Babilònia del 27/10/2016

Para escoltes ràdio d'esper, Sintonitzes ràdio d'esper, La ràdio de Sant Just, Durant l'8.1. Ràdio d'esper, Durant l'8.1. Ràdio d'esper, Durant l'8.1. Doncs comencem un dijous més al Babilònia, i ho farem... Home, amb poca companyia, però bona. Sempre es diu això, perquè som 3, 5 que sempre podem ser, però aniran els que... Exacte, clar que sí, no? És un bon... és una bona emoció, exacte. No està perquè tenen coses a fer, vull dir. Exacte, exacte. Clar, però bueno, Positivament l'any que ve el contracte a Milionà, i potser no n'hi renovarem. Bé, bàsicament, no? Això és el que em preguntava avui, oi? El Nacho, no? Això em preguntava avui. Jo soc com el Neymar, jo ja estic allà. Exacte, però escolta'm, aquí són seus de la vida del Neymar, eh? Ojo, per això venim cada dijous. Sí, sí, ja es veu, ja. Sí, sí, ja, sí. Clar, clar. Molt bé, estem en la companyia del Nacho Alonso. Què tal? Doncs mira aquí. Entre homes, no? No vols dir-te la paraula, eh? Sí, sí, sí, sí. Els homes, mira, el fem propaganda d'això per dir-ho. Si hi ha qui diu que vols dir-me això, saps? Perquè si la setmana que ve, la Rosa vindrà amb més ganes, com dient, bueno, deixeu-me a mi, no?, endavant del perill, pobreta meva. No, que fem la conya. I a que us parlats escorremos, no?, doncs ja que no tinc àvia, doncs ja m'ho dic jo. Molt bé, doncs el que deien, com avui parlem de, bàsicament, d'un llibre, un llibre... Bueno, comencem. Primer, amb el tema d'una exposició, el Museu de Montserrat, ni jo he dit, és que avui estic al cap en un altre lloc, jo, eh?, vull dir que no, no estic gaire fineta avui, eh? Però bé, ja m'escalfaré. Doncs parlem del Museu de Montserrat, un museu molt interessant, doncs sigui dit, parlem d'un llibre que, si és tu, és un hombre, de Primo Levi, estem parlant d'un llibre punyent, i el Nacho ens ho explicarà perfectament, i de cinema parlem de moltes pel·lícules però actuals, no?, una seria el clan de Palo Trapero, a la casa de Francesc Ozon, i també, en un que paga és la luz, que el Jaume, quan li expliqui, segur que la veu corrents per no dormir en quatre dies, eh? És que jo, que he de patir, me'l vaig posar en el cap. Molt de por. I seguint una mica amb aquesta línia del cinema, de terror i fantàstic i tal, doncs acabarem la secció parlant de les dos guanyadores, el millor director, el millor pel·lícula de festival de Sitges del 2016, Swiss Armament, i també parlarem de l'any anterior, d'aquella la invitació, la millor pel·lícula. Perquè és una pel·lícula que val la pena. Sí, val molt la pena. Per tant, farem l'última part del programa, ser una miqueta de por. Passarem una mica malament, a veure si fem una música que acompanyi d'aquelles que posen el quarto milenio, que fa molta angoixa, i ja està, és el que tenim. Jaume, parlant del museu. No fa por. Bé, com tu deies, també quan t'hi he dit que parlaríem d'aquest museu, perquè aquest cap de setmana passat vaig estar allà, i vaig anar a veure'l. Recordem el museu de Montserrat, eh? Sí, sí. Llavors, bé, doncs, jo us llegiré 4 paraules que tinc aquí per situar el tema. Diu, compren obres del segle XIII, també del segle XVIII, a l'escola espanyola, Berruguet, El Greco, Clamenca, Jean Brugel, Avelurs, Frank Frankin, i sobretot, d'escolta italiana, Benedetto, bon figui, Andrés de Salermo, Marco Pino Caravaggio, i els seus seguidors, i també Tio Polo, entre altres. És clar, quan veus aquests quadres, la veritat és que se'n posa tot assent, no? Jo fa molts anys, molts anys, posa, tenia 15 anys, vull dir. Mira quina ta... Ha Montserrat altres vegades, però no he anat al museu més, no? Tinc un escenari. Jo penso que és el més interessant que té, el museu. O sigui, Montserrat, en ell mateix, vull dir, respectant tota tendència i tal, jo penso que és clar, és clar, és que l'art, per molt que algun no pugui abastar-lo, o interpretar-lo correctament, el que passa és que, si la teva voluntat, és dir, sí, però, per alguna cosa, això té tanta importància. Jo vaig a veure què és el que, amb la meva actitud de recerca, a veure què és el que agafo, lògicament, doncs, clar, hi haurà coses que segurament són molt bones, i tu no hi entres, no les captes, però n'hi ha moltes que sí, no? Seguiré, eh? Després hi ha una secció de pintura i escultura moderna, una secció que, a data dels segles 1920, és la més quantiosa del museu, i permet una visió programàmica molt completa, i selecta la pintura i la escultura catalana d'aquest període que presenta el millor, exactament. El discurs és, més o menys cronològic, per escoles i per autors, des del romanticisme, passant al realisme, la Montmartí i el Gina, l'escola Dolors, Joaquim Baireda, el modernisme, el rossinyol, la Montcasa, entre molts altres. Els porcs modernistes, Joaquim Mir, Isidre Nonell, el nou Santista, Joaquim Torres Garcia, Joaquim Soñé, i escultors rossina novoa, noves, perdó, Josep Limona, Manuel Ugué, Pablo Gargallo, Joan Rebuly, i molts menys, o sigui, n'hi ha més encara, no? Aquesta part és espectacular. Aquesta és impressionant. Jo no coneixia, i soc una persona que estic una mica enterada, que m'interessa en aquests temes dels museus, i no coneixia qui hi hagués un museu, d'aquesta qualitat, ni que hagués una sola obra de cadascú dels autors que has dit, ja val la pena. Caravaggio, és que... Has donat allà un petit parado, no? No, és que quan trobes amb el Caravaggio, que jo sempre ho veig per allà, però potser perquè és un home gran, i jo també, i llavors hi ha finitats, és que és d'una belleza, d'una fillesa, d'un manifestat a l'interior d'aquella persona que en definitiva és com l'autor veu o... Caravaggio és un dels grans pintors. Jo, per mi, si jo digués el Déu, pintors importants a la història de l'art, Caravaggio seria un d'ells. És un espectacular, evidentment. Crec que hi ha una sèrie de gent, però segur, Caravaggio estaria entre els cinc primers. Sí, sí, hi ha tres o quatre, segurament. Sí, sí. A mi el que m'agrada és l'avi, eh? Vull dir, molt. I llavors cal destacar una petita col·lecció de pintura dels grans mestres de l'impressión isma francès, internacional, com Degas, Sírdia, Monet, Pizarro, Sargent i obra dels grans autors de vanguarda com Picasso i de Lí, evidentment. Aquests també són. Em vaig estar mirant sobretot Picasso i de Lí, eh? Vaig a veure què d'allò. De Lí, molt, eh? A l'Homogó, el que va passar a mana, me'n vaig cap allà, eh? Jo hi vaig quedar, jo ho saps, tu. Un cop l'any, li vaig amb els amics del Serran, que tenim allà una festa celebrant, no? Llavors, un lloc, que abans de dinar, cap al museu i em passo per allores allà, vinga i torno a reposar. A l'Homilló... El millor resultat... El que me'n vaig, eh? A Barcelona no és qui hagués... És a dir, a Barcelona tenim el Manac, evidentment, que és el gran preferent, no? Sí. El Manac és això, però en salvatge, però hi falten coses. Que aquí són. És a dir, aquí ja no hi ha impresionisme francès, ni ja... Clar, no, no. Hi ha molta cosa. El que sí que hi ha una cosa, és que abans de la importància del propi monestir, i encara que sigui monestir del 19, hi ha una espèrie de coses més fixes quan tornis a anar-hi. És una cosa, potser, de mica més erudita. Però quan arribes a la... a la portalada del... Sí. És l'entrada principal. Hi ha dos tombes a la lletlla de l'esquerra. La tomba de Joan II d'Aragó, i no sé quina és. Són les dos úniques tombes renaixentistes catalanes, que es van fer a nàpols amb marbra. I el renaixement, ja saps que a Barcelona és bastant complicat trobar-lo, allà hi ha dos de les peces... Ja veus un monument preciós, amb un art de triomf molt elaborat, del 1500 d'una categoria de les millors escultures fonaràries que pots trobar-te a Itàlia. Vull dir que estan fets a nàpols, lògicament. Això que tornis, fixa't. Una altra vegada. Són dos. Hi ha una segur que és de Joan II d'Aragó, i l'altra no m'ha recordat d'aquí. Però quan anirem junts... Exacte. No m'ha recordat d'aquí. Després tenim la Nigra Sum, i una mostra molt variada de materials artístics i populars, que explica l'evolució iconogràfica de la imatge de la mare de Déu de Montserrat, i la seva plasmació en obres ben diferenciades. No va molt bé. També està molt bé això. Arqueologia del món antic, aquí estem en una obra gegantina i admirable del monjo d'un bon aventura ubac, reforçada amb donacions posteriors, cristalitza en una variada exposició de materials procedents de Massopotàmia, Egipta, Xipra, Itàlia i el món elènic vagimperi i cultura paleocristiana. Allò ho veus tot, això. Això ho tinc a veure. Jo, quan vaig veure aquest cas, la vaig dir que demà cobreixo de glòria. I tant, i tant. Molt bé, molt bé. Marvellós. És una altra col·lecció de més d'un centenar d'icones greges i, sobretot, russes del segle XVII, que permeten un contacte amb el món sacral de les esglésies d'Hurien a partir de la seva rica iconografia. I, per acabar, un febrerí religiosa empantada a una temperatura constant que suposo que deu ser 10 o 12 graus. Senyor. Pels esmalts. Sí, sí. Si et torbes. I m'agradaria acabar dient que també vaig estar a la inauguració d'una exposició que es feia paral·lela, que em fan, les exposicions, allà. I, mira, vaig estar allà amb lavat i tot, que inaugurava una exposició de Jaume Rivas. No conec. Aquest senyor que fa, jo us ensenyaré com és la pictura, si m'acaba la ràdio, no es podria ser ningú. Però el que fa és gairebé, són quadres, absolutament quadrats, no? A veure, gira un moment. I, llavors, el que trobem és color. Sí. Colors de diferents formes, però que el vell mig de... O sigui, veureu, vosaltres sí que veureu, que anirà canviant els colors i va posant ratlles i va fent petites gesticulacions. Geomètriques, no? Per exemple, per pendiculars i tal, dins el quadre, i triangles al costat i tal. Quina és la impressió que em vaig treure, d'aquesta col·lecció? Doncs que probablement no és llarga, jo entenc. Però sí que... És a dir, a la que llegeixes una mica... És complicat. Doncs sí, a la que llegeixes una mica, doncs... Qui vol anar a parar aquest home? Exactament, els artefactes cultòrics o jaume arribes, llegeixes que no hi ha dubte que aquesta és una pintura per la contemplació. És a dir, per la mirada lenta, profunda i reflexiva. Ens porta a mirar en dins d'un espai insondable. Però és, alhora, paradoxalment superficial. Un plano... un plano sec que ens retorna la nostra imatge i ens força a pensar sobre nosaltres mateixos. És una finestra i un mirall a la vegada en funció del nostre estat, de les nostres necessitats vitals. Una pintura com aquesta ens desliure de nosaltres oferint-nos un passatge infinit i obert o bé ens condueix a una presència, a una concentració a centrar-nos en la nostra... en el nostre jo veritable despullat d'immediateses i falses necessitats. No ho dic més. M'ho sí que dèiem. Jo el que he vist així per sort en quatre imatges, per la gent que una miqueta està dins del món de l'arc contemporani i per el contingut que ha explicat el Jaume, això està molt a prop de Marc Rotko. Ho dic perquè hi ha gent. No és la mateixa idea, exactament, però perquè el Marc Rotko és molt conegut, fa aquells espais inabastables amb aquests quadrats, potser és més gràfic. Rotko, que no pas el senyor Jaume Arribas, no? Exacte. No és això exactament, però té un recordatori. Una mica, perquè la gent recordi o tingui una referència. És interessant. És abstració pura. Sí, aquí hi posaves el procés. És el que he picat. Si ho veus el que havia fet abans i el que ha fet després veus l'evolució i dius que és una abstració, però amb sentit. Per manteu-me, ja que has dit això, és que perquè veieu l'alçada d'aquest programa, i el personal que hi ha aquí, per manteu-me que acabi llegint una coseta molt petitona, que diu, espera, és que aquí no ho trobo. Espera'm, un momentet. Però és que precisament... Fa un comentari sobre Rotko. Un comentari sobre Rotko. Precisament. Això és el que m'ha cridat l'atenció, que tu ho diguis així. La cara t'ho parlarem. Sí, exacte. Si la versió castellana no fos la mateixa que la catalana. Ja podria ser. No, també pot ser. Per això és que amb catalana ho trobo i, en canvi, ho he vist en Rotko, Raffles Casamada, o Rivas. Bueno, Raffles Casamada, bueno, sí, també, però el Rotko és molt Rotko, això, i va a la intencionalitat. D'acord, ara ja està. Mira, et diré, ja parles, Nacho, hi ha una capella, no recordo els EUA, que són una sèrie de quadros del Rotko, col·locats allà, i està pensada per la simple contemplació. Hi ha unes energies, una sensació. Jo no he estat, però la gent que ha estat diu que és meravellós, perquè entres allà dins, hi ha una percepció determinada, una mena de col·locació dels quadros, és una mena de lloc per internet, ho poso a capella Rotko, i és un espai molt estimat per als amants de la cultura contemporània, i per l'abinació allà. I de la música sacra. No sé si sona algú de fons, però com el que digui la cosa. Molt bé, doncs aquesta introducció molt important del món de les arts, anem a la literatura, si és tu, és un home, Primo Levi, que també aquí tenim suc, eh? Tenim suc. Aquest és un llibre que a mi m'agrada moltíssim, de veritat, i que puc parlar d'ell, que si se'n miraro, i pàgines de memòria i tot. Primo Levi va ser un químic, diguem-ne, de professió química, que és jueu, i que en el 43-44 va ser atrapada a Itàlia. Quan a Itàlia ja havia s'havia fet a l'esplit aquest, que havia una zona fascista, havien entrat als aliats i tal, bueno, en aquell moment van començar a agafar jueus d'allà a l'Itàlia, el van agafar i el van portar a la zona a l'escampsa de concentració de Auschwitz. Vale? Llavors ja el tema ja queda una mica entruït. Aquest és un supervivent, evidentment, perquè ell, o sigui, d'entra del món concentracionaris, que és la paraula de Facebook, concentracionaris, concentracionaris, complicat. De Auschwitz, diguem-ne, que no només era molt conegut camp on estaven els crematoris, que tenien probablement dir que això era Birkenau, sinó que allà hi havia uns 40 camps, uns 40 lager, que és en alemany, i allà hi havia de tot, hi havia camps per pressoners de guerra inglesos, que estaven bé, hi havia el cap d'estermini Birkenau, hi havia un altre camps on estaven els esclaus, que tenien un nom en alemany, que era Haflinge, que significava literalment esclau, que eren els jueus, que els nazis van decidir un moment donat que si es mataven a tots no tenien madobra, i llavors van dir, convertirem-nos en els esclaus, però sempre amb la intenció d'acabar amb ells. El hijo de Saúl, el hijo de Saúl, és un comando, però potser... però els palaven, els palaven. Al final el son del comando també liquidaven periodicament. El son del comando era que treballava estrictament a Birkenau, que estava allà al crematori, i eren les que feien, la feina de treure els cossos, i després els liquidaven perquè havien vist massa. Això és un camp que està al costat de Birkenau, a dos o tres quilòmetres, i el que fan allà és treballar. Treballen per l'Aigue Farben, que és aquesta empresa farmacèutica i química alemanya, que tant es va vincular amb els nazis, i tant va gaudir cometes del sistema nazi per donar els seus claus, madobra, gratuïta i tal, i l'Aigue Farben està construint allà una fàbrica de cautsos sintètics, perquè els salamans no tenien colònies, no tenien matèries primeres, i es demana el cautsos per per les rodes dels seus infantils i la motoritzada per a mil coses. Estaven allà construint una fàbrica, i aquest senyor, el Primo Levi, s'acaba allà, i acaba sent més clau dels salamans, que els hi tenen allà treballant, amb uns soldaris draconians, i amb la única intenció que treballin fins a l'estimulació, i en el moment que algú presenta símptomes que s'acaba allà, llavors es porten a Birkenau i en Birkenau es porten a la Càmera de Gas. És com un camí intermitge. No era una situació transitoria, sinó que era part de la solució final que havíem passat pels jueus. El que passa és que era una solució final en la qual es aprofitaven una mica abans de matar-los del tot. Això ho explica aquest llibre? Quina bastia és el tio? No, no, que m'agrada molt. La introducció, diguem-ne. Aquest llibre és que s'han escrit molts llibres sobre supervivents, de cap concentració i tal. Normalment no costuma donar-se la condició de que la persona que relata el que ha viscut tingui unes dotes importants d'escriptura o d'artístiques importants, perquè normalment és només un supervivent que, com a molt, si ho explica allà en primera persona, l'estil l'alumilló no és molt bo, i si li fa explicar a un altre, si li explica a un altre i l'altre ho escriu, doncs, bueno, hi ha un cert distanciament per molt que l'autor intenti, no? I aquesta persona, en canvi, ho ha escrit ell en primera persona i és un escritor, jo crec que fantàstic. És una persona que té una qualitat liderària. Mira, s'han ajuntat les dues coses. Una qualitat liderària boníssima. I sense fer a l'Ardes, el vol d'aquest llibre és que explica les coses d'una manera molt escèptica. Suposo que Primo Levi es va donar la conta que el que explicava allà era profort, el guió, cometes, era un guió terrible per començar ni tan sols, ni aprendre posició, ni adornar-me a les coses, ell les explica com l'està viscant. De la manera que les explica, hi ha vegades que tu, dintre de l'error aquest tan gran que està viscant ell, veus coses similars, és tan allà, estàs previvint, però és com si fos, com si estiguessin un excèrcit, com si estiguessin una feina, hi ha coses que parla, que dius, com has de ser humà en aquestes condicions, ser un grup, de forma racional, com a gent, com també el que pensem és, que queこう són molt dolents, i els joveus que estaven allà es klaus tenien una solidaritat entre ells, ell s'explica que la realitat no era aquesta, sinó que, quan tu una persona, un grup de persones que posa-se en condicions de pressió extremes, en condicions inhumanes, la humanitat reacciona molt malament, i en comptes de que sortia ja És una germana de grup, el que surt és que cadascú va per l'altre, intenta robar l'altre al pa, intenta denunciar el CCS aquest que ha fet no sé què, per per ells guanyar una posició al capo... Això no ha de passar, el hijo de Saúl també surt a aquest tema. Sí, sí, sí, sí. Això és el que passava, diguem-ne, que hi havia nerois, hi havia gent que intentava la mantenir una mica, però que el més normal, tu hi has d'anar, perquè quan anaves... Hi havia coses molt absurdes, no? Havies d'anar a rentar-te a la cara i a rentar-te a les mans i portar-li unes robes brutes i esqueroses, perquè s'hi donaven allà a l'opitxó i tal. Però havien d'estar, si una mica aquesta dicotomia germànica, no? Havien d'estar molt nets. I llavors havies d'anar i rentar-te a la cara allà a l'abadero, diguem-ne, i allà, amb totes les teves pretenències allà, enganxades entre les cames, perquè si perdies un moment de vista el que fos, tu robaves. Però que fos, vull dir, un tros de pa, una cullera que havies aconseguit, un tros de l'ambre, qualsevol cosa, tu robaves, perquè allà en l'agre servia per alguna cosa, per contrabandar-ho, canviaven per pa, o canviaven... O sigui, és tot un món molt curiós, no? I ell sobreviu, ell sobreviu perquè, per a far, diguem-ne, perquè al final acaba... Ell és químic, i com està? Està fabricant la IFR, està fabricant una fàbrica de cauxo sintètic, doncs fan un comando químico que li diuen, amb gent que sap de químiques, que són especialistes, en químiques, i ja s'hi porten un laboratori. I d'aquesta manera, a partir d'un moment ell és lliure de l'Alfred, és lliure de morir de gana, és lliure de les seleccions, perquè també, clar, de quan en quan, doncs, bueno, deien, selequies, en la paraula polaca, seleccions, llavors tancaven tots a la barraca, i això canviarà les pel·lícules, no? Ells hi feien sortir per un cantor, i ells hi feien tornar a la barraca per l'altre cantor, i un SS mirava, i ell decidia en aquell moment que ja no està bé per treballar, doncs fan, i llavors es portaven a Birkenau, a les càmeres de gas, directament. No s'havia d'arribar a que una persona caies al terra i dius això si d'aquest no pot treballar, sinó que de quan en quan, deien, bueno, hi ha molta gent, i els alemans deien, doncs, bueno, s'ha de buidar 200, perquè ells anaven números, i buidaven 200, i llavors, bueno, ells es capa de les seleccions, i al final, quan la cosa estava més complicada, doncs va haver-hi una vacuació del camp, ja venien els russos, i allà va aconseguir sobreviure, va sobreviure, no? Llavors explica coses molt interessants, lliçons de vida, ell explica, dius, bueno, dius nosaltres, la gent normalment es dona a compte que la felicitat completa no existeix, i arribar tan d'hora dius, bé, és que això d'arribar la felicitat completa no existeix, dius, però has d'estar en aquestes tipus de situacions per adonar-te que la infelicitat completa tampoc existeix. I nosaltres estàvem com estàvem, que estàvem ja machacats, que només pensàvem, bueno, i sempre hi havia alguna cosa en el dia que feia continuar, doncs bueno, avui no fa tan de ben, avui tenim en comptes de 4 litres de potatge, 8 litres de potatge, ara que menjaven, avui no sé què, avui no sé què, sempre trobaven dintre del dia alguna cosa, que dintre de la Generalitat era una mica millor, una petita il·lusió per viure cada dia. Exacte, i ell diu que la infelicitat completa tampoc existeix, i això és una cosa que et queda això, esclar, has d'estar suposo viure en aquest tipus de situacions per adonar-te això, perquè si no no... Clar, és límit per aprofitar-ho. A mi em crida molt l'atenció, evidentment tant el que vas dir la setmana passada sobre el llibre que vas plantejar, aquestes persones que passen del sol a l'ombra i han passat tot el dia contemplant no res, perquè no hi ha canviar. I la veritat és que fins i tot ho he utilitzat amb algun altre espai que faci, i la veritat és que crides molt l'atenció. Això que acabes de dir, a mi el que penso que és molt interessant és que d'una manera o altra ens acabem organitzant a fi afecte de deixar el costat, tots aquells valors pessimistes que ens poden desenganyar o desencisar, o sigui, per això que és per final que has esmentat, dir, mira, avui com que avui no fa tant de bé, avui estic millor que ahir, per dir-ho d'una manera, penso que això és el que salva a la base humana en general, perquè és clar, vull dir, si partim de la base dels privilegiats, i no diguem-nos que es creuen deus com faran onts, i bé, vull dir, ja està ben tovada, mireu benurt i tal, i veureu també aquest valor, i llavors el que em crida l'atenció és que penso que hem d'impulsar els altres de valors, probablement, com tu dius, sí que és veritat que ha arribat a un punt de degradació tan bèstia, difícilment ens sortiran valors de companys o de col·lectiu, però si ens ho anem interioritzant, per dir-ho d'una manera, és més que probable que algun dia puguem arribar a fer-ho. Clar, és que jo penso que la veritat ja la sabem, i és molt, sí, bueno, sabem algunes veritats. Jo poques. Jo que es mentaves d'això que deies quan es veia una miqueta si malament ja se s'apuntaven, se s'emportaven cap a la càmera de gas, no sé si és la pel·lícula a l'Esta de Schilder, no sé si una pel·lícula és on ho vaig veure, que recordo que les dones es punxaven amb l'Esta de Schilder, i llavors es posaven a la cara perquè es veguessin vermelletes d'aquí de la cara, perquè feien aquests tipus de seleccions ja, per emportar-se l'escap a la càmera de gas em sembla que... Però veus, l'Esta de Schilder, que jo crec que és una pel·lícula molt bona. Sí, està molt ben molt aconseguit. Ja que la vaig veure, molt jove. Però té un toc que no és neutral, que ho metes, no té aquest toc espil real, però en canvi aquesta persona que té tot el dret o tendia tot el dret a no ser neutral, que va viure en primera persona, el que va passar és més subjectiu, el bolsero, i ho aconsegueixis, i explica les coses. O sigui, evidentment ell censura els nazis, està completament en contra i no entén, i em dic que, personalment, ell no tenia dona, no tenia fills, però família seva, dones i fills, el primer dia es van portar a vir, perquè les dones i fills no treballaven. No se van quedar a les homes. A mi no sé quina és la cuina seva, que tenia 3 anys, perquè els nazis veien la necessitat històrica d'assassinar a nens. De quant en quant, sí que deixa anar una frase, però és una frase que surt del dolor, completament, però després torna, torna aquesta objectivitat, de dir, jo estic explicant la història, i això, i no té, vull dir, explica l'experiència, explica com era el tajo que li diu ell, i treballaven entre els companys, treballaven més a poc a poc, perquè no sé què, perquè no es veguessin, però després no acelerava, perquè venia, no sé què, vull dir que sempre estaves en una constant lluita contra tots, i els joves portaven pitjor, perquè aquest entrenament de la lluita contra tots, diguem-ne, que els joves no ho tenen, la gent molt jove, encara és molt tendre, no aparece això, aquesta lluita. La gent, en canvi, que tenia més edat, ja estava més aversada, això, a dir, com a la vida, però per l'obéssia. Molt bé, doncs, escolta'm, molt recomanable aquesta lectura, jo coneixia aquest senyor, però no sabia que tenia de tant punyent, on escriu un llibre, i realment, tan realista, lògicament, el que li ha passat a ell, i des d'aquest punt de vista, com dius tu, tan objectiu, i tan disseccionant aquesta realitat. L'objectiu ja amb un estil, ja li ha quedat dur, jo crec que és un gran escriptor. Molt bé. Molt bé, doncs, farem una mica de cinema, una mica estem a la meitat del programa, però faré 5 cèntims del clan, una pel·lícula que el Jaume ja va poder parlar bastament, una pel·lícula de Pedro Trapero, aquest senyor que jo no he seguit l'últim, vaig veure jo de Caranjo, aquella història vinculada amb aquells personatges, les assegurances, recordes aquella pel·lícula tan potent, amb el tema dels cotxes, i les morts, amb Alderín. I en aquest cas, et trobes davant d'una pel·lícula que s'obta, primer, una ambientació realment interessant, estem parlant dels anys 70, d'Arcs, que és una ambientació de com era aquella Argentina, aquell Buenos Aires. És una seria, sí, restava amb el dubte, i tal, que ja és curiós, perquè veus com a nivell de moda, veus com banques d'escú vestits, i la música que són, que fa gràcia, perquè és una mena de tecno argentí, que dius que és això, no a mi em fa gràcia però jo em fixo en aquests detalls. Avant, evidentment, de la pel·lícula, que és una cosa totalment allò externa de la pel·lícula que és potentíssima, que et parla d'una sèrie de gent, que en aquest cas és una família, una família, diguem, mafiosa, és el concepte, crec, que podem utilitzar, no, Jaume, que ha de dir que s'ha grasat la gent, que té diners de la zona, i d'aquesta manera, amb un grup organitzat, guanyar-se la vida d'aquesta manera, amb la qual, però, clar, el problema és que no és que ho faci ell, és que intrueixi tota la família, gairebé, el fill gran, que és una estrella del rugby, els altres que saben que passa alguna cosa, les habitacions, les filles, i a mi el que em provoca una sensació tremenda és com irrecciona davant de les situacions, vull dir, quan fa el que fa, ell vol fer una manera determinada i concreta, a vegades hi surt bé, a vegades hi surt un desastre, perquè també la gent que es mou a voltant és estrelera, no és el que hi voldria, però quan està en família, personal, és a la seva família, i a la millor televisió del costat que s'ha grasat, a mi això em posa espels de punta, perquè la nena està dient-li, ai, que m'estudiaràs, i tal, és com una família feliç, però de cop i volta, vull dir, la mare és conscient, la dona és conscient, el fill gran és conscient, una filla petita no és conscient del tot, em sembla, no em vull equivocar, sap que passen coses, però no sabem ben bé, però és molt curiós, perquè hi ha una escena terrible amb el que el pare i tal surt del menjador, està amb la seva família, va ser la seva filla, li ha donat un petonet, se'n va cap a baix, obre una porta, hi ha una persona allà, destrossada, ha fet una merda, que vas a tenen dins d'una banyera, i tira un plat de menjar, i dius, ostres, tota aquesta bonomia, aquesta cosa d'aquest home es converteix, que és un fill de sa mare, és una mala persona. Això amb la pel·lícula del Padrí, per exemple, diu la referència, vull dir, també xisteja això, però és clar, vull dir, és un altre tracte. La família queda apartada, és a dir, jo crec que la família... La família queda apartada del compromís de fer el que falta, és conscient del que fa, però no porta a casa per l'enclarar la merda, la merda de la situació, és a dir, és això, clar, és una situació molt tremenda. I jo torno a insistir que el senyor m'agrada, perquè de tant en quant, dins de les dues pel·lícules que he vist, hi ha un moment determinat, que no ho diríem quin és, amb aquest que es concedeix més cap al final, en què et sobta. Hi ha un moment, al igual que a Caranyxo, hi ha un moment en què hi ha un accident de cotxe a l'espera, que de cop i volta estàs allà, i veus, boom, com la càmera comença d'una volta, i et quedes així, al moment que passa alguna cosa determinada cap al final de la pel·lícula, jo no m'esperava, jo, i és real, perquè és una història real. I de cop i volta dius, no, no, no, no, no, i passa una cosa determinada, i ho fa amb un realisme, amb una mala vava, que dius, tio, això, amb el temps tu t'emportaràs algun òscar o algun nen, perquè és que crec que té un llenguatge, una cinematogràfica, i m'agrada molt, ara, és molt cru, és molt directe, és molt clar. Jo, agafant el que ens ha explicat el llibre i aquesta neutralitat que tu, o més que neutralitat, i bueno, jo no em decanto a favor d'uns o dels altres, per què? Perquè la pròpia individualitat la tenim molt negativa, tu, a cada vegada ho has dit, això, no? Llavors penso que aquest és un punt molt interessant, a la pel·lícula d'aquest senyor del... La pelotrapero, tot el que visc d'ell és això, és també això que tu acabes de dir, d'una altra manera, d'una altra situació, però és molt... Què és el que és? Exacte, com ho lliguem històricament? Doncs aquest és un senyor que en l'època de... De la dictadura, de la vidella. Doncs aquest senyor, doncs, vull dir, segrestaven la gent, com dius tu, els obligaven, en definitiva, de gent rica, que en aquella època això va passar, no? I llavors aquest home, doncs, va seguir... I té contactes als nivells, no? I té una certa impunitat fins que s'acaba la impunitat, clar. Ara, ara, 4 mesos. 4 mesos, exacte. Estic en argument que per tu... Ja li diu, però ho nano, ja està bé, t'has passat i això ja no toca. M'entens el que vull dir? Sí, sí, sí. O sigui, això és el que penso que lliga com a unitat. Sí, com a un unitat, que tu... Bàsicament jo no volia entrar més per al tema, d'aquest tema de no estripar, però ja va bé, perquè és una pel·lícula que ja porta un any i la gent l'ha de veure. I encara que expliquis, és aquests pel·lícules que s'ha de veure. És que és una pel·lícula que és tan punyent que et sorprèn. Hi ha una altra pel·lícula d'ell que parla sobre les dones i dones prenyades a la presó, que també és impressionant aquella. Jo he vist poc d'aquest home, vull veure més, eh? Aquest és el meu record, com s'ha dit, però ja la vaig veure amb una sessió de cinema. No, que dic que no, que parlem de la casa, que se'ns agafa el temps. No dic perquè ja he parlat d'aquest tema. La casa també és una manera de despertar, és curiós, com a vegades. La veritat és que... És una pel·lícula de Francesó Zon, que recordem que té uns anys, em sembla, 4 o 5 anyets ho tenia, jaume, la pel·lícula, aquesta pel·lícula. La pel·lícula sí, és el XII. Ah, per això mateix. Digues, digues, digues, era per situar. El que és el que fa aquest senyor? Doncs bé, vull dir, tenim el que se suposa, com a començament, eh? El que se suposa que és un senyor que fa de professor de literatura i no ha tingut èxit en quan ha llegit escriure, no? I no ha aconseguit destacar. I llavors hi ha un xaval de la clàssica que li creu una curiositat enorme, no? Això és el motiu de tota la pel·lícula. I llavors, durant tota la pel·lícula del que ens està parlant és del que tu dius. D'això, el que tu has parlat, també, en definitiva, com ens anem individualitzant, anem perdent el nostre propi jo, i acabem que fins a un moment que dius, escolta, tu, des que li dius la seva dona, això és curiós, i penso que lligue'm el bé. Des que coneixes aquest noi, no? Hem tingut cap tipus de relació. És com si et quedessis atrapat en l'espai i en el temps. Però la cosa va bastant més enllà. En definitiva, del que es tracta la pel·lícula és del que tu has dit, també, eh? És una pel·lícula que hi ha al malaltèix? Ell, ell m'ha esclarat. Va, l'he posat allà. Ara seguint, oi, que aquesta pel·lícula és boníssima. Ah, esclar, que el malaltèix. Això és molt bo. És que és boníssima. Ostres, és que ara m'ha vingut el cap, sí que ho pregunto una vegada, vale, vale, això estrement. És que la zona és boníssima, aquest home. Digues, digues, tira, tira, perdona. Sí, no, ja està, és que tu ja acabes de descobrir com aquell qui... Bueno, vale, i fos una mica enlaire. Bueno, no, però és un moment determinat. Ha fet un... Bueno, però que, que... Senyor Azon, se l'ha de veure. No, però no m'ha explicat res de partit clar, eh? No, no, no. Una cosa molt important, que encara que jo ja l'havia vist, i la vaig veure per sobre una vegada, aquest dijous passat, la setmana passada, i la veritat és que em vaig quedar molt acabat. Vaja, vull dir, quina trassa que tenen alguns per portar-te en aquest extrem que t'aporten coneixements des del punt de vista individualitzat i que no podem oblidar, no hi ha dubte, però de quina manera, clar, després també ens convida... És que a l'Azon aquest fa coses molt variades, ha fet tins musicals. No crec que es diu 8 mujeres o 7 mujeres i tal, que és una cosa absolutament meravellosa, divertidíssima, genial, aquests dramas com aquests de... Ha fet unes quantes, ara em ballen, però hi ha una pel·lícula que vaig veure no fa gaire també, i em sembla que també hi ha una temàtica... No me'n recordo. D'un que no treballava. Sí, sí, sí, sí, sí. A més, no té res a veure, vull dir, canvia, fins i tot de forma de la pel·lícula... Crec que és de l'Azon, sinó del cinema francès. Sí, sí, sinó, però... A llavors en un que no treballava, que s'inventava, bueno, i com guanyava la vida, això, ja la veuràs. Ja la buscaré. Jo crec que és de l'Azon, però no en sona. Ja la buscaré. Però crec que la vista. Si és de l'Azon, no ho sé, però és que els francesos en tenen fet un negoritzador. Trambasa, trambasa. Molt bé, molt bé. Farem dos minuts per veure'm una miqueta d'aigua, perquè voldria... Bueno, voldria m'escoltar amb aquest cas a l'Hurrit, el WorldCon, el WorldSight, perquè avui fa 3 anys que justament va morir el gran l'Hurrit, un referent del verbet underground, de la música rock del 70, 60 americans, i bé, doncs potser és de vegada com a gran referent amb aquesta cançó, però van haver-hi més coses que va fer aquest home molt curioses i molt misterioses, perquè temes com víxios i d'altres... Bueno, ens aproparan el món que ara entrem de po i de misteri, que el Jama sé que li encanta, i que el Nacho ens farà... Ens tornem per una tensió, per captar l'ascència... I el primer que farem, quan tornem en un minutet, és apagar les llums, jaume. No et pensis malament, eh? Aquí he dit que és aquí també? Sí, aquí també, aquí també. Sí, aquí també. Tu no, tu... Jo amb molta llum per si d'aquest. Que no vagis a saber què pot passar. Sí. Doncs sí, doncs... Un mes que aquest any... Aquests anys ha desaparegut, grans estrelles han desaparegut, Michael Jackson, Prints... Bé, d'acord. Estan marxant els grans, eh? Vull dir, David Bowie... Exacte, no? I encara es queda un món, no? Però bueno, és a dir, és el que hi ha. Molt bé, doncs, el que farem re en qüestió de tres minutets és parlar, connectar amb... Nacho Alonso, el nostre... Reportant-lo i xerratxer, el de barri, o sigui... No. Que es perdà el Festival de Sitges, que s'ha fet un curro, perquè s'ha vist la millor pel·lícula guanyadora d'aquest any. La millor... El millor director de la... Això, ja no sé ni el que dic. No ho explicarà ell. Era amb 10 euros. Exacte. Però abans de re, ja que estem arribant a Halloween, faré un re. Dos minutets per parlar d'una pel·lícula, que es diu Nunca Pagues de Luz, que jo les vaig passar canutes. M'agrada moltíssim les pel·lícules de por, i feia temps que no passava por. És a dir, la pel·lícula sí que no és partida, sincerament, però el referent, el que passa, el que és de bé, al llarg de la pel·lícula, sí que et provoca una sensació d'angoixa. Llavors, si tu passes bé, quan tens por. Sí, sí, sí. No em parlava que ho he dit. No, no, no. Jo no, home. Jo crec que és un altre plaer dins dels... No sé, de la por. Sí, sí. Una por, evidentment, falsa. És autèntica, no, home. A la por no té gràcia. Llavors, bàsicament, jo recomanaria que la pel·lícula es vegués amb la llum apagada. Correcte. Perquè jo em passava de l'estona mirant cap al passadís, perquè passen coses quan s'apaga la llum. I llavors, quan s'apaga la llum, ja està. Ja no diré molta cosa. Com amb aquell, que quan t'adormies... Bé, no, però jo era molt bàsic. Això de la PSD en el mestrit era molt bàsic. Això, no, això... Era una altra història, però això sí que fa més angoixa. A més, la forma en què es munta, com ataca, com es mou aquest personatge, no recordo ara, però és un director suec que està fent les Amèriques. No recordo ara, és un nom Tom Saganberg, no me'n recordo, i tal. I és un tio que, per la forma de fer, ja et dona una miqueta d'aquesta percepció del cinema escandinava terror. No jo deja a entrar... Aquest rotllo, però aquí ha introduït els elements americans. Per tant, els personatges no són tan grans actors. El tema va bé, fins que arribi un moment que avui us ho hem de solucionar, per algun lloc ho soluciono, vincula moltíssim a la mare i el personatge terrorífica amb la mare i el fill. Hi ha un nen pel mig, que sempre queda bé. És una barreja de... És a dir, la percepció és molt bona, però després la pel·lícula té tins americans. Ja està. Però val la pena. És acceptable. És una pel·lícula de 6 i mig, de 7. Anem a donar-li una nota una miqueta correcta. Ja és un valor. Teien en compte que és Halloween i dius, bueno, vinga, en parlat abans i aquesta per Halloween. Sí, sí, sí. Però dic jo, vull dir, que ja anava per la casa i dient, mare meva, apareixerà per ja alguna cosa. Sí, sí, no, no. Vaig anar a tot el llum. Vaig anar a la cuina, la llum del menjador, el passadís, que jo m'ha iraig d'engego perquè dic, a d'hora se'n encara la tenen fotut d'aquesta nit. Molt bé, doncs tenim re. Tenim bé, doncs, 15 o 17 minuts per parlar d'aquest element del Festival de Sitges i... Nacho, tot i jo. I jo m'exploreixo. Jo, com l'altre dia, vam parlar de l'Opichó. Exacte. Tenim la carnes d'ella. Jo aquesta la vull veure per dolenta. És que no sóc de pel·lícules dolentes. Faltaràs la carn. Faltaràs la carn. Tot el teu sentit. Ja la buscaré. Doncs, bueno, hem de parlar de l'Opichó, parlarem de l'Opichó com a mínim, a nivell de palmarès. Llavors, bueno, aquest any, els Sitges han fet una cosa d'aquestes que ara s'ha posat de moda a Hollywood, que separa el premi entre la millor pel·lícula i la millor direcció. Que això sempre era a Hollywood, sempre era a la Unit, i de cop i volta ho hem pensat que no. I ara mai va a Unit. És perdonar dos pel·lícules que tenien al final marcat. Correcte. Aquí hem donat el premi a la millor direcció, a una pel·lícula que es diu Swiss Armament. Una pel·lícula es diu Swiss Armament, i la millor direcció, una altra pel·lícula es diu Trento Busan. Busan és una localitat de Corea. I, bueno, allò que parlàvem de l'altre dia amb el David Montanegno, i és avui que si donàvem els premis sempre o més a pel·lícules més fantàstiques, o més del gènere i tal, doncs, bueno, que hem fet un mig i mig. La pel·lícula guanyadora, Swiss Armament, no té res a veure amb el David Montanegno, sinó amb el David Montanegno, i la pel·lícula guanyadora de la millor direcció, que és Trento Busan, és una pel·lícula de zombies amb la qual he de tot a veure amb el festival. Llavors, parlarem primer de Swiss Armament, que és una pel·lícula, bueno, que la podem calificar clarament de bizarra. És una pel·lícula molt estranya. Jo la posaria a la beba llista de pel·lícules bizarres, unes quantes que no parlarem avui, perquè de veritat que és estranya. I també, el festival, perquè no és la temàtica ni tan sòs, és una pel·lícula generalista, sinó que és una pel·lícula més aviat de temàtica indie. De fet, una cosa curiosa, que la van donar el premi a la millor direcció al festival de Sándenz d'aquest any. Què dius? Sí, el 2017, la van donar el premi a la millor direcció, no a la millor pel·lícula, també s'han creuat aquí una mica. I no sé, perquè la briga la dic que és bastant, bastant estranya. És una comèdia... Negra. Negra, macabra, surrealista, perquè és com nàufragó, però a lo bon fo, diguem-ne. Sí, sí, per dir-ho així, perquè hi ha un nàufrag allà, que està al pacífic, i que t'ha costat un cadàver, una altra persona que nàufragat. Amb aquest cadàver es munta una relació molt curiosa, de cada una amigueta, però hi ha la part inicial, des que comença l'acció, fins que surten el títol de la pel·lícula, que és Suisse Armiment, hi ha una escena de l'Iran, molt de l'Iran, molt macabra, perquè ell s'ha fet coses amb el cadàver, i per què es diu Suisse Armiment en la pel·lícula? Perquè el cadàver és com una navalla suïssa d'aquestes que té 20 dujos, i ell fa servir el cadàver per les coses més estranyes que podies imaginar per sobreviure, diguem-ne, que el cadàver treu gasos i el fa servir per... s'ha projectil, s'hi fecosa, és una paranoia, és una paranoia, o sigui, perquè t'expliques això, que ho explica a tothom, no... Llavors, no explico tampoc la estripas molt, perquè és tota l'estona aquesta relació, bueno, arriba un moment en què el cadàver evoluciona, diguem-ne que el cadàver no saps si el protagonista imagina coses del cadàver o el cadàver, bueno, hi ha un... i ell va tota l'estona amb el cadàver, per tota la illa, i arriba un moment en què sí que aquest punt de partida, que són només dos personatges, arriba un moment que decau una amigueta que per mi és a la pel·lícula, era inevitable, normal, comencen a parlar de coses de la vida i aquest tipus de plantejament o el diàleg són molt bons, o sigui, decau una amigueta, la perigua de caos. Però, bueno, està bé, però de quan en quan surt aquesta relació macabra i aquesta relació estranya, que dius que vas quedant, de vegades que he esturat, de vegades et rius, perquè, bueno, t'agrada el rotllo, però et rius un moment que... més d'un moment que reia, quina paranoia, no? Però és que, a més, no m'hi ha equivocat, el Daniel Radcliffe, és el Harry Potter, que és el mort, va guanyar el 18. Sí, perquè, bueno, el mort arriba un moment en què... Ah, d'on veu? D'on veu? El mort té diàleg, un moment de la pel·lícula no se sap el tema, si és una imaginació o què, això ho diem i ja està. No es tripen bé. Un flash va amb una cosa d'aquesta rara. Ell parla, ell parla, ell també té la seva aportació. A veure quan l'estrenen, que la vull veure, vull dir ja perquè jo, que aquestes coses... Sí, acostumen a estrenar-les ràpid. Sí, llavors, ja dic, la música tot és molt indie, molt de pel·lícula així, la càmera molt... Bé, els personatges s'ho treballen molt. El Daniel Radcliffe, suposo que va veure aquesta persona que ha fet pel·lícules, totes les de Harry Potter i tal, que suposo que és més cotitzat, però suposo que li va ara el projecte, perquè és també sota l'altra protagonista, que és el que parla amb el cadàver, és el Poldano, que jo sempre el recordo. Sí, és el germà gran de Little Miss Sunshine. Sí, sí, sí, sí. S'ha fet més coses, s'ha fet allò de la pel·lícula que hi ha als miners, que eren... es deia Bloody... No sé què, que sortia amb el... El Sandi Bloody Sandi, no. No, no, no. Bé, ha fet més pel·lícules. Sí, sí, sí. No molt conegudes, però són així més aviat independentit. I ho fa molt bé també, fa molt bé. És una pel·lícula molt bizarra. Si us agrada una pel·lícula bizarra meu, no és una pel·lícula matemàtica, ni fantàstica, ni tardor, ni res que s'assembli. I, bueno, per donar-li el prèmit, jo no he vist les altres, però ha semblat una mica un dispar o un escuridari. Clar. Ara seguirem, som un comentari. Per coses bizarrres, la setmana que ve, el David i jo amenaçem segur amb la fiesta de les salchiches. Això sí que és bizarro, però bizarro també, però, bueno, segueix, segueix. Ui, ui, ui, ui, ui. No porteu els nens directament. He vist, eh?, i he vist algú, no porteu els nens, és una pel·lícula d'Eston Motion, però ja està. És una pel·lícula amb verra. Sí, sí, això m'ha dit a mi. Sí, sí, segueix. Ara anem a l'altra pel·lícula, l'altra pel·lícula més clàssica, Trentopussant, és una pel·lícula de zombies. Una pel·lícula de zombies com estem molt acostumats, potser massa acostumats a veure. El que passa és que sí que és cert que sí que, per donar-li la millor direcció, suposo que sí, perquè està una pel·lícula de les imatges que presenta els planos aeris, perquè es van en un tren, o sigui, bueno, l'algú men és molt simple, unes persones que van en un tren, de cop i volta no se sap per què hi ha hagut una infecció zombi massiva, i bueno, els tios se'n van a entrar, i llavors els zombies intenten entrar al tren, això és molt clàssic, però totes les imatges, i al punt de vista, diguem-ne, o sigui, és curiós com... El mèrit que té la pel·lícula és com d'una història tan trillada, i tan acostumats, i tan batxagada, últimament, i amb tot el que estem veient, i tal, el tio té les situacions d'aquesta interacció de les persones amb els zombies, i com sobreviuen, i tal, que són originals, almenys són originals. Les imatges... amb la fotografia molt maca, imatges aèries molt maca, els planos allà amb una certa intenció, molt bona idea. És una mica el rotllo Guerra Mundial Z, no? Potser no és tan mega-producció, no? No és tan mega-producció, és més, però sobretot és... la manera allà, i com un rotllo, i sobretot, són molt bones, perquè hi ha dos tipus de zombies avui en dia, els zombies Royo Walking Dead, que van allà a poc a poc, que es pot matar i tal, i els zombies Royo 28 dies després, que són zombies rabiosos, que corren molt, que salten molt, que són d'aquests, i tu veus escenes, i estan tan ben fetes, que dius, aquí algun extra s'ha matat, s'ha matat o pago, perquè els gens s'han d'una taula a la terra, es trenquen els ossos, s'aixequen, i dius, això suposo que és tot... que estan tirant allà una cotxoneta, i està la imatge superpulsada, però està tan ben fet, es tiren amb un ímpetu, que dius, hostia, estan molt ben fetes, això, s'ho ha currat. No sé com ho fan, però que és molt realista, té molta acció, molt realista, i és una aprícula coreana, que sempre és curiós veure una aprícula coreana, el tipus del foc americà, al final també té una història allà, el pare, de la filla, i una història fins i tot al final, malament i tal. Bueno, si us agrada el gènere, aneu a veure'l, i si no us agrada i voleu introduir-vos una pel·lícula que no és de les més avorrides, perquè no li agradi, aneu a veure'l o comenceu per això, perquè té una direcció més bona, té el paisatge, té la manera dels planos, la història, i té la manera com resoldre seta situacions de intriga, com passem d'una vegada a l'altra perquè estan de zombies, doncs ho resoldre d'una manera imaginativa, que no trobes en altres pel·lícules que t'estis. Jo somen recomanant una pel·lícula de zombies que per mi és de les més centradetes, abans de la Guerra Mundial Feta, que és una cosa pensada en molt altres nivells, i l'amenaçor de los muertos. Que esta pel·lícula està bé, potser que més diferents, però dins del rotllo zombies i tal, està bé. És ingeniosa, té uns plantejaments que estan prou correctes i tal. Potser és el Romero, potser és el Romero. És com una SEU en part de la primera, o els muertos vivientes, però és com una que va fer després, molts anys després. Tot passava dins de mena de centre comercià, una cosa però molt ben bastant ben elaborada, però és el Romero o va de la gama el Raimi, algun d'aquests. O ell va estar per mi, d'alguna manera, és després. Va ser algo també important, ja ho mirarem i ja ho direm després. I ens falten 5 minuts, podem parlar de la invitació, de l'acuanyadora del Festival de Sitges del 2015. Jo crec que és la millor pel·lícula de les 3. Aquesta d'on ho fec a l'Evis i a donar raó. És un altre tipus de pel·lícula, tampoc és de temàtica, com a molt, un tirer psicològic, tampoc és la ticta temàtica de Sitges, però és una pel·lícula. Aquesta pel·lícula és difícil parlar d'elles a destripar-la. Per tant, haurem d'anar molt... A molt de cuidar. A molt de cuidar, perquè hi ha el part. Però bueno, sota un punt de partida, aparentment, trivial, diguem-ne, que és un sopar, que hi ha una parella que fa temps que no es veuen un grup d'amics, i aquesta parella es veu com hi ha els amics i tal, i fa temps que no es veuen. Llavors, aquesta parella envia unes invitations, una invitació a cadascú d'aquests amics per fer un sopar que se seva, una mica de sopada retrobada. Fa dos anys que no es veiem i tal, i s'ajunten allà. Ja comença a apuntar-se que aquesta distància d'aquests dos anys que les persones, els que inviten, els amfitrions, han tingut un problema a la seva vida important, han tingut un trauma i tal, i no estaven per aquest tipus de celebracions. I ara sembla que l'han superat una miqueta, i els amics van allà, no és molt contents, perquè, bueno, però, hòstia, aquestes persones ara sembla que estan sortint una mica del pou, i tant, i anem allà i anem a sopar. Bueno... El senyor Jaume diu una senyal i jo li passo la paraula, perquè em diuen així. No, no, no. Ara quedem 3-4 minuts. Vull dir, encara puc parlar? Jo em penso que acabes d'explicar que ja és prou interessant com expectació. Com expectació? No, home, tot això que acabes de dir és una expectació total. El que pots ja imaginar-te, almenys jo m'ho imagino, és que, que, bueno, que ja veurem que sortirà de tot això, però que tu ho has deixat, però, clar, ja, no? I faig així, precisament, precisament perquè, com que dius que no s'ha de fer spoiler, o no s'ha d'explicar... No, però, bueno, jo puc una mica... No, només dic en el sopar el que tu comences a veure, el xesco ens dirà també en el poc temps que queda, comences a veure que jo no és un sopar normal, perquè comencen a passar coses que no passen, normalment, en un sopar de retrobar en què normalment es parlen de temes trivials, de l'actualitat, com a molt, com a així, comencen, hi ha personatges que fins i tot... Hi ha un desconegut, perquè a la grup a terra hi ha uns personatges que han convidat els anfitrions, que no són del grup i tal, però, bueno, aquests personatges comencen a parlar d'espectes de la seva vida, amb una nuesa i amb un... La teva intimitat, que es queden, clar, els convidats es van quedant, com diuen, els personatges que l'has conegut fa molt poc, m'estan parlant d'unes coses de la seva vida molt fortes, me les estan explicant aquí. A partir d'aquí hi ha un descomidats, els personatges comencen a descomptar que això hi ha una cosa que no rulla, que els anfitrions estan molt, molt contents, molt exageradament alegres, que tothom té... sembla que hi ha un moment com que ell se sent, que és un poc... i mira tothom, i dius que sembla com si tothom estigués allà, com una conxorxa, el tio comença a fer-se pel·lícules, sempre paranoies, i a partir d'allà, bueno, la situació comença a evolucionar, i és veritat que al final ell tenia una mica de raó, i ja només per deixar-li el xesco que ho ve de bé. No, no, no, és perfecte el que has explicat. Tampoc és ni afegir, potser ni més ni menys, perquè ens refereixo que tampoc podem. L'únic que sí que puc dir així molt per sobre és que és una pel·lícula que et fa dubtar, simplement, tu vas veient i dius... Sí, sí, sí. Sí? No, pot passar? Què passa? Què passa? És aquest personatge. Exacte. Són maneres meves... No estàs veient el que viu el personatge? Això és lo bo, per mi. Això és lo bo, dius, hòstia, no. I tu dius, ah, no. I llavors el personatge, al cap d'una estona, dius... O sí, o sí, tal. I per dir-la l'última cosa, al final, el redafons de la pel·lícula, el redafons moral, és que hi ha unes persones que han patit a la vida un trauma important, al final es veu que són vàries, i que aquestes persones, s'ho pot prendre això de moltes maneres, i en maneres extremes, d'aprendre aquest tipus de traumes, que les persones acaben prenent-se d'una manera extrema, que és la que acaba donant el desencadenat final de la pel·lícula. És una mena d'intent... de catar-se extrema. Que és la que dic jo, no? Que és per aquelles que dius, vinga, va, no? Aprofitem, i llavors, veritat que... Bueno, ja està, callo, no. No, perquè ja està. No dir res més. No, perquè la pel·lícula té una línia molt determinada, i realment que la cosa, com a moltes pel·lícules, i llavors que agafen una altra línia visual que és diferent de la primera. Però, bueno, és el que hi ha. Val la pena. Val molt la pena. Vull dir que és molt correcte. Sí, sí, sí, sí. Aquesta part... No entis a vostè. Que partirem pedes, tio. Per què? Per tant, així, perquè sí que saltes, no? A partir d'ara... A partir d'ara, senyor Vidal, li diré, vull dir que sempre... Senyor Don. Senyor Don. Molt bé, molt bé. Doncs ens trobem la setmana que ve, o que això intenta festa pel que el mig, ja veurem què passarà, però... La castanyada, eh. Exacte, però ja ho solucionarem, i si no, a passar res, és clar. Si no, ens tornem a escoltar, i si no, d'aquí poc ens tornem a trobar, seguríssim. Doncs fins aviat. I la castanyada, eh. I la castanyada.