Molt bones i benvinguts un dia més al Babilònia, el número 4 de la nostra magnèria. En aquest cas ens ho diguin, que ja ve de tant en quant aixec els ànims, tal com està la situació econòmica i tal com estem una mica desanimats, que ens diguin coses maques. Sempre ho hem de mirar amb positiu, i estem orgullosos de l'esforç que estem fent i del resultat que estem fent, que fem amb molta carinyo. I tant, i tant, avui tenim unes quantes baixes per x motius, unes per qüestions professionals, altres per motius personals, ens falta el David, ens falta el Jaume i la Lourdes. La Lourdes la tindrem a la setmana que ve, seguríssim, al igual que el David i el Jaume. Esperem fer un ple, perquè som 5 persones. El que diem, tenim un edat i tenim compromísos, i és clar que estarem tots, i tant, i tant, el dia que estem tots serà la torre de Babila, mai millor dit, exacte, molt bé. I tant, per tothom. Avui tindrem un programa prou variat, la part cultural estarà marcada per al teatre, la Rosa ens farà un magnífic esment sobre el Madame Bovary, de la Magui Mira, dirigida per ella, i a la vegada empalmarem també amb una obra de Mario Vargas Llosa, que parla justament d'aquest mita de la literatura a l'urgia per pètua. En literatura, passarem al segon pas. La metafísica dels tubes de Melino Zom, els 13 tristos trànguls, al final m'ha sortit, Rosa d'aquella manera ens ha acostat, una mica ens hem encallat. D'Albert Sánchez Piñol, una mica en relació també d'aquesta nova obra, el Victus, que tracta de 1714, i que de no la Rosa ens farà un comentari, juntament amb Pandora Alcongo, que també és una de les obres magistrals d'aquest escriptor català, que juntament amb aquella la Pell Freda, que va ser la gran acortació. El gran descobriment era la gran obra que va fer d'entrada, com a debut, la primera que va ser reconeguda, com a escritor a tenir en compte. 1714 encara no l'he llegit, estic apuntjada a tenir-lo, i bueno, espero llegir-lo. Però es dirà Victus, eh? Victus, sí. Victus, és a dir, perquè aquest matí sortia al periódico, justament... Sí, ja fa mesos que se sabia que la tenia acabada, que estava allà en impremta, i que la teoria la tenia preparada, i que era els més principis d'octubre quan havia de sortir a la venda. Molt bé. Comentarem. I tant, i tant que sí. Una miqueta, una miqueta de... Sí, no gaire. Però molt bé. Ara no l'hem llegida, clar. A la part cinematogràfica tractarem un clàssic i també una pel·lícula més o menys d'actualitat. El paradís de Jim Jarmusch, una de les primeres obres mestres d'aquest senyor, i intocable d'Eric Toledano i Olivier Nakache, que és una d'aquelles pel·lícules que ens ha anat a tothom. A la Rosa també li va encantar, a mi m'ha tornat boig, sincerament, i ho comentarem aquesta qüestió. Per últim, tractarem un tema que, per desgràcia, està d'actualitat per dues notícies, que també farem malament. Una vinculada amb el senyor José Manuel Castelau, amb aquelles desafortunades declaracions que va fer sobre que les lleis les dones estan per violar-les. I després, aquest matí, al diari 20 minuts, ha aparegut un altre comentari de l'Audiència Provisial de Madrid, del caladenaris, que tocar les natxes i fer petons no és considera assajament sexual per aquesta audiència de Madrid. Realment un tema patètic, vergonyós. I després, amb la Rosa, parlem com es diu en castellà l'Argo Itendido, perquè he d'unir-ho, ja per llogar cadires. Molt bé, Rosa, doncs, Madame Bovary, què tal? Bé, a veure, Madame Bovary, de fet, és una... Aquesta obra de teatre és una adaptació per al teatral, que ha fet Emilio Hernández. És... està basada, naturalment, a la obra superfamosa, superconeguda, de Gustave Flobert, que és Madame Bovary, del qual... És la versió cinematogràfica, la dirigida, la Magouimira. En concret, la vaig veure, t'ha passat al teatre Auditori de Cormella, perquè estan fent... estan de gira. I, bueno, està a veure si passa per aquestes poblacions, no?, que estan fora de Barcelona. Doncs va la pena, també, apropar la cultura i, més en aquests moments, que estem passant... a les localitats, a les poblacions, a les persones, als ciutadans. Doncs vinga, Madame Bovary, jo crec que no cal ni recordar quin és el personatge Madame Bovary, i de què va, però, bueno, ho farem, una miqueta, per situar-nos, no? A veure, hem de pensar que Madame Bovary, a Flobert, la va escriure cap al 1850. Ell, de fet, sí que molt els francès van aixecar a la romandia, si no recordo malament. I era fill, precisament, també, d'un metge, d'un cirujà, cap, d'un hospital, d'allà, d'algoant. I és el personatge del... bueno, la persona del seu pare, que on ell també es va inspirar una miqueta, per escriure i descriure el protagonista de la seva obra, que és Charles Bovary, que és un metge, també, és una persona, per tant, d'informació i d'educació. Una miqueta ja, la burgessia, que ja s'estava apuntant tant a França com ara a Europa. Llavors, bueno, aquest senyor, el Charles Bovary, és un metge molt estimat, molt apreciat a la seva població, que ajuda tothom, d'aquests típics metges de família que van amb el maletí i que, bueno, la gent els paga, doncs, amb coses de la granja, amb productes de la granja, feines que pugui necessitar, no? Bé, doncs, està casat amb una noia que és més jove, que és la Inma Bovary, ella sí que és d'origen humil, i llavors, per circumstàncies, no es coneixen, i ell, bueno, doncs, la demana la seva mà, el pare es veu s'encantat de la vida, que és gairebé un metge, no?, però, clar, és un matrimoni que està una miqueta abocat al fracàs, des del punt de vista sentimental o emocional. Ell li dona una seguretat, li dona molt de carinyo, perquè es veu que està per ella, però que és un senyor més gran, i no la pot satisfiar amb l'especte sexual, amb l'especte emocional que ella necessita, no? Sobretot perquè, a partir de que coneixem un senyor, i, bueno, a veure, el que es deia, doncs, l'adulteri, no?, es fa cometa d'adulteri, no?, però, bueno, no és senzill el fet d'aixiar comés d'adulteri, no?, és l'escripció del personatge, del seu despertar cap a la vida, cap als plaers, que per a la seva pròpia llibertat, també, no?, perquè no deixa de ser un matrimoni que l'ofega, ella no té cap futur amb aquest matrimoni. Perquè estem parlant de que Flaubert és un escritor romàntic. No, ell és posterior al romànticisme, és el naturalisme. Naturalisme, d'acord. És el naturalisme, precisament una de les característiques que es veu molt crà, la madamboveria, d'altres obres seves, és aquest anti-romanticisme, fins i tot, anti-burgesia, també, anti-política, també no es fica amb aquests temes. I el romanticisme és un absolut, no és una romàntica, a veure, seguint els canuls tradicionals, ni molt menys. És veritat que ella, ella el llegeix molt, és una ciutadrectora de novel·les que ja no n'hi ha heroïnes, no n'hi ha dones que viuen moltes aventures, que tenen amants. Em penso que són novel·les dels George St. Que és una dona, però bueno... Sí, sí, la George St. La Montse de Dona, en el moment, han d'escriure Montse de Dona en masculí, perquè si no ningú li publicaria. No es podia acceptar, és cert. I llavors ella estava una miqueta influenciada, influenciada a veure, té ganes, amb totes aquells interès que ella té preliteratura, per la vida, pel coneixement. Doncs clar, si li obren les ganes de viure, de sortir al món, de viatjar, d'anar a París, té el son ni d'anar a París. I no és possible amb la situació que té. Llavors és una miqueta despertar, a través dels amants que ella va tenir, de despertar la vida, despertar la sexualitat, intentar viure per si mateixa. Clar, tota aquesta situació és molt interessant, clar, a la novel·la. A la novel·la és molt més rica la descripció del personatge, és un personatge bono. De fet, Florent ja va posar els cimens, el que seria el naturalisme, perquè a Espanya vam tenir, a l'opol d'Olas Clarín, que va seguir la regenta. Igual era també la situació d'una dona, de provincia, sufregada, amb una societat més encursatada, més arrodegida de normes de canos, de moltes prohibicions. Que parlem de naturalisme, però que la gent no es confongui estem parlant de realisme, en el fons. Sí, el realisme, sí. Segons la zona o el país, si li deia realisme, li deia naturalisme. Però dic perquè per qüestions personals, a vegades, quan parles de naturalisme, la gent pensa que té a veure amb la natura. És a dir, no que té a veure amb el realisme, amb les situacions, diguem, quotidianes, de la vida. Exacte, sí, és el punt de vista aquest del ser home natural, sense fora d'aquestes normes, fora d'aquest corset. És una miqueta aquesta idea de de poder lliure-se d'aquest corset. Esclar, en veia tot aquest procés, que és llarg, a l'obra de teatre es veu més curtet, perquè es veu més por els amants i les inquietudes que ja té per sortir d'aquella vida, un motó a un motó en què porta, de les inquietudes que ja té. A veure, veus que tot això li evoca... Primer també hi ha tot un tema que és que hi ha... Això comentaré millor, potser, amb el llibre, però al final tot això li evoca el fet que hi ha, clar, aquesta explosió de sentiments, de sensualitat, de sexualitat... Tot això li porta al final, clar, no sé per què, a veure, que l'autor deu tenir la seva raó molt clara, no? Potser per l'època encara no la pot deixar viure amb llibertat realment, sinó que al final ha d'acabar matant d'alguna manera i acaba que se suïcida, ja mateixa, perquè tota aquesta relació no li comporta una satisfacció mai no arribar a la satisfacció per a la satisfacció material, fins i tot. Però és una reminiscència romàntica, això del suïcidi. Segurament, eh? Jo crec que deies tu perfectament el concepte és totalment naturalista, realista, però encara jo crec que arrosseguen, perquè el romantisme marca moltíssim en una època a totes les nivells i és possible, perquè això és molt típic, no? Va ser un trencament molt gran, he de dir, una dona que visqui per si mateixa, que intenti volar, però que al final no la deixen volar del tot, no la deixen volar. És complicat. És tota la part també materialista, també és interessant, perquè hi ha... un gasto i valver-se totes les diners que pugui tenir el seu marit, que tampoc no són molts. Ella queda endeutada fins a una barbaritat, no? És el principi del consumisme que després parla del principi de Maria Vargas Llosa, no? És interessant. És una mica una simbiós entre buscar la felicitat psicològica, la felicitat emocional, la felicitat física, amb aquesta felicitat també materiale, de rodejar-se de coses de valor. La obra de teatre són només quatre actors. La protagonista és Anna Torrent. Molt bé, sí, sí. Tan petita que surti a... Ja ho diré, ja ho diré. El Juan Fernández, que fa de Carlos del seu marit, Carlos Bobarí, Armando del Río, que fa el paper de Rodolfo, que és el primer amant que ja té, el Fernando Ramayo, que fa de León, és un passant de Notari, que és una jove també, i ella és ella aquí, el converteixer del seu amant, que aquí canvien les tornes. És molt interessant la reflexió que veus, que ella ho ha arribat a dir. És que una dona no pot... Mira, diu, un home diu, almenys, és lliure. Almenys, pot gaudir, pot fruitir de qualsevol plaer. Però, clar, quan aquest desig neix amb una dona, ja... O sigui, que abans fins i tot, o quan estan neixent aquest desig, desig, jo ja existeix una norma per reprimir-lo. No n'hi do. És aquesta crítica la que posa continuament, no? Perquè, si la gracia és un home, pot tenir moltes amants, que sobre quedarà com... Ostres, xapó, mira, que bé, no? Que gran samantal, no? Mira, que triomfador que és, no? En canvi, una dona, amb aquella època, on les coses van canviant, molt poca a poc, però van canviant. Encara ja aquesta... Encara per això comentarem el final del programa aquest tema. Exacte. Perquè una dona no pot viure amb aquesta llibertat, també. La llibertat sexual, la llibertat emocional, la llibertat física... Evidentment. Doncs això seria... Sí, parlem del llibre. Del llibre. Llavors, és interessant, perquè el Mario Vargas Llosa, aquest autor peruar, va escriure, res, fa un parell d'anys, no sé exactament, un parell d'anys. No, una mica més, una mica també. El senyor Vargas Llosa és una... És l'orgia perpetua. Subtitulat Flóver i Madame Bovary. És una anàlisi que ell fa, del seu punt de vista, d'aquesta obra, però que tracta diverses coses que valen molt la pena. Tant de lo que seria una possible autobiografia, a veure, una autografia, no del tot en el sentit sencer i complet de la paraula, del propi autor, perquè ja hem dit que el seu pare també era... No havia estat metge i que ell s'havia inspirat aquí, i també una miqueta al paper de la seva mare i tal. Una miqueta. A mi m'agrada molt la part que ell analitza. Té diverses parts. Analitza el hombre pluma, l'hemen afegit, l'aliança, la substitució, els quatre temps de Madame Bovary, els canvis que va a fer el narrador, els canvis de posició i de visió que fa... Són totes les proves que fa la novel·la. La protagonista fa molta prova per donar un pas endavant, pel que sigui la tècnica literària. I després ja ha posat també el que sigui el laixement de l'antíhéroe, la novel·la ja en si mateixa, com a forma, el monòleg interior, que és de la pròpia protagonista. Això és una prova d'anàlisi que fa que jo ho recomano, és molt interessant. I a mi, en concret, em va quedar molt l'atenció, i que és veritat, perquè ella és... És un... que en català ja és unes mans rotes, no? És un sac sense fons. Perquè no té mesura per gastar. Igual que no té mesura, ella físicament, sexualment, per provar-ne, provar-ne, i mirar... de tenir amants diferents, i arribar... bueno, una certa exposició. A nivell de diners, de diners material, igual, eh? És bo que fins i tot arriba a decorar de la casa o al lloc on es troben, de forma diferent. És que està molt diners amb això. I clar, el botiguer ho sap. Els botigues ho saben. I llavors el que fan és animar-la, que sí, sí, sí, si compra això, canvia, renova, eh? Perquè així et trobaràs millor, et trobaràs la felicitat, eh? Que no deixa de ser un paral·lelisme entre ella, dir que la despesa material, i també fins i tot la buscarà d'aquesta sexualitat, d'aquesta satisfacció. Mira, res, un fragment només, que penso que és interessant. A més, bueno, està en un castellà. A veure, mira, diu. Diu, diu, sin embargo, diu, la fan de Emma de posar objectes no se lo se conecta con sus amores, también con sus desengaños y su aburrimiento. Es una relación más sutil, menos subrayada que la anterior, pero que en ciertos períodos de su vida se percibe claramente. 100 años antes que sus congéneres de carne y hueso, Emma Bóvary, en un pueblecito normando, intenta contrarestar una insuficiencia vital adquiriendo objetos, acudiendo a los productos industriales en busca de la ayuda que los hombres no pueden darle. En Madame Bóvary apunta a esa alienación que un siglo más tarde hará presa en las sociedades desarrolladas de hombres y mujeres, pero sobre todo de estas últimas, por sus condiciones de vida. El consumismo, como un desfoge para la angustia, tratar de poblar con objetos el vacío que ha instalado en la existencia del individuo o la vida moderna. El drama de Emma es el intervalo entre la ilusión y la realidad, la distancia entre el deseo y su cumplimiento. En dos ocasiones, crea que el adulterio puede proporcionarle esa vida esplénida que su imaginación anhela y en ambas se ve desengañada. És una descripció del que seria també el consumismo, el que de fet era l'original. Del segle XX que va sorgir i exacte, que cada cop hi havia més productes i articles, era una forma igual que hi havia també el creiximent de la burguesia, d'aquestes classes socials amb un poder que se sentiu considerables. Aquí ha començat amb aquest moviment. Fantàstic. Aquesta canàlisi exaustiu de Madame Bovary faré seguirem dins del món de la literatura, ja que el senyor Vargas Llosa, que tothom coneixeu per les seves obres, abans de dir que és un gran erudit amb temes d'art i també amb temes... Una mica concoberti també. Són aquestes grans figures o aquests grans personatges. Jo el comparo una miqueta, no és el mateix, però és el mateix. Aquesta faceta novel·lística i la faceta d'autentic erudit, exacte. La vida social i la vida pública o política. Exacte. I és això. Aquesta combinació de grans genis, crec que hi ha dins del món de les humanitats, perquè no sempre hi ha genis a la ciència, sinó també a la literatura, a la història, a la pintura. Avui, evidentment, això no s'ha posat en dubte. Doncs jo crec que la part de literatura, a part d'aquest lliure magnífic, de Maria Vargas Llosa, que és un llibre com una mica saig, imagino sobre Madame Bovary. Crec que farem un regulatori de 3 obres, tant la metafísica dels tubos, com els 13 tristos tranguls, ho he dit bé. I, per endur-hi el congo, que d'unidor, quines 3... No direm rarezes, però quines 3... Quins 3 arguments, eh? Perquè si el senyor Albert Sánchez Piñol se l'inva la pinça, parla en clar, amb certes arguments, la Melino Zom, que ha fet això de la metafísica dels tubos, també d'unidor, eh? És una... És una escriptora francesa, que és peculiar. És contemporània, perdona. Sí, sí, el llibre és recent, és l'any passat. I realment, doncs, ella va tenir... És una mica autobiogràfica, perquè ella va viure molt de temps al Japó. I ja sabem el que passa al Japó, realment, ja sé que quan la gent té una infància allà o té un període, acostuma a canviar els hàbits i no es depensa dins d'alinear que no sigui occidental. Metafísica dels tubos tracta d'una nena, des que neix, fins als 3 anys. Una nena superdotada. Que, fins als 2 anys i mig, pensa que és un tub. Vull dir, un tubo. No estic d'intentaries. Sí, és a dir, un tub en l'especte de que es considera una persona que no té moviment, és com un vegetal, però ho fa a la pròpia. Això és forer surrealista, però és cert. A més, es considera Déu. Per tant, estem parlant. Sí. Aquesta consciència d'aquesta granària, d'aquesta profunditat. Aquest és on tenim. És que en 3 anys pensa com una persona gran. D'acord? Estem parlant de nena superdotada. I clar, això xoca una miqueta amb la forma de plantejar. Ella aplica els seus coneixements de la família belga que té aquesta nena i altres germans que van a treballar per qüestions diplomàtiques al Japó. És com m'acreixen aquesta nena. I la obra estalla insisteixo als 3 anys. Es veu tot el que s'adona d'aquesta criatura. Ella va donar-li voltes al cap, però té plantejaments a vegades infantils i a vegades de persona molt gran. Realment, és una obra que s'ha d'allegir, s'ha d'entrar en el joc que ella planteja. Té un humor sarcàstic. A vegades juga fins i tot amb el tractar. Fa un comentari molt senzill. No entenc com és que la meva germana pugui dormir profundament quan estic mirant fixament tota la nit. Per exemple, aquest plantejament. I a vegades no m'estranya per què l'èfica cap soc Déu i el que estic fent és donar-li la pau. Divina i tal. Això ja deixa's. Aquí està passant alguna cosa. Està escrita en primera persona. Sí. És ella la que va explicar. I té la seva relació amb els pares. Els pares al·lucinen perquè no saben què fer en un principi. És curiós perquè es tira dos anys i mig fins que reacciona davant d'un detall molt senzill, que la va veure, li dona una xocolatina i a partir d'aquí sent tal plaer que no parar de cridar durant dos dies. Clar. Clar, és que l'afició a la xocolata ha d'unir-la a la gent que ho s'agrada. Vull dir que li agrada una cosa superior. Llavors, dius, què estic llegint? No, però és que realment després hi ha molta més cosa. És un llibre petit, curtet, i jo crec que realment val la pena. Hi ha gent que li encanta i hi ha gent que el tira per la finestra, el llibre. Jo puc dir que és amable, que és curiós, i jo crec que s'ha de llegir coses diferents. I no és una crítica, si us plau, els llibres naturalistes, o els llibres que no vull dir que s'ha de llegir coses clàssics, sense que em venen dubtes, s'ha de llegir llibres actuals, de narrativa actual, que són lineals, però crec que s'ha de provar amb experiments d'aquest tipus. No sé com llegir-se un llibre d'Irving Welch o un llibre d'Ebukowski, que et copsen, que t'insulten, que no parlen de ditacus, s'han de llegir coses diferents. I això des d'aquí ho recomanem, perquè jo crec que val la pena. I jo crec que el senyor Sánchez Piñol, amb una línia molt elegant, crec i molt seriosa, crec que fa llibres peculiars d'argumentació. Molt, molt, molt peculiars, molt peculiars. Comencem, si se'n recordeu, segur que molts els ullens també s'han de seguir. Aquell llibre era magnífic, ens va deixar tots bocabadats. Molts sorpresos de costa esquina, imaginació, tan portentosa. És una cosa impressionant. Aquells granotots, aquells anfibis que surten de l'aigua, és una cosa impressionant. I no és només que diguis que és un cop d'efecte i prou, és que s'ha de mantenir aquella tensió durant tota la novel·la. És una sèrie. Aquell far és d'aquelles persones, dues persones soles, i és una sèrie a la filla del cap. En aquest cas, és una sèrie. I la por davant del desconegut, d'aquells serbs vius que podien ser persones. Per què? Que són desconeguts i que poden suposar una amenaça. Doncs a la pell freda, si us en recordeu, era... És que hem de tenir en compte i aquí s'explica molt. I, a més, em penso que és especialista en temes d'Àfrica. Són rarets, els antropòlegs, eh? Ja t'ho dic jo. Sí, ja coneixes algun mes. Sí, i tant, clar, perquè un historià d'alarc ha estat a la universitat que estaven els antropòlegs. Sí, i són peculiar. Molt bona gent, però peculiar, no tots, eh? A més, en diuen els informàtics. Jo crec que sí. A l'últim dia, li farem que ens ho expliquem. I tant, i tant. Una altra seva línia. Clar. Doncs mira, l'Albert Sánchez Piñol, que s'ha van comentant, aquestes dues altres novel·les, clar, perquè penso que sé que molts de nosaltres llegirem aquest Victus, aquesta novel·la, que ja està, les llibreries i tal, i diuen, doncs anem a repassar què és el que ha fet, a part de la pell freda, que a vegades es quedem només amb una obra d'un autor i la resta, com que no te'n recordes, i bueno, val la pena. Ell va fer també un llibre de contes, que es diu, 13 tristos tranguls, que mira que m'ho he massageat. Sí, sí. 13 tristos tranguls. I, efectivament, són 13 contes. I també són fantàstics. Són contes fantàstics amb uns personatges que és quina imaginació, no? I el primer conte és quan que hi ha homes de la lluna. Imagina't. I és això, eh? O sigui, homes, no sé què són, llunàtics, que venen de la lluna, i llavors, bueno... A veure, no els veus caure, literalment, no? Sí. Però sí que comença tot amb un nen que precisament és el primer que es descobreix i el primer que sí que s'atreveix i té aquesta curiositat d'anar a veure qui és aquest senyor que ha aparegut allà a l'estable, allà al costat de les vacances. Tu qui és, amb senyars, en gestos d'idiomes que he vingut de la lluna, i després, una cosa de l'evolució que es fa amb aquests personatges. És molt interessant, no ho desvejaré, perquè hi ha una cançó de l'any 80 que es diu It's Raining Men, que està emplovent homes de les Weather Girls que algun dia la posarem perquè el vídeo és divertidíssim, perquè es veuen les tres cantants, són tres cantants de color i com han caient homes, no? Mira, doncs no sé qui ha aconseguit la inspiració, si l'Albert Sánchez Piñolo, que és el grup de Ronyó, l'Albert Sánchez Piñolo és contemporari, i l'Albert Sánchez Piñolo és de l'any 65, o sigui que és molt jove, eh? M'han bonots, aquests senyors, aquella així, furtots i tal, i tant, que sí, no? M'han encantat, clar que sí. Doncs, bueno, hi ha entituts així molt curiosos. Després hi ha una altra conta, que és la llei de la selva. Aquest el mencionaré després quan fem el tema final de l'assetjament sexual. Sí, perquè no és exactament l'assetjament, però sí seria la violència mascrista que se li diu avui dia, eh? La violència dins l'aparellà. I una altra també, l'últim, el 13 de compte, és només digues si encara m'estimes. I aquest és molt divertit. A veure, hi ha alguns que són una miqueta d'horots, perquè són temes que dius, una mica clar, de tant en imaginació i tant que dius, potser fins i tot una miqueta, no és massa agradable, no és un compte a pla, si dius, mira que bé, oi? Però aquest sí, aquest és molt divertit, perquè és la història resultiu, breuament, d'una senyora que és casa, i llavors, com a part de la Xubà, o de lo que era de la seva mare, és un armari gran, però enorme, que ella pot posar tot la Xubà i menjar a casa si vol, no? I és veritat que és tradició de totes les dones de la família, que ho ha d'anar a tenir de la besàvia, l'àvia, la mare, ella, llavors li posa la seva filla, no? I no pot anar enlloc sense aquest armari. O sigui, ha de fumar a part del seu, sí, sí, del sencer, de tot el que tingui a casa. I és un armari que veus que, que veuen persones, és salut típic el contra aquell d'exit, si tens una mà on volar la pola amaga, una mica seguint amb la idea de la Madame Bovary, mira com han evolucionat les coses, i també ha de refer la carrera, cantant aquella cançó del senyor dentro de l'armari, o què calor, què calor, no? És clar, és que tota relació, és a veure quin veïnca les coses, és que encara que sigui la cultura que és una mica més traig, o la cultura una mica més d'estar per casa, és que ha estat tot inventat. Clar que es poden inventar, però realment és recorrent, les temàtiques. Aquí és el senyor que comença a amagar l'amant, una senyora que mai no és un matrimoni ideal, que s'estima moltíssim, que mai no s'ha fet cap pirula, però que mira, mira, un dia posi que coneixem una senyora i s'atreveix a portar-la a casa. Pobre, no ha sigut la temps de fer res, que ja l'està amagant l'armari. I després, amb el temps, descobreix que mira, surt un gat, el gat també és pet, o sigui, el gat, que no... I al cap d'uns dies, unes setmanes, el gat surt de l'armari, però el gat ja està molt vellet, i després també fa la prova amb unes papallones, amb els capullos, i també es fan... Les papallones surten de l'armari. Clar, i l'arriba a la conclusió que és que aquell armari se'n passa a les persones o als animals, als esses vius, i amb el temps es va traient, es torna a treure, no? Clar, és molt divertit, i això és que no puc estar d'explicar-ho, perquè, al final, qui va sortir de l'armari, clar, ell pobra està patint contínuament, però jo qualsevol dia ha sortit a l'armari, la senyora, aquella que mai hem... Però, bueno, pobra està patint, no? I al final, no, qui comença a sortir són homes. Una de vegades, una altra. I de moltes èpoques diferents, clar, perquè, com que havia passat de la pesada, havia l'àvia, la mare, doncs creaven sortir homes, senyors amants, que amb el seu dia també van haver de ser amagats, serins aquest armari. Ah, molt bé. També és molt ingeniós. És el que diem, estem tant en temes surrealistes, absolutament. Ara me'n recordo que també una miqueta, a l'aixó del temps, en comptes de la màquina del temps, mira l'armari del temps. Que no estem bojos, que no estem dient... són arguments d'aquests contes en concret. Sí, i la literatura és això, hi ha una part molt a part de ficció, que és per un gaudir, per passar-ho sobé, i després hi ha una altra literatura, que és més per reflexionar. També d'Unidó, no? I Pandora del Congo, de Unidó també. Serà Pell Freda també, no veies aquelles bestioles, aquests animalots, aquests granotots, que surten de l'aigua. Doncs aquí, a Pandora del Congo, doncs el Congo, a la... A aquí, doncs, uns... uns essers que surten també de les profunditats de la Terra, de la... d'aquella mina que estan... d'on estan intentant estreure, els or o diamants, vale. És la història, clar, és que és molt típic, és molt típic de la versant espinyol, perquè té aquesta facilitat per crear i per inventar-se personatges fantàstics. I llavors hi ha la història de dos germans anglesos, que van al... a l'Àfrica, van en concret al Congo, com a una oportunitat de... de negoci, de fer-se rics, els dos són una miqueta, bueno, una miqueta, no són molt cap... caprichosos, una mica malcriats, d'una família noble, d'unes possibilitats econòmiques, i, doncs, fan aquesta expedició al Congo, clar, amb els protegadors, amb tot això. I porten un senyor també, que és el que més el Marcus... el Marcus, que és qui li... li... li... li... li acompanya i així fa una miqueta de... de confiança i per mirar d'organitzar tot això. Bé, a part de la història en sí, que és important, jo crec que és molt important l'entrallat, l'esquema, el... l'abestida que construïs per fer aquesta història. Perquè és com capes que va sobrint i que després a l'hora, a l'hora, es van tancant. Com una ceba. Com una ceba, sí, sí, exacte. I comença amb una història molt divertida, quan ell l'està vivint, bueno, és... és un escriptor, que és un negre, o sigui, escriu per un altre escriptor, vale, i com arribar a ell, que li facin l'encarre d'escriure aquesta la història d'aquests dos germans que van anar allà, perquè resulta que aquest senyor de confiança, el Marcos Garvey, doncs, està acusat d'assassinat dels dos germans i bueno, és que ja anirà a parar la forca, està claríssim, tindrà condenada mort. Llavors, el advocat, que s'encarrega de la defensa d'aquest reu, doncs li encarrega aquesta novel·la amb la intenció que això es publiqui, que es publica fàcil, el seu judici paral·lel i així tinguin de la seva... de la seva part el veredictà que després més i tot el jutge es puguin fer. És a dir, presentar-lo com un heroi. Sí. I llavors es veu tota la construcció de la novel·la i llavors la construcció d'aquest personatge, de l'aquesta visió d'aquest personatge. És interessant, jo la història en sí, amb els essers que van sortir d'allà, dius amb els tectons aquell, i la noia blanca, la amgam, i és més interessant, però ho trobo secundari. És molt a mi, perquè el llibre, mira que té pagina, és molt a mi, és d'una lectura molt agradable, però és més interessant aquesta construcció literària de com arriba a construir, a formar, anar posant capes, capes, capes, capes, i a construir aquesta història. Molt bé. La història del novel·lista que està construint aquesta novel·la dels personatges en sí, de quan estan allà al Congo, de quan han tornat, la realitat d'ara, la nova realitat també del novel·lista, després ja veus que era mentida, que era veritat, que és la ficció, com es pot manipular també. Això és molt important. Com es pot manipular, i com, segons si fas una bona preparació i fas un bon argument, una bona defensa, ostres, com canvia tot, a nivell de justícia, d'una persona que pugui estar d'això, i sinó també a nivell fins i tot de la història. Jo crec que és un exemple de com també la història pot ser manipulada i pot ser manipulable. Està molt interessant. Jo crec que l'ha servit segurament, segurament, no sé què dirà, d'haig de preparació per fer, i ell s'ha vist allà capaç i molt preparat per fer aquesta novel·la, que és Victus, sobre el set de Barcelona del 1714. Molt bé. Està molt interessant. És un altre català contemporànic, que l'hem de tenir en compte, és un altre jove. Ah, molt bé. Doncs després d'aquest comentari, el que farem serà escoltar, escoltem de fons sota l'estona, una cantant que es diu Rashan Red, amb un LP que es diu Fuerte Ventura, i ara escoltarem un minutet d'un tema, si realment la va anar escoltant i és una barreixa entre folk, entre country, fins i tot a vegades m'has recordat l'Àngelo Valadament i fins i tot. De la línia de David Lynch, en Twin Peaks, el Gaste, aquest regús, aquestes coses. I escoltarem un tema que es diu Fortis. I when I saw you, I could only say my name. You, you were really so lovely. Your pretty face reminded me of broken news. And when you stepped in, I could only walk straight to you. Those were the times that were nice. Those were the times that we were there. You, you were dancing to the beat. Your pretty eyes were the only thing to see. And when I walked in, I... Doncs s'acaba d'incorporar el nostre estimadíssim Jaume Vidal, que ve... Ja us estima vosaltres. Sí. Hola Jaume, benvingut. Com estàs? Vale. Sí. Ja. Ja, ja, ja. Bé, el que farem, Jaume, és si tinguis un momentet, el canviaràs de micròfon, sisplau? Sí. Sí, ara sí. Ara... Ara mirar, ara mirar. Hola. Bé, doncs... Vale, vale, ja. Intentarem veure si funciona millor. Exacte. Compartir un micròfon millor, si de cas. Perquè sembla que no funciona gaire bé, tenim problemes. Bé, el que farem serà, en un principi, comentar l'estrany del paradís, una pel·lícula del Jim Jarmusch, que segur que el Jaume Déu coneix, seguríssim. Seguríssim. I llavors el que intentarem fer ara és comentar, doncs, la primera pel·lícula, que encara ve, perquè va fer una pel·lícula prèvia, que es diu Approvement Permanent Vacation, que és la primera de l'any 80, que jo no vaig poder veure, em sembla que és una mena com de... de curt que va realitzar. I això va ser la primera història d'aquest senyor. Jo crec que Jim Jarmusch ha jugat sempre a fer un cinema molt... A veure, bàsicament la gent dirà, és un cinema lent, però un cinema consciència. Jo tinc la sensació que aquesta Amèrica que presenta sempre ell, bàsicament, aquests interiors, aquí comença el seu assaig dins del que seria aquesta Amèrica de gent perdadora, a vegades, i aquí mai m'hi he dit perduda, perquè estem parlant de tres històries creades per... per tres personatges, estem parlant d'un noi que és que juga a les apostes, és un viva a la vida, no té cap misteri, que rep la visita d'una... d'una... cuina húngara, no? I això és el detonant perquè es creïn dos històries més, una que es diu Paradaïs, el viatge que fan a Florida, i una altra que es diu Cleveland, que és el viatge que fan a Cleveland. És a dir, la contraposició del púnder de trobada de tots tres, Cleveland, que és la part freda de Sats Units i Florida, la part calenta, no? I com, amb un costant i en l'altre, no hi ha forma de que aquestes persones resorgeixin de les seves pròpies cendres, són anudins, la seva vida... No saben com gaudir de la vida, estan com una mena com de rarefons, no? I a mi el que més em va xocar, a part del tema argumental, és el tema purament formal. Estem parlant d'una pel·lícula que no té un muntatge, és a dir, cada vegada que hi ha un tall, hi ha una fosa amb negre. Vull dir, la càmera és lenta, és mandrosa. Hi ha plenosequència que es mouen amb l'any negre, lògicament, si en Jarmusch el color no l'utilitza, jo crec que és una fórmula també. I en cap moment els sentiments són excessivament agressius. No hi ha una sensació de... de que es pugui solucionar les coses. Hi ha com una patia i crec que a Mystery Train i sobretot a Night on Earth, això ho porta, crec jo, a la sublimitat. Aquí jo crec que està fent proves, sensació que vaig tenir i crec que arribar a grans coses, sobretot a Night on Earth, aquestes quatre històries que planteja ja tenen el ritme suficient dins del tempo lent del Jarmusch, crec jo. Vull dir, no sé si he fet potser massa informació, però jo crec que... Esclar, tu, com que l'acabes de veure, lògicament, la tens molt fresca. La sensació que sempre va durat a mi i al senyor Jarmusch, és això que dius tu, és l'et, però d'una riquesa de matitzos extraordinària. Llavors el que dius també, aquesta prova no ho acabo de recordar. Exacte, no acabes de... Però sí que la impressió va ser molt potent, de persones... Clar, aquí... Què els hi passa als personatges de Jarmusch? Què els hi passa? En general, és que és aquesta apatia, no? Jo crec, no?, davant de la vida... Sí, jo tinc ocasió moltes vegades de parlar amb persones que pleguen. O sigui, allò que pleguen, no ho sento, però és que no hi ha... No hi ha res a fer i plego, vull dir, és que aniré vivint, però estaré doncs en una situació d'això, d'encantament, per dir-ho d'una manera, no hi ha res que m'interessarà i tal. Sí, sí, sí. Jo penso que ens parla d'això, tot el contrari del que ha de ser, però jo crec també que el que provoca el senyor Jarmusch és reflexionar sobre això, com es pot produir, paral·lelament, i això penso que és el que pot molestar i molt, que moltes vegades no ho saps ben bé, perquè una pel·lícula no t'entra, precisament com que parla del que parla, hi ha moltíssima gent que connecta amb aquesta realitat, sigui via passionament, que la passió a vegades res. És que aquí no hi ha passió tampoc, eh? Exacte, no, perquè és que no. I automàticament això tomba, això ho dius, això a mi, no. Perquè, no sé, per posar un exemple molt senzill, per què agrada tant l'inísbot i la seva història de mort amb l'Amèrica de l'Estri. Doncs, home, perquè jo... Que no hem plorat aquí tots tres amb aquesta pel·lícula. Que no hem plorat tots tres, dic jo. Que l'escopar a la seva banda veient la pel·lícula. Almenys jo. Bueno, no emocionar-te, emocionar-te, volia dir, no? Per cert, l'altre dia vaig veure impacte subit. La tercera part del senyor Harry el Sucio i està molt bé la pel·lícula. Tot el 83, ja està, vull dir. Doncs sí, i tal. Bé, doncs crec que és això, vull dir, la diferència és que és un home que grata sobre una... Perquè és clar, l'art ho ha de fer, això. I tant, i tant, i tant. A veure, estem parlant d'un cinema diferent, estem parlant d'un cinema al famós art diassaig, que es parlava als 80 i als 70, no? I jo crec que això ho aconsegueix i és una altra forma de veure cinema i plantejar. No com el cas d'intocable, que farem un esment molt cur perquè és que m'han cantat. L'únic que puc dir és això. M'ha agradat molt, molt, molt, molt. M'ho he passat molt bé. Personatge en estat de gràcia. Què veu fa l'Omar Say, que és el senyor aquest de color? Què veu fa? És un senyor que, a més, no he fet mai cap pel·lícula. Té una frescó i una soltura bestial. I el Françoise Closet també està magnífic. Aquest senyor ja el coneixia perquè ja té més anys, vull dir, dins del món del cinema. Però quina forma de tractar el tema de la minusvalia, amb quina tranquil·litat, amb quina gràcia, amb quina... A la vegada, intimitat, és a dir, és allò que a vegades, sense voler o volent, de forma pública o privada, a vegades deixes anar i crec que això ho tracta d'una forma molt educada i a la vegada molt oberta. I això és el clac de la pel·lícula, el que seria. Que veus pel·lícules com a contrast o...? No, jo és que saps com sóc jo. Estic veient les 80, a nivell personal, i vaig fer les coses actuals. No intento veure, però estic als 80. Saps que jo estic fent la meva història del cinema particular, i ara estic al 84, en concret. Te'n recordes que intocable, està basada en la autobiogràfica, està basada en una novel·la, que és criteri mateix protagonista, que va ser un cas real i va passar aquesta minusvalia d'un parapènt, un parapènt, i llavors ell mateix ja va fer la autobiogràfica, la novel·la escrita, i després va voler fer la pel·lícula també, i precisament amb aquest to que tu has comentat. És un to que no hi hagués llàstima, que no hi hagués pena, sinó amb un to positiu, i intentem veure tot això, tota aquesta problemàtica d'un punt de vista, a veure, amb la més naturalitat, la major naturalitat possible. Això és molt important. Que no siguin com intocables, sinó que siguin persones pròximes. Sí, sí, sí. Doncs bé, vull dir, tu has vist aquestes dues, que és molt, molt belló. Jaume, 10 segons. Sí, només. Sabeu com començava la pel·lícula de intocable? Amb quina cançó? Que comença amb allà? Sí, sí, un segon, un segon, per Mateuma, 30 segons. Que bé, s'ho passaven al cotxe, eh? Sí. A principi de tot, ballant, el negre, i l'altre, feiaixem el cap, perquè l'únic que pots morir és el cap, obret meu, no? Realment, molt divertit, aquella primera escena. Em va xocar a dir... A mi el que em va soppar d'aquest personatge és que tan maltractat que he estat, anar a la vida, o a l'espai. Fins i tot, de la manera tan positiva que actua. I tant, i tant, i tant. Salvatges. Que parlem després d'altres salvatges, eh? Sí, exacte. Vull dir que ho tenim ben agafat, això. Jaume. Bé, Salvatges és una pel·lícula del Lloberestón, que és un senyor que tots molt bé sabem, que aprofundeix sobre les coses més dures de la vida, i fa plena, o sigui, de la seva estètica, predominar d'una manera extraordinària la violència. Aquí tenim un munt d'actors, d'aquells tan bons, fins i tot, el John Travolta. I bé, vull dir, va a dir que és una pel·lícula que agradarà, doncs, aquells que volen, volen, en definitiva, saber sobre coses, i al mateix temps, amb la exageració característica del senyor Lloberestón, però que no deixa de ser un bon espectacle, almenys segons el meu criteri. Sí, sí, sí. No, realment. Jo crec que és una pel·lícula d'aquelles, que realment... Fins a la meitat t'agafa total. Després ja li veus una mica. Té bona fila, eh? Sí, sí, funciona. Molt bé, parlem del tema, perquè, justament com el Jaume ha parlat de salvatges, i va ser una notícia, fa poc el senyor José Manuel Castelao, l'antic ex-diputat del Partit Popular de Galícia, i president, durant quatre dies, general de la ciutadania espanyola a l'exterior, va fer un comentari molt desafortunat, dient que les lleis, com les dones, estan per violar-les. Però és que a sobre d'aquest tema, a sobre d'això, a la revista... Perdó, el diari 20 minuts, diguem, un diari de tirada nacional, que ens toquen el metro, com el coneix, ha sortit una altra notícia, que diu, tocar les natges i fer patons, no és assaigament sexual, segons l'Audiència de Madrid. L'Audiència Provincial va absorbre un farmacèutic del Clàderon Arès, el considerarà que tocar les natges patonejar o basar, i acarisser les cames de les seves empleades, sense el consentiment d'aquestes, no suposa un delicte d'assaigament sexual. Clar, això és molt fort. Déu-n'hi-do, déu-n'hi-do, déu-n'hi-do, al país. És que és tal, el país, que se sale, eh? I aquí, evidentment, Rosa, et deixo la paraula. No, bé, aquí tots tenim la paraula. Tots vosaltres més que jo. Evidentment, però digues el que creguis. No, la primera reflexió que faig, a veure, realment val la pena sentir-me aquestes persones, val la pena portar-les aquí a fer aquest comentari, dir com ha d'entrar, dius no, perquè et creu un rebuig, que no val la pena ni donar-li canya, ni donar-li cap via impossible. Ara, si que val la pena fer també la reflexió, dius, bé, què està passant, estem tornant enrere, amb el que costa avançar i tenir una consciència de plenitud de persona, ja sigui, no importa el sexe que tinguis, i de respecte entre les persones, és una qüestió tan senzilla com aquesta. Sí, sí, sí. No, és que sí, no puc entendre, és impossible imaginar-me com encara pot haver persones, no qualsevol persona, no, no, persones que estan ocupant uns càrrecs públics, o que estan en una magistratura, i que estan lient aquestes coses, o que estan encara fent aquestes sentències. Hem de dir que aquest senyor, el José Manuel Castelal, que va dir això de les violacions i tal, terrorífic, aquest senyor va ser triat per la Fàtima Ibáñez, que és la de, no sé quina és, una d'aquestes que està a Madrid, del PP, i sí, és que no sé si està a treball, s'ha sentit socials, no sé què fa, i el president de Galícies, per tant, ha estat una doble acceptació. I aquest comentari tan desastrós, el va fer amb una reunió privada, i això s'ha filtrat, i és cert, perquè això li ha comportat la seva dimissió automàtica. Ell, l'altre dia que den a cert, deia que, bé, això són converses que dius en privat, i es troben fora de context. És que aquesta frase no té un altre context que el que té. És a dir, aquest home dona per suposat és que violar, tant siguin les lleis, com siguin les dones, com sigui una madona igual. És a dir, és normal, a la seva vida, o el plantejament és normal. Per tant, aquest senyor té un problema gravíssim. M'entens? Ja deixen el tema purament de la dona, Rosa. És que... No, per això dic que... Viular per ell és normal. Va més enllà. Va més enllà, per això jo parlava del respecte que per les persones, i que per les normes, i que per la forma de vida que és que és allò, que per la organització que té la societat. A veure, vivint amb més gent, i hem de respectar això, i de saber com viure. No pot ser res d'aquest tal. Això és que és... No ho sé, Jaume, que estava tan bé... Sí, el que penso és que s'ha d'esperar l'arèstia grossa, no? Vull dir, aquí, de... O sigui, determinades persones tenen l'atreveïment de plantejar un disbarat com aquest, i automàticament això que provoca, o sigui més, o es va alimentant, és que vagin sortint coses d'aquestes, i malauradament es transformaran en normalitat, i automàticament estarem pendents d'aquesta normalitat que estan creant quan la normalitat és, jo penso que és un altre molt diferent. Tu acabes de dir molt bé. Hi ha persones que hem treballat tota la vida perquè tot plegat sigui molt bonic. Jo no em fa pes massa defensava que m'agraden molt les històries de mort, però precisament perquè probablement m'identifico amb algun dels dos personatges, segons a quina situació estigui, i llavors dic-hi, perquè jo no seré mai d'aquells que em saltaré la norma, m'entens? Si amb això no vull dir que no s'haig de fer una constitució nova, que és molt diferent que saltar. I tant. Llavors, a veure, si del que estàs parlant, és d'això, de violar o de saltar-se la norma, automàticament què estàs fent? Estàs provocant que n'hi hagi que diguin, aquí val tot, tu, escolta. El que no és tonto, a més a més. És que és com una filosofia de vida i de comportament social i polític. Clar, és molt greu. Sí, és que és això, és el que diem. Jo crec que, com deies tu molt bé, els últims 6 mesos, 7 mesos, hem perdut tants drets, tants, vull dir, però jo crec que, en aquest cas, la gran perjudicada és la dona, però la dona està perdent molts drets, perquè hi ha bastant que encara hi ha aquesta segregació laboral, i que cobra menys algun... La major part de les dones, i tal. Amb molts actors i tal, vull dir, és que a sobre, doncs ara el tema de l'avortament, vull dir, estàs provocant... Jo també heu estat pensant que la famosa aquesta llei que s'està preparant, que esperem poder evitar... Mira, l'altre dia... L'altre dia estava parlant amb el Santiago Barambio, que és un col·laborador d'aquesta casa, la desvernada, i que és el director de la Clínica Tutor Mèdica, el qual jo fa 20 anys que el conec d'una relació magnífica amb ell, i comentàvem que aquesta llei, que lògicament el senyor Gallardón va dir que, evidentment, sense cap mena de supòsit, com es planteja de la llei del 1985, doncs no es podia fer cap tipus d'avortament, d'acord? Però és que ara aquesta llei que hi treu, que diu que ha retocat, perquè torni a ser la llei dels anys 90, és mentida, ens estem tornant a mentir, perquè ell ho sap sense bona tinta, i és que abans la dona podia... la llei de l'època Zapatero, i fins a l'època Aznar, la dona podia avortar per motius psicològics, punto pelota. S'ha acabat, i altres motius fisiològics i tal, però si la dona no estava en cor de tenir el seu fill per qualsevol motiu, i en un temps determinat, podia avortar. Ara s'ha d'ajuntar, s'ha d'unir el que diu el metge de Capsalera, el psicòleg públic, és a dir, de la seva social, i el ginecòleg. Tots tres en donen el bar adicta perquè la dona pugui avortar. Això és una salvatge, d'això no es donarà mai, no es podrà aquesta unificació perquè... la major part de les metges tenen una línia més conservadora, i serà molt difícil. Si la dona per això deia el que deia, i això el que comportarà si arriba a aprovar-se, és que llavors sempre està saltant la norma, sigui privat, sigui tal, clar, i relatiu tot. Catalunya s'omplirà de Veronica Drake, de la paraula. Dic on sigui, Catalunya, d'Espanya, qualsevol lloc, això passarà, perquè actualment ja està passant jaume, perquè jo sé d'un lloc on es fan certes pràctiques abortives, tres vegades més barata, amb un sistema d'aixuclament, que això és una bestiesa per la dona, perquè l'hi provoca gairebé la infertilitat futura. I això s'està fent aquí a Barcelona, i en un lloc molt cèntric. Vull dir que... ojo. D'acord? És una bona veritat. Vull dir que això ho dic per una persona amb una entitat, per tant s'ha de vigilar molt, s'ha de vigilar molt. Nosaltres per això fem aquests espais. I tant, com a mínim, és que hem de ser crítics. Aquestes coses no es vegin com a normalitat, i que no som que som hem. Però com un jutge pot dir que és normal, que se li pugui tocar a una dona les cuixes, però què significa això? I que sigui normal? I que sobre el deixi en lliure? És absolutament ridícul. Això és molt greu. Això és molt greu. Això és molt greu. Això és molt greu. Però és que jo crec que s'està incentivant amb aquesta dreta que tenim en aquest país, que és tan rància i tan ultradreterana, està provocant que resurgessin del fang uns personatges que dius des de interaconomies, a razones i tal. Diaris i mitjans de comunicació i personatges que estan en tertúlies que foten fàstic. Jo crec que no tenen sentit i que no se n'ha de donar pàbulo ni a uns i a altres. Ho sento, és així de clar. I polítics no parlem-ne. M'ha d'envovarir, seria una contraoposició de tot això, perquè veritablement és tot el contrari. Aquí sí que hi ha una sintonia amb el fet de dir, escolta, d'una manera extraordinària crida, ja tinc una màn. És clar, i llavors jo penso que anar a veure, precisament, m'ha d'envovarir, m'imagino aquest senyor escaldit, aquestes barbaritats. És que és més modern fa cent anys que no ara. I a França? La cuna al Bressol de la Giverta. I tant, i tant. Evidentment que a Europa, el teatre no estava aquí en cada que aneu parlant. Sí, que venen tots dos. Per separat, no juntets, no? Sí. Com? No, que heu anat al teatre tots dos amb les vostres parelles correspondents, però que no han anat junts. I? Que hem agafat el punt conservador a mi ara. Que això no està bé. Què li passa? No perquè venen amb les vostres... Amb el matrimoni... Oi, què és aquesta comana? No res, res. Que aquí tenim un programa. Jaume, parla de m'ha d'envovarir, tens un minut. Un minut. Doncs amb un minut es poden dir tan poques coses com que va ser un obra que et sorprèn per algunes arrades a nivell estètic, o sigui, a nivell de presentació, li faltava de veu, li faltava llum, segons el meu criteri, però que veritablement posen contacte, i precisament perquè escoltem tot el que hem escoltat, doncs la veritat és que és una obra d'aquella que s'ha de veure, s'ha de veure per adonar-se fins i tot del defecte que pot tenir això, però també de la virtut. Llavors, escenogràficament, no era gaire encertada? Jo crec que no. Senzilleta, minimalista, clar. Molt, però estava pensat així? Era la idea o realment és que mancava pressupost? Jo diria que és una obra que quedaria bé. Són d'aquestes que estan sortint, el que hem comentat abans, pels teatres municipals, i tal, estan fent bolos. Doncs clar, has de tenir una escenografia molt senzilleta per poder transportar-la fàcilment. I segur que els teatres on es passa fent bolos d'aquests, són molt més petits, de cenari i tal, i llavors queda millor això. Però allà que tenim, a curlar ja tenim, una escenari així de gran. Però està molt bé aquest teatre, eh? És maco i molt interessant. Em sembla que quedava com una mica... Una mica petit, no? A comparació? Però molt interessant, per tot el que hem parlat, per aquesta llibertat de dir, aquesta és jo soc aquesta persona, jo faig allò que crec que haig de fer, i en definitiva això genera unes convivències, que bé, vull dir, poden ser qüestionades, però... Molt bé, ens quedem 10 segons, diem adeu. Sí, probablement. Vinga, fins el paper i salta. Adiós i adeu.
