Prokofiev a l’Auditori, “La vida de Teo”, “Mistress America”, “Mr. Holmes”, “El rostre de l’Àngel”, “Waste Land” i Mission: Impossible

Fins demà! Fins demà! La setmana passada érem dos... No, que és l'home. Hem fet una xerrateta aquí, el Jaume i jo. Hem estat tots dos aquí xinotxant o no? Molt bé, molt bé. Ho s'heu passat bé. L'has esborrat, aquell programa? No, no, no, no, no. Aquest es pot recuperar després a Ràdio d'Esbert a la carta, eh? S'han gravats allà tots els programes, sí. A Ràdio d'Esbert.com, a la part del Pòscar, es diu, David, això? Podcast. Podcast, perdó. He dit malament. Es va a buscar l'històric. És especialista que tenim aquí, informàtic del programa. De relumbron. De relumbron, exacte. Traballa una empresa que es diu... Empezar por a xerra, que va por pé, no? Sí, vinga, dones més dades. Una sorra, guapo. No, home, no, fill, home. Escolta'm, és que això és catxer, tio. Sí, sí. Me fotem, home. I 20 centímetros, també. També, també. És una pel·lícula que sortia el pobre Pujol, que també ensenyava el sabalé, també. Això és una de gent urbana, això és una de gent urbana. Molt bé, doncs avui parlarem, com sempre, a part de sexe, de teatre, de música, parlarem de la vida de Teo, parlarem de música a l'Auditori Romer i Julieta, del Prokofiev, m'encanten a mi aquests senyors russos d'aquest període. Per com sona el nom, no? Sí, sí, sí, mola, mola. No, però són molt bons, aquests russos, eh? No, no em sona molt bé. No sé què és, però si sona de conya. I el ballet sona millor. També, també, també. Parlem d'un llibre que has dit on ni lo ves ni lo veràs, que ja es pot acabar la cosa, i cinema tenim Missió impossible i nació en secreta, que per no ser una obra d'arte... L'altra, ara me la torno. De Mistres d'Amèrica, parlem del fòrum que està veient la Rosa, de créixer sense consumir, Waisland. Parlem d'una pel·lícula de Michael Winterbottom, El rostro de l'Àngel, Una pasteleria en Tòquio, que això ens ho explica la Rosa, que jo no sé de què va. Ara mateix no em situo. Jo també l'he vist. I n'entenem per una mica, si tenim temps a Mr. Holmes i Aprendent de Conducir, dos novetats també, vull dir, bueno, una bona selecció, que crec que tenim de cinema. Avui hi comença el Jaume a parlar-nos de la vida de Teo. Ah, sí, i per cert, una cosa, que ens ha portat el de Rosa al magnífic disc de la Marató, que tenim aquí, d'aquest any, que l'anirem recuperant també la setmana que ve. L'has obert? Sí, sí, sí, és magnífic. Hi ha cantants del nivell de Macaco, tenim a Niña Pastori, a Carlos Baute, cantant en català. Sí, està molt bé que l'Aute. Et regalo, eh? Aute, Aute, Baute, Baute, Carlos Baute. Aixecés l'Aute. No, Luis Eduardo Baute, no, no. És aquell veneçolar cantant en català. Sí, no ho sé. A més, amb el mateix ritme de salsa bachata, genial, eh? Molt bé, molt bé. Sí, sí, sí. Doncs vinga, també recuperarem un altre moment. La posem, la posem si vols. Sí, sí, sí. Sí, sí, aquesta és més marxosa encara. Tenim a Bebe, tenim a Los Secretos, tenim al Super 3 també a Raimon, amb l'Orquestra Sinfònica de Barcelona, que avui parlarem justament d'aquesta orquestra, que és la que Rosa ha pogut veure. I tal, bé, doncs, bueno, magnífica. Avui la Rosa li fa grà a sonar una cançoneta, posarem Qualsevol nit pot sortir al sol, i m'encanta aquesta cançon també. El sisem. Sí, la versió del Macaco. I mira, i marxarem potser amb aquesta cançó de Carlos Bauta, que et sembla? Eh, amb ritme. Ok, sí, molt bé, molt bé. I així marxem. I no posem la sintonia i marxem amb aquesta cançoneta. Vinga, posa la música i que marxem. Vale, fantàstic. Ja està. Perquè hi ha algú que ha de fer el sopar. No, que el Jaume s'anima i es posa a ballar i no hi ha manera. Llavors no parlem, no fem res. No hem de vejar el sopar de peix, avui, tu. Sí, per cert. Però ja està feta, eh? Ja està feta, eh? Ja està feta, eh? Exacte, una crida total per tot a Barcelona que el David ens convida a casa seva. Però com el problema està gravat, quan està metge, ja no queda la sopa. Ja no hi ha sopa. Bé, dona igual. Igualment, el dijous a la nit, a casa del David anem tots a celebrar-ho. El dijous, sí. Exacte. Molt bé. Jaume, la vida de teu. Bé, jo vaig estar en l'acte de commemoració del Dini Internacional de les Persones amb Discapacitat, aspecte que va canviant de mica en mica. Es tracta de diversitat en quant a capacitats, eh? I això es va fer el dissabte, el dia... Aquest dissabte passat, el dia 28 de novembre, a les 6 de la tarda, al Centre Cultural Mercè Rodoreda d'aquí a Sant Joan d'Espí, no? Llavors, bé, primer hi va haver, doncs, un dalt denunci amb actors i actrius de l'associació Estel, que és una associació que treballa per, precisament, per recuperar materials i tal, de tota mena. Jo hi he assistit alguna vegada, estar a l'entrada de Sant Feliu. I va ser molt interessant perquè, doncs bé, doncs, veiem tot un seguit de persones amb aquestes capacitats que tenen, doncs, actuant i mostrant-nos pràcticament una obra petita de teatre. Després es va presentar el viatge amb actors i actrius de Tastidis, que és una altra associació, també, que està dins en aquest àmbit i que treballa, doncs, amb xicots que tenen habilitats diferents, eh? I va estar molt bé perquè és un viatge que fan i de la manera que van imitant tots i tal. És allò de la reiteració de gesticulacions, són 8 o 10 actors que hi ha a l'escenari i cadascun d'ells ha de fer exactament el que ha fet el primer. I per acabar, doncs, vam tenir l'estrena de La vida de Teo, una obra d'Emilio Corral, que amb l'actuació d'Adolfo Álvarez i Judit Saula, que Adolfo Álvarez hem de dir que és una persona que no hi veu, o sigui que no té vista, i llavors, doncs, sobre l'escenari, doncs, fa que vaig veure una persona que és la manera que s'orienta i com la porta, veritablement, d'una manera extraordinària, la Judit Saula. De tot una mica, això és un espectacle, sobretot aquest últim, és un espectacle no fet per discapacitats, que sí, eh?, com veieu, o per capacitats diferents, o sigui, aquest senyor no té vista, però sí que té la capacitat de saber estar sobre l'escenari. Ell té un component de travestit, o sigui, es dispreça de diferents formes, i llavors, doncs, ens va oferir, doncs, des de les dificultats del naixement, el moment que va arribar aquí, enamorat de Rafael Carrà, en fi, vull dir, tot un programa. Això ha de venir al sud, no?, ha de venir al sud. Home, és una icona dels anys 70, però també una icona gay, no?, estem parlant del travestisme, no?, naturalment. És lògic, no?, clar. O sigui, però va estar molt bé, i el que sí que se'ns va assabentar és que aquesta no és la història del Teo, que és ell, no?, sinó que aquesta és la història que l'any que ve sí que estarà acabada, i que tindrà un final diferent, eh? Per què? Doncs perquè es veu que no va tenir temps, o, bueno, que, en fi, que se li va passar l'arròs, no?, que diuen, i llavors no ha tingut capacitat per presentar-ho amb aquesta xicota, la Judit Saula, que la veritat em va agradar moltíssim, eh? Vull dir, una capacitat d'estar amb una diferenciació de personatges i tal. Dia Internacional, l'onzena mostra, ja va la onzena, que fan a Sant Joan d'Espí, i la veritat és que va estar molt bé. Fantàstic, escolta, doncs m'hi ha perdut un compte per una altra edició, no?, perquè això imagino que cada any aniran repetint, no?, aniran fent... Sí, acostumo a anar-hi, eh? Fantàstic. Doncs si ho podem, quan arriba el seu moment, a veure si prèviament ho podem promocionar abans perquè val la pena, és el que diem, no? Rosa, parla'ns ara del Prokofiev, aquest que em posava a mi com una miqueta així cardíac, no?, pel nom, no? Home, és que ho dius amb molta raó, no? Sí, sí. El concert que vam fer el cap de setmana passada i, clar, bueno, el concert es deia així perquè sempre agafen el nom de la peça més important o més coneguda o de més transcendència, no?, que és el ballet Dromeo i Julieta. És magnífic. Després us explico les altres dues peces, també. Aquesta era la segona part. És, bueno, és un ballet i el que vam fer és una selecció, eh?, d'algunes de les peces. Per exemple, van tocar el Montesc i Capulets, que és quan es troben, ja, com una festa i es troben tots dos, llavors allà hi ha molta algaravia, molta, molta jaleo, no? Després s'apareix la jove Julieta, que és també amb una música molt fresca, molt alegre, molt juvenil, eh? Ha aparegut la noia, que era... De fet, Julieta té 14 anys. Sí, cert. Recordo que a la història ella té 14 anys i el Romeu té 15, només, eh? Sí. Vale, després s'apareix també... És quan un s'ha mort de la nena. Eren molt joves. Sí, eren nens. No, això jo no ho crec, eh? No. No, és la primera experiència, no vol dir que sigui... Suposo que hi ha de tot, no? Hi ha casos que a lo millor dura tota la vida, però... Sí, està clar, però... Però que això no és real, eh? És estrany, no? Tot això és... Com riu, com riu. Vull dir que no existia. El Romeu i la Julieta existien en aquestes famílies, però el Romeu i la Julieta no existien, eh? Això s'ho ha inventat, clar. Bueno, home, ho han de posar les persones molt joves perquè encara no estan contaminats de tot l'ambient que s'està vivint i de les rencilles que hi ha entre les famílies, no? Després... És un bich. Vinga, va, digue-ho, Jaume. Digue-ho, va, va. Perdó, però, esclar, això posa a tots els que són una mica més gran de 30... Directament, no? Aquí no hi ha freno. Sori, sori. Vinga, va. Prenem-se a un bich. Digues, digues. Vinga, després una altra escena, doncs apareix el frara, l'Aurens, que és aquell frara que els ajuda, eh? Que és coneixedor després del seu amor i com els ajuda fins i tot quan arriben a trobar-se o per fer semblar que s'havien mort i tot això, no? Clar, aquí ja és diferent, la música que introdueix aquest senyor. Hi ha una altra escena, després hi ha un altre que es diu Madrigal, tot això amb tipus de música també. Música... Exacte, no? Que moltes fins i tot tenen, doncs, danses populars també i hi ha molt de l'irisme. Màscar, Romeu i Julieta abans de separar-se, tots són escenes, eh? La dansa de les noies antillanes, eh? Tot això t'està dient el tipus de música que està sonant, eh? Un altre, el de Romeu davant la tomba de Julieta, que aquest és, buf, és una passada també. Però és un balet, això, Rosa. És un balet. Romeu i Julieta és un balet, és la música del balet. Sí, sí, sí, és la música del balet, evidentment, vale, vale, vale. Clar, sentint aquesta música, jo reconec que no havia anat a veure mai el balet de Romeu i Julieta, ha vist, per exemple, el llac del cisne, sí, que és una passada. Doncs aquest, per exemple, estaria molt bé d'anar a la vora, no? I tant, pues sí. Segur que disfrutaríem moltíssim, no? Segur. Encara que sigui en el cinema, això. És que és molt distret. Sí, jo sé que els cinevalls, independent de la programació i anar-lo a veure. Clar, clar. Vale? Doncs és molt xulo, és molt xulo. De fet, penseu, penseu que l'Stravinsky, l'Stravinsky va arribar a dir, el compositor va arribar a dir que la música, diu, per si sola és incapaç d'expressar res. En canvi, la reflexió que es fa amb aquest concert, amb aquest balet, de Romeu i Julieta, precisament, diu, potser sí que dubtem de les paraules de l'Stravinsky, no? La música per si sola sí que pot també expressar moltes coses, no? Doncs aquesta és la part així més vistosa, més espectacular. Clar, l'auditorista va preda gom a gom, la gent entusiasmada del públic dret, bueno, entusiasmats, no? Després, bueno, després no ho, abans, les altres dues peces que també eren molt maques, de debò que va ser un concert preciós, van ser un concert per a Carinet i Orquestra, del Copland, de l'Aron Copland, tot això són autors contemporanis, perquè el Copland, per exemple, va morir en 1990, només, i aquesta obra, aquest concepte, el va composar entre el 1947 i el 48, o sigui, que és molt recent. I estem parlant de música clàssica o música d'aquesta dodecafònica? A veure, és música clàssica, el que passa que té molta, molta, a veure, molta influència de jazz. Vale. Pensa que li va, va ser per encàrrec, el gran encàrrec li va fer el Benny Goodman. Home. Sí, llavors, és clar, és un intèrpret de jazz i expressament li va encarregar, però, a veure, és música, insisteixo, amb moltes connotacions jazzístiques, però, de fet, és clàssica, eh? El va composar quan va estar a Rio de Janeiro, vale? Que sona, per això sona també una mica de músiques del sud. Llavors, ens van fer, és un concert, ja he dit, que és per a clarinet i orquestra, té dos moviments, que estan connectats per una cadència, una cadència és un solo, vale? I que la interpreta un solista, un clarinetista, que es diu Víctor de la Rosa, una passada, aquest nano superjove, a més, és d'aquí, un clarinetista format a l'SMUC, a l'Escola de Música de Catalunya, d'allà dalt de l'auditori, que està, bueno, està actuant per tot el món, per tot el món, està tenint molt d'èxit, que està participant també en diverses orquestres i ensembles, croixen, per exemple, i a més, està també fent de professor, on? És professor també de clarinet i repertori al Conservatori Superior de les Illes Balears. I a més, codirector artístic de la Mallorca Summer Academy. Molt bé. Va ser molt interessant perquè, bueno, vull dir que aquest solo és el que enllaça les dues peces i llavors és a la segona part on es noten més les influències racístiques, no? Les influències, descaradament i expressament, d'acord? En aquest concert vam fer, una hora abans, jo vaig anar dissabte, vaig anar amb la Lourdes per set, Lourdes, a veure si tenim un dia ja per aquí, vam disfrutar molt, amb aquest concert, moltíssim. Molt bé. doncs vam fer una petita entrevista amb aquest solista, perquè hi ha alguns concerts que una hora abans fan com una conferència prèvia i llavors ens explica una miqueta que seran o bé els instruments, o bé el compositor, o bé això, en aquest cas, el clarinetista. I vam fer una petita entrevista i el clarinetista. Això està de moda, eh? Va ser molt interessant. Està de moda, això, ara. Bueno, a l'auditoria ja fa temps, ja fa temps que ho fan, potser van ser dels pioners. Jo ho dic que no fa gaire... Amb els teatres també sé que ho fan, no?, per exemple. El teatre segur. Després de l'obra normalment ho fa. Jo m'he quedat amb alguna que després de l'obra ho han fet. O al mig, també. L'altre dia vaig estar en un concert de sardanes, bueno, no eren ben bé sardanes, eh? I llavors hi va haver un clarinetista també, perdó, aquesta... Un oboe. No, no, no. El saxo. No, de les sardanes, les cobles. Sí. No sé com se diu, ara no me'n recordo, eh? Sí, sí. Hi ha un aparell. I va, també va parar un moment així a la meitat de l'actuació i llavors va explicar com funcionava, com sonava i tal. Ah, mira. O sigui que va estar molt bé també. Sí, senvia com didàctic, no? Això, vull dir que sembla, per això dic que sembla que està de molt això. Sí, sí. Ja està, ja està. No, no, no, que molt bé, que sí, sí. Fantàstic. I ja sé, la primera peça era una peça molt curteta que dura 6 minuts, no 8 minuts, molt curteta. És una de Samuel Barber que es diu Adagio per a cordes. En principi era un quartet però bueno, ja de per si van veure que l'adagio per a cordes tenia prou envergadura per a si mateixa com per fer una peça única, no? I és una peça molt coneguda perquè s'ha utilitzat a banda sonora de la pel·lícula Platón i no hi ha de més pel·lícules, en concret. Com es diu, Adagio for the Strings? Adagio? Per a cordes, ara no sé dir-ho en anglès. Ostres, això és boníssim, eh? Això és el més trist que et puguis tirar l'esquena. És que s'utilitza també en molts enterraments. Ens ho han estat explicant, per exemple, la de Grace de Mònaco i així, o sigui, és molt habitual posar-lo... Això és molt bèstia. Sí, sí, però és curteta, ja et dic, són 8 minutets i sí, sí, moltes pel·lícules, eh? I això de qui és? El Samuel... No, no, Samuel Barber, que també és contemporània. El Samuel Barber pensa que aquesta obra la va composar el 1936, que és el mateix any també que el Procòfies estava composant Romeo i Julieta. O sigui, són totes contemporània, sí? Sí, sí, són des de l'època, clar. Aquestes dues són de la mateixa època, però són, clar, són formes diferents de fer-ho, no? Com estaven composant a Nord-Amèrica? Els dos primers són americans, nord-americans, el Samuel Barber i a l'Aaron Copland, el Copland, i en canvi el Procòfies, és rus, no? Ja tots ho sabem, no? Però, bueno, era una miqueta el que s'estava fent a la mateixa època que s'estava fent a les dues de l'Atlàntic, no? Molt bé, un concept xulíssim, maquíssim, molt recomanable. Sí, es diu Adagio for Strings. Ah, Strings, doncs sí, això. Sí que em sona mi, és que és bestial, aquesta. Sí, no, i quan comencen ja els primers acords, els primers acords, de seguida t'ho recorden, recorrent aquesta cançoneta, em sembla, no, David? Sí, sí, sí. Era recorrent, jo recordo que pam, pam, pam, pam, ara mateix no l'ubico, però recordo que vas dir, uh, em posava els pèls de punt també aquesta cançó. Perdó. Molt bé, doncs el que farem ara és una mica, doncs, parlar d'un llibre. Jo fa un temps us vaig parlar d'una cosa, una cosa d'un llibre, no em diu una cosa, vull dir un llibre, no, perquè és com molt truculent, que es deia jo, ai, que es deia jo, que es deia, espera, no me'n recordo, és que avui tinc el cap jo en un altre lloc, tu te vas, tu te quedes. Era un senyor que es deia MJ Arlitz, i és un senyor que fa guions de televisió i s'ha llançat al món de la novel·la. I amb aquesta, era aquell thriller tan estrany, no? Que t'havia agradat? No, m'havia agradat, però era molt truculent, perquè era una persona, era una assassina en sèrie, una senyora, que ja és raro, amb aquest, amb l'aspecte... Bueno, ja tocava, no, també? Sí, perquè és veritat, perquè sempre en aquest cas és curiós. For Strings, ja que parlem de pel·lícules, he sortit a una pel·lícula que es deia Reconstruction, del 2003, a Jones Salvatges i a Amélie. A l'home, eh? A Amélie, i també a l'home elefant. I a Platón, no? I a Platón. Ah, d'acord, d'acord, d'acord. A mi sonava d'aquí, per això dir que potser m'acompanyo ara. Però totes aquestes ha sortit. I també a Amélie. A Amélie també. Ostres, no l'obico en cap moment a Amélie. Potser seria un indeterminat o un detallet o alguna cosa, però no un apunt. A Jones Salvatges això és impressionant. Sí, sí, sí. No n'hi do. Bé, doncs el que deia. Llavors, era aquella novel·la que era la primera part d'aquesta que parlarem. Aquella, torno a insistir, es deia... Espera. Es deia... Tu te vas, tu te quedes i aquesta es diu Ni lo ves, ni lo veràs. Per tant, és una segona part de la mateixa inspectora que és la Helen Grace, que fa també el seu estudi al voltant del que pot passar amb una altra opció, d'un altre assassí que apareix. És una mica com una segona part però que té principi i final. La primera era una història truculenta amb la qual aquesta persona, aquest assassina en sèrie, doncs el que fa és que tanca dues persones en un lloc, les segella, vull dir, literalment, en l'espai... Ah, sí, ostres, sí. No els hi dona ni de menjar ni de beure, deixa una pistola i llavors ella amb càmeres ho controla i en el moment que un mata l'altre, llavors, obre, llavors tu te vas, tu te quedes, vull dir, és aquesta el joc, vull dir, és la línia, aquesta línia del morbo, no? Vull dir, no sé com explicar-ho, però bàsicament... Una situació límit. Exacte. I amb aquest... Això és com a lloc de show, no? Sí, sí, sí, tipus show, exacte, senyor. I això, ni lo ves ni lo veràs, estem parlant de, no direm si és un home o una dona, en aquest cas, per deixar el misteri, lògicament, si és un assassí o un assassina en sèrie, però el que fa és que, en aquest cas, hi ha una sèrie de personatges que surten de nit a fer unes coses, no ho dic per no descentral·lar, perquè és més fàcil entendre-ho, i tal, i a partir d'aquí, molts d'ells no tornen i li envia, li arriba a casa d'aquesta persona una caixa amb el cor d'aquesta persona. Com és l'autor, eh? Autor, M-J-Alrich. Alrich? Alrich. Val? I anem per aquí, amb aquesta línia, val? I, bueno, la Rosa està cantant la cançoneta, que després la posarem, eh? Estic ballant, estic ballant. La posarem després, eh? De Carlos Baute, eh? No us preocupeu, que l'escoltarem sencera. Molt bé, molt bé. Gràcies, gràcies. El de la Marató, la 30 fons. I, bueno, i és això, no? Simplement, doncs, bueno, doncs, què passa, no? El llibre està molt ben portat, torno a... Quina és la primera part? Es diu... Tu te vas, tu te quedes. Exacte, tu te quedes. Sí. Vale? A veure, llegit el segon, el primer és el que diem, no? Vull dir que més o menys va per la mateixa estructura, la mateixa fórmula, torna a ser una inspectora, el que deia, no? Els últims llibres que he llegit jo, les frides, són inspectores, és genial, no? Perquè és un canvi, se me n'han sigut inspectors, històricament, i ara porto com 7 o 8 llibres que són inspectores. I el metre, també. Bueno, ah, per cert, està a punt de sortir. Sí? El tercer. A Irene, com has deia l'altre? Bueno, eren... Àlex. Àlex, Irene, i ara és un nom compost, no sé què, no sé què, no me'n recordo ara, però és el... Com has deia el pavú? Camil. El Camil. El Camil. No, és que, clar... El pavú, el pavú. El pavú és... No, no, no, és que és super... Aquí, unes licències aquí, el pavú. El xesco no sé, de l'entret, perquè no ho sé. No l'he entret, allò, de la peixera. Però la ràdio no és per a mi. No, per a mi. Me he debo de culturitzar i parlar bé, te'n va agradar bé. Avui heu vingut amb el cestell amb les gallines. Sí, exacte. Com el pac, com el tenen sèrie. No, però bé, bé. És això. Algebre està bé, per passar una estoneta, d'acord? Però, bueno, que el que diem és recomanable i ja està. Entre aquest i el del Pier Lametre? No, Pier Lametre és una història. Sí. Sí. Té un empaque... Maloïda. Jo no l'he dit bé. No, no, no l'he dit bé. Ah, no. Unes risques aquí provocadores. Ho hem dit. Sí, hombre, vaja la pronunciació. Pier Lametre. Ara. Ara ho hem dit bé. Ara, molt bé, David. Aquí, aquí. Parlaríem de sexe abans de començar el programa, no? Directament. No, l'hemetre. L'hemetre. Si ho dius en francès queda més romàntic. Sí, sí, sí. Mira, jo... Però és el mateix. Al final és el mateix. No, però no serà igual. Jo aquesta tarda he donat una classe parlant de Theodore Giricot, de pintura romàntica francesa i m'he tornat boig amb els noms en francès. ja no sabia com pronunciar. Uns noms tan complicats que hi ha de debò, eh? En sèrio, eh? Segur que ho has fet molt bé. Segur que l'has fet molt bé. Saps per què? Perquè em vaig posar allò per internet una cosa que et diu com es pronuncia. Perquè hi ha uns noms impossibles de pronunciar. Vull dir, amb uns cognoms, no me'n recordo. Un cas d'ella, Xderuà de Xamoureuse, que no sé ni com es pronuncia. Xamuguàs, no? Xamuguàs. Vull dir, uns noms ràriessis. Soma, igual és un dir. Bé, deixem el francès i no fem conyes amb el francès. No. I li toca al David parlar de Missió Impossil i Nació en Secreta. Ja? De superpel·lícula. Sí, sí, sí. I després posarem-la amb una cançoleta després. Vinga. Uf. Bé, és aquelles pel·lícules que et cauen i la mires i... Et cauen. Sí, la mires. Et cauen a pobles. Què et cauen, David? Què et cau? Res. No, no, no. Bueno, és pel·lícules d'acció. Dius, uah, mira, no està mal. Diguem-ho així... Ara em posa la música aquesta que em desconcentra. No el desconcentis. A sort que t'ambient, tu? No, no. No, no. Diguem-ho així, si ara fa poc que no l'he vist, eh? La darrera del James Bond, aquest espectre. No, jo tampoc l'he vist. No l'he vist. però ja en... Segons que algú va pensar de, ostres, no pot ser això, no? Que només hi hagi la saga del James Bond. Anem a treure altres sagues. Anem a treure aquesta del... Mission Impossible. Mission Impossible, que això ja em sembla que era una sèrie, oi que sí? Tu que així que tens una... Sí, sí, sí, sí. Era una sèrie, no? Sí, sí, sí, sí. Una sèrie així... Estranya, perquè és de la teva època, em sembla. Sí, però potser... Potser renunciar-la. Ah, bueno, sí, clar, també. Jo crec que són 70, eh? Sí, 60, 70. L'original és el de Rimurigan i l'Adam no sé què, i això és 70, eh? La versió del tan, tan, tan, tan, tan original. Sí. I... I després entra la saga aquesta del Born, també. Ah. I bé, diguem-ho així que... Em sembla que... Diràs, bon dia, es fan la competència, però més o menys es complementen, no? Perquè cadascú mira de trobar... mira de trobar la seva... la seva... el seu estil particular, no? Si el James Bond és més... és... Baronil? És més Baronil, més atiu, Machote, de... una... Hi ha una... Ara, amb els darreres entregues hi ha una violència més... més crua, més directa. Sí, perquè el Tom Cruise, Machote? No, bé, bueno, és un estil més anglosaxó. Home. Sí. Més americà, diguem-ho així, el Daniel Craig, doncs es nota que és més europeu. És cani fill. No més el veus. És cani fill. qui? El Tom Cruise. Sí, home, el Daniel Craig és més... Home, és una pista de boxejador. Exacte. Aquest sí. Ens agrada més. I bé, la saga del Born, doncs bé... Ai, Jaume. Era més rareta, no? El Matt Damon d'Espia és més raret, no? Allò ja era com més un producte raro, més de ciencia ficció gairebé girant, no? Perquè jo era un noi gairebé una màquina, no? En canvi, el James Bond i el Tom Cruise són més humans, no? Tot i que fan unes barbaritats. A Mission Impossible, que bé, que també els agrada molt gaudir, o sigui, guarnir-ho tot d'una tecnologia que li dóna un llustre allà que bé, que és la marca de la casa, d'alguna manera. Carai, quina propaganda en el Tamaricana. Sí, sí, home, funcionen així. Clar. Funcionen així. Ara, les darreres entregues, sembla ser, doncs, que la cosa, el FMI, que és Forces de Mission Impossible, que és una mena de... Em pensava que era el Fondo Monetari Internacional. Sí. Però un moment... Sí, sona igual. Clar, clar. Sí, sí, sona igual. I surt per allà aquella... O sigui, el rato, no? Aquella que va tot... que se m'ha acabat al Rayó Suba tot el dia, amb el cabell blanc, com es diu. A la garta. A la garta. A la garta. A la garta, aquesta, sí. Aquella cobra més. La garta. Doncs, bé, diguem-ho així d'alguna manera, que en les darreres entregues, doncs, estan passant una mica més a la clandestinitat, no? Aquest, això. I amb això juguen una mica. També perquè els ha sortit una competència que es diu el sindicat. Que dius, quina mala llet agafar i, diguem-ho així, al llanc del que són ells, que és l'FMI, que són els bons, va i li fots el nom del sindicat. A la nostra. A l'altra. El dolent. Perquè què he dit? Els dolents, el sindicat. Sí, sí. Ja està, no? Dius, hòstia, no. Nois, no, aquí no l'heu clavat massa, no? I a més a més d'esquerres, segons com, oi? No, no, no, no, no. És com sempre, no? Ui, no se sent massa bé, això. És com sempre. Millor ara, David? Sí. Vale, vale. És el fet de que, bé, és el típic renegat dels bons, que és l'àngel caigut, en definitiva. I que, bé, llavors la l'alia grossa i ens han de bé, va. Anem a remangar-nos, posem-nos en feina i anem a solucionar aquest problema. i, bé, la pel·lícula, bé, no té massa més. No té massa més. És la cinquena, no, em sembla? Sí. Sí que sí. És que jo em vaig quedar a la segona, ja. Vas dir, basta. No, hi ha més. A lo millor, algun dia les veuré, com jo, saps que jo veig les nissagues de cop i volta, veig les cinc, però em fa molta mandra, eh? Jo crec que ho podrien categoritzar com una sèrie, com les que ara estan de moda tantes sèries, però és una sèrie que dura un parell d'hores. Ja. Són, diguem-ho així, perquè és que a cap i a la fi és el mateix. El director és el JJ Abrams, que és el que va fer. Sí, sí, sí, no, segur, segur. Perquè vaig mirar-ho i, bueno, aquest tipus... Home, li dóna més lustre, perquè és el director de la saga aquesta d'Star Trek i ara d'Star Wars. Exacte, de la nova i també de les quatre fantàstics, em sembla, de la nova generació, alguna cosa així que... I també de Super 8, per exemple. Exacte. Ha fet pel·lículeta... És una mena de... Entre cometes, eh? Sí, un Steven Spielberg, un George Lucas, d'aquella manera... Però sense la lluento d'aquest home, no? Està molt mediatitzat pels efectes especials del Abrams, aquest sempre de seguida es pot parir unes coses que diu momentet. A veure, a veure que ara amb la nova que estrenarà aquesta d'Star Wars, a veure què diu i què fa. Doncs molt bé, doncs ara que... Que ho farà bé, home, on vols aparar. Sí, clar, que ho farà bé, imagino, no? No ho sé. Jo també m'esperava alguna cosa d'aquella del Prometeus del Ridley Scott. T'enrotllo. Anava a dir una paraula que comença per C, eh? Vull dir que... És dolent més... Més que mires una de la Fredolanda dels anys 70 i t'ho passes més bé que amb aquella. Que dolenta. Tu ho digues en sèrio. I en teoria era una... Mira que és dolent, això, també. Allò encara li trobes un sentit. Però tenia ser una precuela d'àlien, no és que sí? Que dius, hòstia, s'haurà encurrat un guió. És que hi ha un guionista que es diu, ara ja diguem-ho així, es diu Damon Lindelof, que allò és el més dolent que ha parit la Terra. Ah. Si veieu un cop una pel·lícula que el guionista Damon Lindelof diu que ames ajudeu-me. Però i com és que fa guions? No ho sé, és un misteri com encara li paguen aquest pallo per fer guions. Bueno. Perquè hi ha unes incongruències. Tindran doll, en algun lloc, no? És que ni ho lliga. O sigui, ah, això ja està bé. És allò, vinga, Estilo Torrente. Te poses al Torrente a fer un guió i te'l fa millor que aquest pallo. L'Ed Wood. Com se deia? Ed Wood? Era així. L'Ed Wood, sí, exacte. Jo crec que aquell home encara ho vivia. I li posava una passió, ja. Això és cert. Tines ganes. Aquest, no, jo crec que els fa com a xurros. Com a xurros, no? Diu-n'hi-do. El xorreros protestarà. Clar. Bueno, doni igual. Mentre no pot ser el xurro. Bueno, qualsevol nit per sortir al sol, Rosa, eh? Aquí, aquí. el Macaco, en aquest cas fent una versió de Sisa. Està bé la versió, sí. Té ritmillo? Home, sí. Sí, no? Home, és més estil Macaco. És allò, una mica més rigui, no? Aquesta cosa i tal, no? Per exemple, també a l'Hospital de Nens. Però es diu Macaco, ell. No, es fa dir Macaco. El nom artístic, no? No sé com es diu. Però com és que et posa un nom així? No sé. Un dia ho explicava. Un dia en una entrevista ho explicava. Sí, no sé per què, però... La seva mare és molt coneguda. una persona així amb cultura. Molt dolent, em sento. Bueno, fem una cosa. Aquest no és bo, eh? Ei, escoltem la cançó, millor que callem, perquè avui tenim una boca xangla a tots que em sembla que millor que... El Jaume, que està molt correcte. Sí, el Jaume està molt correcte, com sempre. Bueno, ara parlarà de Mistres Amèrica i imagino que t'esmadrarà ara. Gràcies, amb això de... No, bueno, com sempre. Com sempre, evidentment, faltaria. Apa, gràcies. Un nit per sortir al sol. Vinga. Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristols en farem func. Casa meves, casa vostra, si és que allà, casa del món. Fa una nit, clara i tranquil·la, i la llum ja fa llum. Els convidats van arribant i van omplint tota la casa de colors i de perfums. Peus d'aquí, blancaneus, amb pulgars i to i els tres porquets, el gos milu i en tinti, cap i tajà, també, a l'Ivabà i en Gullivert. Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristols en farem func, casa meves, casa vostra, si és que hi ha cases d'algú. Hola, Jaimito i doña Urraca i en Carpanta i Barbasull, Francastey i l'home Iop, el conte Drácula i en Tarzán, la mona Xita i Peter Pan. La senyoreta Marieta, el mortadelo i Filemón, els Reis d'Orient, bola de drac, Finijegg i Caputxeta, Pepa Macagoranga i en Batman. Oh, benvinguts, passeu, passeu, de les tristols en farem func, casa meves, casa vostra, si és que hi ha cases d'algú. Garda Macagoranga, la muntanya. B'rbom, b'rbom, b'rbom, vine amb mi. Bona nit, senyor King Kong, Popeye, senyor Esterini, Doraemon i Mafalda, l'home del salt i patrofet, senyor Charlot, senyor Belén. M'acaco, vam a Wall-E, agafadets del bracet, Pinotxo, que van glòs, Maco, qui l'Ulisset, Tom i Jerry, en patinet. Oh, benvinguts, passeu, passeu, ara ja no falta ningú. Oh, potser sí. No ens ho dèiem abans, al ritme de Rigi, això és un Rigi autèntic, amb aquesta línia de Macaco, com sempre. I bé, doncs, recordant el disc de la Marató, que em sembla que són 9,95, es pot trobar els quioscos, no? 10 euros. 10 euros, no? Anarriba, fantàstic. Doncs vinga, doncs, siguem solidaris, eh? En aquest cas, que és el tema de la diabetes i l'obesitat, no? Vull dir, el tractament, no? Dintre del que es parla, no? Del que s'intenta trobar noves investigacions. Noves nous tractaments. Fantàstic. Doncs vinga, Jaume. Mistres d'Amèrica. Sí, és curiós, perquè ara parlàvem entre nosaltres, mentre paral·lelament estàvem escoltant aquesta peça que acabem de posar, o que acabes de posar tu, doncs parlàvem precisament de com es pot viure a vegades d'això, de, no sé, gairebé de fum, no? O d'una cançó, o de tal. Llavors, la pel·lícula Mistres d'Amèrica, jo crec que parla d'això. O sigui, és molt interessant. Ens està presentejant, aquesta pel·lícula, una Nord-Amèrica, Manhattan, concretament, que és ric en ella mateixa, no? Que té, doncs, un glamour, tot això. Llavors, això ja no només és l'ambient que viuen les persones, sinó que també són les mateixes persones. I el que ens presenten són dues noies que han de ser germanes. I diràs, oi, això no pot ser. Però sí, el pare d'una d'elles i la mare d'una d'elles doncs es volen casar. I llavors han de ser germanes, no? Encara que no siguin reals, seran germanes polítiques. Germanes polítiques. Exacte. I llavors, doncs, diem que una d'elles és molt animada i l'altra més aviat no ho és tant, que és la que ha estat sota la cobertura de la mare, és la que no ho és tant, no? I llavors li diu, ah, doncs, per què no vas amb... Perquè la mare ja té aquesta preocupació d'ajuntar-se, doncs, amb aquest senyor, no? O de casar-se, vaja. I llavors, doncs, es troben, eh? Això comença la pel·lícula i és com va. I a partir d'aquí descobrirem moltes coses. Probablement, la més interessant de totes és veure com aquests dos caràcters tan diferenciats, en definitiva, un acaba tenint una... acaba tenint un... se sent seduïda per l'altre, que és la més alegre, la més així. Però, al llarg de la pel·lícula descobrirem que hi ha coses que són prou singulars. O sigui, d'entrada, això no té massa interès, com és lògic, no? I portem un quart de pel·lícula i no ens portarà, perquè això no sembla que evolucioni gaire, no? Senzillament molt contenta una, molt vellós l'altra, l'altra que li... ho dic, oh, que maca, què és? I tal. I llavors, doncs, van entrant en joc, doncs, diferents personatges, fins i tot el pare... El pare no el veiem, només l'escoltem. La mare sí que la veiem, la dura d'ella. I anem a parar amb un final la qual ens podria explicar que jo crec que sí que ens ho explica el realitzador, que val a dir-ho, jo penso que s'escaucodigui ara, és en Noah Baubach, i si... eh? Sí, us ha de sonar... Si m'hi ha de sonar d'alguna cosa, també no sé de què. Sí, us ha de sonar perquè, a fet, hi ha diferents pel·lícules, eh? I de totes aquestes diferents pel·lícules hi ha treballs fets molt rigorosos que destaquen precisament la válvula dins el que és la comèdia americana, perquè la pel·lícula no deixa de ser una comèdia tota estona, no? Jo us explicaré només una situació que es produeix al llarg de la pel·lícula, i sí que faré una mica d'espòiler, com es diu, però penso que és molt interessant perquè veieu la volada que té la pel·lícula. Hi ha allò que se'n diu, sabeu allò que es diu emprenedor? Sí. Semblaria que això no és només una cosa que tenim a casa nostra, sinó que a Nord-Amèrica també, val, sí, sí, sí, hi ha una base d'emprenedors importants. Hi ha una base d'emprenedors importants. Sí, sí, sí. Hi ha un moment que una li diu a l'altra, li diu, ostres, tan bé que estaven a l'edat mitjana que si eres pagès o eres ric és igual, tenies el teu lloc garantit, per dir-ho d'una manera. diu, ara, és com que ens hi podem perdre, no? Jo crec que hi ha un component de bipolaritat en la pel·lícula molt interessant i quan parlem de bipolaritat vol dir que per una banda tenim una noia que és molt emprenedora, fins i tot, i per l'altra tenim una altra molt contempladora, per dir-ho d'una manera, no? I se'ls escapa aquesta frase que acabo de dir jo, no? I llavors hi ha un punt en què nosaltres entendrem que probablement el recolzament que necessitarem d'una manera o altra és que algú ens aporti al lloc que ens podem haver embolicat o que ja puguem haver fet per despesa per un pla extraordinari però que ho deixis estar. Ah, bon dia. Veieu la pel·lícula? Surprès, surprès. Us garanteixo que té, doncs, molt de sentit. però en canvi té tota la comèdia, dius. Sí, sí. És una comèdia, vull dir que no... No calla't ni un moment, tio. Una mala llegit que m'he fet aquesta tarda. Eh? però la veritat és que això que us acabo d'explicar jo crec que és important. Bipolaritat té el que tu demanes però deixo estar. Vale. I el que això genera, eh? Sí, sí, sí. I ho acaba molt bé la pel·lícula. Molt bé. Fantàstic. M'agrada molt. Doncs bueno, una recomanació d'aquelles que potser passaria que no... Aquelles pel·lícules que no passen gaire perquè jo n'hi he vist la promoció darrere d'això. vull dir que no... Insisteixo, insisteixo que aquest és un realitzador potent. Potent, no? Que s'ha de tenir en compte. Jo l'hi he vist molt, molt interessant, eh? Tot plegat. Doncs recordem, Mistres... Per agafar velocitat l'agafa però a base de bé. Doncs recordem, Mistres, Amèrica, eh? Sí. I a veure si la veiem. Vaja. I ara canviem una miqueta així de terç. La Rosa la tenim a la Casa Macalla veient tota... Cada dijous allà es passa cada dijous, no? Dibendres, diendres. Ah, divendres, perdó. Ja m'hi ha, tio. Estim acabant ja el cicle de créixer sense consumir. Explica'ns-ho tu. Sí, sí, sí. Dibendres, l'última pel·lícula. Ah, ja. No, però s'ha previst començar una altra. Ja us informaré quan ens diguin la remàtica i tal. Clar que sí, clar que sí. Estima que sí, el divendres, això... Ai, aquestes coses, aquestes obligacions. Doncs molt interessant, eh? Aquest cicle, també. I la pel·lícula de l'últim divendres, el dia 27 de novembre, es diu Westland, o sigui, la terra, el lloc, la ciutat de l'Escas Combrari. Sí. Així de clar, eh? Exacte. I és un documental, de fet, d'una experiència real que es va fer a la ciutat de Rio de Janeiro, Sí. amb una... amb un abocador que hi ha ja enorme, eh? Que és on van aparar totes les deixalles d'aquella ciutat. Imagineu-ho, l'alganx que té Rio de Janeiro, que no fan no fan recollida selectiva. Tot va allà. que ho porten amb bosses o com sigui, tot allà, amb camions, allà ho abocan tot. I llavors hi ha una sèrie de persones que es diuen els... ai... recollectors, crec que era, es diuen... ells es diuen catadors o alguna cosa així, es diuen en portugués, en brasilès, diu catadors, però es traduïa com a... sí, com a recollectors. Sí, sí, pot ser. Algo així, d'acord? Sí, sí. Són persones, homes, dones, gent més jove, gent, que treballen allà, sí, allà, recollint in situ, o sigui, els camions que arriben, les escombraries, trien allà, trien, exacte. I les dones que es especialitzen més amb el tema d'agafar ampolles de vidre, ampolles de plàstic, que són fàcilment reciclables, i els homes, coses més informàtiques, d'electrònica, o objectes una mica més pesants, una mica més, no? i llavors és impressionant, és impressionant, d'acord? L'experiència la fa un artista, un, el Vic, aquest brasileu també, que es diu Vic Muniz, ell de fet, també provenia d'una família humil, també d'allà de, crec que també la de Rio, i, bueno, va tenir sort en una d'aquestes coses de la vida, que li van donar uns diners, a causa també d'una casualitat, i ell va poder marxar als Estats Units i a partir d'allà va començar a fer unes fotografies molt xules, va començar a exposar i va tenir molt d'èxit, llavors és un artista contemporàneo i molt reconegut, no? I ell va pensar, com que havia vist un dia també un reportatge a la tele sobre aquestes persones que treballen allà amb aquests abocadors, va pensar, doncs mira, jo intentaré fer una, entre una exposició, una obra que ell pensava fer fotografies, però fent-los participar amb aquestes persones, anar allà in situ, trobar o posar-se d'acord amb algunes d'aquestes persones, primer veure realment com vivien allà i com feien la feina i per què havien arribat a fer aquella feina, eh? I després, doncs els treu d'allà i els porta amb un estudi, així com una nau, una nau industrial, una nau d'aquestes, que ja ha muntat el seu estudi i llavors, a partir d'unes fotografies d'ells mateixos, o per exemple, d'aquella foto del Marat, que està mort allà a la banyera, us en recordeu? La mort de Marat. La mort de Marat. Jacques Lluï David. Vale. Doncs, per exemple, un d'ells, el que ha muntat com una mena de sindicat, ja, una associació d'aquesta gent, doncs li fa que seguis, el recolzi així, a la banyera, com si fos la imitació d'aquest quadre, no? Per exemple, li fa una fotografia, després una senyora que és la que s'encarrega de fer els menjars amb aquella gent, doncs també li fa una altra fotografia. Ah, molt bé. Una altra noia que té dos nens petits, doncs també la vesteix com si fos la mare de Déu, no? La Verge Maria, amb els dos nens, així com una mena de túnica blanca i tal, molt mona. Les fotos són precioses, eh? Sí, segur. I després, la idea a partir d'aquesta fotografia és muntar un mosaic a terra, un gegant, de dimensions molt grans, amb objectes que han trobat allà en els abocadors, eh? Sí, igual posen, dels ulls, per exemple, que posen, posen, posen tapes del vàter, per exemple, també, o neumàtics, o tot el que... Vale, tot en material reciclat, o sorra, la mateixa sorra, la mateixa terra, i queda una xulada. A més, són ells mateixos que ho estan fent, ell una mica els dirigeix, des de dalt, des de dalt, una mica d'una escala més alta. És una mica com una performance i tal, com una instal·lació, més aviat, no? Sí, així, com molt realista. Sí, sí, com molt realista. O sigui, és fer participar els mateixos personatges o protagonistes de les fotografies, ells mateixos ho estan fent, no? Molt bé. Els dona una oportunitat de fer una cosa diferent, no? I després, ja fa una exposició allà, a Londres, a Londres, és on porten, per fer una subhasta, fins i tot. A Cristis? No, no a Cristis, no, és una altra casa de subhasta. Sofis. No, no, no recordo el nom, no té més. I llavors, bueno, recordo quants milions de dòlars arriben a pujar, no?, per un d'aquests quadres, no? I a partir d'aquí, ja fan l'exposició ja als Estats Units, amb una subhasta supergran. Llavors, els propis protagonistes també els conviden a anar a l'exposició, a anar a la inauguració. Clar, imagineu-te el que suposa per a aquestes persones d'estar on estan treballant i de cop i volta trobar-se amb aquesta experiència, no? Bueno, és que has canviat la vida totalment, clar. I una miqueta també, no?, el pensament de dir, i un cop que ja els has ensenyat que hi ha un altre món possible, que hi ha una altra vida, ostres, i ara què? Ara què? que tornaran on estan? Què faran? Què faran? Què seran a la seva vida, no? Està molt bé, això s'ho fa, però bueno, ell diu que no està empenadint ni molt menys, sinó que està molt content d'haver pogut donar aquesta oportunitat a aquestes persones. Clar, ell també, Déu ni no, si s'han aprofitat, no? Perquè això li dona a ell un renom i una... Evidentment. Aquesta pregunta és la mateixa que a un es pot fer. Si no ets un emprenedor, en definitiva, llavors què? Clar, i tu diríem que no tens capacitat, pel que sigui, no? I li diu, i llavors què? Vull dir, t'adapteràs a una cosa senzilleta que senzillament et permeti viure. Jo no diria sobreviure, viure vol dir, doncs amb un guany suficient com perquè aquella vida que tu tens, doncs tingui cara i ulls, no? Seria, és molt interessant això. Sí, perquè ells d'entrada ja són feliços, a veure, és que el tema de la felicitat és una mica complicat. però estan satisfets en certa manera perquè tenen una feina honesta. A veure, hi ha una noia que ho explica, diu, hi ha moltes amigues meves o noies de la meva edat de la favela que s'estan prostituint, això no ho vull fer. Jo m'estimo, veig venir aquí a fer la meva feina i després poder cuidar dels meus nens i poder portar-los endavant. O nanos que han tingut problema que els pares ja no estan, que han desaparegut els pares i han hagut d'anar allà a treballar. No sé si recordeu un film que es deia Working Man's Death. No l'he vist. El sona que veu parlar una vegada. És el 2005. Això sona d'alguna cosa. Sí, sí, sí. I va dels... Passaixant amb la mort, no? Són dels... Les feines més dures... Bé, això és la pel·lícula és del 2005 d'un realitzador que es diu... Es diu Michael Glawyer i parla de les feines més dures que hi ha al món, no? Una d'elles que parla dels miners, uns miners il·legals, diguem-ho així, de la conca de... de la conca de Donets, a Ucraïna. La sal de la terra, per exemple. Sí, per exemple. Però aquests van a mines que ja estan, teòricament, ja tancades i que ja no surten rendibles per part d'una companyia minera a explotar-les. No l'he vist, aquesta. I ells van allà, però van a unes alçades a la mina i hi ha unes vetes que, o sigui, les galeries fan mig metre d'alçada. a molt estirar. O sigui, hi ha un moment que ells fan el comentari que estan tot el dia estirats, no? Quina angoixa. Diu, és que estem picant i allò cedeix 20 centímetres i et quedes atrapat allà. Clar, clar, clar. I et mors allà. I et mors allà. Mare meva, quina angoixa. Un altre grup de gent eren, els deien els fantasmes, que eren, aquests potser sí que ho he vist, a la falda d'un volcà, hi ha un volcà que va desprenent sulfur, sulfur groc. I ells es dediquen a sofre. Sofre, sí, sí. I ells es dediquen a uns cistells a carregar pedres de sofre, uns cistells enormes, que deu pesar 80 o 90 quilos cada cistell, i fan unes caminates bestials des del poble fins allà a carregar unes pedrotes de sofre i per baixar-les al poble i vendre-les. Sí. Uns altres diuen Lleons, l'altre curtmetratge que parla de carnissers a un mercat a l'aire obert de Nigèria. I que allà, bueno, ja no sé qui es menja aquesta carn, no? Clar. La fan unes cabres allà, les sucarrimen totes, que queden com tisnades, que dius, això es pot menjar, des bo que sí, perquè entre la carn després queda... Clar, clar, clar. I ells ho traien tot allà, tot escampat, allò, com deia, un budallà. però em deien abans que tinguessis i ara ja t'ho menjaria. Sí, sí, sí, sí. I uns altres, per exemple, n'hi ha més, eh? Els últims que explico que són el Paquistan, em sembla que és el Paquistan o l'Afganistan. El Paquistan em sembla que té una banda de mar i la gent, els països civilitzats, civilitzats, diguem-ho així, d'alguna manera, ja més ben dit, porten tots els vaixells que ja els han de desguassar, els porten allà, els varen a la platja i són quadrilles com d'homes, d'homes, que semblen fornigues i es dediquen a tallar el vaixell com si fos pernil dolç, a talls. I el van tallant i el van desguassant. Clar, amb unes condicions laborals que apret a córrer, no? Clar, clar, clar. Que segur que en cada vaixell se'n moren dos o tres. Doncs mira, ens recomanem-la, no? Sí, home, ja no és tan estrany ni molt menys, però aquest film... La podem trobar, imagino, per alguna línia. Sí, és Working Man's Death. Per internet o per algun lloc la podem trobar com a mínim, per poder captar-la. Sí, segur, segur. Molt bé, ens queden 10 minutets. Jo parlaré de dues pel·lícules molt ràpidament, és Mr. Holmes i El rostro de l'Àngel. Vull parlar de les dues perquè són dues pel·lícules que no són molt semblantes, però realment m'han sorprès, gratament, sincerament. I si tenim temps, parlarem també d'una pel·lícula de la Rosa, una pasteleria en Tòquio, si no ja acabem de parlar i tal i això. Bé, jo vull parlar de Mr. Holmes que m'ha sorprès gratament. Estem parlant del director que és Bill Condon, que és el que va fer Dioses i Monstruos, que és a referència, no? El Fraser. Ian McKellen. Ian McKellen. Aquí surt un Ian McKellen i estem parlant d'un Mr. Holmes que té 92 anys, d'acord? Un Sherlock Holmes. Un Sherlock Holmes. Què he dit jo? Mister. Un xaborit. És que és Mr. Holmes que té la pel·lícula l'he dit jo. Sí, sí, Sherlock Holmes, d'acord? Per ser que ha dit Ian Holmes, ja l'he canviat el nom a aquest home. Bé, llavors veus això, veus un Sherlock Holmes que lògicament està gran i comença, doncs, a perdre el cap, no? Vull dir... Normal. Clar, té una edat, no? I llavors, clar, el que havia estat Sherlock Holmes, no? Vull dir, amb tot el seu potencial, la seva capacitat, clar, allò retien, però lògicament el que passa és que cada vegada més s'ha d'apuntar les cosetes amb una llibreteta, clar, clar, el que diem, no? És molt tendre, vull dir, per un costat, vull dir, veus aquesta, bueno, evolució, no és una decadència, no ha caigut en un drama cascavelero, sinó que és una cosa com molt digna, li fa el peripé la Laura Finei, diguem-ne, com de serventa, diguem-ne, de casa, que és genial, i un nen que es diu Milo Parker, que és un encant de crio, és d'aquests nanos que jo no l'he vist mai, és un nano d'uns, sí, és un preadolescent, de tenir 12 anys, 10 o 12 anys, que està en aquest moment, i és absolutament magnífic, no? Llavors, bueno, es veu com ell es va movent, no?, per allà, no?, i llavors a la vegada està explicant la història d'una mena d'amor impossible que va tenir amb la seva joventut, va rejant amb un cert misteri, és com un muntatge en paral·lel, no?, del que havia estat i el que és, no?, vull dir, no, vull dir, el Watson no apareix mai, apareix d'esquenes, per exemple, vull dir, no cau en els detalls, no? Però un flashback és? Sí, sí, no, vull dir, exacte, és un flashback, va fent flashbacks, no?, i va fent aquest muntatge que està molt bé. La pel·lícula en si, home, d'aquestes que dius, ja és això, ja és això, és aquest rotllo, no?, que segur que no li estarà nominat o alguna cosa li pot caure, no?, bàsicament, ell està magnífic, ella està magnífic, és un actoràs aquest home, però un actorazo que te mueres, i a sobre és el que diem, clar, ell és un senyor que té una edat, però clar, fa de més gran de la seva edat encara, vull dir, que a sobre ha de ser caracteritzat per ser més gran, vull dir, que dius, és que està molt bé, no?, i ho fa molt bé, bueno, ja et dic, són estos tres i ja està, i a part aquestes imatges, no?, molt bé, molt bé, una pel·lícula molt recomanable, no hi ha redacció, no pensem en el Sherlock Holmes de les pel·lícules, vull dir, a veure si tothom el misteri, nana fora, això no, és ell amb la seva vida final, no?, i el carinyo que li agafa aquest nen, no?, vull dir, que és molt important, no?, i després l'altra, que és una que em va sorprès gratament, que és el rostre d'un àngel, de Michael Winterbottom, ja sabem, aquest senyor és molt canviant, des d'aquell Nine Songs, per exemple, agafa una pel·lícula pornogràfica, en teoria amb una intenció, que va escandalitzar a moltíssima gent, no?, o altres com Genova, no, a mi no, a mi no m'escandalitzar, no?, perquè dius, és el que hi ha, doncs, és curiós la selecció, és a dir, aquí ha agafat, ha agafat el Daniel Brühl, que és geníssim, Brühl? ho dic, sí, Daniel Brühl, que és boníssim, aquest nano, vull dir, ja sé, qui és el de, ai, el de la pel·lícula, aquesta catalana, la de Lenin, i l'altra, coi, la del Salvador, la del Puig Antic, això, Puig Antic, que no sortia la paraula ara, exacte, és el Salvador a la pel·lícula, no?, i la del Tarantino, exacte, sí, també, Tarantino, quina de Tarantino, malditos bastardos, ah, sí, sí, perdona, calla, calla, tens raó, tens raó, sí que sortia, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí, i també, i amb la Kate Beckinsale, clar, dius, quina barreja, bomba sexual, clar, clar, dius, què passa aquí, què passa aquí, no pinten gaire, no?, llavors el que fa és una miqueta com a Génova, que Génova va agafar Colin Firth, per fer la pel·lícula i tal, que també anava una mena com de misteri, de recerca i tal, i bé, aquí es situa Siena, li agrada molt aquest home, la zona de la Toscana, que és una d'allà, per no vist? molt maco, sí, no, no, sí, sí, sí, sí, i llavors el que planteja ser un inici, és com que aquest senyor, el Daniel Brull, és un director de cinema, i el que vol fer és una pel·lícula, com molts actors fan, molts directors fan, d'un fet que està succeint en aquells moments, no?, que ha passat, que és l'assassinat d'una noia, és a dir, una amiga matada d'una altra amiga, jovenetes, estudiants, Siena, que és una ciutat universitària, encara que... Un altre assassina, mira. Sí, exacte, sí, jo ho he d'assassinat, i tal, però és el que diem, no?, això és una cosa, és una excusa, no direm que és un McGuffin, no ho és, però és una excusa per el que fa Michael Winterbutton, és fer una mena d'anàlisi, una mena de diagnòstic, més millor dit, dels fantasmes del propi director, com a tal, no?, que es mou per una siena medieval, fosca, no?, vull dir, amb unes... Bueno, amb aquestes... Recordar 24 Our People, que també era del Michael Winterbutton, que parlava de la festa, la diversió nocturna, i dels musicals, tot això, doncs barreja una mica aquesta línia, amb la línia de Génova, que també em recorda molt això, amb una... Fa un... Fa un... Fa un... Fa un moment que fa uns muntatges exquisits, aquest home, té una capacitat quan vol, vull dir, al principi, els 20 minuts primers, és pim-pam, pim-pam, pim-pam, tu muntes i dius, oh, que bé. Després, la pel·lícula no és que perdi força, sinó que simplement, el que passa és que va fent-se introspectiva la pel·lícula cap a dins, no vas veient els vices que té aquest home, com es mou, apareix per allà... Ai, com es diu que hi ha, nena? Bueno, és que és una noia... Hola, nena. No, no, si nena, no, no, és una jovaneta, que tindrà 16 o 17 anys, que fa l'anunci del Top Man, Kate, té un nom raríssim, Savignini o alguna cosa així? Chloe Savigny. No, Savigny. O Grace Chloe Moretz. No, no, no, és una altra, ja ho diré. És molt coneguda, vull dir, és un anunci de televisió, de Top Man i tal, que apareix, és molt significativa, que surt per allà. Quines pel·lícules ha fet? És que no ha fet gaire cosa. Ja ho diràs al proper dia, però em refereixo que els personatges que envolten és que ho fan molt bé, llavors sents com una mena d'estrany somni a vegades, no sé si és realitat, si és somni, no, si és efecte de les drogues o no, vull dir, ho fan molt bé i al final la pel·lícula, no, no diríem al final, ni molt menys, però no és una pel·lícula que vulgui resoldre res, que és el que passa. Aquelles pel·lícules una mica així obertotes, no, que dius, a veure, però si jo pensava que això anava a desentrallar exactament amb la seva investigació i amb la seva aportació i tal, qui ha estat, qui ha matat aquesta noia, no? I al final això queda en un segon pla i llavors se'n va cap a un altre lloc, noia es mou per aquí, però a mi és una pel·lícula que em va captivar, les coses com siguin, vull dir, però és la línia del Winter Button, no és un tio que li agradi, vull dir, se'n va per aquí cap allà i torna i vinc i ara vaig i bé bé, però fa molt bé aquestes anades d'olla que dic jo. Bueno, lo prometido es deuda, no, Rosa? Perquè hem dit que marxaríem, es quedan tres minutets, no? Doncs per la peça. Ja, és aquesta? Calla, que l'estic liant d'oparda. Sí, l'estic liant d'oparda, espera, ara anem cap aquí, ara. El Carlos Baute, que sé que t'agrada, Rosa. Home, sí, tot un detall, moltes gràcies. Bueno, doncs el que fem és una mica acomiadar-nos, se'n deixa la veu, i res, no? Doncs ens escoltem d'aquí una setmaneta o 15 dies, no? Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Adéu-siau. Bona nit Bona nit Bona nit