Museu de Montserrat, Primo Levi i Sitges: Trapero, Ozon, Swiss Army Man, Train to Busan i La invitació

A l'escoltes ràdio d'Esbert, sintonitzes ràdio d'Esbert, la ràdio de Sant Just, durant el 8.1, ràdio d'Esbert, durant el 8.1, ràdio d'Esbert, durant el 8.1. A l'escoltes ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert. A l'escoltes ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert. A l'escoltes ràdio d'Esbert, la ràdio d'Esbert. Ja es veu. Estem en la companyia del Nacho Alonso. Què tal? Entre homes, no? Consell de la paraula, eh? Sí, sí, sí. Va, Jaume, Vival. Fem propaganda d'això perquè hi ha qui diu què vols dir-me, això, saps? No, perquè si la setmana que ve la Rosa vindrà amb més ganes com dient, bueno, deixeu-me a mi, no? Endavant del perill, pobreta meva. No, fem la conya. I el que us parla, el Xesco Ramos, no? Doncs, ja que no tinc àvia, doncs, ja m'ho dic jo. Molt bé, doncs, el que deien, avui parlem de, bàsicament, d'un llibre, un llibre... Un llibre, bueno, comencem, perdó, primer amb el tema d'una exposició, el Museu de Montserrat, millor dit, és que avui, és que estic al cap en un altre lloc jo, eh? Vull dir que no estic gaire finet avui, eh? Estàs dit. Però bé, ja m'escalfaré. Doncs, parlarem del Museu de Montserrat, un museu molt interessant, tot sigui dit. Parlem d'un llibre, que és Si esto es un hombre, de Primo Levi. Correcte. Estem parlant d'un llibre punyent, i el Nacho ens ho explicarà perfectament. Sí, sí. I de cinema, doncs, parlarem d'unes pel·lícules proactuals, no? Una seria El clan, de Pablo Trapero, A la casa, de François Oson, i també Nunca pagues la luz. Que el Jaume, quan hi expliqui, segur que la veu corrents per no dormir en quatre dies, eh? Vos que jo, que era petit, vaig pensar en Trapero. Ja. Ai, ja. I seguint una mica amb aquesta línia del cinema de terror i fantàstic i tal, doncs, acabarem la secció parlant de les dos guanyadores, el millor director, la millor pel·lícula de Festival de Sitges 2016. Correcte. Swiss Army Man i Train to Watson, i també parlarem de l'any anterior, eh? D'aquella La Invitació, la millor pel·lícula. Sí, sí, sí. Perquè és una pel·lícula que val la pena. Sí, cert, cert. Val molt la pena. Val molt la pena. Per tant, farem una mica els últims... L'última part del programa serà una miqueta de por, eh? Passarem una mica malament, a veure si tenim una música que acompanyi. d'aquelles que posen el Quarto Milenio, no? Sí, sí, exacte. Que fa molta angoixa. Sí, sí. I ja està. És el que tenim. Jaume, parles del museu. El museu no fa por, eh? El museu no fa por, no. No, no, no. Bé, com tu deies, també, quan t'he dit que parlaríem d'aquest museu, i aquest cap de setmana passat vaig estar allà i... Sí. I, vaja, vaig anar a veure'l. Recordem el museu de Montserrat, eh? Sí, sí. Llavors, bueno, jo us llegiré quatre paraules que tinc aquí per situar el tema. Sí. Diu, comprèn obres del segle XIII, també del segle XVIII, de l'escola espanyola Berruguet, El Greco, Flamenca, Jean Brugel, Avelours, Frank Frankin, i, sobretot, d'escolta italiana, Benedetto, Bonfigui, Andrés de Salermo, Marco Pino Caravaggio, i els seus seguidors, i també Tio Polo, entre altres, no? Esclar, quan veus aquests quadres, la veritat és que se't posa tot a cent, no? Sí. Jo fa molts anys, molts anys, potser tenia 15 anys, vull dir, que he anat a Montserrat altres vegades, però no he anat al museu més, no? Imagina't, no? Sí, sí. Jo penso que és el més interessant que té, el museu. O sigui, Montserrat, d'ell mateix, vull dir, respectant tota tendència i tal, jo penso que, esclar, és que l'art, per molt que algú no pugui abastar-lo, o interpretar-lo correctament, el que passa és que si la teva voluntat és dir, sí, però per alguna cosa això té tanta importància, jo vaig a veure que és el que, amb la meva actitud de recerca, a veure que és el que agafo, lògicament, doncs, clar, hi haurà coses que segurament són molt bones i tu no hi entres, no les captes, però n'hi ha moltes que sí i no. Seguiré, eh? Després hi ha una secció de pintura i escultura moderna, i aquesta secció, que data dels segles XIX i XX, és la més quantiosa del museu i permet una visió panoràmica molt completa i selecta de la pintura i l'escultura catalana d'aquest període que va presentar el millor, exactament. El discurs és més o menys cronològic per a escoles i per a autors, des del romanticisme, passant al realisme, Ramon Martí Elgina, l'escola d'Olot, Joaquim Baireda, el modernisme, Santiago Rossinyol, Ramon Casas, entre molts altres. Els postmodernistes, Joaquim Mir, Isidre Nonell, el noucentista, Joaquim Torres García, Joaquim Sunyer i escultors, Josep Llimona, Manuel Uguer, Pablo Gargallo, Joan Rebull i molts menys. O sigui, n'hi ha més encara, no? Aquesta part és espectacular. Aquesta és impressionant. Jo no coneixia i soc una persona que estic una mica encarada que m'interessen aquests temes dels museus, i no coneixia que hi hagués un museu d'aquesta qualitat, ni que hi hagués una sola obra de cadascú dels autors que has dit, ja val la pena, perquè has donat allà un petit prado, no? No, no, és que quan et trobes amb el Caravaggio, que jo sempre vaig per allà, no sé per què, però potser perquè és un home gran i jo també, i llavors hi ha afinitats, no? És que és d'una bellesa, d'una finesa, d'un manifestar a l'interior d'aquella persona que en definitiva és com l'autor veu... Clar, sé que Caravaggio és un dels grans pintors. Jo per mi és dels, si jo digués, els 10 pintors importants de l'història de l'art, Caravaggio seria un d'ells, eh? sense cap mena de dubte. És espectacular, evidentment. El greco, hi ha una sèrie de gent, però segur Caravaggio estaria entre els 5 primers, eh? Sí, sí, n'hi ha 3 o 4, segurament. Sí? Sí, a mi el que m'agrada és l'avi, eh? Vull dir, molt. I llavors cal destacar una petita col·lecció de pintura dels grans mestres de l'impressionisme francès, internacional com Degas, Cisli, Monet, Pizarro, Sargent i obra dels grans autors d'avantguarda com Picasso i Dalí, evidentment. Aquests també hi són. Em vaig estar mirant sobretot Picasso i Dalí, eh? Ahir vaig voler dir, hi vaig a veure... Què d'allò? I d'ahir molt, eh? A lo molt, eh? A lo molt que cap a setmana me'n vaig cap allà, eh? Jo hi vaig cada any. Ostres. Ja ho saps, tu. Sí, sí, jo hi vas cada any. Normalment, un cop l'any, hi vaig amb els amics de la Sardana, que tenim allà una festa celebrada, no? Llavors, jo, abans de dinar, cap al museu, em passo un parell d'hores allà, vinga, i torno a repartir. Doncs a lo millor... A lo millor resultat... Sí, eh? A lo millor me'n vaig, eh? Museu de Barcelona este Montserrat, eh? No, jo hi sabia. Aquí a Barcelona no és qui hi hagués... És a dir, a Barcelona tenim el Manac, evidentment, que és el gran referent, no? Sí. El Manac és això, però amb salvatge, però hi falten coses, el Manac. Sí, sí. Que aquí són. És a dir, allà no hi ha impresionisme francès, ni hi ha... M'entens? Aquí no hi ha. Clar, no, no. Hi ha molta cosa. El que sí que hi ha una cosa, és que a banda de la importància del propi monestir, i encara que sigui el monestir del XIX, hi ha un espèrit de coses que la gent mai es fixa, quan tornis a anar-hi, és una cosa potser una mica més erudita, eh? Però quan arribes a la portalada del... Sí. Bé, sí, és l'entrada principal, hi ha dos tombes a la lletra i a l'esquerra. La tomba de Joan II d'Aragó, i no sé quina és, són les dues úniques tombes renaixentistes catalanes, que es van fer a Nàpols, amb marbre. Ostres, sí. I el Renaixement, ja saps que a Barcelona és bastant complicat trobar-lo, doncs allà hi ha dues de les peces, i a més és un monument preciós, amb un art de triomf, molt elaborat, del 1500, d'una categoria, bueno, de les millors escultures funeràries, que pots trobar-te a Itàlia, eh? Vull dir, que estan fetes a Nàpols, lògicament. Per això que tornis, fixa't una altra vegada. D'acord. Crec que són dos, eh? Hi ha una segur que és la de Joan II d'Aragó, i l'altra no m'ha recordat qui és. Però com que anirem junts... Vale, exacte. No recordaràs tu. Després tenim la Nigra Sum, un recull de... i una mostra molt variada de materials artístics i populars, que explica l'evolució iconogràfica de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat i la seva plasmació en obres ben diferenciades. No, molt bé. Sí, també està molt bé, això, eh? Arqueologia del món antic, o sigui, aquí estem amb una obra gegantina i admirable, del monjo Don Bonaventura, obac, reforçada amb donacions posteriors, cristal·litza en una variada exposició de materials procedents de Masopotàmia, Egipte, Xipra, Itàlia i el món helènic, Baix Imperi i Cultura Paleocristiana. O sigui que... Flowers de tot això, no m'ho recordo, eh? Això ho hem d'anar a veure, eh? És que jo penso... Quan vaig veure aquest català vaig dir... Demà em cobreixo de glòria. I tant, i tant. Molt bé, molt bé. Meravellós, eh? Molt bé. Fantàstic. I després, doncs, una altra col·lecció de més d'un centenar d'icones gregues i sobretot russes del segle XVII al XX, que permeten un contacte amb el món sacral de les esglésies d'Orient a partir de la seva rica iconografia, eh? Bé, no? I per acabar, orfebreria religiosa... Això sí que val la pena. a una temperatura constant, que suposo que deu ser... Deu-ho tots a graus. Senyor. Més, no? Pel tema de l'esmalt, pels esmals i tot això... Més alta, no? Allò que és allà dins, gelat. Sí, sí, sí. Si et torbes... i m'agradaria acabar dient que també vaig estar a la inauguració d'una exposició que es feia paral·lel a Canfana, eh?, d'exposicions allà. i mira, vaig estar allà amb l'Abat i tot, eh?, que inaugurava, doncs, una exposició de Jaume Ribas. No el coneixo. Aquest senyor el que fa... Jo us ensenyaré com és la pictura. Llàstima que per la ràdio no es pugui ensenyar ningú. Però el que fa és gairebé... Són quadres absolutament quadrats, no? A veure, girem un moment. I llavors el que trobem és color, eh? Colors de diferents formes, però que el vell mig de... O sigui, veureu, vosaltres sí que ho veureu, que anirà canviant els colors i va posant ratlles i va fent petites gesticulacions, eh? Vull dir de, no sé, geomètriques, no? Perpendiculars i tal, dins el quadre, i triangles al costat i tal. Quina és la impressió que em vaig treure jo d'aquesta col·lecció? Doncs, que probablement no és l'art que jo entenc. Però sí que és... A la que llegeixes una mica... És complicat. Doncs, sí, a la que llegeixes una mica, doncs, qui... Com vol anar a parar, aquest home. Exactament. Els artafacles pictòrics de Jaume Ribas. Doncs llegeixes que no hi ha dubte que aquesta és una pintura per la contemplació. És a dir, per la mirada lenta, profunda i reflexiva. Ens porta a mirar endins d'un espai insondable, però és alhora paradoxalment superficial. un plànow sec que ens retorna la nostra imatge i ens força a pensar sobre nosaltres mateixos. És una finestra i un mirall, a la vegada, en funció del nostre estat, de les nostres necessitats vitals. Una pintura com aquesta ens deslliura de nosaltres oferint-nos un passatge infinit i obert o bé ens condueix a una presència, a una concentració, a centrar-nos en el nostre jo veritable, despullat d'immediateses i falses necessitats. Ja no dic més. Molt bé. Ens hi quedem amb això? Ens hi podem quedar. Ens hi quedem. Per sort en quatre imatges, per la gent que una miqueta està dins del món de l'art contemporani i per el contingut que ha explicat el Jaume, això està molt a prop de Marc Rodko. Ho dic perquè hi ha gent, no és la mateixa idea exactament, però perquè Marc Rodko és molt conegut, fa aquells espais inabastables, amb aquests quadrats, potser és més gràfic Rodko que no pas el senyor Jaume Ribas, no? Exacte. No és això exactament, però té un recordatori, una mica perquè la gent recordi o tingui una referència, d'acord? Molt bé. Però és interessant, és abstracció pura, eh? Totalment abstracció. Sí, aquí si pots obrir el procés, és igual que Picasso, no? Vull dir, on ha arribat, si Picasso veus el que havia fet abans i el que ha fet després, veus l'evolució i és una abstracció però amb sentit. Amb sentit, amb lògica. Permeteu-me, ja que has dit això, és que perquè veieu l'alçada d'aquest programa i el personal que hi ha aquí, eh? Permeteu-me que acabi llegint una coseta molt, molt petitona, que diu, espera't, és que aquí no ho trobo ara, esperem, espera't, un momentet... Però és que precisament el... El... Fa un comentari sobre aquest personatge. El comentari sobre Rodko, sí. Ah, d'acord. Precisament, això és el que m'ha cridat l'atenció, que tu ho diguis així. Bueno, com no? No, trobarem el llibre. Sí, sí, exacte. Després una mica ho reprenem, si de cas. La versió castellana no fos la mateixa que la catalana, no? Ah, vale. Sí, mira, ja podria ser, ja podria ser. No, també pot ser, eh, esclar. Per això és que en català no ho trobo i, en canvi, ho he vist en la Rodko, Raffles Casamada o Ribas. Bueno, vale, Raffles Casamada, bueno, sí, també. Però el Rodko és molt Rodko, això, i molta intencionalitat. D'acord, ara ja està. Mira, et diré, i ara sí que ja parles, Nacho. Això, és a dir, el que serà, vull dir, hi ha una capella, no recordo als Estats Units, que són una sèrie de quadros del Rodko col·locats allà i està pensada per la simple contemplació. I quan hi ha unes energies, una sensació, jo no he estat, eh, però la gent que ha estat diu que és meravellós perquè entres allà dins, no? Hi ha una percepció determinada, una mena de col·locació dels quadros, bueno, és una mena de lloc per internet, ho pots trobar a Capella Rodko. Molt bé. I és un espai, bueno, molt estimat pels amants de la pintura contemporània i fan un pererrinació allà, eh. I de la música sacra. La música sacra. Gairebé. No sé si sona alguna cosa de fons, no ho sé, però com el que digui la cosa. Molt bé, doncs, després d'aquesta introducció molt important del món de les arts, anem a la literatura. Si és tu a su nombre, Primo Levi, que també aquí tenim suc, eh? Tenim suc, tenim suc. Vinga, doncs, comenta'ns. Bueno, aquest és un llibre que a mi m'agrada moltíssim, de veritat, i que puc parlar d'ell quasi sense mirar-ho i pàgines de memòria i tot. Molt bé. Primo Levi va ser, bueno, un químic, diguem-ne, de professió químic, que és jueu i que en el 43-44 va ser atrapat a Itàlia. Quan a Itàlia ja havia, s'havia fet a l'esprit aquest, que hi havia una zona feixista, havien entrat els aliats i tal. Bueno, doncs, en aquell moment van començar a agafar els jueus d'allà d'Itàlia. El van agafar i el van portar a la zona concentra, com diria, a les camps de concentració, la zona de camps de concentració d'Auschwitz. Llavors ja el tema ja queda una mica entrul·lit. Aquest és un supervivent, evidentment, perquè ell, o sigui, d'entra del món concentracionari, que és una paraula que és complicada. Sí, sí, concentracionari, és complicat, eh? Concentracionari, és complicat, fins i tot en qualsevol idioma. De Auschwitz, diguem-ne que no només era el molt conegut camp on estaven els crematoris, el camp d'extermini, pròviament dit, que això era Birkenau, sinó que allà hi havia com uns 40 camps, uns 40 lager, que és en alemany, i allà hi havia de tot. Hi havia camps, fins i tot, per pressioners de guerra anglesos, que estaven bé, hi havia el cap d'extermini, Birkenau, hi havia un altres camps on estaven els esclaus, que tenien un nom en alemany que era Hafflinge, que significava literalment esclau, que eren els jueus, que, bueno, els nazis van decidir, un moment donat, que si es mataven a tots no tenien mà d'obra, i llavors van dir, bueno, convertirem uns quants en els esclaus, però sempre amb la intenció d'acabar amb ells. El hijo de Saúl. El hijo de Saúl, bueno, el hijo de Saúl, es més aviat el Sonderkommando, que eren els comandos. Exacte, és un comando, però, bueno, potser, però també els pelaven, eh, els pelaven. Sí, al final el Sonderkommando també liquidaven periòdicament. Vale, vale. El Sonderkommando era el que treballava estrictament a Birkenau, on estava ja al crematori, diguem-ne, i eren els que feien la feina de treure els cosos, i després els liquidaven perquè havien vist massa, no? Això és un camp que està al costat de Birkenau, diguem-ne, a dos o tres quilòmetres, i el que fan allà és treballar. Treballen per l'Aige Farben, l'Aige Farben és aquesta empresa farmacèutica i química alemanya que tant es va vincular amb els nazis i tant va gaudir cometes del sistema nazi per donar sis claus, mà d'obra gratuïta i tal. I l'Aige Farben està construint allà una fàbrica de caucho sintètic, perquè els alemanys no tenien colònies, no tenien matèries primeres, i es demanen el caucho per les rodes dels seus, la seva infanteria motoritzada, per mil coses, i estaven allà construint una fàbrica, i aquest senyor, el Primo Levi, doncs acaben allà, i acaba sent un esclau dels alemanys, que els hi tenen allà treballant amb uns rodaris draconians, i amb l'única intenció que treballin fins a l'extenuació, i en el moment que algú presenta símptomes que ja no pot treballar, llavors el porten a Birkenau, i en Birkenau es porten a la càmera de gas. És com un camí intermig, diguem que no era una situació transitòria, sinó que era part de la solució final que havien pensat pels jueus, el que passa és que era una solució final en la qual es aprofitaven una mica abans de matar-los del tot. Tot això ho explica aquest llibre? Sí. Quina bestiesa, tio. No, no, que m'agrada molt l'explicant. Això és la introducció, diguem-ne. Ostres. Llavors, el bo que té aquest llibre és que s'han escris molts llibres sobre supervivents, de camps de concentració i tal, normalment no acostuma a donar-se la condició que la persona que relata el que ha viscut tingui unes dots importants d'escriptura, o tingui unes dots artístiques importants, perquè normalment és només un supervivent, que com a molt, si ho explica allà en primera persona, l'estil potser no és molt bo, i si li fa explicar a un altre, si li explica a un altre i l'altre ho escriu, doncs bueno, hi ha un cert distanciament, per molt que l'autor intenti, no? I aquesta persona, en canvi, ho ha escrit ell en primera persona i és un escriptor jo crec que fantàstic. És una persona que té una qualitat literària, que mira, s'han ajuntat les dues coses, no? Una qualitat literària boníssima. i sense fer alardes, o sigui, el bo d'aquest llibre és que explica les coses d'una manera molt escèptica. Suposo que Primo Levi es va adonar que el que explicava ja era prou fort el guió Cometas, era un guió terrible per començar ni tan sols ni a prendre posició, ni a adornar massa les coses. Ell les explica com l'està vivint. De la manera que les explica, hi ha vegades que tu, dintre de l'error aquest tan gran que està visquent ell, veus coses similars, clar, ell estan allà, estan sobrevivint, però, clar, és com si fos, com si estigués en un exèrcit, com si estigués en una feina. Hi ha coses que parla, que dius, com el ser humà, en aquestes condicions, desenvolupa aquest tipus de maneres relacionades amb la gent, no? Com també el que pensem sempre que, ui, els nazis són molt dolents i els jueus que estaven allà esclaus eren, tenen una solidaritat entre ells i tal, doncs ell explica que no, que la realitat no era aquesta, sinó que quan tu a una persona, a un grup de persones, els hi poses en unes condicions de pressió extremes i unes condicions inhumanes, la humanitat reacciona molt malament i en comptes de que surti allà una solidaritat, una germana o de grup, el que surt és que cadascú va per l'altre, intenta robar l'altre el pa, intenta denunciar el CSS aquest que ha fet no sé què per per ells guanyar una posició, el capo... Això també passa a l'Hijo de Saúl, també surt aquest tema. Sí, sí, sí, això és el que passava, diguem-ne que hi havia herois, hi havia gent que intentava mantenir una mica la... Però que, el més normal, diu, tu hi has d'anar perquè quan anaves... o sigui, hi havia coses molt absurdes, no? Havies d'anar a rentar-te la cara i rentar-te les mans i portar unes robes brutes i asqueroses perquè s'hi donaven allà el pitjor i tal, però havien d'estar, o sigui, una mica aquesta dicotomia germànica, no? Havien d'estar molt nets. I llavors havies d'anar i rentar-te la cara allà al lavadero, diguem-ne, i allà, amb totes les teves pretenències allà enganxades entre les cames perquè si perdies un moment de vista, el que fos, t'ho robaven, però el que fos, vull dir, un tros de pa, una cullera que havies aconseguit, un tros d'alambre, qualsevol cosa, t'ho robaven perquè, bueno, perquè allà en l'agra servia per alguna cosa, o per contrabandear, o ho canviaven per pa, o ho canviaven... O sigui, és tot un món molt curiós, no? I, bueno, ell sobreviu, ell sobreviu perquè, por azar, diguem-ne, perquè al final acaba... ell és químic i com està, estan fabricant, l'Aige Farben està fabricant una fàbrica de caozo sintètico, doncs fan un comando químico que li diuen amb gent que sap de químiques, que són especialistes en químiques, i els hi porten a un laboratori. D'aquesta manera, a partir d'un moment, ell, bueno, és lliure d'Alfred, és lliure de morir de gana, és lliure de les eleccions, perquè també, clar, de quan en quan, doncs, bueno, deien Selekias, una paraula polaca, no?, Selección. Llavors, tancaven tots a la barraca, ja que això canviï està a les pel·lícules, no?, els hi feien sortir per un cantó, els hi feien tornar a la barraca o per l'altre cantó, i un SS mirava, i el que ell decidia en aquell moment que, bueno, aquest ja no estava per treballar, dos, pam, i llavors es portaven a Birkenau, a les càmaras de gas, directament. És a dir, no s'havia d'arribar a que una persona callés al terra i digués, oi, aquest no pot treballar, sinó que de quan en quan, deien, bueno, hi ha molta gent, no?, i els alemanys deien, doncs, bueno, s'ha de buidar 200, perquè ells anaven amb números, no?, i buidaven 200, i llavors, bueno, ell es escapava de les eleccions i al final, quan la cosa estava més complicada, doncs, va haver-hi una evacuació del camp, perquè ja venien els russos, i allà, doncs, va aconseguir sobreviure, va sobreviure, no?, llavors explica coses molt interessants, com, bueno, lliçons de vida, com ell explica, diu, diu, bueno, nosaltres, la gent normalment es dona compte que la felicitat completa no existeix, no?, i arriba tant d'hora, dius, bueno, és que això d'arribar a la felicitat, completa no existeix, diu, però, diu, has d'estar en aquest tipus de situacions per adonar-te que la infelicitat complerta tampoc existeix. Clar. Diu, nosaltres estaven com estaven, que estaven allà matxacats, que només pensaven, bueno, i sempre hi havia alguna cosa en el dia que et feia continuar. Diu, bueno, avui no fa tant de vent, avui tenim, en comptes de 4 litres de potatge, 8 litres de potatge, que era el que menjaven. Avui no sé què, avui no sé què, sempre trobaven dintre del dia alguna cosa que dintre de la Generalitat era una mica millor. Una petita il·lusió per viure cada dia. Exacte. I ell diu, la infelicitat completa tampoc existeix, no?, i això és una cosa que et queda, hòstia, clar, has d'estar, suposo, viure en aquest tipus de circumstàncies per adonar-te a això, no?, perquè si no no... Clar, és límit per parlar-ho. Sí, sí, sí. Si volies tu... A mi, sí, a mi em crida molt l'atenció, evidentment, tant el que vas dir la setmana passada sobre el llibre que vas plantejar, no?, aquestes persones que passen del sol a l'ombra i poden passar tot el dia contemplant no res, perquè no hi ha cap variant. No, no, no. I la veritat és que fins i tot ho he utilitzat en algun altre espai que faig, i la veritat és que crides molt l'atenció. Això que acabes de dir, a mi el que penso que és molt interessant és que d'una manera o altra ens acabem organitzant a fer efecte de deixar al costat tots aquells valors pessimistes que ens poden desenganyar o desencisar, no? O sigui, per això aquesta part final que has esmentat de dir, mira, avui com que avui no fa tant de vent, avui estic millor que ahir, no?, per dir-ho d'una manera. Penso que això és el que salva la raça humana en general, perquè, esclar, vull dir, si partim de la base dels privilegiats, i no diguem dels que es creuen en déus, com els faraons, i bé, vull dir que... Ja és com actuava, no? Mireu Benurt i tal, i veureu també aquest valor, no? I llavors el que em crida l'atenció és que penso que hem d'impulsar els altres, avui a vós, no? Probablement, com tu dius, sí que és veritat que ha arribat a un punt de degradació tan bèstia, difícilment ens sortiran valors de companys o de col·lectiu, no? Però si ens anem interioritzant, per dir-ho d'una manera, és més que probable que algun dia puguem arribar a fer-ho. Clar, és que jo penso que la veritat ja la sabem. i és molt... Sí, bueno... Bé, sabem algunes veritats. Sabem algunes, si volem, sí. Jo poques. Sí, no, home, no, si volem... Jo el que esmentaves d'això que deies, quan es veia una miqueta així malament, ja se s'emportaven cap a la càmera de gas, no sé si és la pel·lícula Lista de Schilder, no sé quina pel·lícula és on ho vaig veure, que recordo que les dones es punxaven i llavors es posaven a la cara perquè es veiessin vermelletes d'aquí de la cara perquè feien aquest tipus de seleccions, ja, no? Vull dir, per emportar-se-les cap a la càmera de gas, em sembla que era. Però veus la Lista de Schilder, que jo crec que és una pel·lícula molt bona... Sí, està molt ben aconseguida. No gaire que la vaig veure, molt bona. Però té un toc, vull dir-ho, que no és neutral, que cometes, no? Té aquest toc espilbert i tal, però en canvi aquesta persona que té tot el dret, o tendria tot el dret a no ser neutral, perquè va viure en primera persona el que ha passat, és més objectiu, el vol ser-ho, i ho aconsegueix, diguem-ne, i explica les coses, vull dir, o sigui, sí que evidentment ell censura els nazis, ell està completament en contra i no entén, i diguem-ne que ell personalment no tenia dona, no tenia fills, però família seva, dones i fills, al primer dia se van portar a Birkenau, perquè les dones i fills no treballaven, no se van quedar als homes, diu, així morieron, dice, perquè murió la niña, no sé quina és, la cosina seva i tal, que tenia tres anys, dice, perquè els nazis veien la necessitat històrica d'assassinar a nens, no? Bueno, això diu, de quan en quan sí que deixa anar una frase, però és una frase que surt del dolor, completament, però després torna, torna aquesta objectivitat, de dir, bueno, jo estic explicant la història i això, i no té, vull dir, explica... L'experiència, al cap de la fi, no? Sí, sí, sí, és l'experiència. És l'experiència, explica com era el tajo, que li diu, estàvem allà, i treballaven amb els companys, treballaven més a poc a poc, perquè no sé què, perquè no es veiessin, però després no accelerava, perquè venia no sé què, vull dir que sempre estaves en una constant lluita contra tots, no? Contra tots, i els joves, diu, portaven pitjor, diu, perquè aquest entrenament de la lluita contra tots, diguem-ne, que els joves no ho tenen, la gent molt jove encara és molt tendra, no ha après això, en aquesta lluita, diu, la gent, en canvi, que tenia més edat, ja estava més avessada, això, és a dir, bueno, com a la vida, però per la bèstia, no? Sí, sí, sí, molt bé, doncs escolta'm, molt recomanable aquesta lectura, jo coneixia aquest senyor, però no sabia que tenia de tan punyent en l'escriure un llibre, no? I realment, doncs, tan realista, lògicament, el que li ha passat a ell, i des d'aquest punt de vista, com dius tu, tan, tan, tan, tan, tan objectiu, no? I tan diseccionant aquesta realitat. Objectiu i amb un estil, ja li he quedat, jo crec que és un gran escriptor, eh? Fantàstic, doncs el descobrirem. Molt bé. Bé, doncs farem, parlarem una mica de cinema, bé, una mica estem a la meitat del programa, però bé, farem res, jo faré cinc cèntims del Clan, una pel·lícula que el Jaume ja va poder, ho va parlar bastament, una pel·lícula de Pablo Trapero, aquest senyor que jo no he seguit, i seguit l'últim, vaig veure allò de Caranxo, no? Aquella, aquella història vinculada amb aquells personatges, les assegurances, recordes? Aquella pel·lícula tan potent, amb el tema dels, dels cotxes, no? I les morts, no? Amb el Darín. Amb el Darín, amb el Darín. I en aquest cas, bueno, et trobes davant d'una pel·lícula que, bueno, que et sobta, primer una ambientació realment interessant, estem parlant dels anys 70 llargs, no? Que és una ambientació de com era aquella Argentina, aquell Buenos Aires, no? Argentina? És una sèrie, sí, és una sèrie, sí, restava amb el dubte, i tal, no? Que ja és curiós, perquè veus com a nivell de modes, no? Veus com van cadascú vestits, i la música que sona, que fa gràcia, no? Perquè és una mena de tecno argentí, que dius que és això, no? A mi em fa gràcia, perquè jo em fixo en aquests detalls, no? Sí, sí, a banda, evidentment, de la pel·lícula, que això és una cosa totalment allò externa, de la pel·lícula que és potentíssima, no?, que parla d'una sèrie de gent, no?, que, en aquest cas, d'una família, una família, diguem, mafiosa, és el concepte, crec que podem utilitzar, no, Jaume? Sí, sí, que es dedica a segrestar la gent, no?, que té diners de la zona, i d'aquesta manera, doncs, amb un grup organitzat, no?, doncs, guanyar-se la vida d'aquesta manera, no?, amb la qual, però clar, el problema és que, no és que ho faci ell, és que, és que introdueixi tota la família, gairebé, al fill gran, que és l'estrella del rugbi, als altres que saben que passa alguna cosa a les habitacions, les filles, no?, i a mi el que em provoca una sensació tremenda, no?, és com ell reacciona davant de les situacions, vull dir, quan fa el que fa, ell ho vol fer d'una manera determinada i concreta, no?, a vegades hi surt bé, a vegades hi surt un desastre, perquè també la gent que es mou al voltant és l'estralera, no és el que ell voldria, però quan està en família, personal, és la seva família, i a lo millor té l'habitació del costat d'algú que s'ha segrestat, a mi això em posa els pèls de punta, perquè la nena està dient-li, ai, que m'estudiaràs i tal, és com una família feliç, però de cop i volta, vull dir, la mare és conscient, la dona és conscient, el fill gran és conscient, alguna filla petita, no?, no és conscient del tot, em sembla, no em vull equivocar, sap que passen coses, però no saben ben bé, però és molt curiós, no?, perquè hi ha una escena terrible amb el que, el pare i tal, surt del menjador, està amb la seva família, va ser el de la seva filla, li dóna un petonet, no?, se'n va cap avall, obre una porta, hi ha una persona allà, destrossada, ha fet una merda, que em vas atendre dins d'una banyera, i li tira un plat de menjar, i dius, ostres, tota aquesta bonomia, aquesta cosa d'aquest home es converteix, que és un fill de sa mare, no?, és una mala persona. això amb la pel·lícula El Padrí, per exemple, sí, no, clar, és una referència, vull dir, també xisteix això, exacte, però, esclar, vull dir, és un altre tracte, aquí a més, la família queda apartada, és a dir, jo crec que la família, queda apartada del compromís, de fer el que fa el pare, exacte, però no queda al marge del que fa el pare, exacte, és conscient del que fa, però no porta a casa, per l'enclada merda, vull dir, la merda de la situació, és a dir, és això, clar, és una situació molt tremenda, i jo torno a insistir, aquest senyor m'agrada, perquè de tant en quant, dins de les dues pel·lícules que he vist, hi ha un moment determinat, que no direm quin és, amb aquest que es concedeix més cap al final, en què et sobta, hi ha un moment, a l'igual que Caranxo, hi ha un moment que hi ha un accident de cotxe, quan te l'esperes, que de cop i volta estàs allà, i veus, bum, com la càmera comença a donar voltes, i et quedes així, en el moment que passa alguna cosa determinada, cap al final de la pel·lícula, i passa una cosa determinada, i ho fa amb un realisme, amb una mala bava, que dius, tio, això, amb el temps, tu t'emportaràs algun Òscar o algun nen, perquè és que, crec que, no sé, té un llenguatge cinematogràfic que a mi m'agrada molt, ara, és molt cru, és molt directe, és molt clar, eh? Jo agafant el que ens ha explicat el Matxo, del llibre, i aquesta neutralitat que tu, o més que neutralitat, i bueno, jo no en decanto a favor, d'uns o dels altres, per què? Perquè la pròpia individualitat la tenim molt negativa, tu ho has dit, això, no? Llavors penso que aquest és un punt molt interessant. A la pel·lícula d'aquest senyor, del... Del Palo Trapero. Del Trapero. Clar. Tot el que he vist d'ell és això. És això. És també això que tu acabes de dir, d'una altra manera, en una altra situació i tal, però és molt... Què és el que... Exacte. Com ho lliguem històricament? Doncs aquest és un senyor que en l'època de... Sí, de la dictadura. De la dictadura. De la dictadura. De la dictadura. De la dictadura. De la dictadura, exacte, sí. Doncs aquest senyor, doncs bueno, vull dir, segrestaven la gent, com dius tu, els obligaven, en definitiva, era gent rica, que en aquella època això va passar, no? I llavors aquest home, doncs, va seguint... I té contactes als nivells, i té una certa impunitat, fins que s'acaba la impunitat, clar, i una segona cosa. Cada mes, cada mes, exacte. I estic en argument... I el de dalt ja li diu, però, nano, ja està bé, t'has passat, ja això ja no toca. M'entens el que vull dir? Sí, sí, sí. O sigui, això és el que penso que lliga com a unitat. Sí, sí, com a unió amb lo teu. Bàsicament, jo no volia entrar més per al tema, bàsicament, de no l'estripar, però que ja va bé, perquè és una pel·lícula que ja porta un any i la gent l'ha de veure i encara que expliquis és d'aquests pel·lícules que has de veure. És igual. És que és una pel·lícula que és tan punyent que et sorprèn. Hi ha una altra pel·lícula d'ell que parla sobre les noies dones ja prenyades a la presó, que també és impressionant. És que jo he vist poc d'aquest home, vull veure més, eh? Aquesta no me'n recordo com se diu, però jo la vaig veure en una sessió de cinema. Bé. No, no, no, que parlem de la casa, que se'ns agafa el temps. Ah, se'ns agafa el temps. T'ho dic perquè ja hem parlat d'aquest tema. No, no, la casa també és una manera de despertar és curiós, com a vegades la veritat és... És una pel·lícula de Francesc Oson, que recordem que té uns anys, no? Em sembla quatre o cinc anyets de tenir, no, Jaume? La pel·lícula? La pel·lícula, sí, és el 12. Ah, per això mateix, val. Digues, digues, digues, era per situar. Llavors, el que és el que fa aquest senyor? Doncs bé, vull dir, tenim el que se suposa com a començament, eh? el que se suposa que és un senyor que fa de professor de literatura i no ha tingut èxit en quant a escriure, no? Vull dir, no ha aconseguit, doncs, destacar. I llavors, hi ha un xaval de la classe que li crea una curiositat enorme, no? Aquest és això, el leitmotiv, eh? Vull dir, el motiu de tota la pel·lícula. I llavors, durant tota la pel·lícula el que ens està parlant és del que tu dius, d'això que tu has parlat també. En definitiva, com ens anem a individualitzar, m'anem perdent el nostre propi jo i acabem que fins a un moment que diu, escolta, tu, des que li diu la seva dona, això és curiós i penso que, digue'm el bé, diu, des que coneixes aquest noi, no? Hem tingut cap tipus de relació. Diu, és com si, et quedessis atrapat en l'espai i en el temps. Però la cosa va bastant més enllà. En definitiva, del que es tracta la pel·lícula és del que tu has dit també, eh? És una pel·lícula que ja em malalteix? Ell, ell, esclar. Vale, doncs ja està, ara seguint, ui, aquesta pel·lícula és boníssima. Esclar, que em malalteix. Això és molt bo. És que és boníssima. Ostres, és que ara m'ha vingut al cap, sé que ho parla alguna vegada, vale, vale, això és tremendo, és que a l'Osona és boníssim aquest home, digues, digues, tira, tira, perdó. Sí, no, ja està, és que tu ja acabes de descobrir com aquell qui diu... Bueno, vale, i fos una mica en l'aire, però bueno, és un moment determinat, és un moment determinat. Ha fet un... Bueno, però que el senyor Oson se va veure acabar molt... No, però no m'ha explicat res de particular, eh? No, s'ha de dir una cosa molt important, que encara que jo ja l'havia vista i la vaig veure per segona vegada aquest dijous passat, eh, la setmana passada, i la veritat és que em vaig quedar molt acabada, vaja, vull dir, quina traça que tenen alguns per portar-te en el punt aquest extrem que t'aporten coneixements, des del punt de vista individualitzat, i que no podem oblidar, no hi ha dubte, però de quina manera, clar, després també ens convida com s'ha de fer aquest... És que a l'Osona aquest fa coses molt variades, s'ha fet uns musicals, una pel·lícula que es diu ocho mujeres o siete mujeres i tal, que és una cosa absolutament meravellosa, divertidíssima, genial, aquests drames com aquests de... Ha fet unes quantes, ara en ballen, però hi ha una pel·lícula que no vaig veure, no fa gaire també, i em sembla que també hi ha una temàtica, no me'n recordo... D'un que no treballava. Sí, sí, sí, sí, i això també no té res a veure, vull dir, canvia fins i tot de forma de la pel·lícula. Crec que és de l'Osona, sinó del cinema francès. Sí, sí, no, però... A llavors, en un que no treballava, que s'inventava, bueno, i com guanyava la vida, això no? Ja la veuràs. Ja la buscarem. Ja la veuràs. Jo crec que aquesta la vista. Ja crec que sí. Però no en són... Ja la buscarem. Però crec que la vista. Si és de l'Osona, no ho sé, però és que els francesos en tenen més tot. No, tenen base, tenen base. Tenen base. Molt bé, molt bé. Ré, farem dos minuts per veure una miqueta d'aigua, perquè voldríem, bueno, escoltar en aquest cas a l'Urrit, al Walk on a Wallside, perquè avui fa tres anys que justament va morir el gran Lurrit, vull dir, un referent de la Bèbeth Underground, de la música rock dels 70 i 60 americans, no? I bé, doncs potser es va quedar com a gran referent en aquesta cançó, però van haver-hi més coses que va fer aquest home molt curioses i molt misterioses, perquè temes com Vicious i d'altres, bueno, ens aproparan al món que ara entran de por i de misteri, que al Ja Maseca li encanta, i que el Nacho ens farà per captar l'essència d'aquest i el primer que farem quan tornem en un minutet és apagar les llums, Jaume, no pensis malament, eh? Aquí dins també? Sí, sí, aquí també, aquí també. Tu no, tu... Jo no, no, no. Jo amb molta llum per si de creixis, que no vagi a saber què pot passar. Sí. But she never lost her head even when she was giving head she says hey babe take a walk on the wild side said hey babe take a walk on the wild side and the colored girls go du du du du wind du du du du du du du du du du du du du du du du du du duu do du du du du du du du du du du du du du du du du du du du du duur dimensioner Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! per parlar d'aquest element del Festival de Sitges i Nacho, tot tu i jo jo m'explayo com l'altre dia vam parlar de lo pitjor vaig quedar una mica així tenim la carn, és d'ella jo aquesta la vull veure per dolenta és que jo soc de pel·lícules dolentes te la faltaràs te la faltaràs de carne en tot el teu sentit ja la buscarem doncs, bueno, hem de parlar de lo pitjor, parlarem de lo millor com a mínim, a nivell de palmarès llavors, bueno, aquest any a Sitges han fet una cosa d'aquestes que ara s'ha posat de moda a Hollywood que és separar el premi entre la millor pel·lícula i la millor direcció que això sempre a Hollywood era sempre anava unit i de cop i volta van pensar que no i ara mai va unit sempre separen per donar dos premis, per donar dos pel·lícules que triom final marcat aquí molt ben dit aquí han donat el premi a la millor direcció però a una pel·lícula es diu Suisse Armiment ah, perdón a la millor pel·lícula a una pel·lícula es diu Suisse Armiment i a la millor direcció una altra pel·lícula es diu Train to Busan Busan Busan és una localitat de Corea i, bueno, allò que parlàvem de l'altre dia amb el David Montaner que no hi és avui que si donaven els premis sempre o més a pel·lícules més fantàstiques o més del gènere i tal doncs, bueno, aquest any hem fet un mig i mig la pel·lícula guanyadora Suisse Armiment no té res a veure amb el gènere estricta del festival i la pel·lícula guanyadora a la millor direcció que és Train to Busan és una pel·lícula de zombis amb la que té tot a veure amb el festival bueno llavors parlarem primer de Suisse Armiment sí que és una pel·lícula bueno que la podem qualificar clarament de bizarra és una pel·lícula molt estranya jo la posaria a la meva llista de pel·lícules bizarres just en unes quantes que no parlarem avui perquè de veritat que és estranya és una pel·lícula que bueno ja dic que no pega amb el festival perquè no és la temàtica ni tan sols una pel·lícula generalista sinó que és una pel·lícula més aviat de temàtica indi de fet una cosa curiosa que la van donar el premi a la millor direcció al Festival de Sundance d'aquest any què dius? sí el Festival de Sundance sí, sí, 2016 le van donar el premi a la millor direcció no a la millor pel·lícula també o sigui s'han creuat aquí una mica llavors aquí clar a Sitges han donat el premi a la millor pel·lícula que jo no sé com l'han donat a Sundance li donem també aquí no sé perquè la pel·lícula dic que és bastant bastant estranya llavors bueno és una comèdia negra negra macabra surrealista perquè bueno és com nàufrago però a lo bonzo diguem-ne sí, sí per dir-ho així perquè hi ha un nàufrago allà que està en una isla del Pacífic i que talla al costat un cadàver una altra persona que n'ha ofregat amb aquest cadàver es munta una relació molt curiosa molt divertida en alguns moments en alguns moments decau una miqueta però ja la part inicial des que comença l'acció fins que surten al títol de la pel·lícula que és Suisse Armiment hi ha una escena delirant molt delirant molt macabra perquè està ell i està fent coses amb el cadàver i per què es diu Suisse Armiment en la pel·lícula perquè el cadàver és com una navalla suïssa d'aquestes que té 20 usos i ell fa servir el cadàver per les coses més estranyes que podies imaginar per sobreviure diguem-ne el cadàver treu gasos i el fa servir per fer projectils i fer coses i tal és una paranoia és una paranoia perquè t'explica això que ho explica a tothom llavors és un pel·lícula tampoc la destripes molt perquè tota l'estona aquesta relació arriba un moment en què la relació del cadàver evoluciona diguem-ne que el cadàver no se sap si el protagonista imagina coses del cadàver o el cadàver i ell va tota l'estona amb el cadàver per tota la illa i arriba un moment en què sigui aquest punt de partida que són només dos personatges arriba un moment que de cau una miqueta cap al mitjà de la pel·lícula però bueno això era inevitable normal comencen comencen a parlar de coses de la vida i clar amb aquest tipus de plantejament o el diàleg són molt bons o si de cau una miqueta la pel·lícula de cau però bueno està bé però de quan en quan surt aquesta aquesta relació macabra i aquesta relació estranya que dius que vas quedant-te què passa no? què vol dir això? de vegades et rius perquè bueno t'agrada el rotllo però et rius jo a més d'un moment que reia hòstia quina paranoia tota marxa però és que a més no m'hi he equivocat el Daniel Radcliffe que és el Harry Potter que és el mort va guanyar el millor actor sí perquè bueno el mort arriba un moment en què el mort té diàleg el mort té diàleg un moment de la pel·lícula no se sap el tema si és una imaginació o què això jo diem i ja està un flashback una cosa d'aquestes raras ell parla ell parla ell també té la seva aportació a veure quan l'estrenen que la vull veure vull dir ja vull dir perquè jo aquestes coses ja s'acostumen a estrener-les ràpides i jo també soc radito amb aquestes coses llavors ja dic la música tot és molt indie molt de pel·lícula així la càmera molt bé els personatges s'ho treballen molt el Danny Radcliffe suposo que va veure aquesta persona que ha fet pel·lícules totes de Harry Potter i tal que és un actor suposo que més cotitzat però suposo que li va agradar el projecte també surt l'altre protagonista que és el que parla amb el cadàver és el Paul Dano que jo sempre el recordo sí és el germà gran de Little Miss Sunshine ah ostres aquell aquell que volia Cipidot i tal i després ha fet més coses ha fet allò de la pel·lícula aquella dels miners que eren es deia Bloody no sé què que sortia amb el el Sunday Bloody Sunday no no no hòstia no me'n recordo bueno ha fet més pel·lícules sí no molt conegudes però és una més aviat independent i tal i bueno i ho fa molt bé també i bueno és una pel·lícula molt bizarra si us agraden les pel·lícules bizarres neu no és una pel·lícula res de temàtica ni fantàstica ni terror ni res que s'assembli i bueno per donar-li el premi jo no he vist les altres però bueno m'ha semblat una mica un disparo en l'escurió ara seguirem som un comentari per coses bizarres la setmana que ve el David i jo amenacem segur con la fiesta de les salchitxes ostres sí això sí que és bizarro però bizarro també però bueno així que segueix segueix ui ui ui no porteu els nens directament jo encara no l'he vist he vist algú no porteu els nens és una pel·lícula d'stop motion però ja està una gamberra gamberra però molta mala llet sí sí sí això m'han dit a mi sí sí sí segueix Nacho doncs ara anem a l'altra pel·lícula l'altra pel·lícula més clàssica treint-ho posant és una pel·lícula de zombis una pel·lícula de zombis com estem molt acostumats potser massa acostumats a veure el que passa és que sí que és cert que sí que per donar-li la millor direcció suposo que sí perquè està té un bueno la manera de les imatges que presenta els planos aèris perquè ells van en un tren diguem-ne o sigui l'argument és molt simple unes persones que van en un tren de cop i volta no se sap per què hi ha hagut una infecció zombi massiva i bueno els tios se'n van enterant i llavors els zombis intenten entrar al tren això és molt clàssic però totes les imatges i el punt de vista diguem-ne o sigui és curiós el mèrit que té la pel·lícula és com d'una història tan trillada i tan acostumats i tan machacada últimament amb Walking Dead i amb tot el que estem veient i tal el tio treu situacions d'aquesta interacció de les persones amb els zombis i com sobreviuen i tal que són originals al mínim són originals les imatges la fotografia molt maca imatges aèries molt macas planos allà amb una certa intenció molt bona direcció és l'única el rotllo Guerra Mundial Z o no? no, no potser no és tan no és tan megaproducció no és tan megaproducció és més però sobretot té la manera i sobretot les escenes d'acció són molt bones perquè hi ha dos tipus de zombis avui en dia els zombis rollo Walking Dead que van allà a poc a poc cases poc matà i tal i els zombis rollo 28 dies després que són zombis rabiosos que corren molt que salten molt que vol doncs aquests són d'aquests però aquests molen i tu veus escenes i estan tan ben fetes que dius aquí algun extra s'ha matat s'ha matat el Paco s'ha matat el Paco perquè es llençant d'una taulada a terra es trenquen els ossos s'aixequen i dius bueno això suposo que és tota s'estan tirant allà una coxoneta i està la imatge superpulsada però està tan ben fet es tiren amb un ímpetu que dius hòstia està molt ben fet això s'ho ha currat les escenes d'acció potser és infografia no sé com ho fan no sé ben bé com ho fan però que està és molt realista té molta acció molt realista i bueno és una pel·lícula coreana que sempre és curiós veure una pel·lícula coreana diguem-ne no és el típic enfoque americano exacte al final també té una història ja del pare de la filla hi ha una història al final que acaba malament i tal bueno si us agrada el gènere doncs aneu a veure i si no us agrada i voleu introduir-vos en una pel·lícula que no és de les més avorrides perquè no li agradi doncs aneu a veure-la o comenceu per això perquè bueno ja dic té una direcció més bona té el paisatge té la manera dels planos la història i té la manera com resol aquestes situacions d'ara com d'intriga diguem-ne ara com passem d'un vagó a l'altre perquè estan els zombis no sé què doncs ho resol d'una manera imaginativa que bueno que no et trobes en altres pel·lícules d'aquest estiu jo somment recomanar una pel·lícula de zombis que per mi és de les més centradetes a banda de la guerra mundial que és una cosa ja pensada en altres nivells l'amanecer de los muertos home sí que està bé potser que les diferències però dins del rotllo zombis i tal està bé té una això és ingeniosa té uns plantejaments que estan prou correctes és del Romero potser del Romero no sé si és del Romero és com una següent part de la primera no són los muertos vivientes però és com una que va a fer després molts anys després tot passava dins d'una mena de centre comercial una cosa però molt ben bastant ben elaborada però és el Romero o va de la gama el Raimi un d'aquests algú d'aquests o ell va estar pel mig d'alguna manera és després però va ser algú també important que va fer ja ho mirarem i ja ho direm després i ens falten sis minutets podem parlar de la invitació de la guanyadora del festival de Sitges del 2015 que jo crec que és la millor pel·lícula de les tres sí aquesta dono fe que l'he vist i et dono la raó és un altre tipus de pel·lícula tampoc és de temàtica diguem-ne que és com a molt un thriller psicològic tampoc és la estricta temàtica de Sitges però bueno és una pel·lícula aquesta pel·lícula és difícil parlar d'ella sense destripar-la per tant haurem d'anar amb molta elipsis amb molt de cuidat amb molt de cuidado perquè ja el part però bueno sota un punt de partida bueno aparentment trivial diguem-ne que és un sopar que hi ha una parella que fa temps que no es veu un grup d'amics i aquesta parella es veu que unies amics i tal i fa temps que no es veuen llavors aquesta parella envia unes invitacions una invitation a cadascú d'aquests amics per fer un sopar a casa seva una mica de sopar de retrobada fa dos anys que no els veiem i tal i s'ajunten allà ja comença a apuntar-se que aquesta distància d'aquests dos anys és perquè les persones els que inviten els anfitrions han tingut un problema en la seva vida important han tingut un trauma i tal i bueno no estaven per aquest tipus de celebracions i ara sembla que l'han superat una miqueta i els amics van allà molt contents perquè bueno però hòstia mira aquestes persones ara sembla que estan sortint una mica del pou i tant i anem allà i anem a sopar i què diu el senyor Jaume em diu un senyal i jo li passo la paraula perquè si m'ho diu així ah vale ara queden 3-4 minuts encara poder parlar jo penso que el que acabes d'explicar ja és prou interessant com expectació com expectació no home tot això que acabes de dir és una expectació total el que pots ja imaginar-te almenys jo m'ho imagino és que que bueno que ja veurem que sortirà de tot això però que que tu ho has deixat prou clar ja no i faig així precisament perquè com que dius que no s'ha de fer spoiler o no s'ha d'explicar no però bueno jo puc anar més enllà encara pots anar més enllà només dic que només dic que en el sopar el que tu comences a veure ara el Xesco ens dirà també pocs temps que queda comences a veure que allò no és un sopar normal perquè comencen a passar coses que no passen normalment en un sopar de retrobada en el que normalment es parlen de temes trivials de l'actualitat com a molt de coses així comencen hi ha personatges que fins i tot són desconeguts perquè en el grup a terra n'hi ha uns personatges que han convidat els anfitrions que no són del grup i tal però bueno aquests personatges comencen a parlar d'aspectes de la seva vida amb una nueça i amb un descobrir les teves intimitats que es queden clar els convidats es van quedant com dient les persones que les he conegut fa molt poc m'estan parlant d'unes coses de la seva vida molt fortes me les estan explicant aquí a partir d'aquí hi ha un dels convidats els personatges comencen a se'n compte que això hi ha una cosa que no rutia que els anfitrions estan molt contents molt exageradament alegres que tothom té sap sembla que hi ha un moment que ell se sent que és un poc ell mira tothom i diu sembla com si tothom estigués allà com una conxorxa el tio comença a fer la pel·lícula sempre de paranoies i a partir d'allà la situació comença a evolucionar i és veritat que al final ell tenia una mica de raó i ja només per deixar-li al Xesco vull que parli no, no, no és perfecte el que has explicat vull dir que tampoc ni afegir potser ni més ni menys perquè ens refereixo que tampoc podem jo l'únic que sí que puc dir així molt per sobre és que és una pel·lícula que et fa dubtar simplement tu vas veient i dius sí, sí, sí ai, què sí, no pot passar què passa què passa és aquest personatge és un paranoc exacte són manies meves sí, no estàs vivint el que viu el personatge el que el personatge viu això és lo bo això és lo bo diu hòstia, no i tu dius ah, no i llavors el personatge al cap d'una estona diu o sí o sí i per dir l'última cosa al final el rarafons de la pel·lícula el rarafons moral és que hi ha unes persones que bueno que han patit a la vida un trauma important però al final es veu que són vàries i que aquestes persones bueno així com la gent bueno s'ho pot prendre això de moltes maneres i amb maneres extremes de prendre's aquest tipus de traumes i aquestes persones acaben prenent-se d'una manera extrema que és la que acaba donant el desencadenant final de la pel·lícula és una mena com de catarsia extrema catarsia extrema que és el que dic jo que és el que dius vinga va aprofitem i llavors és veritat que bueno no, no ja està callo no perquè realment la pel·lícula té una línia molt determinada i realment que la cosa doncs bueno tot se desmadra com moltes pel·lícules llavors agafa una altra línia visual que és diferent de la primera però bueno és el que hi ha val la pena val la pena val molt la pena val la pena que és molt correcte sí la fuck que partirem pedes très saltes et tracto així perquè sí que saltes a partir d'ara, a partir d'ara, senyor Vidal li diré, eh, vull dir que sempre senyor Don molt bé, molt bé doncs ens retrobem la setmana que ve o això tanta festa pel que al mig ja veurem què passarà, però bueno és la castanyana exacte, però bueno, ja ho solucionarem i si no, doncs, bueno, no passa res, clar si no, doncs mira, ens tornem a escoltar i si no, d'aquí poc ens tornem a trobar, seguríssim molt bé, doncs fins aviat Bona nit Bona nit