Pla de Bages, Petit Príncep, Beatles i cine d’autor

Ell mateix ho va dient moltes vegades, ell diu, la veua no ho fes constant, és contínua, i de vegades va posant el truquito de, ei, vull abrir amb un plano hitchconiano, per exemple, i després vull sortir d'aquí amb un fundido negre que no sé quantos. És a dir, a l'hora que vas ballant una pel·li diferent, atípica, que et va callant bé la pel·li, és que estàs de bon rollito... Doncs, hostia, vas a assistir a una classe de cine feta per un tio que es planteja, dir, voy a fer mi primera peli con todo lo que sé. Con todo lo que sé, que no és todo lo que tengo. Perquè, clar, si ell tingués una cámara d'aquestes de 7 millones d'euros, segurament estaria fent un Transformers. Segur, segur, vamos. Segurament. Leon Siminiani, vamos. Leon Siminiani, director de Transformers. Hombre, i tant. Surte una pel·lícula original, diferent, innovadora, emotiva... Ja dic, per mi és de les grans sorpreses d'aquest any i és una llàstima perquè ningú no la va anar a veure, tot i la seva... Bé, els festivals van ser bastant exitosos, el seu pas. Sí, la crítica més sesudà la va deixar a la punya. Aprofiteu ara, la treu Cameo juntament amb Avalon, amb una edició especial de dos discos, a més, que té els curts primers del Simignani, on es veia també aquesta passió del cine, aquestes ganes de fer coses. I bé, en el fons, a tu i a mi ens ha de parlar en primera persona gairebé, perquè és un poc en nostres vides. Sí, sí, bueno, doncs la veurem i és de celebrar que per cada 20 llançaments xungos d'altres productores hi hagi gent com Cameo que cuidi aquestes edicions i que faci pel·lícules que valen la pena. Vale, doncs mapa queda apuntada de Leon Semenyani, jo la veuré, potser et faig fora de casa avui i la veuré aquesta nit. Perfecte. Déu Marc, el Marc marxa, no sé, ja ens quedem nosaltres a parlar. Ah, no, nosaltres també hem de marxar. Vale, doncs, fins i això us cabe, suposo que hi haurà programa si ningú és mort. Exacte, Carlos Jacobello, i moltíssimes gràcies per seguir amb nosaltres. Gràcies per convidar-me. I Marc Pere Arnau, oh, quina reverència. Adeu, gràcies a tothom, fins la setmana que ve. Cuideu-vos, adeu. Gràcies. Bona nit i benvinguts un dia més a aquest gèlid dijous, que estem tots aquí mig congelats, esperem que realment la cosa vagi millorant. I aquí a Babilònia en companyia de les dones del nostre programa, les dues úniques i les dues més importants de Raio d'Esvern directament, clar. Les úniques, les millors, les inigualables. A Raio d'Esvern hi ha moltes dones, moltes dones, però... Aquí si m'han tingut, és cert que a Raio d'Esvern sempre hi ha... ha hagut un percentatge molt elevat de dones, no? Vull dir que ha sigut col·laboradores, locutores, és cert, potser més que homes fins i tot, eh? Per tant, això diu molt també, evidentment, del que hem de lluitar tota la vida, no? Que la igualtat per tothom igual, no? I això és molt important. També estaré deixada empetjada. Sí, sí, sí. Avui estem... L'autoestima està... Avui estem gelats. Estem amb la Rosa, què tal? Hola, bona tarda, molt bé. I amb la Lourdes. Hola, què tal? I el que us parla, el Xesco Ramos. Toma! Toma! Cada vegada més, eh? Jo dic que al final de la temporada, després de dos anys, al final diré, us parla Xesco Ramos i a partir d'aquí els altres sou els meus esclaus. Al principi ni deia... Mira, Xesco, que havíem començat molt bé... Ja, ja, mira, però a tant en quant ja saps que... Ha passat de no presentar-se a ara... Clar, clar, a partir d'ara ja et dic, no, vull dir que ja m'hi imposaré. Protagonista. Sí, sí, sí. Diuen això, diuen que és molt curiós perquè molts locutors de la televisió, bàsicament, i això ho sé per bona tinta i altra gent que m'ha explicat, que és curiós que molta gent comença sent... A més, a la ràdio és un treball d'equip, però a la televisió encara és molt més d'equip, hi ha moltes més vessants, no? Que molta gent que comença normaleta, que va sent dictadors, però dictadors de molt de cuidado, eh? I hi ha gent molt famosa, que no direm noms, que tenen una fama terrorífica, eh? de manaires que tracten els col·laboradors, els redactors, com si fossin... Sí, sí, sí. Oye, tu no sé què, no? Perquè són els fums, no? Exacte. Per això que vigileu, eh? Vigileu. Vigilem, vigilem. Ens haurem de mantenir a ratlla. Doncs avui tenim un programa bastant variadet. Comencem parlant d'una sortida que vam fer, una jornada enogastronòmica, podríem dir, directament, que vam fer tots plegats, no? No és que seguim una secta, no ho som, eh? És que ens portem molt bé entre nosaltres i llavors, de tant en quant, fem sortides, eh? No és allò que el programa Babilònia ha de fer la sortida perquè cal. No, no és broma. Faltaria el contrari, que estem molt bé, ens ho passem molt bé. Després parlem de literatura... d'un llibre molt, molt recomanable. És un llibre encantador que es diu La neta del senyor Lin, de Philippe Clodel, que ja comentarem. Parlem de teatre, un teatre molt especial, amb les titelles dels viatges del petit príncep que la Rosa ha vist i que va gaudir aquest diumenge, m'equivoco? Diumenge passat, sí. I després cinema. Molt de cinema, molt de cinema. Tindrem la novetat de Blue Jasmine, de Woody Allen, que ja l'ha vist a Lourdes. Parlarem també d'un clàssic, que és La família de Torescola. Parlarem d'Ara o Mai, també. Una altra novetat, la Lourdes ha vist Vivir és Fàcil con los ojos cerrados, de David Trueva. I acabarem comentant una pericola de James Elbrooks, que és el filo de la notícia. De les efemérides, que sempre sabem que posem una cançó per-hi al mig donant voltes, el que farem serà escoltar un tema de George Harrison, que és un dels components dels Beatles. Fa 12 anys que va morir, avui, justament, d'un tumor cerebral i a partir d'aquí no va poder superar-ho i, per tant, 12 anys que ens va deixar... Ens queden pocs Beatles, ens queda... el Ringo Starr i el Pol McCartney. Vull dir que encara estan por ahí. I també de fons, escoltarem avui tota l'estoneta així, mig de fons, a la Tina Turner. Per quin motiu? Perquè avui, agafeu-vos fort, compleix 75 anys. Ostres! No ho sembla. Tina Turner, que està magnífica. Sí, sí, sí. L'altre dia va sortir amb un, no sé si va ser una mena de premis i tal, i això, i això dient que té les cuixes més maques, però és un comentari masclista, sisplau, eh? Però és el que diem, no?, que té una... No és real? És real, és que té una dona magnífica, no?, vull dir que a partir d'aquí és el que diem, no?, vull dir que és curiós, com molta gent, és el que diem, no?, doncs clar, perquè també fa molt d'exercici i està molt en marxa, no? Sí, fa poc també passàvem per la trili... No va fer ja la banda sonora de la pel·lícula del Days Bond, la de Golden Age? Sí. Era ella, eh, que sí, la banda sonora? Sí, sí, sí. També va fer la banda sonora de Mad Max, la Cúpula del Troc... Sí, moltes coses. I la seva pròpia banda sonora, que era la pel·lícula Tina, que jo recordo la pel·lícula que l'Àngela Bassett feia el paper, no?, i que realment m'havia agradat moltíssim aquella pel·lícula. Era un biòpic, però estava molt ben fet. Potser massa muscular de la senyora Àngela Bassett, no?, en aquell moment, però, bueno, és el que tenim. Molt bé, doncs parlem de vi, de bon menjar, de bon vi, de tot. Ens ho hem passat molt bé. I tant. Vinga, Xesco, explica. No, no, no. Ui, ai, va la meva. Ai, que es pot explicar. A Xesco, a Xesco ja entén de vins. No, no, no, és una mica així amateur. No m'agrada aquest tema. No, res, a veure, va ser una experiència molt interessant. La veritat és que tot sigui dit. Vull dir, jo crec que va ser un encert en la part vinícola, que evidentment va ser les bodegues a Badal, no? Exacte. A Horta de Vinyó. A Santa Maria d'Horta de Vinyó. Exacte. I a partir d'aquí, doncs... Al Pla de Bages. Al Pla de Bages. És la denominació d'origen Pla de Bages. Molt bé. I et dic, a partir d'aquí, doncs, jo una miqueta puc explicar la part de vins i aquí explico l'altre part de vosaltres. Jo he sortit la bacia. La bacia, no, no, una miqueta. No, va ser, jo crec que va ser una... Bé, jo tenia coneixement que el Pla de Bages és un lloc molt adient, no? És dels millors, no?, evidentment. I vam provar diferents especialitats. Van ser una persona que ha estat molt variada. I a partir d'aquí vam tastar, si no m'equivoco, dos blancs. Dos negres i un rosat. Bé, al mig el rosat. Blancs, rosat i negres. I negres, exacte. Llavors els blancs ja tenim la referència per la rosa del picapoll, famós. Sí, que és un raïm més... Exacte. propi d'aquesta comarca, del Pla de Bages. Aquest raïm, el Picapoll, sí. I que, curiosament, és un vi realment que no és un vi excessiu, no? I vam tastar un, que és una altra marca, vull dir, es diu Nuat, no? Nuat, sí, és una altra varietat, perquè és una barreja de Picapoll, penso que van dir, no? Merlot. I no me'n recordo, Chardonet, potser. Tres raïms. Però triplica pel preu, recordem. No pel preu, sinó perquè realment la relació qualitat-preu, jo crec que el picapoll era molt millor, vull dir, en relació. El picapoll 100%, sí. Clar, i crec que van coincidir tots amb aquest tema. Van coincidir tots, sí. Això vol dir que nosaltres... La resta de grup, no sé, perquè hi havia tot el que érem unes... 30 persones, no? Sí, nosaltres no vam poder comentar, però jo crec que som 7 persones, vam estar 6 persones que estem acostumats a veure vins, no? I crec que vam concebir tots que val més la pena el, diguem, el picapoll, que és potser l'econòmic, que no sempre el car és bo, és que això ens hem de tenir en compte, no? Cosa que en aquest cas, en el cas del negre, sí que és veritat que el reserva s'emportava la palma, no? Això està claríssim, no? El reserva molt bo. I potser el rosat va ser... És que hi ha un problema, estem molt poc acostumats a ells, no? I tenim molt poca referència gustativa, no? Igual que els negres els tenim molt clars, bàsicament, més que fins i tot els blancs, perquè els blancs tampoc és una cosa d'aquelles que aprenem, no? Lògicament... Però és que el blanc estem molt acostumats a unes coses molt determinades, molt clàssiques. Més potser, et diré encara, que el negre. És a dir, un blanc què fem? Un blanc pescador. Un vinyes d'edat. Avineu-vos que uns vins de gamma mitja, que estan molt bé. Sí, un cesamí. Exacte. Un cesamí també. Però tenim un sabor molt determinat, no?, i busquem l'agulla, busquem la fruitat. Llavors, quan et posen coses una mica més seques, que porten més merlot, quan veus que apareix el cirac per allà donar moltes, és una cosa molt rastreta, fins i tot, no?, astringente, que es diu en castellà, no?, clar, ens crida l'atenció i ens deixa descol·locats, no? I aquí jo crec que hi havia coses arriscades, una miqueta arriscades, no?, i, bueno... Però bé, jo crec que és això, que hem de fer producte català i no és una qüestió purament jovinista, eh? Vull dir, crec que tenim a Catalunya uns vins espectaculars, no? Exacte. I a vegades es tendeix allò, vinga, va, un Rioja, un Rivera del Duero, un Samuntano, no? Que és garantia, però escolta, on hi hagi un Montsant, on hi hagi un Montsant, un Conca de Barberà. A mi em va sorprendre el del Pla de Bages, perquè tu coneixes el Penedès, però el Pla de Bages, com tu deies, Rosa, no tens molta idea de callar. I la veritat és que... Sorprèn. És com la Conca de Barberà. Sorprèn, la Conca de Barberà. Sí, sí, sí. O Alella, Alella també, que és una comarca petitona. També, també. Jo, quan em vaig casar amb un company d'allà de la zona, em va regalar també vins d'Alella, em va regalar tres ampolles, i també són uns vins que doni-do, eh? Molt bé, molt bé. I passa que són una zona petitona de producció i no són tan coneguts. Més aviat blancs, eh, Alella? Sí, blancs i rosats. No, jo estava pensant que també quan vas per la comarca pots fer aquesta visita a Badal, no? I després allà mateix també hi ha tota la zona del món Sant Benet que també es pot combinar a vegades la sortida amb això, no? Vull dir que està tot allà mateix. O el que jo vaig comentar de la sèquia també, fer la caminada aquella de la sèquia... O la pròpia ciutat de Manresa, que també aquí ho havíem comentat. Comenteu el tema bàsicament del que és la masia, el museu. Per un segon. Abans d'arribar el Jaume. Hola! Espera, espera, espera. Bona tarda. Què tal, bé o què? Sí, està plovent ara. Ara plou? Però plou o neva? Vaja. Vinga. Bé, bé, estem parlant de la sortida meravellosa aquesta que vam fer el dissabte. Causes majors. No passa res. Estem explicant la masia. La masia del segle XII era, no? Una xulada amb tota la construcció típica de pedra... amb aquell celler també, bueno, subterrani, on fabricaven antigament, perquè totes les masies fabricaven el seu propi oli, el pa, el vi, i llavors, bueno, ells van començar així d'entrada, una masia agrícola, i després allà es van especialitzar en la producció de vi. Veus allà les botes antigues, veus més i tot el que ens va cridar molt l'atenció és la instal·lació antiga d'electricitat. Ah, sí, és veritat. Clar, que encara es conservava. Trinc roc, oi, vull dir? Sí, amb el diferencial i tot així del qual. Molt bé, molt xulo, una xulada. I a més tenen també una mica de museu del transport, que tenen carros de com es transportava, tirat per una bèstia, o i els camions, i els camions dels 50-60, una xulada. Jo sí que ens va sorprendre, el dels camions. I la publicitat? I la publicitat, sí, sí. Una aventura que em va passar a mi, anava amb un carro ple de bassa, no, de bassa, de fem del carro que teníem i tal, i llavors jo anava tot orgullós, perquè aquell dia em van deixar portar el carro i el burro, que anava davant, és clar, el burro, no sé qui era més burro. Bueno, deixem aquí la... La qüestió és que des d'un balcó, que jo estava passant tot orgullós, li va dir que el paio aquest... Aquelles dues noies allà rient-se de mi. Que éreu jove, no? Això no està bé. Clar, si portaves fems, clar, no feia bonou-lo la cosa, clar. Diria, aquest noi no és net. No, no és polit. Això en aquella època era important, que sigui polític i que sigui net, eh? L'home, sobretot l'home més que la dona, que la dona ja ho era, però l'home, havien certes coses, no? Jo una cosa que estava pensant ara, que també és molt xulo de la visita, és que es veu la part antiga, no?, que dèiem que estava sota la masia i tal, però també es veu tota la part moderna, no?, amb aquells tanks supercontrolats, d'aquells mateixos barrets genial, el vi amb la tal... Però això va molt interessant perquè la visita et dona una perspectiva, no?, del que ara, com ara tenim el vi, etcètera, i com era abans, no?, Vull dir que també és interessant el contrast, no? Clar, jo quan entro a la part vella m'agrada més, no? I m'encanta. Clar, una nostàlgia, no? Però clar, sí, també molt xulo perquè penses com ha canviat, no? Aquelles cuves de quan van dir? 25.000 litres, no? Cada cuve. Sí, sí, sí. És impressionant veure jo, no? I a més a la temperatura constant, si s'escalfa més del compte llavors tenen tot un sistema per refrigerar-les... Sí, sí, sí. És normal que tant amb aquest sector com altres sectors per la demanda calguin aquesta mena de grans cuves, no? I perquè sigui mínimament a nivell monetari, sigui mínimament viable, no? Clar, evidentment, però és veritat que tot això, el fet d'utilitzar aquestes cuves de ser inoxidable i tal... pels aliments els fa perdre, guanyen amb higiene, és una cosa totalment que saps que no hi ha cap mena de bacteri, cap problema, però en canvi el que és el gust, tot allò que pugui extreure d'altres punts de dipòsit, com pot ser la fusta i tal, i això es perd. I a partir d'aquí... No es guanya amb el... Però això està... Això és una cosa... M'ho han comentat una vegada, no? Que vull dir, si es fessin, jo què sé, parlo de les natilles, en un lloc que no fos així, que fos una cosa més, que fos fang, per exemple, guanyaríem sabor. El que passa és que el bici... Però clar, és lògic, és indústria. Però acaben a parar les botes, també. Acaba, lògicament. Perdó, que també li donen aquell sabor característic. Però si fos des d'un principi encara seria més saborós com tot. Allò que a vegades diuen, és que hem perdut el sabor, el sabor és vital, l'hem perdut. Dels últims 40 anys cap aquí s'ha perdut. Per la sèpcia també, clar, la producció massiva, la producció en cadena, aquestes coses, ha de comportar una sèpcia major, una gena major, llavors això també. Però bé, a canvi, hi ha tot el tema de saboritzants, que també això s'ha desenvolupat. Sí, no, no, i amb el cas del vi encara és les poques coses, encara gràcies a això també a les cuves de... Clar, jo estic pensant, ja que has dit les natilles, jo estic pensant, per exemple, els productes de la fageda, els iogurts, que també fan iogurts, natilles, gelats, i fan boníssims. No, no, són bons, vull dir que em refereixo a això sí. Jo també vull dir que tenen un sabor intens, perquè la matèria prima és molt bona, és de qualitat. Però, en canvi, últimament, per exemple, i això deu ser donat per la pròpia crisi, això ho dic clarament, la marca de None, ho sento, però ha baixat moltíssim la qualitat. Ho sento, vull dir, és veritat com són, no? I és veritat, sí, perquè jo crec que, bueno, que és el que diem, no? Perquè, bueno, això són coses que potser no tenen a veure amb el dipòsit. Vull dir, l'emmagasinament és per dir, que ens anem cap a un altre tema... Sí, dues cosetes abans de passar del tema de Badal, aquesta visita així, que també és la Masia Roqueta, també és molt coneguda així. També hi ha la possibilitat de fer, a veure si més endavant la podem fer, i animem a tothom que s'animi, a fer la visita guiada per les barraques de vinya, o sigui trepitges el terreny, trepitges els caminets de les vinyes, no trepitges les vinyes. Que això també està molt bé. A més, aquesta ocasió la fan amb esmorzar. Amb esmorzar de pa amb tomàquet i tal. I això també ha de ser molt xulo. Sobretot a l'època de barema, poder trepitjar el territori i estar allà i participar una miqueta de com es fa. I jo que he pogut fer un petit tast al mig del que seien les vinyes, és diferent. Canvia, no? És molt diferent. I sabeu per què? Perquè directament el vi, amb el contacte amb l'aire, amb un lloc exterior, que sigui interior, ja és diferent, són tantes detalls, i realment, i a l'estiu, si ve freda, i depèn de quin tipus és un blanc, si el negre té un punt de frescor, hi ha moltes coses, que això jo crec que és molt més maco fer-ho, posar-ho amb una vinya. M'agradaria fer un apunt. De tot el que hem dit seré molt breu. Jo penso que el que sí que és interessant d'aquesta època d'un oxidable que tu dius és que ara mengem més persones encara que no siguin tanta qualitat. Perquè si les coses s'haguessin de fer com es feien... no menjaria. No, no. I les normatives tampoc acceptarien, potser, certs usos, no? Vull dir, la fusta està molt vigilada, eh? Vull dir, ara ni et venen, a part allà, ni de fusta, ja tenen l'apoy i tu fan de plàstic. Clar, que és més higienic. Sí, sí. Una coseta també pel tema de la gent que està... Bé, que potser les oients ja ho coneixen, no? El tema de la enocultura, no? Tot el tema aquest del vi i tal. Hi ha un programa... Ara no l'estaven fent. La temporada passada l'estaven fent a TV3, el canal 33, que és Sant Clou de Vi. Sí. Sant Clou de Vi val molt la pena. Amb un d'aquests programes, precisament... s'estudiava, s'analitzava i durava els vins de Badal, precisament. I després també hi ha un altre programa que és a la 2, que és Entrevinyes, que Entrevinyes també van fer, el 5 de novembre, també van fer un petit reportatge també per la zona de dominació d'origen de Pla de Bages. Vull dir, perquè tot això es pot repescar per internet, en les programacions aquestes a la carta, i val la pena. Són programes, a més, que són molt amenos, són molt distrets. Fantàstic. T'ensenyen i t'animen amb el vi. Molt bé. Tirem cap endavant, deixem aquesta magnífica... És que podríem estar parlant tota l'hora, eh? Sí. Clar, perquè ja ens ho vam passar prou bé i, bueno, ja està. I no entenc res més, no? Passem a la literatura. I no turisme. Sí, jo vull comentar un llibre molt petit, molt petit, molt petit i molt maco, i a més molt curtet, perquè no puc explicar gaire cosa, perquè, si no, rebento el llibre. És un llibre de cent i poques pàgines. Es diu La neta del senyor Lynn. És un llibre de Philippe Clodel de l'any 2006. És un llibret encantador. Jo crec que dir és... estem parlant d'una història molt elemental i molt bàsica, és a dir, no et diu on és, però intueixes que és França, no et diu en l'època, però intueixes que és a meitats de, bueno, no sé, la guerra, Segona Guerra Mundial, anem per aquí, i arriba un senyor, creiem que de la zona de Vietnam o de la zona per allà, diguem, de Birmane, perquè és que no et situa, això és el més fort, però més o menys pel que he pogut esbrinar per internet, perquè van els tiros, que és un senyor, doncs, oriental, que arriba a un lloc, no?, vull dir, una mica com refugiat, no?, vull dir, a aquesta França, en un lloc internat de França, amb la seva neta, és una neta que és una nena que té pocs mesos, d'acord? I és una meravella, perquè es passa tota la pel·lícula enganxat a la seva neta, vull dir, no la deixa anar en cap moment, vull dir que està, hi ha moments que per qüestions majors, sí, no? Eh... és la seva vivència en un país que no entén l'idioma, que no entén la societat, i que dins d'aquesta mena de món amb el qual ell viu, no?, solament troba un amic. És una història d'amor fraternal o d'amor d'avi per la seva neta, però també és una història, diguem, d'amistat, no?, molt gran, no?, Fins a arribar a un límit, algunes conseqüències determinades, no?, aquesta amistat, no?, per dir-ho d'aquesta manera, amb aquesta persona, la qual no entén, no entén, perquè, clar, ell parla xinès, potser, alguna llengua oriental, ell parla francès, no?, però, en canvi, s'entenen d'una forma o una altra, no?, fins i tot ell arriba a tenir un somni, ell, no?, que entén el seu amic, no?, És un llibre... És que, clar, no vull explicar, no vull trencar la màgia. És un llibre que té una certa màgia, que té un... Vull dir, és petit, petit, però a la vegada és molt gran, no? I t'explica coses que realment val la pena, no? Per tant, des d'aquí, recomanem. Són 100 paginetes d'aquests llibres de cap de setmana. i, per tant, val la pena. Per tant, no vull dir res més. I mira, hem fet curt tot, eh? Curre el llibre, curre el comentari, però en positiu, eh? Avui en positiu, eh? En positiu, en positiu. Jaume, ens dius alguna cosa? Sí, bé. No, no, que et comento. No, no, després, alguna cosa de literatura, algun poema, alguna cosa que ve per aquí, no? Sí, bé, tenim això de les paraules aquestes. Ah, això, fantàstic, fantàstic. Tu has sentit a dir mai llepacrestes? Llepacrestes? No. Llepaculs, sí. Què vol dir això? Llepaculs, sí. És un llepaculs. Aquest és un llepaculs. És llepacul, ja queda clar. Això sí, però llepacrestes. Serem més d'això. I què vol dir llepacrestes? Doncs diu, es feia servir durant la guerra del francès. em va seduir perquè és molt gràfica i suggeridora. Va caure en desús i es va substituir per lleveculs, clar. Ah, és el mateix. Si no us voleu posar el cul a la boca, aquest adjectiu, amb els temps que corren, us servirà sovint. Un llepecrestes és aquell... que ens abona un altre per treure'n profit. Exacte. És més fina, aquesta expressió. Ara ho podem dir, però es quedaran igual, perquè no sabran què. I epacrestes, no? Sí, però llavors els dius, és perdó, soc abocat i tal. No, no. Llavors tenim una altra paraula que diu el detall. Aquesta sí que sabem de què va. El detall? Sí. El senyor és el periodista i escriptor Martí Gironell, qui la proposa com a cosa que li agradaria recuperar, probablement per això que dèiem, per educació. Llavors hi ha el senyor Francesc Habana, que és historiador, i aquest senyor diu que el detall caldria recuperar. I també altres expressions com ara l'engròs. Actualment el llenguatge econòmic és ple d'anglisismes, això... Però al nostre país hi ha paraules genuïnes que ens fan el mateix servei. Per exemple, hauríem de recuperar i mantenir les expressions tradicionals pròpies del comerç, com a Catalunya tenen molts segles d'història al darrere, en definitiva, al detall. I per acabar, doncs, vedar. Ah, badant. Això no pot dir què vol dir això. Això qui ho justifica o li agradaria és la Montserrat Carulla. És una paraula que m'encanta, el diccionari diu, entre altres definicions, badar la boca, badar els ulls, badar-se... una puncella, no badà boca. Per a mi, badà vol dir estimar, estirar-me el d'això al sofà, mirar el sostre sense parlar ni escoltar música i, si puc, sense pensar. És molt relaxant, molt recomanable. Molt bé. Tres paraules. Perfecte. Molt bé. Genial, genial. Molt bé, i ara anem a les titelles, Rosa. Sí. Que jo sé que tu tenies moltes, moltes ganes, no? Sí, i vaig poder anar-hi, vaig poder anar-hi. Molt bé, fantàstic. I, bueno, encantada de la vida. Ja sabeu que a mi m'encanten, bueno, els dibuixos, les pel·lícules de dibuixos. Animats, fotografia, tots. De qualitat, és que el que s'està fent és de molta qualitat, no? Doncs sí. Les titelles, doncs, mira, també m'agraden, que hem de fer, tu. No, no, serà molt bé. Les titelles ben fetes, esclar. I llavors a Sant Cugat resulta que hi ha un petit teatre, que és el teatre més petit de Catalunya, que es diu Candinot, i tenen una programació estable de titelles. Està molt bé, perquè els dissabtes a les 6 de la tarda i els dimenges a les 12 del matí... doncs fan programació de titelles, fan moltes coses, des d'un patofet, la castanyera, ara faran pastorets segurament, i el cap de setmana passat tocava els viatges del petit príncep, una miqueta en commemoració del 70 aniversari de la publicació del llibre de l'Antoine de Chinez-Supéry, el petit príncep. Llavors, és un espectacle que dura 50 minuts, 50, no arriba, maureta, però que està molt ben fet. El que ha fet és una mica extreure les escenes més significatives del petit príncep del llibre i també perquè els nens puguin entendre una miqueta. Jo sempre he dit que considero que no és un llibre... infantil. Jo crec que és un llibre per adults. El protagonista... És que sí, Xesco. Sí, sí, jo tinc la sensació. És un llibre que està protagonitzat per un... A veure, un nen. El petit príncep és un símbol. És un símbol, és aquella alma càndida, no?, que es diu... L'ésser humà ha estat pur, la innocència. I més, tenint en compte que era una època de guerres. Europa estava en guerres. Antoine de Saint-Exupéry era un pilot de les forces aèries franceses. No sé si... En aquest moment no me'n recordo si va ser veritat, va ser cert l'episodi aquell que ell va tenir aquella veria. Em penso que sí que està basat en un fet real, eh? A mi em sona, eh? Em sona amb campanes, però tampoc tampoc. No una veria així tan llarga com això, sinó una cosa més... de menys importància, no? I llavors va ser allà, estant allà el sol al desert, reparant el seu avió, que va pensar una miqueta i va idear la història del petit príncep. Jo soc aquí al desert i de cop i volta imagina que apareix un nen, que és un príncep, un planeta, de l'esteroide 616, i ve una miqueta l'experiència que ell té allà, amb qui viu, que s'en ocupa ell, és responsable de tot el seu planeta, és responsable de la flor, que neix allà amb una flor... I després, com que no s'entén amb ella, decideix marxar a recórrer món. I llavors, si recordeu una miqueta, va passant per diferents planetes o diferents asteroides també i va coneixent... A cada planeta només hi havia un personatge. Hi ha igual el borratxo que, bueno, se'n veu per oblidar, però oblidar que veu, o sigui, és el ser claviciós, a l'altre el rei que també està sol i diu, jo mano, però bueno, tu què manes, no? Si estàs tu sol aquí, ah, doncs jo puc manar, però, per exemple, una aposta de sol. Però és un rei... sensat i és un rei en sentit comú, perquè diu, jo puc ordenar una posta de sol, però ara no, la podré ordenar quan sigui les 6 de la tarda, que és quan la posta de sol es produeix realment. Aquest no tenia ni idea del que era malar. No, clar, però està molt bé, perquè era un rei, era una autoritat responsable. Però fixa't com tot això ho està raonant, Rosa. Per tant, és un llibre per una certa edat. Jo sempre ho he dit. Perquè si no, els crios quedaran amb la base, lògicament. Per nens de 3, 4, 5, 6 anyets, no. Una miqueta més grandets. Jo me'n recordo, a veure, i de fet, i deixeu-me que ho digui, que li tinc molt de carinyo aquest llibre perquè va ser el meu primer llibre. Me'l vaig comprar, m'havia que jo em vaig comprar en uns anys, que en la nostra època no era tan fàcil com ara comprar-se llibres. Clar, i li tinc molt de carinyo i el guardo encara, això. Jo quan es comenta això de l'edat sempre penso que, estic d'acord amb el que dieu, que és més per gent gran, però que en funció de l'edat fan lectures diferents, no diferents, però es queden amb diferents estrats. Llavors no vol dir, a veure, la lectura típica és més com d'11 anys o algo, però potser un nen de 3 o 4 fa el seu, fa dir alguna cosa a la seva lectura i agafa una part. És com el Juan Salvador Gaviota, que són aquests llibres, que te'ls donen quan ets molt jovenet i dius, ojo, eh? Ojo, que el llibre té molta teca, eh? Vull dir, si vols a buscar-li, té teca, clar. És que això és la visió, potser, bueno, doncs això, adulta o a qui va destinat, no? Sí, del que seria per l'ètica del comportament humà, dels valors... Però hi ha llibres que és... El Harry Potter, per exemple, que és un gran bombazo juvenil. És aventures. És aventures. Aquí no busquem-li molta cosa, m'entens? Vull dir, ja és això, ja és un periodo determinat i no hem de burxar, sí, l'afrontament del vell al mal, però això és una cosa eterna i, per tant, aquesta lluita entre eros i tan atos, això és una cosa que, bueno, que això ja neix des de l'època clàssica. Per tant, no busquem per aquí, però sí que tens el que dius. És que hi ha llibres que tenen molta teca, no? Molta, molta. Tota l'era o fons. Tota l'escena, la relació d'amistat amb la Guineu, és impressionant. Aquella relació d'amistat és que jo la tinc, bueno, super, super gravada, no?, de sempre. I és l'escena que sempre recordo, l'escena que sempre recordo quan domestica la Guineu, no? I després també, el que als nens li va cridar molt l'atenció, penseu que eren nens patins. Així la vegueta de... De comptador de rondalles. Nens de quatre, cinc anyets, sis algun, era quan sortia la SERP. Perquè va haver-hi un moment que començaven ja a badar els nens. Però ja quan van veure que sortia la SERP, ja es van posar tots alerta. Però ja hi havia sempre el més xulo que deia... A mi no em fa por, a mi no em fa por. Dic, no, que va, no et fa por. Una serp enorme que van treure allà. I surts corrents, eh, vull dir que no. Sortiria jo, que faig metro 90, qualsevol de nosaltres. Clar, clar. Però potser amb l'innocència dels crios, potser no sortirien. Home, depèn, no? Si ho saben, que fa mal o no fa mal, no? Però potser un criu que és innocent no li faria cap cosa. Sí. I a més el mateix explicador d'aquest llibre també estava vestit d'aviador. Llavors ell feia que havia tingut una veria al seu avió, que l'havia mirat a reparar i tal. La companyia que ho feia, la companyia Petit Bombay. Si algú està interessat, també tenen el Facebook i tot això. I ho feien bé, no? Ho fan bé, no? Sí, sí, ho fa molt bé. La persona que fan els ninots... Clar, hi havia dos ninos del petit príncep. Un de petitet, perquè quan volava aprofitant la... la bandada d'ocells, llavors era més petitet, i quan es posava cada planeta, era més petitet. La perspectiva, no?, una mica. Clar, jugant amb la perspectiva, i a més és que treia els planetes, saps? Sí, que maco. I amb els personatges, el que treballa amb els fanals, que apaga i tanca, que tanca i obre els fanals, i després hi havia el petit príncep més gran, també així ja grandote, quan explicava així alguna escena així més propera, no? Jo, bueno, jo encantada de la vida. És una experiència, aquí és el que diem, perquè tenim moltes experiències realment, vull dir que és el que diem, que no sempre ha de ser teatre, cinema, literatura, vull dir que podem tenir altres qüestions, i això és el que enriqueix el món de l'art, jo sempre he dit, vull dir que tot és art, menor, major, digue-li on vulguis, però que realment és un gust, no? Ara parlarem de cinema, però deixeu-me un minutet per recordar, però un minut, perquè és que anem avui una miqueta amb el temps regirat. Vull dir que un minutet per escoltar la cançó de Josh Harrison, dèiem que fa 12 anys que ens deixava un dels components dels Beatles, amb una cançó que és molt divertida i que es diu I've got my mind sent on you. Fins demà! Fins demà! Fins demà! Doncs com dèiem, anem al cinema, anem a San Francisco, em sembla, Lourdes, a escoltar... Escoltar, no, jo no sé ni què dic ja. Que ens parli de Lourdes de Blu Jasmín. Amb això pots fer el que vulgui, Rosa. Pots batre qualsevol cosa, pots fer la cuina, pots rentar la casa. De tot, oi? Batre un rècord. Què rentar la casa ara? Un rècord? Clar que sí. És música amb molta marxeta. Jo sempre dic que aquesta música tan divertida, aquest pop tan simpàtic, has animat. Sempre queda bé. Quan has de fer coses, bàsicament que dius, quin rotllo, no? M'ambiento, no? I tant. Explica'ns què tal això de Woody Allen. Doncs això, Sant Francisco, no? Que ara feia temps que no rodava a Nova York, que sempre havia rodat per Roma, per diferents llocs. Doncs Blue Jasmine, no? Una pel·lícula protagonitzada per aquest Blanchett i la seva germana que es diu Sally Hawkins. No sé qui és ara. Jo, és, bueno, és una actriu que posa com molt de contes. La Cate Blanchett és així l'aspecte d'una senyora pija, no?, d'alta societat. Sí. I la seva germana, doncs, és tota al contrari. Si la Cate Blanchett és rossa, doncs, ell és morena, és baixeta, etcètera. La pel·lícula, una miqueta punyent, no? Ens parla d'aquesta noia que estava acostumada a tenir una vida amb totes les comoditats, amb tot el que volia, amb un marit, l'Àlec Baldwin, que surt a la pel·lícula. Que podia fer el que pogués perquè ella ja tenia allò. Però aquest senyor feia molts negocis i ella no sabia mai quins negocis, la qüestió que ella estava superbé i deia, perdó, Ella tranquil·la, perquè és el que vulguis. Ella signava coses, però deia no sé el que signo, però al final li va sortir malament. La pel·lícula està bé, no?, reflexió sobre com una persona que està a les alçades, en sentit de diners, de tenir-ho tot, baixa al peu de carrer, no?, com aquesta persona s'ha de començar a buscar la vida, perquè es queda sense ni un diner, i com la germana... que és una persona, doncs, que és una caixera de supermercat, amb un nòvio, doncs, així una miqueta... Per dir alguna cosa... Sí. Doncs, com ella, de pija, sempre la seva germana l'havia tractat bastant malament, no?, com d'expectiu, no?, doncs és la germana la que l'acull a casa amb els dos fills que té. I, bueno, retrat, l'altre dia ho comentàvem, retrat de l'altra societat carregant bastant, però també carregant bastant sobre la gent... podríem dir més de carrer, com la germana, una persona que treballa al súper, que el seu nòvio tampoc té moltes llums, però que acaben quedant amb aquest, després de passar-los coses que no explicarem, tampoc avancen massa. No és que només carregui sobre l'altra societat, sinó amb aquesta gent que es passa la vida sense masses expectatives de superació. Doncs jo tinc aquest sou, tinc aquest pis, no hi cabo gaire, però tal. I, bueno, ens quedem una miqueta amb això. Bueno, és un Woody Allen, jo penso... Jo penso que no és ni tan bo per mi, com un match point, però millor que les últimes que ha fet per mi. Em va agradar més caminar-hi a París, etcètera, encara que li pots trobar moltes coses. És més comèdia que no pas drama? Jo la trobo més drama. El que passa és que hi ha molts tocs d'humor. Ho cantava amb la Rosa. Potser a tu et fa gràcia una cosa que és forta, però com ell la presenta de manera de... Jo penso que sí, bastant crític, ja et dic, amb els dos tipus de personatges i, bueno, a mi em va agradar molt. L'altre dia el periòdico li posava quatre estrelles, deia que estava molt bé la pel·lícula, que era molt dinàmica. Sí, jo la ressenya que he llegit també... Ha sigut en positiu, sempre. El que expliques, els homes queden allà. Els homes, mira, el marit, com representa que fa negocis i després el tanquen a la presó. I el nòvio, per dir alguna cosa, no els deixa molt bé. Un a la presó i l'altre un altapare, que acaba en fang. La veritat és que l'actriu aquesta, aquest Blanchet, ho fa superbé. Jo vaig veure una entrevista que li feien a la tele I diu que quan va començar a rodar amb la Woody Allen, diu, com és rodar? Diu, és que et diu la veritat de la veritat. Perquè hi havia moments que em deia, tu estàs boja, no? Però diu, feia el paper i em deia, però no tan boja, no tan, no? I bueno, explicava. La veritat és que té molts registres i a mi em va agradar. Jo per mi és una de les millors actrius, eh? Actualment que hi ha aquest Blanchet, és que et fa el que vol. Molt, molt. És la línia americana, parlo, eh? Sí. És que a mi em convéns qualsevol cosa que faci. És com dir el que dèiem el Javier Càmara, que parlarem després. Que et convéns, faci el que faci. Fagi d'esbojarrat a les mantes passagers o faci d'un paper tan minimalista com Ayer Nunca Termina, per exemple. No té res a veure i ja està. És el que hi ha. Molt bé. Jaume, hem vist alguna coseta? Sí, la família de Tòquio. La família de Tòquio, vale. Jo parlo de la família de Trescola. Bueno, no, tu parlo de la família de Tòquio. Molt diferent, això, eh? No, és el mateix. Aquesta és una pel·lícula que està inspirada, pràcticament és un calc del que va fer el Yasuhiro Oku, i aquella, doncs, bueno, ja ho sabem, allò és immaculat, és impossible millorar-ho, allò és perfecte. És en blanc i negre, aquella, si no recordo malament, i és perfecte. Però no sigui igual, eh, Jaume? Aquesta és la família i aquella és una altra cosa. Aquella és una dissecció sobre els inconvenients de l'organització familiar, els rols que s'agafen i els inconvenients que això genera. Jo diria que amb aquesta carretera que pot portar cap a l'autoestima personal i gairebé res més, o bé la projecció realment humana i que en definitiva beneficiarà més persones, jo penso que això és elemental i és així per molta gent. Hi ha un camí o hi ha l'altre, d'una manera molt clara. Doncs aquella és perfecta, jo la recordo i la tinc... llavors aquesta és un calc d'aquella. Quin és l'avantatge que té aquesta pel·lícula? Doncs que és molt moderna, està feta ara, allà superaven la Segona Guerra Mundial, amb tot el que va representar les dues bombes atòmiques, hi havia un esment, i aquí estem amb el tsunami aquest. Ah, valent. Llavors el tsunami també és un punt de trobada on veritablement, i això potser és massa fàcil, però està molt bé, on coincideixen els protagonistes que evidentment seran molt vàlids per altres, no pas només per ells mateixos, no? Que també per ells mateixos. I llavors allà hi coincideixen com una autèntica... troballa que les desgràcies a vegades el que comporten és que amb voluntariat trobaràs allà persones que, evidentment, sense voluntariat difícilment pots coincidir. I, esclar, això són bones persones d'entrada i, lògicament, això té un projecte de futur molt estimulant. En canvi, les persones que no han estat allà però que han tingut aquell èxit que els pares esperen d'ells, que són els altres tres fills, no?, doncs aquests no, aquests estaran molt ben situats en el teixit social, amb tots els éxits, o sigui, han sigut persones d'èxit social. Llavors, això, clar, si ho compares als anys 50, doncs allà és un retrat concret, i aquí, doncs el que es va, doncs, és més enllà. Això és la virtut, per mi, està molt ben feta, espais molt petits, viuen amb... Sempre arrossegats per terra, fins i tot quan ja tens 90 anys t'has d'aixecar, puguis o no, i si no t'errepenges als palets. Però, esclar, estem parlant també d'un director que és japonès. Sí, sí, sí. Sí, és un homenatge. Un homenatge. És com un homenatge. Perfecte. Llavors, l'inconvenient és que és un home que es deixa anar una mica massa, o sigui, que explica massa el que ja és obvi. O sigui, hi ha pel·lícules, i això pot ser com una mena de descoberta, no?, però hi ha pel·lícules que t'ho deixen entreveure, no?, i aquella primera ho era, així, no? No t'explicitava que... que hi havia, sinó que tu ja ho... És que no calia. Ja no calia, tampoc. És que era molt clar. Amb una mirada t'ho deia tot. Aquesta és la gràcia. A canvi, aquest es deixa portar i t'ho explica... Bé, per si tens dubte, no? Això, i aquí és on la pel·lícula té algun petit dèficit de qualitat. que de tota manera us asseguro que dues hores i mitja després d'estar amb aquestes famílies, jo diria fins i tot de reconeixement i coneixement tant de les persones molt positives com de les que no ho són tant, és una meravella, és un retrat perfecte de un munt de coses que jo penso que són universals i que convido a tothom a que ho vegi, perquè és que això... I convidem a recuperar Yatsuhiro Onzu, que em sembla que Rosa té per aquí alguna cosa que aquest matí ha anat a la biblioteca a recuperar una de les obres, no? I realment és meravellós. El sabor del sake. El sabor del sake, no? Però és que tot és que manté aquesta línia, sempre. Aquestes reunions familiars, aquesta imatge del pare o de la persona gran, aquests fills que arriben, que entren, que passen, que evolucionen, no? Dins sempre d'un àmbit... determinat, vull dir, les relacions amb les persones. És que és magnífic, com ho planteja. Però, bueno, és una forma de fer cinema que jo crec que ha creat un estàndard meravellós a la història del cinema i que crec que s'ha de recuperar. Però, bueno, és una... la fer una comparativa odiosa amb el Woody Allen, però no la faré. És la festa absolutament dels sentiments entre la gent, de siguin fills, pares, veïns, cosins i tal, i Otsu és absolutament el que és la... la línia essencial de la vida, el moviment just, les paraules justes, jo crec que els sentiments, i ho fa d'una manera meravellosa. Hi ha una cosa cap al final que també està molt bé, perquè l'home defensa el fet de quedar-se a casa seva, no pas en la modernitat d'anar amb una llar d'avis o tal, tot. tot això ni s'ho plantegen i probablement a Japó ni hi ha xistès. És una deducció que fas. Deu existir ara mateix, perquè imagino per la modernitat. I precisament en aquell moment que planteja això, el que tenim és una introducció en l'àmbit familiar de persones que són ja alienes en la pròpia família. La família, cadascú ho farà. Però hi ha un respecte venerable a la gent gran. Però venerable, absolutament. Jo crec que es manté. Ara, a les grans ciutats, no ho sé. Si a Tokio això es manté. Sí, però mira, aquí és on jo també discreparia una mica i probablement en aquesta pel·lícula... Ho presenta. Sí, sí, ho presenta. És probablement millor que no pas aquella del senyor Osu amb totes les grans virtuts que té. I és que, a veure, de fet, el que fa amb les persones grans és que, comparat amb els altres, els fills, que en definitiva ells són els educadors dels seus fills. I com a tal, també corresponsables de com som. Com a mínim... amb les intencions més treballades, o que un, com a pare, doncs, es responsabilitza. I això queda, doncs, però explicat d'una manera que volen dir, és que tu els has educat així, també, no? I dir, un que surt, que, bueno, que aquell surt com un balí que balaga i aquell és el millor, és una defensa, al final, que fa d'això, no? Però que per fer aquesta defensa, doncs crec que no deixa pas malament en els altres, sinó que els altres són fills nostres i estem orgullosos, perquè fins i tot ho diuen, eh? Això no calia dir-ho, però és el que jo deia, no? Però veritablement és això. Jo crec que sí, vaja. A mi em va saber greu que s'acabés. Molt bé. Sí, vull dir, no es fa llarga, eh? No, no, no. Doncs abans que una mica ens expliqui la Rosa, ara o mai, jo faré un esment molt ràpid de dos clàssics dels anys 80 que he pogut veure, així molt per sobre. Un de la família, de l'Hetor Escola, de l'any 88. Una pel·lícula que està protagonitzada per Vittorio Gasman, per Sandrine Bonnard i per Fanny Ardant. Realment una meravella de pel·lícula. I ella, tots són meravellosos. És una pel·lícula que dura també greu tres hores, i no surten de la casa. És una història d'això, de la família. És un espai determinat, és magnífic perquè va des del principi del segle XX fins als anys 60. Llavors, totes les generacions... marcada bàsicament per la figura de Victoria Gassman, que és un nen petit a principis de segle, i com es fa gran, lògicament, amb l'última imatge. Una imatge inicial, que és una fotografia de família, d'aquella primera família, i 70 anys després, aquella família final, i el que passa pel mig, no? I és d'una autèntica meravella, és d'una peça d'orfebreria en quant a la forma de treballar tots, com mou la càmera per aquell passadís. Sempre que mou la càmera pel passadís vol dir que han passat 10 o 15 anys. I ja saps que ja t'ho està dient. Llavors, ja veus el nen que surt amb el cotxet, ja veus que aquest és el fill de l'altre. A més, l'Etole Escola té una sensació, vull dir, hi ha una preu que es diu Leval, la sala de ball, no sé si la coneixeu, que no es parla... amb la qual hi ha una evolució de temps dins d'una sala de ball. El que passa, i no es parla, té fins i tot una línia de mim, d'esformes, el punt de vista irònic de les tres germanes solteres. Per exemple, això és genial, perquè són aquelles tres germanes solteres que s'odien a mort però que no troben l'home de la seva vida perquè a la fi i a cap són molt recatades també i no s'aguanten però s'estimen fins a mort, per dir alguna cosa, no? I és tota aquesta, bueno, aquestes relacions internes, no?, a la italiana, però no italiana a l'estil Vittorio de Sica, no?, vull dir que estem parlant d'una cosa més continguda, però a la vegada també, quan cal, a l'etroescola li fot canya, no?, és magnífica. Jo no puc dir una altra cosa, no? És que va guanyar algú de cants o algo xiporay, però vull dir que em refereixo que val la pena que la recupereu, eh? I és una pel·lícula, dic que no, hi ha exteriors. Tot passa dins de la casa. Els anys 70, més o menys. 87, la pel·lícula. Vull dir, però que penseu que no veureu cap jardí, ni cap arbre, com el que viu la cosa. I per últim, molt ràpida, que també esmentaré també, que m'ha sorprès gratament perquè fes una vella, que és una que es deia El filo de la notícia. També va estar nominada als Òscars, va guanyar alguna cosa... Una pel·lícula de James L. Brooks, William Hart, Albert Brooks i la Holy Hunter. Vull dir, la Holy Hunter que està perduda en el infinito perquè aquesta noia ho feia molt bé. No s'ha vist més, no? Jo no ho sé. Va tenir molt d'èxit als 80s i 90s i després va desaparèixer. Crec que hi ha problemàtiques mentals. Sí? Ah, sí? Ai, pobra, doncs mira que la pel·lícula... Bueno, és magnífica. Ella està molt bé sempre que l'he vist a qualsevol lloc. Jo no sé d'un Twitter, però em sembla que sí. Sí? Bé. Doncs ja dic, la pel·lícula tracta del món de la televisió, del món del... No, del que estem fent ara, entre cometes, aquí és ràdio, és televisió, el món del periodisme, no? I a partir d'aquí, doncs, com es fa, no? És una mena de comèdia, drama i tal, però està molt bé. Per ser una pel·lícula americanota, que dic jo, està molt ben pensada, no? I crec que funciona molt bé. William Hart està molt bé. Fa de presentador una mica... Presentadors... Fred, l'altre company reporter, ella és una executiva, una executiva, una directora, realitzadora... És una relació entre ells endogàmica, gairebé, d'amors i desamors, i com funciona el món de la televisió americana, que també és una miqueta sorprenent de Jack Nicholson, de tant en quant, que és el gran presentador. La pel·lícula en si no té gaire profunditat, però sí que té una certa gràcia quant a dinamisme de pel·lícula, i val la pena. com a tal, bé, recuperem coses, no?, d'aquella època, ha envellit una miqueta malament per allò de les modes, no?, és ja una escena amb ombreres, vull dir que ella es treu les ombreres i li posa, i les ombreres, clar, dius, ah, les ombreres, anys 80, clar, automàticament, ja, les modes, clar, perquè ella se les treu i li posa perquè, clar, hi ha de fer el programa, no?, llavors li es tira la jaqueta, no?, li ha de posar perquè te les creu una miqueta així, clar, és un joc Tu pel que expliques, quan comença la setmana et programes 5 o 6 pel·lícules i tot que són del mateix any. Això fa anys que ho faig, Jaume. Fa bastant. És molt metòdic. Jo ara estic a l'any 88. La setmana que he parat de Sorgo Rojo. Ja t'ho estic dient. I potser l'atracció fatal. Ja, ja, ja. No, no. Em toca, Jaume, any 88. Jo vaig per aquí. Va ser tot un hito. Molt bé. Tenim 10 minuts per les noies al programa. Jo com si vols que la Lourdes expliquis igual. 5 minuts per Auremai i 5 minuts per l'altra. Amb 2 minuts. Segur que és més interessant aquesta. O sacai l'ojo a vosaltres. Ara. Oilo, por favor. No. mai de la vida. Escolta, a la Ciutat de la Notícia, allà estrellan... Sí, Luca, allà, allà qui més tenia protagonista més guanyava. No, que és broma. Ostres, me quedo... Vinga, va, ara o mai. Vinga, a veure, és una pel·lícula americana, com no, nord-americana, que no sé... Ara no he postat line. La vaig descartar també de la tele, perquè em va fer gràcia. Llavors els protagonistes són el Jack Nicholson i el Morgan Freeman. que és un duet impressionant d'actors. Ells estan ja maduritos, són madurs ja, i tots dos es troben que coincideixen per la mateixa problemàtica. Tots dos tenen una malaltia terminal, senzillament. el que passa que provenen de mons molt dispars. El Morgan Freeman és un senyor que és mecànic, ell es va casar en el seu moment amb la seva dona perquè ja s'havia quedat embarassada i tal, van casar, van tenir família, això li va impedir de continuar estudiant. I llavors va haver d'agafar la feina que va trobar, que va ser de mecànic, i, bueno, treballar moltíssim, no?, per portar endavant aquesta família, no?, amb els fills que té. L'altre és més privilegi. Canvi l'altre, exacte. Ja li van, aquests papers, no?, perquè a millor impossible, igual, eh, senyor. Ja li va, ja li va. Allà de manjar, tant, de la zona alta, vinga, ja va ser de bé, no?, que prenia aquell cafè, com es diu aquest cafè? Ai, senyor, que és caríssim, que està fet. Després resulta que el Morgan Freeman, que és superintel·ligent, i li explica, no, doncs que sàpigues que aquest cafè que tu veus, que és tan car, una tassa o res, 100 grams o menys, d'aquest cafè, és caríssim, Però, clar, li va explicar d'on venien, que eren uns grans, però que passaven per l'estómac d'un animal d'allà de la selva, d'un món, d'un món, i no sé. I després, quan el defecaven, senzillament, havia agafat ja tot el sabor de la barrica. Això és ser Jaume, vull dir que no estem dient cap bestiesa. No, no, que és veritat, perquè, clar, quan veus que li explica... No, i a més, és que un altre dia també... També ho veiem que s'explicava en un programa molt seriós. A mi deixa'm el descafé. Això em fa pensar en el que explicaves abans, que perdem gustos. Mira, exacte, exacte. És una miqueta la... La banalitat, no?, de dir, ostres, mira quines coses valores si no saps ni tan sols el que t'estàs prenent. Això ho valores tu, no?, és el que li ve a dir el Morgan Freeman, aquestes coses, aquests luxes, però si en realitat estàs sol. Pots tenir un avió per tu sol i pots tenir una casa, jo que sé, a París i una altra on no sé on, Però en realitat estàs sol. Si vas estar casant no sé quantes vegades, tens una filla que no has vist, després resulta fins i tot que té una neta que no coneix. I en canvi, home, el Morgan Freeman ha viscut més pobreta també, déu-n'hi-do, ha viscut més pendent sempre de la feina, de portar endavant la família, i a lo millor ha deixat de banda moltes altres coses. Però bueno, aprenen una miqueta aquesta convivència que et tens a l'hospital tots dos, que a més l'amo de l'hospital és el Jack Nicholson, no us ho perdeu? Ostres, tot queda en família, no? Llavors veus la convivència d'aquests dos personatges, com els fa evolucionar a valorar el que té l'altre. La Morgan Freeman comença a fer viatges i a valorar una miqueta aquesta vida que ell no ha pogut fer. i l'altre comença a valorar el fet de tenir algú que t'estimi, està bé, una miqueta en plan americà, també molt així en plan de la família, aquestes coses. Això em fa pensar en el petit príncep, també, encara que no sigui exacte, però té una referència. Sí, sí, de fet, una de les frases principals del petit príncep, diu allò que l'essencial és invisible als ulls, només s'hi veu bé amb el cor. Oh, que maco. Que ho tenia aquí preparat. Ara sí que ens has deixat. Mare meva. Ara què direm? No, però és molt maco, però també direm una cosa molt maca, que és l'actitud de la pericola de David Trueva, que és Vivir és fàcil con los ojos cerrados. Aquí estem. Bueno, aquí al final acabarem. Avui anem de Beatles, eh? Aquesta pel·li es vol recrear l'any 1966, tinc aquí, quan va venir el John Lennon, això que va venir a gravar una pel·lícula aquí amb el Richard Lester, una pel·lícula anti-velicista, que es deia Com gané la guerra. Ah, doncs no, l'he dit una altra, però sí, sí, no la coneixia. Llavors resulta que hi ha uns personatges, per mi, ja hem dit abans, el Javier Cámara és un professor d'anglès, albacete, o sigui, ens imaginem. Després surt el Francesc Colomer, que és el noi de pa negre, i té el nom de Juanjon aquí, amb aquells ulls allò impressionants. Molt crescudet, ja, no? I després una noia, la natària de Molina, que és la Belén, Són els tres protagonistes, tots tres en plena rebeldia. El Javier Càmera és un professor d'anglès, com us deia, que comença a treballar amb les cançons dels Beatles perquè als nens els agrada l'anglès i tal, però diu, escolta'm, com pot ser... que tenim les cançons però aquest toma no posa mai la lletra en els discos i llavors amb un 850 color blau, no se'l perdeu diu, no, no, com jo sé que el John Leno n'ha vingut a Almeria jo agafo i me'n vaig a Almeria perquè vull conèixer el John Leno i vull parlar amb ell, tothom pensa aquest tio està com un llum i es troba durant el camí amb dos personatges també rebels el noi de pa negre que acaba de fugir d'una família típica dels anys 60 amb sis fills Fa de mare l'Ariadna Gil i de pare el Jorge Sant. Un pare que el pega i ell diu jo me voy i es troba amb la càmera pel camí. I aquesta noia, la Belén, que és una noia jove d'uns 20 anys que està embarassada, està en una espècie com de residència per noies embarassades i, bueno, bastant restrictiva i tal. La situació és aquesta. Els tres es troben en el camí perquè fan una mica com si diguéssim d'autostop o com es digui. Però, bueno, de què parla la pel·lícula de l'amistat entre ells, de l'utopia del viatge, no tan sols d'anar a veure el Joan Lennon, sinó de l'utopia de dir jo vull fer això i em busco la vida i marxo o deixo tal cosa que no m'interessa. O marxa perquè allò no hi ha qui ho aguanti. Allà no hi ha qui no aguanti. I parla una miqueta de tot això. Parla dels anys 60, com es vivia en aquella època, com es retrata molt bé la societat bastant masclista, bastant tancada de... per exemple, el pare de família, vosaltres heu de fer això perquè jo ho dic, tu t'has de tallar els cabells perquè ara ve i tal, no? I, bueno, és que a mi el David Trueva m'encanta, no sé. És molt bo. M'encanta. És molt bo. I una cosa, els actors estan triats, he llegit que el Trueva diu, és que el càmera ens pot fer una pel·lícula. molt actual, però també pot passar com una persona dels anys 60, és creïble. Aquest noi de Vic, perdó, ara em faran fora, em sembla que és de prop de Vic, no sé si és de Taradell, o sigui, busca uns personatges que siguin creïbles per l'època. I la noia també, no? Es ve una noia jove, però tampoc una noia potser molt d'ara, no? Clar. I bueno, és una pel·li, jo us la recomano molt. No, no, és aquest senyor, David Trueba, el que ha fet és bastant... Amb unes imatges maquíssimes d'Almeria, de tot. Sí, sí, sí. Molt millor que el Fernando, que últimament el Fernando desbarra molt, eh? El Fernando Trueba. El Fernando, sí, jo no sé quines són les últimes, ara no recordaria. Sí, no, no, l'última que va val la pena va ser aquella del Chico i Rita, que era una cosa bàsicament que era molt bo, però en canvi, no sé el que he fet prèviament, he fet una cosa que no va funcionar. La que va estar nominada als Oscars, no sé com es deia, no me'n recordo ara. El baile de no sé què. Allò va ser un desastre. El baile de la victòria. Exacte, allò era un desastre absolut. Vull dir que... Ui, mare de Déu Senyor, ja aquí n'estan parlant. Aquesta no era. No, aquesta no era. Del David. És del David, per això que a vegades marregem. I el títol Vivir és fàcil. Sí, el títol és d'una cançó del John Lennon. És una cançó de... Doncs mira, no sabia pas això. Sí, perquè és un títol una mica especial. Sí, no? Realment sí que ho és. Bueno... Doncs ja està, hem acabat un dia més a Babilònia i ara hem de dir adeu, tots plegats, vinga, va, tots a la vegada. Adéu! Adéu! I hear the whispering just out of you Still unknown what's inside of you How can we care for you? Gràcies. Fins demà! Fins demà! Fins demà! I hear them whispering, they analyze But no one knows what's lost in your eyes Sending the message Fins demà! Bona nit. You said you'd need a wrecking bar to break the cement round the heart. A company of mad machines would take the wall. Crumble them apart Oh, the dead's left you Better barricades I have tried to keep you Fins demà!