Priscilla al teatre, Ramon Casas a Sitges i els Gaudí: debat i crítiques; ‘Tarde para la ira’ i ‘Nightcrawler’, amb homenatges a John Hurt i Emmanuelle Riva

A l'escoltes, per mi un desdent. Nos comencem un dijous més al Babilònia i ho farem sense més dilació perquè tenim tantes coses que explicar avui que gairebé no tenim ni temps, oi que sí, Rosa? Buah, no sé, no sé, hem d'anar corrents. Vinga, va, ja comença. Ja, ja, ja, perquè és que tenim una hora. Ja està, vinga. Però passa volant això, eh? Avui ni presentació ni res. Avui res, avui directament. Nacho. Al gra. Molt bé, doncs aquí hi tenim una hora però ho farem com si fos una hora i mig. Exacte. Farem una tera de relativitat especial aquí, una mica a la ràdio i ho estendrem. Totalment, totalment. Que posi l'ordinador en marxa a la gent. Exacte, exacte. És el que tenim al cervell. Molt bé, doncs ja estem aquí, és 4 de Castilla, que es diu, no? Que ja m'agrada. Xesco, què tal? Hola. Molt bé, molt bé. Una tarda. Jo sé això que hi ha a la meva peixera, nedant, eh? Vaig far aquí nedant. Gluc, gluc, gluc. Sí. Bueno, les 4 de Castilla. El xesco? No, no, no. No sé. Bueno, esto... Hem dit que no es volia entretenir la presentació. Exacte. Jo soc català, però de pare andalús i de mare murciana. Vull dir, jo soc una barreja, una cosa... Vull dir, així he sortit de... No sé, de raro. Això és el país, va. Com rara és pristila. No, és... Parlem avui de cinema... Ai, de cinema. D'una comèdia musical, en aquest cas, en forma de teatre, que és Pristila, reina del desierto, que en aquest cas s'ha fet en la versió teatral. El cinema ja va ser una autèntica sorpresa. I el musical és molt divertida. La Rosa l'ha vist, també l'he vist, però la Rosa... Tu també l'havies vista, l'havies comentat. Sí, ens ho explicarà. Seguirem parlant també d'exposicions. L'exposició que hi ha al Cau Ferrat de Ramon Casas, allà a Sitges, que també veurem aquesta temàtica. I, en quant al cinema, doncs dedicarem una estoneta als Premis Gaudí, que van ser fa quatre dies, no? Correcte. Exacte, no? Que va ser el diumenge passat. I llavors, a partir d'aquí, doncs, parlarem d'algunes pel·lícules que també, arran d'això, doncs, hem pogut veure entre tots, no? I comentarem, doncs, un monstre, hi hauria d'haver-me una altra vegada més, no? Alguns diran que és mac, altres diran que no tant. Parlarem de Les amigues d'Àgata, també, que és una pel·lícula que he pogut veure, també una miqueta d'afraudat, però, bueno, Cerca de casa, bueno, ja veurem de les quantes, eh? En Ray Borni... I també, doncs, tindrem temps per parlar una miqueta, ja fem un avenç, no?, del que serà els Goya, oi que sí? Sí, sí. Nacho, amb Tarde per a la Ira. Exacte, que hem comentat, però ara comentarem més. Exacte. I si tenim temps, parlarem de Nightcrawlers i parlarem de Captain Fantastic, vull dir que són dos grans pel·lícules, immenses, cada una amb la seva línia, i, bueno, per tant, avui tenim unes pel·lícules i uns temes de luxe, eh? També, doncs, després del Jaume també ens farà un petit comentari sobre, o potser, a lo millor, comenteu així rapidet la mort de John Hart, d'aquest gran actor, i també de la gran presentadora Paloma Chamorro, no?, de l'Edat d'Oro, no?, qui no recorda aquells pentinats, aquells crapats que portava ella, no? Sí, sí, sí. Jo recordo, a més, a la Televisió Espanyola, si alguna cosa té, és que té uns programes magnífics que fan retalls, no?, de Cachitos de Lerro i... Sí, sí, sí, hòstia. ...i l'homo i tal, aquestes coses, no?, i apareix ella de tant en quant, no? Sí, clar. I amb unes entrevistes conflictivíssimes, no?, posar-me un McNamara borratxo absolutament, i fumat, de totes les coses que et puguis imaginar, i, bueno, és un àmbit que als anys 80 va ser radicalíssim, oi que sí? Sí, sí, sí. Allà la gent va bé, no?, els inhumanos... Sí, havien sortit d'allà, de la dictadura, i era el moment, suposo que ha estat el moment més interessant, no?, dels últims anys, perquè després la cosa... Sí. Però, bueno, en aquell moment hi havia molta vitalitat allà, moltes ganes. És que haurem de parlar un dia de tota aquesta gent, no?, que va sortir, no?, d'aquell primer Ramoncín, no?, vull dir, amb aquells temes de marica de terciopelo, sí, sí, i sal de naja, i tot allò, no?, o els inhumanos, o els ilegals, no?, sí, sí, sí, bueno, totalment. És que va ser tota una peña? Sí, sí, sí. Allò el valideu és siniestro total, no?, paràlisis permanente... Allò és molt cañero, allò. A mi jo mola molt, eh? No es coneix tant, eh? Sí, sí, sí, sí. No, no, no, sí, sí, jo... Els mateixos derroteros que jo, eh? Va fort. L'únic que al final em vaig fer pijo, llavors em va començar a veure d'ombres G, Simple Minds, no?, vull dir, clar, i al final vaig acabar unes marques. Va ser a les festes i volia estar allà ballant amb les nenes. Exacte, exacte. No quedava un altre, no? O t'enrotlla, o t'enrotlla. Ahí está. Molt bé. Si pot anar de pijo, si no ho ets? Sí. Bueno, molta gent va. Clar. Però els anys 80 va ser una mena de... De projecte de pijo. Sí, sí, sí. Els anys 80 va ser com el que era heavy metal, no?, que era una forma de ser, tu podies ser pijo. Sí. I llavors jo vaig ser pijo, ai, d'haver-hi una bestiesa. Bueno, perquè Sant Just, ja està, no?, i deixo així la cosa. I a partir d'aquí, doncs... No, això és Sant Cugat. No, això és Sant Just. No, no, no, no, no, no, però Sant Just amb aquella... Home, a veure... Oi, vaja, que la liarem. Deixem-ho, deixem-ho aixem-ho. Que ens fiquem aquí. Ens fotrem en quatre embolats. Hi havia un lloc que es deia La Raconada, que hi ha Sant Just, que era un lloc així, doncs que anàvem a dos espijos, i anàvem tots de tontos, de marca, vull dir... La marca res, el que et podies permetre. Privata. Exacte. Jo tenia dos jerseys privates que me'ls canviava perquè no em donava més l'economia, no?, dos jerseys Adidas i unes bambas Nike i unes Adidas i anava canviant. No tenia un gran fons d'armari, però ja colava la cosa, no? Bueno, això era... Però passaves com a tal, vaja. Sí, però això era habitual, eh? Sí, sí. En aquell període... Vale, fora. Jaume, John Hart. Parles de John Hart i ara parlarem de la Pristila, tot seguit, eh? Oh, John Hart i la senyora Emma... Aviam, l'Emmanuel Riba, també, que també ens ha deixat aquesta setmana passada. Ah, doncs no me'n recordaves. Sí, aquesta és aquella senyora que va fer aquella pel·lícula a mort del Haneke. Sí, sí, sí. Hi ha una persona gran i tal. Me'n recordo, me'n recordo. Aquí la veig amb una fotografia precisament de quan rodava la pel·lícula. No vol dir que faci mala cara. Fixeu-vos a vosaltres que ho podeu veure. Vull dir quina cara més agradable. Home, molt saludable, no? Molt saludable, exacte. Que en aquella pel·lícula el que representava és de quina manera es pot arribar a destruir un home. Exacte, no? D'una manera clara, eh? Evident. A part que ella també es destruïa, evidentment. és d'una altra vessant, no? Molt important. Jo penso que és... Recordeu que, per recordar-la bé, o sigui, perquè no se'ns esborri, que jo ho he sabut avui, aquesta xicota és la que va fer aquella Hiroshima Bonamur, també. Oh! Aquella famosa. Era ella? Era ella. Ostres, clar, és que no vaig ajuntar una cosa amb l'altra, clar. Clar, perquè és que fa molts anys, era una a l'altra. Doncs 50 anys. La veritat és que jo quan he sabut que havia fet aquella i, buah, dues pel·lícules, jo crec que impagables, no? Exacte. Entre moltes altres, evidentment. I llavors, el senyor John Hart, bé, aquest jo, l'home elefant em va flipar molt. O sigui, és d'aquelles pel·lícules que penso que és extraordinàriament molt vàlides, perquè probablement sí que ho saps que pot existir situacions com aquestes, però que a més a més te les presentin i a més a més veigis aquesta misèria humana de la manera que que hi ha persones que d'una manera tan natural doncs pot arribar a l'exhibició de persones amb una característica com aquesta, no? Quan veritablement el que s'està fent d'una manera clara és precisament lluitar contra les diferències del tipus que sigui, la veritat és que és molt interessant. També havia treballat amb Express a mitjanit, ja fa molts anys, el doctor Boo i quantes i quantes... Alien, el doctor Passajero. Sí, sí. La famosa escena que li surt al bitxo de dins és ell, és el John Hart, el jovenet, eh? Sí, sí. Alien. És un clàssic, és una escena clàssica ja de l'història del cine. Sí, sí. Saps quina és? Sí, és una... Dues pel·lícules que recordo molt bé, anava a dir una. Sí. És La porta del cel, una pel·lícula del senyor Simino. Sí. Jo crec que no s'ha fet cap western com aquell. Bé. Evidentment, de glamour en té poc allò. Ja ho sé. És veritat. La tinc una miqueta perduda, però sí que l'he vist. Però molt perduda, exacte. I llavors una altra pel·lícula que també va interpretar va ser la mandolina del capità Cuarelli, que també és una meravella aquella pel·lícula. Jo aquesta no l'he pogut arribar a veure. Jo sí, la vaig veure. Des coses que no veus. En fi, en podem trobar a piles perquè va treballar a Vendetta. S'ha parlat d'un... Per exemple, ve de Vendetta. Ah, ve de Vendetta, sí, senyor. Era el senyor que sortia a la imatge, el duell de la pel·lícula. Sí, sí, sí. L'altre i el definien com un secundari d'or. Jo crec que sí. Més que com a protagonista, que ha fet protagonistes, però com a secundari sempre ha quedat bé John Hart. No bé, és que és un magnífic actor. Llavors, a partir d'aquí, són d'aquelles persones que sempre són recurrents en algunes pel·lícules que van apareixent, no? És com el Richard Attenborough, no? Que surt per allà de tant en quant, fent alguns papers, no? Vull dir que, no sé, per dir alguna cosa, d'aquests grans senyors de l'escena americana i anglesa, bàsicament anglesa, no? Que són aquests grans. És que n'hi ha piles aquí, estan moltes d'elles esmentades, express a mitja nit, una pel·lícula d'aquelles impagable, també en tots els sentits. Bé, el recordarem. I tant. Jo el que crec és que els actors, i cada vegada ho tinc com més descobert, probablement els identifiques, per moltes pel·lícules que hagin fet, els identifiques bàsicament amb alguna pel·lícula que realment estan sublims, no? I és com si fos aquella imatge. Precisament dic això, perquè ara s'ha estrenat una pel·lícula, que és Err no sé quantos, que en definitiva és un senyor que interpreta 27 personatges. Ah, sí, múltiple. Múltiple. Múltiple. Quasi la vaig a veure. És la Shyamalan, no? Però, sí, exacta, exacta. Exacte, la Shyamalan. No expliquem, d'aquesta pel·lícula, sobretot, a mi m'han dit que no veieu el tràiler. Ah? Perquè el tràiler... Doncs jo l'he vist. A la tele. Ara ja no pots veure la pel·lícula. A la tele te'l posen. A mi m'han dit que el tràiler fa bastant espòiler. I que si veus el tràiler, tens idees del que passa. Jo m'imagino el que passa. Ja t'ho dic, no diré res. No sé si el tràiler, potser és més reduït el que posen o el que posen al cinema és més ampli, ja t'ho expliquen tot, però jo crec que alguna crítica... Són 20 segons. Pim, pam, pim, pam, però veus que per... Bum, canvia de coses i dius que li passa a aquest home que canvia i el que fa i el que deixa de fer i el caràcter i el que... I l'altra dia va sortir i vam parar la... Ui. Bueno, no ha passat res. No, no. Vam parar la televisió però així com a plomba, a saco, no? Perquè no veu res. Aquest home, clar, una de les coses que té com un segell d'identitat és aquest final o aquest giro que fa, no? I clar, si ja tu trobes... Clar, ja està fet. L'entrada... Molt bé. Bueno, doncs aquesta serà... Perfecte. Jo penso que ens passa amb tots, això, no? Vull dir que aquest senyor interpretarà 27 formes de ser, no? I jo crec que actors que han fet 100 pel·lícules, per exemple, n'hi ha alguna d'aquelles que és la que... que és la que predomina després en valdes. Això sí que sempre recordes, no? És que és curiós la recordes, no? Bueno, la memòria selectiva. Doncs alegrem una miqueta, aquest moment així, una miqueta de desaparicions. Rosa, amb la Pristila, no? Que sí, és divertidíssim, no? Sí, molt divertida. Ja ho pensava dir, com la presento? Molt divertida. Molt divertida, molt humana també. Molt humana, senyora. Perquè el viatge és una road movie i és un viatge interior. És el viatge a través del desert, del desert d'Austràlia i és un viatge cap al seu interior, no? D'aquests tres personatges. Sobretot, està basada... Bueno, està basada, sí, és que és així, és la pel·lícula que s'havia estrenat, no sé si era dels anys 80, no sé exactament quin any. Fa uns quants. D'ells anys 80, és una pel·lícula icònica que era del... del... Estefan Elliot, australiana també, de la nacionalitat australiana. No ho tenia present. Sí, sí. I bueno, és el viatge aquest, però és un viatge interior d'aquests tres personatges, un transsexual i dos... Bueno, el que fan és de Queen, no? Bueno, fan un espectacle de variedades i tal i es dediquen a això, no? Bueno, és acceptar-se, ser conseqüent amb la vida que has triat i fer-te respectar, respectar-te a tu mateix i fer-te respectar també, que Déu-n'hi-do no ho tenen fàcil, eh? A la pel·lícula, això es veu més... és més dura, la pel·lícula, en aquest aspecte trobo, eh? És més crua. En canvi, no massa, eh? Perquè després ja queda dolcificat, no? Però el... Clar, el teatre tampoc no pot fer molt desagradable, no? Sí que s'intueix una miqueta, el que podria passar si no arriben els amics a ajudar-lo, no? Clar. Però és que estem parlant de l'Astràlia profunda. Clar. que et recorden una miqueta també l'Amèrica, la Nord-Amèrica profunda, no? Exacte, exacte. I a més estan allà en plan country també, i clar, aquells vaquers, aquells... És que és la mateixa idea, exacte, és que estem parlant del mateix, no? Semblant, sí. Jo no sé, l'Astràlia... Sí, la natura dura, inòspita, no? Que fa persones molt, això, molt dures i que són molt tancades, no? De la forma de viure, no? En canvi, aquests tres personatges els que representen tot el contrari, no? La alegria, la normativització de tot, de les maneres de viure i de qui n'hi ha moltes famílies possibles, no? Molts models i moltes formes de tenir família, no? I la lliçó final que dona el nen, perquè això no es diu res, no? Un d'ells té un nen que clavó el viatge, l'objectiu del viatge, de fet, enreda els altres dos companys per anar a una altra ciutat, a l'altra punta del país, per conèixer el seu fill, no? Que no el coneix encara, ell havia estat casat amb una dona i llavors havia tingut un fill, no? Doncs, bueno, el nen d'ells és el que dona després, no? Perquè és qui més els accepta, no accepta, és que ho veu amb una naturalitat increïble, supernormal, una naturalitat impressionant, és el meu papa, explica'm un conte i fes-me la imitació de l'Elvis Bredd i tu. Sí, sí, sí, exacte. I ara, i de la mar de bé. Però és fil parlant de la pel·lícula, vull dir que la gent que hagi vist la pel·lícula no és que estiguem trencant el vestruç en res, vull dir, al contrari. Però guanya molt, clar, en frescura, en proximitat, és molt divertit, el vestuari, ja abans li comentava. És magnífic. El vestuari, és impressionant, divertit. Però és molt semblant, és el de la pel·lícula, clar, no hi ha hagut molta variació al respecte, no? Aquells vestits de xancles. Genial, el corus, els corus són meravellosos. I ballen molt bé, també. Exacte, baixen del cel. Canten, ballen. Baixen del cel, alguns, vull dir, i com canten aquestes noies, vull dir, quina passada, és a dir, a part de la selecció musical, les cançons ja veus. Disco 78-79, Madona, Village People, Tina Turner, Gloria Reynos, en penso que hi ha alguna. No hi ha dos, la Gloria Reynos, està la Will Survive i està el Allem Guarayem, és a dir, són uns clàssics d'aquests de la música petarda, d'aquesta línia, no? I clar, i és un públic específic, li encanta la gent que hem viscut l'època disco, i sobretot li encanta a un públic més específic, vull dir, que a sobre això encara és el que són a les seves discoteques, els espais vitals, també, vull dir, que és una posició molt agradable, no? I acabes ballant. I tant, és el que t'anava a dir, connecta molt bé amb el públic i t'integres molt i acabes ballant. Sí, sí, sí, i al final ho diuen, aixequeu-vos, o acompanyant allà amb les mans, picant de mans. Aixequeu-vos i balleu-vos i al final acabes ballant. Molt bé, una sensació de plenitud i d'alegria i de vitalitat, i rius. I a més, és que té la sensació que realment estan atreveçant el desert. Hi ha petites coses de la scenografia que fan veure com sota un cangur, sota un koala i dius, mira, moltes estampan pel desert. Però també el curiós és que fan comentaris, allò que es diuen, ponen morfilles de coses actuals. Ah, sí. Aleshores fixades en el detall, vull dir, coses que estan actuals al moment fan un comentari, no sé, sobre el Rajoy per dir alguna cosa, no sé, no me'n recordo d'aquí. però una cosa vinculada amb el d'ara. Allò s'està molt bé perquè no és allò que diguis l'any 92 és la pel·lícula, em sembla que és el 91-92. Jo crec que sí, tant. Sí, sí, sí, va por ahí, jo crec que sí, no? Sí, sí, sí. No l'estic segur. Sí, pot ser. Però vaja. No, ho dic perquè això és a l'època d'Alexandra i Alexis, vull dir, d'aquells cinemes de Rambla Catalunya, que recorda Jaume, que hi havia allà, i era aquell cinemes. Deu estar obert. Doncs superxula, molt sentit a l'humor i molt propera. No callis, Rosa, no callis. Segueix parlant. Segueix. Ramon Casas. Ara en Ramon Casas, ens anem a l'altra banda, no? També, una experiència també maquíssima, molt plena. Els quadres d'en Ramon Casas són preciosos, meravellosos, i a més, no només hi ha quadres seus, també hi ha quadres o bé de pintors que ell podia haver begut d'aquesta font o bé d'alguns altres que també es van inspirar amb ell, no? Per exemple, hi ha quadres d'en Sorolla, de Picasso també hi ha alguna cosa, d'en Rossinyol n'hi ha moltíssima cosa també. És que eren cul-i-merda. Sí, sí, anaven junts a tot arreu. Perdoneu, però és així. Anaven junts a tot. És així, sí, sí. Clar. Sí, un car diumple i queda més. També. Va, però avui estem així en pla... La contendència, de vegades. Home, van ser amb els que van fundar els Quatre Gats i amb el Miquel Utrillo, no? Sí. Que van fundar els Quatre Gats i el Picasso, no? Sí, senyora. I, bueno, el Quatre Gats va estar obert sis anys, però, bueno, l'amistat d'aquesta gent era contínua. A veure, en Ramon Casas és el pintor de la modernitat. Sí, senyora. De fet, l'exposició es diu La modernitat anhelada. I era la modernitat, ell, de fet, de no només aquests quadres que pintava, us en recordo, que pujan en el tàndem de bicicleta o aquell de l'automòbil que van allà amb una sensació de velocitat i estan allà amb aquell abric de pell o de plomes. Això és més aviat cartelleria, bàsicament. És una mena cartelleria passada per la línia de la pintura. Sí, exacte. Clar, a partir d'aquí... Les noies nues... És que són coses molt maques, eh? Exacte, és el pintor que estava... Ho deia perquè ell també, a l'exposició surten fotografies d'ell, que ell surta amb el Rossinyol, que surta a tot arreu, surten tots dos, doncs això o ve muntant amb bicicleta o ve amb l'automòbil. Vull dir que això era la modernitat. Era una persona que estava molt, molt, molt al dia. Home, era d'una classe burguesa bé, ben acomodada. Us recordo que ell, la seva família, va comprar després al monestir de Sant Benet de Bages, a Sant Fratero de Bages, i el van restaurar i és un monestir com romànic, té una part restaurada, després una part així més modernista, però bé, és molt agradable de veure, també. Estem intentant tota l'estona evitar la paraula interessant. Per una raó que explicaré. Ara m'he perdut jo, ara, eh? Una mica de suspensió. Hem d'obrir el vocabulari, hem d'enriquir el vocabulari. És el macbuffing, correcte, és el programa. Macbuffing total. Exacte, això és com una pel·lícula de Fitchcock, vull dir. L'exposició està, és molt maca de veure, bé, hem fet una triada de quadres preciosa. Bé, la procedència dels quadres és molt variada, des dels quadres que venen d'Almanac, de col·leccions particulars també, alguns de la Biblioteca, Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Gertrú també, del Museu de Montserrat. De Montserrat. Xesco, que tu ja ens explicaves que ja n'hi ha una bona col·lecció. Jo n'hi he estat, el Jaume sí que m'ho he vist. Ah, és el Jaume. Perdona, el Jaume ara m'hi he despistat jo. Una cosa magnífica, però ell l'ha vist, jo encara no he pogut veure-la. Diu que n'hi ha almenys 20 quadres, no?, d'en Ramon Casas allà. Sí, n'hi ha molts, n'hi ha molts, n'hi ha molts. Doncs això, venen de diferents, fins i tot algun del Tissen. Allà tens una mostra de la literatura, de la pintura. Ei, Jaume, quan tornis a pujar a Montserrat, diga-m'ho, que t'acompanyo, que li vaig a veure, i veiem, jo fa que no puja a Montserrat. Sí, podem quedar, deu anys. Podem quedar, jo no l'he vist tampoc al museu. Jo sé que cada any puja a Montserrat, no? Tu podies cada any a Montserrat, no? A peu. No. Home, el seu seria a peu, no? Fem l'excursió a peu, va. L'he pujat. Des de Monistrol, no? Dic des de Sant Jus, des de Monistrol, home, es pot fer, és mitjoreta. Farem culet, farem culet, no? Llavors posarem allocatxes, no? Sí. Clar. I després menjarem bé també. Aquesta, clar, clar, clar. O portem al pícnic o mengem allà? Això normalment ho fem al novembre. Ah, bona època. Sí, ja us aviso. Fa calor. De fet, no, és ideal per caminar-s'hi. Clar, clar, clar. Bé, l'exposició està una miqueta organitzada en cinc àmbits, que és la porció bohèmia de la vida de, això de fer referència als quatre gats, amb la vida del que ja s'havia muntat, i també quan ell va anar a París, que va fer diverses estades a París, també va veure de tota la influència de l'art, del modernisme, de tot el que s'estava fent allà. Però en vell tenir, i és un altre dels àmbits, que és la paradoxa de l'artista modern. a pesar, o malgrat tota aquesta modernitat, ell continua pintant imatges o temes molt clàssics o pinturesc, com podrien ser els toreros, les manoles, gent molt popular, molt del poble molt així, però bé, també era perquè estava de moda, i s'entenia que era com un tòpic, que era el que definia la cultura d'aquell país. Però és que estava de moda. I estava de moda. És el problema. Fins i tot els pintors francesos els pintaven, doncs ell ha més sentit, no? O sigui, hi havia bufes per enganxar les mandoles i els toreros, que feien fortún i que feien cases. És que el fortún no acabava els quadros. A fortún hi treien de les mans, ell s'ha fet el seu, no sé com es deia, el fons no sé què, el senyor que li portava, el marxant. A cases no, però a l'altre és que hi ha obres inacabades, i perquè li agradava el tema de l'exotisme, l'època del romanticisme, molt a molt, les franceses, això del nord de França, les noves colònies, aquesta cosa, sortir d'aquell París fosc i gris de les indústries, Buf, és que hi ha molta història aquí. Clar, després era el tema també de la poètica de la multitud, i fixeu-vos com es diu la poètica de la multitud. Ell no pinta la revolució, ni el tema, pinta masses, pinta, per exemple, a la sortida de la processó del divendres sant, Garrotevil, que hi ha les execucions aquelles que eren públiques, i era com una distracció, era també com un espectacle pel poble, però té diverses pintures així, com surto molta gent, o jo què sé, o el rei Alfons XII, en desembarca al port de Barcelona, no sé què. Però amb el sentit de pintar-les poèticament, artísticament, estèticament, no hem de donar-li una intenció de revolució o de conscienciació social, o de revolta social, no. Pinta algun tema també, la setmana tràgica també té algun quadre, però sempre, del punt de vista estètic, ha passat això al carrer, com si fos una fotografia, però sense donar-li aquesta connotació realment social, això no. No crea filosofia, vaja. Exacte. O ideologia. És el que estava succeint, el que estava passant, en aquell temps, la gent sortia al carrer, doncs mira, doncs també ho pinto. Molt bé. Les dones també, no, no, no, res, les dones, també que ella comença a pintar, dones, a part d'aquell pinten us preciosos. A la portada de vis, a la Júlia Pereira, aquí al darrere, obre, aquella d'allà. Aquella va ser la seva última amant. La seva dona. La seva última dona, exacte. La seva dona, era una noia de 17 anys, quan es van conèixer, que era venedora de flors i de coses així pel carrer, i ella, bueno, va ser la seva amant i després amb el temps també es van casar. Això li va suposar el rebuig total de la seva família, que no volien saber res, bueno, la seva família i del seu entorn social. No en tenien això. Massa jove, massa jove. Massa jove i d'una condició social molt senzilla, clar. Vaja, vull dir que per aquella època això era, és que ells jugaven a ser bohemis a Montmartre i tenien imatges així, però després no es mocaven en mitja màniga. Avui estic una mica de fluïts, no sé què em passa avui o avui. Estàs escatològic. Estàs posant-ho aquí, de llaroc, eh? Tapa escatològica. I ja està, a part de pintar aquests nus, que ja dic, són preciosos, també pintar a senyores així més burgueses, en plan el Dolce Ferniente, que sé si l'anguida, que sé si cansada que estic, que vinc de l'òpera, que això és molt cansada. Oi, m'encanta aquesta de... Allà estirada ja en el divan aquell, no? Cansada. Jo era que estic cansada o descansada o no sé fatigada. A més, posa el títol al quadre, el Marc, ho posa. Però és genial, perquè ve fatigada de l'òpera. Clar, i ve tot amb tot el vestit. No puc més aguantar... Com si això cansés, oi? És meravellós. Sí, del romanticisme, la dona havia de ser així molt blanqueta, molt etèria, no? Que guai, que guai. Oi, doncs mira, aniré. O després les dones llegint, les dones llegint, ja fent altres activitats que ja no són, no eren tant femenines, que eren ja una mica més modernes, no? Dones llegint, dones jugant a tenis, a lo millor passejant amb bicicleta també, o amb automòbil. Que són les que són controlades. Bueno, està bé. Molt bé, molt bé, doncs veurem. I on està això? Val molt la pena. El Palau Maricel, a Sitges, que és el palau que hi ha just al costat del Cau Ferrat, si vols pots fer la visita combinada a les dues coses, i si vas diumenge pots fer la visita combinada també al Palau Maricel. A les 12 fa la visita guiada i després tu t'estàs allà... Sí. Molt bé, ja ho saps bé. Molt bé, molt bé. Doncs ara passarem al cinema, però abans de passar començarem a parlar dels premis Gaudí, parlarem de Tarde d'Ira i altres coses. Llavors, el que farem si serà una cançoneta i com la setmana passada vam comentar, doncs a la mort de la Bimba Bosse i no teníem res, doncs ara sí que recuperarem una cançó, l'única cançó. A veure, ella va tenir un grup que se deia Decadilax, que va sortir re fa qüestió de 4 o 5 anys, em sembla, no m'ho he equivocat, potser una mica més amb una música molt més... Bé, potser una mica més dels anys 50, no? amb Miguel Bosse, amb aquell papito que va treure, no? I va fer la versió del Comun Lobo, molt correcte i molt guai. Molt bé, sí, sí. I va demostrar, doncs, aquesta noia, doncs, que ho feia molt bé. Vaja, doncs, escoltem-la. Parece que el miedo ha conquistado tus ojos negros profundos y temblados ¿qué va a ser de ti? ¿qué va a ser de ti? Tante razón vigila mi destierro me he condenado y en ellos yo me encierro ¿qué va a ser de mí? ¿qué va a ser de mí? ¿qué va a ser de mí? ¿qué va a ser de mí? Miente me he y di que no estoy loco Miente me he y di que solo un poco Miente me Miente me he si yo me pierdo Miente Miente Miente me he Mi corazón salvaje y estepario lamió poemas caídas de tus labios ¿qué va a ser de mí? ¿qué va a ser de ti? ¿qué va a ser de mí? ¿qué va a ser de ti? Tu pecho es tan cruel como bendito tu cuerpo en fin va a venir laberinto ¿qué va a ser de mí? ¿qué va a ser de ti? ¿qué va a ser de mí? ¿qué va a ser de ti? Miente me me me que no estoy lo con miente me me me que soy un poco miente pues bueno hemos escuchado este tema que nos recuerda la Bima Bosé y el Miguel Bosé y sí, sí ballada aquí sí, sí es la canción que tenía es decir es va reinventar Miguel Bosé hemos confesado aquí también a Afición que vosotros abans explicabas que os agradaban a hombres ¿qué? estas cosas a mí Miguel Bosé yo soy de Miguel Bosé yo no era de Pecos ni aquestas cosas yo aquest dimensio aquest dissabte vaig anar a sopar amb una amiga que es de dir de l'aniversari que té tot lo de Miguel Bosé es forofa de Miguel Bosé va als concerts quan ve a Barcelona té tot el mercandall i tal o tot el que vulguis bueno tant no arribo és fan de pòster que es diu vull dir d'aquestes de penjar a casa de mal pòster molt bé aquí de club de fans vamos no yo no tant no molt bé doncs bueno doncs el que farem serà parlar de cinema comencem per una mica a les Premis Gaudi si et sembla Rosa que te la vas amb passat però és que bueno valia la pena era mena era mena i van complir el fet de l'hora de fer els agraïments ho van complir eren molt curtets molt escoltes clar molt bo jo sortia el fum com dient us cremarem no vull dir com no vull ser un fum al davant seu com dient el fum s'ha comentat però anava molt bé perquè de seguida ja tallaven se n'adonaven que es passaven de temps és una cosa molt visual i que està molt bé va estar molt bé jo és que l'any passat va ser allò de la Rossi de Palma que van ser com una gala conceptual que van intentar fer que va ser terrible jo és que no vaig enganxar clar és que van voler ser com una mica surrealistes però surrealistes de concepte d'alí per aquesta idea que unes coses no vaig entendre res llavors aquesta vegada ens ha agafat el Bruno Oro que fa les imitacions no sé què fa exactament del Polònia i el no sé quines famicacions em sembla que feia el president allà feia el Mas feia diverses coses feia bastantes coses però per mi l'ideal va ser que el presentador no ens va enfarfagar és a dir va fer les seves aparicions va fer un primer musical quatre o cinc cosetes i va ser tot el protagonisme per als presentadors que presentaven les nominacions i per als guanyadors llavors a mi és que amb això jo ho agraeixo perquè tant ego, ego, ego allò que dius no queda bé per mi jo crec que va ser molt suau molt correcte el que sortia estava molt ben dit molt simpàtic i a mi jo no em vaig cansar de veure el Bruno Oro m'entens? vull dir que no va ser excessiu de presència fins i tot va haver-hi a fer un sketch d'autocrítica que començaven estaven altres presentadors d'altres edicions hi havia l'Àngel Jatzar la Clara Segura la Clara Segura i el que fa el el foraster o el foraster ja ho direm Oriol no no ara ho diem ara ho diem i llavors tots tres s'estaven queixant precisament del presentador i llavors quan ja arriba el torn em veig que m'agrada que fa aquest rumor que pesat quin pal de presentador i ho fa ell que està molt bé va ser la presentació va ser àgil va ser bastant respectuós tampoc va dir gaire cosa de l'IVA i tal això va ser una mica més suau amb aquesta història i bueno i ja està i la guanyadora impecable va ser el Monster Call que és com deien un monstre vint a ver-me vuit premis vuit premis Rosa aquest mare meva per què ve? home perquè es mereixia premis sí però també hi ha pel·lícules molt bones que mira per exemple el Reiborni ni una jo no l'he vista però sé de què vaig la temàtica i era una qüestió que us volia plantejar aquí per què el Reiborni no se li ha donat un premi doncs no ho sé jo encara no ho sé i em vaig emprenyar com una mona perquè home esclar això no ho pots endurinar per què? per la temàtica per coincidència la temàtica és molt dura però hòstia però jo crec que aquestes pel·lícules s'han de premiar perquè perquè s'explica una temàtica clar jo crec que és un problema que mira aquí cada vegada ens volem semblar més als americans no tots els meus respectes vull dir i no dic la Gaudi diga-ho diga-ho ja és a dir és curiós el problema potser no és que ens vulguem semblar sinó que hi hagi gent que treballi però el que no pot ser és que entre les nominades a la millor actriu estava l'Emma Suárez amb la propera pell però estava la Sílvia Cruz la cerca de casa Sílvia Cruz es diu Sílvia Pérez Sílvia Pérez Exacte això que fa un paper impecable a cerca de casa que la vaig veure jo és una cosa meravellosa el treball que ha fet aquesta noia composant cantant i fent d'actriu el que fa tota ella la creatura és del que vulguis i en canvi és d'Emma Suárez que em sembla molt bé jo no he vist la propera pell però perquè és Emma Suárez o crec que aquest element de donar-li alguna gran estrella tant en quant això de què pam no? per mi que queda bé no? i que sigui Carre Alejalde dius sí, sí jo vaig veure els noms i saps? jo suposo que és una transició d'uns premis que de moment són petits i que es deixen portar vull dir que busquen alguna cosa que doni il·lustre el premio això mateix i suposo que han d'anar que això no ho aconseguiran així perquè igual apostant per unes pel·lícules més de qualitat agafen un nom de dir hòstia no perquè aquí s'està premiant coses de qualitat perquè ja tenim esgolla per això exacte és que el problema està amb això el fet de donar-li al monstre de Bien Averme tots els premis no solament els efectes especials que són mereixadors i deixar en una segona línia l'amor de Lluís XIV que jo no l'he vist però tu l'has vist i diu que és una pel·lícula impecable solament li donen al vestuari i a la perruqueria doncs home jo crec que són pel·lícules que tenen un empaque i algú diferent però és que el senyor sempre s'enfronta amb tots els tractes de burros clar, clar, clar els crítics clar, llavors doncs jo soc el jutge però ostres jo crec que és un tio que fa un cinema vull dir que és la repera aquí estem atrapats amb coses de diferent que coincideixen i quan hi ha això doncs es fa el que fa i fan això jo per mateixa amb una coseta i ara seguim parlant a més és una pel·lícula que hem vist tots jo lo del monstre Bien Averme la vaig veure l'altre dia vaig seure amb tota la meva il·lusió jo no soc gaire ballona jo he vist les pel·lícules que ha fet l'Orfanato l'Orfanato l'Impossible jo tampoc sóc gaire ballona exacte jo reconeixo que fa escenes impecables que fa alguns punts determinats que dius ostres que són per la història potser l'ona del tsunami de l'impossible ja és una d'aquestes escenes que es quedarà per sempre o quan entra el monstre per la finestra potser també però escolta'm què passa amb aquesta pel·lícula és a dir què té és a dir l'altre dia parlava amb un amic meu que ha llegit el llibre i la pel·lícula és un cinèfil i és un literat de nassos i tal i em va dir és que està explicant com és el llibre el llibre és sec és esquerp és vull dir que els sentiments entren cap a dins no vull dir no tenen aquesta percepció ostres és que per què tothom surt del cinema plorant és la meva pregunta i sóc molt cru amb el que estic dient perquè la temàtica ja sabem per on van els tiros no val però per què tothom se m'ha acudit l'altre dia amb el sopar a dir però és que hem sortit plorant tots del cinema i tal i dius sí d'acord però perquè t'explica et sembla la mateixa cosa però estàs ja sensibilitzat exacte possiblement però és que dius a veure si realment vols plorar allarga les coses i no les allarga en cap moment quan el moment que passa el que passa amb la mare és una escena totalment bueno doncs que que és l'únic moment que el nen somriu gairebé de la pel·lícula si us fixeu és l'únic moment que exacte i això és molt més profund del fet de dir anem a veure una pel·lícula per plorar que és aquesta la percepció que tens i dius una pel·lícula té moltes coses bones però té moltes coses que jo com a pel·lícula li hauria donat 40 vegades més al Cerca de casa o aquesta del Rey Tuerto per la temàtica per la senzillesa Tarde de ira que parlarem per la ira que a vegades parlarem aquest realisme que parlàvem aquesta cosa potentíssima que té aquest cinema que de poc pressupost t'omple i en canvi a mi aquesta pel·lícula em va deixar buit desinflat preciós o de les aquarel·les quan fan aquelles històries és magnífic tècnicament és impecable ara que a mi aquesta pel·lícula em provoqui algú o que m'emporti cap a dins no en absolut a l'impossible sí molt bé l'escena però què passa després crec que li falta donar escalfor als seus personatges ho sento és aquesta percepció ja va ser sempre amb el Bayona ara quan parlem del Macbuffe és una opinió com que queden dibuixats fan un esbòs però no acaba de ojo que no sé si compartiu aquesta idea que jo és la idea que tinc jo potser soc una mica radical però jo em vaig quedar fred el que dius encara té o sigui es pot fer una versió més petitona al cap i a la fi és assumir el dol o sigui abans que es produeixi perquè la criatura ho veu i llavors això el que provoquen a les persones és el que deies doncs mirar-te cap a dins i mirar-te cap a dins només pot ser que hi hagi un monstre que en definitiva ens acompanyi exacte clar això ja no és nou no no no i que és molt original fer-lo present i fer-lo vist fer-lo present fer-lo present d'aquella manera clar però això és el que té valor això això és el que és valor del senyor Ballona però és un efecte visual no és un efecte de l'ànima que dic jo esclar no és per entendre'ns per tant jo no entenc no enroigueix l'esperit exacte jo no entenc perquè la gent ha arribat a aquest límits que és la percepció de mirada de tal i qual llavors el que està bé de la pel·lícula que tu has esmentat alguna cosa és això i els tres exemples que posen això està molt bé això és magnífico això és meravellós i implacable dubte que està ben pensat tot allò ara et deixa bueno ja sí val d'acord una més de les que ja conec de les que ja i tal i això bueno jo només volia trencar una llança i una altra no trencar-la és a dir no trenco cap llança ho sento mira que anava amb una il·lusió de veure les amigues d'Agata de la Laia és una primera pel·lícula de Laia Labart i juntament amb les companyes una obra feta amb crowdfunding i tal amb la intenció de promocionar jo sempre miro molt les pel·lícules de directores m'agrada sempre intento veure el que diem com no hi ha tantes a veure sí sí sí realment és una cosa que m'agrada doncs aquí fatal mira que últimament les que he vist són meravelloses totes però aquesta sí que tinc a dir que no l'olivera i això és terrible és terrible no però la Boiain té una trajectòria i ha fet coses prou interessants però és que això són cinc nenes que no intenten ser espontànies cinc nenes no cinc adolescents no unes temàtiques que no interessen ni a Cristo vull dir que està fet a Barcelona no sé on exactament amb uns punts i estan partirades per allà i amb el WhatsApp i no sé què dius què m'estàs explicant és clar vull dir de debò al final em vaig enfadar vull dir vaig dir no pot ser on està el què vull dir el suc a veure si és una pel·lícula de diverses amigues adolescents mira't Mustang per dir alguna cosa vull dir refereixo això és una pel·lícula puta aquesta és una altra història però ostres però aquí haguéssim pogut fer una altra cosa és que no no s'aguanta per cap lloc de debò és que no res intenten fer un moviment de càmera mal típic horrible i ja està ja us deixo ja per vosaltres cerca de casa aquesta sí no no ara ve la part bona la part positiva a veure no el rei Borny em va encantar és boníssim això el que fan el que és 4 és una obra de teatre ja ho sabeu evidentment del Marc Reuet que va portar al cinema meravellós passa tot dins d'aquella casa d'aquell espai tot el que succeeix no vull trencar ni destripar perquè la pel·lícula també s'ha de tenir en compte com es vinculen dos parelles en un nivell també una miqueta diferent un més revolucionari i l'altre més conservador i més de barri i com es genera un vincle a l'Alain Fernández el que fa de la policia és un que és policia ja està és magnífic el que fa aquest noi vull dir és que i li van donar a l'Eduard Fernández que no sé què farà l'obra de les mil cares potser sí que ho farà bé però li van donar a l'Eduard Fernández i dic sisplau que li donin a ell és que dels que estaven que surti aquest home però bueno vull dir i la pel·lícula és també és una càmera amb un espai tancat que es va movent però aquesta pel·lícula juga molt potentíssima ja ho vaig esmentar l'altre dia em sembla jugar molt a la taranja mecànica i això és difícil això quan poses aquest concepte dins d'elements se't produeix un cataplum però és una comèdia negra que et fa riure a vegades com dient mare de Déu senyor qui és el millor guarda qui és el millor tal doncs sempre serà aquell que ja coneix el tema i també les converses que tenen sobretot aquesta parella no és com dir l'altra noia és que és el policia amb ella és genial les escenes que tenen a veure amb el sexe jo és que em tornava tonto perdona això és el que té per mi de més dificultat el paper de les dues mestresses perquè és un paper excessivament conservador i d'una època jo crec superada ja aquí és on jo vaig veure que aquí no sí possiblement ells estan molt bé ells molt i estan molt bé en argumentats però a elles li mancaria aquesta no ho sé que després en parlarem amb la història aquesta japonesa jo comentarem i ja està molt bé els hi manca alguna cosa alguna cosa i ja està bueno i ja acabo cerca de casa ja ho parlàvem vosaltres per a la vida cerca de casa cerca de tu casa cerca de tu casa o cerca de casa cerca de casa no aquí li poso cerca de tu casa ah doncs cerca de tu casa perdona posem-hi confusió ara aquesta l'heu vist vosaltres no veieu-la sisplau molt bé us demano que la veieu és que a més ho va dir el Gorina va dir sisplau que la tornin a posar als cinemes i la veieu perquè val la pena que es torni a reposar és una pel·lícula insisteixo en aquest cas de l'Eduard Cortés jo em confonc a vegades amb el Rodrigo Cortés no és el de Buriet és un altre que fa les coses és més així més atemparat i parla any 2008 a l'inici de les hipoteques perdó de la gent que feia fora dels esnonaments de la gent de la vergonya que comportava això d'uns elements que no s'estava acostumat a la por a pronunciar-se al carrer de sortir i manifestar-se perquè què dirà el veí que m'han fet fora per no pagar l'hipoteca aquest concepte tan conservador que tenim aquí de tenir un pis de propietat i això es mou al voltant d'una família determinada una sèrie de gent un pare una mare l'Adriano Zores que és la mare el pare que és un senyor de més conegut ella que és la Sílvia no me'n recordaré mai Cruz Sílvia Pérez Cruz exacte que és una cantant del Palafrugell que fa una música molt de fusió i tal i que ha fet la banda sonora i que ha fet el canta ella canta de meravella i el paper protagonista exacte protagonista i llavors el que passa és que tota la història que passa al voltant d'això d'un desnonament que ara pot ser una cosa molt per desgràcia habitual vull dir entre cometes però no vol dir que sigui ni molt menys superat però que en aquell moment intenta reflectir aquesta situació que comportava la por a enfrontar-se al del banc aquesta cosa que hi havia aquestes mancances es converteix en un drama en un gran realisme i a tant en quant esquitxat amb 4 o 5 cançonetes no en pla musical que em poso balla aquí al mig però que està de moda també però parlant d'aquesta pena són uns temes amb una pena infinita amb una capacitat de copsar-te amb unes lletres tremendament poètiques i a vegades complicades de seguir perquè no saps bé el que està explicant però t'està explicant doncs coses vull dir de l'ànima i de amb coreografies de la Sol Picó que és una gran coreògrafa d'andança contemporània amb una escena per exemple al metro que és meravellosa bé tot això us ho deixo i és una pel·lícula realista un drama i un petit musical sí, sí, sí i callo parleu vosaltres Nightcrawlers tarda per a la ira els Goya s'havien començat una mica aquest tema doncs enganxarem hem passat els Gaudí que els Gaudí no volem que es converteixin en els Goya esperem que els Goya tampoc es converteixin en l'antesala dels Oscars perquè bueno no sé com acabarà això però bueno tarda per a la ira aquí hem comentat que esperem que li donin els premis perquè veritablement és una pel·lícula que val molt la pena s'ho mereix i l'altra que competeix és la que ja l'han donat molts premis i sí que hem parlat el monstru que ja veurem si el monstru com acaba el tema bueno doncs tarda per a la ira que tu la vas comentar l'altreia Txesco la vas veure jo i bueno és una pel·lícula no, no podem dir fantàstica que és la paraula màgrafi exacte però jo diria és una pel·lícula hiperrealista totalment o sigui és increïble com tots els escenaris quan entran els carrers els bars a un gimnàs de box tot és tu veus aquí no han fet cap atrezzo diguem-ne això és real això existeix això han anat allà i han dit a la gent escolta que farem aquí farem la pel·lícula farem l'escena però fins i tot els tipus humans que surten jo diria que no són actors hi ha alguns que surten diguem-ne això és gent d'aquí l'han posat allà l'han dit tu xarra xarra xulillos de barrio d'aquells que dius xulillos de barrio que dius això existeix sembla que encara existeix diguem-ne jo crec que sí uns personatges llavors amb una càmera sense cap alarde ja que ho comentaves abans de la pel·lícula aquesta de les nenes aquestes que diu que feien la càmera i tal cap alarde càmera fixa perquè això era de vegades sí que segueix el personatge una mica a l'ombra i una mica de càmera subjectiva sí però és pertinent està bé actuacions soberbies del drive espanyol el Ryan Reynolds a la torre que posa una cara que està allà només amb la mirada però quina contenció el cabrón tu dius tot el que té a dintre tot el que està vivint allà amb la seva creuada una cruzada personal diguem-ne que això no podem dir-ho això no podem dir-ho però farem espòiler esborra amb escenes amb aquesta tensió tarantiniana que també heu comentat abans d'aquestes escenes que Tarantino al voltant d'una taula hi ha unes persones que comencen a parlar i tu saps que hi ha una cosa allà per sota i estan parlant de coses completament trivials però tu saps que allò esclatarà doncs hi ha un parell d'escenes d'aquestes que tu veus l'atenció i dius ui com acabarà això ui com acabarà i estan parlant de coses molt trivials i fins i tot tu agafes com un desassos sec de dir ah quan hi ha algun personatge que diu para ja de xerrar lleveu-los a la taula lleveu-vos a la taula perquè aquí passarà alguna cosa o lleveu-vos on esteu que passarà alguna cosa i aquesta tensió tota l'estona tota l'estona ja dic amb això amb uns personatges secundaris increïbles perquè hi ha hi ha alguns aquest que parla així una mica allò és bestial el que fa aquest nano és boníssim és boníssim allò aguantar-ho jo no sé si s'ha repetit escenes imagino està nominat com a milloc to secundari està nominat llavors els diàlegs perquè moltes vegades els diàlegs pequen que no són fluïts no parlen com parla la gent del carrer tu ho estàs sentint i dius això parla en determinats barris es parla així amb una fluïdesa tot és com un quadre reperrealista com aquests quadres que dius el que sembla és un dibuix diguem-ne estrazo però és com una fotografia dius ostres segons com ho miris això és un quadre reperrealista amb una història molt ben portada arriba el giro a la mitja hora ja ostres veus que hi ha aquí veus que hi ha darrere tot això i et poses a la pell de personatge perquè t'acabes allò comentava amb la dona fins i tot allò de que escolta que si això em passés a tu i em passés a mi ja volíem que passaria si realment no reaccionaries igual fa el debat i tal però per què? perquè el tio et fa ficar-te a dintre en aquella actuació que fa et fa ficar-te a dintre de la seva història i de com acaba la història i per què fa el que fa diguem-ne que té una vinculació amb una cosa que l'ha passat en el passat i que està involucrada sobre la família diguem-ne més i això se sap molt ràpid en la pel·lícula sí, sí, sí apareix bastant ràpid no sé destrossar-la però com a reflexió que ja és així i llavors passa alguna cosa i llavors hi ha una reacció llavors acabes la pel·lícula saps aquelles pel·lícules que acabes i et quedes com allò parat parat allà i dius ostres què ha passat aquí? dic no, no si surts com una sensació saps com m'ha passat alguna cosa per dintre s'ha vingut d'aquí un nano jo estava molest la millor paraula és estar molest estaves com dient no sabies on mirar perquè hi ha un moment que arriben que dius què, què, què, què t'ha donat t'ha donat un cop això és que ja no et refies el personatge hi ha un moment que no et refies hi ha un moment que dius què ha passat què ha passat llavors ja és una tensió constant a veure què passarà hi ha coses per sota o sigui t'ha estat treballant per sota i això de la pel·lícula això m'ha treballat per sota i m'han dit coses per sota i tot això m'ha deixat una sensació dius bueno és boníssim que et faci una pel·lícula amb quatre duros com que dius quatre duros amb actors que s'agafen els que estan allà a la festa del poble que tots són del poble i de fet també ho fan molt bé agafen la sè o quatre principals però els altres són molt naturals són molt naturals per això és realista perquè no saps qui són vull dir no exceptuant els actors i no i agafant Antonio de la Torre que te mueres que és aquest home és el Raúl Arevalo és l'actor el director és l'actor que sortia a la Isla Mínima que ho feia molt bé que és tremendament un actor magnífic i ara és un director magnífic i ara és un director i Raúl Arevalo també sortia a a los girasoles diegos sí i a Azul Oscuro Casi Negro sí, correcte es va conèixer la segona exacta un altre director aquest com es diu el de l'Azul Oscuro Casi Negro Daniel no sé què aquell és un tremendo director que també no sé què fa últimament que està molt parat i senyora gran director no troba no troba monedit imagino és un gran director és un gran director jaume jaume ara ja anem una miqueta cap a una pel·lícula més així ja fora d'Òscars de Goyes i de Gaudís una història japonesa que es veu que és un pel·lículon no? sí no no és un pel·lículon no és una no és un pel·lículon però em va fer pensar en Hiroshima Monamurt sí vull dir perquè és una singularitat no? com Hiroshima Monamurt que penso que és on t'està sempre aquest atractiu i això que deiu ara fa una estona hosti si a mi em passés això en definitiva és una xicota que viu tranquil·lament allà a Austràlia i ella està identificada amb la seva solteria i això del romanticisme no no va amb ella no va amb ella i tal si de cop i volta doncs arriba allà un japonès educadíssim i s'enamora i bueno li foten una aventura amorosa realment extraordinària precisament per això perquè i sobretot la part final et sorprèn totalment jo el que jo el que vaig trobar jo el que vaig trobar és això exactament com a Hiroshima Monamurt aquesta història de mort que pot viure qualsevol persona ell resulta al final això sí que ho puc explicar que és el que li dona trampera ell resulta que no no resulta li dona trampera sinó que perdó ho entès bé li dona trampera ja està sí també és una cosa molt mala suposo perquè de la manera que veus que ella canvia de lloc i llavors o sigui fixa't és que és tot aquest joc d'elements que són molt naturals també com esteu dient que no necessita cap representació només un cotxe i molt de desert que hi ha per allà a Austràlia i extensions llarguíssimes clar vull dir estàs vivint una cosa molt diferent la veritat és que tot i que no eren probablement no feien una bona química els dos factors la veritat és que acaba resultant molt bé tot plegat fins i tot amb un final sorprenent que en definitiva us recomano que la veieu una història japonès perfecte molt bé digues si vols dir alguna cosa com queden 8 minutets us ho repartiu el Nacho que parla de Nightcrawlers porta dues setmanes Àngel meu que no parla aquesta és molt interessant Nightcrawlers comenta això puc comentar en 8 minutets tira començo jo amb Nightcrawlers és molt bé doncs mira aniré ràpid una pel·lícula americana el 2014 d'un director debutant que es diu Roy Gilroy em sembla protagonista Jack Gyllenhaal que fa un paper fantàstic no es pot dir la paraula però espectacular interessant encara no s'escoli interessant rodada molt molt de nit es veu una nit veritablement amb molta llum moltes llums moltes llums artificials el que dona un efecte més sinistre encara amb el que ara comentarem que és l'argument de la pel·lícula aquesta és la història d'una persona que és un donadi veritablement perquè és una persona que no té ni ofici ni beneficis ni té cap especial intel·ligència ni cap especial aptitud que viu una mica bueno a la seva manera perquè comença la pel·lícula que està ja robant coure pràcticament està robant tanques i filferros i filferros que els ve i tal i qual i sí, sí continua nosaltres estem aquí amb el Nightcrawler llavors aquesta persona al final per una sèrie de bueno per una acció accidental descobreix que hi ha un món o una manera de guanyar-se la vida que és fer de reporter de les notícies més escabroses i més crues com el caso sí un rotllo el caso ell ha vist que els el morbo sí que els noticiaris de la matinada es barallen per l'audiència i el que fan és obrir amb accidents de trànsit tiroteixos violacions coses molt fortes llavors s'ha d'acord que hi ha tota una gent de gent que el que fa és vendre tot això al millor postor però diguem-ne que aquest tio aterra aquí per casualitat perquè aquesta persona és una persona amb una mentalitat psicopàtica que al final és molt intel·ligent que aprèn sobre la marxa un autodidacte absolut i que s'acaba ficant en aquest món una mica per casualitat acaba donant-se que això és una cosa que li agrada li agrada aquest món d'estar allà d'anar a la notícia i llavors clar amb la seva personalitat una mica psicopàtica això s'ho pren com una cosa no i li dona una altra una altra manera d'enfocar el tema de manera que si la notícia no existeix doncs és mig fabrica diguem-ne i va cada cop i va cada cop més enllà llavors és un viatge bastant al·lucinat per una una Amèrica tota de nit que passen coses bastant fortes i en la qual hi ha una gent que és absolutament ambiciosa i que té pocs escrupuls i que està venent allà les notícies a les cadenes les cadenes o sigui així carrega'm tot contra les cadenes contra el públic perquè el públic el que fa és obrir el dia està ja amb el vol de cereales i el que vol veure és l'accident de trànsit i que han entrat els han acostumat una mica al menjar que li donen exacte i a més a més diu que s'interessa molt que en les notícies aquestes morboses que ells viuen al subúrbia aquestes cases americanes macas i tal classe mitjana diguem-ne però que a una altra d'una classe mitjana li hagi passat això que l'hagin entrat a casa seva que l'hagin robat llavors es veu allà les víctimes li s'han disparat i tal i això acaba ja dic acaba tota una un viatge al·lucinat perquè els tios van amb el cotxe tota velocitat pels carrers de sembla que és Los Ángeles jo crec que sí Los Ángeles tota velocitat amb un tio que controla el GPS perquè han d'arribar els primers a la notícia allà saltant-se a semàfors i tal i fotre els testes amb el cotxe i bueno i al final tot acaba tot un món veritablement i aquesta persona que és un personatge que al final és com antipàtic perquè és una mica psicopàtic distòpic cau no cau bé a mi no m'ha caurà bé en cap moment des del minut número 1 i no direm com acaba però no acaba el millor com esperaríem o com no sé o sigui és una pel·lícula que no té cap concessió és molt real de com són les coses i com i és aquella pel·lícula que acosa constantment aquella periodista correcte després hi ha una periodista sí, sí és que ara que estava venint al cap és terrible el que fa aquest nom que és la René Russo això de René Russo està posant el nom al cap exacte que és una periodista a més que ja té una certa edat llavors el tio la acosa de moltes maneres la acosa sexualment és terrible el que li diu exacte i fent-la sentir una fracassada i treballant totes el tio és que és veritablement una personalitat psicopàtica és una persona però a més a més la va desenvolupant sobre la marxa ell sobre la marxa va aprenent i diu jo aprendo molt ràpid és com un personatge una mica diabòlic és com molt solitari sí, sí viu amb el seu món i quan et obrin aquest món li falta intel·ligència social crec jo però la vegada és com una mena de vampir sí, sí és un vampir una qualitat sinistra i acabes també la pel·lícula amb una sensació de dir ostres també m'ha deixat és un pel·lículon un pel·lículon és que va ser una de les millors dels Oscars de fa 3 anys no li van donar res no li van donar nominada al millor guió no li van donar res però era perquè era una pel·lícula increïble posa aquestes cares veritablement i quan hi ha una escena que no li surten les coses es talla i tal i et quedes com ostres és molt recomanable molt, molt recomanable és que veureu un jenç il·legal desconegut completament desconegut és una bestiesa és com un personatge ha sortit d'on ha sortit aquest molt recomanable i qui queda Jaume, vols dir alguna coseta? ens quedan dos minutets vols dir alguna cosa? vols comentar alguna frase? ja la setmana que ve Rosa parlem del cartell fantàstic també jo la vull veure i a veure si coincidim i ho parlem entre tots sí, la comentem jo només dic que penso que avui hem deixat clara la nostra simpatia per les coses petites i més aviat on hem estat més crítics és amb el Ballona precisament perquè ell fa les coses grosses i evidentment té aquesta proposta que pot ser cinema que arriba a tot el públic que dic jo que acontenta exacte acontenta i en canvi el que parlava ara del Nick Crowley doncs això és la mostra d'allò que no ho és gens d'agradable sí, sí, sí quin rotllo tu dius quin rotllo de vida si això es pot fer però és que el dia que es faci un cinema gran de gran pressupost i que toqui d'aquesta manera amb una gran sensibilitat o que arribi al públic és que serà meravellós la pel·lícula que sí que va trucar això i ara dirà hosti, quin disbarat és Titanic bueno quin disbarat no, no, no és un disbarat no, no, no però Titanic va aprofundir sobre aquestes coses però Titanic encara dins del que és la pel·lícula en si mateixa a mi és una pel·lícula que em va tocar una mica vull dir, des del que cap és que la història per a si mateixa és una història quasi bíblica els Puentes de Madison és potser la millor en aquest aspecte t'apropa a la persona a l'amor a la vida a tot en general i plores a més on parla de coses que no són del tot natural per aquelles que no sàpigues és un clàssic he comentat els Puentes de Madison de tant en quant no he parlat d'una pel·lícula a tu no t'agrada per això clar que no és conya però si jo ploro que li dic però queda que et xesco sí jo li ploro queda't no te'n vagis queda't amb el que n'hi esbut i l'altre me'n vaig o sigui que s'acaba adeu adeu adeu i són les 10 music club selecció que és i són les 10 ma soja ah mi'n vaig el bit de d'ad servant i són les 10 perquè em van apel mir eng