Llums de Bohèmia, art barceloní, cinema i Sàhara

Bona nit. Probablement és una mica difícil de creure, però quan comença un programa sents com una mena d'inquietud... Eh, Xesco? Estem tots una miqueta encara espantats, eh? És que som novats. Exacte. Avui tenim la nostra amiga Rosa, que l'altre dia no va poder, no va poder venir. Ja la tenim aquí. Ja m'incorporat, hola. Vam dir que eres coneguda internacionalment, eh? Sí, sí. Déu-n'hi-do, vaig sentir el programa. Sí, no? Vam dir, clar, és que la Rosa fa molts anys que està aquí a Rallo d'Esvern, I té res sónica passional. I tant. Inquestionable. Exacte. Benvinguda. Moltes gràcies. Avui no gaudim de la presència... Ben trobada. Del David, clar. Del David i també de la Lourdes. La setmana que ve ens farà un comentari sobre una obra de teatre que ha anat a veure, concretament en el que hi ha al Villarroel, com se diu? El teatre que hi ha al costat? El teatre Villarroel? El Villarroel, clar, clar. El mateix viatge a Villarroel. Com no? Potser sí que serà veritat allò que deia. Bé, però bé, deixem. Les edats, no anem a parlar d'edats perquè si no... Bé, nosaltres començarem avui amb tot això que representa la cultura i el teatre, la música, també... Hi haurà moltes qüestions... La literatura... Exacte. A mi se m'ha passat pel cap que hi ha una cosa que és molt interessant, que és un diccionari que ha sortit durant aquest estiu, en el punt avui, que es diu el Diccionari Vintage. Sí. I la veritat és que en tan poca estona pots arribar a tants detallots que és com si... No sé, és com si engresquessis a tothom a pensar més que quedar-se quiet i no pensar-ho. Però el que podem fer és un sumari molt ràpid, si us sembla. I a la part cultural parlem de teatre, la Rosa ens parla de luces de Bohèmia. A la part d'art parlem dels terrats de Santa Maria del Mar, un tema molt nou i que realment és interessant. I també de l'audiovisual del Dia de la Mercè, que a la Sagrada Família va ser espectacular i crec que és una vinculació de les... les noves fórmules visuals, juntament amb una obra magna com és la Sagrada Família, no? La literatura, el Jaume es parlarà d'aquest diccionari vintage, que sembla peculiar i curiós, i trobarem paraules que, potser, fa temps que ens agradarien. Us dic la paraula avui? Dígue-la, digue-la. Andròmina. Andròmina. Ai, això m'agrada... És com un insult, això. Ets una andròmina, oi que sí? Ja ho veuràs, ja ho veuràs. Ah, vale. Ara estem tots neguitosos, vull dir, no, el que he de fer... A mi se m'acudeix un sinònim, però ja ho parlarem en el següent moment. I tant, i tant. Descena parlem d'Ombres tenebroses, el Tim Burton, que és una pel·lícula divertidíssima. Parlem de Cosmopolis, una nova proposta del senyor Cronenberg. I també de Fills dels núvols, que serà, evidentment, un peu, un pas per parlar del tema. Parlem del món àrab. El tema del conflicte saharaui, sobretot. I després, exacte, més extens a tota la problemàtica que s'està patint en el món àrab. Serà un tema candent, lògicament. Doncs comencem amb Llums de Bohèmia, eh? Vinga. Del senyor Ballinclán. Luces de Bohèmia, Ramon del Ballinclán. A veure, és una obra, és una obra de teatre, com tot bé sabeu. El Ballinclán era de la generació del 98. És una generació d'escriptors espanyols que van estar profundament marcats per la crisi que es va produir a Espanya arran de la pèrdua de totes les colònies que ens quedaven encara a ultramar, no? Que eren, doncs, Cuba, Puerto Rico... A veure, les tinc totes, si voleu. És que és curiós, perquè jo pensava, jo sempre, quan ens explicaven a l'escola, a l'institut i tal, a la carrera, t'explicaven la depressió del 98, que es va patir, clar, arran d'aquesta crisi, ens explicava i sempre parlàvem de la pèrdua de Cuba i Filipines. Així en plan general, no? Però en realitat van ser més colònies. A veure, un segon, eren Cuba-Filipines, Puerto Rico... Guinea Equatorial? No, no, no, que va guineal. No, no, mira, Cuba, Puerto Rico, Filipines, Marianas i Carolinas, això és el que jo buscava. Però clar, a mi jo, Marianas i Carolinas, la veritat és que no m'havia... Jo tampoc mai a la vida he sentit. I llavors una miqueta l'obra va llincant el que fa és reflectir la crisi que està patint la societat, la misèria, fins i tot en què molta part de la població està vivint, amb totes les dificultats, amb totes les penalitats que això suposa, I també, sobretot, fa molta relació, molt desment, a la figura de les persones, a veure, els intel·lectuals, els literats, com és la figura del protagonista, que és el Max Estrella. Maximo Estrella, que té un pseudònim durant l'obra que li diuen Mala Estrella, precisament, per lo malament que li van les coses. Una persona que és considerada el primer poeta d'Espanya o del país, i, en canvi, lo malament que ho passa. Primer ja comencem, que s'ha quedat sec. Fa un any que està sec. Aquesta persona, clar, ja no es pot valdre per si mateix, però, clar, és una ceguesa molt simbòlica. És una ceguesa que ell no es pot valdre per si mateix, necessita que el porti un guia, un lazarillo... I, en canvi, aquesta ceguesa li fa veure amb més clarividència, fins i tot. Diu, vale... La presèria que viuen tots, llavors, no? Exacte. Sí, sí, sí. Per això fa aquest anàlisi de la societat. Es va passejant per diferents ambients... No acaben de dir ben bé la ciutat. Pot suposar que pot ser Madrid, pot ser Barcelona, pot ser qualsevol ciutat d'Espanya. Així, amb ambient literari, està clar. Llavors, si t'imagines que és Madrid, però podria ser Barcelona perfectament, no? Llavors, es passeja i veu les mancances, les misèries que està vivint la gent, sobretot la misèria intel·lectual. I en mans de qui s'estan en aquell moment, qui s'estaven anant als conservadors en aquell moment, hi havia un sistema dual, de govern que s'establia, hi havia el Partit Liberal i el Partit Conservador, i llavors s'anaven alternant. Es veu que hi havia una mena d'acord, he llegit també fins i tot com es diu, perquè he buscat una mica més d'informació de l'època històrica, però sempre sota la monarquia, en aquell moment ja estava Alfons XIII, que arriba a fer una menció també, i no pas agradable, fa una crítica també. El millor humorista que hi ha en aquest país en aquest moment, ho diu el protagonista, és el rei Alfonso XIII. Perquè ha posat com a governador, una de les persones de molta importància, una persona que no t'evalua, que no és capaç de reconduir la situació. Llavors, dins d'aquesta situació de pobresa, de misèria intel·lectual, econòmica també, aquesta persona... Doncs veu tot aquest ambient d'aquestes persones del poble pràcticament, arriba també amb un diari, veus també si els diaris tenien els... Estaven més relacionats amb una part del poder o amb una altra, veus també com tenen influència, per exemple, ara quan ell entra a la presó, com l'arriben a fer amb una trucada telefònica al ministre de la Governació en aquell moment. el Ministeri ja aconsegueixen posar-lo en llibertat, no? I la manera de viure de la gent del poble, no? I l'intent que fa ell d'anar, fins i tot, a les editorials i que no aconsegueix vendre res, no aconsegueix que li publiquin res, no? I tampoc forma part de l'acadèmia, que això ell ho té molt, li dol moltíssim, no forma part de l'acadèmia, no li han reconegut aquest mèrit que ell té, no? Aquesta obra tan bona i tan... durant temps que ha anat fent, no? tot estava molt estamentat i era qüestió de tenir influències i que et sàpiguen fer valdre tot això doncs dins d'aquesta situació i de la misèria jo crec que no desvelo res si explico a veure, estarà dies està previst que estigui fins al desembre o al gener a la Biblioteca de Catalunya, per cert que és un lloc, un teatre que s'ha recuperat o s'ha posat en marxa que val moltíssim la pena, és preciós. Per l'espai, vols dir, no? Estèticament l'espai, sí, perquè és un ala, un ala de l'antic hospital, a més, és allà, s'entra pel carrer hospital, i és un ala de l'hospital, vull dir, amb les voltes... De creuaria, del segle XV... Sí, sí, sí, gòtiques i tot, i s'aprofita l'espai tal qual, llavors t'imagines en un corral de comèdia o t'imagines en un teatre tal qual, no? I a més, per aquesta obra, el terra és de terra, és terra que han llançat allà, I llavors les llaves estan col·locades en forma d'1, llavors el públic està al voltant d'això, no? Llavors tenen tota una altra part, les escenografies precioses, magnífiques, molt senzilla, però la fan anar molt bé per recrear cada ambient i cada escena. Els personatges també estan, bueno, els actors magnífics, són 8 actors només, i fan els quasi 40 personatges que arriben a sortir, eh? Molt bé, magnífic. Només dir-vos que quan vam acabar la representació, el públic es van començar a aixecar, posar dret, picant de mans, picant de mans, aplaudint, i al final tot el teatre, tot el públic, drets, aplaudint, picant de mans. Perquè treballen molt bé, molt bé, molt bé. Et mantenen, no hi ha cap pausa, et mantenen amb atenció contínua, i veus que és un tema com molt actual, també, perquè aquesta situació de crisi, de crisi de valors, fins i tot, i de crisi de... de com es pot sortir, no? I de veure que es continua sempre repetint la història. Dius, ostres, i això ja ho teníem passat aquí, no? I ho teníem superat. I no, i veus que, ostres, tornem a estar una miqueta... La història és cíclica. Hem de lluitar contra això. I el missatge i aquest grup d'actors, que és la Perla 29, és aquest grup d'actors i de gent que ho formen, doncs han apostat molt fort, eh? Jo ja he vist ja Cirano de Bergerac també, sé que estan fent més coses, incendis i tal, a veure si ho repesquem i podem veure tot això. Llavors, és només senzillament recordar-vos que, clar, és una... A més, a nosaltres ens toca molt de prop també, perquè són els fets que transcorren aquí, perquè, clar, mentre que ell fa aquest recorregut amb el seu... no sé com es diu en català, el Lazarillo o el... El pigall, un gos pigall, més o menys seria. Perquè de fet és un gos, metafòricament li arriba a dir gos, és el latino de hispalis, que també ve a ser un literat, però de menor, d'inferior qualitat, que no triomfa per si mateix, ve a ser una sangunera, és una sangunera del protagonista, viuda a costa d'ell. I se n'aprofita, com que està sec, se n'aprofita. Aquí entrem amb el famós esparpent, no?, del Ballenclat, no?, és aquest concepte. Exacte, aquesta deformitat que ells fan, diu que és com si et mireixin en un mirall concau, i llavors és la deformació dels personatges quan es miren aquest mirall, o quan es miren reflectits en aquest mirall, d'acord? És un esparpent, és una crítica, és una mofa, però àcida, àcida dura, que et fa mal. No és per riure, És per analitzar i per reflexionar, ostres, en quina situació està el país, d'acord? I tant. Després, el creador va ser Valleclant, precisament. Exacte, per això. I a més surt... Perdó. Sí, sí, no, no, que em refereixo que realment tu l'expliques perfectament bé, no? Vull dir, és una situació que es pot repetir, que s'està repetint, no? I que es tornarà a repetir al segle XXII, no?, per dir alguna cosa. L'història cíclica, l'economia cíclica, tot és cíclic. Jo crec que això s'ha de tenir sempre en compte que podem tornar a patir això que estàvem dintre, la picaresca, fins i tot, pot arribar a ser un dels fets més importants. Jo et deixo per la part final aquesta sentència que has fet tu, en tot cas, de donar-li alguna batzegada, en el sentit de dir que el que és cíclica sempre serà cíclica. Jo penso que La nostra il·lusió ha de ser una altra. I tant. Intentem canviar la història. És molt complicada canviar la història. És complicat, però sí que el que és molt important és conèixer la nostra història, per saber d'on venim, quines són les nostres arrels, i evitar, eh que sí, Jaume, per evitar arròs. I de forma objectiva, que és molt important, des de la visió tant dels vençuts com dels guanyadors. Això sempre ho tinguem clar, perquè hi ha a vegades autèntiques abarracions en aquest aspecte. Mira, dos o tres apunts només, perquè ja dic, l'avui relaciona molt en un moment històric, primer hi ha també un personatge que bé el títol de l'obra Lluces de Bohèmia Llums de Bohèmia és això de la gent que s'ha dedicat a la cultura a la literatura, tot això però hi ha un personatge que això ho ha abandonat que és el ministre i és molt interessant també la visita que es fa al ministre per agrair-li que l'hagi alliberat de la presó la influència que tenia aquest senyor i la renúncia que ell ha fet precisament en aquests valors en aquesta vida d'idealisme sense interès crematístic. No, ho ha canviat per una vida molt més acomodada, una vida que, bueno, se suposa que des d'allà, des del Ministeri de la Governació, també intentarà ajudar una miqueta a la població. Llavors, hi ha escenes molt concretes que, ja us dic, durant aquest periplo d'una nit i alguna cosa per la ciutat, se senten carreres, corredisses... n'hi ha trets dels guàrdies, perquè els fets estan ambientats o estan molt inspirats en la setmana tràgica de Barcelona, que van patir a Barcelona l'any 1909. Llavors surten coses, per exemple, quan ell està a la presó, hi ha un altre pres també, un altre presoner, que és un català, precisament, és un proletari català, és el Mateus, es diu Mateus, I llavors parlen, i també la conversa que tenen és magnífica, també. Com ell t'explica, doncs, com ha arribat aquest noi a arribar a la presó. Diu, no, soc català, soc un anarquista, soc un pària. Home, com que ets un pària? Diu, llavors tu ets català, no? Perquè et consideres obrer català, és un proletari, d'acord? I llavors, bueno, és arrel la setmana tràgica, us recordo res, és interessant, va ser arrel de la guerra amb el Marroc, Perquè Espanya, després de perdre aquestes colònies, ja no tenia cap colònia ultramar, i el que volia una miqueta enfortir els seus dominis al nord d'Àfrica, i era al nord de Marroc, hi havia unes mines i tal, i llavors es va dedicar a això. Com que els marroquins d'aquella zona es van revoltar, no volien, ells també s'enfrontaven amb això i revelaven amb aquesta opressió, doncs clar, es va iniciar una guerra i el govern espanyol enviava ja soldats. Llavors, aquí a Barcelona, clar, també van haver de reclutar molta gent, però obligatòriament. Era gent fins i tot que estaven a la reserva, els reservistes que els hi deien, i els obligaven. O sigui, anaven a les fàbriques, fins i tot gent que dius, ostres, però si hi era un pare de família, que aquella família només depenia del sou d'aquella persona. Doncs és igual, se'ls emportaven a la guerra. Clar, tot això aquí, com que hi havia el moviment obrer, ja començava a haver-hi una miqueta de consciència, tot això... Voltros. Voltros. Doncs van començant per aquí també les revoltes. I aquest nano que està a la presó precisament, això és un obrer, que estava a la fàbrica, i hi van venir a agafar-nos, els reservistes, la gent a portar-nos a la guerra, em vaig revelar, llavors vaig organitzar un motí allà a la fàbrica i vaig... animar els altres companys, altres obrers, i una miqueta és realment el que va passar la setmana tràgica. D'aquesta època pertany al noi del sucre. Exacte. I un dels... No, no, sabeu com se li deia a la ciutat de Barcelona a la setmana tràgica, com Joan Maragall, ja que estem parlant de temes de dramatúrgia, però també de poesia, era la dama de foc. Perquè cremava tot, cremaven tots els convents, les esglésies... I va haver una poètica al voltant d'intentar buscar aquesta evasió mitjançant la poesia, mitjançant aquelles últimes coajades de la Renaixença i buscar la simbologia d'aquest catalanisme i d'aquest orgull de la ciutat per de nou intentar una altra vegada lluitar en contra de certs elements polítics. Clar, va ser una rebel·lió antivelicista, però es va convertir en anticlerical. Exacte, totalment. I el balanç va ser terrible, no?, la de morts, ferits, la d'edificis cremats, i eren, bueno... Sí. Moltíssims, moltíssims. Mira, 112 edificis incendiats, d'aquests 80, eren religiosos. És que, clar, m'ha interessat molt buscar informació una mica concreta. I moltes afusillaments després, clar, les represàlies que van haver-hi a continuació. Entre ells, el Francesc Ferrer i Guàrdia, que és un gran pedagog. Algú que havia estudiat magisteri, doncs home, sempre Ferrer i Guàrdia. A més, és el creador de l'escola... De l'escola moderna, l'escola moderna, l'escola catalana, en confrontació a l'escola religiosa que hi havia en aquell moment. És una llàstima, realment, i potser, mira, d'aquesta manera, si has acabat l'argumentació, entrarem en el tema artístic, perquè em va molt bé. La ciutat cremada, la pel·lícula d'Antoni Ribas, precisament, també es diu, com ho deies tu, la ciutat de foc. Exacte, la dama de foc, se li parlava d'una forma més... També es parlava del Manchester, del sud, Sant Martí de Provençals, Sants, el Vapor Vell... aquests punts on estaven aquests obrers, on va sortir aquest partit, lògicament, per lluitar a favor dels drets del treballador, però Sant Martí de Provençals, actual barri de Sant Martí, allò era una autèntica... era un núvol de pulsim, de contaminació. I a paral·lel també. Hi ha fotografies a paral·lel a la zona on està actualment la red elèctrica, que són aquelles tres xamanelles, que realment era una bruma. Barcelona era molt... A principis de segle era totalment pura contaminació, no? I després, després. I més ciutats, també. Sabadell, Barcelona, també, Premià... Sí, però es veu que hi havia moments que, depenso, a tot quan entrava la marinada cap a dins del mar, es veu que era terrorífic, que Barcelona era tota una mena com de núvol gris, no? I que era molt trist perquè venia tota la bafarada d'allà. Però bé. Són èpoques que s'ha pogut controlar com a mínim, encara que tenim molta contaminació pels cotxes, no? I això que deies tu de la cremada dels edificis, venia a col·leció, perquè això sí que és molt important recordar que entre 1909 i la Guerra Civil, lògicament, s'han perdut autèntics edificis, sobretot esglésies, que és una llàstima, no? Barcelona tindria, crec jo, que moltes més... interiors d'església més interessants que els que té, que ja en té prou, però encara molt més, si no hagués tingut tota aquesta història, no? A vegades s'ha d'estar en contra de temes religiosos, però una mica respectar el patrimoni, no? Jo crec que és una cosa del segle XX, això del patrimoni, del 1920, arran d'aquestes qüestions, però bé, fins llavors no hi havia miraments i es cremava tot, no? I és una llàstima, no? Clar, ja són els ànims. Exacte, exacte. Doncs val molt la pena. Recomano moltíssim Luces de Bohemia. També surten els modernistes, que eren els que estaven amb Borga en aquell moment, amb Rubén Darío, al davant de tots ells. Està molt bé. La veritat és que val moltíssim la pena. Jo volia fer referència, ja que estem dins l'apartat del teatre, de Madame Bovary, que la podrem veure aquest proper dia 7 d'octubre, concretament a l'Auditori de Cornellà. La setmana que ve, en tot cas, en fem un recordatori més, però que quedi clar per allò de què pugueu comprar entrades, perquè hi ha molta gent. No tenim comissió, eh? No, però us val la pena, dius, t'apropen al teatre, a la teva ciutat o a la teva comarca, a la teva proximitat, us val la pena. Sí, sí, sí. Penso que és una cosa molt bona. Bueno, la podré contrastar amb el Madame Bovary d'Alcronenberg, també, no?, en el seu moment, quan la veiem, no? Ah, que també. L'ha fet el cronembert. Fa temps, fa temps. Amb el Jeremy Irons, una pel·lícula magnífica, eh? Sí, sí, sí. Quan podeu, l'agafeu i tal. Ah, vale. Bueno, passem al món de l'art. Farem un esment ràpid a dos elements nous que hi ha a la ciutat de Barcelona. Un que és efímer i l'altre que és real, no? S'ha obert, fa qüestió d'uns, d'un res, un mes aproximadament. La parròquia Santa Maria del Mar ha obert la possibilitat d'anar als terrats, no? És una mica el japerut de Notre-Dame, no? Anar per on estan les gàrgoles, no? I passejar per els terrats i per el sostre, directament, no? Interessant, no? No, no et deixen, no et deixen. Llavors, dir que, a veure, són 5 euros, insistim, tampoc portem comissió perquè la gent ho sàpiga, simplement vas allà, dius, escolta, em vull pujar, i puges, tens un guia magnífic, i bé, i realment puges per una de les dues torres, no?, una d'elles en concret, fins a un primer pis, passeges per tot el que és la banda dels terrats, i realment vas passant pel costat de les gàlgoles, a banda que tens una altra visió diferent del Born, perquè des de dalt, des d'aquest primer pis, per entendre'ns, veus tot el que seria la plaça del Born, i tens una visió, en aquest cas, 180 graus, però el maco és que llavors hi ha una segona parada, puges una altra vegada, et quedes gairebé, no tira arran, de la part superior del que seria la torre, és una escala de cargol de pedra, s'ha d'anar una mica ben equipat, no aneu amb tacons, senyoretes, perquè si no anem malament, eh? No, no, ho dic perquè és veritat, bambes o sabatilla plana i tal, és pedra a pedra, eh? Autèntica del 1.400, eh? Vull dir que no estem parlant d'una altra cosa. I llavors puges, el que seria, pots tocar el rossetó directament, pots tocar amb la mà, vull dir, el rossetó que és preciós, pots tocar els vitralls... pots tocar les llums i no les llums en forma d'òcul, rodones, també molt maques, però el que és més espectacular és que pots passejar per sobre del sostre de la catedral, vull dir, de la basílica. I vas caminant, per què? Perquè el nostre gòtic, el gòtic català, el gòtic meridional, no és com el gòtic francès, que té els sostres a dues vessants, que són aquelles formes ja pensades pel tema de la neu, de la pluja... Aquí s'acostuma a fer, i això passa a Santa Maria del Pi, passa a Sant Lluís i Sant Pastor a Barcelona, i també en aquest cas concret. I també crec que, a part de la Catedral de Barcelona, són sostres plans. Llavors vas passejant per sobre de les voltes, amb aquesta sensació, i és espectacular. Allà sí que tens una visió de Barcelona diferent, perquè són 360 graus al teu voltant i tens les torres aquí al costat, que és el final de la torre. és una sensació com molt peculiar, no? I t'expliquen, fa una visió des d'allà de Barcelona, que és molt interessant. Això, Xesco, què es fa? Periòdicament? Es fa assiduament? Habitualment? És una oferta que té l'Ajuntament de Barcelona? No, no, és una cosa de la parròquia. Santa Maria del Mar ho fa per arreglar, perquè l'estan arreglant Santa Maria del Mar, això de la part exterior, a la banda superior, amb aquestes noves terrats, bàsicament, i a partir d'aquí, doncs, està una noia allà, i llavors arribes, demanes hora... però ara per ara jo no veig un excés de gent. Jo crec que, com està la situació econòmica, no és que sigui un caprici ni molt menys, però val la pena, val la pena fer-ho. I també un es ve molt ràpid perquè l'altre dia, el dia de la Mercè, vaig tenir l'enorme plaer d'anar a veure l'audiovisual que s'ha fet a la porta del naixement de la Sagrada Família, la porta de tota la vida de la Sagrada Família, la primera que va fer, la d'en Gaudí, no la dels subiracs i aquestes coses que fa la gent a vegades que se li em va una mica al cap. Bé, això és un tema per un altre dia. Un dia parlem de la segona família. Sí, sí. No, no. No ho dic perquè és això. No, l'audiovisual és molt bé. S'ha fet aquests dies a les 9, a les 10, a les 11 i a les 12. És un quart d'hora. I s'ha volgut jugar amb l'estil que jo crec que ja té Barcelona amb aquesta capacitat de fer-nos audiovisuals en conjunt amb llums. En aquest cas no hi ha foc, sinó llums i música. amb el qual no es jugava solament des de l'exterior enfocant a la paret, diguem el que seria la façana, sinó des de les pròpies torres sortien llums i làsers, vull dir que era un joc entre un i l'altre, i hi ha moments magnífics. Hi ha una primera part molt vinculada als cants gregorians i visualment és com una sensació molt eclesiàstica, no? Molts blancs, molts sensacions de veure com cascades d'aigua cauen, no? Realment és interessant. Hi ha una segona part que és molt orgànica, amb la qual es converteix en una mena de selva. Surten les flors, surten la vegetació, surten les papallones, surten les flors. Hi ha una festa allà magnífica. Una mica els motius que ja surten també. Exacte. És una obra orgànica i estem plantejant... Jo crec que això s'ha pensat seguríssim, tenint en compte el bon gust que té la gent que fa els muntatges, s'està parlant de com es pot evolucionar aquesta façana, com podia convertir-se, perquè se queda perfecta, perquè amb el dibuix de la pedra, amb l'agençament d'aquesta pedra, queda molt bé, perquè de seguida tot s'acopla visualment, i realment és espectacular. Jo crec que és una cosa que l'any que ve, de ben sou que repetiran, heu d'anar-hi. Tu creus que el Dodi va pensar en això, no? No. En Gaudí va tenir un moment, no diguem d'inspiració, és que és molt complicat. Parlem un dia de l'en Gaudí, Jaume, perquè és molt complex. Però no està malament aquesta reflexió, no? Sí, sí. Perquè jo crec que en Gaudí sí que, home, i qualsevol obra religiosa està pensada i està feta per durar eternament. per apropar a l'home i a la dona a Déu durant tota l'eternitat llavors sí que potser encara faltaria més que sàpigués que després hi haurien aquests mitjans audiovisuals però sí segurament amb aquesta idea de durabilitat, de duració que fos una obra duradera durant el temps que perdurés és que hi ha artistes i hi ha personatges fins i tot urbanistes com per exemple el senyor Sardà que és que realment érem visionaris, no? Vull dir, ho poso perquè el de Gaudí va ser una visió, però també el xanfrans de l'Eixample és molt visionari, és una forma d'aparcament quan no existien cotxes. I ell pensava que amb el temps hi havia algun tipus de vehicle i per això va fer aquest xanfrans. És que és molt peculiar, no? Vull dir, com a vegades... El planejament urbanístic que va fer ja va ser molt adelantat, va ser molt innovador. Pensant en uns primers carruatges, més petits, evidentment que necessitava un lloc d'aparcament, però va evolucionar perfectament cap a l'altre. Igual també que la tècnica constructiva que utilitzava Gaudí. Fa poquets anys que es va celebrar també l'aniversari de Gaudí. suposo que era no sé si el naixement o la mort perquè no sé per què se celebra la mort jo crec que s'hauria de celebrar la comemoració sempre del naixement ell va morir el 1926 per tant no crec seria el naixement i es feia una exposició molt interessant que ara qualsevol arreu que vas a visitar alguna obra d'en Gaudí es veu La forma constructiva... Jo no soc arquitecte, no tinc aquest vocabulari, no? Però com feia la concepció o el planejament per poder després desenvolupar aquelles cúpules i aquelles formes tan... No són parabòlices, són uns noms... No, no, es diuen. I es feia tot al revés. A mitjans han posat uns saquets que feia servir com un pes i això llavors li feia veure com cauria aquell pes i llavors quines... torres o quines bòvedes podien anar fent, no? I després tot això ho construïa, però clar, a l'inrevés, no? Exacte. Era un visionari en aquest aspecte, era innovador, totalment un trencador. Ell va inventar, justament, l'arc hiperparabòlic que tu parlaves. És un invenceu, no? Vull dir, la volta catalana ja això la coneixíem, no? Però aquestes evolucions i aquesta forma de fer inclinar certs columnes, no? Vull dir, això és un estudi, com tu ha dit molt bé... mitjassant els pesos, vull dir, no és allò que diguis, ho faig sobre el planell, no, no, el que dius tu, girava les maquetes... En la realitat, clar, feia la miniatura, feia la maqueta. Exacte, i aquí és la millor manera de veure quina forma, i per això són aquestes formes orgàniques, no? Que dius, és impossible, el millor, fer-ho d'una forma acadèmica, però realment està aguantant, i al Parc Güell es veu encara més, com s'aguanten aquelles columnes girades absolutament, o la part, diguem, del mercat, la cripta, per exemple, no? Vull dir que... Estem parlant, mona, estem enrotllant moltíssim, eh? Molt bé, molt bé. Ens apassionen aquests temes. El Jaume, i tant, ens ha anat a parlar del Diccionari Vintage. Sí. Digues-me, mira. Això ha sortit durant tot aquest estiu, no? I jo he agafat la primera. La primera paraula que és dròmina. Això és un treball que ha fet 28 lletres, no? I, conseqüentment, hi ha 28 treballs, no? De diferents paraules que ve, vull dir, que el senyor Vicenç Pagès Jordà ha anat traient per fer uns articles que, llegit, jo ho he comprovat. Són màxim dos minuts, no? I llavors em va semblar que és molt interessat. Si vés d'ho, aquest primer, eh? Sí, sí. Diu, en algun moment del passat a les andròmines van ser objectes nous, útils, estimats? Com jo. Però amb el pas del temps s'han anat deteriorant, han perdut vigència i poder. Poder encara potser no. Llavors, a vegades, el que s'ha deteriorat és l'entorn. En aquest cas sí que no. No, es manté bé. Aquí donem fe que el Jaume... Es manté bé. Es manté perfectament, eh? Encara no és una andròmina. La inutilitat, però, també té una vessant estètic. En un món d'actualitzacions constants, diu... d'obsolències sobtades, de funcionalitat obligatòria, certs objectes han adquirit una pàtina romàntica. En el cas dels discos anteriorment coneguts com LPs, els vinils, que són objectes minoritaris, s'anomenen amb un punt de patulància vinils. Ve per aquí, ve per aquí. Llavors diu, considerem andròmines els objectes vells i inútils que no estan de moda, com ara... la paraula andròmina. Pau Vidal la inclou al llibre En perill d'extinció, 100 paraules per salvar. En aquest cas, ell en va utilitzar no més que 28, com deia, una cada lletra. Diu, coneixeu gaire ciutadats menors de 30 anys que la pronunciació, que l'hagin pronunciat, la paraula andròmina, o que la pronunciïn, En canvi, els objectes recuperables, recicables en forma de citació irònica, de picada d'ullet històrica, com la paraula vintage, sí que comença a tenir sentit. Jo penso que això, una de les coses bones, potser no cal llegir tantes coses, oi? Una de les coses bones que té aquest senyor quan ho va destacant, perquè després veurem paraules com... com no sé quina barra tens. Això té dobles sentits. És una mica saber l'origen d'aquestes paraules. Podem anar trobant altres coses. Aquesta sí, aquesta no cal que la diem. Per què? Quina era de ser? Són paraules salvables? Sí. Ah, ho dic jo, cardà. Ah, però és maco. Perdoneu. L'etimologia de la paraula. Perdoneu, home, clar que és maco. Però bé, volia dir que cardà també és una expressió molt típica de Girona. Vés a cardà, però no vol dir que vais a fer cap cosa. Això no és un andròmin. No, no, és una altra cosa. Llavors diu, per alguns parlants, cardà resulta massa exòtic. mentre que, per altres, follar té uns matisos violents. Violents? Doncs sí, cardar significa pentinar la llana amb l'instrument anomenat carda, follar, en canvi, vol dir prema, aixafar, trepitjant, sobretot els raïms, de qui ve aquella dita que Pau Riba va introduir a la cançó Sinfonia número 2, d'uns déus, d'uns homes, si avui fem verema, demà follarem. Vull dir, del que es tracta també és d'això, d'aquesta manera que determinades paraules han tingut un sentit, avui en tenen un que no. I que han evolucionat en plan pejoratiu quan realment té una base, no? Molt digna. Molt digna, lògicament. I culte, eh? I culte, que això no oblidem. I són paraules salvables, i entès? Que s'han de salvar, que estan una miqueta en dessurs, o què? Sí, jo penso, jo en aquest sentit li donaria una altra visió, o sigui, m'ho miraria des d'un altre angle. Jo el que entenc és que són paraules que jo personalment les he escoltat molt més que tu, perquè soc bastant més gran, no? I que, ostres, quan les he recordat dic, hosti, que està bé això, no? No sé, vull dir... Digues algun altre exemple. No sé, l'Umumba. Un altre dia ho direm. Què vol dir, no? Mare meva, me l'havia escoltat. Sí, no, ja, ja. Jornal sí que ho ha sentit. Jornal sí, sí, sí. I sobretot ara... I fa referència, a més, fa referència dels jornals actuals, els que no entenen com es lloguen per un dia, de quina manera, per exemple, aquesta època que tu has esmentat precisament a la... anar a l'obra de teatre, no? Doncs el sentit que tenia un jornal, perquè un jornal és allò que et contractaves per un dia, vull dir, senzillament. Vull dir que això no és d'ara, això ve de... Sense contractes indefinits... Un dia el trucarem, el jornal aquest, cada setmana tampoc hem de posar una paraula d'aquestes i ho podem buscar. Jo penso que avui hem fet la introducció... Aquest és un espai que... Exacte, sí, sí, sí, allò un reclam de... Estilòlegs, ni molt menys com a especialista, ni molt menys, sinó els amants de la llengua, és una reivindicació, és un... disfrutar, és gaudir de la teva llengua. És tot, jo ja te'ls deixaré perquè jo els tinc retes. Sí, sí, sí. Fa un canvi de cromos. Fa un canvi de cromos, eh? Moltes gràcies. Sí, sí, sí, mos les diré tots, eh? Doncs fem un repàs rapidet al cinema i comencem amb ombres tan abroses, l'última de Tim Burton. Que crec que ha estat un poc incompresa, la pel·lícula, com a tal, però jo crec que estava molt bé. A veure, no oblidem que aquesta és una sèrie. El protagonista qui és? El Johnny Depp. No, pot ser. I productor, i el que faci falta, i gairebé escriure el guió, no? Llavors, res, el que sí que hem de tenir en compte és que potser per entendre la pel·lícula s'entén que és una sèrie dels anys 60... americana, és una mica com la família Adams, però en versió, bueno, pitjor encara, d'un vampir, no, pobre meu. I llavors, clar, aquest vampir és justament el Johnny Depp, que aquí no podia ser un altre, i llavors, bàsicament és com en una ciutat de pesca, com marítima volia dir, vull dir, una ciutat costanera, no em sorti de paraula ara, doncs no estem parlant de Transilvània, eh, tampoc, costanera americana, eh, vull dir, d'aquelles i tal... Sí, que no fa por a la ciutat. Exacte, no. Hi ha, doncs, una família del segle XIX i tal, amb aquella intenció d'imitar els europeus, amb tota aquella parafernàlia i tal, amb una gran mansió, un gran castell... I a partir d'aquí, doncs, bé, doncs, és una família que té diners, que té tot un empori marcat amb el tema sodot beniculat a la pesca, i llavors una de les dones que fan la neteja a la casa... és una bruixa. Llavors vol el seu amor i, com no el pot aconseguir, el converteix en vampir, perquè ja està enamorat de la noia maca, del poble, evidentment, hi ha tot un procés, no? I llavors tot això, tornem, anem al segle XX, però anem als anys 60, i reneix, clar, als anys 60, LSD, Alice Cooper, clar... O sigui, un vampir al dia. Exacte, és un vampir, però això, setentero, no? Vull dir, clar, surt aquest home i es troba amb tota aquesta parafernàlia, amb una Michelle Pfeiffer, que està prou bé, recuperada, ja era hora, perquè, doni-do, fa temps que no la veia aquesta dona. S'ha passat malament, oi, aquesta? Sí, sí, sí. I, bueno, és una història absolutament frívola, divertida del Tim Burton, passada de voltes, amb la qual hi ha tota una sèrie de situacions que, bueno, què no explica del Tim Burton, no? Però la gent se l'ha carregat. Jo no me la carrego. És una pel·lícula divertida, folclòrico-festiva, que dic jo, d'aquestes, perquè t'ho passes bé. Hi ha un moment en què la lluita final entra. Llavors ressuscita també la bruixa i té una lluita entre tots dos. Sembla com rocambolesc, però si entres al món Tim Burton és perfectament assequible. Pensem en altres pel·lícules de Tim Burton. Mars Attack no és seriosa. Aquí passa el mateix. No és sèria. Vull dir, amb l'aspecte que Tim Burton no està jugant a fer una pel·lícula de terror, està jugant a fer una cosa divertidíssima, i ho fa, i aconsegueix. Però bueno, ja la veureu. Ui, Cosmopolis, Jaume. Hola. Hola. M'ha cridat molt l'atenció tot això que has dit de la pel·lícula aquesta, i precisament m'ha cridat l'atenció perquè penso que té, no sé, el cinema en general... Té aquesta gràcia, no? El Tim Barto és poc seriós, has dit tu, no? Sí. I a canvi David Cronenberg ho és molt de seriós. Molt, molt ho és. Clar, llavors jo penso que es poden agafar petites cosetes, a vegades que les diem sense massa puntualització, i llavors té molt de sentit. A mi el que em passa amb Tim Barto no és el que tu dius. que a tu t'agrada que no sigui seriós, per exemple, o almenys ho acceptes... Perquè és gamberro. I a mi això m'agrada que sigui gamberro. I a canvi jo em quedaria més en l'altre. Molt bé. Puntualitzat això, Cosmòpolis segueix en aquest tarannà, o sigui, és un home molt seriós, i lògicament tot el que planteja ho és, una barbaritat. I Cosmòpolis, doncs bé, jo penso que és una pel·lícula que ens posa en contacte amb tot el que ha representat al principi d'aquesta crisi mundial que patim, en tots els sentits, que sembla que l'anem oblidant una mica, després ja anirem situant tot això, i és exagerada també, com moltes de les pel·lícules del senyor Cronenberg, però encara que sigui exagerada, està dins d'aquest context en el qual ell és capaç, a partir d'una ficció, aportar-te tot un seguit d'elements que t'han de fer tant de provocar aproximacions a judicis encertats. O sigui, a saber veritablement a quin punt estàs, en quina situació vivim, i en definitiva tenir una correcció de tot allò. A vegades hem dit de les pel·lícules documentals que són això, però els documentals, i permeteu-me que ho digui, els documentals no deixen de ser també ficcions del realitzador, perquè fa un escull de tot allò que dirà i de tot allò que es trobarà. Això estic d'acord, no? En canvi, la ficció és l'exageració total d'allò que és real, però que, lògicament, probablement, t'ho fa més intel·ligible. I això és el que em va semblar aquesta pel·lícula. La pel·lícula és com si fos una obra de teatre, també és curiós, perquè passa tota dins una limousina, pràcticament. Què, curiós? Molt curiós. per veure-la, eh? Tota la pel·lícula? Tota. Ostres. Com aquella de Buriet. Però no veiem-ho? Sí, sí. Però no us podeu... Déu-n'hi-do, sí. No us podeu imaginar com és la bildimusina, eh? Ja. Quants metres quadrats. Exacte, hi ha molta gent, hi ha parell, tot allà, no? Gent que entra, que surt, suposo. Sí, també, també. O gent que des de fora... O des de fora dóna coses, no? En vas al McDonald's i diu, va, una òpera. Sí, però de l'era i de tot allò. No, que no l'he vist, però que, bueno, una limousina pot ser no. Us asseguro que és d'aquelles pel·lícules més psicodèliques o surrealistes. Surrealistes. Impressionant. No m'extranya del Cronenberg, eh? Et quedes com, no sé, com... Cupsat, allò, no? Sí, dius, caram, què m'estan dient, tu? Aprofita que això no passa cada dia, no? Saps allò? Sí, sí, sí. I ja està. No, és que estic pensant, David Cronenberg va fer històries de l'este? Sí. Una història de violència. Una història de violència, inseparables. Aquesta s'ha de veure. Mata'l sualment, és una pel·lícula que ja s'ha estrenat també. Aquesta deu molt, aquesta que dius tu. D'acord? Molt bé, molt bé. Bueno, doncs l'apuntem també, Cosmòpolis. I tant. Abans que la Rosa ens faci un comentari sobre fills dels núvols, hijos de les nubes, perquè entrarem a parlar d'un tema vinculat amb el món del Sàhara i el món àrab, també, direm que ha estat sonat de fons tota l'estona la banda sonora de Banna Blues i també a l'Igrem Anontropo. Hi ha una peça, perquè escoltem jo, que té un punt així com de swing i tal, que escoltarem un minutet i ara la Rosa ens parlarà d'Hijos de les nubes. Molt bé. Bona nit. Bona nit. Vinga, ens acompanyarà aquesta musiqueta cap als núvols. A veure, hijos de las nubes, fills dels núvols. És un documental, de fet, eh? El subtítol és l'última colònia. I abans havíem començat el programa precisament, no?, explicant la crisi que va patir Espanya amb la pèrdua de les colònies d'ultramar, de Cuba, Puerto Rico, Filipines, tot això... I dues més, les mascarines i les carolines. Aquelles són noves, eh? Doncs, clar, el Sahara resulta... O sigui, a l'Àfrica, a més d'allò que hem comentat d'Àfrica, estava el Sahara, també bona part de la Guinea, que també una bona part de Guinea també va ser... Ho va ser, ho va ser. Vale, doncs el Sahara és un... Va ser una colònia i és un conflicte i és una situació, és un problema que encara no s'ha resolt i que encara continua allà, eh? Doncs a Sant Vicenç els cinemes La Bailet la van passar perquè es va celebrar la setmana, o s'ha celebrat la setmana de la Pau, i una de les activitats era precisament el passi d'aquest documental. El documental l'ha dirigit Álvaro Longoria i està, a veure, protagonitzat, sí, protagonitzat, no es pot dir protagonitzat, sinó que és la figura que va conduint tot el procés i tota la... l'esdevenir d'aquesta filmació. El Javier Bardem, a més, també fa de productor, ha produït aquest documental. I tot, ell ho explica perquè, clar, d'entrada penses, ostres, Javier Bardem, precisament, què fa ell? mirant, apostant tan fort en un documental, quan ell no s'havia dedicat mai com a productor. O sigui, a la part de productor de creació no s'havia dedicat mai. Ell ha estat darrere de la pantalla. Em permets una petita frivolitat. Penso que per molta gent, després d'haver acceptat el paper que fa a Vicky Cristina a Barcelona... No li podíem endevinar una virtut com aquesta. Clar, dius, ostres, amb tan frívol que estava allà, mare meva. Mira que ha fet papers. Que quedi clar que jo no recordo aquesta valoració, però que podria. D'acord, d'acord. No entrarem ara aquí, perquè, a veure, ha fet moltíssim cinema. I podem tenir cadascun de nosaltres la nostra opinió, no? I ha fet pel·lícules molt bones, i jo trobo que Javier Bardent és un actor de primer nivell. I que fa de tot, eh? I a més, hi fa de tot, i domina l'anglès d'una forma impressionant, eh? Impressionant. A més, és una persona conscienciada, i també potser per la família que li ha tocat, no? Perquè amb la seva mare, Pilar Bardent, també és una senyora que ha lluitat moltíssim, no? I és gent molt... implicada. Va dirigir els germans. I mort que toca de peus a terra. Vull dir, són gent que toquen de peus a terra. No estan vivint allà al seu castell. No, sobretot la mare. La mare és la Pilar Bardem. Pilar Bardem és una senyora exacta i amb molt de convenciment de les coses i amb molts valors també. Molt lluitadora sempre i molt implicada en moltíssimes coses. No sé si hi havia estat també A l'Acadèmia de Cinem havia tingut algun càrrec, potser? Em sembla que sí. L'únic que no va despuntar mai... I quan han segut de protestar per situacions fins i tot de l'actualitat d'Espanya, ells també ho han fet. I tant. I el fill, doncs, dius, mira, doncs... Amb els indignats i tal, vull dir, que sempre ha estat present. Clar. Doncs això va ser arreu de que ell va fer un viatge, precisament, allà, al Sara... perquè es feia un festival de films, no?, i curiosament, no?, per una gent d'allà i tal, amb uns cooperativistes, amb uns cooperants, i ell va anar perquè es feia aquest vídeo, el van convidar. Clar, un cop estava allà, veu, in situ, la situació, realment, que estan patint els saharauis, de mancança, però de tot, no?, suposo que molts de nosaltres ja havíem vist abans, o ens havien explicat la situació que està patint aquesta gent. Llavors ell es va implicar moltíssim, va pensar que aquesta situació no podia continuar i que ell havia de fer alguna cosa. Va agafar aquell compromís. Llavors, la idea va pensar, faig un documental per explicar d'on ve aquesta situació, per què aquest poble està així, ara avui dia, encara al cicle XXI, com encara estan patint d'aquesta forma, i a veure quines solucions podien ser. I una miqueta, per on els governs, que tenen la responsabilitat de fer-ho, Doncs per buscar una solució per a aquesta gent. Res, ho recordo breument. Això va ser... Bé, durant cent anys Espanya va tenir el Sahara com a colònia. Tot va ser perquè, sobretot, sabeu que ja és molt ric en pesca. Tota la costa saharaui, bueno, africana, la costa oest, és molt ric en pesca. I encara ho és. I encara hi ha ditsis pel tema de poder anar pescant allà. I amb el barroc també encara hi ha històries d'aquestes. I, a més a més, es van trobar mines de fosfats. Però el major jaciment de fosfats de tot l'Àfrica. Clar, imagineu l'explotació que això suposava i les riquesces que això suposava. Però bé, es veu que, i almenys els saharauis, guarden bons record als espanyols allà. I, bueno, hi va haver una cooperació, una bona convivència, i es respectaven molt les tradicions d'aquesta gent. Ells eren, ja dic, van estar els cent anys allà, però els saharauis eren, que això diu, hijos de les nubes, fills de les nubes, perquè eren nòmades, és un poble nòmada, que anava passant pel desert, anava caminant, anava travessant el desert, seguint els núvols. Per què? Perquè els núvols, allà on plovia, llavors hi havia pastos, hi havia pastures, i el seu ramat podia menjar. I s'alimentava bàsicament d'això també, del ramat, de la llet, del formatge, no sé si arribaven a fer, però sobretot la llet. Llavors, clar, es troben que després amb el repartiment d'Àfrica els hi van posar unes fronteres, llavors ells ja no podien anar travessant el desert, però convivien allà, tenien els seus territoris. Què passa? Que llavors el rei del Marroc, el Hassan II, va dir, ostres, aquest territori és nostre. Nosaltres volem... Allà on hi ha riquesa sempre hi ha gent que ho vol. I si tens un governant que no té miraments i que és un despot i que no importen els mitjans, doncs cap allà anem a colonitzar-los de nou. Llavors va reivindicar-ho, com que no li donaven, el govern espanyol no li sedia, doncs va fer la marxa verde. La marxa verde va ser... Bé, no eren militars, era una marxa pacífica, i tot això ho explico perquè tot això surt en el documental. Era una marxa pacífica, sobretot hi havia també moltes dones, nens, fins i tot, i població civil, Clar, arriben moltíssima gent, no sé, milers de persones allà. Clar, al final, bueno, resumim moltíssim, que soc conscient que estic resumint molt. El govern espanyol, bueno, finalment va decidir, bueno, doncs mira, com que també ja ho donem al govern marroquí, ens retirem nosaltres i que aquestes terres es quedi amb el govern marroquí. Clar, i van marxar, van marxar tota la legió, que era sobretot la part de l'exercici espanyol que estava allà, I van ser els marroquins després d'aquesta població civil que hi van entrar els seus militars. Però estem parlant de l'època postfranquista. Sí, clar, estem parlant d'any 78. La marxa verda... Va ser a l'any 78, sí. Perquè a poca franquista en Franco no deixaven al Sàhara. Ni Sant Fernando Pó, ni les Guineas, ni res. Va ser a posteriori. Sí, sí, sí, va ser a posteriori. No sé si estava posat el Fossoar i estava al govern. Imagino, aquest moment complicat. El Javier Bardem intenta entrevistar en el documental, intenta entrevistar amb moltíssimes personalitats, moltíssims polítics. N'hi ha alguns que sí que apareixen, accedeixen i els deixen entrevistar, però n'hi ha d'altres que no. I després és molt bo perquè al final del documental hi ha una relació de personalitats que no han volgut ser entrevistats. Està molt bé perquè els posa amb noms, aquestes persones no han volgut ser entrevistades o no s'han contestat. Em sembla perfecte. Doncs allà es queda al Marroc a càrrec d'aquesta gent, però clar, al Marroc hi ha el que fa és una repressió. Primer que, a més a més, el poble saharaui havia quedat dividit una part més a l'interior del desert, llavors sense cap possibilitat d'anar cap al mar, que ells també estaven molt acostumats a viure de cara al mar, I allà amb uns campaments de refugiats, que són aquests que encara estan allà. Aquesta situació que moltes vegades diem, no?, els refugiats, els campaments saharauis que estan a l'interior. I després tota la zona allà de costa, que van quedar ja sota Domini Marroc. Sí. Després, a partir d'aquí ja es va haver-hi un intent, es va formar tot el que era el Frente Polisario, el Frente Polisario, el front polisari que va intentar també reconquerir aquelles terres, perquè ells són un poble, són un poble i tenen el seu territori, per tant el que volen és reconquerir-ho i tornar a estar allà i viure tranquils i en pau. A mi això que em sona. Per això dic que anem, és que tot té relació i és molt maco la reflexió que es fa, és un poble que només vol viure en llibertat. Ells no ho volen fer tampoc de forma violenta, ho volen fer pacíficament, Perquè és el seu tarannà. És el seu tarannà i perquè tenen la raó. I perquè tenen la raó, eren els seus territoris. I ells vivien pacíficament i ja està, no? Però és el colonialisme, no? Que sempre... És aquest colonialisme. En aquest cas real, i el colonialisme econòmic, hi ha molts colonialismes, vull dir que no... I imperialisme. Entendre aquesta postura de per què no deixes anar, no? Per suposat els interessos econòmics, que quasi sempre anem a parar allà. A part de les actituds d'orgull, de... de dictatorials, de poder, del poder pel poder, que arriba un moment que ja s'ha pujat en el cap que ja no saps viure sense aquella... És evident que en Franco el que volia era tenir territori, territori, territori. Tant se'n fa que fos el Sàhara com si fos... Com si fos un emperador, com si fos el Carlos V aquell que el seu imperi no es posava al sol. El senyor Hitler pretenia aquest imperi, va aconseguir Àustria, va aconseguir França, va aconseguir molts punts, i Itàlia perquè no l'han deixat fer gaire, perquè el senyor Mussolini no estava ben... estava mal... governat i mal de tot, no, aquest senyor? Però em refereixo que és el que diem, que aquesta tendència que dius tu ha fet patir sobretot els països del Tercer Món o aquests enomenats del Tercer Món que no han tingut recursos per poder defendre el seu territori, les seves fronteres. I això és una llàstima, no? Perquè hi ha gent que ja són zones complexes per poder viure per les situacions climàtiques i que, evidentment, ja no tenen aquest ajut. Llavors, què passa? Que hi ha altres llocs d'Àfrica que passen Calcom semblant. Els Unixiós encara queden dictadors perquè no hi ha hagut una evolució, no? I quants camps de refugiats hi queden per allà baix, per Quènia, per aquelles zones, diguem, per Somàlia, no? Això és un mal endèmic també de la pròpia, del propi continent africà, no? Que és antropòfag, no? I a si mateix sembla que estigui copiant allò que durant anys li han fet, no? Aquest colonialisme, sembla que ells estan fent-ho i aquestes guerres civils eternes, internes, doncs és com un malaltís fins i tot, no? Sí, és com si haguessin après de tots aquells que els han dominat fins ara el perquè ho feien, que en definitiva és l'explotació, no? Sí, sí. I llavors dius, va, doncs, com que jo soc més fort que aquell, doncs ara, o sigui, vaig a fer exactament el mateix. Jo penso que aquesta és la part de la història que hem de saber superar, no? Per això quan hem parlat fa una bona estona ja del que parlàvem, sobre com realment podem canviar les constants de la nostra pròpia història i arribar a un punt on veritablement hi hagi alguna cosa a fer perquè tot plegat sigui molt diferent, jo penso que és aquí on està el problema. Hi ha qui diu que sigui del capitalisme, segur. Hi ha qui diu que amb el capitalisme no cal perquè senzillament si el controléssim Bé, per altra banda, doncs, poden sortir dues opinions. I com controlem el capitalisme? I per altra poden dir, ah, doncs, sí, sí, marcant unes normes i tal. Clar, llavors, tot això és el que semblaria que s'ha de posar sobre la taula, no? I no oblidar-ho mai, oi? Perquè... Però la memòria històrica, no estem parlant de la memòria històrica de la Guerra Civil, en general és molt dolenta. Llavors tendim, sense adonar-nos, a tornar a buscar allò que ha passat. No vull dir que sigui una història cíclica al 100%. Mai és impossible que torni a aparegui un altre Hilder, per entendre'ns, per posar un exemple terrible. Però que realment estem tornant... A veure, si Hilder va fer un imperi, la Merkel està fent un imperi econòmic, però l'està fent. Està imposant la seva fórmula i està escanyant a tothom. És una forma simbòlica, però deixa ser un punt de vista, vull dir que jo més que cíclic diria que reflexa, no? Vull dir, potser la política reflexa l'economia d'una forma o una altra i arriba un moment que s'ajunta, no? És com el que diem, no? Aquesta Espanya dividida, doncs, no és que sigui cíclic, és que és constant. Des de principis del segle estem així, del segle passat, no? Vull dir, em refereixo que hi ha coses que seran molt difícils de trencar, molt difícils de diferenciar, no? i Àfrica, que és el que hem parlat del Sàhara, doncs els dictadors d'aquestes, encara d'aquestes províncies, perdó, nacions, vull dir... Estan copiant... Estan copiant... Estan copiant, exacte, i uns... Potser si Europa es feia des d'un punt de vista, perdoneu-me, desenvolupat, vist d'un punt de vista des d'Àfrica, per entendre'ns, vull dir, per aconseguir un poder purament sostenible, allà és un poder econòmic, És el fet de buir diners, buir diners al dictador. Hi ha una classe hiperrica i una classe hiperpobra. Llavors, ojo, és que hi ha punts en comú que es van repetint al llarg de la història i això és el que em fa por. Sí. La solució que s'apunta en tot moment és fer un referèndum sobre la independència del Sahara, la independència del Marroc. I fa molts anys que ja està... i estava previst, a més, fins i tot en països de la ONU també, però no hi ha forma que es porti a termini. No es fa, no es fa. I la solució és aquesta, és fer un referèndum. A veure, per suposar, la solució seria donar-li ja la llibertat i donar-li la independència, que tornin ells a tenir el domini i el control de les seves institucions. Si no, bueno, si és necessari, fer també aquest referèndum. A més, el poble saharau és molt avançat. Permeta'm, sí, permeta que acabes de dir donar-los la llibertat, això no sona. No, no, no, per això dic. És recuperar la situació no ni molt més. Sí, sí, sí. És recuperar la situació que ells tenien en els seus territoris i ja està. Que ells tornin a tenir... La lluita és aquesta. Jo vaig rient, eh? Vaig rient perquè el que ens passa aquí, però bueno, jo vaig rient, eh? Sí, és que és inevitable. Avui dia és un tema molt candent. És el que diem, no? Estem parlant del Sàhara i Catalunya. És un tema que està a flor de pell, no? I molta gent ho tenim a fer. Tornem a aquestes coincidències, eh? No té res a veure un concepte a l'altre, però estem parlant d'una idea de llibertat i de país. Estan senzits com anar-lo prorrogant, prorrogant, no, no, no, no es fa. Mig minutet, només dir, jo l'altre dia vaig estar en una conferència amb un senyor de Sorto, del País Basc, i us asseguro que aquella conferència vaig entendre 24.000 coses que amb tota la pressió i tota la informació que tenim passaven desaparegudes. És més complicat, no? Molt bé, doncs al final hem fet un repàs, hem fet una història, una mica d'història d'Àfrica, que això potser és d'aquelles zones que mai... Una història, vull dir, molt ràdio, evidentment, no? L'aproximació, sí. L'aproximació, que és d'aquells mons que a vegades no es coneixen. Estem acostumats a l'occidentalisme, però hem de fixar-nos, vull dir, en l'africanisme, l'orientalisme i cap a la zona americana, que tampoc coneixem gaire aquella zona, eh? Molt bé, doncs hem acabat el segon. Anirem dient els programes, eh? Allò que quan arribem al 140 ja pentinarem no canes. Jo que sé que pentinarem ja. Però no plegaré. Calves. Molt bé, gràcies. Bona tarda. Adéu. A continuació us oferim la repetició del programa M de Música, emès dilluns passat. M de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana.