Quínquis, Florència i cinema: Cercas, Django, Lincoln

Benvinguts un dissabte més al Babilònia. Avui estem al programa número 17 i avui serà un programa bàsicament masculí perquè tenim les dones en aquest cas. Una la tenim a l'altona i l'altra amb qüestions personals. Estem amb el David Bona tarda. Bona tarda, què tal, com estem? Molt bé. Bé, i el Jaume que vindrà, re, en qüestió d'uns minutets, perquè és que, el que diem, no?, vull dir, la vida s'escomplica i a mesura que es fem més grans tenim més coses que fer. Són avis explotats. Avis explotats, directament, no? Directament. Molt bé. Doncs bé, avui tenim un programa bastant, bueno, doncs, bastant ple. Parlarem de literatura, parlarem una mica de l'art, però aplicat en aquest cas el que seria un viatge, una mena d'assignatura universitària on es va poder aprofundir una sèrie de qüestions que comentarem després. Quina sort. Sí, bueno, és allò que tant en quant, doncs, un es permeta el petit luxe. Toca la loteria, però... No, exacte. Però mira, és com un premi, una espècie. Exacte, parlarem de Florència, eh? Aquella gent que no hagi anat, doncs, realment és recomanable, encarregació un cop a la vida, per viure l'experiència de veure el David de Miquel Àngel, com a mínim. No, jo no, jo no. Amb l'espai, no? Però el David anirà, que jo ho sé. Però callo meu. Home, espero algun any, sí, sincerament. Sí, sí, sí. Home, bueno... He estat a Itàlia, eh? Però a la part nord. Venècia, a Miran... La part de dalt, però em falta la part més grossa. Sí, la part del mig, que seria la Toscana i la part aquesta, no? Però bé, és un viatge totalment assequible per al tema de vols, i és econòmic, i fins i tot a l'estallà pots estar molt bé, i tenint en compte com estem en temes de crisi, es pot menjar bé de preu i de forma raonable, no? Dèiem que el David abans ens farà una explicació sobre les leyes de la frontera, l'últim llibre de Javier Cercas, i també parlarem de cinema, com no, amb el Django desencadenat. Parlem del Coriolanus, del Ralph Fiennes i del Drett, del Huet Drett. I també el que en Jaume ens aporti, perquè ja sabem que es veu 50.000 coses, no? Sort d'estar jubilat. Exacte, això. I també tindrem de fons la Whitney Houston, perquè fa quatre dies que fa un any que va morir ja la Whitney Houston. Ah, per això l'altre dia van reposar el guardaespaldes. Sí, sí, el guardaespaldes, no? No sé quina cadena era, si era el Paramount o la Sexta 3, una d'aquestes. Doncs la tindrem de fons. Jo crec que una de les millors cantants de música negra, de soul, no? Però en aquest cas les addiccions se la van portar per endavant. Sí, la vida loca, no? La vida loca, i és el que diem, no? Vull dir, s'ha de controlar. Com molts altres cantants, no sé, perquè aquest gremi té un currículum. Sí, sí, sí, i tant. És que des dels anys 60, des de Jim Morrison, passant per Michael Jackson. Potser aquella generació va ser la més salvatge, no? Sí, sí, aquella època, uns quants, eh? Uns quants llargs. Sí, sí. I també, com es deia aquella, la que anava sempre borratxa? La De Juan House? La De Juan House també, clar. Jo ho deia el nom, però bueno. No, però dels anys 60... La Janice Joplin. La Janice Joplin, exacte. No sortirà el nom i tal, no, Bob Marley. Vull dir, és que va haver una època important. Bueno, Bob Marley va morir de càncer. No, sí, sí, però es veu que també la part prèvia... No vull dir que una cosa comporti l'altra. No, no, no. Però es veu que la vida que es va fer abans era... No, en absolut, eh? Es prenia la Huxpinó, vaja, si calia... Sí, però jo penso a vegades que tota la música era producte de totes aquestes al·lucinacions i de totes aquestes intoxicacions que es ficaven al cos. Jo crec que haurien sigut persones sòbries no haguessin composat la moneda. Serien Jimi Hendrix, és un altre exemple, no? Jimi Hendrix també va ser un altre personatge que se'n va anar d'un col·locón bestial, encara que deien que realment el que dius tu, vull dir, la seva inspiració provenia justament de l'LCD i d'altres drogues, no? I aquella capacitat de tocar la guitarra d'aquella manera. Jim Morrison, no? Es buidava l'ampolleta de Bourbon allà al escenari abans de començar. I tant. Què dius? És una experiència, ja que parlem de viatges una mica després, el fet d'anar al cementiri de Pierre Lachers a París, al cementiri on està Jim Morrison, i jo vaig poder anar un parell de vegades perquè vaig... Per què està en terrat allà? Perquè se moria allà. Es va morir a París, clar. Va morir a París per, imagino, com que li va tocar amb una de les gires, no? I va caure, no? I està en una tomba molt petita, vull dir, no és gens espectacular, hi ha una làpida, però sempre hi ha gent al voltant, és curiós, perquè jo dos cops que vaig anar... També hi havia gent per allà, no? Sí, sí, a més hi ha un policia, hi ha un poli per allà al voltant, controlant el cotarro, perquè sempre hi ha gent bevent, vull dir, bevent allà al costat, roqueros i tal, ja li veus la fila, roqueros trasnotxats, no? 40-50 anys. Barres blanques, no? Sí, sí, allà amb la cervesa, no? Fet a tot. Clar, amb el Jim Morrison fent-se una birra, no? I clar, i és curiós, no? Però bé, és una mica la mitificació dels ídols i de l'espai dels fantarraments, que això, evidentment, es podia fer tot un estudi, no? Molt bé. Doncs, bé, David, comencem a parlar de les velles de la frontera. Abans saludem el Jaume. Ui, ha arribat un senyor, aquí, un senyor. Aquí, aquí el tenim. Hola, Jaume. Què? Ja pots parlar. Ja pots parlar. Sí. Directament. Ja arribes i t'enxufem aquí. Ja estic. Bona tarda a tothom, eh? Bona tarda, Jaume. Doncs anava a parlar jo de Les leies de la frontera. Un llibre del senyor Javier Cercas, que he tingut el gust de llegir-me ara... Amb molt de gust, pel que veig. Sí, sí, sí, però ho vaig enganxar així de rasquillada i... perquè acaba de llegir-me... Victus... No, l'últim de... de Joc de Trons... I aquest va dir, va, vinga, va, enganxem aquest. I molt bé, em va sorprendre. Em va enganxar ja a les primeres pàgines. És que els llibres o t'enganxen o no. Ara n'he deixat dos perquè no m'han enganxat massa. Sí. El Victus també. Sí, el Victus, sí, m'enganxa molt. I aquest de les de la frontera m'enganxa enseguida. Potser perquè era una temàtica que no m'havia llegit mai res, no? De què va? És que vaig una mica parlant amb aquest llibre. Les de la frontera, molt fàcil. Parla de l'època... Bé, dels Quinquis, dels anys 70-80. Ah, dels Quinquis. Ah, guai, guai, guai, això és molt amic. De l'inici de tota la delinqüència juvenil mediàtica que va iniciar-se en aquella època, no?, amb personatges en aquella època reals, com era el Vaquilla, i aquest va ser el, diguem-ho així, l'ícon, no? Sí, sí, sí, l'ícona de l'època, no?, amb el qual va convergir... El Torete. Però això era un personatge... Personatge diferent, no? Era un personatge cinematogràfic. El protagonista era un delinqüent i va seguir sent delinqüent després d'haver fet les pel·lícules, no? Sí. Però el Vaquilla no, el Vaquilla era el Vaquilla i aquest no va fer cap pel·lícula i aquest era un líder. El protagonista... Bé, el protagonista no és... És un delinqüent, però no és un... O sigui, un dels protagonistes, perdó, és un que li anomenen el mot zarco. Zarco. El zarco. I aquest és el trasunto del vaquilla, diguem-ho així d'alguna manera. I tota la situació està ambientada a la Girona dels anys 70-80. Finals dels 70, principis dels 80. És peculiar que sigui Girona, no? Seria més habitual potser Barcelona, algun barri més marginal. Ja, però si penses bé, és la ciutat que el Javier Cerques es coneix la merda bé. Perquè si et fiques els soldats a la mina també passa allà, a Girona. També, cert. I suposo, no ho sé, ho ignoro, que no va estar aliena aquests brots de delinqüència juvenil que van començar a finals dels 70 i 80. La trama narra la incorporació d'un noi de classe mitjana, sense motius per ser delinqüent, que es fica a poc a poc o es fica durant un estiu a la banda d'aquest líder, diguem-ho així, futur líder delinqüent, no? Perquè en aquella època, encara, quan t'ho presenta, encara és un delinqüent de barriada, no? I, mica en mica, doncs, va agafant volada i les seves, diguem-ho així, no diríem d'entremoliadures, perquè ja som d'entremoliadures, doncs ja agafen cert ressò mediàtic, no? les seves accions i atracaments el cas és que van ser gent molt el tret característic que sobretot l'autor jo crec que vol destacar és que van ser personatges que van aprofitar-se molt bé d'un buit que no existia en aquell món en el món de la delinqüència van saber innovar en el món delictiu No s'atracava abans, aquella època. Si s'atracava era de manera molt rara. Ells ho van fer de manera sistemàtica, no? I aportant elements nous, molt dinàmics, que en aquella època no s'estilaven, com venir amb cotxe, sortir a robar cotxes, només expressament per robar allò... Déu-n'hi-do. La policia es va veure una mica sobtada per aquests nous mètodes d'alinquir, no? El llibre... prolonga no només en l'època delictiva, que és la primera part, sinó que després un dels personatges segueix la seva vida. No l'explico per què, sinó per la gràcia. Sí, sí, sí. Però bàsicament és com el personatge aquest, el Farco, segueix en paral·lel el que el Vaquilla va seguir, d'alguna manera. No recordo ara com va acabar el Vaquilla. Suposo que va morir d'alguna malaltia o alguna cosa. N'imagino, imagino. Un producte de... de la vivència de l'època. Jo tampoc ho recordo. No me'n recordo. Jo no ho he mirat, eh? Jo sí que recordo que hi havia una exposició de Barcelona al CCCB, que eren los quinquis de los años 80, que va estar molt bé aquella exposició, tot sigui dit, no? I, clar, parlàvem de tota aquesta... No, no, lògicament dels personatges reals, eh? No els personatges... Encara que també de les pel·lícules, eh? Vull dir, hi havia un munt d'espais tancats en pel·lícules d'aquell moment. De prisa, de prisa, el Torete... El Torete... Perros Callejeros 1, 2, 3 i 4, em sembla que hi havia, no? Vull dir... Clar, això és el que dius tu, no? I és un periódament molt peculiar. Hi havia un altre que seia El Pico, però aquesta ja no era tant de delinqüents. Sí, no era tant. Estava més enmarcada amb el món de la droga. Però estava inclosa, eh?, dins d'aquesta exposició que es va fer de quinquis. El senyor de l'Eglésia. El senyor de l'Eglésia. A més que l'actor, que feia El Pico, per exemple, va sortir també a l'Estanquera Vallecas. Exacte. Que no sé, i després ja li he perdut la pista, aquest actor. Jo recordo que vaig al final de l'exposició, o no recordo on era, em sembla que aquest noi va morir també. I una noia també, molt coneguda a l'època, també va morir. També per un tema vinculat, curiosament, era la maldició d'aquestes pel·lícules. Alguns que feien d'actors, però també van caure a les drogues i van morir de soradosi. O de la sida, que també és... No me'n recordo tampoc jo ara perquè no me'n recordo prou que sí. El llibre sap descriure molt bé això, no? Inclús ho entronca amb un altre moviment que als 90 va començar, que va ser d'individus que del no res es feien els amos de les teleondes, no? D'alguna manera, tipus Blen Esteban o així. Sí, sí, sí. En aquest cas ho entronca com a una dona, a una parella com forçada al Zarco, perquè es pugui rehabilitar. vols sortir de tercer grau amb permisos de tercer grau d'aquests, clar, si tens parella estable, doncs la cosa facilita, no? I busquen un matrimoni apanyat, d'alguna manera, perquè això ajudi, no? El que passa és que el matrimoni apanyat surt per la culata i esdevé una Belén Esteban en tota potència. En tota la regla, no? Que es diu, no? Directament. I se'l menja amb ell, però és que se'l menja amb ell. Totalment, no? El que se suposa que és l'estrella mediètica, que és l'ex-delinqüent, ja, diguem-ho així... doncs la tia se'l menja però amb patates, no? dius, ostres, què passa aquí? doncs sí que li faré una ullada perquè a mi em fa il·lusió és un període d'aquests que no és que m'agradi però és per cullar és tota l'època és l'aura que tenia aquesta gent com de d'intocables de fer alguna cosa perquè sí i aquell perquè sí anava fins al final de les conseqüències ara jo què sé, atracaré allò perquè sí i fins que jo no ho faci no ho pararé, no? I era una mena d'aquesta aura de... Fa molta referència, no sé si te'n recordes tu, a l'escena aquella que veiem quan érem petits, que es deia La Frontera Azul. Sí. El Liang Shampo. Sí, ui, sí. I en una zona, doncs, hi fas ment moltes vegades, no? Clar. Recordes de la nostra època, quan érem nenos, no? Mira, a col·lació del que has explicat... Digues, Jaume, anaves a dir alguna cosa. Una mica vintage, això, eh? Sí, sí, sí. Setentaix, és setentaix. El que explicaré ara sí que és vintage, eh? No, això és setentaix. I a més, vinculat a Sant Jus, aquesta marxa d'Esvern ho explicaré. Jo soc fill d'aquest poble i a partir d'aquí, quan els anys, justament jo tenia 12 anys, estem parlant de l'any 80 concretament, període absolut d'aquesta època, jo venia d'estudiar a casa d'un amic, baixava pel carrer Font, aquí al Parador, i em van atracar. Jo tenia 12 anys, però era un senyor alt, i per tant potser vam pensar que era una persona més gran. Jo era un nen, de la filla cap, i llavors tres nois em van agafar per darrere. em van robar, eren tres quinquis d'aquests, i em van demanar el rellotge. Llavors, un càssic d'aquests de plàstic que portava jo, res, jo no valia res, perquè no portava diners, venia clar, jo amb 12 anys que diners has de portar a sobre, potser portaria 25 pessetes de l'època. I el més fort és que nosaltres sempre els amics ens trobàvem a l'Ateneu de Sant Just, que encara segueix sent un lloc de trobada, no? I em vaig quedar amb un d'ells, i curiosament, quan vaig arribar un dia allà, estava allà, aquesta persona, i resultava que era amic, érem un grup molt gran de 25 persones, amic d'un amic d'aquest grup, no? I clar, i em va veure, i jo el vaig veure, i clar, jo em vaig espantar, no? Doncs aquest Quinky, al final, al final no, vull dir, em va veure, i clar, quan va venir a cap a mi, em vaig espantar, vaig dir ara què vol aquest home, i em va dir que em tornaria al rellotge. I em va tornar al rellotge. És molt fort. Sí, sí, no, aquí passa. I no era mala persona. Per què te'l va tornar? Perquè no valia res? No, no, no, i per dues qüestions, i perquè va veure que, clar, que hi havia un vincle amb altra gent d'allà, i va dir, home, i no, no, i el tio volia ser amic, però clar, jo no volia, clar, evidentment, una persona que m'ha atracat i tal. I a més... Anàvem també coincidint amb la típica, això també és molt típic dels anys 80 i de l'època Kinky, als recreatius, a les màquines de Marcenitos. Aquí es coneix a un saló recreatiu que el protagonista hi treballa, diguem-ho així, de noi que ajuda, baixa la persiana, recull cadires, és el típic, no? I ella coneix a la banda aquesta, no? I una de les primeres coses que intenta ella evitar és que la banda atraqui al saló recreatiu. Al saló recreatiu, sí, sí. I encara me'n recordo el nom, es deia Àngel. I els altres li diuen. Àngel, salutacions és aquí, no sé on estaràs. I no l'atraquem perquè tu ets col·lega nostre, no? I els col·legues dels col·legues no se'ls atraquen. Exacte, i per això, com va veure aquell era col·lega del col·lega, em va tornar, volia fer amic meu i volia sortir amb mi i jugar a mi al billar a qui ara teneu, i jo feia distància, però no, em va respectar i em va tornar al rellotge. És molt fort, és molt fort. I va desaparèixer. I va desaparèixer, no? Jaume, veig que tens per aquí a sobre una cosa del vintage, potser? Sí, un gursai com una casa. Avui tinc un gursai perquè està de futbol. Doncs explica'ns-ho, que ara parlem de Florència, eh? Avui de Florència. Sí, farem un peit especial de nominatès. Ella l'he batejat, ara és el Florentino. Florentino Ramos, a comptes de Pérez, no? Ja t'agradia, tu m'han dit-ho. Amb la pasta que té, mira com estic jo a dues veles. Jaume. Sí, però tu has anat a Florència. I tant. I això segur que no t'ho pren. I tant, faltaria, seguríssim. Bé, doncs com que parlàvem d'això de vintage fa una estona, no? No sé, m'he fet pensar recordant Oh, sí, a mi, una de les coses bàsiques del futbol sempre ha estat per mi l'Orsay. I per què? Doncs perquè hi va haver una època que van intentar treure'l. O sigui, van provar-ho, allò de dir, bueno, ara... I fins i tot jo vaig veure un partit que no hi havia Orsay, no? Que els jugadors, doncs... Sí, sí, sí. El que deien xupagols tot el dia, no? No crec que és que es marcaven tants gols, eh? Vull dir, el que sí que és curiós, doncs, avui quan... Quan he triat, no?, que aquesta seria el vot a dir ell, doncs dic, home, i més avui, que hi ha futbol la setmana que ve, i ara això ja no s'acaba fins al mes de maig gairebé, doncs la veritat és que m'ha semblat molt bé. Bé, quan el senyor Vicent Pagès, ja sabeu que és ell el que escriu aquest diccionari vintage, Jordà, a més a més es diu, diu que quan ell sent que la paraula orçai té la sensació de ser a casa seva. O sigui, mira, a mi no m'ha passat mai això, no sé, oi? Tu no, home, quan estàs a casa no estàs amb orçai. Home, depèn d'aquils moments, dic jo. Ja volen que t'hi posis amb orçai. Fots amb orçai. Tornem a la vida, no? Diu la paraula de signe el fora de joc, és a dir, la posició irregular d'un jugador que pot constituir falta i fins i tot provocar l'anul·lació, en aquest cas, en el futbol, d'un gol. Ell mateix diu que, malgrat l'origen de l'Orsay, és una paraula que apareix al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. O sigui, que hi és correcte. Però l'origen que és francès o anglès? No, és anglès així. Anglès orçai. Orçai. Orçai. És anglès outside, no? Sí, és a ser outside i offside. Offside. Offside. Offside. Offside, outside, depèn com sigui. Sí, aquí ho diu. La paraula orçai és una deformació del terme anglès offside. Offside, sí. Out. Out o? Oft. Dues efes. Off for sight. És a dir, que constitueix una imperfecció simpàtica pròpia de gent gran, aficionada al futbol i sense una formació, diríem d'allò. Ui, però això s'ha utilitzat sempre. I la veritat és que és d'aquelles coses que dius, caram, quina perfecció i quin sentit li dona al futbol. I més actualment, no? Sí, sí. Li dona una brillantor, una perfecció. Sí, hi ha punts, és com el sistema de puntuació del tenis, que li dona la gràcia al joc moltes vegades. No és un sistema lineal. Llavors, quan arribes al punt del final, dius, espera, que encara hi ha la revalida aquí per poder arribar a guanyar el joc. Això també li dona la gràcia al joc. Suposo que no tens aquí entremans perquè no tenim el tango patadura. No, no. No sé ni què és això. Doncs mira, diu, en el tango patadura, exactament, amb lletra d'Enrique Carrera Sotelo, ho podeu escoltar, vull dir, això és una cosa que es pot trobar avui, ja veus, oi? Significa estar fora de lloc, no saber-se sortir d'una situació determinada, com ara un ball. Píntate de la canxa, déjale el puesto a otro, de puro patadura, está siempre en orsay. O sigui, és una... Vaja, una cantata, no? Diríem. Però això és molt típic dels argentins. S'utilitzen molts mots anglesos, eh? Utilitzen molts allò... I altra gent, el closet, que és l'armari i coses d'aquestes, no? Digues, digues. Bé, doncs, res, que a més a més, doncs, afegeix que la paraula també pot designar una certa vocació de transgradir, en definitiva, seria una bona afirmació aquesta també, en el cas de la revista Ursaï, editada a Barcelona per l'escriptor argentí Hernán Cascaclari, doncs, allà s'utilitzava molt aquesta transgressió. Ursaï, vull dir, tinc en compte, això no és part del joc, és fora de joc, és Però exactament, és a dir, aquesta deformació de l'off-site, com és? Or-site? Com s'escriu bé? O-R-S-A-I. O-R-S-A-Y. I latina. Ah, i latina, orçai. I en català i latina. Vale, vale, vale. Això qualsevol, home, vull dir, d'orsai n'hi ha molts. No, no, no, però que mai l'havia vist, no l'havia vist mai, ha escrit d'aquesta manera. És com penal. Jo com a off-site sí que ho... Penal ve de penalti en anglès. Sí, sí, sí, exacte. Però aquí ja no es diu penalti, es diu penal. Però mai l'he vist escrit, no l'he vist mai, amb la versió catalana o castellana. Sí, doncs mira, val a dir que si, com diu, com he dit, no? Vull dir que es considera que és correcte, o sigui que... Sí, sí, sí, no, no, segur, segur. Però últimament, exceptant algun pureta com el Pujal, fan servir més aviat el fora de joc. El Pujal sí, per això, eh? Sí, el semiòleg, com li diu el... Semiòleg, sí. Home, té un català bastant... Home, no, va crear escola a l'hora de radiar parets de futbol. Encara segueix, eh? Porta més anys que un papino, 30 anys. Jo l'escoltava fa molts anys que l'escolto, no? És la primera vegada que escoltes un partit del Barça i treus el so i escoltes la ràdio. Hi ha coses que li han d'anar apuntant. Clar. Jo el que penso és... Jo penso que és una persona que ha sabut sempre estar ben envoltat. Quan era capaç per ell, ell tirava. Quan era moda, no sé què, però ell anant modernitzant-se. I ara té un equip de gent que fins i tot a fer una mica de broma, crear distanciament... Sí, l'han dinamitzat molt. Va d'una època que era més academicot. Però jo escolto altres i ja sé que estem a la ràdio i hi ha competència, però no li trobo el sentit. A l'època, quan feien allò de l'Arus... L'Arusit, sí. L'Arusit i Arroz con leche. L'Atac, allò que feien. Quan radiaven, és que... Vull escoltar el futbol. Estic aquí amb tonteries, tio. Era una productora... Sí, Carrelles, perquè hi ha moments Carrelles. Escolta, que vull escoltar el futbol. Era una productora i anava molt per la publicitat, anava molt a buscar una sèrie de qüestions. A part de la conya, de la broma que es feia. És com si sents la copa, algun cop. que dius, però aviam, on aneu a buscar els publicitaris, tio? Soberano, escosa de hombres. És allò de... Encara segueixen fent, tu, eh? Sí, sí, sí, però a més a més ho publiciten ells mateixos. Els que redien el partit fan l'esquetx publicitari. Tu, que això ets el RAM, saps de què va, no? Però si això és... Digues, digues. No, no, ja està. Flipo, és que flipo. És que, evidentment, és més efectiu. És a dir, quan el locutor ho està dient, és més fàcil que... Però és que es posen a cantar i tot. Que hi hagi més inputs. No, sí, clar. És que dius... A partir d'aquí, el nivell d'horterisme pot ser més elevat o més baix, no? Depèn com sigui. No, no, però allò és... És un moment. Clar, clar, clar. No, no. És que la ràdio, depèn de quina ràdio pot ser... Pot ser molt dura, eh? Home, avui ja el mateix, també, reflecteixen que cada quart d'hora com a màxim, doncs, que allò és... Això, clar. Va haver-hi una època, per exemple, que no deien el resultat del partit en cap moment, perquè t'hi enganxessis. Això fa ràbia, eh? Ara no, ara ja crec que és una... Perquè saben que en qualsevol moment pots obtenir-ho, no? I també la televisió feien això, no posaven el marcador, eh? A vegades, ara sí, ho posen sempre, però abans no, va haver-hi un temps que no ho posaven i jo em posava molt nerviós, eh? Perquè clar, a mi jo enganxava, arribaves a casa, com va el Barça, no? O com va qualsevol partit? A TV3 no, eh? Dic a altres canals, eh? I dius, bé, què passa, no? Llavors, a tant en quant, sí que cada 15 minuts, pam, et posaven a sota, al mig, això, els gols, els penaltis, però t'ho posaven com una impressió i llavors marxava, no? Ara, això sí, estrella, no sé què, publicitat per un tubo, això que no falti, eh? Vull dir que, bueno, és una altra filosofia, no ha de fer... I ara com arreglem això? Passem del futbol i parlem d'art? Sí, i tant. Bueno, també és un art, el futbol, depèn, eh? El Messi és un molt bon artista. Jo l'altre dia vaig estar al camp, vaig anar-hi amb els meus nets i la veritat és que és tot un espectacle, això que li agrada. Veure l'Iniesta. Sí, és que... Oi, l'Iniesta. Que vas anar al 6-1 del Getafe? Sí, sí. Ops, ho disfrutaríeu com que menys, eh? Aquí hi anaves, no? Sí, molt de temps, sí, bueno, m'havia compromès amb els dos dents, esclar, perquè això no deixa de ser cosa d'home. No, i se't queda, eh? Sí, no acaba de rotllar a nivell general, això, eh? Bueno, hi ha nenes molt seguidores, eh? Vaig veure el camp, com estava aquest dia, perquè estava ben ple, perquè molts dos nois vaig anar. Molts nens, sí, sí, esclar. Llavors, doncs, la veritat és que va ser tot un espectacle. És bona hora, a les 12 és bona hora. Sí, sí. Bé, jo penso que alhora... Això ja és més... No n'hi has a les 9 de la nit, clar. És més incòmode. Clar que quan vaig fer aquesta proposta, vaig dir, buscarem un dia a les 5 de la tarda. Però això és el que no arriba, ja. Doncs mira, ara, justament, per empalmar aquest tema, és la primera notícia que em va arribar quan jo estava a Florència, el 6 a 1 del Barça. És a dir, perquè no sabia que anava al món, perquè ja la RAI 1 no t'expliquen res, i a partir d'aquí, bueno, explicant tot de... A més, estaven en plenes eleccions, prèvi eleccions, de campanya electoral, amb Albert Rusconi o d'aquesta penya. Uf, encara estan redant, I no va sortir res ni del Bárcenas, ni del Rajoy, ni de ningú. No sabia res. Vull dir, vas passar cinc dies que no vaig assabentar. És que fora d'aquí no tinc cap mena de vot. Bueno, però home, també és un tema de corrupció. Sí, però s'explica. És com ser qui tan entera de la corrupció que hi ha a Grècia. Bueno, però els de la Rai són molt xovinistes, eh? Són molt de lo seu i tal, i els costa una miqueta parlar. A futbol, sí. Van comentar-ho, es veu que, bueno, van fer el comentari, però clar, vas dir, mira, hem dit alguna notícia de... De casa, bàsicament. Però bé. Què tal per allà? Si començo no acabaré fins a les 9 de la nit, cosa que no faré. Està claríssim, perquè si no podem parlar de cinema, que és la tercera i última part del programa. A veure, l'explicació del per què, parlarem una mica de Florència, és una qüestió que jo personalment vaig poder fer una sortida determinada a aquesta ciutat per uns vincles universitaris, que no veuen a compte en aquest cas, I no era veure solament la ciutat de Florència amb els seus monuments, que sí, que també era una mica aprofundir una miqueta més i veure més enllà d'aquelles coses que la gent, evidentment, pot veure, però que potser va una mica més enllà. Aquesta línia pot ser més investigadora, més científica, home, lògicament l'on viu, no?, perquè jo crec que és una cosa que, bueno, que s'ha de tenir uns coneixements i una base per poder entendre, doncs bé, coses de... d'atazo de Maiano, un personatge que ningú sap i era un magnífic escultor al segle... 13, no? Però pobret la Glòria no el va acompanyar. Exacte, no el va acompanyar, però en canvi es veu que d'allà va copiar Miquel Àngel la forma de fer les seves figures, no? Vull dir... Com va dir Picasso? Clar, és que, ojo... L'originalitat només la trobem al Tamira. A partir d'aquí tothom copia. Tothom copia, vull dir, hi ha coses que van copiant, no? Vull dir, recordem que Miquel Àngel mai acabava per les seves obres, no? Ah, no? I no, era molt raro que les acabés. És a dir, no és que les acabés, sinó que deixava a consciència el que es deia el non finito, és a dir, el no acabat, I si et fixes, amb la major part, per excepció potser del David i altres obres, sempre a la part de la base o el cabell no està acabat de fer del tot. Hi ha com una mica la sensació que el sisell no ha acabat de buixar. Però no perquè ho cali una altra, sinó perquè ho deixa així. No, no, perquè ho deixa així. És el seu segell, no? Vull dir... no sempre, això de la Pietat no ho fa però en canvi... La Sixtina? La Sixtina, no, parlo d'escultura, perdó, eh? Ah, d'acord, d'acord. Tintura ho va acabar tot, bueno, tampoc ho va acabar tot, però no, però l'escultura sí, escultura ho fa, per exemple, a les tombes dels Medici, que són molt conegudes també, que segur que les he vist 50 vegades. I la Pietat, i després el... com els dieu? Zeus, o com és aquell? El Moïsès. El Moïsès també és un altre dels personatges que això també era, però una altra tomba, bueno, això una mica... Això és impressionant. És bestial, és bestial. No, no, això està en un aslès, i jo no recordo ara de Roma però havia de ser justament això del Moisés tot una tomba funerària és que segons el que deia l'especialista que va venir perquè hem de recordar això sí que diran els noms perquè crec que són gent que són conegudes en certs actors i que són a vegades convidats en certs espais determinats van venir 5 persones els quals un d'ells el Joan Sureda és una eminència dins del que és l'art des del romànic fins a Goya La professora Carmen Narváez, especialista en Renaixement i en Clasicisme i Manierisme. Va venir també l'Eva Marc, que és una professora de la Ramon Llull. Una noia castellà, Raquel Gallego, que és una doctora també, especialista en general de tota una miqueta el que seria l'art italià. I un doctorant, és a dir, una persona que està fent el doctorat, que és l'Eloi d'Atena. No estava fora de joc. No, no, no, jo soc licenciat i intento arribar una miqueta... I aquest noi que es presta en pintura mural italiana. Clar, imagineu-vos quina combinació hi ha a diferents llocs, no? Vull dir, va ser cinc dies als quals vam anar des de totes les esglésies importants. Vam, que eres copel esponja, no? Sí, exacte. Realment que no podies. Començàvem a vegades a les set del matí i acabaven a les vuit de la nit, és a dir, o a les sis de la tarda, no? Vull dir, menjàvem un altre pa. Llavors, clar. jo el que vull entendre, vull entendre no és el concepte, sinó realment el que pot donar de ser una ciutat des del punt de vista artístic. Per què Florència i allà està tot, tio? Evidentment per la... És a dir, primer que tinc en compte el següent... Era un centre de poder o alguna cosa? Evidentment, és a dir, Itàlia, no és Itàlia fins que es va convertir en 68... Ciutats-Estats. Exacte, ciutats-estats, entre els quals, evidentment, estava Florència, els Medici, i, bueno, posteriorment la conjura dels Pats i tot això, que això vindria posteriorment, però el que és el segle XV, aquest segle XV i previ ja del XIII, és a dir, perdó, el segle XIV, el poder de Florència, que és on està la major part dels monuments, el famós Duomo, el Baptisteri, que són edificis, perquè no oblidem que a Florència, encara que tothom veiem una pàtina de Renaixement, sembla que és medieval, és a dir, és molt medieval, l'únic que els Medici van fer alguna cosa, a nivell sobretot d'escultura de carrer... i sobretot les façanes, les van intentar una mica evolucionar cap a la moda del Renaixement, no? És el Renaixement pur, és a dir, no hi ha cap ciutat del món que no tingui aquest concepte, no? El concepte arquitectònic, aritmètic, la perspectiva, el que seria el número auris, és a dir, aquesta perfecció amb interiors no la trobem enlloc, i amb exteriors també, d'acord? Però encara i així, el que dèiem, segle XIV, el poder va venir mitjançant el tema dels gremis. A l'art de la llana, a l'art de la Calimala, a l'art del que seria les pells, tot això, va crear un poder, i no oblidem que cada un dels monuments importants estava explotat artísticament pels gremis, és a dir, Qui estava decorant el Duomo era el gremi de l'art de la llana. M'entens? Vull dir, s'encarregaven. El que patrocinava, no el que decorava directament. Ells pagaven un pintor perquè pintés allò. El que guanyava els diners, guanyava molts diners, i llavors tenien l'encàrrec, vull dir, des de l'Ajuntament, des del Saló dels 500 que es deia, que és el que triava, com que hi existiria qualsevol poder, li van atorgar això. I també era un símbol de poder, perquè llavors també guanyava de mica en mica. fins que va aparèixer la família de banquers, que és una altra art, no? Vull dir, que seria una altra gremia dels banquers, que eren els Medici, que es van començar a pujar, pujar, pujar, i aquests es van convertir en els grans senyors, no? I es van convertir en el que serien, evidentment, l'oligarquia. L'oligarquia, des del Cosimo de Medici, Piero, Lorenzo, Giuliano, Bastiran, Bastiran, fins al segle XVI, que ja són ducs de la Toscana, que seria un altre Cosimo, el Cosimo I, el Cosimo II, vull dir, quinze... espectacular, perquè van agafar els millors, a més, eren gent que eren humanistes, tenien un gran coneixement de la nova cultura medieval, i a partir d'aquí, perdó, cultura clàssica, i van crear, van agafar aquests grans artistes. De l'època hi havia els Esforza, a Milán o així, per exemple. Milán Esforza, els Montefeltro a Urbino, Érem famílies que controlaven, s'havien fet amb el poder de les diferents ciutats. Lògicament, Roma, el papat. I pagaven gust i ganes. Sí, sí, sí. En aquella època era l'època de Juli II, no? Clar, Juli II, bàsicament. Llavors, el que trobava és clar, evidentment, el que van tenir molt bon ull és que, sobretot, Lorenzo el Magnífic va tenir molt bon ull, de Medici, per triar artistes. Llavors, va sortir els Massacios, els primers Leonardos, va ser una cosa, i a partir d'aquí, se'l van, vull dir, van anar per diferents courts, no? És com mercenaris, no? Clar. Llavors, a Màntua, a Pàdua, hi ha coses d'Alberti, d'altres autors, no? Vull dir, clar, llavors es va obrir per la zona de la Toscana, bàsicament, i la zona del Véneto, i llavors al final van acabar a Roma tots, no? És que hi va ser una època bestial, no? És bestial, bestial. No sé, era un dream team d'artistes. Totalment, totalment clar. És que és el que diem. A més, acaben i començaven un altre. O solapaven, no? Sí, sí, sí. Vull dir, Nicola Pisano va entrar Donatello, va morir Donatello, va entrar Miquel Àngel, és a dir, va ser tot un procés bestial, no? I entre ells unes competències fernes. Clar, competències batals. Leonardo i Miquel Àngel descarregava el que feia Leonardo i a la inversa, no? i hi havia unes piloteres de molt de cuidado, no? I es copiaven, i bueno, una sèrie de coses que són molt àmplies. O sigui, que eren artistes però no estaven educats. Clar, exacte, no estaven educats. Però bé, no vull seguir perquè ens enredarem massa. Evidentment, el que sí que s'ha de fer... Jo destacaria, mira, jo vaig tenir dos moments... Per un que digui, vaig a Florència a veure art. Evidentment, el que està clar és anar a la Galeria Uffizi, això sí, a veure El naixement de Venus, a veure la primavera de Botticelli, a veure obres de Miquel Àngel... Vull dir, s'ha d'anar allà, perquè allà en pintura et morts. Vull dir, és espectacular. S'ha d'anar al Bargelo, que és dit i especificat el millor museu d'escultura renaixentista del món. Se sap cap mena de dubte. Donatelos, Miquel Àngel, Cellini, Bernini, tot. Vull dir, és una brutalitat el que pots trobar-te allà. I, evidentment, això parlo de museus, eh? En quant a espais, les esglésies, vull dir, s'ha d'anar a Santa Mària Novela, s'ha d'anar a Santa Croce, s'ha d'anar a Ogni Santi, s'ha d'anar... Perquè no fora, per fora, no, a Sant Lorenzo, per fora no hi ha res, perquè, això ho expliquem un altre dia, el Brunelleschi, que va fer esglésies, no li interessava la façana, li interessava l'interior, li interessava la part aritmètica. Fora són austeres, no? Exacte, no, és que per fora no hi ha façana, és la paret vista, no hi ha res més. Tot xuvist? Sí, sí, vull dir, però és dins el que s'ha de veure, no? Però és que a dins hi ha capelles, i capelles, la capella Pats, i la capella Brancat, i la capella no sé què. Si us pagava un, li feien la capelleta. Exacte, ja hi ha massatges, hi ha Pira de la Francesca, hi ha Fra Filippo Lippi, hi ha el que vulguis. Miquel Àngel, pintura, no hi ha gaire. Tot sigui dit, això és més Roma, però que ni Leonardo tampoc. Però sobretot hem de buscar aquests del 480, que són molt importants. I ja està. Llavors, dos espais importants, lògics. Vull dir, a mi hi va ser dos moments de... d'agarrativament, del mal d'Estendal, que Estendal es va quedar atontat quan va arribar allà, que és el que explica la història, que l'Estendal va arribar allà i el van haver d'ingressar. I això a les guies ho posen, si és una mica mita o el que sigui, a l'Hospedale de Santa Maria Novela, a l'Hospedale de l'Hospital, d'allà, en els últims 10 anys, i això diuen, han hagut d'ingressar 179 persones per patir una sensació estranya de com mals de cap, sensacions com de mica de pèrdua del temps i del coneixement. Per veure tanta bellesa junta. I jo et dic que una mica, una miqueta, un 10% a mi m'ha passat això. Jo encara estic desubicat. No estic ubicat. No estic ubicat. Perquè he vist tantes coses meravelloses que no sé què he dit. És com veure un partit de l'iniesta, no? Exacte. Gairebé és com veure un Barça amb 10 mesos però gairebé 5 mesos i 5 mesos Jo volia destacar d'això que m'ha quedat una mica així el gust que jo penso que sí que hi pot haver unes grans figures però jo penso que estàs destacant tu estàs destacant Els salieris. El conjunt. Destaques els salieris, no? Els salieris, exacte. El conjunt. I amb equips. I amb equips de gran nivell el que hi ha són conjunts. Home, està claríssim. Ja pensem que aquelles obres tan immenses, sobretot quan va ser claustres, que són programes de tot el claustre sencer, allò no és 100% guirlandà. Aquí hi ha un taller darrere de quatre pebrots. Això està claríssim. Però jo destacaria, i ja acabem, perquè hem de parlar de cinema, que ens quedan 20 minutets. Destacarem, jo destaco dues coses. Evidentment, la sensació que quan creues el carrer, vajas per la via Sant Lorenzo i gires i et trobes el Duomo, el Campanile i el Baptisteri. No acabes mai d'aixecar el cap, és a dir, és la catedral de Barcelona el doble d'alta, el doble d'ample i tres vegades més enllà. Vull dir, el que seria... La cúpula és immensa, és Sant Pere del Vaticà, més gran, potser, o gairebé amb el mateix nivell, no? és, vull dir, jo recordo que anava menjant perquè tenia gana, perquè vaig arribar. Sí, per supervivència, no? I per supervivència anava amb unes galetes perquè no havia dinat, des de les 10 no hi havia menjar, reia a les 7 de la tarda i seré vulgar, però se'm va caure un collot per cada costat, ho sento. Les coses com són, eh? És així. Bueno, és com si veus la catarra de León, per exemple. Això. Pujes al carrer aquell, arribes a aquella plaça, i veus-ho i dius... I quan entres a dintre, al dematí, que entra el sol, allò ja no té, amb aquelles cristalleres... Evidentment, evidentment. I l'altre és que m'adubta és veure el David i en tres Davids. El de la plaça de l'Ajuntament és fals, evidentment. El que hi ha a Sant Minato el Monte, que també és un lloc que es va molt, que hi ha molt de turista, per fer la foto típica de Florència, que es veu tota la ciutat, perquè està a la muntanya. Llavors, aquest també és fals, perquè és de coure, ha de coure de bronze. I llavors sí que el museu, a l'Acadèmia de l'Art d'allà, que seria la Galèria de l'Acadèmia, la part acadèmica, el museu en si no val gaire cosa. Hi ha coses importants, eh? Però, clar, destaca això, no? I permeteu-me un minut, us explico el per què. És a dir, és la primera vegada que el David va estar 400 anys a la plaça, a la plaça, diguem, de la senyoria, que és la plaça de l'Ajuntament, i fa no gaire, farà al voltant de 20-30 anys, no me'n recordo exactament la data, el van portar cap a diners perquè estava fent-se malbé, estava picant. i llavors la van portar a aquesta galeria, no? Especialment, i clar, allà no posarien alguna sala qualsevol. Llavors, el plantejament que es va fer des del punt de vista artístic és que és el primer museu que fa una sala pensant en una obra d'art. És a dir, els museus es fan i es col·loquen les obres d'art, d'acord? Aquest no. Aquest no. Es va dir, on posem el David a Miquel Àngel perquè tingui un efecte escènic i perquè a la vegada tingui la seva importància que ha de tenir, com a l'obra més important d'escoltar més del món, no? Llavors li van fer una església, és a dir, Tu entres al costat i entres per una església, l'estructura d'una església. La part de davant, a més, tens aquí els esclaus de les tombes que estan acabats, que seguint acabats, no? I al fons tens el que seria la cúpula central de l'església, que seria el creuer, és el David de Miquel Àngel, no? Just el creuer, no? Exacte. I llavors el professor ens deia, perquè portaven aquestes audioguies que portem aquí a l'orella, que no hem de cridar, que no miréssim res més, que anéssim caminant, que entréssim en una església i que ho veiéssim, no? I realment, si ho fas d'aquesta manera, que entres tranquil·lament, el vas veient, el vas veient, és un gegant, se't cau a sobre. I jo recordo, vaig tenir una sensació absoluta d'emoció interna i externa. Crec que sigui molt arquetípic, però realment és que és una sensació increïble. A nivell escultòric s'ha arribat a superar això. Jo crec que, a veure, proporcionalment s'ha de dir que el David està mal fet. Segurament. Mans massa grans, cap una mica gran... el tors el té una miqueta estret en comparació amb el que seria la panxa, perquè el bloc de pedra no ho dona més d'així. Vull dir, s'ha de dir que hi ha coses que no estan... Les mans, insisteixo, estan massa encarcarades, potser, però és el conjunt. Perquè el Renaixement s'ha de veure al conjunt, mai al detall. Perquè es buscava un tipus de baller, sobretot la cara, la cara és la que marca. No oblidem que... Ui, callo. No oblidem que el que seria la fona, l'onda que porta al darrere... el recolzador de la cama, perquè això és molt gran i això cauria, hi ha una mena de cosa al darrere, la columneta que l'aguanta, eren daurades. No oblidem mai això, eh? I els ulls eren dos nines de vidre, a l'estil dels egipcis. I això s'ha perdut. Però vull dir que era així. Vull dir que no seria tan maco com el barriomara, tindria un punt hortera. On és com els frisos del Partenon, que eren tots policromats i no ho concebim avui dia. I era allò d'un coloridor que resplendia. Tu ho has dit. Vull dir que això és molt important. Però bé, he donat Florència. Jo crec que des de qualsevol punt de vista, des del punt de vista bàsic al punt de vista més elevat, pots fer qualsevol línia i s'ha de fer. Val a dir que he estat a Florència. He estat a Florència, sí. T'ha agradat? Et va agradar moltíssim, no? S'ha d'anar, jo crec, tres dies a Florencia. Quin era aquell, el de Venècia, el pintor aquest de Venècia tan conegut? El Carabaggio? El Tiziano. Tiziano Tintoretto, l'escola veneciana, que també és allà. També n'hi ha. Està molt escampat. El nivell de cultura, de patrimoni que tenen a Florencia... Jo crec que és equiparable. Tot és Itàlia. Però és equiparable a Roma. Per això no tenen metro a Roma, perquè no poden aixecar un forat a terra i no trobar-se restes. Jo crec que Venècia, Florencia i Roma són els tres bastions de la major cantitat d'art que hi ha per metro quadrat. És que a més hi ha coses que no entraries mai a la vida, entres dins i et quedes mort. I el que no es deu veure. I el que ja ha tancat. Vull dir, ja la tira de palaus... que, bueno, que no es poden accedir, no?, que des de fora ho veus, no?, i a dins d'on haver-hi pintures, també, i segur, és que estic convençut, és que ja... és que el lavabo, pintàvem fins els lavabos per dins, no? Vull dir, vam estar en un lloc i estava pintat al lavabo, és que es veia allò, l'Aquiles, no?, amb la mare que agafa amb el taló i... I el suc a l'aigua. Exacte, i és una escena d'aquestes, vull dir, de, clar, de bany, no?, entre cometes, no?, i està dins del bany, i era de guirlandà, jo no sé qui era, de Pontormo. I tu estàs allà d'oixenta. Clar, i jo al·lucinava. Sí, sí, és brutal, no?, vull dir, és increïble. Bé, deixem l'art, deixem el món de l'art i passem al cinema. Hem de parlar de Django de Sant Cadenat, de Coriolanus, de Dret, Jaume, que has vist, vull dir, fem una mica de conjunt. Lincoln, això, la de bueno de les coses. Què tal, què tal? Comenceu. Bé, bueno, Lincoln a mi m'agraden aquestes pel·lícules, perquè l'altre dia, no sé si m'ho confessava a mi mateix, Però deia, sí, probablement no soc capaç d'agafar un llibre i estudiar la història. Per això veig una pel·lícula. I veig una pel·lícula i, mira, més o menys em vaig assabentant de com han anat les coses. Jo penso que soc conscient de la limitació cinematogràfica per bé que ho facis, no? Però Lincoln, jo penso que té una virtut. T'hi fa entrar allà dins amb... Spielberg. Spielberg ho fa bé, sí, home, clar. És que Spielberg ho fa bé. Perquè és un estil, diguem-ho, cas, eh? Com aquella de Nixon, del... Com es diu això? Sí, però estèticament més correcta. Sí, home, ja m'ho imagino. Aquella és molt planera, és molt actual, a més a més, i en canvi, Lincoln, en el senyor Spielberg permet lluir la recreació de l'època, els interiors, i això està molt bé al Parlament, on es decideix l'evolució. I la política. I el Daniel Day-Lluís es mereix a tants premis que ha rebut i tanta història. Jo ho vaig trobar correcte, com sempre. Guanyarà, eh, l'Òscar? Sí. el Tommy Lijón ah sí, em va sorprendre perquè dic carai aquest paio que porta un perroquí i al final dic com, però si és aquell al final se'l treu i llavors l'hi veus bé sí, i a més a més fa un dels personatges per mi molt agradables perquè és el que primer està en contradicció de tot plegat i llavors acabem sabent que no que ell ja estava molt d'acord amb tot això el que passa és que estava on estava suposo que per coherència sorgia bé, és una pel·lícula sí, segur que llarga perquè no cal i tal però està ben reflectit jo penso que l'actitud que hi ha trobat molta gent és perquè no li agrada com a mi això, no? i llavors, clar ho trobes lent perquè no t'engresca a mi més aviat em m'avorreix l'Svorsenegger o l'altre i a canvi això una altra filosofia parlent el Janko Desencadenado, com que no Ah, no. Està molt bé el Django, eh? Sí. Jo sé aquestes pel·lícules que a mi em va sorprendre agradablement, eh? Hi ha algun... Aviam, crec que el matratge és excessiu pel que ens explica, eh? Jo li veig tres finals, com a mínim. Sí, en té diversos, sí, òbviament. Té el final més bèstia que pot haver ideat, no?, suposo. Però... Però el més tarantinià, més... Però no seria ell, no? Sense l'hemoglobina, jo crec que... No, home... Hi ha part d'esquitxos, que és brutal. No, és evident, que si no hi ha això, allò no és d'ell. El Tarantino és un tio... Aquesta és, per mi, la limitació d'ell. Clar, si no seria Glenn Eastwood. Sí, cau en el tòpic, no? Amb el seu propi tòpic, cau en el seu propi tòpic, no? Però, bé, té la virtut aquest home que sap construir personatges... i se'n moua molt bé al llarg del film però i també viu molt dels homenatges i dels revivals d'actors i d'això et fa un col·lage i d'estils et fa un film a base de tot això i li sap donar la trampera i sempre hi ha un personatge que l'encombra i en aquest cas crec que és el El del majordom. El Samuel de Jackson. L'escena aquella que està a la biblioteca amb el copot de conyac. Tu no ets l'esclau, tio. Està com cridant a l'ordre al seu amo, diguem així. Passa aquí, passarell, que t'haig d'explicar quatre coses que t'està passant aquí. És la inversa, canviar papers. I l'altre, sí, l'altre senteix i se'n va cap allà, digues, digues, què passa, què passa? És que te l'estan donant pel... però és aquesta ironia per mi és l'escena clau del film és el que resumeix tot allò és una enganyifa per mi és una enganyifa i és el que hi ha per això hi ha qui s'ha emprenyat com una mona l'espaïli a veure aquest film es va emprenyar però es va enfilar per les parets aquest tio què m'està fotent Sí, sí, per nosaltres és molt serió això de l'esclavisme d'aquella època, no? Però és que l'Espagli també és massa, massa, massa, però... Vull dir, una cosa és que... És molt talibar de lo seu. Molt talibar de lo seu, no? I sempre ha de fer molt bé després el que és la cultura negra, etcètera, etcètera, però ha arribat un moment que dius, escolta'm, tio, et repeteixes més que un all, eh? Vull dir que una mica d'humor també per tractar certes... Òbviament. I això a l'especli a vegades no s'ha sabut fer. I el Tarantinos jo crec que viu en el perpètuo cachondeo. Clar, però ho ha fet sempre. No t'ho pots prendre en sèrie. En el fons s'ho pren seriosament. Clar, sí, sí. O sigui, et fa un producte molt seriós... O sigui, la forma és... És que enganya molt, però la forma diria que és molt correcta. És molt clàssic, és molt western clàssic. Jo pensava que hi havia més d'espagueti western, i hi ha molt poquet d'espagueti western, si us fixeu, aquells zooms a vegades que fa, molt pocs, aquell moment musical, sobretot tenim molt ricònica, sona per allà, que et dona aquest regust a vegades, però que és el que dius, és molt clàssic, amb l'emplantejament de cinema, i després la bestiesa, crec jo, de les moments de l'escena de sang, que és quan se'n va Però no, però vestir-se se'n va a Tarantino totalment, que ja em vola, ja m'agrada. Sempre se'n va, sempre se'n va. Però bueno, està bé. Acabes de dir-ho, jo penso que t'ha d'agradar. Clar, clar, clar. No, i aquí pot sortir enfastiguejat el film. Ja entenc que hi ha gent que això no li... No li va. Però saps el que vas a veure? Jo crec que és com veure una pel·lícula de Takashi Mi, que saps el que vas a veure? Vull dir, pot passar tot. Sí, però si ara, per exemple, mires Pulp Fiction, mires aquesta, i ha fet una deriva cap a... cap una comicitat i una exageració de tots els personatges. Pulp Fiction era una pel·lícula de personatges sèrius. Hi havia escenes bèsties, però dintre d'un entorn seriot. I perfectament possible. El que podia passar, podia passar. Era molt exagerat, però podia passar. En canvi, tota la posada en escena de Django desencadenat No és real. No és real en absolut, no? Jo crec que Pulp Fiction és la pel·lícula més personal, amb l'aspecte que la pots vincular a diferents formes de fer cinema, però potser més pura, no? Perquè si te'n vas a veure Jackie Brown, és un homenatge al Black Explotation. Potser més sèrie encara. Clar, més sèrie encara, però és un homenatge molt directe. Si vas a Kill Bill, què hem de dir, no? Vull dir, un homenatge al cinema d'arts marcials... Vull dir, aquella de Los Maritos Bastardos, una pel·lícula de... Guerra entre cometes, que han d'anar a la guerra, però, bueno, saps? Vull dir, jo crec que... I poc desafió de les àguiles i coses d'aquestes. Això, anem per aquí, no? Llavors, potser una mica li faltaria aquesta... Tornar una miqueta a crear un producte molt més propi, això sí, jo sí que ho faig en falta, i agafant, xuclant, però algo més propi, algo més urbà. Entenc que vull dir, no tant... Ara faig un western, ara què farà, ara què farà? No sé, la primera vegada què buscarà? Una pel·lícula de terror? Sí, clar, però al llarg del film... I és constant una cunyeta, no? Sí, sí, això sí, sempre. Però no tots els films, no ho he fet sempre. De tota manera, hi ha un punt, i precisament jo penso que l'heu esmentat, que és aquest servilisme que genera la servitud o l'esclavisme. La servitud i l'esclavisme, jo sempre els he vist molt així, encara que d'una manera són una i l'altra. Hi pot haver unes diferències. I llavors, quan... Ja el personatge, per mi, el central és el Casa Recompenses, no? Sí. Ja ho era en aquella altra pel·lícula, crec jo, i tal. Sí. Llavors, esclar, aquest és un personatge que, en el moment que, alimentat pel propi... pel propi servent o l'esclau, i transformant en aquell amo, amb una mala llet extraordinària ja... Aquell ja no té capacitat, ja no té corda, ja no té humor, el DiCaprio, vull dir. I automàticament aquell home ja està per matar, i que és el que fa. Aquella, per mi, és la seqüència més interessant que hi ha en el film, molt. Perquè penso que fins allà és... Vull dir, sí senyor, seguim. És un retrat d'una situació macabra que genera un seguit de situacions fins aquell moment, totes les que exposa, com aquelles, però després la cosa ja se'm va. Se'm va una mica. En el moment que tu trenques la icona, o sigui, el vèrtex, ja no s'aguanta res. Jo el que vull destacar també del film és que, i em va fer pensar, és com en èpoques en què realment hi ha marcada una explotació d'un tipus de gent o de grup social molt oprimit, és com... Sempre hi ha... És que em va sobtar, no? Sempre hi ha els individus que s'hi acarnissen de manera desmesurada. És una situació, es va trempejant, hi ha qui és esclavista però ho fa d'una manera més o menys correcta, amable, dintre hi ha de la poca humanitat que pugui ser tenir un esclau. Però hi ha qui, al marge de tot això, sempre va per l'extrem i s'hi acarnissa contra el més dèbil. Això ho vaig trobar molt palès en el film, i que semblava que el Tarantino volia destacar-ho. És la part seriosa del film. És la part seriosa. Ell destaca això d'una manera molt clara, a més a més. Sí, sí, hi ha qui els tracta més o menys... se n'aprofita de la situació, però es tracta correctament, però hi ha qui no. Hi ha qui, realment, per ells són cucaratxes. Els aixafa, i a més a més, els aixafa volem, perquè són meus i jo els aixafo que no en donen els collons. Els queden 5 minuts. Jo volia solament fer un minut de punt. Els ja m'ho vull que parli de l'altre dalt de les coses, perquè sé que és una pel·lícula que està vinculada amb temes de salut mental. M'equivoco? Sí? I que està molt bé. Jo, solament, vull esmentar Coriolanus, dels Ralph Fines, que és el que he pogut veure aquesta setmana, No sé si l'has pogut veure, Jaume, la pel·lícula. Aquesta la tinc present. És una pel·lícula que s'ha de veure, Ralph Fiennes, director i actor, com a tal, estem parlant d'una de les tragèdies potser menys conegudes a Shakespeare, però vinculada amb aquelles tragèdies de Julio César, de Titus i tal, no? Vol imitar, crec jo, la forma de fer del cinema de Kenneth Branagh, és a dir, vol, entre cometes, vull dir, jo agafo Kenneth Branagh de fer versions de Shakespeare, però me quedes dins de la línia de la tragèdia, però més la línia de Titus, vull dir, recordeu Anthony Hopkins i tal, sí. més ambientada amb una Roma, però una Roma contemporània, d'acord? I el Coriolanus, que és aquest general cònsul i tal, que inicialment no és gens proper al poble i que a la vegada el que fas és canviar de bàndol amb el temps, no? Jo no vull explicar molt la pel·lícula, és una pel·lícula que s'entén perfectament bé, és una estètica molt freda, molt dura, és un Ralph Fiennes, crec jo que a vegades és molt visceral, molt visceral, molt potent, i jo crec que s'ha de veure, però bàsicament el Ralph Fiennes el que es planteja aquí és una mica com es vivia, com es plantejaria una situació molt directa d'una crisi actualment en una Roma, perquè una Roma actual que es parla de del blat, del poble, però que totalment actual amb el tema de la crisi econòmica. Però bé, veieu-la, està molt bé. Vull dir, molt recomanable. I parlem una miqueta d'aquesta, que jo la vull veure la setmana que ve i també ampliarem informació. Bé, val a dir que probablement una de les coses menys interessant, potser perquè no s'ajusta a la realitat dels trastorns mentals i els seus desenvolupaments i les seves probables... millores en el temps, a partir de tot un seguit de trets que s'estan posant en marxa i que tenen els seus resultats. Jo crec que la pel·lícula en aquest sentit és excessivament optimista en quant a resultats, no immediats, però en quant a resultats al cap i a la fi. Per a mi el que és més interessant d'aquesta pel·lícula és la cultura nord-americana que reflecteix. Us asseguro, i no us explicaré gran cosa, només que és com una mena d'allò, com una mena de màgia, no? Viuen del no-res, tu, de les apostes, segons com. Vaja. Llavors, sí, és que hi ha un component allà dins que els fa com... No és palpable, tot. Sí. No és palpable. Viuen de lo virtual, no? Exactament. No és allò que jo seré gran i seré un home de profit... Venedors de fruit. Sí, sí. És que és fum el que hi ha pel mig, és que ni ho venen, tampoc, perquè hi ha un seguit d'aspectes de gresca, de joguesca, de tal, amb el Robert de Miro per allà al mig, fent de pare de... Que està molt bé, diuen. Bé, sí. Que està bastant bé, m'han dit que no està malament. És que ho fa bé, aquest home, és clar. Bueno, per sistema, però... A mi el que em va sobtar és això, dic, carai, a mi sempre m'ha preocupat això, de què viuen aquesta colla, saps allò? Sí, sí, de me'l pregunto a vegades, clar. I en aquesta pel·lícula... I en aquesta pel·lícula trobo que, carai, tu, fan una proposta perquè entenguem de què viuen, no? Tot és una mica així, sense cap mena de clar, no cal assegurar-se res amb tot això, perquè... demà ja tornarem a no sé què i ens revenjarem, i una cosa, i paral·lelament, doncs, pel mig hi ha un fill, oi?, que és el xicot que té un trastorn bipolar, i llavors, bueno, hi ha com una mena de muntatge, perquè això sí que està prou bé, de muntatge per ajudar-lo i tal, i bueno, vull dir que és una pel·lícula no massa rodona, Però que a mi, almenys, personalment, em va interessar molt més allò que sembla que no m'interessaria, precisament perquè crec que està molt més ben construït que no pas el que és... El que seria altres en si mateix, no? D'acord. Bueno, molt bé. Ahir m'han recomanat Hitchcock. M'han dit que ho fa de conya Anthony Hopkins. Jo la tinc prevista veure-la i tal. Esperem que la podem veure i que xerrem. I aquesta també, jo crec que també li faré una ullada... abans que arribin, quants són els Òscars, per cert? Jo sé que els Goya és la setmana que ve, el 17. No es trepitgen. Però... Sí, que els Goya xarquin els Òscars. Sí, això és el que han de fer. Jo, per cert, mira, justament pel tema dels Goya vaig veure Grupo 7, no fa gaire. Justament parlant de quinquis i tal, i molt bé la pel·lícula, està molt ben parida aquesta pel·lícula. per ser el que és, com a tal, que és una pel·lícula petita. Sembla que ben parlem. Igual que de dret. És veritat, David, que és que ens ha anat el temps, com sempre. És un producte per tu. I com som tres, el dia que siguem cinc, que ja hem estat cinc, vull dir... Esperem que la setmana que ve no sigui així. Estiguin les noies. Molt bé, fantàstic, però res, ens veiem el dissabte que ve. Perfecte. Adeu-siau. Que vagi bé. Gràcies. Bona nit.