OBC Els Planetes, mots d’Espriu i cine oriental

absolutament potable, però aquesta setmana arriben dues coses que jo penso que una és molt, molt, molt important i l'altra és bastant important també. Són dues pel·lícules autorals que jo penso que tot i ser autorals poden aplegar molta gent davant de les pantalles. Una es diu La gran belleza, que és la darrera producció, la darrera proposta de Paolo Sorrentino, que és per mi un dels directors italians clau ara mateix en el cinema italià i gairebé europeu, com a mínim l'autoral, és el director de les conseqüències de l'amor d'Ildivo i d'Un lugar donde quedar-se, i que ara torna amb aquesta La gran belleza, que el torna a reunir amb el seu actor, jo diria ja fetitxe, que és el Toni Servillo, que fa, en aquest cas, un paper com d'una mena de Marcello Mastroianni, els nostres oients cinèfils recordaran el paper que feia el Marcello Mastroianni a la Dolce Vita, doncs és una mica semblant al que fa el Toni Servillo. Es passeja per tota Roma observant el comportament de la burguesia romana i ja està, no va massa de res més. No és una pel·lícula que tingui un argument molt potent, però sí que és una pel·lícula que juga molt a les sensacions i molt a la representació d'una sèrie d'ítems culturals i que aconsegueix conjugar i barrejar alta i baixa cultura trencant una mica les diferències entre una i altra i posant en crisi el que vindrien a ser els valors d'una i altra. És una pel·lícula difícil d'explicar però que es diu molt. És una d'aquelles pel·lícules que suposa una experiència immersiva perquè visual i sonorament està tractada amb una exquisitesa brutal. És una pel·lícula molt irònica, molt sarcàstica i que tracta de la crisi d'identitat i que planteja una Roma que funciona com a escenari d'aquells que ja és un personatge en si mateix. Aquesta és una. I l'altra és una cosa que es diu Le Weekend. que és un drama o una comèdia dramàtica o un drama còmic, no sé ben bé com definir-la, de dues persones d'edat avançada, un matrimoni, que se'n van a celebrar el seu aniversari a França i que les coses no acaben tan bé com podríem pensar. Se'n van a París, a la Ciutat de l'Amor... però, bueno, és una gent que ja porta molt de temps junts i que, bueno, doncs donen peu a una sèrie de situacions entre la comèdia i el drama bastant àcides, bastant puntiagudes i bastant sarcàstiques. Són dues recomanacions que us fem des d'aquí i que jo crec que no us sabran, amb les quals ens acomiadem ja fins la setmana que ve, dijous a la mateixa hora, a les 8 del vespre, a Ràdio d'Esvern. Estarem aquí amb vosaltres. Moltíssimes gràcies per ser allà i gràcies a tu, Marc Bernou, per haver estat malalt i haver vingut igualment. Adeu! Fins demà! Doncs un dijous més comencem aquí el programa, el Babilònia, i la intenció és, com sempre, com cada setmana, intentar explicar una miqueta això del món de la cultura com va, que a vegades la cultura no és tan fàcil trobar-la com es creu, perquè cada vegada més les ofertes estan bé, però hi ha ofertes bastant xungues. Ja ho sé el que em dic, ja ho explicaré després de què va aquest tema. Estem amb la Rosa... Hola, bona tarda. Aquesta nit, què tal? Molt bé. I amb el Jaume. Què tal? Bona tarda. Molt bé, i el Xesco, que està aquí al costat de la Peixera, ens falta el David, ens falta la Lourdes. Bé, vull dir, el dia que fem un ple, serà el ple al 15, allò que es feia abans de les travesses, i a veure si aconseguim abans de marxa de vacances, perquè hi ha un pari de dies que no coincidirà per temes de fistes. Sí, perquè pinta així, el dia 18 estarem tots aquí. El 18 farem aquí un comiat, eh? Posarem fins i tot allò Nadales. Vinga, no? Allò que arriba el Nadal, no? Sí, sí. A mi que no m'agraden gens ni mica, però bueno. No t'agraden les Nadales? Bueno, depèn, depèn, coses més elaborades, però les típiques així, les Nadales de tota la vida, Déu Senyor, doncs com, no ho sé, no m'acaben de convèncer, no ho sé, mira. L'alegria i tot allò, està bé, no? Sí, bueno, sí. Potser les catalanes, sí, no per res. Bueno, i la de Mari Morena també té la seva gràcia, però és que a casa és curiós. Intercultural, no?, que es diu. Sí, sí, sí. I mira que a casa, vull dir, família andalusa i tal. I mai hem estat de cantar villancicos i nadales, és curiós, eh? Les hem escoltat, eh? Vull dir, amb tocadiscos i tal, però no, és curiós. Mira, cadascú a casa seva, doncs, mira. Sí, home, es passa per etapes també, no? Sí, sí, sí. Però bé, és Nadal, se n'escoltar Nadal... Si són petits, potser ens dediquem més... S'ha de consumir, s'ha de fer menjar... És el solstici d'hivern. Clar, exacte. Que cadascú que celebri el que vulgui... Això, això. Molt bé, doncs avui celebrem que també ha començat la temporada a l'Auditori, no, Rosa? Sí, bueno, ja fa dies, però pels que tenim aquest abonament dels concerts espectaculars, és el primer concert. Fantàstic. Doncs es parlarà després de l'Orquestra de Barcelona... doncs, als planetes de Holst, a l'auditori. Al teatre, el Jaume es parlarà d'una mena de barregem de teatre i màgia, que es deia el perro verde. Sí, sí, és això, de fet. És això, molt bé. Seguirà després parlant-nos també, a la part una mica més literari, de tres paraules que jo, tinc que ser sincer, mai havia escoltat en ma vida, eh? Alancems, Manyaga i, això dirà malament, Indesinenter. Indesinenter, no? Sí, espera que... Bueno, Indesinenter, dona igual. Indesinenter, sí. Ja ens ho explicarà després, perquè això sí que és la cosa més rara que s'ha dit de fa molts anys. És molt interessant, de la manera que el senyor Carles Duarte ho explica. Ara ens ho dirà, Jaume, que ens agradarà moltíssim. Tot això té a veure amb el senyor Espriu, eh? Fantàstic. I pel tema de cinema, doncs, començarem i acabarem potents, perquè començarem amb l'últim exorcisme, 1 i 2, les dues, perquè he vist les dues. Però té comentari, aquestes pel·lules, sí. Sí, doncs sí, sorprenent. No, no, no, de debò, de debò. I l'última atracció fatal de l'Adrien Line, Toma Castanya. 1 i 2, sí, sí, sí, sí, sí, té una moraleja. Sí, sí, sí. I al mig, com som així de xulos i sabem de tot en aquesta vida, farem un especial de cinema oriental. I parlarem de Tal per a Tal fill, parlarem del sabor del sake, de Yatsuhiro Otsu, El viento nos llevará, de Abas Kiarostami, i Sorbo rojo, de Zangimu. Per tant, farem un especial de cinema oriental, que a mi tant en quant va bé. I tant. Tindrem de fons el Roy Orbison, avui fa 25 anys, que va morir aquest senyor de veu meravellosa, té una veu de tenor espectacular, no?, i dins d'aquesta línia més pop i rock, no?, i ja estima que ens va abandonar bastant, bueno, tenia una edat, però en refereixo que va triomfar en una edat, és curiós, perquè això costuma ser, doncs, raro, no?, que la gent amb 50 anys, doncs, realment trobi el que seria l'èxit dins del món de la música, eh? Estic parlant. I també tindrem un moment per escoltar una de les peces més llapades, com es diu en català, del disc de la solidaritat no de genera, de la marató, de les malalties neurodegeneratives. amb l'estrella Morente i el Lluís Llach i el tema vida. Doncs vida. Comença. Comença. Vinga. Doncs bé, el concert que es va fer a l'Auditori la setmana passada, són concerts que es fan, el que és la programació, fan el mateix concert els divendres, ho fan a dos quarts de nou, per si algú estava interessat i en algun d'aquests horaris se'ls interessa, A dissabte el tornen a fer a les 7 de la tarda i els diumenges a les 11 del migdia. 11 o 12 depèn una miqueta del dia, però sobretot a les 11, perquè si ja saps que acabes a la 1, ja s'ha acabat, i agafes el vermut i a dinar. Nosaltres tenim aquest agonament que és per assistir als concerts que diuen ells espectaculars. Llavors t'assegures que seran concerts molt agraïts, concerts que t'atrapen, que t'enganxen des del primer moment. no per això de música més senzilla ni més popular no, senzillament són espectaculars per la envergadura que pot tenir aquell concert per la dificultat perquè hi ha solistes de prestigi perquè el fet que hi hagi un solo un instrument solista amb l'orquestra té la seva dificultat i té un valor superior afegit i tant o perquè intervenen cors, que això a mi, per exemple, m'encanta, personalment m'encanta quan el cor... Però l'experimental més aviat no, pel que expliques, oi? Jo l'experimental, de fet, mira, el concert eren tres peces, la primera part hi havia el Dance Figures, del George Benjamin, aquest compositor nascut a Londres el 1960, és un compositor viu, Clar, és un compositor contemporani, que és el que diu el Jaume, no? Jo encara no sé entrar en aquest tipus de música. Sí. Perquè juguen una miqueta amb les notes, amb els colors, a barrejar-los, a no sé què... I jo, la veritat... Sort que són peces curtes, normalment, no? Però si no, és que jo no... No sé entrar-hi, no, no sé entrar-hi. No és que ni m'agrada, no m'agrada, és que no sé entrar-hi. Ho trobo una mica tot com inconexa, no sé, no li veig jo la... És peculiar, és que és un tipus de música que has d'entrar-hi o no. Un dels primers va ser John Keish, que va experimentar d'una forma bestial amb aquests temes. Sí, aquí també tenim el Ging Joan, també. El Carlos Santos. Moltes vegades són obres per encàrrec. És dur. Mira, està bé. Suposo que en música clàssica no està tot inventat encara. Es vol intentar experimentar per camins a veure si... Però és complicat que el nostre oïda accepti una sèrie de notes que no tenen una harmonia. Vull dir, que aquesta dota que afonia, mira que fa anys que s'intenta entrar. Hi ha hagut alguns autors que han volgut, Abel Abarto, que han volent introduir certes coses, però són passatges, però tota una estona. Trititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititititit No sé, estic pensant en Sobre Dios Perdona, no? Per exemple, que jo estic convençut que la recomano, jo no sé, a mil persones que conegui i no ho sentes, em diuen que està sonat o què, no? I que no veus que això no... No, jo sempre ho recomanaria fervientment, Herònica. Jo crec que aquí l'element experimental arriba a un límit, perquè és una pel·lícula que té... A veure, no és que això no és lineal, però sí que és una pel·lícula que et deixa entreveure. Argumental. Ah, exacte. Vull dir que aquí ho pots agafar, però jo crec que una pel·lícula més experimental, clar, hi ha una cosa que recordo que es deia Pink Narcissus, que jo era insuportable de veure, és una cosa no experimental, més enllà d'experimental, vull dir, unes imatges generades. Hi ha una cosa que si vols veure que és cinema experimental com cal i diràs que estic veient perquè no sé que estic veient... És una cosa que es diu cremàster, cremàster es diu així, d'un tal Matthew Barney, que és un artista que va fer 5 pel·lícules, que és cremàster 1, 2, 3, 4 i 5, i allò dius. És totalment figuratiu, però no en tens un pebrot de caballó. Per mi això és una experimentació més enllà del que pot ser qualsevol pel·lícula que pugui jugar a l'abstracció. Els adaiistes fèiem pel·lícules que eren moviments i línies i ratlles i tot això donava voltes i no es veia res... I això sí que també és l'experimental, no? Hi ha molts estils, no? Però, mira, jo el que crec que és... El que és més imponent... Al final parlem d'estim... Bueno, parlem d'estim... No, no, no, no, no, no. Però si és que serveix igual... Que serveix igual per la música. És de la manera que diré, és que jo no hi entro. Però això no vol dir que no hi pugui entrar... ni vol dir que això no valgui res. És una opinió respectuosa. El seu valor ha de tenir i segurament que hi ha gent que està interessada en aquest tipus d'experimentació musical. Jo aquí moltes vegades he comentat l'exemple de la pintura i l'exemple del Picasso, de Pablo Picasso. A veure, ell coneixia totes les normes clàssiques de pintura i pintava superbé. Feia pintura realista Perfecte. Una persona que domina la tècnica és capaç, llavors, després d'experimentar i d'inventar d'altres tècniques. És el que va fer en Pablo Picasso. És un exemple que jo sempre poso. I va inventar el cubisme i va fer quantitat de coses. I el Benjamin, segur que el tio controla un pebrot. Tens tots els coneixements que et pugui atrevir-te a anar més enllà. D'acord, d'acord, sí, sí, sí, una mica és el que calia dir. Sí, sí, sí, jo vull dir, no? Carregant-te les coses tampoc, s'ha de fer un raonament, no? Vale, doncs aquesta era la primera peça, la primera que és molt curteta, després la primera part consta de dos peces, l'altra peça és del Johann Nepomuk, Hummel, que també es va néixer a Bratislava, aquest senyor sí que era entre 1700-1800, i és un concert preciós, un concert amb bimemoll major per a trompeta i orquestra. La trompeta com a solista. Que curiós! Mira que és rara, la trompeta, que sigui un solista. És sorprenent. Sí, sí, sí, es va interpretar a l'acord imperial de Bratislava, l'any 1804, amb un banquet de cap d'any, doncs es va interpretar i va ser tota una sorpresa. Després va haver-hi gent que ho van recuperar, aquest tipus de música, i és d'una sonoritat i és d'una vivesa, d'una vibó impressionant. A més, la solista és una noia, és una senyora, que és de la pròpia de l'OBC, també. És una noia que ella es va formar al Conservatori de Manresa, és la Mireia Ferrés, I impressionant l'interpretació que va fer, eh? Molt bé. Impressionant, molt bé, molt bé. És una passada més aquesta senyora, aquesta noia, és jove, ha actuat i de fet ella va guanyar la plaça com a solista a l'Orquestra Ciutat de Granada, després ha tocat com a convidada amb moltíssimes orquestres, a la de Cambra de Vic, de Terrassa, de Viena, a la Nacional d'Andorra, a la de Praga, de Salvador de Bahia... Vull dir que és una solista com Déu mana, vaja. Sí, sí, vull dir, és d'aquí, que dius home, molt bé, indiquem també tota la gent que està fent aquestes coses. I en aquest cas és curiós, no?, que sigui trompetista, que sigui dona, perquè la trompeta és una cosa... Sí, encara. És veritat, és una tonteria. No tens per què, però, bueno, la idea aquesta que tenim, no?, el cruixer... Jo no coneixo cap trompetista, cap dona. Un trompetista, pel tema potser del llast, són a més temes llast brus, també s'utilitza la trompeta i et recordes trompetistes blancs i negres, sobretot. Potser tenim una miqueta aquesta idea gravada que és un senyor negre, trompetista, doncs no, no, és una... Noia jove, blanca, d'aquí, ja dic que va prendre... Tindrà bones galtes, eh? Es posen en aquelles galtes, no? No, no, massa. A veure, estava primeta, vull dir que no. Les galtes vol dir quan ho té inflat. Aquesta persona, la Mireia Ferrés, la trompetista solista de l'OBC, trenca tots aquests tòpics. Llavors, quan deixa de bufar, publica-ho tot el cap aquí, acusat com un perrito patxon, no? Ai, pobreta. Si l'escoltés... Va, home, no siguis així. Vinga, va, i la segona part del concert, que és la que dona nom a tot el concert, els planetes, els planetes de Holst, de Gustav Holst, És una suite per a la gran orquestra, o sigui, vol dir que tots els instruments. I és una passada. Tots, vent sencers, corda, tota la corda, hi havia dues arpes també, que sabeu que és corda també, piano, per suposat, i percussió també, o sigui, és l'orquestra sencera. El Holst, el Gustav Holst, ja és mort i va morir el 1934, per tant, és un compositor contemporani, eh? Els planetes consten de set temps que són, i llavors són set planetes, cadascú. A veure, ell identifica no tant per si per l'aspecte astrològic, sinó dels sentiments. És identificar i voler plasmar un sentiment amb el nom d'un planeta. També està lligat amb la mitologia i la idea que tenim, la nostra cultura, d'aquests planetes. Per exemple, comença la primera part amb el planeta Mart, que és el portador de la guerra. Llavors, una miqueta és impressionant, la música. O sigui, una marxa marcial. T'imagines ja tot l'exèrcit de soldats marxant de forma... Sí, així, amb els tambors, amb la percussió, impressionant. No em vaig recordar què, però molts fragments de tota aquesta... suite dels planetes, et recorda que són o bandes sonores o música de fons d'algunes pel·lícules. Això estaria bé i segur que ha d'estar recollit perquè hi ha molts llibres que han recollit la música de cinema. Aquesta de Mart segur que s'ha utilitzat en diferents pel·lícules. La segona part, el segon temps, és Venus, que és el portador de la pau, els sentiments aquests. Mercuri és el missatge alat. El Júpiter és el portador de la joia, de l'alegria. Sàtur és el portador de la bellesa, la bellesa amb ve baixa, o sigui, el temps passa. Urà és el mag i també envolta tota una situació així com molt màgica també. I Neptú és el místic també. Llavors Neptú és quan intervé, en aquesta part de Neptú, el cor femení del cor Lieder Càmera. No les veus, són les veus femenines, no les veus a elles allà a l'escenari, les sents que canten i que estan col·locades al primer pis... que no són visibles per tot el públic, eh? Ah, d'acord. I llavors és molt màgic aquest efecte de les veus sonant, com si fossin, no sé, et recorda una miqueta, aquelles veus de les sirenes quan Ulisses torna cap a Ictaca, no? I les sirenes fan aquells... molt profund, molt místic jo m'animo a cantar és impressionant l'efecte que es fa és molt maco és preciós hi ha moltes gravacions disponibles al mercat dels planetes jo crec que l'he escoltat alguna vegada és molt recomanable és per sentir-la que estàs a casa poses la música a casa, el cotxe on vulguis fantàstic Molt bé, doncs, mira, una recomanació. Sí, sí, sí. I, per tant, hem d'escoltar música. Jaume, el perro verde. Explica-nos el perro verde de què va. Bé, aquest dissabte passat a diferents punts. També vaig estar veient una pel·lícula feta el dissabte per persones discapacitades que treballen i que, en definitiva, estan acollits a Sol i Dansa. que és una organització que hi ha aquí a Sant Joan d'Espí, que, bueno, que això no... I van fer una pel·lícula també prou interessant, oi?, perquè està feta per ells i, esclar, això demostra que probablement és difícil sintonitzar-ho amb la creació excelsa, però el que també és cert és que la capacitat per fer-ho hi és i des d'aquesta mesura també cal mirar les coses. Doncs El perro verde és una obra, de fet, amb pretensions teatrals, que porta un discurs prou humà, no? Vull dir, en definitiva, és anar a la recerca a partir de la màgia i de l'aparició de mocadors i tal... Doncs de la màgia que si estem tots junts acabarem en definitiva aconseguint aquest punt d'equilibri i aquest punt d'orgull perquè haurem integrat, i això ho he escoltat moltes vegades jo, haurem integrat a totes les persones en el teixit social. I llavors aquest senyor fa aparèixer papers i fa combinacions amb diferents papers, llapisos i, ja dic, i vàgia, fins a aconseguir que al final li surti elaborat un paper que manifesta això que he dit, que el que hem de treballar és tot i un vàgia. El que està clar és que aquestes són obres que porten un discurs molt fàcil I la gràcia és tant com portes durant els 70 minuts que té durada la representació, doncs com ho portes. En definitiva, com no decaigui, no? Vull dir, no vagi avall. Jo penso que ho aconsegueix molt bé. És un xicot bastant jove. I no em feu dir el nom perquè ara mateix no el recordo. I l'obra, com deia, es diu El perro verde, que en definitiva jo penso que El perro verde, pel que he pogut veure amb vosaltres, és un nom que se li pot posar a qualsevol cosa no precisament molt adaptiva. De fet, hi ha l'expressió que diu, ets més raro que un perro verde. Però hi ha, no sé si hi ha més coses, això ho hem de buscar perquè em sembla que sí que pot haver-hi... Ja que ho hem introduït ho podem buscar. A mi em sona a una obra d'algú, una novel·la, obra de teatre, si donen-li voltes, ja buscarem. La característica moral, mirem d'estimar-nos, d'entendre'ns, que en definitiva qualsevol persona que té algun tipus de discapacitat... doncs això no priva que tingui els mateixos sentiments. O sigui, tot va dirigit en aquest treball. Va estar bé, vull dir, vam... No, no, perfecte. I la pel·lícula també, ja ho he dit, no? Que és una pel·lícula interessant. És un curt, has dit, no? És un curtmetratge? Sí, sí, dura uns 20 minuts. 20 minutets, no? I va, ho diu... Es pot veure amb algun lloc... S'inspira una mica amb la senyora aquella, com se diu, la... Ah, sí, la de s'ha cometit un crimen. Ah, l'Agata Cristi? Ah, no, la... És de televisió, és de televisió. Sí, sí, sí, aquella. Sí, Àngela Lanz. Sí, Àngela Lanz i ella es deia, ja ho recordarem. Sí, sí. Està... Molt bé. Vull dir, prou interessant tenir... Farem això. És que jo penso que el sorprenent està en aquesta qüestió. Molt bé. Escolta'm, què és això de l'encems? Perquè estic ja donant-li voltes aquí, ho tinc davant, aquestes paraules tan rares, menyaga i tal, no? A veure, explica'ns-ho. Bueno, la vostra mica espriu allò que diem, no? L'espriu sí que no ens deixa indiferents, no? Sí, sí, sí. Llavors, una de les coses bones que ha fet el Punt Avui, doncs, és preguntar a diferents persones... quina és la paraula que més li agradaria que tingués la característica de recuperació i de normalitat. Llavors, en el senyor Santiago Vidal, que és magistrat de l'Audiència de Barcelona, diu que el mestre Espriu ens recordava sovint que hi ha mots que no han de desaparèixer Mai, perquè formen part de l'essència del poble català i de la característica de la llengua, no? En el món de la justícia n'hi ha una que cada cop es fa servir menys. És això de l'encems, que se substitueix gairebé sempre per simultàniament. O sigui, i simultàniament és una traducció que ve directament del català. simultàniament, o sigui, una cosa que passa exactament igual que l'altra, estaríem parlant, ja que parlem de cinema, el muntatge en paral·lel, no? A l'encems, doncs, quan el pistoler va de cara a la noia que està en lloc de dir simultàniament, a l'encems. A l'encems és maco, eh? D'acord, molt. Jo sí que l'havia escoltat molt. La veritat és que sí. Llavors en tenim una més senzilla, aquesta sí que l'havia jo escoltat molt, que es diu manyaga, ens agrada manyagar. Què vol dir? Ai, què vol dir això? Ai, que raro, ens agrada manyagar. Què vol dir que ens agrada manyagar? Diu, com a substantiu, vol dir carantolla, caríssima. Ah, bueno. Ja pensàvem en una cosa verda, no en un gos, eh? Pensàvem en una cosa verda, no en un gos, eh? És que tu, Albert, amb aquesta esperança, sembla que t'agrada molt a tu, no? Diu, i com a adjectiu, manyag significa suau, dòcil, no esquerp. En definitiva, dolç, amable. Sí, sí. Bé, ja ho hem de dir, això. No, no, clar. Manyaguet, aplicat als nens petits, és molt dolç. I, a més, té una grafia catalana, la nidrega. m'encanta, no? Hi ha una cosa que a mi m'agradaria ressaltar. Jo del mot maniaga me'n recordo molt perquè de petit ho dèiem molt, diu, és que li agrada que el maniaguin. I es veu que a mi m'agradava que el maniaguin. És una paraula que de debò no havia sentit mai, eh? Potser el millor sí, però no ara. Sí, sí, sí, en contextos així íntims. Bueno, bueno, bueno. Familiars. Amb nens petits. Vale, vale. I no tan petits. I no tan petits. I entendidors. I entendidors, sí, sí. Bueno, deixem aquestes coses perquè són pujades de tot. Ah, segueix, segueix. No, que te la va dir que passàvem a indesinenter perquè això no té cap connotació. La paraula la defensa, la Maria Mercè Roca, com sabeu, escritora. I aquí tenim el Carles Duarte, que és president de Conca. i a més a més és poeta, i una vegada ja el vaig presentar, aquest senyor, perquè tinc l'honor d'estar amb ell, doncs, amb un d'això, amb una fundació. Indesinècter. Indesinècter és una paraula que Espriu fa servir per expressar el sentit de continuïtat. Et sembla bé perquè això és molt important. Un adverbi llatí que vol dir sense mai aturar-se. I és un dels seus poemes més magnífics i el compromís perquè el que ha de persistir no canviï mai. L'ànima d'aquest país s'ha construït gràcies a la continuïtat. i, lògicament, a la indesinenta. Que maco. El que ha sigut paraules, no, a part de la conya d'almanyaga, en aquestes tres paraules, molt interessants. Enriquim el nostre vocabulari. Molt bé, és recuperar aquestes paraules. Un dia parlarem de coses, per exemple, com en raonava o rondinava. Això és més normal, això sí. Jo també en busco les més. Està bé agafar potser aquelles que són menys conegudes i donar-les a conèixer. És l'esquena triant, vull dir, després ja parlarem d'altres. Que per cert, una coseta només, o dues mencions. Clar, és l'any Sabados Priu, no? Però no oblidem tampoc que és l'any Joan Arraspall, la poetessa de Sant Feliu de Llobregat, que malauradament ahir dijous va morir. És veritat, és veritat. 100 anys, precisament, que ja l'havien fet, bueno, durant tot l'any estàvem fent homenatge a Sant Feliu i feia una setmaneta que l'havien fet de homenatge així ja més gros, més rebombori. Més important. El setmana que ve li podem dedicar una bona estona. Sí, jo crec que sí. Ja tindrem informació. Sí, clar que sí. I també, un, el que m'excusa, si em permeteu, perquè també fa dos dies que ha mort el Fernando Argenta. Fernando Argenta portava el programa de ràdio Clàssicos Populares. Ah, oh! a Ràdio Nacional. I jo ja que he fet la menció a tota aquesta música clàssica de l'Auditori, home, li vull fer aquest petit homenatge perquè una de les meves aficions de la música ha vingut també gràcies també a aquest programa i a aquest senyor. Era un clàssic, és a dir, un clàssic dins de la ràdio musical. I ha fet una tasca didàctica impressionant per apropar la música clàssica a la gent. A la gent i a la gent jove. També, a classe, o què diem, no? Però això, quin allà Fins i tot tinc un disc dedicat per ell. Clar, molt bé. Per ell i per la Geli Gutiérrez Campa, també. Mare meva. González Campa, perdó. Fantàstic. Tenim moment per recordar aquelles coses. Mira, també l'altre dia llegint al diari, avui la Maria Calas faria 90 anys. Ostres. Avui tenien 90 anys, justament. Mira, precisament feien la broma, que tenien una nina. que regalaven entre els oients, era una de les bromes que feien, perquè la gent estigués pendent, que regalaven una nina que es deia Maria Callas i l'altra Montserrat Callate. Tenien d'una nina que regalaven entre el públic. Bueno, també la Montserrat que veiem, aquest anunci del Nadal, no la podia entrar més pobreta, més lletja. És que és l'anunci horrorós, aquest anunci. Ha estat terrorífic. L'heu vist aquest del Nadal, de les moles? No. De les boles de Nadal. Jo no sé què dic. Avui puc dir moltes coses que no són lògiques. De loteria de Nadal. Ah, de la loteria és veritat. Tots semblen com extrets d'una tomba. És com si haguessin anat a Egipte. Són tot mòmies. Sí, sí. Surt la Marta Sánchez de Bustamanti i també són mòmies. No sé què han fet amb el tipus de tonalitat de la pel·lícula utilitzada per fer... El thriller de Michael Jackson. És un marrón ceroso i unes cares i una sobreactuació horrorós. Saps què passa? A mi amb aquestes coses em passa que no hi entenc, però a mi no m'arriba això. Però és terrorífic. És que també la publicitat s'ha de mirar. No és que s'hagi de mirar. Home, s'han gastat una pasta. Sempre han gastat molta pasta. I hi ha festivals que són autèntiques pel·lículetes un minut o dos minuts. de curs, eh? I realment hi ha anuncis que són magnífics, eh? Jo crec que el millor dels últims mesos ha sigut el de un palo. La cosa més senzilla del món d'anunci d'una beguda, que surt un nen que agrairan un pal, un pal per Nadal, i llavors el nen comença a cridar un palo, un palo, amb una il·lusió... Quan obre el paquet i veu que és un palo, és un palo, una fusta, és una fusta. Clar, perquè estan dient que és un refresc molt normal, i és un pal, ja està, i amb el pal el nen al·lucina, i és magnífic que hi ha anuncis, no? La cosa més senzilla Exacte, el més senzill a vegades té moltes aplicacions. Ah, el típic, que diuen que els nens al final ens hi regalen massa coses i acaben jugant amb la capsa, amb l'embalatge. Exacte, per això és. És aquesta idea. Molt bé, i ja que fem recordatoris, el dia 15 a TV3 es fa la marató, en aquest cas per les malalties neurodegeneratives, que l'ho he dit bé, que abans no tenia boca per dir les coses, no? Molt bé, molt bé, ja s'han tronat, sí. I tenim... Tenim el disc que ens ha portat la Rosa, que ha col·laborat també, amb La solidaritat no de genera, que es diu així el disc, i trobarem autèntiques meravelles, com és, per exemple, Palo Alborán ha fet una versió en català. Molts cantants espanyols cantant en català. Ningú més que tu. Tenim el Do Dinámico, hi ha aquells gusts tan negres, coses realment curioses, eh? Vull dir, solistes de Lo Happy Day, aquest programa de televisió que ha triomfat tant de Corus, de gospel, la força de la vida, la luz que sal, si pogués, bé, realment una autèntica... Fins i tot la Kate Ryan, que per la gent que no ho sàpigui, és una de les millors cantants de música dents europees, no? Vull dir, és com una mica la soralla aquesta, no? M'agradaria escoltar-la, sé que tu lluitaràs, però el que farem avui serà escoltar, evidentment, un clàssic de la música catalana, potser el més gran, no?, juntament amb Serrat, que és Lluís Llach, al costat, justament, d'una de les millors cantants de flamenc d'aquest país. Efectivament. L'Estrella Morente. L'Estrella Morente. Amb un tema que es diu... Cantar en català, l'Estrella Morente. Exacte. Que en un principi Lluís Llach no... Mira, és un poema de... Crec que és un poema, no?, de Salvador Espriu? Sí, podria ser. El va versionar i el va músicar Lluís Llach. Ell només li feia l'assessorament amb ella, l'Estella Morente, però finalment va acabar cantant amb ella, acompanyant-la. Clar que sí, però això és magnífic, no? I és el que dèiem, no? Aquesta fusió que pot ser tan... Aquest respecte entre cultura. Exacte, que pot ser tan magnífic com realment el que escoltarem ara. A més de alguna o nada, a més de alguna o nada. Mentre totes som arribar, cal a força d'arribar-lo. Potser tingui temps encara de robar-li a la vida i així omplir el meu bagatge. Mentre tot això m'arriba, vida, vida. Encara veig abegat. Fins demà! A vegades veig encara vida, vida. Si em faig vella en les paraules, Si em faig vella en les paraules, Si em faig vella en les paraules, Si em faig vella en les paraules, Per favor, tanqueu la porta, I fujo de l'enyorança, D'una veu que ja s'apaga. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Si el amor ve a buscar Si el amor ve a buscar Si el amor ve a buscar Si el amor ve a buscar Si el amor ve a buscar Si el amor ve a buscar Fins demà! Fins demà! Pujan deis en las paraulas, o pujan deis vos al trago. Doncs... M'anem? No canta. I va fent els coros. I fa els coros, els acompanyaments a la tornada. Fa la tornadeta. Bueno, s'ha de dir que és magnífica. La cançó jo l'havia escoltat, eh? I a mi m'ha posat els cabells de punta, allò. Jo ja vaig veure els avanços que feia. Sí, sí. A les audícies, o sigui, que explicaven que s'estava gravant el disc. Sí. I era impressionant, no?, quan la veies ella cantant, i el Lluís ja és que la mirava allà amb cabedat. És el que diem... És que a més és guapíssima, l'estrella morena. És molt guapa, és molt guapa. Morena, amb aquell cabell arrisat, morena de cabell, però de pell blanqueta. Jo no ho tengo maquíssim. Però és que és maquíssim, no? I amb el cap ben monglat. Sí, no, no, sí que el té, sí que el té. I és el que diem, no? La filla d'Enrique Morente. Aquests tipus de fusions, no?, jo crec que són essencials, no?, per tot, perquè... perquè a Catalunya ens hem fusionat amb mig món i amb mig Espanya, i això és molt important. Sí, amb Espanya també sí. Sí, sí, això sí. Però bueno, jo crec que... A veure, entre els artistes i entre la gent no hi ha aquests problemes. Exacte, jo crec que això és meravellós. Entre la gent no hi ha problema, la gent ens entenem molt bé sempre. Clar, clar. Molt bé, i bueno... O quasi sempre. Sí, sí, sí. Doncs mira, el que farem serà, ja que tenim aquí el disc, l'escoltarem. Seguirem escoltant cançonetes, eh? I mira, anirem escoltant per sota, a veure quines cançonetes poden ser. Tindrem a Luz Casal, Margaret, de Mansells, OKK... Bueno, qüestió, que la gent compri aquest disc, eh? Per això, per aquestes malalties neurodegeneratives. De debò? Vé, en un moment, que això és un directe automàtic. Vinga. I tant, que sí. Jo la vaig escoltar ahir. És Santiago Serón. És el líder d'a... Ex-líder de Radio Futura és Juan Perro. Exacte, Juan Perro. Sí, sí. Dani Nelo i Francesc Pareja, no sé qui són. Home, Dani Nelo és un saxofonista. Ah, vale, vale, vale. Sí, sí, sí, perdona, perdona. A tot el tema de la programació de Contraballs. La programació de Contraballs que es porta a diferents llocs del Baix Llobregat. Sí. A Molins de Rei, per exemple, a la Tasca Trusca, a l'Ateneu Sant Feliu any també, i alguna actuació a Castelldefens, sí. Baita, baita, baita, com sona això. Sí, sí. No, no, ara no som, no, em pensava que sonava el sexe. Ah, és que hi ha una rada tipogràfica i hi posa Dani, Nel, 4. A vegades ell també ha actuat amb la Big Mama. Saps que està cantant també de jazz, de blues i tal. Sí, sí, sí, de jazz, que és molt potent i tal. Ja dic, hi ha una rada aquí i hi posava Dani, Nel. És Nelo, Nelo, la L geminada. Sí, però el punt ha quedat raro i quedava Nel solament i clar, dic, no, no, potser ara el dir música m'ha vingut al cap, no? Però vull dir que és això. Bueno. Doncs, magnífic, tenim de fons el cinema de Paradiso. Anem fatal de temps, joves, que si no parlem de cinema. Que ens falten 23 minutets per acabar el programa i encara tenim marge. Bé, amb aquesta música magnífica no enganxa gaire bé, però parlem de parlar de l'últim exorcisme, el que deia. No, per què parlem d'aquesta pel·lícula? Perquè han tret fa poquet l'últim exorcisme 2. Jo últimament estic una mica així en pel·lícules de por, perquè mira com ha agafat per aquí, com ha agafat altres coses a la vida, no? I la primera és una pel·lícula de 2010 i és una pel·lícula realment sorprenent, si més no. És un tal Daniel Stamm, que és una persona molt coneguda, i apareix una noia, que és la noia que pateix aquesta mena d'extranyes possessions, per dir-ho d'aquesta manera, que es diu Ashley Bell, que és la noia més jove, amb cara de vella, més bestial, que m'he trobat en ma vida. És una noia molt joveneta i té una cara de gran, però no és perquè realment l'hagin fet maquillatge, és que té la cara així, llavors és una autèntica bestiesa. És la nena de l'exorcista? No, no, no, no. Aquella és la... Sí, és una altra. Aquella és la... No, no, és una nova. Que aquella es va quedar sense cap, no? Sí, no. Aquella no. La Linda Blair, no, la Linda Blair. No, no, no, sí, sí. No, aquesta té una... té una... com es diu això, una elasticitat tan bèstia, tan salvatge, que hi ha moments de la pel·lícula... El cartell principal és ella, en forma d'arc, com si fes allò de l'arc cap enrere. Vull dir, té aquesta posició, no? Bé, la pel·lícula en si mateixa, la primera pel·lícula, és una mena de projecte de la bruixa de Blair, d'acord? És a dir, que estan gravant a la vegada que es fa la pel·lícula. És a dir, ell és... Hi ha un exorcista, com a tal, no?, que és un predicador d'aquests falsos, no?, i fa el peripè, d'acord? I el criden. I diu, com estic gravant un documental... doncs, vinga, va, veniu amb mi, amb la càmera, i rebem això que serà la tonteria, que això de major part de gent, el que li passa és que, com són zones de Nova Orleans, són gent que viuen fa molt de temps sols, que tenen problemàtiques de salut mental, i que llavors pensen que estan possesos, no? Dóna igual, estan posseïdors. I què passa? Cal si surt xurro. És molt greu. Clar, clar, clar. Per això dic que hi ha molt més... A veure si us recordeu vosaltres d'aquella pel·lícula la Cinta Blanca. Sí, no era aquella pel·lícula que volien fer un exorcisme també, home, que no és cap punteria el que diu. No, no, no, perquè jo no estic afirmant això, però que ell ho afirma, molt clarament, que diu que la major part de gent que pensa que té una possessió és perquè té un problema mental, clar, a partir d'aquí dius, bueno, a veure, anem cap aquí, no? I llavors ho fan d'una manera, ho plantegen que tens dubtes. Tens dubtes, en un principi, realment, de què pot passar. És això, perquè també ella està amestat, ella no sé què. Hi ha una sèrie de situacions al voltant, que no sé si el pare l'ha estat amestat o no, és una granja d'aquelles per Durapora i per Nova Orleans, però al final resulta que el pàrroco d'allà acaba sent un tema sectari, fins i tot, i té un final una mica d'això. Al final sí que et deixa ben clar que el que hi ha allà és més que el que pogués ser una malaltia mental. Però al principi dius, aquesta noia té un problema. importantíssim i no s'ha sabut portar. Vull dir, i l'han deixat anar aquí i anar aquí, deixant-la com està i tal, no? Però hi ha una... O sigui, és que tot això és tan... És molt delicat. És molt delicat. Esclar, vull dir, jo penso que durant molts anys, moltíssims anys, s'ha valorat que això era així, com acabes de dir tu, i esclar, en l'actualitat tot això ja es treballa des de l'altre punt de vista. Evidentment. Tots els vectors ja van cap a una altra direcció. Llavors, jo penso que... Precisament ahir també vaig estar veient un tros de pel·lícula que no em fa llig dir com es deia. Sí, és un documental sobre la detecció precoç de trastors mentals, tractors cognitius, de comportament, amb nanos petits. Amb nanos molt petitets, sí. A Terrassa... Això va passar ahir. És que ho vaig veure per la tele. Ahir va passar per la televisió, precisament. Aquesta televisió d'aquí es pluges. Sí, sí. Jo crec que moltes vegades és molt interessant deslligar el realisme de realitat, o sigui, o allò que podia haver estat i el que és ara. Jo crec que aquí és on hem de treballar amb molta finesa, no? Esclar, quan hi ha persones que l'única cosa que fan és treure el nom aquell, per exemple, subnormal a desaparegut, o boig, fins i tot li han donat la volta i és com una mena de simbretia, quan aquestes persones estaven recloses i les famílies, lògicament, funcionaven amb aquesta constant... Jo crec que aquestes pel·lícules poden ser molt interessants de veure com a divertiment. Jo m'atreviria a dir com qualsevol altra pel·lícula, fins i tot de ciència-ficció, que planteja una situació que és fantàstica, no? Jo crec que les pel·lícules, l'exorcista és fantàstica. Sí, sí, sí. Però allà n'hi es planteja aquesta problemàtica. Aquella noia està directament. Se li ha metido el diablo dentro, si tu creus, que també... Però, clar, aquí juguen a això. No vull dir que jo estigui a favor, eh? Un record cinematogràfic fàcil. Clar, i és molt fàcil, però també hem de pensar, potser, a lo millor, per desgràcia... Clar, clar, i hem de pensar, per desgràcia, que a lo millor... I per ello. és el pensament que tenen certa població americana, és que els americans són molt especials, en tot, en general. Sí, però en tot cas, perdona, en tot cas són persones que... Que s'hagin alonat d'aquesta sensibilitat, que jo crec que no l'han tingut amb la pel·lícula, però al final et deixa ben clar que no, quan falten 20 minuts et diu que està possès, vull dir que no, però hi ha un moment que es juga en aquesta cosa, no? Ja, ja. Perquè la lliguen al llit, etcètera, etcètera, situacions molt, que deies, molt antidiluvianes, de com es tractava, no?, Temps en ser una persona, vull dir, els manicomis de tota la vida de Déu Senyor, no? Unes situacions raríssimes. Però, bueno, la pel·lícula tira cap a un altre de rotero i la segona part sí que ja no planteja aquesta problemàtica encara, que, curiosament, la segona part, que és l'actual, ella està en una residència amb cinc o sis noies que, teòricament, tenen un problema mental, que és molt fort, que tornem a la mateixa situació. Solament que ja, al final ja és una disbauxa, perquè sí que realment hi ha tot un problema de vodú i tal. Però clar, dius, quina barreja, estan fent tan terrorífica. Per això et deia que no és la pel·lícula que dius, ah, no, no, és una pel·lícula que dius, quina mal gust, i per això t'ho volia comentar. Sí, però jo penso que hem d'insistir, quan parlem d'aquest tema, que les ficcions són lliures. Exacte. No hem de... i no podem reprimir res que pugui sortir d'aquesta... Però que compta lligar una cosa amb l'altra perquè no... Això no podem fer, i més que sigui creïble, no? Però bueno, tirem milles. Vinga, va, parlem d'aquest superespecial que hem de fer, d'això. Vinga, tenim tal pare, tal fill i el sabor del saque. Vinga, comenceu. Vinga, tal pare, tal fill... Sí, una pel·lícula molt interessant, la veritat. No fa gaire que la setmana passada vaig parlar de la família aquella. Sí, de la família. La família de Tòquio, no? Sí. Doncs jo crec que té moltes connexions, oi? Sí. La sensació que donen els japonesos... Tant amb aquesta pel·lícula com l'altra. Després es pot parlar d'altres autors, que ja seria escampar-se molt, no? Però és la preocupació d'aquesta modernitat en la que ens acompanya o que protagonitzem, la qual, doncs, bueno, ens hem alliberat de tot un seguit de trets que eren inviolables, com, per exemple, quan et cases per tota la vida, si tens fills, doncs els tindràs fins... Estòpics, no? Sí. I llavors ells s'estan fent preguntes, no? I aquestes preguntes no és que se les facin només en un context quotidià, com, per exemple, a la pel·lícula La família de Tòquio. Aquí ja t'ho plantegen en un altre punt. de dificultat que en definitiva és que quan tu com a matrimoni que tens les teves constants marit i muller amb una criatura de 6 anys i de cop i volta et diuen que aquella criatura no és la teva o sigui que quan va néixer la van canviar i això vol dir que també van canviar la de l'altra o d'una altra família i llavors aquí comença la història d'aquest film plantejant què és més important, si és el que ja portes endavant a partir de l'educació, si el que predomina és la sang, tot això, no? I la veritat és que els acompanyes perfectament fins al final. I importantament poca cosa... quin desenllaç tindrà la pel·lícula. Us asseguro que és gairebé el que importa menys, perquè del que t'està parlant és d'un posar amb solfa, per dir-ho d'una manera, fins i tot musicalment, una realitat que quan s'escau... I també lligaria amb això que diu, qui educa els fills? Els mestres, els pares? Doncs aquí també en parlen d'això. Com són els pares, què aporten en el seu propi fill, com un fill pot descobrir un pare d'una altra manera molt diferent i desitjar-lo, si més no, d'entrada. Però a partir d'aquell moment, recapacitar i dir, sí, sí, però el meu pare és aquest, o aquest és el que m'ha educat, és el que m'ha fet. En fi, jo la vaig trobar... rica Rosa, el segon de Sake el segon de Sake també és un clàssic de la del cinema japonès és el Yasuhiro Ozu Ozu els japonesos diuen així Ozu no és andalús no, és japonès és japonès a veure, és una pel·lícula de fet l'he rescatat d'aquí de la biblioteca de Canjinestà o la biblioteca Joan Margarit perquè estan fent, bueno, han fet una recopilació de les pel·lícules que tenen asiàtiques i és una remasterització d'aquesta pel·lícula. A veure, sobre la vida, sobre la família també, sobre la família clàssica, les tradicions, quan falta un membre de la família, en aquest cas és la mare, no?, doncs la tradició o el costum que si tenen una filla, doncs la filla es queda cuidant del pare, si n'hi ha un germà, doncs també del germà, i clar, aquesta noia, doncs al final, si no es casa, es converteix en una... I si de sobte tampoc no té feina, no surt de casa, és una criada, és una persona que no viu per si mateixa i que al final queda com una miqueta amargada. I és aquesta reflexió que s'arriba a fer i com aquest senyor arriba a pensar, o li fan veure també, casaré la meva filla, la buscarem. un pretendent, un marit, perquè pugui ser feliç i que pugui marxar. Bé, ja sé, ara, un pretendent, un marit que ella vulgui, que ella trigui, que ella estigui d'acord i que ella s'estimi, no? I és curiós, és curiós, no?, tota aquesta mentalitat japonesa. Clar, és una pel·lícula de l'any del 62. 62, no? Sí, clar, ells estaven en plena recuperació de la Seurea Mundial. I és una pel·lícula interior, no? És una pel·lícula costumista, no? Efectiva, més costumista. Al principi no veus cap exterior fins que arriba un moment que sí que comences a veure els edificis moderns, les fàbriques, perquè són tres amics que són directius en una fàbrica. Llavors veus tota la industrialització, ja et dic, de recuperació econòmica que està vivint el país. amb el que això suposa de canvi també social i de canvi cultural. Veus com les dones ja estan treballant també. Sí que és veritat que ja quan comencen, quan es casen, ja deixen de treballar moltes vegades i es dediquen a la llar, no? Veus tots els rols després a la família, els rols masculins, els femenins, quan aquests amics surten de copes a prendre saque, que d'aquí ve no té el sabor del saque, perquè estan bevent saque tota la pel·lícula. És una cosa impressionant. És un tema social, eh? Sí, a més els veus a aquella sempe de la tasca o de la taberna, no?, d'Alvareto, doncs van a aquells locals que tenen ells, no?, allà amb aquelles taules baixetes, que has d'estar allà a Sant Adet, allà... O agenollats, gairebé, no? I, bueno, que eren, doncs, els amics masculins, no? Fins que ja arriba un moment que sí que veus que les dones també, alguna d'elles ja es va incorporant també amb aquestes reunions d'amics, i, bueno... És curiós, veu també l'evolució d'aquella cultura. Exacte, el valor principal que li trobo a aquesta pel·lícula és un retrat del que era la societat japonesa, la societat nipona en aquells anys. És un valor impressionant, aquesta pel·lícula. I com va començar una transformació que ara la manifesta amb els seus dubtes. Exacte. Sí, després ja més endavant, ja estic molt fint. I el viento no es llevarà, no té res a veure. En absolut, en absolut. Però també té aquest valor impressionant. Aquesta ja és del 99, si no m'equivoco. Sí, sembla que sí, de por ahí. Del 99, és de l'Abas Kiyarostami, és una pel·lícula d'Iran, recordem que és l'antiga Pèrsia. Sí, senyora. l'antiga Persia, mal que això. Perquè la ciutat d'entrada dius, ostres, Iran, un país d'Orient Mitjà, molt llunyà, no sé què. Tenia una part cultural bestial. És impressionant aquesta pel·lícula, és impressionant. De llavors d'aquelles pel·lícules diré, ostres, la torno a veure una vegada i una altra, perquè és... A veure... els paisatges, tota la filmació, la llum, les imatges d'interiors, el poble. És un poble perdut allà en una... no sé dir la regió, perquè són noms que ens costen una miqueta i som difícils de memoritzar. És un equip de periodistes, d'artistes gràfics, fotògrafs i així, que estan fent un reportatge sobre la mort i sobre les tradicions i les cultures del país. I llavors arriben a un poble perdut, però perdut, que no és tan desert. A veure, Persia era molt rica. I veus que és una vega, una vega verda, rica i agrícola, bàsicament agrícola i ramadera de cabres. Hi ha molts ramats de cabres. I llavors el poble és maquíssim, d'aquells pobles fets així, doncs, amb argila, que estan fets allà, aprofitant una mica de ball, allà. I és supercuriós tot l'entremat que hi ha de cases, perquè, clar, les càmeres van seguint amb motius diferents i van seguint... És que t'ensenyen al poble, se'n sé, eh? I com viu aquesta gent i quan entren a les cases i on tenen les... Si té una vaca, si això està en un sota, no sé si és la noia qui serà encarregada de treure la llet a la vaca o si és les dones les que estan servint, més i tot en una mena de posició de taverna, no?, que serveixen el té. I els homes no hi són. Els homes, com que és època de collita, estan al camp, estan treballant, eh? Unes imatges precioses dels camps, de cereals, de verds, de tot, no?, I després, de fet, el que estan esperant és així de clar, que mori una velleta que té 100 anys. Perquè és molt típic allà els tituals, després sobretot de condol, d'adol... tota la celebració, com s'ajunta tot el poble, les dones, fins i tot expliquen com a motiu externalització d'aquest dol, d'aquest dolor, hi ha dones. Mira, curiosament ho fan les dones, per què serà, no? Es tallen la cara, es fan un tall amb senyal de mal, no? Sí, sí, vull dir... Déu meu, això no ho sabia. Sí, i de fet, sí, veieu el reportatge. Això no surt en lloc, eh? Això no surt, només es menciona. Es menciona. Es menciona al mestre del poble que li explica, amb aquest periodista, li explica això. Diu, mira, hi ha una senyora que està vivint d'això. I el marit treballa en una fàbrica i va morir el cosí de l'amo de la fàbrica. I clar, com que necessitaven aquella feina, tots els treballadors feien el possible per demostrar a l'amo que això li havia fet molt greu, doncs imagina, aquesta senyora va arribar a fer-se això amb un tall a la cara, un tall, per demostrar això. Clar, perquè el seu marit pogués conservar la feina. Clar, són cultures ancestrals... Sí, sí, sí, sí. que a nosaltres ens pot semblar una barbaritat. I, bueno, una miqueta el reportatge és això. També s'està retratant cultures que, a veure, no sé si allà estan desapareixent o no, però que també van evolucionant. Potser no tant com la japonesa, no? Però sí, d'aquest punt de vista. Llavors, estan esperant que mori aquesta senyora per poder tenir reportatge gràfic de tots aquests rituals que es fan al voltant de la mort. I llavors hi ha moltíssimes situacions i molta simbologia al voltant de la mort. clar, en el poble aquest periodista no té cobertura ha llogat un mòbil llavors ha de pujar una miqueta amb un turonet amb un turó per poder tenir cobertura però és que aquest turonet és el cementiri i veus com hi ha un senyor que està allà perquè és interessant referències contínues al tema de la mort A la tortuga que va poquet a poquet, després aquell escarbat negre que també sabeu que se'ls invulta la mort. El que m'ha agradat més és això que has dit. La relació amb el nen del poble que és qui li fa una miqueta de guia, de Cicerone pel poble, el nen que estudia a l'escola... Això que has dit, que esperen la seva mort perquè d'aquella manera es trobaran i en definitiva faran aquell ritual... que ja hi estan fets i que ho respecten tots d'una manera clara. Això nosaltres aquí ho hem perdut, en certa manera, ara, no? Hem anat trobant com una mena de... d'exèpsia i de ser pràctic, no? De l'aspecte pràctic i... Sí. El discurs sempre és el mateix i pom, i s'ha acabat. I en canvi, el que dius tu, o sigui, que aquí ni ens plantegem que en el moment que puguem morir o que es mori algú dels nostres familiars, aquell dia serà el dia que ens trobarem tots. Fins i tot ho lamentem, això. Jo ho he sentit. Mira que sempre que ens hàgim de trobar en situacions com aquesta, quan veritablement el que és important és trobar-se'ns. Ah, fem una festa, ens trobem sense cap motiu. No cal esperar això. Molt bé, doncs es queden tres minutets i per rematar ja la situació, doncs parlem de l'última pel·lícula, que és Sorgo Rojo, del Zhang Yimou, i bé, doncs amb això acabarem amb aquesta mena de tetralogia que hem parlat de cinema oriental, no? Bé, jo no l'havia vist mai, aquesta pel·lícula, és l'any 88. A mi em va sorprendre, però de forma no grata. És a dir, m'esperava una pel·lícula molt més visual, molt més espectacular, Els sangs i moïs, un lloc que m'agrada bastant. I, en canvi, és una pel·lícula amb la qual planteja bones escenes, lògicament, però jo crec que és una mena d'homenatge... Et diria fins i tot una mica, no et diré el lletxisme, però hi ha moments que dius de la pel·lícula que la poesia, que estem tan acostumats en gran part del cinema xinès, aquí jo crec que la solventa ensenyant aquelles imatges del sorgo, que no sé com es diu en català, que és una mena com de... com si fos una mena de colze, diguem d'aquest tipus de planta, vull dir que es pot expremer i es fa un vi d'això, no? I són com unes canyes altes i tal. Llavors, clar, la pel·lícula en si mateixa planteja una situació, inicialment, o si l'heu vist, aquesta pel·lícula, no? Jo sé que l'he vist per... És una noia que és la Gong Li, que és la musa de Sanguimú, que fa un viatge amb uns costalers perquè s'ha de casar amb un senyor que és la Prós, amb un senyor gran que el pare, però s'ha de casar perquè el pare li diu aquest té pasta i quan mori, com d'aquí poc morirà, que és la Prós, guanyarem una pasta que ens morirem tots. Tu n'hi diguis. i acostis. Exacte. I llavors, amb aquest viatge, ella es fixa en un d'aquests costalers que porta, és un senyor... Sí, fort, vull dir... Però, en canvi, hi ha xot, amb unes orelles així de soplillo, un tio molt vasto, no? Clar, és una mica aquesta la idea, no? Llavors, arriben a un lloc determinat... Em sap greu. Sí, no, perquè és que, a vegades, diu... Sempre l'he perut. Sí, diu, quines escenes més... No, no, a veure, senyor, està fort i és bufonet, però, en canvi, potser és perquè és una mica animalot, no? Clar... Ella li molava perquè el iaio no com que no. I llavors, a partir d'aquí, aquesta línia. Llavors, clar, hi ha com una mena de línia entre pel·lícula divertida que t'ensenya costums, no? Doncs això, el ritual per veure aquest tipus de vi, que és un vi molt vermellós, molt vermell, molt com un rosat, vull dir, és aquesta línia. I llavors, com conviu aquesta dona amb tot el que seria aquest grup de gent, no?, i aquesta vida. I a partir d'aquí arriba un moment que, bueno, diu, sí, hi ha situacions divertides, i llavors apareix, al final de la pel·lícula, fa 20 minuts, a l'exercit japonès, no?, i també es genera una sèrie de situacions, no?, que d'un i dos entre elles, doncs, bueno, espatllar, vull dir, com es diu, no?, despellejar, no?, espatllar, no?, espatllar, es diu, a una persona viva, no?, per exemple, no?, amb aquesta línia. I tot acaba com a reserva de l'aurora, no? Al final, doncs, mor la noia i tal, unes situacions que passen, però tot passa dins d'aquell espai que és el sorgo rojo, per això té aquesta duplicitat, no? L'espai com si fos un canyaveral, no? És un espai amb això, allà viuen, fan la vida, és totalment endogàmic tot, no? Tenen un fill i el fill és el que explica la pel·lícula, no? I la meva mare, i el meu pare, i el meu avi, van explicant tot això, i bueno, i és això, i no hi ha res més, no? I a vegades sí que el vermell té protagonisme, el vestit que porta ella, quan fa un retall de... Però jo crec que és una pel·lícula que estèticament, per mi, és fallida, estèticament, eh? Vull dir, no ho vull dir... I la temàtica pot interessar, però fins a un límit, no? Jo m'agrada molt el tipus de cinema... Amb uns altres paràmetres. I aquí crec que és una pel·lícula... I mira que la pel·lícula va guanyar de tot. Va guanyar cants i tal. Potser en aquella època, fa 20 i escaig d'anys, també el cinema oriental en balleix malament. No oblidem, no solament és el cinema... diguem, americà, no? Que en aquest cas jo crec que hem vellit malament la pel·lícula. Molt bé, ens queden 20 segons. No hem parlat d'atracció fatal, eh? La setmana que ve parlem d'atracció fatal. Sí, aquesta parlem. Que jo sé que la Rosa s'ho va passar molt bé en l'últim minut, quan s'aixeca, diu, hala, que te arremato. Molt bé, fins la setmana que ve. Adéu-siau. Everybody get on your feet. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Everybody get back footed. Fins demà! No shoes on. Bona nit a tothom. Esteu escoltant el programa... Perdoneu, que se m'ha escapat la cançó. Esteu escoltant el programa Godiva Bonaparte. Aquest és el programa número 44 que avui va dedicat al twist i al rock and roll. Perquè fa tant de fred que necessitem que entreu amb calor. Anem a tota màquina, els temes són molt curts i no tenim temps per més dilacions. Acabeu de sentir Robert Parker i Boker T and the MGs. Continuem amb Richie Valens, Richard Valenzuela and Robert. Cry, cry, cry. Well, now my baby's gone. She left me all alone. Well, now my baby's just gone. Fins demà!