Manresa gòtica, Palau Güell, Transició i cinema

millors condicions i en 3D. Amb aquesta recomanació, tenim una altra cosa de la Filmoteca que ja us en parlarem la setmana que ve. Amb això marxem. Moltíssimes gràcies a tots per ser a l'altra banda. Ens sentim molt recolzats, especialment el Marc Pere Arnau, que està fent de tècnic. Ah, mira, està jugant a la videoconsola. Jo que em dic Xavi Roldán, que és qui us ha parlat, i el Carlos Giacomelli en la Sombra, fent de productor executiu. Tots tres us diem moltíssimes gràcies, us enviem molts petons i us esperem la setmana que ve a les 8 del vespre. Adéu! Fins demà! Bona tarda, benvinguts un dijous més aquí, a Ràdio d'Esvern, al Babilònia. I avui estem una miqueta en quadro, que es diu, eh? Allò aquell comentari que es fa, però jo crec que és un quadro maco. Sí o no? I tant que sí, perquè estem amb la Lourdes. Hola, bona tarda. Com estem? Molt bé. I també el Jaume, que vindrà, res, en qüestió d'uns minutets, perquè és que són coses del directe, no? Que a vegades, doncs, vas una miqueta d'aquesta manera i és impossible arribar a bon port. Doncs molt bé, el que farem serà una mica comentar-vos el nostre sumari. D'avui farem un parell de recorreguts molt interessants que vam poder fer justament amb la Lourdes, la Rosa, el David, que avui no hi són, però bé, que refereixo que un altre dia vindran perquè, el que diem, no sempre podem estar tots, ojalà poguéssim estar. I llavors el que farem és parlar d'una visita que vam fer a Manresa, vam anar a la catedral, vam fer una volta al poble i també vam veure la Santa Cova, que és una cosa sorprenent, eh, Lourdes? Recordes que ens vam quedar com dient què és això, no? Sí, una cova amb una sèrie de coses així carregades, ara en parlarem. Sí, sí, parlarem d'això perquè va ser una cosa molt peculiar. La cova de Sant Ignasi. Sí, de Sant Ignasi de Loyola. Després seguirem parlant d'un altre espai que és molt maco que he pogut veure jo, en aquest cas en concret, el Palau Güell de Barcelona, que és bastant conegut, però que aquest cap a setmana ha estat jornades de portes obertes, però vinculades amb el món del patrimoni. És a dir, aquestes vegades cobren els museus i els llocs perquè la gent no es pugui accedir de forma econòmica, tenint en compte que aquests espais són bastant cars. En literatura parlem de dos llibres, l'Azard de la Mujer Rubia, de Manuel Vicent, i la funeraria de Juan Luis Cano. ho deixem aquí perquè després ja ho ampliarem. I al món del cinema, segur que el Jaume ja estarà per aquí, ens explicarà moltes coses de pel·lícules que ha vist. Parlem de D'òxido i hueso, de Jacques Sardó, i parlem de dues pel·lícules, una molt peculiar també, que és Behind the Candelabra, de l'Stivin Soderberg, i un clàssic que hem recuperat, que és L'última tentació de Cristo, que jo sé que al Jaume li fa molta gràcia perquè té una mena de reminiscències gairebé comunistes, vull dir, dins del que seria aquesta mena de pel·lícula de Peplum, per dir-ho d'aquesta manera. Molt bé, el que farem serà començar a parlar justament de Manresa, aquesta població, aquesta capital del Bages, que realment és una d'aquelles poblacions conegudes, bàsicament per al seu terrenar industrial i una sèrie de qüestions, i vinculats amb altres temes també agrícoles. Però, bàsicament, la part més artística té, lògicament, un referent important, i és la catedral de Manresa, una de les catedrals més importants de Catalunya. del període gòtic i que seria vinculable al 100% al que seria la catedral de Barcelona o la Santa Maria del Pi, aquí també, per dir-ho una mica en consonància o en semblança. Solament que, clar, que evidentment el que passa a vegades els interiors són els que realment es mantenen i els exteriors tenen la seva fidelitat, però el cas, per exemple, de la façana oficial de la catedral de Manresa ningú la mira, perquè és una mena de neogòtic, una mena d'intentar acabar una façana o arreglar una façana que a vegades pot quedar bé, com el cas de la catedral de Barcelona, que és neogòtica, no oblidem mai que és una catedral que té una façana dels anys 1850 llargs amb el 1908. I allà va passar quelcom semblant, però en canvi l'exterior no va quedar gaire... reixit, no?, sinó que va quedar una miqueta d'aquesta fantàstia. Tenim en compte també, recordes, que el claustre es va cremar. El claustre era curiós, no?, de la manera que es va cremar i de, clar, del que ha costat tornar-lo a posar una miqueta en condicions. Molt curiós el senyor que explicava tot el del claustre, un senyor, potser, no sé si era el guia oficial, no?, Sí, jo crec que potser entre això hi ha una miqueta el que seria una mica el vedell, no? Vull dir, el que s'encarregava de vigilar, no? Que no entrés ningú a la catedral. I bé, ja et dic que és una cosa d'aquestes que, clar, qui em va sorprendre perquè jo quan vaig entrar vaig dir on estem, no? I quan va dir això és el claustre, clar, és un claustre reconstruït, no? A mi el que em va cridar també l'atenció va ser la cripta Sí. Com vam anar a veure la cripta, l'espai que tenia, no?, perquè realment allà ho acomodaven perquè durant els mesos de fred la gent pogués estar allà i tal. Vull dir, una cripta així, en un sentit, no allò que a vegades entres en una cripta petita i tal, jo vaig trobar molt ben... Exacte. És molt curiós perquè, ja et dic, les criptes, la seva funció és doble. La cripta té una funció primera, a vegades és molt curiós per equilibrar el terreny. És a dir, en un principi es pensa que la cripta és el lloc on es guarden habitualment les relíquies, del sant, el que està advocat de l'Església corresponent. No que sí, que també és cert, però que també a vegades té aquesta impressió que pel que sigui hi ha espais que cal Llavors es fa una segona església, com molt bé dius, que es pot acomodar per èpoques que fa molt de fred, per èpoques que es fa algun tipus de redempció d'un sant concret. Per exemple, moltes d'aquestes capelles, perdó, capelles criptes, estan dedicades al Santíssim, que és una mena d'advocació directament a Crist. A Barcelona en tenim una, per exemple, que seria la catalana de Barcelona, quan entrem a Madrid, la capella del Santíssim és la que estaven de dreta, la capella de Sant Oleguer, i per tant allà sempre es fa missa, per tant són espais vinculats. I en el cas de Manresa, que evidentment la part superior és espectacular, estem parlant d'un gòtic català, meridional, d'una gran bellesa, d'un gran classicisme, i sobretot aquell magnífic retaule del Serra, del Serra, que és una bestialitat, és potser del millor que tenim a Catalunya, de la pintura gòtica... bastant desconeguda, tothom coneix el romànic, però li manca conèixer la pintura gòtica catalana, i jo sempre recomano. Per cert, al Museu Nacional de Barcelona hi ha un bon recull de gòtic, que normalment fas el romànic i després com ja estàs una miqueta cansat i us vaig a fer el gòtic, però també val la pena. A part que és molt més complexa, perquè l'estem parlant, igual que el romànic, és un element molt visual, s'ha de saber, s'ha de conèixer, El problema que té a Rataules Gòtics és que bàsicament estan dedicats a un sant, no?, bàsicament. I clar, t'has de conèixer la seva vida, perquè tot són escenes de la seva vida, no? I clar, si és un Sant Esteve o és un Sant Antoni, és a saber quin miracle la va fer, com va morir, el seu martiri... I bé, has de tenir una mica, doncs, un guia o algú que t'ho estigui explicant, o com a mínim tenir una base, no? Per això és una mica més complicat, però visualment és molt espectacular, no? I la col·lecció que tenim a Catalunya... d'art gòtic és espectacular és a dir, no ho trobaràs a cap altre punt de l'estat espanyol, és a dir aquest recull vull dir perquè te'n vas a altres punts de la península de debò que no hi ha tot aquest esplendor i bé, en aquest cas jo crec que ens hem de quedar amb aquesta catedral de moltes variacions jo em quedo amb l'interior, l'interior és molt real molt el que hauria de ser una església d'aquella època, estem parlant del 1320 i escaig, aproximadament, no?, i que es van acabar com totes cap a finals del segle XIV, no?, es va acabar, es va consagrar, eh?, quan es fa, quan el bisb arriba, consagra l'església, és a dir, quan es cobreix, eh?, que és això que a vegades la gent pensa, dir, però com pot ser si l'església no està acabada que es pugui fer missa, si mentre estigui coberta ja es pot fer missa, per tant, a partir d'aquí és aquest plantejament, no? I també va ser sorprenent, perquè jo em sonava les castanyoles de la Santa Cova i vaig dir que és això. La cova de Sant Ignasi. De Sant Ignasi. Que ens van comentar, aquell senyor també molt amable, que Sant Ignasi havia estat allà meditant uns dies o un temps. Exacte. El que a mi em va costar de pensar és aquella cova, evidentment, totalment barroca, pel que recordo. Hi ha una entrada allà amb tot de quadres i d'escultures i tal, no? Sí, que enganya. Sí, no? És a dir, és que allà hi ha una barreja d'estils, com sempre, no? En aquest cas, la part més autèntica, és a dir, si hem de plantejar a l'espai més pur, hauria de ser lògicament la Santa Cova, no? Sí, la part de dins. Exacte. Aquell interior... està marcat per l'espai. Allà és on va escriure Sant Ignacio de Loyola Los Cánticos Espirituales, es deia? Bueno, sí que es deia així. Ara no me'n recordo. Potser no m'equivocaré gaire, però això qualsevol persona que ho pugui buscar per internet segur que ho trobaria. Però és un d'aquests llibres, un clàssic, dins dels llibres de meditació. I el que hi ha allà és un cúmul, en aquell interior... Estem parlant d'un moment que es va construir, un moment del període barroc. Estem en el 1600 i escaig, estem en aquell moment en què el barroc comença a tenir la seva força. I les decoracions que hi ha en aquells espais, aquells quadros, aquella taula on es veu a ell, en un moment de l'inspiració, quan rep la inspiració, no m'he equivocat, però em sembla que és un tal Carles Sales, i això estem parlant del barroc més pur, que coincideix amb l'entrada, l'accés quan s'entra, manté totes aquelles columnes salomòniques, aquella gran façana... retaules, diuen així, façen la retaula perquè sembla un retaule, no? Realment amb tanta informació visual amb aquelles escultures que també vinculades amb l'Ignasi de Loyola, etcètera, etcètera, no? I llavors també el que sí que ens xoca moltíssim que allò és el que potser tu dius és diguem l'avançala a la cova. Sí, el que hi ha abans perquè la sala aquella dius, ostres, això no és un lloc de meditació, no? No, no, no. És el que diem, jo quan vaig entrar vaig dir això no és barroc, I que és modernista. Sí, sí, sí. Un reducte de modernista absolutament espectacular. Vull dir que jo no m'ho esperava que en un espai, que a Manresa hi ha una mica de modernisme, i vam veure unes cases, no? Unes cases, sí. I fins i tot Art Deco vam veure. Sí, i tant. Però, clar, dins d'aquell espai, aquell esplendor, que a mi em va sorprendre moltíssim, amb mosaics al terra... amb vitralls, amb estucs... Sí, els colors molt espectaculars. Clar, clar, vull dir, és aquesta... Però hem no oblidat mai que el modernisme el que volia és agafar tots els estils anteriors, no? I se'n van a buscar el mosaic de Roma i els vitralls del gòtic, i se'n van a buscar la figura estilitzada del greco. Vull dir, estem agafant tot un conjunt de cosetes i estan fent així un còctel i van llançar i va quedar molt bé. La veritat és que sí, no? Tot sigui dit, no? Però bé, vull dir, és sorprenent i també ens van atendre molt amablement aquell senyor. Jo el que trobo interessant, a part de la catedral que tothom coneix de Manresa, és el fet de, potser, molta gent de dir, doncs vaig a la cova, perquè en realitat no se t'acorreix massa anar-hi. I ara estàvem comentant que he sentit que hi ha unes rutes guiades, que li diuen la ruta de Sant Ignasi, i que suposo que farà tot aquest seguit, doncs, la catedral, la cova, etcètera, etcètera. Hi ha un espai que no vam passar, però és l'hospital on va estar, perquè San Ignacio Loyola va recaure, vull dir, amb l'aspecte de Manresa, perquè va malaltir, no per res més. Va venir a fer una visita i es va posar malaltó i es veu que li va agradar, va trobar aquest espai, va trobar la inspiració i es va quedar temporalment, no? però vull dir, ja a l'hospital també, no sé exactament on és, l'hospital autèntic del període, no?, que es guarda, i per tant, imagino que és el que dius tu, seguríssim que hi ha una ruta catedral a l'hospital Santa Cova. Ens van dir, al final, te n'acordes, la noia d'informació deia que hi havia l'hospital per anar a visitar, i suposo que fan la ruta aquesta, que val molt la pena, jo la recomano molt des d'aquí. Imagino que sí, perquè des del que hem vist nosaltres ens ha agradat, imaginem-nos, ens ho expliquen molt bé, i entrem en aquesta línia més mística, no?, que també és un... Bueno, a vegades és maco, no? No sempre tot ha de ser... vull dir, una mica folclòrica, dic jo. No deixem el món de l'art i farem també cinc cèntims d'aquestes portes obertes que van ser el dia 25, 26 i 27. aquí a Barcelona i jo pensava que hi haurien més espais oberts de Gaudí o de Domènech i Montaner o dels grans modernistes però solament estava a veure el Palau Vell. El Born no sé si el van deixar també obert. És probable que el Born estigués... Em sembla que fins al dia aquest cap de setmana. Ah, doncs podria ser. I llavors el tema Palau Vell va ser una cosa que jo a les Feses de la Mercè estava obert uns dies i vaig trucar i era impossible. Ja està tot agafat el que has de fer ara a partir d'ara és trucar i tal dia tenim aquesta opció, no? I bé, llavors, jo és un espai que no coneixia internament, externament sí, per coneixement també, però em va sorprendre, agradablement, perquè és un espai, és a dir, estem parlant de, lògicament, d'Antoni Gaudí, però no estem parlant del Gaudí de la Pedrera, ni el Gaudí de la Casa Batlló, ni el Gaudí de la Sagrada Família, estem parlant del Gaudí en el moment d'impàs, no?, entre el que seria el Gaudí més vinculat a les formes àrabs del capritxo de comillas, la casa Vicenç de Barcelona, vull dir, són les cases que ell va tenir una primera fase molt més vinculada al que és el neomodèjar, al neoàrabe, al neogòtic, vull dir, agafant aquestes formes i llavors aquí és on les segueix utilitzant però comença a obrir el seu món més modernista com a tal, no? Internament, és un edifici de l'any 1888, es va acabar en 1895, és un edifici tremendament fosc, és curiós, és un edifici plantejat amb plantes, amb alçada, no amb amplada, està entre mitgeres, entre parets, per tant, està encabit i no es pot fer una altra cosa. Una planta baixa, un soterrani, que són les Caballerisses, espectacular perquè va idear les rampes aliquidals de baixada, molt còmodes, perquè a la FIAC és una fórmula molt moderna, a la FIAC són els pàrquings actuals, és com baixen, vull dir que no va ser invenció d'aquest senyor, en una altra línia. Un primer pis que estaria vinculat més aviat amb la casa d'on dormia, bueno, on estava el Masuber, encara que és un palau urbà, però la persona on vivia el vigilant de la casa i una mica els espais més així. Un primer pis, que no seria el noble, sinó un intermig, que estaria en les oficines, no oblidem que Josebi Güell, que és el que va encarregar, era un dels grans, potser... La guia va dir, en el seu moment, l'home més ric del món. Va arribar a dir això. Jo no ho sabia, em vaig sorprendre, que era l'empresari més ric del món. Bé, esperem que sí. No sé, no tinc ni idea. Una cosa molt curiosa. Al Terra... d'accés de la cavallerissa, és com si fos el típic terra d'adoquinat. Sí. Vull dir... Del carrer. Del carrer. Però no és pedra, és fusta. Per què? Perquè els cavalls, quan passessin, no fessin soroll. Imagina't. Clar, perquè la pedra faria cataclac, cataclac, amb les ferradures. Però, en canvi, d'aquesta manera, el ser fusta amortigava el cop perquè ella estava a sobre a la seva oficina i no volia ser molestat amb el moviment dels cavalls, perquè, clar, tenia molts i entrava a ser el fill... És un pis noble, vull dir, on està amb unes arcades, amb uns sostres meravellosos que recorden aquesta influència àrab, no? Bé, espectacular. I, en canvi, quan entrem a la part dels dormitoris, és un espai més íntim i, per tant, menys decorat, perquè ja no s'havia d'accedir ni s'havia d'entrar, no? Tota una experiència, vull dir, té una... Sona meravellosament bé. És l'únic espai, l'únic palau que tenia... un orga, un orga al nivell d'una església, per entendre'ns, no? I el vam tocar, sonava, i era espectacular com sonava allò, i, bueno, i a part d'això, doncs, bueno, vam pujar el terrat i aquelles xamanelles, que, bueno, aquí hi ha una cosa que a mi em va sorprendre negativament. Les xamanelles famoses del terrat, del Palau Güell, les més conegudes de totes, que són unes molt maques, que tenen uns colors vermells i verds, no són d'ells. No, senyor. Les seves són les interiors, les que estan fetes amb el trencadís oficial, però aquelles tres, quatre se'n han fet malbé, amb el temps, i van demanar a quatre dissenyadors de l'època què hagués pensat-ho ell per arreglar aquell tema, no? I, per tant, no ho són, en aquest cas d'ell. Però, bueno... Al principi no ho penses, no hi caus, no? I una cosa molt curiosa, i ja anava a passar al món de la literatura, i saludarem el Jaume. Hola, Jaume. Hola, què tal? Bona tarda. Us ho hem promès, eh?, que arribaria. Hem dit que vindries a un plis. Hem dit que, exacte, que arribaria. Però així, eh?, clavat. Amb rapidesa. No, el que deia és això. Llavors, que és una cosa molt curiosa, i això sí que em va xocar moltíssim, això al Jaume li farà gràcia, és que és curiós perquè hi ha una banda de l'edifici que és la banda on estaven els senyors Güell, i hi estava la banda on estava el servei. I des de fora mateix, des de la part del darrere... I per què m'ha de fer gràcia? No, home, no. Per el tema de la diferenciació de classes, home, que això ens agrada a tots. No, no, de l'època. Està feta amb pedra i, en canvi, la part dels criats està feta amb mou. Això ja es veu visualment, però a sobre, al terrat, les xamanelles de sortida, les dels senyors estan fetes amb trencadís meravelloses i les dels criats, bueno, del servei, estan feta amb mou. Amb tot això sense forar d'abans. Sí, sí, sí. Ho veus, vull dir, veus que ja... Sí, sí, sí, vull dir... Exacte, tu sóc al pati interior, per entendre'ns, no? Vull dir, veus allà tot el muntatge per allà, la part central, hi ha una cosa meravellosa que va fer el Gaudí, que molt poc gent coneix, un detall, bueno, amb unes formes, amb ceràmica i tal, i llavors veus la separació, que dius, ostres, i per què està fet això? Vaig preguntar, i en Maó diu, perquè això és el servei, no? I clar, i es veu perfectament la diferenciació, eh? A mi, de tota manera, em sembla molt eficaç que ho fessin així, perquè, en el fons, nosaltres, probablement, i dic que els pobrets, no, doncs no és tan important que allò tingui més pedres o menys o no sé què, sinó que el que és important és que funcioni i que, en definitiva, si allò escalfa, doncs que escalfi, i si hi ha de refrigerar, que refrigeri, no? Però és curiós... Viscut és el típic que la gent té la mansió, la casa gran, i els mesobers tenen una casa petitona, separada de la casa gran. Ara, el que no havies sentit era això, que en una mateixa casa... Que en una mateixa casa et trobessis amb aquest tema. Sí, sí, a mi em va sorprendre. A més, el que diem, un senyor que tenia tanta pasta que posava marbre al sostre. I és l'últim, que fotis el terra, vale, però al sostre que fotis marbre... Ja té pebrots, però marbre, marbre, no jo de Girona o marbre de Carrara, si feia falta. Sé que heu vist els Santos Inocentes. Sí, sí, sí, més o menys. A la gràcia que té. Bé, doncs deixem el tema de l'art, que avui ens ha ocupat una miqueta, bastanta estona, i parlem de literatura. El azar de la mujer rubia, Manuel Vicent. Sí, sí. al Club de Lectura, i ara l'estem acabant. Sí. El Manuel Vicent és de Castelló, és del 36, és una persona molt coneguda, sobretot per parlar de la transició democràtica, etcètera, i ha escrit molts llibres. Per exemple, un dels últims és La balada de Caín, del 86, del 99, Sondemar, Aquest llibre, L'Azard de la Mujer Rubia, primer, el títol té a veure amb una dona realment rosa, amb uns blaus, que va tenir, sembla, molta influència en quant a tota l'època de la transició. El llibre ens parla d'aquesta dona, aquesta dona es diu Carmen Díez de Rivera, era filla il·legítima de Ramon Serrano Sunyer, que és cunyat era cunyat de Franco llavors aquesta dona forma un triangle entre el rei i Suárez tot el llibre va una mica a partir d'una foto que va sortir molt en els diaris i les revistes que és del 17 de juliol del 2008 és una foto en la qual el rei va anar a casa del Suárez per donar-li una El collar de la insigne de l'ordre del Toixón d'Oro. Això tu has dit que saps una mica... Això és un ordre militar que va instaurar Carles I d'Espanya i Quinto d'Alemanya, el famós unificador de les Espanyes. I que Franco no va eliminar, esclar. I que no va eliminar, evidentment, perquè era un element determinant. I que es va celebrar, em sembla que per primer cop, si no m'equivoco, o per les primeres cops, justament a la catedral de Barcelona. Mhm. I per aquest motiu, al cor de la catedral, a sobre de cada una de les cadires, hi ha un escut que pertany als escuts de les cases reials europees d'aquell moment, del 1500 i escaig. I allà va ser el primer cop que es va fer la reunió dels membres del Toisodor. I això són els membres vinculats amb l'aristocràcia i el rei, l'ha de tenir, i només no tenen aquella gent que és rei o que és aristòcrata. I, per tant, no oblidem mai que el senyor Suárez era aristòcrata, era duque, i dins de la línia més important, qui és el que és més important? El duque. Per tant, el duque ja és el límit gairebé tocant a això. Duque Marqués està en aquesta línia. Per tant, és una explicació. Aquesta fotografia, no sé si la recordeu, es veu el rei que porta el Suárez agafat per l'esquena, la va tirar el fill del Suárez. Llavors, a partir d'aquesta fotografia, Manel Vicent fa tot un recorregut per el que podíem dir tota la zona de la transició des de Franco fins que va pujar Suárez a ser president del govern. Llavors, com també utilitza el fet que Suárez havia perdut parcial, o no sabem la memòria, llavors va explicar en tots els apartats de la transició, però com en un bosc que sempre diu ennubilat, no? Amb allò que Suárez, de què parla? Doncs parla de la relació que hi havia el Suárez amb el rei, no? Que eren amics de joventut. Eren molt amics, molt amics. que parla de quan el rei agafava la moto i se n'anava a veure la Corunya, perquè Suárez era de Cebreros. Llavors apareix aquesta noia, que es veu que va ser secretària de Suárez, i també va treballar amb ell quan Suárez era director de ràdio-televisió espanyola. Com una persona molt influent, de tal manera que era una persona potser que li passava per davant el Suárez i li marcava molt, escolta'm tu, això del Partit Comunista, a tu t'interessa que això sigui legal. Per tant, o sigui, una miqueta com una persona que tirava d'ell, hi ha una part del llibre que també és novel·lat, el llibre que diu, gràcies a aquesta dona rosa d'ulls així resgats has arribat a ser president del govern, no? Llavors parla d'això, parla de... Fa com un tirar enrere dels primers anys en què Suárez se'n va anar a Àvila i va passar pel seminari, i després va tirant endavant, no?, quan va passar a ser president del govern. Parla després del casament de la filla de l'Aznar en el Valle de los Caídos... Bueno, va fent tot un recorregut de tota l'època fins a la mort de Suárez, no? enmig d'això va parlant de la biografia d'aquesta noia. Aquesta noia representa que va néixer el 42. I ens hem d'imaginar una noia de l'alta societat que s'enamora del seu germanastre. Però com no sabia qui era ell, el seu pare realment era Ramon Serrano Sunyer, és una noia que... quan es van a casar li diuen que no es pot casar, perquè el que està enamorat és el seu germanastre. Per l'època era una mica trencadora, se'n va fer de missionera, torna aquí, entre cometes, a nivell polític amb molta visió, i llavors ella, entre cometes, passa de tot. I llavors també s'apunta a l'OCDE, etcètera. És una noia trencadora, acaba morint... d'un càncer de mama i, bueno, és una persona que representa que és la que va ajudar, almenys segons el llibre, el Suárez a ser el que era. Llavors, al llarg del llibre, doncs, bueno, va fent... És un llibre fàcil de llegir i va parlant de tota la transició amb un to una mica, per dir-ho, crític, per dir-ho, quan explica la... El casament de la Fira de l'Aznar. Jo no me'n recordava que s'havia casat a la Valle de los Caídos. Jo tampoc. Aquella que es va casar a Malagac. L'Anna. L'Anna es va casar a la Valle de los Caídos. Això diu posa, això posa aquí. No va ser l'Escorial? Ai, no ho sé ara jo. Bé, clar, no està molt lluny, eh? Però quan l'explica... És molt diferent, eh? No creguis tan bé que la cosa... Quan l'explica, és molt crític, no? És un autor supercrític des d'enriures de com van vestir de les persones així i tal, no? A parlar de la gent que està per fora mendigant, no? El ballo de los quedos no es poden casar, perquè és un temple d'aquests expiatoris, és una cosa d'aquestes rares... que no es pot casar. Sí que posa que es va casar, jo no recordava, amb la presència dels reis... Sí, això sí, això sí. Seria Sant Llorenç de l'Escuriat, l'església que hi ha dins, que és una cosa meravellosa, i és probable, però clar, ja solament, és que allà no es casa ni Déu, mai millor dit, no? Sí, sí, sí. És que allò és un espai com molt reservat, no?, potser per aquests grans eventos, no?, potser per al rei o per la filla del rei, no? No ho sé. Jo volia fer-te una pregunta. Aquest és un llibre que heu llegit o esteu llegint i encara l'heu de comentar entre vosaltres. Tu has fet com una presentació del llibre, però, esclar, quan parleu del llibre caldrà veure què és el que us aporta el llibre com a tal, com a concepte. I els elements són prou, diguem-ne, tal com l'has presentat, prou misteriosos, per dir-ho d'una manera, no?, com dramàtics, no? Per què? Perquè hi ha una persona que, de fet, no pinta res, qui pintava qui és el rei, i el mateix president de l'Oberts, i, en canvi, la noia té una influència molt gran. Quin sentit tindria, això? Perquè, esclar, no ho has deixat gens clar. Que és que, realment, era una dona que se l'escoltaven molt, precisament perquè, probablement, davant del compromís, doncs... necessitaven d'aquests comentaris o era una altra cosa que en definitiva ell estava pel mig que sabia tot el que hi havia però que no tenia cap mena de decisió o capacitat decisiva jo crec que això és important tenia dues coses importants una és que era molt amiga del rei i per tant tenia molta influència era una persona intel·ligent. Sí, però tal com ens pinten el rei en l'actualitat. Si era rosa, anem malament. Perquè el rei és davant roses. Home, la Barbara Rey, la Corina, home, que són tots... Home, és veritat, això és Vox Populi, eh? No, també té a veure amb la manera en què presenta el Suárez, no? El Suárez el presenta com una persona normal i corrent, però que es vol posar en el món de la política. i no té gaire idea, comença a comprar endocados amb un polític i li diu, tu començaràs sent polític fent el que jo vulgui. Una persona no massa entesa en el món polític que topa amb aquesta persona i que li diu, escolta'm, si tu vols arribar a ser president de govern, has de moure't en aquests cercles, has de felicitar totes les dones dels polítics en aquells temps militars, has d'enviar flors, i és una persona influent, però no m'ha fet plantar el domèstic. El que es diu una pigmalion. Potser li va ensenyar com arribar a tenir aquest estatus polític. Més aviat va per aquí, va per aquí als trets. Llavors li diu a tu que t'interessa és casar-te, doncs ben casat. I és quan coneix la seva dona, l'emparollana, filla d'un militar, t'has de situar bé. Presenta el Suárez com una persona que va viure a Àvila, està en un seminari... I l'únic que té, a vegades diu el llibre així en plan, l'únic que té és un somriure espectacular i una cara quadrada. I aquest carisma que té ell, ella li diu, escolta'm, tu això ho has d'aprofitar. És els polítics carismàtics. Sí, l'acaba presentant com un polític que tota la seva pujada és una estratègia, però que després, quan estan allà, el rei li diu tu has de netejar tot el de Franco i ell li diu ja m'explicaràs com ho faré però al mínim ho faré veure si encara no s'ha netejat vull dir la idea de dir i a més a més en el lloc adequat el dia adequada és el primer president de la democràcia és un president amb un carisma que feia petxoca, i una miqueta, no sé si t'he contestat al que deies. I tant, jo crec que sí. De fet, esclar, una de les preguntes que un es fa quan llegeix un llibre és allò de dir, escolta, per molta ficció que hi hagi, al cap i a la fi jo n'haig de treure l'entrellat de tot això. I l'entrellat quin és? Doncs que si aquesta era una senyora amb capacitat d'influència, probablement va estar posada per formar-lo, per orientar-lo, per, en definitiva, construir... Quedem-nos aquí. Sí. Mira, us volia llegir una mica perquè veieu el tom que està fet al llibre. Diu, dècada del 60, vens de canvi a Espanya, poc després que Joan de Borbó... veiés entre racions de calamars com el seu fill jurava els principis del moviment, el cadàver del Caudillo va entrar caminant fins a la tomba, Rajoy i Zapatero encara eren estudiants. Aznar jugava falangista, Tierno Galván, Felipe González y Carrillo pugnaven per sortir de la clandestinitat, mentre el triangle s'anava perfilant per encastellar l'heroi d'aquesta gesta. I va ser així com el mes de juliol del 76, el rei va anomenar president del govern Adolfo Suárez, Gràcies a aquella noia rosa de la qual tothom estava enamorat. Només que l'heroi ja no pot recordar-ho. Una miqueta perquè veieu el tom que està fet al llibre. Què ens vols dir, Jaume? Sí, diferents coses, no? Perquè, esclar, seguirem amb allò dels mots de la sabana pastada. Sí, sí, sí, per això que t'ho volia comentar. Però també m'agradaria entrar amb el senyor Salvador Espriu, perquè és que hi ha coses que són francament respetuoses, totalment. I aquesta és una d'elles, és que t'entra tota la més positiva de les versions que puguis tenir en el teu interior quan llegeixes coses com ell. L'altra setmana em va servir un dels seus poemes, o una part de poema dels seus, per dir que us estimava, no? Va ser maco, va ser un any espriu, eh? És superadient, eh? Fantàstic, no? I avui m'ha semblat que també és molt interessant Doncs escoltar, doncs, una de les seves... O sigui, de recuperació de paraules, també, eh? Sí. Diu, boques de gàrgoles llancen damunt teu esportes de felicitat i d'esperança, obsens vestits de la comuna tristesa. O sigui, molt complexa tot plegat. Com l'he interpretat? Què són, gàrgores? Això ho saps tu molt bé. Sí, sí, són aquells animalots que estan a dalt. Això mateix que es posen pels terrats. En els terrats els pobres no n'hi havia. És que els pobres no podien tenir... No havien d'espantar cap mal esperit per ells, pobrets, perquè ja estaven tan fumuts que no calia. Perfecte, a tu. Doncs no sé, però jo tinc la sensació que aquest és un, diu, boques de càrcules que llancen damunt teu espurnes de felicitat i d'esperança, oi? És una molt bona qüestió, la qual obsens vestits de la comuna tristesa. O sigui, paral·lelament tenim, doncs, allò que probablement en la seva anuesa és absolutament la bellesa, no?, Podria ser de qualsevol cosa, potser veronil, femenina... De la base del que dèiem, que justament el que expulsen les gàrgoles són habitualment l'aigua que s'obre, però que a la vegada és el que dèiem, estem parlant que és un element negatiu... plantejat, si és positiu i treu espurnes i tal, es pot prendre des d'un punt de vista més. Ja no serien les bestioles. Jo vaig buscar Gàrgola, què volia dir, perquè no ho sabia, la veritat. Diu que és un element arquitectònic utilitzat especialment en l'art gòtic. Això ho saps molt bé. Llavors, home, correctíssim, perquè això és adiccionari. Diu, si vés a l'aigua dels terrats per tal que no regalimi per les façanes. I que es faci malbé la façana. Això mateix. A partir del segle XII, els escultors gòtics decoraren les gàrgoles en representacions d'animals fabulosos, esses endimoniats i personatges grotescos. Sí, senyor. Sí, sí, sí. És una manera, també, d'entrar a la poètica del senyor Espriu i, paral·lelament, doncs, saber alguna cosa més. Més del món de l'art, exacte, o d'altres mons. Que jo, quan ho estava mirant, ja ho sé, que el Xesco ho sap. No, no, no, però em sembla bé. A veure, jo sempre dic que cadascú ha d'investigar allò que no sap, perquè és el que diem, vull dir que cadascú... I és quan s'aprèn, no? I es donen opinions a vegades al respecte, vull dir, que a vegades sigui més acadèmic, a mi em sembla de conya, vull dir, que agafes un diccionari i a vegades dius, ah, doncs mira, aquest punt o aquesta apostillar va molt bé, no? A vegades. Exacte. Sí, sí, a mi m'agrada. Molt bé, encara en diré una altra i després ja passem a un altre tema. Vinga. Diu, els bailets xipollejaven en la transparència de l'aigua i s'engrescaven a la recerca de tresors de petxines. Això em sembla genial. Que maco. M'agrada molt. Jo feia això de petit, eh? Sí o no? Fos que no ho hem fet tots. Tots teníem a casa la pot. Perdona, quan vaig agafar el llibre per saber què volia dir, quan l'estava fent això, no? Sí, sí, agafant petxines allà al costat de la platja. No, no vull dir això, eh? És broma, és broma. Ho entenem, ho entenem. Escolta, digue'ns una paraula rapidet i així tirem més cap endavant. Home, avui m'ha semblat que era interessant agafar dues paraules que són molt importants, de dos polítics concretament. Un és el senyor Oriol Junqueras, que diu que la paraula que recuperaria i que no perdria mai la vida és la fidelitat, en definitiva, que siguem fidels. A més, davant del repte gegantí que hem assumit, fidelitat al poble de Catalunya, que vol decidir el seu futur, en definitiva. I després hi ha el senyor Montilla. Oi, oi. El senyor Montilla diu que el que li agradaria. Salutacions, eh? Senyor Montilla, salutacions, que avió a Sant Just, o vivia, no sé, que avió encara. Saps quina és la paraula que ell recuperaria o no perdria mai? Quina? Tracta. Tracta. Sí. Diu sinònim de negociació. Ai, ai, ai, ai, que anem malament. I va al darrere un de l'altre saps. Negociació. Catalunya sempre ha tingut cura d'assolir el tracte en moments de grans dificultats com les que ara patim. Fora un home, una molt bona notícia és recuperar la capacitat de tracte, de negociació. Negociar vol dir discutir amb la voluntat de buscar un acord mútuament acceptable per les parts. Ho sabíem, oi, això? I tant. Però si teníem algun dubte. I aquests senyors saben fer-ho molt això a Madrid, eh? Però bé, dejemos, no hablemos de partidos políticos, encara li harem més fumuda. Bueno, i per trencar aquest moment tan seriós que ens has parlat el Jaume, parlarem d'un llibre que és una comèdia que jo és que... Bé o no? Sí, és que molt bé. Un llibre que es diu La funerària, d'un tal Juan Luis Cano, que és el primer llibre que es creu aquest senyor, I jo és que no podia més amb el llibre. Em sobreposava perquè, clar, ja la funerària, imagineu-vos. Divertit. Estem als anys 60, d'un lloc indeterminat, però una mica, aquella Espanya una mica més profunda, no? Quan la gent encara, això del Santa Lucía i la Menorquina, aquestes mútues per quantes morts, no existia. I llavors, allò, quan es moria algú, escolta, s'ha mort el meu pare, doncs va anar a la casa de la funerària, pagaven l'enterrament i tot el rotllo, com sempre, no? Clar, una família peculiar, no? En aquest cas, de quatre fills amb una senyora que és una dropa, és d'aquelles senyores que sempre té alguna cosa però estava al llit i sempre estava fumuda, amb una filla que és mig religiosa però que al final es lia amb un senyor de color que ve de Guinea mentre està fent una visita turística per Toledo i la deixa embarassada. Munten una mena de comèdia brutal. A part d'això, per exemple, hi ha la típica imatge que arriben els gitanos a enterrar a la mare, no?, llavors el número que munten allà, ai, mama, ai, mama... Bé, és una cosa molt divertida, molt agradable de llegir. Hi ha moments una miqueta foscos. Jo pensava en Àlex de l'Eglésia, pensava, quin bon llibre per Àlex de l'Eglésia, no? Jo anava a dir, no sé si és pel·lícula Almodó, no és tan al modó perquè se m'han de fer amb el cotxe de funerari per exemple i llavors hi ha un d'ells que s'està tan acostumat que quan fa les borratxeres s'adorm a dins dels tauts i s'aixeca llavors la gent s'espanta un mort que s'ha aixecat no és un mort, està dormint la mona coses d'aquestes i és molt costumbrista molt allò que dius molt de l'Espanya dels anys 60 i té molta gràcia i de bo que val la pena és una cosa així doncs Lleugera de llegir. Farem una cosa. Abans de parlar del cinema, deixeu-me dos minutets per fer una mica de trencament. Avui, el senyor Sting, cantant de poli, es compleix 62 anys. És un referent brutal. Sí, no i tant, mare meva. I llavors, això, escoltarem un minutet i passarem a parlar de cinema. D'acord? Molt bé. Fins demà! I'm an alien, I'm a legal alien I'm an Englishman in New York I'm an alien, I'm a legal alien I'm an Englishman in New York If matters make us matters, someone say He's our hero of the day Andy Summers, Sting, i Kate Englishman in New York. Què et sembla, Jaume, aquesta paraula cançó? Eh? A més a més, com que ho he coordinat amb una cosa que li deia d'això. Escolta, la música quadrala, tu. I tant, i tant, no? Parlava de Nova York? Quasi bé. No, però el món és petit, saps? Molt bé. Tenim, res, tenim temps. Tenim 17 minuts a parlar d'Òxido y Hueso per parlar de Behind the Candelabra, que ja l'he vist. Tu has vist aquesta pel·lícula, Jaume? Que bé m'ho vaig passar veient la pel·lícula, vaig rurratant, però bueno. I bé, i la que ens proposis tu, Jaume? Sí, jo en tinc una que és molt... Fins i tot és divertida. És El caire 6, 7, 8. Una pel·lícula que vaig veure aquest estiu a Caixa Fòrum. Torna'm a dir el nom. El caire 6, 7, 8. Ah, vale, vale. No la coneixia. I què tal? Jo m'hi vaig divertir molt, també. Sí? Sí, perquè, bé, ja us ho explico, va, comença. Sí, sí, no, no, comença tu, comença tu. Ah, comença jo. Sí, no, no, després ja passarà la Lourdes. Cap problema. Bé, jo, l'altre dia, fa res, fa dos dies només, vaig anar a una reunió, perquè una de les coses que farem a la ciutat de Cornellà, en la qual jo pertanyo, doncs és parlar de valors que... que probablement s'han de recuperar perquè alguns d'ells s'han perdut, si més no una gran quantitat de gent, i la influència negativa sobre d'altres és molt que diuen, si aquest ho fa jo també, no? del que es tracta és que si que t'ho fa no ho facis perquè això no està ben fet i una cosa que em va semblar molt interessant és que una companya meva una companya que estem amb aquests valors parlarem de civisme primer i farem una conferència que ja us en parlaré i tal i llavors es posa al meu costat i diu que vols que em posi al teu costat perquè em tocaràs la cuixa dic que això es pot fer li vaig dir dir Jo em pensava que això havia de ser consensuat. Estava la Teresa? No, no estava la Teresa, no? No estava la Teresa. Ho dic per què? Ho dic pels cabells, no? Vull dir que encara els tens al cap, no? Vull dir que no. Bé, llavors va ser així, va acabar, esclar, com a persones civilitzades i tal. I que és el Jaume. Ai, ai, ai. Per què dic això? Doncs perquè la pel·lícula va d'això. Ah. Ves per on? Ah, carai. Al caire, el que hi ha és un assetjament constant a la dona. Sí. Sí? Esteu d'acord amb això, eh? Sí, sí, sí. Esclar, bé, a compte. Llavors, doncs, bé, vull dir, les dones van a l'autobús, van allò, i boah, assetjades total, no? I llavors, doncs, una de les... Escolta, tu, que això és una... Això no pot ser. Això no pot ser. I s'inventa una petita història que, en definitiva, és una agulla i punxar. Però encara pitjor, perquè llavors... Que bon, això. Tu que t'has cregut, sí. Tu que t'has cregut que això és... No, no, aquesta dona que m'ha punxat, però què es pensa que no sé què allò és? No, no. Però acaben trobant una cosa... Però és una pel·lícula egípcia. Sí. És egípcia, la pel·lícula? Ai, que bo, no? No us ho perdeu. Jo pensava que era una cosa super seriosa. Clar, si us ho perdeu... És que és boníssima, perquè surt un policia que és el que acabarà portant tot el tema. Escolta, diu, aquí ja... O sigui, els assajadors ja ho sé que xisteixen, no? Però que es defengui la dona, això és més raro, no? Que es defengui la dona, dic, on t'ha sortit això? Llavors ve allò de dir I d'on pot sortir això? Doncs d'alloc on només hi ha dones. I que es posin d'acord amb alguna acció concreta. Pensa molt bé, lògicament. Investiga i tal. El policia és per passar-s'ho bé, però vas a veure. I és el que dona pegua tota la d'allò. Però llavors, jo la veritat és que tu no sé si ho saps. No sé, no sé. Tu no estàs assenjada. Primer digue'm-ho. Però sí que acaben inventant que la punxada no és a qualsevol lloc, sinó que és un lloc molt... Ai, del meu senyor. Que bo, no? Però vull dir... Que en el moment que punxa darrere... Veus el món de vista. Però això ho fa ja quan la van assajar o ella ja, per definició, com veu un home que s'acosta... Automàticament, no? Vull dir, com es diu que es tenen les partes podentes. Es posen d'acord. Hi ha una senyora que no pot estar mai d'acord amb que això sigui així. Jo soc home i tampoc hi estic. Potser per això ja he explicat allò abans. Ah, no, no? Llavors, automàticament aquí el que va passant és que, esclar, la policia va darrer tot i ja acaba que la cosa és divertidíssima. L'han estrenat? Sí. La vam fer a la que era l'Agost, no, Jaume? Això ho vaig veure a l'Agost. Saps aquelles que fan a Caixa Fòrum, que fan una de cada país? No, però jo em referia a cinema s'ha estrenat, a cinema a Barcelona. És una pel·lícula del 2010. Que jo sàpiga, sí. Que es pugui trobar encara que sigui en DVD, no? Alcaire 5, 6, 7. No, 6, 7, 8. 6, 7, 8. O sigui que... Fantàstic, eh? Vull dir, perquè penso que hi ha coses que són, o acaben, que són naturals, no? Sí. I bé, vull dir, allò que diem, oi, com que ho fa tothom, ho carregarem tot l'últim, no? Per dir-ho d'una manera. I llavors, doncs, bé, aquesta situació, que arriba un punt que sempre hi ha aquella persona que diu... Això és una vegecessió, eh? Sí, sí. I el que cal és... S'ha de canviar, exacte. Molt interessant, eh? Perquè, i a més, una confecció, tota la història té una coherència tot plegat. La buscarem, la buscarem. Val la pena. No explico el final. No, no, no. Per si la recuperem. Exacte. Lourdes, dióxido y hueso. Bueno, ara, després del que ha dit el Jaume, ja penso que no és tan divertida. Aquesta pel·lícula és del director Odiar, que va fer un profeta. Jo abans comentava que és la pel·lícula en què a la cartellera veus un noi i tu porta a darrere així agafada sobre una noia que no té cames. Jo és que no me'n recordo. Aquesta pel·lícula potser ha estat ara, ho dic, com fins fa dos o tres mesos, no? O potser sis, eh? Potser ara ja està en DVD. La veritat és que em feia una mica de cosa, a veure, vaig pensar, serà una pel·lícula tal. Molt trista, potser, no? Sí, de què va la pel·lícula? Va la pel·lícula d'aquest noi, és un noi que té un fill i és com si vingués, doncs, dels Estats Units i va cap a Europa. És un noi que és així una persona, que en castellà diríem rudó, poc sensible, que té un fill perquè la dona els ha abandonat els dos. Aquest noi arriba, se'n va a casa la seva germana, que és l'única que els acull, i, bueno, podíem dir que la història va del malviure que té aquest noi perquè no té feina, acaba sent un porter de discoteca i tal, i és on coneix la noia. Aquesta noia és una noia que és biòloga i fa uns espectacles, com es diu, ara no em surt la paràloga, com si fossin amorques, d'acord? Amb foques, no. Amb orques, sí, sí, és correcte. Amb tan mala sort que acaba quedant-se sense cames per un atac que té d'una d'aquestes orques durant l'espectacle. Sí, perquè de tant en quant els dona una aire, aquests animalots, vull dir que són bastant perillosos. Va d'això, llavors ella és una persona que es troba així sense, bueno, allò de tornar a començar en una situació difícil... i ho coneix aquest noi per casualitat abans que li passi això a la discoteca i és una noia també, és una història de persones molt soles, no? L'únic que se li correix és dir, ostres, posa aquell noi que vaig conèixer una vegada tal, us el truco. Comença aquí la història, ell continua sent igual d'insensible perquè ja quan va en una cadira de rodes i tal, se'n va a la platja amb ella i li diu, ell se'n va... Diu, jo me'n vaig a nedar, ja vindràs. I clar, la veia està allà amb la cadira de rodes, no? I diu, bueno, o sigui, també la idea aquesta que ell la tracta bastant com una persona normal, per una part perquè és poc sensible i per l'altra perquè també vol que ella tiri endavant, no? Llavors la història va d'això, podíem dir dues persones soles, o que els surt bé és ben poca cosa, i ella acaba sent botsejador, ella acaba portant unes cames artificials, tampoc explico el final, no? I és la història d'ells dos, és com una parella en la qual, bueno, jo em passa això, a tu et passa allò, vale, estem junts, però no és que hi hagi aquell enamorament i aquell... s'estimen una mica com germans i és tota la història d'aquesta parella fins que al final acaba passant un fet important en el qual, bueno, sabeu aquells finals que per tancar-ho de cop aquest noi es torna sensible i veu que aquesta noia és la de la seva vida... Per arreglar-ho. Aquells finals en els quals dius, a veure si has passat 120 minuts... Sent un desgraciat, ara perquè t'has tornat un angelet. Però el que és interessant, jo penso, no és tant al final, que pots estar-hi d'acord o no, sinó tot el que es va veient al llarg de la pel·lícula, d'aquestes persones en les quals no acaben de sortir-se'n per dir alguna cosa. Llavors el noi, com és botsejador, doncs què fa? Què diu? Ah, com no guanyo peles i tal, doncs què faig? Em diuen si vols botsejar però de forma totalment fora de... De qualsevol circuit, no? Llavors estan amb aquest tipus de vida, no? Els dos. És una pel·lícula interessant, ja dic, per veure una miqueta com se'n van sortint, però al final potser la desmereixo una miqueta, no? Jo recordo que un profeta era molt potent, de vegades d'un profeta. Jo no l'he vist, un profeta. És el mateix director. Que estava a la presó i tal, que no és jove. N'he sentit de parlar molt i l'he vist, a més a més. A mi em va sorprendre, eh? Perquè era una pel·lícula molt punyent i, a part d'això, va barrejar una mica també ficció i realitat, no? Era una mena com de barreja. Quan estava allà dins apareixia un personatge que era com una mena de, no diré fantasma, però sí una mena com de consciència, no? I era una pel·lícula, de vegades, sanguinolenta fins i tot, eh? Vull dir, que dius, uf, quin estómac. Però bé, que recordo que havíem comentat amb l'altre programa, no?, i que no hi havia molt de consens amb el fet de dir que estàvem d'acord, no?, perquè hi havia gent que l'apreciàvem i hi havia gent que considerava que era un despropòsit, no? Però bé, per mi és una bona pel·lícula, quedo amb aquesta teoria, eh? Comentarem molt ràpid aquesta història del Behind the Candelabra, famosa, en l'última pel·lícula Steven Soderbergh. Vull dir que estem parlant d'un director important. I estem parlant d'un personatge que potser el Jaume, potser la Lourdes també, us sona un tal Liberace? No us sona? Un pianista americà, de Las Vegas, de Galifòrnia més aviat, que tothom el coneix per Liberéis. Però no és Liberéis, és Liberace, perquè aquest senyor era de pare italià. El senyor Liberace el fa el Michael Douglas. I ho fa, però no t'ho imagines. Abans de veure la pel·lícula és important que veieu quatre fotos del Liberace. Si no el coneixeu, jo el coneixia perquè estava a Ràdio Salut. I era per un públic molt determinat. Era una música, però un públic amb una certa edat. Com jo, sí. I llavors hi havia una sèrie de cantants i de músics d'aquella època. Seria com un Richard Clayderman, però dels anys 60-70 americans, d'acord? però evidentment Richard Timan era un senyor molt seriós, ros i tal, però aquest senyor era un senyor que era totalment gai, encara que ho cobria perfectament de cara a la façana, però sortia amb aquells vestits, amb aquells abrics d'avisor, amb aquelles coses que és absolutament, però no és gens desproporcionat, el que es veu la pel·lícula en la realitat. Per què es diu Behind the Candelabra? Perquè aquest senyor tocava el piano, era un geni del piano, però del piano més del swing, més del pop, no el clàssic, no? I llavors se va sortir amb un candelabra, es diu candelabra en català? Canalobra. Canalobra, calla, calla. Això m'ha sonat a castellanització. Això és culpa d'aquell que diu que eren castellanitzar Catalunya i Catalunya que catalanitzarà Espanya. Doncs mira, ha passat això. Sí, si fem aquestes dues coses estem perduts. I llavors se va sortir amb un canalobra espectacular, barroc i tal. Bé, doncs de què va la història? Va la història que aquest senyor és un megalòman, no? Vull dir, i és evidentment un senyor... que per la seva infraestructura era multimilionari, perquè encantava les dones, eren els típics concerts aquests que fan a Las Vegas. I llavors les senyores anaven a veure'l, i ell desplegava com un showman, tocava el piano, però també parlava, però clar, se li veia la caiguda de la mà, per entendre'ns, per parlar ben clar, però en canvi pensaven les dones que no, que aquest senyor s'havia de casar i tal, i aquest senyor que feia és que estava cada dos per tres amb un noi. Però hi ha un d'aquests nois, que és el tal Scott, que és el Matt Damon, que en aquest cas durant molt de temps va ser la seva parella amagat fins i tot Liberace va morir de la sida i van dir que no aquell moment de l'època de Rod Hudson l'any 86 o així més o menys que 83 que sortia aquesta malaltia i que ningú sabia d'on va anar i deien que moria d'un atac de cor que és mentida és tan brutal el que fan Michael Douglas i Matt Damon que jo en ma vida és que el maquillatge la forma de moure's, com entre ells dos hi ha una relació, evidentment, es fan petons, es toquen, fan el que faci falta, donen igual. Hi ha un treball de maquillatge brutal. Vull dir, jo em vaig cagar... Pas del temps o...? Sí, sí, pas del temps i cirurgia estètica. Hi ha un parell de cameos, del Dan Aykroyd i del Rob Lowe. Rob Lowe, s'en recorda de Rob Lowe? Sí. El de Rob Lowe és brutal, dius, on te vas... què t'has fet a la cara, vull dir, què t'has fet d'ho, què s'ha fet, perquè és el cirurgia plàstic, i clar, ja a donar exemple, no? És una pel·lícula amb una categoria que Michael Douglas hem de donar alguna cosa amb aquest premi. A més, és que és clavat, vull dir... Jo és que fa molt temps que no el Michael Douglas... Doncs aquí està. Segur que està nominat als Òscars. És que hauria d'estar nominat, vull dir, perquè em sembla brutal el que fa. Aquest és un actor que jo penso que al seu pare li ha fet molta... Molta, molta, molta, perquè el seu pare era l'home. Sí, sí, sí, clar. Llavors, aquest no... Ell va sortir una mica més nyoclis. Va sortir més... A més, la imatge que es donava... Perquè molt mascle, que és que el Kirk Douglas era, bueno, era un torrente, aquell home, no? I aquest ha sortit que sigui, però era més aviat així, més suau, no? Ja vas i li ofereixen aquest paper i dius, home, potser ara... No, no, i és que aquest... I no, i està amb la Cristina Zeta-Jones i segurament la Cristina, la Carolina, com es diu? S'ha separat, eh? S'ha separat ara? Ai, a veure què passarà. A veure si és perquè al final ha quedat amb el Matt Damon perquè es foten cada lot i que dius, on te vas, fill meu, home, això? Però, bueno... El Marc Damon és molt versàtil. És un actor que el pots veure fent papers de tota mena. I és creïble. Un canvi de cos, és a dir, comença d'una manera, acaba d'una altra. Vull dir, jo no sé com ho han fet aquesta pel·lícula. A més, l'ambientació és d'un barroc, una cosa recarregada. Ella ho diu, diu, mi estilo es el estilo Palacio Kitsch. Això t'ho dic tot. I és que no saps el que hi ha dins fotut. I com es diu? Behind the Candelabra. Més enllà del Canal Obre. És que és més enllà, perquè sempre sortia amb el Canal Obre. Agafeu-la en vídeo. És magnífic. És el Soderberg. No ha tingut èxit la pel·lícula. No sé per què. L'han tret ara? Sí, sí, sí. Va estar un mes. Farà dos o tres mesos. No fa gaire. Jo l'he recuperat. A veure, Massi, que podem endevinar-ho perquè no té un èxit clar. Clar, per la temàtica. Això no és allò que va fer el Denseldu Asington. Exacte, no coneixem tampoc l'artista qui no va tenir una empenta molt gran. És com si aquí fas un, no sé, clar, qui ha sigut famós tocar el piano en aquest país. És que tampoc hi ha hagut cap de Felipe Campuzano. Clar, és que tampoc vull dir que no sé... És com si fos una pel·lícula de Paco de Lucía, que és un solista de guitarra. I potser hi ha un sector que li agrada, però és que ja és una cosa minoritària perquè a sobre sigui americà. I que sí, va tenir el seu èxit, però no és una Barbara Streisand, no? Un Frank Sinatra, que és una persona que va arribar aquí com allò amb potència. Mira, jo diria una cosa. Ui, Jaume, tenim 30 segons, no m'he adonat. Perdoneu-me. Ja el direm un altre dia. És que no m'he adonat. Vull dir, estàvem parlant i ens hem animat. Senzillament penseu en Fassbinder per comparar una cosa i l'altra. Ja està. Sí, sí, sí, fantàstic. Bé, doncs, se'ns ha agafat el temps. El que deia Abbas Urdes, potser no omplim, que estem solets. Mira, avui farem més tard que mai. Doncs, petons a tothom i ens trobem el dijous que ve. Adéu-siau. Fins demà! My name is Malcolm McLaren. He hasn't looked at many things in my time, but the most successful of all was an invention of mine that called punk rock. Bavide yourself four kids. Make sure they hate each other. Make sure they know. There was Steve Jobs, 18 years of age, a brilliant cat burglar. I nominated him to be the hardest. Fire, fire, fire, fire! Ah, there's another fellow.