Òscars 2015, American Sniper, Ida, Timbuktu i Relatos salvajes: debat de cinema + Foxcatcher, Babadook i el llibre “Catherine Certitude”

Escolta, millor o pitjor, és una pel·lícula catalana. Era fallida, però tenia idees, també. A mi m'agrada. No em sembla una gran pel·lícula. No és una gran pel·lícula, però té coses d'aquestes. Carlos Giacobeli, moltíssimes gràcies per estar aquí. Jordi... Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Jordi! Ara escoltes l'àvio d'Esper. Si tu no ets l'àvio d'Esper, l'anàvio de Sant Just. 98.1. Doncs benvinguts un dijous més aquí al Bepilònia, a Radio Desvern, i bé amb la companyia, com sempre, dels nostres companys, de la Rosa. Hola, bona tarda, molt bé. Què tal, Xescu? Molt bé, aquí, intentant passar aquesta manera d'encostipat, no sabem ben bé el que és... Sí, sí, persistent, que s'agafa... Exacte, exacte, que s'agafa el coll i no surt. I el Jaume, què tal? Hola, bé, jo una mica agafat també, però no, això no s'agafa gaire. No s'agafa gaire, no? Perquè deien que eren dues setmanes, la passada i l'altra. Ara ja està. Aquesta ja està lliure. Fantàstic. Fora de perill. Ara la vacuna ja té efic. Per això ens la posem, no? Jo com no me l'hi he posat a mi no m'ha fet efecte. Per això estàs agafat, eh? Sí, m'imagino, m'imagino. Bé, molt bé. Cap problema. Avui teniu un programa eminentment cinematogràfic, bàsicament perquè com ha estat fa 5 o 6 dies enrere els Òscars, i que han estat aquest any per un costat aclamats i per l'altre bastant criticat també, doncs farem un comentari bastant ampli, parlarem de novetats, de pel·lícules que hem vist, sobretot hem vist prou altres pel·lícules de la secció de les pel·lícules de no parlar anglès. Exacte, sí. Com Timbuktu o Relatos salvajes, que també doncs farem un comentari, però també parlarem del Franco Tirador i una altra que es diu Foxcatcher, que em sembla que, bueno, ja comentarem aquesta pel·lícula que d'allò que he pogut veure i que m'ha semblat una cosa com a mínim peculiar. Però abans, la Rosa ens farà una mica d'introducció amb el món del que seria la literatura, amb un llibre que es diu... I al final parlaré de tot, parlaré grec i tot. Jo sé dir un taco amb un grec. És estrany que no sigui una paraula amable, oi tu? Sí, és que és el que t'ensenyen. Però polis no vale, que això no... No, no, no, no. És una que es diu vale eis korakas. És la de si com vés a París. Vés allò... Vés a Ca. Això, vés a Ca. És vale eis korakas. Home, està bé tenir vocabulari si vas a Grècia. Sí, coment per defendre't. I també s'hi diu una altra cosa que em van ensenyar. És una cosa que es diu... I això vol dir que tinc el penis a la mà dreta. Sí, perquè això... És una frase molt interessant i molt necessària. Oi que sí? Aquest és vital. L'altre no. L'altre ja. Doncs això era un text grec. No ho he pensat, no m'ho imagino el context. No, no, no. Doncs mira, és el context que menys et pots imaginar. Era un text. Tu veus això que diu? No, jo ho estic sentint. No ho veig, jo ho estic sentint. Però, en sèrio, això va ser a Tercer de Bub, a l'Institut, a Sant Just. Sí, sí, sí, que s'imagina un text, no? Ah, però que estudiaveu grec, modern o grec? Bé, antic-clàssic. Tu saps això de l'art brut? Sí. No, no, no. Això és que tenia profes molt progrès. Exacte, la professora Begoñas d'ella, no crec que sigui encara, però ens ho va fer i va sortir aquesta paraula. Així van sortir els alumnes. Exacte, li va tocar a una noia molt així, molt tímida, no? I clar, la traducció era correcta, no? I clar, va dir això, i clar, i se'ns va quedar, els nois se'ns va quedar aquesta frase. Jo penso que els grecs s'enfadarien molt. I si no és amb la mà dreta i si és amb la mà esquerra? L'esquerra no sé com és amb grec. Diccionari, ràpidament. Has d'aprendre una mica més i saber-ho. L'has d'ampliar amb un any i si no, es limita molt. Bueno, se dismes cosas pero callo, eh. Ja, ja, ja. Que pots comptar que deu ser, si aquest és la següent? No, no, no, no, no. Tu imagina't, de la primera a la següent, quina varietat. No, no, això era més seriós. I això que anàvem a parlar de cinema. Imagina't, imagina't. És el que diem. Hem de parlar de la pel·lícula Mauritania i ens hem anat a Grècia. Mauritania? Sí, sí. El Timbuktu, que ara ha vist la Rosa, que parlarem després. Però també parlarem de Babaduk, parlarem d'un parell de pel·lícules una miqueta més anteriors, El cònsol de Sodoma i L'últim cop. Però el que farem ara és recordar-vos que avui escoltarem així de fons a Bruce Springsteen, perquè avui fa 20 anys que es treia el seu primer disc d'èxits, que això era una cosa que fa 20 anys era habitual, però no era tan habitual que un gran tregués un disc d'èxits. I també farem una cançoneta d'un grup que es deia Whom, que avui fa 30 anys que s'han separat, 30 anys fa, que George Michael i Andrew Ridgley, que va seguir la seva carrera musical i el Ridgley va desaparèixer, com a tal, i sotem una cançó que és molt divertida, que ens recordarà els temps més joves, no? A més de les generacions que tenim, 40 i algú, ja ho sabem. Ja ho deixem així. No ens ho donem més voltes. Bé, Rosa, parla'ns de Catherines Certitude. Jo ja m'he lançat tot, jo. És bon, és en francès. No sé si seria la traducció en català o en castellà, no ho sé, ho desconec, perquè el vaig agafar ja així, ja en francès, ja a la llibreria francesa, a Jaime's. Va ser perquè, us en recordo que vaig explicar que hi havia una exposició sobre Saint-Pé, que és aquest il·lustrador francès que havia estat autodidacte, no havia anat a l'escola ni a la universitat, i de seguida va començar a publicar, de seguida es va posar a dibuixar, va tenir molt d'èxit, i va publicar a Perimatge, al Nobel Observateur, alguns diaris també fins i tot a New York, alguns diaris també a Anglès, i va tenir molt d'èxit. És el dibuixant, que és el mateix d'aquest llibre, que és el que val molt la pena, tant la història com els dibuixos, és una passada. És el mateix dibuixant que feia el petit Nicolà, però el dels... el de Goxini, insisteixo. El del CSI no, no? Clar, que no té res a veure, ni per a somo. I que eren unes històries molt maques, d'un nen així molt naïf, molt sensible. Doncs aquest va ser una miqueta per a aquesta línia. L'autor de la història és el Patrick Modiano, que és el recent Premi Nobel de Literatura, que és francès, ha fet moltes novel·les, estic llegint ja novel·les, també hi ha peradurs, que ja us diré. Aquest llibre, de fet, és peradurs i per nens, aquí qualsevol ho pot llegir, no? És maquíssim perquè ho va compaginant amb aquestes il·lustracions tan maques. És la història, eh que sí? Abans d'avis és preciós, és molt curiós. És preciós, amb 100 colors, així unes miniatures, les habitacions, la nena que està vivint amb el seu pare, tots dos porten ulleres, tenen moltes coses en comú. La mare és ballarina i té una acadèmia de ball a Nova York. En canvi, el pare i la filla estan vivint a París encara, però és clar, el pare sí que és francès, la mare és nord-americana. I la nena, la seva il·lusió també és arribar a ser ballarina. I de moment ja va amb una acadèmia de ball també. Llavors el que fa és treure les ulleres i així és com si vius un altre món. És un altre món diferent, com que no veus contors, és una mica mioc. Pobre, llavors no veus contors, però si estàs com un altre món, és molt feliç allà. El món és art, si no ho veus... És més màgic. És més màgic, sí. Tots els que pinten t'ho diuen, eh? Que per cert, aprofito per l'exposició de dissabte, no? Sí, digues, digues. Després en parlem, en tot cas. Sí, ho diguem també, eh? No, acluca els ulls, perquè si no veus les línies massa poc fines, no? I llavors acluques els ulls. O acluques o fas un cercle amb un dit amb la mà i mires per un ull. Com si em posa allò per un binocle. Per això, jo penso que lliga perfectament, no? Bé, doncs el que havia de dir és que el dissabte siguis bé, bé, venim a Cornellà, al carrer Marquès de Cornellà. que veureu una exposició sobre... Digo, digo tu. La exposició és de pintures d'un pintor que es diu Joan Vidal Llargués. L'exposició té per títol rostres i estats de la consciència. És molt interessant. I es farà al Club Social Espai 3 que està al carrer Marquès de Cornella número 15. Baixos, a Cornella mateix. A les 5 de la tarda. Exacte, és la presentació dissabte dia 28 de febrer. Fins el 20 de maig, no? Sí, la durada serà durada. Hi ha dos dies a la setmana que obrirem perquè ens veuràs a la tarda. I si és en vores concertades, millor, perquè d'aquella manera que si no hi ha d'anar ningú, doncs hi ha moltes altres coses que es poden fer i no estar allà. Per si de cas algú vols trucar amb algun telèfon de contacte, pot ser? Sí, 659 96 10 16, no ho sé, jo el sé tant de memòria aquest que hi ha. Torna a repetir-ho, Jaume. 659 96 1016. I trobareu el Gemma Viral, que és el pare del noi de l'artista, que us acompanyaria perquè tinguéssiu el plaer de veure una exposició. A més, amb una magnífica pintura. Tu la coneixes? Jo la conec. Em va sorprendre molt agradablement i jo crec que és molt interessant, per tant, s'ha de tenir en compte. Amb molts colors també, molta força. Molt potent, molt forta, amb molta força. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. D'acord. Veus, llavors, aquí es dedica el pare, que té un negoci, juntament amb un soci, un negoci d'importació i exportació, que no sap ben bé a veure quin tipus d'objectes, qualsevol cosa, no? Penseu que estan pràcticament a la Segona Guerra, una mica després de la Segona Guerra Mundial, i van arribar objectes que havien estat de la guerra, jo què sé, o partides, per exemple, d'unes... No ho especificen gaire. Estatuetes o de... Sí, no acaba de quedar massa clar. I el soci també és un personatge una miqueta fosc. Aquest sí, és una més estirat, és molt fosquet, és molt fosc, aquell. Després veus quan van, per exemple, a una festa d'aniversari d'una companya de l'Acadèmia de Vall, de la nena, de la Catherine. Per cert, certitud és el cognom. Ja està, res més. Ho podríem traduir com certesa. Ah, clar, si jo pensava que no fos això. És el cognom. i van a la festa d'aniversari d'aquesta companya de l'Acadèmia de Vall i de la nena, i veus que vivim en una mansió supergrand, superluxosa, amb una gent amb uns cotxassos que van allà, amb uns cotxassos aparcats, i el pare encantat de la vida de fer relacions i de tenir contactes per poder fer més negocis, però després resulta que és tot una mica més fals també tot això, molt fantasmoides, sí, molt fantasmoides. Però per això que és divertit, és un llibre molt simpàtic, els personatges són així també una miqueta naïfs, així tot, bueno, l'alegria, el bon viure, la tranquil·litat aquesta, el relax, no? Molt bé, i després hi ha la idea d'estar junts, de mirar de tornar cap a Nova York, amb la mare també, a viure tots junts. Bueno, està molt bé, està molt bé, la veritat és que és un... És un llibre amable. És molt amable, en tot el sentit, tant per la història com pels dibuixos. És que és curtet, és molt bé. Fantàstic. Una recomanació més, el que dèiem abans amb la Rosa, comentant també microfons tancat, que és allò per tenir-lo a la tauleta de nit i que serveix per relaxar-te quan, amb el ritme que portem, hi hagi algú tan petit, tan meravellós, una vegada et dona aquest balsa. A mi m'ha passat alguna nit allò que no estàs dormint molt bé o que t'has despertat ja i no ho sé. amb una mica de neguit, o si igual, no? Te l'agafes, lleixes un capítol i mires els dibuixos i ja està. Et torna una classidesa que dius vinga, dormi una altra vegada. Jo com últimament vaig molt amb uns llibres molt salvatges. No perquè siguin alborrit, sinó perquè és molt relaxat. Tu què portes, llibres? No, no, jo m'estic llegint un llibre que hi ha al comentari, que es diu Ànima, que ja ho voreu, que és una cosa molt original, però dura, dura, dura, allò que dius. Però bé, a mi m'agrada canviar, ja sabeu que passa d'una cosa a l'altra i ja està. El que farem ara és parlar dels Òscars. Encara que no hem tingut el ple, el que és horaris i tampoc ho repeteixen després, abans ho feien a Canal Plus quan era obert. Jo què sé, o a les 6 o les 7. Comença a les 3 el divendres a la nit. És un dissabte a la nit i per internet o si pagues que en el plus. Això cadascú s'ho monta com pot. És el que diem. Va ser una cerimònia que va estar enfallida per al presentador. És un tal Neil Patrick Harris, que és una mena de còmic de nova generació, com el Dani Rovira a Goya. Però el Dani Rovira ho va fer molt bé. És molt encorçatat, portava molt bé el guió però no improvisava. Però era allò que dius, tot molt marcat, molt reetjat. És el comentari així més genèric. Per l'altra banda, es va parlar d'una cerimònia prou agradable en quant al contingut. Moments emocionants d'una cançó que es diu Glory, de la pel·lícula Selma, que és de l'única que no està estrenada em sembla, que és una pel·lícula dedicada al període de Martin Luther King. És una pel·lícula ambientada en aquell moment i en aquella situació. I això que va cantar un cor de gospel, va cantar aquest tema que és meravellós per l'obis i es veu que la gent s'ha posat a plorar i va ser molt emotiu. Això és molt amàrica, ja ho sabem. Qui va guanyar? Doncs va ser molt repartit, aquest any, i sembla que tot estava venut i donat, no haver cap sorpresa. A més, jo crec que a mi no em va sorprendre res de l'altre món. És a dir, comentant així molt per sobre, el que podíem parlar, per exemple, és des de la fotografia, va guanyar Birman. La pel·lícula d'animació és la que es diu Big Hero 6. que jo no l'he vist, però m'agradaria veure què és el que diuen, però les pel·lícules d'animació que estaven creant, com els Vox Trolls, com Entrenar a tu Dragón 2, es veuen que estan molt bé aquestes pel·lícules, i han passat una miqueta per aquí. Aquesta és la del Nino, aquell que sembla Michelin, el Ninot Michelin, així de color blanc, així tot grasso net, i llavors el protagonist el vol posar com si fos un robot. Si fos un cop, li fa tota l'armadura, li col·loca... Així tot així... i després ho ferra, que a la que respira una mica, ja se li desmunta tota l'armadura, li cau tota l'armadura. I el Voltron. Aquest és el tràiler. Està bé, està bé, la pel·lícula. Per això diuen que estaven molt bé, eren així com de stop-motion algunes d'aquestes pel·lícules, no? I que tiraven bé, però bueno, que a veure, jo intentaré, jo les estic intentant a veure si les puc organitzar per veure-les, perquè m'agradaria parlar dos o tres d'aquestes, no? Que em faria gràcia. Bueno, ja amb els papers una miqueta de... ara parlem de la pel·lícula estrangera, perquè hem de parlar d'Aida, no? Que és meravellosa la pel·lícula, no sé si l'he pogut veure, és magnífica, és un tros de pel·lícula petita, petita i meravellosa. Parlem una mica dels papers principals. Actriu secundària, Patricia Arquet, Boyhood. Què us sembla? La gent que l'he vist, jo no estic d'acord. Jo crec que com a paper secundari, la Patricia Arquet ha tingut una carrera molt alta. Com una serra. Exacte. Molt avall, molt abaix. No mai massa dalt, però no ho sé. No sé, és una opinió personal meva. Potser és que no m'agrada gaire, en general, tot, el conjunt, eh? Vull dir, com actua la forma en què ho fa mai. En cap, ni sent més alternativa que ha fet pel·lícules molt alternatives, ni aquesta és una pel·lícula més encorsatada, no? No ho sé. Què opineu? No ho sé, jo penso que potser és perquè... A veure, per la forma de la pel·lícula, pel format, no? Perquè es va gravar, vam dir que durant 12 anys, no? 12 anys, correcte. Clar, i agafar una setmana de la vida d'aquells actors, que són també personatges, però de fet són actors, són persones. És difícil, és difícil en queixar-lo tot. I fer filmar una evolució. Jo penso que per això a mi amb ell em passava. Així com el nen el veig diferent, o sigui, em va agradar més el nen perquè sí que veus l'evolució. Hi ha moments que no saps si realment hi ha un tall i ja han passat un any següent perquè està tot tan ben ensamblat que no noto semblant. Però en canvi amb la mare sí que es veu més els canvis. També potser per la forma de vestir, pel tall del cabell, perquè que se'l porta més curtet, que si no sé què. Però jo no, amb ella sí que no li vaig trobar com un seguiment, no? Una evolució clara. Potser la meva aquesta pel·lícula està molt natural. En general, i llavors sembla que no destaca gaire, és un paper d'aquests que va evolucionant a part d'això amb el temps, en aquest cas m'he millor dit. De fet, un adult tampoc no evoluciona tant. El nen sí, el nen biològicament i físicament ja està evolucionant molt més, no? Però és que a mi, Boyhood en general, a mi em va de ser... Ja, sí, ja vas dir que tu no. Però és una opinió personal, insisteixo. La crítica ja critica que ho ha deixat molt bé i critica que ho ha deixat bastant malament. Jo crec que... És que a més li posen... No, perdona. No, digues, digues. És igual. No, bueno, gràcies. No, que li posen també un paper i li posen que passa moltes coses al llarg de la vida. Canvis de parella, maltractament fins i tot... Que veus una mica tonta. Clar, sí, que dius ostres i en canvi ja... Però en canvi veus que sí que s'esforça, que estudia, que després es treu una carrera... I això la porta als dos nanos endavant, endavant... Després que sí, amb una lupa també té un estil que també és perfectament possible, esclar que sí, no? Però esclar, veus com una hi ha un batiborrillo, no? Veus que hi ha una barreja de coses que dius, ostres, no sé quin personatge pot creir, no sé, pot creir. Una mica com massa... li hem volgut fer en queixa tot allà, però no... No t'ho acabes de creure, no ho acabes de... Però és que em passa amb això, em passa amb el nen, em passa amb Aleksandr Hopki, i a mi m'agrada molt Aleksandr Hopki, ho fa bastant bé. No sé, és en general, és una pel·lícula per mi que no... no sé, que per molt que sigui el que és, crec que no... A canvi, jo la trobo molt interessant, o sigui, puc estar d'acord amb el que tu dius, que hi ha coses que potser no queden prou ben agafades, no? Però penso que és una proposta francament enginyosa. Totalment. S'ho negarem. I precisament això és el que fa. Mira, avui precisament he anat a la manifestació i m'he trobat una xicota i hem estat parlant de cinema i he dit, explica'm l'arbre de la vida. Imagina quin rotllo li he clavat. Bé, d'una manera o altra m'han vingut a dir que no havia enganxat. Dic, no, és més tan fàcil. L'he procurat posar així, una mica mòrbida. I és que és això. Jo vaig veure l'última que vam fer des de la Notxacer i tot allò. que no deixa de ser el mateix, el que passa és que ha fet en quatre pel·lícules allò. Clar, que és que aquest home és la seva versió de les coses, no? I llavors, doncs, a mi em sembla molt interessant, la veritat. Vull dir, és una mica tou, fins i tot a vegades romanticot i una mica blagot, tot plegat, però dius, bueno, és que qui no s'ha comportat així en algun moment de la seva vida? I jo penso que això és el que es pres. i si paral·lelament veiem l'evolució en tot un seguit de ticks que segons el realitzador, i aquí ja entrem en el parc guió, doncs és aquesta mateixa vida que també ho trobem a l'arbre de la vida, perquè és el que en definitiva li he dit. Dic, esclar, l'arbre de la vida és començar des de... Sí, diu, des que érem cendres, no? Dic, bueno, el foc era... Fins arribar a la porta del cel, per dir-ho d'una manera... Hi ha un retrat de la societat i les dificultats de trobar un punt que, francament, generi no només una supervivència, sinó unes vivències vitals des del primer moment que neixem. Jo penso que és una gran dificultat trobar això. I jo crec que Boyhuty va per aquí. Clar, llavors ja m'interessa. En la nota global sí que és positiva. Sí, no no positiva ho és. Seguim amb més, l'actor secundari va ser el J.K. Simons, amb Guai Plaix, que no n'he vist vosaltres, em sembla, no? No. Bueno, s'ho mereix. Jo crec que sí. Sabent qui estaven de secundaris, ell fa un paper magnífic. És aquell professor salvatge, matxacón, que et treu el millor. Després en parlem, de què? Oh, però em sembla que fa un paper magnífic. En parlem del franc tirador, també ens ha de ser recorrent. Exacte. Actriu principal, Julián Moore, amb sempre Alice. Tu l'has vist amb ella? No, aquesta no l'he vist encara, però he vist la Julián Moore i m'agrada molt. Paper magnífic, paper fet per ella. En cap moment cau amb el tremend drama que és el tema de l'Alzheimer. Però ho fa d'una manera que dius, mare, és supercreïble. És que Julián Moore és molt bona. Això és una senyora que sempre allà on la posa... Precisament una persona que no acostuma a estar massa d'acord a nivell cinematogràfic. deia que no li havia convençut i vaig pensar, ui, deus ser una mica el que tu acabes de dir, no? Perquè és clar, vull dir, cadascú, i tot el més és veritablement qualsevol opinió és vàlida, eh? Però el que és cert és que, no ho sé, em va donar la sensació que anava per aquí, que... Això és el que passa, que potser tenir la referència a ella... A mort, per exemple, a mort, i aquesta com ho veus? Compara-la. Ui, és a dir, clar, és que això també. És el que passa, que Haneki sempre busca... Jo em vaig posar més enllà de la ferida. És la veritat absoluta. Prou. Exacte. Aquí no dius prou. No perquè no diguis prou, perquè el punt de vista que s'ha pres és un punt de vista molt elegant per part del director i crec que en aquest cas el que ha fet ha sigut extrapolar una persona que a la seva base, com a tal, és una persona tremendament intel·ligenta que va perdent les paraules i va perdent els sentiments. Ella diu que li cauen les paraules davant dels ulls i no sap trobar-les o sap tornar a posar-les. Per tant, imagino que la pròpia coherència base de la relació fa que sigui molt mesurada fins al moment de la pèrdua absoluta de la memòria. I això fa sense caure, hi ha moments que dius sí, però sense caure potser amb el que diem, pel·lícula que busca això. És un Òscar, crec que molt ben donat, veiem aquesta línia, però és una opinió. Com també el paper de l'Eddie Redmayne de la Teoria del Todo, la vida de l'Steven Hopkins, aquest nano, Jo estava cantant. És que és ell. En aquest cas és un calc absolutament de com és. Un estudi perfecte del personatge i els seus moviments. I ho fa bé. Dius que l'estàs veient. El poses a una distància determinada. I quan venia amb la cadireta de rodes, amb aquella posició que té el Stephen Hopkins, és que dius que és ell. Estic pensant en un calc de Polònia I per últim, millor director, millor pel·lícula, Alejandro González Iñárritu Ara. I Berman, bé, doncs, també era cantat, no? El Michael Keaton, sabeu què va fer Michael Keaton? El van enganxar en el moment que, clar, perquè ell pensava que podia guanyar, que tenia punts, perquè era o aquest o aquest, no hi havia molta de full, no? I llavors es veu que quan el van enganxar a la càmera, clar, això és el que m'han explicat, és que va ser un moment trist, no?, perquè ell pensava que li tocaria a ell i tenia el paper a la mà, el paper del discurs, l'havia tret I llavors, quan va aplaudir, va fer així amb el paper, se'l va posar sota de la xella, va aplaudir i després va fer així. I se'l va posar al que seria a la butxaca interior del smoking, no? Clar, va quedar com molt condient. I això és bo que una càmera va captar-ho i això ha corregut per la xarxa. Aquestes càmeres també. Sí, clar, és que... És com la Villalobos jugant al Candicrash, la Villalobos jugant al debat de la nació, bé, és el que hi ha. Comentat això, a partir d'aquí podem parlar del que vulgueu. Hem vist per un costat el franc tirador, que és una altra de les nominades que no s'han portat res. Em sembla que una d'efectes de so. Jaume, què? T'ha semblat el franc tirador? Jo també l'he vist, però parla tu. La veritat és que em vaig passar molt bé per dues qüestions bàsiques. amb abatal implacablement atrets per imposar un parasitic patriotisme cap al qual... Però això per què ho diuen? Això és fals. Jo he llegit 50 vegades això aquests dies, però són tontos els crítics, és que no... No, si no hi ha cap patriotisme al contrari. És crític, no?, llavors... Home, fins al final. El Clint Eastwood pot ser mil coses, però això no. No, és que no és. Ho tinc claríssim. S'ha de republicar, però no és patriòtic de mena. És republicar, estarà a favor de les armes, però el seu cinema és molt bo. Els seus temes són punyents i per això provoquen, doncs, això, enfadaments d'una alçada del campanar. A veure, sí que hi pot haver algun punt que pots estar en desacord. Per exemple, un dels punts, el diré ara, és el somriure del franc tirador de la part dels ireclians i aquell petit somriure en el moment de batre amb un soldat. allò és... no, no calria allò. Perquè és clar, és el que dona argument a determinades persones que ja hi van directes, diu, això és el que... És una mica el concepte del dolent és l'ara pel bo és a l'americà. Aquesta idea tan banal, no? Això és el que... El xoc entre el paral·lelisme que existeix, perquè la pel·lícula és un muntatge en paral·lel entre el que passa a la guerra i en definitiva les converses que té ella amb la seva pròpia dona, és una cosa que potser hi ha moments que arrasca una mica però que té moments gloriosos, extraordinaris, per exemple, quan estan comunicant-se i tenen la sorpresa que els atacen, que els han enganxat. Es veu molt bé el que és la guerra aquesta. I el patiment, en aquest cas, de la família, de la dona. Molt important. I llavors tenim tota la parra fernàlia que és el que argumenta tot això que exactament igual, i això sí que em va venir present, amb la pel·lícula Jardins de Pedra del senyor Francis Forcòpola, que va passar molt desapareguda era el calc, o sigui, el clinisme que fa molta cosa d'allà. En definitiva, és una cosa que tu dius, ostres, tu què és això? Però, saps, et quedes com una mica... dir així, però no compta, eh, perquè això... A més a més ho fa el Francis Ford Coppola, que ha fet Apocalipsis 9, catalí, qual, diu, eh, hi ha alguna cosa aquí que se m'escapa, no? Jo crec que és aquí on està la virtut del senyor... del senyor Clarice Wood, que sap fer molt bon cinema, que es posa en temes que són com molt difícil de tractar, i automàticament sempre està en aquesta línia. Amb un Bradley Cooper que està molt bé, està molt creïble. Mira que tens la imatge de Resa Cone a Las Vegas, és el concepte que tens. I és un paper dramàtic molt ben fet, molt contingut i molt canviat físicament. Porta buida de barba, el cos també, ha fet molt de gimnàs per estar en forma. És el Bradley Cooper, de vegades tens dubtes, no? Però els rictus que posa, aquesta posició que posa de la barbeta així cap on fora, dius, mare meva, és que no ho sembla, no? Molt bé, molt bé. Jo val a dir que el clirisme, el que sí que m'agrada, precisament m'agrada perquè jo penso que el que fa és ressaltar tot allò que tantes i tantes pel·lícules, encara que no siguin de guerra, ens venen com a virtuts i que no ho són. Jo crec que hi ha una crítica potentíssima i amb el tema de les seqüeles de la guerra. Un, això és importantíssim, no? El tros de l'entrenament que podríem anar a parar amb la pel·lícula d'això... No, l'altra, la conida de l'hamburguesa... La de la xaqueta metàl·lica. Exacte, que podríem anar allà però, en canvi, o ventila amb poca cosa i... Clar, i no cau amb una cosa i a vista. Però sí que connecta amb coses fetes, ja... És com que ell ja s'ha cregut que ell ho fa bé, i en definitiva és crític amb la situació i amb la societat. No direm res perquè si no trencarem la pel·lícula... No, no, justament avui... Deu-n'hi-do al tràiler, eh? Que es veu d'allà apuntant... Els nens, la població, que es veu el nen... Però bueno, això ja ho veureu. Això, els que aneu a veure, ja ho veureu, perquè té el seu. Hi ha un dels personatges que avui justament l'han condemnat. Amb això t'ho dic tot. A S.U. justament va a cadena perpètua. Ja t'ho dic. Ja està. T'ho imagines, no? No. Per què no va evitar? Ja t'ho explico després. No podem dir-ho perquè si no, trencarem cap al final. També hem comentat que hi havia un apartat de pel·lícula estrangera que ha guanyatida. Jo vull fer un comentari molt ràpid d'aquesta pel·lícula. És una pel·lícula molt petita. És una pel·lícula molt petita, i llavors és una pel·lícula polaca, i a partir d'aquí és un personatge d'una monja que té molts dubtes, és una novícia. I llavors es mou amb la seva germana, que és absolutament, no alternativa, però diferent. Amb un blanc i negre meravellós, recorda... Ai, com es diu el director de Dies Irae? Bé, ja sortirà. El teus, el Dreyer. El Dreyer, això mateix. Una mica entre Berman, Berman en quanta estètica, quan fa pel·lícules en blanc i negre, però sobretot el concepte, aquella tranquil·litat, aquella pau, aquells silencis del Dreyer. Per tant, això és un referent que insisteixo, molt petita, dura... perdó, una hora i vint minuts només, us el recomano. És absolutament deliciosa i és normal. És un blanc i negre preciós. És complicat dir això. Títol ida. Ida. És aquesta noia que té aquests dubtes, que es mou amb aquesta línia amb la seva germana, pateixen també, no m'hi he equivocat a les hores, fa dos o tres mesos, alguna cosa vinculat amb la Segona Guerra Mundial o la postguerra i alguna cosa per allà, amb aquella Polònia, en aquell moment, que no té res a veure. I llavors també, dins del que serien les pel·lícules que estaven nominades a la meva priva extranjera, teníem Relato Salvajes, per un costat, que volíem comentar, i Timbuktu, que ens agraeix de rosa. Parles de Timbuktu i parlem de Relato Salvajes, que així trobem una miqueta. Perdó. Escolta'm, vols que parli d'una altra pel·lícula, jo mentrestant? Bueno, ho intento. Fem una cosa. No et preocupis. Farem una cosa. Abans de parlar d'això, de la part que són les pel·lícules, jo vull comentar una pel·lícula dedicada als Òscars, que és una que ha passat més desapercebuda, encara que la crítica americana l'ha deixat molt bona, que és Fox Catcher. No sé si et sona a tu, Jaume, aquesta pel·lícula. que juntament amb Nightcrawlers han estat les dues pel·lícules, no diré més independents, però més rares, del circuit dels Òscars. Sí, això diga amb aquella pel·lícula que vam fer, d'aquells lluitadors, com es deia allò? Exacte. No me'n recordo, eh que sí, però saps quina volia? Anem per aquí. Sí, ja sé què vols dir, però no me'n recordo ara. Tampoc no me'n recordo ara com em portava. Ja ens aniràs sortint. Doncs Foxcatcher és una pel·lícula d'un senyor que es diu Benet Miller, que no ha fet gaire cosa, amb el Steve Carell, que és el que va fer aquell de Virgen a los 40, L'han posat una nàpia. Amb un hero que es diu Channing Tatum, que és un d'aquests lluitadors, hi ha el Mark Ruffalo. Va fer una comèdia musical. Aquí és una mena de troglodita. Són esportistes de lluita grecorromana. És a dir, estem parlant... El Club de la Lutxa es deia aquella. Exacte, el Club de la Lutxa. Sí, però això és una línia molt més olímpica, més educada. És una cosa molt més bèstia, perquè el Club de la Lutxa... És que això era el Danny Boyle, no? Era molt brut, era molt bèstia. Molt brut, però... Exacte. Sí, sí, sí, però la línia és aquesta. I aquí estem parlant d'això, la lluita greco-romana, aquesta famosa, molt típica a Amèrica, que és molt habitual a les universitats, no? Això que... exacte. Llavors, el que deies que el mar Rúfaló apareix, que camina, que sembla un ximpanser. És com un... és una cosa, vull dir, perquè clar, com estan tan forts, i a part d'això, és aquesta cosa d'agafar-se i que sembla... T'ho juro, caminen tots, que dius, però bueno, que els hi passa, no? Però es veu que caminen així, vull dir, aquesta gent, no? Bé, la pel·lícula en si mateixa, tremendament curiosa. I és que és un cas real. I està basada en un llibre. Per tant, és autèntic. Per tant, no puc dir molta cosa. I ara t'ho dic a tu... No, no t'ho dic res. No, no, no. La farem parlar. No, simplement. És un senyor, un ric, que és Steve Carell, multimilionari, que té un... que vol crear un club, diguem, de lluita, que es diu Foxcatcher. per un motiu determinat, ell és un excèntric de nassos, té diners per parar un carro, i el que fa és portar-se a les seves instal·lacions, a la seva gran menció, a l'equip olímpic americà. No per cap intenció, simplement perquè li agrada, perquè és una cosa que a ella el supera, perquè ha tingut una mare, Vanessa Redrape, que una mica l'ha marcat, que l'ha comportat amb una mena de personatge estrany. Deshominitzat, vaja. Exacte. no acaba d'entendre's ben bé per què és així aquest home, i llavors aquest vincle que agafa amb un dels germans. No hi ha res estrany, eh? És un vincle purament paternal, paternanisme. Estrany avui, gairebé. No, no, però jo pensava a veure si hi hagués alguna línia així com filogà i una cosa d'aquest escat. Sí, sí. No, no, no. És un problema de relació, de la manca per part d'aquest i del seu germà de l'imatge d'un pare. i veure amb ell una mena de... almenys un d'ells una mena de pare. I et dic, és una pel·lícula que és molt difícil d'explicar. És molt bàsica, el concepte, però els sentiments que es mouen per allà i per què passen les coses, fa ràbia, perquè no acabes d'entendre. No acabes d'entendre per què el germà deixa de tenir una relació amb l'altre germà. Quan l'estima moltíssim el germà, com és que agafa aquella mena de dèria per aquest home tan rari i tan excèntric? Fins on arriba aquell home excèntric amb el germà? Vull dir, llenço coses molt així, però que és molt... Hi ha escenes prou peculiars, no? Fins i tot el propi lluitador, el més jove, per entendre'ns, d'abolímia. És a dir, de la ràbia que tenc continguda, m'entens? Justament al mig del torneig es fot una tripada que s'engreixa 5 quilos. De cop i volta. I que crema amb 90.000 aquests 5 quilos per poder seguir lluitant. Un descontrol, una problemàtica allà al mig que dius. Quiero que me lo expliquen. És molt fumut perquè és molt subtil els sentiments que corren per allà. Sabem de què va això, sí. Jo sé una mica de què va això i tant. I el cas del Foxcatcher, del que és aquest, és un cas que m'agradaria que la veiessis, Jaume, perquè diguis a veure per on anem. Perquè és que no s'agafa per enlloc. O almenys jo no entenc com reacciona i fins on arriba el límit on arriba, que això ja ho veurem. Però molt bé la pel·lícula. Bé és que quan es perd una mica el nord i en lloc de fer allò que és necessari per viure aquesta vida meravellosa fas tot el contrari. És a l'inversa. És una manera de dir-ho, però la veritat és que llavors perds tota noció i és incomprensible això per a aquells que en definitiva la il·lusió la tenen pràcticament constant. Bé Rosa, parlem del Timbuktu, una pel·lícula que també era candidata, una pel·lícula de parlar en anglès. Però què et va passar? Aquesta és Mauritana. Doncs una anècdota també, un petit incident que passa també, que a la gent que anem al cinema, a vegades passen aquestes coses. Anàvem a veure el fàctic d'adur, però resulta que a la sala... No, no, sí que ho feien, sí que ho feien en aquella sala, però era de sessions. A la sessió del mig, la segona sessió, la feien en versió original, llavors canviaven de sala. I per a vosaltres a la taquilla es van equivocar i es van donar per la mateixa sala. Clar, en aquella hora feien una altra pel·lícula que era Timbuktu, que també la volien veure, mira per on, no? Però clar, això es va suposar que al final, els cinc primers minuts de la pel·lícula es van despistar perquè et vas quedar allà. Ui! Això no és el rentil·lador. És un dels primers minuts que estàs despistat i perds una miqueta al principi, però ja de seguida vam veure com que també ens interessava. Allà al desert és una passada. A més, hi ha una fotografia del desert, de l'Oasi, de la Haima. Preciós. Aquells homes que són una miqueta... no sé si són tuàrecs o no, però van també vestits amb aquells turbans blaus. Berberes. Berberes, sí, d'aquest estiu. Aquestes etniers de per allà. Clar, ja et dic, per això no ho he pogut situar gaire, perquè em falten aquests cinc primers minutets. Veus que és gent molt tranquil, la gent que està vivint amb les seves tradicions, la seva manera de ser. Són pobles nòmades o pobles que viuen en el desert. I després hi ha també el poble, pobles que estan tot molt sec, això sí, tot de sorra, les cases que estan construïdes, aquella mena d'adobe o jo què sé, no? Sí, és una adobació. Sí, tranquil·la, però gent de poble, gent que fa les seves coses, i de cop i volta veus com han arribat unes persones, uns jihadistes. Aquests que arriben armats, amb aquelles pistoles, no sé com es diu aquella pistola, sí que també la veuen a la tele. És que és de superactualitat. Un kalesnikov. Un kalesnikov aquest, sí. Que és el que tu veus a la tele quan et posen imatges d'aquestes coses, no? Sí, sí. Doncs han arribat aquests homes. a fer la guerra santa, a imposar, a imposar la creuada, la suma aquella, els principis més extremistes, més talibans, més talibans de l'islam. Però és que la gent és practicant, la gent és islamista i tal, Perquè és el que han viscut tota la vida i la gent es respecta i viuen bé, no? Però aquests van en plan de... A més comencen pel carrer amb aquests megàfons de... Ah, però està prohibit, es recorda que està prohibit tocar música i cantar i reunir-se i ballar... Bé, ballar ni bojos, no? Les dones han de portar guants i els peus també tapats. El burcam és tota la història. El burcam no, allò que veus que es van amb tota la cara destapada. Porten el mocadoret aquest, porten el mocador, però porten la cara. Però segons com aquests soldats que es passegen per allà i veuen una nena jove i no sé què, tapen la cara, que això és indecent. El que es veu és com a la gent del poble, tot això també els ha vingut de cop i també estan patint i són víctimes d'aquests altres, d'aquests quatre o cinc d'aquesta minoria que s'estan imposant per la força. Sota el bé i sota la protecció que és d'islam i és Déu i és que hem de seguir tots els principis i els preceptes del Coran i perquè Mahoma deia això, no, no, no, a veure, Hi ha el senyor del poble, que suposo que era l'Iman del poble, qui és el qui els fa cara, no? I els s'enfronta a ells, no? I els diu, tot molt educat, tot sentat, ja veus com estan parlamentant, diu, a veure, nosaltres som bons musulmans, som bons creients, som bons practicants, aquí mai ha hagut cap problema, la gent és bona gent, i tothom ens porta molt bé entre nosaltres, ens ajudem a dir que, i amb tot el respecte del món, no pensem que la vostra guerra o aquestes tradicions que ens voleu impulsar no són tampoc les més adieses, perquè també hem de tenir en compte que el profeta també parlava de perdó, parlava de comprensió, parlava d'altres virtuts també, però aquest no escolta ningú. Ells continuen amb els seus arguments, que això és el que fa més perillós, aquests arguments que com que està en el corari també es diu, i sí, sí, el profeta diu això i s'ha de complir, perquè hem d'anar per les virtuts, no? Com determinat president d'un país que diu que la Constitució és inviolable. És que estem en la mateixa història. El canvi a la fi és la intolerància, que és el que hem de saber viure. Perquè és que, esclar, quan arriba aquesta intolerància, quan determinades persones que ni els hi van ni els hi ve, qui pot estar allà pensant o dirigint el país, sinó que estan treballant i tal, Precisament quan a Bània els expliquen que allò que fan encara ho han de fer més bé. Però si això va de conya. És el que tu dius, no? Si nosaltres aquí no tenim cap... Si vivim bé, estem tranquils, hi ha bona convivència, quin problema hi ha, no? I que aquesta pròpia praxis, doncs el que cal és no aturar-la. Això és el que no sabem fer per ara. És que és complicat, perquè els altres venen armats, venen amb armes. I són els que manen. En vaig perdre al principi, no sé si és que venien del govern central de la capital o que s'havien destinat allà per controlar la zona i per posar ordre i virtuts. i a davant d'això què fas perquè es passeja pel poble amb les armes i per exemple i a la nit si hi ha algú que està cantant doncs el persegueix i els dos com van espiant per les taulades fins que descobreixen qui està cantant i interrompen a obre la porta i ara vinga ja a detenir-los però amb com es diu amb azotes amb Sí, sí, en cops de foets. En cops de foets. Sí, sí, sí. Però 20... O sigui, 40, eren 40. 20 perquè... Sí, sí, flagellar-los. 20 perquè has estat fent música i 20 més perquè sabies que estava prohibit. Mare de Déu, senyor. i ho fan públicament després. I una parella adulta, que vivien sense estar casats, es lapiden. A veure, les imatges no són fortes, no es recreen amb el morbo d'imatges. És veu el moment just i és veu clar. Però la lapidats fins la mort. Els enterren fins al coll amb la sorra, que és molt fàcil. Els enterren, els fiquen allà fins al coll i només amb el cap a l'aire. Amb quatre cops ja és suficient. I la llei del talió, ull per ull, i si tu ho has matat encara que sigui sense voler, la pena és mort també per tu. del difunt no et perdona, doncs també. I no importa que tu tinguis fiatura o no, no hi ha pietat, no hi ha rebaixada de pena. És l'extremisme aquest. I és la realitat, eh? És la intolerància de posar els principis aquells del curant, però que ja no, no ho sé. a deixar la gent sense capacitat de protecció ni de reacció, ni de res. Estan en mans del destí i en mans de Déu, com dir, bueno, doncs que sigui el destí, si Déu vol així, si ara vol així. I el que has de fer davant d'una situació així és que és molt fort, no? La pregunta més bona, si la comparem amb franc tirador, és com un es transforma, precisament, en aquell que obligarà a tots els altres a fer el que pertoca a partir de l'horror. No, i també perquè es veu que és una minoria, que és una minoria, però són els que estan al poder, són els que estan controlant la situació per la força i per les armes. Que la població ho està patint. Vull dir, una mica la intenció és que... que des d'aquí, des del món occidental, tampoc està bé generalitzar i dir que tots els islamistes... És una minoria social. No oblidem que les minories són les que, si tenen molt de poder, el que fan és el que està passant aquí. Que estan destruint els seus propis països. Aquí ens estan manant 400 persones d'Europa amb el gran tirador. Qui portava el bacallà eren aquests americans que anaven allà a controlar tot aquell Irak, que volia el buix, amb aquelles tropes, controlant la població de milions de persones. L'imperialisme, estem parlant d'aquest concepte des de diferents punts de vista, però no deixa de ser això. Napoli amb les seves tropes volia tenir tota Europa. És el mateix concepte de sempre. Els espanyols van anar a colonitzar Amèrica. Estem en el mateix. Quatre desgraciats per 20 milions d'índios d'aquella zona. Comenceu a pensar que en trobareu per veritat. És el poder. És terrorífic, però és així. És una pel·lícula molt recomanable. Abderraman Sisako és el mateix director de Bamako, que ja el 2006 també va ser una mica controvertida. I el títol original és L'etxe gran de Soso, que vendria a ser el dolor, el dolor dels ocells. Ah, molt bé, mira, té maco el nom, eh? És molt maco el nom en francès, com a tal. I ara fem un canvi radical. Relato salvaje, Rosa, que també aquesta estava nominada a millor pel·lícula estrangera. Jo em feia gràcia que guanyés. Salvatges, salvatges. Però molt bèstia. Tu n'has vist, Jaume, aquesta? No l'he vist. Me l'han explicat tothom. És com si l'hagués vist. Està molt bé, aquesta pel·lícula. El concepte és genial. Vols anar amb una situació com aquesta i veuràs. La situació límit. Porta diferents extrems. Darrere hi ha el Modobar, Pedro i Agustí amb el Deseo. La mala llet es nota. I bueno, aquestes són diferents històries, posant a línits en aquest cas més salvatge. I més no surrealista, perquè són perfectament possibles. Jo les baràclia amb aquell matant-se literalment al mig de la carretera. Aquella de la carretera és genial. Aquella carretera desèrtica, solitària, amb aquell riu, amb aquell precipici... És a dir, és la típica pica baralla entre dos conductors que arriba als límits... Deixa el sol, diu, deixa el sol i a veure què passa. I es mataran. Amb unes d'aquelles carreteres de la Pampa argentina, que dius, mare, que jo tampoc passaria quatre... Un cada mitja hora, no? Sí, sí, allà oblidava. Clar, és que ningú t'enganxarà. I ho rivalitzen. Ho rivalitzen, bueno, fins al final... És que al final és boníssim. No ho direm, no ho direm. Ja és l'últim el comentari que fa el policia o el bomber. O un comentari que dius, què? A sobre? Ja es veurà. I la primera, són 4 o 5 històries. La de l'avió. Hi ha una sèrie de personatges que coincideixen en un vol, però tots tenen una cosa en comú. Descobreixen ja quan estan ja volant i ja han despegat l'avió. Rius, però és agra dolça. És aquelles pel·lícules que dius que té una mala bava. A ell li diuen el Bonbita, però és que li toquen els nassos. Aquesta sí que és una crítica a la ciutat de la burocràcia d'Argentina. I de la corrupció, entre cometes, que hi ha internament. La corrupció de la burocràcia excessiva, de la manera que té el govern de recaptar impostos. És molt fort, és molt fort. Sí, sí, la desesperació d'un ciutadà de peu, un ciutadà senzill i tranquil. Perquè estem parlant d'un país amb gent molt preparada i molt culta. No estem parlant que diguis, mira, és un país que, m'entesa que vull dir, jo que a vegades dius, la gent no té un nivell determinat, cultural, i se'ls pot explotar amb aquestes corrupteles i tal. No és gent que és intel·ligent i veus que s'imposa. La gent que s'envolta no es calla, tampoc. Perquè busquen els seus drets perquè saben que tenen espais legals per poder Però clar, quan es pot fer res més s'arriba al límit final, i el límit és X, no? El bombita, ja està. Ho deixes córrer perquè veus que no tens res a pelar. Clar, clar, clar. I el casament, la història del casament. Oi, oi lo del casament. A veure, en una situació així, tu com n'accionaries? Ui, ui, ui. L'acusament jo estava absolutament aterrat, pensava, mare de Déu, molt bé, molt bé, està molt ben pensada. Aquesta no es diu Damien Cifron, es diu Damien Cifron, jo no sé d'on ha entret aquest tio, però és molt bo. El tornarem a veure, segur. Se va a seguir, se va a seguir, perquè segur que farà coses amb més mala bava, més mala bava, vull dir, que amb aquesta línia, ojalà no trenqui aquesta línia, perquè està molt bé, és una cosa diferent del cinema. Molt bé. Això és com el crac, però... és com cras, però amb versió paca. Ui, però amb versió... Ja, més que penjar, no? Bé, ens queden vuit minutets. Jo solament des d'aquí vull recomanar, no l'hi vull explicar, una pel·lícula que es diu Babaduc, que ha passat una mica així d'aquella manera. És una pel·lícula diuen de por, però és una mica de la por amb els fantasmes que tenim cadascú, no? Relació mare, relació fill... dirigida per una dona que es diu Jennifer Kent, que ningú coneix, però era una de les ajudants de Lars von Trier, quan va fer Dogville, on anem a parar, i per tant aquesta sacó, aquesta forma, aquesta potència, la planteja amb una mena de fantasma, que és Babaduc, que és un fantasma infantil, però que acaba convertint-se en el fantasma de la mare. I és com la seva mare veu el seu fill, com aquest fill va evolucionant, perquè és la visió de la mare. És la mare la que té un problema mental. I està veient aquest canvi i sembla que sigui el nen. I és magnífic com planteja això. És interessant això. Molt interessant. És com una mena de crisàlida, de crisol, no? Que dius, i llavors dius, però com pot ser? No, no, és com veu la mare el seu fill perquè té una problemàtica donada a la mort del seu marit. Com el Birman veu. Exacte. Doncs mira, és aquí, però en aquest cas, vinculació mare i fill. I és dos. No hi ha gens que es mou al voltant. Hi ha diferents satèl·lits, però són ells dos. I és d'una cosa que dius, no cal fer molta història, però val la pena. Recomanadíssim a Babaduc, si us plau, de veure la pel·lícula, perquè val la pena. Ens queden 7 minutets, el cònsol de Sodoma, l'últim cop... Os lo tiro. Jaume, expliques què és això de l'últim cop. Bueno, igual que aquella de bruixes, dels dos que es fan bruixes, és que té un... Aquell d'amagats a bruixes, no? D'amagats a bruixes. Amb aquestes bruixes la vaig trobar una mica com Frank Tiradó, perquè en definitiva són una organització mafiosa que té en un cap que és el Ralph Fins. Per cert, era amb un paper molt espectacular, no? Era Ralph Fiennes o Colin Firth? No, era Ralph Fiennes. Ah, sí, perdona, calla, calla. Segur, segur. Els altres, el Colin Firth és...? No, Colin Firth no. Colin Farrell. Farrell, això sí. Aquest sí, és un d'ells. Ah, que sortia. Ah, d'acord. Aquest és un. Aquest és un. Llavors, ja... O sigui, una de les coses que pretén la pel·lícula és precisament que hi ha codis d'honor a tot arreu. Una mica com els talibans, també. Ja apareixen, ja apareixen també per aquí. Què passa? Que el cap diu no, tu n'has fet una que això no tocava i tu estaràs castigat i fins i tot eliminat. O sigui, les màfies funcionen que són també el tribunal i també els ejecutors, en definitiva. I està molt bé la pel·lícula plantejant això, i el que això precisament té, que no és humà. I com que no és humà, hi haurà les resistències a que això prosperi d'una manera clara. Fins al punt d'arribar al final, no sé si la recordeu, que el mateix que està tan convençut d'això acaba i diu, ja sé que això és impossible. En quan l'últim cop és paral·lel a això també, però a més a més hi ha una altra cosa, hi ha els dolents i els bons. O sigui, els bons són els executors, els que fan les coses, i els dolents són els que dominen. Això també té la seva cosa. I llavors, esclar, lògicament, els que fan les coses, encara que siguin atracaments i que vinguin a persones, que en definitiva es poden posar pel mig i tal, però són els bons. Són els que fan les coses, en definitiva, enriquil·l-se sense necessitat d'haver de treballar. I ho dic amb aquestes paraules perquè se m'interprengui amb aquest to. Llavors, imagineu com va això. Jo penso que el tema avui ha estat aquest, no? Sí, sí, sí, bàsicament hem tractat molt aquesta temàtica i molt bé, no? Bé, doncs Rosas, que ens queden tres minutets. Encara. Encara si vols fer un comentari o parlar la setmana que ve com tu vulguis. És ràpid, tampoc és una pel·lícula així massa... Espera't un segon, et poso de fons una cançó molt divertida dels Whom, que hem dit que posaríem, i així escoltem de fons, que és aquell tema que segur que has ballat, que es diu Wake Me Up Before You Go Go. Això ho has ballat, eh Rosa? Ho hem ballat moltes vegades. A tot arreu, això. A tot arreu, sí, sí, sí. Bueno, doncs, tres minutets, Rosa. Re, no, bueno, que vaig una mica, no la vaig veure en el seu moment, i era rescatat la pel·lícula del cònsult de Sodoma. I, bueno, la va dirigir el Siegfried Molléon. I el protagonista és el Jordi Moya. No sé si l'heu vist o si us sona. No l'he vist, em sembla. És sobre la vida de Jaime Vietma, que és aquest poeta que vivia d'una classe social ben estant alta. A més, amb negocis a la Filipina. El seu pare tenia el tema de tabacs, de fàbrica de tabacs a la Filipina. Llavors, ell havia de lletjar molt també cap allà. A veure, ell domina perfectament l'anglès. I treballava a l'empresa del pare i passava molt de temps a la seva filipina. I a ell li agradava molt la cultura, molt culta, i li agradava molt la poesia. De fet, home, no és que hagi estat un escriptor massa popular, no ha estat. No, massa no. No és massa conegut. Saps qui la va utilitzar? La Isián Bollair, en aquella pel·lícula que us vaig comentar, que ha passat desapercebuda, que és un documental sobre els estrangers, o sigui, els que van a treballar fora d'aquí. Allà es recita un poema d'aquest senyor, molt interessant. De fet es veu amb tota la gent que hi les freqüentava, que era, per exemple, el Can Las Barral, el Joan Mercè també, ja per ells, Colita, la fotògrafa, també de joves, gràcies al seu, tots així joves. Qui més? Qui més? Bueno, el personatge de Bim va a vostè, també està bé. I la Vicky Penya, la Vicky Penya fa de ser la seva mare. I aquí veient en joc tot el tema de la seva homosexualitat, com es vivia a l'època, clar, amb totes les dificultats que suposava que t'hagués amagat a tot. En canvi, quan ella estava de viatge a Filipines, doncs clar, amb una llibertat impressionant, no? I aquí totes les dificultats... De quin any estem parlant? Als anys cinquanta? Als anys cinquanta, sí, sí, sí, era d'aquesta gent... Sí, bueno a veure, és curiós a nivell de professional d'aquest biòpic, de la vida d'aquest poeta i tal, no? Però bueno, no sé, potser s'han posat a explicar més coses que no els ha quedat del tot rodona. Massa rodoneta, no? La pel·lícula no va passar amb gaire força. No, sense pena ni glòries d'aquestes pel·lícules que no... No sé si té un públic així que m'és d'interessat, però bueno, és que és curiós com a document de l'època, no? I veure també la situació. La situació que és en aquest moment. I com ha de viure amagantada tot en aquell moment de la teva pròpia... Molt bé, doncs ens queden 20 segonets per dir adeu, no? I bueno, he acabat de ballar aquesta cançoneta. Vinga, va, ballem, doncs. Que ja vam marxar. Vinga, adeu. Vosaltres també.