Babilònia del 10/11/2016

Avinguda a l'Indústria, sense nom. Comencem un dijous més al Babilònia. Avui estem amb la magnífica companyia de la Rosa Alcalá. Sí. Hola, bona tarda. Gràcies, aquesta presentació. El que ha dit sí amb aquesta de profundes és a Rosa. No, que ningú es confongui, eh? La resmutació. Exacte. Sí, perquè estàvem avançant en el tema de les peus. És l'alegria, és l'alegria. Exacte, ha tornat altra vegada la nostra... Sí, jo no marxo mai, ja sabés que no. Clar que sí, clar que sí, molt content. Molt bé, molt bé, molt bé. I tant que sí, tant que sí. Ah, vinga, gràcies. Ja escoltaré els altres programes, ja. Ui, ui, ui, millor que no, no deixo això. Ja estem bé com estem. No, va, que som molt bona gent. El Nacho Alonso, com estem? Molt bé, molt bé, una mica de fred, però bueno... Ja toca, ja toca, això del Veroño, no? Que viu en tan Veroño, ja s'ha acabat. Ara ja he arribat a l'Otonio i no fem rimes, eh? Exacte. I el Jaume Vidal... Hola. Que té un carrer, a Sant Feliu. Ah, sí? Sí. Deies-hi tot. No, és que l'altre dia el David ens va passar una... Va passar una foto del nom de Placa. Ah, ha, ha, ha. Deia ser molt popular, aquest conlló. I va ser el que era fet un carrer al Jaume. En Vidal ja t'han fet l'aluminatxa. Exacte. Això es fa a nivell pòstic, no? No. Imagina't, imagina't. S'avança el pressupost i es fa... Ja ho foteu, ara no ho contempleu a... Si vos et palem, vull dir que no. Així de clar directament, que la cosa està com està. Com ho veus? Si em poseu un carrer... Igual val la pena, no? La mort que ho senten amb mi, no? Molt bé, molt bé, mare meva. Aquí d'una mica. Bueno, heu fet una mica de transformació, no? Realment li posarem un carrer en un espai on llegir gent de via. No hi ha caixir rosa, no? Això sí, perquè el Jaume... Jaume, vull dir que... Sí, jo crec que... no sé si encaixaria, però... No, però riuria molt, això sí. Que quedi clar que vinc de pagès, jo, eh? Vull tant. Però tothom, encara que siguin pagès, osobres i tal, ens aburgesem. Això és el que ens passa a tots plegats, Jaume. Jo, a vegades, estic molt convençut que no ho estic gens. Jo, com sé, jo no li fa gràcia conceptar burges als Jaumes, que no n'agrada. Li dic, li dic. No sé, a vegades tinc la sensació que no ho estic gens. Ja, no, això és veritat. Sí, és veritat, això? Jo crec que tothom estem en un àmbit... Ja m'ho puc creure, doncs. Com una mena de societat aburgesada, però tu pots creure més o menys i pots viure d'una manera o una altra. Això és claríssim. Molt bé, doncs parlem de gente vienna amb de la Cubana, aquest musical amb la Rosa. Parlem, també, al... Curiós incident del gos a mitjanit, on era de teatre, que també comentarà la nostra amiga Rosa. I una mica, doncs, per trencar. També per trencar, no, per seguir de línia dels musicals. Pris fila, el musical que va ser divertidíssim, que això comentaré jo. I, a més, he portat música. Molt bé, molt bé. Si en Peniston i la Gloria Gaynor, que són cançons evidentment clares, estem parlant de 70's disco, aquí farem una mica de discoteca, com a mínim. Però vol dir que això no és frivolitzar una mica la seriositat determinada constant? No ho sé, és una pregunta. No, és que és la pel·lícula, directament, clar, i de pel·lícula segueix de punt i de baix. I de pel·lícula és que ser a frívola. És molt més que a frívola, de pel·lícula. És una mnada de olla magnífica. És un encant. Que tu l'has vist pristila, tu jaume, no? Jo també, pristila. M'encanta, és una pel·lícula de les que m'agraden sempre. Però segueix fil parlant de la pel·lícula. És genial, genial. Avui serem... i rebarem, si rebarem els comentants. Molt bé. Doncs exposicions, cases a la intimitat? Sí. Bé, vull dir, no, és que hi ha dues exposicions a Barcelona, una que està a la Fundació Recamora. Fem el somari. Ara farem el somari. I en això es comentarà la col·lecció del... sé la que són les obres ocultes del Ticent. No em veia equivocat. Bé, les obres mestres, no? Sí, sí. No, però en un moment... És que és tan ús de rània. És igual. Em sembla que no són les obres mestres. Són les obres ocultes, eh? Bé, perquè els tiros. Però sí que hi ha unes quantes són mestres. Ja en reiem. Busquen coses que no són tan típiques però els catalans els importarem molt. Sí, sí. I el World Press Photo. Cinema. Un monstre viene a verme, la fiesta de las salchichas. Farem una cosa que el Nacho ja ens acabarà de recomandar. A Emsor. Parlem de la Purga, la Lengosta. I li dirà que deixem aquí obert, no? Que ja ens explicaré, perquè això de la Lengosta, moltíssim sap què és. I ja ens ho explicarà, això de la Lengosta. Tampoc ho sabria jo, eh? Dist, no, però no ho dic ara, no. Bé, ja ha vingut. Ja he parlat de la gent de la Cubana. Què tal? Fantàstic, molt divertit, també. És un musical, és el primer musical que fan ells. Perquè ja havien fet alguna incursió amb cançons. Però un musical com a tal, així sencer, és el primer que fan. Però que, com que estan de moda, és el que s'expliquen. Ells són de Siches. Sabeu que la Cubana és una companya que té les seves camines a Siches. I vam pensar, nosaltres venim de Siches. A Siches és el Santiago Rosignol. És un sinete. És el que tota la gent que es dedica a teatre és tota mua feta, gente bien. I n'han adaptat per fer-ho, això, musical. A veure, l'atrama és molt senzilla. I, a més, és que és molt curtet. Però ells hi ha donat per fer tot un musical. No m'està dues hores, però ve molt divertit. Mola amb la tònica, amb la línia de la Cubana. D'un desmadre, bueno. A veure, la idea és una família, que han arribat a ser burgessos. Han arribat. Provenen de no de la pagesia, sinó que provenen de fer sals xiches i unganisses i aquestes coses parlant d'això, no? Sí, per anar a sals xiches, després d'anar a parlar. Sí, sí. I, bueno, perquè ara s'han enriquit, a base d'aquesta indústria. I llavors em va anar a viure a Barcelona, amb un palacete d'aquests, no? Em servei, ja tenen de tot. Tenen cambrers, major d'homes, de tot. I tot, sí. Ells canvien la forma de vestir, tant el marit com la dona, veus com es vesteixen. Els vestuaris estan molt bé, perquè és vestuari d'època. Un divertit, però és d'època. L'habitació també, l'habitació, bueno, tot transcorreix. Amb el menjador d'aquesta casa. Fan com un mapping, el que seria el decorat és un mapping. Està molt bé, però un mapping de moviment. Està molt bé. No va bé, no va molt amb aquest aspecte. I n'hi ha una altra cosa de la meva divertida. No ho explicaré, perquè, si no, jo crec que l'ho m'acusa això, d'anar sorprendent de com ho fan. Però la idea és aquesta, aquesta família que ha progressat, que ara té diners, i comença a adquirir les formes i la manera de ser i de tenir convidats, i de comportar-se de la gent bé. I allà també se la porten a viure amb ells, perquè és la Mercè Comes, que està divertidíssima, divertidíssima. I creieu que en aquella poca, clar, l'important era, si volia ser un burgeix i aparentar realment que tens diners i que formes part d'aquella altra societat, doncs es parla en castellà. És divertidíssim, és petar-se de riure. Quan comencen a dir, sí, perquè vam fer lavadero. Saps en comptes que anem a fer xafrets? Ai, que bo! Ostres, però hi ha una escena que comencen a dir frases fetes en castellà. Te duies el castellà, que tu, quan les estàs sentint, dius... O sigui, clar, estàs fent dir-ho. No té res a veure, és que no té res a veure. Que bo, que bo. És molt divertit, molt divertit. Quan arriben les convidades, sobretot, les dones que comencen, que sí que sembla que les s'hem tan molt en el grup, però en realitat totes les estan criticant, no? Perquè, clar, aquesta gent bé és una gent humil, no venen com elles, que són d'altar el curmi, i ara fa temps, de generacions, ja. Està molt bé. Interactua molt amb el públic, fan participar la gent, qui vol, no, és allò que et fa a s'impujar, i no, no, no, qui vol, no? Hi ha molta interacció amb el públic, molta interacció. I, bàsicament, és això. El que passa, bueno, un altre cosa molt interessant és que és en diferència d'èpoques. Ells comencen en l'any 1917, i després hi ha un canvi o un salt cap al 1951, després al 1980, i el que se suposa que seria, ara, al 2017, al 2017. I això ja és molt breu, l'últim any. Ja seria molt breu, no? Clar, perquè s'ha d'anar de història, encara. Exacte, veus com apareix també el musser, no? Està molt bé. La idea de que has de tenir una mà, també, no?, amb el marit ja hi ha qui li elecciona, que ara ha de tenir una mà, perquè, si no... I el dium a vos dius si jo estic a gust en la meva dona, el que heig de fer... Diu, no, doncs tu fas veure, no sé què... No veu, clar. Bé, són per crear situacions divertides. Veus el que passa per no ser vergeja, oi? Per crear situacions divertides. No, però és que si no avanço molt, però la que ja té una mà és ella, o sigui... En fi, això que tampoc ens queda enrere. Ben fet. Esclar, quan algú t'inxinua, perdó, que pots tirar cap a aquesta banda, vull dir, lògicament, has d'acceptar que hi pots tirar tothom, no? No, clar. La burgesament correccessaria aquest, no? Però amb aquella època, que és el que diem, no?, estem parlant del final del segle XIX, d'això, és una altra època, no?, i hi ha els malmiraments, no?, això és lògic, no?, si encara corren aquestes coses, doncs, que d'aquella època era... Però, bueno, en aquesta burgesia hi havia moltes coses amagades, moltes històries, que deixaven passar a córrer, però, bueno, que aquella està amb aquest i aquella amb l'altre, bueno, d'anigual, no? Si interessava, tapava moltes cosetes, que hi havia. I era la clau per manifestar que tots plegats som una vírbia. Bueno, sí, clar. A la feia cap, final, sí, clar. Ja veus, sí, no? Molt bé. Està bé, està bé. Jo, següent, no l'he elegit, però tampoc és fidel tal qual és. És la font d'inspiració per fer aquest musical, no?, perquè, a més, fan molta conya amb el tema dels musicals i amb l'emoda, no?, que estan als musicals, fan molta conya amb això. Això estan fent en el coliseum, però continuament fan conya. Dic que, clar, com que volíem de fer el tiboli, que estan fent el tiboli, xesco. Ah, clar, que estan fent el tiboli, exacte. Ara t'ho dic? Sí, sí. Què és això? És això? Això és preciosa, per l'amor de Dios. Doncs, estan fent això? Sí, sí, sí. Jo he ballat aquesta cançó. Molt bé. A les festes. Tothom l'he emballat. Són cançons, és que Prisciles, això són cançons molt ballables, a la 1780, és una passada. És una passada, és una passada. Molt bé, doncs, és aquesta Priscila Reina del Desierto, el musical, que aquí teniu, no podem ensenyar-ho, però tenim els modelets dels senyors, no? Nosaltres sí que el veiem. És de Queens, i és absolutament genial. És a dir, la obra, si mateix que dius tu, és un musical de de la baix, dos hores i... No, dos hores i 45 minuts, en total, amb el tall d'un quart d'hora al mig, no? Clar, i són al voltant d'uns... Jo diria que uns 20 números musicals, eh? No es queden curs, vull dir, que són potentíssims. Clar, a la pel·lícula apareixen 4 o 5 cançons sitomàtiques, com aquesta de Will Survive, de la Gloria Gaynor, no, i altres. Ja posarem una per fer a l'intermitx i tal, que és una altra que acaba, més o menys, la obra, amb aquesta cançó, tenim molt coneguda del món de la discoteca, dels anys 90 i tal. I, bàsicament, segueix fil parrant de la pel·lícula. És a dir, la gent que hagi vist la pel·lícula no trobarà cap sorpresa. Fins i tot hi ha diàlegs molt típics i molt clars, no? Que, bueno, que han quedat a l'història, no?, de les frases, no?, que fa l'Avernadet, que fa el Terence Stump a la pel·lícula, i que, en el cas del musical, ho fa un tal José Luis Mosquera. Em sona de cara, però no l'ubico, exactament, no? Jo juraria que... José Luis, amb alguna sèrie, no em diguis on, però no l'acabo. No són coneguts, el 100%. És a dir, quan ho feia anar a Madrid, sí que ho feia el que... No me'n recordo, el que feia de cambrer a ida, del bar Reynolds, del bar Reynolds, que era la broma del bar Reynolds, que no sé com es deia que era bigot i que era va de fascista, que feia aquest paper i tal. No és com es diu ara aquest home, que és un còmic boníssim. Sí, però que feia un íntegro al Menero, que dius tu, que el nom no sé que també és gay... Sí, exacte, el tronca d'entrada... El tronca amb aquesta idea, amb aquesta història, no? Però, bueno, realment et dic la història és que, aquestes tres drag queens que desco de diferents èpoques, l'Avernadet, que és un clàssic de The Girls, que era un grup que havia muntat, clar, els primers grups americans d'aquesta transsexualitat, sobretot del transvestisme, encara que ja és directament, ja és transgenera, ja és operat, i llavors ja... Els altres no, el que seria en el que fa el paper de... Ai, no, meu, com es diu ara. El Tic, no? El Bob és... No. És que m'han canviat la Felicia i el Tic, perdó. El Tic és el que... És el que seria el que té un fill, amb una dona, etcètera, etcètera, i que van, justament, amb aquest viatge, amb aquell famós autobús, que es posa a tocar des de Sydney a Alice, al mig, diguem, del que seria al desert, no? Exacte, que ara mena com de les vegades, on hi ha casinos i tal, amb aquesta línia, llavors, allà han d'actuar. I per últim, la Felicia, que és el jovenet, que és el més esbojarrat de tots, i és el més divertit, i el més punyent, i el més jove, que és la nova generació d'aquests que fan playback i tal, i és una altra cosa. S'ajunten 3 generacions i comparteixen moltes coses, que les inquietuds, l'espos, hi ha coses molt divertides, per exemple, que la Bernadette, quan va a veure el Tic, diu, ho sento molt, oi, se m'ha muerto el trompeta. I perquè la llaman trompeta, diu, és que tenia un prepúcio inmenso, clar. Dius, com? Això és allò que de cop i volta dius. Et quedes sorprès, perquè no t'esperes, aquest comentari, i així és constantment, entre ells, parant en femení, amb tota la potència que comporta els comentaris, han fet molts guinyos a l'actualitat. En refereixo que paren del primarc, per exemple, de la botiga primar de roba, oi? Oi, és que en el primar no havíem dius, oi? Clar, és una cosa molt d'aquí, no? Clar, per connectar, no? Exacte, no? I hi ha una conya que surt, per exemple, la Beyoncé, que la Beyoncé és un fenomen de l'any 2000, no de l'any 1990, no? Hi ha coses que estan molt ben portades, no? Molt sants, tot en directe, és meravellós el cor de cantants que baixen des de dalt, és a dir, estan... En plan angelets? Exacte, canten panjats, panjades. És bestial, hi fan tot en directe, i és cantant en directe, vaja... Molt bé, molt bé. És molt divertit, molt divertit, ho recomano al 100%, i va la pena, vull dir, i és això. Si veieu la pel·lícula, veureu perfectament el seguiment. L'escenari és molt curiós, hi ha un autocar literalment tallat, per la meitat, que es mou constantment, canvia de llums, no? Doncs si fos una casa de nines, no? Sí, sí, sí. També hi ha un moment que col·labora el públic, que els treuen per ballar, i bueno, hi ha una sèrie de... I al final, a més, el que té és que és un musical... És un musical que t'inciten a que plaudeixis mentre estan sonant les cançons, no? I el... Exacte, i al final de tot, fins i tot, et fan ballar. És a dir, que et xequis i que ballis, a més, quan es van acomiadant, no vull dir... No és una interactivitat del típic teat, dels últims anys contemporànic, que també és allò que sigui. No la cubana, que és més agressiva amb aquest aspecte, però sí que, realment, no t'ho passes molt bé. I totes les cançons, ja t'he de dir, no? Totes les magnífiques, totes són conegudes. Totes són conegudes, va molt la pena. Potser posarem una altra cançoneta d'aquestes, que és la que fan a l'espectacle final, no? I tal, i que aquí, en aquest cas, a la pel·lícula es veu més canyero, aquí no es veu tant, però també és que arribi un moment que tants canvis de vestuari fa que sigui impossible amb el ritme que porta la... Ja veus que hi ha vegades que no en desceis, que fan aquests números, sinó que s'amaguen i apareixen altres. Tot el que li fan de doble, sinó que van vestits ja, perquè és tan complex el vestuari, tan canviant, que és impossible. Dèiem que el maquillatge, el que feien en comptes de maquillar-se, perquè no tenen temps de canviar el maquillatge, és posar-hi una màscara del mateix color de la seva pell, que ja estava maquillat, i llavors, a distància, no es notava. Es posen com una màscara i tal, per aquí, i llavors, això ja està maquillat amb els ulls i tal. Sí, sí, és un no parar, un no parar. Escolta, i no es nota l'estrès, quan es canvien i tal. Hi ha moments de m'hi tendres. Us ho recomano, però no és barat, jo sóc aquí. No, ja, que s'ha de cobrar tan poc, però és mirar... Però els musicals no són barats, eh? Un caprici, també. A la cubana també es canvien molt, també. Pocs sectors i fan molts personatges, sí. Doncs aquí són per entre 70 i 30 euros. L'únic més barato, 30, i molt mal col·locat. Un 30 o no serà 60. Però, bueno, hi ha ofertes, atrapalors i tal, que, en aquest cas, segur que es pot aconseguir una oferta, però, inicialment, jo perquè m'ha aconseguit una cosa, també, una mica així, raonable, i estàvem al primer pis. Vull dir, no estàvem a la platè, estàvem a primera fila, però que estàvem molt bé, vam veure perfecte, eh? Però, encara i així, a baix, és que va ser inentocable, inentocable. Bueno, doncs, molt bé, doncs seguim parlant de teatre, Rosa, el que sí. Sí, sí, sí, que ens queda una altra, una mica més... A veure, no és un musical. No és un musical. No és un musical, home, és més seriós, però també és divertit, eh? No vull dir, no és el tema avorridot. El títol és El curiós incident del gos a mitjanit. És un llibre. Sí, sí, està basat en un llibre. És una novel·la del Marc Haddon. Haddon, sí. I, bueno, és la història d'un... una història d'un noi que té el síndrome d'Hasperger. Senyor. És una... una aviació d'un autisme, sí, exacte, d'autisme. Jo vaig veure una pel·lícula que hi ha segur, això. Sí. Doncs, en aquest cas, aquest nano, clar, jo n'hi do, eh? Sí que és la relació amb ell, va clar, sí, té les seves activitats. En fet, la pel·lícula em sembla, no? No ho sé, això no t'he dit. Jo li vaig veure en aquest cap de setmana. Jo crec que sí, han fet una pel·lícula o alguna cosa. Digues-hi. Li va ser molt bé, eh? Sí. Amb ell és... bueno, a veure, no es deixa tocar. No és... és de temes emocional, com que no, no. I el contacte i tal, no. A més, té una sèrie de tics, com, per exemple, a mirar continuament el rellotge, perquè li agrada saber sempre... a veure exacte què és, no? Sí. O li agrada molt les sèries matemàtiques, els números, els sèries de números, li agrada molt. De fet, és un crac, eh? Matemàtiques és un crac. Són gent molt intel·ligents, normalment, eh? Sí. Pensa, perquè una nit descobreix el Wellington. El Wellington és el veí del... El Nui es diu Christopher. I descobreix el Wellington, que és el cos dels veïns, que és molt esmorzant. Algú l'ha matat, té una forca d'aquelles així clavades, i creia que ell vol averiguar-lo. El seu heroi és el Sherlock Holmes. I ell, en plan, així, cas d'investigació, doncs vol averiguar-lo. D'aquí, el nom del curiós incident, del gos Michelin, que dius, ostres, no? Perquè sempre jo sentia aquest títol, i sempre m'agrada moltíssim. Ni coneixia l'obra i tal, i sempre amb aquest títol. Que bo que és aquest títol. El llibre és molt bo, eh? El llibre és molt de carinyo, eh? Jo el llibre el llegiré també, perquè hi havia una associació... No sé què vaig fer amb el deixó que es van portar. Bueno, una associació que treballa amb nois que tenen també aquest síndrome o aquests síntomes. I llavors el títol l'estaven venent allà amb un preu així, una mica simbòlic i tal, per ajudar també aquesta associació. Perquè aquests nanos puguin tenir un orsi també, com els nois de la seva edat. El més semblant possible. Vale. Doncs, de fet, és el punt de partida, és una excusa, no? El fet que aquest gos aparegui mort aquella nit i tal, no? Perquè el Christopher, el protagonista, quan comença a investigar el que va descobrir és realment com és la seva família i la gent que n'envolta. Des dels veïns, la veïna també de la propietària del gos, l'altra veïna que l'intenta ajudar als policies, al seu propi pare, a la gent de l'escola, a la mestre. Això ve a ser figura que és com un... que ell mateix ho ha escrit, eh? És com si ell mateix hagués escrit una novel·la explicant, doncs, aquest curiós cas. I aquesta novel·la resulta que es porta al teatre. O sigui, seria... la novel·la dins del teatre seria, no? O el teatre dins de la novel·la. Mira com t'ho vulguis. I llavors és la decepció de veure quines les mentides que ell li havien explicat. Ell només viu amb el seu pare, la seva mare. Ell sempre li han dit que la seva mare era morta. I el que va descobrir, no vull tampoc desvegar coses. Perquè de debò que val molt la pena. És divertit perquè ell té unes respostes. Ell, per exemple, mai no pot dir cap mentida. Ell sempre ha de dir la veritat. I no és perquè no vulgui dir mentides, és que no pot. Ell ha d'explicar la realitat tal com és. És la seva essència. És la seva essència, ell no pot mentir, no? I quan va descobrir tota aquesta sèrie de coses, la seva pròpia família, va decidir marxar cap a Londres. Imagina't una anul·la d'aquestes característiques que mai ha sortit del seu poble, que viu amb aquestes limitacions, i que no és capaç d'espavilar-se, de buscar a veure quin tren ha d'agafar, quin autobús, arribar fins allà, a buscar un ple mapa, o preguntar a la gent i arribar a posar-ho en una adreça que necessita. Integració social. Sí, sí, sí, sí. Va molt la pena. El coincident del Pere Medianoche, ella és la Helen Mirren. És de l'any 2013, a la pel·lícula. Sí, sí. Va triomfar els premis olíviers en portar 7 premis. L'any 2013, perdoneu. No ho sabia. Jeremirre, Mejor Actriz, i tal... Sí, però jo... No és aquesta goma que tu has vist? No, no. És cara, no sé, però últimament... No, no, perdoneu, perdoneu, no, no, no. És teatre. Pere Solíder, perdona, perdona, perdona. És una pel·lícula. Va guanyar ella, clar, a la millor artista de teatre, però és teatre, perdó, perdó. És teatre. He mirat pel·lícula de Google i em sortia això i no ho sé. Doncs sembla que no, eh? I el que he vist és una pel·lícula que té una semblància molt gran a Forrest Gamm. Sí, clar. La estructura és pràcticament la mateixa. Hi ha una altra que és... Hi ha una altra que és l'April d'Ònitz, el Tom Cruise. Sí, aquella que la connecta. Rayman, Rayman. Que tu he de ser també això, eh? És altisme, la sabiatòpia. Se'n recordeu que el Tasti Hozman es memoritza tota l'estil... L'estil, no? I després el germà aprofita per anar al casino. A jugar, perquè s'estudia tota l'estil. Entre els perguers i autisme és que la línia és un professional. Suposo que a les escoles ara que estan integrats, perquè ara ja no hi ha la separació aquesta, sinó que ja estan entrant a l'erxonès i ja no millor tenen un suport d'alguna persona especial, que és velladora o així. Doncs no distingiràs en gaire, eh? Les mestres, els perguers i autisme... Clar, sí, això sembla molt. El personatge fa l'actual Paul López, que és un craque, és una passada, que nano. Després ha fet també el Hamlet. I em penso que l'ha de tornar a fer... No ho sé, després que pel mes de març o abril, ha de tornar a fer el Hamlet. I, de fet, aquesta obra ja va estar a la temporada passada, però ha tingut molt d'èxit i t'han tornat a programar. És una adaptació que ha fet el Julio Manrique. Bueno, que ja és un craque. Amb això és un craque. La escenografia també està superbé. Està superbé, també, molt pràctica. De seguida et situen... Veus quan estàs a l'escola, quan estàs a casa, quan estàs a la bàtia amb els veïns, quan se'n va i agafa el tren, quan és al metro, quan està al carrer, el policia, el persegueix... Bueno, el perseguís que intenta que torni cap a casa. Fantàstic, de debò, que sí, és divertida, perquè és molt divertida, molt amena, i molt interessant pel tema que tracta. Molt bé. Doncs passem al món d'exposicions, cases a l'intimitat, Jaume. Sí, no, és que m'ha cridat l'atenció. Això és d'avui, a la Fundació Recamora, que es posa un conjunt de retrats, que a l'animodernista va fer els seus familiars, entre els quals, el col·leccionista tèxtil, Manuel Recamora. Això ho trobarem a la Fundació Recamora, que ben bé no sé on està ara, però, bueno, a Barcelona, no, i... i que bé, vull dir, que és una història prou interessant, que lliga, a més a més, amb una exposició d'això, dels senyor Casas, de Ramon Casas, a la galeria Gotslan, de Barcelona, que constata l'esperit viatger o pintor, per adifons de porta-partituc. En definitiva, estem parlant del modernisme, no? Vull dir, persones lligades del modernisme. Perfecte, perfecte. Llavors, m'ha semblat que era molt interessant, que tot allò que puguem saber, a nivell d'exposicions, de teatre, evidentment, i que, encara que no ho hagi envit, sinó informar-ho per estimular a les persones, que et deixin la burgessament en un costat i que vagin. Però la major part, molt caio. Ai, no que no va bé, caio, caio, caio, caio. Ja està, no dic res. Em refereixo que ara el Nacho ens farà uns comentaris, però ja que estem parlant del modernisme, deixem que hi ha, a fil de les exposicions que estem recomanant, evidentment, a la Fundació Màfres, a l'antiga Fundació Gòdia, a la Casa Garriga Nogués, a la Diputació 250, a la Miquivoca, a alguns renuaris les dones, s'ha de veure. I ara, en problemes, si voleu, amb aquest cas, que us faci una visita guiada dins, ho tenim molt difícil, perquè està top, està rebentat, però si voleu anar per la vostra banda de forma individual, cap problema, segur. I, llavors, et poses al costat d'escoltar el carrer. Exacte. Sí, sí, sí, és un gratis. I llavors, també, recomanar, i ja que estem parlant de modernisme, hi ha una dona pintora que s'ha de veure, el Manac, a l'exposició temporal tenim la Lluísa Vidal, maravillosa, magnífica, val la pena, que la veieu és una paït exposició, que jo no l'he vist, la veuré també mirar justament d'aquest dissabte, per una qüestió que haig de fer-la, i us comentaré què tal. Però descobrir aquesta dona pot ser molt interessant. Per això que estem parlant de modernisme, doncs per tant, recomanacions. I ara el Nacho seguirà recomanant-nos coses, les exposicions. I el Nacho, per allà recomanacions, també. Una que començarà el 10 de novembre, que és el centre de cultura contemporània, que és el WordPress Photo, que hi ha muntes d'edicions, que val la pena, però són les fotografies magnífiques, espectaculars, són totes les que han participat, una triada que ha dirigit tant el concurs, la guanyadora, les finalistes, i totes les restes, que són fotografies, per la tècnica de la fotografia, per la temàtica, però normalment són fotografies en puestos on hi ha refugiats, guerres, normalment són temàtiques molt fortes, molt punyents. Per desgràcia. I, llavors, la combinació d'aquestes temàtiques tan fortes, si té unes tècniques fotogràfiques fantàstiques, et quedes allà aviat i molt bé, molt bé. Cubasi tal, suposo, però és el que toca, no? I una altra, també, que ha començat el 4 de novembre, el Caixa Forum, que ha entratxat tota una sèrie de quadres, uns 50 quadres, o 60, del museu Tissen, de Madrid, en els quals hi ha, com tu has comentat, obres no tan conegudes, però segur que amb molta qualitat, perquè és una col·lecció fantàstica a la de Madrid, i també hi ha obres mestres, molt conegudes. És una oportunitat de veure una col·lecció que pot ser... Home, està el Prado a Madrid, però el Tissen, sent una col·lecció d'una altra època, les pintures del Prado són més anteriors, aquestes són més aviat, més tocan a segle XX, però són fantàstiques, hi ha una quantitat d'obres mestres allà, una col·lecció privada, però una col·lecció molt ben treballada... Molt ben seleccionada, aquest és el problema. Una col·lecció privada, he dit. La Tissen, la Tissen, està forrada. No, esclar. Aquesta sí que és burgesa, però aquesta és... Perdona, no. Aquesta és aristòcrata. Aquesta és aristòcrata, perquè és contesta, aquesta boja, no? La Tissen a Cerveras es condesa de algo, no? Sí, sí. La ha fet, sí, sí. Segur que va comprar el títol, no? Està barallada. A mi em feia molta gràcia, perquè en època aprenada la crisi, estem parlant de 2011 o 2010. Recordo que va sortir una vegada dient que estava molt preocupada, perquè no tenia caix, va dir-ho directament així. És un renoir i et donen 4.000 milions, directament, és que estem tontos o que no ho havia dit. Estava preocupada, no tenia diners amb afecció. Però no la volia desfer-se. El diners de butxar, que es diu de butxar cala que el diria. No n'hi ha igual. Deixem avant de la brujaçament del món i anem a tornar al Mundo de Priscila, que sempre serà més divertit. I com has de fer una para de tècnica, com allò que es diu oficialment, per problemes de pròstat... Ai, mare meva, com estem? És conya, és conya. Però és que, clar, des de les 3 de la tarda, gairebé no hi puc. Per tant, deixem el tema, escoltem... La cançó que acaba, més o menys, en una pel·lícula, que és de la Sissy Peniston, i que es diu final i que segur que la coneixereu. El trompeta. Sí, sí, sí. I tu, getting me racket, the man of my dreams, the one who showed me true love or leased his scene. We brown, cuckoo skin and curly black hair, just the way you look at me, that gentle love and stare. Finally, you come along, the way I feel about you, just get me wrong. If you only knew, the way I feel about you, I just can't describe it. Oh, no, no, finally it's happened to me right in front of my face. My feelings can describe it. Finally it has happened to me right in front of my face. Then I just cannot hide it. Finally it has happened to me right in front of my face. My feelings can describe it. Finally it has happened to me right in front of my face. Then I just cannot hide it. It seems so many times you seem to be the one. But all you ever wanted was to have a little fun. But now you come around and brighten up my world. In my heart I feel it, I'm that special kind of girl. Finally you come around, the way I feel about you just can't be wrong. If you only knew, the way I feel about you, I just can't describe it. Oh, no, no, finally it has happened to me right in front of my face. My feelings can describe it. Finally it has happened to me right in front of my face. Doncs amb aquesta cançoneta s'acaba la... què? Ja, amb aquest passa. Clar, clar, has patat els cascos. Amb el Justo Marinero estàs parlant ara. Ara, adéu senyor. Parlavem de ràdio. Vale, vale, vale. Meta ràdio. No, no, però Justo Marinero, el Choppe Carmona, eh? Això era... És, és, és, és. A mi que entenc de la pantoja, no oblidem. Una sí, una no és pantoja. Exacte. Avui estem molt frics. Anàvem molt bé, anàvem molt bé. No crec que la cosa, que la cosa la se va liar amb la salchicha, amb la plaga... Posa, aquesta música que jo també l'he avallat, però bueno... Moltíssim, clar. És que tots són cançons molt vallables. A mi m'he avallat, però un munt, eh? Vull dir, també estava el... El Go West, el Village People... Bueno, bueno, bueno, unes coses. Un ambient total. Aquesta cançó és el que fa que la gent vagi, que es mogui, que es queda aixecat al final, i fa un espectacle molt maco i molt divertit. I que val la pena, si està això. Tornem-hi. Per tant, cinema, ara sí, ens posem sèrio. Perquè això em sembla que és un drama en cascavelero. Em sembla, no? En cascavelero. És un concepte molt típic, no? Jo tinc arrels endeluses. Ni Carlos. Ni casa. Un monstruo viene a verme. Ni casa, no? Hi ha moments que ho sembla, eh? Sí, és una mica de té. Perdona, ella l'ha tradut en una entrevista, el valló no va dir que ella, la seva gran inspiració... Ha sigut Spielberg, sempre. Jo també ho he escoltat. Jo també ho he escoltat. Sí, jo també ho he escoltat. Ho creuria, eh? Jo encara no he pogut veure-la. És tan íntima, és tan personal, al mateix temps, que jo vaig escoltar un comentari un dia d'aquesta setmana, després de veure-la, dius que quan comença ja saps com acabarà, eh? Llavors dius, doncs sí. S'ha de dir, és com una mica... Si no m'ho endavines és que... Com? Que el facis mirar, vull dir, perquè és clar. És que salta la vista. Però bé, a part d'això, vull dir... La pel·lícula és interessant tota, perquè parla de dol. I el dol sempre jo crec que és interessant tractar-lo, perquè és una cosa que passem diferents vegades a la vida, per diferents qüestions, i llavors la forma de superar-ho pot ser una d'elles aquesta, que tinguis un monstre o ve un íntim, o jo que sé que veritablement reforça la teva capacitat de superació, i lògicament, llavors, en fi, que en millora el teu estat, no? I aquí ho fa, a més a més, d'una manera que jo penso que és el més interessant de la pel·lícula, amb quatre contes que expliquen, o s'expliquen entre ells dos, no? Perquè això és un nen de 13 anys i el d'allò. I la veritat és que això sí que em va arribar, vull dir, és original, de la manera que agafa contes clàssics, i els hi canvia, diríem, tant el matratge, per dir-ho de manera que no és el matratge, com el final, vull dir, està bé. I bé, això sí, és el que em va agradar més. L'altre és com una mica repetitiu, sí que és veritat que treballa prou bé els efectes especials, però quan ho veus dues vegades, diré la tercera, ja no caldria, no? Ja està, perquè és clar, la variant és poca. Vull dir, encara que sigui l'espai diferent, la variant és molt poca, i li faltaria una mica d'inventiva en aquest camp. Però aquest paio farà carrera, el velló en aquest, no? Jo crec que sí. Bueno, l'està fent. És la segona pel·lícula, no? És la segona pel·lícula que ha fet. Sí, però el que he fet jo crec que és tercera. Quina va ser la primera? Ah, l'olfanato és veritat, sí. L'olfanato, l'impossible. Sí, el possible, i ara aquest és el mostre. Però que va començar amb nivell azzo, l'olfanato a mano és que sigui un superpel·lícul, però està molt bé, no semblava una primera pel·lícula, no semblava una... Tu creus? No, és que sempre sóc. Aquesta és una promesa, no? Sí, exacte. Que bé que ha començat, l'impossible i tal, molt de mà que tinguis, i tal, la gent tal. I dius, bueno, vale, però, clar, potser és estar fent una gran massa, però jo deia que no sé en quin punt realment està. Estic en la mateixa textura que tu sí. Estan els sostres, i està pujant. Bé, hem de veure-ho. Si ha arribat el màxim, i això ara precisament ara farà, ja tots ho sabem, no? Què farà? Que faràs la pel·lícula aquesta del... oi, això del monstre, oi, del Spielberg, el jurassi, com a... Farà això, oi? Ara ho farà? Sí, sí, sí. Però què farà? La quarta o la cinquena. Perquè hi ha un munt, no? La quarta o la cinquena la dirigirà ells. Sí, sí, sí, sí. Però això dic que sí que havia... que ha col·laborat i que col·laborarà encara, sí. Però això hauria esmentat l'Etei, oi? És una fórmula de... Ostres, tu t'imagines, tu, que ets una criatura i de cop i volta et trobes amb l'Etei i dius, vale. Ah, no? Sí, sí. Ja l'he vist tot. Com ressors, això. Sí, sí. I et és magnífica. Ja veig. Ja veig. No conec que et he vist, perquè jo fa poc la vaig veure en plan de revisar pel·lícules 80s, una mica aquesta història, han ballit molt malament. Suposo que em balleixen malament. Si la veus ara, la t'hauràs de mirar amb els vius sempre d'aquest carinyo, de una pel·lícula que ha sigut molt impactant. Però, ostres, hi ha pel·lícules 80s, que dius, ostres, tu... Perdó, jo per mi crec... O sigui, l'Espilberg, la pel·lícula que han ballit per mi, és el d'això, sobre... La vista de Schilder. La vista de Schilder. La pel·lícula té uns tòxics més clàssics, no? Exacte. Però si veus en 4S en la tercera fase i tal... Ja parlo sobre ruedas... Exacte. Què és aquesta cosa a 80s? És 80s. Mola, eh? Mola. Jo soc molt 80s, clar. Des de l'època, clar. No fotem, som de l'època. Bé, no. Què és això, no? No, jo ja... Ah, hi poso una nova, avui. Sí. Però què de com molt... No sé, almenys ja l'ho he vist, però per el que es va comentar altra vegada, queda molt, molt espectacular, no? Molt timatge, maca... Però que la història, sí, després... Sí, però que fa l'ascència, que se l'havia explicat al principi. Estem parlant de dol, punt. Ja està. Clar, el dol és el que domina el tot. Bueno, sí, i el tema és que és molt dur, que una nota tan petita, hagi de patir aquest dol, no? Fer-li entendre que la vida és així, no? Sí, sí. I que ho ha de superar i a veure com. Una cosa és saber que arribarà un final i l'altra és que ja estiguis arribant, no? Exacte. L'altre dia, precisament, una parenta meva em deia... Diuen, a mi m'agradaria saber quan em morir, i diuen, no ho sé, em sembla que no, eh? Perquè diuen, programaria la vida. Diuen, ui, ui... Programa-la ja. Clar, per ser de càrrec. Exacte, és això, no? Quina por, quina por. Bueno, molt bé, està passant en un llibre, que té unes 120 paginetes, i l'altre dia un amic meu se'l va llegir, el llibre, jo amb una sentada, i va dir, home, el llibre és trampós. Em va dir, això. Vaig a veure la pel·lícula i tal, i el llibre és trampós. Ja està. Et prepara per moltes coses, i al final et fa trampa. Dic, bueno, no sé si això passa a la pel·lícula. Doncs, per tant, dic, no m'ha de dir res. Sé que va una mica, però jo m'agrada no saber molt per no trobar-m'hi. Ah, que passes que té trassa fer determinades sequències, i que ara li queda llibosa fins a l'última pregunta. Està molt ben fet, aquell final. Molt bé. Però trampós. Sobretot, al final, final, absolutament trampós. Bueno. A veure, doncs ho deixem així, i clar. Però ara recomanes la pel·lícula, sí? Sí, perquè és un cinema ben fet, i... I molt espectacular, el monstre, i tot això. Sobretot les dues expedicions és... No, no, llueja, eh, llueja, de veritat. Ara és clar. I el nen ho fa molt bé, Diuen, el nen ho fa bé. El nen ho fa bé, Diuen. I encara li donen l'Òscar aquest any, no sé què, que estava allà dins l'altre dia, també tenen moltes flors, aquests de mediaset, que fan la promoció, no? 5 i 4 són els promotors, no? Home, jo t'haig de dir una cosa. Jo costumo fer revisió com tu, fas de pel·lícules, no? I a vegades en trobo el Richard Birmer, per exemple, no? I, coroll, en quin acturàs, no? Puc que m'acondigui si te'l mires bé? Tampoc. Tampoc. I llavors dius, no t'estalvo, que jo et faria tant... Mitjificat l'Àflat. Sí, el Nacho no ho sap, però, bueno, això no saps, no t'ho ha explicat mai potser ningú. I jo encara segueixo, jo vaig fer una super-macro... Rava visió. Si volies ser una meva cara. Que va estar bé en aquest, que va estar bé en aquest. Jo vaig fer una selecció de pel·lícules de tota la història del cinema. Llavors les vaig començar a veure des del 1895 i vaig a mordre. Fa molts anys que ho estic fent això, evidentment. Molt bé. Va començar amb l'altre camí, amb el tren, aquella... Sí, sí, sí, vaig començar, d'allò. I el jardineró, i el jardineró regal. I tot el desganxament, perquè... No, sí, però em va tornar una mica... La vaig, la vaig, ara, clar que sí. I ara estic a l'any 95, imagina't, vull dir. A l'any 95, no? I encara segueixo veient coses, però no les dic perquè no hi ha temps, no? Vaig anar a Orlando, vaig veure coses que he de fer en demà, que són interessantíssimes aquestes pel·lícules, evidentment. A l'altre vaig veure a Antonia, l'altre dia. Antonia Lang. Sí, exacte, és aquella holandesa. I tant, genial. Molt bé, molt bé. Són pel·lícules que jo vaig recuperar, no?, i que algunes sí vis i que altes sí volgut reprendre. El xoc, aquest, és molt semblar, aquella. Sí, vale, vale. Si veieu aquesta, com a son sense on... Són sense on, que em sona. Sí, sense on. Doncs jo crec que són dues que es poden posar per a dades, per a aquestes dues que posaràs tu, ara, sobre l'audició. Correcte. Sobre l'audició. Què em feu, que m'ha donat. Digues, digues, digues. Molt bé. Doncs bueno, pararé, correcte, com s'han dit, de dues pel·lícules que tenen un... bueno, tenen una concomitència. És a dir, parlen de societats que es podien considerar distòpiques, però no tant per la estructura de la societat, que és molt semblant a les nostres. És a dir, no són societats apocalíptiques, ni coses d'aquestes, són molt semblant, però que tenen maneres d'organitzar-se i maneres d'estructurar-se, diferents a les nostres, com si la nostra societat hagués anat per una altra camí. No siguin la moralitat, fas una altra. Sí, i per una altra camí, per la part d'una altra pel·lícula. Llavors, les dues pel·lícules són l'Angosta, que és una pel·lícula del 2015, i la Purga, que és una pel·lícula del 2013. I, bueno, com hem dit, totes dues tenen això, un punt de partida molt potent d'una societat molt semblant a la nostra, però que s'estructura i que té unes regles de joc, una mica diferents. A l'Angosta parla d'un tema, que també està de moda l'actualitat, que és si la gent ha de tenir parella, que és si no, que és si s'ha d'incarnar a la societat. Doncs aquí a la nostra societat us resolem moltes maneres, tu pots casar-te, pots no casar-te, pots... Pots viure sol? Pots viure sol, no té conseqüències, però a la societat identica la nostra, però s'estructura d'una altra manera, això de viure sense parella és un directe, està perseguit. Per tant, igual que a la fuga de Logan, aquella pel·lícula antigua, ja estaria mort. Ja estaria mort. Ah, no maten, no maten. Jo, jo, jo, ja estaria mort. No maten, no maten. Però bueno, igual que a la fuga de Logan, quan arribaves als 30 anys no podies continuar vivint, aquí quan arribes a una era determinada, no pots continuar solter. Llavors, a l'Estat, busquen una noia no. Parella és de conveniència. Sí, fa una mica de... com aquests realitis que fan ara, de fers dates i coses d'aquestes, però bueno, si tancen en un hotel, a solteres, i a solteres... I no suelten. Més o menys. Estan reteros per això, aquí no entra, aquí no hi cap a la homosexualitat... No, no es toca, no, però podria ser. És accessori. Total, que al final, els ajuntaran allà i diuen, bueno, doncs ara s'ha arribat un punt que hauria bastant parellats, perquè sou un perill social, més o menys, no? Per tant, us heu d'emparallar. I tenen, sempre són 5 setmanes, per en aquest hotel, s'han de conèixer i han d'acabar emparellant-se. Llavors... Això sembla un programa d'aquests concursos d'aquí. Ja, ja, ja, però pensem que no... que és un delicte. Escolta'm, sí, digues, digues. El que em sobta molt és que estàs explicant què és la distopia sense esmentar-la, no? Correcte. S'interpreta bé, això, suposo, per part de tothom, no? Suposo que sí, però ara veurem... Ara veurem primer això, no? La distopia és tu obliguen a fer una acció per emparellar-te, o sigui, no deixen triar, a partir d'un punt, no deixen triar l'opció. I, a més a més, si, quan passa aquest temps, no has aconseguit emparellar-te, doncs, bueno, la societat et castiga. I com et castiga? A tu et donen a triar. No ens ho expliquis tot. No, no, no. Això ho podeu trobar a internet. Jo sempre miro el que puc explicar, el que ja s'ha explicat. Fins aquí puc llegir. Però, bueno, la societat et castiga i tu, quan entres allà, i comences en aquest, diguem, de cinc setmanes, et diuen, vostè, quin animal tria? Diuen, i cadascú tria un animal. Per què? Una societat que, clar, com estic tòpica, tria d'avançaments tecnològics, que no es veuen allà i tal, poden... Això dels animals ja no és tòpica. Poden acabar. T'acaben. Correcte, t'acaben transformant. Si tu no aconsegueixes l'objectiu d'emparallar-te, t'acaben transformant en el teu animal que has triat. Llavors, el portar onista, l'animal que tria, per re, perquè li he dit bon allà i tal, és una langosta. Això és el punt de partida. Llavors, no destriparem la pel·lícula. És el punt de partida. Llavors, això té una evolució, és una pel·lícula molt original de plantejament, però tant aquesta com la que després comentaré, pateixen de lo mateix. Una idea molt potenta, un punt de partida molt bo, després un desenvolupament que no està alzada d'aquestes possibilitats que oferia un punt de partida tan bo. Em permets una pregunta? Correcte. Llavors, podríem arribar en el punt de dir la distopia està molt ben explosada en un principi, però acaba destrossant-la? Sí, o sigui, la pel·lícula aquesta l'òbster és molt llarga, té bastant metratge, tot el que al final, clar, al principi, la primera mitjora, quan t'estan presentant tota aquesta distopia que hem comentat, aquesta manera de estructurar-se de societat tan diferent de la nostra, és molt interessant, però comença a desenvolupar-se l'acció i si ve té algun punt, que bueno, que s'aguanta l'acció, arriba un moment en què es fa una mica més llarga i acaba la resolució és un final obert, que potser de tan obert que és, que quedes una mica així, que bueno, no t'acaba de... No sé què m'ha dit aquest final, quan al final no et dius que me'l vulgui dir, potser s'ha passat del director un director crec que està molt ben considerat, com una imatge de postmodernitat i tal, i potser s'ha passat una miqueta aquí de frenada de voler ser postmodern. És l'autèntica pregunta. Jo aprofitaria, deixa'm, només un petit incís. Sí, sí, sí. El senyor Kenloa, que s'ha estrenat ara una pel·lícula que porta per títol Jo Tenim Black i una de les constants que li critiquen per dir-ho d'una manera, és el que tu acabes de dir, precisament. Ell sempre treballa sobre temes molt coer, molt cruz, no? I llavors la crítica aquesta, que és la Ima Meri, no sé si no recordo malament, diu, sí, però fa trampa, diu, els exagera i posa constants a dins de la mateixa trama, una subtrama, per dir-ho d'una manera, que ja no es correspon amb la trama, puc dir que el que acaba fent és una exageració de la pròpia crítica que fa. I és clar, llavors dius, home, això és interessant. El que tu acabes de dir... No, no, sisplau, aquestes pel·lícules seria una cosa així. Intenta anar... O sigui, quan ja ha passat, suposo que el director ha passat el punt de partida i llavors comença allà a arribar el risc una miqueta i llavors la cosa queda una miqueta. Si ve en algun moment continua amb bastant ingeni, però s'acaba fent una mica passat i no acabes... Què et ha fet? T'ha creat una expectativa que després no s'acompaga. El punt de partida, i perquè puguis reflexionar d'aquesta opció de estructuració de la societat, es donarà... Així no. O no ho sé. I llavors l'altra pel·lícula també planteja una altra manera moral de estructurar la societat. Una societat molt similar a la societat norteamericana de la mateixa. Més aviat, sí. Més semblant de la... Més semblant de la que el senyor Trump voldria o la que té en aquest moment i que voldria reforçar. Perquè és una america molt violenta o la societat paral·lela de la pel·lícula molt violenta, amb problemes d'armes, amb molta violència... I han decidit resoldre aquest problema de la violència en comptes de suprimir armes i en comptes d'anar per altres vies. Han decidit dir, si agafem tota aquesta ira i aquesta violència i la canalitzem de manera que en un dia, en una nit, això sigui legal i estigui permès. Però en un dia, una nit a l'any, de les 12, fins a les 6 de la matinada, tu pots fer el que vulguis. I això no serà delicte. A partir de les 6 de la matinada, la policia tornarà a sortir i ja... Però en aquelles hores, tu pots fer el que vulguis. La policia fa una cançó. Aquesta és la notícia de la purga, que li diuen. Llavors, què passa? Això ja porta no sé quants anys, vull dir, s'ha institucionalitzat aquesta manera de vertebrar la societat, surt a anar a programes de televisió que diu... Les estadístiques diuen que s'ha reduït la violència durant l'any, si abans havia, no sé quan s'ha atracat més, no sé quantes morts violentes per arma de foc, s'ha reduït perquè... Llavors hi ha defensors, hi ha uns defensors del sistema aquest i això, la purga, hi ha també el que no se'n d'acord, hi ha tota una premissa en allà. La pel·lícula comença en una nit d'aquestes de purga, la gent ja s'està recollint a casa, perquè la majoria o bastanta gent no participa d'això, diguem-ne, sinó que fa estancar-se a casa i el protagonista és un... El protagonista és guanyar la vida. Exactament. El protagonista és guanyar la vida. Exactament. El protagonista és guanyar la vida ben en sistemes de seguretat per què hi ha nit, diguem-ne. És per tot l'any, però, veritablement, per què hi ha nit, no? O sigui, el finestre de fer-lo, que baixen, alarmes i tal, perquè, bueno, podrien estar-te a casa teva, no? Aquí podia passar qualsevol cosa en aquella nit. Llavors, en aquella nit, bueno, és la família que estan allà i que s'enfronta en una sèrie d'episodis relacionats amb la purga, s'enfronta en una sèrie de dilemes morals, ells no estan a favor d'això, mai han estat, però el que van desfer-se s'hi porta a triar una sèrie d'opcions més morals, més morals, que són, bueno, una mica la entrellat de la pel·lícula, el que és, no? Aquesta s'aguanta millor, s'aguanta bastant millor, que no... Sí, s'aguanta millor que no l'altra, tot i que té, bueno, toques de final, meeting hollywood, etc. Però s'aguanta millor i els personatges, bueno, ho fan bé, i al final, o sigui, vas donant voltes a la història, vas donant voltes, i sí que t'arriba fins al final, o sigui com l'altre, arriba un moment que potser desconeixes més, no? Però aquesta sí que vas donant lli voltes, no?, perquè et van plantejar en allò, els dilemes morals i tot, et van plantejar en bé. Ja segona part, eh? Ja segona, i sembla que tercera, i... Em sembla que jo... Jo diria que segona, tercera encara em sembla que no. O està punta, potser que sigui això. Sí, ja he vist alguna... No, m'he explicat perfecte, vull dir, que no... Jo no diré més voltes, trobo que és molt clar, no anem més enllà per no destripar més, no? No, perquè ja se n'estriparíem exacte. Vinga, ja està. A mi el que em fa pensar, això, és que allò que diuen una utopia, és una cosa inabestable per dir-ho d'una manera, no?, i llavors el que em fa pensar és que la distopia... Sí que és abastable, no?, és més abastable que l'autopia. Sí, però a veure, però paral·lelament també, si l'autopia és un impossible, la distopia també ho ha de ser. Sí, però sembla que no sé si pel morbo que ens agrada la distopia la veiem més probable, es la posen, clar, clar. Està clar que l'autopia farà que sap... Bueno, és una cosa que des de... És a ser la 19. La de ser la 19, no?, furiar, fragasó, ja està. Exacte, ja la cosa se va a... Socialismo tòpico, fragasó, però socialismo distópico, diguem-ho així, per una bestiesa, doncs no, en canvi, està molt de moda i és el que... d'alguna mà, és com s'espera que acabi tot, no?, una manera així. Bueno, doncs parlant de distopies... No, no és conya, oi, perdó, m'ho vull dir, que em refereixo que la fiesta de les altxits és una distopia absoluta, però del món de la del menjar. No, deixem-me dos minuts, perquè el David, la setmana que ve, em sembla que també puc fer comences a la pel·lícula. Jo faré un esment molt ràpid, és una pel·lícula, no porto els nens, és una pel·lícula... És per a adults, eh, que sí? Clar, però per a adults adultíssims. Ja sónament el conseller... És clar, és que el tema del... del paquet de tràmfors amb els... amb el paquet dels... entrepans, com es diu això, per posar dins el tràmfor... El pa de... El pa de viena. És un pa de pastig allargaçat per posar el bollito. El bollito, el bollito, no ho sé. És clar, té unes formes, totalment, ja eròtiques el 100%. Ara, pel símbol fàl·lic, no, ja veiem un símbol eròtic, evidentment, per l'altra banda, no? I, bueno, sinó una relació entre un bollito i un avionfranfort. A partir d'aquí això es passa dins el supermercat, que t'has de creure, la història, no? És aquest món, que, evidentment, els humans... És de dibuixos animats, eh? No, és que som dibuixos animats. Home, no ho és, però vull dir que no és de... No, no, no, no, no, no. Ni molt més, ni molt més, no. El que et planteja és això, un món d'humans que no veuen que aquests elements estan vius tots, siguin percederos o no percederos, i a partir d'aquí, esclar, es produeix tota una mena de catar-sí d'aquests productes, que entren el matí, el supermercat, la gent, els propis productes, els canten una cançó de benvinguda, com si fosien els deus, no? Perquè pensen que se'ls emportaran en un paradís més maco, no? D'aïsla, d'aïsla. Exacte, i es converteix en una mena de salvatxada, evidentment, quan tu imagines que fas a casa, talles la ceba, no sé què, no t'imagines que això està viu, ni està viu, evidentment. Estaria molt malament, però si estan vius, és clar, li tallen la pota a la ceba, clar, vull dir, que clar, vull dir que és molt salvatge, està molt ben parit, això, la idea és molt bona, però evidentment, i clar, hi estén la seva societat pròpia, i llavors hi ha uns líders, hi ha una sèrie de elements, vull dir, el món de la menja xinès, clar, és xinès, el mexicà, el mexicà, amb els seus mafiosos, és absolutament divertidíssima, tacos, els que vulguis, diuen un cada 10 segons, però tacos, de tots, vull dir, que, i bueno, i a més, vull caigut, i llavors cap al final, no, no, no dic el que hi ha, però que hi ha un esclat, mira, mai millor dit, però un esclat, esclat, vull dir, descarat, vull dir que ja no vull dir més coses, no? Bé, això és sobreintent, cal la dona veure si ho veus, exactament és el que passa, però vull dir, clar, és que no puc dir més coses, no? No, però a la reseña, quan es va a estrenar la pel·lícula, a les reseñas que sortien, no les diaris, ja ho explicava això, que era una... És una disbaixa, és un despropòsit. És un despropòsit. Ui, no, era granja, és més seriós, això és, això és revalió al supermercat, però clar, evidentment... Això és... És com si, exactament, prens un èxit, directament, una cosa, un lsd, i flipes, perquè a més, juca amb aquest tema també, evidentment, el tema drogues i tal, com la gent diu, hòstia, com mola, em parla una salchicha, no? Vull dir, clar, a partir d'aquí, és molt curiós, els sumons i tal, d'un Ídix, i d'aquest rotllo, no? O sigui, en allà, estima, gostes, 2 minuts, és que de la reseña també anem per bé per aquesta línia, no? D'aquests mons, aquest món futur, no? El món futur, la clonació, oi, l'actuació d'humans, s'embrans a nosaltres, però amb una data de caducitat, no? Que en un principi sí que fan servei, no? Perquè es pot s'utilitzar per posar-los en diferents històries, però hi ha un grupet que es revela, i llavors tots donen problemes, aquests, els deporten cap allà, els deporten, però des de sort que tornen a la Terra, ja aquí apareix el Blood Runner, que són els caçadors d'aquests, com es diuen, replicants, això, dels replicants, bueno, genial, genial, està basada en una novel·la també, si es fan els android, o novel·les elèctriques, d'Alfili Piccadi, i bueno, protagonista de recordo, que és el Jarrison Ford, és la Roger Hawes, amb la famosa frase, cap a la història, allà dalt, des de la coberta, no? I la dalt... la daltarantina, o Quilville, aquell de noia també, no? Quilville, el Gamoth Urman. No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, és Dary Hanak, que és el de Dary Hanak, que és l'altarantina que és tu, bueno, ens quedem 20 segons, no podem seguir... La música... La música de Evangelis, la semana que ve... Mira, podem portar la música de Evangelis... Ah, el portaré, la portaré, sé quina és... No, no la tinc, no, però ja... la portaré, sí, sí, sí, sí, clar que sí. Bueno, ens quedem 10 segons, això sonava, a la festa de les salchiches, Meatloaf, que ha xocat-ne, producció és que ha xocat-ne, Exacte, aquí no l'has dit, és una cosa divertida.