Modernisme a Barcelona, The Homesman, Dheepan, Ant‑Man, El clan i Pasolini: art, cinema i debat a Babilònia

... Doncs un dijous més comencem al Babilònia. Avui estem en quadre, Jaume. Eh, que deia aquell? Eh, tu i jo, que deia l'altre. Sí, sí, eh, vull dir, tu i jo, jo i tu, no? Això mateix. No hi ha, estem el Jaume i jo, res? No, estem pas contents que això passi, eh? No, no, no, però bé, no passa res, no passa res. Clar, quan estàs ben acompanyat, doncs les coses van més sols. Clar que sí, però cap problema, no? Sí, ho farem. Clar que sí, estem encantats a estar tots dos, eh? I bé, doncs parlarem moltíssim de cinema, que és el que més agrada aquí, els presents, no? Sí, sí, sí. I aprofitant la vinentesa, doncs vinga, doncs ho farem d'aquesta manera. Però abans parlarem una micona del que seria, doncs, una sortida que vam fer del modernisme, vam veure una miqueta a Barcelona, vam gaudir d'aquests grans edificis que tenim a la ciutat i farem un petit esment. I després parlarem de cinema, tot bàsicament novetats, no? Déu de Déu d'Honor, Dipen, Ant-Men, El Clán, El Regitano, Jaume, això és una cosa que ja ho comentarem. Quin desastre. També parlarem de Pasolini, bé, de moltes coses que anirem ja sobre la marxa, doncs, eh? Serà perquè no tenim res que parlar, no? Sí, nosaltres, rai, oi, home, que ens agrada, oi, que sí? Exacte, i si no parlem de política i ens carreguem aquí a tot Cristo... No, no cal. No cal. La política, deixa-la, sí. Pots parlar, però no carreguis ningú, que... Jo, m'hi ha fet il·lusió. Sí. Molt bé. Vinga. Doncs, vinga, doncs, el que farem ser una miqueta, doncs, comentar, doncs, aquesta sortida que vam fer el dissabte al matí. Vam, bé, aquí el present es dedica a aquestes coses a vegades i fa sortides i parla i explica coses del món de les arts. i vam fer, doncs, una magnífica sortida amb gent de Sant Jus i gent de Barcelona, 23 persones anaven pels carrers de la ciutat, doncs, veiem... I a mi m'han dit avui, diu, et vaig veure aquest dissabte. Anda, anda. Això al mig de Barcelona. Clar, clar, no, això passa a vegades. Vam passar, t'he dit, et vaig veure allà que estaves parlant al carrer i, home, clar, és el que es fa, no? És el que em toca. I tant. I bé, doncs, vam fer un recorregut, insisteixo, magnífic entre el que seria el Palau de la Música fins a arribar a la Pedrera, amb el que això comporta, doncs, fer Palau de la Música, vam passar per les Quatre Gats, vam parlar de la Plaça Catalunya, vam parlar de la Mancena de la Discòrdia, d'aquell espai en què hi ha aquests tres edificis i vam acabar a la Pedrera, lògicament, com no podia ser d'una altra manera, no? No pot ser d'altra manera, no? Què et va semblar, Jaume, una miqueta el recorregut? Vull dir, va ser una miqueta... Bueno, és el que diem, no? Vull dir, quan som tanta gent, no? Vam estar dues hores i mitja, gairebé, donant voltes. Gairebé tres, sí. Però el temps va passar ràpid, no? Sí, sí, sí. No, val a dir que el que ens anava dient que era, ho feia bé. Ah, vale. Aquell senyor que no sé qui és, no? Ho feia bé. De vegades, doncs, ja la veritat és que són coses d'aquelles que, bueno, tu ja ho deus haver observat, perquè hem sortit més una vegada. Diria que el guia és d'aquelles coses que no hi tinc una predilecció molt gran, no? Especial, sí, sí, sí. Però, clar, quan tu, i a més quan coneixes, com avui, que estarem tota aquesta hora, tranquil·lament, doncs, mirant de deliberar sobre constants que pensem i creiem, doncs, la veritat és que des que ens ho vas dir que feies això i que... Sí. I ara ho hem seguit, doncs, no, a mi la veritat és que se'm va fer curt, eh? Clar. El que passa és que el cansament, a vegades no, a vegades no és pas el teu, vull dir, també és dels que t'acompanyen i tal, pot fer, pot marcar una mica la pauta. Jo, una cosa que voldria destacar de tot el trajecte que vam veure va ser l'evidència de tot això que tu ens explicaves, no? Que és, ni més ni menys, això, ui, digue-m'ho. L'evolució social, vols dir, de la, no? I, en aquest cas, d'aquesta Barcelona... Barcelona-Burgès creixia en aquell moment, no? Això, això, això, sí, sí. Llavors, esclar, tot això ja ho sabies, jo sempre ho he tingut molt clar, des de petit tot, i qui feia les cases més maques, doncs, que tenia molts diners, no? Clar, sí, sí, és això, eh? És que és així, eh? N'hi ha més volta de fulla, eh? No, ja més. Clar. Llavors, dius, amb això ja en tens una mica prou per posicionar-te de manera de dir, bé, vull dir, com és lògic, hi posaran tot aquell saber que, en definitiva, és contractar els millors creadors, els millors arquitectes, més tal i qual. I llavors, dius, bueno, m'ho diu, però, esclar, com que tu no ets ni dels que tens diners ni tal, doncs, esclar, tot això et queda com així, doncs, diu, oh, que va curó, i que bé que queda, i un cop explicat, doncs, llavors, sí que és molt interessant tot el que tu deies, diu, eh, és que això podria ser un drac, que això podrien ser les ombres, l'escalet i tal, clar. Una mica interpretar, no?, que realment podem trobar-nos, no? Que, com deies, també, doncs, en definitiva, això és de persones enteses en el tema, que acaben traient, bueno, acaben desfent el nus del que allò representa. i, de mica en mica, doncs, et va, modernisme, volia dir, home... Modernisme, vale, sí, sí, sí, no, no, exacte, no, però que ja amb el procés l'hem explicat bé, i hem dit que és una sortida del modernisme que vam fer, i a partir d'aquí és això, no? Val. I llavors, doncs, bueno, la Pedrera, la veritat és que no me l'havia mirat mai tan bé, tot i que l'he vist, ja veus tu, moltes vegades, no, i... Sí, precisament, hi havia una oficina molt propera a la Pedrera, que hi anava molt sovint, i sempre m'havia cridat molt l'atenció, doncs, aquelles cúpules tan impressionants que té, no? Sí, sí, sí. I diem-ne que, en aquests moments, doncs, tot i que em pot agafar el principi que et deia, de dir, bueno, això, els altres estan de bo, i tu ho vas marcar cap al final, diu, ja veus tu, amb una Pedrera com aquesta, quantos pisos es podien fer d'una manera tan elemental i tan senzilla com això. És que una miqueta, per la gent que no ho sàpigui, hem de recordar que aquests pisos, el que dèiem, no?, el Jaume, que ha dit molt bé, doncs, clar, eren blocs de pisos que eren, un al costat de l'altre, molt semblants en si mateixos, no?, vull dir, amb unes balconades, amb una porta d'accés, amb cinc plantes, no?, i llavors aquests burgesos, que no és una cosa pejorativa, en aquella època era un nom normal, avui en dia potser pot ser més pejoratiu que abans, no?, avui té el seu Inglaterra, exacte, però en aquella època era normal, era el burgesi i l'enmenestral, era el burgesi i el treballador, vull dir, l'obrer, això era una cosa molt habitual, no?, i a partir d'aquí, doncs, són els que volen desmarcar-se, i no amb la gent obrera, no?, entre ells mateixos, no?, vull dir, a veure qui té més poder, qui té més capacitat, qui contracta el millor arquitecte per fer l'edifici més maco, no?, i això genera, doncs, varietat, que és el que vam estar parlant, no?, dins d'aquest període, on què?, indians, industrials, la borsa, la febre d'or, que hi ha moltes coses aquí que entren, no?, Sí, que hi havia l'oportunitat de fer molts diners de cop i volta, i, lògicament, llavors, el que es tracta és d'ocupar-los bé, veritablement perquè tingués un sentit tot allò que havies fet per obtenir-los, no?, fins i tot anar a les Amèriques i fer el que es va fer allà, no?, que ja no cal ni que ho destaquem, no?, no, no, allà. Llavors, esclar, jo quan, sobretot quan vam anar allà a l'estació aquella a comprar quatre cosetes, no?, vull dir, sí, quan vam mirar la part del darrere, que hi havia una part que era la... El servei d'estació, no?, Que això, servei d'estació, o sigui, hi havia la casa a Batlló, La part del darrere, I després, al costat hi havia una casa absolutament normal, per dir-ho d'una manera, que tu te la mires i dius, no té res d'artístic, però penses, i quanta gent hi deu haver viscut aquí, perquè, esclar, això estem parlant de 120 anys, no?, Més, més, més. Més de 120. Oh, depèn, clar, sí, depèn. Sí, depèn. De 150 ja podem tirar. I llavors diu, hòstia, quina utilitat, i aquest no, a cap d'ells se li va passar pel cap posar aquí, doncs, res d'especial. El que feia, la cosa és que Gaudí era molt més, vull dir, feia sempre els davants i els darreres, que dic jo, de tot a l'edifici, no?, tot, per fora i per dins, no? Els altres, potser, sí que estaven més pendents de la part davantera, o potser perquè també el pressupost arribava fins allà, és el que dic, i les coses són com són, i, bueno, llavors és això. Però bé, tens raó, no?, vull dir, aquí es veu perfectament, no?, com el fet d'ornamentar, no?, de la decoració, era la base essencial del modernisme, no?, era cobrir la lletjó o la senzillesa, no? No lletjó, sinó que era, clar, i dius, bueno, doncs, aquest és la gran diferència del modernisme, no? Tu acabes de dir una cosa molt interessant, per dir, tant, pot ser l'exterior, però paral·lelament també era l'interior, no?, i quan vam entrar a Casa Balló ho vam veure i tot. Llavors, esclar, vull dir, aquí se m'acuta una cosa tan elemental, diu, si no fos parlar, diu, seríem com les bèsties. Quantes vegades ho pot haver dit a moltes persones. Però jo penso que, d'acord, eh?, vull dir, seríem com les bèsties, i el que cal és això. I llavors, hi ha el que et pot interessar molt més, pel que sigui, per exemple, estaria, doncs, amb el Rafael, el que va pintar la Sixtina, el... Ah, el Miquel Àngel. El Miquel Àngel, perdó. Doncs que, en definitiva, ostres, vull dir, allò va ser una evolució molt gran... Totalment. ...dins el que representa la llibertat d'expressió, sense deixar en banda, doncs, tot el que té de místic, tot això, no?, tot el que té d'espiritual, no? I llavors, esclar, jo dic, aquí sí que es va produir un fet molt important, i encara que qui ho vagi proporcionar vagi a ser una institució religiosa, tu pots anar-hi a estar-hi massa d'acord, automàticament entens que allò va ser molt important, no? Parlant de la Capella Sixtina, una cosa així molt tonta, tu saps que, diguem, això de la modernitat, que va comportar en una capella religiosa aquella quantitat d'anusos que hi havia, perquè hi havia molts d'anusos, no? Això és el que vull dir, sí. Però, clar, és el que diem, en un principi, em sembla que aquest era, quin era el Juli, no me'n recordo, qui era un d'aquests papes el que va encarregar la Capella Sixtina? Sí, sí. No, el Sixta, clar, Sixtina Sixta Sisè, em sembla que era. Sí, Sixt. Doncs, clar, després va arribar, els altres van dir, escolta, això és massa provocatiu, tapem-ho, tapem les parts de la gent, no? I llavors, era molt curiós perquè aquests pintors que tapaven, que feien els tapalls i els curidors, els deien braguetones. Eren il-braguetone, no? Eren les que feien les braguetes, no? Que no feien malbé l'obra, però que... Que tapaven. I llavors han tingut la dignitat de netejar quan han fet la restauració, treure aquelles peces afegides, no? Perquè és que és meravellós, ho va fer, aquell home allà, no? Però, bueno, és el que diem, no? El món de l'art és tan ampli, tan gran, és inabastable, no? És inabastable. I, bueno, però intentem, com a mínim, des d'aquí, explicar el màxim possible, no? Les coses, no? I, bueno, i el que tenim a la ciutat, no? I el que no tenim a la ciutat. Allò que anem experimentant a partir d'escoltar i mirar, esclar. Sí, sí, sí. Vull dir, escoltar et serveix precisament perquè mires més acuradament, o sigui, vull dir, vas més orientat. Molt interessant. Sí, sí, sí. Jo penso que ha quedat claríssim, no? Jo, quan parlo, jo no sé el que dic ja. Jo arriba un moment que jo començo a xerrar i, home, ordeno, però intento donar el màxim possible. Però, bueno, això ja anirem comentant aquestes sortides. Bueno, doncs, també, si voleu alguna més informació, doncs, això ja, hi ha una pàgina meva personal, al Facebook, Xesco Ramos, amics, X-E-S-C-O Ramos, i allà poso tot el que faig. Vull dir, que si us voleu apuntar que sigui, doncs, ja ho sabeu, mireu allà i aneu mirant a la part superior on poso les sortides que faig. Bueno, i qui vulgui que vingui, si no, doncs, ja està. Dit això, he fet de l'autopromoció. Que calia fer-la. Que calia fer-la. No, parlem de cinema, ja, home, i parlem d'aquesta pel·lícula que és Déu de Déu d'Honor, que es deia The Homesman, que vol dir alguna cosa així com a l'home de casa. La traducció és aquesta. L'única clara, en fi que Déu d'Honor... O els homes de casa, perquè, de fet... No, perquè és Homesman. És a dir, man, si fóssin home, seria men. M-E-N. I és M-A-N. Per tant, sembla que no entenc ben bé el concepte de l'home de casa, perquè, clar, justament, el Tommy Lee Jones no és gaire de casa. Però, bueno... Comenta'ns a veure... Els tres marits d'aquests sí, que són homes de casa, el que passa és que no s'hi han entès. Vull dir, les coses se'ls hi han posat com molt difícils, no? Però on estem? En quin món? Sí. En quina època? És clar, és que buf. És que aquell espai inhòspit, no? Aquell medi oeste, que és allò, és que allò no és ni l'este ni l'oeste. Allò és una cosa allà al mig, a Nebrasca, que fot una rasca allà que et... fred i desgèria i calor. És que allò és terrible. Sí, jo destacaria una cosa molt important. Jo penso que és bàsica, eh? Que al començar la pel·lícula, el senyor Tommy Lee Jones ens posa una seqüència molt interessant, i com que és al principi, jo crec que no fa res. Sí, sí, explica-la. No hi fa cap mal que l'expliquem. Que hi ha la xicota protagonista de la pel·lícula... La Hillary Swank. Sí, això. Que convida, doncs, un veí seu, doncs, a sopar, i això no era la primera vegada, però aquella era la definitiva, per dir-ho d'una manera, no? La que havia de dir-se tot el que calia, precisament per evolucionar-ho. d'una manera civilitzada, al cap i a la fi. Sí, sí, sí, sí. Perquè ella és la que diu, escolta tu, amb el xou que teniu aquí, aquí com noves pavili, em quedo més sola cada una, i aquí no hi ha qui ho arregli, això, no? Ja tenia 30 anys, ja té una edat, clar, ja quedava per vestir sants, no? Sí, sí, en l'època aquella i tant que sí. I llavors, bé, vull dir, ella amb tot el seny del món li diu, mira, jo et vull proposar una cosa tant elemental com que casem-nos, ajuntem les nostres riqueses, en definitiva, doncs, els nostres espais, no? Que governaven perquè eren seus, perquè eren legals i tal, i automàticament tindrem, doncs, una vida que ens proporcionarà un sentit, perquè de la manera que anem així individualment, doncs, no, no, no anem prou, encara que llaurem, que és el que es veu al començar, doncs, al Llobrà no n'hi ha prou. No hi ha res a fer. I llavors, la contestació que li provoca l'home, probablement perquè el masclisme domina d'una manera molt clara, doncs diu, no, jo me'n vaig a l'est a buscar una noia guapa, no? Sense haver calculat, o sigui, aquell tenia la guapesa posada dins el cervell i ja no veia res més. Diu, home, no, només faltaria que t'hagués aguantat tota la vida amb l'ulletge aquest. I, a més a més, l'hi diu, no? Clar, clar, clar, que l'insinua directament. Això m'han dit. Però també busca, potser, una altra oportunitat, no? Perquè l'est està desenvolupat. Estem parlant de l'incipient Nova York, de l'incipient Boston, no? D'allò, està més en marxa a Chicago, no? Sí, però aquí està la gràcia, que després, al final, anirem a parar a l'est. Sí, sí, clar. I allà veurem el que hi ha, llavors. Exacte, exacte. És una cosa molt... Todo muy conservador. Bueno, perquè és lògic, perquè estem parlant d'un territori, doncs insisteixo, que estem parlant de l'any, em sembla que vaig mirar per internet, 1855. Recordem que la declaració d'independència americana és de 1796, per tant, estem parlant d'un país que té 50 anys de vida, encara que hi havia les colònies, però país com a federació, com a entitat, o com a Estats Units, que per això és la paraula que té. Doncs, clar, però és clar, en aquella època, on hi havia tota la gent acumulada? Doncs on està ara? Vull dir, a l'est i a l'oest, a San Francisco, a Los Angeles i tal, i a la dreta estava Nova York, Boston i tot allò, clar. I al mig no hi havia res. Vull dir, és el famós l'oest americano, però, clar, és la part... I és el que dius tu, allà o t'ajuntes, perquè, clar, una casa està aquí, una altra està allà, una altra està a l'altra punta, clar... O se't mengen. O se't mengen, exacte, no? I a més, amb el perill dels indis, o del sarau que hi ha per allà muntat, clar, és una altra tendència. Hi ha una civilització, com dius tu, molt conservadora a aquestes zones poblades, no? Però, en canvi, amb aquests llocs és una incivilització, vull dir, ja es veu, clar, aquella solitud, aquella cosa, genera problemes mentals, no? I és el que generalment genera, i a sobre el tracte, vull dir, aquests homes que no tenen la delicadesa, potser el millor, ella és una rara avis, és un personatge, com et diria, civilitzat dins d'un món de gent que està perduda. Que no ho està. Que no ho està. Llavors, és el raro, i això s'admira, ho admiren, però, clar, ho admira aquí, el capellà. No admira aquest destraciadet que ve a sopar amb ella, no? Bueno, el capellà en podem parlar un moment, eh? Sí, el capellà també... Això de que no acompanyi ella o les noies, no sé. Sí, és una miqueta com dient jo ja tinc el meu lloc, jo estic apalancat, aquesta... Bueno... Queda com una mica així, jo. Sí, sí, sí. Jo més convençut, vull dir que em va semblar molt interessant això. Ah, ah, ah. Molt bé, és curiós, el personatge del Tomy Ligion és molt curiós, és una pel·lícula, a mi em sembla que fa un treball magnífic, ell directament, i a mi ella em va convèncer, eh? Tu m'has dit que no ho veies molt clar, però a mi em va agradar tant el que va fer ella, no em va desagradar. Jo me la creia, perfectament, no tenia problemes de no creure en malalt. Bueno, potser perquè m'ha quedat aquella imatge del milió de dòlars, sobretot, que per mi és ideal, aquella... Allà ho fa molt bé. Clar, clar. La Hilary Song és molt bona, eh? Sí. En general. Sí, sí, sí. És una actriu molt creïble, en general, l'únic que hi ha coses que llueix més que altres, no? Si et sembla, fem un comentari, és una cosa que sabem els deu minuts, perquè la gent sàpiga de què va la cosa, no? És a dir, per no barrejar, no? Sí, m'interessa parlar de la brujeria, tal com la planteja la pel·lícula, sí. Però el que diem és que estem parlant d'això, d'un joc inhòspit, a Nebraska, imaginau-s, 1855, perduts allà, amb els quals hi ha tres d'aquestes cases, d'aquestes tres noies, que han perdut el senderi per X motius. Clar, tampoc, no ho sé si ho comentarem... No aprofundeixen molt. Exacte, no? Vull dir... Jo crec que sí, que cal fer algun apunt, eh? Vull dir... I llavors expliquem el que passa, simplement... I no expliquem el que... Expliquem el que passa, simplement el que és, no? Vull dir, al minut 10 de la pel·lícula s'agafa aquesta gent i llavors es decideix portar-la a l'est per intentar, doncs, que millorin, no? Per atendre-les. I clar, vull dir, imagino amb una mena de sanatori molt incipient amb el qual no hi havia ni molt menys cap a l'ament ni de psiquiatria ni de psicologia en aquella època. Em faltaria, jo. La dona diu, què els passa? Parlen? Eh? Vull dir, quan són acollides, vull dir, aquella senyora l'únic que a fer, que fa és ser bona samaritana, res més. No, no fa res més. Eh? Vull dir, que i creu que amb la religió ho curarà tot, però bueno, que és aquesta la intenció, el millor, no? La mèrie o l'estrip. Ah, clar, la mèrie o l'estrip, per cert. Llavors, fan el recorregut des del mig oest fins a l'est. Punt. I a partir d'aquí passen moltes coses, que això és tot el que passa a la pel·lícula i ara, Jaume, comenta-nos una miqueta la part... No, això del tractament de la bogeria. Aquesta és una cosa molt interessant, perquè penso que en aquests... a l'època que estem, tu com apuntaves fa un moment, diu, no hi havia ni psiquiatres ni psicòlegs, evidentment que no. Oh, la psicologia és una cosa més recent. Llavors, ja... O sigui, les tres dones tenen una... una situació molt diferent. Sí. Perquè una ha perdut fills, eh? L'altra, doncs, està maltractada pel marit i l'altra és més aviat. O sigui, es queda com una criatura, eh? Vull dir, bueno, són tres casuístiques. Exacte. Hi ha una que perra els fills, em sembla, per la diftèria, però em sembla que en tres dies, eh, pobreta? Sí, per malaltia i tal. Llavors, una altra que el seu marit no la tracta bé, que vol una criatura i que no, eh? I abusa d'ella, fins i tot d'ella, ella ja no té cap interès ni amb ell ni amb els fills ni amb res, vull dir, ha perdut allò. I l'altra, no ho recordo ara, però, bueno, vull dir, una cosa semblant, també, no? Vull dir que estaria en aquesta situació, una té la Nina, eh, que es queda amb la Nina i després n'hi ha una altra que es queda com encantada i l'altra, que no, que fins i tot sintonitzaria, diríem, amb la culpa d'una manera absoluta, perquè costant... Hi ha una que diu que és Déu. Sí, sí, bueno, aquesta és la que perd el... No, bueno... Aquesta no perd, unes són els fills, l'altra és la que diu que és Déu i l'altra és la que vol tenir el fill, no? Bueno, no n'hi ha igual, però vull dir que ja... Però van per aquí, van per aquí. Que són tres exemples, eh, de, diríem, de maltractaments o de fixacions, no? Vull dir, fixacions, però producte de maltractaments encara que, encara que quedi com una mica emboirat de la manera que cadascuna d'elles es troba, no? Llavors, el que sí que a mi em va interessar és que no estem parlant del trastorn mental que podem trobar avui, doncs, en els punts civilitzats. No té res a veure amb això. Estem parlant de persones que degut a la gran complexitat de vida que els hi proporciona precisament aquest espai, com dèiem, tan, tan dolent, tan contundent, doncs, lògicament, perden la capacitat d'estar-hi allà. I això és una altra cosa, eh? Això és el que, des de la psiquiatria actual, es parla molt precisament de la influència d'aquesta negativitat que estem patint amb les societats que anem aportant cada vegada més persones a l'atur i lògicament, doncs, un atur que malmet tota possibilitat d'interpretació que allò que et passa és o temporal o no t'afecta massa o tal. Llavors, estaríem aquí, eh? Vull dir, al vell mig de tot això. Jo crec que és molt interessant i el que més interessant és és que poguéssim connectar amb un psicòleg i que pogués explicar-nos com ho veu tot això, no? Seria molt vàlid. Bé, doncs, no expliquem. Però hem donat la nostra opinió, més o menys, no? I la gent ara que ho vegi, molt recomanable la pel·lícula. Sí, molt. Jo crec que és una pel·lícula que quan la veus, no? La percepció, és una pel·lícula, jo la diria com a xuta, no? És seca, no? Vull dir, aquestes pel·lícules que tampoc, vull dir, no hi ha un gran, no hi ha molta gent que envolti la pel·lícula, vull dir, són ells, no? Que va, vull dir, molt determinat, no? Hi ha escenes, o hi ha una imatge, a mi, que em va sorprendre que és aquell hotel que et trobes al mig del res, no? Que apareix allà com si fos una mena de miratge, no? Allà al mig dius, ostres, què fa aquí aquest hotel, no? Vull dir, entens el que ho vull dir? Vull dir, coses d'aquestes que realment Tommy Lee Jones ho fa molt bé. A més, ella fa un paper magnífic, vull dir, jo no l'he vist mai tan atemparat i tant, tant amb aquell, com que és un tio bastant histriònic, no? A vegades, no? I aquí està fent un paper de, bueno, de, bueno, doncs d'home curtit de l'oeste, no? Vull dir, però que tant se'l fa i la seva vida, ella diu, no? Jo estic aquí, marxo d'allà, m'entens que no... És l'home que ja no raona, sinó que senzillament sobreviu. Exacte. Donat els inconvenients que se n'ha trobat i com els ha anat salvat i el deute d'honor doncs és precisament això sí, això el fa molt vàlid perquè acaba tenint aquest component, no? El salven i tal. Molt bé. Més coses. Ara parlem de Dippen. Sí. Jaume, això l'has vist tu. Sí, aquesta és, buf, aquesta és una pel·lícula molt, però que molt interessant. Aquest realitzador és aquell senyor francès que es diu Audiart, eh? Jacques Audiart. Sí. que... I aquest havíem fet que allà... Ah, de tanto la tira en mi corazón se ha parado. No ho sé, o algo així. Sí, el elefante no sé cuánto, el elefante blanco també em sembla que era. Sí, sí, total, que és un senyor que el que fa precisament és posar-te davant de situacions molt contundents que després quan parlem del clan, del clan també, també estem en aquesta situació. Llavors, a veure, Dipán ens posa en contacte doncs amb aquesta immigració, en aquest cas de l'Índia, que tant poden tirar cap a França, cap a Anglaterra, cap allò, que és el món civilitzat i que en definitiva això és molt actual i més amb totes aquestes... constant. La globalització, que es parla, diguem... I tot això que es... I la immigració i això, no? I tota aquesta por que estem passant, que s'està passant a tota Europa, precisament perquè hi ha qui ha reaccionat contra la malvastat que se li fa a moltes persones, precisament perquè han de marxar del seu lloc i quan arriben en el lloc que arriben, diem-ne amb la... amb la il·lusió o dieu-li amb allò que podria ser correcte ja que anem a un lloc civilitzat ens hem de trobar amb constants civilitzades i no és així. No és el cas. No és el cas. Aquesta és la veritat i aquí és on es generen tot un seguit de... de tempestes, no? O... Sí, de tempestes, val a dir-ho. És correcta la paraula. Com si naixessin i acabaran que poden ser doncs un... d'això, un diluvi i això és el que ets part de la pel·lícula. I amb aquella pel·lícula i em fixaré en aquesta perquè és la que em va quedar més present de La Tírmica i Corazón Separado ja posava en contacte una persona que tenia una habilitat extraordinària per tocar el piano i en definitiva tenia dots creatives però que la seva vida l'havia portat precisament a això, a terroritzar un munt de persones que amb tots els esforços del món havien comprat un pis o havien... eh? hi havia uns habitatges i llavors el que es tractava és que aquestes persones que ja havien quedat completament desplomades de tot el que podien haver apilat per dir-ho d'una manera tota la vida doncs automàticament es tractava de veure quantes n'enganxàvem amb la mateixa... i llavors el que feien és provocar situacions de fugida d'aquests pisos que eren propietat d'aquestes persones i lògicament això generava un negoci en fi estem parlant de clans mafiosos el contrast entre una vida com aquesta la qual ell es veu completament involucrat perquè és una dinàmica familiar d'un entorn en el qual ha nascut i aquesta afició al piano i la connexió amb el món artístic no? i creatiu doncs fa que la pel·lícula resulti extraordinàriament vital vital per veure-la perquè és que doncs aquí estem més o menys amb la mateixa història què passa és que aquí no hi ha una constant una constant creativa imaginativa per part li falta poesia li faltaria aquest punt de connexió és que era molt poètica aquella pel·lícula tenia una uf es ralentitzava a vegades el temps la imatge donava una sensació com de uf i això era meravellós i quan tocava el piano de la manera que gaudíem i tal aquí no aquí passem d'una situació quan has arribat en el punt que seria una com ens diu això veu d'oler o aquests punts aquests en definitiva aquests guetos que van aparar totes les persones van aparar bueno sí guetos es pot dir perfectament no sé com és en francès sí però té un nom vull dir que s'ha esmentat últimament en francès en francès ara mateix bé és igual la qüestió és que un punt d'aquests que pot ser de qualsevol ciutat d'Europa això no cal que sigui França doncs allà lògicament hi ha tots els despropòsits que tu vulguin també vull dir és una ciutat on l'equilibri diríem de supervivència de supervivència és molt just eh i llavors ells són com una mica contemplatius d'això no arriben entren en una feina fan una tensió en fi una vida així com precària perquè perquè allà doncs de cop i volta hi ha tiroteixos hi ha de lluites entre entre persones que estan dins uns clans i tal i llavors a cop i volta arriba un punt que això és insostenible i a partir d'aquí doncs ell li sortirà tot el que precisament el va treure d'allà d'allà al seu país quan va marxar és Rilanca i llavors aquí estem amb una altra història de tota manera molt contundent a mi em va impressionar jo crec que es treuen moltes conclusions molt interessants i que tal com hem parlat abans quan hem començat sobre l'art dir aquestes coses el que cal és veure de quina manera es provoca precisament la integració d'un munt de gent que se'n va dels seus països i que precisament allà on vagin a parar doncs que veritablement tinguem la capacitat que hi hagi un equilibri molt més ampla que en el que planteja la pel·lícula aquesta jo crec que això és el més el més interessant sí sí no és que és un realitzador que s'ha de tenir en compte jo crec que s'ha de tornar que hi ha gent que no el conegui almenys jo puc parlar solament d'una pel·lícula però realment el que has explicat el Jaume és molt interessant però a sobre aquesta de tanto la tir mi corazón separado allò és una autèntica obra d'art magnífica em sembla que va guanyar cinc césars en el seu moment a França i bueno és que és magnífica bueno seguim parlant ja ara que veu una miqueta d'ordre dins del que seria el món del cinema i a vegades quan veus pel·lícules d'aquestes una mica vinculades al món dels còmics o al món fantàstic jo soc molt prudent és a dir avui en dia les pel·lícules d'aquest element vinculades amb els còmics de la Marvel que són els tipus del Capitán Amèrica los cuatro fantásticos los vengadores i tal la gent que ha seguit aquesta que ha tingut aquesta infància vinculada amb aquests còmics evidentment són gent molt experta i sap molt d'aquestes temes però també l'Spiderman tota aquesta línia que s'han fet reversions i reversions i reversions de millors i de pitjors evidentment tenim uns Batmans inicials molt acolorits per exemple fets per com es deia aquell bon home el Barbeteshroger em sembla que és el Tim Burton i després va agafant Christopher Nolan i va fer la versió més fosca i més vull dir no més fosca sinó més la més real fins i tot d'aquella vida o el mateix passa amb el cas de Spiderman que durant molt de temps Sam Raimi va fer una revisió molt determinada i després han fet una visió molt més atemparada del que seria doncs aquí passa una mica semblant fins no fa gaire perdoneu fins no fa gaire Els quatre fantàstics era una d'aquestes obres que també tenia ja seqüeles fins i tot però han tornat ara han estrenat un altre quatre fantàstics perquè aquelles no van agradar i tornen des del principi una altra vegada per tant és un enrenou és tan complicat aquest món que sincerament arribar un moment que et perds vull dir que si sagues les anissagues i ara tornem i preqüeles i seqüeles és un enrenou jo m'han recomanat aquesta que es diu Ant-Man que és l'home formiga és aquesta la traducció com el Batman Ant-Man seria això i bé lògicament tota aquesta colla aquestes pel·lícules vinculades amb això dius a veure per on tira què fa i tal sempre són vinculats amb els grups de poder d'aquesta gent que són els vengadores que són tres o quatre sempre hi ha aquest joc amb aquesta gent el més curiós és que el director és un tio que es diu Peyton Reed que aquest home doncs ha fet molta cosa vinculada amb aquest món de la fantasia i tal i bé i ho fa molt bé llavors et sorprèn perquè dius és una pel·lícula que porta el Michael Douglas i que porta un nano que es diu que coneixeràs que es diu Paul Ruth que és el que va fer és un nano jove que va fer la boda de Mejor Amí llavors és un nano que té aquelles cares de bon nano de bona persona del cinema americà que sempre és l'etern com et diria no ubica ningú vol i tal aquesta línia però bé una mica com el Tobey Maguire aquesta careta joveneta bona persona i això és una història molt elemental estem parlant de Michael Douglas que és un d'aquests magnífics investigadors i genials que ha creat la possibilitat d'un vestit que te'l poses i mimbes com si fos una formiga tens aquesta mida la mida d'una formiga i clar és una mida com l'Inclerome Menguante per entendre'ns però en versió superheroi llavors clar com ets una formiga però tens la potència d'un cos de 90 quilos clar el pots convertir en bala el pots convertir clar tens la potència tens tota la força pots agafar i aixecar vull dir directament jo què sé una cosa gran vull dir clar tens l'opció de fer-te vell i fer-te gran a la vegada tocan un botó llavors clar això pot jugar amb temes de baralles és una eina molt mortífera perquè imagina't un exèrcit de milers d'aquests personatges que clar que ocupen un espai mínim i que es poden infiltrar per tots els punts d'un cos humà o fins i tot del que seria d'un tank o de qualsevol cosa i destruir-los clar és que és molt fàcil al moment que tu estàs dins tu amb això pots fer-te gran fots quatre tiros és una cosa que és com molt invasiu clar és una cosa que sembla tonta però quan tu poses a pensar dius ostres si fóssim petits si tinguéssim la potència d'un cos gran el que podríem fer clar i la intel·ligència evidentment faríem una justícia més correcta exacte és una cosa que seria gairebé impossible de veure que podia entrar aquesta formigueta a la Casa Blanca i tal com es fa gran pum es fa gran li fa quatre tiros i aquí no se n'entera vull dir una bestiesa però em refereixo que podrien fer-se atemptats i coses terrorífiques encara no estem parlant de la millor època en aquest cas però es planteja aquesta por llavors clar estem parlant del dolent de tota la vida que és el que el mentor el deixeble del Michael Douglas que ha creat una empresa al voltant d'això i que ho està venent aquí els dolents per entendre'ns per utilitzar-lo en formes i tal i llavors el Paul Rudd es converteix en l'anman clar qui li ajuda les formigues clar vull dir és ell amb les seves formigues les formigues vermelles les formigues voladores tot això genera un exèrcit que l'ajuden a ell per intentar salvar una miqueta el món la fi de cap d'aquesta qüestió clar és una miqueta així que diem bueno ens hem hagut l'enteniment però està molt ben feta té una gràcia té una manera de fer té bueno els diàlegs dins del cap estan bé hi ha una certa conya passa molt bé la pel·lícula bueno no és mala pel·lícula les coses com siguin que podria ser un bodrio d'aquests insuportables però bueno si algú vol veure una pel·lícula així de la Marvel escolta'm recomanable Ant-Man Ant-Man d'acord tornem a canviar de terç a parlar del clan a veure què tenim aquí sí el clan l'he vist aquesta tarda o sigui que la tinc completament recent bé aquesta parla de la dictadura que es va produir allà a l'Argentina sí i que en definitiva es va acabar aquesta dictadura quan es van embolicar amb la guerra de les Alvines sí de les Malvines Malvines sí sí sí això estem parlant dels anys 70 ah 80 sí finals dels 70 principis dels 80 diu la història està basada en un fet policial que és del clan Puccio que va commocionar l'Argentina i precisament una de les coses més bones que té aquesta pel·lícula precisament és que estem parlant d'una família del tradicional barri de Sant Isidro que s'amaga amb un clan dedicat al segresti assassinat de persones per fer molts diners i normalment la selecció i això és el que et fa pensar sobretot al principi de la pel·lícula tot i que ja t'anuncien que allò no acabarà bé ja t'ho diran a més han fet reals és com si fossin un Robin Hood parlen o sigui el que s'acresten són a persones que tenen molts diners que els han fet ves de saber com i en definitiva doncs ells actuen i el que fan és enriquir-se ells mateixos no? sí el més el més interessant de la pel·lícula ja dic això ho podeu trobar com deies tu també per internet i tal no? el més interessant és aquesta contundència que li sap donar el senyor Pablo Trapero és un realitzador que sobretot o sigui jo el que li recordo és pel·lícules com Leonera Carancho i també l'Elefant Blanc Nacido y Criado i també Família Rodante quina és la particularitat que té? és que pràcticament és un documentalista llavors ja se li esdevé se li esdevé perfecte agafar històries reals no? perquè és que realment acaba fent un document sobre aquella realitat i la veritat és que ho fa que t'arriba que et fa entrar allà dins amb una potència extraordinària aquest és un clan familiar lògicament és un pare que domina la situació el masclisme és absolut les dones i noies queden amb un paper secundari totalment el papa és el papa i ell ho sabrà fer tot i tal i qual i a partir d'aquí doncs bueno doncs anem descobrint de la manera que viuen doncs aquests joves que són els fills una situació com aquesta i quan aquests fills doncs precisament evolucionen cap a independitzar-se i de la manera que això pràcticament és impossible no molt a mi m'ha agradat molt perquè està dins la línia del que dic aquest realitzador aquesta que té que és mental la Leonera era precisament i em sembla que tu te'n recordaràs és que jo no em vaig parlar era de noies que entraven a la presó perquè estaven en situació de delicte o de defecte no i tenien una criatura i havien de ser mares no i llavors el que el que planteja la pel·lícula és de la manera que viuen aquesta experiència dins de la presó d'un d'un país com és Argentina molt molt molt molt contundent una cosa no recordo és possible que no l'hagi vist és probable a lo millor sí però ara mateix no la recordaria jo crec que són que marquen el que també és molt interessant és que tant aquesta pel·lícula com les altres que recordo del que parlen és moltes vegades la incapacitat d'afrontar una dificultat tan alta com aquesta i més quan ets molt jove ara bé també hi ha allò que se't diu que hi ha un punt que estàs en la frontera de no poder aguantar o bé ja sí que ho poderes aguantar perquè ja t'has acostumat a les avantatges d'allò per exemple molt bé també és un bon realitzador això mateix de seguida a mi em sonava que era vull dir molt clar a l'hora de fer cinema molt el que hi ha és el que ens hem trobat avui i jo ara una cosa estic molt defraudat estic molt trist perquè m'esperant jo sempre he considerat que aquest realitzador és un director que bé doncs que bàsicament ha tingut jo ha deixat de fer cinema o triga tant a fer pel·lícules encara que fa coses pel mig com alguna mena de documental i coses per allà però clar és que primer que no vaig atendre el pas que va fer entre les seves dos primeres pel·lícules i Airbag per exemple jo quan va fer Ales de Mariposa i La Madre Muerta jo em vaig enamorar directament La Madre Muerta em va agradar molt exacte no, però encara hi ha així vull dir El carrer Alejal tot allò tenia una no sé tenia una certa poesia diríem però com com fosca una mena com de no sé com dir la paraula simbolisme una sensació com de de foscor però hi havia una potència hi havia un dramatisme vull dir molt ben fet molt ben portat molt basc és a dir molt del cinema basc que dic jo que hi ha aquesta cosa hi ha pel·lícules basques com Tassi o aquestes pel·lícules que tenen aquesta cosa que exuden a alguna cosa determinada i alguna del Moncho Arbendari exacte i fins i tot una mica aquest cinema que es mou per allà al nord també el cinema gallec això aquesta línia és un cinema que m'agrada moltíssim a mi molt vinculat sempre amb les forces de la natura amb allò que envolta la gent molt bé però en canvi clar va fer Airbag que va ser un èxit i és una pel·lícules que ja me la vaig mirar amb una mala cara però bueno vaig entendre que entenia el perquè podia fer gràcia el que Rosarguinyan el Lluís Marquinha allò que deia del professional i aquelles coses vull dir aquelles tics que van quedar i la història en si mateix que ja era una estracanada la pel·lícula era una tonteria com una casa vinculada amb una boda que se'n passa l'anè i bueno una xorrada clar recordo molt bé sí, sí, sí i llavors però com a mínim era una comèdia que s'aguantava és una comadieta i ja està ara apareix això Rei Gitano ostres li encosta molt bé l'Arturo Valls que és aquell que fa el programa l'Horacaig vull dir que és una mena de showman però que també és actor que té molta gràcia tenim el Lluís Marquinha tenim el Carlelejalde tenim la Maria León que és la germana del Paco León tenim la Rosa Maria Sardà la Bardem fa un cameo i a la Pilar Bardem surt un momentet i ja està que és la mare d'ell i clar i comença a veure la pel·lícula dius la premissa d'on surt clar és que això és una cosa que surt al minut número 1 vull dir expliquem perquè sapiguem de què va la cosa simplement és que l'Arturo Valls fa de Gitano vull dir d'un clan ja està i llavors la mare està morint que és la Pilar Bardem i llavors abans de morir li diu tu eres el hijo del rei d'Espanya per això es diu rei gitano espavila jo estuve con él estuve un desto i tal i a partir d'aquí també és el joc del moment en què el rei abdica i s'ha de fer la coronació del del Felip cinquè i a partir d'aquí es crea un despropòsit una cosa una disbauxa per un costat el Marquina i el Carrele Halde que són com uns inspectors com uns com es diu això uns investigadors d'aquests privats però privats de lloc utre però no pot ser més encara amb uns 600 d'aquell furgoneta res a veure amb l'isla mínima va sisplau jo vull dir van amb uns 600 furgoneta això ja dius ja no pot ser pitjor encara la música de fons és insuportable vull dir una fa unes coses i és que jo no entra en aquest debat perquè vull dir perquè és una cosa vull dir agafa un dels millors discos d'un dels grups més i m'agrada molt vull dir que és un grup que es diu Electric Lake Orquestra que és dels anys 70 i fa una barra vessada a nivell musical que dius què significa això repeteix constantment una cançoneta dels anys 60 i vinga i vinga i vinga és d'un cutre l'estètica clar i és que tots estan que dius què esteu fent però sisplau què esteu fent és que no és allò que vull dir vull dir és que no fa gràcia en cap moment el que fan és unes coses vull dir entre escatològiques i burdes que no és a dir Àlex de l'Iglésia és gamberro i ho saps i et farà unes coses que dius les bruques de Zagarramundi com es digui allò doncs jo m'ho crec encara que és una cosa absolutament increïble però bueno són bruixes que estan sobrevolant per a sobre de la taula de menjar doncs m'ho crec però és que això l'altre això no té sentit vull dir tot el que ve aquí i et dic és que si dius explica en la pel·lícula et diré no te la sé explicar perquè és que o sí que te la sé explicar però és una línia de guió i l'altre són barrabassades sense que t'hi posa sentit és allò d'anar sumant situacions que tant poden ser 24 com 48 i llavors a veure es parla de la Charo López un determinat dius què fa per aquí la Charo López i em sembla que solo el Santiago segura tot maquillat i canviat vull dir no ho sé per tant és lògic és una pel·lícula que no ha tingut cap resonància vull dir ha passat sense pena ni glòria però d'aquestes n'hi ha moltes i són bones no no clar exacte però és el que diem sent una peça una obra de Juan Abajo Ulloa a veure és com si s'estrena una pel·lícula del Bayona o del com es diu aquella el de Regressió el Amenábar i no fas cas la vaig veure la Regressió sí la vas comentar una mica una mica fluixa em vas comentar que era una miqueta decepcionant sí perquè no acaba de jugar segons el meu criteri no juga prou net vull dir parla de coses que jo penso que les havia de clarificar d'una manera més més civilitzada diria jo i no tan misteriosa perquè jo penso que el misteri és el que dius tu quan jugues a misteri però home quan jugues a una altra cosa s'ha de ser una mica més clar i és que em fa una mica de mandra aquesta pel·lícula tot sigui mira que jo és que jo l'Amenábar ens entenem amb un príncipe ens entenia molt després ja mica en mica m'he anat desentenent és com el Bayona em passa el mateix amb el Bayona també és que són aquests que estan massa mitificats a lo millor i bueno si fan espectacle fan gran cinema això però bueno i clar són nosaltres perquè estem aquí però som patrios que es diu ensalzar el cine patrio amb gent que bueno i no pots anar ni al contra no clar home és que el cinema espanyol impossible estuvo nominado no sé què anda ja ves-te un altre poble clar perquè és el que diem clar acostumats a fer pel·lícules sempre de la guerra civil no que faig broma però és veritat el moment que el cinema espanyol era solament tema civil de guerra civil dius home surten quatre que dius trenquem esquemes fem pel·lícules de por pel·lícules fantàstiques home ja era hora no ja tocaria vull dir anem 20 anys o 30 anys enrere de França de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de de aquest misteri penso que té molt molt a veure amb la seva capacitat creativa però també amb la seva posició a la vida eh vull dir aquell aquell saber plantar-se davant de de bueno d'una cosa que era en fi que la vida que li va tocar viure era molt injusta esclar vull dir nosaltres en aquells moments i això ho va dir ell jo tinc un treball aquí el que passa és que llegir potser no és el més apropiat jo faré un petit resum si vols fer un apunt o alguna cosa exacta sí faré un resum és és aquella persona que diu escolta diu molt bé vull dir hem superat l'inconvenient que representava una dictadura com la que va la que va generar la segona guerra mundial sí senyor que estem parlant dels nazis no una dictadura a la qual s'imposava doncs un criteri s'acabaven les llibertats s'eliminaven a moltíssimes persones que no quadraven amb la idea que en definitiva van elaborar unes quantes persones i llavors aquí es genera una situació per avortar qualsevol possibilitat d'èxit d'aquesta realitat i automàticament entrem en una altra dinàmica i llavors el passable diu estem fent trampa clar ho dir hem eliminat unes constants i ara el que hem de fer és fer unes unes unes constants que tinguin a veure precisament amb la democràcia amb la tolerància i tal i llavors ell té una capacitat poètica que jo la voldria confrontar amb tu precisament perquè crec que i això ho he llegit i a mi sempre m'ha quedat com una mica fort aquesta poesia crec que té molt a veure amb la seva amb la seva sintaxi però paral·lelament també crec que és la combinació entre sintaxi en definitiva la capacitat narrativa i la seva concepció ideològica jo sincerament a veure jo ara estava mirant justament aquí les obres que ha fet evidentment hi ha una primera part que és molt més salvatge que és aquella pocilga aquell teorema aquelles primeres obres molt vinculades amb un element social ja sabem per on anava el senyor Pasolini ell destacava en aquestes pel·lícules que no anem bé vull dir que això trontolla es parlava molt de la lluita de classes amb aquelles pel·lícules i tendeix cap a una línia molt més escarrana lògicament que és el que ell recerca i després però no crec que fos escarrà això no tenen en compte l'època estem parlant de 1970 no estem parlant d'ara que això és una cosa bé però jo penso que esclar si fos escarranosa fixem-nos en una cosa vull dir si fos escarranosa només doncs seria militant i bueno jo vaig a treballar perquè tot vagi més bé exacte i m'apunto a l'esquerra que ha existit a Europa abans de la segona guerra mundial però també posterior i llavors allà que hagués entrat en contradicció de la manera que ha actuat i tal però jo crec que ell a més a més reivindicava l'art no? això sí ell ho reivindica el que passa és que jo crec que a vegades depèn de quina pel·lícula quan estem parlant sobretot dels contes del Decameron quan estem parlant de la Medea fins i tot i quan estem parlant de les Mil d'Una Noche tot això los cuentos de Canterbury i tal aquesta poesia que ell planteja perdó és una poesia molt a veure com diríem molt realista molt de la gent del carrer molt lliure exacte i si et fixes els personatges que agafa ell no està és a dir si estiguem parlant d'una poesia idealitzada o una línia superior estaríem parlant que agafaria Efebos agafaria joves si sabem la seva condició sexual del senyor Pasolini però no agafa Efebos agafa gent del carrer desdentada fixa't amb els seus personatges que físicament no són perfectes recerca la nuesa clàssica però la nuesa clàssica en aquest cas no amb la bellesa clàssica sinó amb la bellesa natural aquest jo crec que és un és el punt poètic és un poeta naturalista és un poeta que tracta la realitat i això és molt important i això ho sap explicar exacte i quan fa justament aquests contes sobretot marcant moltíssim la seva gran cultura és una persona que parteix de la base d'aquests grans clàssics com és el de Camerón els contes de Cárburi escolta llavors esclar això queda perfecte ara tal com ho acabes de dir llavors quan ell acaba la trilogia que en la primera ja ho va veure però va acabar la trilogia és com si se n'adonés o almenys històricament s'explica que el que ell havia fet no s'havia interpretat correctament si més no si més no des del punt de vista del per què ho va fer tot això des de l'intel·lectual que sap el que planteja i el que vol aportar a tots els espectadors els espectadors s'han quedat amb la màscara no té res a veure amb la realitat o fins i tot amb l'eròtica amb l'eròtica i prou clar perquè la feia cap té la tendència a nuar però jo crec que aquesta nuesa no és una nuesa el que diem eròtica és una nuesa heroica és diferent mira el que et dic està analtint aquesta gent del poble quan tu nues això ve des de l'època clàssica quan tu nues algú estàs analtint-lo quan es representa per exemple aquí a Catalunya a un forjador que no porta la seva samarreta la banda superior estàs analtint la seva feina és un senyor que treballa que dedica això i això és el que una miqueta veig jo que encara que sigui una mica xungo dir el que dic ara també hi ha poesia el que seria Saló o los 120 días però aquí per mi el que he llegit sempre i aquí està també un dubte ara ho aclarim jo crec que sí tal com tu ho planteges és cert ha agafat així és gent molt jove vull dir els diríem que els els butxins per dir-ho d'una manera o les persones nefastes en aquest cas són també vull dir gent que no té res de rellevant ni estan uniformats ni ni d'això i llavors ell aquí diu ara sí que ho entendreu ara ho entendreu mira que et dic jo hi ha una cosa estem acostumats a entendre com a poesia allò que és sublim la sublimitat és una cosa que sempre acostuma a ser allò vell idealitzat meravellós és sublim el David de Miquel Àngel és sublim una peça clàssica però hi ha una cosa que apareix justament al segle XIX que és la sublimitat terrible és a dir és la lletjó és a dir pot ser igual de sublim igual de frapant allò que és terrible que és una demostració de poder i jo crec que aquí a Saló està fent això està sublimant d'una forma horrorosa t'està tirant en cara i parlem clar tota la merda i mai millor dit perquè que està ell sentint davant d'aquests nazis societat que li ha tocat aquests nazis que encara hi són que encara hi són m'entens el que vull dir jo crec que per aquí i que en guanyant la guerra no saps ben bé com exacte per dir-ho d'una manera es fan aquí clar per això jo crec que ell és molt clar fent el seu cinema des d'un punt de vista tractant això des d'un punt de vista natural o des d'un punt de vista insisteixo d'aquesta terribilitat que existeix com a tal i jo a mi per això és un personatge que em frapa no recordo quina pel·lícula és ara astres no no no no no no no sí sí sí els germans Taviani sí hi ha una pel·lícula no me'n recordo que sortia Pasolini com a actor que està davant d'una catedral fent una explicació magnífica del que significa l'arquitectura renaixentista i aquí et demostra el domini que tenia aquest home del que és el coneixement cultural no me'n recordo quina pel·lícula però és això però és igual és que és l'exemple és a dir estem parlant d'un tio que era molt intel·ligent però que patia jo crec que això d'un ser incomprès i lògicament estava titllat del que era en aquella època un homosexual no podia tenir la llibertat que ell afrontava és que és curiós quan ell va morir als anys 70 estem parlant de 30 anys després d'acabar de la guerra pràcticament i en canvi va morir precisament a les mans de l'homosexualitat clar, clar, clar va ser assassinat no m'hi equivocar sí, el va assassinar jo vaig veure la pel·lícula que van fer d'ell que la va fer el Ferrada no l'he vist jo aquesta la van menys tenir molt però jo la veritat és que com a document em va interessar molt el Ferrada és que és una tralla és una tralla és una tralla mare meva exactament i llavors va ser víctima precisament d'allò que genera la societat més maldestra o sigui no acceptat en definitiva és 30 anys després de l'acabament jo crec que ell jo no em vaig equivocar però els últims anys de la seva vida va entrar en una mena una mena de decadència però és que no oblidem una altra cosa que el decadentisme també és una altra forma d'art ojo que estic dient i això és el que destaca el Ferrada exacte llavors això jo crec que ell va acabar justament com no podia acabar un geni és a dir en aquest cas ja sabem que molts genis acaben amb un suïcidi amb alguna situació trista mira la Marilyn Monroe mira Michael Jackson gent que per X motius i va morir en mans de potser una situació fora de lloc allò que veritablement ell era feble però que mitifica i tothom sap qui és Pasolini llavors clar això és molt important encara que no l'entenguin sap qui és Pasolini potser no passarà la història potser a altres realitzadors però aquest sí és a dir quan parles digue'm un realitzador italià et sortiran dos o tres Visconti, Pasolini i Vittorio Gessica per dir alguna cosa aquí els tenim no hi ha molts més que et quedin com a referència home ja sí que n'hi ha més no no no clar n'hi ha molts més però que et refereixo que potser de cop i volta és el que o no potser hi ha gent que queda més marcada però és veritat que hi ha aquesta qüestió el que passa és que entenc una cosa el Solini sí que també li ve a la memòria gairebé tothom però diu però aquest jo no l'agafo exacte no acabo d'entendre'l o si l'entens ah si és aquell que porta la gent nua els contes de Canterbury i tal perquè fins i tot clar ell fa una evidència del que seria el nu fins i tot hi ha nois que estan erectes noies que fan l'acte ell va més enllà és a dir ell crea la naturalitat com a element habitual i això em sembla magnífic que un cinema t'ensenyi si cal el moment en definitiva la poètica és com és que no em deixeu fer això i com és que no ho interpreteu si veritablement ens hem alliberat en teoria d'allò que d'allò que ens podria condicionar però quants poetes han estat no entesos a l'història però poetes realitzadors de cinema artistes molta gent molt bé això és el que diem que és una reflexió que hem de fer no crítica sinó realment doncs no volem estar sols no però si estem sols clar clar i complim amb la nostra deura això és el més important que vagi molt bé molt bé doncs ens escoltem la setmana que ve adeu-siau adeu-siau ara escoltes ràdio d'esferm sintonitzes ràdio d'esferm la ràdio de Sant Lluís s'hestiu de dilluns a divendres de 4 a 5 de la tarda relaxa't amb estils com el chill out l'esmood jazz el funk el sol o la música electrònica més suau s'mood Gràcies.