Babilònia del 17/11/2016

...m'hauríem de ser fàcils, fàcils, fàcils, fàcils, fàcils, fàcils... ...m'hauríem de ser fàcils, fàcils... ...m'hauríem de ser fàcils, fàcils, fàcils, fàcils... ...m'hauríem de ser fàcils, fàcils, fàcils, fàcils... ...m'hauríem de ser fàcils, fàcils, fàcils, fàcils... ...m'hauríem de ser fàcils, fàcils... ...m'hauríem de ser fàcils, fàcils, fàcils, fàcils... ...m'hauríem de ser fàcils, fàcils, fàcils... ...m'hauríem de ser fàcils, fàcils, fàcils, fàcils... Clar que sí que com Dilan era un músic que va entre un camp amb la poesia per les lletres i tal, Leon Arcoen era un poeta que va acabar fent música, i un poeta que com tots els poetes, quan s'hi fica amb la novel·la, doncs és molt bo perquè tenen aquesta sensibilitat i la causa en el tema de la narrativa. Llavors, jo aquesta novel·la que diuen, no he tingut l'oportunitat de llegir-la, però sí me l'han recomanada i va ser la primera que va escriure, que és The Five With The Game, el jugo favorito, i que intentaré, aviam si puc, trobar-la i, com a nominatge d'aquest senyor, llegir-la i veure-la, ja la podem comentar aquí, perquè m'han recomanat molt, una persona que és bastant entrada en el tema i que no tenia ni idea jo que era novel·lista, perquè no sé com està. Ell va conèixer amb 15 anys, amb una biblioteca pública, va trobar un llibre de com es diu un recull de poemes de García Lorca, imagineu-vos, i ja el va descobrir. Entre d'aquí li ve l'afició també, sabeu que ell ha fet agafat alguns poemes de Lorca, sobretot de Pueta Nova York, i va fer la música, després també Enrique Morente també va agafat en un altre disc, també el que fa és agafar la música també de l'adaptació que va fer Don Arcón, però fer-ho que en flamenc, és una preciositat també. Això de la setmana que ve, jo les aniré més i comentarem... Ara estàs posant el disc, Life in London? Exacte, és el Dempsey's Day of Love, és el concert que va fer, la gira que va fer, quan va fer 75 anys. Nosaltres vam anar a veure, vam tenir la gran sort de poder-ho veure aquí a Barcelona, precisament el dia del seu aniversari, que li vam cantar el Happy Birthday, tot el públic, va ser molt emotiu. Jo no tinc mai el plaer, mira que m'ha agradat sempre, m'ha agradat veure-li, impressionant, impressionant, mira que és gran, però continuava tenint una veu superpotent. Ara molt arropada ja amb els coros, si us fixeu, les tres cantants que l'acompanyes, és una passada, l'acompanyament califant. Però la seva veu és la seva veu ser doctora de sempre, i amb una força... Encara que pugues al·lumir jo, en el cas que poguessis antonar o el que fos, tot enigua d'aquesta presència, aquesta veu tan gran... Fins i tot amb la manera de pastir, que deia el Jaume. Fins i tot amb la manera de pastir. L'escoltarem de fons tota l'estona, i tindrem després un momentet a la mitja part per escoltar una altra de les peces... Bueno... De les peces vallables, no? De la Coventura. Perdoneu, però algú ho havia de dir. Umenatge al nostre ministre de Cultura, que ha estrenat d'una manera fantàstica i pagable. És que són d'un culte entre el guert i aquest, i ja tenim una línia. L'amor de Leon Arcoen, cuyas canciones hemos bailado, miles de españoles siempre. Perfecto. Prisdila, Leon Arcoen. En el desierto. Bueno, o Leon Arcoen Chimovallo, lo que deias tú, no? Leon Arvallo, no? Una altra que s'ha d'aprendre, que es pot que fein de plaça major. És que no m'ha valladat Leon Arcoen, això que faran Chimovallo. És a dir, ja no seran païs. El timari ja. Bueno, el tindrem de fons, és el nostre humanatge, perquè hem acompanyat alguna vegada. Jo recordo que amb altres temporades de la Vilònia hem posat segur alguna cosa de Leon Arcoen quan parlàvem del seu aniversari, jo tinc un record de veure posar alguna cançó. Entrem una mica amb el món d'aquests museus, del món també de les exposicions, i el Nachos parlarà de les mines d'agafar. Correcte. Què tal, això i un estat, eh? Jo sé que molta gent de parque hi ha estat, però jo no hi he estat. Doncs molt interessant, molt curiós, perquè no et penses que tinguis una mina neolítica. De fa, quasi 4.000 anys, que és la més antiga que s'ha trobat a Europa, que ja et dius això. Tu veus allà els plafons quan entres i veus els noms d'escavacions, allà d'estats units, llaciments arqueològics, que et sonen, no dius, costaràs. És molt bé, ell, sembla, no? I molt interessant, a més a més, perquè és un museu bastant nou, del 2006, i això té l'aventatge de que han fet un museu molt modern. És un museu molt interactiu, és un museu que els nens segur que s'agrada moltíssim, i clar, un museu que agrada moltíssim als nens, agrada moltíssim als adult. Però estem molt acostumats, que és museus tan estàtics, tan de veure, i no tant de participar, i participes, participes, de moltes maneres, diguem-ne, no? Perquè el museu, diguem-ne, ha agafat les entrades, les boques més importants de la que era la mina neolítica, que era una mina d'un material que es deia varicita, una pedra de color verd turquesa, que la feien servir per ornamentació, molt bé. Llavors han cobert tot el que era les entrades, aquestes de la mina, amb una estructura de ferro, així, bastant moderna, i allà han posat el museu. Com aquesta mina s'està treballant continuament, perquè encara el tema de les descobertes i la catalogació no està acabada, doncs ha fet una rèplica, és un estil de cura de la ta mira, que ha fet la rèplica al costat, del que és la mina, i tu pots baixar amb una rèplica bastant interessant, o sigui, et passes per allà, i és un mateix que veus o molt semblant, el que veus a la mina original, que es pot veure des d'un balcó de ferro, donant un casco, perquè per la simulació i tal, tot i que és veritat que hi ha un postos que toques amb el capital, i dintre hi ha uns diòrames, uns audiovisuals, que s'il·luminen, unes tecnologies potents, potents, perquè és el tema d'un museu, no?, amb hologrames, amb maquetes, després, quan surts fora d'aquesta recreació de la mina, tens una sèrie d'estructures que són comuns cups allà il·luminats, en on tu pots pitjar i... i es posa en marxa també una explicació de com vivien els unionítics, i com aquí el senyor Jaume Vidal, que aixeca el dit, digue. Però no altres coses, però altres coses. De pretau un botó i... Sí, sí, encara no, encara no. Encara no, encara no. Un botó que... És el botó del tram del missil. Seguim, seguim, seguim, perdó. Doncs... Doncs això, que a part de molt interactiu, molt interessant per tot el format, perquè, ostres, aquí hi ha hagut una pensada molt bona, de jugar amb les jums, les jums s'apaguen, a espais de la sala que estaven, buits, boom, apareixen il·luminats, a tots els jocs de jums, això, amb tota... I t'explica, amb tot això, t'explica fantàsticament bé com vivien els unionítics, com era la vida, fins i tot amb... Tots els visuals, que es veu artesans, que diuen com feien una d'estral. I llavors, tu veus com fan una d'estral, veritablement, que no és fàcil. I quan veus com fa l'edestral, i veus les seines que tenien, i veus alforat, les galeries, de 10 o 15 metres de profunditat que han fet, això ho han fet amb un pic neolític. Vull dir, que trigarien a fer-ho, això. Pots comptar? Pots comptar. Vull dir, cap màquina, ni de sòl, no tenien metalles. Vull dir, tot era pedra, tot era cíleg, tot era treballat, tot era hó, tot era cíleg, tot era treballat, tot era hòst, i és impressionant, és impressionant, o sigui, el que han aconseguit allà. I a més a més, per treure un material, que dintre del món neolític, no s'aportava directament res, més que alguna finalitat religiosa, que no es coneix, perquè aquestes forts, quan estaven jutjant el dia a dia per sobreviure, per caçar, i per tot allò, i dedicar totes forces, aquest, bé, és bastant curiós. I el museu ha dit que està molt, molt, molt, molt, molt ben dissenyat, molt modern, i, bueno, és sòpte, és sòpte, és a més que amb un preu assequible, amb els descontes... Jo també, ja me n'he vist a fa, guai, potser fa 15 anys així, abans que, o sigui, tot això que t'ho expliques, jo no ho he vist, això ja és de tornar a veure. Clar, perquè les mines són de 70, 70, i piquen. I les tenen 4.000 anys. Sí, les mines sí, però que descoberta. Clar, no, no, no fa tant, no fa tant, és molt de recenar-los, les cuertes molt recentes. Era la visita d'aventura, que veien, que era que et posaves una granota, i un casc, i anaves raptant, pràcticament, entre aquests passadissos de les mines, i això estava superxulo. El que sí que me'n recordo, el tema de que era... Hi ha una zona que era com un advocador, que de fet eren les restes, de què ells estaven tallant, o dels objectes que tenia, o que desitjaven, o que rebutxaven, i gràcies a això, després, hi ha hagut una font molt important per descobrir, per saber que el que es fabricava allà, que era la mera de viure, també. Com sempre ha passat, a tot arreu. Les coses que han rebutxat, diguem que de tallar, és el que moltes vegades s'ha conservat millor. Sí, sí que hauria d'haver tornat. I sembla, i no, i que és que no t'ho esperes, que aquí, acabar, tant a prop, tinguem aquesta joia de la Neolítica. Sí, sí, sí, perquè és una joia, és la més antiga, és la més antiga que s'ha trobat d'Europa, vull dir, una cosa... Hi ha moltes joies d'aquestes, espardigonades a altres nivells, també amb la que s'enjustrim, la penya del Moro, tenim un poblatí, ara sobre de la penya del Moro, tenim eslècies romàniques al segle XI, a Barbarà del Vallès, a l'Hospitalet de Llobregat, a Brera, a molts llocs, vull dir, i són coses que anem sempre a fora a buscar-les, i l'estrim aquí. Exacte, vull dir, que no vol dir que siguin, que en tinguem moltes, però tenim unes quantes, vull dir que hi ha cosetes d'aquestes, que dius, ostres, no?, ja s'han vist, tenim un fort romà. Exacte, veus? Que també és això, també en bona part, gràcies a les enfores que havien quedat, una mica de ruïdes, que com que es van quedar allà, tapadetes, tapadetes, doncs, gràcies a això, s'han pogut reconstruir, i ara tenim la idea de com és molt bé, com es feien. Per tant, reivindiquem el Baix Obregat, i et la treus per anar a veure cosetes. Jo penso que una de les coses bones, bones del que estem posant sobre la taula, en definitiva, és el que ens explicava el Nacho, que hi ha una posta nascena del que això representa, que ens podem divertir molt descobrint totes aquestes coses. Clar, és molt d'idàcia. Precisament ja que dius això a nosaltres, aquest estiu, vam visitar la part d'aquesta, bueno, de sort, de la Baidàneu, una pila, que hi havia coses que potser li mancava, aquesta posta nascena, aquesta música. Està una miqueta, no digue'm abandonat, però li faltava el plus, el millor que tenia la Baida Boí, que estava millor ambientada. Si tu veus la Minàneolítica, veus el que han fet, com a molts dius això, dius, ostres, quina feinada han tingut per d'estar, però si t'ho presenten així, és fantàstic. Tu canvien tot, completament. És el que m'ha semblat però que molt interessant. Llavors, quan tu has dit això, em recordo haver-ho vist, però ja ho crec, 10 o 15, potser més i tot. Llavors, que penso que és de greia, és que algun dia potser ens divertirem més, anant a veure aquestes coses, que n'apeteix el sol a la platja. Esperem que algun dia sigui així, que la cultura sigui tan ampla i que tothom... Estones en la platja, d'estones en museus. Molt bé. Doncs parlant de museus, ens en anem ara... Volia dir alguna cosa més? Vale, vale. Hi he hagut un moment que aquí... És que han parlat de platja, no sé per què. Ja, ja, copi a volta, això. Si és d'un moment anem a la muntanya. Sí, doncs res, ara ens anem a Madrid, no, ens anem a Barcelona, però hem de buscar en teoria el famós museu de Tisembor Nemisa de Madrid, que en teoria van portar aquí el Caixaforum. Ah, vale, la selecció. No sé, fins al febrer, em sembla que està. El Tisem, mai vist? Clar, dius a veure. El Tisem, mai vist? Evidentment, a Barcelona és lògic, perquè ja hi havia un espai Tisem, recordo, però clar, mai vist, perquè segur que estava la major part als magatzems del museu Tisem de Madrid. I amb això estic sent molt dolent. Perquè, bàsicament, clar, és una exposició que tothom ha anat a veure. Moltíssim la gent ha sigut una mena d'èxit bestial, però quan arribes, hi ha moltes coses, perquè uno ja sabe. Clar, vas amb la il·lusió de veure el que hi ha a Madrid, que és imponent, absolutament, no hi ha moviment que no tingui algo espectacular a aquesta senyora. I arribes aquí, dius, t'imagines que no ha desmuntat el museu per portar-lo a Barcelona, però, com a mínim, esperes que hi hagi algú més. Clar, la sala gran, perquè hi ha diverses sales al Caixaforum Janssen, hauria pogut anar perfectament a la sala del costat que és més petit. Si hi ha algú més aixant, 65 obres, amb un espai tan gran, queda molt esbeït, que ja va bé, que tampoc cal que t'atabalin, que no és allò... Però és el que diem. Primer de tot, no és una exposició cronològica. Vull dir, comencem per al reneixement i acabem al segle XX. No, és temàtica. A veure, amb aquest element de buscar-li un nom llatí, no sé què... Vull dir, anava col·locant com uns elements per generar les natures mortes, les religioses, els paisatges... I llavors a partir d'aquí dius... Ai, mira, un frangèlico, dius, anem bé, anem bé, la cosa va molt bé. Va escapar allà, dius, un greco, que bé, no? Però ja et vas adonant que al costat d'un greco hi ha dos pintors flamencs que no saps qui són. Que, bueno, que ja va bé, que també va bé. I que tu no saps qui són, és com... No, a veure, jo no... No ho sóc Déu, però em refereixo que hi ha coses que més ni m'agrada la pintura flamenca bastant. I llavors dius, clar, no n'estem parlant ni molt menys de Jean Van Eyck, ni Roger Van Der Veines, ni Cranex, ni Bruegel, ni res d'això, que dius, home, ni en la tira i que podries posar aquí algun més. Llavors, la percepció és aquesta, d'aquesta una mica presa de pèl. Vull dir, una mica, el dir, et poso la obra, una obra important, hi havia un Picasso, hi havia un Arlequí preciós, que és molt típic i tal. Tenim, com deia abans amb el Nacho, tenim un hopper, dels més famosos, dels més macos, però a costat del hopper, doncs que és una mica una mena d'aquesta mena de pintures d'interiorisme i tal, d'aquesta pintura costumista típica, clar, et trobes que et gires i llavors no, llavors et trobes una sèrie de pintors que insisteixo, russos, de no sé què, que no sé ni qui són. I això fa mal, fa mal, amb l'especte de que dius, bueno, a més, el que això fa un va posar una condició, i és que cobrarem, era gratuït, cobrarem a partir d'ara per portar exposicions amb gran potència, com es fa a Madrid, i això crec que ens està esperant el número 1, perquè si tu exigeixes el comissari hauria hagut de demanar algú amb més potència, però segur que la que hi ha més coses més interessants que el que estava penjat allà. A mi el que se m'acute, tal com ho estic dient la senyora Tincén, no he pintat res de tot això. Aquesta senyora és la dient-me la productora, no? La compradora. Bueno, la compradora amb el somari, el somari que va comprar. No sé si fica en aquest tema. No ho sé. No la deuen deixar, fins i tot, perquè jo crec que això és dels fills i ella, jo no sé si que és realment allà. Jo crec que la clau és que no han tocat el museu. Jo recordo, jo sé que anàvem amb una amiga meva, que havia estat a Madrid feia poc, i deien, em sembla que aquesta sí que estava, però una, potser ha entrat una de les peces. Jo cap a la museu dius, Pé, pieza cedida, el Caixaforum de Barcelona, o pieza cedida, però aquests amics que havien estat feia dos mesos i que van estar cinc hores al Tincén, de Madrid, una li sonava, que estava al museu. O amb un altre lloc, en el cas, a lo millor, ells l'han donat o l'han deixat. El Manac, hi ha una secció de la dissent, d'allà, entre coses, des de Barcelona mateix, que ja ho hem vist. Jo crec, no sé si em defineu una mica la meva intenció, però és allò de dir, l'art, fins i tot, l'art està capturat per les fortunes, i en definitiva, el tenen reservat a la seva pròpia... Mira, exacte, a la seva pròpia. Avui que serà recorrent, el Donald Trump té quatre renoirs, el seu menjador, i l'altre dia vam fer un barri, i vaig dir, i vaig llorar una peça que es diu, a la llotja, que és preciosa, vaig dir, el té aquest desgraciat, per contemplar-lo ella i la seva dona amb aquell espai barroco, roco-co, que té... malament, malament, i segon punt, i així ja passem al tema de llibres, i molt ràpid, això sí, és la reivindicació per una exposició molt petita, que està en una de les sales laterals del Manac, del Mossos Nacional d'Art de Catalunya, i de l'Alda Montjuïc, i que és una... bueno, un homenatge a la primera gran pintora, crec jo, catalana, una uda, o que tenia una llibertat, en aquest cas, per representar que és la Lluísa Vidal, Lluísa Vidal és filla de Francesc Vidal que era un magnífic avanista i mobilista, català, del període de camí cap al modernisme. Per aquesta llibertat que hi havia a casa, per aquest coneixement artístic va accedir a que la seva filla anés a estudiar a París, a l'acadèmia Julien i a altres acadèmires, a l'acadèmia Humbert, per poder formar-se com a pintora, i per tant no va ser tan dramàtic el fet que ella pogués llançar-se i dedicar-se a la pintura. Una massa massa excessiva em refereixo al mercat, sinó que va fer escenes molt d'interior i molts encàrrecs de burgesses de l'època, sobretot dones, que és el que buscava, o el que realment es veia més còmoda a la pinta i que va arribar a fer obres absolutament magnífiques. Coneixia Ramon Casas, Santiago Rossignol, i és d'aquesta època, és el modernisme de l'època de Ramon Casas. Al mateix nivell sense cap mena de dubte, heu de dir, ni pel fet de que sigui un cas, per que sigui un avidal. El fet és que la Lluís Avidal s'ha de reivindicar, com al seu moment es va fer amb un pintor que es deia Josep Tapiró, que ningú el coneixia, que feia pintures orientalistes meravelloses, sobretot en coneixia Maria Fortuny, però no en coneixia Josep Tapiró, i Tapiró és igual de bo. Veu-me'n, veu-me'n. I recordeu quines meravelles feia. Per a tothom pensem Orientalisme tal, Maria Fortuny. No, exacte. En el cas de la Lluís Avidal, impresionisme, és el que diem, no tot és Santiago Rossignol ni Ramon Casas. Ja, la Lluís Avidal va ser una gran feminista, va estar al costat de grans personatges com Víctor Català, etcètera, de molta gent allà envoltada. I va ser una de les... de les persones que va començar a remoure el sector femení de l'art que ja tocaria, que al segle XX sí que ja es va obrir bastant. Això sí que hem d'escoltar aquest estiu quan hem voltat per allà de la reivindicació femenina i el protagonisme. El joc de dames. I el menac sí que amb això sí que quan hi ha hagut de seguida una pintora o alguna persona important, femenina sí que ha deixat alguna peça recorrent el que sigui l'exposició permanent. Més per tant, neu i neu, vull dir que està en marxa, s'anarà a faltar un mes encara. Lluís Avidal, vull dir, val la pena, val la pena. Molt bé, passem parem de llibres. A veure què passa, els rojos d'ultramar. Ah, vale, doncs ja, toca. A veure, els rojos d'ultramar. Mira, us recordo que vaig faltar un dia perquè anava amb una... amb una tertúlia. No feia gràcia això, ja em toca. Sí, perquè estava aquí la mar de tranquil·la aquí escoltant les coses que esteu veient avui. Les valoracions, aquí. Mira, això va ser... A veure, això de toleració amb una tertúlia que va fer la biblioteca amb els Bèfells, perquè havien fet una sèrie d'activitats a voltant dels 80 anys de la guerra civil espanyola. I ja fa 80 anys de la guerra civil. 80 anys, sí, esclar. De l'inici de la guerra. Llavors, es veien diferents activitats, des de... activitats amb la voluntat de la obra poeta a Nova York de García Lorca. La tertúlia sobre aquest llibre, també una talva rodona sobre la guerra civil a Castell Bèfells, recordes i vivències, però tot això amb gent, o sigui, amb gent que estava viva i que era molt petit, llavors ho vam viure. També van fer una sortida a la eternedat d'ell i al Museu Memorial, que hi ha de la Xili, que hi ha la Junquera, i una altra, és una obra de teatre també, diari d'una mil·liciana. Això era encara el 3 de desembre. Encara això també s'estaria temps de veure. Sí. Em va fer gràcia d'anar a aquesta tertúlia, perquè el llibre és Los Rojos de l'Ultramar, del Jordi Soler, i de tertúlia la guiava, la va guiar a la Sunta Montella, que jo aquí algunes vegades hi he comentat, que hem fet, jo crec que hi ha fet quasi totes les excursions que hi ha organitzat, ja tant a la teritat d'Elna, a la platja d'Argelers, on estan els activitats espanyols de la República, a Corbera d'Ebre, seguint els escenaris de la... de la taula d'Ebre també. També anàvem a fer una excursió a les colònies tèxtils. Tot això ja té a més de fer aquestes visites guiades, els llibres respectius, no? Correspondents. I llavors em feia molta il·lusió, perquè sempre s'havia parlat de l'exili, però no havia... No des del punt de vista dels exiliats, sinó que dels exiliats, dels ereus dels exiliats, perquè en aquest cas el Jordi Soler és el net d'un exiliat espanyol, ell va néixer a la Portuguesa, la Portuguesa és una comunitat on... no, si va néixer. És una comunitat de republicans catalanes i ho situa de la Celga de Veracruz a Mèxic. Ell és... Bueno, clar, sabia la història del seu avi, que és d'Ivercadi, que el seu avi és català, és tot això, no? I més o menys potser que sabia, clar, que el seu avi potser havia vingut allà a Mèxic, a l'exiliat, perquè havia hagut la Gràcia d'Espanya i tal. Però, fins aquí, vius amb aquesta història, és la teva família, la teva herència, la teva cultura, la teva història. Però ell és professor de... No em digueu dir el que, de cultura chico-chiplana. Bueno, aquestes coses sí que diuen a Mèxic, dels pre-Columbins, de cultura i de mitologia pre-Columbina, i llavors... No estic l'any. Sí, no estic l'any. Sí, també té o té guacana. Que és té o té guacana, que és una altra ciutat. Exacte. No t'he recordat com tenia cultura de viatge. Està allà, no està allà. Està allà, no està allà. Molt bé, l'Orienta. Doncs, bé, tot comença, perquè és un llibre que ell fa, arran d'un viatge que fa, i la vida venia a Espanya, a la complotència, a Madrid, a fer una conferència sobre aquells deus, els deus de... Té o té guacans. Té o té guacans. I llavors, ell, quan comença la... Ell és el que ha de petar el botó. El botó famós ja arriba al moment. Doncs bé, ell ha de fer aquesta conferència i quan comença l'activitat a l'aula de l'universitat, tot són alumnes espanyols, no? Imagina, jo què sé, doncs de 20 anys, a l'universitat, 20, 22 anys. Sí. I ell comença la seva conferència sobre l'explicació d'aquells deus mexicans. I, de seguida, hi ha una noia que li interrompia i li diu, ostres, com és que... Una persona mexicana té un cognom tan català. No? Crec, Jordi Soler. I crec, ja ho dic, home, és que jo soc net d'espanyols que es van exiliar a Mèxic, no? Crec, i els alumnes van flipar. Perquè no tenien ni idea de que hi havia espanyols que s'havien exiliar. O sigui, no tenien ni idea de l'exili espanyol, el que va suposar això. És, les paraules, se em deixo que les les deixes moldar, la reflexió que hi va fer en aquell moment, no? Diu, quan termineu, mi explicació, no? No, perquè la seva família i tal, no? Que la seva família està vivint allà a Mèxic. Diu, quan termineu d'explicació, veloz, els alumnes se queden mirant-me desconcertats, com si acabara de contar-los una història que havia passat a l'altre país, o a l'època de l'Empere Romà. Però per què hi havia qui es va fer a Espanya? Es va preguntar a una alumna, i immediatament després es va expressar la seva duda completa. I per què a Mèxic? Llavors jo, més confundit que ells, els vaig preguntar que si no sabien que més de mig de milió de espanyols havien tingut qui es va fer el país en 1939 per evitar les replacials de General Franco. El silenci i les cares de sombre que va venir després m'hacien rectificar el rumbo, deixar d'anar la mitologia teoactiva coacana, i posar-me a contar-los la versió llarga i detallada de l'exili republicà. Aquesta història que ignoraven, a pesar de que eren tan d'ells com mine, és la nostra història. Nosaltres va ser l'horigen de que ell va dir que escriuera la història del meu avi, de l'Arcadi, i llavors explica-nos això, que era un combatent a l'entrepublicà, que ells s'havia agistat, i després ja quan van venir, quan s'estaven apropant les tropes franquistes, que van haver de fugir i la Mont germà, van estar a la platja d'Argelès, famosa. Allà van passar molt, molt magres, i després van tenir la grandíssima sort que estava per allà, hi havia l'ambaixador mexicà, que estava complint ordres del seu país, del president de Mèxic, en aquell moment, d'intentar salvar tots els espanyols que pogués. I llavors ell va ser el maixador mexicà que va aconseguir, finalment, després d'una sèrie de vicisitudes, es va portar a Mèxic, o sigui, allà van tornar a viure, no? A viure com? D'altres sí que és veritat que s'han quedat per allà a França, i d'altres després van caure amb mans dels soldats alemanys, perquè va ser acabat l'explicar l'espanyola i començar la Segona Guerra Mundial, i començat a viure la inversió de França, i és una miqueta, la història d'ells, com es van haver de refer allà, fins i que eren cafetals, no, es van fer de seguida empresari, es van muntar a història, i clar, es va muntar aquella colònia, la portuguesa, perquè ja hi havia una petita... unes petites cases que li deien així, doncs ja ho van fer una mica així, en un sèrio, no? I després va venir un complot que ells mateixos van participar, que això ell no ho sabia, però quan va venir després, quan ja era la vegada que anava escrivint el llibre, va anar sabent més coses del seu avi, i va veure, com també aquí, amb els col·legues francesos, que han quedat a la Segona Guerra de França, li van explicar, realment, el complot que havien fet per intentar matar Franco. Des de l'exili, hi havia el complot. I, a més, veus també com Franco continuament hi havia el gestat de persones perseguides. Encara que estiguessis fora d'un altre país, a França i Mèxic, és igual que surti, prèdicament, les gestes de persones que estaven perseguides, sí que intentaven, fins i tot, que la policia, la Gestapo, els repetiria així, però, bueno, això sí que no. Doncs mira, va aconseguir salvar-se. Amb el Lluís Compenci, que ho va aconseguir, evidentment. M'agrada. A veure, el que vam parlar molt a la tertúlia és el tema del doble oblid. I el doble càstig, no? Seria, però una banda havia perdut la guerra, i per una altra banda, s'ha exiliat. S'ha exiliat i es perdi la teva memòria. Que ningú s'ha pegat a tu, que ningú s'ha pegat... Que no torni a... a creixer aquella llavor. I hi ha una altra trosset, també, que és quan ell ve a França, l'Arcadi fa un viatge, quan estan en pleno com plot, intentant... Això de les dones no sabien res, eh? Ni les àvies, ni les dones, les dones estan més al marge. Els hi feien creure que anaven de un viatge de negocis, que havien d'anar a buscar una màquina, per fer, no sé què, allà pels cafetals, i que venien a l'Espanya o a Holanda, a buscar una màquina. Però... Digues. No, pensava que tenia... el fragment, però no és aquest. Després, si el trobo, ja us el diré, que ell des de França, des d'unes... des dels Pirineus, sí que arriba a mirar territori espanyol, però és només a prop que pot estar, perquè encara està perseguint. I és això. Fa una mica la reflexió, ja trobaré el paràgraf. Fa la reflexió de dir... del meu país, i tant... oblidat com a persona, i com a ciutadà, també. És molt interessant, és la versió d'això, de la gent que es va exidiar, i els rojos d'un tramar. Molt la pena. I el que no hem oblidat és el tresor descobert per als futbols, no? Sí, sí, tira, tira. Aquest punt, en el qual, doncs, a Sant Vicenç de Cardona, doncs es va filmar... jo crec que... si no la millor pel·lícula, perquè jo crec que la millor és el ciutadà Caïn, però aquesta... està molt bé, aquesta pel·lícula, perquè va descobrir... i jo crec que el que descobreix, campanades a Mitjanit, el que descobreix és precisament com presentaven una guerra de dos vànduls, sense gairebé... veure pràcticament res, no? Però ho fa molt bé, molt elemental, i molt d'allò. Bé, doncs... Amb memòria, doncs, el senyor Següels va venir aquí, i aquest... aquest treball que ha sortit, de... bueno, amb dos diaris de casa, de redacció, o sigui que això no és una cosa de cap autor, doncs destaca que això ha estat reconegut i, en definitiva, considerat també un altre punt d'aquest, en el qual podem anar i descobrir aquestes imatges que han quedat per l'aposteditat, no?, filmades en aquesta ciutat de Sant Vicenç de Cardona. Bé? Molt bé. M'hi oferem, també, no? Sí, sí. D'acord. Bueno, parlem del monstro amable i de pas amb el mem amb aquell senyor d'allà del Tupé, no? Correcte. Algo així parlarem, no? Sí, sí, parlem ja. A l'altre dia Jaume Viral va explicar que un monstro bien averme, però no ens havia dit que venia de veritat, que venia per quedar-se, no? Semblava que no era una altra cosa. No ho vam lligar, per això el monstro que venia per allà, però... Però perquè no pensàvem que, bueno, ara ja està, ho tenim aquí, i tal. Així m'han fet recordar un llibre que és del 2011, que és bastant actualitat, que és un autor italià, que es diu Rafael Simone, que és un professor de la Universitat de Roma, assajista, i que ha fet un assaig, que es diu per què el món s'està tornant de dretes, i més especialment per què s'està tornant d'una dreta en concret, no de les dretes més habituals, sinó un tipus de dreta molt especial, i aquest home sent italià, doncs pot parlar amb autoritat perquè han patit allà el senyor Berlusconi, abans que... que han de veure aquest senyor que tenim ara, pel mig, bueno. Llavors hi ha molts llibres d'aquest estil, més afortunats, menys afortunats, aquest llibre té una qualitat, això sí, ha tingut bastant resor en la diferència aquí... Països d'Europa, Holanda, Bèlgica, França, suposo que entre la gent que té més interès per aquest tema, bueno, aquest autor és d'esquerres, es nota, perquè quan parla d'alguna manera, però és molt crític, i està dient que, bueno, que una mica la culpa que ens passa a tots, doncs, bueno, és nostre, també, no? Clar, així, així, per donar pincelades ràpides, he explicat que la dreta s'ha trasformat, la dreta, aquesta última, aquesta neodreta, que ha vingut amb aquest populisme barrejat en moltes coses, s'ha trasformat en un monstre amable, és un monstre per a les connotacions que té a darrere, però és amable en contraposició amb el que és l'esquerra, ha perdut una mica aquesta imatge que tenia de modernitat, fins i tot, de progressisme, i s'ha trasformat en una cosa feixuga, vull dir, com ser d'esquerres és complicat, és pesat, vull dir, has de ser... i, en canvi, ser de dretes és, a més a més, de modern, és més atractiu perquè pots consumir, no està mal vist com consumessis, no està mal vist que facis determinades coses, llavors, sota aquesta basant, ell li dona la volta a dir, clar, és que això, la batalla ideològica, l'ha guanyat la dreta per això, perquè l'esquerra no ha trobat la seva... O sigui, l'esquerra és absolutament penedida de ser comunista, també diu, és clar, el problema és de la dreta, de l'esquerra és que ha estat comunista i ha estat tota l'estona demanant perdó, i això vull dir que, clar, amb això, han perdut l'espai, han perdut aquest període que tenien, aquesta dreta, basada en el consum i basada en prometre coses i moltes coses, és molt més atractiva, és més dinàmica, treu més jovent, l'esquerra s'ha quedat allà una mica mitges, llavors la mateixa esquerra que s'ha carregat valors de la cultura cristiana també parlava sense entrar en credències i tal, però que la cultura cristiana tenia valors de més de compasió, de compartida, la dreta s'ha carregat i aquesta esquerra ho ha aprofitat per treure totes valors d'individualisme, de mirar per tu, mirar per la teva família, mirar per el teu poble, diguem-ne, per les quatre coses, i al final, això, aquest missatge, ha posat d'una altra manera, és el que senyor Trump ha donat a tota aquesta mèdica rural que li ha votat, que li ha dit, escolta, no, no, cuidar-ho, que els immigrants venen, cuidar-ho, que tal, no, de tot, tot has de protegir-t'ho, estar-s'hi i tal, i jo et protegiré, i jo tal, i et donaré, bueno, promeses a jo que fos, no, et donaré tal, et donaré qual, et donaré un progrés i tal, i l'esquerra no sap que dir, és a l'esquerra, sembla que el que faré és, no, això és més tu, si et esquerra, tens una responsabilitat i tal, no, amb el temps, que això també és culpa nostra, perquè amb aquesta declaració humana, que hem patit, de dir, hòstia, no, no podem lluitar, o sigui, a la nostra vida no deixé tot, jo plarei, i tal, no, doncs, bueno, tot això és el que diu una miqueta aquest home, i que justifica perquè aquest monstre amable, està, bueno, arrabassant tot, a tot arreu, diguem-ne, només ni a Estats Units, perquè tenim un moviment de fons molt important a tota Europa, al món civilitzat, diguem-ne. Jaume? Sí, sí, m'ha acut una cosa molt elemental, també, no?, perquè és que és molt creïble, tot el que cales dir, que és una realitat total. És que és un punt de vista que, clar, que jo no havia escoltat mai d'aquesta manera, és que és una batalla diològica, però d'una altra manera, diguem-ne, de buscar l'essència del ser humà, de la comunitat, i això, l'esquerra ha estat derrotada. Més que... Jo crec que l'esquerra... Més que... Sí, com a alternativa, ha estat, no sé, guanyada, derrotada, dius... Sí, sí, sí. Llavors, no sé, a mi el que em... Jo me'n recordo, precisament el que m'ha sobtat és això que has dit, de dir-ho a l'esquerra, és molt difícil de ser-ho. Sí, i això sí que és veritat, no? Sí, sí, sí. Vull dir, ser d'esquerra i ser cuarent és el que t'exigiré a tothom que passi de ser-ho. Vull dir, jo ahir vaig estar dinant amb una colla, a donar extraordinàriament bé d'això, no? Dic, bo, quina feina de s'ha vagirat aquí, perquè se'n va passar pel... No, em van preguntar que que em semblava la colau. I jo vaig dir-ho, em va dir bé, perquè és un cau bé, aquesta dona, no? Uau! Per què vas dir això? Per què vaig dir això? I allà vols esclar, vull dir, tot plegat va anar de cara a destacar tot un seguit d'incomoditats que està generant aquestes... Ara, no? Sí, però en tot cas no va començar tard, en tot cas va començar ja amb això de que si et prenen la casa o el pris o tal, doncs ella treballava a favor... És una límia massa social, massa d'esquerra, és aquesta la percepció, no? Activisme, és una... Exacte, és una activisme... És una activisme, no és ben bé, és actuar. Però dir-vos... Però no confrontant-te d'una manera directa, o com... com incinues que tu escriu aquest senyor des d'un punt de vista ideològic catagòric, no? Si no... Ja tot plegat s'ha transformat en una mena de... A mi se'n passava pel capdiva a veure on està la dreta, on està l'esquerra. I molts d'ells, dels vuit que eren, deien que això ja no... ja ha passat la història, no? Després, quan parlem de la pel·lícula del 30, també caldrà això. I jo crec que no ha passat de la història, això. Com ha de haver passat? Nacho, alguna punt més sobre el llibre? Ho dic perquè... Sí, per tancar el tema, vull dir... Aquí hi ha una frase que diu una mica que és el Mostro amable i que resumeix aquest arat el que fa. El Mostro amable no destruye, diu perturba, comprime, enerva, apaga i atonta, però no destruye. I aquesta és la clau, diguem-ne. És com un amic silenciós que va buscant... Que va abraçant, fins i tot. Abraçant, diguem-ne, amablement, per això. Per això diu que és amable. Va buscant les teves febleses, la teva comunitat, buscant això, que és complicat, ser d'aquesta altra manera, perquè que fàcil en canvi és comprar, i va buscant aquesta... en real de la psicologia humana i et va... Va acabar amb tu, poca por. D'acord, el capitalisme, no? Però aquí hi ha una volta, un tipus nou de poscapitalisme que ha sortit ara, molt de segle XXI, diguem-ne. El posei i posei coses, això sempre és molt pròpia de l'ésser humà. Molt interessant, aquest tipus. Sí, per un punt de vista, sí. Una mica de musiqueta o... Sí, però al final, posem-ne al final perquè anem bastant malament. A la brotxa. A la brotxa, al final escoltarem una miqueta, un tema d'Arcoïne, però jo vull comentar una cosa molt ràpida, també més suau. Té la seva potència, però em refereixo molt més amable, que seria una coseta, no? Amable, no? He parlat de sagos llibres amb una potència, una contundència, vull dir que són els que he parlat vosaltres, evidentment, però ja he parlat d'una novel·leta que no té cap més misteri, que és aquesta intenció d'entretenir, no de fer profundir el nostre pensament exacte. La insolida passió del vanador de... De cotilleries, que no sé com diran catalanceria, és llançaria, no, no. No, és cotilleria seria, no? Però bé, això ha dit el pacient de vencedor de l'Enceria, de Seremán Castellà, d'una noia que es diu Asako Hiruta, ja sabeu què és japonesa, però el nom, evidentment... No, no, he sigut dit mai. Segur que no és arreca. Home, jo sí, fa més a sap, no? Segur que no és arrequina. Amb l'emigració, clar, això és normal. D'arreca era una altra cosa. Doncs... Amb dos línies ho explica perfectament, aquí al Google Books i tal, que parla d'una recenya que diu que és una comèdia romàntica disfuncional que demostrarà com la roba interior a Icoi. Això acaba de pagar. Pots salvar-te la vida. I és una mica cert, perquè estem parlant d'un llibre petit, molt petit onet, d'una noia amb uns 30 anys aproximadament, amb aquesta mena de crisi dels 30 i pico d'anys, no? I a partir d'aquí... Com es diu això? Que els hi era de la roba interior, no sé... Fetixista, fetixista... No, no, no. I el que m'ha acabat de subtant, i ho se m'acaba de pagar. O està mirant pel mòbil. El mòbil, internet, el mòbil, és una cosa... La modernitat. Bé, doncs... És una noia que, bueno, que per ser japonesa, per entendre el concepte que tenim, és de sapor, és una ciutat dins del que cap... Certament, ja es mou en un àmbit del món de la publicitat, no? No s'ha passat mai el tema... El tema de casar-se, tenir fills, no? És una dona, doncs, liberal, actual, però clar, el Japó, això és una miqueta més complicat, perquè encara hi ha unes tradicions molt marcades, i matrimonis arreglats, i aquestes coses, que és una miqueta... Doncs que fa... Però ella va per una altra línia. I llavors, descobreix una botigueta amb un espai tancat, no?, amb el qual un dia, diu, està cansada, posa-la a la base de roba interior, i diu, tal, llavors troba una botiga, li porta el destí, amb un espai, no?, que li rep un senyor. Clar, ella és estrany, que un senyor, i més cultura japonesa, sí, que un especialista, amb aquesta cotilleria, amb aquesta roba, i tal. I clar, i a partir de començar a veure una relació peculiar d'ella, amb aquest noi, que és aquest venador de roba interior, i també amb la gent que ella va portant i el que li va passant a la vida. I és una joia, és una petita cosa, estem a costat potser d'entendre els llibres japonèsos, Arauki Murakami, amb una mena, amb una gran... diríem, amb un amisticisme, amb una profunditat, amb certs elements, com poden ser fins i tot el suïcidi, perquè Arauki Murakami, el 80% dels llibres, passen aquestes coses, simbologies, com és el gat, una serie d'elements que se'ns escapen, amb aquesta línia, una visió fatalista de la vida, que presenta molts d'aquests... molts d'aquests escriptors, però en canvi, que és al revés, que l'Hurijet Jones no és el cas, però que té aquesta sensació de sempre d'esperança, fins i tot quan arriben moments complicats, doncs saben sortir-se, i al final, no direm res, però es genera tota una mena de bon rotllo, d'aquesta manera, amb el que has de ver a la vida d'aquesta noia. Però és molt agradable superar-la i acompanyar-nos tots com... Exacte, és maco. I aquest punt en comú, que no és un tema de feticisme ni molt menys, és un tema d'aquest lloc on alegre la vida certa gent del fet que, interiorment, i diu que quan vas vestida, que estem parlant de dones, diguem, d'una forma vella per dins, surt aquesta bellesa per fora. És una de les seves teories. I està bé, és una cosa molt curiosa, molt amable, insisteixo, i val la pena, per persones tonetes. A partir d'això els tirem bé, tu. Si tu el posem aquí, la llibreta sí, mira, per Istiu que va bé, per persones tonetes, val la pena. Passem al cinema ja, la xica del tren. Ah, sí, bueno. Quin xurro això diu, eh? Sí, ho diu tothom. Sí, ho diu tothom. Però tothom se la carrega. Sí, jo no la veig tan poc. I el llibre també es volen tot. La peria. Jo no he llegit, però m'he llegit. Quin llibre més dolent. Jo penso que senzillament són històries superades. Jo crec que no... no toca actualment, perquè tot el que... tot el que representa aquesta superació que s'està produint precisament i d'aigualtat entre home i dona, doncs esclar, treure't un tema com aquest dius que bé, això ara. Saps, vull dir, si ja estem amb això o altre, ja tenim aquí una... una dinàmica a mi em sembla que és molt bàlida i no sé, per exemple, pel·lícules del Mike Lake, per exemple, doncs estàs veient com si les criades aquelles que va fer no fa gaire i tal. I tot el monstre, el que passa és que el monstre, que ens ve a veure, té un parell de convenients en aquest sentit. I ahim ho destacaven, ho destacaven des de no saber què m'explicaven, però ja ho vaig comentar l'altre dia, hi ha una mirada final que no la vaig entendre i en definitiva és que en la novel·la també hi és aquesta mirada i bueno, no explico més, més endavant ja ho aclarirem. Doncs aquí estem doncs amb un home que és el monstre, evidentment, vull dir, és un personatge molt... molt poca amable en tots els sentits, així que la pel·lícula va seguir un ritme que ens intenta dissimular-ho al màxim, però que ja d'una manera o altra salta la vista. Quina és el principal inconvenient a nivell cinematogràfic? És que són 3 mestresses les que protagonitzen la història i aquestes 3 mestresses es semblen bastant entre elles i a vegades no saps si estàs amb una o amb l'altra, perquè no hi ha una fórmula narrativa i en aquest cas jo penso que és un defecte de construcció que diferencia unes de les altres, d'unes de les altres, no? I llavors, esclar, acabes arribant a un punt que no saps ben bé què està passant. Es veu que en la novel·la això també es produeix pel que m'han dit. O sigui, que narrativament tampoc hi ha una habilitat prou interessant com per destacar quan estem parlant d'un o quan estem parlant de l'altre i esclar, això vol dir que tant un com l'altre no han s'ha hagut d'explicar una història com aquesta al marge, que segons el meu criteri crec que és una història que superada que avui té segons el meu criteri molt poc interès. D'acord? Sí, sí, és que és això el que el tot diu. És una història superada. És el que es diu, ah, doncs? És una història superada, diu, és una història que ja no portarà per aquesta particular. És añade, que això és zupełnie explo figures. Bueno, i ara com això és un ambsur que això és el món de la ràdio, grindi천. Però sí. No, que no vull dir que no. A veure, Viva, sí que la vaig mencionar una miqueta quan van parlar del tema de la mocssexualitat, o de no poder viure una mocssexualitat declarada i tal, i amb tota normalitat possible. Aquesta pel·lícula és cubana. Bueno, millor dit, a veure, passa a Cuba, però el director és irlandès. És el Paddy Breachnatch, entre el repartiment i el Jorge Perugoria. I llavors és la història d'un noi molt jove que comença a sortir de l'armari, seria. I com es diu, una miqueta, el món de la faràndula. El dintre del que fa és de perruquer, els ajuda a les vedets o a les dolles que es disfressen. Les vesteixen de dones, són homes que les vesteixen de dones i actuen els cantant cançons, com aquí podria ser jo que sé de la mònica naranjo, coses així, no? A veure, els fan molt bé ja, i molt bé, de bo, eh? Aquests són transvestits. Sí, exacte, perquè el que fa és vestir-se, exacte, vestir-se de dones i ja està hi actuar com si fos una viva entre la cançó, no? I ell, finalment, també hi arriba a actuar, i ho fa superbé. Bueno, de fet, és el que més excite de totes, però el seu pare, que havia estat a la presó, que és el Jorge Progoria, ni s'ho ha mirat o que el nen actuïa en allà, no? Bé, tonteries, no? Aquestes coses. I, al final, el que l'obliga és com ell, d'alguna manera, s'ha guanyat una mica la vida, no? Prostituïn-se, no? És una miqueta d'un arirrimidicació de dir que visqui com ell cregui cada viure, de l'art, en aquest cas, de les actuacions, i no pas anar fent-lo alta. I com, al final, sí que es va produint aquest apropament entre el pare i ell, fins que, al final, sí que el pare feliç, que el pare sí que accepta aquest... Película cubana? No, és d'Irlandesa. És d'Irlandesa? És d'Irlanda. El director és d'Irlandesa, però sí que està rodada a l'Havana, clar. A l'Havana és una història de... Sí, sí, sí. Ja pensava que era com el Progoria va començar allò amb fresset xocolat, que va ser que ja ha pel·liculat tant, que se'l dona a conèixer, no? Sí, sí, sí. És un xulíssim, aquella pel·lícula està molt ben parida, i notes allò a la cuba profunda, a l'Havana, profunda, no?, i aquelles situacions, no?, de trobar el whisky, no?, per intentar aprendre. Sí, sí, sí. No, no, no, no, no. Van a vendre l'atemàtica i també és una atemàtica homosexual, no?, que has donat el cas. Sí, sí, sí, que va molt apena, també. Sí, sí. Bueno, doncs, quatre minuts, Nacho. Bueno, ja que hem parlat del senyor Trump, s'agavarem parlant, i, bueno, parlar d'una pel·lícula que retrata, bueno, retrata bé el que és aquesta amèrica rural profunda, blanca, de basura blanca, de gent una mica empobrida, empobrida per a la deslocalització, però moltes coses, que, bueno, ha opat el senyor Trump fins a on està, no? Aquesta pel·lícula es diu Wintersbone, que la traducció és los huesos del invierno, bueno, més o menys, diguem-ne, està basada en una novel·la, l'explicació del títol és perquè, bueno, aquestes persones que viuen d'una manera empobrida, doncs, casen al bosc, i posen allà a secar, doncs, peces de casa, diguem-ne, i això es ajuda a passar a l'hivern, una mica de sé. Parlem d'una societat una mica empobrida, una mica bastant empobrida, i, per tant, això que veuen, veuen allà, a la seva finestra, els huesos del invierno, diguem-ne, ja se cansa. Sí. Bueno, llavors, és una brícula de la Débora Grani, que és una directora que ha fet poca cosa més que això, però molt ben feta, fantàsticament ben feta. Va estar nominada a quatre Òscars, en el 2010, eh, el més significatiu va ser l'Òscar, la nominació de Jenny Ferlores, Jenny Ferlores, la dolla després ha feta els Fugos de l'Àmbreg, que ha tingut una fama molt important, llavors tenia 17 anys, va fer un paper brutal, la veritat és que fa un paper brutal d'adolescent de 17 anys, que va, la mateixa d'alt que té a la realitat, però no va tindre l'Òscar, la va guanyar Nathalie Portman, per l'ecisme negre, que, bueno, que també estava bé, però que, bueno, que molta crítica va dir que la pel·lícula, per tant, ha Singer a dalt i, veritatament, dels dos que ha ser aquesta, Winterbone, i la interpretació que havia d'estar premiada d'aquesta, no? Bé, un cop una pel·lícula en un poble de Missouri, en los Montes-Ozarc, on estava ja les partides aquella de guerrillas, de la Guerra de Seccion, de los Bontrilos, un ambient molt dur, llavors tota la pel·lícula és gris, Sí, moltes boires, sempre anubulat. Tu notes, quan veus la pliga, notes que fa fred, vull dir, tu estàs a la sala i em sembla que les sales ja són canyeras, però notes que fa fred, perquè tot hi ha molt crís. Molta gent viu a les cases destartalades, no a aquestes cases tan mages del Suburbi, que estem agotxumats. Hi ha una caravana, alredera, un tros de terreny, amb moltes coses oxidades, trencades, desordenades, una imatge, realment... Tant recordant-la, però no. Sí, realment, amb això ja et posen contest. Una noia, que és heroina, clarament, perquè té una vida molt feixuga, vull dir, ella té el seu pare a l'apressor, la seva mare està una mica alienada, no sé qui li ha passat, suposo que de la vida que han patit està ja i no s'entera molt, pren pastilles i tal, quan la part les no respon, i tal. Llavors ella té al seu càrrec dos un germà més petit dels anys, una germana més petita d'avui, ella és la mare, ella és el pare, tenen problemes, i el pare ha estat a l'apressor, ha sortit de l'apressor, i de cop i volta no s'ha presentat el dia que havia de presentar-se, no sabem què ha passat amb el pare, però ella ha posat, que per sortir de l'apressor, ja ha posat com a val de la fiança a la casa, i llavors té una setmana a la noia per trobar el pare, perquè viu o mort, si està mort, el justificarà que està mort, i si està viu o que està viu, perquè senyora li l'expropia en la casa, li l'expropia en la casa i es queda en el carrer amb el programa que tenim. A partir d'aquí comença la búsqueda d'aquesta noia, que ho faria fantàsticament bé, que està tota la pel·lícula amenacada, perquè té un entorn d'amenassa constant, i tota la gent del poble sap alguna cosa del que està passant allà. Aquí hi ha una màfia local que sap que ha passat amb el seu pare, i ella s'enfronta amb aquesta gent amb una valentia i amb una visita. L'altra gent, una mica, la reconeixen com... i aquesta és una de les nostres, però és una de les que té molts pebrots, parlar malament, i ella fa un paper d'això, de cuidar els germans, anar buscant per allà, i es veu... s'està movent, perquè tota aquesta amèrica profunda, quan els homes són molt masclistes, els homes peguen a les dones, les dones saben com curar una pallissa, perquè les han donat moltes vegades pallisses, perquè hi ha un moment en què la noia li fan una pallissa, i comencen a aparèixer dones allà que saben com tractar això, i que ho veuen com si fos una cosa natural, diguem-ne, amb tot aquest ambient, i barrejat amb el tema de fora de la llei, perquè ja està parlant... El pare té, si ha estat a la presó, coses turbies, diguem-ne, i hi ha tota una mafia local, que al final hi ha escenes bastant contundents, bastant... Això és calorfriantes, diguem-ne, de una realitat i una cruesa bastant important, i és una pericula absolutament recomanable per tot, per el format, el missatge que dona per l'actuació de la Jennifer Lawrence, i perquè s'il·lustra això, aquesta Amèrica profunda que existeix i que existeix més del que sembla. Veureu com a la boca d'un parell d'anys tornem a tenir aquest cinema a les pantalles fets pels ultamericans, amb el tram davant. Molt bé, ens queda un minutet, i bueno, el que havíem promès, escoltem a Leonar Cohen, amb aquest First White Tech Manhattan, que va ser l'últim número 1, l'únic tema comercial, més o menys, que va fer aquest senyor, però val la pena acabar-me la crida, eh? Adeu-sí. Molt bé.