Lo tuyo y lo mío, Lorca a Granada, Òscars 2016 i cinema: Sufragistes, Lejos de ella i Ida; homenatge a Ricard Bacaro

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Bé! Fins demà! un poeta i un escultor de Cornellà que els homes farà un esment. Però també parlarem de literatura amb un llibre que es diu L'última Confidencia de Hugo Mendoza i també de poeta engranada de la Ian Gibson i que musicarem amb els gitanos que canten a l'orca amb una cançó molt peculiar. Cinema. Farem un esment molt ràpid dels Òscars, perquè la semana passada no vam poder fer-lo. Ja és una mica un tema que ja ha passat, però com a mínim res. Comentarem com ha anat la cosa. Parlem de sufragistes, parlem d'una pel·li basió lejos d'ella, de la Sara Pole i parlem d'Ida, una pel·lícula polaca magnífica que el Jaume ha pogut recuperar i que jo també vaig poder veure en el seu moment. Cegados por el Sol, una preestrena que això també de tant en quant aquí el Jaume se'ns va als cinemes, el conviden com a gran crític de cinema que és i llavors a partir d'aquí... Home, perdona. El que l'exagerarà... Et codeixes amb el Jaume Figueres i amb el Gurina i aquesta gent. No acostumen a ser-hi gaire aquests. I de l'Ogust. Els envien a algú, no?, que els hi faci la feina. Sí, no sé, deuen enviar altres o els hi envien i ho veuen amb monitor. Però la sala de cinema, que és tot un goig, perquè és clar, a veure una pel·lícula amb tots els égits... És com s'ha de veure, bàsicament, com ha d'agradar. I bé, i també, doncs, tindrem una miqueta, doncs, com dèiem, pujarem la musiqueta d'un clàssic de Manzanita, El Verde que te quiero verde, i amenitzarem de fons amb un clàssic dels clàssics, que són els Conciertos de Brandenburgo, de Bach, el tindrem de fons, eh? Aquí, doncs, mira, mentre parlem, i així donarem en jun, ja que es diu en castellà, el nostre comentari, que començarà la Rosa parlant de lo tuyo y lo mío. Ah, doncs comencem ja, vinga, comencem amb música, que està molt bé. Clar que sí, clar que sí. Bé, és una obra de teatre, eh, de fet, és una obra de teatre, però molt especial. És tot cantat, és teatre musical, de fet, eh? Magnífic, m'encanta. Són 75 cançons en 75 minuts, diu el subtítol. I és la companyia de teatre... Ai, espera, es diu, té un nom divertit, ara tu busques... Ah, sí, con un canto... La companyia, con un canto en los dientes. És divertit, és molt divertit, tenen molt sentit de l'humor, eh? Són tres persones joves, els tres canten, hi ha un d'ells que també està tocant així una mica el piano, bueno, el piano electrònic, i acompanya música en directe, però bàsicament els que canten són dos, és un no i una noia que fan de parella, fan de parella, llavors tot el procés que té una parella, des que és la primera soledat, després es coneixen, l'enamorament, la il·lusió, tot és la parella a la parella, després tot el tema de l'estabilitat, després ja comença que si la gelosia, que si les crisis, no? Tot això, una miqueta la relació de parella, fins que, clar, bueno, ja veureu si arriben a trencar o no, això ja... Tot això de ritme, doncs, de pop, rock, granxeres, cop, la salsa, tot de música, o sigui, tot el diàleg és musicat, però tot de fragments de cançons, conegudes, perquè a més, clar, quan comencen a cantar, tu la majoria les coneixes, no?, o les saps, o les has sentit en alguna, algun cop, i, bueno, doncs, és molt, a veure, molt agradable, és una sencera molt agradable, ho fan molt bé, amb molt sentit de l'humor, tenen una posada en escena també, molt, bueno, molt fresca, perquè, malgrat que ells estan cantant, però, bueno, també van actuant, no?, i hi ha un sofà allà, que hi ha moments així, una mica més íntims, o que fan servir una amiguetes, que sí, parlant par telèfon, que sí, no?, i tal, que sí fan reflexions, que sí, bueno, pues està bé. Mira, hi ha fragments de cançons d'homocedades, per exemple, de Meccano, de Rocío Jurado, de Rafael, que la risa quan imitan a Rafael, bueno, és que Rafael és molt divertit, sempre, sí, sí, jo estic aquel, aquel, de Ana Belén, de Carina, Marisol, Quimés de Danza Invisible, Presuntos Implicados, Chenoa, Sakira, de Factor de la Fe, i les Flores Azules, Fangoria, bueno, és una passada, però tot el diàleg és cançons, són fragments de cançons, clar, estan molt ben parides, no?, que digui, perquè enllaçar, imagineu, crear la situació, i anar enllaçant només amb cançons, amb fragments de cançons, i que s'entenguin bé tot el que està passant, i veus l'evolució de la relació, bueno, jo penso que és molt creatiu, també, Déu-n'hi-do, molt bé, passes una estona molt agradable, van a estar a Barcelona, amb un teatre d'aquests així, petitets, i després estan fent una miqueta de gira, no?, pels teatres municipals, en aquesta ocasió jo la vaig veure a l'Hospitalet, que ho van fer allà al Teatre Joventut, però sé que, bueno, sé que estan fent una mica de gira, igual és qüestió de, mira, quan la facin amb un teatre així, municipal, pots intentar també, passen una estona molt agradable, molt agradable, molt agradable, molt agradable, a veure si arriben, amb un somriure, estàs tota l'estona amb un somriure, encantat, has portat el programa de Cornellà, precisament, doncs podria ser que vinguessin aquí, també, no? Sí, és probable, és probable, ja dic, estan fent una miqueta els bolos, no?, que dius. Sí, sí, fantàstic, Ja tenim una proposta. Molt bé, fantàstic, però una altra. L'altra, comenta'ns, doncs, aquesta pèrdua d'aquest, d'aquest, d'escultor i poeta cornellenc. Jo, a mi m'agradaria fer una petita relació, sí, probablement no m'heu vist mai gaire entusiasmat amb gravar programes i que s'escoltin per, per allò, com ja s'han realitzat, que estan penjats i que el link i no sé quantes coses hi ha, que es poden recuperar i tal. Probablement no m'heu vist gaire entusiasmat amb això sempre. Bé, de sempre que no allò. Però ves per on he descobert que hi ha persones que a partir d'aquesta possibilitat de les xarxes socials i de tot, doncs es poden recuperar a qualsevol programa, no?, i aquest suposo que també, el que estem fent ara i jo no sé com ho portes. No, per ràdio d'Esvern entres el que seria a la secció de, com es diu ara això, però bé, a ràdio d'Esvern.com accedeixes i pots posar qualsevol programa de Babilònia, de qualsevol programa. De l'any passat o de fa tres anys. Jo crec que sí, eh? Jo crec que com a mínim l'any passat sí, com a mínim, segons el... Doncs bé, una de les coses i explico això perquè la mort de Ricard Bacaro que és un artista de Cornellà, un poeta de l'art, se l'ha anomenat la Maria Palau, que també és de Cornellà i que el coneixia molt bé, exactament igual que jo. No va néixer a Cornellà, però sí que va venir molt aviat, es va casar amb una parenta la meva dona i tal, i llavors, doncs, bueno, que el coneixia tothom i tal. L'anècdode més... més punyent, no ni la més brillant, ni la més trista, perquè jo crec que hi ha dues coses que quan es va votar per la independència de Catalunya, doncs, aquest home va mostrar una alegria tan gran, tan gran, que tot i que anava en cadira de rodes perquè ja se li havia detectat el que en definitiva se l'ha emportat, no?, que va ser un tumor, doncs, d'aquests que no para, la veritat m'ha dit, però quina il·lusió viure el dia d'avui, no?, i això és el que m'ha quedat de més entranyable de la seva persona. Parlem ja de la poesia aquesta, que en definitiva és el que ell ha treballat moltíssim per qualsevol ciutat, vull dir, no només Cornellà, que també, doncs, hi ha, doncs, aquests poemes visuals que ell feia, doncs, i que moltes vegades són gegantins, no?, vull dir, que necessitaven grues per moure'ls, són unes, unes escultures, no?, que són immenses i que poden reflectir, probablement, inspirat del mateix Brossa, no?, que utilitzava les lletres i tal, ell utilitzava, doncs, elements d'aquests així, i tot gran. De tota manera, el que és cert és que és un home que es feia estimar, era professor, ensenyava art, també, estava... i el trobarem a faltar, no hi ha cap mena de dubte. Clar. diu, no volia defallir, fins i tot quan li van detetar això que explicava, no?, amb les energies i sovint els ànims sota mínims, entrant i sortint de l'hospital contínuament va fer un diari visual que, com ell intuïa, es va acabar convertint en el seu testament artístic. El va reposar la tardor passada, perquè tot plegat, això li va durar un any, no?, a la graderia Àmbit de Barcelona. Eren 34 obres d'una delicadesa extrema, inclòs quan se'n fotia descaradament de la mort. Tatxista Porta'm el cel era la peça que culminava el recorregut expositiu. És que avui arribar-hi còmode el cel. Tots els guanys de les vendes es van destinar a la lluita contra el càncer. Aquesta és una de les notes que ha posat aquesta entranyable mica. Perdoneu, però és que bé, vull dir... No, no, no, clar. Érem amics. Clar que sí. Parlàvem de cinema. Què et sembla la quina puc anar a veure? Em deia. Ell m'ho preguntava. Sí, demanava opinió, no? Era molt interessant. Clar que sí. La resposta. Clar que sí. És una llàstima, eh? És una llàstima que la malaltia s'emporti... A la gent que no hi ha gent tan interessant. Però és el que hi ha i ja està. La vida és així, dient, uns marxen i uns altres arriben i així, la renovació de l'espai. Per les gràcies. Bé, seguim parlant d'una obra, en aquest cas, de literatura. Jo us faré un comentari d'un llibre que he acabat llegir fa uns dies, un llibre, si més no, curiós, diferent, que és l'última confidència d'Ogo Mendoza. És un llibre d'allò més curiós. Són 800 i escaig de pàgines. És d'un escriptor novell que es diu Joaquim Camps, un escriptor valencià, que no sembla que sigui el primer llibre. A vegades t'agafes un llibre, el llegeixes i dius, home, a veure, doncs sembla que sigui que... No, no, doncs és un tio que sembla que ha portat tota la vida escrivint. És una mena entre thriller, comèdia, una cosa molt curiosa, molt estranya, que utilitza allò del McGuffin, famós, que utilitzava Hitchcock. Vull dir, el fet d'una cosa que jo espero i desitjo, que clar, vull dir, no diré res, però vull dir, que juga a la recerca d'aquest personatge, d'aquest Hugo Mendoza, i ja està, no dic res més. És un escriptor, Hugo Mendoza, que en teoria explico una miqueta a la prèvia, que tènicament desapareix, desapareix del mapa, és una persona que té una vida normal, escriu uns llibres de moltíssima vida, és una ficció de molt nivell, tant, diguem, a nivell lingüístic, com també de gran èxit de públic, i a partir d'aquí aquesta desaparició fa que es busqui un filòleg, un senyor que es diu Víctor Vega, que és un filòleg molt atractiu, tot sigui dit, que això és una cosa que marca la seva vida, entre cometes, perquè les dones s'enamoren sempre d'ell, pobra, també és un avantatge, que és una mica tranquil, a vegades també. Per tant, és aquesta línia delicada que em refereixo, que és un thriller, però també té moments de conya, i és una persona que està posada en una mena de submont també, per una sèrie de qüestions que ell fa, té una amiga que es diu Paloma, que és divertidíssima, que jo em sembli, jo és que jo em moro de riure quan parla, és una noia grassoneta, que passa de tot i no sé què, que viu en un convent, no us ho perdeu, per uns motius que tampoc explicarem, i que és una amiga d'una novícia, que li diu sort tecla, però perquè és un especialista en ordinadors, la monja, i llavors fa la conya, i llavors l'escandalitza sempre, li diu coses molt greus, no demana la monja, la monja escandalitza, i és divertidíssim, el joc entre ell, la monja, ella, és genial, i a partir d'aquí tot el que envolta aquesta recerca d'aquest personatge misteriós, que cada any envia un llibre, però que no l'envia ell, vull dir que sembla que hagi mort, però sembla com desaparegut, bueno, es posen amuns embolics, aquest nano, vull dir, apareixer la màfia russa, de tot per allà, és un terrabastrall absolutament fora de lloc, però tot això passa a València, vull dir, que em refereixo a València Capital, vull dir, que no estem parlant de cap lloc exòtic, ni molt menys, vull dir, no ho sé, a mi és un llibre que m'ha agradat moltíssim, però a vegades et trastoca, et deixa com dir, a veure què estic llegint, què significa això, no? Però bé, és un llibre fresc, és un llibre, crec que, per un costat, molt ben escrit, però amb una certa innocència, una certa immaduresa, que li dona aquest toc de frescor, el que li dona, perquè clar, potser el personatge aquest de la Paloma amb un segon llibre no el farà, perquè és massa bèstia, és massa burro, aquell personatge, no es pot dir d'una altra manera, no? Ara, jo he arribat a plorar de riure, vull dir, semblava boig, vull dir, rient sol a l'autobús, vull dir, semblava que estava, vull dir, que no és habitual que la gent rigui, la gent se va a ser ja, amb aquelles cares, no? I jo estava allà com, oh! Què li passa? Què li passa a aquest? No, perquè no podia evitar-ho, vull dir, per tant, vaig dir, deixo de llegir aquest llibre i llavors deixo un altre mentrestant. Però bé, molt recomanable, una lectura fresca i a la vegada, doncs, original, barreges comèdia, thriller, misteri, bueno, a vegades es parla de sentiments, bé, amor, no, no, romàntic, no, és d'aquella manera, és un romanticisme d'estar per casa. És que l'amor no es pot agafar, un cony. Sí, no, clar, clar, clar, no és una Barbara Carlin o una Mary Joaquin, o coses d'aquestes, clar, però sentit de l'amor, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí. No, no, no, no, no, no, no, no, però són personatges que tenen molta personalitat, eh, molta personalitat, i això és el bo, que a mi m'agrada, no, quan veus que es pots perfectament imaginar i dius, a veure, si es fes la pel·lícula, ell seria aquest, aquesta seria l'altra, no, és que perfectament ho pots fer, està molt ben portat aquest tema, però bé, recomanable, l'última confidència d'Hugo Mendoza, molt bé, el Joaquin Camps, anem nota, anem nota, molt bé. I ara anem a com a més profunda, Rosa, ell això, evidentment, és com un empaque, no, a l'Ian Gibson, no? A l'Ian Gibson, que és un hispanista, bueno, és un historiador hispanista, especial, bueno, la història de, sobretot de, bueno, de la Gràcia Civil Española, sobre Antonio Machado, per exemple, també ha escrit coses, però sobretot s'ha especialitzat en Federico García Lorca, poeta, autor de teatre, i, bueno, home polifacètic que va ser, de la generació del 27. Bé, doncs és un llibre que l'ha titulat Poeta engranada, una mica juga amb l'obra de García Lorca, Poeta en Nova York, doncs aquest és Poeta engranada, diu Passeus con Federico García Lorca. Sí. Jo ho recomano moltíssim, recomano moltíssim. Són nou passejos, que ell fa nou itineraris, a més, a tots, el ve acompanyat d'un mapa de la zona, eh? Ja sabeu, no sé, a tots els que heu estat, Granada és una ciutat preciosa, és una ciutat magnífica. Per tornar-hi 40 vegades. Sí, exacte, és per repetir, repetir, repetir. Meravella. Per exemple, un passeig per l'Alhambra, el titul aquest, per exemple, el titul Alhambra, jazmín de pena donde la luna reposa, que és un vers, de fet, és un vers d'ell, eh? Qué maco. Un altre és deambulando por la colina roja, que és tota la colina de l'Alhambra, un altre por el corazón de Granada, estudiante empieza con él, el dolor o la muerte me cerca en la casita, ja tot el tema aquest, eh? Sí, sí, sí. La ciudad de los Cármenes o Sant Miguel, patrón gay de Granada, és una estatua que hi ha amb una ermita. Ah, això no ho sabia. Sí, bueno, a veure, no és el patrón de Granada, no ho és pas, el que passa és que aquí juguen també amb això, no? És un poema que té García Lorca sobre Sant Miguel Arcángel, la figureta que hi ha en aquella ermita, és una ermita que hi ha al Sacromonte, i, clar, vestit tal com ha estat, amb aquelles faldilles, ensenyant la cama, i amb una mirada així una miqueta entre home i dona, Sí, com a andrògina, una cosa estranya, no? Exacte, juguen una miqueta amb això. Que bo. Sí, sí, doncs no ho sabia, veus? Exacte, o por los pueblos de la Vega, i és l'última ja en la ruta de la pasión y muerte de Frecogracía Lorca. A més, ve acompanyat també de la introducción sobre Lorca, de bibliografía, d'indicaciones prácticas, bueno, és una miqueta, no és un llibre de turismo, no és una llibre turística, sinó seguint una miqueta el que ara també està de moda, també una mica rutes com rutes literàries seria, no, una mica? Sí. Recordant, doncs això, llibres de poemes de Lorca o llibres de teatre, per exemple, mira, ell parla del tema que Granada, per exemple, utilitza molt el diminutiu, no, com a manera de parlar, o que és una ciutat que està una miqueta tancada en si mateixa, no, sociològicament i també físicament, territorialment, no? Ell allà s'ofegava, li encantava tornar a la ciutat de Granada perquè tenia la seva família, la seva infantesa, és on ell creava molt i escrivia molt, però clar, i allà una mica ofegat per una societat, no? O, per exemple, s'identificava molt amb els gitanos a Granada i al barri de Sacromonte que vivien molts gitanos i ells eren molt amics, tenia molts amics també gitanos, ells sempre s'identificava molt amb totes les persones que havien estat perseguides o que anhelaven posar aquella llibertat, aquella manera diferent de viure i de, bueno, poder ser feliç, no? O, per exemple, t'explica quan arriba a la plaça a la plaça de Mariana Pineda perquè té una plaça dedicada a Granada, Mariana Pineda és aquella heroïna que estava brodant la bandera, bueno, diu que la van detenir perquè estava brodant la bandera republicana. Sí, a mi se'm sona. Ella estava enamorada, ella era la Polamano, la nòvia d'un dels cabecillas dels republicans, que també els estaven buscant, i en canvi la van enganxar amb ella, però ella no va trair a ningú ni va delatar a ningú i, finalment, ella la van matar, o sigui, la van executar, Mariana Pineda, d'acord? És, bueno, llavors, en aquell moment, per exemple, quan arribes a la plaça de Mariana Pineda ell t'explica que l'obra de teatre de Gràcia Lorca va ser estrenada a l'estiu de 1922 amb decorat de Salvador Dalí i representada per Margarida Xirgo. Sabeu que la Margarida Xirgo és natural de Molins de Rei. Ah, això no ho sabia? És nascuda a Molins de Rei, sí. No ho sabia això, veus? Sí, sí, sí, que va ser la seva actriu fetitxe. Això sí que ho sabia. Continuament, bueno, totes les obres de l'Orca les feia a ella. I, de fet, els plans que tenia l'Orca quan ell a l'estiu del 1936 va tornar a Granada perquè ja se sentia una miqueta... Bueno, ja va esclatar la Guerra Civil i ell va buscar una miqueta el recursament o l'aixopluc de la seva família i va tornar a Granada. De fet, ell la intenció era de Granada anar cap a Cádiz i embarcar-se cap a Nova York i d'allà cap a Mèxic, una mica seguint les representacions que estava fent Margarida Xirgo a Mèxic. A Mèxic, clar. O sigui, ell tenia plans aquell estiu del 1936 però, mira, el van agafar i se'l van endur per a sonar i ja sabeu com va acabar tot, el tema del aconsellament i, bueno, que per cert, encara no s'han trobat les restes i hi ha una miqueta de conxorxa que no hi ha manera de trobar-ho, no? Bueno, parlar de, per exemple, dels teatres que han desaparegut de la ciutat, el Teatres Cervantes, el Teatres Catòlica, de l'Ateneu que era el lloc o el lloc indiscutible de la capital itària d'Andalusia o de la universitat perquè l'Orca va estudiar dues carreres, va estudiar dret i, a més, va estudiar també filosofia i lletres. O una cosa molt interessant, Xesco, que des de aquí vaig pensar amb tu, bueno, amb tots nosaltres, que ens agrada anar a visitar obres i tal, quan fa el recorregut per la catedral, per la Capilla Real, que és on hi ha les tombes d'Isabel i Fernando, les reis catòlics, eh? Doncs no molta gent sap que allà hi ha una admirable col·lecció de quadros, que és la, bueno, tots els granadins que els agrada molt a l'art ho adoren. Mira, us dic exactament perquè val la pena perquè això no se sap molt. Mira, són diversos que... Però està a la Capilla pròpiament? A la Capilla Real, sí, a la Capilla Real i estan exposats allà. Sí, sí, sí, sí. Un dia. És, mira, bueno, desde la Capilla Real pasamos a la Sacristia que contiene una admirable colección de quadros, muchos de los cuales pertenecieron a Isabel, a la reina, eh? Diu, hay que destacar las dos obras de Roger van der Weyden, Una piedad y Una natividad, la exquisita oración del huerto de Botticelli, creo que mucha gente ignora, diu, entre parèntesis, Liam Gibson, diu, creo que mucha gente ignora que hay una obra del maestro italiano en Granada. I tant, ni ho sabia yo. Sí, sí, sí que está. Yo vaig anar a Granada, bueno, a ver, yo soy de Granada. Claro. Ya, ya lo dije. No es nota, bueno. No, no, que va. Bueno, soy de Quadix, pero claro, en Quadix, y de nada están a un pas, ¿no? Y yo diría que sí que el se viste cuando me voy a estar a la cátedra la última vez, a la Capilla Real. Yo seguro que no voy a entrar. Vaig a la Capilla pero no voy a entrar a la Sacristia, seguro. Sí, sí, sí. Y después ni han cinco preciosos cuadros de Hans Menling, entre ellos La Virgen con el Cristo Muerto, de Soberana Belleza. ¿Qué me dices? Y lo extraordinario también es el retablo del tríptico de La Pasión de Dieric Boats. Nemi, ¿no? Y podemos tener la seguridad de que Lorca conocía muy bien estas obras, ¿eh? Ondía, quina maravilla, ¿no? Sí. Además que son aquellas obras dramáticas, ¿no? Absolutamente, ¿no? Ostras. Claro, eran del... Pues quina rabia. Vaig a estar y no vaig a entrar, vaya. Es una guía muy interesante de la ciudad de Granada. Et parla que es la ciudad de los cármenes, ¿no? Ya sabeu que los cármenes son aquellas casas que es en un jardín interior, en un patio interior, ¿no? Como el que surta a la Ronyatrosita a la Soltera, ¿no? O el Lenguaje de las Flores. Amb aquests jocs d'aigües, ¿no? Es precioso. En petitonet. Som como un alhambra en petit. Sí, sí, sí. La gente vive allà de manera recogida, ¿no? Però a la vegada tenen els espais per mirar cap a l'exterior. Tenen com una atalalla, una torre, un lloc on sempre pots mirar cap a l'exterior. I tot el tema de, bueno, els cármenes és que s'han de veure, s'han de visitar, eh? Tot el tema del Baixín, que és on estan els cármenes. És maquíssima, jo. Sí. o per exemple a la huerta del Tamarit, que és una huerta que hi havia al costat de la huerta de Sant Vicente, que havia estat de la seva família, la huerta de Sant Vicente. És, bueno, jo, què us vaig a dir, no? És una passada, no? I més si ja coneixes una miqueta la zona. I després és molt maca també el recorregut que fa per a los pueblos del Poeta Diu, que és la vega de Granada, que és la vega és molt fructífera, és molt bona per a l'agricultura i té molt bona producció. A més, són uns paisatges molt macos i segons els miradors que n'hi ha, veus o ve tota la vega, no?, amb tots els conreus, amb tot el paisatge de camp i de muntanyes i així, o veus l'alambra, no?, també veus la serra nevada i veus... És que Granada és de contrastos, eh? I arriba fins a Moclin, que també és una preciositat, també, no? Sí, sí. Bueno, jo de debò que ho recomano molt. En el llibre menciona, clar, moltíssima gent que va tenir, o bé que havia estat per Granada com Richard Ford o Washington Irving o també gent que havia coincidit amb Falla, no? Ai, perdó, amb l'Orca com Manuel de Falla, Angel Ganivet, després Issa Albéni, Juan Ramon Jiménez que també s'havien conegut, José Ortega Gasset, Juní de Ors i Damaso Alonso ja posteriorment, no? Bueno, és una miqueta tota l'ambient que hi havia també a la ciutat, no? I entendre, entendre també tota aquesta sensibilitat de l'Orca, no? Des de la seva infantesa, fins i tot t'explica la família de la casa de Bernal d'Alba, aquesta obra, t'explica que la família existia de debò i en part era una part d'aquesta família era família de l'Orca. No era exactament tal qual, no? L'habidua només amb noies, amb filles femenines, sinó que però sí que hi havia un familiar que més vivia en el poble a Preclar. Ell havien nascut a Fuente Vaqueros, després havia viscut durant una temporada també a una ciutat que seia asquerosa, però que després li van canviar el nom i es diu ai, Villarrubio. No, però no ve d'aquí, tenia una altra significació, no volia dir d'alguna cosa de Hasik, sinó venia del romà, del llatí, que significava una altra cosa, terra de no sé què, blanca o no sé què, no? I clar, al final la gent li va canviar el nom. O és que la gent, el domini potser el millor del llatí, vull dir, clar, li va canviar el nom total. Clar, de on eres, asquerosa, no? No sé, no? És com allò que dius, no, de no sé què, dius, home, clar, si el de Villa Conejar no passa res, però és una villa de conejos, dius, no sé, no? És estrany. L'explicació dels noms aquí no se sap mai, no? O, per exemple, el divan del tamarit, mira, només un, és que clar, també ho va intercalar amb algun fragment de poema o així, no? De poemas. El divan del tamarit, clar, és molt, són nomenclatura àrab, d'origen àrab. Diu, en àrabe significa jardín de los dàtiles. Anda. Sí, diu, i lo tuvo en cuenta el titular divan del tamarit, ell té també una col·lecció de poemas que es diu divan del tamarit. Diu, su homenaje a los poetas de la Granada musulmana. Ell s'identificava molt sempre, amb totes les persones, ja dic, rebutjades, expulsades, i ell era molt crític perquè Granada, la ciutat de Granada, no sé si encara es fa, però quan ell vivia encara es feia, se celebrava la toma, la toma de Granada per los reyes católicos, no? Això vol dir l'expulsió dels musulmans en tota la represió que això supusava. A Granada això aquesta festa era molt polèmica i Lorcau tenia claríssim que ell estava en contra d'aquesta festa perquè va ser una expulsió a la bestia, no? Una represió a la bestia. Doncs és un homenaje que divan del tamarit a los poetas de la Granada musulmana i en una de sus composiciones que es titula Casida de los ramos, alguns han querido ver una premonició de su muerte i Albert diu així, no? Por las arboledas del tamarit han venido los perros de plomo a esperar que se caigan los ramos, a esperar que se quiebren ellos solos. Bueno, una miqueta excepción. Sí, sí, sí. És molt maco, eh? Molt bé. Ja tornaré a portar al Carlos Cano que té musica d'aquesta divan del tamarit. Ah, vale. Ja ho tornaré a portar. Ho vaig portar fa temps però ho tornaré a portar. Clar que sí. Però bueno, el que farem ara, si et sembla Rosa, és escoltar una de les cançons potser més vinculades, no? Amb un dels poemes més coneguts gairebé, no? A nivell de la música. És un doble CD, ja has vist. És un doble CD, exacte. cantan a Federico García Lorca. Camarón, Pata Negra, Lole i Manuel, Digo Carrasco, Manzanita. Alguna cosa de Morente. De Morente, també exacte, d'Enrique Morente i tal. Bé, doncs el que farem serà escoltar Manzanita, que és potser la cançó més coneguda. Vinga, una més alegre també. Clar, també. I que serà aquell Verde que te quiero verde. Escoltem-lo. Sí, sí. No me lo recuerdo. Verde que te quiero verde. Verde, viento, verde, ramas. El barco sobre la mar, el caballo, la montaña verde. Que yo te quiero verde. Con la sombra en la cintura, ella sueña en su baranda. Verde, soja, negro, pelo, su cuerpo de fría plata verde. Que yo te quiero verde. Sí, sí. Yo te quiero verde. Ya, ya. Yo te quiero verde. Compadre, vengo sangrando desde los puertos de Cabra. Y si yo fuera mojito, este trato lo cerraba verde. Y que yo te quiero verde. Compadre, ¿dónde está? Dime, ¿dónde está esa niña amarga? ¿Cuántas veces la esperé? ¿Cuántas veces la esperaba verde? Que yo te quiero verde. Sí, sí. Yo te quiero verde. Ya, ya, ya. Yo te quiero verde. Verde, que te quiero verde. Verde, viento, verde, ramas. El barco sobre la mar. El caballo, la montaña verde. Que yo te quiero verde. Sí, sí. Yo a ti te quiero verde. Ya, ya. Yo a ti te quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde. Yo a ti quiero verde, esperanza, oi? Exacte, sí, sí. Una cançó preciosa. A mi sempre, mira que fa temps aquesta cançó, eh? És una cançó que té com 30 i pico d'anys, també, i que sonava ja abans, no? I que és una fesa preciosa, preciosa. Sí, continua, continua. És una gran classe. Molt bé, doncs ara seguirem escoltant alguna més, alguna d'aquestes magnífiques cançons, eh? Així de fons, si et sembla rosa. Sí, sí, a mi m'encanten, sí. I escoltarem, i mira, el Palmeo i tal, doncs mira, parlant de Camarón, Casida de les Palomes Oscures. Ole. Am o no? Clar que sí. Ole, vinga. No, no, a veure's el que diem, no? Vull dir, s'ha de reconèixer els cantants, no? Vull dir, els cantaors, eh? Com Déu mana, no? Vull dir, és una cosa d'aquestes que a mi... I potser la gent que potser, és com tot, jo crec que qualsevol persona, sigui catalana, gallega, asturiana, d'una igual, ho sent, eh? Vull dir, és la cosa que entra. I aprecia que realment sí. Amb aquesta línia, però encara i així, jo sempre dic que és una cosa que potser a lo millor, la gent que a lo millor portem, a lo millor un bagatge, o que sincerament, quan amb la infantesa, perquè jo escoltava Can Tejón, quan era petit o net, però el meu avi el posava, el meu avi li agradava, i Canadejas del Porto Real i tot això, sembla que no, però són coses que et donen una mena com de visió, potser diferent, no? I una vibració especial. Exacte, no? I una sensació, no? Llavors, a mi, quan jo sento el Miguel Poveda, on aquesta gent que es deixa anar d'aquella manera, a mi se'm posen els cabells de la punta, no? Ara, tampoc caure amb la xabacaneria, no? També perquè hi ha molt, molt, molt, molt, molt flamenquito, que dic jo, no? I molt rumberito, que no té cap gràcia, com també hi ha cantautors que no tenen cap mena de gràcia, siguin espanyols, catalans, o, menteneu que vull dir, que tot amb la seva justa mesura, no? És el que s'ha d'intentar, sempre a buscar. És el que s'ha de dir, és qualitat. Si hi ha qualitat, hi ha sentiment, hi ha cultura, hi ha cultura, i és una cosa de valor, doncs s'aprecia, sigui vingui d'on vingui. Exacte, per això és una cosa que ha de venir. Bé, farem un esment molt ràpid, Jaume i Rosa, del que serien, doncs, els Òscars, no? Molt per sobre, perquè, evidentment, aquí hem vist pel·lícules, hem vist pel·lícules. Bé, la guanyadora va ser Spotlight, em sembla que semblen la visió, Spotlight, eh? La millor pel·lícula. A mi em va sorprendre que guanyés aquesta pel·lícula, eh? Perquè és un gran homenatge al cinema de periodistes, és todos los hombres del presidente, totalment, però, vull dir, amb una revisió molt més elegant, un plantejament. És una pel·lícula que jo considero tremendament correcta i magnífica per guanyar aquest element i li van donar aquest element. Per tant, és el que hi ha. El Renacido, el David la va veure, em sembla, i no és una gran pel·lícula. És una pel·lícula que potser va anar molt més cap enllà perquè va ser el millor director, però bé, i el millor actor, a l'hora de dir, cap, però diuen que està magnífica, aquí no podem opinar al respecte, però sembla ser que sí. Segur que sí. Sí, sí, segur, segur. A més, ho mereixia després de quatre o cinc cops, no?, per altres pel·lícules. Potser que feia millor paper, el millor. La Brie Larson, que diuen que això de l'habitació està molt bé. Diu que està magnífica, amb aquesta peda de mare, és una mena de mare coratge, em sembla, no? No em vull equivocar, o no sé de què va el tema, però es veu que... El tema és una mica... En tot cas, no ho tinc, però és que, bueno, tota la pel·lícula passa en una habitació molt petita, una molt petita, llavors hi ha unes sintonies amb el petit salvatge, el trofó, veure com m'educo, com... En fi, no ho sé, una cosa tota... Però que li mancaria, pel que he pogut esbrinar, li mancaria contingut del perquè de tot plegat. Es veu que és bastant... Vull dir, la situació, si la prens com a vàlida, doncs et pot funcionar, però diríem que no hi ha prou elements per agafar-la com a vàlida, i llavors es veu que rasca una mica. Una mica tramposa, vols dir? Això mateix, li queda com una mica falsa. El millor actor de repartiment va ser Mark Rylans, per al Pont dels Espies, ho fa molt bé, eh? Previsible. Sí, previsible, a mi em va agradar, però clar, però també en teoria li van de donar l'aquella, el Schwarzenegger, ai, no, el Schwarzenegger, el Cui, el Rambo, com es diu, ara no em surt a paraula, el Silvester Estalón, que li van donar als Lobos d'Or, com a millor actor secundari, van dir, ja tens prou, perquè es trobar el paper que és terrorífic, el que fa amb aquesta que es diu Crit, la llegenda de Rocky, perquè ha fet una mena com de revisió amb el que ell fa d'entrenador i tal, per un nou Rocky, i es va agafar un paper horrible, però bé, com per tot el que ha comportat a nivell econòmic per a la indústria de Hollywood, li volien donar. I l'Alicia Vikander, com a millor actriu de repart, a la Xica Danessa, que aquesta el Jaume sí que l'ha vist, jo no l'he pogut veure encara, i sembla que també s'ho mereixia, que fa un paper de partener molt interessant al seu costat i que val la pena. Per últim, destacar, ara Jaume, destacarem solament els 5 Òscars, els millors efectes secundes, especials, tot això, per Mad Max. Que ja estàs molt d'acord. Jo per els efectes secundaris, ai, per els efectes especials i de això i tal, estic d'acord. Ara, com a pel·lícula nominada millor pel·lícula i millor director, en absolut, en absolut, vaja, em semblava una bajanada, que venti milers de pel·lícules americanes en un any, Mad Max 4, sigui una pel·lícula nominada en millor direcció. Em semblava una bestiesa, però bueno, però amb efectes ho mereixia, eh? Jo vaig comentar que el so és brutal, el muntatge també, perfecte. I per últim, la millor pel·lícula estrangera, Jaume, el fill de Saúl, que tu la vas deixar com molt bé, aquesta pel·lícula. És que és el bo i millor que he vist aquesta temporada, eh? Vull dir, vaja, és molt bo, et podrà agradar o no, això ja... No, no, clar, evidentment, però és molt bo. I em sembla que el fill, i va guanyar la millor pel·lícula d'animació, va guanyar del revés, Rosa, em sembla. Sí, jo ho anava a dir, no tu n'oblidis de dir del revés, sí, sí, Inside Out, sí. Exacte, que és una meravellosa, eh? Jo crec que molt bé guanyada també, eh? Sí, molt bé, molt bé. És una pel·lícula que serà un clàssic, ja, bueno, ja ho és. És una pel·lícula que és... Que jo la vaig recuperar amb DVD, que tu m'ho vas comentar, i la vaig veure farà un mes aproximadament, o un mes i mig, i em va semblar una pel·lícula original, com poques, magnífica, eh? Aquell món, vull dir, interior... Sí, el cervell, el cervell, no? Vull dir, tan colorit, tan original, és magnífica. Sí, sí, el cervell amb els sentiments, els coneixements... Exacte, les coses, totes les coses, com es creen els records... Senyora, és que em sembla... Com interactuï, està tot tan lligat, però amb aquells fills tan prims que es poden trencar, i que ens hem de cuidar... Exacte, no, no, no, no... I saber què tenim en el cervell, no? Que segons que estigui al mando, el comandament de la nau... Potser la cosa que es pot anar... Pot anar la cosa... Com un posat d'una altra, no? Sí, sí, sí. Molt bé, molt bé. Hem de gustar trucar per l'altre, diré. Molt bé. Jaume, hem de parlar de sufragistes. Sí. Bé, sufragistes. I mira que veia aquesta setmana, aquesta setmana, doncs, dedicada fa dos dies al... A la dona. Bueno, hi ha BCS, al final dels Coen, va guanyar algun... No, és que no estava nominada, eh? Ah, no estava nominada. No estava nominada. No. Ho comentarem ara, si d'acord a la BCS, ho comentem, sí. A la BCS... Bueno, comenteu si voleu abans la BCS. La Rosa, ella, no dic què va passar amb la Rosa, que ella m'expliqui. No n'hi ha igual. El Xemes parlarà de la BCS i la Rosa parlarà també de la BCS. Al principi de la pel·lícula. Si més no... És com va arrencar la pel·lícula. Si més no, aquella arrencada, no? Clar. Sí, bé, a BCS, jo penso que estem en la línia dels germans Coen, eh? Jo crec que sorprenen sempre. I en aquesta pel·lícula, tot i que passa dins una normalitat tan gran, no? Sí. Que et va passar el que et va passar, eh? Vull dir... Doncs jo crec que no. Jo crec que supera. Jo, per exemple, la pel·lícula que recordo, que a mi em va dir, home, aquesta sembla que és la del... Joss Clonés amb el trio aquell que cantava i tot allò. Oh, brother. Oh, brother. Oh, brother. Va superbé. Oh, genial. Per això, que jo, aquella potser no tant com altres, que veritablement les valoro molt bé, no? Llavors, jo penso que aquests senyors ja, seriosament, ja ho han dit pràcticament tot, i van cap a un camí més així, més desenfadat... Més lúdic. Més lúdic, i però te les aniran posant, eh? Vull dir, perquè déu-n'hi-do el retrat que fan de Hollywood dels anys 50. Déu-n'hi-do. és per apuntar-s'hi. I, a més a més, vull dir, que suposo que n'hem sentit a parlar moltes vegades, que si un actor el treien d'aquí i el posaven allà i allà no volia res, o no ho lluïa perquè no sabia parlar, o perquè la discussió, per exemple, que ha existit amb el John White, que sempre s'interpreta ell mateix, no? Doncs és un fet que anar a la pel·lícula aquesta ho planteja i fa prou gràcia. El Ralph Fiennes, que també allà vol agafar, o l'obliguen a agafar un actor, i aquell actor, no, és que ni pata a punt, no? És que el Ralph Fiennes, amb un paper així una mica més de comediet i tal, i això és molt bo, perquè jo de la Notel Budapest, que ell era el principal, ho feia de conya. Era una mena de... És que, no sé, amb una capacitat, és un tio, camaleònica, i m'encanta aquest pavo, eh? És bo, és bo, és molt bo. Sí, sí, sí. Bé, val a dir que la principal aportació que fa és sintonitza amb el paper de mediador. El gran protagonista fa com de... Vull dir, que tot vagi bé. Sí, entre els productors, els estudis... Ah, això mateix. El productor, que és el que endreça tot el que... es desendreça d'una manera natural, perquè el món és bla, eh? Clar. Llavors, això probablement no és massa nou, però, caram, com ho tracten ells, doncs acabes que dius, ostres, tu, potser ja ho sabia, això, però reflectit d'aquesta manera, i sobretot les tres o quatre seqüències que fan de diferents gèneres cinematogràfics, són boníssims, eh? Allò, osti, com llueix amb la pantalla actual i tal. Diguem-ne que penso que és una pel·lícula que agafarà mesura, valorts, amb el temps. Bueno, perfecte. Ho crec, ho veig així, eh? La veritat em va sorprendre molt agradable. A veure, fantàstic, doncs mira, pel·lícula recomanable. Els sofregistes, també, Jaume, que és una pel·lícula que hem pogut veure tu per una banda i per la meva, eh? Comença, comença. Em feia molta gràcia veure aquesta pel·lícula, perquè l'havia sentit a parlar molt bé d'ella, no? Diu, oh, que ben fet, està-hi, evidentment. Està molt bé. Si l'agafes, sí. Si l'agafes, és el punt de vista de com està realitzada, és genial. Vull dir, aquell... Gairebé és blanc i negre, tot allò, eh? Vull dir, perquè... Perquè de la manera que viu aquella gent, doncs veritablement no... Després en parlarem de blanc i negre d'una altra pel·lícula. I llavors, el que sí que em va semblar és que hi havia com una preocupació més interessant per mostrar l'acció individualitzada en detreniment del col·lectiu. Clar. Clar. Llavors, aquí, i em va agafar una mica, dic, ei, que estem del llei del silenci del senyor Cazan, vull dir, una mica em va fer pensar en tot això, no? Clar. I la veritat és que si vols ser generós, doncs no et costa massa, perquè és el que diem, està molt ben feta, és un fet històric, vull dir, no hi ha cap dubte que... Sí. Qui està a la resistència no pot deixar de costat, doncs, una intervenció directa i eficaç, i això ho contempla la pel·lícula. Sí, sí, sí. No estaríem parlant de terrorisme, però sí d'accions directes que, pel cas, ve a ser el mateix. A posar, en definitiva, en situació difícil, doncs, en els que governen. Clar. I aquí sí que està vestit ben, molt ben vestit està els que porten el govern o els que han de protegir la pròpia nació, no? Allò està molt bé, perquè el que porta el tema ja ho sap, diu, això guanyarà. Sí o sí. Bueno, però encara que ho denega, eh? Sí, sí, ho denega, però... Hi ha una... S'escolta, vull dir, escolta, però després la pressió que pròpia del propi poder fa que es digui que no. Llavors, clar, una cosa que semblava, no dita i feta, però que ja està a la porta molt oberta, torna a tirar enrere, no? És aquesta lluita pels drets, no? Lògicament, de la dona, no? Sí. Que es garrifa, perquè després del final de la pel·lícula de tot, que no és el final, sinó dels títols de crèdit, no? Vas veient la història dels països on les dones han pogut votar. Sí. I acaba dient, Aràbia Saudí, 2015, encara s'està plantegent que la dona pugui votar. Clar, és que dius, ostres, que és una cosa que és de l'any 1912, però que portem 100 anys després i encara estem igual a certs països. Vull dir, és molt fort. És terrible. És terrible, vull dir, amb certes... Bueno, ja ho sabem, no és cap misteri, però la situació de la dona en certes societats és terrorífica. Sí, o fa poc, també, en quin país comentàvem que és l'Iran? No sé, vam fer un reportatge... Per allà, segur, aquests... Irán, Afganistan. Sí, que una dona embarassada, o sigui, soltera embarassada... Sí. L'Afganistan, és això. Era un delicte. Era un delicte. És un delicte. Potser l'apidaven i tot. No, no, penso que parlàvem d'Iran, eh? Ja pot ser, ja pot ser. Ara no me'n recordo del país. Res, fa una setmaneta o dues que ho estaran... No ho vols veure, però sí que l'estaven anunciant. Estan patonejant-se, aquests dos països, en quant a mecanisme. Aquests elements, està claríssim, no? Sí, sí, que fa... Ho se celebra en un altre, vull dir. A mi realment, ja et dic jo, per fer un comentari, jo estic d'acord amb el que dius, Jaume, vull dir, jo crec que el paper que fa la Carrie Mulligan, que és la noia principal, és absolutament exquisit. La directora, es diu... Deborah Gravin, em sembla que és, és la primera pel·lícula que fa la segona, eh? Vull dir, ha fet telesèries i tal, però la percepció que tens, com dius tu, és que és una miqueta... És com un cinema classicot, podem posar en aquesta línia, que recorda el cinema anglès, que també hi ha una sensació de... No diré un Mike Leif, o aquests directors que són tan realistes, o Ken Loach, no, ni molt menys, però que és una pel·lícula d'època molt ben portada, és veritat que destaca en les individualitats d'aquests conjunts, però les escenes, que jo crec, sobretot d'ella, d'aquella intimitat amb el seu marit, aquelles mirades, aquelles vergonyes que generen aquestes reaccions als atemptats, vull dir, aquesta visió de com unes dones tenen els sants ovaris de sortir i crear, posar amb solfa a un país sencer, jo crec que això és admirable, vull dir, tenint en compte la situació de l'època, és veritat, és que és això, perquè, clar, és un element que jo crec que el cinema, jo no recordo he vist mai això al cinema, i crec que és una cosa que, ostres, vull dir, si és una lluita, la lluita, bueno, callo, que a mi jo encara em tira que soc interrogista, però... És aquesta espai clàssica que tenim. Exacte, no?, però vull dir, abans era normal, és a dir, a temps no fa posttransició, si calia la lluita, es feia la lluita per aconseguir les coses, ara és com tot políticament incorrecte, no?, vull dir, sortir als carrers i dir, doncs mira, si amb foto de bufes amb, jo què sé, amb un senyor, amb un policia, doncs mira, ara, no?, tot això és a l'emordaza i tot això, home, és que hem donat uns pasos enrere, eh?, vull dir, em sembla que, bueno, que és això, és molt curiós, no?, aquelles medalles, no?, que es posen quan passen per la presó, no?, és a dir, és que és l'orgull de lluitar per una causa, no?, i la causa és tenir dret a decidir, és que això és meravellós, vull dir, no sé, però és el que diem, és aquesta presentació, ara, tu tens molta raó que hi ha coses una miqueta ensucradetes, eh?, que això és fàcil, com, passem-hi per sobre, no és ser caminant una, sí, per exemple, l'estima per un fill és molt potent, llavors això, doncs, eh?, passa així, perquè és que la normativa és que si no dons el dol de pit, no tindràs, l'avantatge és pel marit, també és, exacte, jo veig un toc excessivament dramàtic la decisió que pren el pare, i allà em sembla que dius, ala, ara anem a buscar la plorera, no?, això sí, aquestes coses dius, t'has passat a quatre pobles, que també era realitat això, però no, ja pobra, ja no pot passar més penes, pobreta meva, per a sobre, fota-li això, ah, vull dir, no direm les coses, perquè si no és molt així, no?, però dius, és molt fàcil, però la pel·lícula val la pena, eh?, molt bé, tot el matratge està tot molt ben controlat, i molt bé, eh?, fantàstica. Lejos d'ella, Rosa, parlem de Lejos d'ella i d'Aida, possiblement, no crec que tinguem molt més temps, però Lejos d'ella, Rosa. Sí, no, a veure, és una pel·lícula, em va fer gràcia, l'he vist amb DVD, perquè és una pel·lícula que ja té, no molts anys, però bueno, per això és el DVD, és del 2006, per això és el 2006, sí, no, em va fer gràcia, perquè la vaig veure que el tenia, no sé si en un mercadillo, un mercadillo d'aquests, i vaig mirar, no la coneixia aquesta pel·lícula, però quan vaig veure que la dirigia la Sara Pola, i dic, mira, la queda, no la compro. La Sara Poli, recordo que és la, diu, que, bueno, protagonitzava, feia d'infermera, a la vida seguida de les paraules, de la Isabel Coixet, ella era la... I la vida sinmí, no? I la vida sinmí, crec que també, sí, sí, segur, segur, segur, jo la recordo més amb la vida sinmí, que no, que estava magnífica. Doncs aquí ja és la que és la directora de la pel·lícula, les actrius són la Julie Christie, Olimpia Dukakis i el Gordon Pinson. Aquesta pel·lícula va tenir també dues nominacions a l'Òscar, no sé si, però no la va aconseguir. Bueno, és la història d'un matrimoni, no massa gran tampoc, però que amb ella li han diagnosticat un Alzheimer, d'acord? O sigui, que de mica en mica, pues, anirà perdent facultats. I clar, el que té molt clar, que és la Julie Christie, que ella no vol ser una càrrega pel seu marit, ella no... no... I a més que ella també sap que serà en situacions molt dures, no? Perquè ella perdrà moltes capacitats. Jo aquesta l'he vist, aquesta pel·lícula. Digues, tira-te'n. I ella decideix que no vol, no vol viure aquesta... aquests últims dies així a casa, i ser aquest càrrec, no? pel marit, sinó que el que vol és ingressar en una residència especialitzada, bueno, en una residència, doncs això, no? O sigui, ella voluntàriament, eh? i sí, sí, és tot el procés aquest, que des que trien aquesta residència, i ella, doncs, bueno, marxa, a pesar de la voluntat del seu marit, perquè el marit no vol, ell diu, home, no marxi, jo ja et cuidaré, jo ja vull estar, i no em deixi sol, d'alguna manera, però, bueno, ell insisteix, no tant per la soledat d'ell, sinó que, bueno, ell pensa que sí que la podria, i que, bueno, que han estat junts, i que voldria que continuessin junts, però, bueno, és més el pèr sobre la decisió d'ella, eh? Que ella vol que, bueno, vol ingressar en aquesta residència, i a partir d'aquí, doncs, ja que s'encarreguen d'ella. Que s'encarreguen. I és la relació d'ells dos, des que ella també ingressa, si està més, no més conscients si se'n recorda, si no se'n recorda, els interns, un senyor també que no pot parlar pràcticament, la relació llavors entre la dona, l'esposa d'aquest senyor, d'aquest altre intern, i aquest, el marit d'ella, no?, que també, doncs, es comencen a veure una miqueta, bueno, està bé, és curiós, no és, una mica seria l'antítes, dieu, la part oposada d'aquella pel·lícula que es deia, ai, ara no recordaré, ai, Amar. Ah, sí, de Amar de Janneke. Amar de Janneke, que era tot, Amar, Amar, Amar, això, que era, era, també d'igual un matríboli, més o menys d'aquesta edat, i ella, ella anava perdent també moltes qualitats físiques i psíquiques, i era la càrrega que va suposar per a ella, per a aquest senyor cuidar-la, eh, cuidar-la. Veus, són les formes molt diferents de resoldre una situació. Exacte, la polei és tan potent que el Janneke? No, és més lleugeret, és més comèdia. Perquè és que el Janneke, ja sabem com és el Janneke. No, home, el Janneke, a més la situació és molt dura. Exacte, exacte. A casa, allà, amb aquell familiar, que és que ja no es pot moure, ni difícil i tot, i el marit ha d'estar contínuament allà, és, és un desgast impressionant. potentíssima, potentíssima. Aquesta és més suau, és més, això, és... Aquella mort, el Janneke, jo crec que també amb el temps, queda com una mica petitona, aquella peli, no? Sí, no acabes de veure una mica massa argumentat tot. No acabes de tot, però jo crec que si s'hagués passat encara una miqueta més, hauria sigut encara molt més evident tot, no? Que s'ha de ser evident i s'ha de ser clar, amb aquest tipus de malalties i el que passa, però és el que diem, a vegades, no? vull dir, et frapa, no?, aquest tipus de pel·lícula. Jaume, ens queda, re, cinc minutets, parlem d'Ida, i després ja l'altre dia parlem de Cegados por el Sol, o si tenim temps, si podem comentar. Sí, que l'estrenarà aviat, eh? Bé, doncs, Ida és aquella pel·lícula que de tant en tant un troba, que s'havia escapat quan es va estrenar, no? És del 2013, i la veritat és polonesa, el que la dirigeix és el senyor Pavlovsky, i llavors aquí tenim, doncs, una monja que està a punt de, de, bueno, de fer els vots i de transformar-se ja per tota la vida, doncs, amb una persona al servei de Déu, no?, identificada totalment, i llavors, doncs, li arriba, doncs, una proposta per esbrinar, doncs, qui és ella d'on ve, i en definitiva se'n porta una sorpresa, perquè ella és filla de jueus que van estar molt maltractats a la guerra, i llavors, el que, el que acaben fent tant ell i una tia seva, doncs, és esbrinar què va passar amb els seus pares. La veritat és que veure una pel·lícula com aquesta és un goig a nivell estètic, i això, només per això ja la valores extraordinàriament, però és que, a més a més, tota la pel·lícula és un recital de situacions que són extraordinàries, totes elles, no?, sobretot, jo diria la part final quan, d'una manera prou clara, acabes esbrinant que el que els hi passaven als polonesos jueus, igual que els jueus de molts punts del món, doncs, és que els hi prenien tot el que tenien, punt, i a més a més, perquè no els hi poguessin tornar a recuperar per allò d'errades d'una maquinària que es va establir, doncs, els mataven i els enterraven, però en un punt secret que era impossible trobar-los. Jo penso que amb això està dit tot, vull dir, quan arribes a anar a aquesta... Sí, sí, amb aquesta línia, ja no... Dius, això és tolerable, totalment. Però jo vull destacar d'aquesta pel·lícula d'Aida, bàsicament, bueno, jo recordo, la tinc una mica llunyana, però sobretot, com, és a dir, com mou la càmera, és a dir, la pel·lícula com es mou, quin tempo té, quina situació, vull dir, no hi ha pressa, és una pel·lícula curta que dura 80 minuts, no?, però que recorda moltíssim el cinema clàssic pol·lac, no?, vull dir, aquesta forma de fer aquest blanc i negre tan, tan, tan contrastat, no?, no sé, a mi em va generar, vull dir, a vegades, no podem parlar ni molt menys, perquè és un altre concepte, no?, però no podem buscar, ai, déu meu, com es diu aquell de Díaz-Irae i de... aquell era suec, eh?, el Dreyer, sí, no, no, no estem parlant del mateix, però és aquesta concepció nòrdica, és aquesta manera de fer un cinema, que a vegades, vull dir, no és que sigui del mateix país, ni molt menys, no?, però té aquesta percepció, aquesta mena com de fredor, a vegades, no?, és un cinema... El fred domina d'una manera total, total, vull dir, i jo crec que aquesta part tècnica és la que a mi em va enamorar, aquesta part, diguem, purament, aquesta postura, no?, que agafen aquests directors d'allà, a mi em sembla, d'una categoria, tenen un ritme diferent al nostre, al cinema espanyol o al cinema francès, hi ha una cosa que no sé explicar-la, però... Díaz-Irae, Díaz-Irae, allò és espiritual, totalment, allò és espiritual, no, però dic la percepció, vull dir, a vegades com es mou la càmera, aquest blanc i negre, aquell muntatge, aquelles formes, encara que... És que s'escaua, eh? Clar, encara que evidentment tot el que és el... Com es diu, que hi ha el director, el Dreyer, vull dir, és d'una bestiesa, no? A mi, fins i tot, em va recordar, no, no, no és això, però em va recordar certs moments, no?, quan hi havia uns certs primers plans a la Joana d'Arc, del Dreyer, també, que és una cosa... Clar, per això dic... una pila, vull dir, hi ha moments que dius, ostres, vull dir, està, ha après dels mestres, eh?, diguem, d'aquella zona, no sé, no sé. I hi ha un senyor, també, polac, que no me'n recordo ara, que es diu Blà, Blàdac, o no sé què... Baixda, no. Bueno, el Baixda, no creguis, eh?, l'Andre Baixda, també van perquè els tiros, eh?, és un altre concepte, però ha fet alguna pel·lícula, ja ho miraré, en blanc i negre, que jo juraria que l'Andre, que l'Andre Baixda ha fet alguna cosa que recorda Aida. Jo ho buscaré per la setmana que ve, de debò. Molt bé. Ho buscarem. Clar que sí, clar que sí, a veure, no sé ni què hora tenim, ni en quina hora estem, vull dir, perquè... Ja pràcticament sonarà les senyals horàries. Perfecte, ja les senyals horàries. Sí, no?, és així. Sí, sí, sí, clar que sí. Clar que sí. Sonarà tón, tón. Tón, exacte, no?, vull dir, campanes a medienotge, no?, que és una pel·li que jo, mira que vols que et digui, me l'he vist, una vegada no la vaig acabar, la segona la vaig tornar a veure, vas dir, mira, la veig. No, no, no, no vaig entrar, eh?, amb el joc del... del Sonwells, eh?, amb aquesta pel·lícula, no. Però a mi, a mi la veritat és que el Sonwells s'ha transformat com una mica més suau del que es vol, del que ha quedat com a gran. Sí, clar, perquè és que estem veient coses els últims anys molt potents, aquests... A més, vull dir, amb allò d'enrodar tot que escoltava la ràdio, que venen els marcians. Però allò està, allò estàs d'enrodar dels mons. Allò estàs d'enrodar dels mundos, eh? És un joc que s'ha d'anar molt en compte on vas a parar. El xou que va organitzar, tio. Sí, sí, sí. Però hi ha pel·lícules com Ciutadano Kein i tant a mi, Ciutadano Kein és que està bé... Jo la que trobo molt bona és el Ciutadano Kein, aquella, sí. El Quarmanament també. Sí, sí, sí. Però jo crec que, no sé, és una pel·lícula per a mi massa mitificada, eh?, al Ciutadano Kein. Però bueno... Sí? Sí, per mi sí. Bueno, jo crec que és un marxisme total allà. Sí, molt clar, sí, sí. Allà va... O sigui... Allà va ser la festa, eh?, del marxisme. Perquè ho sabeu on viviu, eh? Clar, clar, clar. Si no, directament. Molt bé. Marxem. Adéu. Adéu, sí. Adéu. Que vagi bé. Adéu, sí. Ara escoltes ràdio d'Esbert. Sintonitzes ràdio d'Esbert. La ràdio de Sant Just. Durant el 8.1. Ràdio d'Esbert. Durant el 8.1. Ràdio d'Esbert.