Pau Casals, 2CV i cinema: de Miike a la discapacitat

As always As always As always A les portes, a les portes. A les portes, a les portes. A les portes, a les portes. A les portes, a les portes. Doncs bona tarda, un dia més estem aquí al Babilònia, ben acompanyats, com sempre, no? Perquè el dia que no estem ben acompanyats... Malament. Voldria dir que s'havia acabat el món, però no s'ha acabat el món, eh? Ah, no s'ha acabat. Eh, Jaume? Perquè si s'hagués acabat això no sonaria. Exacte, sonaria fatal. Sí. Directament. Fatal, sí. Igual hagués quedat allà gravat i automàticament... Ves a saber les màquines com reaccionarien davant d'una cosa així. A veure, això del final del món que ha de ser una catàstrofe... o una cosa així de... En teoria havia de ser una catàstrofe, en teoria. És que el Black Country, te'n recordes de quina manera? Sí, aquella pel·lícula, com has deia aquella pel·lícula? Malangia. Malangia. Ja anava a dir, creplús, creplús, clànic, no pot ser. Malangia. Perquè és un d'aquells nens i no pots això. No, teòricament el que estava previst és que ens quedéssim sense llum durant molt de temps perquè hi hauria una sèrie de rajos solars o de tormentes solars en pla bèstia i no s'ha donat el cas. Ja, o sigui que això havia... Avui acabava... Bé, deixem-ho. Vull dir, estem aquí, que això és l'important. Seguim vivint. Seguim vivint. Sobrevivint. Ah, ah. Molt bé, doncs estem amb la Rosa. Hola. Què tal? Bona tarda. Estem amb el José, que el tornem a tenir aquí una altra vegada. Hola, bona tarda. Avui no et farem parlar d'economia, eh? Parlem dels temes més socials, però bueno, cap problema. És que va quedar molt clar l'altre dia. Sí, exacte, exacte. I tant que sí. I el Jaume, eh? Hola. Amb el programa 12 més 1, jo tinc que dir-ho. Em diu, no diguis el 13, dic 12 més 1, eh? Ja que hem passat aquesta problemàtica teòricament, torno... a insistir amb el 12 més 1. No sé qui és el que té algun problema amb els d'ombre. Jo? No ho sé. Mare de Déu, senyor. Sí, ja ho aclarirem al llarg del problema. Això hi havia un motorista, no era Alfonsi Nieto? Sí, l'Àngel Nieto. L'Àngel Nieto, això, que sempre parlava dels... Sí, 12 més 1. Els títols que tenia, no? Tenia 13 títols mundials, però deia només 12 més 1. I no va guanyar mai el 14 per... per deixar de dir-ho jo. Home, recordem que el Gran Hermano, la temporada aquesta anterior, era el Gran Hermano 12 més 1. Recordem-ho, no era el 13, eh? Vull dir que també... Això és habitual a la televisió, eh? Però això els que sintonitzen en programes així. Nosaltres no hi estem gaire al cas. No, no, no. No, és allò que vaig sentir. Home, jo ja he estat per temes de feina una mica al dia d'aquests programes, però bé, no per amor propi, eh? Molt bé, doncs avui tenim un programa bastant ple, no tant com la setmana passada, que vam parlar, mare de Déu senyor, vam fer com 13 aportacions, em sembla, una bestiesa. Però bé, més de què diem, no? A vegades fa falta, sobretot, promocionar la cultura. En quanta gent hi som més coses. Lògicament. Avui començarem amb música. A l'auditori, la Rosa va poder escoltar el Passebre de Pau Casals. Una obra, a vegades, vull dir que em refereixo que sí que es reposa quan arriba el Nadal, però tampoc és una de les clàssiques del Nadal, perquè sempre posen el Messias de Händel, Requiem, Misses i tal, però costa una miqueta. Parlarem amb el Jaume, del Diccionari Vintage, del Quatre Llaunes, aquell magnífic cotxe que tothom recordem. Cinema, avui hi ha una secció bastant àmplia, amb Phoenix Sunrise Art Atornei, de Takashimike, La infància clandestina, una pel·li que s'ha d'estrenar recentment, Brave, de la Brenda Chapman, El petó de la dona aranya, de l'Héctor Babenco i Mi hermosa lavanderia, My beautiful londret, de Stephen Frears. I també parlem de teatre, El sexe dels àngels, a la sala Mercè Rodoreda de Sant Joan d'Espí, i això ens donarà peu per parlar sobre la discapacitat, que és un tema que crec que s'ha de comentar, s'ha de parlar, és un fet real, i ara més que hi ha hagut totes aquestes retallades per un sector que pateix moltíssim, no solament físicament, sinó també ara de forma institucional, no? Doncs bé, Rosa, parlem del Pessebre? Del Pessebre, una obra magnífica. És cap a poques alts. Home, és un molt bon compositor, i a més és d'aquí, és català, i s'ha de reivindicar també, no? Tu ho has dit, no és molt freqüent que es faci? Sí que s'havia fet alguna vegada, i no sé si també al Palau de la Música o al... Però aquí a l'auditori ja feia uns anys que encara no es feia, no? Ara, però bé, ara està també de rabiosa actualitat, no? Què es diu? A veure, el pesebre és un oratori. És un oratori, naturalment, la parla de Laudio és sobre el naixement de Jesucrist, la figura del cristianisme. És una peça, per tant, sobretot religiosa des d'aquest punt de vista, però és una creença, no? Però no només l'hem de prendre, i ell no ho va fer només amb aquest sentiment de religiositat, sinó també amb un sentiment molt més ample, molt més general, de l'esperança, la fraternitat, la solidaritat, la unió dels pobles, i la reivindicació també de la llibertat. En aquest cas, això es referia al poble català. Ho situem una miqueta, quan el va compondre, va ser a la postguerra, ell estava exiliat a França, i allà va coincidir amb Joan Alavedra, Joan Alavedra havia estat secretari de Francesc Macià i després també del president Lluís Companys. Aquesta persona, és poeta, a més de ser biògraf i poeta, havia fet un poema que li havia dedicat a la seva filla en unes festes de Nadal i una miqueta, a partir de la trobada de Joan Alavedra i Pau Casals, tots dos a l'exili... tots dos vivint una situació difícil, tan personal com professional, i pensant en el seu país, com estava Catalunya, com estava sota el règim franquista. A més, amb una depressió impressionant, és bo que poc a casa l'estava patint una depressió considerable. La forma de sortir de tot això va ser, creem alguna cosa, hem de fer una obra per reivindicar tot això. I a partir d'aquest poema que Joan Alavet li va ensenyar, que ell havia escrit, doncs Pau Casal va tenir aquesta idea de fer un oratori. Fem una obra gran, una obra magna, per reivindicar totes aquestes coses, que us he dit abans, de la fraternitat, de l'esperança, de la llibertat dels pobles, però de tot el món. És una obra internacional. A veure si tinc per qui l'edat exacte quan es va estrenar. la va estrenar a Acapulco a Mèxic el 17 de setembre del 1960 i a partir d'aquí ja la va interpretar per molts països moltíssims, des del Memorial Opera House de San Francisco al Carnegie Hall de Nova York a San Juan de Puerto Rico a davant de l'Assemblea de les Nacions Unides que això va ser molt sonat l'any 1963 la intervenció que va ser ell, a més em penso que ell ho va dir que venia d'un país, d'un petit país que era Catalunya I sempre ho ha reivindicat, sempre ho havia reivindicat. També es va representar, es va interpretar a Pittsburgh, a Berlín, a Londres, a Buenos Aires, a Jerusalem, a Chicago, a Roma, a Budapest, a Atenes, a Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya Nord. Sí. I a Ginebra, també, a Washington, a Sud-amèrica... Bé, ja ho he dit, és una obra universal. És la... Bé, no és la història. És la... El pesebre, de fet, consta d'un pròleg i quatre parts. Tot és d'una harmonia preciosa. A més, com que és un oratori, clar, van cantant. Imagineu-vos, el cor jove de l'Orfeu Català. L'Orfeu Català també. I a més a més la coral Canigó. Déu-n'hi-do, eh? Havien tres corals. Tres corals, tres corals preciós. Sonaria, doncs... Una meravella, una meravella. A més a més, hi havia un tenor, un baix, una mesosoprano i una soprano. Sí, són el quartet típic dels oratoris. I un baríton, eren cinc. Ah, cinc, en aquest cas. Ah, doncs mira, ja és un punt d'originalitat. Sempre són quatre, eh, habitualment, però en aquest cas... Sí, que anàvem fent els diferents personatges, no? Perquè des del preludi... Clar, és tota l'escena del pessebre, no? Des de l'anunciació... Una miqueta penseu en els pessebres vivents, que aquests dies també estan tan d'actualitat, no? Com el de Corbera i Obregat, que tenim aquí mateix. Doncs és això, eh? L'anunciació, els pastors, són escenes. Eren escenes, però, home, en comptes de representades, doncs cantades, no? L'anunciació dels pastors... després Capavelem, l'home del pou, el pescador... O sigui, aquestes figures que són típiques del pessebre, no? L'home que ja haurà, l'estel, la parella portadora, l'abella que fila, la caravana dels Reis d'Orient, hi ha un que és la caravana, un altre que són els Tres Patxes... Hi ha un cor de camells, un cor dels camells que és molt bo també, és molt maco. I, clar, perquè és una miqueta la idea del que ells van sentint i del que ells van pensant, no? I els campers van dient, ostres, venim de terres que fan molta calor, molta calor, molt de sol, que la sorra pràcticament crema i venim pujant aquestes muntanyes, que altes que són aquestes muntanyes, no? I que és difícil, és arribar aquí, no? Recordem a la gent que, lògicament, és escrit en català. Sí, clar, sí, sí, totalment, en català. Que a vegades el fet que sigui un compositor, a vegades, depèn per qui sigui l'encàrrec o per qui es planteja, potser podria ser escrita en un altre idioma, no?, amb l'italia que és recorrent i tal, però en aquest cas és català i, per tant, intel·ligible totalment, eh? És una gossada, és una gossada. Sí, sí. Després hi ha també el cor dels Reis Màgics, no?, igual també és la suposada conversa, no?, que porten els Reis Màgics entre ells, i després ja hi ha, quan s'arriba al Pesebre, hi ha el preludi del Pesebre, la Mare de Déu, Sant Josep, no?, cadascú té la seva escena, el seu oratori. La Mula, el Bo... El Bo i la Mula ja no han d'estar... No, clar, hi ha la polèmica aquesta. Segons el Papa. No, no, no. Papa rectificat, però... De pe a pa, eh? Ha rectificat al final. Sí, quina llàstima, perquè tinc un article que parla d'una manera molt seria. Ah, doncs, no era conscient, eh? Que de cap manera això és cert, que ell vagi dir això i que no. D'acord, d'acord. Ha rectificat. En tot cas, busco aquest article i en parlem un altre. Sí, estaria bé comentar-ho. Sí, perquè les edicions són com són. No les podem anar canviant així com sí? No, no, clar. Home, imagina't, ara què fem amb el pessebre? Clar, és que ens falten figures. Clar, no podem fer res. Sí que ja la mula té el seu tros, el seu cant, el bou també, i després ja arriba l'escena de l'adoració, llavors hi ha la nit de Nadal, el plor de l'infant Jesús, l'arribada dels pastors, els tres reis, l'Osana i el Gloria, que és maquíssim, tot és deliciós, és una passada, és molt recomanable. Us recordo que també hi ha un documental que ara no sé qui ho va dirigir, Hi ha un documental que es titula Un poema a l'exili al pessebre de Pau Casals i Joan Galavedra, que aquest el van passar pel Canal 33 la setmana anterior, i a l'Auditori també l'havien passat una setmana anterior. I allà el que es veu és això, tota la gènesis, com es va gestar i com es va crear aquest oratori, tot això que us he explicat. situat allà a l'exili, a Prada de Conflent, em penso que era, on estaven exiliats, doncs estaven vivint en aquell moment, i van coincidir aquestes dues personalitats i es van decidir i col·laborar per fer aquesta magna obra. I, José, què et va semblar la interpretació? Què et va semblar? Va anar tot perfectament bé? Sí, sí, és una harmonia, una coordinació entre tots. Molt bé. Cadascú sabia el seu moment quan havia d'entrar al barí. Perquè això és complicat. És molt, molt complicat. La veritat que molt bé, va ser meravellós. L'altre dia comentàvem a tots aquí plegats el tema del requiem, de Mozart, i jo em queixava justament del tenor i de la mezzo-soprano, que feien uns galls insuportables, no? Per això preguntava que a vegades no és garantia que sigui una... No, no, sigui perfecta. Això mai és garantia. Però puc dir-vos que l'altre dia sí. Va ser tot allò... Calçat, no, que es diu? Sí, sí, calçat. Molt bé. El peu de la lletra, perfecte. Fantàstic, fantàstic. Tenim els noms d'aquestes persones que, a més, ho van fer molt bé. Però en aquest cas ho van fer bé, ja és positiu, no? I ara el Jaume es parlarà d'una paraula del seu diccionari vintage, no? Meulo. Bueno, ell l'ha trobat. Per tant, si l'ha trobat, gairebé és com si fos allò, propietat intel·lectual, entre cometes. Sí. Parlem del quatre llaunes. Això és el senyor. del Vicenç Pagés Jordà, que durant 28 setmanes, o 28 dies, ara no recordo, em sembla que era un cada dia. Molt bé, però és interessant. Va plantejar un seguit de noms en aquest famós diccionari vintage, que en definitiva són noms d'aquells que desapareixen, i que quan desapareixen, a vegades és precisament per treure-li el contingut que tenien fins a aquell moment, o sigui, el que volia dir... I a vegades es pot transformar, ja n'hem parlat, doncs, de coses, no sé, vull dir, de coses que tenien un altre sentit, ja, no? De cardar. Per exemple, sí, que cardar amb una... Exactament, això a casa meva, me'n recordo que vivíem a costat d'una fàbrica de talers i tal, i automàticament allà sempre es parlava, dius, la cardar, no la... La cardadura. O s'ha de cardar o s'ha de... Clar, cardar i anem. Sí, llavors això va derivar amb altres noms, o abans ja havia derivat, vull dir això... O amb altres accions. Exactament. Bé, doncs el Quatre Llaunes va néixer l'any 1961, i llavors durant aquesta dècada va tenir rivals difícils en l'àmbit dels cotxes de dimensions reduïdes, com per exemple els utilitaris, que anomenàvem nosaltres els utilitaris, no? O sigui, els rics o els presumits, o jo què sé... anaven en cotxes més bonics, no? Després en faig una mica de descripció, i els més així, els que s'introduïen en el tema, per dir-ho d'una manera, doncs compraven això, un utilitari, que en definitiva podia ser un SEAT 600, que responia a les famílies pobres prou honrades, segons el diccionari Televerinera, eh? Llavors hi havia el SEAT 850, que li corresponien uns conductors lleugerament més juvenils, eh? el Citroën dos cavalls, eh?, els famosos dos cavalls, que responia els hippies de manual, el Diane Six, que era de la gent encantadora, el d'això, el Cinca 1200, que era el preferit dels quinquis de les pel·lícules d'Eloi de la Iglesia, per exemple. Sí, però era molt gran per dins, el Cinca 1200, eh?, tros de cotxe per dins, eh? Home, era el 5 del 2.000. 1.200. No, el 1.000 és aquell dels faros rodonets. Ah, vale. Jo és que m'has recordat la cançó del loquillo. No, de los inhumanos. No, del loquillo de los inhumanos. Que difícil es hacer el amor en un 5.000. És com has dit la cançó, eh? Si vols la canto, eh? La saps tota? No, no, no, no cal, no cal. Jo sé la tornada. Exacte, la tornada és la que tenim suficient. Llavors, els quatre llaunes, doncs, era un cotxe econòmic, però de batalla, no? És el dos cavalls, el quatre llaunes. Sí, sí, sí. Calia netejar-los gairebé, ni res. Altres sempre anava a joves. Esperaven i aparcaves a qualsevol lloc. Llavors, tampoc hi havia tant de problema. A banda de fer un soroll peculiar. Té un soroll peculiar, els dos cavalls. Sona diferent a altres cotxes. Quan venia un dos cavalls, els senties. Vull dir, no perquè fos sorollós, ho era. I el canvi de marxes també era diferent. Era d'aquell... Jo no soc conductor, eh? El tablier. El tablier, exacte. De forma de L. Exacte, exacte. Sí, sí. Era tot curiós. Llavors, aquest de seguida va ser adoptat per empreses i institucions. Per exemple, la pista és autònoms. Anava de conya, no? O bé, treballadors de telefònica, no? Passant per la Guàrdia Civil, que també en tenia. Ah, no ho sabíeu, això, eh? Jo no me'n recordo. De color verd, així, militar, no? Jo me'n recordo de Renault 4, de la Poli, que portava l'R4 de color verd. Sí, sí. Hi havia també les Land Rodders, que aquests ja... També, també. Quan et fotien allà dins, ja una mica t'espantaves. Doncs jo em vaig fer molts... Ai, quines experiències! Em vaig fer molts viatges amb les Van Rovers, eh? Perquè aigües tenia, no? Ah, vale. No eren manifestacions, no? No. Vale, vale. En horari laboral, en horari laboral. Que m'està prenent la mesura per fer-me el vestit, aquest noi. No, no, no. Una mica de provocació, eh? Vull dir, no passa res. Ara explicaré una anècdota d'aquí a Sant Just. Saps quina pel·lícula va ser la més popular que el protagonista era precisament el Citroën, aquests dos cavalls? No serà... Oh, quina llàstima, hagués podut portar la música. Com era? Ai, ja me'n recordaré. Era parava-rava, tararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararararar És que hi va haver paral·lelismes amb altres elements de transport, com per exemple la vespa, no? Sí. La vespa també va ser... Tothom diu, no, és que a mi la moto em fa por. Diu, agafo una vespa, deien, que no em fa cap de por, no? No ho sé, eren dues rodes, igual. Però bé, la qüestió és que semblava que anaves més protegit. Home, jo un dia anava de paquet i vaig caure, eh? Sí. Amb una vespa. I llavors, com a... I van caure, vull dir que no passa res. Caus igualment. Com a element més petit, encara fins i tot més elemental que el propi Quatre Llaunes, era el biscut, eh? Ai. Ah, no te'n recordes? Jo no, jo això ja no. Jo sí. I tant. He vist imatges, eh? Però vull dir, no... Sí, sí, sí. No el recordo pel carrer. Sí, sí. No el recordo. Bé, doncs, ja veieu per què serveix un diccionari com aquest, no?, per recordar coses històriques. Per cert, una època que moltes vegades voldríem oblidar, si més no, el que ha representat al llarg de la història, no? Però hi ha coses que tenen el seu encís, no?, la seva gràcia de recordar, com és aquest el cas, no? Però hi ha coses que són així, d'entrenyables... Recordem quin cotxe era el cotxe de la gent que tenia més diners dins de la gama espanyola, que era el 7500. 400, també. I 400 també. Aquest no me'n recordo jo. Però el 1500 va venir posterior. Va ser posterior, no? Sí, el 400 ja era allò. Ja, una mica... Jo per tenir una cosa tinc... Com d'humana, no? Sí, sí, sí. I tant. Un cotxarro, no? Jo recordo l'època dels Chryslers, aquelles marques de cotxes americans, els Dodge, que van arribar, que eren immensament llars. És que el cotxe era, com més llarg, de més categoria. Jo crec que és una frustració sexual de l'home. És el que es deia en aquell moment. Aplicada directament. Potser sí que tenia com a contrapunt, vols dir, no? Ja soc aquí. Quan més gran el cotxe, més important era l'home. Sí, home, això és una cosa. Sempre l'home ha agradat els cotxes grans. És que hi ha una cosa que algun dia, no sé si està en el vintage... Sobretot cotxera gran. No sé, el cotxe que ja he dit, no sé, però la cotxera ben gran. Exacte, la cotxera ben gran, després ja, a partir d'aquí... Bé, jo anava a dir una altra cosa Digues, digues una baixiesa Encara tenim llibertat d'expressió en aquest país Aprofitem-la No sé que el Rajoy ja comenci a enviar avui hem començat de la millor manera parlant del senyor Pau Casals És que té una autopista, l'autopista de Pau Casals és la 72 La que va de Barcelona cap a Sitges, Vilanova... Fixeu-vos en una cosa, que just quan ell va dir... Quan ell va dir això a Nova York, allà en aquella sala, soc d'un país, un mes i tal, llavors hi havia gent que presumia, com dèiem, de totes aquestes coses. Fixeu-vos en quina diferència hi pot haver entre persones compromeses, artístiques, encara que, com deies, i això no ho sabia... tenia alguna depressió, si més no, puntual, no? Clar, sí, puntual, puntual. A la manera de la situació d'estar a l'exili, la pena, la tristor, la frustració, tot això. Em sembla molt interessant haver començat per aquí i seguim el vintage aquest dels quatre lleones. Molt bé, fantàstic. Continuem. Doncs ara passem al cinema, eh? Passem al cinema i anem a trencar absolutament totes les normes del cinema, que això a vegades sempre va bé, Jaume, saps que a mi m'agrada de vegades veure pel·lícules una miqueta radicals. A tu t'agrada trencar normes, sí. Sí, sí, sí. Vull dir, ahir estava veient, per exemple, Onze pares de botes, una pel·lícula espanyola del Rovira Veleta, no t'ho perdis. Sí, amb el Cobala. Amb el Cobala, exacte, de l'any 54. I ara parlo d'una pel·lícula japonesa, vull dir, sóc així de raro, no puc evitar-ho. No, d'això se'n diu eclèctic, no? Eclèctic, exacte, sí, sí. Una persona que és inquieta, que li interessa moltes coses, que té moltes inquietuds. Exacte. I bé, doncs hi ha una pregunta que es diu Phoenix Wright Ace Attorney, traduirem. Phoenix Wright, que és el nom del senyor As de la Bogacía, seria en castellà, o As dels Advocats, no? És una pel·lícula del Takashimike, perquè és que van una mica perduts. El Takashimike és un senyor japonès que acostuma a fer pel·lícules basades... Són pel·lícules molt potents de terror, molt, des de Trucada perduda, El pou, recordareu, que t'espantes a cada cinc minuts i tal. Aquella que es deia... Adaptació? No, tenia algú semblant a aquest nom, ja m'ho recordaré després, que era absolutament brutal, que no passava res en tres quarts d'hora i en l'últim tres quarts d'hora és que et posava els cabells de punta, perquè té aquesta capacitat de ser molt rítmic a les seves pel·lícules. I en aquest cas també fa pel·lícules sobre el tema jacutsa, dels japonesos, de la màfia japonesa, tot això i tal. Ja l'he seguit, alguna pel·lícula. Amb aquesta línia, no? Gozu, assassins en sèrie, vull dir, una sèrie de coses... I aquí, en aquest cas, tracta el tema de l'abogacia, no? I, clar, i ho fa des del punt de vista del còmic. És a dir, planteja uns personatges que tenen pentinats com els còmics, aquests com els mangas, i crea una història al voltant d'un advocat desgraciadet, pobre meu, no?, que es troba en una situació absolutament desorbitada, vull dir, en un cas, no?, que no explicarem perquè és dens i complex, no?, amb el qual està vinculat un fiscal general i tal. I tot això es desenvolupa, bàsicament, en una sala del jutjat on realment, per exemple, quan la gent s'espanta, quan hi ha, per exemple, hi ha un comentari, no?, i llavors de cop i volta la gent fa... es tira del terra. Oh. I es reboten. És com aquests jocs, com si fossin un còmic. És aquesta idea de jugar constantment amb l'espectador. Llavors, és una visió... Aquesta pel·lícula va ser molt criticada justament per això. Perquè es pensava que aquest senyor ha perdut una mica el cap. Però realment la història està molt bé. És d'entrar en un joc de diversió, per un costat, per l'altre, de cinema japonès amb una gran potència visual, tot sigui dit. I bé, és una joguesca. Per tant, és una pel·lícula que... que tocaria el que seria una mica la ficció i la realitat, i això ho fa molt bé. Hi ha moments que també es dedica a fer talls de ràcord perquè li dóna la gana, és a dir, que juga això, talla imatges perquè vol, és una sensació de pel·lícula peculiar que s'ha de veure perquè crec que és una forma de fer cinema diferent, és una proposta diferent de cinema. segurament, pel que acabes de dir, interpreto que és una singularitat. En definitiva, no és un deixabú, ni pensar-hi. És que t'ataca així a mi que mai et deixen diferent. Sempre hi ha coses peculiars. I on està la qualitat d'aquests films, comparant-los amb aquells més tòpics que ens estrenen com a elements de consum. Aquí està la gràcia també. Que no estem parlant del cinema japonès clàssic, eh? Ojo, vull dir que ni estem parlant d'Ozu, ni estem parlant de, jo què sé, de grans pel·lícules, ni molt menys parlo de cinema oriental amb la línia xinesa, no? Vull dir que des de la llanterna vermella i tal. Vull dir, que tot això hem de tenir en compte que és un cinema per a un públic jove, però no és un públic, però un públic entès, a la vegada, eh? Jo crec que sí. A més, és un cinema també un film noir, hi ha vegades que és negre, Què vols dir, que als que no els agrada aquestes pel·lícules és que no hi entenen? Jo crec que a la gent que veu Crepuscle aquesta pel·lícula no li agradaria, mira què et dic he fet una comparació odiosa, potser no la tenim gaire a veure però aquesta cosa de la jovenalla que busca un cinema fàcil americà aquí tens una pel·lícula amb uns ideals manga, còmic, agradable però que és densa a la vegada i que pot fer una mica despistar però bé Cinema japonès, diferent, a veure si el podem veure. Vull dir que això sempre recomano coses diferents, no? I crec que també és diferent la infància clandestina, no? Perquè pel·lícules d'aquesta línia ens arriben poques. Bé, recordeu aquella pel·lícula El ves de l'aranya? Aquesta? Doncs en podem parlar. Però era de la dona araña o de la... El beso de la mujer araña, d'Héctor Babenco. A on estava ambientat allò? Això estava ambientat a Cuba. Jo aquest... És que no recordo si és ell, però crec que és el Luis... No, no, l'he vist fa dues setmanes. Digues? L'he vist fa dues setmanes, el Raúl Júlia i el William Hart. Perdona. A Cuba, a Cuba. A Cuba. A Cuba. Val. Doncs aquí no està ambientada a Cuba, aquesta pel·lícula, però sí que la pel·lícula comença a Cuba. En definitiva, són aquells que es van organitzar sobre els anys 75, concretament a l'any 79, quatre anys després, van haver de marxar del país, a Argentina, quan va caure Perón, i automàticament es van posar, es van organitzar per enfrontar-se als militars que van començar a fer neteja ètnica o digue-li el que vulguis. En aquests casos sempre és així, no? Sí, sí. I llavors aquí tenim el cas d'una família, amb nens i tot, un marit i muller, i un cunyat, o sigui, i el germà d'ell, concretament, que s'han apuntat a la resistència, digue-li el nom que vulguis. I a partir d'aquí viurem la disacció, la pel·lícula fa una disacció d'una família en una situació com aquesta, no? Us asseguro que és una pel·lícula que està tenint un èxit enorme, argentina, que fins i tot s'ha proposat per el Goscard a la millor pel·lícula de Parlen Anglesa i que, en definitiva, és una pel·lícula que ha molestat els mateixos argentins, però m'imagino que no a tots. És clar, com aquí, no? Quan ens parlen, per exemple, de Tiro en la Cabeza o bé del... Ai, això de la colmena, home, l'espíritu de la colmena, quan ens parlen d'això que ens clarifica que, en definitiva, potser sí que hi ha un punt neutre que ens hi hem de posar per interpretar les coses, però que un cop estem en aquest punt neutre, segurament que hi ha un element que el vestirem de dolenteria indesitjable i tal, i hi haurà un altre element que direm, aquest és el que ha estat castigat, precisament per la situació de confrontació, no? Sí. Evidentment, per veure això, t'has de situar en aquest punt neutre, però jo crec que posterior a la posició de punt neutre per interpretar-ho correctament, no?, i probablement per atinar què és el que cal fer perquè això no es repeteixi, oi? Sí. Evidentment que no és voluntat d'uns, sinó que ha de ser voluntat dels dos, això. Clar. Clar. Sí, sí, sí. Tots sabem que a Amèrica del Sud es va veure... completament dominada pràcticament per tota l'onada cubana, no? Amb tot el que va representar la resistència a que fos una colònia nord-americana, no ens hem d'enganyar a tot això, no? Bé, doncs la pel·lícula aquesta ens planteja tot això i a més a més ho fa en un sentit documental gairebé. De fet, els personatges són reels, eh? No em feu dir ara el seu nom, això no me'n recordo, però ja ho veureu quan s'estreni, que serà molt interessant. I la veritat és que a mi em va deixar molt bé, i més quan has renunciat, potser, com deia, fa una estona, doncs a veure determinades coses on el bé i el mal està massa clar. Ahà, molt bé. Doni-do. Doni-do, eh? Doni-do, aquí. Sí, sí. Si em permets, parlarem un momentet de la pel·lícula El petó de la dona aranya. Ara parlarem de Brave, Rosa. Sí. Vull dir perquè m'has donat l'entrada i crec que podem empalmar. Jo és una pel·lícula que he vist fa uns dies, justament, i realment el que tu planteges, aquí es planteja des de la presó, es planteja des de dins, no? En aquest cas, a Cuba, no? El Raül Júlia és un pres polític, evidentment, i a partir d'aquí hi ha un personatge a la seva cel·la, que és en William Hart, que és un personatge que fa paper d'homosexual, en aquest cas... fins i tot arribaríem a la línia d'altre vestit, perquè és una persona que vesteix com una dona a vegades. Ho fa magníficament bé. És una pel·lícula absolutament costumista. Tot passa gaire bé, és a dir, a part d'un muntatge en paral·lel que hi ha d'aquella pel·lícula que explica amb la Sònia Braga, que fa aquells papers, aquella fantasia que fa que no estiguin pensant sempre a massa tancat. Aquesta relació tan, tan, tan peculiar, tan íntima, que es crea entre els dos, que a vegades es passa la línia, perquè el Raül Júlia arriba un moment que té una relació puntual amb ell, però que ell com a tal s'imagina potser una mica el vincle de la necessitat. Estem parlant d'un moment, una relació interna que podia ser malaltissa fins i tot, ja que a la filla cap el William Hart és un confident, és a dir, està fent tot allò per treure la informació. però al final s'enamora. Vull dir, hi ha totes unes línies que van passant d'una punta a l'altra, no? Jo crec que és el que planteja la pel·lícula. Per un costat, una història d'amor noir, complexa, un amor fou, que es diria, no? I, per una altra banda, planteja aquesta temàtica totalment política d'aquella cuva de tota una sèrie de plantejaments en contra del que seria la revolució, no? Que és el que el Raül Júlia lluita contra aquesta revolució en aquells moments, no? però és una pel·lícula sempre visible, que han ballit molt bé la pel·lícula i que William Howard i Raúl Júlia estan de meravella. Dir molt ràpid que Hector Babenco, que és el director, va fer una pel·lícula l'any 81, que es deia... 81? No, més endavant, em sembla que es deia Pixote, Amics Pixote, i aquesta pel·lícula sí que s'ha de veure. Per què estem parlant d'un nen, en aquest cas? No fa gaire que la vaig veure i és impressionant. Doncs això és impressionant, eh? Vull dir, dins de la línia de la droga era? Què era? No me'n recordo ara, però ella entra dins d'un vincle de jovenalla, de carrer i tal, no? I és una cosa absolutament també... No la tinc fresca, però l'impacte que em va fer sí que el tinc fresc, no? I es titula Pixote. Pixote, amics. És el nom d'ell, el nom d'ell, el nom del nen. Li anàvem Pixote, eh? perquè aquí tracta, en aquest cas, les faveles brasileres, no?, aquesta línia, perquè aquí se'n va al Brasil a fer una pel·lícula, no? Una mica com a l'estació central. Ah, això, però en aquest cas molt més cru, és molt més clar, és que Babenco és molt claret fent les pel·lícules, no? Sí, sí. Bueno, algú més, a més, no?, Brave, Rosa? Home, sí, molt diferent. Molt diferent, molt diferent. És una pel·lícula molt xula, molt xula, molt xula. Sí, sí. És molt recent, també, encara no sé si està en cartellera, però és una pel·lícula molt recent, és de la Pixar. El títol, bueno, Brave, el títol s'ha traduit com a Indomable. És una pel·lícula de dibuixos animats que ha dirigit la Brenda Chapman en col·laboració o codirigida amb el Marc Andrews. Ella tant l'ha escrit el guió com la direcció, eh? Vull dir, això també és important, no?, la visió femenina, vulguis que no, no? La banda sonora està molt bé, molt bé també, perquè bàsicament és celta, és música celta. Està feta pel Patrick Duall, que és escocès, és una música escocès. La Julie Faulis, que és una canta amb folk, gàilica, escocésa també. I la Rússia Enret, que fa uns dies us recordeu com està posant aquí el seu disc Fort Aventura. Sí, sí, sí. Ella canta... Jo de seguida vaig veure la pel·lícula, vaig sentir. José ho va dir... Dic Russian Red. Russian... Bueno, Russian, diu ella, Russian Red. I sí, sí, ella canta dos temes. Volaré i a la luz del sol. Maquíssims, també. A veure si un dia els aconseguim i els podem posar, també. Molt bé. De banda, sonora és preciosa. És molt, molt, molt àgil, molt dinàmica, molt, doncs, això, escusesa, no?, de música celta. La història és la història de la princesa Mèrida, que és la filla del Fergus i de la Elinor. Ells són dos... Bé, no és ben bé reis, sí, sí, perquè ella és com una princesa, és la princesa, llavors són els reis, no? Però són reis, doncs això, gaèlics, i que volen, el típic, no? Que ja viu a tope feliç, està aprenent, viu a mig del camp, no sé què, però arriba un moment que, el típic, ja li volen fer casar. Dius, hòstia, ja tornem i la història ja de la princesa. Doncs bé, doncs és com ella es revela, Ella considera que no ha de casar-se encara. No encara, que ella no té per què casar-se, que ella vol fer la seva vida. Ella vol ser la propietaria de la seva vida i ha de decidir què vol fer i en quin moment de la seva vida aquí, quines coses vol fer. I llavors és tot aquest enfrontament que ella té amb els pares, aquesta rebel·lia, cap als pares i cap a tot el que a ella li toca com a princesa, perquè l'estan ensenyant a comportar-se bé, a parlar bé... a ser convincent, a tenir morts modals, no sé què. Clar, i ella ho està aprenent, pobra, perquè és molt dòcil, és molt bona alumna, però ja quan arriba l'hora de la veritat, en el sentit ja dur de la paraula, que dius, va, vinga, ja comencen a portar-li... Bueno, no sé si són príncep, són més aviat com els fills dels... Sí, sí, són príncep. Dels jefes, no, d'altres clans. D'altres clans, són els fills dels altres clans. Sí. Ahà. I, bueno, era la tradició. Tens una edat i tens que casar-te per unir les famílies i que siguin més poderoses i tot això. Pintoresques, per això aquests nanos, les tres pretendents, és que és una cosa... És molt divertida. Segur la veuré, aquest Nadal. Sabeu que a tu, Xes, que jo te'n sé que també, que ens encanten els dibuixos animats i cada cop ens animem tots a veure més dibuixos. El José també s'anima a veure més. I, bueno, és tot aquest procés de rebel·lió. Llavors no explicarem la història, perquè és molt maca. És molt maca, sobretot l'enfrontament amb la seva mare. Ah. És un pols entre les dues dones. Vaja. És un pols. Però llavors amb elements màgics, ella s'escapa, va cap al bosc, i ja està, ja troba el típic, no? Mig bruixa, mig no sé què, troba... clar, aquests personatges fantàstics i a més ja veureu que hi ha aquelles pedres rodones que són no sé com es diu el cercle un cromle que es diu això sí, però hi ha una zona així específica que es diu així allà Stonehenge exacte, a mi és que sí, m'has recordat molt però aquests espais aquests cercles amb pedres i tal es diuen cromlecs, ho dic perquè ho tingueu o que s'apren més la gent també ho sàpiga vull dir que no A tots per aprendre. I ja estàs molt bé que l'encanteri que li fan, la seva mare, l'evolució que fan després les dues dones, no? Perquè la mare ha d'evolucionar cap a entendre la seva filla, també, cap a respectar aquesta llibertat que ella vol tenir, aquesta llibertat de decisió sobre la seva vida. I també l'evolució que fa la pròpia filla, no? També per entendre la seva mare, la seva mare, i a la seva vegada també per arribar a la maduresa. És tot un procés d'iniciació. Ja sabeu que en molts contes de fades, quan el personatge, el protagonista, entra al bosc, Això ja vol dir tota una transformació, eh? La transformació i arribar a la maduresa, també. Molt bé, fantàstic. A més, molt divertida, amb escenes molt divertides. Ja dic, la música, la banda sonora és preciosa, també, eh? val la pena, és molt recomanable. La princesa és pel roja, la seva melena i el vent... Es veu que van utilitzar milions de cabells virtuals per fer aquella melena, és el que més destaca. No sé si això van dir-ho, va sortir que era, em sembla, un milió de cabells virtuals per crear aquells efectes, aquell moviment, aquella flujó que tenia el cabell. Jo crec que és una pel·lícula que arriba molt bé als els nanos, però arriba molt bé també a la gent gran. Sempre reivindico que els perigües animats, moltes perigües animats són aptes per adults. Doncs ara farem re, un momentet a un Kit Kat musical, perquè clar, ja que estem al Nadal, no? Que millor que posem a Nadal, no? I en aquest cas agafarem un tema del senyor Michael Bolton, que l'altre dia comentàvem amb un company que és l'únic cantant que té cinc octaves a la seva veu. És a dir, això és molt complicat. És a dir, l'habitual és tenir 3, quan es té la veu modulada, però arriba a 5, hi ha molt poca gent que arribi, no? I canta el clàssic de White Christmas, i com no, com estem en Nadal, escoltarem una miqueta, i a partir d'aquí parlem del sexe dels àngels, eh, Jaume? Lliga bastant bé, això. Sí, mira. I'm dreaming of a white Christmas Just like the ones I used to know Will the treetops glisten And children listen To hear Bona nit. May your days be merry and bright May all your Christmases May your days be May all your Christmases be wild. Ai, el Nadal, que és maco, eh? Realment. Espero que sigui un bon any per tothom, que tothom pugui, doncs, menjar tranquil·lament. I bons desitjos per tothom, però d'acord. Exacte, sobretot això, que serà un any, esperem que sigui més fàcil que aquest, però creiem que serà dur i que podem tots suportar tota aquesta pressió. Entre tots, entre tots. Hi hauria una definició, diu que... que els neguits no ens privin del menjar, no ens engoeguin, per dir-ho d'una manera. Això penso que seria una bona definició d'aquestes festes. Això del sexe dels àngels és una obra de teatre que es va presentar aquí a Sant Joan d'Espí ara farà gairebé un mes, no fa un mes, fa 20 dies, i que va estar precisament en l'acte commemoratiu de les vuitenes jornades de la discapacitat 2012. I bé, tal com defineix el programa, diu, és una comèdia divertida que parla de mort, el sexe, l'amistat, les pèrdues, els retrobaments i la doble exclusió de viure sent homosexual i amb discapacitat. Bé, fins aquí no hi hauria masses problemes, vull dir, en definitiva, se li posa nom a tot, i és un nom que s'ajusta realment al que és l'obra, no? Quin és, per a mi, el problema de l'obra que ha de fer gràcia? I és clar. I llavors una mica l'argument que o és com un bodevil, que hi ha escenes divertides... És una comèdia. És un bodevil. En definitiva, els clàssics bodevils què són? Doncs els noms estan aquí, I llavors es tracta de pervertir-los, no? I llavors això és el que fa gràcia, esclar. L'exageració una miqueta, no? L'exageració dels personatges, no? Exactament. Per exemple, si tu li dius a una persona, com hem dit, homosexual, doncs és homosexual i punt. No li donaries més voltes. Ja sabem tots el que és i té la seva definició i defineix el personatge. Però si li dius maricó, ja estàs. Clar, llavors ja fa gràcia això, que és És la gran problemàtica. Sí, és una miqueta més expectiu, però, bueno... Una mica més, només. Jo vaig trobar que s'utilitzava... Imagino que... I per què n'hi ha de les tiros tan bé? Quan parlaven de discapacitats, potser utilitzaven termes que potser no són els més adients. M'equivoco amb aquesta obra? Els termes no són, per mi, els més adients. Quan diuen invident, parlen de sec, per exemple. Com? Quan diuen invident, parlen de sec. Sí... Vull dir, que utilitzen el llenguatge potser més popular o... O sigui, que no s'utilitzen eufemismes, que utilitzen el llenguatge més directe o més originari. És la meva pregunta. Exacte, sí senyor. I llavors que això comporta una privació d'actuar com un que no tingui cap discapacitat i d'això fa gràcia, perquè li busquen la gràcia de tot això. D'acord. Vull dir, aquella situació, per exemple... Aquí també estaríem igual que amb la pel·lícula que has esmentat, o que hem esmentat de l'Home Aranya, no? Estaríem d'una persona homosexual, no?, que en definitiva està enamorat d'un altre, no? I l'obra comença precisament quan apareix aquest a la qual ell havia estat enamorat, i que havia provocat, doncs, un intent de suïcidi. I no li va sobrevindre la mort, sinó que, en definitiva, va quedar assegut en una cadira de rodes, no? I a partir d'aquí, doncs, tenim aquesta història de mort. Els mans i mànegues que farà la persona que pateix la discapacitat per conquerir en aquesta persona la qual ell està enamorant, no? Llavors, no hi és. O sigui, la diferència entre la pel·lícula de l'Home Aranya... és que la persona assetjada, que és el... El William Hart. No, l'altra. Ai, el Raúl Júlia, perdó, sí, sí. La persona assetjada acaba adonant-se del que està passant allà i acaba cedint en algun terreny de comprensió i d'estimació, fins i tot. Sí, jo crec que... de respecte per aquella persona que l'estima. Aquí és tot el contrari. Cedeix perquè realment es porta molt bé amb ell. Imagino que s'adona que hi ha un enamorament i hi ha un determinat que cedeix a atorgar-li un punt determinat. Però ell li diu, maricó, li diu a tot, vull dir que també l'insulta quan cal. És a dir... que estem parlant d'aquesta línia que dius tu que a vegades... Sí, però no fa cap gràcia. Per això dic que potser és molt diferent aplicar certs eufemismes quan fan gràcia i quan són despectius. Aquí, en un context, potser fa gràcia. Per tant, que no sempre aquesta paraula, quan parlo com sec, quan parlo de sort, quan parlo de... no diré una altra paraula perquè no vull dir-la, vinculat amb la minusvalia, que a vegades pot ser una línia més afable i no sempre despectiva. M'entens el que vull dir? És això el que vull separar. Digues, digues. Bé, en la pel·lícula aquesta que tu esmentes tenim un final que tu podries arribar a posar tot el que has vist igual que, en definitiva, aquest vol enganyar en l'altre. Sí, però no, que és el que tu has destacat. Sí que aquest vol enganyar en l'altre, vol treure-li uns secrets i una llista, en definitiva, però hi ha un enamorament, no? Això és impensable amb l'obra de teatre aquesta. No xisteix. Per part d'un sí, però l'altre ni ho respecta ni tal. Tot és un joc d'això, de desqualificacions fins i tot, i de situacions que en definitiva fan gràcia. Home, la veritat, després ara entrarem en el tema aquest de la discapacitat, eh? Però jo quan vaig entrar al teatre em vaig trobar amb una persona que anava amb una cadira de rodes i que la coneixia, doncs, la Teresa, la meva dona, no? I llavors, doncs, van saludar i tal. Bueno, veure aquesta obra de la discapacitat. Diu, no ho diguis, això de la discapacitat. Clar, jo vaig prendre nota perquè és veritat. Vull dir, cada vegada anem cap a buscar noms que siguin escaients i que no sigui allò tan tòpic que diuen, diu, tu, cada cosa té el seu nom i deixa't de morgues. Doncs no, cada cosa no té el seu nom Si ha estat pervertit, aquest nom, o si s'ha estat utilitzat. Però tampoc minusvalia, pots dir, perquè no són menys que vàlids. Llavors, quina és la paraula, dient? Exacte. Aquest és el problema. L'hem de buscar. L'hem de buscar. Amb discapacitat, també és invasiu, l'altre, jo crec que sí, però clar, què, què? Jo ho tinc inventat, el que hem de dir. Digues, digues, no? Ningú es pot molestar, ningú. Tenim una federació, que tu ho saps molt bé, que es diu Federació de Persones amb Malaltia Mental. Sí, i tant. Doncs això s'ha de canviar. I ara ja es va aprovar, a nivell d'assemblea, que es dirà Salut Mental Catalunya. Molt bé. Llavors jo crec que el que cal és això. Què és? I en aquests espais... La paraula positiva. Sí, salut mental per tothom. I com ho aconseguim, això? O sigui, deixem-nos de totes aquestes frivolitats, per dir-ho d'una manera, en la qual hem estat sotmesos i que ens hem fet uns tips de riure, no? clar, llavors deixem-nos de tot això, aquesta és una mala cultura, és dolent, això ho hem d'aparcar, ens hem de posar en aquest terreny neutre que dèiem també. És un tema força seriós, com per tractar-lo amb la seriositat que es mereix. Naturalment. I automàticament posem nom, hem d'aconseguir la salut mental per tothom. I en els espais radiofònics que intervinguen en el sentit de salut mental, jo ja fa temps que utilitzo això. O sigui, jo no parlo de per la persona que pot tenir una problemàtica, bé, doncs com ho sé, com ho veus, com tal, però hem d'aconseguir aquesta salut mental, no? Sí, sí, però jo crec que hi ha una... Molt bé, molt bé. Sí, sí, això és genial i això és el que s'ha de plantejar i que s'ha de fer de forma social i de forma evident, no? Però sí que està clar, i jo posaria de mal foc bastant, a part de potser en aquest cas, quan a casa hi ha un problema d'aquest tipus, la gent és més sensible, no? Però en general, quan la gent parla, al carrer, quan parlen en família i tal, i parlen d'algun problema d'aquest tipus, la gent, el que va... A mi la teva se'm va escapar. És que aquest home és boig. No, no, és veritat, aquestes llicències són habituals amb el llenguatge del carrer. I el que dèiem, la gent quan parla, insisteixo, jo crec que no parla d'un invident. Jo crec que la gent no parla d'una persona que és curta d'estatura. La gent parla de certes termes que estan aplicats al llenguatge, digue-li vulgar o popular, i segueix utilitzant-se. És molt diferent que un mitjà de comunicació, que en una entitat, lògicament, hi hagi un respecte i tal, però internament... I el que és homosexual és marica, ara es diu gay, vull dir que és aquestes línies... Clar, perquè quan hi ha una paraula agafa unes connotacions negatives, perquè el propi llenguatge evoluciona d'aquesta manera i té una càrrega negativa, llavors és quan es busca l'eufemisme, que és una forma de dir-ho més positiu. Però en canvi no molesta, és a dir, no molesta a no ser que estigui present, lògicament, la persona que tingui aquesta problemàtica. I és així, encara que soni dur i que soni distant, jo crec que és això. Vull dir, crec, és una opinió des de fora. Vull dir... No sé què us sembla a vosaltres. Potser he anat massa enllà i a lo millor, però m'agradaria saber en aquest país quanta gent... I he agafat invident perquè és una cosa bastant més neutra i més fàcil. Perquè no és pejoratí o com podria ser minus vàlid. Invident és el que no té visió. És la traducció invident, no té més leonsis. Quanta gent diu invident i quanta gent diu sec? La major part diu sec. Per desgràcia. Jo no he parlat, però no crec que tingui tant més importància. En la textura de sec, per exemple, potser no. Llavors, també, si és coix, ja és una altra cosa. Però també la gent diu coix. No diu que té una problemàtica, jo què sé. M'entens? Jo crec que el problema està quan s'utilitzen les paraules, la terminologia, per ferir. per riure's de l'altre. Això no. Això és el negatiu. La paraula s'ha transformat perversa. Això és el que vull dir jo. Això és el que no s'ha de fer. Per què t'has de riure d'una persona que consideres que és inferior? No és inferior. Tots són persones. Ha tingut, per circumstàncies X, ha tingut un problema físic, psíquic, del tipus que sigui. Llavors, totes les persones mereixem un respecte. Faltaria més. Jo crec que potser més Aquesta obra ve una miqueta, no ho sé, perquè jo no l'he vista, perquè clar, tot depèn molt de l'enfocament que es faci. Una cosa és que digui, mira, és que és un conjunt, jo què sé, de persones que fan teatre mater, el que sigui, i volen fer una obra per fer riure la gent. Home, això sí que no. Fer riure els altres, rient-se d'aquestes minusvalues, doncs home, no. Això és incorrecte totalment, no? És molt complicat fer riure amb això. Ara, si són, dius, mira, si és un col·lectiu de persones afectades per algun tipus de problemàtica i ells mateixos ho volen fer perquè ho volen fer arribar amb els altres i ho volen... Això ja és més correcte, trobo, també. A veure, dins d'una elegància, també, no? Una mica com la pel·lícula Intoxable. Això mateix. Perquè ell mateix, Intoxable, es parla obertament. Es parla obertament. El propi Bozzo, que és el protagonista, bueno, és el protagonista, no és l'actor, però sí que és el protagonista real, el real, que és la seva biografia, la seva novel·la, ell ho va voler fer i en molt sentit l'humor. I quan es va fer la pel·lícula, va sancionar el seu llibre, va insistir molt que fos en molt sentit de l'humor, perquè volia una miqueta treure aquella llunyania. I constantment, què sents? Vinga, per què no te levantes? Perquè no sé què l'està provocant amb coses que seria impensable. Però la intenció de fer-los més humans, no més humans, que m'he expressat molt malament, de fer-los més propers, que ens veiem unes persones com nosaltres, que podem riure amb ells, però amb ells. Això és molt diferent, riure'm amb ells. Un apunt molt ràpid. Junts, viure junts. Amb aquest programa que fan La Voz, a Telecinco, que és una bomba d'aquests que són de veus, que canten i tal, hi havia un noi que es deia Ruiman, que és invident, d'acord? Sí. I ell va sortir, i sortia i tal, i quan sortia l'acompanyava, perquè si no podia caure a l'escenari i tal, no? I quan feien algun comentari, a millor el presentador li deia, no, és que ves que no sé què, no, ¿cómo quieres que ves si soy ciego? En plan de conya. Clar. Però ell mateix estava dient, davant de 5 milions de persones, que era ciego. Sí, però saps què passa? Vull dir, depèn de quin punt, el que deia Jaume. Sí, saps què passa? Que sí, es pot utilitzar puntualment i pot caure bé i pot ser fins i tot oportú, no? Però moltes vegades aquesta... O sigui, el fet de repetir-se en aquest sentit, a vegades el que busques és la compassió immediata, fins i tot inconscient. Perfectament. Clar, és que aquí el que hi ha és un joc molt sensible, molt, molt sensible, Jo, per exemple, amb una persona molt íntima, molt lligada a mi, a mi me n'ha parlat del que ell sent. I parla no pas que tingui una problemàtica, sinó que parla que té una situació psicòtica la qual interpreta coses que no són reals, sinó que són exagerades, tal i qual. Bé, doncs aquesta és una manera, i una manera molt, molt vàlida, d'estar amb una persona que té una problemàtica, en aquest cas mental, no hi ha dubte, oi? I que ell t'ho va dient i tal, no? Hi ha persona que tot això, fins i tot aquells familiars, perquè jo això n'he vist moltes vegades, que diu, és que jo ja el veig, ja me'l vegin, és clar, és com si estiguin tot el dia pendents, no? I en el que diu una paraula per sobre de l'altra, ja està, me la porto, ja. Home, no, no anem tan de pressa. És que jo crec que també hi ha un desconeixement del tema de la salut mental, eh? Perquè la gent no sap què és una bipolaritat, què és una esquizofrènia, què és una persona paranoica, i la gent ja automàticament va al que és fàcil. Aquesta persona és tal. I s'utilitza molt alegrament també aquests termes, no? i que l'apliquen, el que dius tu, de forma negativa. Una persona que canvia una mica d'opinió, que ha canviat d'opinió una mica ràpid o no, ja és una persona bipolar. Exacte. No, si us clau, per el que diem. És el tema seriós com per banalitzar-lo. Però hi ha encara més, encara ho poden rebaixar més. I no dir ni bipolaritat, que és una equivocació com una casa, sinó ja directament aplicada terminologia de allò que tota la vida s'ha dit, no? Vull dir, Sant Boi, que feia aquest comentari lleig, que sempre ha sigut, no? Vull dir, acabaràs a Sant Boi, que també és molt despectiu, perquè és un centre molt respectable, no? dels pioners Sembla un fet molt llunyà que no es tocarà i de fet qualsevol jo ara aquests dies amb el tema de la marató o de TV3 i tot això que explicaven les possibilitats que té una persona a la seva vida de patir càncer que diuen que els homes eren un de cada dos homes i les dones una de cada tres dones tenen possibilitat de patir càncer amb el tema de la salut mental la proporció també és una de cada quatre persones I cada vegada més. Sí, al llarg de la seva vida pot patir o ha patit alguna. Avui en el nostre programa... És la proximitat, és el que hem de mirar. Som tots som iguals i tots som persones, cadascú amb la seva idiosincràsia, amb les seves característiques pròpies, però tots som... Igual de drets, amb els drets, igual amb la forma de tractar-nos i de respectar-nos, no? I de conviure. El respecte és bàsic, escolta. És el que dèiem, no? Fins i tot en Pau Casals, que es mentàvem, oi? I tant. La fraternitat, ja està. Quantes i quantes coses. Hi havia una senyora una vegada, jo penso que per acabar, i d'allò si em deia, diu, hi ha moltes, moltes senyores. Ah, sí. que quan estaven a casa, estaven protegides dins de la llar, no hi havia una manifestació de determinades problemàtiques. Determinades persones en el món actual i tal, doncs això s'ha destapat més. Esclar, aquí sí que estem. Oita, ja estem. Se'ns acaba el temps. Se'ns ha acabat la fintonia, s'ha acabat tot. El tema és molt interessant. La setmana que ve, no la propera, seguirem, perquè la setmana que ve tenim això. Molt bé. Doncs bones festes a tothom, eh? Bona entrada d'any. Adéu-siau. Adéu-siau. A continuació us oferim la repetició del programa M de Música, a mes dilluns passat. M de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Hola, molt bona nit. Una vegada més per compartir aquesta hora amb Marc i una servidora que us parla. I com sempre comencem amb la veu del poeta, d'en Joan Margarit. Primer record. Els sents, però no els veu. Li han apagat el llum però han deixat la porta oberta perquè dona el foc i així es va temperar en el dormitori. Ha acabat una guerra, una altra guerra, i tremolen les flames i les ombres en el racó del llit. Dorm i es desperta i sent encara allí les seves veus.