Premis Ciutat de Cornellà, Tarragona romana i medieval, art local i bloc de cinema: Memòries d’Àfrica, Petra, Cadàver i Ola de Crímenes

Bona tarda i benvinguts un dia més al Babilònia amb la companyia de la Rosa Alcalà. Hola, bona tarda. Com estem? Molt bé. Inestimable. Igual que vosaltres. I del Jaume Vidal. Hola, què tal? Bé, Jaume, com estàs? Aquí. Estem encantats de la vida, eh? Estic una mica terrible, encara. Bé, bé, estem tots encantats del que va passar el divendres passat. I ja que estem... El 22 de febrer, ja. Doncs vinga, parlem-ne del que va passar aquell dia. Rosa, vinga. Explica'ls-ho tu. Els Premis Ciutat de Cornellà. Clar que sí. Que fan un cop a l'any, no? Cada dos anys. I són cada dos anys, o sigui, encara té més mèrit. Ah, ostres. Més mèrit. Té més mèrit, això. Clar, perquè és més... I, bé, que ho celebren a la ciutat de Cornellà, es reconeixen. Es fa un reconeixement a les persones de la ciutat que han destacat en diferents àmbits. Hi ha cinc premis. Sí. Sí, hi ha cinc categories. El Premi d'Humanitats, el Premi d'Acció Cívica, el Premi d'Economia, el Premi Especial i el Premi d'Honor. I aquest és el que... Aquest sembla gros, clar. És el que és el que es dona a l'últim... I li han donat al nostre estimat Jaume. Al nostre estimat Jaume, col·laborador de la ràdio, de moltes coses, moltes facetes. Clar que sí, clar que sí. En concret, Jaume, expliques el perquè aquesta anomenació i aquesta reconeixement directament. La veritat és que jo ni en sabia res, ni he participat d'estar allà. Vull dir, això ha estat un convenciment que tenen tres dones, concretament. Una és la meva cosina, l'altra és una amiga seva i l'altra és la regidora, Maria José Pardo, que la vas veure. La regidora de Cornellà, sí. Sí, es van posar d'acord i van dir que s'ho mereix, i van posar en marxa. doncs, bueno, recerca de signatures i tal, ni paraula, eh? Vull dir, t'asseguro que res. Bé, no és com ha de ser, no? Un homenatge és per reconèixer-me aquesta persona. I a més una persona modesta, com és el Jaume, que no li agrada mai fardar ni fer grans... Però no em feu masses elogis. No, no, senzillament és la veritat, una mica donar a conèixer, perquè aquí jo crec que els oients i les oients, no? Doncs ja ens van coneixent una miqueta, però que tenim altres facetes, no?, a la nostra vida. I aquí moltes vegades hem comentat la faceta que tu tens d'atenció a temes de salut mental, amb les famílies, sobretot amb el recolzament amb les famílies, però també a prop de les institucions, reivindicant i col·laborant perquè es millori tot aquest tracte amb aquestes famílies, amb aquestes persones que pateixen aquesta... Jo crec que no han tingut gaire problema, precisament perquè amb les administracions... Jo hi col·laboro, i l'únic que cal és trobar la manera de col·laborar, és que, esclar, vull dir, estar-hi de punta és com si haguessis de saltar una barrera cada vegada que et trobes amb ells, no?, i no, jo no, jo soc... Com diuen, és afàbola, o sigui, amable... La paraula està molt bé, afàbola. Sí, sí, és molt correcta. Està molt correcta. I, bueno, i van veure que això era possible, i van tirar endavant, i van treure molts d'això, moltes persones afins, un d'ells ho va dir tot, o sigui que alguna cosa sabia, eh? Ah, molt bé. Però jo no em pensava que fos l'Ajuntament, jo em pensava que era una altra història. I, bueno, i va arribar aquest dia, com ja sabeu, perquè ho hem comentat alguna vegada, i la veritat és que es viu amb un cert, com es diu això, com si estiguis una mica begut, no? Sí, una mena de borratxera, diríem, de no saps ben bé on estàs, no?, desubicat, no? Això, arribes allà, com t'abraça i tal, i tal, i tal, i llavors... Creiem estar presents nosaltres, a l'auditori de Cornellà, veient-ho, no?, i aplaudim, lògicament, Arrabia. Sí, i recorçant també aquesta anomenació. Ja està, vull dir, va ser... Quants anys, Jaume, per això, quants anys estan reconeixent de dedicació a tots aquests temes, de la cura i de lluitat per la millora de les persones que tenen malalties mentals a la comarca, a Bajorregat? Setz anys, i estem en un moment, Déu-n'hi-do, eh? En un moment molt dolç estem ara, eh? Sí, sí, perquè estem al 19, i ho vaig començar el 3, que vaig plegar de treballar. Però ha estat difícil, no? Jaume és el president de l'Associació de Salomantane. Va ser quan vaig conèixer amb ella, eh? Exacte, és que nosaltres us vam conèixer allà. Fantàstic, sí, sí, sí, això ho sabia. Sí, sí, sí. Molt bé, ideal. Allà per la famosa, també. I, bueno, vull dir, no sé, veurem a veure... No sé, és que jo el primer... Això t'anima a fer més projectes, potser, a apartar les coses amb més ganes... Hi ha qui diu, ja pots plegar, em deia. No, és al revés. Jo dic, no, no, jo no vull plegar, jo vull seguir. Ara, això vol dir ja un reconeixement de la teva persona, de la teva voluntarietat, perquè tot això es fa voluntàriament. És el que diem, són moltíssimes hores. Sí, exacte. És com la ràdio, és com la ràdio. Però el que fa el Jaume fora de la ràdio són moltes hores, molta dedicació, moltes reunions, moltes... Atendre moltes famílies. A vegades tot el dia, eh? Tot el dia, per això alguna vegada, o no arriba, o arriba una miqueta més justet, per això vol dir que s'està dedicant a aquests temes. Ara tinc un cas molt, molt dificultós, que si aquest tirés mínimament endavant... Bueno, endavant potser no, però ho vas deixant anar, saps? És la manera, no?, de dir, va, però he conegut una persona que tal, que qual, no? I vas construint aquest espai necessari perquè els altres sàpiguen que ell, que hi ha això, compta i tal, no? I després l'entrada a l'associació de la meva cosina ha estat cap d'alt, perquè ella és gestora, vull dir, ella sap com ens ha d'organitzar. Clar, és un cop demà molt qualificat, també. Fantàstic. A veure, espero que no em tornaré ni orgullós ni empàtic. No, home, no. No, eh, que no? No, home, no. No, segur que no. Home, jo crec que aquestes alçades ja són com són. Ja és el que hi ha, ja és el que hi ha, ja és el que es creu. Ja no hi ha aquí un deu la fons, ni ara, no? Exacte, no, no ens podem creure perquè jo crec que som de bona pasta, en general, i per tant és això, ja ens espero. Jo us explicaré una petita anècdota que penso que és molt interessant. Vull dir, home, però com m'heu posat aquí una cosa com aquesta? I ell ho va dir, no facis el carallot, eh? Sí, sí, sí, ja s'ha explicat. Clar que sí, clar que sí. Doncs això, moltíssimes felicitats per tota la feina feta, pel reconeixement i per continuar amb aquesta tasca tan important i tan necessària. Em dono premiat. Clar que sí, ja s'ha dit que va ser per tots una alegria i realment emocionada. No sé, jo em vaig emocionar com dient, ostres, mira, coi, el Jaume aquí i tots, no sé. Com pui, allà, allà, allà sonar. Sí, sí, sí, sí, no, no, però magnífic, eh? A més. El discurs perfecte, correcte, allò que paties, ara què diré i tal, doncs molt bé el que vas dir, jo crec que, vull dir, ni allò de dir, ara fotré quatre hores parlant, vull dir, i tal, no? No, això és com els Oscars, no? O els Goya, que tens uns minuts determinats per parlar. En va dir dos i vaig estar tres i mig. Sí, sí, però perfecte. Ja hi compten amb això també. Però exacte, però està molt bé, molt bé, molt bé. Vull dir que no. La part final és la que veia venir més difícil, però no. No, però bueno, vas posar-lo i magnífic. Jo crec que s'ha de reivindicar el que s'ha de reivindicar i punt. Crec que sí. Això està en boca de gairebé tothom. Clar, és a dir, a qualsevol entrega de premis i tal, sempre hi ha reivindicacions i cadascú reivindica el que considera oportú i això està claríssim, no? Vull dir, no hi ha cap problema. Abans ja havia recolzat a la família d'una manera. Clar, exacte. Perquè em deien, a veure què diràs de mi. A veure què veies la força. La família, punt, ja està, ha acabat. Clar que sí, gràcies. No, és veritat. I ara que s'apropa el Dia de la Dona, el Dia Internacional de la Dona, el 8 de març. Home, demà, ho tenim aquí. Amb la presa no crec que tingui cap mena de sospita de veritat absurda. Ja seria la que... Sempre, però jo crec que en general, no? Tant els homes com les dones, si fem activitat fora de casa, és gràcies a que hi ha altres persones a dins de casa que sí que ens recolzen, no? Sí, exacte, si no seria impossible. Això aquí està a la clau moltes vegades del respecte i de la comparació d'una parella, no? O d'una família, o d'unes persones que conviuen, no? Això és molt important. Hi ha una petita anècdota també del meu fill, que quan li vaig dir, mira tu, ah, hem donat un premset allò que... Ai. Diu, ja t'estan reconeixent el que has fet. Bé, el mateix que heu fet vosaltres. Clar que sí. Va ser una contestació molt... Molt enteniable. Molt enteniable. Fantàstic. Doncs per molts anys. Doncs que sigui així. Amb vosaltres, eh? Sí, sí, sí. Home, tant, nosaltres vindrem, ja saps que som seguidors teus. Som seguidors teus, anirem allà on vagis tu. Exacte, exacte. Ja més que amb això, clar, sí. Bueno, la llàstima és que no hagués sigut un premi econòmic. És un orgull, eh, per nosaltres és un orgull. Perquè llavors seríem més amics. Ah, sí? Clar. Sí, perquè... No, però llavors... És broma, eh? Que llavors hi ha un risc, no? Perquè... Va, hi va posant les cartes sobre la taula, ja, va, que se sàpiga tot. Ja em vaig començar, vaig dir, comparteixo aquest premi amb tots, o sigui, estem amb això. No, no, no, no, no. Llavors no, eh? Molt bé. No, no, per cert, que va créixer un grup, ja parlant i engegant, ja s'han amb el nostre tema també. Ah, sí, molt bé. At Libitum. Un grup, At Libitum, molt bé, que feien versions de cançons de... Bueno, jazz, no? Jazz, swing... Sí, sí, de tot. Jazz, swing, una miqueta de country, una miqueta de tot van fer. Sí, sí, sí, sí. Eren dos nois i dos noies. Eren tres nois i dos noies. Tres nois i dos noies, sí. Molt bé, molt bé. Trobo que vam comentar... Sí, sí, sí. Que elles cantaven molt bé. Tocant molt bé i canten molt bé. Elles canten molt bé, molt bé, molt bé. I és de Cornellà, suposo, esclar. No ho sé, jo no m'ha donat temps d'investigar-ho, no sé... No ho sé, no sé exactament si és de Cornellà o no. Ho sé, hem de seguir, penso que sí que hem de investigar. Però molt bé, molt bé, molt bé. Vull dir, ja em va sorprendre. A veure, però es mouen. Sí, molt espontanis, no? Segons com dius, ai, mare, que et pots anar a fer-ho, no? No, però no van en cap moment desafinar. I mira que el violí és complicat, eh? Aquest nano tocava amb una gràcia i amb una elegància i elles en absolut desafinaven. Mira que et diré més, va cantar menys la noia que tocava la bateria. Però a mi em va agradar més la noia de la bateria que no pas la primera vocal. Mira que et dic, eh? Vull dir, que cantava molt bé, eh? Molt bé, molt bé, molt bé. Però a mi em va entrar més a dins la cançó que va cantar la bateria. No em diguis per què. Mira, són percepcions que tenim, no? Allò que es diu... La pell, no? Que es diu el pelòmetre que li diuen, no? Doncs aquesta sensació, no? I se n'han puesto los pelos para colgar llaves, no? Que es diu, no? Ja, perquè tu no entens, oi? Bueno, una mica... Allò que va de música... La pell de gallina, també val. Em moc per sentiments i coses. Bueno, doncs això... Encara no hem fet el sumari, eh? No, vinga, sí, sí. Bueno, estàvem aquí amb el David aquí. I tant, encantats de la vida. Encantats de la vida. Doncs parlem res d'exposicions, que el Jaume ens parlarà de dues en concret. Una que es diu Disonyando i una que es diu Esfilagarçats, de la Sala Titana. Es comentarà el Jaume, això. Sí, sí. Un segonet que et comento això i ara ho parlem. La Rosa s'ha anat de cap de setmana a Tarragona. Sí. I se l'ha vist o to? Bueno, quasi que sí, però m'ha faltat coses, eh? És molt gran, Tarragona, eh? Sembla que no, però jope. Bueno, potser és perquè vas a dormir massa i tot, no? Home, es tracta de dormir també, jo! Bueno... Té una edat, una edat. Era dissabte, a la nit. I llavors, parlem de cinema. Parlem de novetats, bueno, novetats així una mica dels últims mesos, no? Però molt variats. Això serà, bueno, com una mena de bomba de relotxeria, eh? Des de la profunda Petra a l'Astra Canada d'Ola de Crímenes, que ja parlem d'això una mica, fins a Cadàver, que és una... i ens quedem una mica sorpresos, apareix aquí. I Memòries d'Àfrica i tot, eh? Que a veure si tenim sort i podem trobar la musiqueta, eh? La música de John Barry. Que és d'aquelles que també, a mi, se li posen els pèls de punta, eh? També vull dir que val la pena. I que a més que identifiques de seguida. Sents la música i hi tens les Memòries d'Àfrica. Sí, sí, sí. Doncs, Jaume, parla'ns d'art, que ha anat de la vida, que em parlin d'art a mi. Sí, jo tant com puc, doncs procuro anar buscant petites excursions que apareixen per aquí i per allà. Aquesta d'esfilagarçats, m'agrada molt la paraula, també. És que trobo que no s'utilitza massa, no? Llavors ja us ho podeu imaginar, què és això, no? Vull dir que una cosa que per vella s'esfilagarça, no? Això tant pot ser una roba com pot ser una bobina, que és d'on parteix precisament aquesta exposició. I ho explico aquí. El que passa és que la lletra és tan menuda que no la llegiré, eh? però sí que l'he llegit abans, amb ulleres i tal, i parla d'això, que és una bobina d'aquestes que es feien, saps què és? Una bobina. Sí, sí, sí, una bobina de... És allò que passen... Sí, sí, sí, que... I vinga, fils i tal, i que, bé, no, que fan anar les coses i tal. Llavors, això, es veu que aquesta senyora, perquè no sé com se diu ara... Ah, la Cati Pastor Mora, doncs aquesta senyora la va trobar i li va ser un element de suggeriment, no?, per fer fotografies, eh?, que quedi clar. Això és fotografia. I, carai, crida l'atenció, sobretot les 3 o 4 que mires, dius, home, semblen igual, però no, eh? Vull dir, a veure... Sí, sí, que hi ha variació. No sé com ho va fer, però va fer aquesta variació. Llavors està en el Cinema Titan i estarà fins bastants dies, perquè... Cinema o Sala Titan? Sala Titan. Ah, vale, vale. No, no. Sí, l'antic cinema. L'antic cinema. Ah, vale, vale, perdona. Perquè encara se li conec com a... Vale, vale. Que ara en la biblioteca, no?, Marta Mata. Sí, Marta Mata. Vale. Que el dimecres de la setmana que ve, no... Eh? El dimecres de la setmana que ve, ho anuncio ara, doncs farem un recordatori a unes persones grans com jo. El dia 13 de març. Un cinefòrum, una... Allò farem una explicació dels nostres records i tot això. Ah, molt bé. A la sala de baix. Ara, fantàstic, no? Perquè... Molt bé, molt bé. Sí, tant. Ja he vist lo visto, ja, amb les tables que tens aquí en el món ja de la... T'anava a dir la faràndula, no? Això ja no era la faràndula. Això és la vida real. Això és la vida real. Això és realíssima, puro. Em van convidar i em va... Això em va fer gràcia a tu. Oi, allà, i dels meus records quan hi anava amb el meu pare, quan es passejaven les ratotes per allà, que també era així. Sí, sí, sí, sí. Ah, mira. Ara, allà baix no, eh? A veure quin dia fan amb el Cinema Texas, també, de Sant Jús, això. Sí. Perquè jo tinc uns records allà. Ah, sí, també, oi? Absolutament meravellosos. Vau. Però ja algun dia parlarem del Cinema Texas. Veus, quan em vaig comprometre, ja no. Ja. Sí que ja encara anava, però ja feien coses més de segon ordre, per dir-ho d'una manera, no? I llavors, o sigui, els primers dies de... d'acompanyar la Teresa i tot això va ser ja en un altre lloc, no? Sí, sí, sí, sí. Però, bueno, tens records. Parlem de les pel·lícules, Selva i Esmeralda, sobretot. No te'n recordo, jo ni parlo. És que el títol m'ha de ser una mica així com sorprès, però no em situo. Únicament. Sí, sí, és... Era eròtic? Era cinema eròtic? No, no. No ho sé, però molt verd, no? La Gem, no, tampoc. Ah, no. Hosti. No, no, és una pel·lícula molt seriosa. Jo recordo, sí. És de la Gem Weeman, i ell demà en recordo, però ja us ho diré. Ah, doncs no la tinc present, aquesta pel·lícula. Molt clar, és lògic, tant les pel·lícules... D'aquesta n'he de parlar, perquè va ser la primera pel·lícula, diem-ne, seriosa, que no havia vist mai cap, encara, i tenia 13 o 14 anys, eh? Vull dir, al cinema no hi anàvem. Et va impressionar, et va marcar. Oi, em va marcar total, eh? Perquè et quedes amb aquella... Sí, aquella dona que treballa, perquè aquella masia... Ara potser no ho defensaria tant, no? Però en aquell moment allò em va dir, ostres, molt interessant. Jo escriu una lectura molt ràpida, molt ràpida d'aquell cinema Texas. Potser em matar, me'l matarà, no? Perquè ja s'ha tancat, és un condis, actualment, que està ja a la carretera, com a tal, no? I recordo que quan teníem 12 anys, et deixaven entrar... Clar, va ser l'època en què el cinema, que era un cinema de restrenes, lògicament, no? Llavors estava tan malament que van dir, anava a posar cinema eròtic. I clar, llavors, clar, jo tenia 12 anys, era com ara, però bueno, i tal, no? Llavors vam entrar, i ens deixaven entrar amb 12 anys, no tenien cap promo, costava 25 pessetes. Me'n recordaré perfectament. I recordo la primera sessió doble que vaig veure de cinema eròtic en ma vida, que era Emmanuel Negra en el Valle de las Vírgenes i Safari Erótico. Me'n recordava tota la vida. I va ser, clar, un impacte... Molt salvàtic, tot. Clar, perquè vaig veure, clar, els primers pits, diguem, de la meva vida, aquestes coses que, clar, clar, l'any d'Estapé... Hòstia, amb 12 anys. Clar, tenia l'any 78. 12 anys d'aquella època, que no són els 12 anys. Clar, exacte, jo tenia l'any 80, imagina't, no? Doncs clar, tot això, que comportava aquest cinema d'Estapé tan dolent, tan dolent, que en aquest cas era estranger, no era espanyol, eh? Però, clar, lògicament, qui lluï era la dona. Evidentment, no? Era sempre la dona. L'home... L'home no ensenyava res. Clar. Una pena, però bé. Sí, molt bé guardat, que no es faci mal. Que es refredi la cosa. Bueno, també estàvem allà. Molt bé, i l'altra, bueno, d'aquesta ja n'hem parlat, eh? Ja hi he parlat també, que estarà tot aquest mes, eh? Fantàstic. I llavors aquesta altra d'aquí, Sant Jús, que ja ho sabeu, que acostumo a anar-hi... Sí, el celler de Can Ginestar. Com que he vist que encara havies baixat, dic, allà, que tindes... Sí, sí, sí, no, si no he tingut. Aquesta també m'ha sorprès molt, eh? Aquesta exposició, perquè, bé, precisament això, veus que t'ensenyo aquest cap tan ben amomplat, de coses, de combinacions i tal. I llavors el que m'ha sorprès sobretot és els triangles, que es transformen en rombos, no? Ah, vale. I esclar, jugo amb això i no sé, m'ha semblat una combinació d'elements, en aquest cas geomètrics, però n'hi ha d'altres, que trobo que tenen molt ben fet, molt ben acabat, saps? Una finesa que, francament, dius, ostres, que bé que és això. Es tracta d'un xicot que es diu, Rubén, Còrdoba es van en berg. Aviam si ho dic. Es van en berg. O sigui, que la mare deu venir de... Clar, segurament. Alemanya o així, no? Sí, té pinta en alemany, almenys. Ah, de Còrdoba no, Còrdoba és nostra. Sí, aquest sí. Molt bé. Doncs m'ha cridat molt l'atenció aquesta doble jugada. Hi ha també uns d'això, al mig, no?, unes escultures que també són molt interessants, perquè... I ho he associat a l'espilagarçada aquesta, perquè també són unes formes, partida per la meitat, unes formes que té a veure així com es filagarçat, és desordenat, no hi ha dubte, ho ha de ser, no? Allò no, allò no és... Sí, fa pinta de ser molt ordenat tot, eh? I molt simètric amb la col·locació, eh? Exacte. M'ha agradat molt. És que em fa ganes d'entrar i no he tingut temps d'entrar. Val, doncs ja ho sabeu, eh? Doncs aquestes dues exposicions. Fantàstic. I el teatre que vaig veure ahir va ser el del Joan Pere. I què? I m'has dit que, bueno, no ho saps. A mi em va arribar. Com es diu l'obra? Com es deia? Hi ha qui neixen estrellats, no? O alguns neixen estrellats. Val, i ho feia el Joan Pere i aquest nano... I aquest, no, un nano no. Un home, no? És un home. És un home. És un home. És un home igual, igual. És un... És que no sé com ho diu. Sí, sí, sí. Bueno, és una manera de parlar carinyosament, no? Diu, un nano sóc de totes les edats. Sí, ja. Que vol imitar en el seu amic de sempre, no? Paco Morán, no? Ah, vale. Vol imitar-lo, vull dir... Fent l'estranya parella, no? Sí. Té una petita semblant. Estava molt bé aquella obra de teatre. Jo vaig veure molt, eh? A l'estranya parella. Ho vaig passar molt bé. Era molt canyí, digue-li com vulgui. Perquè, clar, Paco Morán, així com molt i tal. Però tenia gràcia, allò, tu. No sé cap cosa que et digui. Mira, no sé. A mi no em va fer gràcia. Ja, l'estranya parella no va fer gràcia. Sí, sí. No, aquesta. Aquesta, aquesta, aquesta. No, l'estranya parella no la vas veure. Bé, sí, reies estones, oi? Perquè els acudits, amb els doms, amb les situacions... La presidenta que està casada amb una dona que el domina per tot arreu... Sí. I ell, pobrec, va de bòlit sempre. Bé, però sempre ho ha fet, això. Ah, ah. Això és el que feia aquell altre, el Capri, no? Mm. Però... El Capri el tinc llunyantíssim. Perquè, clar, jo n'hi vaig... Vaig veure alguna cosa quan era molt petit, però no tinc l'humor de Capri, no el vaig poder gaudir. L'humor de Capri és més blanc, però aquell no té res d'haver. Ja, per si exacte. És que s'assembla molt, eh? Vull dir, en fi, a mi em va fer pensar en això. Vaig tenir temps de pensar. Ja està. Jo recordo això que l'altre dia pensava, quina vaig veure TV3, que la van posar a temps enrere a l'obra de teatre, que era el fantasma de Baskerville, que el Joan Pere feia de fantasma. Sí, ja. I va ser molt divertit. Allà sí que estaven molt divertits tots. plegats, eh? Sobretot ell, que feia aquell paper de fantasma que no sabia ben on estava ubicat, no? I li feien la guitza, no li feien cas, no li feia por i l'altre. Ui, no li feia... Clar, allà estic que estava, vull dir, magnífic. No sé aquí, si aquí realment, clar, és el que diem. No sempre un bon còmic ha de ser... ha de fer riure. Em refereixo que potser no fa la gràcia suficient, no? Com per poder animar-se, això. I vaig observar que no era gaire la claca rient, no? Vull dir que era més aviat... Bé, escolta'm, doncs una obra fallida, i és el que diem, no? Vull dir, no sempre ha de ser tot el teatre, no sempre ha de ser tot perfecte perquè tingui un cost més elevat que el cinema. Jo sempre és el que dic això. Jo al cinema tampoc, eh? Exacte, que tenim la costum de dir, home, és que ens ha costat l'entrada, 20 euros, per dir alguna cosa, i ha de ser bo. No, doncs ja hora teatre dolent, i la Rosa que veu molt a teatre, a vegades s'ha carregat obres, i no sé què hem de fer. Ahir ens ho regalaven entrar al teatre, a veure això. Ah, sí? Ah, sí? Perquè fa 25 anys que es va fer l'audit. Ah, vale, vale, vale. Va ser com un... ah, doncs mira. Una comemoració. Doncs hi hauria cua, no? Estaria a top, imagino, no? Estaria a petar, clar. Tot el que s'ha regalat, doncs clar, no? Ja vaig pensar a dir, uau, que altra deixat, això. Molt bé, molt bé, fantàstic. Vinga. Bueno, Rosa, un segon. Abans de que parlis de Tarragona... Posta't el micro, tu. Un segon, un segon. Que te'n vagis. Mira que et poso. A veure, a veure. És molt difícil, eh? El que t'estic posant. És una banda sonora d'una pel·lícula, molt famosa. Molt bé. Molt famosa. Que té a veure amb l'antiga Roma. Àgora, no? Un senyor que les dones... Bueno, la gran part de les dones diuen que està molt bo. El Giovanni. No. Estic superdespistada, jo, ara. Que es diu Rachel Creu. La música és preciosa. Rachel Creu. Ah, gladiador. Gladiator, què senyor? És que no l'he vista, jo, encara. Ai, vaja. T'hi deixe veure. Però està una banda sonora, meravellosa. És molt maca. La música és preciosa. T'ha entrat una mica amb dificultats, oi? La música. Sí, últimament. Primer que s'ha deixat moltíssim. Està tremendament gras. Aquest nom no vol dir res, eh? És un home que, clar, que tenia... Bueno, la gladiator és un home perfectament amb un físic espectacular. I amb una manera d'actuar molt determinada. Però sí que ara fa papers, com molt sempre, de persona molt... Bruta i abandonada. Sí, sí, sí. És aquesta idea, no? Però, bueno, també és una altra manera de treballar. Casamigum també li passa el mateix com al Gerard Depardieu, que té una altra fila, una altra manera de fer, però sempre dona uns papers una miqueta com de persona trasnotxada, no? Que dius, escolta, vull dir, és aquesta cosa, però, clar, també una miqueta l'aspecte, no? Això és el que li passarà a Mortensen, eh? Sí, bueno, però imagino que aquest s'aprimarà, eh? No, però això és perquè, vols dir, per l'aparència física d'aquest últim paper? Però s'aprimarà, jo crec que s'aprimarà. Això és dir-ho que era presidències del guió, eh? Que es va haver d'engreixar 20 quilos. Exacte. Perquè va fer veure que era, doncs això, una miqueta deixat, no? I que era molt, molt, molt, molt... Quan va fer Escobar, Pablo Escobar, Pablo es va posar també com un torete, estava amb una panxa i tal, i aquest tio s'ha primat, ja vaig veure, no sé quan, no sé quins premis, i estava prim. Vull dir, això és on existeix el guió, com diu la Rosa, no? Els hi proposen. Sí, sí, sí, sí, sí. Clar, i això d'entrada és un bon senyal, no? Que encara estan bé i que estan fent papers, bueno, que s'adapten molt bé, no?, amb ells. Doncs amb aquesta música de Gladiator, que ens evoca a los circos romanos, anem a parlar de Tarragona. Anem a fer un viatge en el temps a la Tarragona romana. Sí, sí, doncs vinga. A més, ara hi ha una aplicació que es diu Imagin, és una aplicació que es veu que també te la pots posar al mòbil, i és, gràficament, com t'ensenyen com seria, o com és ara el moment actual, aquella visita que estàs fent, però ja sigui Tarragona o la ciutat que estiguis visitant, i llavors com és, o com seria a l'època post-romana o viscogoda o del Renaixement. És una aplicació, xisco, que a tu t'interessarà, eh? Oh, pues sí. Imagin, és molt xulo, eh? Un dels guies que ens va explicar tota la part romana portava a la taula, que la portava, llavors les feies així amb el... Que guai. Amb el dit, tu ho passaves, com qui fa 16 hologrames aquells, els hologrames que tu passes i el veus d'una manera, i si el tornes a passar es veu d'una altra. Doncs així és molt xulo, eh? Perquè tota la part del foro romano, això és molt xulo, perquè, clar, l'època romana era una esplanada enorme, impressionant, no me'n recordo quines dimensions, on estava... O sigui, Tarragona era sortida imperial, allò. On estava... Clar, és que era capital imperial, no? I tenia... On estava el temple d'August, i tota la part d'administració romana, no? Exacte. A més a més hi havia tots els jardins, hi havia tot el circ, que el circ era única i exclusivament per fer carreres o curses de cavalls. Cert. Res més, eh? Que això ens va insistir molt, perquè molts de nosaltres tenim una miqueta barrejat, no? De què es feia? No, no. Al circ només es feien les carreres de cavalls. Sí. Que depèn si eren de dos cavalls, doncs big, big, big... Sí, té un nom, sí. Bueno, jo sé que si són quatre són quàdrigues. Sí. Si són tres, doncs trigrades d'a aquesta edat, i dos bigrades d'a aquesta. Sí, sí, sí. Però té un nom més concret, que t'enviguis ara. Només és això. Llavors t'explica, doncs, el tema que no qualsevol es dedicava a fer carreres o curses de cavalls. A més, havies de tenir uns diners, també, no? Per tenir cavalls. O eres tu el corredor i llavors hi havia un espònsor o una persona, un patrici d'aquests que tenia molts diners que llavors podien partir a fer... a tenir, doncs això, corredors, no? El que ara seria la Fórmula 1, doncs això, però amb cavalls, no? A d'unes dimensions enormes que hi cabien. No sé si ens van explicar quantes... No, 2.000 persones, no, no sé, allà. Vull dir, un dels més grans que es van construir durant l'imperi romà, eh? Tarragona es va construir a segle III abans de Crist, bueno, arrel de les segones guerres púnicas i tot això. I abans d'acabat del circ, que no ens en recordem, que allò que hi havia 15.000 persones, clar, això vol dir que tothom podia anar al circ. A la gent, si la tenies, al poble, si la tenies entretingut, i a més també li donaves... Sabeu l'expressió que hi ha de pa i circ? Sí. Pan i circos. Pan i set circos. Pan i set circos. Pan i circos. Bé, doncs, això funcionava així, d'acabat? Tenia la gent, doncs, bueno, entretinguda i que no posessin massa pesats a veure què feien els rics, no? O sigui, en aquesta època estava superat allò de matar el cristian. Perquè es veu que la gent que tenia necessitat o que no tenia per menjar, doncs l'Estat s'encarregava també de donar el mínim de menjar. Llavors, això sí que es va posar a ser una de les bases també de l'imperi romà una mica de cuidar la gent també, no? Que la gent no surt molt lispat de ganar allà al cascarrés. I com tu deies, permeti'm un comentari i ara segueixes. És el que dius del Pan i set circos seria el tema de l'òtium i el negotium. Mireu el concepte de la paraula oci i negoci. És a dir, primer a la feina negocio i la negació de l'oci i després a l'oci otium. I això és una cosa que tenien molt clar els romans. Sí, sí, simplement és això el que dius, tu el mateix que has dit però amb aquest concepte que és el concepte que s'utilitza allà a l'època. Primer treballa després l'oci i llavors a l'Estat per tenir contenta la gent que no es revelés ni no es sàpia què és. Vull dir, els tenia bastant... Clar, perquè existia a l'esclavatge, per exemple. Exacte, exacte. Però en canvi els donaven aquests espectacles. Clar, hi havia molta diferència de vida, de la manera de viure dels patricis que tenien diners o que estaven governant la ciutat de la gent que o bé era una classe humil o eren fins i tot esclaus. Totalment. Com mantens un sistema d'esclavatge? Sí, sí, sí. I que ningú s'aixequi. Exacte. Aquí s'ha de fer l'entrada del cristianisme i havia de ser això també. Sí, senyora. El cristianisme era anar contra les arrels del sistema romano. En canvi sí que hi ha una cosa molt bona, eh? Sí. Que ens van explicar que allà sí que és com es diu sí que supervisava molt els comptes públics i no podies fer com a empleat públic o com a governant no podies fer malversament de fons públics. Anda. I si ho feies això estava penat amb, bueno, amb pena de mort pràcticament. Ostres. Igual que ara. Igualito. Sí. Igualito que avui dia. Hem de reivindicar el foro romano. Clar que sí. El lliuris romano. Clar. Molt bé, molt bé. Hombre, que ja està bé. Clar que sí, clar que sí. Bé, doncs això. Què més? De fet, els orígens de la de la ciutat de Tarracó no és ben bé romana, ja existia abans, estic en tant de prioritat. El topònim Tarracó, de fet, és ibero. Iber. Sí. És ibèric. Iber. Ja a les muralles romanes, per exemple, veus que moltes de les pedres dels carreus que n'hi ha, bueno, primer hi ha unes de més grosses que es desgasten més fàcilment, com es diu, de poroses. I després hi ha les pedres en plan de cicarreus que venen de la pedrera del mèdul, que està molt a prop també, també es pot visitar. I veus que hi ha unes marques d'espicapedrers, que això era molt típic, no? però no són marques, no són de l'alfabet romà, són de l'alfabet ibèric. Ostres, que xulo això. Són picapedrers, això vol dir que sí que van conviure amb molta facilitat i amb molta... Harmonia. Harmonia i enteniment les dues religioses. O sigui, sí que va ser una imposició, clar, els romans van arribar i es van apropiar, però bueno, de la colònia que hi havia diversos, van conviure bé. Molt bé. Llavors van començar a construir tota la ciutat a l'estil romà, no? Sí. amb l'aqueducte, que després també es pot fer la visita a l'aqueducte, d'acord? Que per portar l'aigua a la ciutat, per abastir-la d'aigua, d'aigua potable, que no fos de salada, no? I després també, per exemple, l'amfiteatre que es va construir molt a prop de la platja, pràcticament estar res, a uns pocs metres de la platja, que ja és on sí que es feien ja tota la resta d'activitats lúdiques. Sí. La lluita ja de gladiadors, amb tots els animats i totes les bèsties de l'Àfrica, doncs que portaven totes les bestioles que a les pel·lícules veiem que es veu que és això i més encara, o sigui, teníem un afán molt gran i sabíem molt de matar gent, o sigui, sabíem moltes maneres. Us van comentar si feien lluites de vaixells també dins? Això no es van explicar. No, això no... No sé si es donava el cas concret, és que ja sabem que hi ha llocs que sí que es feia. De vaixells no és tan gran. S'omplia d'aigua, és com una mena de piscina, llavors no vaixells grans que es construïen a prop de la platja perquè això era més fàcil per poder portar totes les matèries que es necessitaven per construir-lo. D'acord, això sí. Bueno, el ciment, perquè no era ciment, des de posar les pedres, la larga massa aquella, l'adobe, tot el que necessitaven, no? I després, a l'hora de fer també els espectacles, doncs hi havia una comunicació que venia des de la platja, des del mar, una comunicació vull dir, per poder entrar i amb els portes que t'arribaven als subterranis per deixar allà tota la càrrega que portaves d'animals i de tot el que necessitaves, tota la parafernària per muntar ja els jocs, no? I per això era més més pràctic per ells, d'acord? Després ja també hi ha, ja sabeu que està el Teatre Roma també, ja, bueno, jo què sé, és que tenen de tot, la muralla és una passada també, que es conserva encara força bé. Està molt bé aquesta muralla. Lo de la muralla és una cosa molt xula també de veure. I bueno, no sé què més, la, i sí, una cosa superxula, va ser la necròpolis, que era romana i tardorromana. Això es va descobrir perquè van ser en uns terrains que es volia construir una tabacalera i mira per on van començar a aparèixer tombes i més tombes i bueno, i al final resulta que n'hi ha, es van posar a fer excavacions i n'hi ha dos mil, almenys, o potser fins i tot més. Dos mil d'entrevacs. Sí, perquè hi havia un musent, no em vaig apuntar el nom del musent, que es va dedicar a una mètode científica a identificar-les totes, a més a fer tota el que és l'excapació d'una manera així molt científica, molt ben estudiada, molt així per passos, no? Per passes. I està molt bé. És molt maco, eh, el museu aquest de la necròpoli, perquè hi ha tota la part interior que t'explica tot el tema del món, de la mort a l'imperi romà, tot el culte a la mort que feien ells amb les ceremònies i tot quan una persona moria, i tot el que necessitava, no?, els ungüents i tot això, tot el ceremonial i fins que la portaven a enterrar, no?, i el banquet posterior, posterior i immediat també dels vius i, bueno, això és molt interessant, a més, tot els tipus de tombes. Tenien les tombes d'aquella forma així com una mena de semicercle? No, d'aquelles no tantes. Hi havia, bueno, la típica, hi havia de plom, per exemple, hi havia de marbre també, hi havia amb pedra, després hi havia també de fusta o de, amb teula, o sigui, ho excaves a terra, hi posaves allà el cos, ho excaves les teules així, amb el sudàrit que sigui, li posaves calç viva i després a sobre li posaves, o bé li posaves una llosa, així en pla, no? Que és una teula, o si no així en pla en vertent, així com una teuladeta així en forma de triangle. Però són els enterraments més pobres, o també amb ànfores, o també amb ànfores que també les més econòmics eren aquests també amb ànfores, no? I semi enterrats allà a terra i amb una ànfora ja està, no? Clar, a mesura que tenies més diners, doncs ja tenies un taüt, una fossa, un taüt d'aquells, o de pedra, o bé amb arbre, amb estalladet, amb el teu nom, fins i tot amb escultures, hi ha un molt maco que ells diuen el pedagog, que és un senyor que està allà com donant classes i veus que té com tres decebles, i ell està explicant coses, no? Molt bé. O hi ha un altre que és el sacrifici d'Abran, no? Que sabeu que Abran és un personatge, no anava de mitològic, no? És un personatge de l'antic testament. Bíblic, sí. Sí, bíblic, i que ell estava disposat a crir tant en Déu, defensava tant la seva fe cristiana, que bueno, va estar fins i tot disposat a sacrificar el seu propi fill, el volia matar, no? Però Déu va aparèixer i el va aturar. És que el dibuix està molt maco, ha escoltat la pedra, veus que Abran té l'espasa així aixecada i Déu surt una amada dalt que li para l'espasa i té el fill allà que s'hi ha preparat de tallar el nen i en canvi li té ja l'anyell el bé perquè sacrifiqui el bé en comptes del seu fill. I és molt maco, ja sabem que el cristianisme és llegir la pedra, llegir les imatges que estan esculpides o els capitells. Però això estem parlant llavors del segle IV-V, no? Això estem parlant paleocristiano. Encara són rituals romans perquè és imperi romà, però ja ha començat aparèixer la religió cristiana, les creences cristianes i ja comencen a haver-hi. En un principi els enterraments són iguals seguint la tradició també també de l'enterrament. És molt interessant de veure perquè hi ha una zona molt gran a l'aire lliure que pots veure i després tota la part interior que no és molt extensa però està molt bé està molt ben explicat també és amb un audiovisual també que són 5 minuts que veus tot el ritual també a l'hora de la mort i tal. Està molt interessant. Molt bé. Molt interessant. Fantàstic. I ja està. I després la catedral també val la pena molt també la catedral la catedral és molt peculiar perquè és preciosa és gòtica és preciosa té unes rossasses magnífiques i les capelles són una passada i alguna barroca també. Clar. Aquesta la cosa perquè la base és correctíssimament gòtica tal com tu dius. Sí, però després té o goti flamígers també té un parell de 3 o 4 portes de l'aire lliure alguna cosa de neu clàssic també té. Hi ha una porta també amb marbre rosa rossassi que és la que està al costat molt a prop per entrar allà al claustre també. El claustre és preciós. Sí, és maquíssim. El que passa és que té aquesta església Tarragona encara que se li mentida és el focus més important de Catalunya del Renaixement català no Barcelona sinó Tarragona llavors allà va entrar i llavors els bisbes un castell Agustí i tal i això va voler incloure el que serien les formes clàssiques per sobre d'allò gòtic i llavors si tu mires la catedral de Tarragona tens tota la part gòtica que és meravellosa però llavors van creixent com si fossin bolets als voltants tota una sèrie de capelles algunes de contingut renaixentista fetes per Jaume Amigó em sembla que és Opera Bligh i unes de contingut barroc fetes per Frat Josep de la Concepció que són les millors capelles barroques que hi ha a Catalunya és una autèntica meravella i és aquesta combinació que et xoca veus el gòtic que arriba a tenir un gòtic flamíger fins i tot com tu dius bé i al cop hi vols unes capelles que dius ostres no em quadra però et quadra per això perquè resulta que ell és el punt de referència arribava per vaixell totes les informacions dels tractats d'italians una sèrie de coses i va haver una sèrie d'arquitectes que es van prestar als anomenes escola del Camp de Tarragona que es deien a fer això Val molt la pena Bé, no, no, no que m'enrotlla Sí, no, home és que em sap molt és estredor de l'art i això sí que em vaig adonar que després havien anat incorporant altres elements però molt ben incorporats molt ben incorporats molt ben incorporats molt ben el cor i l'òrgan és és bestial la senyora l'òrgan és enorme i és preciós també però us ho van fer guiada o en aquest cas va anar a entrar no, aquesta va ser lliure ser diumenge al matí que com que obren que fan després ja comencen a fer missa doncs entre que fan missa no fan missa perfecte doncs tu pots estar mirant i després el clau també van poder entrar tranquil·lament però és el que van dir això valdrà la pena també comentada perquè clar hi ha moltes coses que se t'escapen segur clar, clar, clar no, a veure la qüestió és això és que és molt gran la catedral de Tarragona són dues hores sí, és que sembla que no però nosaltres ens hem quedat amb ganes de tornar-hi per acabar de mirar més coses i tant a més per exemple hem pogut veure ja la visita també a modernisme a la Tarragona modernista també perquè també tenen cosetes modernistes és veritat que tenen cosetes hi ha una altra visita que es fa a les nits sobretot al vespre que és la Tarragona medieval també que Déu-n'hi-do perquè té molta cosa medieval sí, sí és de la zona que està al voltant l'hospital de Santa Tecla jo no sé d'espais al voltant de la catedral que és molt xulo tot el que li diuen la part alta el barri de la part alta exacte la façana és molt curiosa també la façana també té molta qualitat sembla que no però totes aquelles escultures que hi ha allà també tenen molt a l'hi de Tarragona medieval perquè home, no s'havia apuntat gent nosaltres ostres nosaltres aquí volíem però clar després ja vam veure per què perquè era carnaval i resulta que a la ciutat de Tarragona fan un carnaval sembla home, no com el de Tenerife que és en plan allà super exagerat amb les vestits aquests ni el de Sitges però Déu-n'hi-do Déu-n'hi-do Déu-n'hi-do Déu-n'hi-do allò s'estan currant molt les disfresses o tenen gent que se les fa en plan professional o sigui tenen professional que els hi preparen les disfresses durant l'any allà és de nivellillo un espectacle impressionant tres hores de desfilada allà amb carrosses sí, sí, sí no és allò fet per la dia no són les que veiem nosaltres per aquí als pobles de la nostra comarca que estan molt bé que la gent s'ho curra molt i s'ho fa a casa allà amb la màquina de cosir de casa i amb la cartolina o amb la goma eva directament ai, sí sí, no, no i a més amb unes teles super maques molt bé treballades i tal no pensàvem que fos tan la celebració del carnaval a més molts dies també de celebració sí, sí, sí bueno, doncs parlem una miqueta de cinema com que vam tocar el malcó del Mediterrani ja ens hem de tornar s'ha d'anar s'ha de tocar ferro clar, clar s'ha d'anar a Tarragona s'ha d'anar a tocar ferro i després s'ha d'anar al Serrallo també a menjar una mica una rosset un altre dia ja més temps sí, ja fem una cosa conjunta exacte, exacte vinga bueno, doncs parlem una mica de cinema jo faré una mica i vist els pel·lícules però les comentaré així per sobre no farem res a profunditat bàsicament i acabarem amb Memòries d'Àfrica bàsicament perquè, bueno doncs perquè la pel·lícula ja us posaré la cançoneta jo crec que la trobarem jo us ho posaré sí, sí i hi ha una cançó que la posarem també amb un trosset que jo sé que la Rosa crec que li agrada molt però bueno que també la posarem que és el final d'Ola de Crímenes que ara la comentarem però prèviament parlarem de Cadàver és una pel·lícula de por de tant en qual em va l'explico de por com els llibres thrillers que jo llegeixo i bueno és una pel·lícula senzilleta però atenció és d'un senyor que és belga i aquests senyors són belgues que es diu Driedrich von Reugen doncs aquestes criatures s'acostumen a ser molt fredes i molt distants i llavors fan un cinema una miqueta d'aquella manera però clar és el que passa és un senyor que s'ha contractat als Estats Units per tant ja l'hem liat part és Cadàver o la possessió de Hannah Grace llavors estem parlant de possessions ja la cosa està difícil una noia que és policia resulta que expia la seva errada policia que això és molt típic dels americans treballant amb un dipòsit de cadàvers amb una morgue a les nits ella sola ella controla el cotarro perquè a la nit ningú vol treballar llavors jo m'encarrego perquè exacte perquè d'aquesta manera creu que expira una sèrie de coses etcètera té capacitats perquè és una noia que és també forense tot el rotllo i llavors entra una criatura una criatura que hem vist prèviament el que havia passat que ja havia patit un exorcisme i a partir d'aquí aquesta criatura doncs quan arriba en un estat bastant lamentable doncs comencen a passar coses al voltant d'això no l'explicarà no, no, no no estic explicant res de particular si ja més o menys ens posem en situació i a partir d'aquí clar, com aquesta persona resulta que és una persona que és una no morta ens entenem no estem parlant d'un zombi ja ho has dit tot i a partir d'aquí doncs tot això es va va revifant-se a mesura que va matant gent llavors va millorant el seu aspecte tot això i allò és una festa al final de vinga amunt ja va ja ara aquí ara l'altre i tal però què vols que et digui m'ho vaig passar bé ai mira sí sí, és aquelles coses que dius vaig a una pel·lícula d'aquestes de por és un deteniment d'un dia per la nit o un disseny si t'agraden les pel·lícules de por i les pel·lícules una mica clar, sostillos eh allò que dius allò que vas fent allò en surts quan anaves fotent vots mira i després l'orto jo de buscar les clots de la ràdio i se m'enfanta perquè dic hola i no em parava a trobar-se ningú jo clar, clar, clar no és veritat està com hard era amb el mòbil però quan està a casa seva allà veus clar, clar que vaig a palancar-me clar, perquè sap que tot és de ventida tot està allà a les fosques jo veig pel·lícules de por les fosques o les llums i em quedo allà llavors clar llavors me la van fotent allò pam no, però està bé està bé és una cosa divertida mira vull dir aquelles coses que a mi no, però de tant en quan em fa gràcia i què més passa? llavors no, ja està no explico més no, passen més coses però no explicaré perquè si no destrosso la pel·lícula t'ho he deixat prou clar clar, clar, clar i imagina't no, vull dir allò és adiós bé, el carnaval de arriba i abajo està molt ben ambientada perquè és un espai terriblement lúgubre amb què quan és tot així ple de fet de formigó i llavors quan ella va passant per les diverses sales les llums es van encenent allò que et persegueix allò que et persegueix dels hotels que et persegueix la llum i tal constantment però a vegades no funcionen bé llavors clar aquest element que faci aquests sutrecs aquests cops llavors apareixen imatges intermitents que es van movent i se't posa de cop i volta una imatge que està lluny de cop i volta al davant i et pot uns vots i tal està ben fet però bueno és una cosa que ja és una mica trilladeta que ja la gent que és al cinema de pop ja hem vist moltes vegades però que tu has passat sí molt bé canvi de registre Petra me'n vaig a una cosa molt sèria Jaime Rosales què hem de dir Tiro en la cabeza La soledad és brutal el que fa aquest home aquest barceloní que agafa la càmera i a partir d'aquí doncs comença a moure la càmera de la seva manera és molt particular amb el seu llenguatge Petra és una pel·lícula d'en Bàrbara Leni Àlex Brendemunt Marisa Paredes i el Joan Botei i també surt un altre que la me'n recordo ara que també és conegut però fa una vegada molt secundari és molt curiosa perquè la pel·lícula gran part a la meitat d'ella està parlada en català vull dir que es parla en català però que està rodada aquí a Catalunya sí, està rodada a Catalunya amb pressupost de televisió espanyola TV3 i tot això però sembla ser que finalment Petra em sembla que no està nominada els Gaudí no sé per qui m'ho no em sona o potser alguna cosa puntual no m'acordo jo estic posat tu sí, sí, sí perquè jo crec que en comparació amb les altres que estaven bé les que s'han presentat aquí les instàncies per exemple és una pel·lícula magnífica i molt correcta però aquesta a mi em va sorprendre perquè aquest home sempre et sorprèn de la seva manera el seu llenguatge cinematogràfic és un llenguatge com a mínim diferent al que els estem massa acostumats a veure la trama és molt senzilla inicialment i no vull dir la troca és a dir és un espai a la Catalunya ferestec és a dir en el que hi ha un gran artista que es diu Jaume en aquest cas que a mi per la manera que fa les escultures i tot això no és el Jaume Plensa que és el gran escultor últimament però bueno podria tenir una semblança però no perquè si no si fos així aquest bon home ostres, deixa-la anar i llavors aquest senyor està casat amb la Marisa Paredes ella és castellana parlant i és catalana parlant i a partir d'aquí arriba una noia que és la Bàrbara Leni allà perquè és artista pinta també fa una pintura molt peculiar pinta d'una manera bastant realista però de cop i volta quan acaba de fer la pintura realista agafa un pinzell i esborra tot gran part de la seva obra deixant trossos de la realitat i queda com una mena d'esborrany una mena de cosa abstracta però a la vegada una cosa molt curiosa i llavors és al voltant d'aquest artista que ostres persona més dolenta parlant clar perquè és que al minut número 3 ja ho saps que dius que desgraciat com juga com es creu el que es creu una persona que no empatitza té una empatia mínima una sinceritat abrumadora que fa tant de mal que al voltant comencen a passar coses però coses que sembla que no passi res vull dir amb una càmera lenta una càmera perezosa és la paraula correcta o una gandulota sí gandulota és allò que dius pum vull dir surt des d'un passadís estan passant coses estan explicant no que va sortir la càmera que surti ja la càmera i quan surt la càmera dius ara has d'enfoca cap allà se'n va cap a la finestra i t'enfoca al capvespre dius la mare que et va parir i llavors te'n vas cap a la dreta i llavors ves que està passant l'escena i passa de llarg i llavors se'n va cap a l'altra cosa però vas sentint tot el que va passant tenia ganes d'escoltar altra vegada això jo sí no no és veritat i això et posa nerviós però a la vegada és un punt de jo crec que de diferència a l'hora d'explicar que sí que hi ha moments que la càmera es fixa que t'està parlant de coses i que hi ha però com què bé ho fa què bé passen coses i de cop i volta dius realment ha fet això com no ho estàs veient realment ha fet això aquesta persona llavors et crea el dubte exacte triga un minut a arribar fins al moment en què et presenta el que ha fet i ja et dic i amb això ho dic tot i jo no dic res més esto es porto urraco ja està ja no si hi ha qui la gent que sàpiga com funciona aquest món doncs ja entendrà el que és i la gent que no no és a dir la pel·lícula es converteix en una cosa dura dura i bastant crua i hi ha tot unes vinculacions entre Barbara Lenni és a dir l'artista i la dona però també la Barbara Lenni que es casa amb el fill i ja veurem tot l'element familiar és que no vull dir coses perquè si dic coses destrosso la pel·lícula perquè aquí hi ha unes interrelacions semblen ser familiars o no amoroses o no amb el que generen unes situacions límit absolutament molt tristes algunes d'elles i altres però amb una serietat amb una esquerp dir la paraula serietat la paraula correcta és molt esquerp el senyor el senyor el senyor Jaime Rosales quan vol per això dic que és potent i per últim i per acabar ràpid i ara parlem d'emòries d'Àfrica aquesta mà la càrregó en dos minuts encara faltan deu minutets sí tranquil és Ola de Crímenes de Gràcia Cerejeta ah mira jo és una directora que a mi em sembla m'ha fet gràcia bueno que considero que és una bona directora Gràcia Cerejeta coles de Villar de Villar francès o alguna cosa així si no me'n recordo he vist alguna cosa si te voles de Villar de Villar sí sí sí sí sí com era jo si te sí però no però ha fet coses més profundes això és una comèdia millor dit és una comediota de comediota perquè és molt idiota la comèdia és molt tonta absolutament ho sento perquè clar és una història Maribel Verdú bàsicament que el que fa és perquè també passa això és el minut número 1 es produeix la mort d'una persona al seu voltant i com amagar no com amagar aquesta mort com intentar que no sigui una altra persona la que bueno doncs que sigui ella no la mata mata una altra persona que ella no vol que ho sàpiguin llavors ella es fa càrrec de la situació i es crea tota una mena de comèdia al voltant d'això bueno hi ha secundaris magnífics hi ha el Javier Càmera que és el capellà que escolta la confessió que això és boníssim pobret meu que està desquiciat tenim Antoni Resines per allà donant voltes tenim Raúl Arevalo que fa un papel molt curiós molt tonto estan a part la mena de Verdu que sempre està magnífica faci el que faci aquesta criatura és veritat ho fa molt bé a part aquesta noia es deu conservant fort molt perquè t'ho juro per Déu és que està igual que fa 20 anys és a dir de debò és com el Javier Hurtado no? el Jordi Hurtado que dius bona meva no has canviat en 20 anys doncs igual de debò i a banda d'això em sembla senzilla és molt no sé t'imagines el que passarà no vull no vull anar més enllà ho veus a venir l'única cosa bona realment de la pel·lícula és que al final de la pel·lícula sona aquesta cançó que segur que la Rosa la coneixerà que es diu Zas GV aquesta cançó és molt coneguda és una cançó preciosa te la posem un minutet oi que sí no? sí sí sí sí sí sí sí De la bona humeur Ce n'est pas votre argent qui fera mon bonheur Moi je veux crever la main sur le coeur Allons ensemble découvrir ma liberté Pues bueno, sincerament és lo millor de la pel·lícula Ha d'haver sigut molt dolent Sabeu que saps que canta algunes cançons Saps quan es canta en fan aquests obletes? Doncs amb el Pablo Alboran canta Ah, molt bé Pablo Alboran de fet té família francesa Ah, molt bé, molt bé, fantàstic I canta en francès En francès canta ell també amb ella Molt bé, molt bé Memories d'Àfrica Tres minutets se'ns queden? No, perdó, perdó Sis minutets, perdó M'ha fet un salt aquí Parleu que jo us buscaré una cançó Vinga, a veure què trobes per aquí És una pel·lícula que la vam tornar a fer per la tele I ja feia molts anys que l'havia vist M'havia agradat molt I m'he portat una sorpresa molt agradable Que encara m'agrada Encara m'agrada i m'agrada molt És una història d'amor? Sí, però d'amor cap a moltes coses Cap a la vida És l'amor d'ella Ai, ara com es diu la protagonista M'ha semblat una mica del cap La Meryl Streep D'ella cap a la vida Amor cap a la vida Cap a las... Jutat, sortir cap endavant Val et company per tu mateixa, amor romàntic també, perquè s'enamora abogiament també del Robert Redford, com o no? Podria ser d'una altra manera. Un altre és per ell lliure, ell també, però són... Sí, és que és inconfunible. És que és tan maco, això. Joan Barri. És una meravella, aquesta banda sonora. A l'auditori quan fan bandes sonores, normalment també posen aquesta, interpreten aquesta. És que si s'ho va deixar... Joan Barri. Aquí ja et veu l'ideal de la llibertat. Crec que és una pel·lícula, bàsicament és la llibertat de la persona, de l'ésser humà, sigui on sigui, ja siguin els inglesos, alemanys, danesos, que estaven allà a Àfrica conquistant, quedant-se, apropiant-se d'Àfrica, o també de la llibertat dels propis indígenes. Perquè ella, això es veu molt bé, que ella els defensa totalment, els respecta i els defensa. Diu que aquesta gent ha de tenir la seva terra. I estan treballant per nosaltres, però estan treballant com a treballadors, no els tenim com a esclaus. Igual que és la figura del Robert Dreyfons, d'aquest Denis, o no com es diu, que és una persona que viu en perfecta comunió amb la natura, també. Bueno, en perfecta no ho sé, però que viu molta amb la natura. No ve a explotar perquè sí, sinó ve a conviure. Diu, bueno, la part que jo necessito per poder viure, i ja està. I la resta ho deixes. A viure i conviure. Exacte. A viure i conviure, no? I per això aquestes dues persones s'entenen i al final s'enamoren, no? Perquè és que són la mateixa manera de ser, no? ella després es vol deixar portar una mica més per un amor una mica més clàssic, potser, perquè té necessitat de tenir una persona per ella. A més, ella ho diu així, ho confessa així. Però ell, no, ell és molt congruent i molt conseqüent amb la manera que ell té de ser lliure, no? Diu, t'estimo igualment. Sí que se l'estima molt, no la vol deixar marxar, quan ella ja... Però, bueno, aquí està la gràcia, no? També, que no ha de ser un final feliç, no té per què ser feliç. Així és com realment es valora, no? L'experiència, no? Jo crec que és el que té més bo, la pel·lícula aquesta. Sí. Al final, que no... No els condiciona, l'estima. Que no és un happy end d'aquests que dius, bueno, ja bastant ja s'han sucrat... No, de que es casen i venga, no, no, no, és igual. I a més, ella és supercontenta de tota l'experiència que ha viscut a Àfrica, no? Des del poder haver aixecat aquella... Bueno, la granja, ella es pensava que anava a muntar una granja de vaques, pobra, i al final és una granja, una plantació de cafè, el seu... el Klaus Bornhausen, aquest. Tal com passa... El Klaus Maria Brandauer, el que fa del seu marit. Sí, sí, sí, aquest és molt bo, aquest senyor, eh? Aquest senyor també en la seva època fa uns pel·liculones, una mica amb una línia també més així. Estava molt bé. Tots els personatges estan molt bé, molt bé, molt bé, molt ben ambientada en l'època dels principis del segle XIX, no? Sí, sí, sí. Que dius, ostres, s'estan reproduint allà a Àfrica, tota aquesta gent, aquests ingressos, aquests alemans, aquests europeus, estan reproduint la seva mateixa manera de viure aquí, allà, en el continent africà. És una colonització. I omes portant-se els seus mobles, els criats que portin guants a les mans, a l'hora de servir a menjar, hòstia. Això és meravellós, eh? El seu lucro. La cristalleria també. Ostres, és que se'n van de safari i no porten un picnic, no el malicorrent, allò que dius, vostè, l'alcisteia, amb el xanduíx. No, no, no. Ells porten la taula amb la cristalleria. Sí, sí, sí. A veure. Clar, s'ha de tenir un nivell, s'ha de mostrar. I no es trenca res, eh? Ja, ja, ja. La doja, la porcellana. Clar, que sí, que sí. Bé. El que és brutal, la banda sonora d'aquest home, d'aquest so, és que aquestes notes, és que de fi, no és gens complicat, això. A vegades, és que a vegades s'ha de fer una gran història, no, no, és que són quatre notes ben enllaçades amb una cadència que és brutal i és que que bé queda. Vull dir, és que t'imagines perfectament està a Àfrica davant d'aquella catarata el debat d'on fos, no, Vivi? És meravellós, això. Veus també una cosa que és molt maca, que m'ha cridat l'atenció i des de l'on que la continuo tenint com una, es consideren com una de les meves pel·lícules favorites. Sí. L'evolució, també, del temps amb l'aparició de diferents millores o invents. Perquè millores, a vegades, o invents, no? Perquè veus com arriben al principi i arriben en un tren. D'acord? I la venen a buscar amb cavalls, amb un cotxe de cavalls, no? En canvi, després, ja quan va passant la pel·lícula, ja hi ha els cotxes quan hi ha d'anar a Europa perquè es posa a malaltre. Bueno, es posa a malaltre al marit com en aquella malaltia. La sífilis. I veus que després ja hi ha el cotxe allà mecànic, després veus també com l'aeropla, que també apareix amb l'aeropla, el gramòfon, veus? Es van veient una miqueta tal com estava evolucionant Europa també i els invents i les comoditats per viure. Una pel·lícula que jo la vaig recuperar també no fa gaire i han vellit molt bé aquesta pel·lícula. Té la sort. És una pel·lícula del respecte que ha passat a Àfrica igual que feia el principito amb el Antoine de Génès-sur-Péry o El cor de les tenebres també, que és això, aquestes novel·les, aquestes obres que reconeixen. Molt bé, senyor. Fantàstic, doncs hem acabat amb un superclassicote d'aquests de tota la vida i res, doncs ens provem la setmana que ve sense oblidar-nos cal que et preocupis per música. No, no, no, bueno, espera, espera, a veure quan dura això, a veure quan dura, el que duri, això que diem. Tota la tècnica moderna. Que vagi molt bé demà la manifestació de les dones. Vinga, gràcies, i tot el dia. Fins ara, adeu. Adéu. Agéu, Ràdio Tassbèr, 98.1 Ràdio Tassbèr, 98.1 Ràdio Tassbèr, 98.1 Radio Tassbèr, 98.1 Ràdio Tassbèr, 98.1