Orientalisme, mites, Mahler, Zafón i cinema

avui, no ahir, em sembla, o fa poc, va saltar la notícia, que per mi és la notícia de l'any a nivell d'actuacions musicals, i és que venen suons a Barcelona. Els vam veure l'any passat al Primera Sound, que hi va anar, jo no hi vaig poder anar, un any sense Primera Sound. Ai! Bueno, dos anys, en realitat, però clar. Què anava a dir? I ara tornen, bueno, ara, a l'octubre. Han anunciat actuació per l'octubre i per mi, ara mateix, és a nivell música independent, si vols, o a nivell rock, la notícia més important de l'any a nivell d'actuacions musicals. Llavors, això, l'1 d'octubre a la sala Apolo els tindrem, i a més per un preu bastant assequible, o sigui que guai. i jo estaré, vamos, en primeríssima fila. Bueno, no, no, que el Michael Gira em fa por. Què anava a dir? Ah, sí, no, i treu un disc nou. El tinc, és molt, molt, molt espectacular, però és poc radiable. Llavors he pillat un tema de... Per què m'estic justificant? No sé, per cremar i no parlar de Muertos Ovientes No, només això Dos minuts i quart Que això he agafat el tema més radiable de tots Que és aquest que tocaven amb Carenau De l'anterior discu Això, va, Muertos Ovientes Han publicat una altra... Sí, amb una... no sé, amb un poc temps inusitant, no? Sí, sí, sí, mai havia passat això. Està guai, perquè l'anterior volum, el número 19, era un d'aquells de transició, saps allò de... Esto va llevar a algo, no? Perquè era aquesta guerra que estan preparant sense espoilear, però, bueno, pels seguidors de la sèrie en còmic, més o menys sabran de què parlem, aquesta guerra que s'està coent contra Negan, aquesta mena de cacique brutal i... El nou cacique. Això és com vola. sempre n'hi ha un de pitjor el Freezer és el pitjor de tots després venia el Cèl·lula ara Negan és el Cèl·lula del governador que era el Freezer i s'estava preparant una guerra entre les dues faccions la facció del senyor Rick Grimes i la del senyor Negan, i havia d'estallar tot, no estallava en el tomo anterior, i jo crec que han dit, va, posem-nos les piles una mica, els de Planeta, que són qui editen, i han editat ara aquesta primera part de Guerra 5 Quartel, que és l'arc que s'ocupa. La segona part ja està publicada als Estats Units, eh, per cert. Sí. Clar que trigarà poc a arribar també, imagina't. Ah, bueno, sí, sí, sí. Els Estuts Units, no sé quants números d'avantatges ens porten, però a nivell TPB, a nivell tomo, em sembla que ja ho està editant, sí, sí. Sí. O sigui que, escolta, si voleu chicha muertos vivientil perquè tocava ja una mica de sang i petja, aquí comença la cosa. No és que sigui tan espectacular, no hi ha cap moment d'aquells brillantèrrimos, un rotllo algunes muertes que hemos vivido i tal, però està bé, és molt entretingut en general. A mi m'ha entretingut que ja és, portàvem una temporada... Sí, sí, sí, ja tocava una mica de... Agiliza, agiliza. Doncs agilés, agilés. Jo no diré que sigui gaire espectacular, però agilés. Agilés. Doncs esperarem la segona part, ja us informarem quan surti. No me l'he llegit. Eh? Què? No me l'he llegit. És irregal. I quan hagi sortit us n'informarem. Ara m'has despistat. Adeu, gràcies a tots. Moltíssimes gràcies per ser l'altra banda. Dijous que ve a les 8 del vespre tornarem a ser aquí amb tots vosaltres. Adeu, Carles, gràcies. Gràcies, Carlos. Representa que és dijous, eh? Doncs tornem a estar aquí un dijous més, aquí al Babilònia, després de tres setmanetes, que més o menys, per una cosa per l'altra, hem fet com una mica de vacances, però no han sigut forçades, eh? Ha estat la aleatorietat dels dies festius. Avui tenim un ple als cinc. Estem tots plegats, eh? Totes les dones, tots els homes. Tenim la Lourdes. Hola. Hola, què tal? Tenim la Rosa. Hola. Què tal? Tenim el Jaume. Hola, bona tarda. Tenim el David. Hola. I tenim el Xesco. Hola. Mica en mica perdo la vergonya. Ja al final m'autopresento. Això és com tot, eh? Molt bé, doncs tenim un programa, imagineu-vos, farcit. És que haguéssim hagut de fer quatre programes, perquè això d'estar tres setmanes i hem fet programa, és el que passa, que aquí som uns friquis del món de la cultura i, com veiem de tot, hauríem de fer quatre hores de programa. Ho podríem proposar, eh? La setmana que ve, sí. Sí, la setmana que ve farem quatre. Mm-hm. Doncs bé, tindrem avui de tot. Comencem parlant d'art i, a més, amb dues exposicions meravelloses, que les tenim molt a prop una de l'altra. Una del Josep Tapiró, del pintor de Tanger, al Manac, i l'altra, que hi ha al Caixa Fòrum, que és del Mediterrani, del Mita a la Raó. Parlem també de música, de la Sinfonia del Mil, de Mahler, a l'Auditori. També tindrem literatura, és un d'aquells ja clàssics, podíem dir d'aquella manera, d'aquella trilogia famosa de l'ombra del vent, el presoner del cel, del Carlos Ruiz Zafón. Una conferència, es comentarà el Jaume, per cert, sobre el Fòrum Local d'Educació i Convivència, i Cinema, que és el nostre apartat importantíssim, i llavors tindrem la guanyadora de 5 César, els premis de l'Acadèmia Francesa, Guillaume i los chicos a la mesa, perquè està... Exacte, és que va així, va així. Amb exclamacions, eh? A la taula! Exacte. L'última aventura de l'Aranovski, el Noé, amb el Russell Crowe, no és, David? Sí. Miel, una pel·lícula tendra, no? O què, Rosa? Dolça? Miel? Miel? No, o crua, no ho dic pel títol. Ah, molt realista, molt realista. Ens ho expliques després, Rosa. Molt bé, molt bé. Jo parlaré d'Alabama Monroe, que també d'un i dos, Jaume, aquesta també l'has vist tu, que és molt bona, molt crua, però val la pena, i Tren de nit a Lisboa, també, del Billy August, que aquest senyor de tant en quant fa coses interessants i val la pena. Comencem parlant del pintor de Tanger, amic de Maria Fortuny, un dels amants d'orientalisme català. A partir d'aquí et deixo la introducció per tu i que ens ho expliques, que ens ho faràs magníficament bé. Josep Tapiró. Jo us comento, primer que l'exposició, com tu deies, està al Manac, està del 17 d'abril, bueno, començar el 14 de setembre, hi ha 25 quadres, tampoc és una exposició molt gran, com tu deies, és un pintor nascut a Reus, que potser ha passat així una mica com desapercebut, no? Sí, una miqueta, ell va néixer el 1836 i Maria Fortuny el 1838. Exacte. La idea és que ells dos van començar Reus, després van anar a Barcelona, en aquest cas Tapiró va entrar a l'Escola de Belles Arts, després se'n van anar, o sigui, han fet tot com un pack, se'n van anar a Roma... Tota l'estona intentant... És un aquarelista, eh? Fantàstic. Un aquarelista fantàstic. Tot són aquarel·les. I llavors resulta que quan es va morir el Marià Fortuny, el 74, 1874, es queda com, per dir alguna cosa, bastant afectat i se'n va a Tanger. De tota manera, ells ja havien anat a Tanger anteriorment, no? se'n va, com el que no vol la cosa, 30 anys a Tangier. Ostres, 30 anys. I llavors, clar... Tangier, perdona, havia estat colònia espanyola, potser? Tetuán. Tetuán, segur. Tangier no. Tangier no, Tangier no. Que era un protectorat francès, llavors. Exacte. Llavors, l'exposició, quan tu entres, diu Josep Tapiró i el seu universalisme oriental. Llavors, la idea és que ell, a Tanger, què fa? Pinta la gent del carrer. Què ens podem trobar? Els típics santons, que són gent que es dedicava a anar pels carrers, a predicar... Quan tu els veus... Tu els veus amb aquells turbans, no?, que els pinta ell, amb una vestimenta molt acurada, no?, amb una sèrie com de joies, braçalets, i, bueno, he portat aquí, no?, per exemple, en el turbant, què hi fa? Doncs hi penja una sèrie de closques, o sigui, una sèrie d'imatges, sí, de petxines, una sèrie d'imatges, primer, com molt tranquil·les, no?, ens presenta unes imatges molt tranquil·les, després també molt... Per dir alguna cosa, si tu t'imagines l'aquarela, t'imagines uns traçats així molt clarets, i en realitat és bastant densa la pintura, no? I es posa un oli, no? Sí, llavors la idea, amb el company que anava que entén d'art, em deia una miqueta la idea de treballar més o menys oli, i semblava que en alguns llocs hi havien com pagats, no? Llavors què ens podem trobar? Doncs santons, ens podem trobar núvies... ens podem trobar gent del carrer. Hi ha una imatge molt xula que és tota una sèrie de gent entrant a la Medina, no? Supermaca, no? I llavors l'exposició bàsicament és això, molt de color. Sabeu els correus aquests del Marroc que ens imaginem, no? I bàsicament són retrats, retrats de diferents persones d'aquí. Llavors, com és que al Manac se li ha ocorregut ara fer aquesta exposició? Fa uns cent anys, perquè aquest senyor, com he dit, va néixer el 1836 i va morir el 1913, i ara representa que fa els cent anys de la seva mort. Llavors, el Manac hi ha dedicat l'exposició, però, a més a més, tota una sèrie d'activitats. Us en comento algunes, eh? Hi va haver-hi una conferència el 30 d'abril, però, per exemple, ara hi ha un taller d'aquarela el 10, 17 i 24 de març. Hi ha un simposi sobre l'orientalisme el 15 de... Perdó, el 16 de maig. Bueno, hi ha també un dia que fan una sèrie de poemes sobre Tanger. O sigui, han muntat al voltant d'aquesta exposició tota una sèrie de... d'altres activitats relacionades amb el món de l'aquarel·la, etcètera. La veritat és que val molt la pena, i també pel fet de ser aquest pintor tan oblidat. Llavors també et preguntes com és que la gent no se'n va enterar gaire. Primer entre miqueta a l'ombra del Fortuny, després perquè mentre estava tan ger... feia com sis obres com a molt a l'any, i aquestes obres totes, bueno, la majoria han estat venudes a Londres. És que ell anava a Londres a veure-les, feia dos viatges l'any o així. Llavors, clar, aquí representa que les obres que veurem allà, clar, venen de molts llocs, de Nova York... Crec que són col·leccions privades. No és d'anar a museus. Però val molt la pena com a... Això val la pena, eh? Sí, com a cosa així excepcional i per recordar aquest pintor de Reus, no? Que el tenim aquí mateix. Sí, perquè crec que això no tornarà a repetir-se aquest tipus d'exposició. Jo crec que no. Jo em sembla que el Manac té alguna peça a l'interior. Sí, en té una o dues que posen del Manac, eh? Però ara no sabria dir-te les que són. També hi ha visites comentades com a tot arreu els dissabtes. una en castellà i una en català i una d'hora d'aproximada com totes d'una hora. El que és evident és que, clar, va quedar a l'ombra de Maria Fortuny, lògicament Maria Fortuny, Ramon Martí Alcina en aquella època eren els dos grans, un feia més realista, aquest era més orientalista. Això jo trobo que és bastant hiperrealisme, eh? Sí, és aquesta la qüestió. Si les veieu, és un hiperrealisme... Clar, és un moment en què Europa està al realisme com a tal, com a tècnica pictòrica. Llavors, clar... Hi ha això, i per l'altre costat, la moda romàntica, el romanticisme, Baudelaire i aquesta gent, Ror Byron, i un gust, per allò exòtic, que va començar a veure's a partir de les campanyes egípcies que va fer Napoleó el 1812, aproximadament. Aquest gust, per allò exòtic, va sorgir a França i va evolucionar. Llavors, a París ja es feien novel·les, el 1830, que parlaven de coses exòtiques, d'Egipte, de països del nord d'Àfrica, etcètera, etcètera, ambientades en aquesta zona. Hi ha novel·la que hem llegit, Uyota, Exacte, aquella, vull dir que era 1800, com es deia, el cervell de no sé què, però en refereixo que és aquesta línia, llavors és evident el que dius tu, no? Maria Fortuny va canviar la seva línia, va posar-se de moda fent les seves odalisques i una sèrie d'imatges vinculades amb el món perquè ella estava fincat a París, Maria Fortuny, i li demanaven aquest tipus de peça. De fet, va anar a París, precisament ell, al Tapiró, perquè hi havia el Fortuny i li va posar alguna miqueta més clar. Hi ha un altre orientalista català que es diu Tomàs Moragas, que és d'aquesta època, molt poc conegut, però aquest és molt curiós, perquè aquest va imitar Maria Fortuny i Josep Tapiró, però no va estar mai al nord d'Àfrica. Va seguir la moda, però la moda des de Catalunya i des de París, que la gent no s'ho anava a fer en aquell moment amb una mica ampli estudis. Però és curiós, és molt curiós que s'hagi agafat aquest, però jo crec que tècnicament és molt millor que Maria Fortuny. És brutal, eh? Jo no us ho podria dir, però és que mires els quadres i és genial. És brutal, és un hiperrealisme, com tu dius tu, que veus les línies i és magnífic. Jo he vist un parell i és meravellós. Només un comentari. El dissabte, dia 17 de maig, fan allò de les nits, bueno, cobren els museus a la nit, de set a una, i bueno, si la gent vol entrar a la web, que es diu lanitdelsmuseus.cat, hi ha altres activitats, hi ha música, hi ha dansa, llavors també tenir-ho en compte, perquè això està ja, la setmana que ve. Fantàstic. Molt bé, doncs, Rosa, tiro perquè me toca. L'altra, el Caixa Fòrum. L'exposició del Mediterrani, del Mita a la Raú. A veure, és una exposició que ara estem fent ara, i penso que encara durarà un temps. A veure, és deu-li-do, és força extensa. Al principi et penses que no, que serà una curseta més reduïda, però que va, és molt extensa. De fet, jo he vist la meitat, pràcticament. Vam estar dues hores i pico, dues hores i mitja, I vaig veure, hi ha com quatre apartats, quatre més o menys temes, temàtica. Una que és la dels mites. És que jo soc de les que vaig llegint tot. I més si el tema m'interessa. A mi la mitologia grega i la mitologia romana sempre m'agrada moltíssim. I està molt ben explicat. Vaig veure el tema dels mites i el tema dels filòsofs. De la mitologia grega. És molt conegut. Allà tenen també aquests espais que posen l'espai didàctic i espai... A part que hi ha una zona també per fer activitats així en família o més distreta, més lúdica. També hi ha una altra amb una taula i tot de bibliografia amb la que s'han ajudat per muntar l'exposició o perquè tu després puguis consultar. Clar, també ja me vaig estar una estona allà mirant el llibre, no sé què, no? I, bueno, és xulíssima. Les peces que han portat són mosaics, per exemple. Hi ha un mosaic meravellós, eh? Sí, sí, n'hi ha... Ara tu també ho diràs, tot això. Jo faig l'introducció una mica i tu ja, com que l'has vist sencera, no? Tranquil·la, tranquil·la. I guiada. Ja, jo és que a mi em falta aquesta segona part ja, veure el que em queda i llavors fer la guiada. I m'ho val la pena perquè així la gaudeixes molt. I tant. De debò que és molt maca de veure. Són peces precioses. Doncs ceràmica, d'aquella ceràmica negra amb aquell color teula. que més n'hi ha frescos, alguns fins i tot tres de Pompeia, que es van poder rescatar després de l'erupció del volcà del Vesubi. Bé, algunes monedes, estàtues, també. Les presses són molt maques. Diferents períodes tens, bé, tens des d'abans de Crist, del segle I, del segle IV o VII, i després fins després de Crist també, vull dir això ja, les èpoques, no? I bé, tot el tema de la mitologia és molt interessant. El tema d'Europa, per exemple, és divertit perquè després del diari Alhara, aquest dissabte, la portada... No, diumenge, la portada era precisament el rapte d'Europa. Ah, molt bé. Aquell fresc que està a la portada del programa de l'exposició. Europa era la filla d'una deessa, ara no me'n recordo. És que hi ha molts deus i moltes... Sí, és una mica complicat. Llavors, Zeus, em penso que és, que es converteix en un brau per una mica engatusar-la i tal, no?, i seduir-la, i clar, quan ella veu que és un toro manso... Llavors sí que puja amb ell, amb les doncelles que estàvem per allà, i finalment el brau arriba un moment que... I que te clasca. Bueno, no, que surt a córrer. Això després em suposa que és el... De moment, de moment, surt a córrer, i la rapta. D'aquí és el del rapte d'Europa. I a partir d'aquí ja, doncs mira, tota la que va venir. El peus era sortit i una mica raret, eh? Ja ho explicaré després d'això. Bueno, allò era, que em pitja, eh? El Olimpo era com, ah, la fiesta loca, no? A més, era molt... molt bèsties amb els càstigs amb tot el que passava era una manera d'imaginar i de raonar com era el món com s'havia creat i com funcionava i que hi havia una cosa superior als homes que d'alguna manera havien posat un ordre i havien dit, ara fem el foc fins i tot, el mito de Prometeo, que és un dels deus que ajuda als éssers humans i els hi donen el foc. El càstig que va tenir també per haver donat el foc als homes, als éssers humans. Sí, bueno, el tenien allà enganxat, allà lligat, i llavors venia una mena d'àliga, una rapinyaire, i li treia els budells contínuament. I un cop que se li retornava a fer, tornava a baixar l'au i vinga, tornava a picar-li. Els càstigs eterns. Exacte. Eterns, no? D'això, el mite. D'aquí el mite, la mite de l'etern retorn. una cop i una altra, un cop i una altra. És el cicle. El cicle anual és el mite de la Terra retorn, amb la natura que brota, torna a morir-se, torna a brotar. Per això a l'època antiga, jo abans l'he explicat, fins als grecs així... l'home girava al voltant d'aquest tornar a començar, tornar a començar. Fins que va haver un moment que vam dir, espera, anem aquí, aquí tenim una cosa que no és de tornar a començar, sinó és de pensar lògicament i les coses. Sí, sí, sí. Va tornar igual i va tornar a renèixer amb el Renaixement. Sí, que una mica s'ha mantingut, no? Més o menys se n'ha mantenint. Hi ha llocs del món que no, que encara estan així. Molt bé, molt bé. També dediquen molta estona al mitjà d'Heracles, el que, bueno, en què... Amb grec és Heracles i amb llatí és Hèrcules. Hèrcules, amb els 12 treballs. 12 treballs. I va tenir un final molt trist aquest home. Ai, mare meva, és una cosa... Quedo que era ser déu o ser heroi. Va ser per això que li imposen els treballs. Una bogeria. Exacte, una bogeria, matar els fills i tal. I a la dona i als fills, em sembla, llavors li imposen aquests. Sí, però tot era entre germans, vull dir, perquè sempre hi havia un germà que era l'hereu, era el príncep, i l'altre, doncs, no sé, per històries de gelosia, o perquè sigui, o per enredos, no?, perquè situacions equívoques... És una miqueta... Bueno, Edipo també va passar amb Edipo, era això també, no?, era tot situacions equívoques, no?, amb usurpació de personalitat, o alguna personalitat amagada, que estava, bueno, en fi... Sí, sí, sí. I pobra, doncs, una manera de castigar-lo va ser això, no?, amb aquests 12 treballs, que Déu-n'hi-do. Doncs la sala aquesta didàctica... Mm-hm... que està molt bé, llavors expliquen quins són els 12 treballs. Un per un, un per un. De debò que està molt bé. Jo penso que tota la gent que li agrada aquest tema, o que ara ho estigui estudiant, els instituts i tot això... Jo una mica pega, que li puc posar, potser des del coneixement, potser una mica més ampli, és que les obres no són d'una gran qualitat, excepció d'aquesta peça que està justament al díptic informatiu, que és una obra de Pompeya. Sí, és un fresc. I el mosaic, que hi ha, perquè tot l'altre, tant el que sigui les ceràmiques, que estan molt bé, i les escultures, no hi ha cap cosa, ni a veure, no hi ha cap Venus de Milo, per dir alguna cosa, potser és una mica que no les treuen dels seus llocs, no? Però bueno, que està molt bé, com diu la Rosa, té una idea molt correcta d'aquests punts determinats. Quan parla d'Ulisses, et presenta a Ulisses i et posa tota una sèrie de ceràmiques, ceràmiques de figures vermelles o de figures negres, el que sigui... Exacte, com altres arts s'han inspirat i han begut en la font dels mites, de la mitologia. O fins i tot després n'hi ha també un cicle de cinema que començarà el 23 de maig, també de com aquests mites estan amagats també en molta de la filmografia actual, occidental. Per exemple, Eduardo Manostijeras diu que parla del mite de Prometeu, que es veu allà el mite, clar... què més, la pel·lícula Semilla, el mitjà d'Ulisses també, a la mirada d'Ulisses, del Teo Angelopoulos, el mitjà de VIP, el Fellini 8 i mig. D'un i do, eh? Clar, de Federico Fellini. Home, ara... El mitjà de l'Òdio, l'agent del Matiu Kasovic, que també surt el mitjà d'Orfeu, o sigui... Ara podem posar Hèrcules, origen de la llegenda, que l'he vist per cert. Que cosa. Bevem d'aquesta cultura, són les nostres arrels. Ja, molt bé, però val la pena. Ara falta el que et deia Rosa. Sí, la visita guiada. Sempre la faig. Perquè la noia ho fa d'una forma que cada un... Doncs és impossible el que dius per l'extensió de l'exposició. Para a diferents punts i explica aquesta part mitològica. A més, la persona ens ho va fer, va ser la part més mitològica més que la part artística, no? I tu ho deixa molt clar, eh? Potser una miqueta, si t'agrada de la mitologia, molt didàctica. És a dir, que queda molt clar, i això és important, però, bueno, depèn de quin nivell tinguis de mitologia. però val la pena, val la pena perquè et guia molt bé, t'ensenya una peça en concret, te la fa veure, t'explica el mite, fantàstic. Molt bé, molt bé, és que hi ha la part de filosofia també, els filòsofs, la part de política també, potser. De política final, exacte, i bé, ja et dic jo, molt recomanable. Molt bé, doncs abans de parlar de la música, bé, per cert, parlant de música, aquí de fons estem escoltant una cosa que abans deia, què és això que ens movia així? És de page mode. És de page mode, senyor. De page mode perquè avui justament el seu cantant, el Dave Graham, compleix 52 tacos ja, eh? Carai, és una criatura. Com passa el temps, eh? No, però clar... Els que ens anem apropant ja. Però jo me'n recordo quan el veia de patir i tal i dius, bueno, ja, la cosa va. Seré jo. Després escoltarem a mig programa el Billy Joel, que també fa 65 anys, amb una de les millors balades. Ah, no, posarem l'Honesty, que és una balada preciosa. Oh, m'encanta. Oh, sí. És que jo, clar, jo penso en allò romàntic. El Cesc com és així. Bueno, no, és molt bo, no, és que el Billy Joel és molt bo. Sí. Però bueno, l'escoltarem després. Ara el que farem és que, abans de parlar de música, el David ens parlarà de prisionero del cielo. Del cielo. Carlos Ruiz Safón. Ah, sí. I això ja la Rosa... La Rosa ja li va fotre un clatellot, eh? Sí, jo ja el vaig comentar aquí, sí. Bé, aviam, millor que la segona. Millor que el Joc de l'Àngel. Allò era enrabassat de nassos. Això és cert. Ja no sé què li va passar, si és que estava... Perdona, que el Joc de l'Àngel és el primer... Sí, cronològicament és el primer. No, cronològicament... I l'ombra del vent, clar. El segon és l'ombra del vent i el tercer... Per ordre d'escriptura. Ombra del vent, joc de l'àngel, presoner del cel. Trilogia. Cronologia. El Joc de l'Àngel? No. Ah, sí, Joc de l'Àngel, Sombra del Vent i Persona del Cel. Ah, això mateix. És aquest a l'ordre. Sí, sí, sí. Aquí situa els personatges ja el Daniel Sempere, ja situat, casat amb la bellesa que és la Beatriu. Tinc ganes de veure aquesta noia personificada amb actriu, perquè... El llibre te la descriu com una dona de bandera. Una dona de... No han fet de pel·lícula, ni de l'ombra del vent. De l'ombra del vent tampoc n'han feta. Em sembla que estan en ello. Volíem fer-la. Estan en ello o alguna cosa així. Volíem fer-la. Hi ha algun projecte. I el famós Fermín Romero de Torres ha sigut a punt d'abandonar la solteria, no? Sí. I a partir d'aquí, bé, li apareixen vells fantasmes al Fermín Romero de Corrés. Ah, cachondo. L'escriptor segueix la línia i jo crec que... Simpàtic. Se n'arrepenja massa, potser en la diosincràcia d'aquest personatge, no? I ja potser l'has d'haver una mica més caricaturesc. Cosa que en el primer llibre hi enganxava perfecte i s'adactava perfectament a la cadena de successos. Sí. I li donava una xispa a tota la trama i... I estava molt bé. Aquí, quan ell ha d'haver, diguem-ho així, protagonista, la cosa ja es fa massa carregosa i no té tanta... El personatge ja no li agafes tanta volada. Tota aquella història que explica en el passat, el seu passat. Sí, de Montjuïc. Allò està prou bé. A tu què et va semblar? Bé, agafa-t'ho un pel amb pinces també. És que sí? Sí, agafa-t'ho un pel amb pinces. Perquè tampoc t'explica els motius. Una motivació allò... Sí, ell està allà a presó, però no recordo ara massa bé per què, no? Tampoc ho recordo, és que jo fa molt de temps que vaig llegir-ho també. No té massa rellevància. No. Per què se'l van endur allà, no me'n recordo. No sé si és que apareix quan està allà, quan el tanquen, però no se sap bé. Per algun robatori d'aquests. No era de guerra civil tampoc. Un malentès, no és un malentès algú que passa allà al barri? No és un malentès amb una senyora? amb una dona, que ha d'estar cuidant a dalt, algú no? Bueno, no sé, potser m'equivoco. Ara no ho recordo. Mira, aquest aspecte no me'l recordo. Jo el que sí que sé que a mi em recordava com si fos el Conde de Monte Cristo. Sí, ara t'ho diria, me l'estic llegint ara. Per això l'estic llegint ara, no? Sí, l'estic llegint ara. L'estic llegint ara. Que ja ara estic amb un... Bueno, no, ara no entrem en aquest. Aquest ja el comentarem. És un llibre meravellós, el Conde de Monte Cristo. Tothom l'ha llegit així, tothom, obligatori. És meravellós. Digues, digues. Però, no sé, primer que se'n va fer curt, això també cal dir-lo, i la història, el personatge de la mare del Daniel Sempere, que apareix per allà al mig, està molt desdibuixat, molts personatges estan molt empinzellades, és com si, no sé, l'hagués volgut rematar la trilogia i enllestir-la. Com l'ombra del vent cap, ho sento. No, certament. És que ni el primer ni el tercer, ni el segon ni el tercer, jo crec que és un llibre que l'hagués hagut de començar i tancar i fes una altra cosa. Jo només he llegit l'ombra del vent. S'ha desfundat. Ja he volgut viure del Reddit i... Són 10 anys de trilogia. Fa 10 anys, sí, ja. Quan va trucar el primer, va trigar 5 anys entre el segon dia. Això no me'n recordava. Perdó, 4 anys i pico en llançar l'altre, el joc de l'Àngel. I no va quallar. I ara no ha fet res més? És que no hi ha res més d'aquest home. Aquest, però no... Sí, però què ha fet més? No, ja està. Però entre el joc de l'Àngel i aquest del prisioner del cel? Res, res, res. Quin seria millor, David? Ah, perdó. Home, potser aquest és més amè i l'altre és que no li... No té cap mena de volta ni solta. No té cap mena de volta ni solta. És com a mínim, bueno, somrius de tant en quant i dius, està bé. Sí, però no. Aquest està molt més bé. Com a mínim, així per lectura més amena, aquest està molt més bé. Sí, les eix, les eix bé, les eix ràpidets. Molt bé. Doncs Jaume i Rosa, comenteu-nos això de la... Ja no sé ni què estic mirant. Anava a dir al fòrum, no? Això després. La sinfonia del Mil, no? Dels Mil, perdó. Del Gustave Male, d'aquí a l'Auditori. Sí. Jaume, tu què dius? Va, què va ser la teva experiència amb l'Auditori? Home, hi ha una cosa que diu... Ho agrairé tota la vida, no? Perquè, esclar, dius, carai, tu, quina impressió més gran... Bé, vam estar a l'auditori, convidat per la nostra amiga Lourdes, que no podia anar-hi, oi? I bé, vull dir, a mi em va impressionar molt. Aquí hi ha una cosa que jo penso que cal aclarir, una mica el que ha passat durant tota aquesta estona que portem ja de programa, no? Que a vegades, un, el que està clar és que no... que no té gaire coneixement d'algunes coses, no? Jo de música no soc molt sensible. Sempre vull dir que a nivell de cinema és la part que sempre m'ha quedat més... La teva part més forta. Sí, vull dir, no sé, no hi entro, no? Igual com, per exemple, quan el David parla de llibres, doncs es fa escoltar perquè, bueno, perquè enigeix i perquè tal, no? I llavors vosaltres quan aneu a exposicions, i bueno, el que diu aquell de nivells, no? Però el que està clar és que el nivell vostre que també té aquell punt dolç. Doncs amb la qüestió de música a mi em passa igual, però és la forma, és l'espai, és tot, perquè per mi era una descoberta, allò, no? Jo no havia estat mai en un espai així... Amb concerts sí que n'he vist, però no pas d'aquella volada, m'has a parar. Allà veig que hi havia més gent. Que vas desvirgar. Se va estrenar allà. Impressionant. A més, molt ben estrenat, perquè va ser un concert excepcional. Era el concert de commemoració del 70 aniversari, 70 anys ja, de l'orquestra. Sinfònica de Barcelona Nacional de Catalunya, clar, era un concert especial, especial, especial, eh? Molts coros, vull dir, impressionant. Per cert, jo volia només dir que aquesta setmana passada vaig estar que es va fer allò de l'escoll, que una vegada vam estar allà granollers de la sardana de l'any, i bé, vull dir, queda molt petit comparat una cosa amb l'altra, però esclar, però vaig estar a Baja Platera, tu, Ah, molt bé. Ara l'auditori baixa els preus de platè, no sé si ho heu sentit. Es baixen entre 9 i 10 euros per la propera temporada. Diu que faran també música en directe, que poden estar en alguna pel·lícula. I el que és la banda sonora la tocaran ells, la mateixa orquestra. Es veu que començaran l'experiència amb tres pel·lícules. Però si n'hem hagut. No, no, no. A veure, és que tinc intentant recordar-me de quina em va cridar l'atenció. No, no, pel·lícules actuals, fins i tot. Vale, vale. Sí, sí. Molt bé. Ja em recordaré. Van dir tres pel·lícules i una sí que... Volen baixar una mica els prens. També deien un abonament de sis obres per 140 euros. Bueno, suposo que estan fent una miqueta com de empanya. Sí, una mica de promoció perquè... Clar, i a més aquesta setmana també feien ja la presentació també de la programació pels abonats o per tothom, pel públic. Sempre fan molt d'homenatge al públic, eh? Sempre ens reconeixen que si ells estan és gràcies també que el públic hi va, no? I tenim aquesta fidelitat. Això és importantíssim. Sí, molt bé. Bé, només jo comentar sí que va ser un concert, ja dic, meravellós, excepcional. Ja van triar l'obra, la Sinfonia de Mahler, que és la número 8, amb vi memoll major i coneguda com la Sinfonia dels Mil. Mil vol dir, bueno, mil músics, mil cantants, mil... Una barbaritat. tot el que és l'escenari, tot ple, l'escenari i fins i tot les llotges laterals. Era, de debò, una passada, una delícia. Jo vaig veure per la tele la quantitat de cors, no? Sí, sí, sí. Mira, eren... Tinc la relació perquè, a més, ho vam fer tots genial. L'Orfeo Català, el cor de cambra del Palau de la Música Catalana, el cor infantil de l'Orfeo Català, El cor infantil Amics de l'Unió, el cor Lieder Càmera, el cor Madrigal i, per suposar, l'Orquestra Sinfònica de l'Escola Superior de Música, també. A més a més de l'Orquestra Sinfònica, també. N'hi havia tres sopranos, també. Dugues mesosopranos, un tenor, un beníton, un baix... Bé, un cartell de luxe, luxe, luxe. Tot amb aquesta sinfonia. Tots, tots. O són diferents peces? I penseu que és només... El que anava a comentar ara és la sinfonia que dura 80 minuts. Comencen i tot seguit, sense cap pausa. És d'una complexitat increïble. Jo després vaig tenir la sort, em vaig trobar una persona amb uns coneguts... que resulta que el seu fill canta a l'orfeó, a la cor infantil de l'orfeó català, i em van explicar que havien estat, des del mes de gener, dos o tres mesos portaven, anant a assajar cada dia pràcticament, cada dia a la nit i a les dotze de la nit anaven assajant. És que era molta gent per coordinar tot això. Ara, l'esforç va valdre moltíssim la pena. Aquí no es contempla ni molt menys la possibilitat d'error. Ha de sortir a la primera. Impressional. Imagineu després la subvenció, esclar, quan van acabar allò. I Gustaf Mahler és supercomplicat. És d'allò més complicadet, eh? Vull dir, té un nivell... Aquest i el Stravinsky és el més complicat que hi ha al segle XX per mi, eh? És a punt de vista l'Aigor. Ens van regalar, bueno, una reproducció del programa del primer concert, el concert d'inauguració o de presentació de l'Orquestra Municipal de Barcelona, el dia 31 de març del 1944. Mira quina jugada. Una reproducció del que va ser el programa d'aquell dia. Que guai. Que no tinguem aquí una pantalla, perquè veure si no ho pugui veure. Sí, sí, mira, ell, amb l'àliga, eh? Sí, sí, clar. A l'any 44, m'ho imagineu. L'aguiruixo ha de sortir. Allà ha de sortir, no?, al programa. Quin doño triunfal. La Rosa ha dit, mira que maco, porta l'àliga. Estava dient que maco, aquest programa, però clar, i he vist l'àliga. Que entranyable. La faceta oculta, ja et dic jo aquí. No toquem aquest tema. Molt bé, farem una guerra de banderes aquí. És molt recomanable, tota la programació de l'auditori és molt recomanable. Molt bé. O la de Palau de la Música, molt bé. Fantàstic. Tenim molta sort de tenir aquí aquestes orquestres i aquests teatres. Jaume, la conferència. Comenta'ns. Aquesta és una altra d'aquelles coses, no? Vull dir, aquest precisament avui ha estat. Doncs la veritat és que m'he sensibilitzat molt. Probablement perquè no t'esperes que pugui... A veure, i doncs una capacitat d'improvisació no, perquè està tot molt ben posat, o sigui, està tot molt ben estudiat, no? Però de quina manera, doncs, les escoles de Sant Boi s'organitzen i a partir d'una constant com és la salut mental i com la vivim, com la història i tal... De la manera que tot un munt de joves, hi havia més de 300 persones a dins el local, Can Massalleres concretament, tenen capacitat per durant 4 o 5 hores manifestar la realitat del que és la problemàtica mental. Evidentment, si jo hi era és perquè també hi he estat convidant com a participant, amb una cosa molt curteta, però que hi ha hagut trossos que francament han estat molt bé. La sensibilitat a mi m'ha... M'ha deixat molt tocador, no? Perquè jo penso que quan parles d'això, de la ment, fins i tot quan has de parlar tu mateix, encara et queda més interioritzat, oi? Doncs dius, ostres tu, quina sort que puc manifestar en aquest moment d'haver participat d'una cosa tan complerta que per altre costat... i davant dels responsables, perquè ja ens coneixíem uns quants, com és lògic, doncs dir, carai, que això que s'hauria d'importar a altres ciutats i tal. Ha estat francament reígit. Fòrum local d'educació i convivència, això és participació i família, Xarxa d'educadors i alumnes per la convivència. A mi em va convidar a una escola, evidentment, que jo coneixia els dos professors, un d'ells amb un espai radiofònic, sumant mirades, sumant accions. Llavors hi ha hagut també interpretació d'alguns grups que tenen a veure precisament, o que s'han creat paral·lel al fet de tenir una problemàtica mental i que són grups que funcionen amb una solvència realment molt rellevant, I, en definitiva, tan tocat com el mateix dia que vaig ser a veure el Ballet, eh? M'he quedat així una mica... Molt bé, molt bé. Fantàstic, doncs tinguem-ho en compte, clar. Bé, doncs, avui jubilem el Billy Joel. Pobret meu, fa 65 anys, però aquest no jubilarà mai a la vida, eh? I abans de parlar de cinema, reescoltarem dos minuts d'aquesta balada que jo sé que a les nostres estimades companyes li fa molta gràcia. Ens agrada, ens agrada. El David vol a l'aptanguel, hi posaré un altre dia. Un altre dia. Però avui escoltarem l'Honesty. Oh. If you search for tenderness, it isn't hard to find. Fins demà! Bona nit. Bona nit. If I wear my heart out on my sleeve But I don't want some pretty face To tell me pretty lies All I want is someone to believe Honesty is such a lonely world Fins demà! Bé, doncs, ara què passa aquí, tots aquí? A veure una cosa. Que estem en entena. A veure una cosa, no estaven aquí tots aquí tan romàntics aquí? Jo dient... Eren les lentes, era el moment de les lentes. Jo anava a dir ara, ara estan tots aquí en plan tots callats. Estava a l'estil Loving You. Los Scorpions, tio. I també es falta el carri d'Europa, d'Europa. I també, l'hem de posar, l'hem de posar. Sí, home. Ai, ai, ai. La setmana que ve farem un pari de baladotes d'aquestes. Ochenteres. Ochenteres totales, eh? Molt bé. Doncs parlem de cinema, que ja es toca la part de cinema. I la Lourdes ens parlarà de Guillom y los chicos. Com va això? A la mesa. Ben fort. A la mesa. A la mesa. A la mesa. Lourdes, digues. A veure, us comento aquesta pel·lícula. Primer, és una pel·li autobiogràfica. O sigui, el que és director ha escrit la pel·lícula, interpreta el seu paper i el paper de la seva mare. Déu-n'hi-do. I dius, bueno, ¿y cómo va esto? La pel·li... Complicadet. Sí, el nom aquest diu molt. Perquè quan la mare cridava, la seva mare els cridava, va, veniu a dinar, no? En els seus germans els hi deia... Los chicos, també li deia Guillem, i los chicos a la mesa. Llavors comença la... De què va la peli? La peli va que tu comences a veure... Ell està fent una obra de teatre. Tu penses, això és teatre o és cinema, no? inicialment això era una obra de teatre que ell ha fet durant molt de temps a França i ho ha volgut portar al cinema i llavors mentre va fent l'obra de teatre va recordant què va passar a la seva vida llavors veus la seva mare que per exemple està tombada al llit i ell intenta imitar-la tots els gestos que fa la mare, no? Llavors t'adones que tota la família el tracta com si fos una noia i ell, al llarg del temps, està com totalment emmirellat amb la mare, no? I qualsevol cosa que fa la mare li sembla bé, però fins i tot els gestos, la manera que té de vestir... Hi ha escenes en les quals ell es vesteix de dona, amb el cobra al llit i tal, no? Clar, el pare això ho porta... Fatal. I li diuen, bueno, nen, primer hi ha un tros en què ve aquí a Sevilla, representa, i ell és com si s'escapés i diu, vaig a prendre-la allà a Sevillanes. Tota l'estona quan vaig a Sevillanes ho fa més tipus dona. I tu vas veient la pel·li i penses, bueno, ell en realitat se sent més noia. El pare s'enfada i li diu, bueno, tu te'n vas amb un internat a Alemanya, allà... I, bueno, li fan bullying perquè, clar... Alemanya, més allò. Allà una sensació de quadradots i ell no. Després l'envia a un altre internat a Anglaterra i, bueno, ja està una mica millor. Bueno, l'idea de la pel·lícula és que tu vas veient la pel·lícula i quan està a Anglaterra ell... es pensa que és homosexual, fins i tot s'acaba enamorant d'un noi d'allà, no?, de l'internat. És lògic, si s'ho pensa... Va, actua en conseqüència. Llavors, la pel·li, jo penso que és molt xula, perquè en funció de com el veuen tots i el tracten, ell té un lío mental a nivell de sexe, també, no de dir, bueno, però realment jo soc una noia, perquè és que la seva mare per telèfon li contesta com una noia, vale, noia, ja ens veurem a última hora, tal, no?, Cada pare cabron que deixa d'anar. Llavors és una cosa de la Clara, promoguda per la mare. La idea és veure... O sigui, és com una sortida de l'armari, però al revés. El treuen. O sigui, la idea és que en funció de... En funció de l'entorn i de tota l'admiració que té per les dones, ell... no té clar exactament si sent com un home i finalment després de passar per tots els internats acaba sortint de l'armari però amb tot el sentit invers com a home i tal i és molt xulo perquè ell va com una esponja És com aquell noi que està superpenjat, perdoneu, o amigallat a la mare i té un lío mental de tal manera que no acaba de saber ben bé què és i mentre va passant per una adolescència, etcètera, doncs es té una mica de... I és una pel·li que... El període quin és? El període és... Vull dir, anys 50, 60, 70... Sí, no t'ho sabria dir. Por ahí, por ahí, no? S'està movent sobre els 70. Vale, vale, vale. Llavors, en la mateixa pel·li, ell fa de don, fa de fill i fa de mare. I ho fa superbé. Que bono. I està molt bé sobre la reflexió de la influència que pot tenir l'entorn... una persona tan vital com és la mare en l'inici de la vida i tota la reflexió i llavors s'acaba quedant amb l'espectador perquè tu primer et penses que és homosexual és que ell també s'ho pensa i fins i tot li agraden els nois i porta desenganys i tal i al final acaba dient el típic un moment vaig a pensar exactament què és el que vull i què és el que No has de pensar, això et surt de dintre. És com si ho veiés clar al final. Si és una persona que té dubtes, confusions o gran confós, clar, realment que la persona no sap el que vol. Això no és la primera vegada que li passa. Jo penso que no és res allunyat de la realitat. El que passa és que a vegades portat a una pantalla, doncs, vaya barbaritat, m'estan marejant. Primer sent una dona, després és homosexual, després... acaba, no ho sento, però superinteressant. Això li provoca una confusió, una confusió sexual i d'identitat. Bé, i d'identitat, perquè mai troba el seu lloc. Quan estàs internats, mai troba el seu lloc. Ara, a ell no defalleix, eh? Ell li fan bullying, ell allà. S'ha d'anar a la dutxa, ell a la dutxa. Però vull dir, és una pel·li interessant des d'aquest punt de vista. Molt bé. Va ser la guanyadora dels FESA d'aquest any, no? I ja comentarem, però jo he vist l'altra guanyadora, que ha sigut nou mesos de condemna, que és una comèdia esbojarrada d'una dona que es queda amestat, i ja ho explicaré la setmana que ve, perquè és un surrealisme absolut, però molt divertida, que val la pena també comentar-la. Aquesta, la mare, quan, perdoneu, us dic exactament, quan truca per telèfon, diu, cuídate, mi niña grande. Oi, vaja. També té a veure amb que la mare volia tenir una filla i no la va tenir. Són que en algun cas també d'això, la mare volia una nena i el pentinava com una nena i el nen té uns problemes, en aquest cas l'home, uns problemes de calample. Sí, sí, sí. A part, una cosa, una pel·li divertida, perquè t'ho fa passar bé, perquè li passen les miuna, però també molt sensible. O sigui, el tema molt xoc. Fantàstic. David, eh o no eh? Exacte. No, parlem de la pel·lícula d'Arna Romsky. Fill de l'amec. Net de Matusalem. Això mateix, molt bé. El Russell Crowe, en plan, que bueno estoy, que bien lo hago, no? o què no? No, no, no, darrere el de Renanowski, ojo, no, no, aquí marca aquest home. No fem broma, no fem broma. No, no, no, no, la Jennifer Connelly també. Oh, bé, bé, bé. Ah, més grassoneta està més ferma. Sí. Està massa primota, tu. Nosaltres que ens hem aguantat el comentari de Russell Crowe i mira, aquí, el Russell Crowe, que guapo. Aquí nosaltres aquí aguantant, aguantant el tipus i... Hola. L'Emma Watson de la Harry Potter, però bé, és molt Que l'Emma Watson no tant, eh? Ja que estem parlant de dones, com si no estiguessin elles, pim-pam, no? Sí, jo, eh? Avui tenia que ser una... Això, a tres... David, deixa't dir deu segons. Què us sembla, Russell Crowe, nenes? Home! Home! Molt bé, molt bé. Oi, que està bo, doncs ja està. David, seguim parlant. A més, l'he vist els miserables, fa pot també. Sí, sí, està guapíssim. A gladiator, a gladiator, que no sé jo, que a les mujeres... Allà està millor. Fem una part Avui s'ho tirem esgarrapats On està la virtut? Amb la mirada? No ho sé El Jaume diu que m'ho expliquin Les dones que m'ho expliquin Això que parleu ara del mite i la raó Aquesta pel·lícula parla del mite Bàsicament Bàsicament és el mite I és curiós perquè penses Ostres La història, tota la història mítica Parla d'uns temps passats en què hi havia herois, hi passaven coses fantàstiques i miraculoses, i sembla que la rutina de la quotidianitat hagi estat reservada pels temps actuals, no? Sí. I això penses, coi, quin avorriment, no? Perquè allò és l'acabossa, no? Quin avorriment, ara! Sí, sí, sí. Allò és l'acabossa, no? És no parar. I dius, hòstia, ell rep el mandat del creador que és que la... La humanitat s'ha desmadrat, no? Sí, sí. I farem tabula rasa i ompliré una gretot d'aigua. Un càstig, no? Menys tu. Però és que és curiós perquè... El film és una metàfora, també, i l'ho pots traslladar a una relació pare-fill. Ah, d'acord. Perquè el creador, d'alguna manera, diu... Té, aquí tens tu la responsabilitat i tu decideixes. I li deixa en la seva figura el decidir si no se salva ningú, si se salven ells, o si fa el possible per saber a quants més millor a dintre l'arca, no? I aquest pes d'aquesta responsabilitat l'abruma, d'alguna manera. Per mi això el que em va frapar més, ell, és que, clar... Com a pare no s'ha de fer això i com a mare no s'ha de fer allò. És que ell està... No, no, no, hi ha moments que jo diria que el personatge embogeix, o sigui, desvaria, fins i tot desvaria el punt de voler assassinar les seves netes, no? De dir, ostres, no? I quan, diguem-ho així, s'acaba el diluvi i s'aposenta... Ell no se'n va viure amb la seva família, sinó que ell es queda un temps en una cova, emborratxant-se i patint aquest trauma que per ell ha sigut, primer, deixar que la humanitat s'ofegui, o com a mínim, evidentment no ho podia evitar, però no fer el possible, sinó decidir que només es saldaven els seus. Permetem, això que no ho podia evitar és una bona reflexió. Clar, si és el pare com dius tu... No, no, ell no és el pare, ell és el fill. Perdona, perdona, però tu has esmentat que podria ser una relació pare-fill. Sí, pare-fill perquè amb l'equivalent en que el creador és el pare i el noé és el fill. si heu interpretat jo poso l'èmfasi en aquesta paraula hi ha un moment que ell també és el creador perquè ell té el ganivet a la mà per matar les seves netes perquè ell ha decidit hi ha un moment del film que ell decideix que jo no sé això, a nivell de Bíblia ja no hi entenc, ell decideix que ni tan sols ells han de... O sigui, ell fa un pla, diu, bueno, ara nosaltres conduirem la... Bueno, conduirem. Quan acabi l'arca d'establir-se, alliberarem els animals i ens exterminarem nosaltres. No de manera tràgica, sinó, bueno, al principi sí, però després els que quedin, i el que quedi últim, doncs aquest que es mori de vell i s'haurà acabat la humanitat, no? Per tant, al quedar-se una noia embarassada... Clar, això és un trencament de plans, i no, no, això ho han d'acabar, i ho han d'acabar ràpid, no? Si és noi no passa res, ja morirà, però si és noies, s'han d'eliminar, no? I... Doni-do. I, ostres, això el cop, el fet del fa pols, no? Sí, sí, sí. És una mica l'herència que dèiem abans, no?, d'aquesta mitologia griega, romana, d'aquests càstigs tan bèsties... Això és més antic, encara. A veure, el Noé és l'antic testament. Sí, però pensa... No, el Noé, no, sí. És l'antic testament de la Bíblia. Pensa que la Bíblia es va escriure... durant el captiveri del poble jueu a Babilònia. I té moltes històries, tota la història del diolubi universal, no només és bíblic, sinó ve d'altres cultures i, bàsicament, la de la Bíblia es basa en tradició babilònica. És que la part de la Gènesi i tot això, la part del Gènesis, que es diu això, és molt previ. Són els evangelis, que són d'època de Crist, però l'altre s'entén... Del foroastro, de l'època... Sí, sí, és... És anterior. És un compendi de llibres. Clar, és una troballa. Jo no ho he llegit. Fa anys que tinc la Bíblia que me la vaig comprar perquè vaig dir, l'he de llegir. A veure, penso que és un llibre que s'ha de llegir. La nostra cultura actual també prové d'allà. És que tot està lligat. La font que hem anat bevent. El més agradable, no, el més curiós és el Gènesis i el Judici Final. És magnífica, jo. És una obra d'art espectacular. La pel·lícula és tema de crítica, però jo la recomano. Quan estudiava història de l'art i tot això... És importantíssim per aprendre, per parlar d'art També és un cant a la natura, a respectar la natura, perquè ells, al principi del film, un fill arrenca una floreta allà al mig del plat. Diu, fill, no tens cap necessitat d'arrencar la floreta. Això ja és Aranovski, la font de la vida, ja és aquest coi. Una cosa, és una macro-pel·lícula d'aquelles de dues hores, amb molts mitjans, d'aquestes... Potser dues hores si és que arriba. Fa pinta d'efectes especials. Sí, té molts. Té alguns elements. Hi ha el diluvi, però tampoc s'hi recrea massa. Hi ha uns éssers que són uns àngels caiguts. No sé si això és bíblic o és un element introduït. i que ja es demana una mena de gòlems, mena d'àngels exterminadors que l'ajuden amb ell i el protegeixen contra les hordes d'humans que volen atacar-lo. És el més pel·lículero potser del film. Però no és un pel·lículon d'aquells, dius, veia una cosa molt exagerada. No, no, el vaig trobar prou intimista. Va, ja, ja. Home, no és una pel·lícula intimista, però té un segell d'autor i... Vaig trobar prou correcte. Ens quedem per comentar 3 pel·lículetes. Queden 10 minutets. Jo comentaré molt ràpid una pel·lícula que el Jaume allà va veure, que és Alabama Monroe, que és una pel·lícula d'un senyor belga que es diu Félix... Félix van Groeningen, és la primera pel·lícula que ha arribat aquí. Hi havia una altra pel·lícula que es deia Malditos, com es deia i tal, que també no ha arribat, em sembla. Bé, la pel·lícula en si mateixa és una pel·lícula realment peculiar, no? Vull dir, com ajuntar dos temàtiques totalment inverts, vull dir, el country amb la mort d'una filla petita de càncer, I a partir d'aquí aquesta destrucció de la parella, oi que sí, Jaume? Que es va produint fins a un límit molt clar i molt marcat. Però clar, per un costat dius, a veure, això com ho ajuntem? Com ho podem ajuntar? Llavors, clar... Ell, a veure, ell és un amant de la música country, no del country, a sort del bluegrass, que és un country encara molt més pur, més del Nou Orleans i tal, no? Llavors, aquesta línia de la part musical és meravellosa, la pel·lícula és meravellosa, eh? Ara, és d'una cruesa, oi que sigui, Jaume, quan ha de ser? És una pel·lícula aixuta, abans ho comentàvem, eh? Vull dir... Recordeu aquella pel·lícula de l'habitació del fill? Sí, ostres, sí. Aquesta és més contundent. L'única cosa, Jaume, és que també la temàtica inicial, el procés de la malaltia de la nena... tampoc s'allarga amb accés. És una cosa que arriba a un punt de la pel·lícula i després hi ha unes seqüeles, unes conseqüències de parella brutals i lògiques a la filla cap. Quantes vegades s'ha dit que quan mor un nen petit les parelles sempre es trenquen perquè sempre algú li fa la culpa a l'altre. La forma de portar el dol d'aquesta perra. Exacte. I es reproixen constantment, perquè no són tant un com l'altre massa... És a dir, són gent que prenien drogues, que vavien... És culpa teva que la nena estigués malalta perquè tu havies pres drogues. És molt fort, estirar a sobre, perquè ella havia fumat quan estava embarassada. Ostres, però la pel·lícula és... Una meravella. Jo penso que després d'haver escoltat el que ha dit el David sobre la pel·lícula d'això, jo penso que ell ha deixat molt clar, pot ser una relació entre pare i fill. encara que hagis d'utilitzar la mítica i tal. Però aquí no, aquí comencem a estar sols. Vull dir, a l'actualitat comencem a estar sols. Llavors vol dir que el dol és enorme. Enorme, però no. Amb l'habitació del fill, tot i que és molt gran i és molt... de fenestrador per qualsevol, el cert és que té un final que dius bé, vull dir, hi ha com una mena d'alternativa. Aquí no hi ha sortida. Però aquí no, per què? Jo crec que el per què és molt elemental, vull dir, és perquè amb ella l'abasteix d'una manera i amb ell l'abasteix d'una altra, que és una d'aquelles constants que en aquests moments es produeix més. Ell és creient i ell no. I això vol dir que ell se sent culpable i ell no s'hi pot sentir de culpable. Esclar, si ell se sent culpable o vol fer culpable amb ell perquè ha fet el que ha fet, ell no ho sap de què fa això. No és la seva culpa. Això és molt important en aquesta pel·lícula. Clar, l'habitació del fill ni pensar-hi, això ni tu planteja. Però encara així, jo insisteixo, la banda sonora és magnífica. Si la podeu escoltar la banda sonora és... Uau, jo no hi entenc, però aquí sí, aquí camí a punt. Però arriba, arriba, és que és això, la música ens arriba. Molt bé, doncs Rosa, Mel. Bueno, té la dura també, no tan dura com això. A veure, això és l'eutanàsia, és la idea i el debat de l'eutanàsia, és clar, l'eutanàsia assistida. Miel està dirigida per la Valeria Golino, és una directora italiana. I actiu. Sí, efectivament, molt bé. I llavors és una reflexió i un debat sobre el tema de l'eutanàsia activa. Ella és una noia que diu Irene, la protagonista, que es dedica a això, la seva feina s'ajuda a morir. Ella fa per aconseguir les substàncies que necessita, fa viatges a Brasil, crec que era, no, espera... a Mèxic, ara no me'n recordo quin país, a Venezuela, bueno, en un país de Sudamèrica que ja, bueno, no hi ha tant de control, i fa creure que... No, ara no me'n recordo un país, bueno, ja ho veureu, tampoc no. I clar, a veure, tot és... Es veu que és una miqueta tota la trama, no? És com una empresia, és com una empreseta, no? Que estan en contacte, sobretot amb metges, hospitals i tal, no? I llavors, quan una persona té una situació d'una discapacitat, d'un empitjorament, d'una situació ja que és terminal, pràcticament, no? Doncs, bueno, aquella persona encara... Però és la persona que decideix, eh? És la persona que ho demana. I llavors vas veient diferents casos, vas veient dos, tres, quatre casos. I això de Miel, què és l'Abel? Miel és el nom en clau. Ella, clar, com que treballa... El producte que li donaven perquè... No, no, el producte és una altra cosa. Ella els explica el que fa. Ella no és qui els administra directament. Ella ho deixa allà i llavors explica al familiar que ajudarà, o fins i tot si la persona encara pot d'alguna manera veure, s'ho pot veure... L'explica com ho ha de fer, no? I la preparació anterior... Li posen el got amb la canyeta i s'incorpora i xucla. És això, és això. I a més ja deixen escrit també una mica la carta o l'escrit, no? Dient que això ha estat un acte voluntari, que no sé què. Figura que és a França, i a més en versió original de Sant Francesc, I, clar, encara que les lleis són molt més tolerants que aquí i molt més progressistes, però, clar, li s'ha de ser una qüestió ètica també, ja s'ha anat molt de compte, no? Fins que arriba un moment que ella coneix un senyor i que ell s'ha de dir, a veure, però això vostè sol ho farà? Home, no és la forma normal que tenim nosaltres a treballar, no? Sempre ha d'haver-hi o sempre hi ha un familiar que és qui s'assegura que s'està fent correctament i tal, no? I, bueno, llavors veu que realment aquest senyor està sol i, clar, veu que la idea és suïcidar-se. O sigui, aquest senyor està bé. És l'angoixa aquella, l'angoixa vital de, bueno, doncs, no sé, depressions, històries aquestes, que, a més, un senyor que havia estat molt bé tota la vida, amb una professió, doncs, liberal, havia estat enginyer, bueno, el tio bé, havia triomfat a la vida i tal, però mira, arriba un moment que ja és aquella angoixa que ja no... Que ja no pots. I el tio superracional i superraonat, eh? I, clar, aquí ja amb ella sí que li crea ja, uf, un dubte enorme, li crea molt de... Ah, inquietud, i no, no, de fet marxa, però torna a veure'l, perquè ella no, com dient, a veure, jo ajudo a persones que ja estan terminals, i és que no realment, diu, però una persona que es vulgui suïcidar, ella no ho entén això, ui, li provoca un daltabaix impressionant, no? L'actriu es diu Jasmine Trinca, però de debò que està molt bé, molt bé, ja dic, molt realista, a veure, objectiva, molt freda des d'aquest punt de vista, Perquè, bueno, és un debat que s'ha de fer i és un pas que s'ha de donar també, no? Ostres, és que ja veieu, no?, les situacions que es plantegen, no? I, clar, el que fa veure, precisament, potser per donar més valor a això, és dir, mira, això sí, però, clar, amb el cas dels suïcidis, ostres, bueno, no sé, de debò val molt la pena. Doncs el veurem. Jaume, ens queden dos minuts i mig, ens pots comentar el tren de nit a Lisboa, encara que sigui unes pinzellades, i de setmana que bé, rematem-ho? Bé, per mi una meravella. Aquesta és una pel·lícula que està ambientada gairebé en l'actualitat, però que, de fet, el protagonisme està en els anys de Lisboa, a Portugal, la revolució dels clavells. Llavors, és clar, vull dir, és allò d'agafar a tot un seguit de persones que van estar en la resistència... i que van viure un seguit de vicissituds, i que, en definitiva, t'interesses per aquestes persones, per allò que van viure, però que, paral·lelament, el més interessant és que van provocar la revolució i, en definitiva, el canvi de la dictadura a la democràcia. Jo crec que això és el que més bo té, aquesta pel·lícula, amb quin respecte i amb quina... qualitat humana, doncs, viuen aquesta experiència, aquestes persones que, evidentment, doncs, es van veure confrontats amb policies i persones de mal fer, no? Vull dir, ja sabeu què vull dir. Molt interessant, eh? El senyor... El Jeremy Ayrods és un professor que s'escapa de l'escola perquè hi ha una noia que ell la salva al començar mateix d'excoïcidar-se, perquè després sabrem el per què, va lligat amb la història, i llavors ell, com que la seva vida, allò que deia, ara potser és molt avorrit, no? no sé, ho dèiem avui, i llavors, doncs, esclar, diu, oi, colluna noia, que es vol suïcidar i l'he salvada. Això li dona ales, no? Li dona un plus a la vida, que no vegis. I la segueix fins a Portugal, vull dir, que se'n va amb un tren de nit, i allà, doncs, representa que passa una època. Jo penso que també planteja una mica aquesta Europa moderna, actual, no? Vull dir que sí, que una persona pot estar dues o tres setmanes fora de la seva feina habitual i a la recerca... d'una constant que en aquell moment amb ell li interessa. Això també és un altre detall molt bonic. A mi em va agradar moltíssim, perquè de carn i ossos, eh? A més, la ciutat de Lisboa, no? A més, a més, la ciutat de Lisboa. És més preciosa. Jo hi he estat i moltes coses. Uita, qui vaig ser? Ens ha agafat el temps, com sempre. Tenim 5 segons. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. Adéu. El Just a la Fusta. Parlem de tot el que passa a Sant Just. Hi haurà alguna premsa que ja aconseguiran treure qui eren tots els empresaris que anaven amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca, ningú li pot dir res. Busco sempre aquella notícia una mica positiva. Estan d'èxit de públic que estan omplint gairebé cada dia. Si volem veure algun d'aquests grups més de casa, hi ha moltes oportunitats, molt festivals. Tu t'equivoques en un penal en un Barça a Madrid, pots quedar crucificat a per vida. Tot se solucionarà. Amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta. Vivim Sant Just en directe. Cada matí, de 10 a 1. Smoothie. De dilluns a divendres, de 4 a 5 de la tarda, relaxa't amb estils com el chill out, l'esmood jazz, el funk, el soul o la música electrònica més suau. 100% música relaxant. Cada dia, de dilluns a divendres i de 4 a 5 de la tarda. Smooth Jazz Club i esperem. La Penya del Morro és un programa de ràdio que fan una vintena de col·laboradors cada tarda de 5 a 7 parlant de les coses que passen a Sant Just. La seva història o el que passa a l'exterràdio. També parlem de televisió, esports, bandes sonoras o fins i tot notícies positives. Cada setmana connecteu amb el casal de joves de Sant Just, fem un cara a cara amb nosa de segon d'ESO i parlem del que no hem de fer a l'antigenda del programa. També tenim noves tecnologies, videojocs de llibres i a gent de concessos al cinema. Nits Electrònica ara és Bits. Per seguir l'actualitat del Baix Llobregat, informatiucomarcal.com Notícies, entrevistes, reportatges, agenda, no et perdis tot el que passa al teu voltant. Ara, la informació del Baix Llobregat al teu ordinador o dispositiu mòbil. informatiucomarcal.com Sintonitzes, pràdio d'esperc. La ràdio de Sant Just. Durant el bit por tu. A l'escoltes, pràdio d'esperc. Sintonitzes, pràdio d'esperc. La ràdio de Sant Just. Durant el bit por tu. Pràdio d'esperc. Juan Antonio Duro és el responsable de l'informe anual d'economia local i regional de les Tarres de l'Ebre presentat aquest dijous. Els indicadors donen senyals esperançadores, sobretot cap al final, ho van donar cap a finals de l'any passat, que això al final tingui una concreció molt clara en el mercat de treball ja en aquests moments i molt contundent, doncs això ja és diferent. Segons l'informe, hi ha tres potes que faran créixer l'economia ebrenca. S'espera un important augment del turisme, que es considera insuficientment explotat, es confia en una destacada recuperació del sector industrial i es preveu una millor evolució del consum privat, que ja es va començar a recuperar a finals de l'any passat. Els comerços de Barcelona no podran obrir finalment més festius de juliol i agost. L'equip de govern no podrà tirar endavant la proposta després de la negativa dels socialistes de donar suport a la mesura. Jaume Collboni, líder del PSC a la ciutat. Això és perdre una votació i vaig a buscar soltos perseguisos o busca vots. Així no es construeix model, així no es pot esperar que el grup socialista doni suport a una proposta en absolut. Si volen parlar de model, nosaltres estem disposats a parlar de model, però de veritat. I ja els he dit que en l'àmbit comercial començant per congelar l'ampliació de metres de grans superfícies. L'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, qualifica la posició dels socialistes d'equivocació. Jo crec que tenim un any complicat, perquè serà un any en què tothom voldrà marcar posicions i fer d'oposició dura i demostrar que estan en contra. Però jo sempre dic, escolta, el que s'ha de vigilar i s'ha d'anar molt en compte és no intentar aturar la ciutat, que és una equivocació. Trias va anunciar fa dos mesos un acord amb comerciants per modificar el calendari d'obertura que incloia obrir els comerços els matins dels diumenges de juliol i agost. Barcelona, sisena millor marca de ciutat del món. Segons el diari britànic The Guardian, el rànquing el lidera la ciutat nord-americana de Los Angeles, seguida de Nova York, Londres, París i Saúl. Les 10 i 5 minuts de Tot plegat en parlarem a la tertúlia amb Albert Sabater, director de Ràdio Tordera, Víctor Alexandra, escriptor, i Andreu González, escriptor. Més notícies del dia. El jutge conclou que una pilota de goma va fer perdre l'ull a Ester Quintana, però diu que va ser per imprudència. El fiscal i el magistrat no es creuen la versió dels Mossos, però desestimen la petició de l'acusació particular d'endurir les penes. Interior remarca que les conclusions del jutge són indicis i no es poden considerar fets provats. Quintana recorrerà perquè considera que hi va haver intencionalitat. Laia Serra, advocada d'Ester Quintana. Nosaltres sosteníem la intencionalitat d'aquest tret de bala de goma. Per què? Perquè els funcionaris policials tenen una formació molt rigorosa sobre l'ús d'armes, i no només això, sinó que la bala de goma no es pot disparar per error. Per què? Perquè la bala de goma s'ha d'introduir manualment a dins de l'abocatge d'alarma, amb la qual cosa només podia disparar amb bala de goma si se li col·locava voluntàriament. PSC Iniciativa demanen la dimissió del director dels Mossos, Manel Prat. Presó per 7 dels 16 integrants de la banda de saltants d'habitatges detinguts al Baix Empordà. Els altres 9 detinguts han quedat en llibertat amb càrrecs. El jutjat els imputa 6 assalts, dos dels quals en grau de temptativa. Entre els robatoris hi ha el de Matadapera, el Vallès Occidental, on els lladres van ruixar les víctimes amb gasolina.