Babilònia del 6/10/2016

Bé, comencem un dia més al Babilònia i ho farem, bueno, doncs com sempre, parlant de cultura, que és el que ens agradarà de tots plegats, no? El que sí. I avui, doncs, amb la companyia de la Rosa, i el N'Aixó. Això li dic que li va agradar. I després m'havia de conèixer també, perquè exacte, ja no torni. Això dependrà moltíssim, eh? Jaume comporta, té? Almenys al primer dia, jaume al primer dia comporta, no? Exacte, exacte. Dona imatge, no? Que tenim tots una edat, jaume, per comportar-nos. Bé, em va prejar, avui. Molt bé, doncs, amb aquest bon humor, com sempre, comencem, això, un dijous més, al programet, i el que comencem parlant és d'un llibre còmic, oi que sí, N'Aixó? Sí, és un còmic, és un còmic, no? És una novel·la gràfica, no és un còmic en el sentit estricta, però sí, no és format còmic. Doncs farem un matxembrat, ja veure quin tema és un tema una miqueta, però com tot aquí parlem de tot, no hi ha cap mena de problema, parlarem d'aquest llibre, i després això enganxarem amb dos pel·lícules, que la Rosa comentarà, que es diu, joven i bonita, i viva, que ja s'ha d'anar tot això. Aquesta has vist? Sí. Quina, la primera, no? L'altra, quina és l'altra? Gratul·la, és viva. Passa a l'Havana, però és irrandesa. Bueno, però és a l'Havana, amb el Roger Perugoria, ja ho explica. Però joven i bonita és fantàstica, sí, sí, molt bona. Doncs després d'això, amb la Rosa Sumària, el que farem serà nos comentar més cosetes, la Rosa canviarà, es posarà el mandil, que és per allà, i és per allà més recetes anti-cancer, que això és una cosa molt interessant, molt interessant. A mi m'interessa això, sí, sí, sí. El títol és petit, però sí, sí. No, però val la pena, val la pena. Sí, no, no, ja. Seguirem parlant d'exposicions, ja m'ho ha vist dos, no una, sinó dos exposicions. Bueno, al final seràs més especialista que jo ja m'ho veig amb el tema de les arts. Ara, quan veig una exposició poca rica, per allà dins vaig de seguida. Et portaré de conviar-te un dia a les classes de que ens n'està, i de cinema, doncs, no? Compte'm, jo no dic res. Bé, ja està. Sí, home, ja m'ha portat a tot arreu. Tots deures al final acabes. No, però sí, un dia sí que... És polivalent, que es diu, és polivalent. Saps que estàs convidat quan vulguis, per escoltar i per fer-ho, és clar que sí. No, no, ja veig. Hi ha un nivell, un baló de oro, això. Sí, sí, sí. I després farem un munt de pel·lícules, bueno, tothom ven diverses, però que realment són curioses que donen el seu. Començarem parlant de Trambo, del senyor Donaldson Trambo, amb aquesta biografia, aquest biòpic, que han fet recentment. La pel·lícula, Rodona, com poques. El Jaume ens parlarà de Grupo 7, que això també té a la, no? Aquí hi ha bastant de teca. Molt de teca. Sí, el Nacho se'ns va amb el senyor Shyamalan cap a la visita. Vull dir, agafarem aquesta pel·lícula de fa un temps, però que no fa gaire tampoc, no? No, 2015. I va passar, com dius, una miqueta així d'aquella manera, no? I ja veurà el seu comentari. Molt d'ell és una obra poc coneguda, però bé, que té... Molt bé. I acabarem amb una pel·lícula malaïda, perquè fa 3 dies que ho heu parlat. Deixeu-ho parlar, no. Gràcies al final, i un altre va estar al final, que es diu Nacida para Ganar, que és una cosa, una extra ganada espanyola, però que tenen quan val la pena, aquestes coses. Rius. S'ho redictori a abrir-li tot, eh? Els coses van serios, la cosa va serios, però no és serios. Que té bon dia aquí. Bueno, ja saben que tenen quan ve que són una mica xorteres i són simpàtiques. És una cosa, és un lumenatge a l'empanadilla de Mòsdoles, amb això t'ho dic tot. Jo parlarem d'aquest tema. Sí, però per acabar va bé. L'última hora que ja portem el cafè d'un bombo. Per qui es va dir que és això, com jo mateix? Sí. Sí, sí, sí. Marta 13, a veure si trobés l'esquetx i un trosset del posarí. Nadal de 1985. 85. És que, estaven... Pel pes que tindrà la primera part del programa, això... Exacte. És que és l'homenatge, són els 30 anys, i llavors l'homenatge, aquest trosset. Però no la deixem per l'última, no? No, no, ja ho sé. No, això no se me n'acaba bé. És un clàssit d'aquelles que mai, que ja sempre anem arrossegant. Molt bé, doncs, Nacho, pagando por ello, és un títol preclaro, eh? Sí, el títol que és el títol en anglès és igual, Paying for it, pagando por ello. Aquí no s'han... Aquí és el autor d'editori, no? Com el títol diu, va de... el protagonista és una història autobiogràfica del autor del còmic, que es diu Chester Brown, que és un canadenc de Toronto, i és l'experiència autobiogràfica d'aquesta persona en una sèrie d'anys en què va a frequentar prostitutes i va a pagar per sexe, pagant per allò, diguem-ne. Llavors és un llibre molt, molt interessant, sobretot perquè és un llibre adult, no només pel contingut, sinó per la manera de tractar-ho. O sigui, a Chester Brown, a partir de la seva experiència personal, acaba laborant tota una sèrie de teories, o una teoria sobre la prostitució, sobre les relacions sexuals entre parelles, qüestionant les models vigents, però sense ser pamflitari. Diguem-ne que hi ha una intenció aquí de que, sobre un debat, perquè en el llibre dona veu també a diferents personatges que defensen postures més tradicionals, que aquell està desenvolupant en el de curs d'aquesta experiència d'inversió en el món de la prostitució. I el llibre no és un llibre eròtic, o sigui, no és un còmic eròtic, diguem-ne, tot i que el dibuix és bastant naïf, i és pertinent a l'el·lustració del tema que està dient, que hi ha coses inevitables, però no està plantejat com un llibre eròtic, és molt secundari, o sigui, més important... No, res, ja veureu que aquí són dibuixos bastant esquemàtics, bastant naïfs, que serveixen per explicar la part, diguem-ne, de la relació amb la prostituta, que és indispensable, i enriqueix, perquè per persones que ja no estiguin acostumades a aquest tipus de món per altres coses molt curioses, diguem-ne, introduint el context també el tema de com està el tema legal, el autor és de Canadà, és de Toronto, i allà, a l'època que es va fer el còmic, es va publicar el 2011, pensant que no millor, les experiències són 6 anys enrere, o així, veiem, la prostitució no estava prohibida estrictament, però sí que estava limitada d'alguna manera, no podia haver-hi prostitució de carrera, això estava perseguit, i la prostitució podia sortir fora de casa seva, podien anar a casa del client, podien anar fins i tot a postivos, però no podia rebre gent a casa seva, que era el que li deien el incol, diguem-ne, el que passa és que diverses prostitudes les que fregüent a ell, sí que prefereixen fer-ho d'alguna manera a casa seva, pel que sigui, perquè no vol anar a un prostíbul, és un tema més complicat per ella, també aquí, el que és la qüestió és que totes les prostitudes que surten aquí, en cap moment es veuen temes d'esclavisme, sinó que són opcions, ell s'ha entrat opció a algunes persones adultes, i fins i tot trien estar més còmodes a casa seva i rebre allà el client, diguem-ne. No el governen les màfies, això, vaja. Bueno, en aquest llibre, com a mínim, no, i sobretot suposo que Canadà és diferent que el que seria en altra apuesta, i a la Rússia, per dir un exemple així, que se'ns ve al cap, diguem-ne. Aquí tot és, o sigui, et sobta perquè és tot com molt civilitzat, diguem-ne, fins i tot... És una cultura avançada. És que Canadà és Canadà. És molt civilitzat, diguem-ne. És el que sempre hem dit, sempre que està minimament regularitzada o normalitzada, s'evita tot el tema de les màfies i tot el tema de l'explotació. Jo dic que aquí està una mica limitada, perquè suposo que tenen allà la tradició britànica, que, bueno, també és una mica aquesta moral bríctoriana o les conseqüències i tal. No és un país nòrdic, no és Suècia o Dinamarca i tal, però, bueno, està una mica així. Bueno, el que diríem, que aquí es tenen alguna sèrie de... de situacions una mica divertides, tot i que no és l'objectiu del llibre, però, clar, tota la situació, el fet que estigui això, que ella no pugui rebre el client a casa seva, fa que les primeres vegades, sobretot, ell va com si estigués una pericula d'espies, perquè arriba allà. No ho sé, li diuen que... Sèrio, ell parla amb la noia i tal, diu, bueno, va, doncs quedem mitja hora i tal. I, bueno, vés a tal post, a tal cantonada... Per fer la quedada, no? I et trucarà una cabina, com? Que em trucarà. Com a màtrix, no era màtrix. Li truca i diu, mira, jo estic en el Pistal, del Carretal, aquí el nom brutal, i quan hi ha... en aportes i arribaràs a una porta, i la porta té quatre dígits, allò que posa el saps, el codi. El codi, sí, lloguen un codi, lloguen un codi, lloguen per allà, i la primera vegada flipa, a més a més, pensant coses tan peregrines com... Mira, jo he dit mitja hora, i aquí, amb tot aquestes històries, estic perdent. Jo pagaré, jo pagaré, por ello. Pagarà por ello. Aquesta és una mica més per divertida, però, de fet, el núcle sentat del llibre, és que ell fa una evolució, ell és una persona que ha tingut diferents nòvies, que ha intentat l'abessant més monogàmica, tradicional, la cosa no ha funcionat, i comença a frequentar aquestes prostitutes, una mica, doncs, per necessitat, perquè fa temps que no té sexe. Aquí comença a fer la evolució, de dir, bueno, aquest món no és el que em pensava, comença a trobar-se a gust amb aquests tipus de relacions, sempre, amb luces i sombres, perquè, diguem-ne, hi ha experiències que no són agradables. Aquí reflecteix molt bé, no? Hi ha ganes que amb les noies no se n'entén bé, hi ha conflictes en el poc temps que han de fer el que han de fer, que la cosa no funciona, perquè deu ser molt difícil, que funcionin a vegades en tant de temps. I, bueno, hi ha vegades, fins i tot... És que hi ha l'imoldre, i això... Això és complicat, eh? Ja els preliminars són importants. Sí, sí, no, no, en canvi, hi ha vegades que és fantàstic. No, depèn, això cadascú. Hi ha vegades que és fantàstic, que s'ho passa molt bé, i comença a desenvolupar tota una teoria, la que, veritablement, el que havia pensat ell, l'amor monogàmic, romàntic, una idea que era més aviat impulsada, no? Ell se la comença a qüestionar, i veu que no és que ell faci un canvi per aquest tipus de relació sexual, com a model de vida, respecte a l'altre model, sinó que veu que l'altre model està més impulsat i que no està d'acord amb ell. La poca és que estic completament d'acord amb això, però tota aquesta inversió en aquest món li fa qüestionar, no? Però és curiós, és curiós com de vegades, les coses com són, ell arriba a punts que comença a reproduir temes, patrons de conducta del model anterior, perquè explica que va estar a 6 anys amb una prostituta que va arribar un moment que ell només anava amb aquesta prostituta i també ella va arribar un moment que només anava amb ell. Es veien periódicament amb una relació de fidelitat, tenien com una amistat, va estar a 6 anys, veu que el tema va trencar perquè ella va deixar aquest món. Ell explica que de vegades és una cosa que quan tu comences a conèixer una persona de prostituta i comences a tenir una mica de vincle, de vegades desapareixen. De vegades se s'ha de deixar rastro perquè han canviat de vida, perquè el millor... hi ha interès que tenien per fer, per estar en aquest món de la prostitució, han desaparegut d'aquest món perquè no volen tenir aquest vincle amb el passat. I el tio es queda molt buit perquè ha perdut el millor... No, ja, amb les que estaven molt vinculats. I a les trucades és una mica trista això, les trucades ja han desaparegut del món. No deixa de ser també una mica la soledat humana, en general. És un llibre molt de la solitud humana. Però al final, ella acaba dient, tot i de gent s'han, tot aquest model. I tal, acaba dient que hi ha moments que se sent buit, que sembla que el vació no ho tindria, però... És un aspecte que el monogàmia, que dius tu, no passa. No em quedes mai buit, però estàs clar. De fet, també. Aquí, clar, a veure, que mai no són qüestions personals nostres, sinó al revés, no? És que és un tema molt... Però jo crec que això no només passa amb els homes. Això és un exemple d'un senyor al Canadà, que això passa a tota la civilització, pràcticament. Bueno, no sé si a totes, però a menys a la nostra occidental, sí. I també... I les dones, també, cada cop és més freqüent. No hi ha gràcies més altes o gràcies sucies més altes, sinó que és molt freqüent. Per la banda, l'altria de la... O les relacions a les espuràdiques, quan està sense parella, ja conèixerà més gent d'una altra sexe. O és igual, del sexe que sigui, perquè és que aquí tampoc no... No, no, no. De fet, sí que són heterosexuals, perquè és igual, vull dir, que no... El tema de diferents... No, només ell, clar, és una experiència... D'aquest cas és això. Diguem-ne que no és un estudi, o sigui, que ell s'ha ficat en aquest món després per fer la obra, sinó que d'aquesta vivència personal, va sortir d'aquesta vivència personal i va dir, bueno, jo soc un artista, i la meva vivència personal influeix en el meu art, i faien un llibre d'un còmit. A mi el que m'ha sortit del que has explicat, és precisament aquesta dificultat que pot aparèixer de relacionar-se. És el que has dit, no? I llavors, la diferència entre aquesta constant i la monogàmia que tu esmentaves, penso que és clar, vull dir, un cop has establert una relació a nivell monogàmic, doncs allò durarà tota la vida, almenys és el plantejament que et fas, tot i que cada vegada és menys, això, també, no? Llavors penso que és molt recurrent quan has parlat de les dificultats, o bé de les afinitats, que en definitiva, és aquelles que dius, ostres, tu ja només anava amb ella i ell anava amb ell, no? O sigui que és com que haguessin deixat totholú altre, i llavors ja estaríem parlant de... D'una relació. D'una relació. Sí, sí, el que he de dir ja. És que ell, en contrari del que defensa després, i ell ho reconeix, perquè és una persona intel·ligent, ell veu que el que li han... o que ell s'ha impulsat a su mateix, i pensa que no té tant arrelat, al final això es manifesta i fa això, li crea patrons de conducta que reproduixen el que tenia. Clar, clar, clar. Probablement aquesta seria una alçant, potser un pèl massa conservadora, si és que ho expliques d'aquesta manera, o si ho has viscut d'aquesta manera, pel que has vist el mateix, però que en definitiva, bueno, si ho relativitzem al màxim, doncs jo penso que és molt interessant. No, és un tema que és el que diem, no? També abans d'estorrosa, que cada vegada més la dona, el servei és un senyor, no? El primer planeta d'aquest any era Hombres desnudos, aquesta novel·la que us vaig comentar jo, amb el qual la noia agafa el servei d'un noi, i d'altres vull dir que amb aquest aspecte, com a natural, amb aquest cas amb un cert afredor, amb un cert distanciament, encara que al final es converteix en una relació, que no acaba bé, però que inicialment ella hi ha una dependència. Vull dir, ella està còmode amb aquesta persona, però amb gent, però amb aquesta persona està còmode. Per tant, jo crec que... D'aquí podem obrir la banca i rosa, perquè ha fet una pel·lícula, em sembla, que està molt vinculada, i això hi podem... És que hi ha la tida, no? Es pot dir moltes bessans, des del llibre aquest, el còmic, és des del bundeista del client. Exacte. En canvi, des del punt de vista d'ella, també hi ha moltes pel·lícules, hi ha molta literatura. Jo he vist jo, joven i bonita, és que, bueno, gent... Això sembla molt ambel de jurt, però d'una altra manera. Sí, de fet, és bona, és una pel·lícula de la França, ell ja havia fet, us recordo una miqueta, que havia fet gotes d'aigua sobre pedres cremant, o bullint, sota la terra. Vuit fem... Ai, sí, això és boníssim, aquesta. Vuit dones. El temps que falta, potig, és aquesta, no. D'en la més on, aquesta ja sí que la vaig veure, que ell era superinteressant, també, de uns nois d'un institut, que tenien un professor, un any inadaptat, que era molt vàlid, però que no s'adaptava al que era l'ambient escolar. I aquest professor va saber motivar-lo, perquè, a més, escrivia molt bé. Com es diu el realitzador, què acabes de dir? El director, François Oson. Aquesta setmana, ja coordenem, passem una pel·lícula d'ell, que és a la casa. Aquesta, d'en la més on, aquesta, en la casa. Aquesta, aquesta. És el que fa que tothom és bona. Això de Vuit dones, és musical. Sí, sí. Vaig dir, què faran, ahir cantant, la Jolet... la Catherine de Neve, i tal. I dius, què passa, no té voltes a començar a cantar, però molt ben fet, és un tio molt finet, i és molt molt canviant, et fa un drama que és cabelero, et fa un musical, et fa una comèdia. A veure, et tracta temes, candents, temes de la societat, que ara és francès, però que es pot estrapolar a nosaltres també. I, d'en la més on, és això, en la casa, la casa, aquesta pel·lícula, que tu dius, és com motiva aquell alumne, perquè es crigui, però al final aquest alumne és que està escrivint sobre una altra família, que ell va visitar amb els nens, amb un amic, un col·lega de l'escola, i tal. I, com es va introduint amb la intimitat d'aquella família, que arriba a ser, fins i tot, preocupant. Sí, hi hauré una de Pasolini, és el mateix tema. Sí. I també té una altra, que aquesta fa poc que la n'estranya et diu, una nova amiga, i aquí també el tema del travestisme, de les relacions sentimentals. La mena humana, o els sentiments, té tantes possibilitats. Tantíssimes possibilitats. I la forma d'estimar algú, tot és possible, sempre que sigui molt, però jo, per a les adultes, i que amb consentiment i a aquestes coses, ja està, amb consentiment. És que no es pot simplificar-hi molt, a la pel·lícula que jo us deia, de joven i bonita, que tu també l'has vist. Ja t'ho he dit i la recordo. A veure, té la marinera, perquè és una noia de 17 anys, que viu a París amb la seva família, s'ho posa que espereixi en una professió esci-liberal, la mare no sé si treballa amb un laboratori, si investigadora o així. Una família molt herna. Una família molt herna, tal, que són fills segurament del mig del... 68, això. I creus que ja han fet una revolució sexual, en tot el sentit, no només sexual, sinó que es veu que és un problema força comú i força candent a la societat de la joventut francesa. I aquí, el tema del sexe el sexe a qualsevol edat amb una llibertat i amb el tema de les drogàtics i també el futur incert que hi ha. Aquestes generacions són una mica com buides, com mitges perdugues, ja abans de... Però que són gent que té diners, que socialment estan molt bé. Aquesta noia és això. No t'ho expliques o es para? Sí, però que no els hi falta. Si volen anar al discurs, els amics no tenen problemes. Vull dir que els hi paguen el que necessitin i van a escoles bones, que no estan tan poc amb un barri d'un suburbi. Doncs aquesta noia amb 17 anys comença a prostituir-se, senzillament. No diu res a les pares, tot ho porta en secret. L'agafa robar la mare, però ja té roba d'una llibertat tirada, d'aquelles pantalons, aquelles samarretes llargues i tal. I, a més, que van molt normal. Ara, quan va a veure'ns amb un client, ja veus que és maquilla, pinta una mica, és el que veig ja si més maco, no sé què, amb la roba de la mare, dius, hòstia, la tia, no tinc canvi, no? I és això, clar, i no acabes d'entendre, però què ha passat, què passa aquí, no? I el que fa és que ella s'ha fet un perfil, també, a Facebook, no sé què, i els clients la truquen, ella queda, no sé què, i normalment al motel, suici, no? I veus cada situació també, què dius, ostres, no? És fins al final de la pel·lícula, una mica d'explicació, sinó d'intentar apropar-te a veure per què aquella noia fa això, si és que els diners tampoc no els necessita, no? I és jo que... Què passa, no? Moltes vegades, a la sortida de l'institut, reben alguna oferta, d'algun senyor que passa per allà, i li donen el telèfon, et pago tant si vens un dia, no? Jo què sé. I, de fet, la tarifa que tenien eren 300 euros, va començar amb 300 euros, bueno, una cosa... I no era pas diners tampoc, perquè ja se'ls guarda allà, i tampoc ni els toca, els guarda allà, els amaga a l'habitació, ni els toca, no? Bueno, suposo que és el millor aquí nosaltres, des del punt de vista nostre, que encara estem molt invuits de la moral catòlica, encara potser ens costa una mica, d'arribar a entendre això. Però, clar, per els francesos, és que estan amb una altra allà, en una altra etapa, allà estan com de vuelta de tot, diu, bueno, sempre és l'anà més enllà, no? Perquè al final és això, veus, al final, una festa, i veus que estan tot el nano de la seva edat, que estan a la festa, s'estan enrotllats entre sí, hi ha consum de drogues a tope, escutenen molt el dia a dia, i amb 17 anys poses en allà, has de començar a tenir relacions, bueno, o abans, perquè, si no, clar, és que no ets ningú, no sé, com que se'ls empenya a créixer ràpid. Sembla pel que dius que no es veu diferència, perquè al final és una diferència de grado, perquè l'altre es prostituta, està fent una cosa més... és sensurable, però els altres que dius tu a la festa estan fent el mateix, d'una manera més... més ortodoxa, més alt, cometes... No tan prostituïda. Però al cap i a la fiesta estan fent el mateix. Estan fent el ritual. Sí, és un ritual. Bueno, perquè t'has de relacionar, és una mica aquesta dieració, que aquí a Espanya va ser els anys 70, no, 70, sobretot, la lligració aquella, vinga, los de Nudos, no sé què, que estaven tan cuivits que... Doncs allà, allà, és un pas més, després de la lligració, de tot això, que hi ha de més. Estan superacostumats de veure la llibertat a casa de les para, i després... bueno, allà a l'arribada ha tractat, després, bueno, sí, que ara la començaran a parlar amb ella, i ella qüestiona moltes coses de la societat, i que no és... i que és molt freqüent, perquè, quan acabi de llegir, ja ho comentaré també, si llegin a llibre la elegancia de l'ERISO, que també és en francès, l'Elegance de l'Odisson, i allà no es parla això ni molt menys, però perquè la protagonista té tots anys, però sí que la germana, quan parla de la seva germana, que ja està a la universitat, és una miqueta... no, i d'ella també parla d'aquí fins i tot, hi ha companys de classes seva, que ja van amb la coca. Ostres. Sí, sí, sí, és que veu que amb aquestes classes, és una miqueta posació que venen, són d'ederas, d'aquella... d'aquella ideologia, d'aquella animació, d'aquell període, doncs, clar, els fills, els pares han vist amb aquesta llibració, i els fills, clar, van com una miqueta perduts en aquest aspecte, perquè gràcies a ser, clar, si has de fer-ho les pares, i més, no? Ja quan ho acabi, ja us ho comentaré, perquè no té res a veure amb això, però sí que hi ha moments puntuals, que sí que veus que realment és que és molt... és molt freqüent, és a l'hora d'estar a l'hora del dia, i aquesta pel·lícula que tu també l'havies vist, la de joven i bonita, una mica, ve per aquí, perquè aquesta noia arriba a fer això. Sentir-se que la valoren, eh? Això veus tu que la valoren? Mira, és que... Una de les... en una conversa que tenen dintre del còmic aquí, pagant-ho per allò, una de les prostitutes, estan parlant de que, bueno, però tu no et sents degradada, perquè aquí venen a la soma, si tal, diuen, bueno, hi ha un perfil de gent més violenta, més... d'humilia i tal, diuen, mira, no. Diu, jo el que he vist, era un cas, eh?, però, bueno, no em trobo una explicació, i jo el que he vist és que abans havia tingut uns nòvios, una sèrie de nòvios, que no es s'agradava, perquè, bueno, ja tinc el pit petit, i tinc... Es veu que havia estat amb uns nòvios, que al final li havien acabat dient que, bueno, que físicament no li agradava, que era una noia una mica lletxa, etcètera, etcètera. Llavors, ella no l'anunci. Bueno, però no l'anunci, l'anunci ella posava, l'anunci ella posava com era, no?, en el lloc en què la prostitució diu, jo tinc els petits, sota, sota, etcètera, i em venien clients que ells s'agradava físicament, perquè venien ja filtrats, i diuen, i al final, i ho m'he trobat, que amb aquests clients més realitzada, més estimada, com a dona, com a dona en el sentit més sexual, del que l'envió amb agudes nòvios, no?, el millor podien buscar, no sé, algun tipus de compensació d'aquest estil, per l'explicació d'aquesta noia que s'ha avalorat, s'ha avalorat, i ha dit que... És com una mica, també, no ens oblidem, que aquí estem sent molt racionals per analitzar tot això, i no ens deixem portar per la imaginació, i hi ha també tot el tema de les fantasies sexuals, clar. Ei, que aquí no em diré, eh? Qui, qui, l'amor, s'hi ha fet. Ai, ai! Això és molt divertit, també. Em torna a boig, perquè era divertit, era molt divertit. Ai, no deixa de ser la... molt, molt frusleria, no?, i que digui jo en castellà d'aquest tema, no?, ideal. La Candela Penya fa enplorar la seva parella per exitar-se, és una cili, no?, no som es diu ara, però és clar, és una cosa absolutament... fora del lloc, però és una visió. La literatura, el cinema, moltes vegades és... Ficció, o no, en aquest cas és un cas real, però moltes vegades és la imaginació, també, les fantasies sexuals, portar-les a la realitat d'alguna manera, doncs això és una pel·lícula, i això no deixa de ser, també, com una fantasia, no?, i és... el sentir-se desitjada, i que valoren, no?, que posen diners, i que cada cop segons són... A veure, que són situacions que segons com són perilloses, golins, hosti, i que la noia no és... A veure, la noia no és ni major d'edat, i no és tan poc, no és mosco, molt conscient del que està fent. El tema és de sentir-se valorada. De sentir-se valorada, com a sexual... Perillós és el que m'ha subtat. Home, una noia de set anys és igual, l'edat que tinguis, que va a hotels, o a allò que no se sent qui et trobaràs, eh? Això, això, és que... Aviam dies, allò que dic, quedem-nos, no es faig de nada, creiem-nos a aquestes situacions. No és tan idíl, aquí ho estem explicant molt així, però que hi ha alguna situació molt dura, eh? Això es diu el topic clàssic, no?, què? No, però sí, sí, no és la primera i la cinquena que aquest any l'ha passat això, eh? Home, ja... Per exemple, aquesta noia, la Diana Kerker, va venir a canviar-se de robes, i no sé on t'està. 3 de la matinada. No vol que sigui les dues, el mateix, però que són situacions... En cap moment intenta... Evidentment que no. Tot el contrari, és el que deia, amb ella se sent valorada, se sent lliure... Exacte, però fins al final, no? Fins al final no es fa una miqueta aquesta, una mica d'explicació... Però al final, si ho recordo bé, acaba també amb un aparellament, encara que sigui una persona gran, i que no seria un aparellament clàssic. Sí? Ah, vale, sí, amb aquest senyor una mica més sí. Sí, ve a ser una mica també, però som senyor que està casat, també. Sí, sí. Aquest sí que està casat, perquè ja es veu tant en casats, com separats, com no. I no en parlo. És una altra història, és una història. Això deia que és la prostitució del punt de vista de la d'ella, i d'una persona que comença, i per què comença, i per què comença tan d'hora, no? I no sabem si després ho deixarà aquí, o continuarà, perquè no és pas dins, dins de l'assembla que no és pas dins, no? Però vull dir que és que això té molta tela. Ja tenim una cosa, una pel·lícula més. Molt bé. Hem arribat a la meitat del programa. A la meitat del còmic? Sí. Ens ha donat per mig programa. Vull dir que estem a la meitat del programa, ara. Vull dir que... Sí, posem una cançoneta així molt ràpida, i llavors Rosa ens fa un testet d'això del llibre, i si de cas un altre dia seguim parlant d'aquest llibre, parlem una miqueta, i llavors a partir d'aquí, perquè és que, si no, ens falta una mica en caví. Però que em refereixo que només un llibre, que són de diferents receptes, és curiós, potser, la millor. Ja us explicaré. Primer farem una mica... I llavors ens vas comentar algun dia, perquè val la pena, conèixer, aquestes coses. El que farem serà escoltar una cançó que havia complès 46 anys. Està la mentida, quan escoltem el Maggie May de Rotestigua, hermana meva, una que sigui abans d'ahir, com el que diu la cosa, que escoltàvem aquesta cançó, i de res. Dos minutets, i la Rosa ens parla de les receptes anti-càncer. Molt bé. M'agradaria. M'agradaria. M'agradaria. M'agradaria. Em posen Maggie May. Passem a parlar de la Rosa May. Que la tenim aquí. Tots estos peran aquí que us digui com deia el Jamal a la seva altuma. Que has patat el sofregit primer. Això era després. 完了. Aquest el títol així, mi receptes anti-càncer, alimentar i vida anti-càncer. Més que res, serien una mica les bases. Que tots tinguem clar, qui vulgui, qui s'interesse pel tema. No només perquè si pateixes càncer o no, és sencerament intentar portar una vida intentar portar una vida sanada, una alimentació sana i equilibrada. Ella us dic l'autora, que és la doctora Odil Fernández Martínez, ella és de Granada, ella és metge de família. És una persona encantadora, jo dic que té aquest bloc que es diu igual, mi receta és anti càncer i allà la veureu. Ella va patir un càncer, un càncer de baris, no m'ha equivocat, tenia un nen patit i ella va pensar, ostres, el diagnòstic era fatal, que no sobreviuria, però amb dos o tres mesos podia. Primer es van fonsar i després ja el que va fer, ja és de fer el que pugui, a part de seguir, el tractament clàssic, tradicional, mèdic, la quimioterapia, arrederapia, tot el que li van dir. Diu que ja era metgesa i tenia possibilitats i que en els investigació va pensar, mira, no sé, investigaré. Vull dir, averiguaré, estudiaré, intentaré aplicar tot el que jo pugui per intentar superar-ho. I va aplicar totes les tècniques que va poder, des de relaxació, jo que sé posar acopuntura, reiki, l'alimentació sana, va investigar quins aliments amb estudis que hi ha fet en tot el món. Quins aliments són els que afavoreixen el càncer i quins no, quins són els que són... que els neutralitzen d'alguna manera o que ajuden aquelles que les cànceres diuen, es morin i tot això, és tot el llenguatge. A veure, és força didàctica i s'entén força bé, que també s'està posadeta així molt per capítols, per parts, que tu vas llegint a mica a mica, o si t'interessa més una cosa que una altra. T'explica des de l'alimentació, per exemple, ens hi esteu molt posant el tema de la curca, el tema de la gengibre, el tema de l'alimentació. L'alimentació que fan servir, per exemple, els països asiàtics. Per què els Japó tenen unes taxes de càncer tan petites? Perquè pot dir-se, en clar. En bona part, per l'alimentació, perquè mengen molt peix, algues, que és un tipus més específic d'algues, o això de cultures que encara no tenen l'alimentació tan massificada, o la forma de produir alimentació, com tenim nosaltres els animals, que tenen processada, els animals que els ingreixen amb antibiotis, perquè no es posin malalts. Tot això després, a tu, et repercuteixen. Evidentment, sí, sí. El que fa és això, un mica recopilar, tota aquella informació que ja va obtenir, t'organitza molt bé, per exemple, fins i tot, mira, ara he obert així el llibre, però una vegada diu, el hogar libre de tòxicos, els productes de neteja, els cosmètics... Mira, ahir mateix, veient el quarto milèniu, el que fan zumital, van parlar del tema de les energies. Doncs mira, em vaig baixar una aplicació al mòbil per veure el tema dels elements de les zones electromagnètiques. Perquè dius que tens més de 100... no recordo ara micro-tèsels, com has dit, un nom, en concret, doncs, en teoria estàs amb un perill de què en teoria amb molta exposició, d'aquesta quantitat, doncs ets en dir, a part de problemes de, no sé, de mas a cap, o el que sigui, càncer. Llavors, t'has de moure, no? I vas anant mirant per a tota la casa, on hi havia, i no, no, en teoria estic bé, però bueno, al costat de la nevera, i tens 200 i pico, eh? Al micro-ones, per exemple, és una de les recomanacions que fa. El telèfon i de l'ambri. Intentet evitar el micro-ones al màxim. A veure si puntualment necessites escalfar alguna cosa, doncs escalfes no passa res si sempre hi ha un pot de vida. Sí, sí, sí. I si no, pues, ostres, mira, o escalfes a la paella, com s'ha fet a la vida, o a Valmaría, que millor, no? O menjar les verdures, o menjar el vapor, exacte. Aquestes tècniques culinàries, els cestris, quins són millor, vale? Vull dir, és que és morant, i totes les desodorants, els disruptors endocrins, crea tota això, un vocabulari gran, totes les substàncies químiques, i de material que fan servir, ja està, per saquets de plàstics, mai posis una cosa calent, o un menjar calent, i si pots tenir millor tapes de vidre, molt millor. És el que s'ha fet sempre. Va haver un moment amb la industrialització, amb les 6 d'objectes i de coses que ens venen, i que comprem que al final hi ha pressa una miqueta. I és tornar una miqueta als originals, a dir quines l'alimentació sana, quins productes són els sants, quins hem d'intentar evitar, i és molt estricta amb això. O sigui, fa tota una selecció impressionant. Jo de debò que val molt la pena. Està veu el Carles, el director de l'Ara. Ara està una miqueta de recedència. Me'n recorda un poc ara, sí. Doncs ell com que també està exactament així, i per això havia deixat també la direcció de l'Ara. Doncs quan va fer l'acomiadament dels seus treballadors, va ser molt interessant, això jo vaig estar mirant per internet, que després ho van publicar, i res, és una acomiadament que dura uns 10 minuts, està superbé. I després, clar, vaig entrar amb un blog, que ell també té entrevistes, li fa una entrevista amb aquesta doctora. Li fa una entrevista. I és molt maco, ell li arriba i diu, és que ets com una mena de gurú entre la gent que patim càncer i les unitats oncològiques. Diu, perquè tots ens anem passant els teus llibres. Ens ens anem recomanant. Jo sabia que ja, no sé què era, facultat des d'Infermeria, que també el donen com a bibliografia recomanada pels alumnes. Per això vaig pensar, em posi segur que val la pena, i de debò que sí, el blog que té també és molt interessant. És molt ampli, perquè és donador de pàgines, però... I després sí que és veritat que té dos llibres més. Ja, específicament amb receptes. Tot aquests elements que diu ella, aquestes tècniques culinàries, ella casa ho ha fet, i fins i tot amb els seus nens, feia llaminadures, però clar, de forma així, més natural. Per intentar evitar el menjar preparat. Mare meva, estem a 185 aquí. Ostres, de relació... Què dius? Jo aquí vaig a dir que a la paixera aquesta, no em dius que és molt curiosa, però mira, 147... 176, 178... Vull dir, perquè estem en una estoneta, però si aquest és del dia... La tope, o el que em portes... 100 és del tope. Normal són 30, 60, però aquí al costat d'aquí mateix, on estic jo tocant els botonets, aquí encara no, però que es dona d'aquí... És aplicació molt curiosa. Tots els mòbils també són una de les coses... Vull dir que aquesta és una de les persones, però que segur que tots hem vist, jo que sé el Kekiko, que he vist aquestes programes, que les zones electromagnètiques que capten els telèfons mòbils, són tremendes també. A l'hora de fer la trucada... I a l'hora de fer, exacte, o a l'hora de rebre la trucada és... Mira, els dinaràmbrics, de casa vaig mirar-ho, marquen sempre una mitja de 190 constantment, a la base de dinaràmbric. A l'hora de dormir, com a cap àrtel, vull dir que són coses que en teoria no estan estudiades i es fan moltes coses, però la gent calla i no diu res a particular. Molt bé, Jaume, parlen d'art, il·luminen. Després d'això, perdona, no sé què vols que et digui, o parlem de cinema, que tu vulguis. Tu mateix. Esclar, vull dir, el que hem d'anar amb compte també és que haurà en el tòpic que et sembla amic, en el tòpic de que tot ens perjudica o d'aquesta llibertat. I la gent més sensible davant d'aquestes coses, clar, clar. És que jo tampoc no... No es m'ho diria, m'exacte. No, però està bé saber-ho i intentar, no de cop, però sí mica en mica... Com a mínim, millora. El teu entorn... El que pugui depèn de tu, el que sí em puguis fer. Bé, com que jo ja... Jo conec una mica el tema aquest, doncs clar, el que no pot ser és que ens... ens condicionem de tal manera que acabem. Si no estaríem a casa. Has sortits per la necessitat de fugir. Bueno, no val més que anem de cara a altres coses. Val. Abans de res, digues els títols de l'exposició, perquè no sé com es diuen. Al lunes. Al lunes has anat? Allà, al Dallon? Sí, sí que s'ha estat, també. Moltíssim. Està molt bé, això. Ara s'ha tirat 4 hores, per veure tots els talls de pel·lícules. 5, 4, però 3. Però 3, sí. Entre 2 i 3. Digues, digues, digues. No bé, vull dir, entusiasmata. Aquesta és, per mi, la filosofia de la vida. Una anarquista, eh? Un parell, una anarquista. On heu anat a veure aquesta exposició? No, però de bon rotllo. Santamònica. Al Santamònica. El Santamònica, molt bé, vinga. 13, eh? Fins el dia 13 de... Però, germà, a aquest setembre, qui em va dir el dia 12 i que s'acabava el dia 12, i dissabte vaig anar allà amb el meu propi fill. Però aquest senyor, germà, era anarquista. No fotem. Ho diu ell. Ara seves entrevistes. Senyor, ell ho diu clarament. Penso que això és orgullós. És un tòpic per a l'època. Si tu vas a l'època, era potent, ara no. No hauria el 10, eh, aquest senyor, no creguis, eh? Ja, però als anys 70... Digues-te'l, explica-te'l tu. No, no, jo no dic res. Jo procuro fugir d'aquests tòpics així, tant d'allò. Sí, sí, sí. Ja anem parlant una mica quan he començat. Vols dir que això no d'allò? A veure, aquest és un senyor que el que sí que és cert és que futs de tot el que podríem dir a Burge Sars, que això va més enllà de la... Crec jo, del que és un conservadorisme. Exacte. I ell això ho tenia clar, evidentment. I tot el que diuen, escoltant-lo allà i tal, és precisament atacant-ho a la llum... A la llum volar, que es diu. A la llum volar, que es diu. Directe i fa mal, eh? Sí, hi ha una cosa, i vaig estar amb el meu fill, vam estar escoltant-lo, perquè és clar, anava sortint a diferents monitors que hi havia allà. Va la dir que aquesta és una exposició que el comissari és cordell anèc. Ah, no sabia això? El Joan Maria Minguet, tan de bo que m'escoltés i m'agradaria molt, i que d'això... I, bueno, m'ho hauria sempre estat, doncs, motiu de respecte per part dels conegents que el coneixem tots, clar, perquè s'ha fet molt popular. I llavors, el que em va cridar amb molt l'atenció d'aquesta exposició és precisament que tu vas escoltant-escoltant-escoltant i hi ha una actitud. Això sí que és sèrie. És de rebuig sistemàtic a tot el que és divertiment o entreteniment. Sí, enlloc. I dic les dues paraules, perquè quan utilitzes una de sola sembla que, sobretot amb la primera, divertiment molestes. Quan dius, no, fei no divertir, i què vol dir? Que no ens hem de divertir o què? Llavors és l'altre. L'altre és molt més vàlida. Futs categòricament de tot això. Presumeix d'algunes coses, val a dir-ho, com que ell en el quadre, quan has de canviar, diu que... Això ho vaig inventar jo, això. Diu si aquell punt el tens posat en el quadre que fa 10 de tal, quan comenci el punt, ha d'estallar també... Bé. Hi ha tota una versió tècnica. Tenia un punt artístic. Hi ha una persona que buscava aquests elements, encara que, a vegades, algunes escenes eren repetitives, eren... Això és el que hem deixat pelutat. El que passa és que el seu cinem és, ja ho diu ell, avorridíssim. Ja ho sé. No pretendiu. És un període fumut, el que va tractar ell, dies i dies. I llavors va fer pel·lícules en prou interessant. Jo no havia vist algunes. El que passa és que és aquest senyor que, quan estrenava, anava una i fora. I la feina era teva, seguir-lo, a no sé com al principi, que va ser les primeres que vaig veure, doncs era quan els cineclubs, cineforums encara funcionaven, i automàticament doncs el donés era un referent, és clar que és un... Bé, doncs res, que sigui ràpid, que sigui gritos, que sigui conegut, que sigui dispares contra mi, pel·lícules que probablement... Hi ha una de les bitantes, que està por ahir, que és així, com un tipus movida madrilènia, que es diu gritos, que em sembla, o colores, que em va acupçar moltíssim, perquè jo no la coneixia, i estava dins de la moguda madrilènia, aquell període, al principi, del Modóvar i McNamara, aquestes històries, i a mi em va semblar una cosa molt curiosa. Bé, fins i tot va treballar amb la Núria Esperta, i que veritablement... Aquesta és un referent del cinema de 70's, eh? I que ella s'adaptés a ell, i que traiesi una pel·lícula. Ja penso que això és un testimoni de la escola de Barcelona, el cap i a la fi. Sí senyor. No, no, exacte. Ell no fa bona companyia en tots els que sortien d'allà, però la veritat és que va prendre allà, i es va formar, vaja, vull dir, en definir... Sí, en aquest moment, a nivell, sobretot del món del cinema, quan es buscava un cinema que anava més enllà, un cinema que fos artístic, en un període a 70, en què havia un tipus d'art molt determinat, molt concret, en què estava molt del body-art, és a dir, a l'art del cos, el vídeo-art, comencem a moure's, i clar, totes aquestes tendències, si entrava amb aquest joc, el minimalisme, l'art de pobre que es dia, i tot això va fer un batibull, també amb el teatre minimalista, que va portar aquesta estètica, que la filla cap és el que es deia, però una estètica molt sòbria, de dos o tres personatges, plantejant temes de molta mirada, moltes sensacions, i, bueno, i llavors, una mica sí que va transigir amb altres coses. Per hi ha dos o tres obres, biotacs, si no recordo dues coses, és perfecte per explicar un període concret del cinema, el cinema espanyol artístic, que també coincidia amb temes europea, la novel·la, etcètera, etcètera, és una línia, no és el mateix, vull dir que... D'aquí hi ha l'interès de Joan Malim Enguet, un nostre lloc del cinema, per portar aquesta exposició aquí, molt, molt interessant. No, l'altre és molt més senzill, és tot el contrari. L'altre és una xicota... bueno, una senyora de Curme allà, que es diu Lídia de Gà, que té l'exposició ara en el castell, no? I aquí estem parlant de la perfecció del cemè pintant, definitiva, no? No és tant, potser, important que és el que pinta, sinó amb la perfecció que pinta, i lògicament, quan entres a la sala, dius, ui, que m'acucabori, jo, que perfecte, que suggerent, no?, paisatge, sobretot flors i tal, però, llavors, és la pregunta, és clar, veure la Lídia... Com es diu? La de la Lídia de Gà. I on està exposant? Això al castell de Curme allà, on heu escoltat, sí. Veure la Lídia de Gà i posar un onés com... És com Canor, és com que dius a veure'ns. És un contrast, no? Doncs mira, dos els temps, veus aquests? Sí, sí, sí, és veritat. Tot té cabuda. I a partir d'aquí, doncs anem a veure que trobem tots plegats. Jo n'hi he tret tant, com de l'altre, a més, un el vaig veure dissabte i l'altre vull aquest matí, o sigui que perfecte, que tu deies, ara aniré darrere a veure exposiciós, perquè cada vegada... Sí, sí, sí, perquè cada vegada... Doncs tu d'acord és molt originals, vull dir, molt sorprenents, de vegades. Després ja parlarem de cinema, ara ja està. Molt bé, ara parlem de cinema. Ara estàveu a cinema, ja, clar, home. El grup... Ara parlo jo. Sí que he parlat muquet. Jo parlo del trambo de seguida i de seguida parlo de Grupo 7 i de la visita. Aquesta és la... no, era película que tu vols. La setmana que ve. Jo sóc un clàssic, no. Jo he parlat del trambo que no pas de seguida per a ganar, que és una cosa així molt lleugere molt ràpida, no? Bueno, que jo, dins del meu coneixement, jo de la vida li he dit d'Alton Trumbo i és d'Alton Trambo, vull dir, es pronuncia trambo. Jo, com va a començar a dir-ho, és trambo i tal. Primer, el que em ve de l'atenció és que el que fa el paper és una pel·lícula d'aquelles que va passar pels Òscars aquest any. I ara morir també el que fa el paper. Exacte, sí, sí. El Simon, i tant. No, però és el Simon. És el Brian Cranston, el de Breaking Bad. Ah. És actual, la pel·lícula del trambo, és aquesta biografia. Sí, sí, però estava com un sota que era aquella. No, no, no, no. És que al Tinc s'especta incontrolat perquè estic veient la sèrie Breaking Bad i és el mateix. Sí, sí. I és un molt bon actor fent la sèrie i aquí fa un paperote. I es diu Brian Cranston. Jo no t'hi he controlat fins que vaig veure la sèrie i tal. Bueno, doncs és un biòpic, és un biòpic dirigit per un noi que es diu Jai Roach, que no sé si ha fet alguna cosa més. A mi no em sona res amb absolut aquest nano. No he mirat, però probablement sí i tal. I és això, la vida, doncs, d'aquest personatge des que aneu, no? És a dir, des que està, inicialment, entrant en el mercat de Hollywood, quan ella està en ple a pugeu, fent els seus guions, un magnífic guionista, fins que comença la caixa de bruixes, el comitè de, com es diu, comitè activitats, això, anti-americanes, i tal, liderat per John Wayne, i liderada per una senyora que no sé com es diu ara, que es diu, no sé què, Hopper, que la interpreta Helen Mirren maravillósament bé, com sent, perquè la Mirren és molta mirren i tal. Aquest dia vaig veure aquella que ha fet últimament dels 10 metres aquells que hi ha d'un hotel. Sí, un viatge de 10 metres, hem dit que se'n va escapar, però que la tinc por ahir per intentar veure-la. Sí, no, no puc opinar, no l'he pogut veure. Simplement és això, llavors aquest comitè que està controlat per una sèrie dels grans, a partir d'aquí comencen a posar en marxa la guerra freda, la guerra freda que està marcada a nivell polític, no és tan bé a nivell com a tal, evidentment aquells actors o guionistes o directors que tinguin alguna ensúmia una miqueta vermell, comunista directament, i anarquista també, en aquest cas, però més aviat tenien por al comunisme rus, és a dir, aquesta revisió, lògicament, aquesta tipologia, i llavors es formen els 10 de Hollywood, que són una sèrie de guionistes dels quals destaca, entre altres, el Eduard J. Robinson i el famós, aquest actor, que és la feia de Matfiós, els desafios són 50, que es es marca, però aconseguir feina, vull dir que una mica, i el d'Aldon Trambo, que és el gran guionista d'aquella època. Què passa a tot això, Maga? Vull dir, arribant al judici, a l'apressor, tota aquesta història, ell defensa els teus drets, etcètera, però sobretot el més interessant de tot, és que el món de pel·lícules, unes quantes pel·lícules, que va guionitzar el senyor Trambo amb pseudònim, i això és molt important. Vacaciones en Roma, vull dir, és partacós seva, vull dir que imagina, no vull dir exodus, exodor és seva, amb altres noms, però ja exodor... Sí, però com a guionista, exacte, és d'on he acabat dirigir, però com a guionista, vull dir, guionista sota amagat amb un altre nom, vacaciones en Roma, i una que no ha transcendit gaire, que es diu El Chico y el Toro, o no sé com has deia, a Brave, no sé què. Aquestes dues va guanyar l'Òscar, però amb pseudònim. Vull dir que d'Alton Trambo té dos Òscars com una casa, i és molt bo perquè es veu des de casa com estan vibrant davant de la televisió, quan Quir Duc les fa la cerimònia, clar, en aquell moment, hi ha dos Òscars, doncs com entreia, clar, i diu, és meu, i llavors, a l'altre, que fa el paper de què és, que li et porta, i diu, per què vull això? Sí, en teoria, no soc jo la persona, no? I, bueno, al final, lògicament, quan passa el temps, ja quan arriba o menca, quan es fa espartaco, al propi... estan-li cúbric, no? Vull dir, amb aquest cas, el Quir Duc les, és el que avoga, perquè aparegui als sítols de crèdit, perquè queda molt clar, és molt curiós amb aquesta pel·lícula, si és cert, que Quir Duc les manava moltíssim, a més, per taco. I ara estan-li cúbric, no? No em havia equivocat? Sí, sí, sí. Vull dir, que ara sabem com eren estan-li cúbric, però queda molt clar que Quir Duc les, el que va tallar el va callar segons aquesta pel·lícula. I per últim, també, a l'auto-preminger, anant a casa d'ell, al ple Nadal, perquè li faci el guió d'Òxodo. Vull dir, que és molt bo, això és genial, no? El Nadal li diu, a l'auto-preminger, escolta'm, ja està bé, tu d'aquí els regals, vinga, a treballar, però estan allà tota, amb el sol Rolls Royce i tal. I al final, l'acabals en 70, vull dir, justament quan fa... fa uns alegats meravellosos, vull dir, molt bé, està perfectament encarnat per aquest senyor. I, bueno, doncs, és el primer. Per tant, pel·lícula molt recomanable, molt rodoneta. Vale? Doncs vinga, Anatxo, la visita, i després el Grupo 7. I després... Sí, sí, sí, sí. Jo seré breu. La visita és una pel·lícula que vaig veure, i fa poc, és una pel·lícula del 2015, que és del director a Night Shyamalan, molt conegut per pel·lícules com Sesto Sentido, Protegido, La Joven del Agua, El Bosque. Bueno, i aquesta és una pel·lícula menor, diguem-ne, que està rodada per Shyamalan, amb una intenció que sigui una pel·lícula com més aviat, com de cinema independent, però té molta tèpcàmar a l'ombra. També, ell no fa, però sembla que, no sé, en aquell moment suposo que li venia de gust fer una pel·lícula d'aquest estil. A més, amb actors ell que ha rodat amb actors molt emblemàtics, molt coneguts de Hollywood, aquí són actors joves, poc coneguts, fins i tot infantils, perquè diguem-ne, que són dos adolescents, un preadolescents de 12 anys, i una noia que és més gran, que té 16 o 17, sembla que així, i que no són molt coneguts. És actors adults, tampoc. I sobre una premissa simple, comença a desenvolupar una història, i al final, com totes les pel·lícules de Shyamalan, té un final que és sorprenent, igual que el sexto sentit del Té, igual que el protegit del Té, igual que totes les pel·lícules del bosc que tenen aquest final, té un final que canvia una amiga i que no podem explicar evidentment. La premissa, això no és una pel·lícula, tot i que Shyamalan sempre ha buscat una mica el tema dels suspens, una mica el sobre natural, perquè tant en tot sentit, hi ha una miqueta amb aquesta bèstia en el protegit, no és que sigui un tema sobre natural, però sí que hi ha uns poderes especials, que d'aquesta persona, la senyora Tama Moldalcomi, de superherois i tal, i aquí, aquí no, aquí és una història més normal, més basada en coses cotidianes. La premissa és que són aquests dos adolescents que hi veuen la seva mare, que diu una mare una mica desordenada i tal, i que va fugir de casa fa bastant de temps si no es parla amb els seus pares, amb els avis dels dos nens. Arriba un moment en què intenta fer una mica de reconciliació, i per fer aquesta reconciliació els dos nens que no coneixen els seus avis van a veure els avis, i per això és la visita, no? I quan arriben allà, resulta que els avis no són uns avis a l'uso, són uns avis que tenen uns símptomes evidentes de demència, al principi sembla demència senil habitual en algunes persones de certa edat, però el tema comença a desenvolupar-se com que aquí hi ha alguna cosa més. Aquestes persones s'han actuant d'una manera bastant estranya fins i tot per justificar el tema que tenim una certa demència. Tot i que passen d'aquestes situacions que s'obten molt als seus nens a una explicació molt racional de tot. Si el dia següent va a l'avi i explica la vostra àvia, el que li passa, no es preocupeu que és gran, que li passa això, tal i qualsevol, li busca una explicació racional. Ja es tranquil·litza. De cop i volta a la nit, ella comença a fer una falta d'actuacions de demència, però de persona que consistir és molt malament de cafè, és molt perillosa, i fer-se mal a si mateix. I tot això comença a desenvolupar la història, i al final es descobriixerà realment què està passant allà. Què està passant allà amb aquestes persones, perquè aquestes persones són així, i en alguna cosa que no es pot explicar. Però tot i ser una obra menor, els personatges d'adolescència s'ho fan bastant bé, bastant bé. O sigui, són actors que segurament igual en el... Sembla que el nen li van donar un premi de com un festival. És un accent. Però una gràcia és que segurament saps que jo... Que tindrà futur, no? Sí. I potser tindrà futur. I és de pel·lícula... Sí, la paraula que no és que sigui... És un entreteniment, però amb una certa qualitat i sempre és si a malent, i tu notes que és un director que té una certa intenció, i que tot ser una obra menor és val la pena. Per una estoneta que hi ha tranquil·la, que vols, i tal... La visita és molt poc coneguda. Jo la vaig veure i dius que aquesta no l'han vista, és quasi tota la del sià Marán, que s'agrada molt a casa, i dic, pam, anem a mirar-la. I tot és això, bueno... I fins i tot es pot veure una segona vegada, perquè, de fet, hem vist la segona vegada. Perfecte. I t'ha semblat, jo, correctament. Molt bé. Jaume, com ho fem, això, en dos minuts, ara? Sí, sí, doncs res. Comenta-ho. I la setmana que ve acabem de rematar-la. L'altor, Rodrigues, el de la illa mínima i aquesta de la màver de les mil cares. I ahir, quan vaig veure que la passaven... el coronador... Ah, no, vale 10 dies. Aquesta és tota una colla de ganes que tenen grans dificultats amb la droga i tal. És una pel·licula que el que deies tu abans d'això, d'aquesta època... No recordo ara quin any està fet, perquè ho veig mirar, però no té marces anys, això, perquè és la primera que va fer, aquest xicolet. Sí, no, fa dos anys. Jo penso que llavors el que deies tu es va produir... Es va posar la moda. Es va posar la moda com un cinema, així, que molt... en càmera l'ombra... Sí, molt veritat. Tot sexualitat, sí. Va a dir que... que en tot moment està situat, eh, amb la pel·licula, i que dius, bueno, si aquest era l'estil, aquesta era l'estètica, doncs està aconseguida. Està aconseguida. Però el inconvenient que trobo jo amb aquesta moda, per dir-ho d'una manera, i, sobretot, en aquesta pel·licula, és que estem altra vegada amb el tremendisme del que és la droga d'Àdixio, quan, veritablement, fa molt pocs dies que a Barcelona s'està intentant, i això ho dic en un moment, s'està intentant, doncs, posar en marxa doncs unes garanties per protegir a persones que poden haver entrat en el camp de l'Àdixio, i veure aquesta pel·licula no t'ajuda absolutament res, perquè això pugui ser, doncs, diguem una relació. En tot cas ja en parlarem, perquè aquest és un realitzador amb la mà a les mil cares, aquesta caldra. Sí, aquesta caldra veurà, però fa una pinta. Sí, aquesta està bé. Bé, i som tins de tot. La setmana que ve, vull parlar del club, que no l'havia vist. Que és el que l'havia vist, l'havia confinat amb el clan, i ahir la vaig revisar i em vaig quedar amb els cabells de punt de llop. El Neruda és el realitzador. El Pablo la Reim, i el club crec que és una maravella de cinema. Quina cosa, quina cosa. Igual que aquella que vam parlar del camp de concentració, allò també és una maravella, es deia allò. Ja la setmana que ve, com es queda entre 10 segons, la setmana que ve ho recuperem. D'acord. Adéu.