Babilònia del 1/2/2018 — Premis Gaudí, Ozon i Linklater: de Vertigen a The Greatest Showman, amb “El truco” i el comiat d’Elton John i Neil Diamond

Visió general

Episodi molt complet sobre cinema, literatura i música, amb un fil conductor d’anàlisi cultural: dels Premis Gaudí i les seves lectures crítiques a l’obra d’autors com François Ozon, Richard Linklater i Alfred Hitchcock; i amb parades en un llibre entranyable ("El truco") i dues icones musicals (Elton John i Neil Diamond).

"La pornografia ha matat l’erotisme" — reflexió sobre com ha canviat la representació del desig al cinema

Literatura: “El truco” d’Emmanuel Bergman

Trama i to

• Doble línia temporal: Los Angeles contemporani (un nen d’11 anys que vol evitar la separació dels pares) i Praga en temps de l’Holocaust (el passat del Gran Zabatini, mentalista/il·lusionista).

• El nen descobreix un disc antic del "Gran Zabatini" i creu que un conjur d’amor pot salvar el matrimoni dels pares; s’embadaleix en una cerca tendra i una mica esbojarrada.

• A la línia històrica, es retrata la perícia psicològica del mentalista i el seu pas pel genocidi nazi.

Valoració

• Llibre tendre i recomanable, amb bona capacitat evocadora d’espais i un equilibri entre drama, comèdia i tendresa.

• No és un "happy end" convencional: final matisat i humanament versemblant.

Cinema: Premis Gaudí (10a edició)

Gala i context

• Conducció fresca i punyent de David Verdaguer; to molt marcat pel context polític (llibertat dels presos, absència d’autoritats estatals).

Pel·lícules destacades i premis

• "Estiu 1993": gran vencedora en premis principals (pel·lícula, direcció, actriu —Bruna Cusí—, guió...).

• "Incerta glòria": triomf en apartats tècnics (ambientació, fotografia, muntatge), amb bones interpretacions, però debat sobre el seu posicionament moral i certa sobreactuació dramàtica.

• Millor pel·lícula estrangera: “Dunkerque”, amb sorpresa per davant de la molt celebrada i peculiar “Toni Erdmann”.

Debat crític

• Discussió sobre com algunes obres equiparen vençuts i vencedors històrics sense prou matisos.

• Conversa sobre la normalització LGTBI i el conflicte amb la institució religiosa en el cinema recent.

Focus: “La llamada” (els Javis)

• Adaptació d’una obra teatral musical per Javier Ambrossi i Javier Calvo (els Javis). Repartiment amb Macarena García, Belén Cuesta, Anna Castillo.

• Trama a un campament de monges: una adolescent diu sentir la crida de Déu (que apareix estil Las Vegas i canta Whitney Houston), una altra descobreix que és lesbiana i s’enamora d’una monja.

• To bizarre però entranyable, amb números musicals; premi del públic als Gaudí.

Musical de la temporada: “The Greatest Showman”

• Biopic musical de P.T. Barnum amb Hugh Jackman: espectacle visual, gran direcció artística i números potents; esperable recorregut als Oscars en categories tècniques/musicals.

• Temes: família, identitat, inclusió (freak show humanitzat) i amb comentari sobre el racisme de l’època.

"Jo vaig a veure com créixen les meves filles" — frase final que subratlla el gir cap a la família

• Comparada afectuosament amb Chicago (energia i coreografies), amb to més amable que "La parada dels monstres".

Música: Elton John i Neil Diamond (retirades)

Elton John

• Anunci de retirada dels escenaris als 70 anys; debat sobre possibles comiats extensos i futura activitat en estudi.

• Escolta i comentari de “Your Song” (1969): una de les grans balades del pop, també recordada per Moulin Rouge; prova de la doble versant rockera i lírica d’Elton John.

Neil Diamond

• Als 77 anys, s’acomiada amb records com “Song Sung Blue”; figura clau d’un pop més suau i melòdic.

Autor en primer pla: François Ozon

“Una nueva amiga” (2014)

• Drama amb ambigüitat identitària: després de la mort d’una amiga, la protagonista descobreix que el vidu es travesteix; neix una relació complexa entre dolor, descobriment i cura.

• Ozon treballa la duplicitat i les identitats de gènere amb muntatge àgil i to entre drama i lleugeresa.

“L’amant doble” (2017)

• Thriller psicològic fosc i tèrbol sobre una dona amb símptomes psicosomàtics, un psicòleg seductor i la possible existència d’un bessó: dobles, cossos i pulsions en clau de noir sensual.

• Canvi de registre: de l’afabilitat a una taranyina inquietant amb potència visual.

Autor català i cinema d’art: Albert Serra

• Estil d’art cinema: càmera fixa, minimalisme escenogràfic en entorns barrocs, tempi lentiníssim i ambició conceptual.

• Comparacions amb Peter Greenaway (simetries, composició) i David Lynch (surrealisme, aquí esmentat tangencialment).

Cinema alemany: contundència i severitat

• Reivindicació de Fassbinder, Herzog, Schlöndorff i el clàssic “El tambor de llauna”: cinema sec i exigent, poc inclinat a l’emoció explícita.

• Contrast amb obres com “La llista de Schindler” o “El pianista”, més emocionals.

Clàssics: “Vertigen” (Hitchcock)

• Revisita crítica de Vertigo: enginy de trama (McGuffin), falsetats controlades, posada en escena hipnòtica.

• James Stewart i Kim Novak: imatge icònica i magnetisme eròtic del Star System clàssic, tot i limitacions interpretatives.

Debat: erotisme vs pornografia al cinema

• Tesi central: l’erotisme clàssic (misteri, suggeriment) s’ha esvaït amb la ubiqüitat de la pornografia digital i l’accessibilitat massiva.

• Canvis de representació i infantilització de gèneres; desplaçament del desig cap al contingut explícit.

Richard Linklater: la trilogia “Before”

• "Before Sunrise (1995)", "Before Sunset (2004)", "Before Midnight (2013)": retrat generacional en temps real (20 anys) amb Ethan Hawke i Julie Delpy.

• Format: converses llargues, passeigs per ciutats (Viena, París, Grècia), i evolució d’un vincle sentimental del flechazo juvenil a la complexitat adulta.

• Punts forts: senzillesa formal, diàlegs que barregen lo divino i lo humano. Retret: certa banalitat o dubte existencial permanent que pot frustrar alguns espectadors.