Babilònia del 22/9/2016

Bona tarda, benvinguts a un dijous més al Babilònia, aquest programa que ja sabeu que des de fa 4 temporades ja estem aquí donant guerra. I bé, doncs, i el segon de la temporada 2017, tenim de nou a la Rosa, el que va, la nostra Rosa que la setmana passada no va poder estrenar un programa amb nosaltres, temporada. I ja la tenim aquí, tenim el David Montaner, que també és un d'aquests clàssics que ja és avorrit de tant de temps que hi ha d'aquí, però avui tenim una novetat, tenim el Nacho Alonso, que és una nova incorporació. Bona tarda. Què tal, com estem? Bé, doncs mira, aquí esperant, el debut amb els nervis del debut, com el mexi en el mig del camp, quan ha de treure la pilota, doncs així, esperant. Doncs no et preocupis que, escolta'm, farem aquí ajuts i el que faci falta sí, si es quedem una miqueta jo, que no toquem a la porteria. Perfecte, fantàstic. Molt bé, doncs el que farem, com sempre, ja sabeu que fa una mica d'introducció. Avui farem gairebé una especialitat d'edicat a llibres, una especialitat d'edicat a cinema, i al final pararem definitivament d'una sèrie que almenys el David i jo ja portem tota la vida intentant acabar de veure-la. Tota la vida no. Bé, però portem temps. Jo vaig ser bastant exact. A tu ja et coneixem. Tu vas començar i vas anar a Pinyol fins que la vas acabar. Ser, jo tinc que reconèixer... Ventajas de ser solteros. Hola, hola. Comencem molt malament. Comencem molt malament. Jo no puc. La sista de la tarda no puc posar joc. Estan els meus nens mirant la tele. Això t'entenc. Això ho entenc, vull dir que evidentment, però també tinc que dir que en un mes i mig me la vaig polir tota. Vull dir que també són 60 capítols d'una hora. Vaig anar a veure però t'enganxaves i vaig anar a veure una altra. I la gent que ens agrada... Que t'enganxa i no pares. Això serà el final del programa, però abans el que farem és primer de tot parlar de... La Rosa ens farà un mix d'una visita a les colonies tèxtils amb un llibre o una sèrie. Això ja no explicarà ella. Deixem la sorpresa. Després es parlarà del dret de l'obra intemperi. És un llibre que aquí uns quants també l'hem llegit, però exacte. És una cosa molt peculiar i molt curiosa. De la Premi Planeta parlarem també amb Hombres des Nudos, que també és una cosa insisteixa com peculiar. I en cinema parlem de 3 novetats. Nacho, no respires. Això, érem un dubte amb el títol. No, és una ordre. És una ordre. No t'ho prenguis al peu de la lletra. A la ràdio és molt important respirar, perquè sinó que et quedes enganxat i no surts de l'una. La Rosa es parla del petit príncep. També parlem de Money Monster, que és aquesta última pel·lícula de la Jodie Foster, que és una cosa també insisteixo. Jo crec que parlem de coses bastant peculiar. I per últim un clàssic, tant en quant a qui ens agrada molt això dels clàssics, i ens recuperarem. Encara que siguin clàssics dels 90 també, però ens anem una mica més d'enrere i ens trobem amb el Buscavides i Polniumen. I també al Nacho ens farà un comentari. I per últim ho ve, Tronos. També per aquí, a mitja programa, posarem aquesta bola de vidre aquí amb aquestes històries. Farem una mena de discoteca. Això, aquest rotllo, una mica així, xoxi, a mi em fa la faràcia. Es diu així, aquesta cosa del 70. No, no, és aquest... Xoxi, xoxi, és correcte. La bola de Lluentons es diu xoxi. No, no. El concepte aquest de la música del 70, aquesta cosa petarda i tal, la boata. Això és una forma de dir, es pot dir xoxi, es pot dir... Vintage. A avui fa 25 anys que es va morir Tino Casal. A avui? I m'ho dius ara? Ara m'he vingut el cap. No existeixen wasaps per agafar música, o què, David? Bé, doncs la setmana que ve posem Tino Casal. Ho dic perquè aquesta fem un aniversari. En aquest cas, un senyor que molt poca gent coneix, que és el Nile Rogers, però és el gran productor de la música disco i de la música dents dels 80. Sembla estar darrere de molts grups, de Michael Jackson, de molta gent i tal. I escoltarem un tema clàssic, que és Le Frick, que és un clàssic d'aquests que hem ballat tots, d'una forma increïble. Però bé, això serà a mirar-te el programa. Que volen veure la demostració. Sí, exacte, sí, sí. Que em faltava a mi. Rosa, comencem amb aquesta visita a les colones tèxtils. Sí, vinga. És una visita que vam fer molt poquet a algunes de les colones tèxtils, que hi ha al llarg del riu i obregat. Es van arribar a construir 18 colònies amb un total de 20 quilòmetres de riu. Imagineu-vos, això vol dir que estan superjuntes, amb un quilòmetre o quilòmetre poc, hi ha una colònia de tèxtils. És curiós, perquè quan repassava les notes d'aquell dia, és curiós, perquè la major part dels empresaris o dels industrials, per exemple, els uells, que van tenir tant de colònies colònies exacte, eren antics negreros. Sí, clar, segur. Haurien començat amb el total tema del cotó a les Amèriques, eren els indians, que van estar ja fent fortuna, i quan ja es va acabar la història al comerç del cotó, doncs mira, van venir aquí amb el tema de les industrials tèxtils, les colònies. Seguim, l'exemple, a d'Escòcia. Ella també ja tenia la tradició de fer-ho d'aquesta manera, perquè era la incipient començament de la revolució industrial, amb el que suposava també... no, la revolució industrial ja n'hi havia, no? Vull dir més que la revolució obrera. Amb els problemes que ja tot això començava a donar a les grans ciutats, no? Hi havia tant de treballadors. Llavors era una forma de mantenir els treballadors aïllats, d'alguna manera, amb un sistema de colònies tèxtils, que pràcticament és que no podia sortir. S'autobastien fins i tot, eh? Tenien l'escola ja, tenien l'ecomuma, tenien el... com es diu, el sacerdot, el mossèn... Tot, tot, és que no calien anar a sortir, en lloc de les seves cases, molts alguns podien tenir un petit or, també, si volien, on el metge, tot, això sí que estaven ben atèsos, no?, per el que li interessava el propietari, no? Vull dir perquè això també es va després generar un debat, no?, de la famosa pregunta de... o la valoració de dir... les colònies tèxtils era el feudalisme posat a les fàbriques? Sí, sí. O és, realment, l'oportunitat de millorar de vida, eh?, de millorar de vida per a aquestes persones? Una mica. És que és això, no?, segons com tu miris, per a aquestes persones viure a les colònies era ideal, era... bueno, els havien servit la vida, perquè si no els havien avocat a treballar al camp, amb les collites, i bueno, hi estaven superagraïts, no?, al senyor, a l'amo, a l'amo, es parlava de l'amo. Però potser a canvi d'una explotació important, eh?, vull dir, que em refereixo que potser guanyaven uns diners, però treballava moltes hores, també. Ah, és una relació d'això, de feudalisme, de servitud. Esclar, vaig a segons... Que passa és que potser tothom treballava moltes hores, també, però això és com la intenció i agricúltima d'això, perquè jo he vist la Colònia Güell i tal, i me'n papa t'he pensat sobre el tema, de buscar lentidot el que era el comunisme en aquell moment. Diguem-ne que el treballador tenia l'amo capitalista i tenia una alternativa que era el comunisme, que era una alternativa que el Samus capitalistes no volia, era un perill en aquell moment, però estava començant, i el mercisme ja havia passat. Diguem-ne que s'estava allà preparant el que vindia després, no sé si s'abans de reducció russa o després, i justament, diguem-ne que hi havia molta febrercència. És a dir, bueno, hi ha una alternativa, hi ha un sistema d'idees, que pot vencer el comunisme i pot demostrar que el capitalista no és intrínsecament dolent, sinó que, bueno, mira, podem fer una societat utòpica sense l'autopia, sense el dolent de l'autopia per al capitalista, hi ha un devol d'autopia, però a veure si així, això és com un experiment, podia funcionar, i es podia treure, diguem-ne, a la massa obrera, a un tipus d'idees que no fossin tan perilloses, com que era el comunisme més... És una barreja d'idees, no? Si voleu llegir una novel·la que parla una mica d'això, és la Ley de los Justos del Chufo Llorens. Ah, sí, senyor, cert, això comenta. Molt bé, veus? Sí, sí, fantàstic. Doncs una miqueta és això, una miqueta per centrar-lo. Aquí a Catalunya es van muntar, es van construir, es van organitzar aquestes colònies tèxtils, al costat a la vora del riu Ter i del riu Llobregat. Nosaltres en concret la visita va ser a tres o quatre del... Tampoc no les veus totes, veus el que està obert al públic, el que s'ha museitzat d'alguna manera. La colònia Vidal, per exemple, si la pots visitar i veus jo què sé des del cafè antic, de l'escola, com era la part d'on t'estan tota la maquinaria, t'expliquen també com funcionava, que marcat estava cada funció o cada feina. La colònia Vidal estava a prop de... És que està tot molt a prop, Gironella, Berga... S'ha quedat lluny perquè no s'avall. No, és a dalt, és a dalt. Després la colònia Vidal dormiu també, que aquesta sí que està, es conserva millor i encara la gent que hi viu, perquè va ser que el lamo va vendre les cases, quan ja va tancar la fàbrica, els propis treballadors. És una colònia viva, encara viu gent i encara el clau conserva un força bé. En canvi, l'altra, la colònia Vidal, esperem que no, però podria tenir els dies comptats perquè això estan mans privades i el dia que li facin una oferta per fer una urbanització, s'ha de aprofitar que encara es pot visitar. Després també vam veure la colònia Guixaró, perquè la veus, la desclosa, com funcionava per agafar l'aigua i fer funcionar els motors. La visita són completes, la pena. A nosaltres la va guiar l'Assunta Montallà, que és una historiadora, ja us vaig explicar que també havíem fet la Batalla de l'Ebre, que havíem fet també el tema de la maternitat d'Elna. Això és historiadora, està escrivint aquestes històries, aquestes històries de la història de Catalunya. Des del punt de vista també en molts de dona, hi ha una miqueta de buscar el protagonisme, que a vegades ha quedat una miqueta com tancat, o oblidat una mica. Vull dir que per això també comentava el llibre, que està molt bé també ella com fa aquesta explicació, perquè ha fet una tasca d'investigació molt bona. Ha parlat fins i tot amb gent que treballava, que ara ja són grans, però encara li han pogut donar el testimoni. Penseu que les colònies es van anar tancant fa poc. La última, la que es va tancar el 1980... No, la de Carl Rosal, no me'l recordo. Quina s'havia tancat el 1980? No sé si era una de les llogues, o la Colonia Vidal o la Vidal Domingo. Més o menys, per aquestes dades. O sigui que són molt recents, fins a poc s'estava treballant allà. Totes basaven en la força aigua. Totes, però això estan col·locades al costat del lliobregat. Totes tenen la seva resclosa, veus com fan el sistema de recullir l'aigua, de conduir-la, on hi havia tota l'engranatge. Una mica com vam veure cap allà. La majora paperer, sí. És molt interessant, des del punt de vista històric, de l'organització de model de tot. De les dones també, perquè després t'explica molt qui treballava sobretot. La gran massa de treballadors les eren les dones. Ells eren les que estaven als telers. Els homes fèiem sobretot escals de manteniment, el capetat, això. L'AMU, el comptable, sí, normalment sí. Tot això és veu molt, sabeu la sèrie Holó de Colònia, que està basada també en el llibre de Silvia Encantara. És veu molt, i de veritat és que és molt fidel a la realitat. És molt fidel. Les dones que encara ho recorden t'ho expliquen tal qual. A més, tenien els safarells també, és molt interessant, perquè veus els safarells com anaven a fer la colada. I també hi ha una situació de relax, de poder explicar el que passava a la Colònia. Que no era tan fàcil sortir, no era tan fàcil. En algunes havies de demanar permís per sortir. Si havies d'anar a fer alguna gestió o alguna cosa fora, jo què sé, a Barcelona. Mira, una cosa. La setmana que ve parlem d'una pel·li que es diu Volcània, espanyola, que fa poc ha sortit. I tracta d'aquest telèfon és un punt de vista sectari. És a dir, el tema d'una colònia industrial, no és tan rosa, però... A la que vaig estar va ser la de Sant Corneli, a les miners de sergs. Sí, ho vas dir? Sí, ho vas dir. Aquesta és una minera... És una colònia minera, no és... Però el sistema havia de ser també... Sí, sí, el sistema... Era el castell, perquè és un castell bestial, pujant fins a sergs, que era el de l'Amo. També eren d'aquests que venien de cua i tot això. És a dir, que no l'explodessin a minida. I va ser obert fins a l'any 91, les mines. Doncs d'un i dos. Aquest sistema res fa 20 anys, 25, que encara funcionava. Sí, sí, que encara funcionava. És molt recent. Jo tinc de la colònia Güell. Jo conec gent que encara viu a la colònia Güell, que havien treballat. Venia una parella gran. Vull dir, 70 i algo d'anys, 75. La dona ho explicava. És que jo treballava, com deien, a la contínua. La màquina que era la contínua, que no podia parar. A casa de la meva àvia... A casa de la meva àvia, al costat, no era una colònia apropiament dit, sinó una feina que es deia Can Rosés, que estava a Cornellà. I aprofitava el canal de la Infanta, el Pase per Cornellà, i havia el saltant d'aigua, que malauradament, quan l'aigua era clar, no passava res, però quan la era contaminada, era una vaporització de productes tòxics, aprofitaven la força, i era una colònia textil, també. No en el sentit estricta de... Allà no vivia, només era colònia. I jo crec que hi havia unes... Les cases on vivien els mosavis, que eren unes cases baixetes, que potser sí amb el seu origen devien ser de la colònia, perquè estaven just davant. Però em sembla que després ja van perdre qualsevol lligament, que a casa escollera un llogatí. És que és molt interessant, perquè tots ens espectarà, i ens recordarà moltes vivències i coses. Penso que la pena ho recomano molt, o bé... Amb l'assumpte Montella, seria ideal, perquè és una passada més superagradable, és molt didàctica. Tu fa viure, t'imagines allà a tu, que està allà a la fàbrica, a la màquina aquella. Vés a treballar amb els joanets. Sí, exacte, és el que volia dir. Després també vaig llegir el llibre del Miquel Martí Pol, que es diu La Fàbrica, és un llibre de poemes, perquè en el llibre reprodueix dos. Reprodueix dos. Aquest us el desigiré si voleu res, és molt positiu. És això. A més, ell també, Miquel Martí Pol, havia treballat també al riu Ter, que havia colònies, ell també havia treballat amb una fàbrica de textil. Per la seva malaltia ja no va poder. Estava a les oficines, estava de puntable o d'ajudant. Aquest es diu Eleonor. Tenia 14 anys i 3 hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia, sí senyor i bones tardes. La gent se l'estimava, la Eleonor, tant t'entendre. I ella cantava mentre feia córrer a l'escombra. Els anys, però, a la fàbrica es dilueixen en l'opaca grisor de les finestres. I al cap de poc, la Eleonor no hauria pas sabut dir d'on li venien les ganes de plorar, ni aquella reprimible sensació de solitud. Les dones deien que el que li passava era que es feia gran i que aquells mal es curaven que s'han de tenir criatures. Eleonor, d'acord amb la molt sàvia predicció de les dones, va créixer, es va casar i va tenir fills. El gran, que era una noia, feia tot just 3 hores que havia complet els 14 anys quan va posar-se a treballar. Encara duia trenes i deia, sí senyor i bones tardes. És això, era la família que ara va treballant allà. Ara tant el lloc de treballar. Exacte. En contra, tenia molt content, molt content, que era una pregària que fan treballadors com si fos un para nostre. Para nostre que esteu en el cel, si heu augmentat sovint el nostre sou, vingui a nosaltres a la jornada de set hores, facis un xic de la nostra voluntat, així com la d'aquells que sempre manen el nostre pa de cada dia, doneu-nos el més fàcil que no passa el d'avui. Perdoneu els nostres pecats, així com nosaltres, perdonem els nostres encarregats. I no ens deixeu caure a les mans del director. Ens advertiu-nos, si s'apropa, almenys. Això ha ficat la... Perfectament actual. Clar, vull dir que això... Clar, els jefes d'avui en dia el podem aplicar. Escolta, això és magnífic. És un colofó meravellós. Una foto i una WhatsApp. Això es penjarem, això es penjarem. Sí, sí, lo quiero. Vale, vale. És que això no s'ha perdut. Doncs molt bé, el que... Això es fa pensar que potser no millor a vegades millor agafar i marxar a la muntanya, no, David? Dico, dic, per intemperi. Ah, sí? Bàsicament. I anar-te amb un món paral·lel entre comentaris. No, és que anirem a la muntanya. Jo crec que jo és massa plaer. Jo és plaer. Hòstia, és bèstia. Sí, és bèstia. És aixut. La primera novel·la del Jesús Carrasco, no? Sí, és la primera. Hòstia, però allà va treure tot, eh? Va bucar tota l'ascència que portava ella dintre ho va deixar amb aquesta novel·la. El comparant, saps amb qui, no? Amb el Delibes. Sí. Per què? Perquè són palabras mayores, eh? Sí, sí, sí. I és que té un llenguatge. És una narrativa, jo també l'he digit. Sí, sí, és espectacular. És magnífic. El tema, aquí té moltes pràctiques. El tema, bueno, es comença con nen Samaga, nen que a la nit Samaga, i dius, qui Samaga? Doncs Samaga de gent del poble que l'està buscant. Clar, tu penses, bueno, algú ara ha passat aquí gros, perquè amb aquests nens estigui amagant, no? A més, amb unes condicions bèsties, no? Perquè només comença a Samaga amb un forat que ha fet ella a la terra, tapant-se en branques, i es queda allà hores i hores i hores pixant-se i fent-se tot a sobre. Que dius, hòstia, però li és igual. Imagina la por que ha arribat a tenir per un nano. No especifica la data, això és cert. No, però intuesa, sí. Això és per aquí, és un preu adolescent. Sí, sí, sí. I bé, això està ambientat a la novel·la aquesta. Bé, a la Castilla, que allà profunda. Castilla o Extremadura també podria ser, no? És un lloc que també t'havia determinat. Sí, és un lloc com el de l'Ibes, potser, o com la de la Castilla, no? És com la de la Meseta, jo. És com la de la Meseta, jo. No és tan dura, tampoc no m'estanyaria. No, però no ho de... Mesetàrio. Sí, sí, un lloc inòspit. Sí, sí. Jo crec que l'època en què ho està ambientat no diria que és de post-guerra, sinó potser una mica més endavant. Amb els 50 o 60. Sí, sí, sí. Sí, perquè un tòrder d'al·líces va amb moto. Amb moto i cotxe. I de generals, 40, així, van a la moto, la gent. I a més, més endavant. Era una cosa que hi ha al desenvolupament i havia començat una mica a arrancar. Sí, feia pinta que anàvem un fitro de noig. Amb voltes, no d'aquests assabte lats, no? Sí, però les essències encara eren molt antigues. Sí, exacte. I aquella gent que es deia que el seu món és vivent i fos anar amb el ramat de cabres. Si no tingués una vivent de fixe, això avui dia és molt estrany. Tothom té un allar. I el 70 ja no passava tant. Per això dic 50 o 60. Sí. Bé, el Xaval aquest, doncs... Futs. Futs i no saps de tothom. Entens del que de la seva família. I és un... Me'n vaig i no sé on. Perquè la desesperació em fa marxar. I trobo un personatge, doncs, que diu així, la tempera. Dia tempera aquesta por. I... l'ajuda, una mica... el guia. Vine amb mi i de moment, doncs... A veure què fem, no? I és un palló que, evidentment, fa pinta de ser un pobroma sense... sense uniletrats, sense cultura. Però que té aquell sentit comú de la gent de poble. Mm-hm. Que distingeix les coses essencials entre elles, evidentment, la maldat. I la humedat dels homes, no? I el cala de primeres, de bones de primeres, que es diu. I bé, és el seu suport. I es pot dir que la seva única família, a partir de llavors. Perquè el na no... porta tal trauma a sobre. No explicaré res més, no? Finalment, s'acaba sabent per què té el trauma. Sí, sí, sí, tot, tot. Tot està explícit. Bé, ho vas deduint, no? Va deduint-ho, una mica, una mica. Sí, no t'ho diu, clarament, no t'ho diu, però ho vas deduint. A l'hora de... De deixar-ne les dades, perquè tu puguis... Sí, puguis anar enganxant, però que a l'hora no et faci perdre... Diguem-ho així, la intriga, de què està passant allà, no? Mm-hm. Bé, no sé què dir. Jo crec que és un llibre... La expressió, el vocabulari, és impressionant, és rica. A vegades deies que està dient, exactament. Vull dir, quin concepte és aquest, no? La paraula, a vegades, és que és això, no? Vull dir, això és una cosa bastant... Sí, sí, que té molta vocabulari, de la terra, de la tura, dels fenòmens... Bé, molt fèric, poc, perquè no plou, però és que és molt senc, és un desert, jo, no? És un coneixement brutal. És com si l'escriptor hagués mamat tot aquell envient rural, no? Sí, sí, sí. I sàpiga o s'ha documentat molt bé, també, potser? No sé. Jo potser ho trobo molt bé. Ell va deixar a Extremadura, que veu que ara treballa Sevilla, està de professor o algo així, però no ho han deixat ser madura, igual. Molt bé, doncs... D'aquí poc em sembla que parlarem més d'aquest senyor. Sí, jo m'agradaria... Jo recomano molt la terra que pisàmos, jo vaig començar al revés, vaig començar a parlar l'altre, i també el tema també és superdu, eh? Sí, però és més ficció aquell. Sí, sí, no? Doncs arrenques com si els comunistes haguessin envait la... Sí, al nostre país. Exacte, al nostre país, sí. I a partir d'aquí dius, ostres... Sí, jo n'hi he desvallent. Però potser qualsevol país i qualsevol exercit invasor, perquè passa que tu mai no t'havies pensat si que ens havia passat abans la història, amb els francesos que ens van invadir o els musulmans i tot això, però crec que queda molt lluny. I ara dius, ostres, és que pot passar, si tu t'invadeixen i tu ets el poble invait, què passa, aquest abusos? Molt bé, doncs ja parlem. Quan acabi el David, també podem fer un tàndem, com hem fet ara, que seria interessant. Doncs parlant de llibres, parlem d'hombres desnudos, que ningú es scandalitzi, anem cap a la contemporaneitat, anem al segle XXI i anem a veure el premi planeta 2015, que acostumen a ser i perdonar el comentari uns rotllos insoportables, més d'una vegada. I jo, que era una vegada, pensava que vaig a fer l'esforç a veure si la cosa tira bé per aquí. I clar, com és l'Alícia Jiménez Barlet, que és la de Petra Delicado, però aquesta senyora, aquesta escriptora, és una de les millors escriptores de cinema, de Nover a Polícia, i la Petra Delicado és una de les grans nisagues, d'aquestes, en aquest cas, de les primeres inspectores feministes, totalment marquen la línia, que sempre han sigut el concepte inspector, que és una cosa molt curiosa, als últims cinc anys, hi ha quantitat de llibres en què el paper, en aquest cas, és una inspectora, això és una cosa, hi ha hagut tants llibres, que hi ha sempre un inspectora, i una que es deia la niña del Bosque, de Brian McColloway. Hola, de los Dolores. Hola, de los Dolores. Redondo, la trilogia del Batan, sempre avui dius, és que últimament, i a més, és genial. A banda, no? És que jo és un altre món, el que he de fer la metra. Això també és desnuda, en un principi, és una cosa molt... frívola, en el fons. En un principi, veus que és un professor de literatura, un filòleg, de castellà, que es troba que perd la seva feina, encara que està com mitja feina, que no és una feina oficial. Et marca la situació actual de laboral, de com està, evidentment, en general, al país. Llavors, bueno, s'ha de buscar la vida. Té un amic, es troba un amic d'alcohol, de fa molts anys, i és el típic xulillo de barrio, el típic tio que sempre saps aquesta línia, i llavors ja comença a veure com la Lícia Jiménez està fent, ja comença a col·locar cadascú amb el seu lloc, amb la seva classe social, va marcando molt bé el que és el de barri, el senyor de classe mitja, baixa, que ha perdut la seva capacitat, pum, apareix per lluna senyora amb un nivell altíssim, que també té una gran empresa que el seu pare li ha deixat, però també està en crisi, i és una dona que també la ha deixat el marit, ha marxat amb una altra noia, i per tant se li trenca en els esquemes, per tant ja tenim la senyora de nivell alt, la gent, la parella, de nivell mitja i el noi, que ve de barri més baix, per entendre, i això ja ens ho deixa molt clar, i a partir d'aquí dius, a veure per on van els tiros, i cada vegada que parla un d'ells, t'adones del llenguatge que utilitza, i com saps, vull dir, com fa aquesta distinció, que en un principi pot semblar classista, que és aquesta la que diu, aquesta senyora per on va, després fa una bona conjugació, vol deixar molt clar quin és el rol de cadascú, perquè té un motiu a ser. I és que, aquesta senyora, que inicialment, aquesta dona de nivell alt, que se l'emva una mica a la vida en orris, comença a sortir amb una altra noia, i aquesta noia el que fa és que contracta a nois de companyia, i a partir d'aquí, el que sembla una història d'elles i la història d'aquest noi amb aquest amic per entendre'ns, què és el que passa? Doncs que aquests nois comencen a fer estrictis, i a vendre el seu cos, per això es diu Hombres desnudos, per poder sortir de la crisi, per entendre'ns, i a partir d'aquí, tot el que passa, al voltant d'aquesta noia i la seva amiga. Clar, és tot un conflicte increïble, per un costat, lògicament, la parella del noi, que és professor, i que no sap què fa fent estrictis, no l'entén, per una altra banda, la senyora d'un certain nivell social els tracta com s'ha de... No com s'ha, perdó, faig un comentari una mica massa, Lídia. Vull dir, els tracta com el que són, carn, carnassa, i es tracta d'aquesta manera. És una mercaderia. I el de barri, que és el que està de volta de tot, tant se li en fa, de viure la vida, i així guanyo molta pasta i tant se me'n fa, si vén el meu cos, està orgullós del seu cos. Hi ha tota una sèrie de conflictes que s'ha d'esperar, però on està? Perquè és una senyora que sempre escriu novel·les policia. No hi ha on hi ha aquí la part policia. S'ha d'esperar, bastant. Llavors, sí que fa aquesta mena de... M'ha arribat un moment terminat, que apareix aquesta línia, i apareix de part més fosca, la altra història, que ja és fosca per si mateixa. És molt bé, res d'un llibre ambicios de grans... Exacte. Vull dir que... Ho intenten ser ambiciosos. Fa molt planer. I aquesta planitud fa que t'entri al llibre molt fàcilment, i és curiós que això sigui un primer planeta, que sempre són coses com més... Perquè és molt modern, i diuen tacos, i diuen... I perdona el comentari, i diuen cony, i quan diuen cony, i polla, polla, parlen clar. Vull dir, és el que hi ha. És a dir, no s'ha de dir de mamaga i tal, i xoca que això sigui un primer planeta. Però bé, potser estàs modernitzant, ja tocava, no? Vull dir que... Perquè té la tela, cada cosa, que no queda informable. Perquè potser el 9 no, que millor tindrà... Ara el símbol de... Exacte, no? Exacte. Que és el que he dit, que el millor era el de 80-50, però clar, això és una nissaga, no? No, però és molt jove. És jove, el que està a la planeta. El que ha morit l'ara, ara fa no fa massa. Bueno, però ha morit una malaltia. Sí, sí, però era jove, era jove. Era com el pare, que dius que tothom ja no... No, no, deus dir que hi hagi 60. Potser aquest home, 60 allà, oi? I és que ho pensava. No. A veure, sí que explica com fan els estrictis i tal. Però vull dir que era en plan... Sí, sí, sí. Sí, clar, exacte. Però en canvi, li comporta un problema al professor. Clar, és un professor de literatura que fa allà, però és una forma de guanyar-se la vida, no és que li agradi, té moltes reticències, però van entrant dins del joc, no? Fins que aquest joc s'acaba, no? No, no. Però val la pena, val la pena. Bueno, fem una cosa. Deixeu-me dos minutets per allò de descansar, tots plegats, perquè... Hem parlat molt, no? I ara el Nacho ens farà després un comentari sobre no respiris. Però dèiem que en Lyle Rogers, que és aquest senyor de color que molta gent no conèixerà, hem estat al darrere. Digues, Rosa. Ah, bueno, clar. És clar, bé que així dic, em veiem de alguna cosa, ja podem respirar. Exacte, exacte. Però has de respirar perquè has de ballar tu mateixa. Ah, valis, sense respirar, hem de ballar. Doncs a casa ja. Nyle Rogers compleix 64 atacos encara segueix dins del món de la producció musical, de la música disco, però això és un clàssic horror l'any 77 i això és el lefric. T'estic canviant tant. Nacho. Jo estava mirant aquí si respirava. No, no, jo. Doncs és una música una mica misteriosa perquè hem de parlar, no respires, oi que sí? Sí, correcte. No respires és una pel·lícula que vaig veure jo a l'estiu, finals d'agost, més o menys. Una pel·lícula d'aquestes que tenia pinta de palomitera i, bueno, de vegades a l'estiu va ser una pel·lícula de palomitera. Espero que em va sorprendre perquè no era tan palomitera com el que s'esperava. Encara que el públic sí que ho era, que va ser el pitjor de la pel·lícula. Ja passa. Aquesta gent que va només a l'estiu, etc. Típic, típic. Bueno, no respires. El títol ja comença a introduir una mica el cuit de la qüestió, perquè normalment per nosaltres respirar és una cosa normal, però en un test de la pel·lícula respirar pot ser un problema per els protagonistes. La premissa és molt simples, però és un problema que tres lladres pot ser una mica massa joves, massa adolescents, però, bueno, que això pot ser és no menys creïble. No semblen personatges al món de l'Àmpa. Però, bueno, són tres lladres que es dediquen una mica així a fer robatoris a cases. Tampoc a unes coses increïbles. I trien una casa que està en un barri bastant degradat. Rollo, com si fos Detroit, ara aquestes cases que s'han quedat en Detroit, que són que la policia ja entra poc, perquè és que hi ha poc per... I allà viu una persona gran, un vell, que és un antic veteràno de guerra, dirà que això no ho saben, que després ho sabran, i aquesta persona hi ha una història per allà pel barri que es coneguda de que li va tocar la loteria. Bueno, però no se sap mai el que ha passat amb aquests calés, perquè el tio no se'l s'ha gastat, llavors els lladres aquests enfreixen que els calés estan dintre de la casa. Aquest tio és un tio molt solitari, viu molt tan català, i els calés estan dintre de la casa. Això ha de ser molt fàcil, perquè, a més a més, aquest home és sec, no veu. O en un llum, anem a entrem allà, hi ha un que controla més el tema, entrem allà, fem el robatori fàcil, el tio no se'l sentirà, no se'l veu, no se'l veu. Una premissa simple és entrar en casa, la casa és aparentment normal, però, clar, hi havia un home que és un home que és antic veteràno de guerra, i que tot i no tenir de casa, prenen de parants i té bastant controlada. Llavors, aquí, ja comença l'acció amb un canvi, que els lladres de cop i volta veuen una situació diferent, perquè s'enfronten una persona que no esperaven, una persona que, evidentment, són joves, són quatre nanos, com qui diu, l'altre és un veteràno, que és una persona gran, però és un veteràno, sap pelear, sap lluitar, sap molta cosa. I llavors, aquí, comença l'acció, ràpidament, la cosa s'espatlla, i hi ha algunes lladres que pateix un problema important. I, a partir d'aquí, llavors, el que està bé d'aquesta pel·lícula és que comença a posar-te als personatges com molt definits, hi ha un que salvo, i uns atacs són els dolents que entren a robar i tal, però, conforme va passant la pel·lícula, comença a haver-hi un canvi, i els que semblaven els més dolents no són tan dolents, i els que semblaven els més bons no són tan bons, però ja no només és que una persona de reacció ni davant la situació, sinó que hi ha històries amagades dintre d'aquella casa, que corresponen al personatge, que és el personatge al pobre sec, que... Llavors, amb una premissa senzilla, sense gran salari, és un apriculant deteniment, no esperem una gran pel·lícula, però sí que hi ha alguns temes de càmera, que són macos allà amb els trablins, com juguen els trablins, que són una mica de intenció, el guió està... Bueno, alguns problemes hi ha, jo crec que el pitjor que té són els personatges, que són potser massa joves, són dos desconeguts, i potser queden una mica així, però, fins i tot, el guió és bo, i comença a desenvolupar-se una acció dintre de l'acció general, d'aquesta acció que ha començat, el secret que té aquell home amagat en aquella casa, i aquí ja el tema acaba posant-se una mica més... És escuridat, massa amèrica profunda, i més històries, perquè tothom té... La pel·lícula és americana, és norteamericana. Bueno, sí, és un director que és uruguà, que es diu Fede Alvarez, però està feta amb actors americans, i ambientada... És com el Jaume Cullet Serra, ambientada a un barri dels Estats Units... O la Casa de Cera, en cosa de què sí. Sí, exacte, i és un veterano de Dirac. Bueno, ja tothom té una serie d'històries. I, bueno, al final hi ha una història que està relacionada a aquest home que va perdre la seva filla, va perdre la seva filla en un accident de trànsit, i a partir d'aquí hi ha una història que està relacionada amb tota la història, que no puc explicar-la perquè destriparíem, però que acaba posant l'acció molt oscura, i fins i tot hi haurà un moment en què hi ha alguna escena que és una mica forta, que sobresurda el tono general de la pel·lícula, perquè acaba com si fos una pel·lícula més de thriller, més duro, tipo Sebe, o així... No és terror, la pel·lícula. No, és més aviat psicològica, de terror psicològic. No és de sustitos, diguem-ne, no? És la fantasma. No, no, no, els tios entren a casa... Suspents, no? Els tios entren a casa, el tema es complica, el tio diguem-ne, que està en el seu territori, i el que semblava una cosa que jo entro, faig el robatori, pel camp, doncs no, la cosa es complica... Han caigut en un parany, m'imagino. Sortir, això ho diu la publicitat, que és una casa que s'entra fàcil, però no se surt tan fàcil, no? A part de que la càmera està bé, a part de que el guió no té massa... ides d'olla, que es diu en aquestes pel·lícules, no es passa dolent i tal, però sí que al final acaben troncant la història que hi ha dintre d'aquella casa, la història derivada del problema que ha tingut aquest home, quan ha perdut a la seva filla, a partir d'aquí hi ha una història que és la part més important i potser més interessant de la pel·lícula. I un final, que bueno, un final que... de caro a la galeria. De caro a la mica a la galeria. Això que hi ha les pel·lícules, a vegades falla el final. A costum de la pel·lícula es va aguantant diumita la cosa. Va, em dius, ja te la foten, totes la foten allò... Per tant, si respires, el problema a respirar és que, si tu estàs allà quiet, el sec, ets molt agressiva i dolenta, no te sent, però si respires i penses en el títol de la pel·lícula. És molt bé, però a mi em fa il·lusió aquesta pel·lícula. Jo la vaig veure al Trey de la Televisió i em feia gràcies. Puc recomanar una que hi hagi un Trey, avui, que creix es trena aquesta setmana. Sí, la del John. Capitán Fantàstic. El Vigo Mortensen. I fa molt bona... Ja que no m'ho veus amb aquests paràmetres. No, no, no. Bueno, si em digueu molt... Vig, ja heu de fer allà. Automàticament, no? D'anigual el que faci, no? D'anigual, no? Potser si no s'ha marret encara millor, no? I el Trey li fa molt bona petóca. A l'estil de... pequeña Miss Anshen. Molt bé, molt bé. A un estil així, família Friky. Molt bé, molt bé. O els tenim balms, no sé si ho veus. Sí, sí, sí. Una cosa així. Però no és tan clar l'humor, això ja no ho sé. Però és un drama cascavelero d'aquests que... No, no, no, no, però... És una família que... que el pare us ha adogat sempre a la muntanya. A la muntanya i... I per si us la desigui, ha d'anar a viure a la ciutat. I a partir d'aquí ja... Imagina't-lo. Molt bé, Rosa, el petit príncep... M'he apuntat les dues, sí. Està pensant en Vigo, i ni m'escolti a mi, directament. Digue'm Vigo. Digue'm Vigo, no? El petit príncep. El petit príncep, és una adaptació... A veure, una adaptació, uf. Es diu molt ràpid, això. L'Anna Estrenatar ha de dibuixar, ha de dibuixar animat d'Estat Motion. Des d'Estat Motion i tal, sí. A veure, jo soc molt fan del petit príncep. No de tot ni molt menys, que soc molt crítica, ojo. Perquè passa que va ser... Ho confesso al meu primer llibre. O sigui, a 6DGV... Va ser el meu primer llibre que vaig llegir, que em vaig comprar amb els meus estalvis. A més, l'he llegit en català, en francès. I guardes original, el que vas comprar? Sí. A més, amb la lletra que tenia, ja ho sé. M'has dibuixat bé. Clar, clar. Va la pena guardar aquest llibre. És francès, aquesta adaptació. És el Marc Osborn, qui l'ha fet. A veure, com seria ara, el petit príncep, que hagués quedat a la terra, i hagués crescut, que hagués convertit en un adult. I llavors, és la història d'una nena, que és bé amb la seva mare. Venen a viure, es canvien, se suposa que és per motius de... No, no és de feina de la mare. És perquè volen que la nena vagi amb una escola d'elit, que prepara cerebritos. I la nena està programada. Sembla japonesa, no la mare. Són europeus, són occidentals. Però la mentalitat és aquella de pu-pu-pu estudiar, estudiar. Li fa un plànic de com ha d'estudiar per presentar-se les proves d'accés. Aquella escola d'elit, que bueno, que flipes. I la nena, no, però la nena, molt bèdia, molt així, en tot moment entra amb el rotllo de la mare. És el que ha viscut, és el que ha amamat. Però van a parar, com que han d'anar a viure, a més a prop d'aquella escola, per proximitat d'aquí tenim més puntuació. Llavors van a parar al costat, hi ha un veí, que és un veí una miqueta així, que és aviador. La miqueta ja ha aparcat al jardí, que resulta que és l'aviador. De fet, està basada en un fet real. El senyor Superri va ser pilota de viatjament. Sí, sí, sí, sí. I va tenir un accident allà, va entrar en pan, que va tenir un accident allà, allà a l'Axel. Era una vivència. No ho van trobar mai, no? No, això és quan es va morir. Quan es va morir. Ah, vale, vale, vale. Amb un principi sí que ell l'havia tingut com una petita història, i que ells va veure solta allà al naldesset, i va ser quan va una miqueta idea aquesta història del petit príncep i del per què de les guerres, i per què ens barallem i tot això. L'aviador, el veí, aquest veí que surt aquí amb les barbes, i això, aquest és l'aviador. Han passat els anys i l'aviador ja és gran. I llavors ell vol, d'alguna manera, tornar a trobar-se amb el petit príncep. I és una miqueta la història de veure la nena, de que tan la ment tan quadrada, i que ha de ser una persona de molt de profit, i no sé què, escolta, viure una mica també. L'ecentcial, que és el petit príncep, l'ecentcial ho tens en el cor. No es veu amb els ulls. Sí, invisible als ulls. Sí, invisible als ulls, tot això. I ho ha d'anar a buscar una font, la guineu també, el zorrito també surt, la guineu, la serp aquella que també és la serp, i el significar molt l'avi d'aquella. És que jo no m'he de dir mai. És molt curte. Sí, sí, jo ho sé. Però mira, la història no m'ha afrapat mai. I no... Va convadre, això. Sí, no, no, clar. Jo sóc molt crítica. En aquest moment em va fer gràcies a una història que la trobo molt... No és naïf, té molta profunditat. I no és un llibre per nens, eh? No. No és un llibre per nens, és molt profund, eh? Sí. La història de les flores, on trago entre la història, s'ha de parlar de les dones i les relacions, és un nen on té, no hi té exacte. Totes les restes. Sí, exacte. Tot allò quan va... que hi ha els personatges i tal, allà surt el borratxo, el rei, no sé què, ja ha parlat una dissecció... La varícia, la varició, que aquí es acumula estrella, es acumula estrella i parque. O el rei, que és un rei, el rei sí que és més... Bueno, el rei... El rei lo hace como más parólico, ¿no? No es un tira. És un rei, és un pobre hombre. Sí, que digui, faré que hi hagi la posta de sol, però quan les condicions siguin les propicies. Te ordeno que partis. O sigui que d'aquí, al mesures, podràs tenir la posta de sol, que quan realment es farà la posta de sol. Fantàstic. La història de l'anilacer també, com ell... Però és a dir, el que és l'adaptació cinematogràfica és prou correcte amb el llibre. Són dibuixos. És una miqueta les dues històries. La història actual, que està anant en els nostres dies, d'aquest senyor gran, que són veïns, les històries que tenen en la relació l'amistat que es crea entre ells dos, l'imaginació, el viure també, està allà a la gerria amb les flors, amb les estrelles del paper, i després recorda també la història del petit príncep original. I llavors, quan surt, quan es recrea la història original, llavors, els dibuixos estan fets com amb paper o flex, i els dibuixos són els personatges. És preciós. Estèticament és preciós. És el que sempre diem. L'animació, sí, sí. Jo hi havia una noia amb un nen petit, i jo crec que aquell nen tan petit... No va cap a res. No és una història per nens. Jo crec que no. No és així. Estèticament, de debò, que és molt, molt, molt maco. Doncs a veure si podem veure-la, i també farem més comentaris, no? Bàsicament, perquè... un cop hem vist un company... Clar, és essencial, això sí. S'ha de superir això i més. S'ha de superir. S'ha de superir. S'ha de superir. S'ha de superir. S'ha de superir. S'ha de superir. S'ha de superir. S'ha de superir. S'ha de superir. S'ha de superir. S'ha de superir. S'han de proper de��ure una interneta. És una Chengdag, a idea de saber com authenticamta's eninyes, i 겁a brownie, que som una mica degon손ала... Delicious, no? De magnetcm alta. Por oversejas, con casos más reales. Son iyidos muy políticos, y si ya habéis pasado por principito pues puedes pasar-nos. ¿Son autos que es una llàstima, No em fa pes. Doncs vinga, seguim parlant més de cinema, parlarem de Money Monster, aquesta pel·lícula de la Jodie Foster. Ha estat millor una mica la seva filmografia, com a directora, com a actriu, ja la coneixem bastant. Però tampoc ha fet tantes coses, eh? Ha fet l'allò del petit Tey, de l'any 91. Vull dir que és una cosa així. Una pel·lícula que es diu, a casa per vacaciones, no l'he vist aquesta pel·lícula de l'any 95. Després, bueno, una història rara, que no sabem bé què és això. Antatrit, Jodie Foster, Sify Threeler, no sé què és això. El castor, que aquesta tampoc l'he vist jo, no puc opinar, i, a partir d'aquí, Money Monster. Ha fet quatre. L'altre són com aportacions i temporades, no sé què, episodis d'una sèrie, pel·lícules com a directora, ella. Com un de... Jo, de Forster, no em va fer una de... Com a directora. Sí, que és un nen, que és una mica gent. El petit Tey. Aquesta és aquesta, clar. Però que, com a actriu, ha fet bastantes coses, però, en canvi, com això no... No s'ha pogut dir. Jo em plèn de gratament. Jo pensava quina cosa m'empassaré aquí. Clar, estem parlant de que torna a ser una pel·lícula, una altra vegada, que parla de l'actualitat. Com es diu aquella pel·lícula dels Òscars, que parlava de la caiguda d'Alemán Brothers? Bé, una pel·lícula, no me'n recordo exactament, que sí que va ser de la... Jo la vaig veure, se'n va fer fa xuga fins... Clar, perquè era una temàtica que és molt americana, encara que ens afecta de tothom. No me'n recordo, ja farem memòria. Però allò... No té ben espècie. No, no, no, no. Eren 5 persones que sortien per allà. Ja farem memòria. Però, en aquest cas, com a mi, tenen la referència, i, com a tal, allà es presentava... es analitzava, es feia gairebé en vistorí, que va passar amb allò d'Alemán Brothers, els bonos basures, aquesta història, no? I aquí és una mica el contrari, és la visió televisiva d'aquest tema. És a dir, amb uns Estats Units, evidentment, també hi ha hagut molta estafa, moltes preferents, moltes... A molt altre nivell, a molt altra línia, apareix una empresa, no important el nom tampoc ara, però és una empresa fictícia, la qual han ganyat a la gent com van fer els dels segells, aquí, no sé com es deien també aquesta gent. Fora un filateri. I donaven, bueno, si fas entre els meus bonos i tal, et donaré un 8% d'interessos, quan la situació estava el 3 o el 2, si feies inversions a plasfixa. És una mica el mateix. Què passa? Estats Units, ja coneixem els shows, nocturns com funcionen, dels grans cracs, com serien cròniques marcianes en la seva època i tal, i llavors aquesta gent no recordarà noms, però... O com els predicadors que tenen. Exacte. Doncs hi ha una en concret, en teoria, que es fa el sògicament. És una pel·lícula, evidentment, protagonista de Julia Roberts. Està feta per ella. Amb un paper molt normal, amb l'Albert Spectacular, amb els seus texans, amb la seva cua recullida sense maquillar i tal, i el... Ai, d'on meu senyor? El Josh Clooney. Que, evidentment, fa el seu paper, de presentador i tal. Presentador d'un programa d'economia, però d'economia d'això, d'economia, clar, això és molt complicat, és a dir, parlar de l'economia... L'economia en culós. Exacte. Doncs aquesta línia, imagina't-ho, exacte, és un bonimònster. I el bo és que... i és molt divertit, és clar, fins i tot balla i tot. Es posa... per això en dos noies al darrere, i es comença a es fotre de rapero, i comença a fer un rap, això, el Josh Clooney, imagina't-ho, ballant i cantant, no? Home, que no, brother de nido, també. Clar, clar, que és molt canalla. És molt... És molt bon, aquest pavo, quan fa comèdia, és molt divertit. I llavors comença a rapar ja i dir, doncs ara tenéis que invertir aquí, perquè estaran en el 4... fan aquestes conyes, no? Sí, sí, amb la medalla penjada, aquestes coses. Exacte, però clar, però hi va a estirar conya, i llavors hi va explicant tot i tal. Què passa? Cada cop i volta, amb una missió en directe, en directe, puma, apareix un pavo, entra un nano, com si portés un paquet, i el que portes són explosius, no? I llavors entra l'estuvi directament, i és una mica en directe, és a dir, el fet de dir, a veure, a mi m'han fumat en l'aire, fa que sempre hi ha l'etina. Exacte, i comença a donar explicacions. Això amb una mena de... Què és el que passa? La situació límit que porta en directe, això tot portat al país, evidentment, a tots els... És un programa que ve molta gent, i llavors, clar, però què passa? Com a aquesta gent sempre fan bromes i fan conyes, la gent de fora, la gent que estava gent, que fa imatges, s'aprena que és que et xondeu. Que no és en sèrio. Fins que la cosa es complica molt, perquè, clar, la cosa es complica, al final, he demanat sortir per no sé què, perquè vol parlar amb el director d'aquesta empresa, no? I llavors vol anar-hi directament allà, llavors surten a la carrera o a la policia, munten un cristo increïble, i al final, el propi... el propi... Joss Cluny recolza, és a dir, recolza i protegeix fins al que pot, el que seria el terrorista. No terrorista, és una persona que està demanant els seus drets d'una forma violenta, evidentment. Li posa el seu voltant, tot una... Li diu, vine cap aquí, Joss Cluny, et posaré tots els explosius, el seu voltant. Que, bueno, que ja veureu tota la base, com funciona i tal. Per un costat, la Jodi Foster és bastant potent en aquest aspecte, vull dir, que planteja una imatge perdona i no perdona, certes coses, té un punt de vista entre conservador i a la vegada liberal, i hi ha una escena terrible. I és a quan la situació més o menys acaba, hi ha un segon final, hi ha un final i un altre final, per entendre'ns, una mena de petit, acabament. Està tothom pendent, perquè a la gent tothom s'ho creu, s'ho creu que... És un detall mínim, vull dir, que és això i tothom sap que està passant això en directe i que està passant tota aquesta situació. I de cop i volta veus que pum un bar, la gent mirant i quan acaba ja pum la misió, que fa pum, està jugant un noi al futbolín i fa així, pam, i segueix jugant com dient, bueno, saps, vull dir, una altra cosa més. Vull dir, ràpidament, que ràpid s'oblida la televisió, estem acostumats a que es fotin tanta canya, tanta amor, tanta terrorisme, tant jo que sé, tant... Com quan acabava el show de Truman. Exacte. És aquesta la idea. I et quedes frapat com dient, ostres, la gent tan salient fot. Si està vivint el terrorisme en directe, la mort tan directa, tan salient fa. I fins i tot, últimament, desercerament, amb totes aquestes cadenes atentades, segurs, tot aquest seguiment que em faien en els diaris, que comencen a dir minuto, saps? El minuto, el minuto, i allò en les notícies i tal, i la gent s'ho mira com si fos un partit de futbol. Exacte. I passa això, en algun 250 morts a París, no sé què, que és una cosa brutal, què passa? Què passa això? Ha passat una setmana, comença a veure les notícies, o no, i s'ha anat interessant. Hem arribat a aquest punt, que esperem que quan hi ha una cosa d'aquestes que passen molt lluny, que nosaltres no hi veiem, ens ho presenten com un partit de futbol, jo, minuto, 93, remata, tarjeta amarilla, tal i qual, i al final, això és com veure com una sèrie, però de veritat. I quan desapareix això, hi ha la notícia i l'interessa. Si hi ha un sistema, aquest tipus de seguiment, és una cosa que passa. És terrible, i tenia un acte d'oblid tan gran, perquè no saps qui ha fet l'atentat si fa dos dies on era clar. És d'aquesta línia quan ja el límit és tan gran, perds el sentit. Els queden 6 minuts, Nacho. El que farem serà parlar del Buscavides, per rematar una miqueta, i ara se'm ha d'acabar d'haver dit que parlem de Jogo de Tronos, comencem parlant de Jogo de Tronos, perquè tenim tela per tallar aquí. Doncs, Nacho, endavant amb Buscavides. Mira, això és una pel·lícula de cinema clàssic, una pel·lícula fantàstica de l'any 61, que està dirigida per Robert Rosen, una pel·lícula per no... Per no agrair alguna cosa més, no? Però va ser una obra inspiradíssima, ho va treure, ja està. La protagonista Paul Newman, Robert Rosen, Paul Newman, que està en el seu esplendor, està molt jove, està molt guapo. Sí, sí, sí. No passa res, aquí. I fa un personatge fantàstic. Bé, tots els personatges són una pel·lícula súper inspirades, una pel·lícula rodada en un blanco i negre. Mira, em passarem una mica a castellà. Una pel·lícula rodada en un blanco i negre, pretendida, porque estamos en el 61 y hace tiempo que ha aparecido el color, fantástico, súper nítido. Una historia muy clásica de prededores de América, Paul Newman és un jugador de villar, un ventajista que se dedica a ir por los pueblos a timando en cartos. Va a los salones de villar más cutres de la médica profunda y allí haciendo que no sabe jugar al villar, espera que algún incauto pique y entonces ya puede. Para el final, en una última mano afortunada, ganaré todo el dinero. Evidentemente estas personas no ganan muchísimo dinero, no viven un tren de villas, sino que son más bien prototipos prededores, pero el prededor siempre quiere de alguna manera salir de esa condición y tromfar. Para Paul Newman tromfar significa ir a desafiar a un gran jugador de villar, que es el rigor del Minésota, y bueno, que también es un ventajista, y bueno, él le desafía, pero en un estudio de carácteres, que ya empieza la película a definirlo muy bien, los personajes, Paul Newman tiene un talento descomunal, sería como el Messi del Villar, pero su carácter es muy débil. Aquí lo que explica es toda la película gira en torno en estos conceptos de ganador-perdedor, que se gana en la vida o el que pierde en la vida no depende sólo del talento, sino de su carácter, de que sepa aguantar y dar a ese talento al carácter que lo tiene que reafirmar, pero sobre todo también que quiera ser un ganador. Hay algunos diálogos en la película, unos diálogos de cine negro muy cortos, muy concisos, pero que quedan muy bien en los personajes, no quedan forzados, en el que algún personaje le dice Paul Newman, dice, es que no es tan fácil de ganar, dice, tú no quieres ganar. El problema es que tú tienes talento, pero no quieres ganar. Entonces ganar es muy difícil. Dice, tú eres un perdedor. Dice, buscarás cualquier excusa para perder. No, perdí con el gordo de Minnesota porque me emborraché. No, porque querías perder. Entonces se produce una transición en la película, en ese personaje que tiene fortalecer su carácter y gracias a una serie de visititudes, que conoce una chica, que al final acaba muriendo, hay una historia. Ya está acaba refirmando su carácter perdedor suyo en un carácter ganador para conseguir lo que desea, que es vencer al gordo, y sobre todo para conseguirse a sí mismo. Eso aplica fantástica en todos los personajes. O sea, desde la chica, que es Piper Laurey, a Paul Newman, sale el villano, digamos, que es un gaster que es el que le financia después de las partidas de trabajar para él, que es George C. Scott, el fantástico patón, digamos, en un papel muy joven, pero magnífico de... bueno, no es un villano, sino es un hombre de negocios dedicado al gasterismo y que, bueno... y que, digamos, le dice verdades muy grandes a Paul Newman. Es precisamente uno de los que hace hincapié en esto, que te lo es un perdedor, que no lo conseguirás y tal. Entonces, son personajes muy entrañables, porque son personajes muy débiles todos. La compañera que la encuentra es una chica que es alcohólica, que es hija de un millonario, que la repudió. Son todos los personajes de la América Profunda que se hacen muy entrañables y realmente es una película muy recomendable, porque a pesar de que sea una película muy clásica y muy antigua, es muy actual. O sea, todo esto lo puedes aplicar. Entonces, bueno, tenían que haber dado a los que ahora... ya veo que queda poquito, que tenían que haber dado a los que ahora Paul Newman por esta película no se lo dieron o bastante... Leon Hall y political. Paul Newman se fodió mucho con la academia y es curioso que hicieron un remake de esta película, que es el color del dinero. Sí, te va a dir? Un remake de Martin Scorsese con Paul Newman. Que es un peliculón, també. És el mateix personatge? Bueno, digamos que hay el... Eddie Felston, que es el protagonista, en años después, ya está retirado y conoce a un chico joven, que es Tom Cruise, que es como él cuando era joven. La padrina, o sea, las relaciones y tal. Entonces, le dieron el Óscar a Paul Newman por esta película, por el color del dinero. Es verdad, a mí esto me suena. Que no tenían el Óscar que tenían que haber dado en su momento que no se lo dieron y Paul Newman no fue a recogerlo. Ah, es verdad, sí, sí, sí. Estaba en el cap... Se perdió con la academia y, claro, dijo... La academia, incluso, había un Óscar norífico que tampoco fue a recoger. No sabía qué hacer la academia para reconciliarse con Paul Newman y no se reconcilió con Paul Newman. Doncs perfecte, la setmana que ve seguim parlant, lògicament, i ens trobem. Déu fins ara. Fins ara.