Babilònia del 26/11/2015 — Modernisme a Barcelona, The Homesman, Dheepan, Ant‑Man, El clan i Pasolini: art, cinema i debat a Babilònia

Introducció i to de l’episodi

"Quan estàs ben acompanyat, les coses van més soles."

Episodi conduït només per dos interlocutors, amb un to proper i còmplice. Presenten el menú del dia i avisen que, tot i la brevetat d’equip, hi haurà molta xerrada de cinema i una prèvia sobre una sortida de modernisme per Barcelona.

Ruta modernista per Barcelona: art, ciutat i burgesia

L’itinerari i els espais

• Recorregut entre el Palau de la Música i la Pedrera, passant per Els Quatre Gats, Plaça Catalunya i la Mansana de la Discòrdia.

Clau de lectura social

• Eix central: la burgesia barcelonina de finals XIX–inici XX i la seva competència simbòlica per contractar “els millors arquitectes” i distingir‑se dins l’eixample.
• El modernisme com a expansió ornamental: decoració exterior i interior per ennoblir tipologies d’habitatge repetitives.

Gaudí i els altres

• Gaudí dissenya “davanters i darreres”: visió total de l’obra, també en espais de servei; altres arquitectes prioritzaven façana per pressupost o programa.
• Mirada detallista a la Pedrera i la Casa Batlló: la nuesa de materials, els volums i les lectures simbòliques (dracs, ombres, esquelets) com a clau interpretativa.

"El món de l’art és inabastable."

Digressió renaixentista: la Capella Sixtina

• De Miquel Àngel a “Il Braghettone”: censura posterior i neteja/restauració que rescata l’obra original.
• Idea forta: l’art com a llibertat d’expressió que conviu amb el sagrat i el polític.

Cinema (1): The Homesman – deute d’honor i fragilitats a l’Oest

• Pel·lícula: The Homesman (Tommy Lee Jones; Hilary Swank). Ambientada cap a 1855, a Nebraska, en un medi inhòspit i poc poblat.
• Trama de partida: una dona proposa un matrimoni pragmàtic per sobreviure; rebutjada per masclisme/idealització (“anar a l’est a buscar una noia més guapa”).
• Eix del viatge: trasllat de tres dones amb trastorns psicològics a l’est per ser ateses. La pel·lícula explora com la solitud, la violència i les pèrdues desestabilitzen la ment.
• Lectura temàtica: no és “bogeria” clínica contemporània, sinó desgavell psicosocial derivat d’un entorn extrem i relacions de poder desiguals.
• Valoració: film sec i contingut, gran treball de Tommy Lee Jones i una Swank convincent; imatges potents (hotel “miratge” al no‑res).

"És l’home que ja no raona, sinó que senzillament sobreviu."

Cinema (2): Dheepan – immigració, integració i violència

• Pel·lícula: Dheepan (Jacques Audiard). Immigració tamil (Sri Lanka) a Europa i xoc amb la realitat de banlieues/guetos.
• Audiard ja havia oposat violència i pulsió creativa a De battre mon coeur s’est arrêté.
• Aquí domina la cruesa social: precarietat, clans, tirotejos i la recaiguda en patrons de violència d’origen quan l’entorn esdevé insostenible.
• Missatge: cal repensar mecanismes d’integració reals; el film impressiona per contundència i conclusions incòmodes però necessàries.

Cinema (3): Ant‑Man – superheroi miniaturitzat amb bona mà de gènere

• Context Marvel: relectures, sagues, preqüeles/seqüeles que poden marejar. Aquesta, però, funciona i diverteix.
• Direcció de Peyton Reed amb Michael Douglas i Paul Rudd: to més lleuger, humor i ritme.
• Alta idea: miniaturització amb força “humana” intacta → infiltració i acció creativa. Entreteniment ben resolt, “no és un bodrio”.

Cinema (4): El clan – crim domèstic en l’Argentina postdictadura

• Pel·lícula: El clan (Pablo Trapero). Cas real del clan Puccio (segrests i assassinats) en transició post Malvines.
• Estil de Trapero: quasi documental, immersiu i sec; retrat d’un patriarcat que sotmet família i entorn.
• Tema clau: la impossibilitat d’independitzar‑se quan el crim proveeix beneficis i hàbit.

Cinema (5): Rei Gitano i volta al cinema espanyol mainstream

• Decepció amb Rei Gitano (Juanma Bajo Ulloa): humor groller i desordenat, música desencaixada, cameos desaprofitats; “passa sense pena ni glòria”.
• Breu repàs crític a l’status del cinema espanyol i a Regresión (Amenábar): sensació de misteri mal negociat i falta de claredat narrativa.

Focus d’autor: Pier Paolo Pasolini – poesia, naturalisme i escàndol

Poètica i ideologia

• Pasolini no és només “esquerra” militant; reivindica l’art com a veritat i una poesia que uneix sintaxi i visió ideològica.
• Trilogia de la vida (Decameró, Canterbury, Les mil i una nits): nuesa natural, cossos no idealitzats, dignificació del poble. La nuesa esdevé heroica, no merament eròtica.

La sublimitat del terrible

• A Salò o els 120 dies de Sodoma, sublima l’horror del poder: “tirar a la cara tota la merda” d’una societat que no ha curat el feixisme.
• Lectura: anticipa la idea moderna que allò terrible també pot ser sublim si revela el mecanisme del domini.

Intel·lectualitat i final tràgic

• Figura d’una immensa cultura (cinema, literatura, crítica) i d’una llibertat personal no admesa socialment a la seva època.
• Mort violenta que reforça el mite d’un autor incomprès però essencial en el cànon italià (al costat de Visconti o De Sica).

Idees clau

• Modernisme: ornament i identitat burgesa en una ciutat que s’expandeix; Gaudí com a autor de concepció total.
• L’art: eina de lectura social i d’emancipació, amb tensions entre espiritualitat, censura i llibertat.
• Oest americà: supervivència, gènere i salut mental condicionades pel medi i les jerarquies.
• Immigració: integració fallida quan la ciutat rebutja; Audiard filma la ferida sense anestèsia.
• Superherois: quan hi ha to i ofici, també hi ha bon cinema comercial.
• Crim i transició: El clan fa de lupa sobre el patriarcat i la impunitat postdictadura.
• Pasolini: poesia naturalista, política del cos, i la sublimitat del terrible com a denúncia del poder.

Cites destacades

"Si no fos parlar, seríem com les bèsties."

"El món de l’art és inabastable."

"Ara ho entendreu."