Minimalisme a Can Ginestà, Impro a Gràcia, Rèquiem de Verdi amb mapping, Història del cinema i homenatge a Chris Cornell

costa molt bé, doncs comencem un dijous més aquí a la Pilònia i bé, doncs com sempre tenim problemes tècnics a vegades, no? Jo ara estic amb una mena de festa de sorolls per aquí, però bé, tot passa com passa. No, és una qüestió de problemes tècnics. No? És el tècnic? Potser, Jaume? Bueno, jo no diré tant. Doncs jo ara marxaré, us deixo aquí. No, cap problema. Ara sembla que s'ha solucionat, és que sentien com sorolls, els sorolls de la ràdio i ara sembla que finalment... Fantasma de ràdio. Exacte, està controlat. Molt bé. Doncs estem aquí un dijous més, com dèiem, a la companyia de la Rosa Alcalá. Hola, bona tarda. Molt bé, que havia treballat més hores que un rellotge. Ai, ai, aquí una passada, ja. Rendint, rendint. A tope. I el Jaume, que està d'estat jubilat. És broma, no? Com estem, Jaume Vidal? Doncs bé, bé, bé. Mira, escolta, jo m'he llevat a les set del matí. Bueno, fantàstic, però has treballat molt, eh? Encara que... Vull dir, ja faig broma, però també penges molt. I he escoltat moltes coses. Clar que sí. Això està bé, això està bé. Això és molt bé, s'ha d'escoltar, s'ha d'escoltar. Ara he escoltat la Susana Díaz? Aquesta ja s'ha quedat molt bé, ja. Aquesta, ahir va ser un festival, jo, mare meva. Dona-hi-do. Nacho Alonso, com estem? Jo he treballat 8 hores justes, amb un més fugat d'allà. Molt bé, molt bé. Perquè si no m'enganxarien per una altra cosa, i mira, 8 hores. Ben fet, ben fet. I que a més ajudeu-me, no? I que a més ajudeu-me, no? Sí, sí, allò, pam, pam. Molt bé, i el que us parla de Xesco Ramos, doncs que està aquí, darrere de la peixera, castigat com sempre, no tinc contacte humà. Exacte. Només visual. Toco el vidre, no?, per intentar apropar-me a vosaltres. Nosaltres en mirem de quan en quan. Fereix una mirada com, mira, mira, no és... No, de complicitat, no intentem involucrar-lo, no? Sí, exacte. Sembla simpàtic. Mira, mira, mira, mira com es mou, mira com es mou. Fac buf, buf, buf, buf, com un peixet allà fa buf, buf, buf. Exacte. A tant en quan em posen una mica de menjar i una mica d'aigua. Sí. Com a bossets, m'estimen. Jo estic content. Bueno, però bé, molt bé. Et tortarem una neguet de goma, si vols, també. Sí, sisplau, sisplau. No, o un hueso anti-sarro, directament d'aquest, no? Molt bé, doncs avui parlarem, com sempre, de moltes coses en l'àmbit de les arts. Parlarem de l'exposició que tenim aquí a Can Ginastà, justament, doncs del Miquel Planes i Dibuixant Línies, que hem dit que és una miqueta així minimalista. Sí. Parlem de teatre... Una miqueta. Sí, no, una mica, bastant. Parlem de teatre impro-show, eh? Que és una cosa que jo no coneixia gaire, però que l'ho he explicat el Nacho, l'ho explicarà molt bé. L'ho explicarà perfectament. Perfectament. La Rosa va estar al requiem... No, perdó, l'auditori. Escolterà el requiem de Verdi, també, doni-do. Doni-do. Molt de paciència, no? Moltes ganes. Sí, però molt maco, espectacular. Fantàstic. I aquí al presento es parlarà de la història del cinema, directament. Començaré per l'any 1895 i acabaré el 2015, que és quan acaba el llibre. Imaginem-vos que el tenim per quatre dies. Nosaltres ja pleguem, no? El deixem ja directament, que vaig explicant. Sí, fem torns. Un va a sopar, te torna... Ah, això m'agrada ja, que sí. L'ha fet, tacatà, tacatà, tacatà. El 2015, no? Ah, sí. L'han actualitzat. Ho explicarem, ho explicarem, això. I ja, bueno, no gaire, no gaire, ja farem el comentari. Com a tal, és de Roman Govern, evidentment, és el gran clàssic, no? I el gran llibre de capçalera de molts dels cinèfils i també dels universitaris. No se l'he dit mai, eh? Que és un llibre de referència. Cinema, doncs, novetats, Bajo el Sol, un clàssicot també molt recent, La gran belleza, que és una gran meravella de pel·lícula. Té tres anys, però és un clàssic. Exacte. Un altre que també ho serà de clàssic, La doncella, que ens comentarà també la Rosa. I la que no, no sé, ja parlarem de Tony Erdman i de Les Fúries, si tenim temps, no? Acabarem de parlar d'aquestes dues pel·lícules, que també estan, bueno, una d'estrena i l'altra no tant, però és el que hi ha. I avui, pel mig, intentarem posar una cançó d'un senyor que es diu Chris Cornell. Li diré, qui és aquest senyor? D'un senyor que es va suïcidar fa una setmana aproximadament. Ah, sí. Ah, sí, jo sí que és aquí. Que és de l'any que va néixer el 64, que només té 52 anys. De cantant de Soundgarden. Exacte, no? Cantant de Soundgarden. I posarem, bueno, la cançoneta més famosa, Black Hole Zone, no? Black Hole Zone, home. I és una cançoneta molt maca. La posarem quan matem les canyeres, grunts, i explicar una miqueta, res, molt per sobre qui és aquest home, encara que sigui 5 cèntims, i posarem la cançoneta, si tenim temps. Però ara el que farem serà començar a parlar d'art. Aquí a Can Ginestà tenim el celler, Miquel Planes, dibuixant línies. Sí, bueno, com cada mes, no? Que hi ha una exposició, doncs, bueno, procuro anar-hi. I avui, doncs, que he arribat una mica aviat, doncs m'he arribat, vaja. Bé, la veritat és que et sorprèn, no? Aquestes obres així minimalistes, probablement són molt més vàlides per persones com tu, que has historiat la història de l'art. Sí, home. No, no, sí, sí, sí. D'aquesta manera li pots posar, com em deia un amic meu, no fa gaire, diu, li posem nom nosaltres a les coses. I llavors hi va haver un altre que em deia, a veure quin nom li poseu, perquè si no hi ha manera d'entendre-ho, malament anem, no? La veritat és que quan hi he entrat dic, ja hi som, no? Saps allò? I ara no en canxo res, avui, aquí, no? Però sí, sí, llavors he llegit una estona dels tres o quatre llibres que hi ha allà, que he anat a preguntar si n'hi havia algun que me'l podia quedar o comprar, i m'han dit que no, que només hi havia aquells, molt estrany, perquè com a mínim n'hi hauria d'haver la possibilitat de comprar-los. Com a mínim, algú? Sí. Però no, es veu que no, que només han fet aquests tres o quatre llibres, doncs una còpia de cada un. Una unitat i ja està, l'exemplar. Sí, el que és cert és que he llegit una mica el llibre i llavors m'he quedat una mica orientat, si més no nega de cap manera el minimalisme que tu dius, i la radicalitat d'una proposta com aquesta, però ja hi entres una mica més. De fet, el que he llegit parla que en el moment que nosaltres tenim una d'això, una versió d'un paisatge, o sigui, que veiem un paisatge, automàticament és com si el retratéssim. M'imagino que hi deu ajudar molt el fet que avui, doncs, tothom va fent fotografies per tot arreu, és que és... Vaja, jo penso que és horrible, eh? Sí. Però vaja, vull dir... I llavors, esclar, vull dir, del que parla el llibre, dir, és això, no? Que nosaltres no gaudim del que és el paisatge, sinó que ens queda, diríem, anar a la nostra ment, o a la nostra capacitat de recepció, com una imatge, en definitiva, que no té res a veure amb el que és un paisatge. Llavors, a partir d'aquí, bé, li dono una altra mirada a la qüestió, no? I la veritat és que tot el que són els quadres, doncs, és una manera molt radical de plantejar diferents formes que tenen a veure amb camins, no? Vull dir, cada quadre, doncs, és un camí possible que hi ha que un pot fer i sense quedar-te amb la fotografia, doncs, en definitiva, llavors això, doncs, tu ho fas teu, no? Val a dir que moltes vegades en aquests llibres, i ho dic perquè és la impressió que m'he portat, en aquestes exposicions és tan o més important el que s'explica que la mateixa obra. Exacte. I això suposo que deu voler dir que a vegades les obres... I ells, i el mateix escrit ho diu, diu, probablement, si heu fet ja una mirada, doncs no us quedareu fora de joc. Dic, però, llavors ve l'explicació i tal. I, evidentment, llegiu per poc que pugueu quan hàgiu fet la primera mirada a l'exposició, per poc que pugueu llegiu algun d'aquests quatre llibres que hi ha allà, perquè us donarà, jo crec que fins i tot, la poètica de la pròpia proposta. I llavors, això ja té un altre volum. No sé, no sé res més, jo no en sé tant. No, no, no, jo he vist alguna cosa, per fora no he entrat, he vist així per sobre. A veure, jo crec que el que està fent aquest senyor, que és el Miquel Planes, és una combinació entre el que és el minimalisme, aquest concepte que és portar als extrems el que es diu l'economia de mitjans, artística, expressiva, doncs amb línies, amb formes, utilitzant l'escultura, utilitzant potser la pintura, i no sé si... Sí, escultura també ho pareix. També escultura, no? Però quan parlaves de la pintura... Quatre o cinc. Què parlaves? D'un espai en blanc amb una línia pel mig? És que ben bé pintura tampoc és això, no. Què seria? No. Més o menys. Esclar, qualsevol que entrin allà diu que són aquestes taques, no? Amb unes ratlles que tenen una continuïtat i que les taques, d'una manera o altra, queden situades dins d'aquestes ratlles, no? I llavors això són camins, esclar. Sí, sí, sí. No cal que li donem més voltes. Però el posar-li, és a dir, quan va sortir el minimalisme als anys 60, era molt radical. Simplement et posaven això, una línia, un quadrat, una forma, que això és una cosa molt típica dels 60. Amb un llum, eh? Exacte, una llum, és a dir, un neon, i allò era l'obra en si mateix i no hi havia explicació al respecte. No, no, no. El que està fent aquest home és una cosa molt maca i és combinar el que va venir, no després, però molt semblant al minimalisme, que és una cosa que es diu art and language, és a dir, art i llengua, i llenguatge, que era el mateix, és a dir, utilitzar en aquest cas possiblement, descarat perquè utilitzen la pròpia tipografia de la lletra per crear minimalisme. Però alguns d'aquests artistes, que tampoc ara direm Sol Leuid i una sèrie de gent que tampoc són gaire coneguts, que són molt importants, vull dir, amb el que seria l'àmbit de l'art, doncs el que feien era explicar l'obra, és a dir, posar un text, una poètica, un significat tipus diccionari, cosa molt curiosa, posaven una cadira i al costat ampliat amb un text immens, el que seria chair, és a dir, posava chair i què volia dir cadira, segons el diccionari. Algú tan banal com això, era desmaterialitzar l'art, és a dir, convertir-lo en una cosa aliena gairebé el que seria el concepte d'artístic, de bellesa, era posar una cadira i posar un text i a partir d'aquí què et provocava això? Per tant, el minimalisme d'una cadira triada a l'atzart sense cap tipus d'importància amb un text explicatiu. Llavors això va més enllà, potser utilitza la poètica, o potser utilitza la prosa i això és molt maco. Jo crec que aquesta combinació és molt interessant. No ho sé en aquests llibres, com deia. I no l'he vist, però ja la veure i a veure si aprofundeixo sobre el tema. Aprofundim una mica més, perquè esclar, lògicament, els coneixements artístics teus no tenen ni molt menys... però farem una entradeta a veure, mira què ha passat avui per davant, però a vegades el temps ens agafa. Teatre. Doncs teatre. Un xou. Vale. Parlem d'un teatre que el més important és que és el tipus de format que té. Sí. Diguem-ne, no és el teatre com estem acostumats, és una obra con el principio, nudo, desenlace, escrita por un dramaturgo, no. Això es basa, cometes, perquè ara direm exactament com va el tema, en... O sigui, la companyia es diu Planeta Impro i es basa en amplificació. Sobre el paper, cada obra que fan, i és una cosa que et diuen quan comença la representació, és diferent de l'anterior. Dicen, vosaltres heu vist avui una obra i si torneu a venir el dissabte que ve, ens veureu una obra completament diferent, perquè vosaltres sou els que ens esteu donant, diguem-ne, el guió, el guió en el cine o si estuviuen la obra, la obra teatral que nosaltres representem aquí. I, bueno, el que fan, tu quan entres al principi, dones ja unes urnes, ja uns papers i llavors tu escrius allà alguna cosa, el que tu vulguis. Pot ser una xorrada, pot ser una idea, pot ser... Jo vaig escriure el títol d'un llibre, jo vaig escriure La insoportable edat del cert, dic, vinga, aviam què fareu amb això. I va sortir. Va sortir i es curiós això. Primer que vien allà, la tira de propostes, no? Sí, sí. Tantes com a públic, com a ciutadans. Descentes persones, descentes persones. Sí, sí. I... En quin teatre és? És en el Teatre Neu. A Treteneu. A Treteneu, al Carreterol, allà al mig de Gràcia, a més a més, hi ha ofertes, vull dir que està bastant ben combinat. Gràcies. Aquí ha vingut un fantasma de la ràdio. Ha passat alguna cosa. He notat alguna presència, no? Ens han deixat aquí un comandament. Ara sembla que ja està... Sí, aquesta presència ens ha ajudat. Una presència molt gran. Molt gran, molt gran. Vale. La proximitat, que diem abans, veus? La proximitat, correcte. Ja ha travessat barreres. Ja està. Ja està. Com a l'àlien, se m'atreglaria la ràdio. Doncs, bueno, el que estàvem dient, que és una proposta interessant en quant a que el format és diferent. Tu tries, ells van triant, fan diferents tipus de combinacions, diferents tipus de jocs, triant, a lo millor, de la urna una frase i fan un sketch, fan sortir una persona del públic i li van dient, mira, ara, cada cop que nosaltres et mirem, tu ens diràs una emoció. Llavors, nosaltres anem canviant l'emoció i es van fent a les queis que estan fent i de cop i volta es giren i ell ho diu tristesa, alegria, ira. Llavors, els tios canvien, bueno, hi ha molta interactuació i tot i que ells, evidentment, tenen com un patró, tenen una línia maestra de la història que estan, perquè si no seria impossible, però sí que és veritat que la van modificant, que hi ha vegades que es queden una mica així perquè estan improvisant i dintre de, jo no sé quin presentatge hi ha d'improvisació i quin presentatge hi ha de preparació, però sí que és cert que, bueno, que jo sí que crec que van, perquè jo l'ho he vist diverses vegades i les històries sí que són completament diferents, això sí que és cert, però és que igual les van posant i és un format de comèdia, evidentment, és un format bastant lleuger, tipus així modern, tipus com seria el Club de la Comèdia o així, es van fer cacs allà de diferents coses, però amb qualitat, perquè això, si fos una cosa que no tingués qualitat, seria com un sainete que, bueno, no m'agradaria, però bueno, aquests tios tenen qualitat, la obra és en castellà, que és una cosa que em va sorprendre, perquè no sé si són d'aquí o no són d'aquí, jo és que diria que són d'aquí, però no sé per què fan l'obra en castellà, perfecte, però normalment com el teatre sempre es fa aquí en català i tal, és curiós, no? I, bueno, és molt divertit, té qualitat, perquè si no tingués qualitat, doncs, no? El format de sorprenent, la veritat, si no has anat mai, doncs et sorprenen, no? Hòstia, això de que comencin a muntar les històries i tal, la part d'improvisació, no sé quina és, són quatre persones, quatre persones joves, però que ja porten temps, perquè això porta, no sé, fent aquest format així, sí, sí, sí, el format d'aquest, jo no sé si cinc, sis anys, deu, no sé, porta, porta, em sé, perquè m'ha sortit a la ràdio, s'ha sortit al programa aquest de la CERN, ràdio, si dóna per fer una funció diferent cada dia, sí, sí, no, i té molt d'èxit, a més a més que l'Eubició de fora és un tema molt de, que això és el que menys em va agradar, diguem-ne, però si hi ha, jo què sé, un aniversari d'algú el fan sortir, mira, ens han dit que surti la Laia, i surt la Laia, i la Laia és la que fa les preguntes, d'acord? Ja dic, tot això, que quan comença dius, hòstia, a més això com acabarà, però els tios tenen qualitat, com tenen qualitat, fan un gag, un gag molt del club de la comèdia, però amb una mica més de mala llet, amb una mica més de surrealisme, està bé, està bé, improvisen i són bons actors, són bons actors, a més a més, els tios s'ho curren, els tios són els que recullen allà les urnes, els papeletos que estan a la porta allà, o sigui, és una mica multidisciplinar, però bueno, jo suposo que així va bé, i com una experiència refrescant d'un teatre diferent, o sigui, allà no aniràs a un teatre a veure veritablement un teatre de veritat, que sí que ho és, diguem-ne, perquè els tios actuen, però com una experiència de veure molt de prova, a més, és una sala petita, veus la gent, encara que et toqui allà dalt de tot, o sigui, veus-nos molt bé les cares, són molt expressius i tal, i com una experiència refrescant per a un públic jove i per a un públic no tan jove, també, vull dir, i surts allà, doncs bueno, tu has passat bé per aquí perquè tenen qualitat, i ho recomano, i preus molt assequibles, per exemple, ofertes i tal, molt bé, el teatre neu, molt bé, el teatre neu, fantàstic, doncs mira, i dijous, divendres, dissabte, sembla que estan tres dies allà, la setmana, doncs molt recomanable, mira, molt bé, i teatre experimental, o no experimental, sinó més aviat, com més, com això, en formats més moderns, més moderns, com seria el base, no? Bueno, potser no estan modernes el requiem de Verdi, no, Rosa? Com a Déu-n'hi-do, les versions actualitzades que n'hi-do ja. Bueno, com va anar jo? Bueno, és un concert que estaven fent la setmana, bueno, el cap de setmana passat a l'auditori, ja sabeu que són tres dies, eh, els divendres, dissabte i diumenge que repeteixen la programació. Bueno, doncs aquesta vegada he estat el requiem de Verdi, Déu-n'hi-do, són 85 minuts, jo abans us ho comentava, 85 minuts sense descans, que dius, bueno, m'ho prenc com si fos una pel·lícula, així de clar. Que la música clàssica... I més un requiem. és un requiem, és veritat, a veure, és música trista, és música fúnebre, és així. No és el trosset aquest de l'obertura que ens posen a les ceders, no, no. No, clar, és tot, consta de set parts i hi posa totes seguides. Però, però, però, però va estar molt bé. Va estar molt bé, va ser espectacular. Primer perquè, clar, actuant a l'Orfeo Català més la coral jove de l'Orfeo Català. Són 130 cantants. Imagineu, l'auditori tot ple. Sí, sí, sí. Quina meravella. totes aquestes persones que a d'entra ja fa molta patxoca, no? Més quatre solistes. Soprano, mesosoprano, baix i contral. Contral, sí. T'ho dic segur. Sí. Hauria de ser contral, en teoria. El tenor, perdó, tenor. Ah, que era un... El tenor, que té la veu més seguda amb els homes, més seguda és el tenor. L'equivalent a la soprano femenina és el tenor masculí i la mesosoprano és l'equivalent al baix masculí. Vale. Vale, doncs, les quatre solistes. El director és el titular de la OVC, de l'Orquestra de Barcelona, que és el... Espera, que és que és japonès. Kasushi o no? O no. Lo digo no, vale. O no, o sí, o no. No, pues ell sí. No, és molt bon director, a més, és el director titular de la OVC. Ja va haver una temporada que també ho va ser i també és director convidat a moltes orquestres d'Europa. Vale. Doncs, molt bé, perquè a més estava l'Auditori, la música és això, la música del Requiem. És una... Primer us explico la part de l'escenografia, de com van decorar o com van adaptar a l'escenari de l'Auditori. Havien posat una moqueta de color negre que ja d'entrada dius, ostres, quina imatge, quin efecte visual, perquè l'Auditori és tot de fusta, tant el terra com les parets, tot és de fusta, clar, per ajudar a la... Sonoritat. A la sonoritat, exacte. Doncs el tenia enfadrat amb moqueta de negre que dius, ostres, aquí estan fent alguna cosa. Clar, quan baixen les llums ja queda tot com més per això en penombra, no? Doncs resulta que van estar projectant tota l'estona un mapping. Un mapping que s'ha creat expressament per aquesta... Jo anava a dir òpera i ara diré per què. Per aquest rèquim. Clar, llavors això va estar superxulo, ja sabeu que el mapping es projecta a el que seria així que tenen una pantalla al fons, que alguna vegada sí que havíem vist quan fan, per exemple, la música de pel·lícula que passen la pel·lícula i estan interpretant la banda sonora doncs ja fan servir la pantalla, no? Però clar, d'entrada la pantalla aquella rectangular que hi ha al fons i ja està, no? En canvi, el mapping era no tots els laterals però la veritat de cada lateral sí i més a l'escenari, no? Clar, llavors era molt xulo. Imatges creatives, no? Que recorden una miqueta en consonància el que s'estava dient. Molt recordaven imatges de la natura, que sí, com blocs de neu que van caient, que sí, o un edifici que s'està ensorrant o les flors que van naixent, però tot com molt esquemàtic, eh? I també molta estètica en blanc i negre, algun coloret així, algun to pastís, però no massa colorit. Però està bé això, algun vermell també perquè sembla un esclat com d'un foc o d'unes flames també sí que hi ha vermell, però no exagerat, tot molt suau, tot molt, que ajudava molt el que era l'acompanyar, el que era la musicalitat, les intervencions dels cors i dels... Un màping, dius que es diu això? Sí, aquella projecció era està de moda, aquelles projecions que fan, jo que sé, posar la pedrera o edificis emblemàtics, a Sitges també, ara no sé on he vist que Sitges també, no sé si serà o que l'han anomenat com a Ciut, o que hi ha una trobada de tema que és de màpins o no sé què, a Sitges també, aquests dies hi ha una història d'aquestes. És un màping, no sé què vindria a ser, no sé què vindria a ser en un castellà o en català, no sé. Un màping és una projecció però més gran que no només una pantalla, és una projecció amb un edifici, amb un edifici, amb un... La textura és la que tingui l'edifici, o sigui, si té allò de lleus... I s'adapta, o sigui, d'alguna manera embolcàia aquell edifici o en aquest cas doncs aquell escenari i amb les parets aquell edifici o embolcàia. La projecció no només és... no s'entra només en una pantalla, sinó que surt de la pantalla, és molt més àmplia i s'adaptar a l'objecte o al local o a la zona on s'està projectant. Clar, agafar la forma d'oja. Jo ho he pogut veure així anunciat, no?, això i em va semblar molt abstracte, no?, el que representa això, no? Sí, clar, és que és això, no són imatges reals per entendre, són imatges figuratives, geomètriques, en continuo moviment, no?, com si neixen, evolucionen, desapareixen o es converteixen, evolucionen, es transformen en un altre, hi ha algun moment que es para i no hi ha cap imatge, també, perquè com que hi ha set moviments, hi ha set parts, millor dit, clar, els màpings o les projeccions van acompanyant aquests set parts que té el rèquim. És una experiència, vaig trobar que és molt interessant, perquè si no, sí que hi havia el perill de dormir-te una mica, també ho dic, eh?, també ho dic. I amb aquestes llumes... doncs el rèquim, ara, entran allà, el que és la partitura, el que és la composició, la part musical, el va composar el Verdi, el Giuseppe Verdi, com a homenatge a dos herois nacionals italians, era l'època de... Penseu que es va estrenar el 22 de maig del mig del mig del 1874, en pleia del projecte del romanticisme, tota això, una exactació dels herois nacionals, que eren el compositor Joaquim Norosini i el literat Alessandro Manzoni era dedicat a ells dos de fet és música religiosa i d'entrada es va fer per estrenar-la a la catedral però el requiem en aquest cas per això he dit allà de l'òpera té un estil, aquest requiem de Verdi té un estil operístic molt clar perquè de fet hi ha moltes parts que es veu que és com un diàleg és un recitatiu no, no, és cantat és cantat i és molt com una conversa entre els solistes que he comentat i el propi cor llavors ve a ser, home només faltaria que es moguin i comencen a actuar però de fet hi ha molt de diàleg i està molt basada en la tècnica operística o el que també ells deien que és la parola és una tècnica que és la parola escènica sí, bueno, és una manera de dir-lo d'alguna manera vale vale, doncs això era és una miqueta el que seria llavors hem de pensar insisteixo que es va estrenar al maig del 1874 justament ara ha fet ui, no he calculat els anys però bueno, com que estem al mes de maig és la seria d'això es va estrenar a l'església de Sant Marc de Milà allà hi havia llavors una orquestra amb 100 músics i un cor de 120 veus més o menys el que hi havia aquí ara i després però ja l'èxit va ser espectacular va ser aclaparador i després ja de seguida es van començar a programar tres audicions a l'escala llavors era un lloc no laic o sigui un lloc laic, no religiós i a més al verd li van obsequiar amb una crona de plata no sé què i ja a partir d'aquí ja totes les misses de difunts que es van fer al segle XIX a mica a mica ja van anar sortint de l'església i llavors van ocupar el que seria les sales de concerts però que en un principi era això estava pensada per ser cantada i per ser interpretada amb les esglésies o amb una càtedra m'imagina que ha de tenir cabuda o l'acerari, com seria l'altar l'altar, sí, clar o el cor hauria de tenir cabuda suficient o clar, és una alta gran per totes aquestes persones només una cosa que les dues solistes són d'Espanya una és de Badajoz la soprano, la Carmen Solís molt bé la meso soprano, l'Anna Ibarra és de València és valenciana molt bé també les dues i els dos solistes masculins el Bruno Ribeiro aquest és portugués molt bé i una itàlia de Parma el Michele Pertussi al baix bueno fantàstic està bé ja dic i l'actuació de l'Orfeo Català i del cor jove de l'Orfeo Català tot molt així molt de l'Europa meridional sí mira tot queda en pla mediterrànica exacte fantàstic bueno doncs escolta és el que diem és molt recomanable la realitat que l'experiència d'anar a l'auditori a sentir música clàssica és una experiència sentir les veus jo és una cosa que sempre dic que la veu veritablement la veu humana és un accident de l'evolució llavors tu estàs sentint aquestes veus que de vegades són brutals magnífiques una òpera o així i tal i et pares a pensar això és un accident de l'evolució si mires llibres d'antropologia i tal és una cosa que és antinatural diguem-ne perquè nosaltres tenim la veu doncs podem ofegar-nos llavors saps que ens enloguem perquè i tal això no li passa a cap mamífero perquè això és antievolutivo diguem-ne tot això perquè podem parlar un accident de l'evolució pot portar aquestes meravelles clar és curiós jo ho penso sempre benvinguts siguin els accidents jo vaig tenir el plaer fa un pare d'anys o tres no me'n recordo de veure el rèquim de Mozart i d'escoltar-lo al Palau de la Música a sobre i va ser espectacular em tornava a tot també va ser 70 i escaig de minuts no t'acordo i va ser una meravella perquè jo he comentat el que són els cantants els cors perquè és el que dava l'atenció els músics per suposat tot d'acord la percussió el vent bueno una passada també és impressionant però això dic espectacular surts en xoc d'allà sí fantàstic bueno doncs ara passem a un llibre en aquest cas no és un llibre de ficció és un llibre un assaig conegudíssim de la història mai millor dit del cinema que és el llibre del Roman Gobert que és un llibre que coneixeu tothom o almenys els companys d'aquí d'aquest programa segur que algú l'ha fullejat o l'ha llegit ben llegit sí i el David també em sembla el David recordo que m'ho acabat que l'ha llegit una mica per sobre l'únic que clar que és com tot és un llibre que ja es va treure l'any 1969 és un llibre de referència pels universitaris i per la gent que vol un coneixement una miqueta més que coneixement vol organitzar aquesta història del cinema que a vegades ja sabeu que anem veient que si ara veiem un clàssic ara veiem una en blanc i negre ara veiem una muda ara veiem un actual i no saps ben bé on col·locar ell el que fa és organitzar això ordena l'estil clàssic dels llibres d'historiografia que jo els historiadors sempre els coneixo i ell el que fa és en un principi fa un claríssim sobretot fa un inici magnífic que explica aquells prolegòments del que seria la història del cinema l'inici de la fotografia i tot el procés fins a arribar al concepte fa una visió ara ja m'han fotut la bronca o no però fa una jo crec que el senyor Romà Govern té una visió molt marxista de la història que és magnífica aquesta idea sempre s'ha dit això exacte però és que aquesta idea marxista és molt difícil explicar això quan tu estudies història tens la visió conservadora o la visió liberal i la visió marxista i això existeix hi ha professors que tiren cap a una línia i una altra línia no vol dir que t'expliquin o que una siguin més patriotes o menys patriòtics o més catalanistes o no això no és la manera d'explicar la història llavors aquesta manera que té més propera que té uns elements vinculats amb el que seria l'apropament al poble simplement no des del punt de vista elitista doncs aquesta manera que jo he tingut uns quants el senyor Pagès el senyor Munies que són uns clàssics en l'àmbit de la història doncs et fa una visió més propera més aquesta visió en general i el senyor Romà Govern t'ho fa t'ho fa t'ho fa t'ho fa t'ho fa només té una capacitat increïble aquest senyor parla de té un llibre que es diu Patologia del Cinema és a dir té una visió també molt psicològica sap tocar sap fer uns resums meravellosos d'una pel·lícula amb 4 minuts ai 4 minuts amb 4 línies perdó clar quan és impossible dius com pots resumir 2001, una edició de l'espai en 5 minuts i t'ho fa. Té aquesta capacitat, no? De fet, ta-ta-ta-ta-ta, i t'ho deixa molt clar. Clar, que és recent, per això, recent, vull dir, no és que sigui recent, és el 69, però jo he agafat una edició recent que ha tret anagrama d'aquests llibres típics seus, no? I el plantejament és que, clar, el Jaume em deia, però bueno, això s'acaba el 69, el 70, no, no, s'acaba el 2014. Per un costat, positiu, perquè arriba fins a greve l'actualitat, però per un altre hi ha una cosa negativa. a l'igual que tota aquesta part, que és el gran muntant del llibre... És marxista? No, no, no, és que l'altre no és ni marxista ni no marxista, l'altre és un catàleg d'informatiu. Google, no? Sí, és una mica això, és a dir, la primera part és molt més complexa, molt més desenvolupada, arriba al 69, llavors hi ha una part que es diu post-scriptum, que arriba fins, em sembla que és dels 70 fins als 90, no em vaig equivocar, o por ahí aproximadament, i hi ha una altra part final, que seria alguna cosa així com el cinema, amb l'era electrònica i tal, que seria fins al 2014 aproximadament. El que diem, hi ha una... I és terrible, hi ha una cosa molt terrible, i és que la part final del que seria el llibre, amb la primera part del post-scriptum aquest, no?, s'enganxen i expliquen el mateix. Hi ha un moment que durant 20 pàgines es t'expliquen el mateix amb altres paraules. això és una errada... T'has parlat de les pitjors. Exacte, amb un element de producció, ai, de producció, diguem, de control, de qui ha fet el llibre en si mateix, o ha volgut recopilar aquests assajos finals, no?, doncs que no ha controlat. I és cert que la part aquesta nova ocupa 70-80 pàgines, però no té la contundència de l'altre, estem parlant d'això, d'una sèrie de... Doncs, bueno, el cinema japonès, a banda de tal, doncs apareix aquest, fa això, fa això, fa això, fa això, fa això, i ja està. I és una miqueta aquest element, no? Però, bueno, insisteixo, és un llibre de referència. Té un índex onomàstic, pots buscar el que vulguis, clar, avui en dia tenim Google i això, evidentment, s'ho menja tot. Però, encara i així, és una forma d'organitzar-se. Això no trobaràs al Google, t'organitza perfectament la història del cinema, jo la tinc bastant organitzada, però m'ha servit per organitzar i per descobrir que hi ha moltes pel·lícules que no he vist i que són premis de Cans i tal, no? Vull dir, potser de les pel·lícules que hi ha allà, jo hauré vist, mira, que menciona la tira, potser n'he vist, no sé, un 40%, però encara en falta un 60% per descobrir. I, clar, si són recomanables o recomanades des d'un punt de vista d'un senyor com és el Romà Govern, crec que a mi he perdut moltes coses encara. Que probablement el Jaume n'he vist el 80 d'aquelles pel·lícules, estic convençut. No, clar, és veritat, perquè el bagatge és com tot, no? Vull dir, ja, ja, clar, jo crec que hi ha coses que dius ostres, però això no, això no, això no, però bé, sí, jo cada vegada que m'escapava de la dona anava a veure una pel·lícules. Clar, clar, clar. Això està bé, això està bé. Bueno, jo. No t'escapis de la dona amb una altra cosa, no? A part de veure-les, a part de... No comen, no comen. Jo crec que cosa que actualment segueixes fent, amb tots els meus respectes, no? Vull dir, jo que no, però bueno. Sí, sí, sí. Bueno, ja està, no passa res, no? Anar a veure aquesta pel·lícula. Amb la trésia de confiança. Ja confia, confia, confia. La salutació treu. A mi m'ha agradat molt que fessis aquesta definició del marxisme. Clar, és fantàstic això. Clar, és que la visió... Perquè penso que queda igualit això, bé, això és del passat. Saps el que passa? Que això no s'entén. Potser actualment... Exacte. Clar, és un tema, no? O s'entén massa. O no s'entén o s'entén massa. Clar, però quan veus la forma en què explica, en què viu, i això quan tens un bagatge, en aquest cas, és clar, estudiar alguna cosa així, doncs que pots donar uns enfocs, és magnífic, no? I clar. És difícil explicar-ho, però quan ho sents, quan sents el discurs, dius, ho entens perfectament. És veritat, és una cosa curiosa, a vegades, que no és més de dir-ho que no com a tal, no? Me'l deixes? No, ja veuré. Bueno, deixeu-me res. Dos minuts, escoltem aquest programa. Sí, t'anava a dir, dic, sentim la cançoneta. Sí, sí, sí. Dèiem Chris Cornell, 52 anys, líder del Soundgarden, una de les bandes líders de l'època de la música grunys, aquell retorn, eh? Del rock als anys 90. Als 90, sí. Oasis, Blur, Travis, Soundgarden, Nirvana, tota aquesta gent, van ser un referent increïble. Pel jam, sí. Pel jam, exacte. I un cinc fín, no? De grups que... Són tota una generació. Soundgarden va ser molt important a la seva època, va caure una mica en l'oblit, no? Sí, sí. I és això, i escoltarem aquest Sound... Black Hole Sun, eh? Que està molt bé. Vinga, una chau, va. Pots cantar? Poso la cançó, no? Vinga, va. Fara el coro, fara el coro. Vale, vale. Posa la cançó, yo lo farem en un coro. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. V Jae. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Vinga. Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit Bona nit