Babilònia del 20/10/2016

Units l'hàbiu d'esper, l'hàbiu de Sant Lluç, l'horant d'avui per tu. Bebé! Doncs comencem un dijous més, el debilònia. Avui tenim un programa a Minem Ben Mesculll, perquè lonely néstem els homes de la casa, de mill Facilid. com els machotes, no? Algú ha de canviar de gènere aquí, eh? No se sent ningú, avui podem parlar de coses domes. Exacte, exacte, això. Perquè després d'aquest programa l'escolten la Rosa i la Lourdes i tal, i després els diuen ja està bé, quan no estem nosaltres us esmadreu i tal. Però bé, res. No ho faré. Doncs estem amb el Jaume Vidal, què tal? Bé, amb el David Montaner. Hola. I amb el Nacho... Alonso. Alonso, gràcies. No me'n recordo. La memòria, la memòria. Doncs bé, doncs avui farem... Bàsicament farem una miqueta d'una exposició, que hi ha aquí al celler de Can Ginestar, una exposició molt interessant, de Camuapa, però, bàsicament, avui parlem de llibres i de cinema. I el que farem serà, doncs, parlar de, bàsicament, de pel·lícules, de tots els temps, però també tenim un moment cinema de sitges... Ai, cinema de sitges, festival de sitges. Festival de sitges. Una miqueta especial de Riu Desbert. Això explicarà tot l'ambient. A los de la roca i d'allà, sí. Totalment, sí. L'hem vist una miqueta així com canviat, una mica unes maneres, unes posicions de les mans i tal, que això és la influència de sitges. És normal, és normal, sí. Clar que sí, jo que és broma, eh, que... El veritat. Parlaré de topicazos. Exacte, exacte. Ara parlem d'una espolícia de fotografia, no? Jaume, que tenim el cell de Can Ginasta. Sí, és curiós. Exacte. Avui hi ha una de fotografies ara... És un no para, entre pobles, no? Entre pobles, sí. Probablement és tan interessant l'estètica com el contingut, si més donen algunes de les fotografies. O sigui, hi ha fotografies que estèticament estan molt bé, i d'altres, que és el contingut. O sigui, la diferència, per exemple, d'uns nens que són d'aquí, d'aquí s'han just, i a sobre, doncs, i tenim els que són d'allà, de tot, com es diu, això, ja? Camuapa. Camuapa, exacte. És la poble que està germanat, Sant Gis. Sí, és Sant Germà, exacte. Llavors també hi ha algunes fotografies que tenen a veure amb les àvies, i és aquest talent, aquest contingut de persones que s'han fet grans amb una cultura, i després les altres que s'han fet grans, doncs, aquí s'han just. L'element, doncs, bueno, hi ha tot un seguit d'espectes, doncs que si el menjar, com van vestir-t'uns, com van vestir els altres, no ho sé, vull dir, a mi m'ha semblat que me'ls he mirat totes, vaja, perquè dic que alguna cosa li he vist a cadascuna d'elles. Hi ha vegades tècnica i altres vegades contingut. Recomanar de queda, no? Sí, sí, sí, perfecte, clar, clar. A veure, realment és que sempre aquesta fotografia, que és una fotografia més periodística, bueno, més periodística, podien considerar-ho així, com a tal, però sempre amb aquests vincles que hi ha hagut amb Nicaragua i Sant Just i tal, sempre han fet moltes exposicions d'aquest tipus, no vull dir que sigui recorrent, vull dir, en aquest cas, recorrent el concepte de fotografia, com a exposició genèrica, a rodar Barcelona, que és una cosa molt habitual, però que em refereixo que és la primera vegada que crec que fa, que fan una exposició de fotografies, d'aquell tema. Ja diria que sí. Li diria una cosa que no hem parlat abans, és que aquestes setmanes passades ha morit a l'Àndrez Bagda. Ah, sí, que m'ho vas comentar, té en raó, sí. Crec que li ha com a mínim esmentar-ho, no? Sí, sí, tant, i tant, que sí. Jo recordava una pel·lícula, clar. La Terra de la Gran Promete. Jo la tinc un llunyant, aquesta pel·lícula. I en tinc una per veure que també la tinc en DVD, que és Catin. No l'he vist, m'ha quedat fi. Molt interessant, també. És que el seu pare, el seu pare es veu, va ser un dels oficials polacs que crec, aquestes de Catin. Sí, senyor, veig que ha llegit. La Pena Bagda és magnífica. Jo no recordo qui l'hi visc, un parell de coses. Això de la Terra de la Gran Promete està. Si vols fer el capitalisme en estat pur, mira aquest film. Molt bé, no? I em veu la diferència que hi ha amb ara. No, m'has d'anar. Perquè la fotografia, i a més a més, jo convidaria encara una altra cosa, i aquells que negueu l'existència d'organitzacions i defensores dels treballadors, i no es mento res més, mireu aquesta pel·lícula i veureu si a vegades hi ha coses a poder fer. I així, com també, a més, a feixi això l'apunt, aquest any fa 80 anys del famós discurs d'un amuno, el Paranif de la Universitat de Salamanca, davant del senyor... del general Milena Straj, no? Milena Straj. Ah, vale, vale, vale. El partge del fundador de l'Ají. El famós que va dir viva la mort debajo de la intel·ligència, i hi ha una pel·lícula que vaig trobar que es diu La Isla del Viento, en què recreia, no sé si la pel·lícula d'això, recreia aquesta famosa escena, en què al final, que curiosament va tenir que ser la dona de Franco, la Pilar Polo, que va tenir que... Carmen Polo, això, perdó, que va tenir que rescatar l'un amuno, perquè si no l'haguéssim llenxat allà mateixa, es veu. Sí, sí, sí. La cosa és l'esperada tal manera que no, no, la dona va de sal, se'l va emportar. És un moment que no el tinc gaire clar, vull referer a això, que no és un moment històric, que no... Sí, que va dir... va dir... va dir la frase d'un amuno, que es diu Benceréis, però no Convenceréis. Aquest és el moment històric, aquesta és la frase. Ara no que hi ha el moment exacte, i m'han anat molt bé per tu. Hi ha un discurs que és bestial, tot sencer, i no l'he trobat, ja el buscaré, però... Si ho trobes la setmana que ve, podem que tornem a comentar. És una cosa que està molt present. Ja que estem parlant no de femèrides, sinó de coses que han passat aquests dies, s'ha de dir que la setmana passada el premi Nobel de literatura va ser per a Bob Dylan, i a l'Àruquí Muracami, que jo tinc ganes boges de que li donin aquest bon home, que escriu de manera particular, però és meravellós el que fa aquest home, i no t'agrada, m'hi hagi tot del Muracami. Home, hi ha coses que s'entén, però s'entén dins de filosofia. No diu que sigui dolent, diu que no li agrada. No li agrada. Jo no dic pas que sigui dolent. No, però que en refereixo que és això, en aquest cas, i com justament el que diem, a vegades unes per part les coses, que hi ha a vegades les coses que es fa a la nit, que hi ha una mena de llengua, que és una llengua de la cantanya, que és una llengua de la cantanya, i a vegades que no hi ha unes llengües, i en aquella sentència, doncs tenim el bowling de wind, que són dos minuts, si us sembla, posem ara una cançoneta, i després he començat a parlar del Camí de David. O si ja m'ho vols dir alguna cosa. Sí, només això que hi ha una acudit de la punxa del Jap, que diu, ostres, un Nobel de literatura que no s'ha de llegir. I he escoltat coses molt interessants sobre la cultura. Sí, el que diu diu moltes coses, però amb la seva música. Havent escritors com n'hi ha, jo crec que li haguessin pogut anar a aquest premi moltes vegades per les seves composicions, els gramis, qualsevol tipologia de premi musical, els musicals, qualssevol. No és que hi ha molts per poder donar-li en canvi Grinyola. L'Eonard Cohen també amenaçava, l'Eonard Cohen amb les seves composicions també a ser nominats. És el que ja escoltem. Dos minutets, ho sembla, i anem a parlar de Camille. Doncs veiem Bob Dylan de Fonts. S'escoltarem el que ens ha de dir al David, amb aquest Camille del Pierre La Métre, que és la quarta part d'aquesta trilogia del Camille Berjóven. És una teres i mitja, no? Sí, és la tercera, entre la segona i la tercera hi ha el Rossi John, que el vam comptar la setmana passada. Bé, a mi em sap greu que es hagi acabat, perquè m'agradava molt. No sé si continuarem més endavant o no. Sí, que sí, és un personatge recorrent. Ara no, amb aquestes tres vides i un dia, que és el llibre... Quina, l'Àgata Cristi? L'Àgata Cristi. Doncs igual, suposo, que el va anar fent. Veus que no ha entrat mai, amb l'Àgata Cristi i coses d'aquestes. Jo a mitges. Potser per mi és un tipus de literatura un pel massa, que no connecto amb ella. Potser pels anys que porta i tal. En canvi, amb aquesta és absolutament actual, i la manera d'anar res és absolutament d'ara. L'autor que deu tenir un... És grandet. Sí, és grandet. 50%? 50 llarguets. Sí, sí, sí. I sembla que s'hi va posar res. La primera volada. Hòstia, això. De la primera volada. Això, eh? No, sí, sí, clar, clar. clar. Comparte amb alguns matussalems que tenim per aquí. Ai, ai, ai, ai, ai, ai. Ara no els teniu a... S'hi volten. S'hi volten, que no és el mateix. Ah, t'aniria bé de voler. No, jo no. Ah, per regler-m'ho, vinga, va. Clar, clar. Doncs... Doncs això ens presenta aquesta darrera novel·la, que és Camí, que ja és el corofó, diguem-ho així, a les altres dugues. Bé, el Camí l'és un personatge, com ja he esmentat altres vegades, qui m'hagi sentit, doncs és un... un inspector, un comissari de policia, perdó, que era un inspector, que justament fa metro 40 del Sada, i això li marca el caràcter i la seva manera de fer, òbviament, i la seva relació amb la gent, personatge més aviat, tancat en si mateix, molt pensatiu, però bé, però molt fidel dels seus també, i bé, i un punt també, perquè no digui on fer-te, perquè és el que l'homes lliguen les dones de pandera, no? Sí, sí, sí, metro 40, però ben posats. Però no és normal, això. Home, home, no ho sé, és normal. Tampoc conec molta gent, molts homes de metr... adults de metro 40, per poder-te-ho dir, no ho sé. Potser sí que és normal, que quan tens una alçada menuda, doncs, diguem-ho així, l'ascència queda tot més concentrat. Saps per què ho dic, això? Perquè tinc la sensació que quan es fa una... Una descripció. Una descripció d'això, doncs jo m'imagino una pila de dones amb falança, perquè és que dius, sí, home, mira, viva la pepa, no? Ja està, ja està. Però és que el que parles que socialment és una cosa d'aquestes tontes, una senyora més petita, que és de parella, no passa res, però quan és a l'enrevés queda una mica estrany, una senyora alta i un senyor baixet. Per què no? Per què no, però són... La barbara reia, barbara reia l'Àngel Cristó. Exacte, hòstia. Però era... Però no sé, hi ha coses que socialment... No, no, la gent no les veu bé, no sé per quin motiu, no sé per quina raó, exacte, però no queda bé una noia alta amb un noi baix. No sé que vols que... Això que no quedi bé. No quedi bé, a veure, és una cosa relativa, però que no és tan habitual. Tu és difícil que et passis... Això, clar. No, però és que a mi no em passa de cap manera, però, bueno, això és una altra qüestió. Però la meva neboda, que fa metro 85, doncs, clar, no es posa mai sabates a Taló, perquè la seva parella fa metro 75, llavors ella... Però tu hi posa, no, no, no, que em fa vergonya, imagina't una parella jove, la dona que fa vergonya ser més alta, perquè no és normal que les noies siguin tan altes en relació. No sé... Ara no fa poc per anar estranyant pel·lícula francesa, també del Jando Jordan, que ell també feia metro 40 o així, no? Sí, sí, sí, sí. No sé com es diu la pel·lícula, però... Ara no recordo de tampoc, però d'aquest estiu, em sembla, me n'hi vaig a veure. Desparrem del Camil, vinga. Doncs bé... Doncs bé... Digue-m'ho així, que el Camil torna a ser feliç, després dels seus problemes, digue-m'ho així, bèsties... Però bèsties. Bèsties, i tornar a remprendre la seva vida en una relació amorosa, però bé, digue-m'ho així, d'alguna forma, que aquesta persona és víctima d'un atracament, molt raro, molt estrany, i pateix un greu accident. Aquesta és la seva parella, clar. I... És que aquí és complicat anar explicant la trama, perquè pot desgraciar el llibre i algú vinc d'esperar-me aquí a la sortida de la ràdio, no? Però bé... Sortim a dos quarts de debò. Molt bé, gràcies. Això ha sigut la venjança, per dir-li... Sí, sí, sí. Que teniu una edat, eh? Vull dir, això ja estàs clar. S'ha de marxar el diàleg per viergo que per diàleg, no? Exacte, no. Aquí us hem tirant canives. Està la rosa. Qui és aquí? No és per la meva. La rosa vina, rosa. Ella es posa una mica de... A la tempera, a la tempera. Sí, sí. Bé, la novel·la és a l'estil de les altres del... del... per la metre, no? Perquè molt meticulós a l'hora d'escriure les situacions, i va donar uns gers a la trama, que no t'esperes, no? Però més pesat, no? Aquest tinguibre no m'ha fet tant el pes com els... Està bé, perquè tot el que... Com a escrit també, dius... Està de bàs de vorant, eh? Sí, m'ha passat, m'ha passat, sí. Però, per exemple, Rosi i Joan, ostres, jo vaig començar a passar, és un compèndi de... com es diu això, de... de resum, de... No, de resum, no, de... De síntesi. De síntesi, sí. De síntesi, ostres. Però és que, perdona, això és una historieta que va fer, em sembla, que per llegir, em sembla que per m'ho havia d'estar, eh? Va fer una mena, era un cop per telèfon, vol dir, era una mena com de novel·la per entregues. Sí, sí, sí. És el mateix concepte de l'època, de l'època de Zola, i d'aquella gent que feia les novel·les per capítols, doncs això és el mateix, i em sembla que m'ho havia d'estar, va contractar... no sé, no recordo ara, i cada setmana passaven, allò, un capítol. Doncs... Per això és tan... tan reduït... Aquesta és més farragosa. No intervenen... S'entra molt amb les relacions... amb els lligams de la parella, amb els atracadors i tot plegat. Però no... a mi... m'agrada més quan... se centrava més en tota la... en tota l'equip d'investigació. Perquè cada personatge tenia una particularitat molt potent, i ho sabia mostrar molt bé, no? I això és el que guanyava molt la novel·la aquí, que s'aparta una mica d'aquí, i doncs la novel·la de ca un pel. És com també podem parlar... de les novel·les de la Dolores Redondo, de la prioritat del Vaztan... Que li han donat al planeta. Sí, al planeta, sí. Com a aquest sentit, i aquí de no està molt aquesta donada, però jo em vaig agir, estava molt bé. Estava molt bé. I sap escriure... mateix, el equip que forma el seu... d'investigació, estava molt ben narrat i molt ben descrit, i això disfrutaves molt. Jo em vaig provar a ser la trilogia del Vaztan, com pim-pam-pim-pam, amb 15 dies, me la vaig volar tota, les 3 llibres, però és una autèntica... És que és que és també el que diem, no?, enganxa per la variació, per la temàtica, per aquell punt mitològic, per moltes coses. Va fer una pel·lícula d'això. Estan fent... No, l'estrenen ja. No sé si la setmana que ve o l'altra, sembla que està present aviat, o abans del Nadal em sona alguna cosa. Està lligat tot, amb el premi... Ah, lògicament, aquí hi ha un treball, no? No diríem com, però... No, clar, és evident, no? No ho ben dit, això. Home, tot se dedica als últims planeta, i m'estan sorprenent, perquè jo vaig llegir aquella que es deia Hombres desnudos, aquella que vas explicar l'altre dia, d'aquells nois que es dedicaven amb el seu cos i tal, i això, planeta, dius, ostres, i ara han donat el premi no a un, sinó a dos thrillers, perquè l'altre, el del Mario Chicot, amb la que es diu el nano, que és el... Ai, com has deia? Era assassinat o de Sócrates, o no? No, no, no. Bueno, també és un thriller, però ambientat a l'agressia clàssica. La novel·la que ha guanyat no té res a veure amb això. No, no, però també és una mena de thriller, és una mena de periodista, no sé quina és la història, i, bueno, ja en refereixo, que també té un vincle, però també és un thriller. Bueno, doncs, escolta'm, doncs... A veure, recomanada, però a la més luxe de les 3, també. Sí, però encara hi ha així, recomanable, els 3 llibres i mig, aquest que deia, amb la Ròssia i en John, no? Sí, sí, sí, sí. Era l'ordre Àlex, Irene, Ròssia i John. Irene, Irene, Àlex, Ròssia i John i Camille. Això, i Camille, vull dir, que val la pena, sobretot per la cruesa, a vegades, amb què deixen les coses, és com una guillotinada, no? Sí, és una descripció, és com un informe d'una autòpsia. Sí, sí, sí, és molt claret, és molt claret. És molt bé, que s'han referit, no? Sí, sí, val la pena, val la pena. Bueno, jo he llegit un llibre que es diu Esplendor, de la Margaret Masantini, és una noia italiana. És un llibre d'aquests que es recomanen, no tan en quant arriba aquests llibres, i d'autòmpic que de certs àmbits, et dius, escolta, mira't aquest llibre, i te l'agafes i dius, ostres, què és això? És un llibre que, en un principi, et porta cap a una línia, i et visita per un altre. Estem parlant d'un drama, no parlem de cap thriller ni cap història. Estem parlant d'un espai de la zona calabresa, del sud d'Itàlia, no especifica on, jo, no sé què és, nàpols, o aquella zona, però no especifica el lloc en concret, amb el qual el llibre et parla de les relacions d'amistat, de les relacions entre homes, i de les relacions també socials que existeixen. És un edifici on hi ha un porter, que hi ha un senyor, una família, que té un noi, una noia, i llavors estem parlant del pis del primer, que hi ha uns senyors burgesos, que tenen també una família determinada, que té unes problemàtiques internes, un pare, d'aquella manera, una mare alcohòlica i tal, i llavors una relació que es comença a establir entre el nano burges i el nano del porter, que són nanobre, per entendre'ns. Llavors aquest vincle es desenvolupa a la novel·la, sempre estem parlant d'uns anys, uns anys 60, 50, 60, imagineu-vos que és com si fossin els 30, el sud d'Itàlia, és com una mica l'Andalusia també de l'estat espanyol. L'evolució és mínima, no han arribat les modes, tot això costa molt arribar. Però hi ha un d'ells, que és aquest, que té un nivell social, una mica determinat, que es comença a moure amb unes altres línies i comença a descobrir certs elements, amb els quals està clar que tots dos li agraden les noies, està claríssim, es casen, tenen fills, amb el temps i tal, però en canvi, ells dos tenen una cosa molt especial. Algú que està allà i que no és que diguin no és entre ells dos, és una relació que es produeix entre tots dos, amb el qual quan això esclata esclaten molts vincles socials i també, lògicament, sexuals. És una cosa molt peculiar. Llavors, és com si no poguéssim estar uns sense l'altre, com els anys els separen per aquests motius, com fan la seva vida, i quan es troben, esclata jo, esclata amb el sentit positiu de la paraula. Fins que arriba una cosa que ja no ho explicaré, perquè això és una mica la base, llavors es veu a Londres, de l'època Panc, hi ha una setia de canvis, els anys passen fins que es fan grans, i tot això, una setia de coses, i llavors a partir d'aquí passa una cosa molt determinada, que és molt probable amb una zona com és el sud d'Itàlia, amb aquesta tipologia i tal, i tot això genera un final dramàtic, molt dramàtic, que evidentment no les vetllarem, però és un llibre que vius a veure aquesta escriptora ha hagut de tenir al seu voltant alguna persona que hagi viscut aquesta dualitat, o diguem-li, perquè no... jo crec que no podem parlar ni de bisexualitat, tenen clar... ho hem explicat, és a dir, perquè està clar que ells els donen les dones, hi ha alguna química especial, hi ha una cosa que és de pell, més que físic i tot et diria que... m'entens? És un vincle físic, perquè després els homes... no és que diguis que després me'n vaig amb un home, no, no, no, són ells dos, és el Constantino i el Guido, és aquesta història, i pel mig a vegades li posa poesia, no és gens... ella no és gens... no explica... o amb la que es podia dir, anem a explicar aquesta relació turbulenta a nivell sobre tot sexual, no, no, no, quan entra en aquests temes pam, deixa entreveure el que hi ha, però ja està, fa una frase suficient per entendre el que hi ha allà. Ja que expliques això, penso que és interessant que ens quedem amb el que expliques, i precisament el que he dit, el tacte, a vegades no és una qüestió de vocació, ni és una qüestió de... de projecció, sinó que... bueno, dels 5 sentits, pot haver aquest, el tacte, precisament que és el que pot provocar una definició d'acció. Exacte. I llavors a partir d'aquí també l'entesa, que ja en aquest cas, de la que són les parelles, que intueixen, que noten, que quan es troben, allà hi ha algú que se'ls escapa. És com jo quan tens una molt bona amiga, una molt bona amiga, que hi ha una química que dius, és que mirant-se aquesta persona, ja saps el que passa, passa el mateix, però hi ha el pas més enllà del cos, de riu. Però tal com expliques, ells fan una vida normal, diríem, integrada socialment correcta. Clar, el que sabíem aquella època també. Llavors, esclata, però esclata entre ells dos, i en una primacitat clara, llavors dius... Fins i tot... Jo penso que és important destacar aquests fets. Fins i tot el que és més, el que se'n va cap a Londres, altres que d'allà, a la zona que l'habrés, allà no hi ha molta evolució, evident, això que tot és com molt tancat, clar, clar, ella ha de marxar cap a Londres, a veure l'altre, i llavors allà, quan una mica s'esmadre tot, però en refereixo que en aquest cas, el vincle, que existeix, vull dir, per exemple, el noi aquest, el guido, el que està a Londres, ell intenta estar amb un altre noi, però no, no, no, no, no, no. O ell o l'altre. Clar, és que dir, llavors la pregunta és... A veure si jo... I te'ls us dubtes, no? Però no, però és que està casada amb una noia que més és japonesa, és un drama per allà, bueno, és... A mi m'agradaria també... És molt dramàtica, és molt dramàtica. M'agradaria també entrar amb un altre tòpic, moltes vegades diu, no hi ha homes... vull dir, com es fan allò, és frígida, sinó que són homes inexperts, per exemple, llavors, sempre que es parla d'afinitats, vull dir, jo penso que s'oblida el fet que a vegades aquestes afinitats no hi són, vull dir, precisament perquè el que dius tu, si ell té una relació plena en el moment que es troba, vull dir, buscar un altre que pugui ser per dir-ho d'una manera, sinó el substitut, doncs, o el complor forat, que per el cas, seria el mateix, és clar, igual, trobar això és el que ha de ser difícil. Clar, clar, clar. I jo penso que aquesta és la clau de tot el que representen aparellaments, però també, a vegades, doncs, aparellaments, diríem, diferents, no? No cal que sigui exactament això. Ara, enganxant-me a això, està molt de moda, tot el tema del por i amor, i d'anarquia relacional. De fet, l'anarquia relacional, el que diu és una mica el que estem parlant, diguem-ne, buscar, no que sigui l'amor, una anarquia, o les relacions d'una anarquia, sinó que siguin no de les maneres establertes, llavors, aquesta gent sí que fa bandera de dir, bueno, aquesta relació seria possible, és a dir, persones que sexualment no estan atretes, perquè després s'atreu la gent de l'altra sexe, i fins i tot en un millor, persones completes de l'altra sexe, que els atreu molt, però que tenen un vincle emocional, i això, dintre d'aquestes teories en l'anarquia relacional, seria completament vàlid, vull dir, aquesta gent pregunitza això, fins i tot pregunitza dir, escolta, i podies tenir, mira, podies tenir tres coses, no?, una persona en què estiguis molt atret sexualment, del teu sexe o del teu sexe diferent, una persona com aquests dos, Constantina i Guido, que tinguin una relació més espiritual, o més de pey, o diguem-la com vulguis, i una persona amb la qual també hi ha el tacte, també hi ha el tacte, vull dir que tot es conjuga, està en un altre nivell, no?, si el tacte no va, no n'hi ha res, o fins i tot de dir, escolta, una persona amb la que facis un contracte per tenir una criatura, aquesta gent desmontava el tema de dir, bueno, el matrimoni ha de ser una figura en la qual tu formaves una família i tal, en aquestes teories, que estan ara i que estan en una mica de moda, doncs parla això, que tu pots tenir 3 o 4 nivells diferents relacions i això no ha de ser dolent, diguem-ne, com a mínim, com a debat, ja està bé, que es pot seguir parlant. Sempre i quan no vagis a parar, amb essències extremes, que... Vam de l'Espanya abans, que no ens vingui de problemes d'aquests, que no ens vingui de problemes d'aquests, que no ens vingui de problemes d'aquests, que no ens vingui de problemes d'aquests, que no ens vingui de problemes d'aquests, perquè tu ets perfecte, i n'haig parlat amb aquest llibre, que es diu, ¿Evan, o el nom és raríssim? Te'n deixo tu. El nom és tarlacionat perquè va a l'Àfrica, l'Àfrica és Evan, és el negre, diguem-ne. Doncs mira, és un llibre que ja no és que sigui molt nou, però jo tinc una manera que m'ho agrada molt, les coses són bones i tal. És d'un periodista que es diu, és molt conegut Richard Kapuchinski, que ha escrit molta literatura el Premio Príncipe d'Hasturia, si te'l, ja és mort, diguem-ne, aquest llibre és del 2000 o així, és un d'ells que va escriure, i aquell llibre parla d'Àfrica, però està parlant d'Àfrica des del punt de vista d'un periodista, que és un narrador extraordinari, però és un narrador extraordinari, i que t'explica com és Àfrica, una idea d'Àfrica bastant propera a la realitat, perquè ell va estar de corresponsar ja molts anys, diguem-ne. Llavors, parla, des de les coses més polítiques d'Àfrica, des de les dictadures, des de les guerres de Rwanda, des de tal, a parlar de la vida continua en Àfrica, que és una vida, bueno, que a nosaltres, si no no te l'expliquen, no la coneixes, diguem-ne, perquè, a més, aquesta persona, ell no volia estar, diu, hi ha gent que va a Àfrica, i diu que ha viscut a l'Àfrica, diu que no ha viscut a l'Àfrica, ha viscut a les barris, que són aquells europeus que estan abandonats, que ara estan polats per les cèl·lits allà, i no viu a Àfrica. Diuen, viure en el carreró, en el callejón, que diuen, i ell se'n va anar a viure allà, on hi ha malaria, on hi roba, on... i ho ha visit tot als negres, venen i diuen, diuen, què fas, tu, aquí? Jo no, jo vull viure, vull dir, que és doblement estrany, i ell va buscar aigua i tal, i veu tota la gent allà, al carreró, que està tot el dia sense fer res, no? I la gent que està movent-se, quan toca el sol, es mou a la ombra, i quan toca el sol d'on de la ombra, es tornen a moure, no? Si no, estan malalts, i arriba al final del dia, i al final del dia, diguem-ne que rebifen, i van a fer unes coses, doncs, bueno, van a un bar, perquè es prenen l'únic àpat que es prenen al dia, que és com una beguda, una espècie de cervesa i tal, hi ha tota una història, però aquesta gent sobreviu, no sé com, ell no s'ho explica, però sobreviu, no? I explica moltes coses molt interessantes d'altra filosofia, del que s'ha africat, diguem-ne, com els africans, el concepte del temps, el temps no és igual per a l'africà, que com que per a nosaltres, per a nosaltres, diu el temps és un tirano, diguem-ne, no? Nosaltres ens regulem pel temps, si no podem viure, ells, per ells que existeix, ells creen el temps, diguem-ne, i si no ho pensaran al temps, no existeix, llavors hi ha coses com que, quan esperen un autobús, ells t'esperen un autobús, i quan sortirà l'autobús, diu, no sé, ién, eh? Bueno, és així, i estan esperant, i a més a més diuen que tenen, com una, de tota aquesta estructura mental, ells tenen la capacitat d'entrar en una mica catatònic, dius, tu veus molta gent allà seguda, que està amb la mirada pertuda, saps com si estiguessin en l'ordinador que entra en suspensió, és que era jo, en bajo d'energia, són capaços de fer una espècie com de meditació o així, es queden així, i poden aguantar hores sense menjar, amb el calor, amb les mosques allà i tal i qualsevol, però que estan esperant alguna cosa, i aquesta cosa es produeix, no sé, a lo millor estan esperant que comenci el mercat, estan esperant... Deixen d'estar en estant bai, no? Deixen d'estar en estant bai, i ell l'elucina, perquè diu, això nosaltres no ho podem fer, i això fa de manera natural, la innata, no? Sí, però ara sí que ho fem, endavant dels ordinadors. Bueno, correcte, però aquesta gent ho fa amb un mètode. Això ve molt a to, amb la concepció, la concepció del teu entorn que puguis tenir. Aquí tenim una concepció més cartesiana, més de... Ara ho tinc molt rovellat, aquest tema, però abans ho tenia molt més fresc, que hi ha hagut tres èpoques molt, molt puntuals, que va ser l'antiga Grècia i Roma, una mica de l'edat moderna, el reneixement i l'edat moderna, en què l'home s'ha basat en una mena de raonament, lògic i cartesiana, tot té unes conseqüències, ens basevem en el temps, però abans hi ha hagut la mitja, i a resta d'èpoques, i encara avui dia, per exemple a Àfrica o a altres llocs, el concepte no ha sigut mai aquest, sinó ha sigut el que deia el... ara no en sortirà el nom, el mitja de la Terra-retorn, que es diu... Això és... No, no, no, del... Aparassarà, aparassarà després. Sí, sí, sí, sí, això és que per tu està basat una mica en la vivència... Ah, bueno, en el río, no? Sí, en la vivència natural, de que tot té un cicle i torna a regenerar-se del Mircea Eliade. Ah, Mircea Eliade, vale. Del Mircea Eliade. Hi era molt interessant el mitja de la Terra-retorn. Doncs... I és un altre concepte. Un altre concepte d'entendre la vida i tot plegat. Jo només semblant que... És a Àfrica, jo he estat a Tunísia, que no és l'Àfrica central. Això és més aviat l'Àfrica negra. Sí, sí. Però hi ha una de l'Àfrica negra, la banda del desert, que no és el mateix, però no és centre-àfrica, ni molt menys, però és el que dius tu. A Tunísia capital, que és una capital, el temps és diferent. Això està claríssim. És com aquí, és com aquí. Però a la banda de baix, on estava Mat-Mata, Tosur, tot allò, allò era el que dius tu. Jo, que ens movíem nosaltres, estaven dins d'un hotel, com domana, però quan nosaltres eren de sortir, i de moure-te amb la gent i tal, hi havia una picarès, que hi havia una bona setmana, tot una sèrie de coses, el que dius tu, estaven allà a la ombra, perquè el sol no es podia estar, i llavors estaven allà, no feien res, dius, però què esteu fent? De què viviu? És una societat molt dinàmica, perquè no és... La idea que tenim des d'aquí és que són gent que fa moltíssim. Ells han de fer el triple o el quadro que nosaltres, per sobreviure, i són una gent que fa qualsevol cosa al cap del dia, qualsevol ofici, si tenen una pala o no sé què, es lloga algú que fa no sé què, tal i qual. Diu coses com que diuen Àfrica, ningú te dirà que no s'ha de fer una cosa, és a dir, tu preguntaràs, tu saps quan tu hi ha un camió, i et diran que sí, i després, quan el camió s'espatlla, dius, va obrir l'etapa, hi havia un brever, diu que l'estaven mirant, i dirà primera vegada que veia un motor d'aquestes hores, un camió d'aquests enormes i tal. A mi el que em preocupava moltíssim, i és una cosa que jo vaig comentar amb el seu moment i tal, és que recordo que on t'estàvem allà, que tu surts que és la capital del desert, que li diuen aquella zona, que no s'african, molt menys, però és una Àfrica que ja és una altra història, que no és de la dalt per entendre'ns. I recordo que sortíem de clar, perquè jo era una mena com de búnquer, d'utels, perquè era d'entres. Sí, és un barri. I quan surts, ja acaben fora, jo vaig sortir, hi havia gent que sortia directament, ja motoritza, sortia amb un cotxe, i ja no... Però ja sortia caminant. A les onantes t'estàvem-nos a les que era una mena de ressort, una mica pijillo, rògicament, perquè ja havies d'anar als jocs pijillos francès i tal, i vaig sortir i veia un mur ple de nois i noies, que et miraven. Clar. No sé què miraven. M'entens a què vull dir? Qualsevol cosa, no ho sé, però a mi em preocupava. Jo passava per allà i jo notava mirades, insisteixo com dient, si aquest senyor m'ofereix diners, m'entens? Una mena com de prostitució encoberta, una mena de coses, recordo varellant-se un perquè ens portés amb la mula, el cotxe per tal, que volia que fossin clar, era el meu, era el nostre. No podia ser un altre. Sembla que es esperava el que consultíem, però no, avui no et volem, que sí, que sí, que sí. Era el que dius tu, buscar-se la vida d'una forma molt agressiva, fins i tot de cara, tot el turisme, que és el que més saben que hi havia diners. Sí, sí, però se la busquen. Jo anava molt temps, pel que anava molt temps. Ell parla de països on no va el turisme, són països més degradats, on hi ha senyors de la guerra, s'ha llat tot una història, els vellalles són la gent que està al camp, hi ha hagut sequera, han hagut senyors de la guerra i aquests tios han fugit del camp, i han anat a la ciutat, perquè la ciutat sí, com sigui, però s'està una mica més recullits, jo hi ha una mica més d'ordre de públic. Però estan allà a la ciutat sense... No hi ha feina. Aquesta ciutat no hi ha feina, hi ha allà pels quatre i tal, per això estan tot el dia al carrer, hi està ple de vellalles, i sempre que hi ha algun tipus de revolució i tal, la ciutat en aquesta gent s'hi donen un calàstic of, perquè són les armes aquelles russes que tenen per allà, i no s'hi paguen re, només s'hi donen el calàstic of. Diu, tu amb el calàstic of ja faràs, i evidentment els tios amb el calàstic of ja es busquen la vida. Amb mil·liciants, no, i a partir d'aquí? No, a partir d'aquí, un tio amb un calàstic of, doncs va, busca allà, i si veu un tio que veu una vaca, la punta del calàstic of i se'n porta a la vaca, no s'hi paguen re, diguem-ne. Ostres, he pensat que aconsegueia una feina més. Només d'una ciutat canàstica...Doncs l'eina, donen l'eina. Per tant, a més a més, comença a morir-se, i al final només queden els nens petits, i diuen que aquestes guerres són molt violentes, perquè si la fan els nens, els nens no tenen consciència, ni consciència del carill, ni re, i tenen armes automàtiques. Aquí tot explica, tota una història d'una vida d'Àfrica, que nosaltres no la coneixem, perquè si hem estat allà, la part del turisme, Pijo, que dius tu, que han estat una miqueta normal, o altres coses, o la gent que ve d'immigració i tal, però aquesta gent, és normal que vinguin, perquè aquí hi ha una història, però encara sí, tenen una força per viure, que el tio que queda com s'ha dit, i s'envirable, com poden viure. Avui sentia una entrevista que li feien el Jordi Evole, del documental que vam fer el Domenja, respecte a aquest vaixell que es dedica... Sí, astral. Va fer un reportatge. Sí, sí, sí. Vaig fer un tros. Doncs hi ha un tema comentari. Diu que la gent que venia als homes, que venien els armaris, unes bèsties, i, clar, ja teníem racionat l'aigua. Tu anaves no en polla d'aigua a cada persona, i no en podies donar més, perquè tenies que anar sentin rescatant gent. Diu, si ells haguessin volgut, que aquesta gent ve amb un estat tal de desesperació, i de submissió, que algú hagués volgut, baix a baix, agafa l'aigua que vol, i ningú li hagués pogut posar-hi oposició. Clar. I no, li deies, no, només hi ha una. I sí, sí, se sentaven allà, amb la seva aigua, i es conformaven. I dius, hòstia. Sí, sí, sí. Bueno, doncs, per acabar aquest... Per acabar aquest tema, vull fer un comentari molt ràpid, i ara passem directament al cinema, simplement dir que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, hi ha una exposició que es diu Making Africa, que és una cosa que jo vaig veure aquest estiu, que encara està en marxa, em sembla, es diu Making Africa un continent de disseny contemporani. És a dir, és la visió de tots els punts d'Àfrica, de la part reinsisteixo turística, de coses de Nigeria, d'altres punts i tal, de dissenyadors que estan emergent i fan coses molt interessants. És el que diem, Àfrica, aquest continent... Àfrica té una creativitat clàssica. Aquella gent, el problema que té... Però unes coses... El punt de partida és tan baix, que és impossible, però si en aquest continent nosaltres tinguéssim aquesta força, aquesta creativitat i aquesta ansia de buscar-se... de viure, diguem-ne, que tenen ells, vés a saber. Aquesta era la gent que destacava, una miqueta, aquesta gent que comença a tenir un espai dins del món del disseny de roba, del disseny industrial i tal, i hi ha unes llogues que dius, això està molt bé, és que és molt interessant, el sada d'unique, avui per entendre'ns, un disseny molt més... com diríem, tribal no és a paraula, les decoracions tenen molt a veure amb els colors, és més africà, aquesta idea, però val la pena. Parlem de cinema, que si no, no es vam, i no pot ser. Jaume, parles dels germans Grimm, una pel·li del 2000, no? Quina diferència hem estat per anar fins ara amb el que planteja els germans Grimm. En definitiva, el que planteja els germans Grimm és... Escolteu, l'heu analitzat mai, els contes com són, i a partir... Ja recordo, ja. I a partir d'aquí es diu... Vinga, doncs ara anem a veure com ho desmuntem. Perquè d'unidor, eh? Sí, perquè són una mena de frescants, que sí. Bé, ells són uns investigadors. Sí, però tenen com un xou muntat, o així, no? Jo només... de tot això que heu explicat. Clar, eh? Crec recordar. Jo crec que aquest senyor que ha escrit aquest llibre és un investigador. Com és possible que aquesta gent es conformi? I el que tu has dit també. Els projaves a dar als vaixells, diries, no, només una d'aigua, perquè, d'allò, clar, imagina quina diferència no hi ha entre els que s'escapen del seu país amb un vaixell com aquest, de salvadors i tal, amb altres que, tant, i ja veurem si l'arribes, no? T'ha d'enganyar, la diferència és enorme, no? I això, en el mateix context que estem ara, oi? Doncs, els germans Grim, igual que per mi, el senyor Tim Burton, és un senyor que intentarà l'arrel de allò que som. El que deies tu. El temps per nosaltres és una cosa molt... molt valuosa, per dir-ho d'una manera. Molt valuosa, perquè hem de fer moltes coses. És a dir, ens comprometem d'una manera molt clara, no? No hi és, aquesta situació de comptes d'algú, sí, això no hi ha dubte, no? Llavors, jo penso que una de les coses bones és precisament la pel·lícula aquesta del germans Grim que ens posa en contacte amb que, si som d'aquesta manera, és perquè hem inventat uns comptes com els que es posa la pel·lícula, que en definitiva ens han construït d'aquesta manera. I llavors, el que cal és veure de quina manera desconstruïm determinats comptes havia afectat a millorar que aquí sí que hi estem amb aquesta possibilitat, no? En fi, s'ha macut moltes coses. De tot el que he escoltat, vull dir, també hi ha una altra cosa que a mi m'ha flipat molt, també, això de flipar... M'he copiat, ara m'he copiat. No, que és això de la manera que determinades persones doncs acaben anant a parar una recerca del seu propi interior, no? Com a argument molt vàlid, precisament per conquerir que, en definitiva, més felicitat dins el temps en el qual ets conscient d'aquesta felicitat, no? Anem de vacances i, ostres, tu tot és macíssim, llavors no, però sabem que tornarem i que no serà tan maco. Però el temps és molt relatiu, eh? Sí, és relatiu, però... Perquè passa molt ràpid. Això és un tòpic, el temps sempre és el mateix. Aquest tio, que és 4 dies a la muntanya, se'n van passar, però amb un volp. Però això és una sensació. Però això és una sensació. No són 4 dies i punt, no? Però són 4 dies diferents, 4 dies que has de pancar 8 hores al dia, per entendre'ns, no? És el mateix concepte, no és una mateixa percepció de temps. Però ens ho hem muntat així, és el que estem dient. És a viure així. No podem desmuntar això. Perquè això no es desmunta tan fàcilment. Però sí que, veritablement, el que fem és, i penso que la pel·lícula és molt valida en aquest sentit, dir, ah, carai, així, nosaltres som així. Quins esforços per arribar i tal. Però tu he vist que és a la muntanya, sempre, cada dia. Clar, també seria un altre element. El temps et passaria, no, l'ent, no. Exacte, per ser-hi, que també és relatiu, aquest element. És que depèn com m'organitzis la teva vida, la percepció és diferent. De poques a teva vida, que són més lentes, més ràpides, vull dir això. I és el mateix pas del temps, és el mateix, objectivament, cada segon és un segon. Això que acaba de dir és fantàstic, perquè nosaltres que hem estat de la muntanya, ho veig jo, i he estat amb paquets i... Jo recordo una anècdota que em vas explicar a tu, d'un paquet de llers, que em portava a pasturar les vaques. Sense que tu li vas dir, estic aquí, ara no recordo bé la conversa, però anava més o menys així. Que respira salut. I aquí, te n'afartes ràpids. De salut, salut a tot. Acabes, no fins a dalt de salut, no? Era molt bo, aquell vaquet, molt boníssim. Jo sempre procurava trobar-lo, per veure què m'aportava, perquè escolta, ho tenia claríssim, eh? A mi m'ha publicat fins a la mèdoles. Això també era un altre d'aquells detalls, en aquests punts, això era plecat. I ara es carrega una pel·lícula, David, no? Sí. Capitan Còblic, no? Sí. Jo la vaig veure, aquesta. Bueno, és del realitzador... Sebastián Borethenstein, o algo així. Ah, Argentino? Sí, Argentino. Va fer una pel·lícula que es deia Cuento Chino. Ah, vale, parlant de la aquesta, la veus? Sí, del Ricardo Darín. Aquí també. Aquí també, Déu-n'hi-do. Bé, la trama apuntal, perquè ens parla d'un militar que era pilot d'aviació durant l'època de la dictadura argentina. I si ets pilot d'aviació durant l'època de la dictadura argentina, doncs no es vas massa lluny si em divines quina feina feia. Home, clar. O sigui que era pilot avions, els quals es llançava la gent al mar. Ah, exacte. Sí, sí. Això és el clàssic per desgràcia d'aquella. Els vols de la mort, que es deia. Doncs digue-m'ho així, que aquest pobroma, bueno, pobroma, perquè arriba un moment que no pot més i ho deixa estar. I el film ens transllada, digue-m'ho així, i això va ser l'any 77, doncs no massa més lluny d'aquí. Finals del 70, per exemple, és el 80. A ell, doncs, que evidentment es busca la vida d'una altra forma. Però, clar, només s'ha pilotat, doncs un amic li aconsegueix allò a fumigar cams amb una avioneta. Bé, és una feina. I a partir d'aquí, doncs, el seu passat el persegueix, digue-m'ho una forma. Però, relativament, és que una mena de rars profundes, aquell film que sortia a l'Alanlat, aquest és molt bo. Però sense aquella mística, no? Aquí, a part del Ricardo de Arín, doncs tenim la Inma Cuesta, actriu espanyola, que se'n fa una mica estrany sentir-la a parlar amb el Déu. Però és ella o està doblada? No, no, és ella, és ella. I diria que no està doblada. No, no. Ho fa prou bé, però és que la trama és molt feble. És molt feble. Ja tornem a estar sempre amb les mateixes, no? En què arriba el personatge just, es confronta amb el personatge malèfic, digue-m'ho una forma. Quin rotllo, eh? I el duel final, i guanyo el de sempre. Oh, oh! Vale, vale. Western, no? Western, sí. I si tenim això i tenim més artrec, per exemple, doncs anem a parar sempre del mateix tipus de trama. És que hi ha un moment que dius... Hi ha alguna cosa que faci algun film que no... que riu en la brossa, no arribis a la mateixa trama. Sí, home, sí, el dijo Déu segur, ja està. Per exemple, sí, ja ho sé, ja ho sé. Això és una cosa... Això són paraules millores, no l'he vist encara. Però jo en refereixo al cinema un punt més comercial. No, dius... Potser haurem d'anar a un budialent, també. Compre, ara pararem de budialent. Bueno, però tampoc creguis, eh? No, sí, aquest film... Això també... No és un happy end, mira per on? No? No és un happy end, raro, eh? És com un matchpoint, tampoc és un happy end. També és veritat, tens raó, però és un happy end. No és un happy end. És una condemna, allò. L'has vist tu, que sí. No, l'última, no, però el matchpoint és una condemna al final. Clar, clar, clar. Però bé, allà està. S'ha quedat en matchpoint, perdó. No, en café society. Café society. Bueno, doncs és una pel·lícula que també el ja m'ha vist. Jo tenia ganes de veure-la, perquè una mica et parla ambientació. A banda d'això és una cosa que és mi mundo friki, que a mi m'agrada aquestes coses. Anirem a la para-argumentar, la parseriosa. Pots ficar porres o así. Jo ho diré, jo ho diré. A veure, inicialment la pel·lícula, estic una mica escarmantat dels últims budialents. Bàsicament des de matchpoint, des de Midnight in Paris. Mira que les he vist totes. Són les úniques que jo... Però les últimes... Aquella de l'aquest blanchet, com es deia allà. Ah, aquella no me recordo com es deia allà. Sí, però ja sé quina és. Però l'última que va fer el... Bueno, d'enigual. No sabem els noms, perquè tenim una edat, no. Però que em refereixo que l'última que va fer... Sí, el que sortia a l'estil... O bé, o Gwynville Wilson? No, el del Javi. No, el del Joaquim Fènix. El Joaquim Fènix. Ah, exacte. Que no sé com es deia que era per fer la filosofia. Allà era una cosa. Vull al final, intenta solucionar-lo de la manera rapidíssima, i jo em vaig enfadar moltíssim en Bodialen, amb l'última vegada. Però en canvi, aquesta vegada no. Perquè ha volgut reprendre una miqueta, aquesta estètica. No l'estètica, ni molt menys. No, si us plau, no és manjada. Però sí que és veritat... D'aquesta pel·lícula que dius, Home, pues está bien. Una mica que m'he donat un detall molt concret. És una coincidència. Les pel·lícules a Bodialen durant 90, 92 minuts. Però 45 minuts que era exacte es passen a Los Angeles i 45 a Nova York. Potser és una coincidència. Que no deixa ser dos fases d'aquesta parella. Ella és la Kirsten... La Kirsten Stewart, la del Krepúsculo. Sí. I aquesta moça, que tenia una fama durantíssima com actriu, no? La fama que tenia quan feia Krepúsculo, que no parlava amb la llengua, tothom es tocava una cosa absolutament supportable. Però, ojo, aquesta ja va fer aquella que va fer amb la Juliette Vinoj de la pel·lícula aquesta del... Sí, el Sis Marí. Ah, això, el Sis Marí. Viaja a Sis Marí, ja va sortir i li feia de partèner, i era meravellós el que feia la Kirsten Stewart. I aquí. Exacte, que li hagués menjat la Juliette Vinoj. Ostres, aquí hi ha hagut... És el teu tòtem. No, no. Però fa molt bé aquesta nena. I aquí, evidentment, ambientada als anys a l'estil, anys 40, 50, la forma de vesticla... Qui és, qui és, qui és... Ostres, és aquesta nena, no? Ella és Alan Rosberg, que és el que fa la pel·lícula del Facebook. Alan Rosberg, no? Alan Rosberg, sí. Alan Rosberg, no? I el Steve Carrell, el de Virgen en los 40, que és aquell que és una mica el contrapunt. La història, en si mateixa, és una història d'amor que surgeix entre un jovenet que ve d'una família molt variopinta, d'una família que té un punt de mafiós, el German Castellos a Hollywood, no? Jesse Eisenberg. Ostres, doncs jo vaig mirar-ho aquí, t'ho juro, el film Affinity, i he sortit al... És aquest, el que ve Rosberg? T'ho he arrisat, sí. Doncs t'ho juro que posava... Jesse Eisenberg. Doncs posava Alan Rosberg, t'ho juro. És una rada, llavors, d'alguna informació que vaig mirar. Sí, sí. Steve Carrell. Parker Posse. Sí, Parker Posse, més surt. Doncs m'he confós, però és aquest, és el mateix. Bueno, qüestió. Que la relació que apareix entre aquests dos joves, entre molt normal, no? Es complica perquè ella té un compromís amb una altra persona, que és un familiar d'aquest nano. I, a partir d'aquí, què és de bé? No és una història d'amor. Inicialment, que, en teoria, a veure com va, al final això s'ha de tallar, ell marxa a Nova York per una història de motius, aquesta història d'amor no pot seguir, però el passat torna. Quan cadascú... No ho dic res més, quan cadascú evoluciona personalment. I ja està, no puc dir molta cosa més. Potser he sigut una mica abstracte, explicant la pel·lícula, però és que, si no, és això. Però, igualment, té molta coseta a la pel·lícula. I ho fan molt bé tots dos. Aquest, que ja no sé com es diu, el Jessi és sempre aquest, i l'Estywar ho fan molt bé tots dos. Tenen molta química, sembla que no. Com totes les històries d'amor, ens podem pensar amb Romeo i Julieta, també, no? Sí, sí. I què passa amb Romeo i Julieta? Doncs que, com que hi ha privacions o interessos, no hi ha interessos en aquesta pel·lícula. Exacte, aquí hi ha interessos. Però per part dels dos, eh? No pensem en ella, que sembla ser, però ell també l'interessa. Si no s'enfaden una amb l'altra. No, no, exacte, és que ho tenen molt clar, però això ja ho veureu. Jo, saps què em va... Va, em sembla que ho vaig comentar, que la vaig veure, que també té alguna cosa a veure, un cot en clapa, el que passa és que més això, més distant. Però parla ambientació. Que són els cafè societies de l'època, que així van els tiros aquí, aquí, a aquests païs. No, no, clar, és diferent. És molt més tallant, i amb molt... Però et presenta. No cal que t'ho repeteixi, per dir-ho d'una manera. El presenta aquella mena, com d'aveu, a l'època l'americana. Aquell concepte d'aquells cafès, que tenen moda amb aquelles cantants de jazz, i molt ben ambientades, que apareixen tant a un costat com a l'altre, de l'aldàntic, perdó, d'aquestes units, t'ensigui a Los Angeles, com allà. I aquesta estètica que dic jo, de l'Ardeco, de cadentista, que apareixen en certs moments, que dius, això és una mica lletx. És el lletxisme del Hollywood passat dels anys 40-50, que dic jo. Però, bueno, això ja és una altra història. És que els agafa el temps, els queden res, 7 minuts, i hem de parlar del Festival de Sits, és el que has pogut veure i el poc que has pogut... Parlarem, jo... Tampoc, tampoc, jo... Ara començaré, ja em diré, mira, començaré a veure per què. Hi ha una frase de l'Estudio Stein, que veia... Tu tienes que leer lo mejor y lo peor. Clar, ja hi ha. No se estic d'acord, però... Sí, doncs jo li he fet cas a mitges, i he vist tot el peor. Que bé, m'encanta que... El primer capítol, no? Sí, sí, m'encanta carregar-me pel·lícules, o que es carreguen pel·lícules. Aquí, ja he dit, hem fet pel·lícules fantàstiques, però, bueno, hi ha pel·lícules que... A mi, a festivals de Sits, jo fa temps que no anava, però sí que ha anat algunes vegades, i, bueno, és un festival que, bueno, és una mica... Dic que no és un festival de primeríssima categoria, però, bueno, és el nostre, tens el propi. Però està molt bé, eh? És conegut internacionalment. És conegut, i jo crec que era millor, fins i tot, quan era més al seu esperit, el cinema fantàstic, hi havia una especificitat aquí, que potser... i ara està una mica entre dos aguas, perquè posen tot tipus de pel·lícules, i intenten una cosa i es queden a mitges. Els premis són costumers de pel·lícules fantàstiques, no? Costumen o no, o depèn. De vegades ja es retroalimenta el temps. És una època que no, eh? Sí, una època que van fer, que era el Festival de Catalunya, van donar una proyecció, que tenien com dues seccions diferents, una de les pel·lícules serioses entre cometes, i una altra de les pel·lícules més friquis, més del tema fantàstic, del tema més de terror, i tal. Jo crec que si tornen aquest estil més de... bueno, estarà millor, no?, però, bueno, el de terror, el de fantàstic, i tal. Bueno, jo vaig ser-hi malament, per mi, i vaig ser una pel·lícula mexicana, que es deia, «Tenemos la carne», que el títol em va agradar, a més a més, era una pel·lícula de terror mexicana. És que molt això, el terror mexicano és molt bo, eh? Per això, per això, i hòstia, i, bueno, com jo, tota la sala, perquè estava ple. De fet, va bé, la vam veure en l'auditori Tremontana, jo comentava abans, fora d'antena, que és curiós com vas als festivals aquests, que diguem-ne que no gaudesses el cinema en el sentit que quan vas a una sala, tipus, el cursal, que té una pantalla enorme i un so, no?, allò em vas a un festival, diguem-ne, no?, de vegades et trobes una pantalla petita, perquè la pantalla d'aquesta altra muntana era com si fes una proyecció d'aquelles d'alcohol, d'anar molt petita, per tota la sala, que era un llançol penjat de la pareta. Casi, quasi, eh?, tu veies allà, i... Sí, sí, i fins i tot va sortir el director, que era el director molt jove, que va fer... Diu, bueno, dius, «Sient tots els que estéis en las últimas firas, com dius...» No va saber res, no? Diu, no vol trajar gany i tal, no? També recordo una vegada, en el retiro, que jo em parlava del retiro, que és un teatre, si veus la pel·lícula amb versió original, evidentment, la veu subtitulada com a un teatre, diguem-ne, veus allà sota de l'escenari, allò, els retuts aquests, una mica, amb els puntitos aquests, i, clar, mirar allò el subtitulat, perquè si la pel·lícula és anglès encara, però si la pel·lícula és coreana, veus allà, mira el subtitulat, i què vols fer així, allà, amb un llavall... Que vas sumar allà. Vaig sortir una vegada amb un mal de gavallà. Bueno, amb tot això, que té l'ambient i jo del festival, que tens els periodistes acostats, que de vegades veus algun famós sete, que ens vam fer una foto amb l'Àlex Gorina, que és una persona de la sanitat, que estava allà amb l'estat, i vam fer una foto, una foto molt simpàtica, aquest home, una mica grandet, però bé, el que té és un ciclopèdio humana, un ciclopèdio humana, que és una passada, tota la vida i tal. I, bueno, hi vam anar a la pel·lícula, i la pel·lícula, veritablement, molt dolenta, molt dolenta en el sentit que semblava... Saps una col·laboració d'aquestes entre l'institut cinematogràfic de Mèxica i amb l'institut de Catalunya, que els estudiants de primera cinema, d'Enoseón fan una pel·lícula i tal... Bueno, o sigui... Desastre. No un desastre, però diguem-ne que potser va fer un enfoque molt ambiciós, o de fer una mica una pel·lícula d'estiro japoní, d'estiro com les que feia el Jodorowski, molt conceptual, perquè a més a més es parla explicitament d'alguna referència, molt conceptuals, és un tio que està allà en un edifici, que és allà destitant el cuol, sembla que hi ha una societat apocalíptica fora, perquè el tio està allà tancat, i el tio es torna a boig, perquè es fan unes begudes molt fortes, i llavors a terra hi ha dos nanos molt joves, i el tio, com es s'adopta, es recull i es dona allà a refugi, i després intenta per partir-los una miqueta, són dos germans, intenta que tinguin relacions entre ells, al final tenen relacions sexuals... Tot allò que sona, dic, ostres, bueno, això és fort, diguem-ne, això no ens espanta, ni molt menys, però és molt ridícul. Clar, si aquest tipus de plantejament tan ambiciós es fa d'una manera dolenta, queda molt ridícul. Sí, sí. Com els jodorós. Però té un punt de vista artístic. Un punt de vista artístic. Jo, si estigués veient una escena, una escena amb un happening, molt happening, però dius, ostres, mira quina imatge més impactant. Ostres, mira aquesta combinació de les escenes, d'objetes a la escena que no que no peguen, diguem-ne, d'aquí un shock, però això no tenia res. Els actors oferents s'ho curraven, això que m'ha comentat abans, s'ho curraven, perquè, estius clar, això exigeix, els estius es tiraven pel terra, es rebusaven en coses, saps el que jo happening, però total, cridaven i tal, vull dir que no, estius suvoraven. I segur que buscaven la nuesa també, o no? Que s'hagués de presentar la nuesa tan en quant, no? Sí, bueno, bueno, hi havia moltes imatges explícites, sexualment explícites molt explícites. Això, mira, aquesta cosa, això està molt trilladet. Està molt trilladet. No em poso com ara que hi ha porno per tot arreu, i això semblava... Tu estàs mirant, dius, només està dient res, i la gent, veus, la gent que va marxar, la gent que jo agafava, mira, una rellotxa, els periodistes al costat, jo estava al costat de dos periodistes, que estaven allà... Sempre ho hem vist tot. T'estava el Gorina, o dins? El Gorina no està, que em van explicar, vaig enterar, per periodistes de la netutada allà, es veu que hi ha una nena petita, que diu que porta allà, ja sigui abans de la pel·lícula, no? Que porta a una festival, des que era molt petita, es veu que tenia un o dos anys i tal, i els pares la portaven a la festival. Els pares deuen ser una mica hippies i tal, jo no he vist a la nena, però estaven explicant, diu, aquesta nena, diu, quan era petita, semblava amb la seva càmera, i com era una petita molt maca i tal i qual, es feia fotos amb tothom, amb totes les artistes que passaven per allà, es feien fotos, i aquesta nena ha anat crescent, ha anat crescent, i resulta que ara, diu, aquesta és la mascota de l'hospital, junta amb el Gorila, és a dir, el Gorila saps allà el King Kong, diu, aquesta nena, diu, s'ha d'anar a té creditació, s'ha d'anar a tenir 10 anys i tal i qual, i va a tot arreu i la coneix tothom, i dius, tia, estàvem parlant... I les pel·lícules? Això no ho sé, però jo vaig a dir, una conversa del periodista, tia, i això és el més interessant, el més interessant que he vist a tota la pel·lícula, mira. Estava allà, que fort, però és curiós, eh? Escolta, em posa, la setmana que he fet en segona part? Bueno, fins a segona part. Tornaràs a la festival, clar, ja... La festival ha acabat, però bueno, pot parlar d'alguna cosa relacionada. Molt bé. Fins la setmana que ve. Fins ara.