Llibres, ètica i cinema: Busquets, Turing, Pasolini

ja sabeu, dijous que ve, Condensador de Fluso, amb més historietes, més coses, a les 8 del vispre. Jordi, moltíssimes gràcies, que mai t'agraeixo. Gràcies per ser aquí, gràcies a vosaltres per ser l'altra banda. Que passeu un bon cap de setmana. Adeu! Doncs estem aquí de nou un dia més a Babilònia, un dijous més, amb un capvespre, amb el David Montaner, què tal? Hola. Com estem? Bé? Sí. Ja me'l Jaume Vidal. Hola. Hola. Bé, bona tarda. Estem bé, també. Molt bé, fantàstic. I tu no cal ni preguntar-ho. Bueno, jo segueixo aquí dins, a la meva peixera. Sempre com un... El rei Bamba. Encara que vagi un cansat i tirat, estem aquí. És com allò que la ràdio, no?, entre les venes, no? De Xesco et direm Nemo. Exacte. Escolta, qui és? Qui era el rei Bamba, tu? El rei Bamba? Sí, era un rei. Sí, sí, sí, em sona. Sí, d'alguna cosa a mi em sona també, però no em situo jo ara aquí. Ja ho faré, ja ho abrigueu, home, com que estem això en Babilònia de pensar que potser... Exacte. Bueno, segueix el domini masculí, no?, el programa, perquè la cosa i l'Urdès les tenim amb altres qüestions, però ben aviat les tindrem aquí, que les fem en falta, i sempre és el que diem, no?, una bona visió femenina del món de la cultura és magnífica, i perquè també es me l'acostumem als homes, perquè llavors parlem de coses que no hem de parlar, oi que sí, Jaume? Sí, sí, sí. Per exemple, de Pasolini, això. Exacte, exacte. Ai, deu meu, ai, deu meu, on t'acabarem avui? No. Parlem de dos temes, bàsicament, serà per un costat de la literatura, parlarem d'un llibre de la Milena Busquets, un llibre que ha tingut molt d'èxit, no ho entenc, però ho explicarem. Però l'ha tingut. Es diu Tambien, això passarà. I els homes parlarà d'un article que es diu L'ètica de la indignació, que sembla que serà molt avient per comentar certes coses. El llibre es diu La revolució ètica. I llavors el que parla aquest senyor és de l'ètica de la indignació. En definitiva, la indignació és un aspecte que apareix ara fa un parell d'anys, no? Amb els indignats i aquest llibre que va escriure i tal. I llavors ell ja parla de... Bé, però a veure, què més? Bé, doncs una mica anirem més enllà del que realment és aquest moviment. Tu volies saber qui era el rei Bamba? Ara ho dirà. Ara ens ho explicarà, no? Va ser l'últim rei que va donar esplendor als visigots. Ostres. Sí, tu que de petit tenien que ensenyar l'alerta dels reis godos. És que a mi no me la van ensenyar. Potser per això em sonava poc. Era el predecessor del Reces Vinto. Ai, Dios, el Reces Vinto, aquests que em sonen. I va viure entre els 600... No, va regnar entre els 672 i els 680. És l'època fosca de l'època mariaval. És aquest període dificilíssim de situar-te perquè a vegades és molt complex, molt poc conegut. Veieu com s'han de fer preguntes perquè avui amb això d'internet i totes aquestes coses... És que va molt bé. I va portar les relíquies del màrtir Sant Antolín. Sant Antolín, mira. és que jo crec que internet serveix per això és a dir, tota la gent jove que es dedica a jugar i no sé què i entrar per xarxes, que em sap molt bé el tema de les xarxes socials però és que això és important perquè quan hi ha un dubte avui en dia la joventut que puja i tota la gent que tenim a l'abast internet hauríem de ser molt més intel·ligents que abans des de caminar el dubte Es veu que veu una conxorxa i el rei va ser enganyat, narcotitzat, i un cop en aquest estat el van tonsurar, el van vestir amb un hàbit de monja, de monjo, i el van obligar a renunciar a la corona. Ostres, que fort, no? I tota, perquè es veu que va convocar el concili, el 11è concili de Toledo, de l'any 1675, que es van dictaminar mesures per corregir els abusos i els vicis eclesiàstics. Ostres! I llavors van dir, això no pot ser... Hem de seguir fent les nostres coses, no? Però mira, això encara arrosseguem mil i pico d'anys, eh? Ja connectem amb allò. Ja connectarem després. Aquest fallo no interessa. Molt bé. Doncs al món del cinema parlarem d'Imitation Game. Amb el David parlarem de la pel·lícula Pasolini, de Belferrara, que el Jamol ha pogut veure. Sol al cinema, però l'ha pogut veure. Sol, sol. Això s'ho explicarà ara. I també parlarem d'una pel·lícula vinculada amb aquest món també de... de la guerra, de la Segona Guerra Mundial i de la postguerra, amb el cas de Pasolini, però de la Guerra Mundial amb les mares del Tercer Reig, que també d'unidor al que hi ha. Després una mica entrem en una cosa una mica així més folclòrico-festiva, terrible, 50 sombres de Grey. Haurem de fer el comentari masculí d'aquesta pel·lícula, evidentment. Parlem de Green Zone, parlarem d'en tercera persona i parlarem d'èxodos, dioses i reies del riu d'Escot, que això és... És lluita, tu últimament. Éxodos, dioses i bodrios, perquè això és una cosa que no es pot aguantar. Bueno, ja parlarem d'això. I veus los diez mandamientos que hi ha al salt. Exacte. tot l'entorn, des dels anys 50 David, Los Diez Mandamientos és una obra mestra i mira que no hi ha efectes espacials i aquí n'hi ha però perquè surt i mira que li agrada el Ridler Scott a mi no em desagrada, hi he vist moltes coses d'ell no saps que han restrenat el Blender no farà una segona part m'han dit a mi No, no, però ara... Han tornat una altra vegada, mare meva, doncs ja va tres o quatre vegades. Si és com a Prometeus, ja partem a córrer. Exacte, doncs ja Prometeus també era jo... Una segona part de Blanton. No, jo no té segona part. Molt bé, tindrem de fons l'Areta Franklin, que avui compleix 73 anys. Ai, com jo, gairebé. Primera volada. Primera volada. I després escoltarem una cançó pel mig i tal, que a més ens servirà. És un tema que tu, David, no diguis res quan el posarem. Li preguntarem al Jaume Sica, que si encara estàs per aquí. No, no, no, perquè és una pel·lícula. Per cert, la música de Pasolini és molt bona. L'heu d'encertar. Ja direm llavors qui és i tal. David, som homes avui, no podem fer res. No juguem a prendes ara aquí. Que acabarem escoltant. Exacte. Doncs això, la qüestió és amb això, que a veure si el Jaume ens l'encerta, perquè el David segur que l'encerta, i bueno... Sí, sí, sí, home, i tant. A més, no t'agrada gaire. Jo t'ho dic tot. Vale, vale, vale. Vale, doncs comencem a parlar una miqueta del món de la literatura i començaré, doncs, mira, parlant jo mateix, en aquest cas, d'aquest llibre, Tambien és tot passarà, la Milena Busquets. És un llibre que a mi, a veure, el vaig llegir perquè va haver una mena com de, amb un grup de gent, que tots tenim grupets de gent, doncs va haver una mena com de revolt per una secció d'un grup que tinc, que hi ha de gent de Barcelona i tal, no? Ah, que està molt bé el llibre i tal... Bueno, dic, vaig a mirar-lo. És un llibre petit, 11 i escaig de pàgines, no? I és una història d'un dol, d'acord? Que dius, la cosa pinta bé. És una noia d'uns 40 anys, més o menys, que està patint el dol de la mort de la seva mare. Que és l'edat que normalment es pateixen. Exacte, no? I llavors, és una pel·lícula... És un llibre que, més o menys, comença a tirar bé, parla d'aquesta enyorança, no? És una noia de Barcelona... d'un cert nivell social mitjà alt i llavors seva mare és de Cadaqués que també és una zona que ja sabem d'estiu veig bastant pudent i llavors allà té una casa i tal té unes amigues una mica pacuriars a més ella és una persona que ha tingut mala sort amb l'amor ha tingut tres fills de tres pares diferents que això evidentment no és cap mena de crítica per ningú però que a ella mateixa li provoca una certa sensació com d'angoixa, perquè, clar, ha d'anar trillant amb tres pares dels seus fills, no?, i això també és una miqueta més complicat, no? Llavors, el que passa amb el llibre és que comença amb unes bones pretensions, però llavors ella se'n va uns dies a cada ques, i per coincidència pugen els seus fills, pugen dues amigues seves i pugen els tres marits, perquè es porta bé amb els exmarits, per entendre's, no?, o ex parelles, no? I a sobre, exacte, llavors a sobre té allà un altre pretendent, no?, Què passa? Això es converteix en una mena de quirigall, una mena de cosa, no diré tonta, però fins i tot pija. Aquest concepte de llibre per senyora, i perdoneu-me, ja sabeu que jo no soc gens masclista, al contrari. Sí, però és un llibre que està pensat per un cert sector de la població femenina barcelonauta, concreta, que li encanta estiuejar a la platja. És aquest rotllo, i la noció que tens és aquesta. La deia Palafrugell... Exacte. Llavors, una mica matisant aquella gent que va dir que li feia una mica de gràcia, hi ha una miqueta que coincidia amb el perfil. I mira que són amiques meves, les estic carregant. No, a dos en concret. No, que sí que els era d'això d'estiuajar a Tarragona, en aquest cas. Que saps el que vull dir? Que dius, ja em quadra. En general, quan vas llegint el llibre, amb una forma de vida determinada. de la gent. Bé, a partir d'aquí, el llibre hagués anat molt bé, si hagués sigut una ampliació d'aquest dol i el que comporta, perquè quan parla de la mare ho fa molt bé, però, en canvi, quan parla de les relacions que tenen, acaba sent una cosa bastant banal, no? És com una sèrie que vam fer TV3, d'una... Ai, que me'n recordo, d'una que sortia la... un actiu que surt al Polònia, molt coneguda. Sí. Que és la dona Roger de Gràcia. Sí, ah, sí, bueno. Sí. I queia d'una noia, d'una dona a punt de fer els 40, però, clar, era un ambient tan pijo... Exacte, és que és això. Tan pijo... Tan adones. Que, que, no, jo crec que no va quallar la sèrie, perquè, sí, potser va quallar, ja dic, de Diagonal cap amunt. Exacte. Però, és que jo veia allò i a mi no sintonitzava per res, no? Unes problemàtiques absurdes... Aquest llibre parla d'això, d'una sèrie de gent que... Una és com l'exèntrica, però l'exèntrica amb diners. L'altra és com la progre, però que va de marca. Dius, però a veure, què és això? És una mica com aquesta història, que dius, què passa? Sí, com aquells que van vestir desarrapats i que la roba aquella val un diner. I llavors això, per exemple, a la parella que té allà, li encanta perquè va amb les sabatilles aquestes d'Esparto i tal, que dius, bueno... D'acord? Però això, un aspecte desalinyat, allò una mica deixat, de costat, però en canvi... Home, ara, tots els anuncis els anuncis amb barbeta. Ah, exacte. És aquest rotllo. I pot ser Cabella Rissadet, eh? Jo que dius, aquesta línia... És veritat, dius, és que anaves llegint el llibre i dius, no pot ser el que estic llegint, no? I, home, el llibre et queda molt fluix, per mi queda molt baix, no? I a més, a l'hora que tira el llibre cap endavant, va baixant, va baixant, va baixant, i al final dius, home, i ho acaba per dir, vinga, va, acabo, no? Acabo, perquè estic tip... Per tant, bé, jo crec que és un llibre que els senyors no acabarà d'entrar-los. I el llibre, Milena Busquets, també en això passarà, que passa ràpid, Jaume. A mi em sembla molt interessant, perquè penso que lliga precisament amb això de l'ètica de la indignació. Ah, doncs mira, perfecte. Perquè, bueno, vull dir, és que lliga perfectament. Ara llegia, per exemple, diu el Torralba, que és el seu... el francès Torralba, que és el seu creador, parla de prendre consciència per adquirir el compromís de mobilitzar-se, de deixar de ser espectador i alhora esdevenir actor, no? Critica l'exclusió que la societat ha fet dels seus avis, per exemple, però aquest seria un element més, no? Clar. perdent així una font de civiesa i de memòria viva del passat. Això ja hi ha diferents pensadors que ho estan fent, això també, eh? Vull dir, aquest arreconament dels avis, que no compten pràcticament, que la seva experiència és com... Probablement també hi ha un component dins el que és els avis, que l'accés d'acomodament o de passar d'actor, que probablement ho han estat més al llarg de la vida, espectador, perquè ja no hi ha protagonisme, doncs probablement ells també van una mica en aquest sentit o creen aquesta valoració. Ara vull fer una cuny. Sí, sí, és que per això és... És que ara m'ha vingut al cap dos... A Àfrica, els ravis, suposo que tenen... se'ls escolta molt més que aquí el que diuen inclús els pobles doncs hi ha una mena d'aconsell d'avis que són els que més o menys maneguen els fills del poble potser no són els que manen però sí són els que aconsellen tenen la seva incidència no se'ls anula perquè és un pou d'experiència en moltes societats també a la japonesa a la maia, tota aquella zona d'allà, diguem, també això que dius tu és perfecte. Per què? S'ha de seguir. Clar, tot i els canvis tecnològics, si m'apures, les essències són les mateixes. Home, evidentment. Ara, que fa 2.000 anys. La problemàtica pares-fills, el fet de sobreviure a l'entorn que t'envolta, tot això és el mateix. Pot canviar coses, però que hi hagi guerres que vulguis. Perquè també ha vingut al cap una notícia que sortia l'Albert Espinosa, el senyor de Polseres Vermelles, que deia que hi hauria d'haver un dirigent o un president de país que fos adolescent. També ho he llegit, això, últimament. Sí, hi vaig pensar, dic... I per quin motiu? No ho sé. Vas veure l'emperador del senyor Bertolucci? Sí. Sí, hi penses? Però llavors em defecta. Sí, sí, sí. No, suposo per l'empenta, per la frescura, per la creativitat, no? Per la ignorància. Sí, també, que dius... Home, sí, pot estar bé, però... A veure, fins a un cert punt, no? Tot ha d'estar... Jo ho he llegit, això, i m'ha cridat l'atenció. Sí, també és pensar... I no, ja estic en contra, eh? No, tampoc, però tampoc hi estic a favor. O sigui, hi ha alguna cosa que em grinyola. I no sé el què, no acabo de... No he acabat d'afinar, no? A mi em faria una miqueta de por, eh? Té un adolescent com a dirigent, ja fa una mica de nos a... Bueno, callo, no dic res perquè... No fa gaire, vaig veure una pel·lícula també que anava per aquí la cosa i bé, no me'n recordo gaire bé. Bé, no canvia. No sé si mires la sèrie Juego de Tronos. No, no, no. Doncs hi ha un dels reis que és un adolescent. De totes, totes. Li toca la corona més potent dels regnes que s'estan allà discutint, diguem-ho així. I, clar, fot una estesa. Que dius... Anem amb els avis que potser... Al final algú em senyi que val, allò que diu, se'l carrega vilment. L'experiència és importantíssima, per moltes certes coses, si no, uf, desastre, por si desastre absolutament tot. No, home, això és com a la Unió Soviètica, que quan pujava un dirigent jove, com el Gorbachev, ja tenia 50 i escaig d'anys, no? I era jove, no? No, tampoc dic que siguin 50 i pico, però la gent de 30 i pico... Els que ets de Grècia, els xipres aquests i tot això, 40 i alguna cosa... No, però a mi això ja em sembla bé, em sembla de sobres, però en canvi, si veus un Pablo Iglesias i veus la gent que hi ha al darrere... Encara en Grinyola. A l'Arrejón i tal, que són gent molt intel·ligenta, però dius, tindrà la capacitat de portar endavant un suposat país... A més, el meu dubte. Mira, a mi en grinyola. Vull dir que no li doneu un excés de responsabilitat a tot això. Hi ha moltes persones que al cap i a la fi estan a l'entorn. És que passa que la meva experiència, veient gent jove, tenint càrrecs de responsabilitat... Sí, no és gaire bona, a mi tampoc. Bascula molt cap a extremismes. Bascula molt. Falta un punt de... de tenir les coses superades, és a dir, d'estar una mica per sort... Per menar has d'estar per sort del mal una mica, no? A mi això m'ha passat... I veig que o s'ho agafen massapit o tot el contrari, i doncs dius, hòstia... Jo he tingut de mala sort que amb 20 anys d'experiència com a empresari, petit empresari... La gent jove, bé, jo crec que, a veure, per X motius, sigui el que sigui, no?, potser perquè hi ha una herència, no?, vull dir, de pares... Sí, el que sigui, igual. No, no, no té res a veure amb el que hi havia abans, amb el que hi havia després, no?, vull dir, per la forma de fer, per la manera de descontrol, que sí que sigui. Pot haver gent que estigui ben encaminada i allò ho arrenqui bé... Però jo, de la meva experiència, el problema és que ha estat un 100%, per desgràcia meva. I a vegades això ha comportat problemàtiques d'altres nivells. Però bé, a veure, ho dic des de l'experiència d'enrere, no? I és veritat, i això passa. Però bé, que no vol dir, David, el que dius tu, que sempre sigui així, però esperem que la gent pugi més preparada. Perquè la gent, ara que té totes les eines per pujar molt preparada, amb 50.000 màsters, amb 50.000 estudis al darrere, i amb tot a l'abast per poder tirar endavant... Després en parlarem, quan parlem de imitation game, això et sortirà. Ja, segueix amb el text? No, ja s'acaba senzillament dir que el Torralba considera que aquesta societat existeix sense la veritat, la justícia, la solidaritat i la llibertat. Encara que sembli que sí, doncs tot això hi ha una mancança molt gran. La injustícia social és la causa del desordre. És que aquí, tot això que deies tu ara, és que hi ha aquest... Jo recordo quan... quan era petit, i estàvem dins el que era el fracàs d'una dinàmica, en definitiva, la victòria d'uns quants. Però el que sí que és cert és que, si més no en determinats punts, encara que hi hagués un aixelebrament en algun aspecte, el que és cert és que hi havia una manera de funcionar. L'amo era amo i, esclar, exigia bona entesa. Jo me'n recordo d'un acudit, per exemple, que hi havia un encarregat que l'havien acabat de posar, eh?, que ho havia explicat una persona, això, l'havia acabat de posar, i aquest encarregat va anar a dir, aquest és una birria, l'altre també, i tal, i miri, i dic, aquí l'única birria que hi ha és vostè, perquè aquests són els que han de ser, no hi ha més, això és el que és. Llavors, que és l'experiència de la vida, no? Diu, és vostè, que s'ha d'adaptar, doncs, al que hi ha, precisament, que és el que hem de portar. Amb aquesta regla de tres, el postfranquisme, o diríem el franquisme com a tal, doncs, tenien cura de posar davant gent amb una certa... Vull dir, a nivell de carrer... Està tornant així... No, és que vosaltres ho heu fet pols tot i això no val. Mira, jo... Fixeu-vos en una cosa. Vosaltres dieu postbusters i tal i llavors els fots demanar i, bueno... Desastre. No, no, suposo que jo, el que jo he vist, per el que ella ha vist... Que hi ha gent que no, que no, que no tira, tio, que no, que li falta empatia emocional moltes vegades. Sí, empatia i empenta. Empenta per tirar endavant coses, vull dir, per saber. El que no sap és que van perduts. Gestió de grups, moltes vegades. Clar, i moltes vegades se't pengen a tu, que tu ets un extern, no? I se't pengen per, escolta, i no parlen de gobiar-te, això m'ha passat, no? Vull dir, gent que... L'experiència meva, que potser jo tenia 30 i pico d'anys, eh? Però que em trobàvem un nano de 20... I clar, es perdia. Es perdia i llavors em demanava a mi. M'entens? Vull dir que ja anava bé perquè a partir d'aquí... Estàs parlant dels anys 70, en definitiva, el principi de la democràcia o la transició que dius. Que sí, que sí. Jo penso que totes aquestes coses pesen molt, eh? Jo recordo persones amb els mobles ben endreçats. En definitiva, ni aixecaven la mà, ni res de tot això. El que passa és que sí que és cert que probablement tenien una característica anticomunista. En l'època això era molt radical i jugava un paper molt important. Tu eres i ho defensaves fins a rebre, per dir-ho d'una manera, no? I n'hi havia d'altres que dèiem, bé, bé, escolta, deixa, a veure, que hem de conviure, per dir-ho. Sí, perquè no hi hagi problema. Això ho has vist en moltes pel·lícules. Diu, escolteu, diuen amics, res. Diu, en tot cas, són els contrincants. Quina era aquella... Hem de conviure, altra vegada. Aquella tan coneguda del... del Roman Polanski, de la Sigur New Iber, que es troben amb el seu butxí nazi o argentí o algú així. Estava molt bé. El remando al viento. No, no, jo no sé què. Sí, sí, ja sé qui és. Sortia el Ben 15. El butxí. Exacte, en aquest cas. Molt interessant. Que l'havia torturat amb ella i tal. Bé, aquí hem d'acabar convivint, allò. Acabes de treure, jo crec, el que farà joc amb tot el que dirà. Molt bé, doncs, i per posar ambient, una miqueta del que parlarem ara, que la cosa serà... No vull dir que sigui una cosa terrorífica. Sí, sí, sí. No serà terrorífica, però, bueno, serà un tema bastant complex. David, boca tancada, eh? Sí, sí. Jo no sé res. No tanco ni micròfons, eh? Vull dir que, quan ho sàpiguis, segur que cauràs, eh? Segur que sí, segur que sí. Em sona. Et sona. És un que li dona al cap 180 graus. Exacte. Arriba el capellà i la nena li diu quatre coses ben maques al capellà. Tens quina és, no? No. És a terror. L'any 70 i pico. L'any 70 i pico, sí. No? Va tenir molta revolada aquesta pel·lícula. La nena li dona voltes al cap. Sí. Sí. Una volta de 360 graus. Sí, no? No cau. A l'exorcista. Ai, però això... Esborrat, no? Esborrat de la meva ment, no? Era dolent de la solemnitat. I fet la conya, no, perquè justament no per la... Ha coincidit, no? Però és que aquesta cançó, això és Michael Field, no? És un senyor molt conegut als anys 70 i 80, sobretot, no? Un gran compositor... De músiques, aquest tipus. A mi del Campo Viejo. Aquesta no te la trauré mai com a exemple de res. No, no, no, no, si no és per la pel·lícula, perquè coincidia que pensava que és la pel·lícula, a veure, fem el joc. No, però és que ho posava per aquesta cançó, aquest EP fa 41 anys. És la mentida, com passa el temps. I a banda d'això, va ser número 1. Té coses millors, eh, també. Sí, també és veritat. Però això és el més conegut. Tu i jo és Mike Oldfield, això, pam. Jo tinc l'Islands del Michael Field. Ui, però és que això és una altra història. Però en canvi tothom... Això és Michael Field, no? Aquell primer Michael Field i tal. Perquè ho sapiguem, 41 anys d'aquest tema, que la gent dirà, marado, senyor, que ve ja en faig, m'incloc. Jo me'n recordo quan la van estrenar, aquest film. Jo era un nen, era molt petit. Però me'n recordo la reacció que va tenir aquest film amb cosines meves, que eren més grans que jo. A mi em portaven 10 anys, una cosina meva, i parlava d'aquest pericol. Oh, quina por, quina por. Serà terrible, això. Ha de ser horrorós. Mira, jo aquesta cançó em recorda a la quadrofonia. Això potser, no sé si us sonarà, és una tonteria. No, no, la quadrofonia és una altra història. És un grup... Sí, sí, és una altra pel·lícula. És una pel·lícula dels de Hu i tal. No, no, però dic la quadrofonia d'aquella època perquè era una cosa molt cutre. Vull dir, l'estereotomia, l'element estereo, ho entenem tots, no? Llavors, Podrofonia quatre altaveus. Exacte, quatre altaveus que estaven col·locats sota una mena de fals sostre com aquests, que es col·locava, que és una cosa molt de 70, no? A veure, amb aquest color blau recordo què era. I els sents sorraon i tot allà. Exacte. Llavors, clar, eren uns equips d'aquells de conya marans, amb aquells botons gegants i tal, però sonava amb uns altaveus com Déu mana vieta i tal. Sí, suposo que sí. I tinc aquesta sensació d'estar a casa, diguem, això era casa del meu cunyat, no?, I llavors, l'habitació on vivíem, estàvem el seu germà, posaven aquest tipus de música, aquesta música sinfònica i tal, posaven Michael Field al principi de Queen, posaven Irwin and Fire, bueno, dono igual, grups d'aquell període. I tinc aquesta imatge que jo em vaig quedar, això, amb 7 o 8 anys, al·lucinat, com dient, què és això, no? I jo recordo aquesta sensació, aquest impacte d'aquesta... O sigui, s'ha de veure la pel·lícula, eh? Sensacions de la música. No és el moment de complicar-nos la vida del parquet de l'exorcista, però, per exemple, jo el que entenc és que tot el que representa això, aquesta dinàmica de treure el diable de la ment o del cos d'una persona, a mi em sembla que això és una botada com una catedral, no? Perquè, no sé, vull dir, els grans realitzadors... A mi m'encantava quan deia, has visto lo que hace la cerda de tu hija, jo... I aquestes freres són mítiques d'aquesta pel·lícula. Ens entenem, no? On entenem, no? Quan la mires i et fots un fort de riure. Home, clar que sí. I quan l'agafa els picarols al capellà? Això no me'n recordo. Que fa rasca. I clar, la nena... No ha fet mal allò, per molt que sigui capellà i no el faci servir. No, clar, perquè l'ai... Aquesta era amb la força del diable. Home, potser pitjor... Ai, callo. Callo, que no. Que tenim... Bueno, callo. Sí, silenci. Jo he posat la part seriosa, ara, i tu ja ho estàs partint. Jo no, ha sigut el David, que ha parlat d'altres coses. Jo he parlat de picarols. David ha parlat de coses. D'Imitation Game. He parlat de picarols? Sí, pobret, pobret. Digues, digues. Fa una pena el final. Sí, home. Pobret meu, sí. Sí, pobre, que va... Com el Rosal i l'Aurora, allò. Molt bé, és un film... Home... plena guerra mundial, i els nazis tenen una manera de comunicar-se, que és, a dintre les guerres, a part d'aliar-se agarrotades al camp de batalla, al rerefons sempre hi ha una guerra... Soterrada. Soterrada, en què moltes vegades potser és més decisiva que no pas tirar trets i canonades. Sí, sí, el franc tirador, per exemple. Ja pot anar tirant bé, que no. Que no, que si l'altre està ben informat, s'aparta i allò falla, no? Això és el que passava. Els nazis tenien una mena de màquina que encriptava els missatges amb els quals es comunicaven i ningú s'entalava de què passava allà. I tots els països van concentrar, van reclutar tota la gent molt intel·ligent sobretot amb les àrees de matemàtica i de joc, sobretot, per trobar com podien allò descobrir allò. I va coincidir que a Anglaterra hi havia un dels millors matemàtics que existia al món, que era l'Alan Turing, un homosexual encobert, ocult, òbviament, perquè la legislació del país ho penalitzava, ho penava. I més Anglaterra. I més Anglaterra, i doncs, clar, tothom tenia que anar... Ara em ve del cap aquella pel·lícula Lluny del cel, del Todd Haynes, que també tenia el marit. Quin pel·licularro, eh? Jo també, un pallo que tenia... No era penat per llei, però sí que era censurable a nivell de societat. El Dennis Quaid. Dennis Quaid, sí, la Julia Moore. Doncs, aquí què passava? Doncs... Bé, ell té la... i diu, no, no. Perquè la primera idea és posar-se tots a decodificar, aviam, a fer càbales a paper i a mà. Dic, no, no, aquí no anem enlloc. Així no acabarem mai, perquè... Les opcions... Cada dia jo canviava i tenies una opció entre 150 billons. Ni que fóssim tot el planeta decodificant. Ha de ser una altra màquina que competeixi amb aquesta màquina. I ell la inventa, no? Llàstima, i la pel·lícula per mi peca en aquest sentit, perquè a nivell... Per de formació professional m'agradaria que expliqui'ns una mica més, no? Però no va ser el que més em va frapar de la pel·lícula, no? Perquè, curiosament, tots són menys joves, això que parlem abans, són menys joves, lluents, brillants, no? En les seves àrees, molt brillants, molt... com es diu això? Molt prepotents, moltes vegades, perquè ell, precisament, no era un paio que fes bons amics, sinó que això li va costar força, no?, fer-se amb l'equip que tenia ell. I aquells pallos de tan prepotents que són que sempre van dient les veritats per la cara, no? I això, segons qui, sobretot si són militars, no agrada massa. Tot el que és jeràrquic no li agrada. Durant un moment sembla que ells tinguin el que es diu la paella pel mànec i saben molt bé quantificar les conseqüències dels seus actes, perquè està molt bé el fet quan justament trenquen el codi d'enigma... I clar, la primera reacció en Calena és dir anem a ensorrar tot això, no? Anem a descobrir totes les seves comunitats per al carro perquè se n'adonaran i llavors ho canviaran tot i dos anys de feina a prendre pel sac. I llavors han d'elaborar un segon algoritme per calcular... per calcular les actuacions màximes que poden fer amb haver encabrat aquest codi, o sigui, quantes màximes actuacions per dir, o sigui, desencriptar els missatges i les mínimes. Perquè si en passo, els alemanys se'n poden donar a compte i poden canviar-ho tot. En canvi, hem de fer... anar jugant, no? I doncs fan tries, però això ja no ho fan ells, això ho fa ja, suposo, la intel·ligència militar. La intel·ligència militar. El que em va frapar molt, sobretot... És que ells es pensen que d'alguna manera tenen el control, sobretot, i no, senyors. Hi ha un pallo que és el de la intel·ligència militar, que potser evidentment no és tan intel·ligent com ells en les seves àrees, però sí que és un pallo que ho té. O sigui, hi ha gent que té... Que serveix per comandar, punt. Sí, no, no, no, ja no et dic això, ja no et dic això. Els grans científics tenen la ment molt enfocada en un aspecte, però aquest pallo veu tot el bosc. veu tot el bosc i el controla. Està dalt de l'arbre. Sí, està dalt i el teu bé. Sí, sí, tu estàs allà fent la teva feina, però jo el controlo tot. És com un bulto que està allà, no? Sí, sí, sí. Allà a sobre, per tirar-se a sobre. És que jo flipava. Ho tenen tot. No, no, és que fins i tot ell manipula el propi govern, perquè clar, si li diuen, no, no, això ja s'ha trencat, el govern què farà? Vinga, vinga, aprofitem. No, no, no. Això s'ha d'anar dosificant. No ho saben, no ho saben. Ho van dosificant a poc a poc i, hòstia, en aquest sentit, xapó. És una bona pel·lícula. És el que diem. El que passa és que se li nota massa all'autor que van molt a cara als Oscars. És una pel·lícula molt ben feta. Fa una mica de grima. Com es nota això, que va de cara als Oscars? Ai, doncs... Això és complicat. Jo crec que fan un cinema, i ara en tornareu a matar, perquè és una paraula que jo repeteixo molt i que sé que no agrada gaire en general, el món del cinema. Ell no és normal. És una pel·lícula amb un tall clàssic. Sí. Oi que sí? Sí. És aquest concepte. És una pel·lícula que té un muntatge, una forma de fer... Que l'estàs mirant sense cap mena de novetat. Exacte, sí senyor. És la millor forma de traduir-ho. Molt bé. A veure, és com veure una pel·lícula i te la comentes... Una cosa així una mica de Green Eastwood. Sí. Clint Eastwood és magnífic, és clac, clac, clac, fas el llacet, tanques... Exacte. Però ho fa molt bé. Llavors, clar, és el que diem, això és el que passa, i això m'ha passat amb Limitation Game, m'ha passat amb la pel·lícula del... No, de Fran Tirador, no, coi, la de l'altra, pobre, la del Jorobà, la de l'inventor, la del que va a la cadira de rodes. Ah, la del Todo, sí. Ah... Bueno, ja avui estem fatal. El que va tenir l'Òscar en el millor actor, no? Sí, exacte. La teoria del todo. Em va passar el mateix. És una pel·lícula molt ben feta. I això entra. És una minusvalia. És una minusvalia i, d'alguna manera, l'Alain Turing també era com una minusvalia. No pot ser homosexual, òbviament, però sí que era un bicho raro, perquè el tio no pensava condicions sexuals, no tenia per què... Era com a científic, com a ment brillant, era un pallo molt raro. Clar. I molt asocial, llavors, clar, això fa que sigui un palló anormal, d'alguna manera. Sí, sí, sí. Personatge especial al Pasolini, no, Jaume? Sí. Perquè balla palló, també, aquest. Sí, aquest també, sí. No, no, i ho deixa ben clar el senyor Belferrera, que era, francament, una persona... Molt punyent, o sigui, amb una sensibilitat molt especial, un poeta de la vida, que en definitiva és mostrar com és la vida a partir d'unes constants que en definitiva no és la narrativa i explicar històries o fer documentals, sinó que ho engloba, que engloba les coses, no? Jo crec que una de les coses més brillants que té aquesta pel·lícula és precisament de la manera que el senyor Ferrara fa un homenatge poètic cinematogràficament parlant del senyor Pasolini que és un altre poeta de la imatge. un poeta en general, i a més a més tenen una concepció de la imatge. El que passa és que, i aquí estaríem tot el contrari, per exemple, a la trilogia eròtica, doncs, el que no va saber, sí, el que, malgrat que ell va fer una història, o sigui, va explicar unes constants culturals, doncs, l'aparell, per dir-ho d'una manera d'estat, aquí estaríem a l'altra banda dels militars, que són els que, ah, ja ho hem descobert, doncs va, no, fotuda, no? Vull dir, allò... Doncs en aquest cas aquí també diu, ah, fas això, molt bé. Doncs nosaltres li donarem la volta i aquella trilogia es va vendre d'una manera extraordinàriament. Però no era el que ell pretenia. No era ni molt menys el que ell buscava. Llavors va dir, ara, jo faré una altra cosa... A veure si m'ho veneu donat. I va fer el 120.000... Saló 120 dies a Sodoma. Esclar. Això no es pot vendre. Fuai, és impossible. Aquesta ha desaparegut del mapa, eh? Pràcticament, la veuràs. Sí, bueno, la busques... Allà que ells recorda, no sé què. No la passen per la tele. Jo la tinc amb DVD, eh? Però amb DVD comprat, com de humana, eh? Sí, sí, jo la vaig aconseguir, eh? Però no, però no la van treure. La va costar sortir aquesta pel·lícula, eh? La vaig comprar com... La quantitat de pel·lícules que passen de vengadors solitaris... que no té res a veure amb Clint Eastwood. No, no, no. És una altra cosa. Sí, sí, sí. Amb el Charles Bronson... És horrorós. La Judy Foster... És horrorós. Pel·lícula fa txendes, però... Exacte. És d'una buidor tan enorme... Absoluta. Jo penso que és aquí on hem d'anar a parar, no? A veure com... No passa en cinema interessant últimament a la televisió. No, a veure, a la dos de la nit... Pots trobar alguna cosa. Pots trobar alguna cosa. Però... El que fan a les sextes... Però el que vèiem de petit, per exemple, és que ni tan sols et diré una cosa. Jo de petit veia molts cicles de cine còmic, d'en blanc i negre, del Chaplin, del Harry Lloyd, del Gordio Flaco, de l'Avoti Costello... No era un cinema de la meva època, això era una època, potser ni tan sols del Jaume, per dir alguna cosa, encara era anterior, però jo ho veia i m'ho feia com a propi, i m'encantava. Jo crec que si ho passessin avui tornaria a enganxar la gent. Jo crec que sí, seguríssim. La cinefilia, en el moment aquest que tu parles, de quan eres petit, encara era bastant atractiu. Actualment tot això ja ha desaparegut. Tot el que és lentitud, repel. Si és en blanc i negre, repel doble. Jo repasso moltes pel·lícules d'aquells dels més buits i dolents que hi ha. Sí, perquè també se'n feia. Això la Paramount ara... Exacte, la Paramount i l'altra també, aquella del 13TV i tal. Però jo és molt fatxa, jo no tinc ni sintonitza. Sí, però a part que sí. Allò és un tradretot, eh? Allà qualsevol dia foten raza, qualsevol dia, allà. Sí, sí, però no els hi vull donar comba, home, no fotem. No, home. No, tio, jo sóc un tio que està mirant allò i els hi estic donant un xar de pantalla que no em dóna la gana de donar-los. A veure, abans hem parlat que el Dimoni probablement no... Doncs allò és el Dimoni. Llavors, si nosaltres tenim clar que no ens ha de fer por... Però pensem que per ells... Sí, ja ho sé, t'entenc. Però pensem que per ells el Dimoni és TV3, eh? Ojo, eh? Sí, clar, clar. Per ells? Sí. Per al Dimoni? O la Sexta o una d'aquestes. O la Sexta, exacte. Però el que està clar és que qui creu això, encara que hi hagi un component a TV3 que pugui catalogar-se de no sé com, perquè hi ha qui ho fa, el que està clar és que ells tenen un problema. Està claríssim que viuen amb un altre món paral·lel. És com Planck, no baixen de la Diagonal ni de la Barroa de Salamanca i estan allà. I viuen... I busquen un... Un exorcista per veure com és així, no ens hem d'enganyar. Que sí, que sí, que sí. No, però això és veritat, el cinema aquest no es fa ara. No, no, és que estan fent cada bodriaco, ara parlem de l'èxodus, allò és un bodrio insuportable. Ja que estem parlant d'aquest tema d'en Pasolini, de la guerra, parlem de les mares del tercer recs... Pasolini acaba dient que des de Hannah Arendt no havia vist més clar... Vaja, ho he vist molt clar, si amb la pel·lícula aquesta que has parlat tu de l'inventor de l'informàtic... De la Mitexunger. Mitexunger. Doncs parla de l'homosexualitat i com estava tractada en aquella època. Pasolini era declarat i evident, no? La pel·lícula de Pasolini ens mostra des d'una acidesa, des d'una... Aquí ho teniu, home. Això era així. Estem parlant d'Itàlia, evidentment, i a Itàlia, doncs, post Segona Guerra Mundial... També allò era tancat. Allà estava escampadíssim tothom i actuaven d'una manera molt conductent. I a més dirigeix Abel Ferrara, que ja sabem com és Abel Ferrara, que és sec i aixut quan vol, que et deixa. Jo vaig veure allò de la família i em vaig quedar com a dir... Et quedes garrativat. Però garrativat amb la dimensió. Us garanteixo que si heu d'anar a veure aquesta pel·lícula, que sigui amb aquella actitud de dir, vaig a veure què m'explica i com m'ho explica, perquè tan important és el que explica com m'ho explica. com ho explica, i llavors, doncs, a veure què en trec de tot això, convençuts que en traureu alguna cosa. Si no teniu aquestes tres constants, no hi aneu, perquè això no aneu a veure, per exemple, el... Sí, sí, qualsevol cosa. Jaume, que et queden a tu cinc minutets, parla'ns de les mares del Tercer Reich. Bé, és una mica més del rotllo aquest, no? En definitiva, els nazis també van intentar... Perdona, em sona el títol aquest, A les típiques pel·lis porno dels anys 70. De la tigressa de los nazis. Sí, sí, sí, les pel·lícules sèries, d'allò, sí, sí. És veritat. Sí, sí, les porteras del Tercer Reich. Sí, sí. Lo único que son las mares, no la lien parda, però... Però és veritat, era un títol molt típic de les... Em molava jo del món aquest. De totes vestides de Quiri. Exacte. Digues, Jaume... Jo no les he vist, ha sabit el David, eh? M'ho ha explicat ell. Cultura cinematogràfica, perdona. Home, s'ha de veure terror, gore, porno, tot s'ha de veure amb aquesta vida, Jaume. Digues, digues. Suposo que queda clar qualsevol cosa que hi afegiria o espatllaria, doncs tirem endavant. Home, no. Tu has vist Garganta Profunda, no fotem. no? a banda de ser un clàssic del primeríssim això que dic de la primera volada abans crec que és a piejuntilles doncs has de recuperar aquestes primeres coses tras la porta verde que sapiguem més nosaltres que tu del primer porno comercial John Holmes en principi té una gràcia molt de cabell això no és porno Això no era por dos. Quina, quina? Emanuel. No, allò era S. Això és eròtic. Allò és eròtic. És com el calígola, el calígola extès. Què dieu, que Emanuel és eròtic? No, jo tinc eròtic un concepte molt diferent. Bueno, no, a veure, és un erotisme baratet, eh? Com les ombres, no? Ah, exacte. Però és que... però en aquest cas les ombres no arriben ni a S. Allò que es deia pel·lícules S, jo recordo una pel·lícula que es deia Safari Erótico. T'ho dic en sèrio. I era terrorífic, perquè recordo que un senyor aixecava un camió amb una erecció. Tinc aquesta imatge, vaig dir... I érem joves, eh? Ja anàvem aquí al poble, eh? I ho feien a aquest poble, eh? Jo ho veia amb sessió doble, jo era de Sant Boi, als cinemes de Sant Boi de baix al poble, doncs... Ui, s'es va la pinça, eh? A mi em feien dues i una la col·laven així en pla... Sí, sí, te la fotien. I teníem 13 o 14 anys, eh? Sí, tant. El cine ple de nens. Jo me'n recordo. I passaves, eh? No tenien res, digues. I aquesta és de les mares? De les mares, sí, parla. Vull dir, ja ho he dit, home. Ja ho has dit? Ah, no, digues. No, però això no va per aquí. No, molt bé. És aquesta pretensió. Vull dir, hi ha una cosa, per exemple, si comencem amb una pel·lícula com és El jove Torles i acabem, per exemple, amb aquesta, a part de tot un munt de pel·lícules, que s'han fet i tal. Sophie Scholl també. Sophie Scholl. També. No ho tinc gaire present. Jo tampoc, però sé per on va. Esclar, el que veiem és que els alemanys van muntar un xiringuito per dir-ho d'una manera que tingués un... Per purificar la raça. Sí, sí, vull dir que anava molt enllà tot això. Mil anys. Mil anys de reig. Mil anys de reig. Llavors, doncs bé, vull dir, està bé que hi hagi pel·lícules que ens vagin explicant, crec jo, com ho tenien organitzat tot això, perquè, home, d'aquesta manera tenim una mesura d'allò que s'ha viscut i probablement allò que patim també, no? Doncs molt interessant, eh? Molt, molt. I de la manera que una mare no vol ser mare... Te les obligaven, no? Sí, sí, obligades i tant. Tu tenies... De tal edat. De tal edat... Vinga, xaval, busquem un candidat que reuneixi les condicions de raça. Un samental. Un samental, vinga, però crea aquí... I amb les criatures què feien? Les cuidaven? No, home, llavors la mare, clar, era la seva filla, vulguis o no. No, però si passava càrrec de l'Estat o passava càrrec de la mare? Ja estava al món. És que aquí és per la qüestió. Perdona, això és com la llei de l'avortament del PP. Això no és com els nens. No, no, per dir, fins que neixin et fotrem canya, però quan neixin és el teu problema, xerina. Ostres. Per això dic... D'alguna manera, si per què anava el tema. O sigui, de la manera que jo interpreto, que acaba, és que jo no vull ser mare d'una criatura, per molt que jo l'hagi portat a dins, a les meves entranyes, perquè jo no he concebut voluntàriament aquesta criatura. Per tenir un refús per part de la mare. Exacte. hi ha un refús i llavors bé ho deixem una mica obert perquè penso que és molt interessant la part final i tota la pel·lícula molt bé perquè hi ha com una manera de reaccionar davant dels altres no tots els nazis eren de la SS que era la part més exacta llavors tot això també ho deixen prou clar a mi em va interessar bastant Molt bé. D'acord? No marxis, home, que et faré una altra prova de música. Tu calla, David. No, que s'hi vis una cosa per aquí. Això és el que el coneixes millor. És una pel·lícula de guerra. Ah, sí? Està ambientada cap allà, cap a la zona oriental. I sonava aquesta cançó. Ah, aquesta sí, cap a tu. Ai que sí? Això és l'emissió, no? Ai, no, no, no, no. No, perquè parlo de la guerra. De la guerra de Vietnam. No sé de Vietnam o de la Indochina, no recordo ara. Indochina, m'acabes de donar el nom, no? No, no, Indochina no és la pel·lícula. És la Guerra de Vietnam, és la Guerra de Vietnam. Pel·lícula dels anys 80... La música sí que em sona molt, però... Bueno, d'aquella época... Els crits del silenci. Els crits... Els crits del silenci. No, de Camboya. De Camboya, perdó, veus? És que em sonava que no era vietnam. De Camboya. Molt bona pel·lícula. I tota la banda sonora era de Michael Field. Aquest senyor... També l'emissió és molt bona. Era d'Elenio Morricone, en aquest cas. Però en aquest cas, la música, tota la música... Això és un dels estudis de Manuel de Falla, en versió moderna que va fer. Però això ens sona perquè és un clàssic de la música espanyola, en aquest cas. Molt bé, molt bé. Són coses que s'han d'aprendre. Sí, sí, sí. Avui hem posat música curiosa. M'acobiado de tots vosaltres. Encantadíssim. De vosaltres dos i de tothom. En general, ens escoltem el dissabte que ve. La setmana que ve ens tornem a trobar aquí. Però ens quedem aquí nosaltres. Sé que el Jaume ens deixa, però ens quedem el David i jo per acabar de parlar cosetats. De rematar el tema. Et posarem verd, ara. Molt bé. Que vagi bé. No, perquè portarà la ràdio enganxada aquí i quan sortir ens escoltarà, no? Molt bé, doncs seguim parlant de cinema i, bueno, ja hem parlat abans una mica del tema del pornoerotisme. Sí. Doncs parlem de les 50 sombres de Grey, no? Que això ja és el mega que te mueres, no? El no ho sé, ja hi ha jo. La mandrota, no? Bueno, mira, la mandrota va ser llegir el llibre, David. Però clar, arriba un moment que dius... No, però el llibre pots arrencar més o menys. Sí. I llavors passa que qui arrenco un llibre, ja que estic posat, ja me l'acabo. Ja, però tampoc. És a dir, des del meu punt de vista, jo no entenc, és a dir, totes aquestes senyores, dones, nenes... Sí, sí, senyores. Nenes, vull dir... Nenes no. No, perdó. De 35 cap amunt. Exacte. Vull dir... 30-35 cap amunt. Sí, que tenen aquesta mena d'obsessió per aquest llibre, i la gent que s'ha tirat els tres llibres de cop, eh? Vull dir, sense parar ni ni respirar, i gent que els ha rellegit, eh? Vull dir, que és una cosa que dius tremenda... El llibre la sensació que tens és que en aquest país no s'entenen els homes i les dones. És la sensació que acabes amb aquesta idea, perquè si ja el que passa amb aquest llibre els agrada a un percentatge elevat de dones d'aquest món, perdoneu-me, però llavors és que insisteixo. Jo no he llegit el llibre, intueixo la trama de Sadomaso. És una relació de submissió amb el cas, però en aquest cas jo crec que molt masclista. A mi em recordarà Pretty Woman, que la fia cap. No deixa ser aquest element, però aquesta mena de moldejar a la Julia Roberts, ser una prostituta convertida en aquest cas, en una senyora. Com el John Derek amb la Bo Derek. Tiago, a mi gusto. Doncs aquí anem amb aquesta línia, però en un altre format. Ell és un tio amb molta pasta, una altra vegada mateix que Richard Gertz. Aquesta comparació és on sonya amb molt de nivell. que agafa una noia, la queda movadeta, i a partir d'aquí generen tota una sèrie de coses, un contracte fins i tot, un rotllo, i llavors acaba... Com un pretty woman, no? Sí, sí, sí. Per una setmana, en aquest cas és per una relació, i fins als límits. Però hi ha límits que realment espanten, perquè ella posa els límits, però es parla de feasting fins i tot. I que la gent busquia el diccionari que és un físting, no? Vull dir, clar, dius, home... Cadascú... Sí, sí, sí. No, no, que es busqui la vida, però que em refereixo que aquesta tipologia de jocs puguin arribar, que no és el cas, però vull dir que puguin provocar sensacions amb un percentatge important de dones d'aquest món, a mi em preocupa, penso que és una cosa que dius... Home... El que es fa és entre dos adults amb consentiment. Exacte. Hi ha coses que dius, home, no és el meu gust. No, però jo crec que el gust generalitzat, jo pensava que era un gust molt més ampli, vull dir, molt més mesurat. Jo crec que no, jo crec que és el morbo de l'ho desconegut. Imagino, de no saber el que és. Sí, és a dir, ai, anem mirava què és això. Ja, però hòsties, però és que en el moment que li dona via lliure, li fot una pallissa a la tia que la deixa transposada, al cul. Però, home, li fot allò set o vuit cops que dius, home, me'ls foten a mi, m'aixeco i li... Licardo, l'hòstia. Licardo, l'hòstia, surt volant. Et mola que... És igual sigui home o dona, no? És veritat, que passa en un moment que dius, de què va això? I el llibre ja va per aquí, el que diem, no? Està escrit molt fluixet, i ojo, eh? No oblidem que l'escriptora és una senyora... Literatura de paper de vàter. Exacte, que no és una escriptora, que no vol dir que no ho sigui, és una mestressa de casa, que va decidir un dia escriure un llibre, i imagino que amb un cert nivell social... Com el Harry Potter. Exacte. La J.K. Rowling. Ah, això mateix. Doncs aquest roi, no sé com es diu aquesta tona, no, ni m'interessa. I a partir d'aquí repetia esquemes, repetia situacions. A més, ja veies que el llibre era un magnífic guió. És que era un guió de pel·lícula, ja ho veies venir. Llavors, el llibre, la pel·lícula... Sí, sí, sí, dius, això caura una pel·li... Exacte, és la primera de les tres que vindran, segur, i llavors a partir d'aquí fa el llibre com a tal. Qui ho fa? Una nena que es diu Dakota Johnson, que és la filla del... La Melanie Griffith. La Melanie Griffith i el Don Johnson. I un pavo que es diu Jamie Dornan, que no dona en cap moment... El llibre te l'expliquen de dalt a baix, tant ell com és ell com és ella. Ell és un tio alt, fitness, amb el cabell llarguet, i aquest, home, és baixet, està fortutet, vols que et digui, i porta el cabell curt. Tampoc ho faran un torrente per fer aquesta pel·lícula. No, ni molt menys. Però hauríem de fer un tio amb més potència. És guapot, però amb més potència. Ella ja va bé, ja queda bé per com escriu el llibre i com és ella. Ella ho fa molt millor que ell. Ella ho fa millor que ell. Vull dir, ell és molt pal. També cal ser una persona estranya, però... El tio és una mica passadet de voltes, no? Sí, jo crec que la pel·lícula en si està molt pensada per fer grad i... Clar, és que... Clar, és que a més el director, jo no sé quin nas ho és... Això només ho feia el Hitchcock, d'agafar llibres així... Sam Taylor Johnson, aquest director, que no sabem... A més, té un H, té una mena de sobrenom, no? Bé, no sé... home, la gent que li agrada el llibre parlar el temps, vull dir, veient la pel·lícula i encantar-la i s'ho passa de pipa, la gent que no ens ha agradat imagino que no parla amb el temps. No, no, clar, tot s'ha de veure amb aquesta vida, no? Sí, suposo que sí. I parlant de mig bodrio a megavodrio, el que dèiem, no?, de l'Exodus, deixarem al final una pel·lícula que està molt guai, que podem potser comentar més cosetes. És l'Èxodus, dioses i reies, no? Aquesta que comentàvem abans del rit d'Escot, que és això, els demanaments. Però en aquest cas han agafat tres punts concrets, no?, del que seria la pel·lícula magnífica de Cecil B. de Mil, no? És un tràiler i... I ja està. Llavors, bueno, surt. De principi, el Moisés és el Christian Bale, nen fatal. No té creix nada. és que ja surt amb una barbeta de quatre dies, que després va evolucionant a barba hipster... Sí, jo vaig veure això que dic. Ui, si se suposa que són germans, un va tot rapat a l'estil egípcio, i l'altre va amb barbeta... Clar, però per demarcar ja la diferència d'aquella vinculació de germans... Si se suposa que els dos s'han criat, encara que un sigui d'origen jueu, molt bé, però se suposa que són germans i reconeguts pel propi faraó, coi, com és que un va rapat i l'altre no? Però ja t'ho plantifiquen per diferenciar-t'ho, imagino, perquè jo crec que aquest cinema, bueno, no sé, americà, no sé, aquesta línia... Comercialot. Comercialot, ha de ser molt clar, perquè jo crec que hi ha una certa cultura nord-americana que necessita que es repetir molt les coses i deixar molt clars fixers. I aquí és el que fan, és a dir, el germà, el Ramsès, és a dir, és el típic egipci, amb unes caurasses dorades, un rímel fins aquí dalt, allò que es pintava en els ulls, i en canvi l'altre ja el posen amb vestits negres, amb cinturons, amb barbeta, ja el pinten més jueu, més hebreu. Per a mostra un botó, i salto un moment temporal, la pel·lícula que vaig veure ahir, Cinderella Man, del Ron Howard, i l'actor del Racer Krauss, del Bruce Sajoder, el Jim Braddock, Aquesta és una televisió, aquesta pel·lícula. I el combat final, que en totes aquestes pel·lules sempre hi ha un combat final, quan és de boxe, és contra el Max Bauer, que era un campió també de l'època. I el film que el presenta el Max Bauer és un malparit, un assassí, literalment, un assassí, un killer del quadrilàter. Un pallo prepotent, violent, una mala bèstia, que el moment que penses és que el matxar aquí viu. Però avui dic... Ai, vaig a llegir una mica a la Wikipedia sobre la història del Braddock, no? Vines al Braddock i hi ha l'entrada que es posa Max Bauer. Ah, mira, tot el contrari, era un tros de papa nahit. I dius, hòstia, malparit, quina manipulació em fa tota la fi. Va haver controvèrsia amb el món de la boxa perquè van dir, home, no, que aquest palló no era així. Aquest palló era amic, fins i tot, del Jim Braddock i d'altres pugils... I inclús a un que ell va... Sense voler va haver-hi un accident i... A vegades ha passat al món de la boxa. Va matar un. Va haver-hi un accident i el va matar. Ell va necessitar tractament psicològic per recuperar-se, eh? Ostres. I després li va pagar els estudis dels fills, d'aquest puj que havia mort. Bé, va estar cuidant dels... Clar, una miqueta càrrega de consciència. Sí, sí, càrrega de consciència. Però hi dius... I per què sempre amb els fils ha d'haver un pallo que sigui absolutament negre? Ja, ja, ja. És que no ho entenc. Sí, sí, sí. Potser ho fan, mira, allò... Sí, sí. Posem això igual, no? Sí, sí, sí. No, a veure, ja et dic, la història en si mateixa, és a dir, s'agafa... A més, és molt curiós perquè durant tres minuts, és a dir, el faraó i la faraona són el Joan Torturro, pobret que surt així amb el ull cap allà, I de Sigourney Weber, que no sé per què els agafen perquè surten 5 minuts, de veritat, de rellons. A partir d'aquí què passa? La típica història, el descobriment que el Ramcès, que el Moïsez, perdó, no és egipci. No és hijo de su madre. Posa unes ciutats, allò, infogràfiques, que sembla Nova York, però escolta'm, perdó. Estem a Memphis, Memphis, Egipte, lògicament. Sí, no Memphis. No sé on allà, als Estats Units, o sigui, és allà la zona que hi ha de... Però que, clar, lògicament, aquell Memphis americà ve del Memphis d'aquí, perquè és aquesta obsessió als americans de posar noms a ciutats europees. Era Memphis o Tebas? No, va ser Memphis i Tebas, segons l'imperi. Sí, sí, sí. Però amb aquest que estem parlant de Memphis, que dius, m'agrada, dius, senyor, això és Nova York, no? I a partir d'aquí, el que diem, no?, es tanca amb dos elements principals. Les set plagues... I l'apertura del mar roig per creuar. És a dir, ja està. Estira dues hores per explicar-te això. I una mica la part final, que de seguida l'envelleixen. El de les taules de la llei és absolutament ridícul. Perquè l'està fent ell... Claudius, a veure, sisplau, tothom sap, dins de la història bíblica, que puja i li dona l'escola. Com el diu la muntanya? Ai, no me'n recordo jo ara. I llavors li entrega Déu, amb una forma alumínica, digue-li com vulgui, les agafa, però està allà... La farsa aquella que crema. Sí, que crema, que també apareix humana determinada, però fora de temps, vull dir, és un desastre. I a més el que diem, no? I venga, maquillajes... Sí, perquè nosaltres també tenim el concepte d'haver vist el film Els Déu Manaments, que jo crec que també hi havia unes barbaritats d'aquell film que feia fredat, no? Segurament. Però tenim una percepció... De totes, totes, ja t'ho dic jo. Crec que tenim més coneixement de pel·lícules. El que passa és que en aquella època hi havia més coneixement de història sagrada. Sí, sí, sí. I suposo que teníem que anar més al tanto Que segons quines coses no col·laven, no? I vull dir, hi ha més ignorància en tot aquest tema. Però és molt més fidel a la Bíblia, el que fa els deumanaments del Benemíl. Sí, sí, segurament. És que segur, vaja, això és el que se salta... És literal, perquè sempre tu has d'agafar forma literal. Els efectes especials estan molt bé, però aquí, en aquest cas, tampoc ajuden gaire per la història, sincerament. No, no. Vull dir que, bueno, no sé, per mi és una pel·lícula molt fallida. Vull dir que jo me'n vaig avorrir com una mona i mira que és complicat avorrir-se amb aquesta historieta. Vull dir que... I, per últim, una pel·lícula bona, molt bona, recomanable, és gràcies a Paul Higgies per tornar a sortir... Higgies o Huggies? Higgies. Huggies, perdó, Huggies. És que jo en què es diu Higgies. El Paul Huggies, que és el que va fer Crash, feia molt de temps que no feia una pel·lícula, és que feia 5 anys. No em va agradar massa Crash, a mi. En el Valle de l'A, va fer aquesta... Aquesta està molt bé. Aquesta no l'he pogut veure allà encara. Aquesta era del Tommy Lee Jones. Exacte. Li maten el fill a Irak i ell investiga què coi ha passat. Exacte. Però em sembla que des d'aquesta pel·lícula n'ha fet cap pel·li. I el fill era un assassí. Aquesta gent que a la guerra es trastoca i va cometre algun assassinat bèstia a Irak. I ell investiga, però clar, li han matat el fill. Vull saber per què, no? Està molt bé. Jo aquesta pel·lícula, aquesta d'en tercera persona, no diré per què es diu en tercera persona, però es pot més o menys esbrinar. La pel·lícula és la pel·lícula tipus com Crash. Recordeu que Crash era una mica coral, que hi havia diferents parelles, sobretot, que es movien en un espai determinat. I aquí el que veiem és, per exemple, tenim a Liam Neeson, a Kim Basinger, a James Franco i a Adrian Brody com els representants de diferents parelles, situacions i tal. És que no vull explicar molta cosa. És a dir, són històries que tenen no connexions, és a dir, no es connecten entre elles. Hi ha algunes connexions molt petites, el que fa amb Crash, que connecta molt poc i tal... Liam Neeson és una mica el fil que argumenta tota la història, el que passa al voltant de totes aquestes situacions. Història és molt de la vida bastant quotidiana. En comptes de centrar-les com a crash als Estats Units, es mou a París, a Roma, a Nova York, em sembla que és, no? Vull dir, es mou una miqueta per diferents... Babel, no? Aquella pel·lícula Babel. Babel, no? Que es movia per diferents llocs, però en aquest cas, Babel eren tres històries per separat. Aquí és un muntatge en paral·lel. junta després... Exacte, al final. Doncs aquí constantment ho va fent, d'acord? Llavors, al final hi ha una mena com de... Bé, no ho direm, evidentment, al final, passa una sèrie de qüestions, no? Les situacions no són gaire crues, però la pel·lícula evoluciona molt bé. És a dir, passen coses amb aquestes relacions matrimonials, extramatrimonials, els fills són molt importants aquí, hi ha un joc per aquí de fills, d'enganyifes, no? Vull dir... Estan tots portats d'una manera molt ben portada, tot sigui dit. I l'història en si mateixa es va complicant, és una mica com una taranyina, que es va fent, es va fent, es va fent, i al final t'adones del per què. És a dir, hi ha una sèrie de successió de personatges molt ràpides a un carrer, pam, pam, pam, pam, I llavors, és una pel·lícula elíptica. Torna al principi. Pam! I llavors, a partir d'aquí, entens el per què, el que sents en el minut 30, vull dir, amb el segon 30, no? Dius, què passa aquí? Llavors, clar, ho entens perfectament. Llavors, és una pel·lícula molt ben feta. Però, bueno, és una pel·lícula... Si hem vist Crash, no se'n va gaire lluny de Crash. Bé, una pel·lícula, insisteixo, molt conseqüent, molt agradable de veure, i que la filla Capdons... I, bueno, David, ens acomiadem amb Ilans, eh? Que tu ja... Vull dir que amb la... Qui cantava això? Era aquella, la... Ai, la que feia, coi, la del... Bueno, avui estem amb els noms... La Bonnie Tyler. La Bonnie Tyler. Que cantava aquella cançó molt trencada. Sí, sí, sí. Això és la cançó principal, eh? L'Ilans, eh? Sí, sí. És la cançó principal. Però és un disc molt bo, eh? El que deies tu. És un disc molt sencer i tal. Sí, jo el tenia en vinil... Ja passa que no tinc toc de discos. És a Tyler. Espera. No, ja dic. Sí. És a Tyler, no? Sí. Crec que sí. O una que l'imita molt bé, però jo crec que és a Tyler. Sí, sí, però veus el bon intent. Perquè us estan mirant el disc i no ho posa. És a dir, no ho posa, vull dir, com és un disc de best, d'èxits, no? Ah, clar. Clar, no és l'Islands. No és l'Islands. Perfecte, doncs res, queden 30 segons. Ens acomiadem fins la setmana que ve, David. Molt bé. Vinga, doncs. Vinga. Ens tornem a trobar. Vagi bé. Adéu-siau. Adéu-siau. A l'escoltes Ràdio Desbend, sintonitzes Ràdio Desbend, la ràdio de Sant Just. Ràdio Desbend, 98.1. Ràdio Desbend, 98.1. Ràdio Desbend, 98.1.