Babilònia del 15/9/2016

Bona tarda! Benvinguts! Un any més, perquè això es diu, anem any a any, al Babilònia. Quina és el que fa 5 aquests dies? Aquest 5, jo n'hi recordo 4 o 5 anys, si ja són tants anys. Un compte, però més o menys va per aquí. Clar que sí, doncs tornem una temporada més, un any més. Esperem aguantar fins al mes de juny, que és el que ens toca. Jo crec que sí, que cantauria. A aguantar no costa gaire. Exacte. Fer-ho bé és una altra cosa. Això ja tenim símones sinons, haguéssim fet fora. Jo sempre és el que digueu, que a mi tant es mantinguem i ens mantenen l'horari i tal. L'altre dia m'ho preguntava, et diuen així, tu a la Ràdio Xíric, mira, et dic una de les coses bàsiques, és que ningú et digui rei, tu vas fer exacte, i escolta, vol dir que estàs acceptat en el millor. I, a més, ens ho repeteixen, el dissabte, o sigui. Ah, sí, sí, sí. Per tant, que són dels quants, dels triats entre cometes, perquè el dissabte es farà gent segona a missió. Per tant, des dels dijous a les 9 de nou a 10, doncs estem aquí, com sempre, i bé, doncs, estarem la gent que sempre som, potser hi ha alguna novetat, David, vindrem un altre company que està per aquí, segur que hi ha l'estem, doncs, la setmana que ve. Però bé, com sempre, estarem la Rosa, que avui no la podem tenir, per motius personals, la Rosa Alcalá, tenim el Jaume Vidal i el David Montaner, i el Gospàrla, el Xescor Ramos. Vull dir que estarem els habituals, i després, bueno, si insisteixo, doncs aquest company que ens arribarà, David, com es diu? Nacho. Nacho. Doncs el Nacho també el tindrem, faltaria, i doncs res, doncs seguirem, com sempre, no parlem d'art, de música, de cinema, de tot, de llibres, no canverem la línia, perquè bueno, ens ha funcionat, i jo crec que, doncs, endavant, no, vi diem aquesta tipologia, i ja està. I doncs, avui el que farem serà, doncs, farem tres seccions. La primera, una mica vinculada, doncs, en aquest món de les exposicions, excursions, sortides que fem, el David va fer una excursió magnífica al castell de Sant Ferran, aquí a Figueres. Jo deia parlar una miqueta de l'exposició del Caixa Forn de la Dinastia Mink, que també doncs és un interessant parlar una miqueta d'aquest art japonès, de cinema, doncs... Xines, no? Perdó, xines, perdona, sí, sí, calla. Sí, jo tenia... Perdona, és que estic preparant coses de l'impressionisme, i llavors ja el japonisme el tingueu en un altre lloc, vull dir, que és això. Que això ja ho comentarem un altre dia, que comencem aquí a Can Ginestal dia 5 a les grans impressionistes, Manet, Monet, Renoir i Degà, és a dir, que també és una cosa que hem de dir-ho... Jo ja l'he escoltada aquesta conferència, oi? Aquesta conferència, bueno, bueno, això, algun any he fet, però aquest és un corset, aquesta vegada, de 12 sessions. Això ho explicaré molt l'altre dia. Cinema, parlem del casó Fischer, de l'Heroi, de Berlín, de Julieta, crec que sigui un pelicós una miqueta passades, però torna a estar de moda per aquesta triada per representar l'estat espanyola als Oscars, no? Inhabitablement. No pot ser d'una altra manera. Encara que jo he agafat una altra, això ja comentarem. I també parlem de Kiki, i l'Amor se fa una pel·lícula prou recent, però que també és curiosa. I els joves parlaran també del Café Society, del Bodialen, i una proposta del Manuel Cusso, l'última frontera, no em vio equivocar, i ja ens comentarà ell, que ens vol fer una reflexió sobre uns temes. De llibres, doncs un llibre més aviat assatge seria, al País de les Almas Encontres, que és un reportatge i portada al llibre, i un llibre molt de ficció, molt curiós, de Juan José Millas, que és des de les sombres. Que ja explicarem que és una cosa molt curiós, molt rara, però que a vegades va la pena recordar aquests llibres peculiar, si més no. No és bé, David, ens parles d'aquest castell de Sant Ferran de Figueres, que té molta història, que és una passada, no? Sí, és una passada. És el monument artístic més gros de Catalunya. Anda, veus això? Sí, un monument tan gros a Catalunya. Bueno, això. Occupa 30 típico hectàrees. Si farem de monuments grossos, no digues. Perdó. És el País de bromes, el País de bromes. I és el castell militar més gros d'Europa. Anda, això no ho sabia, veus? Per què no ho sabies? Mira, mira, doncs nou, això és nou. Ah, no em feies dir els constructors, eren uns... El pròsper de Berbum, el Bauban. No, no, no, aquest va ser el de la ciutadilla. No és el Bauban? No, no, no, no, no. Era un autòctub d'aquí. Ah, no seria el Pedro Martín Cermenho? Sí. Oi que sí? I el fill. El Pedro. El Pedro i el Manuel... No sé la que es deien, Manuel o Pedro. El fill era Pedro. Martín Cermenho. Sí. Una notació ja era on s'expliques. Saps què hi ha a Barcelona del Martín Cermenho? El Marqués de Montjuïc. A banda, d'això. L'església de Sant Miquel del Port. L'església que hi ha a la Barceloneta. És una església que ningú veu quan passes per allà. L'església de la Barceloneta el va fer a alguns, però ho va adaptar ell i ho va fer. Les cases típiques de la Barceloneta també són del Cermenho. Sí, sí, sí. Digues, digues. S'ha de dir que una mica... Sí, va ser ell. A més era un palló que tota la vida havia sigut militar i que coneixia molt el seu ofici. Era un palló fregat amb el seu ofici. I ja sabia com tenia que fer les coses. A part d'haver estudiat enginyeria militar, van decidir en aquell moment que aquest punt de la frontera, però molt prop de la frontera, evidentment, era un lloc ideal i prou estratègic per construir una frutalesa d'aquelles dimensions per tot i que en aquell moment les relacions franco-espanyoles eren bones, però ja suposo que sabien que jo podia torçar-se a estar més d'hora. Sí senyor, com va ser. Com va ser. I van construir un castell bestial. Seguint l'estil del mestre dels enginyers, que era el Boban, tal com reflexa el llibre Victus. Sí senyor. És un castell inacabat, perquè no ho sàpiga, és inacabat. Hi ha unes parts que diuen que això sembla el més forç. Això és que no es va acabar mai. Es van fer parets, però ens va arribar ni a posar a tothom allà de mall. Igual que l'Església, que evidentment tot castell militar té una església, ni que sigui perquè a aquella època tota la família de l'oficialitat vivien amb els oficials. La tropa no, la tropa no podia viure allà amb la seva família, però els militals, els oficials i els comandants i tot això sí. I clar, una església era vital per ells, segons la seva subconcepció de la societat, per poder fer el dia a dia. Està parlant de quin any? De mitjans del segle XVIII, 1750 o així, fer uns 30 o 40 anys de la guerra de subcessió. El castell ve... Hi ha diverses maneres de poc a fer la visita, una és a nivell individual, pots agafar un audioguia d'aquestes, i tu ho han explicat tot. I l'altra és, quan vas amb nens és més complicat, vam fer la visita més interactiva, que es puges a uns gyps, i et fan una volta per tot el perímetre, que són cinc quilòmetres i picos del castell. I allà vas fent parades, i fan un parell o tres, no me'n recordo, i la primera, visites el que es diuen... Ai, ara me'n recordo. Bé, les galeries, unes galeries que se'n dinsen a la profunditat de la Terra, com uns 100 metres cap en dintre, i allò servia per escoltar si hi havia encepadors, per intentar, encepadors d'un suposat tan amic, per intentar volar les muralles col·locant-hi a sota explosius. I, d'alguna manera, hi havia una tàctica, anar fent un túnel, tu anaves fent un túnel fins a col·locar-te a una sala de sota la muralla, o atatxonaves tot d'explosius, i ho feies reventar, i no és que saltés la muralla amunt, si tu el que volaves era la part de sota i la muralla es venia avall. I, doncs, podies assaltar el castell. Clar. Però clar, aquest home, àbil com era, doncs ja va col·locar unes galeries, i hi havia uns escoltes allà, escoltant, tot el dia, escoltant. I vaig anir a entrar i estava una fresca, feia fred i tot, feia fred i tot. Però passava calolla, no, no, no. A l'hivern faria una pesca, que et quedaries... Era curiós, perquè el mètode era diverses galeries i diferents escoltes, i per triangulació sabien el punt exacte on s'estava escavant, i doncs ells cavaven una altra galeria, que es regaven expulsius i ensurraven la galeria de l'enemic que s'està intentant colar-se. Això a l'avant de surt. A l'avant de nord no calia, perquè era... estava tot fet sobre roca, i doncs allà, evidentment, no es podia forar d'allò. El Cermenhoquet era un palló que mirava molt per la tropa. Era un palló que no era aquests arquitectes que ho dissenyen de cara a la galeria. Si no, no, si no el tio feia un... ho tenia tot molt pensat. Va fer un disseny. Diu que va ser el primer castell en què la tropa tenia un llit per cadascú. Estava calculat, perquè cada soldat tingués un llit per ell sol. No calgués de compartir llit amb altres, en llits calents, sinó en llits per cadascú. I a més, les habitacions de la tropa eren amb murts molt gruixuts i molt ben fets avobedats, i que amb un gruix tal, a més a sobre, hi posava capes de terra i tal, que hi havia una frescolla dintre, que no... o sigui, que procurava el descans a la tropa, perquè després, evidentment, en cas d'encitat, pogués rendir el seu màxim, amb la seva màxima eficàcia. Estava molt ben pensat. I la joia de la corona, és una cosa que no es veu, hi havia patidarmes, però sota el patidarmes, aquest home va dissenyar uns dipòsits d'aigua, avui ha llegit de 9.000 metres cúbics en total, o sigui, impressionants. Com aquells que vam veure que ja en parlem la setmana que ve. Ah, sí, sí, sí. 9.000 metres cúbics d'aigua, i estaven dividits en quatre. O sigui, eren independents on de cada qual. Es anaven alimentant a través d'una conducta que entrava d'aigues feràtiques d'en Son, i cada un era separat per evitar sabotejos. Si et sabotejaven un, encara tenies tres dipòsits. I una de les visites, o sigui, consisteix en baixar els dipòsits, i pujar-me en una zòdia, i visitar amb barca per dintre. Hi havia un moment que no està recomanat per persones en claustrofòbia, perquè hi havia un moment que el que remava que era el guia es tenia que jupir gairebé per poder passar per sobre unes voltes que hi ha a dintre, que passen de banda a banda, perquè allò de suportar el pes de la plaça, està tot abobedat en columnes. L'aigua era nítida, no, el següent. I això que diu que fa 40 anys que no el renova aquella aigua. No li toca la llum, no cria algues, era transparent. Diu que era potable, potser no ho és. L'actèries hi haurà, en això és lògic. Sí, però no n'hi ha algues, ni res transparent. I l'abfundari ens hem de fer a metro 20, però amb una extensió que no t'ho acabes. És molt interessant. M'he llegit una mica, i es veu que fins als anys 90 va ser presó militar. Sí, això sempre. Va ser el Tijero allà. Sí, va ser l'últim. Abans va ser presó militar per objectors de consciència. Els portaven allà. I el Tijero estava pres allà, però més d'una vegada el tenien que anar a buscar palamosa per fer un sucet de vell. Sí, també és veritat. Jo també sabia que... Estava a la presó i punt. Sí, ja estava a la presó, però feia que volia. Es veu que tenia veria per les gallines. Tenia allà les cuidava, com s'avorria, i llavors li posava noms i les perseguia. No vull dir que fes res amb les gallines. Sí, mira, aquesta línia, es veu que un amic meu va fer l'Emili, passava de tot, i allà entrauran d'aquí... La persona va estar en plena amb totes les aspectes. Plena, però també a nivell. De tot el sentit. Custària que li ve 10 anys allà. Sí, sí, sí. Ja el saben amb tu cap a Madrid. L'últim cinc en va estar allà. Jo dic, per com ano molt a l'Elisita, i si és amb nens, s'ho passarà en tipus. Sí, també, ja que ho dius, et no deixava de ser una miqueta de Barcelona, és a dir, quan la forma estalada és la mateixa estructura típica, en unes dimensions. I això d'això prové, encara que sigui una construcció millor dit d'Auba, en el que esta gent parla de Barcelona, a nivell, diguem, de Flamengues, i gent que està vinculades en els pesos baixos, l'estructura aquesta, d'aquesta forma tan peculiar que es va aluar surten cap en fora, lògicament per millor control i vigilància de l'espai, és una idea que prové de la Italià naixantista, i això ja ho va dissenyar Leonardo da Vinci. Leonardo ja va fer aquest tipus d'idea, l'únic que no va poder portar la pràctica, però Leonardo era un especialista en fortaleses militars, i parlo de l'any 1500 i poc. És important que veiem l'evolució com un gran gènere i una altra vegada més crea una idea, i a partir d'aquí 200 anys després es pot arribar a la pràctica amb aquesta qualitat. Impressionants les cavallerisses, i entre elles va anar la part de baix, i és que perso la vista, o sigui més la gent petitona a l'altra punta. Quina passada. Tot el que és l'ullarc del quartel, no, de la plaça d'armes i tal, és tot el que és les cavallerisses espectaculars. Sí, sí, va la pena. Fantàstic, mira, ja ho sabeu, que estigui de Sant Ferran a Figueres, molta gent no sap... És una excursioneta, tu. Bueno, però val la pena, vull dir, cada mes. I qui diu el dematí vas aquí, i a la tarda vas o el museu de la Juguina, o el museu de l'I. El del I, que també està molt bé. Passa que jo n'anem nens petits, i el museu de l'I potser encara no és propiat per ells. Encara que potser no, però és molt visual. És molt interactiu, també, visualment, parlant, i entre molt fàcil. Sí, però et diu una cosa. Acabes la visita del que s'ha de fer en Sant Ferran. Raventat. És amb la calor que picava. Acabes de caminar i tal. A mi m'agradaria fer coincidir una cosa. Precisament, la pel·lícula, l'última frontera de Manel Cosoy Ferrer, perquè es fa allà, a Figueres, no? A més, aquí parla... Tinc el programa de tota l'activitat que es portarà. La qüestió són els refugiats. Llavors han agafat aquesta pel·lícula, perquè parla del senyor Walter Benjamin, que va a marxar dels nascis, i es diu que es va suïcidar. Però bé, la qüestió és que es va morir. O el van suïcidar. Sí, és que crec que van per creixir-los més. Sí. Llavors, bé, profito per dir que, home, que aneu a veure el castell aquest, doncs si aneu ara aquest mes que ve, que serà el 16 d'octubre, doncs hi ha precisament l'activitat de la revisió d'aquesta pel·lícula i conferències i tal sobre els refugiats, doncs la veritat és que podeu aprofitar-ho perfectament. Molt bé. No, no. Vos comentar alguna cosa més de la pel·lícula? A més, la pel·lícula que té 25 anys. Sí. La pel·lícula té 25 anys. I el Manel Cosol i Ferrer són amics de multíssims anys. De cornellar, eh? Sí, ens vam conèixer i ara no viu a coordenar. Però bé, sovint, perquè té la seva mare i tal. Jo crec que és una d'aquelles pel·lícules que és prou interessant precisament per comparar i més en l'actualitat, per comparar els diferents èxodes que hi ha hagut al llarg de la vida. Per exemple, a mi m'agrada molt la pel·lícula Éxodus. Era dels jueus i de la creació de l'Estat d'Israel. M'agrada molt perquè és clar, i ho sostres tu, aquesta gent, que guaita com els tracta tothom i tal, no? I llavors això ho vas aplicant a diferents fugides, com la que, per exemple, el que acabes de dir tu, precisament en aquest llibre, no?, que estàs llegint sobre Síria. Bueno, ja està. Sobre Síria. Però bé, no parla tant de la fugida, sinó parla més dels orígens de la guerra. No parla tot el procés del conflicte. Bé, però com que jo tu saps que tinc un gender que va haver de fugir també d'una zona semblant, doncs... Sí, sí, ara està ficat tot allà. Exacte. Estem precisament parlant d'aquestes formes de diferents, oi?, de sortir del país, perquè allò no hi ha qui ho aguanti. Doncs si voleus, parlo una mica. Doncs sí, i aquí estem parlant del llibre aquest de Síria, que era, com es deia, el país de la Salma Rota. El país de la Salma Rota. És de dos periodistes, que es diu Javier Espinoza, i Mónica Prieto, que sembla que són parella, som marit i muller, i són dos periodistes que van viure el conflicte... des de l'inici, des de l'inici que va començar la revolució aquesta de la primavera, va ser... Sí, la revolució sí, sí, la primavera. Sí, sí, sí, es van senderant-se amb la gatunícia, i van anar corrent com la pólvora, doncs per l'Igèria, l'Egypte... Livia també, no? Livia va a algun país del golf, en Sona, però ja ho van frustrar ràpidament, i després es van sendre a Síria. Bàsicament, els països en què tenien dictadures, directadures militares, doncs, de fer allà, algunes ciatres, no? Home, a Síria eren l'Aix. L'Aix sí, sí, encara sí, però... Eren l'Auites, eren l'Auites, del partit Bas, que era el mateix partit del Saddam Hussein, i de tendències. Bé, molt... Sí, simpatia, mirant, bastant... Però, bueno, passa que aquí la cosa s'ha sortit de... M'ha quedat bastant ara, no, clar. Sí, sí, però això ja és... Això ha donat ja... Això és com dir començar per l'arromànic que acaba pel Rococo, no? Doncs ara estem al Rococo, d'alguna forma, no? Ha començat d'una manera molt simple, i amb els personatges molt clars, i ara ja, aquí ja és un retaula d'una infinitat de personatges i de situacions que ja es fa al final del llibre, potser perquè no estem acostumats amb els noms àrabs i fas una mica de... de viu, no? El renou, sí. Però és que la cosa es va complicant, complicant, complicant, i ja diu, uf, tres, uf, tres, i uns que van enradere, on hi van endavant. El llibre, bàsicament, enganxa els queits periodistes a Síria per documentar el principi de les manifestacions que hi havia, que jo me'n recordo a la tele, que començaven a haver manifestacions, i que va començar tot perquè ens sembla que seran uns nanos que els van matar, la policia militar d'allà, o els militars, ja no sé, tampoc es pot diferenciar massa, doncs els va matar. I a partir d'aquí això va haver-hi més manifestacions, i més manifestacions, i més manifestacions, i el tipic que fan molts governs d'aquest estil, siguin dictadures o siguin democràcies, o seu de democràcies, no? No pots reconèixer el teu anàmic com un igual, i llavors, almenys, prees tinyellant-ho de terrorista. I van tinyellar totes les organitzacions, totes les manifestacions que es feien de terrorisme. I llavors, a partir d'aquí, hi ha un cop tens aquestes premises ja establertes, i que tu te'l t'enganyes i te'ls creus, doncs quan el Gultill és de terrorista, és com quan la Segona Guerra Mundial, els japonès els tinyaven, jo què sé, d'escarbats o a la Guerra de Vietnam, doncs eren els futurs maris, o... Sí, sí, sí, exacte. I ja està, o el Charlie, directament, doncs aquí és el mateix. I llavors, a partir d'aquí, la diferència entre tinyar-lo i apretar el gallet, doncs és molt poca. I a més, a més, si tens un paio, que jo crec que la família aquesta deu haver de problemes de salut mental, de forma greu, perquè si el pare era un genocida, el fill doncs ho és igual o més, perquè el pare encara ho va saber, potser va tenir més sort, o les circumstàncies el van acompanyar, però el fill, evidentment, se li ha complicat molt més la cosa. I aquí s'han ajuntat molts factors, molts factors. Però al principi, doncs, era una revolució amb unes milícies civils, gens islamitzades, d'alguna forma, en què l'únic que defensaven era derrucar el règim. El problema és que va... Digue'm, així, la Guerra de Irak va deixar un poso de militars ociosos que es van organitzant d'una forma de milícies islàmiques, i es van afiltrant grups d'aquests que passaria, perquè aquests se l'inventen d'això, ja és com, em perdó, la similitud, si fa olor de formatge, la rates hi van. Clar. Doncs, i Síria era un lloc on feien molta olor de formatge, perquè hi havia un conflicte bestial, i mica en mica es van anar col·locant aquests grupúsclos, que al principi estaven com més arreconats i més illats, que no imposaven el seu què a la Sociedat Civil, perquè qui portava el control tot era les milícies de l'ASL, que era la Sociedat Civil, però, mica en mica, sense... no saben com es van afiltrant, afiltrant, afiltrant, afiltrant, fins que hi havia un moment que va ser com una mena de cop d'estat dins de la pròpia revolució, i van agafar el control a aquestes milícies islàmiques. Doncs... Desmantallant tot l'ASL, i quan tu veies i després hi ha, d'alguna forma, elles propies van ser autofagocitades per el que va ser l'ICIS o el DAEX. Però és que és tan complicat tot això. Sí, sí, sí. Jo estic per part, per al dia, en Síria, a Israel. És tan complicat posar-se en aquells temes, però és molt complicat. És molt complicat, és molt complicat. És molt complicat. És molt molt molt. Vull dir que m'ho estàs endreçant una mica. Sí, sí, ho intento endreçar. Faig un resum molt escamat, i de què jo me'n recordo, perquè és que el llibre és tan complicat, de noms i de cognoms. El llibre, bàsicament, quan veieu aquella munió de moltes vades, de pobres homes, soldats que anaven tots ja vestits, que ja els veies que es portaven al patit, vestits així amb un monoteronge, que ja veies que es van aportar a executar. Aquests eren antics militants de l'ASL, soldats, eren gent civil que d'abans l'empenta del dictador, no me'n recordo un nom. Ah, sí, no? Sí, el dictador. Doncs es van militaritzar. Sí. Aquests van caure presos dels islàmics, i els van executar. Encara, evidentment, l'ASL encara està funcionant, però ja té un paper minoritari dintre d'aquest escenari. I qui té, ara, una de les parts potents és el l'ICIS, una altra són les milícies curdes, hi ha els rebels, però els rebels estan fragmentats amb àteres islàmics, que també no accepten la radicalitat de l'ICIS, hi ha altres més moderats, i després hi ha l'exèrcit gubernamental. O sigui, hi ha un guiri gallallà, i els russos, els americans, i ara els turcs també. L'agena del pot i pot i de citar el gallallà. Per aquest motiu tampoc s'arregla. És que ara n'ha fet un alt el foc, em sembla, de 48 hores, però no sé per què... Aquí la part turca encara no entra, ni la part russa ni amencana, això és abans. El llibre també s'entra, bàsicament i principalment, jo crec que una part, o sigui, gairebé més de mitja part del llibre, són experiències i experiències dels reporters, abans costa discernir si és ell qui parla o és ella, perquè tampoc ho especificen. Doncs amb la gent del poble, en gent del poble, hi ha escenes que fan fredat, perquè a més a més saps que són certes, fan fredat de l'obèstia que arriba a ser, de les salvatxades que s'han practicat allà. Això a Tele5 cada dia, a més a Tele5, com és? No te'n verteixen del que hi ha, però és que no, no. Per desgràcia, que t'ensenyin el que passa realment, que no fem mulls tancats del que està passant allà, perquè és que les criatures... No, jo he vist fotos per Facebook i eren fotos totes de nens, i eren nens que acaben d'entrar a l'hospital. I alguns no calia que n'hi haguessin entrat a l'hospital. Era per portar-los per dir a veure què puguem fer, però, bé, estem al malalt de cosir ja, perquè ja estava tot fet pols. El llibre, bàsicament, no, acabo. Bàsicament és... perquè ell, l'autor, va estar secretat pel l'ICIS. I tant al principi com al final, la part mitja no. Fa una introducció, i fa el final, que és... Les negociacions que té l'autor, la Monica Prieto, el seu marit, de les garras de l'ICIS, diguem així. I està molt bé, està molt bé. Jo el recomano, i jo el tinc aquí, un dels dos, avui se l'endurà. Qui és el que vull llegir? Jo tinc que llegir 40 coses. I preparar-me les classes, i no tinc temps... Però recomano tothom que... No, no, no, és un lloc interessant. Jo tinc que saber què passa. El subtítol és de la revolució el que li fa el de l'ICIS. Molt bé, fantàstic. Un llibre d'història actual, per trobar-la, avui en dia, o més difícil, de l'habitual. Doncs una mica, he fet aquest lligam, tan fantàstic de diferents temes, i ara tornem una miqueta al món de les exposicions, i anem que també cap a la Sonalàcia, lògicament, perquè ens anem cap al Japó, que abans... No, cap al Xina, que hi ha mania amb Japó, tu. Jo tinc mania amb Japó, i ja està... Mira, ja m'he enfadat, ja m'he enfadat. Vull dir, per què dic Japó? Doncs perquè a partir del dia 4 d'octubre, a Can Ginestar, al taller dels plàstiques, els senyors escorremos, que soc jo mateix, perquè ja hi hem tiroflosa i mateixa, fem un curset... Un curset. Exacte. Un curset d'història de l'art, com fem ja des de fa molts anys, els dilluns, de 5 a 6 i mitja, i de 6 i mitja avui, és el mateix Tamari, vull dir que pot tenir aquestes dues hores, i parlarem dels grans impressionistes francesos. Parlarem de Manet, de Monet, de Tegar i de Renoir, amb un gran monogràfic de 10 sessions, aproximadament. I per què dir que això? I per què parlo tant del Japó? Perquè es parla del japonisme, de l'orientalisme, de la importància d'aquestes línies artístiques dins del món de l'art del segle final, del segle XIX, i del món de l'impressionisme. És importantíssim conèixer el que està passant al Japó i el que estava passant a la Xina. I per què veieu aquesta explicació de pas faig de promoció, que us puc apuntar a Can Ginestar? Vull dir que és molt senzill. I aquí, dit això... Estava d'acord, ja l'aviso, que t'apunti. Aquí us he de apuntar tots, que no me n'enterries. Llavors, el que sí que vull esmentar és l'exposició que estan fent al Caixa Forum. Acaba el dia 4 d'octubre. És Ming, l'imperi d'Aurat. Estem parlant d'aquest periode, d'Aurat, mai millor dit, de la dinàstia xinesa, entre l'any 1368 i l'any... No, xinesa. Amiga i xinesa. No em l'hi és, home. No tinc el cap de coses, ja. Entre el 1368 i l'any 1644, una dinàstia que va durar 276... Aquests van fer fora a la dinàstia mongol, no? Mongol, en teoria. Sets emparadors de la família ZU. Z-A-C-U. Vull dir aquesta, la línia itàlia, això. I es vol que volia dir de Ming, però tens raó, eh? Vull dir que es van carregar els mongols, que evidentment venien al darrere. Estem parlant d'un periode que occidentalitzat estaríem entre el que seria el final de l'època medieval i el periode renaixentista del barroc, per tant, clar, aquí... Com va acabar la dinàstia, Ming? El 1644. I va començar el 1368. És a dir, que estem parlant de 300 anys, amb un periode, clar, que no té res a veure, a nivell artístic i visual amb el que estava passant a Europa, el que estava passant a França, per exemple, que és el braçol d'aquella època de la cultura o itàlia, no? És una exposició que, a mi, jo em feia molta il·lusió, perquè jo, aquest és un tema que és molt poca estudiat, a nivell universitari, a Barcelona, vull dir, no es tracta ni la història de la Xinesa... És eurocentrist. Sí, exacte, és aquest element, no?, de que toquen sempre Europa i no es tracta mai les arts orientals, sí que es tracta... Ni africanes. Exacte, i, a més, encara anem cap allà, les centre-americanes, les mesoamericanes, que també alguna cosa es fa, però no es tracta en profunditat. I, a més, una llàstia, perquè és un temari molt interessant. Quan arribes allà, te n'adones que no saps una res. Una merda. Perquè el símbols... Ja ho hem entès. Els símbols que es mouen constantment no tenen res a veure amb els símbols occidentals, ni amb els símbols egípcis, per entendre si hem de buscar un silogisme, és que a Egipte, tothom... Perdona, faig un incis, tothom o a Illa, com una gran civilització, però a Egipte veu, veu, bàsicament, d'Àfrica, i molta gent ho negava. Era com si, espontània, que ha sortit allà una civilització bestial. No, no, escolti, no?, tot el seu art i tot el seu simbolisme. Molta part de l'art, i molta part del simbolisme. Això ho sabràs més tu. Però jo ho veig bé, de l'Àfrica. Exacte. Hi ha una vinculació que t'ha acabat veure amb Mesopotamia, perquè abans, sempre que els estudia a Egipte, s'ha estudiat a Mesopotamia, parlem d'aquella zona d'allà, hi ha una influència, sobretot, a l'hora de fer els abans edificis, el magalitisme, les solucions d'alt, però és evident que els símbols poden anar amb molt de la zona de núvia, de l'actual sudan, no ho sabem mai, que l'imperi era molt important que estigués unit el que seria el Baix Egipte, que era la zona de dalt, i a l'alt Egipte, que és la zona de Baix, per al tema vinculat del Riu Nil, el Baix i el Nil. I era molt important que sempre estigués junts, la banda superior, per entendre la zona del que seria la posterior a l'Exandria, però menfis teves, amb el que seria núvia. Si no estaven junts al Baix i a l'Alegipte, no es considerava perió d'imperial, es considerava perió d'intermàdio o perió de crisi. Per tant, haver de ser sempre vinculats, com tu dius, amb les dues corones. Les dues corones que tenen els diversos elements. Però en refereixo que és això, que és molt important la unificació que diu el David d'allò africà, amb allò asiàtic de proper orient, per entendre'ns, i aquest vincle és molt interessant. Però això és l'Egipte. Amb el cas d'això de l'Adnestia Ming, o aquesta exposició en concret, a mi em va decebre una miqueta. Jo volia veure moltes coses, volia veure Iboris, volia veure Puigdemont, volia veure elements determinats. I em vaig cansar de veure rotlles. Saber que són els rotlles. Aquests pergamins allargaçats, que són pintures, que es colocaven de forma moral, a la paret i tal. I llavors hi ha un accés d'aquest tipus de pintura que un cop vista una, vistes totes. Per què? Perquè no tenim nosaltres la nostra visió acostumades, jo que dius, vist un xinès vist tots. No tens el codi per desxifrar-ho. Exacte. I llavors, clar, què passava? Que és molt complicat. Hi havia, evidentment, artistes de primera. Estarien alçada d'un Rafael. Però, clar, allà, no sé, no et diré els noms, perquè tampoc ens oblidarem en dos segons. Però noms d'aquella, d'aquella perió. Llavors, el que sí que hi ha molt l'atenció era les pintures que es feien els funcionaris. Els funcionaris, quan aconseguien la seva tasca, vinculada amb uns examens, amb el que tenia que veure, amb tot el que és la filosofia de confunció, vale? Vull dir, amb aquesta tipologia, era la base. La base per poder accedir a un funcionariat. Examen es veu molt difícils basades en aquestes teories, en aquestes bases filosòfiques, i també per extensió, que el confunció portava a unes línies vinculades amb l'economia, és d'això. Llavors es feien una mena de magnífics retrats totalment realistes de l'època amb el seu bigoti, amb les seves robes, i tal, i això. Al costat, amb lletra, diguem, amb caligrafia, no sóc la paraula, ara, justament correcta. Allò que fan els xinesos, caligrafia, té un altre nom, sóc la paraula, ara, vull dir, això que fan aixecats. És les típiques lletres expliquen amb el seu currículum, és a dir, els seus quadres, és el currículum amb la cara, és com si fos ideogrames, no sóc la paraula. Doncs, com si fos un carnet d'ara, però era una imatge gran, amb la imatge d'ell pintada, i amb els seus ideogrames, expliquen el seu currículum, i això es penjava, és com un quadre, i això es cotitzava, i valia uns diners. Hi ha coses realment curioses, però falta coses. També la dinàstia amiga és coneguda per la seva ceràmica blanca i blava, la típica que pots trobar els xinesos d'avui en dia. És que és la idea, però tampoc hi ha molta cosa. Per tant, què passa? Que hi ha massa dedicada a aquests rotlles i t'avorreix. Però vull dir que, com a mínim, és una experiència val la pena, i doncs us convido a que, com a mínim, t'agraeixi a fer una cosa diferent, això és el que hi ha. Cinema, Jaume, el cas o Fisher? Sí, és molt diferent de tot el que hem parlat. Ara me'n canvien. Sí, sí, sí. O en la llengua de Fisher va ser durota. Sí. Jo penso que ho ha argumentat molt bé tot. O sigui, aquí del que es tracta és que totes aquestes persones que tenen aquesta característica de su prioritat tan alta, és allò que avui tard em preocupa, avui ja parlarem de l'actualitat. Per exemple, jo conec de famílies que tenen xicots que la preocupació és saber quina grau d'intel·ligència tenen, el grau de su prioritat i tot això. Evidentment, això és una característica que avui s'està buscant, s'està remenant, encara que moltes vegades no es porti massa bé. Sí. De tot això, del que parla de pel·lícula és que tant el soviàtic com el Fisher, el soviàtic no me'n recordes. No, era el... No, el Karpov. No, però no és... No, no, no, no. Però de què parleu ara? El que va jugar a l'escax. O Bobby Fisher. Ah, vale, no, era l'altra. Jo en dos. El Karpov no era. No, el Karpov tampoc. El Kasparov ni el Karpov. No, no, crec que no. Era una altra. Per una part, també és molt interessant de la manera per exemple que mostren que el Fisher anava tot sol davant de tot el risc. Evidentment, recolzat políticament per dir-ho d'una manera, no? Esclar, veien amb ell la possibilitat de domini en aquest terreny i amb la guerra freda tot això era important. Bé, doncs aquest aspecte el tenim situat perfectament en el film. I llavors l'altra particularitat per mi és, per exemple, que els soviatins anaven una colla. Llavors funcionaven com un col·lectiu. També té la seva lògica, això. Es Pasqui era. Es Pasqui, va. Llavors, què passa? Doncs que tenim reflectir tot aquest constant. I tant un com l'altre representa si més no, jo crec que fins i tot ho afirma tenien una problemàtica mental. O sigui, eren persones que estaven com amb unes condicions d'aïllament molt gran. Vull dir, i que veien coses, no? Vull dir, esclar, tenien la sensibilitat tan alta, el que havia a la fi, que això els feia molt petitors de qualsevol moviment que hi havia en el seu entorn. I paral·lelament, això també generava, avui precisament ho explicava això, això precisament també generava molta més por, conxorxes, vull dir, i tot això està prou ben reflectit. En la pel·lícula, qui ho fa és l'home Aranya, l'Espiderman, el... el McGuirt. I l'altre és l'Escraver, en sembla que es diu. Aquest tio és molt bo, eh? Sí, a mi la veritat sempre m'agrada. És molt creïble, eh? Sí, sí, sempre. Sempre m'agrada la veritat. I aquí també, perquè en principi no, no la Lloida. Jo penso que és interessant veure aquesta pel·lícula, perquè crec que encara que hi pugui veure un component d'exageració, i fins i tot d'argumentació sobre la salut mental que pugui ser discutible, i segur que hi haurà qui ho discutirà, jo demà em sabré alguna cosa d'això. Molt bé. I ja us ho diria. La veritat és que crec que tal com ho toca aquí es fa molt interessant en la pel·lícula, perquè això és probablement no se plantejat mai d'aquesta manera, sinó que es brinar que representa tot això. Que representa cada cosa i tal. Bé, perfecte. O sigui que molt bé, eh? Sí, sí, genial. Bueno, seguim parlant de les pel·lícules. Doncs, si us sembla, mira, ara farem una cosa molt ràpida, d'aquestes coses que jo faig a vegades, faig una comparativa entre dos pel·lícules, ja es parlarem de l'heroe de Berlín, David, també. És una de aquelles pel·lícules que jo estic molt emprenyat, molt emprenyat. Ja sabeu que de tots els que estem fent al Babilònia, jo soc el més almodoboría, amb totes les facetes. Vull dir, jo soc el més estrany de tots. Sí? No ho sé. Sempre em dieu que faig coses molt rares que no sé, i això de la vida. Sempre m'està dient que faig coses molt estranyes. No, no, no. Enquanto rara és la vida. Tothom el té, eh? Clar, clar, no, va. Tothom és friqui, és a dir, tothom... En la seva vida privada o pública, no. Espliques. Jo he fet per la història, vull dir, perquè tinguem un coneixement, doncs el més aviat possible de la història de la cinema, eh? Dic que això de veure pel·lícules de la estrella castra. Sí. Doncs això de Julieta, que és una pel·lícula triada per als futurs Oscars, que representant l'estat espanyol, estava El Olivo i estava la nòvia. El Olivo, la setmana que ve la veuré i vull parlar de aquesta pel·lícula, perquè què tal, aquesta pel·lícula ve o què? Bé, no és un gran film de la Xierbo y Aín. No ens enganyem. Però per ser presentable als Oscars? No. Complicat, no? És una mica la pregunta que anava per aquí, però tampoc oblidem que les pel·lícules petites o les pel·lícules peculiars el hijo de Saúl, per exemple, que és una pel·lícula petita per immensa a la vegada. Però no, no la veig tampoc. No és aquesta línia. Però el hijo de Saúl és un gran pel·lí. És diferent. No, és una gran pel·lícula. No, sí, ja sé què vols dir, però encara i així, si tu mires realment el que seria la moviment, la gent, és una pel·lícula de gran producció. És passar amb uns espais molt concrets. Es mou coneixement ara de pel·lícula. És una pel·lícula immensa, per el que diu, per com mou tècnicament, com ho explica. Jo crec que el senyor Modóvar el nominen que danya els Oscars. Clar, perquè és conegut. No, perquè té un clientelisme molt bèstia, a dintre de la filmografia espanyola. Clar, no, i perquè és fàcil vendre els Estats Units. Sí, ja ha de ser alguna cosa, que realment... O és un any que ell no ha fet pel·lícula, que jo en som fan un altre, o ha de ser una pel·lícula... Què dius? És que si no la poses, qui ho canta massa. Però, en cas de duda, el Modóvar el canto. Però, en canvi, estava la nòvia. De la Paula Ortiz, que passa, és una noia que ha fet la seva primera pel·lícula. La pel·lícula és maravillosa, és Voda de sangre de Federico García Lorca, i aquí el senyor Lorca és molt conegut. Però aquí potser ja està, el fet de tenir el clientelisme, el senyor Modóvar, ja està. I ha fet una pel·lícula? Sí, sí. És com com Fonzanger al Garfield, que anava... Clar, clar, perquè és el que tenia més fàcil... I l'ha substituït a la Modóvar, d'aquí, no sé qui serà potser... Però va acabar guanyar i ja es va acabar... Sí, no, clar, clar... I ara no sé qui... Qui podria ser? Qui serà el succesor? L'Amenávar, el Ballona... Aquesta s'ha fet molta pel·lícula americana, amb molta idea americana, sent pel·lícula espanyola. Sí, però no molt, això no crec. No, però és una altra línia que no acaba d'entrar. Però amb aquests actors acaben fent coses sèries, acaben fent coses dramàtiques... Bueno, no sempre, no sé, és una opinió. Bé, parlem de Julieta. Jo he vist altres pel·lígues al Modóvar, ja sé que soc molt crític, en positiu i en negatiu, últimament al Modóvar a mi m'està de saber bastant, des de allò de los semantes pasajeros, aquella extracanada, amb aquests tres fent... No ets el Carlos Ballero que el destripa sempre cada pel·lícula. Sí, com? Al que? Que no ets el Carlos Ballero del país que el destripa cada pel·lícula. No, però perquè ja és obsessió. És que ho ets al Modóvar o no ho ets? Això tampoc, això no ho entenc. És un amor odi. Jo crec que tampoc, s'ha de ser crític amb tot. T'agrada bé, si no, també. Hi ha coses pel·lícules que recupero de tant en quant al Modóvar, perquè em fa molta gràcia, i són pel·lícules a la millor més precària. Crec que té una certa gràcia, una certa modernitat, un cert punt d'inflexió, amb l'història del cinema espanyol sense cap mena de dubte. I no ha estat de modè, crec, jo. No, no, no, pel·lícules a les anys 80, que volies dir. Però crec que aquesta línia de Modè li queda bé, perquè la fia cap ja era en pel·lícules de Modè, en aquella època ja ho eren. Les pel·lícules a les anys 80, que fos ja kits, dius com ho fas, això, perquè ja està a fer una estètica molt determinada, molt concreta, molt exagerada, molt colorista. Aquí torna a intentar. Però aquí, Julieta, què és el que fa, dius a veure? Vaig fer les amantes passajeros, que és una cosa, una comèdia fallida, absolutament. Vull tornar a fer un drama, a veure si ja rebentem tots, i ja vingueu a ploure'm, i ja ens tornem tots tontos. Dius a veure, però què estàs fent? És a dir, agafat a la... Bé, com estàs? Emma Suárez, exacte. D'aquesta no s'ha morit un nom. Emma Suárez, dius, l'ha vestit de vermell, com en Marisa Paredes, li he posat les cèvies vermelles, dius, això ja em sona d'algú, i ja tornem a buscar la Marisa Paredes. No hi ha manera de sortir-se'n d'aquest drama. Vinga, vinga, vinga, vinga, vinga. Hi ha un flashback meravellós, que pels anys 80, que fa l'Adrià Nou-Garte, que és Emma Suárez, que està molt ben fet. Exacte, hi ha una estètica buitentera, que és molt correcte, etcètera, i a partir d'aquí no vull explicar la història, perquè la cosa no té gràcia, però sí que intento veure què és el que em trobo, em trobo tot sobre mi madre, em trobo atamer, més de la mateixa cosa. Però aquesta vegada, intentant, amb els últims 15 minuts, lligar-ho tot per quedar bé. A més, una altra vegada, i per tercera, quarta vegada, un final que intenta obrir una porta, l'esperança, utilitzant una esquema molt determinat, no vull dir que dius, però és una conservadora. Sí, és conservador dins del drama. La Emma Suárez està bé, ho fa molt bé, però tampoc no es passem. Vull dir que en refereixo que tampoc és una cosa, no hi ha ningú que l'estaqui. La Emma Suárez va tenir un moment amb això, amb el... Amb el Suárez. Amb el Julio Médem. La Maria Roja i això. I Quiera, que va ser maravallós. Està molt creïble, que és una tia molt creïble, però tampoc el tirem cuets. I la forma té molt ràpida. Sí, sí. Va fer el perro de l'Orterà. És maravallós, que ja està molt bé. I de forma molt ràpida, que ara tenim 15 minuts, si podem parlar d'acusades, vull fer el nou Almodóvar, que és Paco León. Paco León és el nou Almodóvar, que, amb Carmiina Irrebiente i Carmiina Llament, ja planteja aquella estètica que veiem al Modóvar, que és per merecer això, per exemple, que dius, ostres, aquelles cases antigues, rebregades, aquelles formes de parlar, aquella humor, i amb Kiki és maravallós, perquè estem parlant de les filles. Quatre o cinc parelles, que, lògicament, no direm els noms, can de la penya, etcètera, etcètera, recerquen en cada una d'aquestes parelles, que és el que provoca una excitació amb la parella al costat. Per exemple, els noms no ho sé, ni els diré, perquè són noms complexos. Però hi ha un d'ells que, per exemple, a ella, l'excita que el seu marit plori, que can de la penya, per exemple, i és maravallós. És divertit esprendre-t'ho d'una forma determinada. Hi ha una que s'excita amb la roba. És a dir, si la roba és de ceda, s'excita, però arriba l'orgasme. Hi ha una altra que li agrada les situacions violentes. És a dir, en el moment que la traquen, pateix un orgàsme. Hi ha una altra que, amb la natura, refregança amb un arbre, i això és que sí que és per clar, ella ha buscat filles molt determinades, molt estranyes, les típiques que pot tenir entre cometes altres gent dins del món del sexe. És a dir, que la tia es posava a caixonda si sentia per l'estrenger. I el tio es posava a caixonda si se'n sumava les aixelles. Exacte. Per què anem als tiros? Aquesta pel·lícula veieu-la perquè és absolutament divertida. Està fora de to. Hi ha una escena final amb un sort de mud. Amb una traducció és que jo em tornava a boig. No es pot ser més divertit, més simpàtic. Jo aquesta pel·lícula estic a la que és portada. És clar, no la que s'han donat res. Però és boníssim. És a dir, es parla com si la Carmina parlés, però els personatges. Parla de de dalt, de baix, del que faci falta, però dius les paraules que són políticament incorrectes. Veieu-la perquè és una estona divertida. Doncs no sé, David, parlem de l'Òreo de Berlín i podem parlar del Café Society. Tenim 13 minuts. Repartiu una mica com veieu. L'Òreo de Berlín, bé, és una pel·lícula de la vista que t'estiu. És un film en què ens explica que intenta ser èpic. Aquests films són d'esportistes, volen ser èpics, bàsicament. No està massa ben fet, fins i tot diria que es caboreja la mala qualitat directiva del film. Jo crec que es podia haver fet d'una altra forma molt més... molt més un rosa, molt agonista, que és el Jesse Owens. És l'història del Jesse Owens, el famós atleta que va humiliar el Hitler. Saltador era? Bé, era velocista. Saltador, i que sí, parlem de les que ens sonava l'imatge de Saltador. Tornava ensenyant que eren les proves de 100 i 200 metres amb relleus també i sal de llargada. Va aconseguir 4 medalles d'or. Donidor? Sí, sí, sí. Sí, típic. Aviam, és com t'ho diria jo. Era el típic... Ell va sortir d'acollir cutó d'una plantació. Ell no era esclau, però vivien amb un règim de servidiu. Sí. No era esclau, però tampoc podies marxar d'allà, perquè no tenies un cauret mort. I d'alguna manera, l'amo seguia fent el que volia amb tu. Si volia matar la teva família o no, el que li donava la gana. En definitiva, no? Però aquí, bé, ja està aquí més bregat, ja estan a la ciutat i estan situats en un món ja més urbà. Suposo que també era un alliberament de sortir d'un àmbit rural en què depenies de l'aventura del teu amos, i d'aquell dia et tractava millor o no. I anava a parar amb un entorn més industrial, més urbà. I bé, ja aquí ens explica l'història del G.C. Owens, que bé, va entrar amb una universitat. A aquella època, si volies ser leta, tenies que entrar en una universitat, com avui dient, Xema, també. En què els estudis és més una atapadera, doncs perquè tu realment puguis potencial el teu do, que és l'esport. I el G.C. Owens, evidentment, a l'època era un dotat bestial, no? I vaig triar una universitat en què tots eren blancs. Hòstia! Però bé, trobem un entrenador, una etleta frustrat, diguem-ho així, i que el motiu per partir d'on davant, i bé, i evidentment li calia... Jo crec que també el film li mira d'un altre matisme i crec que la vida real no tenia. Jo crec que hi ha unes licències al film que li fa mal. Sí, li fa mal i li resten credabilitat, a la història, una mica. No cal que ho vulguis guarnitant, perquè jo crec que no... Però és un director... És que no sé qui és, ara em recordo. Però és una representativa. No, no, ni molt menys. I els actors tan poc surten actors secundaris, el William Hart i el Jeremy Irons, com a dos oposats al Comitè Olímpic Amaricà, un més proper als nazis, que és qui s'endula palma, i l'altre, més proper, el boycott de les olimpiades del 36. Perquè el tio ja es veia el que estava passant i diu, no, aquí no podem anar. I l'altre diu, no, sí, sí, sí, perquè rauta que també hi tenia interessos comercials, doncs amb l'Alemanya. Amb l'Alemanya, no sé clar. I es va endur-lo d'Altalai, que diguem-ho així, d'alguna forma. I la pel·lícula es basa pràcticament en això, en la fita, i només explicar com anècdota dues coses. Una, la missat que va aconseguir amb un dels seus rivals, que era un atlet alemany, que per culpa d'aquesta missat l'atlet alemany, l'atlet alemany després seria... entre cometes, purgat, sent enviat al front, a primera línia. I l'altre, doncs, el paper que surt, que fa l'Alemanya Reef Install, doncs, com gravava, doncs, tot això, que per cert, és l'actriu, l'actriu, l'actriu... Bon, no sé què, que el veurem, la veiem, l'hem vista, com a la certotesa vermella a joc de trons. Ah, mira, Marón. Ostia, és aquesta. Hi ha molts d'aquests actors que no estan fent cinema, per cert, l'Anister, el Ros va fer dioses d'Egypto. Sí, i n'ha fet varies. Té l'Àmica L, l'Òdixos d'Egypto, que avui dia parlem a la setmana que ve l'altre, una cosa més comitiva. Bueno, són perigües alimentícies. Bueno, jo estava amb els cabells de punt. Jo estava... jo, com els gats, de tant en quin samarissava... Jo també ho entenc. Unes... perdoneu-me, unes cagades, parlant de les mitologies, dius, però, bueno, te vas, que és això, no? Perdoneu, vull dir. Exacte, vull dir, però com pot ser això? És a dir, estàs ensenyant mitologia a la gent jove, que està molt bé, però estàs mantint-li. Pot simplificar-ho. Clar, però no ens passemos. Però no en menteixis, clar. No diguis troles. Molt bé. Doncs bàsicament és això. No, jo... O seguim amb la línia del Budi Allen, que no et surt de la seva sonada confort, que diuen. Sí, no, jo penso que s'escauen aquests moments sense allargar-nos gaire, perquè no ho digui de gaire. 7 minutets. Jo penso que tu... Re, re. Encara podem parlar d'un llibretot, vull dir. No, no estaré tant. Parla, parla. Jo agafaria els comentaris que has fet sobre l'Almodóver, jo crec que Budi Allen és aquell personatge conegut, entrenyable, que fa més bones pel·lícules i em fa de no tan bones. Una cada any, eh? Sí, sí, sí. Així com, per exemple, amb l'Almodóver, jo no puc, sí, al Modóveria, perquè no hi entro en el seu món. És com que no... És massa petarda, no? Sí, em quedo fora. En raro, en raro. En raro em passa tot, eh? Vinga, vinga, som-hi, som-hi. Ara el Budi Allen, el que a mi em passa és que sí que m'identifico amb ell, vull dir, i segur que hi ha una característica conservadora molt alta. No, perquè... Jo crec que sí. A vegades sí, a vegades no, eh? Jo crec que sí. És com el d'això. Com el Hitchcock. Sí, el Hitchcock també. Sí. El van distància, sí. Però desmuntant l'Almodóveria és conservador? El Clint Eastwood. Sí, que penso que tenen una característica conservadora molt alta, però que la van exposant, la van traient, en definitiva ens van aportant coneixement sobre la realitat. I crec que això és bo. Això és el que a mi em fa sentir identificat. I això és el que em fa pensar que jo estic amb una DNA més conservadora que no ho trobo, per exemple. Però que això no vol... No paradats, simplement. Però jo, Budi Allen, no el ve conservador. No. Jo me'l he vist. Hi ha coses que sí, hi ha escenes o més determinats que sí, però hi ha molt... Tu creus que és conservador Budi Allen? No, no. Jo no dic això, però em fas por tu. Per què? Perquè si el Budi Allen... No, no, no. Jo no vull dir això, però que jo no he pensat... Li vaig creure que sí que he pensat aquesta línia. És més sotarrat, és més enganyós. Lògicament, però no ho penso. Les històries hi ha punts que sí, però hi ha altres pel·lícules que no ho són tant. Però no ho plantejo. Però és un plantejament. Per mi era tan interessant, només que tu, i així és la diferència. Això és com el Visconti, que no volies... era aristòcrata, però no ho volies ser-ho. No, però el Budi Allen és conservador, però no ho vols ser-ho. No, no ho vols ser. Però no es pot treure mai la tiqueta de conservador. Ara farem més merder amb aquesta, de la Julieta, és molt conservador. L'experiència és conservadora d'amorriment. Ho he en devinat tot. La Modóva, ho he. També, per això dic que... Aquestes línies són primes. Comparat al Budi Allen és de Podemes. Comparat amb el Modóva. Sí, mai tant. És una bona apreciació. Crec que era més... Ara deixarem una, que és molt forta, digues-hi. No, està la línia de la pel·lícula aquella francesa que va fer, d'aquells que anaven amb aquests dolçis. Estan a aquesta línia. Quina somada? M'he d'equipar-hi. És l'última canvarada. I aquesta dius que va per aquesta línia? Sí, està en aquest punt. En aquest punt. A més, a més, és una pel·lícula que et fa pensar amb cotonclap. Ah. I crec que la millora, a veure... Estan parlant de la Belle Epoque, francesa. No, americana. Estan parlant, a veure. Com et dius? Estan parlant americana. No, no, no. És allò. O sigui, però no és que estigui fet aquí. Si no, que està dins d'una altra d'allò. Però que està en aquesta doble jugada que presenta... El que cotonclap ja plantegava, ja el Padrino també. Ho sé, però cotonclap és allò del ball i la... Correcte, correcte. Molt interessant, bueno, com sempre. Ara, esclar, gairebé, gairebé, argumenta... El va sorprendre i t'estiguen fofioses, oi? Què passa aquí? Ell no surt, no? Una altra vegada. Ara ja agafarà el Teregos, ell. Fa el Teregos, ja. Doncs mira, parlant de coses conservadores, i no em veia que també ens xucrarà l'Alaska... Uh! Aquesta tela, eh? Sí, clar. Aquesta tela, no vull dir que sigui del PP, eh? Però, bueno, és a dir, a veure... És, bueno, l'ABC i tal, se lo le cada dia, eh? Vull dir que quedes una miqueta així, com sorprès aquesta gent que ha sigut tan radical a nivell genèric, durant el seu moment... Fa perfecció de la conservadoria. Bueno, però això és el que es planteja, no? Vull dir que avui en dia és una falsa imatge, darrere de certes modernitats, no? Uns et trobes que dius, ostres, què passa aquí? Tinc l'altre. Jo és una cosa que no entendré mai, encara es queda dos minuts, o un minut i pico, i ja acabem, o menys. Vull dir una cosa, eh? Com és que la gent que es fa més gran... No vull dir la gent que es fa més conservadora, per què? Perquè té por a perdre el que aconseguir. Imagino, digue, Jaume. Té por de perdre el que aconseguiria. Jo no parlo del Jaume, que et n'és el cas. És veritat. Jaume no té re. És un mantingut. Sí, sí, sí. No em vaig apuntar, sí, sí. Jo, de petitot, jo vaig dir... No, no, jo me'n vaig a conservar, o que tinc... Vale, vale, no. Que li... Que li... Que li aviure, i per viure és necessari, i tenir un mínim... Tu acabes de dir que... Hòstia, això és bona idea, això de quedar-se. Ja, posats així, tots som conservadors. Clar, clar. Si tu el que busques és una moleta de gana... Si vols que et contesti directament també ho faré. Sí. Però aquesta ja em serveix, molt bé. És la ideologia, el que jo plantejo. Jo volia remarcar una cosa que vaig escoltar ahir, precisament d'algunes donasses, eh? Sobre la Diada, que era allò de dir... Pensem que no s'ha trencat ni un vidre durant aquests anys. Clar, quina diferència de sí. Clar, clar, és el que diem. S'ha de ser sempre una festa familiar, la gent surta res a demanar... Però és molt fàcil reventar una festa així. Clar, és fàcilíssim. Jo tinc una mica de por. Jo ho vaig veure un cop. Va ser la via catalana. Vaig veure un cotxe que passava per allà, quan estava la gent dirigint-se, i va començar a renegar i a dir de tot. I la gent va veure un que va fer un petit amago, però al final va agafar i es demanava. Ja parlem de la Diada, que també és interessant. Vinga, adéu, si ja ho... ... I say you love me