Piranesi, cinema francès i sortides a la crisi

I will shine again. Oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh, oh A l'escolta es praviu desbend, sintonitza es praviu desbend, la ràdio de Sant Just, durant el 8x1. Bona tarda, estem un dia més aquí al Babilònia, a Rayo d'Esvern, el 98.1 de la FM, i avui tenim un convidat d'excepció, que és el José Manuel Navarro. Què tal, com estem? Hola, molt bé, bona tarda. que ens parlarà de moltes coses, evidentment, durant el programa, però també ens parlarà de com sortir d'aquesta crisi, que segons diu el govern de l'estat espanyol, tenim 2013-2014 encara per patir. Però bé, a part del José, evidentment, tenim a la Rosa. Hola, bona tarda, molt bé. I el Jaume Vidal. Aquí, a Magadell. A Magadell, no? I el present, el Xesco Ramos. Hola, Xesco, què tal? Hola, què tal? Com estem? La peça grossa. M'autopresento. La peça clau. Deixem-ho així. Seria la clau de volta, no? En termes... Arquitectònics? Perfecte, molt bé, molt bé. Ja ens comencem a ambientar, ja. Si és que no se'ls pot ensenyar. Que després ja funcionen sols. Exacte, surten nans per tot arreu. Molt bé. Doncs mira, parlant d'art justament, Rosa, avui començarem parlant i començarem parlant tu justament de temes de les activitats del Caixa Fòrum. Això per parlar, veus? Molt bé, veus el que passa? I el Jaume em palmarà també amb exposicions justament d'aquesta Caixa Fòrum del Piranesi i d'una nova exposició que es diu Què pensar, què desitjar i què fer. En literatura parlarem d'un llibre d'Steve Alten, L'Àngel de la Muerte i el Fin de los Dies, i el Jaume ens farà un recorregut per la literatura vintage, pels termes vintage. Em sembla que avui parlarem de Jala, és possible? Bé, doncs això ja ens ho explicarà el Jaume després. Cinema tenim tres pel·lícules, dues d'elles... Bueno, les tres són franceses. Quina coincidència. Sí, Déu-n'hi-do, no? El París Jetem. I no és el 14 de juliol, no? Exacte. Me'n podem posar la Marsellesa, si voleu, eh? Ui, compta amb la Marsellesa, que té unes connotacions una miqueta... Hem de vigilar, hem de vigilar. A Casablanca funciona molt. Sí, i tant. Això sí. Doncs tenim París Jetem, tenim El Xef, que és una estrena que el Jaume ja ha pogut veure i que aquest divendres podem veure tothom als cinemes de Barcelona i de Catalunya. i l'art de mar, que també és una pel·lícula molt peculiar que explicarem. Acabarem amb aquest tema que dèiem de les solucions a la crisi i també dir que estem al programa número 9 del Babilònia, per allò que hi ha gent que agrada tenir els numerets i que tindrem de fons avui a Pastora, a Grup Pastora, un grup català que ha llançat el seu últim disc, que es diu Una altra galàxia i que realment val la pena tenir-lo present. És una delícia aquest disc, és una delícia. Fantàstic, doncs res, Rosa. Et passo el testimoni. Vinga, som-hi. Doncs mira, jo el que us volia explicar són unes novetats de CaixaForum, que sabeu que moltes d'elles fins i tot tenen caràcter gratuït i llavors, bueno, pot ser interessant amb els temps que corren, però a més és que sempre són propostes de moltíssima qualitat. Llavors, bàsicament són tres tipus d'activitats perquè les tinguem en compte perquè a més són imminents, totes elles ja de la setmana vinent, per la setmana vinent. Mira, la primera seria una exposició, aquesta és temporal, aquesta acabarà... Bueno, de fet, ja ha començat el 30 de novembre i estarà ja fins al 24 de febrer del 2013. És sobre Mesopotàmia. De fet, es titula Abans del diluvi, Mesopotàmia, 3.500, el 2.100 abans de Crist. Llavors són 400 peces arqueològiques que venen de grans col·leccions públiques internacionals i també hi ha alguns documents antics i contemporanis, llavors el que fa és explorar una miqueta aquesta cultura del Pròxim Orient, antic, de l'antiguitat, i quina imatge va tenir del món, els mesopotàmics, i fins i tot algunes implicacions que pot tenir amb la Bíblia, com surten mencions a la Bíblia, i a l'Alcorà també, hi ha també mites i textos grecs que recull una miqueta aquesta civilització. Per aquella gent que una mica vagi una mica perduda, vi que la cultura mesopotàmica va ser la primera gran cultura de l'Orient, per entendre'ns, prèvia al que seria Egipte, que és la gran cultura, com a tal, abans de l'arribada dels grecs i dels romans, i que realment hi ha coses, peces molt interessants, molt vinculades, com tu deies molt bé, aquests temes vinculats amb la Bíblia i simbòlicament... Geogràficament estava situada a Mesopotàmia entre els rius Tigris i EF3. L'actual, em sembla que sigui l'actual, Irak, no em vull equivocar, si és l'actual Irak, seria la zona. I realment hi ha peces d'una gran bellesa, per tenir en compte que estem al 3.500, no oblidem que feia 3.000 anys enrere estàvem parlant del Neolític, vull dir que per fer una mica de... d'orientació amb quant a dades. Als 6.000 s'acaba el Neolític i es comencen les edats de bronzo, ferro i coure, malament, no he dit en un altre sentit, però bé. I aquí és quan realment comença la primera civilització de no solament artísticament parlant, sinó també primers coneixements astrològics, matemàtics, no documentats encara, però bé, previ al que seria... la part d'Egipte. Pinta molt bé, és molt interessant. Esperem que sí. Aquesta és la primera activitat. Després tenim un altre bloc, però són dues conferències que les fan, una serà el dimarts dia 4 de desembre i l'altra dimarts dia 11 de desembre, les dues a la tarda, a les 19.30. Una es diu, la del dia 4 es diu transformar la realitat, l'arquitectura vertical, porta de l'utopia. I, bueno, una miqueta és una conferència que la fa el Javier Quintana de Uña, que és un arquitecte de la School of Architecture, no sé exactament de quin país, però, bueno, vull dir, és una persona especialitzada en aquests temes. I llavors parla del tema de l'utopia, de les construccions, sobretot les construccions verticals, aquesta moda o aquesta forma de construir ara amb aquestes alçades... I una miqueta tots veure... Banquia, per exemple. Sí, exacte. Sí, sí. Bé, el que sé, els gratacels, no? Els gratacels, aquests edificis que també n'hi ha, per exemple, a la zona de l'Hospitalet, tocant cap a Barcelona... Doncs, bé, a veure què vol dir tot això, perquè tots sabem que l'arquitectura vol dir moltes coses, no només és una forma de construir pou, no? Sempre està dins de molts moviments artístics, fins i tot. Sí, sí. Doncs aquesta també pot ser molt interessant... I llavors, el dimarts següent, el dia 11 de desembre, una altra conferència que la farà l'Enrique Lleves, és el director de l'oficina de la FAO a Espanya, i es titula Per què hi afam en un planeta que produeix el doble dels aliments que necessitem? Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do el nom, eh? Sí, sí, aquesta conferència és complementària a una exposició que hi ha ja que es diu Justícia Alimentària. També pot donar molt de sí per debatre i una miqueta per sometre a reflexió perquè s'obren aliments al planeta, s'està produint molt més del que es necessita, i en canvi hi ha una bona part de la població, no sé exactament, però era molt elevada el percentatge de persones que estan patint fam. No hi ha el planeta, sinó si anem una miqueta més a prop, fins i tot aquí en el nostre país hi ha gent que ho està passant molt magre, també. Ara precisament comencen les campanyes de solidaritat, també, del banc dels aliments, de recollida d'aliments... S'ha parlat que a Catalunya hi ha 100.000 persones que estan... molt malament, per no dir que estan passant gana directament. Això demostra que som capaços d'organitzar-nos però no de repartir-ho bé. Exacte, no de buscar solucions. De produir, sí, però realment solucions... Exacte, i no, doncs, bueno, un parge, no un pegat que pot ser, doncs, el tema de la solidaritat i tot això que està molt bé i que la contribució d'entre tots i la la societat, la generositat de la gent, sinó, que també és molt important, una solució de base. Una solució més definitiva, de gaire més definitiu. L'altre grup d'activitats són uns concerts dins la temporada musical i tots dos són complementaris a l'exposició Les Arts de Piranesi, que és el que Jaume ara també ens explicarà. Els dos concerts seran el diumenge dia 2 de desembre, aquest serà demà, i el diumenge, dia 16 de desembre, també. A la tarda, també, l'horari és el mateix, a les 19.30. Un és de les obres del primer, el dia 2 de desembre, són les obres de Johann Sebastian Bach i, a veure si ho dic bé, Ferny Huck. Aquest últim compositor va quedar encisat amb la sèrie de gravats de Piranesi, que és la sèrie d'Invencioni. que va inspirar la seva obra homònima de la qual es podrà escoltar alguna peça. O sigui, és l'obra de l'arquitectura com a inspiració de la música, que és el que dèiem abans, l'arquitectura forma part també de les arts. L'altre, el diumenge dia 16 d'aquest mes, serà la projecció de The Sound of the Carcery, de François Girard. Aquesta és francesa, és de l'any 97, en versió original, i bueno, doncs la... François Giguard situa Jojo Ma interpretant la suite número 2 de Bach enmig d'una fantasia visual en què cobren vida en tres dimensions, els gravats carceraris de Piranesi. Eh? I farà la presentació d'aquesta projecció, la farà el Luis Gago, que és el coordinador del cicle del Caixa Fòrum, d'aquesta activitat. També ens interessa, no? En voltant de l'exposició que està allà, que és les arts de Piranesi, no? Ara m'ha vingut al cap, un momentet, i ja me n'expliques el del Piranesi, el que deies tu de la inspiració de l'art, no vull dir-ho, de l'arquitectura, en aquest cas, o dels gravats en una obra musical. Hi ha una peça de Modès Mussorgsky, que és quadres d'una exposició, que ella també es va inspirar en una exposició que va veure a París, dels primers impressionistes, i va crear aquesta peça, i és una peça que ja comença a tenir uns punts que... trencant amb el romanticisme musical, una mica entra dins de la musea contemporània, no?, perquè és aquest trencament, el que dius tu, no?, que és molt interessant que des de la contemplació d'una obra artística tangible es creï, doncs, una peça musical, no?, això és molt interessant, és una inspiració, no?, que no és molt habitual al món de la música, i que és molt bo saber-ho, que Piranesi va inspirar també en un altre compositor. Molt bé, sí, sí. Què tal, Jaume? Bé, és el que tu dius. A mi el que em va sorprendre de seguida, llegint quatre cosetes, de seguida vol dir que cinc minuts després d'haver entrat a la sala i fins aquell moment molt desorientat perquè és això. Llavors, de cop i volta, el que tu acabes de dir, de quina manera sintonitzes en què allà el que s'està exposant, o sigui, el que se'ns proposa com a manifestació artística, en aquest cas, a partir de la contemplació, doncs és tot un... O sigui, a partir de l'arquitectura, tot un seguit d'atrets que impacten per la seva... el seu aspecte colossal, no? Vull dir, allò de... Fins i tot, i llavors això va ser un altre punt molt interessant, fins i tot el que eren les presons d'aquestes grans, diríem, obres, obres d'arquitectura, que, evidentment, tenien a veure, doncs, jo ho vaig veure molt clar, això, doncs, amb la radialesa, no?, que ja sabem, les presons no són com les de Camp... no eren com les de Cambrians, era tot molt funcional i amb unes característiques d'atendre aquella persona. Mhm. malgrat que sigui un delinqüent, malgrat que pugui ser alguna altra cosa. I llavors, la veritat és que em va semblar molt interessant copsar aquest punt, aquesta diferenciació i aquest impacte en l'aristocràcia a partir de l'arquitectura, imaginem-nos a partir d'altres coses, el cinema, no perquè no existia, esclar. No, encara no. Però aquell impacte de dir, caram, tu. I el que veureu, i no sé si tens oportunitat, doncs, per exemple, a la portada tenim unes passarel·les que es tallen, que fins i tot... Vull dir que que el que es procurava és que no hi hagués un pas fàcil allà, perquè del que es tractava en aquest punt concret és de posar dificultats a tota persona que tingués la idea d'escapar-se i tot això. Allò no fa massa que un arquitecte em va dir, el treball de l'arquitecte és a veure com impactem en la persona que... que no ho és, oi? Com l'impactem? En definitiva, com li aportem, doncs, una estructura, en aquest cas, que ha de tenir tant de pràctica, però al mateix temps, de novatosa, no? Esclar, això és vàlid per tot, vull dir, això és el que... Ahir va haver, vull dir, aquesta setmana hi va haver un debat, no?, sobre la validesa de la pel·lícula Holy Motors, no?, que va ser molt interessant, jo... la vaig trobar perquè és clar jo penso que hi ha una pedanteria enorme però impacta perquè les històries que explica la pel·lícula tenen la característica de no ser una història sinó senzillament són com si diríem com postals el que passa és que en moviment que ens provoca o ens donen un reflex de la societat actual i és clar el que és capaç de crear un fet com aquest i et fa comprensible, doncs molt bé. Llavors jo el que crec és que el més interessant d'aquesta exposició és que el que se'ns fa comprensible és que la aristocràcia tenia molta cura d'aquells que tenien tancats. Però el que jo crec també és que... Molta cura que no s'escapessin, no és que els tractés bé, que quedi clar. Però a vegades a Piranesi també el que feia era una mica uns gravats amb una arquitectura imaginària, és a dir, creava espais que eren reals, però que a la vegada inventava certs punts de referència. I aquí és una cosa que... Digues, dies. Per exemple, una vora de foc, oi? Vull dir, que està molt ben posada allà. I una altra cosa seria una cadira... una trona, per dir-ho d'una manera, que realment impacta, perquè és com si fos una màscara, també, no? I m'imagino que... Perquè estem parlant, aquí posa els anys, la vida de Piranesi. Sí, el 1740, aquest senyor va arribar per primera vegada a Roma. Ell va viure a Venècia, o sigui, va néixer a Venècia el 1720 i va morir el 1778, no? I llavors, doncs, en el seguici de l'ambaixador de Venècia en els estats pontífics, o sigui, que va tenir molt a veure amb Roma i... Això mateix. El descobriment de l'antigüetat romana va provocar-li una fascinació sense límits i això és el que veiem, no? Una miqueta hi ha aquest plantejament, no? Home, jo suposo que vosaltres heu estat al castell de Montjuïc i quan ens ensenyen, doncs, allò, eh?, les presons i també en el punt en què ejecutaven a les persones. Ho dic perquè és un moment aquest gravador, aquesta persona que feia aquestes obres, estem a punt abans d'entrar, l'altre dia parlàvem justament del ventre de l'arquitecte, parlàvem de Voler, d'Étienne-Louis Voler, i és que justament quan estem en aquest impàs, estem en el moment en què s'acaba el barroc, que començaria una mica el segle XIX, és un moment de cansament de formes artístiques, ja s'ha passat el Renaixement, el barroc, el rococó, i és avorrit, ja es repeteix durant dos segles les mateixes fórmules, encara més carregades, i es vol fer un tipus d'arquitectura i un tipus de revisió més modern, més contemporani, més més net, més minimalista, més senzill, no? I jo crec que Piranesi... És útil, fins i tot. És útil, fins i tot. I jo crec que Piranesi, encara que té la influència d'aquest barroquisme exacerbat i tremendo, dona les primeres notes perquè es comenci a fer una arquitectura revolucionària, que és com es deia, i que està vinculada a la Revolució Francesa, és a dir, encara que sigui italià, però em refereixo a aquesta vinculació que vindria després, no? i l'inici, realment, de l'arquitectura contemporània. Per tant, és un moment molt delicat i per això a vegades pot despistar el que estàs veient. Perquè estàs veient quelcom clàssic, però a vegades també amb una modernitat i amb una imaginació i tal, que dius que és això, no? Jo no l'he vist, però vull anar a veure-la perquè vull acabar d'aprofundir. És una miqueta trencador. Si em permeteu, també és una miqueta la idea... A veure, per exemple, de seguida he pensat en Picasso, no? Picasso és això, ell coneixia perfectament les tècniques del dibuix, de les pintures, ja havia anat a les acadèmies formals. D'entrada l'academicista, clar que sí, perquè, a veure, no sé si és necessari o no, però has de dominar la tècnica de la pintura, en aquest cas, o l'arquitectura que en aquell moment era el que es postava i el que es feia. I un cop tens dominat això, ja pots inventar i ja pots Imaginar. Segurament és això, eh? Per poder trencar això és que has de tenir molt ben assumida les bases d'aquesta activitat, d'aquesta art. Jo et diria que a partir del 1950-60 no era tan important passar per l'acadèmia, d'acord? I hi ha autors que no han passat mai per l'acadèmia, diré noms com el Julien Genàvel, que també fa cinema, em sembla. No vull equivocar, aquest senyor no ha passat mai per una acadèmia, d'acord? i Pollock va passar de Rasqui. Vull dir, que et refereixo que tu tens molta raó, encara Picasso és de l'antiga escola, és a dir, Picasso, Gauguin, Cezanne, Coutrillo, qualsevol, d'aquella època, qualsevol Van Gogh, tothom va passar... Exacte, que la primera etapa de producció veus que és una cosa molt academicista, molt realista, fins i tot, que és el que en l'època... potser no estem parlant. I després es van atrevir a trencar amb tot això, i atrevir per fer invents amb la pintura i formes tan fantàstiques, no? I sortir de la línia academicista, perquè pensem que tu entraves a l'acadèmia, quan entraves a l'Acadèmia de Belles Arts, de París, de la de Sant Fernando de Madrid, la d'aquí, la de Llotja de Barcelona, que és tota la ciutat important, em sembla la de Sant Carles de València, vull dir que hi ha diferents llocs, i això et comportava que havies de passar per aquí, això parlo abans del segle XIX, eh? Passaves per aquí i a partir d'aquí rebies encàrrecs i guanyaves un premi i estaven als salons i guanyaves un premi honorífic i a partir d'aquí eres tu el pintor de la cort o el pintor de qui sigui, d'algun noble i tal. Llavors, sortir d'aquesta línia va comportar això, el naçement primer de les galeries i les exposicions alternatives, el Saló de Tardor a Barcelona i altres que van sortir, però clar, t'hi vas a buscar la vida, tu. Vull dir que és el que dius tu, era molt perillós. I a partir de 1870 comença a passar això. Per això vas a morir-te de fam. És a dir, abans es pintava per encàrrec i a partir d'ara es comença a pintar per plaer, que és molt diferent. I això és quan la gent comença a anar als llocs i comença a comprar les obres perquè li agrada el que està veient. Però abans era tot per encàrrec, no oblidem mai això. Da Vinci... Sí, era una mera reproducció de la realitat. Els retrats, els paisatges... Exacte, Botticelli, per exemple, per dir un dels clàssics clàssics, o Leonardo da Vinci, mai va pintar un quadro per gust. Va sempre a encàrrecs de qui fos. Dels esforços, de qui sigui. Bé, que ha semblat com una persiana, eh? Sí, sí. Bé, passem una mica més de via i havíem dit també de parlar de què pensar, què desitjar, què fer, i llavors aquesta és un xicle. És una altra exposició. Sí, és una altra exposició que està allà i està visible... Jo la vaig veure aquest divendres passat, o sigui, la setmana passada, vull dir que està aquí. Llavors, això serà un cicle d'exposicions, no? I diu que aniran en relació al context de profunda crisi en què es troba immers el sistema econòmic. I després ja acabarem de redonir-ho, això, amb la tècnica, no? Però en aquest cas ho pots copsar a partir d'un seguit de... d'elements que jo no m'atreveixo a dir ni cinema ni fotografies, sinó que són uns elements molt peculiars i sí que et donen com una sensació. Per exemple, n'hi ha un que és com si fos el cos humà, tot completament negre, amb un fons blanc, i llavors hi ha tot un seguit d'elements que es belluguen fora d'aquest cos humà, però que és com si es volguessin apoderar d'ell, com si fossin formigues o... Esclar, i allò va tenint la seva... Però són unes formes, francament, que quedes així amb baladir-ho, no? Jaume, això es diu videoart. Videoart. No sé més com qualificar-lo, ja pots parlar de videoart tranquil·lament, però acabes d'explicar. Què és això? Videoart, sí, es diu així, és una tècnica artística dels anys 70-80, que a partir d'aquí comença a fer-se, i que no és ni cinema, i que no és fotografia. Ho heu dit perfectament. Però que veu de les dues coses, això està clar. Evidentment, hi ha molta importància. Perfecte. Però haver-ho explicat abans, veus? Primer expliques el que no, i llavors li poses el nom, i ja ho conec aquest. Ja sé qui és aquest, no? Bé, doncs, aquest cicle, comissariat per la Rosa Martínez, crítica independent i directora de la Bienal de Venècia, el 2005, té com a objectiu fonamentals qüestionar l'art si és útil o no, o sigui, què té a veure amb la vida, si és més interessant la vida. O sigui, que hi ha un plantejament que, Déu-n'hi-do, ja tens tot. Orientar-nos existencial i políticament i celebrar el seu poder per activar ressorts emocionals i intel·lectuals que despertin la nostra consciència i ens impulsin a modificar les nostres accions. O sigui, en definitiva, l'art aplicat a la vida... com a element indirecte per ser millors, no? Perquè, esclar, si no, en quin sentit tindria? I tant. Si hem de ser pitjors, l'art no... No, no serveix, al contrari. Molt bé, passem al tema literaris, perquè la part que està d'art ens ha donat moltíssim avui de joc, eh? Vull dir, hem estat aquí comentant... Bé, jo comentaré poc d'aquest llibre, directament, ja us ho dic, perquè és que és un fiasco com una casa. El llibre es diu El ángel de la muerte, el fin de los días, l'inicio d'una trilogia d'un senyor que es diu Steve Alten, que ja va fer una trilogia anterior que es deia la trilogia Maya, que jo també era terrorífica, estic de la piràmide de mà, ja no me'n recordo, un desastre. Jo, sincerament, m'ho vas recomanar, vinga, va, una cosa així, una lectura lleugera i tal, i bé, com jo tinc una mica de, que me'n van anar una mica les pel·lícules apocalíptiques, això de contagios, aquesta pel·lícula que va sortir fa poc, a mi això m'agrada, vull dir, sí, una mica catastròfica, tant en quant això terremoto i aeropuerto 77, això em mola. Em fa gràcia. Això està bastant mal fet. Sí, no, i tant. Però, bueno, s'aprèn de tot. Ja, ja, ja. Doncs mira, Jaume, acabes de donar... És una simulació que podria passar. Exacte, acabes de donar la punteta. Això no és que estigui mal fet, això està pitjor fet encara, no? És que, bé, és simplement l'aparició d'una pesta negra, encara pitjor que la pesta negra, que es diu la guadanya, a... A Manhattan, a Nova York, no? Una noia determinada que no està bé del cap. Bé, al cap en ofereix una persona trastocada, vull dir, ha sigut molt lleuger amb aquest comentari, però és que realment t'ho pinten d'una manera, no, t'ho pinten d'una manera que realment dius, no sé què passa aquí, no? Vull dir, no sé si és que a aquesta senyora no sé què li succeeix o què està fent. Però bé, dona igual. llença aquest microbi en un espai i la gent mor en 15 hores. Necessitaven una persona, un personatge que fes això. Llavors intenta buscar una justificació. No té cap sentit. És el punt de partida. Exacte. I penses que la cosa estarà bé i tal, però a partir d'aquí dius, Mare de Déu, senyor, què passa? Llavors apareix un heroi de la guerra, del golf i tal, i llavors comencen a barrejar-se complots vinculats amb les torres bessones, perquè diuen que el govern americà va ser el que va provocar aquesta història, i això ho asseveren. Però és que no t'ho perdis. Quan arriba un moment en què tot això es converteix en una mena de fugida, perquè clar, fan una quarantena, eviten que no surti això, moren milions de persones, els cadavers estan pels carrers, les rates corren per alt arreu... Llavors, la vacuna que li han de prendre té efectes hipnòtics i a partir d'aquí, doncs, totes estan al·lucinant i veuen, bueno, és una cosa, i la cosa acaba barrejant la Bíblia, el Torà, el Talmud. Resulta que al final aquest heroi es converteix en l'àngel de la mort, que és la guadanya, que tria qui mata i qui no mata, i jo desesperat. desesperat. Vull dir, no... I allà aguantant metge que llegin el llibre. I a més, són 900 pàgines, eh? L'únic que, clar, dius, a veure si la cosa canvia, millora i tal, però, bueno, és una mica de masoquisme. El que saps què faig jo? Faig lectura en diagonal. Llavors, vols començar fent lectures en diagonal i dic, acabaré el llibre perquè ja està bé, això què significa? Sincerament, ara seré molt cru i ho sento pel senyor Steve Alten, no m'escoltarà perquè aquest és americà, no compreu el llibre, no perdeu el temps. Per internet no sé si no t'escoltarà. Per això, eh? Perquè Ràdio d'Esvera arriba transoceànicament. I tant, i tant, i tant. A gent de los mares. I com no tot és bo el que deia, i per tot aquest malsabor de boca, els germans parlarà de halar. Bueno, i ens farà una acepció de Cardà, eh? Que segueixi amb el Cardà, eh? Que li agrada. Parlar un dia, però sí. Amb això... Ai, ara l'he perdut a tu. Bé, no, el que passa és que hi ha estat aquests dies per qüestions bàsiques de la vida, doncs, a la part de Girona, i bé, vull dir, hi ha una cosa molt senzilla, que és el que es diu... en la pel·lícula Pa Negra, que hi ha el xicot que està dormint, no? I llavors, doncs, n'hi ha un que el desperta, doncs, d'una manera, doncs, molt violenta, fins i tot, com una sotregada. Diu que estàs cardant o què? O sigui, que per ells, el fet de cardar és que et fan mal o et violenten o et posen i, esclar, llavors em va fer molta gràcia perquè fins i tot el meu germà, que és de Cornellà de Llubregat, I que està allà dalt i que fa servir la paraula gardat per tot arreu. I com que aquí ja en vam parlar. I tu allà despistat, no? Sí. Hosti, què passa aquí? Jo no, jo no, eh? No, no. Total. No, sí, no. Ho volia, no. Ah, vale, no. Jo no, no, sí. Volia destacar-ho. Què vols saber, tu, ara? Jo, el halà. Ah, el halà. Mira, doncs halà és una cosa que, no sé, jo penso que és molt interessant. És menjar, eh, de fet. Sí. Això ho sabia, sí, sí. Anem a jalar. Jalar com a substantiu, com al jalar, però també és un verb, no? Bé, aquí venen a explicar que més aviat no, que és un mot que ve d'allò. Bé, podria llegir tot el d'allò i penso que tampoc cal, no? Comencem per dir que en un dinar de feina, per exemple, mengem, no? En un dinar familiar tenim moltes més opcions, ja que podem devorar, matar el cu, complir el pap o treure el ventre de penes, segons el dia. Saps allò, la varietat de matisos que pot tenir. Diu, on entrepar el banc de la plaça, que el liquidem a correcuita, més aviat l'endrapem. És un... situat entre el registre vulgar i el literari, no gaire lluny, veus, i aquí ja comencem, del registre familiar dispensem el verb halà. El dispensem. Però no és que sigui correcte. I llavors diu, no poseeix tota la potencialitat del verb menjar, sinó que serveix tan sols per mastegar i tirar coll avall. En sentit figuratiu no funciona... no podem halar ningú a petons, ni halar-nos els estalvis, i em sembla que ni tan sols podem halar-nos una paraula. O sigui que, de fet, és una aplicació. Però jalar petons, com menjar-se petons, sí que es pot fer això. A una persona. És una expressió, no? És una expressió. Jo penso que la poses pressament, no? Clar, imagino per aquest joc. Jo a vegades ho he escoltat. Potser no jalar salmenja petons, no? Potser és més castellà. O salmenja amb la mirada, a vegades, també. T'hi veia com era besos. És un concepte més castellà, oi que sí, José? Sí, sí. Si a mi em sona més el te voy a comer a besos. Exacte. En català també es diu això, eh? També es diu, eh? T'ho asseguro. També pots dir un pla una miqueta així. Menjar petons, aquest nena. Menjar petons, sí. Menjar petons, sí, clar. Però jalà no. Jalà i petons. Roño Barri, no? Te voy a jalar a besos, tia, no? Aquesta línia... D'argot així, no? És una barreja estranya. El llenguatge és així, no? Evoluciona per utilitat i l'ús que li fem a la gent, al poble. I el que és més interessant és que això ho pots haver escoltat però difícilment ho utilitzes ara. I d'aquí ve aquest descobert que ens proporciona precisament aquest diccionari. que dius, ostres, sí, me'n recordo, per exemple, en tinc un aquí que ja no en parlem, però, per exemple, us en recordeu de quatre llaunes? Sí. Clar que sí. Si som una mica grans, ens en recordem. Probablement no vas veure els seus inicis, tu, per això. No. Ah, no. Però corrien, quan érem petits corrien, eh? Corrien per aquí, eh? Però jo sí que els vaig veure als seus inicis. Això pel proper dia, eh? Molt bé, fantàstic. Doncs mira, parlant de paraules peculiars, justament el grup Pastora, segur que té, a més, quan canta en castellà, és que utilitza un llenguatge peculiar. Us heu donat? Vull dir, peculiar una mica diferent del que serien en els grups de popa normal i corrent. Però molt creatius, un llenguatge molt creatiu. I a vegades la forma com aquelles rimes les fa molt ben fetes, que no són rimes fàcils, com allò que es planteja. Exacte, aquest disc és el primer que fan en català, si no m'equivoco. Sí, cert, cert. Fins ara havien cantat en castellà. Sí, m'ha semblat que hi havia una cançó, en un dels LPs, una cançó en català. No sé quina, no m'havia equivocat. Probablement. Hem de recordar que és la d'Olo Beltrán, la cantant, juntament amb els germans Riba. Exacte, que són els fills del Pau Riba. Del Pau Riba, efectivament. Que Déu-n'hi-do, eh? Déu-n'hi-do. Aquí estem parlant de consistència. Exacte. Doncs, com es parlàvem de petons, ara parlem de carícies. Som pastora. Molt. He fet pastís d'apoma en musagatastonas He volgut ficar madins l'arrantadora He sortit al pati i he tornat a entrar En mirat anrera He dit no hi ha dret, he canviat nostàlgia per coses a fer. He cridat el bon temps i ha sorgit d'acord una mena d'energia que em convida a ser millor. I tu, què has fet que em vens a buscar? I tu, vens de tan llum. he fet veure que no quan era clar que sí però m'he vestit de blau si el dia era gris he sortit corrent i he tornat volant i clavada en sostre no he volgut tornar i tu què has fet que em vens a buscar i tu Doncs tenim deu minutets per parlar de tres pel·lícules. La Rosa està cantant. És que li encanta la cançó. És que li encanta la cançó. Està molt bé, està molt bé. Doncs parlem de París Jetem. Exacte. A més, lliga molt amb la cançó. Sí, sí. És una pel·lícula sobre un gastòpic típic de París, també, que és l'amor. L'amor. L'amor a merra, només. L'amor. A veure, és una pel·lícula col·lectiva... és un projecte que es va fer, si no m'equivoco, fa un parell d'anys, va estar en cartellera i va tenir èxit. És un projecte, ja dic, és una pel·lícula col·lectiva i llavors consisteix que n'hi ha una sèrie de directors i directores de cinema, molt conegudes, amb una carrera però superreconeguda, i tots participen, que us diré quins són, més o menys, perquè us feu una idea, doncs participen en un capítol, capítols són curtets, són uns capítols de 5-10 minutets com a molt, i llavors expliquen una història que passa a París. Ja et dic, hi ha històries molt diferents, hi ha històries des que molts el que fan és fer servir el tòpic típic, insisteixo, perquè el tema de l'amor, que a París l'amour c'est possible, no? I fins i tot hi ha una, la dels Germans Coen, el capítol que dirigeix els Germans Coen, És molt divertit perquè és un senyor que és anglès i ve al nord-americà i ve de viatge a París, està allà de turista i pobra pensant que trobarà també l'amor, no? Bé, doncs és divertit, no? Molt bé. I després també hi ha un altre capítol que també hi ha una dona sola que també és americana, precisament, i també està fent turisme allà a París i també és una de les coses que pensa. Però després ella se n'adona que realment està bé com està i que el fet d'haver estat allà a París en aquell moment se n'adona que està viva. Ah, això és important. Que està viva. Diu, vaig sentir una barreja de sentiments entre tristesa i alegria immensa i és que em vaig adonar que és que aquí a París soc viva i això té molt de valor. Molt important, lluny de la seva terra, lluny dels seus amics, de les seves coses, dels seus gossets i allà és molt maco poder viure això. Fins i tot hi ha una història d'amor vampiresca. Que jo em vaig sorprendre perquè no me l'esperava. I tant, diu que és això. No me l'esperava. A mi la protagonitza, el protagonista, com us diu? El protagonista de... El... El senyor dos anillos. No, no, no, del... Harry Potter. Sí, el nanoc aquest, que ja ha crescut, que ja no sé quants anys deu tenir ja. El Harry Potter, però... Elisa Wood no és l'altre. Bé, dono igual. Ara el trobaré, però és una curiositat. Vull dir que també els actors i actrius són conegudes. Mira, una de les directores és la Xabel Coixet, la nostra directora d'aquí de Catalunya, Ella també fa un capítol que una de les protagonistes és la Leonor Watlin i el Javier Cámara també fa un petit paper i també és una història d'amor, un amor impossible en aquest cas, una amor que no pot arribar a termini. Per unes circumstàncies, és que no vull tampoc desvejar massa la història de cada capítol, perquè a més cada capítol passa en un barri de París. Ah, molt bé. En Montmartre, a Barillatí, tot això. Llavors és És interessant, i la gent que hem estat a París... L'havien parlat bé, d'aquesta pel·lícula. És molt interessant, és molt interessant. Mira, hi ha, per exemple, directors que fan un capítol, són Olivia Sajás, Frederico Bultín, Gerard Depardieu, aquest és conjunt, d'aquests dos últims que us he dit, ja et dic als germans Cohen, a la Isabel Cuixet, Algo Scraven, Alfonso Cuaron, Christopher Dall, Richard Lagravenès... Vicencio Natali, Alexander Pine, Bruno Podalindes, Walter Sells, Daniela Tomás, Oliver Smith... Doni Do, eh? Quin ventall. Tom Tickner i Gus Van Sant, també. Gus Van Sant, naturalment... Bueno, no sé si naturalment o no ho dic, perquè com que vaig comentar la pel·lícula Harvey Milk... Sí, m'anem és Harvey Milk. Doncs és una història... A veure, una possible història homosexual. És un apunt d'una possible història que també pot surgir. Gus Bansant apunta sempre a l'atemàtica homosexual, bàsicament. I mira, fa dos o tres programes que havíem comentat d'aquesta pel·lícula i ara veig un altre capítol de Gus Bansant. No es tracta de posar etiquetes ni molt menys a ningú. No, no, no. Però no ho fa com a Ventura Pons. No, no. Ui, Ventura Pons. És que Ventura Pons és molt Ventura Pons, eh? Quan se li em va a la pinça, t'ho n'hi do, eh? És curiós. I els actors i actrius... Té delicte el senyor Pons. Quan vole, no sempre, eh? Hi ha actors, ja us he comentat, també, com la Irene Orgualing, el Javier Câmara, que té un petit paper, després n'hi ha dels que a mi m'agraden, per exemple, molt Juliette Vinoche, que és preciosa, millor que m'encanta aquesta actriu. Jo també. Gerard Departé. Clar, Gerard Departé també actua, Venga, Sara... Bojoskin Natalie Portman que a mi fa el que faci entusiasme sempre no sé, n'hi ha molts de coneguts, hi ha noms que no mira, William Dafoe Sergio Castellito en fi, val la pena Vinga. Doncs vinga, passem al xef, Jaume. Així, dos minutets, per tu i dos per mi, que no tenim més temps que el José, que no ens ha parlat gaire, que m'emprenyaré. Està reservant. El deixarem parlar 15 minuts sense parar, eh? Estàs castigat, eh? Està afilant energia. Informació. Bé, el xef és una pel·lícula que aquesta setmana s'estrena, oi? I que ja fa uns quants dies que vaig veure i el que em va sobtar més de la pel·lícula és... que és tot el contrari del que va fer el senyor Clint Eastwood amb Espais Cowboys, que destacava precisament la validesa de l'experiència per sobre de la tonteria, per dir-ho d'una manera, dels joves, no? Llavors, aquesta pel·lícula és tot el contrari. Aquí hi ha un xicotot, això sí, molt noble, molt espavilat, que aprèn del mestre, i el mestre pràcticament queda un ridícul davant del xicot, no? I llavors hi ha un apunt, perquè això ja està més clar que l'aigua, això és sobre això de guanyar les Michelins i tot això que... Sí, les estrelles, els restaurants... Les estrelles, els restaurants i aquesta rivalitat, no? I llavors la pel·lícula parla d'aquestes constants i la veritat és que és molt interessant. Evidentment hi ha un tipus de cuina que més aviat són essències i no pas continguts. I el que ho representa, que ve de l'estat espanyol, ve, vull dir, va allà a França, doncs és precisament el Santiago Segura. Jo penso que heu de veure-ho. És descobrir a veure què fa aquí Santiago Segura, perquè sempre ha fet coses. Paculiars. Paculiars, vull dir, que a vegades és el millor. Aquí també. Seriós, no sé, doncs bé, és com dèiem, no? Bé, doncs farem un comentari sobre l'arte de mar i crec que ens anirà molt bé aquesta musiqueta de fons, que sentirem. Ui. Carai. Ups, què ha passat? Bé, hi ha hagut un problema. I m'intent. Bé, coses que passen amb la tècnica. Bé, després se l'escoltarem. El directe és el que té? Sí. Doncs, justament posava aquesta música perquè la pel·lícula L'Arte de Amar, de Manuel Moret, és una pel·lícula en què constantment la música clàssica està fent acta de presència. Direm, és una mica com tu deies, Rosa, és una pel·lícula coral, és a dir, amb diferents històries, però en aquest cas no tenen independència, vull dir, s'entrellacen entre elles, d'acord? I bé, estem parlant d'històries d'amor, bàsicament, totes elles, una pel·lícula molt curta, 78 minuts, no?, amb una gran elegància, amb una delicadesa, amb el tracte sobretot, amb el qual generalment la dona surt avançadora, això s'ha de dir, perquè són coses, vull dir, que jo crec que té la seva importància, no?, a vegades ressenyar... Sí, sí, sí, però és que és veritat, aquí es veu realment, i la intel·ligència superior totalment de la dona, amb el tema de la relació amorosa, vull dir, que en aquest cas l'home potser està una mica més a l'espera, no de les reaccions femenines, no?, Hi ha una història molt peculiar del François Closet i una noia que és que és molt bo perquè ella vol fer moltes coses, però segons com reaccioni, és a dir, ella vol tenir una aventura, però segons com ell reaccioni, si ell té dubtes, llavors marxa. M'entens? Vol que tingui reaccions segons com ella vol que tingui les reaccions. I és peculiar. Carai, una mica retorçat. Si una mica retorçat. No, sí, és retorçat, ho és. Però interessant. Però interessant. Interessant, no? Perquè llavors arriba un moment que diu, però bueno, escolta'm, tira't a sobre, perquè què ves que vols? I si et tira a sobre, ja us marxa. Diu, no, t'has tirat a sobre, però no t'ho creus. Diu, no, a veure, què hem de fer, no? Vull dir, no, a veure, aquí entrem una mica en la línia també. És un humor, una miqueta humorístic, no? Però és una pel·lícula, insisteixo, molt elegant i molt maca. Jo crec que val la pena... recuperar-la, eh? Vull dir que això està pladíssim. L'Arto de Mar. L'Arto de Mar. L'Arto de Mar. El senyor Eric Fromm va escriure un llibre ja fa molts anys que es portava precisament, era el títol aquest, L'art d'estimar. És un llibre que a mi sempre m'ha semblat genial i que allà el que expressa precisament és que Estimar és totonar. És totonar, evidentment. Llavors desproduiria això que dius tu. Exacte, però aquí també es veu com una amiga com surdeix aquestes formes, aquesta manera de fer-ho. I bé, que millor que escoltar el concert per piano número 1 del Tchaikovsky, perquè el José ens parli de com sortir d'aquesta crisi, que ja estem fins... Pip! Farem aquí un pip, José, perquè què hem de fer? És que clar, ja estem cansats. El José... És un supereconomista. Enciernes, ja. Enciernes, però d'aquí a poc el tenim de ministre aquí a Catalunya, ja. De conseller. Ojalà, no? Ens convé anar fent bona relació. Ja diríem més bé, segur. Bé, Rosa, tu tens una bona relació. És broma. José, a veure, com podem sortir, xato? Digue'ns com va la cosa. La cosa va molt malament, ja tothom sap. No res nou. Un problema d'aquest país és que s'ha basat molt en el ladrillo, la construcció. Una vegada cau, no hi ha un teixit industrial fort per sostenir tot això. Què passa? Han caigut més gent a l'atur i els bancs han tancat l'aixeta del crèdit. Què passa? Que això provoca que la gent no tingui liquidesa. No té efectiu, no compra... no hi ha producció no pot estirar més el braç que la màniga i un problema també és que molta gent ha estirat més el braç que la màniga ara no ho podem fer ara no toquem això hi ha més atur hi ha més despesa pública per la prestació per l'atur i aquí el que es tindria que fer crec jo modestament és baixar els impostos directament 100 impostos Primer, la seguretat social, IRPFs, IAES, tot això que repercuteix directament a les empreses. A rics i a pobres? No, a pobres, a treballadors. Els rics tenen per pagar. Aquests tenen per pagar i si es queixes, per bici. Exacte. I si acas que li pugen els impostos, aquests. Però a l'empresa, baixar-li les cotitzacions socials. Per què? Perquè, bueno, així tindrem més possibilitat de reinvertir aquests diners... Perdona, una pregunta, eh? A les empreses li baixem els impostos, acabes de dir. Les empreses normalment estan a mans de persones riques, no? Llavors aquesta seria... O emprenedors. O emprenedors també. Que es fan rics. O, bueno, però comencen que no. Bé, a veure. Però, en tot cas, això que deies, en tot cas en els rics, que se'ls hi pugi. Per què? Perquè són... O sigui... Fem dues categories, doncs els emprenedors i els que no ho són, d'emprenedors, els que tenen la bicorca d'haver aconseguit un volum de diners enorme. La facturació anual, no? Una cosa és la producció de l'empresa i l'altra el que tingui la persona, el propietari de l'empresa, com capital propi. O no. ja ho sé que n'hi ha que ho tenen molt maco jo veig encaminat ara al tema de les empreses el que tingui la persona com capital propi que ha de pagar i si té 200.000 milions que li puguin els impostos empreses petites o multinacionals? primer anem a salvar les petites perquè les grans, les multinacionals tenen recursos suficients i no noten la crisi per molt que diguin dos i dos són quatre, no arribem als beneficis 50.000 persones al carrer I l'any que ve tenim beneficis. No, no tenen problemes. El problema bàsic és les petites empreses, que són els que donen ocupació a la gent del carrer, a la majoria de la població activa. Si baixem impostos, en teoria, tindran més recursos per invertir. Podran... La persona... també pagarà menys de seguretat social, d'IRPF, tindrà menys pagaments a fer, menys impostos. I el 21% aquest... Jo l'IVA de moment el deixaria. Sí, perquè l'estat té recaptat d'alguna banda. Això està clar, 202-1-4 i l'estat... Que no l'havies esmentat, he pensat... A veure si cau, no? Si la persona té més diners, consumirà més. Avui sortirà a sopar, demà anirà a dinar allà i comprarà tres pantalons i abans es comprava un perquè no arribava a final de mes. Tot això anirà movent l'economia. Per què? Perquè les empreses tindran necessitat de produir més. Tindran necessitat per produir més de contratar més personal. Aquest personal tindrà cotització en seguretat social. Les ventes incrementaran l'IVA i al final l'empresa tindrà guanys. I amb aquests guanys paren un impost de societats. I l'Estat guanyarà diners. Què passa? Si ara tot això no passa, l'Estat no recapta diners i a sobre té que fer la prestació per l'atur. O sigui, ara no té ingressos i té sortides. Bàsicament és això, i sobretot es té que enfortir el teixit industrial, crear empreses. El que a mi no em sembla correcte és la proposta aquesta que ha dit al govern que els ciutadans estrangers que compren un pis, això ens portarà a la llarga una altra bombolla immobiliària. Jo quan vaig sentir em vaig quedar... Gelat. Era com una sonda, un globus sonda, i la reacció de la societat i del propi sistema bancari... Aviam, pels bancs encantats, perquè vindrà gent, li pagaran, i aniran baixant l'estor immobiliari. I no caldrà demanar el rescat, si passa això, vols dir? No, el rescat està demanat. Aquesta setmana s'ha aprovat per Brussel·les una aportació a Bancaixa. 37.000 milions. Exactament, i Caixa Nova Galícia, el rescat està, estem intervinguts. Molt light la intervenció. Subtilment. Aquesta aportació que deies tu dels 160.000 euros per pis, per la gent que vingui de fora, és una selecció també de la immigració? Perquè estem parlant de russos i orientals, bàsicament. Ginesos, que són els que actualment tenen més poders. És a dir, que no estem parlant de sud-americans i magrebins i tal, perquè el seu nivell adquisitiu és molt menor, el seu país de base. Per tant, s'han de venir cap aquí i no es poden permetre això. Clar, també la situació no està perquè hi hagi un gran moviment, però també estàs sense feina. De fet, hi ha associacions o entitats com pot ser SOS Racisme, que ja ha posat el pit al cel i diguem això és impossible, això atenta contra tots els drets de les persones. De fet, jo vaig sentir això i se'm van posar els pèls de punta, però directament, perquè és una barbaritat. Si l'única idea que se'ls acudeix per sortida de la crisi, és tornar a fer, o pensar, pensar en fer una altra bombolla immobiliària, és que s'al·lucina. José, aquest matí, així, m'adona una pinça allà i segueixes amb el teu discurs, lògicament, aquest matí el senyor Mas ha dit que s'ha de retallar, s'ha de retallar el mateix, teòricament, l'any que ve que l'any 2011-2012, per enda 4.000 milions d'euros, i que tornarà a tocar, en aquest cas, funcionaris de la Generalitat, directament, ho ha dit, o ha llegit l'aigua, pujarà l'aigua, la universitat una altra vegada, les taxes universitàries, i em deixo un altre punt que t'ho diré després, que me'n recordo ara, però eren quatre punts que tornen una altra vegada a tocar el que serà a la gent de peu, de carrer. Vull dir que... Què et sembla? Erroni. Erroni una altra vegada, oi que sí? És que jo crec una altra vegada una errada, no? Sí, una errada total. O sigui, això portarà a curt termini, perquè això no té més... no es pot estirar més, o un enfonsament total de tota l'economia i tota la població. I un nivell de pobresa i una pèrdua de benestar absoluta. Sí, el llindar de la pobresa cada vegada està més alt. Hi ha més gent que està al llindar de la pobresa. I més prestacions socials també són necessàries. Hi ha només l'atur. sinó prestacions socials, no? Ajudes ja per aliments, ajudes per beques amb menjadores que quasi n'hi ha, no? Però cada cop el servei social sobreprenen més persones, amb el cos també, fins i tot a nivell personal, que això comporta, no? Com pot ser també l'augment de malalties mentals, tipus depressions, és un tema important. Dependència, dependència sobretot. Tot això comporta un cost molt important també a la sanitat pública, no? Una cosa molt ràpida. Una persona molt propera a mi té una criatureta de 8 anyets amb una d'aquestes malalties rares que n'hi ha 2.000 arreu del món i li acaben de denegar dos ajuts que tenia. Ell ha de pagar 400 euros mensuals de medicaments perquè aquesta criatura tingui una mica de nivell de vida i li han dit que una ajuda li treuen perquè el nen mai ha cotitzat. Per tant, no és pensionista. Un nen de 8 anys que pot cotitzar. I li han dit això. És una bestiesa. És una bèstia... I això ha passat aquí? Sí, sí, sí, a Catalunya, a Gabà... Déu-n'hi-do. La meva comptable personal, de la meva païta empresa. Clar, no et puc dir. I tant, serveix també com a denúncia. Vergonyós. Vergonyós directament. Exacte. No hi ha una altra paraula per definir-ho. És això. També l'altre dia sortia a Isenda que els 20 milions d'espanyols viuen amb 12.000 euros anuals. segons les últimes declaracions d'Hisenda. Això és brut. En brut. Estem parlant de 800 euros. Si estem parlant d'aquella casa, hi ha dos que van treballant i 1.600 poden tirar, però com siguin 800 per mantenir una família, un nen. Això no és insuportable. I en 1.600 tampoc. Vull dir que... És terrorífic, eh? Vull dir, que estem en un panorama que crec que hem de buscar solucions. Jo agafaria dos punts que avui hem parlat del programa. Tu has parlat i tu acabes d'esmentar. Diu, has parlat de no estar bé del cap, no? Sí, bueno, ha estat lleuger el comentari. No, però és que a mi em sembla que a vegades és important també, no?, que agafem aquesta expressió, no?, I llavors tu també has parlat de la capacitat que tenim de generar, si més no, alimentació, no? Una de les preguntes que a mi em sembla que són molt interessants és dir, escolta, si tenim capacitat d'alimentar-nos, potser no de gaudir de nivell de vida i tot això, organitzem-nos i provoquem que no hi hagi... O sigui, que no hi hagi gana, no? I això semblaria que és factible... si agafem el que tu deies, no?, que som capaços de generar, o sigui, de produir el doble del que necessitem bàsic, oi? Sí, sí. Llavors, això, ja hi ha qui diu que vinga, va, doncs endavant, no?, i totes les recolectes que es fan i després s'inverteixen, això ja ho sabem, que sigui maratons, que sigui coses, no?, s'inverteixen precisament per la investigació, el que deies tu d'aquest company teu, no?, Doncs home, jo penso que això és un fet que en un principi tu ja ho has esmentat, ja va parlar Aire, això no? Val a dir-ho, les coses jo les veig així. Però paral·lelament crec que hi ha un fer alguna cosa més. I en definitiva, doncs, que això es tingui coneixença d'això, no? Perquè en etapes anteriors que ni molt menys hi havia aquest nivell de vida i que les coses eren molt més injustes que actualment, en tots els sentits, no?, de llibertat, de tal, jo el que crec és que el que cal treballar és en aquest sentit, eh? Sí, sí, no, no, jo crec que sí, eh? Sí, sí. José, alguna cosa més ens vols comentar? Bé, aquí, bàsicament, que les multinacionals, multinacionals bastantes aquests d'empreses, tindrien que implicar-se una miqueta més. Que descobrim que tenen tallers amagats i que exploten. Sí, que a mi em sembla molt bé que els tinguin donant feina, però mínims de sou i de feina. Jo anava per una altra banda. Moltes empreses d'aquestes multinacionals tenen la RSC, que és la Responsabilitat Civil Social Corporativa, que això és de cara a la galeria. Estan implicats en això. Realment, ells el que busquen és tenir la RSC, donar quatre... No sé com dir-ho. Fer quatre cossetes i així tenir més clients. Perquè la gent molta vegada pensa que estan implicats en aquests temes, en un projecte social, i ells ho fan amb vistes de tenir més beneficis. I ja està. Jo penso que no... Ho fan com una operació de màrqueting. Ara no en sortia. És una operació de màrqueting pura i dura. L'altre dia sortia el diari, o ahir no me'n recordo, que les empreses en general han baixat un 57% en els seus guanys. No sé si estem parlant de gran empresa o d'empresa petita o mitjana, però és un 57%. Jo que tinc una petita empresa et puc dir que és cert. Sí, sí, jo també t'ho vull. Lògicament, estàs lògicament en una altra empresa, en aquest aspecte, en altra secció. Jo crec que la situació està molt complicada, crec que serà un 2013 molt dur. Sí, 2014... Jo l'únic que demano és que tothom tingui el màxim possible de feina i suportar el que sigui, però és que la gent està polint-se els estalvis d'una manera exagerada. Hem de posar molta imaginació, molta feina també i moltes ganes de treballar i de i de portar tot això que va endavant. L'altre dia sortia al diari que hi havia moltes persones que estaven rescatant els plans de jubilació que tenien les entitats, perquè són aturats de llarga durada i tenen el dret de fer-ho, tenen la possibilitat de fer-ho, perquè és que ja no arriben, ja se li ha acabat la prestació substitutòria i ja no tenen més diners. I què fan? Rescatar els estalvis que tenien per la jubilació. I ara es troben quan arriba la jubilació que no tenen res, tampoc. Tot això s'ha de buscar solucions perquè la gent no necessita que se'ls salvi, senzillament. S'han de buscar massa solucions, crec jo, i jo crec que cap dels governs, en aquest cas, ni l'espanyol ni el català, estan fent el camí correcte, ho sento. Jo crec que és aquesta l'alternació, perquè és la mateixa política de retalls... A veure, el govern nou de la Generalitat, el govern que es pugui formar o que s'està posant de... Jo confio que els partits que recolzaran, potser sigui Esquerra o qualsevol partit, jo crec que la seva política social és bona i planteja un altre ideal. Ojalà, escolti el senyor Mas, la situació del poble, el que feia cap és a qui ens adrecem, que és el que hi ha. Doncs, José, un altre dia vull que tornis, eh? Tornarem. Has de tornar, vaja. Libres, veus, pel·lícules... Exacte, exacte. Has de fer amb els deures pets, eh? Molt bé, doncs res, ens queden 15 segons. L'heu jo esperat acomiadar-nos. Rosa, José, Jaume. Que vagi molt bé. Gràcies. Adéu. A continuació us oferim la repetició del programa M de Música, a mes dilluns passat. M de Música, un programa realitzat i presentat per Maria Quintana. Molt bona nit. Aquí estem, amb Marc a les Vies de Soi, una servidora per compartir aquesta hora amb vosaltres, com sempre. i avui com sempre també portem la veu del poeta d'en Joan Margarit amb el seu poema final d'un conte les estrelles que es miren a l'aigua de la bassa han vigilat altres vides abans d'aquesta nostra és una nit d'estiu la bassa guarda més fràgil que el reflex de cap estrella el del somriure que hem perdut per sempre els gossos els sequegen quan s'acosten a veure l'aigua negra.