Babilònia del 29/9/2016
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
No ho sé. Doncs hem vingut a un dijous més al L'apilònia, com som en aquesta magnífica música, que mai dient que és la música, Jaume i Rosa. No ho diem. Mai ho diem, és de Michael Neiman. Això és Michael Neiman, és de la banda sonada del piano, i per si algú la vol, en aquelles modernitats del despotifà i tal. Si algú vol saber la cançó es diu Here to There. Què vol dir? Doncs aquí és to i para, no sé què, no? Here to there, aquí és to i no, aquí estamos, no? És una frase feta d'aquestes així com a anglès, i tal. Doncs aquí estem per servir-vos amb comentaris que us poden sent boiquidors. I bueno, exacte, per motivar-nos, això mateix. I res, doncs avui som els 3 de Castella, que li diuen, eh? La Rosa Alcalà, hola, i el Jaume Vidal. Sí, bona tarda, i el Chesco! Ramos, vull dir que és d'aquí a l'altre costat, com sempre, de la paixera. Algun dia estaré a l'altre costat. Fa de nemo, fa de nemo, clú, clú. I avui parlarem d'una cosa molt important, que no només tot el llarg de l'estiu, vam estar una hora com estarem avui junts i parlarem, i tal, si no, que vam estar quatre dies. I tant, això és el primer que farem. Això és el primer que farem, segur. Però després seguirem parlant. Exacte, però això ho farem ara mateix, eh? No em volem créixer. Home, jo crec que sí que ho farem. A veure que tampoc pensi la gent que això és una secta. I per aquest programa, la condició sigui estar tot el dia junts, eh? Ni això, vull dir, perquè també pots anar. No, però així jo dic que jo veig convivències. Clar, exacte. Unes colònies, no? Això, sí. Ja ho semblava, ja ho veia molt bé. Mira, mai millor dit. Exacte, quan sortíem a aquella casa dius, escolta'm, què fem? El quiri-quiri del gall i el burro i l'asa. A l'asa català, eh? Era l'asa català, però autèntica, autèntica. Hi havia dos, eh? Dos, dos, dos. On portava el cap així? Escolta, si parlem del tema ja, de les vacances, ja farem el somari després, eh? Jo suposo que tu vas arribar a saber qui és el que cantava, perquè no eren tots dos, no? No, era gran, era gran. Era gran, sí, sí. Això li vaig fer fins a tot fotos i tot, a l'asa. Ja te'n portava com un barret, semblava així, amb floretes, no? Era com si fos petitonet. Era com un burret. Segurament era el fill. El que em va fer molta gràcia de la casa és que vaig adonar una volta solet per allà. Exacte. I vaig descobrir de l'org que ens alimentaven. Exacte, ah, mira. Pensava boníssim, després de les tomàquets. Però esculteu una cosa. Una conversa entre amics, expliquem-ho. És a dir, vam fer un viatge a la Vall d'Aneu, ara seguiu vosaltres... A la Vall d'Aneu per mirar, bueno, una mica la zona, no? La zona, no? Exacte. I això que explicàvem era una casa peiral, una casa rural, a Escòs, una població que són quatre cases. Vaig millor dir-ho. 22 persones. 22 persones, imagina't quina festa. I llavors, és això, llavors, allà era la nostra base, perquè a partir d'aquí agafàvem el cotxe i anàvem a veure tot la Vall d'Aneu, que anàvem a veure el cotxe, oi? I vinga amb un i vinga avall, vinga amb aquella carretera. Vinga, aquella carretera, no? Vinga a veure el poblec, vinga a veure el romànic, i tant, i tant, però va ser molt maco, eh? Vam veure Isil, amb Sant Joan d'Isil, la creixia que és del trànsit del romànic algòtic. Senyora, amb aquell pont, no ve de mal pont, que és molt xuli. Afectivament. Està arribant a Neu també. Vam veure les creixies amb la Maria d'Aneu. A Isabarre, també, a Sant Jurens. A Los d'Isil, també. Si a Los d'Isil deuen passar, a València d'Aneu, a Són, són també pressions. A Són, sí, van ser pressions. Aquella tarda que vam anar a veure la creixia de Són amb un torreot que té... Exacte. I quin fred cafè! Allà vam trobar a faltar la jaqueta, eh? Ara hi havia grau d'acord. I després a Són és interessant el que té Caixa Catalunya, que és a Munt Natura. És un observatori astronòmic guapíssim. A més, té qui tingui criatures, o no, és igual. Té per dormir, també, i perfectivitat. És com una albergue, no? Sí, és com una mena d'alergues. Molt xulo, eh? Molt modern. I després hi ha aquestes sessions d'astrologia, d'astronomia. Hi ha un petit planetari interior, un poble que vas veient. Sí, és petit comitè. És una miqueta el que tenen allà, el Cosmo Caixa, per exemple, però en plan, una mica més petitet, per fer quatre explicacions. I després l'interessant és quan surts a fora, fer les observacions directes. Uf, a plena nit. Quantos estrelles que hi ha aquí dalt. Quantos estrelles, sí, amb aquelles nits tan netes. I després vam anar a veure el telescopi gran, que allò va ser impressionant. Sí, allò és molt maco. Veient les tereïdes, no eren les tereïdes, es veien els anells, eh? Es van explicar perquè és la pluja d'esters, o les llàgrimes de Sant Llorell. Les perceïdes, no? Veure, no? Això va ser impressionant. Està molt bé, molt. I sobretot la convivència amb una casa, francament, ja penso que hi diluïc a aquesta vegada. Home, molt bé. Francament, gràcies. Amb un component familiar, és que després en tot cas parlem d'art, però aquell component familiar amb les dificultats que xistien allà, després quan parlem de la novel·la que tu dius, que parlarem avui també en podem parlar d'això. En definitiva, persones que en dol, havien perdut la seva capacitat natural de reaccionar. En fi, em va semblar molt bé. És que va estar molt bé, refreixo que aquí és al voltant, a més també vam estar un dia sort, vam estar al costat del riu, vam estar d'ascendès amb Maurici. A Escaló també hi ha el monestir de Sant Pere de l'Orgal. Ens hem deixat una cosa molt important, que quan vaig arribar a casa vaig dir, em vaig en recordar de tot, el monestir de Gerri de Sal. És espectacular, és molt maco. Sí, però era perquè per dies no ens donava temps de veure-ho, perquè hi ha alguns que eren en dies concretes de la setmana. Ah, dius això, dius això. Sempre només s'ha de dir massa al matí o tal dia a la tarda, i clar, si tu no estàs allà en aquell moment, no pots veure-ho. Clar, és que quan vaig arribar a casa, no sé per quin motiu, o potser no reben tant les visites com a la Vall d'Evull. És una cosa clar. L'hem passat a la Vall d'Evull, sí que era continu, estàvem obert sempre a matí i tard de totes hores. En canvi, a la Vall d'Anè, hi ha uns horaris molt fixos, molt més primitats. I sembla com si fos una mena de promoció, de gent que és com autònom, o algo que ja està allà, i llavors arribar a un acord. És com que unes hores estan... Segurament és com si fossin una associació de protecció. A mi sí, em permeteu només una petita cosa. Quan vam estar en el llarg de Sant Maurís, i alguns punts més alts... El estany retera, vam pujar a la caminant... La veritat és que vaig tenir la sensació que, malgrat massifiquem, perquè allò era com el passeig de gràcia, igual com... Me'n recordo quan vaig estar a la pica d'estat, ja fa 25 anys, fa ja. I veu una jantada i tal, però com es conserva de bé? Ja el respecte a la natura. Exacte, vull dir, som capaços, si no anem per negoci, sinó a gaudir de l'espai concret, i de l'art, perquè no dir-ho també, ara tot seguit en parlem, és aquest respecte per la natura, com ho sabem fer. I tant, i tant. I tot amb els tàxis que potser hi baixen, però que són... Però passant per el seu espai, ets terminat, està tot marcat, no? I llavors, quan nosaltres fèiem el camí, la circunvalació i tal, aquell camí és espectacular dur, és dur, perquè jo mai he fet un camí tan complicat com aquest, sincerament. Jo em vaig fer una altra. I a vegades jo vaig passar por. A vegades, com sigui, jo... A veure, que tens com una mena de pedrera, també. És ben bé, ja ho senter. Aquella pedrera fa molta engoixa, jo penso, jo no sé, amb tots molts respectes, com més d'un que he hagut aquí cap avall, perquè allò és fàcil. Sí que hi hagués, t'asseguro que ho arreglaríem. Ja, ja. Doncs n'ha hagut de passar. Però és tan fàcil, perquè estan en estret, i allò és pedra. Vull dir que, menys mal que no, que no pluvia, perquè allò em pluja, allò és una pista d'esquí. És que... Però tot passa, que s'està tranquil·lament que et cauen xàfags. Jo patia, dic, ara no és el cas, però m'hi faré una mica de la por. Clar. Sí, sí. Vull dir que és una cosa molt, molt interessant. Bueno, doncs una miqueta m'ha explicat, no? I una cosa molt interessant també és el joc de dames. Ah, sí? Sí, sí, sí. No m'agraden molt bé quins personatges femenins eren, és una iniciativa d'historiadores d'allà, que estan a Turisme, Amur, per exemple, el Castell d'Amur. Ah, Castell d'Amur, que va ser molt maco, el Castell d'Amur. Sí, era molt maco, i la guia també, la dona també ho ha explicat molt bé, i és com un triangle, que uneix la ruta dels tres jocs emblemàtics, les dones tenien una especial importància i un pes històric, però a nivell de dominar, fins i tot, i demanar. Això era Santa Maria de Neu? Santa Maria de Neu, el Castell d'Amur, i Sant Pere del Burgal. I Sant Pere del Burgal. Llavors t'explicaven el nom de les senyores, que jo ara no me'n recordo, perquè han passat dos mesos i ja la memòria no la tenim tant. Però jo sé que si s'entra a la web de Turisme, del Daniel, doncs explica, o sigui, la història, vots vistar amb els ulls de donar la importància històrica que van tenir i que eren elles les que realment... A veure, no només era perquè el marit anava a fer la guerra, sinó perquè fins i tot és que realment elles organitzaven i portaven tot endavant. Sobretot a nivell de resistència. No, clar. Exacte. I també dir que, clar, que estigui d'amor... Sí, bueno, avui és que això no me'n recordo amb cap jo ara. Perquè era, clar, exacte. Joc de dames, perquè eren tres, no? Està molt ben pensat, això. És una mica buscar-li una altra lectura, el que seria purament arquitectònic i purament artístic, o purament històric, vull dir, buscar-li la volta, el paper de la dona, tant dins del món de la història, però també en aquest cas no coincidiria, però amb altres èpoques del temps, en el moment de la història de l'art també, que és molt interessant. O llibres que havien escrit historiadora, recordant i estudiant el paper de la dona en aquell moment, en aquell moment històric, i en canvi no es publicen, o posta de reconeixar les dones historiadores i no serien donar rellevància que tenen. Això és terrorífic tant amb... el segle XX o us puc dir això per experiències de la facultat d'història, que hi ha més historiadores que historiadors. Potser amb la història d'art no tant, però amb la història en general hi ha moltes historiadores, és curiós, perquè tu quan et tires els professors hi ha més índex de dones que dones, i totes aquestes dones han escrit, encara que siguin llibres, evidentment, i han escrit assatjos, han escrit portacions en revistes especialitzades i tot això. Però és molt interessant, jo sempre dic que cada època té les seves dones, i jo, quan faig els curtsets aquí a Can Genestar, sempre intento deixar un espai com a mínim, si és el cas, és clar, però l'època medieval és més difícil. Però, per exemple, jo ara faré aquest trimestre, farem el tema de les impressionistes, i he deixat preparat les dones impressionistes. És a dir, les tres, no, dos, en concret, pintores més conegudes, la Bert Morissot, i l'Amèrica Satt, que era nord-americana, i la Eva González, que és una que li va ensenyar Manet, és a dir, dones que han quedat... No te n'han omplit, però tothom sempre es parla dels grans, i sempre, quan és la dona, fins al segle XX, costa molt trobar a dones artistes que tinguin referència, Frida Kahlo, etcètera, etcètera. George Joaquí, fi d'aquesta gent que tenen molta, molta, molta, molta... Ara, explicant com expliques això, per això em va agradar tant la pel·lícula Tres Colors, vermell, la pel·lícula... No, era vermell, el blau. Blau. Una de la Vinoj. És la sensibilitat, allò, és increïble. Estàs d'escollir la realitat, i per a daltament ser creador, si és que ja no... Jo crec que va ser una petita obra d'art, això. Això és un petit quadro, vull dir, aquesta pel·lícula. Blau estèdicament és expressiós. Expressiós, expressiós. Bueno, doncs, seguim una miqueta, ja hem comandat una miqueta d'això, això, simplement, fer una juguesca ràpida, amb l'especte de que parlàvem, i ja deixem això del tema del castell de mur, recordem que el castell de mur estava al castell, i també estava a l'església, romànica, i estaven aquelles pintures que estan a Boston, al mussol de Boston. A mi, clar, hem de dir que el castell de mur no està a la Vall d'Àneu, està cap a Trem, recordem, entre una cosa i l'altra, entre la Vall d'Àneu i Trem, si no m'hi equivoca. Sí, a prop d'Àger. D'Àger, exacte. No, ho dic per ser algú vol anar, que no pensi que està a la Vall d'Àneu. El Montsec, si no m'equivoco, el Montsec. A tot aquell terreny es diu Montsec. Ho dic perquè hi ha un llibre de Martí Gironell que es diu Estrapo, que és molt petit, i molt interessant, i molt fàcil de llegir, a nivell, sobretot, de les pintures que hi ha a l'Església d'allà. Bàsicament heu dit perquè la gent, si vol fer un viatge, que una mica es gafi aquest llibre, se'n vagi allà, que li expliqui la noia que va fer-ho molt bé, d'allà del castell de mur i de l'Església, i bueno, hi ha a partir d'aquí, doncs això. Bé, seguim per andar, referim unes menys ràpid d'un museu que l'altre dia comentàvem, ara m'ha comentat amb la Rosa, diuen, jo he estat allà, amb son, i amb son també això i tal. I no veiem el que tenim aquí, jo sempre és una crítica que faig. I bueno, hi ha museu a Vilanova, que es diu museu Víctor Balaguer, biblioteca museu, Víctor Balaguer és molt important aquest concepte, perquè aquest polític llescriptor Víctor Balaguer, a l'any 1884, és un dels primers museus que hi ha a Catalunya, és a dir, primer museu, vull dir, construït, com a museu, una cosa és que sigui un espai que s'ha d'equo per un museu, el Parlament de Catalunya, abans de ser Parlament de Catalunya, havia estat, recordeu, Caserna Militar a l'any 1714, quan el tema de la ciutadella, i es va convertir en museu d'art modern, fins que ara van posar el Manac, i després es va convertir en el Parlament. Però no feia això que era un espai que es va adequar. Però fer un edifici de nova planta, clar, de nova planta, és dels primers, aquest juntament amb un altre, que és el museu de geològic, és espectacular, és un edifici d'aquests del període que es diu neo, és una barreja entre neo-egypti i neo-grec, és una cosa molt curiós en l'edifici, és molt peculiar, una cosa d'aquestes rares, i és un espai que, sobretot important és el llegat del senyor Balaguer, a la biblioteca, la biblioteca és espectacular. És la biblioteca i jo mataria, per tenir una biblioteca com aquella, vull dir, perquè els llibres són... Jo no. Bueno, absolutament no. No, no, vull dir, és un dia d'expressió. Però és una d'aquelles biblioteques antigues, les escales, clar. Que després ocupen molt l'espai. Clar, clar, clar, vull dir, no, sí. Jo tinc una habitació de 2 metres 4, espèr de llibres, vull dir, no em toca la moral, és la meva pareta biblioteca, és el meu petit transor. No, no, em refereixo que és això, que una miqueta és el que seria un espai preciós d'aquests d'antiga escola escales que es mouen, no, vull dir, és una passada, no es pot dir clar, de finals del 19, m'imagineu-vos, no? Llavors, això per on costat. I després, tota la col·lecció. Una col·lecció que és curiosa, perquè a partir d'aquí, el que el senyor Víctor Balaguer va deixar de per on costat era la biblioteca, que està entrenant a mà esquerra, i llavors hi ha dos pisos, es va acondicionar tot, i és un petit lubre. No diré mussol del Prado, dic lubre. Per què? Perquè tenim des de peces de poca ceràmica, de curatives, de periodes com a l'Egypti, vull dir, pre-Columbí, Japó, Xina, Filipines, vull dir, en espais. Hi ha una mòmia d'un nen petit. Això cosa molt curiosa, eh? Ja, després ja us ensenyaré a la gent. I una mòmia d'un nen petit, d'aquí de l'atenció. I llavors, clar, ha estat una mica així d'aquella manera, perquè és un estil segle XIX, perquè els museus del segle XIX no són com els museus del segle XX, el quadre, el quadre, el quadre. Si no que és quadre, quadre, quadre, quadre, quadre, quadre. Tots vull dir, has de començar a mirar amb un llavall, buscant, i a mi jo tens 4 o 5 capadals, perquè és molt alt, no? I llavors, clar, seria, des del període, pre-Columbí, és a dir, previ gairebé, el que seria la nostra era, fins al segle XX. Llavors, clar, això és molt interessant. Però, clar, i no és que diguis que hi ha quatre bunyigols. No, no, és a dir, hi ha una sala molt important de pintors catalans, espectacular, amb el que hi ha en rossinyols, en monques, els que vulgui imaginar, obres de referència, quan s'estudia a Ramon Casas, obres com Montmartre, per exemple, que és una broma molt coneguda, hi ha escultures, també, també hi ha magnifiques obres del de mi campany, que és un escultor meravellós amb l'Aclio Patra, aquesta almanac, que hi ha una versió, hi ha moltes obres, no? Vull dir que si estudies l'arc català del segle XIX és essencial anar allà, però és que també tenen grecos, també tenen rubents, tenen rembrans, i tal. Tot això, per tant, a la col·lecció, és a dir, en concret, és el fons, és un dipòsit dels quadres del Mossos de Prado. És a dir, hi ha uns quarts del Mossos de Prado que els han deixat a ells de forma temporal, no temporal, indefinida, vull dir, i, clar, tens una sala que dius, ostres, mira, un rubents, una còpia de Velázquez. Com a Montserrat, no? Exacte. Però és que Montserrat és seu, eh? No oblidem, la Montserrat és tot dels... Hip! Callo! Què? Aleluya! Aleluya! Però aquí tenim, mira, tenim Ramon Martialzina, realista, importantíssim català, Santiago Rossignol, Ramon Casas, molt, molt, molt bé. Isidran Onell, Joaquim Mir, Xavier Nogués, això sembla ser que no pertany directament al fons, sinó que pertany a la col·lecció, particular, però després, al fons, que deies tu, Rosa, és el Greco, Rivera, Goya, Rubens, i bandic, clar. Una canya, hi ha una part, allà, que dius que a Catalunya gairebé això no troba. És una col·lecció privada? És una col·lecció privada, és una col·lecció privada d'aquest senyor, i llavors tu pagues una entrada molt raonable, són 3 o 4 euros, no és més, i està molt... els nanos són... i estan molt... els nanos són... apena, eh? Sí, Montserrat. Sí, Montserrat, clar. Doncs imagino que allà es paguen una mica més perquè amb les hem estopat. Perdoneu, eh? Bé, no és que tot costa molt. És un bon amenable que... Víctor Balaguer, biblioteca museu, Víctor Balaguer. És un marc en això molt de biblioteca, perquè... Vé que diuen és... primer de tot, abans començó per la biblioteca. És a dir, clar, perquè és el llegat autèntic del senyor Víctor Balaguer, no? Llavors, clar, llavors... i és que et trobes de tot. Víctor Balaguer, el del... Sí, sí, sí, el del noocentisme. Sí, sí, sí, és noocentista. Bueno, sí, bueno, seria aquesta línia... cap al sí, cap al noocentisme, del final del simbolisme renaixèncer, i no, no, no, molt bé, molt bé, una persona. A més, conec com a periodista que ho ha escriptor, eh? Bàsicament, eh? No s'ha de confondre... Quan no sé quin va dir, però que aquest és el de l'oposic, no. No, no, no, no, no liem les coses, no? Vull dir que... que no té res a veure. Bueno... Això, ha de dir que surts del tren i ho tens re al costat. És a dir, que és molt fàcil d'arribar, t'has surts del tren i ho surts cap allà. M'has de fer les tions a la platja de Vilanova. Doncs mira... Doncs és al costat de l'estació... Al costat mateix. Que hi ha també l'exposició de trens. Ah, això mateix, al davant. Al davant de l'exposició de trens. És una edifici preciosa, color rosat, així, abonament a la cúpula i tal. Doncs molt maco. Molt bé, molt bé. Molt bé, doncs ja ho mamigrem. I migracions. Aquesta col·lectiva que hi ha aquí a Can Ginestà, i al celler. Teniu aquí una exposició que penso que... Tot el que sigui exposició amb un concepte, amb una idea, penso que cal veure-la. Una cosa és que sigui més o menys interessant, comparat amb el que acabes de dir. Però tot és modernitat i val la pena, el que es fa avui en dia, clar. Llavors aquí estem amb la Isabel Ribas, la Inés Rabanal, la Carme Pereira i la Teresa Diego, que exposen tot un seguit de fotografies sobre les migracions. Ah. Llavors, el que m'ha cridat molt l'atenció és que, fins ara, ens preocupava les migracions que es produeixen de països pobres a països rics. Però ja portem dos o tres anys treballant, és un escrit que hi ha a l'entrada. Diu, treballant sobre... a l'inverse. També hi ha migracions que es produeixen de països rics cap a pobres. A pobres. Llavors, home, jo he pensat de seguida amb les missions i tot això, però suposo que hi ha alguna cosa més aquí. I mirant tot el que són les fotografies que n'hi ha una bona colla, la veritat és que m'ha semblat que sí, que és una mica com a missió né i tal, llavors hi ha fotografies que són molt interessants d'altres que semblen dibuixos. En fi, us la recomano. Jo crec que en aquests moments jo en sento parlar molt de migracions. Probablement perquè tinc un familiar que ho és, a mi gran. No, dins de l'estrat espanyols, de fora, que jo penso que és el que fa més complex a l'arribada en el punt que arribes, i llavors en sento parlar molt i va a dir que sempre aprens alguna cosa. Jo crec que és un tema interessant. Jo no n'hi he dit que puc fer, no perquè per aquesta exposició en concret, sinó en general, el que passa a Barcelona és que hi ha accessos per a Barcelona i al voltant d'exposicions de fotografia. És un problema. I és una cosa fàcil entre cometes. Vull dir, ho enteneu, és a dir, que són artistes, sògicament, els fotògrafs. Però que faria falta, com és Barcelona, elements, és a dir, amb més potència a nivell artístic. Ara sembla que aquest trimestre s'ha despertat. Vull dir, és pum, al final dius per un costat. El Manac, la Lluísa Vidal. Tinc el Renoir, que vindrà al Caixaforum. Al revés, ho dic malament, a la Fundació Mafre. I tinc la col·lecció dels Ticens que arriba al Caixaforum. Perdó, això és inaudit. És a dir, això és una cosa rara. Perquè jo l'he impassat, vull dir, és Barcelona. Per això dic, i llavors què es fa quan no hi ha opció? Fotografia. És una cosa automàtica. I llavors, clar, i això és presopòs baratet, i no s'ha de remoure, m'entens, quadros, i la cosa no es pot fer malbé, sinó que són fotografies que van magníficament posades, pum, pum, pum, pum, pum. Però val a dir, i ja que dius això, que no hi trec el seu element artístic. Però aquí, amb un ajuntament així, que d'aquí s'enjust, o de qualsevol que hi hagi de l'entorn, si que té el seu sentit, doncs que veritablement hi hagi punts de mirada. O per poder mirar. O per poder mirar, clar que sí. Bueno, passem al món llibre. La Rosa es parlarà del Joan. Senyor, fa una mica de por, no? El Ninot de Neu, no? El Ninot de Neu, Déu, Ninot de Neu. Però són uns quants, aquest senyor? Sí, ha fet uns quants llibres. Bueno, el defecte és una sèrie d'un inspector Harry Hall, que és de novel·la negra. Exacte. El escriptor és el Joan, és Déu, i és de Noruega, i és molt conegut a Noruega per diferents basants. El defecte era, bueno, per d'escriptor, va ser guitarrista i lletrista d'un grup de rock, que era una tèntica estrella, també s'hauria dedicat a la literatura i espera, espera, que més. Bé, diverses coses, una persona molt inquieta. I llavors, bueno, l'inspector Harry Hall, són diversos títols, un és el... Ui, millor que en català. L'home ha rat penat. Sí, perquè el Noruega és flashermushman. Ui, era l'home morfial. Exacte. Després va començar la sèrie i la va començar amb el pitroig. Aquesta sí que va ser coneguda. Jo tinc una mica de seguida, són així tot. Némesis, estrella del diable, i el redemptor. El del ninot de neu. Bueno, de un i dos, no? Aquests escandinous... Si posen, si posen. Jo és la primera novel·la que he llegit. Jo no soc amant del generat de novel·la negra, absolut, no tinc... Potser de joveneta, de molt, molt, molt joveneta. Legia alguna cosa, no? Jo sí, jo soc amant. Però mira, és la contraportada i t'explica de què va... Mira, amb això ja potser ho sé la idea. La primera neva de l'any sol tenir un efecte màgic. La llum canvia, els sorolls s'atenuen, i la brutícia desapareix sota la gran catifa blanca. El jardí de la família Becker ha aparegut un ninot de neu, amb els ulls negres crevats fixament a la finestra de la casa. Aquella nit, quan el petit Jonas es lleva, es troba que la mare no hi és, només en queda la bufanda rosa al coll del ninot de neu. El llarg dels Saints, els pares van 71 anys de l'escola. Es veu el dia 1 de la nevada. Dispector, relaciona el fet en una carta anònima que havia rebut uns mesos abans. El policia s'enfrontarà per primera vegada a la seva carrera, un criminal en sèrie que el portarà haurà pensat en límit de... Ah, ja es queda que era cosa, no? Clar, és impressionant, perquè comences a decidir i ja te'nganxa. No, com que hi ha una neva de neu, i hi ha algun assassinat. Sempre són dones, que dius, ho li, també, no? No, està bé, canviem. Ai, canviem una mica, no? Però jo això ja les he passat, ja vaig dir-ho. Després de l'explicació dius, jo ho veus venir, és una mica d'allergeta, però ja et veig molt bé, t'enganxa molt. I dius, clar, ja ho veus venir, per què matar les dones. Diu, vale, vinga, a la... És que això és bastant. Perquè no desveig jo res, perquè no sé si hi ha alguna intenció de llegir-lo. Després, l'ubó que té això és que quan t'hi poses a llegir ja t'ha oblidat el que t'havien explicat, no? Sí, sí, sí. Senzillament perquè eren... A veure, havien fet el sal a la parella que tenien, i llavors la criatura que havien tingut era d'un altre, per molt que estaven vivint amb aquell noi, que ells pensaven que era fill seu. Imagina't una gossa tan xorra com això. Sí, clar, tampoc és clar. O sigui, era per això que després les perseguies les anava tant. Bueno, i és el que has de descobrir, aquí és l'assassí. Amb anys diferents, perquè fa un sal a el que seria l'actualitat, i a el que eren, doncs, uns assassinats que també s'havien produït, feia uns 20 anys més o menys. Sí. Bé, un ídol. Està interessant, no? Però veus que és... És clar, és civilització occidental, és cultura occidental, i tots estem tallats pel mateix patró. No importa que siguin noruecs, que siguin pediterrani, exacte. Dius, vale. Per molt societat avançada, que sempre, i per molt tolerància, i per molt així, i ho es volin. Mira, a Finlàndia, que tenen pistoles, a Finlàndia, és com a Estats Units. Vull atenció, això són escandinàus. Mira, jo amb això, tot això que has explicat perfecte, i és el que et dic, hi ha una moda de novel·la negra escandinava. Hi ha una sèrie de... Hi ha una noia, no me'n recordo com es diu, que escriu també com vol, i és... Sí, aquests dies veient que hi ha més coses, i és veritat que surten autors. Hi ha dos autors, i aquest autor, i el Joan Esboca, han creat aquesta moda, és una d'estil propi, que és una forma d'escriure novel·la negra, però a l'estil escandinau, freda, distant... Vull dir, a vegades, dius, ostres, quina fredor, de l'atacada calculadora, i tal. I això, mira, deixa'm entrar, la pel·lícula, perquè faig una mica la idea, aquesta línia, aquesta percepció, aquesta fredor, aquesta cosa, aquesta veratge de ficció i realitat. I sobretot la percepció, quan s'està veient la pel·lícula, que dius, ostres, a veure una mica més a braq. En Neruda també hi és, això, eh? Veus? Aquestes cosetes, vull dir, són escenàmica, depèn de quin autor, i això ho fa molt. I la que dius tu, que tens la d'arrò del món, de que sempre que hi ha una sèrie, sempre acostuma la sèrie de dones. I tal. Això, gràcies a... Gràcies a Déu, no? Vull dir, estem parlant d'una ficció, gràcies a Déu, que la teoria no és això, és desmadre mort, i al final hi ha els últims capítols, i l'últim ja, és que dius, Jolín, un home, ho crec, això és impossible, ja que he anat molt l'olla. Exacte. És un efecte cinematogràfic. Jo em fa l'efecte de que la novel·la estava pensada, com si fos quasi que un guió cinematogràfic. És que és la intenció d'aquest lliure. És que jo estava llegint, i després s'haig de tenir la sensació que això, com que havia vist una pel·lícula sobre això, i no ho sé, però ho he estat buscant i no trobo res. Al revés, el que he trobat és, com si ara s'estigués rodant la pel·lícula, i la intenció és estrenar-la al gener i obrir l'invinent del 2017. Mira, això també està passant moltíssim amb això, el que et deia. Jo soc l'actor de novel·la negra, i llavors estic veient cada vegada més la imatge de l'inspector, llavors de la setmana passada, la Dolores Redondo, ha fet aquesta trilogia del bastant, per cert, la pel·lícula de l'estrenant d'aquí poc, la primera de les tres llibres, que jo recomanaria, no sé, la pel·lícula. A mi fa molta por, perquè el director és un nano... No m'ho crec com es diu ara, em sembla que es diu Villanueva, que hizo Pagafantes, no? Però sé exactament què farà amb una pel·lícula tan fosca, tan nòrdica, tan cántabra, en aquest cas, perquè estem parlant de, clar, una escriptora del nord d'Espanya, de l'estat espanyol, a Navarra, perdona, carinyo, si tens raó, això mateix. Però és el que diuen, però és la zona, diguem, aquesta, del nord. Per tant, escriu d'una manera que també és prou freda, davant de l'assinat, a la família és una altra cosa, però quan parla de l'assinat dius... Ostres, un idó, no? Quina petxoca, no? Per tant, hi ha una sèrie d'escriptors que estan jugant això, i ha col·locat el paper femení. No fa poc, ja he comentat el que he comentat, un llibre que es diu La Niña del Bosque, del Bralla McAlloway, que torna a ser una inspectora. Llavors, clar, és la visió femenina, la visió absolutament preclara, i aquí hi ha aquest casament entre el joc de la part maternal, que, curiosament, quan, evidentment, i això no és una qüestió ni molt menys de gènere ni tal, però quan hi ha un inspector, aquesta part paternal costa molt que surti. M'entens que vull dir, que no acabo d'entendre, perquè, clar, el sentiment, vull dir, si ets una persona, aquest sensible, davant dels nens, i és molt raro, això no... Han de ser els inspectors, han de ser bastants, saps? També hi ha una mica... Sí, ja m'he separat. Ah, això. Ah, això. Perquè sí, estan més sols. Per això aquí... S'està inaugurant la dona, però encara hi ha així que estan les inspectores, s'està jugant un paper que a mi no m'acaba del tot de convença, perquè... És una cosa més neutra, tant home com dona, i, en canvi, s'estan agafant les dilemes, masculins i femenins. Encara que s'utilitzi la dona, com a inspectora, veus que seguim fent masclisme? Vagues que em posa nerviós, eh? Vull dir, jo penso, home, vull dir... Normal, és una cosa que és una percepció, potser el millor que és una realitat. Jo per inspectora la policia de Fargo. Fargo... Moltes més. I embarassada. Amb una panxalla d'allò que seré 8 mesos ja a punt de parir. I la teva ja sobre la neu buscant les pistes d'aquell assassinat, per parlar amb tothom, enfrentar-se al dolent, aquí sigui. Però és boníssim, buscant... Sí, sí, sí. Però és que, i més genial, ella, perquè amb aquesta cara candida que té la Francesc Macbhermon i tal, és com, bueno, te la va fotent i dius, te l'està fotent, te l'estan de tot, eh? No només és aquella pel·lícula, és que tot arreu, eh? És molt gran, la Macbhermon, eh? Jo m'ho passo molt bé amb aquesta. Vinga, a veure què farà aquesta, perquè val la pena, no? Aquella que... Jo del Mississippi, d'aquells 3 que van assassinar els negres, de la recent... Arde Mississippi? Arde Mississippi... Ostres, sí, aquesta pel·lícula. Ostres, no me'n recordo gaire, aquesta pel·lícula, eh? Però jo sí, jo ho dius. A anys 90 hi ha algú, en 96 els hòscars, o 80 picos. Aquesta pel·lícula té 30 anys, aquesta pel·li, ja, eh? Però és molt correcte. Sí, sí, sí, sí. El tuval o l'altre? El tuval, el tuval. Però no me'n recordo, aquesta pel·li. Ja em vindrà alguna inspiració. Quan el deixen. Sí, sí, sí. Bueno, farem un re, un petit kitkat de dos minutets, perquè tampoc anem amb d'una informació avui, perquè hem de recordar que fa una setmana, el dijous passat feia 25 anys que a Tino Casal ens va deixar per un accident de cotxe. No oblidem que... El gran Tino. El gran Tino, perquè és una persona que dins de la seva concepció, una persona tremendament moderna, dins de la moguda, de sortir de la moguda, no marilenya, sinó valenciana, perquè no és només la moguda marilenya. La moguda marilenya era la moguda valenciana, i la moguda gallega, perquè això molta gent, molta gent, molt poca gent ho sap. Aquí no entrem d'això. No, aquí no. Aquí era l'època de la nova cançó, amb unes certes evolucions. No va bé la moguda barcelonina, és veritat. No, era diferent. Sempre som més... posem la ceina amb tot. Sí, exacte. Perquè allà va ser un despropòsit. Sí, però costa més esmadrar-nos. Sí, sí. Aquí no entraria. Alguna cosa... Estic pensant que a Borup català, crec que cantenen castellà, em sembla que de la moguda no va existir. Jo, que a setmana, bueno, el loquillo. És unic que es va incloure, però, no sé, però jo diria que no, molt més. No n'hi ha igual. És que parlo moltes coses. Va posar xar, punxar, punxar... Això, doncs que poso aquest bon home i pobret, i que estigui on t'estigui, perquè havia de ser un dels grans cantants d'aquest país, en teoria. Jo era, jo era. Però va poder demostrar durant 5 o 6 LPs, perquè no va tenir més temps, però que es pot ser, doncs no sé, Camilo Sesto, amb una altra línia, avui diries el que seria la importància, no? No, no, no. No, perquè clar, perquè això que sona, això no sona Camilo Sesto, eh? No. Hem brujada. Hola. Dicen que és la bruja contra el góng de aguca, aliada de l'ús i fer. Puentran que era estrella, però la botella, acabo con ella, hasta hacerla en lo que hacer. Stop me, adat, estrella invitada, y encima del rechamón. Sucre al coche o reina de la noche, olvidar tu mal humor. Hem brujada, vivo encadenada, a un viejo televisual. Y dinas amantes, cuentan que fue musa, me dio crepinto. Todo era terroche, reina que era noche, quien te ha visto y quien te ve. Puentran que era sexo y urbina de estrella, pero la botella, acabo con tu poder. Stop me, bruja, canta con la aguja, víctima del desamor. La que brisa, envuélvete la brisa, olvidar tu mal humor. Stop me, adat, estrella invitada, víctima del desamor. El problema que tenim a la ràdio és que no tenim una càmera, perquè tenim la Rosa ballant per tota l'estudi, gairebé, no? I el Jaume també, aquí. El Jaume, bueno... Com que no tenim una càmera? Bueno, la tenim a... Bueno, sí. Bueno, ara mateix... Sí que hi és, però tampoc serà qüestió. Però ja li hem posat aquí el micro, de forma que... Exacte, que no es vegi gaire i tal, i això, no? Ella que no passa res. La Rosa, aquí exequen la cama fins al sols, però avui diu... I tant, i tant, i tant. És el Tino Casal, tenia molta marxa. Tino Casal, molta marxa. I lletres que estava molt bé. Sí, sí, sí. Sí, tenia més xet, perquè estava parlant... Estava parlant d'una noia que tenia problemes d'addiccions. Estava presentant així de personatges, també. Està omniada, estrella embrujada, víctima del desamor, i tal, no sé què. T'has pinxado con la aguja. Com que t'has pinxado con la aguja, ja anem cap a una altra línia. Bueno, doncs mira, tampoc potser no és la millor cançó per parlar d'aquest llibre, però, bueno, intentarem fer... Era la deia de l'Urmèndria, que s'havia posat amb la aguja. Amb la aguja, sí, sí. De la reina, de la Rueca aquella, com es diu, de la filadora. La filosa, filosa, filosa, filosa. Està passant com es deia, Rueca en català és filosa. Bueno, doncs, ara parlarem d'un llibre, tampoc és qüestió d'entrar en polèmica, perquè és un llibre que l'hem d'ovicar als anys 70, per tant, és una percepció, una idea. Hem de parlar d'un senyor que es diu, un llibre que es diu los reglones torcidos de Dios, és un clàssic, un clàssic dins de la literatura dels últims 40, 50 anys. A cara que hem de tenir en compte, parlem de la base que el Torquato Lucca de Tena és fill del famósíssim periodista que va posar en marxa l'ABC. Per tant, o avi, no me'n recordo, o neit, no me'n recordo, però va ser el que va, però, clar, una cosa no porta a l'altra. Vull dir que en refereixo que venia d'una família conservadora, el que va fer és volia fer un llibre sobre això, sobre el tema, parlem d'una forma clara, segons ell, especifica, però que això hi hagi, sobre la bogeria. Per què utilitzo aquesta paraula tant o tant, fàcilment? Perquè, clar, hem de situar-nos en aquella època, i aquests conceptes eren habituals. De quin any estem parlant? Jo crec que 73, aproximadament, no m'he equivocat, però hi ha una versió del 79, però no sé què és un llibre anterior. Es va estar dins d'un psiquiatri durant 6 mesos, per poder fer aquest llibre, i per crear uns estil·lemes, una forma de plantejaments, que, en teoria, segons ell, eren autèntics. Alguien voló sobre... no. Bueno, sí, sí, sí, no estem lluny, eh? No, però no, perquè ja n'hi ha una altra. No sé què, corredor-sintrector, no tal, era aquest tema, també. Exacte. Llavors, esclar, el van posar d'això, però després no pot sortir d'allà, perquè... No, però és que per aquí van estilos, també. La fitxa és perd, no? El que sap que està allà, malaltal, i que no té cap mena de problema, sinó que és per fer una serie. Però el llibre no és la història d'ell dins. És a dir, ell està dins, estudia, m'estudia no, prena punts, veu el que hi ha al voltant, no hi ha, a partir d'aquí, el que fa és una història vinculada a una senyora burgesa d'un cert nivell, etcètera, etcètera, perquè entra de forma voluntària dins del psiquiatric, perquè... Al·lucinareu, perquè resulta aquella és inspectora privada, per on parlem inspectors i tal, que era molt raro en aquella època, i que està investigant el cas d'una cosa que tampoc explicarem per si algú vol llegir-ho, encara que és un clàssic, però tal, determinant. Què passa? Ja l'història és rara. A veure, aquesta senyora està patint alguna al·lucinació, és a dir, entra amb aquesta idea, o es pot representar això? Això, vull dir, és factible que una senyora dels anys 70, fos inspectora, que entri dins un psiquiatric de forma voluntària, per intentar buscar un assassinat o una història. És una ficció. Però és que caia, tot això es comença a remoure i mentre tant ella es va movent dins de l'àmbit tan mèdic, com dels interns, no? I et fa un desglosament de totes les possibilitats, d'aquella autista que està amb un racó, de l'altra persona que no parla, de l'altra que no para de parlar, de fins i tot gent que s'ha recuperat, però s'ha volgut quedar dins perquè té por a sortir d'aquell espai, té una mena d'afòbia, una mena d'agorafòbia, que per exterior el jardiner, per exemple, és això. Vull dir, llavors les pràctiques d'aquells metges, des de l'especialista amb electroxocs, hi ha molts dubtes per a altres col·legues, com els especialistes també tenen un nom amb aixecar el sucre, portar el límit, portar el límit de la mort, aquesta persona és molt fort, el que estic dient, provocant-li una diabetes induïda i d'aquesta manera saber si és un tema dels nivells el que provoca aquests canvis, visibilitzant com de teràpia portada al límit. Però també estan introduint els temes fraudians. Llavors això xoca, és el moment, això deia que era una cosa rara perquè és un moment de canvi. El més interessant del llibre és saber si realment aquesta senyora, senyora Burgers, en un cert nivell econòmic, realment pateix un problema de salut mental o no pateix un problema de salut mental. I aquí no ho puc desbatllar, evidentment, perquè és un llibre que porta molts anys. Però jo crec que potser la gràcia del llibre és saber si realment és o no és. I et fa ballar, jo durant el llibre pensava, ara sí, ara no, ara sí, ara no pot ser, això sí, ara no, ara sí, ara no, clar. I et porta cap a això. Ja aniria més enllà. És un retrat, profund. Jo crec que aniria més enllà. Jo cada vegada entenc més que cal escriure, el que cal és inventar històries, que en definitiva acabin donant una visió i una valoració de la vida ajustada a la realitat. Exacte, més natural. Que quan et poses segons quina ficció que és el que acabes de dir tu, recordo una pel·lícula que és un paio que manipula tot per matar amb una persona dins el psiquiàtric. Fa veure que jo sé. El que fa és crear el misteri, en definitiva, i el misteri és por, no comprensió. I jo crec que els problemes mentals tot i que els psiquiatres cada vegada més diuen que estan a les braçoles, o sigui que tots just comencen, i el que s'hi veig és que utilitzant només una terminologia per pronunciar-ho, que tu acabes de fer, això sol ja és una llibertat. Clar, clar. Hi ha un respecte, en aquest llibre, hi ha un respecte a les terminologies. Ara, tots tenen un sobrenom. Sí, però a veure, vull dir, sí. Totes les personatges. Les personatges que pateixen coses, allò que els diuen, si passa, doncs és això. El mudo, no sé què, saps? Hi ha un element respectiu en aquest aspecte. Penseu una cosa, també. Jo, per això, preguntava de quina és la novel·la. M'has dit el 73, el 74. El 70 és l'inici de l'antipsiquiatria. Veus? Que va ser tot un moviment de psiquiàtric mèdic. I això també surt al llibre. Que el que es feia era precisament carregar-se tot aquest sistema de ràpid de manicòmics. És el que passa amb el llibre. Segurament és una denúncia, d'alguna manera, d'aquest sistema psiquiàtric, d'aquest sistema de tancar els malalts mentals. És molt important. A l'equip mèdic és molt important. El que és molt interessant, a part de l'equip mèdic, és també l'equip d'infermeres i l'equip d'ajudants socials que ja el volen, que són persones que ja són obertes, que no són una mena de carceleros, que diuen, tu aquí, no, vull dir, que parlen amb aquesta persona i amb altres persones intenten comprendre el que està passant. Per tant, és una cosa com un pas cap a la modernitat. Però encara i així... És treure aquestes persones d'aquest llocs tancat. Amb aquells estigmes, amb aquelles triquetes, amb aquells tractaments tan vestits. Tot allò ara les anticiquiatria. I era treure, o sigui, tancats munt. Sí, sí, sí. I que convisquin amb la societat, que hi hagi jardins on puguin passejar, que puguin estar amb les seves famílies. I ho fan, obren les portes. Era obrit, ja en sentirem les portes i els murs del psiquiàtric. Però encara hi ha metges de l'antiga escola. Encara hi ha comportaments. Així estàixant a canviar, com sempre. Encara hi ha infermeres que són sergents, vull dir, potentes, d'aquestes de... A mala compra, mala verda. Exacte, i hi havia una que sí, però... Veus això? Està molt bé, eh? Sí, però és exactament una cosa. Jo, per exemple, una vegada una psiquiàtrica, perdó. Sí. M'ho he fet molt posada en el tema. Em deia, dius, no creguis, eh? Jo he estat de guardia aquí, a tal, eh? Sí, sí, sí. I no veig quins quadres vam obrir aquí. Clar, clar. Això no ho podem oblidar. No, ja es mongen els quadres. Aquí, exactament. No, no, per això que... M'imagino que si tu vols exagerar això... Clar, ho pots fer. O sigui, el que fas és provocar una situació de... Escolta, vols dir que val més? Sí, sí, sí. Clar, el que es tracta no és això, que és el que diu la Rosa. En els anys 70, tots els moviments anti, van contra el mecanisme o la mentalitat que provoca un mecanisme, que és el que també deies tu, no? Que sigui fermeres, que sigui metges, que es tanquen amb banda o faciliten la seva feina. Escolta, els tenim aquí, i res, tu els hi fotem la dosi que convé. Que això és el que he provocat també, val a dir-ho, que tantíssimes famílies, que jo hi tinc molt de contacte, i això no és la primera vegada que ho diem, d'on s'esclaman, diu, que ara hi vols fer-ne drogats allà dins, diu, no, ja ho sé que no és la droga no oficial, però és com si fos una droga oficial. Això no és cert. Si entres aquí... No, esclar, és entrar amb una altra... Qui pot haver un metge cofàgic? Això ja no ho podem garantir, però que la mecanisme, que la idea de mentalitzar-nos tots plegats, que la possibilitat que aquestes persones puguin tenir una vida molt normalitzada, molt normalitzada, no perfecte, eh? Comparat amb la idea que es tenia als anys 70, això ja està comprovat. I a partir d'aquí... Però van la pena, eh? Jo crec que és un llibre que es pot repassar per per justament aquesta transició. A tot dir, en aquest cas, la gent que estigui interessada... Jo per dir una cosa, per exemple. M'ha agradat molt. Està escrit meravellosament bé, eh? Una escritura perfecta, clara, molt educada, molt ben feta, no sé és que no sé com explicar-ho. Té qualitat, vamos. Té qualitat, té un nivell, té un nivell al llibre. Jo per exemple, això que acabes d'esmentar l'electrosoc, doncs això és una cosa que s'ha prohibit totalment, i fins i tot sembla ser que fora. Però no està tan clar que sigui ben bé això. Perquè hi ha investigadors que han arribat, direm, deixem provar a veure què, i han vist que els resultats també eren bons. A veure. Vull dir que el que cal és, com a ficció, per la confiança de tot el que tu vulguis, com a realitat, és molt diferent. Clar, i com a ciència, encara s'ha de saber si és clarament això, tu vol que una reacció al cervell, no? Molt important. Tres a minutets, hem de parlar de Neruda, hem de parlar de nostre Última Verana en Escòcia, doncs... El Neruda ho deixarem amb una pel·lícula que a mi m'ha entusiasmat, precisament perquè ja vaig parlar del realitzador aquest, la Reina, es diu, oi? Pablo Neruda. Que d'això que va passar, que va passar aquella pel·lícula del club, que era... Era molt dura aquella. Millor que aquesta. Crec jo. El que passa és que aquesta té la virtut de la complexitat. Aquella era més concreta. Era sobre un cas real. Sembla ser que sí, que xistit això, que determinar les persones que podien haver fet un... un abús a menors i tal, doncs se'ls aïllava. Això era la pel·lícula... Sí, el que va dir Montse del Montse. Estic recordant la pel·lícula. Quina pel·lícula? El club. No sé si Neruda també s'havia associat amb temes d'aquests. El Neruda, el que era... A mi no em sona. Era un divertit. Era un bon vivant. Que no hi havia compromís polític. Era més a prop de les classes posació governats, que no pass... Ell va defensar... Espera, hi ha una petita definició d'ell que m'ha semblat molt interessant. Que penso que així ho s'entren. Jo és que no el controlo gaire. I així tu vas en Neruda, però no ser molt d'araça de viure. Sí, exacte. El 1948 i la... la Guerra Freda també va arribar a Txila. Sí. Hi havia un tal Videl, que no era el Videl de posterior militar i tal. Jo crec que no. Seria familiar. El senador Pablo Neruda acusa el govern de traicionals comunistes. I ell és de clara comunista. I llavors el president González Videl, com us deia, diu... es veu això en la pel·lícula, si és cert o no, hi podem posar el que vulgueu, que ordena a un policia que el persegueixi fins a fer-lo presoner i tal. I llavors, a partir d'aquí, veiem la vida del senyor, del senyor Neruda, fins que va arribar a Europa. Que també es veu això, que jo crec que no que l'hi ha, però bé. És exiliar. El partit comunista, organitzat com estava durant la Guerra Freda, perquè ho estava, de seguiment, perquè existia la Unió Soviètica, perquè Cuba estava allà també amb els seus, doncs aquest, vull dir, el van portant d'aquí cap allà, cada vegada que un policia, que és el que ha rebut l'ordre d'eliminar-lo, doncs definitivament que el pugui agafar i destruir com a persona. Llavors, tota la història és l'entorn d'aquest policia i ell mateix. I com és allò de, com es diu, el síndrome? Sí, que un necessita l'altre per dir-ho d'una manera. I acaben explicant una mica aquest síndrome. Però, a partir d'aquí, o sigui, després d'això, que això és el més elemental, el que és més important és de la manera que combina paisatge, música, filosofia, escriptura, de la manera que ho fa amb imatges. És un gran realitzador senyor. I aquest ha fet més coses en la reina, aquest que val la pena. Sí, és que jo crec que hi ha coses d'aquest, que no me'n recordo ara. Mira, aquest va fer el Toni Nanero, Manero, Santiago 73, Pós Mórtem, Fuga, Prófugos, No, i també el Club. Sí, doncs a mi... Hi ha dos pel·lis d'aquests que jo no sé què diria. Prófuga això em sona, però ara mateix perquè són tant de cinema que a final no saps ben bé. A mi m'agradarà. M'agradaria quedar encantat amb una pel·lícula tan rica que diu les coses... Molt bé. Fantàstic, fantàstic. Vale, Rosa? Molt bé. L'altre que deia a mi, el nostre últim verano en Escocia, això està molt bé. A mi m'agradarà molt. Ja me'n miraries vista. La tinc com explicada, aquesta pel·lícula. Sí, jo crec que la vas comentar. A mi m'ha fet molta gràcia. M'ha impactat molt. No té res a veure amb un principi passa, el que pots pensar que serà el de venir de la història, en absolut. És l'utípic, un matrimoni que estan ja separats, el pare i la mare estan separats, els nens estan vivint amb la mare, però resulta que és l'aniversari que fa 70 anys en penso que fa el pare d'ell i viu a Escocia. I, clar, van tota la família, però ells sobretot els insisteixen, que no li digueu a l'avi que vivim separats i que no li donem durar un disgust. Les nens pobres ja no saben com han de mentir si no han de mentir, que han de dir que no han de dir. Pobres estan fets un embolic. Quin compromís, no? Pobres estan ja que no saben. Això passa a mi amb els nens. A mi que sí. Diu, escoltavi, però tu tranquil, tu fes el que et sembla. En canvi, quan arriben allà, a l'avi és tot el contrari que et podries imaginar. És un senyor molt progrès, molt enrullat, que ell va a la seva també. Diu, bueno, l'aniversari venen tots aquí a fer-me una mica de festa, però a mi és igual. Continuaria amb la meva vida. Resulta que està molt malaltó. Ell ja sap que cada morir... No me'n recordo bé quina malaltia té, però vull dir que està molt malaltó, que se sap que en qualsevol moment s'ha acabat els seus dies. I bé, llavors, allò que intenta, a l'avi intenta passar els adults i directament connectar amb els nens. Connectar amb ells, amb els seus nens, que ja feien feines, que no es veien, i llavors se'n porta a la platja, a passejar, els ensenya el que s'ha de pescar, els ensenya coses importants de la vida. I com que està escòcia, fa alguna menció els vaixells dels vikings i els rites que tenen ells quan hi ha una defunció, senzillament. I bé, ja no sé si explica un ritual. Clar, és que a partir d'aquí ja és que és genial tot el que passa a la platja, per una banda a la casa, a tots els grans, els adults, topes seriosos, perquè són excuses, però no deixen de ser ingresos. Imagineu allà tots col·locats, preparant la festa, l'aniversari, i que tot surti bé, tot surti perfecte. Entre ells i els adults també es discuteixen, perquè són dos germans, les cunyades, la pròpia... Tot una renou, no? I en canvi, els nens a Malavi allà a la platja tot el que passa i com solucionen, o com els nanos encara en allò que passen. I veient que no poden comptar amb els adults, perquè els adults s'estan discutint, s'estan barallant, que les coses en d'acord, i els nanos prenen la directa, i ja ho fem això. I no ho explico perquè que de debò que val la pena, perquè és que... Doncs deixem-ho així, no? És una bona explicació, i deixem sempre la jo... És que de la manera que ho explica, m'ha cridat molt l'atenció, allò de dir, els grans estan amb la feina de jo, de la celebració, i els altres viuen la vida. De fet, s'estan solucionant, realment. Doncs mira, com es queden 3 minuts, em permeteu per què parli de toro, ja que estem, vull dir que jo amb 3 minuts me la cargo. Me la cargo o no me la cargo? En ja esteixes. Aquesta pel·lícula és una escena bastant recent del Quiquemaillo, que és aquest nou director bastant temes d'acció. És un tio que fa coses així, doncs, com molt determinades. Tampoc ara recordarem la seva... Bueno, tampoc, és una gran filmografia. I bueno, és una pel·lícula que està... És a Mario Casas, però en costa que és el toro. Expliquem qui és, el Lluís Tossard. Per tant, la cosa té una certa importància. Tepes, com a mínim i tal. I de debò hi ha sortint gent, si una miqueta no tan coneguda, però que té bastant rebombori. És una pel·lícula fallida. Quina pena. Intentes una pel·lícula d'acció. El problema que tenim en aquest país, en aquest aspecte de les pel·lícules d'acció, no són creïbles. És una pena, costa molt. Per trobar una pel·lícula... Com es deia que hi ha de José Coronado, que hi ha una pel·lícula que s'ha unit a aquest posque. Sí, era un exacte. Doncs no l'he vist aquesta, però l'anterior que va fer va fer una molt coneguda, que va guanyar el Goya, doncs igual. Ja me'n recordaré després. I llavors ens refereixo que és molt poc encertada. Doncs l'Andalusia de la zona de platja de Málaga. Que això és una mica complicat. És a dir, el famós hotel de les Torres Romano, que és una cosa, és una mena d'emblema dels hotels de luxe dels anys 70. Per tant, és situació complicada. I no he dit José Sacristán, que és el dolent de la pel·lícula. Encara que no sigui creïble, és per això mateix, costa molt creure-se'l. Llavors clar, a partir d'aquesta història, vinculada d'una mena de màfia que es genera al voltant d'aquest espai. Clar, tot és lleig. Tot és... setentero. Tot és unes patilles que porten enganxades. Escolta, millor que... Que ho arregli. El Mario Casas, tot el d'estona amb el coll un flat emprenyat i tal, és un ridícul com ell mateix. Què passa? Intenten fer por, intenten fer tal, a més, el que sí que haig de dir, és que quantes maneres hi ha d'una persona, de com tallar-li coses... És a dir, la part una mica més gore, la part més negra, això sí que ho desenvolupa bé. Ojo. Ah, sí, ho vaig veure anunciat al trailer. Hòstia, una bestia. De tant en quant, sí. Per tant, és una violència gratuïta que en cap moment té un pes específic, en si mateix. No és creïble, la pel·lícula. Aïllada de la dinàmica. Exacte. Però jo entenc que hi hagi un públic que això li agradi, que s'ho passi pipa, i deixem-ho així perquè no li puc trobar moltes més coses. A vegades, jo crec que és bastant ridícul, a vegades és creïble. El sacristan, com sempre, està bé. És que el problema és que aquest, en el posin, quedarà bé. Però bé, no pega gaire. La propera setmana podríem parlar de Benurt. A mi m'interessaria parlar d'ella. Sí, sí, sí. I jo vull parlar de la pel·lícula que s'hi hem anacides per a ganar. Això parlem de la setmana que ve. És l'Humanatge dels 35 anys de la empanadilla de Móstoles. Això ho explicarem. Ah, sí? És que vaig fotre un fart darrere amb la pel·lícula. Victòria Abril, eh? Feia temps que no feia una pel·lícula espanyola a la Victòria Abril. Però bé, ja comentarem aquestes coses. Bé, ens queden 10 segons. Adéu-siau, adéu. A l'últim dia. Adéu, adéu, adéu.