Premis Gaudí, Ozon i Linklater: de Vertigen a The Greatest Showman, amb “El truco” i el comiat d’Elton John i Neil Diamond

Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà! diferència i a vegades dius sembla a veure, veus una gran categoria amb la forma de fer l'obra però que són temàtiques molt diverses, molt ben elaborades, guions molt complexos i tal, no? També parlem de vèrtigo, com sempre els clàssics, no? Que no faltin. I també pel·lícules en aquest cas hem fet una mina de bé, o en aquest cas el Jaume les ha vist totes segur, però que jo he fet la juguesca de veure les tres pel·lícules de Richard Linklater, d'Antes de l'Amanecer Antes de la Nochecer Perdón, Antes de l'Amanecer, Antes de la Tardecer i Antes de la Nochecer que són 20 anys de diferència entre les pel·lícules que són els punts del dia que més engresquen a l'hora de relacionar-se. Ah, això mateix llavors coincideix amb el moment en què ells també es troben i que llavors genera uns diàlegs que són molt interessants, pel·lícules petites, no? Dins el que seria el concepte del gran Star System Black Muster. Exacte, sí, el Black Muster, correcte, i seria aquesta la història. Però bueno, insisteixo, farem una miqueta d'això. I també, com tenim una mica més de temps avui, i a més ha coincidit avui, sabeu que sempre parlem de cantants que ens han deixat o coses d'aquestes, però en aquest cas no. Són dos cantants que s'han retirat que ja els hi tocava. Un d'ells molt, molt, molt conegut que és l'Elton John, 70 anys i l'altre dia va dir que es retirava i un altre que potser seria, potser més de la teva època ja, home, no per res, vull dir, perquè és un personatge que sona molt més que és Neil Diamond. Neil Diamond, eh, amb temes, eh, doncs com som, som blu i tal, no? Elton John és més jove, sí. Sí, es porten set anys de diferència. I elton John va començar amb una línia molt més rockera, no? El Neil Diamond va entrar en una línia molt més suau, molt més d'aquests cantants més dolços, més de los agarraos, no? Que potser es portaven més als anys 50, 60, no? En el moment d'això. Però bueno, anirem a escoltar amb cosetes. Sí, a mi el que em crida l'atenció és precisament la... què t'anava a dir ara? Sobre el... Sí, sobre aquest xicot que sí que s'acomiadarà, com deia. Elton John, sí, però tornarà. Però farà 14 abans de marxar. Segur, segur, segur. O potser el que farà és retirar-se dels escenaris, que és el que habitualment fan, i fan algun disc d'estudi, no? Exacte, i això van traient, i van traient, clar, perquè aquesta gent, encara que viuen dels royalties, estan acostumats a moure molts diners, molts diners, molts, molts, molts, molts, per tant, és el que hi ha. I el sistema necessita aquesta gent, que l'estimo. Sí, sí, sí, sí, sí. Bueno, i tant que sí. Bueno, doncs començarem parlant d'aquest llibre. És un llibre que volia comentar, perquè és un llibre petit, és un llibre, per mi, encantador, no?, a l'hora de llegir, recomanable. És un que es diu El Truco, un senyor que es diu Emmanuel Bergman, és un senyor alemany, que em sembla que és la seva primera obra que realitza, i ens planteja una obra molt, molt tendra en si mateixa, no? Estem parlant d'un nen, d'11 anys, que pateix, doncs com molts nens, sobretot a partir del segle XX, la segona part del segle XX han patit la separació dels seus pares, no? Estem ubicats als Estats Units, em sembla que és a la zona de Los Ángeles, no em vull equivocar, i llavors resulta que comença, a igual que les pel·lícules, que això és molt important, que la feia que les pel·lícules ho han après de la literatura, eh?, una mena d'història en paral·lel del que seria Praga, finals del segle... No, perdó, Praga, no, època del genocidi nazi, època de la Segona Guerra Mundial, i Los Ángeles, aquest nen amb aquesta família. Llavors, van saltejant cada capítol amb una d'aquestes històries. En un principi, no saps ben bé què pinta una cosa amb l'altra, perquè, en una, estem parlant d'uns jueus que viuen a Praga. Ja sabeu que Praga tenia un gran espai, un gran call, eh?, preciós, per cert, que sigui dit. I, a partir d'aquí, doncs, bé, doncs, som gent que viu, que treballa, com el mortal dels humans, no?, no, han de donar més voltes, no?, i apareix com aquesta persona, aquest personatge aquest personatge que viu a Praga es va introduint cada vegada més en el món del circ, però en el món de la evidència, de la falsa evidència, de la capacitat psicològica de captar les coses de la gent, dir-li el que volen que escoltin, en coses molt genèriques, com Ui, jo et veig que et casaràs. És molt probable que et casis. Jo et veig que, no sé, que tindràs un fill. Vull dir coses d'aquest tipus, no?, i entabana amb la seva forma de parlar, per la manera en què ven el producte, doncs el que seria aquest tipus de gent, no?, com a tal. Per una altra banda, resulta que aquesta parella que s'ha separat, el seu pare té un disc d'un senyor que es diu el Gran Zabatini, que és aquest, d'acord? Per tant, aquest Gran Zabatini, que quan el posa, que ell, clar, no sap el que és un disc, no sap que és un tocadiscos, i la mare diu, vés allà al garatge i treu aquell trasto, perquè, clar, avui en dia entra el DVD i les noves tecnologies, no?, i llavors posa el disc i veu que és una veu que diu, sóc el Gran Zabatini i puc fer un conjur per l'amor, i ell diu, ostres, aquest senyor em salvarà els meus pares, salvarà que se separin els meus pares, i la seva lluita és buscar aquesta persona, i aquesta persona resulta que està a Los Angeles i es genera una història tendra per un costat, una mica embogida, per una altra banda, perquè la mare diu, però què fas aquí amb un senyor gran que ve aquí? Qui és aquest home que està en una mena de, no de residència, però sí una mena de pisos especialitzats per gent gran, no?, vull dir que, llavors, és una història magnífica perquè es barreja tot això, no?, es barreja aquest nen que vol que els pares se separin, no?, la història que té a veure amb aquest gran zabatini que passa per tot el periple del genocidi dinàssi, pels camps de concentració, la seva relació amb la seva parella que perd en aquest espai, no?, vull dir, hi ha drama, hi ha comèdia, hi ha tendresa, eh, bé, evidentment no tirarem més endavant, no?, perquè, clar, no tot ni acaba bé ni acaba malament, és a dir, hi ha de tot, no?, vull dir, no és un llibre que diguis, ai, un happy end, famós, meravellós, no, aquí hi ha molta cosa. El més bocat aquest llibre té una capacitat, aquest senyor, d'introduir-te a la història, de fer-te visionar aquests espais, no?, i bé, jo crec que és un bon inici d'un escriptor que com a mínim escriu coses molt, vull dir, ja saps que jo tinc tendència a buscar thrillers i llibres una miqueta més escabrosos, no?, però aquí, doncs, té un encís, no?, vull dir, el que seria aquesta peça. Per tant, bueno, endavant, no?, que és el que hem de fer. Aquí hi ha gent. Molt bé. Molt bé. Doncs, seguim parlant de cinema i en aquest cas anem amb tranquil·litat i temps per poder comentar cosetes i, si us sembla, doncs jo, bueno, una mica jo et comento una mica la cerimònia, Jaume, de, dic, van a la cosa, perquè ja la vaig veure fins al final i a partir d'aquí, doncs, parlem una mica de les pel·lícules guanyadores i que han tingut més ressò, no? Jo, a mi m'ha sorprendre moltíssim, eren els 10 anys dels premis Gaudí, no, ojalà m'haguéssim convidat per poder veure in situ, no, no, no, ojalà, dic, no, no, m'haguéssim convidat, no, no és el cas, no, no soc famós perquè em convidi, no, llavors, la va presentar, sempre l'han presentat, doncs, l'Àngel Jatzer, va presentar-la també l'Andreu Bonafuente, el fiasco més gran va ser el de Rossi de Palma, que ja va ser una cosa surrealista, però surrealista, va ser horrorós, jo no vaig, he vist una cosa més terrible, a més feien broma al respecte, no? Tan passada de voltes, i llavors han agafat un nano, el David Verdaguer, que jo veig una mica com l'alter ego del Dani Rovira, els Goya, Dani Rovira ja s'ha quedat una mica com el presentador dels Goya, no sé quan durarà, però és una persona fresca, directa, clara, punyent, quan cal, no? I el David Verdaguer és el mateix, tan clar, tan clar, tan clar, com que Albert Serra, saps qui és, no? Sí, el coneixes perfectament, no? vull dir, doncs se li va queixar en directe, li va enviar un missatge dient-li, escolta'm, no parlis així de mi, i aquest, diu, escolta'm, aquest va anar, diu, us ho he acudit, sabeu quina diferència hi ha entre Albert Serra i Déu? Doncs que Déu no és Albert Serra, clar, dius, mare meva, no? I diu, i la propera vegada, quan parlem, l'ego aquest, el treus, es va acabar trucant a dir a mi, no em passis per aquí al mig, va fer un comentari, no recordo, una parlant de les pel·lícules que fa, que són sempre personatges amateurs, no? vull dir, bueno, per dir una cosa que sigui dramàtica. Per l'altre, va ser molt clar, la cerimònia va estar molt marcada també per el tema de la llibertat dels presos, no? Va estar molt marcada per la presència, per l'absència, millor dit, del vicepresident i del president, està clar, i bé, no va ser convidat, evidentment, cap autoritat del Ministeri de Cultura, ni res a veure, ni el Menendez Vigo, ni aquesta penya, se'n faltaria, o van ser convidats i van denegar, perquè sabrien que se'l menjarien amb patates, que és lògic, i evident. I a partir d'aquí, l'altre va ser, insisteixo, molt ràpid, molt clar, molt fresc, no? Es va allargar massa, i bueno, crec que, en general, les pel·lícules que estaven nominades, hi havia quatre grans tòtems, no? Dins de les marcades, que és Incerta Glòria, d'Agustí Villaronga, l'estiu 93, de la Clara Simó, estava a la libreria, de l'Isabel Coixet, i estava una pel·lícula que seia Tierra firme, que em sembla que ara, és un nano que es diu Marcos, no sé com es diu aquest noi, no me'n recordo ara, Alberto no sé què, bueno, és un noi que acostuma a fer cinema europeu, mira molt cap a Europa, com l'Isabel Coixet, és aquesta línia. Per tant, tant la llibreria, com aquesta de Tierra firme, són pel·lícules gravades fora, una a Anglaterra, l'altra a Alemanya, i a l'estiu del 93, és una pel·lícula feta aquí, però que ha tingut molt d'èxit, justament al Festival de Berlín, va guanyar, i va tenir una seriódia d'històries, i potser la més feta aquí, amb recursos d'aquí, és Incerta Glòria, que és la que és això. I també hi havia por ahí una, que es deia La Llamada, que ara, quan parlem una mica d'això, amb més profunditat, deixa'm que parli de La Llamada, perquè a mi em va semblar molt, va ser molt agradable, aquesta sorpresa, una pel·lícula, bueno, una mica bizarra, que dic jo, però ja veuràs el perquè, i serà simpàtic. Però si vols... Explica, ja, sí, home. Sí, no, no, parlem de les guanyadores, van ser Incerta Glòria, la part més tècnica, i Estiu del 93, els premis principals, millor actor, millor actriu, no, perdó, millor actriu, que va ser la Bruna Cosí, que és la mare, millor pel·lícula, millor direcció, també millor guió, em sembla, no em vaig equivocar, i Incerta Glòria va ser més aviat tot el que seria la part més tècnica, vull dir, encara que va guanyar la... com es deia? La què? l'actriu principal, Montsa... Sí, no sé com se diu. Bueno, hi ha una noia, bueno, que justament la va rescatar Agustí Villaronga, per, bueno, per, per que tornés al món del teatre, i de la cinema, perquè havia quedat una miqueta apartada, no?, d'aquest àmbit, potser imagino per un tema maternal, una qüestió determinada, i la va recuperar, i mira, directament va guanyar el Gaudí, eh? No sé com es deia, és que ara Mont, alguna cosa em sembla que és. Hauria de repassar totes les, dades, ara jo... Clar, clar, què et sembla que, això, que en certa glòria, hagi quedat amb aquesta part més de so, fotografia... És un mal rotllo, això. Clar, és que és la part aquesta, no? Sí, és la que, a veure, és la que s'anomena més, però és la que es valora menys, també, no? I la que va guanyar més, que va guanyar 8, em sembla, però en canvi no va guanyar els grans, va guanyar aquesta part més intermitja. Sí, sí, sí, em va guanyar, aquí veig que són 5, no? 5? No marcava 8? Jo en veig 5, aquí. Ah, vale, doncs seran 5 llavors. I estic del 93? Ah, no, calla. No, no, és veritat, sí, sí, sí, sí, és que... 4, 6, 6, 8, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, és que m'estava mirant un enlloc de l'altre. Vale, vale. Jo també tinc un problema amb aquest Villaronga, fa temps, aquest problema és que, és que ell és un reivindicador que si, si els perdedors d'una guerra van tenir dificultats, doncs els altres també. Ja. I llavors, clar, no, no és el mateix. A veure, jo entenc, vull dir, rebono el que diu, i és que és molt interessant aquest joc que fa ell, però a mi no em quadra, vull dir, és com si estigués posant a la mateixa línia, doncs... Els vençuts i els guanyadors, una mica exactament. I això per mi, i a més, tenint en compte quins eren els vencedors i quins van ser els vençuts, és que diu, sí, sí, la mama aquella de l'altra... sembla que no, aquesta no era, era una altra... Panegra. Això, Panegra. Que la mare i tal, i bueno. Llavors, a mi això no m'arriba, jo crec que hi ha una diferència, jo crec que els inconvenients, diguem-ne físics i fins i tot emocionals, sí que poden ser els mateixos, però la construcció de cadascuna de les seves persones, hi ha una diferència que s'ha de veure per algun lloc i no la matitza, és agafa allò i s'ha acabat, no? I no estic d'acord amb ell, esclar, i llavors dius, bueno, quan no estàs d'acord amb un, o hi discuteixes, o dius, fes, fes i no m'escarreceré per anar-ho a veure, ja està, i això és el que veig, no? Jo crec que a mi certa glòria passa una cosa, jo crec que tot això que li han donat s'ho mereix, i és a mi el que em va agradar d'aquesta pel·lícula, a mi em va agradar molt tota la part d'ambientació, la part de producció, la part de fotografia, la part de muntatge, tot això m'agrada molt, i fins i tot com actuava ella, ella actua molt bé, i per això li han donat el premi, i també li han donat el premi a l'Oriol Pla, em sembla que és com actor secundari, que és l'altre noi i tal, que també és... Que està més bé, més que no passa el primer. Exacte, aquest també estava nominat i aquest no li van donar res, no? Era més fàcil, per això, per mi ni tant trou, vull dir, esclar, això... Això mateix, l'altre és més histriònic, és més potent, no és més punyent, és més gamberro, per dir-ho d'aquesta manera. Està més arrelat a la terra i a tot el que passa. Llavors a mi en certa glòria em va donar, per una banda vaig dir, quina bona ambientació, que això Villarongo fa meravellosament bé sempre, des del mar, passant per Panegra, totes els que hem vist, té aquesta capacitat, i després, és un bon director d'actors, no negarem. Fa llep de papers, quan treballava molt amb el Roger Coma, doncs li fotia uns papers potentíssims, no? Allò del mar, recordeu que eren nanos que tenien tuberculosi, que sabien que havien de morir en aquella època, no? Principis del segle, quan no hi havia els avenços mèdics, no? Que era molt trist, era molt dramàtic, no? Quan anàvem canviant d'habitació, amb els diversos nivells de la malaltia, sabent que l'última habitació era l'habitació de la mort, no? Vull dir, tot això té molta potència, i ell té molta potència amb aquests drames que posa, però hi ha algú, a mi ja tinc una sensació a vegades que sobreactua a vegades, no? Se li va una mica... Enfatitsa. Enfatitsa massa. I això dius, i Panegra passa el mateix, no? Ah, t'has anat, no? Molt bé, però t'has anat de rosca. I crec que això és el que fa, que no siguin pel·lícules, Panegra sí que és veritat, que va guanyar tot, els Goya i tal, però crec que no era mereixedor. Passa el mateix, sí, sí, a mi em va passar el mateix. No era mereixedora de... Que aquesta... Clar. D'això, aquesta que... La guanyadora. Sí, la guanyadora. La de l'estiu 1993, dius. No, no. No, quina, incerta glòria. Sí, incerta, que va dir, que ho fa molt bé, que tot allò es veig anar... Però... Exacte. em sembla que ho estàs posant... O sigui, és com si posés el que t'he dit abans, un context que no és argumental, ni... No, un context d'unes constants, sí, en un punt que no toca. Clar. I llavors et crea... Sí, sí, et descol·loca. Això, et crea, es deixa coses que són vitals en la construcció de les persones amb les seves radicalitats i les seves fauleses. Clar. Jo crec que aquí en general també els companys també, la Rosa Bebre tampoc va quedar massa contenta, no?, davant de la peça, però bueno, és el que hi ha. Sí, és el que tenim. Clar. I en canvi, la percepció que hem tingut de la guanyadora de tots els premis principals, estiu 1993, crec que ha sigut positiva de tots els que l'hem vist, no? Hem tingut aquesta sensació de dir, pel·lícula senzilla, cosa petitoneta, que no, jo no vaig entendre gaire i vam dir, no entenem com això es volia presentar als Òscars, no? Sobretot als Òscars. Clar, això quedaria esvaït a mig de tanta... Que els expliques als americans, de tarda. Home, i les pel·lícules sempre que es porten de fora, diguem, la millor pel·lícula estrangera, són pel·lícules amb una potència dramàtica bestial. Sobretot. I aquí veiem una peça deliciosa, no? És, ojo, el tema deixa-la anar, eh? Però... Saps quina vaig veure l'altre dia? L'Hijo de Saúl. Ah, sí? La vaig tornar a fer. Sí, sí, sí, sí. magnífica pel·lícula. I encara em va agradar més que... Clar. És curiós. Guanyadora de l'Òscar fa dos anys, em sembla. Perquè mira que és petit, allò, eh? Allò també és tan petit. I llavors, bueno, dins de la tele no li feia mal, la tele era... No sé, fins i tot els colors els vaig veure més correctes. Que potser no és el que toca. Clar. Perquè, esclar, la pel·lícula està consolada. amb una altra idea, no? Però, bueno, jo crec que estiu, 1993, a banda de la temàtica que subjeu per sota, no? De la malaltia de la nena i tot això que ja per allà donen voltes, no? Bé, jo crec que és una pel·lícula que parla això, que parla de l'acondicionament d'una adopció familiar, no? I és un tema que potser no és molt frapant, però que també té la seva problemàtica, no? Dins d'un ambient purament, diríem, bucòlic, entre cometes, no? Perquè amb aquesta mena de masia, aquest espai, no? Aquest vincle amb l'altra nena, aquest vincle que no saps ben bé, no? Aquesta visió des del punt de vista d'una criatura de set anyets, no? Que actua meravellosament bé, aquesta criatura, està molt ben portada, no? Estava tota... Sí, sí, sí, estava contenta per allà, portava el seu vestit quan va sortir a la gala, estava com a dir a Bacili tocava, va estar nominada, però clar, no tocava, no era de rebut, potser, no? Per... En que algunes nenes han guanyat, eh? Vull dir, les de pa negra van guanyar, les de pa negra. Però les nenes de pa negra o els nens, no me'n recordo si era un versetor dos o una d'elles, hi havia molta potència allà, eh?, amb aquell paper. Aquí també n'hi ha, però hi ha una contenció. És... És inversa. Exacte. Jo crec que aquí la directora l'ha sabut portar per una línia molt més... I per això imagino que la pel·lícula ha entrat molt bé en certs festivals com és, per exemple, Berlín, que sempre a Alemanya ens mira molt bé, els catalans, no? Vull dir, perquè no solament estava aquesta, sinó que a Tierra firme també tenia part econòmica a Alemanya i Julia East, que és una altra pel·lícula que també ha tingut molt... que és catalana, doncs també ha tingut referència. Per tant, no sé què hi ha en Alemanya i Catalunya, en aquest cas, que hi ha una vinculació, no? Potser per la forma de fer cinema, a vegades, no? Haurem d'averiguar-ho. Haurem d'averiguar-ho, eh? I així, per últim, bueno, comentar que Dunkerque va ser la guanyadora de la millor pel·lícula estrangera, eh?, pensant que guanyaria Toni Ertman aquesta pel·lícula, que tu no l'has vist Toni Ertman, no? Em sembla que no. Que és aquella... Aquella comofònia, aquella dels 12... 12 personatges. No, no, no, no, allò és múltiple, allò és múltiple. Múltiple, ja, exacte. No, Toni Ertman és una cosa raríssima, la pel·lícula d'Alemanya, molt peculiar, molt peculiar, que un dia et convido a que la vegis, perquè acabaràs com dient què estic veient? Ara hi ha un moment que dius què estic veient... Que sí, no? Que s'entén. T'ha passat més d'una vegada, això, eh, malgrat... Però què està fent aquest pare? Vull dir, què fa aquest pare amb aquesta filla? Què fa aquesta filla amb aquest pare? Què està passant aquí? Què és aquest moment eròtico festiu que apareix per aquí al mig? Hi ha una cosa, et va... I clar, Toni Ertman s'ha portat tot a les... a totes les gales de... els fes, sàriot, això, la millor pel·lícula ha sigut aquesta pel·lícula. I jo, em costa molt creure-m'ho, però, bueno. Digues, yes. Sí, sí. Aquest tema ens sorprendrà sempre, suposo, no? Igual com... Bé, o potser fins i tot més que la normalitat de l'homosexualitat, no? Sí. Com s'ha anat esdevenint i ara podríem dir que està racionalitzat, això, no? Vull dir, ja s'ha acceptat com una cosa absolutament natural. Sí, sí, normalitat absoluta. Doncs això també i el fet que els capellans també hi hagin jugat en aquest tema, doncs també genera tot un conflicte intern molt gros, eh? A qualsevol espectador que vulgui que vulgui bueno, gaudir d'aquest cinema més seriós. Sí, sí, sí. I llavors jo el que veig és que és que som així i tampoc hem d'estranyar-nos. Clar, s'han de fer moltes voltes. És que s'han de fer moltes voltes de tot plegat, no? Dius, ostres, uns que donen i tal i propagandes aquestes i les pel·lícules aquelles que, bueno, jo m'entrego totalment, no? Sí, que tornes. I llavors que apareguin aquestes coses és que és la pròpia modernitat em sembla a mi. Sí, sí, sí. Llavors n'hi ha moltes que són molt desagradables evidentment. És que això no és... Doncs mira, parlen justament de directors que són parella. Són els famosos Jordis, no? Que, però atenció, eh? No, no, perdó, Xavis, Xavis, perdó, ara a mi que em fos amb els Jordis. Mare meva, el suc conscient, eh? Està tan al dia. Perdó, els Javis de nois, no? De Madrid que ara estan molt de moda perquè estan fent de coach amb un programa que es diu Operació Triumfo i tal, va. I van fer aquesta pel·lícula que es deia La Llamada. La van fer ells? Sí, sí, sí, són d'ells, són d'ells, no? Javi Cano i Javi a ser, bueno, no sé, a Seneschi té un nom així com italià o a Senesi i tal. Bé, doncs La Llamada és una obra de teatre mig musical que s'ha fet a Barcelona i que va ser, i que va ser, fes en pel·lícula perquè, per tant, demanda, allò que es diu... Clar, per un costat, vull dir-vos què ha passat aquí, no? Vull dir, tenim gent important, tenim la Macarena García, la que va fer Blancanieves, recordes aquella noia amb aquells ulls tan macos, la Belén Cuesta, tenim l'Anna Carrillo que és una gran humorista, no? I una que es diu Anna Castillo que també és una criatura que és nova així i tal, catalana, una nena. I llavors, la situació és molt senzilla. Estem en un campament enmig de Segovia. Aquestes dos nenes que són adolescents van allà els pares i els envien allà perquè estiguin controlades, no? Però ja se'n van de festa i tal, no? I, bueno, resulta que al campament estan tot de monges, lògicament, però és un campament de monges que estiguin controlades, no? Però hi ha un problema que les castiguen, no? I a partir d'aquí tot el grup se'n va a fer piragües, por ahí, no? Agafa les piragües i fer un passador uns dies d'excursió i elles queden castigades allà amb dues monges. I aquestes quatre, dues noies adolescents i dos monges, no? Una més gran i una més jove, no? El que passa. I una de les adolescents sent la llamada, sent la llamada de Déu, la cridada de Déu, però és que la llamada és un senyor que vesteix amb unes robes a l'estil Las Vegas, que baixa per una escala i que li canta cançons de la Windy Houston, en anglès, dedicades. Aquest és Déu. Déu canta cançons de Windy Houston. i a partir d'aquí tot el que passa al voltant que una d'elles veu a Déu, l'altra monja que no ho té clar resulta que volia cantar, la monja gran està per allà donant voltes i l'altra amiga se n'adona que és lesbiana i s'enamora de la monja. Clar, mira què et dic. Un bativull. Un bativull. Però acabes de veure la pel·lícula i dius quina cosa més tonta però quina cosa més agradable. Dius apa, vinga, me l'he entomat i per mig hi ha cançons i hi ha temes musicals i bueno, i ojo, els Goya també està nominada a 7 o 8 nominacions. Vull dir, quan vegis la llamada si toca alguna cosa por ahí doni-hi-do. Per tant, i aquesta em sembla que va guanyar la llamada va guanyar alguna cosa, no me'n recordo. Ah sí, la millor, el premi del públic que és la primera vegada que ho fan, és a dir, la primera vegada que es fa això, doncs el públic ha votat aquesta com la millor pel·lícula, per tant, imagínate el que pot ser això. Sí, sí, no, és que he d'esperar. I és el públic la que ha votat, per això és important. Bé, deixa'm els gaudir i anem a parlar del gran xou, Jaume, d'aquesta pel·li que també promet els Goya, ai, els Goya, els Oscars, no? Els Oscars tinc entès que sí, també promet. Sembla ser que sí? Bé, jo no crec, o sigui, el la la la jo crec que va ser un frau total, allò, vull dir, per molt que t'agradi, o jo què sé, no? Perquè... La cançó és l'única que val la pena. La cançó primera. El City of Stars, que canten ells dos, és l'única que val la pena de la pel·lícula, t'ho dic en sèrio, eh? Ja, ja. Tot el meu cor. Bé, doncs llavors jo penso que farà molt d'ombra el fet d'haver guanyat l'any passat. Sí. I aquesta quedarà, doncs, bé, donant alguna cosa. Sobretot, aquesta cosa que li poden donar és com... Musical. Sí, com els musicals. Els musicals, sol... Tota la construcció, sol, música també està bé aquí. Sí, direcció artística, potser aquesta cosa... Està ambientada en un temps bastant anterior. És una època que jo no la sé definir, però és, o sigui, ens trobem a veure... potser a finals del segle XIX, principis del XX... Sí, és probable que sigui. Jo per l'estètica que he vist em sembla que van partir els trets, eh? Sí, exacte, sí. És precisament el senyor, l'home, el protagonista, no? És el que va crear precisament el circ. D'acord. Quan se li va anar tot en l'aire, ell representa, perquè és autobiogràfica. Per tant, estem parlant de segle XIX, eh? Finals del XIX... Sí. 1850-60, por ahí, eh? No segle XX. amb una discussió de l'art que l'art és seriós, no? Per exemple, pels crítics. Sí, sí. I en canvi, ell aquest concepte no el té i hi ha un crític que li discuteix i tot això, no? Sí, estaríem a final de segon, no? I que sí? Sí, sí, sí, jo crec que sí. Jo crec que seria el XIX, més o menys. Molt ben organitzada. Doctor, segur que hi ha hagut moments que m'ho he passat molt bé. fent pensar fins i tot en aquella dels monstres, te'n recordes? Ah, la parada dels monstres. La parada dels monstres. El que passa és que allà és molt... Clar, allò és molt... Fa molt mal i aquí els tenim molt golsos, molt agraïts també, doncs... o sigui, fixa't tu quina festassa, no? I aquest és el fil argumental, o sigui, anem amb aquests, els va portant al circ i fins i tot els educa per d'això, per comportar-se, perquè n'hi ha que han estat amagats pels pares, no? I llavors troben la crida de l'això, de dir-ho, tu ens has portat, tu ens has obert tot el camí i tal. O sigui, és així de tendre, no? I fins i tot familiar. Hi ha una frase que també m'ha cridat molt l'atenció al final, gairebé, que no descobreix res, eh? Li diu, li diu, vinga, tu ets el que has de portar això, un amic seu i tal. Sí. I llavors ell diu, i tu què faràs? On no? Diu, jo vaig a veure com créixen les meves filles. Oh! Oh! D'unidor, eh? O sigui, és per donar una idea, eh? Sí, sí, sí. Que és una pel·lícula rodona, sense cap mena. Tothom l'ha deixat bastant bé, és una pel·lícula. I va quedar a l'Andre, ui, aquest diu que d'unidor, i mira que és el mateix productor, eh? Atenció, eh? Sí. És el mateix conjunt, l'únic que la música també és original per la pel·lícula en si mateixa i Hugh Jackman, doncs una altra vegada, es bo que canta de nassos aquest home, no? I que ho fa molt bé i que crida l'atenció. Un home not com aquest tan gran i tan fortot i tal, i el Lodezno i tal, que tingui aquesta sensibilitat tan gran, no?, a l'hora de presentar. Sí, queda bé, eh? I a més a més fa cara a l'espontatge això dels inventors aquests. Clar, clar, clar, clar. I el tio aconsegueix, començava la pel·lícula, aconsegueix diner, fent veure que és propietari de cinc submarins. Els bancs havien estat on tots els deuen haver-ne parlat més de quatre vegades. Clar, és l'època, diguem, de la incentivació dels bancs, no?, que seria aquí la Febre d'Or, que seria allà els bancs, bé, sí, tot això, de la burgesia, l'esclat de la burgesia, no?, l'interès per la inventiva, no?, i sobretot per aconseguir patents i coses, no?, que dongués diners fàcils. Bé, això és un període apassionant però complicat, entendre-ho. Però complicat també per abastar-lo, eh? I tant. Jo he intentat fer-ho i dic, eh?, molt dificil·lot. Però farà vibrar molta gent perquè, esclar, és com el Chicago, no?, saps? Hi ha una... Oh, Chicago. Tot, eh? Oh, Chicago, i m'encanta Chicago. Eh, que sí? Ui, jo soc feliç amb Chicago. A tant, com me la poso, dic, posa. Hi ha coses d'aquesta, hi ha coses de Chicago, també. Que ben parit està. Allà són els gàsters, això no. Bueno, aquest no es posem per allà. Ja el que tenim, sí, el que tenim és una cosa també que m'acriba molt l'atenció, aquest és el meu poble, amb aquesta d'allò, no? Ah, ah. I llavors, clar, hi ha una confrontació també de característiques racistes i, bueno, i predomina, eh? Però això és l'època també, eh? Jo crec que no... Sí, sí. Que ho fa bé perquè és un període en el racisme a la sorda del dia. A mi m'ha semblat rica de matisos, saps? Jo l'ho vull veure. Quan la vegi tornarem a donar una volta, una mica més amb aquesta part més artística, a veure també que jo sempre li busco les cosetes, a veure si trobéssim un punt encara més d'unió. Si et sembla, i com justament posarem res, dos minutets i així una mica descansem també, seguirem parlant de François Oson, que és un altre monstre, un altre gran... Jo crec que és un dels grans genis del cinema francès ja del segle XXI, eh? Sí, sí. Perquè té una capacitat narrativa com pocs... Fa una pel·lícula cada any, oi? Sí, sí, o més. O més, o més. Però quina canya, vull dir, quina manera de presentar aquestes pel·lícules que dius les fas com a xurros, però ostres, que et surten bé, eh? Vull dir, que són rodonetes, eh? Ens fa molt bé, sí. Sí, sí. Doncs com dèiem abans, Elton John compleix 70 anys, es retira teòricament dels escenaris, però la seva primera cançó, fixeu-vos, ens en anem a l'any 1969. Ens en anem, imagina't, no sé, ja 50 anys enrere, gairebé, però 50 anys enrere, per escoltar Your Song, la cançó més coneguda. A tocar els vits, eh? Exacte. La primera cançó va ser una balada preciosa, per cert, banda sonora de Molín Ruix, un altre musical, aquell musical magnífic del... Luhlman, no? Luhlman. Luhlman, exacte. Amb la Nicole Kidman i l'Ewa McGregor, eh? Doncs segur que l'escoltaràs i et sonarà, i la cantava l'Ewa McGregor amb una veu que dius ostres, aquest canta com els àngels també, tu, no? Que és Your Song. Tornem en dos minuts. It's a little bit funny this feeling inside I'm not one of those who can easily hide I don't have much money but boy, if I did I'd buy a big house where we both could live If I was a sculptor But then again, no Or a man Who makes potions And a traveling show I know it's not much But it's the best But it's the best I can do My gift is my song And this one's for you And you can tell everybody This is your song It may be quite simple But now that it's done I hope you don't mind I hope you don't mind That I put down in the woods How wonderful life is While you're in the woods I hope you're in the woods I think it's one of the best ballades of the history of the music No there's no doubt I think that your song This is Yes, yes, yes I think it's one of the best ballades Also Sona bé Sona molt bé Sona molt bé I, bueno, realment Ja et dic I igual Magreu li va donar Una volta En aquell moment espectacular De la pel·lícula En el que ell s'enamora Profundament De la Nicole Kidman No? I aquí realment És això Clar, un Nelton John Que tenia aquí 20 anyets Clar, vull dir Que era compositor ja I que mostrava Tota la seva potència No? Com a cantant Sobretot en un principi De música rock Perquè ell és rockero I els rockeros Acostumen a fer Les millors ballades És una cosa curiosa Vull dir Tenen aquesta capacitat No? Per un costat Dura del rock I per un altre Doncs elegant I, bueno I això Què hem de dir del Nelton John? És com Que ens duri Perquè també és un d'aquests monstres Que Que Que Que han de seguir No? I que Ani passat Se'ns van morir Grans No? Des de David Bowie George Michael No? És a dir Gent Prince No? Vull dir És que és bestial No? I molt joves Estem parlant De morts De persones de 50 anys No estem parlant Que diguis Bueno Sí Perquè 50 anys Exacte Jo els faré d'aquí poc Em consolo Dient que soc jove Exacte Però bueno Anem a parlar una mica Del Francesc Roson De dues pel·lícules Que a mi Em van sorprendre moltíssim Primer he parlat Molt ràpid De l'anterior La de 2016 Una que es diu Una nueva amiga Ja coneixem Una mica Francesc Roson Amb aquestes pel·lícules Que va fer El mateix 2016 Va fer Franz Aquella pel·lícula Meravellosa També Aquella relació Entre aquell noi Aquella noia A l'època de la guerra Te'n recordes? Una que es diu Franz F-R-A-N-T-Z Que és una pel·lícula Amb la sensibilitat Em sona Meravellosa Exacte I que juga És que Francesc Roson Per la seva pròpia condició També Sexual Juga sempre Aquestes duplicitats Aquest element Sempre A totes les seves pel·lícules Hi ha Un O bé Un tema claríssimament Vinculat Amb el tema De l'homosexualitat La transexualitat O insinua Juga sempre Aquesta cosa Amagada Per aquí al darrere Escolta Jo en vaig veure una Sí Que era A veure si És que me'n recordo Molt poquet Sí Però era una pel·lícula Que era Una noia Que Volia Canviar de sexe No? És això? Una noia amiga És a dir La pel·lícula comença Amb una noia Que l'estan fent Estan arreglant Per enterrar-la I llavors Que expliquen Exacte I llavors És l'amiga Era l'amiga D'aquesta noia Que ha mort Llavors Aquesta noia Que ha mort Té un marit Amb una nena petita I ella Que ha mort de càncer Li diu Cuida Del meu marit I cuidar de la meva filla I la fa Com si fos la seva madrina Doncs la vaig veure ahir Aquesta jo La vas veure ahir? Ostres On la vas veure? A la tele? A la tele Sí En sèrio? Sí, sí Oh que bo Quina coincidència Sí, sí I llavors Perdó Llavors Ella Se'n va un dia A veure com està El seu amic I se la troba vestit De dona A ell Perquè ell diu que Sent això No és que li agradin els homes Sinó que li agradin les dones Però Ell doncs Bueno Es nota bé Amb roba femenina I bueno I a partir d'aquí Es crea un vincle Entre ell i la seva amiga Doncs molt especial No? I es veu una mica Aquest àmbit No? De com ell És feliç A més l'actor Ho fa de meravella Quan és David I quan és Virginia Perquè és aquest doble nom No? I com ella es mou En aquest àmbit En el que el marit També dubta El marit d'ella De clar Què fa Amb el marit De la seva amiga Que mor A veure si ja té un rotllo Diu No però escolta'm Però és que no És que és la meva nova amiga Perquè estigui de dona I la te diu com Clar Genera Una mena d'ambigüetat Ambigüetat En aquest cas Molt clara Molt evident I això és el que realment Et crida l'atenció És com una cosa dramàtica Però té un punt de comèdia Té una capacitat increïble Aquest home de muntatge Quan vol Te la llença Pap, pap, pap, pap T'explica molt ràpidament Les coses I això és meravellós A mi m'agrada molt Jo crec que aquesta és La mateixa pel·lícula Però no és la que tu m'agrada N'estic convençut Ah És una altra No és ben bé No perquè Sí I et diré el perquè Perquè reconec El que fa l'ozón Perquè he vist Algunes coses I això era més tou Ah, vale Doncs era millor Van a parar amb un judici No No, no, no No és una altra història Probablement sigui una altra Sí, però la història Sí, sí Potser comença semblant No? I a partir d'aquí se'n va Són pel·lícula Són pel·lícula situades En un punt de reivindicació Que, bueno Que tots treballaven Doncs a favor d'això Exacte I, bueno La pel·lícula Sí s'aguanta molt bé És una pel·lícula Bé, doncs Que té un sentit A veure cap on va parar No? Insisteixo A l'actor El que fa de David i Virginia No? És magnífic Com passa D'una pose més masculina A una pose molt femenina I amb una gran capacitat De reacció La pel·lícula Doncs, bueno No anirem més enllà Però té Bueno Té un bon contingut Una bona base I després Jo realment El que volia descobrir Era aquesta última L'amante doble I, mira Buscant allò que trobes A vegades Amb els CDs I tal Quan vas a la biblioteca I tal Doncs vas dir Ai, doncs Pam I després vaig agafar l'altra I diga Doncs mira Una nova amiga Vaig a veure què va fer I he seguit bastant aquest home I L'amante doble Que és la del 2017 Pum Et trobes davant d'una altra història Diferent absolutament No? Amb el qual Una dona Una noia Com a tal Resulta Que Té problemes Psicològics I se'n va A veure un psicòleg No direm Quim Bé, el problema és molt senzill Té mal de panxa D'acord? Però mal de panxa Que els doctors diuen No, jo no et veig Que sigui un mal de panxa Que tinguis res És algú psicosomàtic Vés-te'n un psicòleg I va a un psicòleg Molt atractiu Sincerament I a partir d'aquí ella I s'inicia aquesta relació pacient Doncs professional No? I entra en una espiral Llavors canvia totalment el registre De certament una miqueta Fresc De l'anterior pel·lícula Amb una cosa fosca Una taranyina Amb el que apareix El concepte del bessó Aquest bessó Caníbal Que Vol en vida Fer allò Que la panxa Anterior no va poder fer On ella també Pateix Aquesta qüestió Que ho porta a dins I tot això Genera Una pel·lícula Amb una potència Que dius On t'anem a parar? I una pel·lícula Més aviat Fosca Una pel·lícula Més aviat Atemparada Vull dir És una altra manera I llavors Per exemple És això Llavors després et veus Que fa allò de potix La no sé què De les mujeres Que és una cosa amena Absolutament afectada I dius Bueno Què és això? I vas I vas fotent Ventellots Aquest bon home O aquella Una terrible Que era un Que moria de la cita No me'n recordo Com es deia Que era Amb una potència Una pel·lícula ambiental Dals 80 No sé si no en recordes Que bueno Que és això Que agafa la sida En aquella època I I és un home Que a mi m'encanta Perquè sempre me la fot Sempre Me fot uns pantallors I això és el que m'agrada A mi del cinema Jo crec que és un dels punts Per mi Jo penso que això És el que agrada a tothom Però en consistència Que això és el que No és allò que dius Una pèrdua de temps Com el Serra Que li van dir Exacte El Serra és el de la muerte De Luis XVI? Vale, vale, vale Sí El Serra Pajaritos I no sé quantos Sí, aquesta no l'he vist Sí, el Quixot també va fer El Quixot No sé quantos No sé quantos No sé quantos No sé quantos No sé quantos No sé quantos No sé quantos No sé quantos No sé quantos No sé quantos 14 o 16 No me'n recordo A mi em va agradar Però em va posar molt nerviós Això de no moure la càmera Està bé Està bé que no moure la càmera Però ostres tu Jo penso que el Serra És el que deies abans És un esnob Perdona Però és un esnob I prou Vull dir És un home Que sap El que diu Sap El que fa Perquè ho vol fer I algú que el diu Fes, fes Perquè això quedarà Com un registre Per al futur I això no hi ha dubte Ara Vull dir Assimilat El que ell proposa Intel·lectualment És molt És molt Jo no puc opinar Gaire he vist aquesta Que em va semblar Una pel·lícula Dins de la De la barroquització De l'espai Em va semblar Minimalista Mira què et dic Dins de la potència Perquè clar Aquelles perruques Aquests llocs Això és d'un barroc pur Però artísticament I escenoràficament parlant Em va semblar mínim Amb el que és la interpretació És una cosa Aquella càmera quieta Aquelles figures que passen Per davant de la càmera Que això és una cosa Com molt del cinema Mood Però aplicat evidentment En una altra manera de fer I amb un temps És a dir Un temps i un tempo Frenat al 100% Sí I aquest fre És el que a mi Em va deixar sorprendre Vull dir Que em va semblar Magnífic Ara Em va recordar Doncs a Peter Greenaway Em va recordar Aquests artistes Que ja estan A sobre Un graó per sobre Dels altres Vull dir Que ja estem parlant Del cinema art No cinema Vull dir Amb nivell Que tu puguis entendre I tal És aquesta cosa De buscar No? La simetria Les formes L'element El conjunt Que això fa Peter Greenaway Qui més ho pot fer No tant David Link Perquè David Link toca El món del surrealisme Va una línia més Però són aquests directors Tan complicats De seguir a vegades Que dius A mi el que m'entusiasmaven molt Eren els alemanys Tant a Slondorf Com a Fassbinder Oi Però és que Com el mateix Erzog Fins i tot Exacte Com a concepte d'exigències Exacte Però a mi m'agradava Aquesta exigència Aquests tres sobretot Vull dir Els tenia És que sobretot Erzog i Fassbinder Amb les seves diferències Jo els noto Com a directors Que són molt Bruts Bèsties Vull dir Bruts amb la part Diguem Que tiren Tota la cavalleria Per sobre I recull el que vulguis No importa El que Exacte O sigui Que no els importa Que sigui més dur Això mateix Ells l'hi posen I aquí ho tens Clar Aquella del timbal De llauna Aquella també Ui Allò està molt bé Allò És aquesta història De dir Us heu posat Perquè tot allò És guerra És guerra I això Que dèiem abans En certa glòria Doncs jo penso Que allà I allà És aquest concepte Però és que El tambor D'allauna És És que és Una pel·lícula Seca Aixuta seria Que és la paraula Més correcta No hi ha emocions Exacte Veus per exemple B'Heralista de Schilder Que és una meravella De pel·lícula Però aquí Tot això Hi ha una cosa Que es mou Una emoció meravellosa Que també embolcalla La pel·lícula O fins i tot El pianista Fins i tot Que veus Que hi ha uns sentiments Però aquí Ostres tu Si us plau Un somriure Un moment De tranquil·litat Saps I això és el que passa Amb el cinema alemany Exacte El cinema alemany És quan vol És molt així Molt dur Molt dur Bueno anem a buscar Una mica clàssics Anem a parlar De Vertigen Vull dir De l'Alfred Hitchcock No? Sí Ens divertim Sí Sí Una petita colla Clar Molt bé És curiós De quina manera Doncs això Qualla I mira que les condicions No són precisament Que convidin Vull dir Tot el contrari Em va agradar molt La vaig tornar a veure Amb tota la tremolla Que ell inventa I amb totes les falsetats Que hi posen A les pel·lícules Perquè n'hi posa Sí Amb aquesta també També Hi ha un concepte Que em va quedar Molt gravat I va dir I vaig parlar Amb mi mateix Vaig dir Però Què està buscant Al final Resulta Ja tots ho sabem Vull dir Aquesta pel·lícula Ja la podem explicar Tot És allò D'assassinar Amb una persona I llavors Com que ell té Aquell vertige No pot arribar En el punt Exacte Però Em va sobtar Com Com ho munten I amb quina especificitat I té Jo crec Que aquí hi ha Una tremolla Com una casa Crec que un senyor Per molts diners Que tinguin Molta d'allò Muntar allò És increïble Perquè és que no M'entens No? Sí, sí És que dius Ah, vinga va Home, explica'm Un altre Però sempre Soc molt trampós Sempre, sempre És que és això El famós McGuffin De la vida D'un senyor Que ell sempre utilitza En general El senyor Hitchcock Que et port Que dius A veure, a veure I no passa res Bé, sí, però Que no és res De particular No és ben Ho està pujant Dins una mateixa Seqüència O dins una petita cosa Sí, sí, sí Però joia L'Steward Està molt bé Molt bé Molt bé Fins i tot La Quim Novak La Quim Novak Aquesta no va destacar Per ser bona actriu Ja, però aquí Està molt dur Està creïble Quan fa els dos cafés De fet No deixa de ser Però jo crec que està molt bé La imatge Ara diré una cosa Molt masclista Però la imatge Diguem d'aquestes actrius Que no són grans actrius Com Marilyn Monroe Però que s'han convertit En un element De l'eròtica del cinema I Quim Novak És una vella Sense cap mena de dubte Però bé Potser ara avui en dia També això és més fàcil Perquè hi ha senyors Que també Doncs el Hugh Jackman És considerat Un dels homes més atractius Del món I imagino que també Es busca aquesta línia Intentar equiparar Lògicament Però Aquell període De l'Star System On la dona En aquest cas Tenia aquesta presència No deixa de ser Un element més Del cinema clàssic No entenguem Com un element Masclista Vaja Vull dir És un forma part D'això Sí A mi se m'acuta Agafant aquest fiu Que tu l'agafes Se m'acut Que Fins ara Els homes en general Estaven com catalogats Que perdien Per la dona Com una cosa Sembla Sí Sí És veritat És veritat Semblaria Que això Ara està Com una mica Canviant Perquè tenim Que si això És una criaturada Doncs Com que la dona En general També hi ha Com una certa Variació I direcció Cap a aquest punt Doncs Representaria Que també S'infantilitza Clar O sigui Que llavors Estarem Més Jo crec Jo crec Jo crec Que en els anys 50-60 Hi havia Un alt índex D'erotisme L'eròtica Representada De moltes maneres De cara A l'home i la dona Però en aquest cas La dona Com sempre Objecte de presentació Al cinema Bàsicament Més que l'home Doncs de cara A l'home Generava Una mena D'obsessió O diguem D'obsessió No De deixar-se Exacte De ser-se Anar davant D'aquesta qüestió Però clar A aquestes alçades I ja L'erotisme Com a tal Ha deixat De tenir sentit Entre cometes Per què? Perquè hi ha una cosa Que es diu internet Hi ha una cosa Que es diu vídeo Amb aquesta època I DVD Amb el qual Hi és molt fàcil L'escampament Del que serien Les pel·lícules Generatives No hi ha pornogràfiques Per tant El misteri De què hi haurà Darrere d'aquella roba Encara que sigui Una persona Objecte del desig Ho tenim més fàcil Als anys 70 Era molt complicat Trobar Formes de veure Que hi havia Més enllà D'aquella roba Ens entenem Per tant La pornografia Ha matat l'erotisme Jo sempre ho dic La pornografia Ha matat l'erotisme Perquè ara Una pel·lícula Que t'ensenyin No et provoca res Abans era Hola Aquest ha ensenyat un pit Aquell ha ensenyat no sé què M'entens? I ara ja no Això és producte De la dictadura Clar Però en general També una mica De la societat conservadora Que a nivell mundial Fins als anys 60 Amb l'esclat Clar No creus Als anys 50 A França Tampoc s'anessin Tota l'estona M'entens? Vull dir que És una cosa Que ha anat evolucionant Però bueno Però val la pena Val la pena Sí Res Farem un comentari Ràpid Ràpid no Tenim marge Una miqueta Però bàsicament perquè són 3 pel·lícules en una Però gairebé és el mateix Jo he pogut seguir Doncs Antes de l'Amanecer Any 1994 Antes de la Tardecer 2004 I Antes de la Nottecer 2013 Per tant Estem parlant de 20 anys de diferència De 3 pel·lícules Que ja podeu imaginar Que lògicament Tenen un seguit Un seguici Un element Dirigides per Richard Linklater I que justament Antes de la Tardecer Va ser la pel·lícula Que potser li va donar més renom En aquell moment I que a partir d'aquí Va servir per engegar Les seves pel·lícules No és un director Que sigui massa Que es prodigui gaire Vull dir Fa una pel·lícula Cada dos o tres anys Exacte Perquè a més fa Aquests estudis curiosos Perquè això també és una mica Un estudi Aquests de Generacional Com va fer en Boyhood Recorda que va fer Em sembla que no sé quants anys Va gravar aquell actor O no sé quina història I va crear un muntatge Doncs aquí Fa el mateix Amb 20 anys de diferència Vull dir Veus Un Ethan Hopke I una Julie Delpy Que han passat 20 anys Clar Des de quan són jovenets Jovenets A quan són més grans Meravellosa la primera Sobretot En comparació amb les altres Antes de la Tardecer És el moment Amanecer Perdó Que es troben Ethan Hopke I Julie Delpy Amb un tren Un d'aquests trens Que es mouen els joves Com es diu això L'euro tren No el Bé No me'n recordaré ara Això era molt típic Als anys 90 I als anys 80 Agafaves un bono Que et costava X diners I et movies en tren Per tot Europa I viatjaves Això era molt habitual Té un nom Però me'n recordo ara la paraula Bé Qüestió Que allà es troben Doncs ella anava cap a París Ella anava cap a Viena No saben per què Ella sí Perquè veu a París Però ell està viatjant Ella és americà I llavors S'hi deixen passar Un dia a Viena Antes de l'amanecer Clar Allà es coneixen Mantenen una relació sexual Parlen De tot No? Vull dir Amb aquesta innocència De la gent que té 20 anys Què opines tu? Què opines tu? Exacte A banda és una mena D'un retrat de Viena No és la Viena arquetípica És la Viena una miqueta més privada Més de carrerons Vull dir És aquesta cosa Però està a raó de Viena Segur Per la manera de fer Per tant Aquí la cosa queda oberta Ella ha de marxar Perquè Però clar Són joves Ha sigut com un rollete Ha sigut meravellós Ha estat magnífic És l'època en què encara No hi ha telèfons mòbils Sí que El telèfon Per què no em vas donar el telèfon? No? S'ha quedat una mica penjades La segona És molt més curta La pel·lícula en si mateixa Ethan Hopke Ja és un escriptor famós Perquè l'ha d'escriure Va a París A presentar el llibre I apareix De Jury Delpy En plan de Hola Com et va la vida? I llavors I llavors Ja s'ha casat Ha tingut un fill Ella no ha tingut Són mal matrimoni És una pel·lícula Més petita I ja fa el mateix Passegen per París I llavors Sí que és una miqueta Més oficina de turisme Això sí Però sí que Es veu una altra edat I tot això I l'última És la I aquesta no la destriparem Perquè és bastant recent Sí I és quan ja Tots dos viuen junts Vull dir Ha passat el temps I hem decidit Unir aquella vida Que està per separat Després de Deu anys De trobar-se No trobar-se Ja tenen fills en comú I Passen coses Ja està Ho deixaré aquí Perquè no vull destripar-la Ja ho sabreu Exacte I a partir d'aquí Doncs una cosa amb l'altra I sempre amb aquesta línia D'un cinema molt senzill Tots ells dos Vull dir No falta res més L'ambient de gent Que es mou al voltant Però que no No hi ha Un intent Que no siguin tots dos Parlant I és magnífic Perquè parlen De lo divino I lo humano Però Tu vas entrant Vas entrant Amb ell Amb la idea No sé Pel·lícula senzilla Petita Estiu del 93 Entre cometes Res a veure Però em refereixo En quan al concepte De pel·lícula No gaire gran Ja que dius A mi saps què és El que em suggereix Que és una pel·lícula Perquè estan en contacte Amb diferents parelles També Si no totes Doncs alguna Alguna d'elles Alguna d'elles Però no apareixen Físicament Sí Què parles D'estiu del 93? No, no Ja antes de la Sí Sí El que em suggereix Ah, vale Aquestes converses Que tenen Doncs no les veig Tampoc En aquell punt Aquell punt Que no O sigui Que jo no considero Elitismes No No, no O sigui Tot el contrari Sí, sí I llavors Crec que hi ha Com una Certa banalitat També Sobretot a nivell De convenciments Exacte O sigui Semblen persones Que no tenen res clars Exacte És que a mi això És el que em molesta Una mica de la pel·lícula Sí Perquè dius Hosti, tu Disculpeixes amb aquell Vine Això és com De molt jove Ja me'n vaig adonar A dir, que ho hi hagi d'anar L'escudri tot el dia Si de futbol Si o no Sí, sí, sí En tot cas Construir O sigui Anem a buscar La forma que ens puguem És veritat Ens puguem fer coincidir Un seguit Un seguit De coses una mica difíciles Vull dir Això és el que A mi també D'aquesta pel·lícula No m'acaba Perquè esclar Per altre costat No ho sé Vull dir No ho sé Les mateixes pel·lícules Que són d'Espirs Per exemple Carai Els personatges allà Són tan D'una línia Concreta Clar, clar Vull dir No canvien És que jo faig Faig això perquè sí I ja està Sí, sí, sí No hi ha cap mútil més Aquí hi ha molts dubtes existencials I mucho divino y humano Allò I un tablas Però bueno Mira És una manera De veure un cinema Doncs bueno Doncs també En teoria fresc En aquella època I té el seu interès Té el seu interès Sí senyor Els que d'un minutet i mig El que farem Serà mirar Acomiadar-nos I escoltar justament Aquest altre Que també Se'ns retira El Neil Diamond 77 anys Que tenia cançons tan meravelloses Com aquesta Del Song Song Blue No sé si l'he liat Parda Probablement sí No l'he liat Parda Em sembla que sí Sí, és molt coneguda aquesta cançó Sí, per això A mi molt sobre Per això dic que segur I aquesta no sí Potser no Perquè és l'any 72 Una mica més endavant Sí, no? Això és un clàssicot d'aquests De tota la vida Adéu senyor I que res servirà Per acomiadar-nos Ens trobem la setmana que ve Esperem que amb més gent Sí Jo crec que sí Ja veràs com sí D'acord? Bé, Jaume Ens veiem Fins ara Adéu Me and you A subject to the blues now and then But when you take the blues and make a song You sing them out again You sing them out again Song, song, song, song blue Weeping like a willow Song, song, song, song blue Sleeping on my pillow Music club selecció Music club selecció Music club Music al