I la pel·lícula, en definitiva, és una persona que contempla amb un altre. Jo crec que si no fos així, i si no és així anar a la vida, difícilment es poden produir situacions i personatges com els que presenta aquesta pel·lícula. I per referència també en citaré una de la història del cinema, que és Picnic. O sigui, el protagonista del film té molta semblança amb el Villa Holden, que interpreta Picnic. El que passa és que aquesta pel·lícula no és tan dolça com aquella, eh? Sí... No, no, és que estem recordant l'escena que ja estava allà, allà al costat de la... Quin ball més original, no? Quin ball més original, i a la vegada... Jaume, segueix, perquè ens queden vuit minuts sense parlar de la conferència, que no tallem. Vinga, digues, digues. I llavors, doncs, l'altre és el que fa com d'això, d'espectador de tot el que aquest és capaç de fer com a gran figura. En definitiva, com a... com a icona desitjable per a totes les dones, i fins i tot a alguns homes. I això és el que és la pel·lícula, amb un ball de consum de droga i tal, està ambientada en els anys 40, i la veritat és que a mi em va agradar moltíssim. La vaig trobar, francament, Aquest director és molt potent. És molt potent i val la pena. I bé, la recomano, el que passa és que després direu... Aquell paio que ens va... Per què? Perquè sí, no. Perquè és que és dura, és molt dura. Però encara que sigui dura, és un bon director i la duresa... És que moltes vegades les pel·lícules bones són dures. Jo sé que vosaltres no direu res, però hi ha persones que sí que ho diria. Llavors la casa, puf, la casa és molt dura també, eh? Mira, jo, si em permets... Quan vaig comentar la pel·lícula... Ai, com es diu? Aquella del nano que anava amb cadira de rodes... Molt petit. Molt petit. Jo vaig comentar que al principi de la pel·lícula es veu el llibre del Jean... No, Jacques Kerouac. On the road. En el camí. És aquest llibre. I ho vaig comentar. El pare del nano... Estava claríssim que havia llegit aquest llibre. Molt interessant. Que s'havia impregnat de la cultura del que vol dir la llibertat, el viatge com a experiència, com a alliberació, com a superació personal, com tot, no? Com a experiència de vida. Perquè, perdona... I que va ser un llibre molt... Un llibre, és clar, s'ha fet la pel·lícula, però el llibre, i aquesta m'agrada ser, va ser emblemàtica de la generació Bid. que ens en recordem que és el precedent de la cultura hippie i tot això. De fet, era droga, sexe, llibertat, carretera, no sé què. Carretera, sobretot. Perquè aquest llibre és el del Kerouac. És una adaptació. Ah, no ho sabia. Els tres personatges són... Penso que són el propi autor, el Jack Kerouac, l'altre està fent del seu amic, que es van conèixer, i l'altre noia fa també de la nòvia de la xicota. Sí, és que jo tinc moltes ganes també de veure-la. Molt potent, jo la vaig trobar. Potser al final et quedes una mica preguntant-te si calia tanta claredat, però malgrat tot. Joves, tenim 5 minuts per parlar de la conferència, Jaume, crec que és molt interessant. Gairebé ho hem dit tot, però aprofundim, si voleu. Hi ha una cosa que s'ha respirat durant tota la pel·lícula, que estem en una situació de crisi, que aquesta crisi domina, condiciona, que no es va tant al teatre, que no es va tant a... Fins i tot el que ens pot passar és que podem perdre constants culturals que ens poden animalitzar, més que no pas culturitzar, tot això que heu dit. Tot això és el que va sortir ahir en aquesta conferència, no? I llavors una de les coses, i aquesta frase que he utilitzat jo d'un amic que deia, diu, a mi em van educar molt bé, en definitiva jo vaig voler saber què és el que li havien aconsellat, que en definitiva va seguir i estava tan orgullós, doncs senzillament que hi ha coses que no depenen d'un. i com que no depenen d'un, doncs ha de procurar posar-hi aquella distància perquè no quedi absorbit i completament desfet, no? Doncs això és el que va explicar el doctor Ramos, no? Què podem fer, en definitiva, davant d'una situació com aquesta, que davant de totes les preguntes que es van fer amb tot allò que s'havia avançat en temes de salut mental i addiccions, les dues coses, tot això resumit, en definitiva, en un document que es deia Salut mental i addiccions, pla director, per enfocar això d'una manera unitària, perquè cal que això sigui, i el que va destacar és que ell i molts altres professionals de la psiquiatria defensen que això s'ha d'abordar d'una manera conjunta, perquè si no, no hi ha res. O sigui, no, brindis el sol, per dir-ho d'una manera. Doncs automàticament el que hem de fer nosaltres és això que hem estat esmentant al llarg de tot el programa. hem de procurar anar al cinema. Si no ho veiem aquí, el veiem allà. Si no anem a la música, doncs anem al teatre. L'altre dia vaig estar veient també una obra que em va avorrir totalment, no? Quina és? Com es deia? Però és una obra de teatre? Obra de teatre? Ah, vale, vale. Dime que me quieres... Ah, sí, em sona a mi això. Digue'm que m'estimes i tal. De l'esenda Roca, em sembla, no? Que està dirigida per ella, no? Una cosa. Sí, em sembla que sí, em sembla que sí. Però calia anar-hi, perquè en definitiva és el teatre de sempre, que t'ha divertit, que... que està fet per aquest divertiment que pensàvem i tal. Llavors el que hem de fer és no perdre aquest fil. Sabem que ara no s'iniciaran coses contundents en el sentit de benefici, però sí que es poden començar moltes coses i sobretot aquelles individuals. Parlem d'emocions, sentiments, virtuts que tresorem tots. que no ens quedem sols, que anem en conjunt. El que fem nosaltres, què farem la setmana que ve? Anirem a un lloc. Sí, anirem a Manresa. I t'adaptes a un pressupost més reduït. Amb una proposta més senzilla. Però pot ser la mateixa resultona. Exacte, estarem junts. Cadascú amb els seus problemes, pitjors o millors. Però a la vegada també farem una jornadeta gastronòlica perquè menjarem junts. Però a la vegada també farem una miqueta d'art. Me'n refereixo que és el que diem. Jo crec que hem de tenir... El que hem de fer és no caure en la desídia, que es diu. Vull dir... tenim avui en dia una eina meravellosa que es diu internet, amb el qual, si pel que sigui no es pot, perquè l'associació econòmica no va més enllà, deixem-nos ja de fer coses davant d'aquesta pantalla que no serveixin per res. Pots recuperar una hora de teatre, tens totes les sèries de televisió que vulguis allà posades, per com a mínim, com a mínim, per una qüestió purament econòmica, almenys tinguis una finestra cap a una altra sortida, cap a un altre món. Hi ha cultura, hi ha No sé, si no es pot econòmicament en aquests moments, intentem fer-ho per un altre costat. I quan es pugui, això, sortir. Hi ha concerts gratuïts. Hi ha cinema a l'aire lliure. Vull dir, hi ha moltes coses. Sortim al carrer. Les pel·lícules del terrenys mal. Exacte, també, clar. Però és el que diem. Vull dir, no deixa de ser cultura. No tot ha de ser bo. Clar, clar que sí. Però també tens la capacitat d'indignar-te. Perquè dius, vas allà, dius, no m'ha agradat la pel·lícula, però com a mínim has assimilat una informació i tal. No és allò que estiguis davant d'una televisió, ho sento, tragant-te coses que no són culturals, no? com pot ser un Sálvame o pot ser un programa d'aquests que no, el que faré és que t'anul·len la ment, no, bàsicament? I si no, jo què deia al principi, ja, també les virtuts de l'avorriment. Clar, clar, clar. Que també són molt bones, eh? Perquè en la vida també tan estressats i tan estressades, no? No, clar, evidentment que sí. De tranquil·litat, de reflexió, de no pensar en res, o de... De parlar amb la teva parella... No, no estan mirant a mi. A mi no em poden mirar perquè teniu un mirall pel mig, eh? Vull dir que no. Que ens passem de temps i el Carles ens fotrà una bronca. Apa, mira, ara una hora... Vull dir que ja sortim, ja marxem. Adéu, fins la setmana que ve. Adéu, adéu, adéu. A continuació us oferim la repetició del programa M de Música, a mes dilluns passat. M de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Molt bona nit. Una vegada més, una servidora que us parla i en Carles per compartir aquesta hora amb vosaltres. I comencem, com sempre, amb la veu del poeta, d'en Joan Margarit. El nebot de Van Gogh. És fill de Teó, però no li queda cap dels quadres donats o malvenuts de l'oncle Vincent, que ara van a buscats. De sobte, ha recordat el drap de cuina que va pintar-li un dia per jugar. Ho remol tot buscant el girassol, que l'ha de lliberar de la misèria. No sé si el va trobar, però el que importa és saber que entre els draps