Babilònia del 22/3/2018 — Llibres, dones de pel·lícula i marató de cinema: “Les supervivientes”, taula rodona a Esplugues i de Polanski a Del Toro (amb Andía, El autor, Mi hermosa lavandería i La gran comilona)

Panorama general del programa

• Episodi variat amb to distès i humorístic d’inici (Setmana Santa, cilici, anècdotes) i una agenda cultural molt completa.
• Temes centrals: llibres, taula rodona “Dones de pel·lícula” (paper de la dona al cinema) i comentaris de cinema (de clàssics a actualitat de Goya/Òscars).

"Si lo bueno, breve, dos veces bueno" — sobre el format àgil de la taula rodona

Llibres

“Les supervivientes” (thriller)

• Sinopsi: protagonista que forma un triomvirat amb dues dones que, com ella, són supervivents d’assassinats massius. Arrossega un buit de memòria per trauma i el misteri avança fins a identificar el veritable botxí.
• Estil i referents: barreja d’Hitchcock i Agatha Christie; ritme àgil, prosa efectiva, sense farciment innecessari.
• Valoració: recomanable com a entreteniment breu; sense pretensions de gran literatura, però solvent.

Recomanació exprés: “Barcelona, una biografia” (Enric Calpena)

• Abast: de la prehistòria a l’actualitat; visió panoràmica de la ciutat (història, costums, tradicions).
• Punts forts: clar, amè i útil per a qui vulgui entendre Barcelona i, per extensió, Catalunya. No aprofundeix a fons en cada tema, però dona molt bon context.

Taula rodona: “Dones de pel·lícula” (Esplugues)

Participants clau

• Isona Passola (Acadèmia del Cinema Català) i Judit Colell (directora; vicepresidenta de l’Acadèmia Espanyola), amb docència a Blanquerna.
• Míriam Porté (productora, Premi Gaudí per “La llum d’Elna”), Maria Rosa Fusté (productora i esplugina). Moderació: Pilar Díaz (alcaldessa d’Esplugues).

Eixos del debat

• Bretxa d’accés i sostre de vidre: moltes estudiants d’audiovisuals però poques arribant a dirigir o aixecar projectes.
• Conciliació i maternitat: rodatges i localitzacions llargues fan molt difícil compaginar; manca de marc legal que faciliti la conciliació.
• Paritat i quotes positives: suport a mesures que fomentin l’accés i corregeixin desigualtats, sense desmerèixer talent.
• Desigualtat pressupostària: a directores se’ls assigna 30–40% menys de pressupost; això deriva en etiquetar com a “mirada femenina” el cinema més intimista quan sovint és limitació de recursos, no d’ambició.
• Rols i estereotips: crítica al model d’amor romàntic que “acaba amb un petó” i a la resolució “en boda” com a únic final feliç. Calen noves representacions a cinema, sèries i TV.
• Absències greus: poquíssimes directores de fotografia i compositores; dificultat real per trobar dones per a bandes sonores.
• Exemples d’èxit: la productora Belén Atienza (col·laboracions amb Bayona i Spielberg: “Lo imposible”, “El orfanato”, “Jurassic”) destaca el tracte d’igual a igual als EUA.
• Crítica a productes televisius: sèries com “La que se avecina” acumulen tòpics i histerisme en la representació de dones i col·lectius.

"El talent no té gènere: cal que el sistema permeti que aflori i sigui reconegut."

Cinema

Andía (Handia)

• Premis: gran triomfadora tècnica dels Goya (vuit guardons).
• Història: al País Basc del XIX, dos germans i el gegantisme d’un d’ells; trajecte vital entre explotació i sensibilitat.
• Virtuts: disseny de producció i fotografia excel·lents, banda sonora exquisida, actors poc coneguts però creïbles. Recomanable i rodona.

El autor

• Director: Manuel Martín Cuenca (“Caníbal”). Protagonista: Javier Gutiérrez (amb suport d’Antonio de la Torre i Adelfa Calvo).
• Premissa: un aspirant a escriptor decideix forçar la realitat del seu voltant (veïns, portera, immigrants) per alimentar la novel·la; joc metanarratiu entre vida i ficció.
• Tons: minimalista, reiterativa a propòsit, amb provocació (inclou nus masculí justificat dramàticament) i sàtira del masculí competitiu.

La semilla del diablo (Rosemary’s Baby)

• Clàssic de Polanski: terror psicològic, atmosfera claustrofòbica i ambigüitat constant entre paranormal i salut mental.
• Repartiment: Mia Farrow, John Cassavetes, veïnat sinistre “amable”.
• Context i llegenda: edificis maleïts (tipus Dakota), rumors esotèrics i el crim de la família Manson que envoltaren l’estrena.
• Per què funciona: guió mil·limètric, direcció que no dona res per tancat fins al final, disseny d’espais decadents i tensió creixent. No ha envellit.

La forma del agua (The Shape of Water)

• Opinió del grup: estèticament encantadora però previsible; es queda freda malgrat homenatges al cinema clàssic i musical. El Michael Shannon, el més potent.

Animació: Coco i omissions

• Coco: celebrada per la seva originalitat, el món dels morts i l’emoció visual.
• A debat: absència de Your Name a nominacions; esment a Ferdinand.

Musa

• Director: Jaume Balagueró. Repartiment: Elliot Cowan, Franka Potente.
• Valoració: idea interessant (muses fosques) però execució fallida: personatges poc creïbles, trama farragosa, terror poc efectiu.

The Ritual

• Plantejament: amics de senderisme a Suècia i un trauma inicial; deriva cap a folk horror.
• Crítica: percepció d’absurditat i recursos de Netflix massa repetits; malgrat Rafe Spall premiat a Sitges, el conjunt no convenç.

Mi hermosa lavandería (My Beautiful Laundrette)

• Stephen Frears primerenc; Daniel Day-Lewis en un paper icònic.
• Temes: immigració pakistanesa, classe, identitat i relació homosexual en el Londres dels 80; retrat viu de la marginalitat i l’emprenedoria.
• Estil: molt vuitanter en look, però vigent en temes.

La gran comilona (La Grande Bouffe)

• Marco Ferreri + Rafael Azcona; repartiment de luxe (Mastroianni, Piccoli...).
• Conceptes: nihilisme, govern del desig (menjar/sexo) i crítica burgesa en clau surrealista i escatològica.
• Recepció: polèmica i censura en el seu moment; avui, peça clau del cinema bizarro setanter.

Altres moments i tancament

• Bloc pop: record a Madonna – Like a Prayer i la seva polèmica religiosa.
• Cloenda amb desitjos de bona Setmana Santa i to humorístic.

Idees clau destacades

• Desigualtat estructural al cinema: pressupostos, rols i accés a oficis tècnics.
• Necessitat de referents femenins i personatges no estereotipats a pantalla.
• Reivindicació de clàssics que no envelleixen i crítica a l’excessiva previsibilitat en alguns èxits recents.