Paradís Pintat, La mujer precipicio i L’elegància de l’eriçó; Tim Burton, El Club i Eye in the Sky: cultura, salut mental i crítica al capitalisme

A Llius de Ser 98.1 Doncs benvinguts un dijous més al Babilònia. Avui estem amb la companyia no de dos ni de tres, sinó de quatre persones. Som cinc. Hem aconseguit un ple d'aquells bastant importants. I comencem per les dones, com sempre. Rosa, què tal? Hola, bona tarda. Com estem, guapíssima? Tot bé? Sí, i vosaltres? A mi ens parlaràs de pallassos, eh? Sí, i pallasses. Ah, perdó, pallasses, sí, senyora. Pallasses, sí, senyora. El Jaume, Vidal... No em diguis guapo, m'hi ha. Bueno, jo et dic altres coses en privat, que no ho diríem en públic, perquè això queda tot molt raro. D'acord, sí, perquè us hauríem... Aquí hi ha una tensió sexual, no ho resulta. Totalment. I el David també, està gelós. No, David, com estàs? Aquí més d'una tensió. Jo, jo, molt bé. Molt bé, no? I el Nacho, perquè és nou, però d'aquí poc... Ja, sí, ja... Jo ja estic cantant a la roda, hi ha vexes dinàmiques, i aquí ràpidament, eh? Qualsevol dia li cauen uns tejos, eh? Sí, sí, ja, sí. Molt bé. Això és de novato, eh? Sí, sí, sí. Però no ha estat el Nacho, eh? Això és de veterano. Molt bé. Doncs, el que deia't, doncs parlarem, com sempre, de cultura, i avui tindrem tres parts, teatre, llibres i cinema. Començarem amb la Rosa, que ens parlarà d'aquest paradís pintat, d'aquesta pallassa, que s'explicarà perfectament ella. De llibres, parlarem de quatre llibres bastant diferents entre ells, eh? Un thriller que es diu Cicatriz, parlarem d'un llibre de Perla Metre, el Rossi and John, que és el tercer, em sembla que era, no?, d'aquella tetralogia inicial. Sí, una cosa intermitja. És una cosa intermitja, és una cosa rara, eh? Parlarem de la mujer precipicio, que això el Nacho no explicarà molt ben explicat, perquè és un tema, eh?, també d'aquests amb certa profunditat. I la Rosa es parlarà de l'elegància de l'erizo, que jo no sé si els erizos tenen elegància, però, bueno, jo mai he vist elegant allò... Precisament per això, clar. A l'hora de protegir-se, elegantíssim. No, això sí, és veritat, sí, sí, sí, sí. I de cinema parlarem gairebé de novetats. Bé, algunes una miqueta d'aquest any, però una mica atreçades, però el Jaume ens parlarà de l'Hogar de Miss Pellegrin per a niños... Peculiares. Peculiares, exacte. Parlem de dues pel·lícules molt punyents, que ja han passat una mica, que és El Club i El Clan. Encara hem buscat noms, afiliacions de zona, Argentina, Xile, però, bueno, ja parlarem d'aquest tema. I All in the Sky, que el David ens explicarà què és això. Molt bé, doncs la Rosa ens comença a parlar d'aquesta pallassa, la Pepa Plana. La Pepa Plana. I ens expliques el que vulguis, xata. Bé, no, és una pallassa, efectivament. Sí. Jo no, ja ha fet molts espectacles amb solitari, i, bueno, i últimament també estava col·laborant o aprenent amb el Cirque du Soleil. Va estar allà a França amb ells i també aquí, no sé si era per Figueres, que tenen com un campus o així també, que fan, sí, sí, s'entrenen i assaixen aquí molts dels espectacles que tenen. Però, bueno, ella va estar una mica aprenent també, no? I, bueno, i col·laborant i ensenyant ella moltes coses. Ella en sap molt, ja fa molts anys que ella està treballant, eh? Però no és altcròbata, no va per aquí, no van per aquí les coses ni molt menys. Ella vindria a ser la pallassa, a veure, sèria, intel·ligent, que fa reflexionar, però a la vegada divertida, d'acord? Et fa riure, et fa riure com un infant. Aquest espectacle es diu Paradís Pintat, i val la pena perquè si fan aquestes gires que fan, no?, des dels teatres municipals, o el jaume que deia que potser fan ara, no?, el Festival de Pallassos de Cornellà. Festival internacional, eh? Internacional, això, això. Cornellà no ens estem de res. No, no, ja veig. Clar, no ho sé, és qüestió de mirar la programació, a veure si la podem tenir aviat, i podem mirar si ve aquest espectacle, de debò que us recomano moltíssim. Sí, intentant comprover tota setmana que ve. Bueno, doncs Paradís Pintat és el paradís, és el bufet de casa d'una casa, d'estiet, per exemple, imagineu-vos, hi ha un quadre, un quadre amb uns angelets, això era molt típic, eh? Sí, sí, sí, sí. Doncs bé, ella és una àngel que està amb aquest quadre, i a més és que així és molt gràfic, perquè està al marc i estan allà els angelets allà, com una repissa allà col·locats al marc, però clar, ella ja s'avorreix, és que és molt avorrit estar tot el dia allà en un quadre, i ella vol ser un àngel de la guarda, realment ser un àngel de la guarda. Ha d'intentar aprendre a volar, perquè clar, tampoc no li surt massa bé, pobreta. I es passa el dia allà que és que no sap què fer, els altres àngels són dos allà que estan dient a tot que sí, a Sant Pere, i a tots que sí, que sí, però que ella no, ella té inquietuds, ella vol fer coses. L'has vist? Ah, doncs mira, així ho podem comentar, no? Fantàstic. Hi ha un moment que és molt divertit, que clar, de tan avorridor que està, fa una miqueta de, és una ironia, de les revistes del Cor, clar, allà en el cel, què passa? Doncs agafa la revista, el Sant Miquel aquest, que mata el drac, no? I estan totes amb el Sant Miquel, que i Miquel, Miquel, estan totes enamorades, perquè ha matat el drac. Sant Miquel o Sant Jordi? Ella parla de Sant Miquel. És que, segons, clar, aquí a la tradició catalana és Sant Jordi, però a la tradició cristiana, vull dir... Sí, sí, Sant Miquel. ...la tradició històrica. Sí. Però a la tradició religiosa és Sant Miquel, Sant Miquel, arcàngel, qui mata el drac, el demoni. Exacte. Ah, sí, senyora. En fet, és el demoni. Correcte. A veure, la història... Sí, sí, sí. La cultura és una repetició. No, no, no, ho has dit perfecte, Rosa. Mata el demoni. Sí, senyora. Sí, senyora. Sí, sí, sí. Clar. Bueno, i no hi ha manera, no hi ha manera, perquè és molt complicat, arribar a ser àngel de la guarda no pot. Llavors, al final, pensa, bueno, no puc ser un àngel de la guarda del cel, doncs seré un àngel de la guarda del mar. Ah. Mira, que també fa molta falta avui dia, eh? Uh-huh. Molta falta. I, bueno, llavors ella se'n va al mar, ella tot idíl·lic, els peixos, no sé què, l'escenografia és molt maca, però, clar, imagineu-vos què passa quan està allà al mar Mediterrani, que comencen a caure de la superfície del mar, cap al fons. doncs persones, cadàvers i gent que s'està al fons. Ah. D'acord? I aquí està la reflexió. Que bé, maca. Que bé que ens ho has plantejat, això. Sí, sí. Doncs aquí està la reflexió, no? Llavors ella vol ser àngel de la guarda del mar, perquè avui dia és necessari. Molt bé. Molt xulo, això, eh? Una miqueta el plantejament és aquest. Aquest espectacle l'ha fet amb el Ferruccio Cainero, que és, bueno, un dramaturg i també és un director també, que és molt conegut, molt coneixedor de la comèdia de l'arte, i tot això. És un espectacle, de debò, que tu passes bé, estèticament és molt maco, és divertit, però a sobre reflexiona. Perfecte. Aquí és perfecte. Sí. Perà dispintat. Molt bé. Fantàstic. Doncs, bueno, en teoria és una única representació o estarà temporalment? Jo ho vaig veure en el Teatre Grec. Ah. Era un espectacle del Teatre Grec. Però és únic. Però per això deia que es tracta de mirar a veure si moltes vegades fan sortides als teatres. Jo me'n recordo la primera vegada que la vaig veure amb ella, amb un espectacle molt divertit també, va ser que amb Massagera Sant Boi, allà la vaig conèixer. I després, clar, sempre que he vist que ella fa alguna cosa, doncs de seguida que vaig veure-la. Vale. Per això que és probable, o en el festival, no? Ja, amb aquest de tapellaços. No, val a dir que no. Que jo vaig veure, va ser una història molt semblant a aquesta. el Teatre Aficionat era i el que no hi havia és el mar. Vull dir, era tot el joc aquest que tu explicaves el primer. Per això he dit, ja ho he vist, això. Era, bueno, a Cornellà també, esclar. Sí, sí, sí. Vale, vale. No, per això, no? Hi ha alguna escena, imagino que pots recordar-te, no? Algum moment, no? Sí, sí, sí. M'ha fet... D'acord, molt bé. Fantàstic. D'acord. Passem a parlar de llibres. Avui en tenim bastants de llibres. Jo faré un esment bastant ràpid d'un petit llibre que es diu Cicatriz d'un tal Juan Gómez Jurado. Aquest escriptor és un escriptor que es va donar a conèixer farà un any amb un llibre que es deia El paciente. No sé si tu, David, l'has pogut dir així. No, no. És una mena de... És un escriptor, lògicament, espanyol, el qual, doncs, en un principi se l'ha considerat com un dels grans escriptors de thrillers, no? Però des d'un punt de vista no canyí, no d'aquí, vull dir que... sinó mirant sempre cap enfora, sempre planteja històries als Estats Units, una línia més amb la línia del thriller americà, no? El concepte aquest més d'allà. A Vallona, vaja. Com? A Vallona. Ah, exacte. Sí, sí, una línia. Sí, sí, senyor, perfecte. Vull dir que se'n va buscar sempre altres espais, no? Ell sí que és veritat que va viure un temps a Nova York, per tant, imagina que coneix molt bé aquella societat o es remou bastant bé amb aquella idea i aquell primer llibre va ser molt xocant perquè el paciente era que el president dels Estats Units, un suposat president dels Estats Units que recordava bastant a l'Obama, curiosament, perquè també era de color, etcètera, etcètera, que em malalteix, i tot el que passa al voltant per evitar de cara a la imatge pública que això no es vegi, que no es vegi un president fluix perquè, si no, el país pot caure, a banda d'això també hi ha una conspiració al darrere. Estava molt bé aquell llibre, estava molt ben portat. El paciente, diu? El paciente es diu, sí. I llavors ha tret un altre que es diu cicatriz, que jo penso, que clar, que vas una mica amb l'expectació de dir, ai, mira que bé, a veure si aquest segueix una mica, no la línia, sinó una mica aquesta història, i jo aquí crec que ha patinat. És el que passa. No sempre els que prometen fan llibres, no? El segon llibre o el tercer, no? No sempre vol dir que sigui això. I en aquesta cicatriz és una cosa molt més senzilla. Estem parlant d'un informàtic, aquí tenim un parell a l'esquerra. No. Bueno, una bona bunda. Exacte, exacte. No, un informàtic que inicialment crea un programa bastant... No mostreu gaire. Entusiasme. Bueno, expliquem a la gent. el Nacho i el David són informàtics. Bé, ens guanyem la vida amb l'informàtica. Els mecànics del segle XXI perquè som els mecànics davant de les màquines que feien a les fàbriques i ara som tot més net i tal, però som els mecànics. Exacte. Bueno, però per això fèiem la broma, eh? Llavors, a partir d'aquí, aquest és un... A banda, parlo d'un informàtic, parlo d'una persona que és gran coneixedora de programació i tal, que entra en una línia que hi ha amb aquests grans genis que apareixen de tant en quant, tipus com el Zuckerberg i aquesta gent i tal, que creen una mena de programa amb el qual, doncs, simplement fent una fotografia de qualsevol cosa, de qualsevol, o sigui, una fotografia d'un bolígraf, no? Doncs et busca per internet totes les possibilitats possibles i per haver-hi d'aquest bolígraf, d'aquesta marca, et reconeix de marca, exactament de prototipos i et dona tot o no possible. Clar, això és la gran porta a nivell de les grans vendes mundials, no? Vull dir, d'aquesta manera aconsegueixes, no?, fotografia amb el mòbil, doncs, poder accedir a més, comprar fàcilment. Bueno, és una cosa com molt complexa o més complexa que això, no?, però que tampoc ara ampliarem massa. Això comporta que, evidentment, hi hagi gent molt interessada, no?, les grans empreses, que no estem parlant de les típiques, ni Apple, ni res, sinó altres històries, s'interessin per això. Això és una vessant que dius, mira que interessant, va per aquí la cosa. I de cop i volta, pum, el que fa el senyor jurado és anar a buscar un thriller. Llavors, ell és una persona bastant solitària, s'enamora per una història d'aquestes tipus mític, allò de buscar parella i tal, amb una rusa, rusa ucrània, bueno, si no, sí, és de la zona d'Ucrania, sí, més o menys, per la banda baixa, en aquest cas, no? i allà es comença tot un thriller al voltant de si aquesta noia es casa per interès, perquè és un senyor que es fa milionari, el que genera, comença a parlar-se de la màfia russa, que arriba i tal, i es relia la cosa d'una manera, aquesta noia es prepara, digues, digues. No, no, això que comença a ficar amb aquestes coses... Clar, a la vegada, no? Que està com preparada per una venjança personal que ha tingut ella de la trata de les russes que es porten a les Estats Units perquè facin la prostitució. Llavors, en un principi dius, mira que anem per aquí, et posa l'altre i llavors al final acaba sent allò un festival gore o bastant gore que dius, bueno, llavors per mi que seria escapada a les mans. És fer una cosa que jo crec que fins i tot està molt pensada per una cosa potser més cinematogràfica i no potser literària, no? És com un guió. Sí, sí, sí. Com un guió en cobert, no? Exacte, senyor. És aquesta la idea. Perquè busca l'espectualitat d'arriba un moment que fins i tot arriba a tractar la guerra d'Afganistan, fins i tot, no? Fa uns... que no dius, bueno, tio, mira que m'estàs explicant aquí, no? Vull dir, bueno, està bé, està bé, el llibre s'aguanta bé però jo pensava que era per un costat i va per un altre, eh? Però bueno, per passar l'estona no està malament tampoc, eh? Molt bé. Jo perquè a mi el tema màfia russa em cansa una mica, no sé, ho he vist molt últimament, no digueu per què. No sé. El David, això sí que el que el David explicarà està molt... Bueno, aquest no és el millor de tots, eh? El Rossi i en John. que et digui, em va agradar molt, està bé, està bé. Em va agradar molt. I em va agradar molt, molt per la dorada. Per la... És una coseta petita. Jo quan feia l'Emili, jo dius, bueno, s'han de dir que collons ve això, no? Sí. I em tocava imaginària, que eren dues hores, ésen dues hores de planton, sí. Em llegia... Sempre hi havia per allà un llibret del Marcial La Fuente Estefanía. Ah, sí. Bueno. Era bo, que era bo. Ei! On has anat? Allò era un... Era... Sóc l'única que n'ha fet l'Emili aquí, eh? Era novel·la Pulp. Ah, tu tampoc? No, i tampoc. Era novel·la Pulp, que es diu, no? Però, ei, en dues hores, que estaves allà de guàrdia o d'imaginària, te'l pulies. Clar. Era el faci que feia així. Evidentment, no podem comparar la qualitat literària del Marcial La Fuente Estefanía amb el senyor Pierre Lamitre. I el que bé que ens has explicat això. Era una història de l'oest, no? Sí, eren novel·letes de l'oest. Ja, home. El meu avi sempre em portava a anar a l'americana. Perquè es fa gran. Em faig gran, ja està. Clar, i explica coses d'aquesta. I estic a històries de l'Emili, ja. I de la guerra, no, perquè, vamos. Que no ve pillo. Llavors, és com una novel·la de les que hem pogut llegir del Pierre Lamitre, tant com Irene, com Àlex, i la darrera Camille, que ja l'explicaré, ja comentarem la setmana que ve. Doncs, però, condensat. I explica com... és com, diguem-ho així, les grans accions del personatge Camille Burheven, que és el comissari de metro quaranta d'aquest autor, doncs, eren novel·les... Potents. Potents. Amb una trama molt ben vestida, molt llarga, amb un pim-pam, allò amb... vestir molt bé els personatges i tal. Aquí no. Aquí és que... hosti, té una capacitat de... Jo crec que aquest home hauria de fer més novel·les així, perquè l'esborda. Perquè et descriu molt bé en poca estona un personatge, els personatges de l'entorn, potser els redueix, no dona tanta pluralitat a la novel·la a nivell de personatges, sinó... en fa menys. Això li dona també més... la trama... És més àgil i va més al gra, no? I, ostres, ens explica una història, bé, policiaca, de la recerca d'un palló que està com un llum... Què vol dir això d'aquest moment? Ai, ai, ai. Que no està bé, no està bé ben centrat, aquest noi, mentalment. I... I que es dedica, bé, a fer una sèrie d'atemptats... Sí. Que... que... Bé, que... Qui està bé, avui dia? Que posen en solfa tota la policia. Clar. I la forma en què l'autor ho resol... Ostres, xapò. Això està molt bé. Potser a nivell... Potser els altres llibres, si m'apures, hi ha qui diu és que són molt lents i tal. Potser els en reu en part. A mi m'agraden, però bueno, jo entenc que hi ha qui no li agrada. Però aquest, ostres, té una trampera i un dinamisme... A mi no em semblen lents. A l'emetre, a mi tot el que hi ha llegit em sembla absolutament... No, no, a mi tampoc. Potser l'últim, eh? És un altre format. Potser l'últim, sí. És una mica més ferragós. Sí. Potser aquí se li em va una mica... Això va semblar que ja parles tu, ja parles... Sí, sí, sí, sí. Però aquest, ostres, ho vaig trobar fantàstic. Ojalà em faci més així, tu. És un pim-pam, que dic jo. És allò, pam, són cent i pico de pàgines, em sembla que són. Sí, sí, sí, però ostres, està molt bé. Dues hores de guàrdia. Per cert, ja està en marxa Tres dies i una vida, el nou llibre que ha tret. Sí, ja ho sé. I és un nen de 12 anys, eh? Ja, ja he sentit. Per tant, que la cosa no sé per on anirà. Aquest senyor és molt bèstia, el Pilar-la-metre, i no sé si el... Si el nen és la persona... Bé, ja ho veurem. Sí. Ja està. No, no dic res, no dic res. Se l'emetre és molt. Déu-n'hi-do el que has dit ja. No cal que... No, no, no, no. M'ho heu presentat. A mi, bueno, m'ha interessat, jo no ho coneixia, però del que ha dit ell, clar, un autor que arriba a aquesta condensació i que acaba a veure el llibre, és un tio que té ja una maestria. Sí, sí, sí. Té una maestria i es va posar tard, eh? En novel·lada. I han escrit tots de bestsellers que són molt bons. Clar, exacte. No per ser un escritor de bestsellers. No, això no és bestsellers, eh? Bueno, novel·la... Això és molt potent. És molt potent, és molt bo, eh? Té uns inicis a vegades, a vegades no et deixes respirar. Tal com entre el llibre, et deixa anar una bestiesa, dius, vinga, va, i ara arreglem això i anem buscant, i anem buscant alternatives, no? Però és bastant cru a vegades, eh? Vull dir, és molt estant cru. Bé, però val la pena, eh? És d'aquests que et fan saltar llibres que et provoquen coses. Ja està. Fantàstic. Val o bestia, però provoquen coses. Bueno, sempre és bo i dolent. Bueno, no dic res. Això, Nacho, La mujer precipicio. Correcte. Això és molt interessant. Aquest llibre també provoca moltes coses. Doncs vinga. És un llibre, així d'entrada, que alguna gent li dirà poc i alguna gent li dirà massa. Ah. Ja entran així, perquè, clar, el tema és bastant fort, la casuística de l'autora és bastant fort. Bueno, el llibre es diu La mujer precipicio, que és d'una autora que té un seu don, que és la princesa Inca. Aquesta dona ha estat bastant coneguda mediàticament perquè sortia al programa a la ventana de la gent manierga en un programa que feien a una ràdio que es deia Ràdio Nicosia en la que sortien malalts mentals que feien aquesta ràdio com una teràpia. És un programa. És un programa. Ràdio Nicosia és un programa. Sí, bueno. O és tot a l'emissora, es diu així, Jaume. No, funciona en parell d'hora. Exacte, funciona en parell d'hora, se met a ràdio contrabanda. Ara, bueno, d'aquí sortia a la ventana, sortia més gent allà i era una persona que ja es feia notar, una persona que se la veia molt intel·ligent, que ella sempre deia que ella preferia no dir que era malalta sinó diagnosticada, ja introduint aquí un debat entre què és això de la malaltia mental, un diagnòstic de la societat, sempre deia això. O que pateix una malaltia d'aquest tipus. Correcte. Bueno, és cert que aquesta persona tenia una malaltia important, i una esquizofrènia. De fet, el nom aquest de princesa inca és, als 22 anys va tenir un dels múltiples deliris que ha tingut en què es va despertar i pensava que era la reencarnació d'una princesa inca i que havia estat al Machu Picchu i anava pel carrer pensant que era una princesa inca i després va fer un tractament i ha patit bastant. És bastant jove perquè ara deu tenir 30 i pocs, diguem-ne, i és el 79, calculeu. Això es va escriure el 2011. Això és un recull, de fet, ja té un blog i ja va publicant, o sigui, des del 2011 fins ara té més poesies. Llavors, és una poesia molt d'alfetxa, molt contundent, molt poca forma, diguem-ne, és un rotllo Walt Whitman però més bèstia, centrada bastant en la seva problemàtica quotidiana, vull dir, quotidiana en el sentit que ja va al centre psiquiàtric de la medicació, de tot el que veu allà, de malaltes que veu que es volen suïcidar, etcètera, però que té una força molt, molt, molt, molt potent i ha dit que suposo que igual alguna gent no el diu tant però un altre és que, a mi, a mi m'ha deixat com, bueno, no per re, no, però m'ha deixat com, hi ha coses com frases, jo llegiré alguna frase, que ja no puc estar mal al tema, sí, no, sí, sí, sí, sí, sí, son títulos, no totes són així, depèn que hi ha alguna cosa més, pero, por ejemplo, no sé, a los que se quedaron dormidos en el nunca, sí, son frases molt així totes, molt... En el nunca, en el nunca, sí, exacta, rotundo, rotundo, porque de fet es que ella s'ha quedat, d'alguna manera, s'ha quedat en aquest estat que, clar, entre la vigilia, la lucidez, la locura, s'ha quedat allà, dormida en el nunca, en algún moment, entre la metària. Una manera de limbo, no? Sí, exacta, exacta, o... La sensació de no avançar des d'estar allà, no? Dios, en lugar de hacernos, nos deshizo, vull dir, porque la gente está en una altra banda, no? Y quedamos desamparados y desnudos al abrigo de trenes y autovías, no? És com una desobració d'aquesta societat, no? Sí, sí, és la societat de l'opulència, no? I amb una imatge allà, de deixar-te allà desamparados i desnudo, en mitad, un puesto on hi ha això, l'autopia passant per aquí, la via del tren i tal, i tu, a més a més, malalt mental i tal, sí, sí, sí, doncs, ja dic, està, força bé, és un llibre curtet, el tenia 170 planes, ja dic, ja en poesia, és clar, ella no és una poeta professional. Si vols dir alguna, cap problema, eh? Sí, sí, sí, jo he llegit aquesta, bueno, aquesta que he començat i... O encara que sigui un parell d'estrofes o alguna cosa seria interessant, jo crec que sí, no? Sí, sí, sí, sí, puc acabar aquesta que és molt curta, molt curta. Vale, sí, aquesta mateixa, sí, cap problema. Ja ha començat, diu, Dios en lugar de hacernos nos deshizo, Dios en lugar de hacernos nos deshizo y quedamos desamparados y desnudos al abrigo de trenes y autovías, desproporcionadamente solos, llenos de un viento de incertidumbre que nos tambalea y nos tumba, que nos deja paralizados ante la duda inexacta y rara de seguir existiendo. És molt existencialista. Una dona que ha sortit, evidentment, no de ella mateixa, sino de la seva personalitat, de la seva condició, perquè després tu veus altres poesías, intenta ser més formal i també, pues, atacar de un poeta que no ho és, entre cometas, que intenta anar-se més per la forma o més per l'estil i es perde una miqueta i acaba, potser, sent una mica més infantil, fins i tot. Però hi ha algunes d'aquestes que d'aquestes l'han sortit, o ha dictat aquest estado inferior o superior de conciencia que ella ha agafat i, bueno, fa també una, en les poesies, en el tema, reflexions sobre tot aquest tractament que tenen tots aquests malalts, la sobremedicació, la... Diu, un dia bajava por las Ramblas, iba llorando i dice i nadie me paró, nadie me paró para preguntar, nadie me paró i fa una poesia que no me'n recordo on està. Sí, sí, sí. Vull dir que va anar plorant totes les Ramblas perquè tenia el problema i ningú es va aturar. Sí, sí, sí. Una idea i tal, no? Clar. I, bueno, explica això, no? També el que són els psiquiàtrics, una mica com... Bueno, hi ha una altra aquí, una entrevista que li van fer en què diu, clar, és que els psiquiàtrics parla d'un altre poeta maldito que és Leopoldo Maria Panero, aquest poeta que va estar ingressat en psiquiàtrics i que al final de la seva vida va decidir de motu propi anar a viure al pabellón no sé què d'un psiquiàtric perquè aquell era el seu lloc, diguem-ne, no? Bueno. I deia, com deia ell, diu, en un psiquiàtrico entres hablando de la Virgen i sales hablando de nada. Clar, aquesta reflexió que al final acaben amb tu, diguem-ne, no? Et buiden, no? Et buiden. Tu eres una cosa que potser estava bé, tenia algun perill per la societat, el que sigui, però eres alguna cosa i t'acaben buidant, no? Diguem-ne, i això també es reflecteix a les poesies aquestes en què ella diu la sobremedicació, diu, esos ojos, no? Esas pupiles dilatades de tanta química que tenen la luz més hermosa, no? És un llibre molt fort, a més a més, si tothom coneix alguna persona propera que té algun problema d'aquest estil o de pressió més fort... Però ja, exacte, jo crec que és una visió, és a dir, és la visió d'ella, és la visió poètica d'ella en aquest cas, no? i per tant és el seu espai, és a dir, aquest limbo en estè ella genera una percepció d'aquesta realitat i a partir d'aquí l'està escrivint, l'està plantejant, l'està afilant en un text, no? Per tant, així, aquí és una línia com molt delicada, no? Amb l'aspecte d'allò que sent ella i el que pot percebre la gent que està fora d'aquesta realitat. no sé si això... És que a mi m'ha cridat l'atenció... Bé, nosaltres tenim experiència amb aquesta. Sí, sí, això comenteu vosaltres. No, no, no, que m'ha cridat... Sabeu de què va el tema. Hi ha hagut un moment que has dit, no perquè ho hagis dit, sinó perquè això moltes vegades es diu, diu, entra en un psiquiatri, diu, jo abans almenys era algú, no?, amb un perill o no per la societat. A mi això m'ha cridat l'atenció. Una persona que pateix una malaltia mental d'entrada no té per què ser un perill per la societat. Normalment és més perill per a si mateixos. És un perill per a si mateixos perquè no ens oblidem que, per desgràcia, la tassa de suïcidis és molt... Es parla molt de la violència de gènere, per exemple, i de militerrorisme i de mil històries, però no es parla de suïcidis. D'acord? I és on més morts n'hi ha, per causa de suïcidi. I això no s'està fent res, la nostra societat no està fent res, ni és polític, ni ningú és un tema mediàtic. Això no interessa. Però hi ha molt de patiment a darrere. És molt de patiment. És molt de patiment el que tu has explicat i el que ja estàs sentint aquí, no? I, bueno, no, ja també estava guanyant. Ja sé que vosaltres, ara que ens esteu escoltant, probablement no sabeu que no estem en directe, però el dia que gravem, dilluns, doncs és el dia mundial de salut mental. Sí, sí, senyor. És veritat. Llavors, avui he tingut personalment, doncs una activitat en aquest entorn, fins i tot m'he retrobat amb una persona que el David la coneix molt bé també, que, bueno, que va patir i tal. Jo he dit, jo he escoltat coses de tu, Nacho, molt interessants, perquè tu interpretes molt, eh? Sí, sí, sí. Interpretes el llibre i dones una visió. Jo crec que no serà la primera vegada, perquè em sembla que t'interessa bastant a tu aquest tipus. tant, t'ho diré. Bueno, i també tinc un cas també proper. Bé. I, bueno, aquestes coses tenen un interès especial. Sí, sí, d'acord, d'acord. Això s'ha passat a tots. Sí, sí, sí. Però que és molt vàlid tot el que he dit amb la puntualització que tu has fet. Sí, no, no, molt bé. No, no, sí, és que a mi m'ha agradat moltíssim. Sí, sí, no, no ho has fet molt bé. Perfecte. Us ho recomano molt perquè és el llibre. Aquí estàs veient la veritat. Aquí estàs veient la veritat. Aquesta noia està dient la seva veritat, però és una veritat i això és difícil. Molta gent que té intenció que està noia noves té la intenció de sobreviure amb això, d'estar millor. De tota manera, jo penso que s'escauria dir que avui, precisament, amb qui he escoltat, doncs, és a dues persones que, igual que ella, que la protagonista d'aquest llibre, doncs, han tingut una experiència de vida i no ho plantegen, com ella, eh? Vull dir, i això és el que penso que pot ser, doncs, un tema recorrent i és que això en pel·lícules ens ho sortirà molt sovint. Jo gairebé, avui que he vist el Tim Burton, m'he quedat i diu, oh, però si això és lament, també. Sí, sí, sí. És que hi ha tantes coses que, i avui en dia, sobretot, llibres, pel·lícules, programes de televisió, fins i tot, que juguen. I aquella pel·lícula de la temporada de fa molt poc, la Barba de l'Alénin. Ah, sí. Com es deia? Espera, espera, espera. L'he comentat aquí cada cop que l'havíem un de nosaltres la comentàvem com era, és que era una mica de temps. Magic el. Magic el, això. També és això. Magnífica aquesta pel·lícula, és una bestiesa de pel·lícula. Però m'agrada, eh? Allà hi ha moltes més coses. Oi, oi, oi, però aquell sacristan al final i a mi em sembla magnífic. És un espantat el sacristan a la pel·lícula, no? Per què? Tu ets un espantat, jo? Que por. Bueno, sí, però... És un personatge una mica especial. Però en canvi jo crec que es rodoneix aquesta pel·lícula, eh? És que a mi quan el seu el sacristan jo ho sento. És que el senyor fa molt bé. Vull dir que no, no sé, a mi no vol dir que se me faci magníficament bé, però era necessari aquest personatge, no? Creieu que no? La pel·lícula, bueno, ara nosaltres sí, no té que ser-se. Bueno, és el cercle que es va tancant i que al final és que tots estem relacionats al final. Vivim en societat i vivim junts. Clar que sí. Si teniu oportunitat de llegir l'ara del dilluns, eh? Doncs veureu un treball molt interessant. que aquest és el principi d'un canvi, en tot aquest canvi. I hi ha un editorial que parla sobre salut mental? Un psiquiatre. Ah, vale. Molt bé. Francesc Vilar. I la veritat és que he llegit l'article i, vaja, vull dir, per engrescar-nos i precisament per perdre la por. Per això he tret el tema. El sacristan és un home que té massa por. Sí, sí, és un home que té... I el que té por no pot resoldre. I com ho resol un sacristan al final? La por es pot superar. Exacte. El fa d'una altra manera, no? I arriba, doncs, defendent-se d'una manera al límit final. Igual que els nens que tenen el que són petits, l'ombra i tal. Això és el que deia amb les bombetes a vegades. Sí, sí, sí. Quan va venir el llum va desaparèixer la por. No el va desaparèixer. No. Però sí que va fer un canvi. Va fer un tomb tot. Clar, una variació. Molt bé, molt bé. Molt bé. Molt interessant, Nacho. Jo crec que... Alguna més, Nacho? Vols comentar alguna coseta més? o ampliar? Sí? De moment, només dic que... Fantàstic. O sigui, el proper dia anirem al Festival de Sitges i aquí segueixo. Ah, exacte. I l'enviarem de corresponsal. Sí, senyor. Sí, senyor. A Vilònia m'envia el responsal. Exacte. Passe de premsa. Passe de premsa. Sí, sí, sí. Passe de premsa a l'hotel de les estrellas. No, exacte. M'he quedat... M'he quedat... Bueno. Vols el meu carnet, perquè... No us preocupes. No ho volíem dir, però el portem a hotels de luxe, eh? Estarà a l'alçada, eh? Que treballi, que treballi, tu. Vaja, vaja. Ho farem bé. Molt bé, molt bé. Fantàstic. Doncs no crec que vagi per aquí el tema de l'elegància de l'Ariçó, Rosa. O sí. O sí. O sí. Jo per això deia... És el que deia el Jaume. A veure, aquí està bé. Tants llibres i tantes pel·lícules. Qui pot deixar la primera pedra? Exacte. Qui pot posar la mà i no cremar-se? La temàtica. Un moment. Digue, Jaume. Què estem escoltant de fons? Estem escoltant un estil de música, que has dit tu, Esteve. Què passa? No t'agrada? És que... És no sé, molt raro. És raro, és raro. És estrany. Sí. Home, si s'estan posant coses molt clàssiques, avui entranquem una miqueta. Sí, és una curiositat. Discote que dir jo, no? Sí, sí. No, és una barreja... És una barreja entre house, entre chill out, no? És molt elegant. És una cosa molt elegant, així de fons. Ah, però és xulo, eh? Està bé, està simpàtic. Música negra i tal. El que passa és que avui, com no tenim música directament, perquè jo tinc el cap a... Allà. Allà, doncs ja està. Avui parlarem, perquè ja que són molts, tenim per parlar. Rosa, parle'ns de l'Elegància de l'Eriçó. Vinga, doncs l'Elegància de l'Eriçó. A veure, és una novel·la, és una escritora francesa que es diu Muriel Barberí. És... Va néixer al 69, si no m'equivoco, o sigui que no és... Vull dir que... A mitja edat, no? I és filòsofa. Ella és licenciada en filosofia i tal. Ho dic perquè això és important, eh? Perquè d'entrada sembla una novel·leta que és molt distreta, és molt divertida, és molt agradable de llegir. M'ho he passat pipa, de debò que m'ho he passat pipa. I la gent que jo sé que ho ha llegit s'ho ha passat molt bé també. Sé que han fet ja la versió cinematogràfica, que es diu... I és un supervent, aquest llibre. És un best-seller. Sí, sí, sí. Jo, de fet, mira, aquesta vegada m'ha fet gràcia perquè l'he començat a llegir en castellà, que és com me l'havien regalat. El llibre sembla de factura antiga. Sí, però jo he... M'ho he llegit paral·lelament també en francès, perquè és que, bueno, s'ha interessat en francès i, pues mira, m'ho llegeixo en francès. Molt bé, molt bé, fantàstic. Però, bueno, ho anava llegint una miqueta al Renan els dos, no? A veure, la història són, bàsicament, tres personatges. És en un immoble d'aquests de París, de la zona bona de París. i és la història de la portera. La protagonista principal és la portera, de la René, la senyora Michelle. D'un bloc de pisos de luxe. Sí, de luxe. De luxe que un pis pot tenir 300 metres quadrats. No són altres. O sigui, no pot tenir... Es tenen. Clar, hi ha gent d'altre estànding, no? Un d'ells havia estat ministre de la República, ara és diputat, i segurament pot arribar a ser president de l'Assemblea Nacional i no sé quantos, no? Però, en canvi, una vida molt buida. I sobretot ho veus amb els nens i amb els adolescents. Que és una miqueta, ho lligava, jo volia lligar-ho amb la pel·lícula aquella que ho vaig comentar, que tu també havies vist, aquella de joven i bonita, d'aquella noia amb 17 anys que comença... No recorrent, sí. Bueno, que es protegeix, el substitueix. De François Hausson, no? De François Hausson, sí. Vull dir, perquè tots són contemporanis, i t'està descrivint el mateix París, i les mateixes persones te les està descrivint, i amb aquestes classes socials. És el mateix. La portera ja és una persona que, clar, és d'una condició molt humil, però, en canvi, té moltes inquietuds culturals. S'ha cultivat, s'ha conreat, ha evolucionat, ha crescut com a persona, en canvi, no ho pot demostrar. Tot això ho ha d'amagar. D'aquí ve, després, una miqueta he pensat jo en el tema de l'edició. Moltes punxes, però, per dir-ho, és una persona amb moltíssima sensibilitat. No creio que, a vegades, la culturització aquesta que tu esmentes també manca, no? La gent que té aquesta categoria o que viu en pisos com aquest? Clar, per això... D'això va la novel·la. D'això va la novel·la. D'això va. Hay mucho nuevo rico que no tiene ni papa, eh? D'això va. D'aquella al següent. Clar, la buidor... O perquè es queden amb una cultura estàndard, amb una cultura que ja... La tenen, la tenen, perquè com que han viscut ja en aquest ambient... Molt esnoïsme. Sí, exacte. I, en canvi, no van realment a la veritat. Hi ha un dels capítols que parlen de la ceguesa, de veure les persones i no saber què estàs veient. O només mirar l'apariència, com vas vestit, no? Això és el pitjor. Sí, exacte. Doncs aquesta buidor... I, en canvi, que estan plens també de traumes, de preocupacions, de tonteries, de punyetes, sinó que si les plantes, no sé què, la mare de la... Després hi ha una de les... L'altre protagonista és la nena, que es diu Paloma, una nena de 12 anys que viu allà, viu en aquell pis de 300 metres quadrats que el seu pare, doncs això és diputat, ara, i la buidor i la criatura pobreta que et fa una pena. I és maquíssima, la nena, però et fa una pena. És superclar, és una persona supersensible, superintel·ligent, amb un coeficient, no sé quantos que té de coeficient intel·lectual, però, en canvi, a classe, veurà com que no en sap tant. Ostres. I a casa igual, perquè això només li porta que problemes, igual que a la portera. Per això després s'acaben trobant-se. Ah, que bo, sí. És curiós perquè... Què bo és, això? Ella té... Sí, perdona, David, digues. Aquests estatus socials és on la violència masclista mai... no acostuma a ser mai denunciada. Fins i tot, suposo, pel pressing del mateix estatus social. Segurament. Dones d'aquestes riques que el marit les maltracta, doncs no ho acostumen a... Clar, segurament un maltractament psicològic, que és més luxe. I físic, és igual. Però acostumen a callar. Això no surt, en aquesta novel·la no surt el tema aquest, però sí que és una problemàtica més exacta, d'aquest tipus, d'aquest nivell. Suposo que el pressing que hi ha aquí, aquesta... Aquí no... I a més a més, suposo que també hi ha una tendència a la contenció de les emocions, imagino, també. Sí, mira, la mare de la nena, per exemple, bueno, ella porta un dia... És que ho expliquen tot així, no va fent pinzellades, diu, un dia vam celebrar que feia 10 anys que estava en tractaments de psicoanàlisi. Estàs folint, tu, imagina, amb una mare així, la mare amb la psicoanàlisi, el pare, amb unes ganes de continuar promocionant-se i pujant, però a la vegada també preocupat, perquè, clar, la mare l'ha de portar amb un geriàtric i llavors se sent que és un mal fill perquè tampoc no la cuida el suficient, no? La germana, que és una que està... Bueno, és una jove que està a la universitat ja, però, bueno, d'aquestes que fan unes tesis que fa pena, no? Que es donen de bohemis, no de bohemis, perdó, d'intel·lectuals i que, o sigui, no arriben ni a un nivellillo, no? Bueno, doncs amb aquest panorama, no? D'apariència, però de buïdors realment, no? Doncs, i llavors, en el moment que arriba el tercer personatge, que és un dels pisos que es queden buits, perquè, bueno, hi ha un dels... Bueno, es queda buit i veu viure un japonès. Anda, el que faltava. Kakuro, bueno, ja és la persona que toca, dona el to que hi ha i que fa unir al final els tres personatges, no? I formar una mica de triangle entre tots tres. A la nena, de fet, ja que ella t'explica que a ella li agrada molt el tema dels manga, no? Els còmics japonesos i t'explica quins els agraden, que ella està començant a estudiar el japonès a l'escola perquè poden triar una segona llengua i ella ha triat el japonès i a ella i a la portera també li agrada molt tot el tema dels petits detalls, no? De disfrutar amb la vida amb els petits detalls, amb una camèlia, amb una flor, amb el gat que entra i després ella, per suposat, tota la cultura que li agrada, no? Tota l'art, no? Ja sigui, la música clàssica, les pel·lícules, la literatura i és que són molts detalls, des de per què el seu gat li diu león, no? i és el senyor japonès que se n'adona que li diu león, pel león tostoi, que una portera li posi al seu gat león, aquí el japonès ja comença a suspir, i a partir d'aquí ja entre que hi ha contacte primer amb la nena i després ja també amb ella es van interrelacionar, no? Amb la mare del permís, l'altra, i bueno, és molt xula la relació entre tots tres i les amistats que cadascú també va tenir, o la relació amb les famílies, val molt la pena, no? I sobretot, ja dic, insisteixo en el tema aquest d'aquesta buidó, no? La nena, i no desvelo res, perquè ja a qualsevol ressenya de la novel·la ja ho diu, que ella té 12 anys i que quan faci els 13 anys se suïcidarà. Onda! Perquè diu que tots viuen a la peixera. Ah, sí. Diu, hi ha gent que està vivint en un pis de 30 metres quadrats o de 20 metres quadrats i estan vivint 15 persones. Diu, nosaltres estem vivint en un pis de 300 metres quadrats i vivint 4 persones. Diu, igualment estem a la peixera. Bueno, el meu pare dius que pensa que estem a l'oceà, estem a l'oceà i no, la peixera també la tenim igualment, la peixera també la tenim. O, però bueno, és que a més a més no és que es vulgui suïcidar i tal, és que a més a més vol cremar el pis. Bon dia. Bueno, és una forma de... Tracar la peixera. és una forma d'alguna manera de protestar de la situació de la soledat que té ella que és una persona també, bueno, inadaptada d'aquest punt de vista perquè és que el que l'envolta és molt, molt fastidós, és molt buit, no? I ella, però no, a més tot això ho va raonar en el parquet, no? I raona, diu, clar, i es va prendre foc en un pis, doncs aquest, un pis pastera, no?, que hi està vivint tantíssima gent i això ho van explicar a les notícies i no va passar res. Diu, a veure si un dia quan els meus pares vegin que se'ls queden sense el pis i sense la seva filla, a veure si se n'adonen que hi ha gent que està vivint o que també hi ha uns africans que estan vivint en aquests pisos i que també s'estan morint. Aquesta sí que és sensible. Exacte, és que és molt sensible, ja dic, és molt divertida, tu passes molt bé, tela, i després, jo he acabat plorant, o sigui, perquè tot el que passa al final ja, amb moltes referències culturals, amb referències a part d'ana Carerina, Carerina, suposo que la dama de les camellis d'alguna manera, perquè el tema de les camellis no és només pel tema de la flor. Sí, exacte, que més culturals també, música, per exemple, la mort de Dido, de l'òpera Dido i Eneas de Purcell, també, és clar que els japonès tenen un gust i és que coincideix plenament també amb la conserja i la nena veus que, bueno, ella s'agafa amb aquestes dues persones, aquestes dues figures, masculina, femenina i de la cultura, no?, i una mica com arribar realment a l'alma de les persones. No he quedat amb l'aparència sinó arribar a l'alma de les persones. Déu-n'hi-do. Sí, sí, sí. I de pel·lícules també farà alguna referència a Morte a Venècia, Blood Runner, o sigui, de tant en tant, no?, com unes cosetes que... I això, clar, jo manava a internet a veure quina és l'endido, la mort de Dido, no?, de l'àrea de Dido. Com sona i tal. Exacte, o el confutatis del rèquim de Mozart, o... Estat de Kubrick, no? Sí, clar. De l'estat de Kubrick també en parles, sí? No, espera, no, no, de Reed y Scott, no? El Black Rennet és de Reed y Scott. Bueno, no ho sé, no crec que parli. No, no, no, però... Molt bé, doncs, escolta'm, doncs sorprenent, eh?, perquè jo me l'estava pensant aquest llibre, jo que estava d'un llibre, no pensant, sinó que quan tinc tanes coses que llegi... Clar, clar, clar, això moltíssim. Doncs val la pena. Sí, sí, són descobriments d'aquests que tens aquestes opcions per llegir avui en dia, que dius, no sé ben bé si aniré per aquí o aniré per aquí, però aquesta combinació que dius tu m'agrada molt, eh?, vull dir, segur que acabarà algun dia. Molt bé. Bueno, doncs, entrem al món del cinema i entrem també amb Tim Burton, que també té aquest... viuen els mundos de llupi, aquest, eh?, perquè té la, eh?, en l'hogar de Miss Pellegrin per a niños peculiares, que també és un llibre, eh? Això és un llibre que l'ha fet tots dos, no? Vull dir a veure què voleu comentar o com us ho repartiu. Menxa, menxa. Ens toca. Em va fer gràcia ell perquè em diu, si el meu fill tenia una por que es carrifava. El què, el què, perdona? Que li feia molta por. Ah, el nen. Ah, el... Sí, sí, no, no, jo a més et dic una cosa, va començar el film i hi havia un grigall de crius a la sala. A més, aquell dia, me n'alegro molt, la sala de Cinebaix estava a petar. A petar, molt bé. A petar. Molt bé. i un merder pensava, ja veuràs tu, aquí no sentirem res. I es van quedar, no? Va començar la pel·lícula que hi ha una escena allà dureta i que a un ja li buiden els ulls per dir... I clar, un silenci sepulcrat. Sí, sí, sí. A la sala ja no va... Ja no va avançar, ja. Pipes cap a dins. Sí, hum. Que no ens vegi el bitxo aquest. Sí, sí. Però el tim... Immobilitzats, tu! És per nens, aquesta pel·lícula? Major és de 7 anys. Ostres. Ja, però té. Jo el meu que en tenia 9 pel moment que deia Papa, marxem. I com ara no, home, no fotem, que està a punt d'acabar. Ja t'ho explicaré. O després, home, no siguis així, deixa'm acabar de veure... Vinga, i què? La vida és dura, eh? Sí, sí. Vinga. Bé, jo, la veritat és que és de les que m'ha agradat del Tim Burton, eh? Perquè jo hi ha pel·lícules d'ell que a vegades... A mi saps quina és la que m'agrada molt? Mars Attack. Ah, sí. Jo trobo que allà allà fa una relació extraordinària. Hòstia, però allà és molt quitch, eh? Eh? Aquell és molt ortera. No, és que és ortera, però és allò de dir... A mi m'agrada per això. Canta el Tom Jones, canta una de les cançons allà, i que sí. A mi m'agrada les rancheres tocant l'himne americà al final de la pel·lí. que dius olé, senyor, olé, olé. Que no vull dir que sigui... Que ell fa molta gràcia, m'encanta Mars Attack, eh? Però tela, eh? És de les més... Desfundades, eh? Llavors estàvem agafats amb el senyor Spielberg i el seu... També, també, també. Era la seva idea. I va sortir, eh? I diurà, no? Això no va així. Ani a l'independents d'ell, no? Aquest allò que ho dius... Que vienen los somnis, no? Doncs, bueno, ara anem ja a la pel·lícula d'avui. Doncs, mira, la veritat és que jo el que he trobat és que precisament a partir del que he dit ell de la por és una pel·lícula que fa por, eh? I penso que el joc de tot allò que ens fa por doncs està molt ben ambientat i molt ben representat. Perquè al cap i a la fi que tenim por doncs d'allò que ens pot perjudicar en definitiva, no? Però què passa? Que cadascú de nosaltres probablement hem sabut superar la por que ens fa de que ens puguin atrapar doncs amagats amb un bucle, potser? Sí. Que seria una mica doncs amagar-se amb un forat negre també per veure com... Un motorrecó. Exacte. I llavors és un món en paral·lel. En definitiva no és el món real sinó que és un món en paral·lel. Però que sí que veritablement doncs hi ha una capacitat per portar-lo aquest món, no? que vés a imaginar-te què vol dir això, no? Però que paral·lelament també tenim els inconvenients que hi ha als detractors o sigui els que van per tu van per tu, exacte. Perquè han arribat a una conclusió això dels ulls és recorrent, no? Sí, però deixa'm fer un apunt. A veure. Jo crec que és que aquí hi ha qui ha assumit la seva peculiaritat i hi ha qui no l'ha assumit i lluita contra aquesta peculiaritat. i el que assumeix el que no assumeix la seva peculiaritat evidentment no pot acceptar qui l'assumeix perquè el despulla de baix. Sí, una mica com els comunistes. Sí, sí, sí. Bueno, això ja no ho sé. Però i clar i la pel·lícula amb això una mica, no? Els que tenen assumit millor són peculiars i com és molt complicat diguem-ho així conviure amb la gent normal doncs ens muntem el nostre cau d'alguna forma en aquest cas un cau temporal al qual estem diguem-ho així salvats de qualsevol ingerència humana però hi ha qui diu no, no, ostres jo no accepto jo com soc i d'alguna forma vull deslliurar-me de tot això i clar jo per poder per no quedar jo així i tal aquests me'ls haig de carregar d'alguna forma i aquí jo crec no expliquem un detall més perquè llavors el caldria ni veure penso que això és també crec també crec que aquí reflexa una mica l'univers del senyor Tim Burton que jo crec que de petit aquest tio es considerava un friki o un bitxo raro a si mateix un univers meravellós Tim Burton molt concret si mires tota la seva filomografia són gent res sí jo a mi el que té un gust una cosa que es diu steampunk ja ho explicarem algun dia que és això tendeix per aquí també cap a l'estimunk jo crec que per aquí destila i deixa anar molt molt bueno jo crec que deixa anar tot el que ell té dins però aquí això per exemple aquella de la xocolata que entrava en el camp de com eduquem i la tolerància i tal aquí no aquí estem estrictament amb els nostres comptes les nostres pors les nostres il·lusions en definitiva i com diu el David com realment vivim o sigui aquí hem dit que vivíem molt condicionats podem viure realment en un món paral·lel al que per exemple el riqui la serventa no la portera però és que està tot plegat de bons paral·lels vull dir és que això és el que per mi té de vol sense entrar en cap mena mental és a dir hi ha gent que viu amb el món real amb la seva realitat i amb un espai circundat com per exemple quan parlem del club després parlem però allò és un altre món és un món tancat tancadíssim però aquells serien els que no admeten els que no poden o sigui és curiós ja que dius això passem al club perquè no queda molt de temps han acceptat una dinàmica però que aquella dinàmica no la poden portar no la poden seguir perquè hi ha unes normes hi ha unes... però i què passa amb aquella dinàmica quan algú entra dins d'aquella dinàmica està perdut està perdut per tant exacte i si està perdut l'han de portar exacte i això és el que passa a veure a mi... està parlant dels capellans avui sí, sí, sí exacte és a dir bàsicament no tots no tots perquè hi ha un dos que també fan altres coses vull dir que és una cosa que dius però és una pel·lícula molt aixuta és una pel·lícula xilena el club del Pablo Larraín no, aquesta és el club no, no, no amb el clan com Pablo Trapero exacte que això és una altra història que ja comentarem en aquest cas un altre dia perquè no l'avui tampoc per temps el David ha de parlar d'In the Sky però ja parlem no, no, no si tampoc no això ja l'hem esmentat llavors el tema jo crec que el tema del club és el que diem és aquesta pel·lícula que no fa falta res de particular per esgarrifar-te i vosaltres pels pel·les de punta a mi és el que em va passar amb la pel·lícula i és de les poques pel·lícules que jo en la vida he vist una autèntica catarsi el concepte dius quan una pel·lícula que llega a una catarsis allà es produeix i es produeixen amb els gossos recordes el moment dels gossos? que no aquell és un moment com de no es pot oblidar és el moment del sacrifici és el sacrifici del carnero és una cosa absolutament hi ha una temàtica religiosa per darrere que et va fotent cops amb tot el que ha fet aquella gent que estan tancats en una casa controlades per una monja que són que és totalment bueno és una monja no ho sabem si és monja o no però bé ella ho diu ella diu que és com una mena de que els controla i que els cobreix que els cobreix que això és el més fort de tot llavors estan en una mena de casa com es diu de recogimiento li diuen és a dir hi ha un que és un pederasta un que és homosexual directament l'altre que és un sacerdot militar que bàner exacte d'aquests i un altre que robava nens per donar-los a gent amb diners i el que n'hi val no hi és tampoc no exacte llavors aquests quatre no exigerem llavors aquests quatre estan allà cantant és una cosa és un món és un microcosmos absolutament bueno res és un món total és impressionant i llavors de cop i volta pum de cop i volta és un món que és molt tancat però de tant en quant ha d'entrar algú perquè és una casa d'acolliment o una casa de recolliment digue-li una casa per intentar apartar-los de la societat que això és vull dir allò que l'església cobreix les seves pròpies taques en comptes d'engarjorar-los o judici no poden fer res en teoria en teoria no en teoria perquè aquella sargenta que dic jo no sé si això no es parla mai si dona llibertat és que això no es diu això és el que et provoca estan allà però realment si tenen necessitat de fer mal m'entens sortiran o no sortiran sembla ser que no però donem-li una versió una mica més ampla vols dir que una senyora pot arribar a controlar instints tan per això tan primaris tan primaris com aquest jo penso que al final ens ve a demostrar que no hi ha un d'ells que intenta aquell aquell que hi ha un que intenta que a veure li agrada aquell noi jove i com acaba la cosa amb una baralla és a dir refereixo que és molt complicat és una pel·lícula d'aquelles que és molt senzilla però a vegades és molt complicat i llavors arriba un moment en què arriba una mena de de confessor amb això ja no en tenim prou ara hem d'anar més enllà més enllà llavors a partir d'aquí hi ha una persona que intenta preguntar no és psicòleg que intenta a veure extreure per intentar tancar això o on portar-ho i al contrari la cosa es esmadre encara més arriba a un límit i el propi aquest que ve també té els seus dubtes perquè quan apareix l'altre aquell de la barba que és un personatge que és que és com bueno que ha patit de petit que ha patit de petit doncs abusos i tal i això li fan entrar també el hacker li treu els seus fantasmes i es genera llavors una catarsis absoluta que jo estava com dic mare de Déu Senyor com es pot una pel·lícula amb tants pocs recursos i amb tanta mala bava vull dir és bestial molt ben feta i és una pel·lícula petita petita petita no té res ara que ho fan ells uns personatges magnífics bueno recomanable recupereu-la amb DVD i tal i a més saps el que més em va frapar no sé pas fixar això la pel·lícula és bruta la percepció està empanyada constantment la imatge és com com si estiguessis veient-ho darrere d'una mena de vicillo entre cometes una sensació com de que el que envolta no és net és brut és algo com ple de com el fill de segur exacte això per aquí van els tiros aquesta sensació és magnífic és una cosa dura però s'ha de veure boníssima però no ho recomanis a ningú no no no si la recomanis a algú la pots liar depèn com sigui la persona si la persona és una persona que ha vist cinema i té tregaderes però si no la lies això a la mama no l'hi pots dir David a la lliure d'escaix molt bé doncs imagineu-vos que hi ha una empresa sí i que d'alguna forma un dels directius doncs té un projecte molt consolidat a punt de culminar i que bé només aquest projecte pot implicar doncs bé uns sacrificis a nivell humà doncs que bé però sempre hi ha uns marges diguem-ho així uns danys col·laterals en què això s'ha d'assumir però bé moltes vegades potser enmig de la decisió final doncs d'alguna forma necessites una aprovació d'últim moment un ok d'algú més superior de tu i te la donar de pressa perquè allò allò cou allò cou s'ha de decidir ja i però clar tu no et vols mullar tampoc perquè no és la teva no és la teu afany i doncs has de has de dir escolteu que això tal i ens passa això que això es necessita provar però ja i els de dalt ostres s'ho pensen també es van passant la pilota uns als altres i al final després de va ostres això afectarà molt algú home potser sí en un moment que bueno va espera diu dona'm més dades i aquesta directiva diu ostres doncs va el subordinat de torn diu va poleix-me aquestes dades perquè realment maquillem-les una mica perquè d'alguna forma sigui una xifra acceptable per dalt no i ostres doncs va vinga home sí però em pots donar aquesta xifra un 45% mirem bueno sí si ho acotem aquí potser sí que podria sortir val ja em serveix vinga per arriba ok i si sí dóna l'ok i l'execució es fa però senyors meus no és una empresa si no estem parlant de l'exèrcit ah val i a partir d'aquí es tracta de culminar una operació militar en què hi ha un element que ho revoluciona tot i és una nena que es posa a vendre pa amb un taulell al costat d'una casa que l'han de bombardejar ostres vale i a partir d'aquí doncs està el dilema morado adios jo diria que és com es diu Corriols de Glòria aquella del Cúbric sí però moderna vull dir feta l'actualitat una revisió passa que allà era més classista allà hi havia una revenja aquesta és moderna això és moderna aquesta és tirar un papinot allà sí molt precis a més a més amb una tecnologia bestial amb danys col·laterals petits com es diu això dius eye in the sky eye in the sky ojo en el cielo as piezas del cielo as piezas del cielo ah és aquesta jo ja l'he vist és la Helen Mirren si no l'he vist no l'he vist però jo sé quina és ara sí com si tu vale vale està molt bé gairebé és com teatral la pel·lícula sí està ambientant a mi em fa mandra aquesta pel·lícula em feia mandra no et faci mandra vale vale pues ja ara la vorré sí sí sí està molt bé i em va a dir hòstia això és el que està passant al dia a dia a qualsevol empresa en què per un per tres un benefici particular de prestigi doncs bé si cal sacrificar el que calgui sacrificar una apuntació a qualsevol empresa i a qualsevol administració pública sí sí sí òbviament aquí ja és un tema més més candente ai ai ai bueno espera que aquí capitalisme clar aquí ja vinga rebentem què has dit dels mariatges o no sé què no això era d'abans mira teniu tres minuts per arremetre contra el que vulgueu ja està vinga perdoneu però algú ho havia de dir vinga Rosa descarrega't ja està no no ja està ja algú ja ho he dit sí sí vale vale ara no es poden callar fa tant dos minuts ara resulta que tenim més temps critiqueu critiqueu critiqueu critiqueu coses critiqueu el capitalisme ara mateix és enganyo i addicción vull dir què estan fent ara com venen les coses o enganyant-te o provocant-te una addicció vull dir s'ha perdut ni tan sols és jo venc una cosa que té més qualitat que la competència i com és millor me la comprarà no no jo vaig enganyar aquí algú des de les companyies telefòniques jo que surto a Wall Street a la pel·lícula aquesta de el lògol Wall Street diu de què se trata esto el protagonista diu no no se trata de hacer dinero timando a los tontos a los que tienen poco diu clar d'esto se trata i les autoritats ho estan permetent i l'administració que ho hauria d'estar controlant no ho està controlada diu aquest és el negoci diu no no invertir a los que tienen poco diu entérate porque esto es el negocio si quieres estar aquí a més aquella pel·lícula ho destaca perquè el que comença està fent des de baix i el jefe li diu no no és que s'ha de fer el benefici és això a partir d'aquí ja està i si no addicció gran addicció en determinades coses perquè la teva vida la teva vida és com és llavors et provoca un marketing negatiu la insatisfacció i ala vinga una altra i així d'aquesta manera mai seràs feliç perquè sempre tindràs alguna cosa que et faltarà i per tant la felicitat amb el capitalisme mai no la trobarem les preferents la filateli aquella tot això és enganyar a la gent que té restàbils de tota la vida i és fer el mateix negoci però a un altre nivell i bueno permeteu-me només una cosa de 30 segons però jo el que reclamaria de tothom després d'haver escoltat això que veritablement és molt important que se sàpiga és que llavors aquell altre no tu mateix que pots haver decidit fer una cosa no li carreguis el mort tota la vida perquè ho ha fet ja no bueno però hi ha gent que se li carreguis enteneu que ho he dit sí sí sí diu és que vam fer allò perquè tu em vas dir no però perdona si no tu i jo però al rato se li ha de carregar 4 morts seguits clar no vull dir aquí hi ha gent que ha fet que ha fet manifetes clar vull dir el blesa i el rato han de pagar per allò que han fet per estafar a milers a milions de persones que han de ser recursos sí però això ja sabem que aquests pagaran malament eh malament aquests no pagaran tot perquè estem intentant evitar-ho per dir alguna cosa eh a veure estem pagant tot és que estem pagant tot i no va donar l'opció als preferentistes per recuperar els diners i què està fent l'estat espanyol en general seguim votant el PP per no treure més merda així de clar no a veure aquí el que passa és que ho estem pagant entre tots perquè tot el rescat que s'ha fet a la banca l'estem pagant nosaltres exacte i tota la gent que va poder recuperar la inversió que tenia en participacions preferència i tot això també ha estat gràcies a aquests diners exacte aquí hem pagat tots eh tots i ara que tenen guanys que ho tornin que no ho tornen que són molt listos sí perquè hem de pagar les pensions exacte que plegarà més endavant per això parlem de cultura perquè la cultura és una cosa molt maca i amb aquests temes mira com ens posem per això parlem de cultura i això ens fa créixer i enriquir-nos la cultura ens diferencia dels salvaixes és aquesta la paraula i tant que sí molt bé ens veiem el dijous que ve adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau adeu-siau L'àdio d'Esvern, la ràdio de Sant Junts 98.1