Babilònia del 24/11/2016
Magazine d’actualitat cultural: cinema, literatura, art, teatre, música i debats.
El just a la fusta, parlem de tot el que passa Sant Just. Hi haurà alguna aprensa que ja aconseguirà entreure qui eren tots els empresaris que anava amb ell, que fins ara mutis. 400 pisos per vendre. Si se l'ha pagat de la seva butxaca ningú li pot dir. Busco sempre aquella notícia, una mica positiva. Tant d'èxit de públic, que està omplint gairebé cada dia. Sí, volem veure un d'aquests grus més de casa i amb moltes oportunitats molt festivals. Tu et equivoques en un penal, en un basse marit, pots quedar closificat a per vida. Tot se solucionarà, amb el temps tot se soluciona. Just a la fusta, vivim Sant Just en directe, cada matí de 10 a una. 7-7, 0-15, Radio Desvern, cada dia més a prop teu. Molt bé, comencem un dijous més al Babilònia i ho fem com sempre amb la companyia, en aquest cas. Realment som tots no gaire bé, ens falta la Lourdes, que ja la trobarem, però a algun lloc cobert a meva. Estem com sembla amb la bona companyia de la Rosa. Bona tarda, molt bé. Hola, bona tarda. I pensa que aquí sí, ni cabrem, eh? Sí, no, i tant, i tant. Té la cadira preparada si la tens guarnada. Fins aquí, aquí hi ha una altra. A partir d'allà, a l'altra, aquí no pots una persona perquè ens ofeguem, però jo estic aquí a la paixera i tenim dos metres quadres impossible. I tu ets un tio gran bé. T'ha ganat de dir Sufio, per què no? Ah, no passa aquí. Ara, quan posem la cançoneta vindré i et refregaré la sovaquera. El Nacho, com estem? Bé, no et sento, no et sento un Nacho. Hola, hola, hola, hola. Ara sí, ara sí. Com és l'últim que ha arribat? Li tallo, no? Exacte. Que problema, fantàstic. I el David, que ja era hora, també en tu, eh? Ara la bronca aquí. Ah, t'hauries caigut aquesta taxi? Joder, eh? No, ja tenia la Rosa. Hola, fasca aquí. Avui corraràs un ràtut. Exacte, exacte. Molt bé, molt bé, fantàstic. És que quan un complets li passa això. És el que hi ha. Doncs deixem-nos de tonteries. Clar que sí. I anem a parlar del que parlem avui. Comencem parlant d'una miqueta d'art, amb Renoir entre Dones, aquí a la Fundació Màfrem, antigua Fundació Gòdia. Parlem també de dos llibres, un que és l'estranger, d'Albert Camí. Camí, però és pují Camí. Camu, camí. Camu, camí. Camu, camí. Jo ho diré bé. Camu, camí. I des que parlem de tan poca vida, un llibre, molt trist, molt trist, se comentaré jo personalment, i ja veurem com acabarem. Després, la Rosa ens parla d'un retall sobre salut mental que ha estat recentment al dia... Sí, bueno, ha estat el dia mundial de la salut mental, i se m'ha quedat en ganes de comentar sobre el que ha passat. I abans d'entrar en el món del cinema, que avui tenim unes pel·lícules molt variades i molt diferents, entre elles, parlem d'un festival de curs que fa òmnium, que es diu VOC, que el Jaume s'ho explicarà, i després el David, Capitán Fantàstic, l'Arribada del Jaume, Space Cowboys, tot un classicot ja del senyor... Quina vista, aquesta. La Rosa, la Rosa. Una pel·lícula peculiar, com sempre s'aporta el Nacho, i el David, el David i el David. I aquí tenim una bona situació. Bé, començo jo, però una vegada de la vida, eh? Deixeu-me de començar, una vegada... Com una vegada? Jo sempre faig la introducció, però mai començo. De cop, començo. Doncs comencem per al món de les posicions d'alar. Us recomano farbentment, abans de que s'acabi, el dia 8 de gener, encara que hi ha bufes, és a dir, si vas per la teva banda llentres i dius, hola, i la vas a veure, perfecte, ara, si vols, sigui allà, o malament, o has d'anar amb un guia extern. No dic res més. Per anar a veure què? L'exposició de renovar entre les dones. És una exposició... A la Fundació Màfria, en diga Fundació Gòdia, a la Casa Garriga Nogués, al carrer Diputació 250, a Barcelona, entre Ramon Catalunya i Valmés. Digues, digues. Dic que així necessitava un guia extern, nosaltres teníem... Sí, sí, sí. Jo puc fer una sortida pràbia. Es va tancar un moment, no us he dit res, perquè no hi ha més espai. És que és maravilla. Si jo veig... No, no, és que el problema és que jo les preferències, en aquest cas, que m'obliguen certes instàncies d'aquest poble. Però a partir d'aquí, si jo veig que hi hagués algun forat, jo us ho diria i intentaríem fer una altra cosa, però està molt solicitat, molt demanat, perquè aquí tenim molt poc impresionisme, abans teníem temps enrere a la Fundació Ticent, ja vam parlar del Ticent mai vist la setmana passada, que vaig poder veure el Caixa Forn i Millón a Nari, però aquí sí, aquí. Perquè estem amb la Ganyifa de sempre. David, és el fet que et diuen que et portaran coses del... que seria el Museu Ticent de Madrid i t'agafen el que hi ha al fons. I entre això, i el poc que tenen aquí al Manac, que tenen amb aquella, amb un espai, 4 o 5 peces, o 4 o 5 noia, 100 i pico agafen 3 o 4 d'allà, més 4 o 5 del fons, i et porten 4 o 5 obres mestres, i ja està, et porten un hopper, et porten un greco, et porten un Picasso, i tot l'altre són pintors passatxístics, flamencos del segle XVI, que jo no conec de res, i que jo ho digui que no conec, vull dir que estic amb aquest embit, doncs home, és una miqueta fumut, que et trobis amb això, no? Però bueno, amb el cas de Renoir, no, amb aquesta obra és una exposició per tot dual, no és llenç cara, són 3 euros, us ho dic perquè està molt bé, i preus especials, vull dir, per docents, jubilats i tal, 2 euros, vull dir, està molt bé. Exacte, però molt bé, molt bé. I llavors, bueno, està compartimentada amb nou espais, no? No és un tema chronològic, és una qüestió de temes, lògicament és les dones al voltant de l'obra de Renoir, des del que seria la dona parisenca, la dona i el paisatge, les ninfes, la dona a la toalet, és molt elegant el que es planteja com a fil conductor, i a la vegada, doncs, hi ha el voltant de les 60 peces, de les quals 40 i algú són de Renoir, que això ja és un punt important, d'entre elles, clar, també és com tot, hi ha 4 o 5 o 10 peces, que no són gens conegudes, les típiques natures mortes, que tampoc tenen res a dir, però en canvia unes quantes. L'estrella és una que es diu el Ball, el Molin de la Galet, que l'han portat justament perquè fa 100 anys que va ser portada a Barcelona, i des de l'any 1916 no s'ha pogut veure a Barcelona aquesta peça, no? Estava. Estava al Palau de Belles Arts, que això estava al Parc de la Ciutadella. No, però ara que has tornat a veure, era privat, això. No, no, no, està al Museu d'Orsay, del París. Tot el que s'ha portat és Orsay i Orangerís, són els museus de l'intressonisme a París, i ho fan molt bé perquè ja us porten obres que realment deixen desbastir del Museu d'Orsay, però en trobes Orsay i no veus aquesta peça, que és una de les més importants del pressionisme. És com obrir la delegació del... la permitaix aquí a Barcelona. Això també és el que veurem. És el que passarà. Esperem que portin coses molt importants, o que arrem en sigui la porria dels fons d'allà. Això és el que veig més segur. Faran exposicions puntuals que portaran 3 o 4 peces. Bueno, ja veurem, ja veurem, això és el que passa. Per tant, jo la recomano far ben ment, perquè és una obra que fins i tot, encara que no tinguis un guia que et pugui explicar, hi ha radioguies, d'aquestes, que pots comprar, que pots llogar i t'ho expliquen. T'ho expliquen bastant bé. Cada peça té una explicació, gairebé totes. Bé, està molt ben organitzada, hi ha molt d'aire. A més, la llum està molt ben feta, perquè han agafat parets fosques i llums indirectes, que recerceixen el que seria l'impressonisme de Renoir, fins i allà de tant desfeta, i aquella llum tan tamizada que té ell. I a partir d'aquí és un llenguatge molt interessant per veure-ho i per disfrutar-ho. No és gens complicada, que pots anar i gaudir del que estàs veient. Sembla que no sigui imagina un divendres a les 5 de la tarda, que hi hagi 500 persones. Fins quin dia estaràs posiciós? Fins el 8 de gener. Mira per el pont de la Constitució. Exacte, per anar i tal. Per tant, jo es recomano, insisteixo, és barata, no és cara, vull dir que ja ho podíem demanar 15 euros, perquè són Renoir, i amb aquest aspecte val la pena. Us recomano... Sí, sí, tant. M'encanta Renoir. Doncs, Nacho, jo tinc el francès malament, Leotranger. Fantàstic. Leotranger, del bé Camú. Ah, molt bé, Camú. La S quasi és pronunciada molt poc. Sí, és com l'Esa Sorda. Quan parlen castellà també es mengen les eses, o castellà gata la es mengen les eses. Perdona, i ara et segueixes. Això passa amb aquest pintós, Monet, Mané, Renoir, Degas, tot això es mengen les eses, les erres... Molt bé, doncs bueno, un llibre clàssic, ja feia temps que no parlàvem de llibres clàssics, doncs un llibre molt clàssic, del 42, però que té una vigència a l'actualitat, perquè el que vam parlar l'altre dia, d'aquest home contemporani, que el mostra, o amable, que vam parlar l'altre dia, al final, que era una persona apaciguada, sense... El protagonista de l'Etrenger està viu Argel, està envitada en l'ES 40, del segre passat, i ell té una vida molt ordenada, molt tranquil·la, però no perquè ell faci una tríade, no, jo vull aquesta vida, sinó perquè ell està allà, una mica avocat, el que és un tipus de vida, no es qüestiona res, perquè hi ha unes forces a seu voltant, i unes forces que ja tenen molta presència, una societat molt ben establerta, un capitalisme ja molt ben establert, i aquest home va per la vida, amb un distanciament mirant la seva vida, com si estigués mirant la vida d'un altre, tot tant li fa, la feina que fa, el tot, al principi del llibre, el llibre comença amb l'amor de la seva mare. Hi ha l'habilitat aquí de l'autor, és que de la manera que s'explica ell, el que sent de la seva mare, aquest amor, ell està parlant de la seva mare morta, com si estigués parlant d'una cosa oficial, com si estigués parlant de una escena que veu pel carrer, tot ho diu amb una distància molt gran. Llavors, és una mica aquesta fablessa de l'home contemporani, que en voltat de coses que no entén, i que l'esclafen, a més a més, és una mica perduda de la postguerra, que havíem viscut la primera Guerra Mundial, després s'ha vingut la segona Guerra Mundial, estan una mica desorientats, una mica com pot ser com un home actual, també. I aquest home va passant per la vida sense implicar-se en re, tot li fa amb una distància al final, per unes circumstàncies poc clares i amb una motivació molt poc clara acaba matant un home, és un home que és estranger, és un àrab, ell viu a Argel i mata un àrab en una platja, però per una disputa tonta, perquè hi hagués una motivació i tal. Aquí ha començat a jutjar-lo, a jutjar-lo, un sistema molt impersonal, i ell passa per tota la seva execució, passa per tot això, de la mateixa manera que ha passat per la seva vida. Tot el procés de la seva mort és com la seva vida, una cosa gris, una cosa que per ell no té cap sentit, i un... com diríem, una interpretació de la vida que la propa molt més, el nihilisme, que és la clau que tenia tota aquesta generació de existencialistes, que és camús, que és altre, que deia en això del fondo, diu la única cuestión filosófica importante és el suicidio. Ells tenien que tenir un acuerdo categórico con la vida, i si no lo tenían, el que tothom sembla que no el tenia. Diguem-ne que tot emboltat per aquelles forces tan grans que l'envolten, que ell no controla, ell es deixa anar d'una manera la humanitat, i acaba fent un crim de la mateixa manera que no sentia res per la seva mare, no sent res per l'home que mata, no perquè és un psicòpata, sinó simplement perquè es deixa anar i arriba un tono gris de la vida, i és bastant ser la presó igual, o sigui, al final ell comença a dormir, no sé si 20 hores seguides, vaig aprendre la presó, podies dormir, podies imaginar, però al final només dormia. Ell no està preparat per aquest tipus de vida, o sigui, amb totes les forces que l'escrafen, al final el que fa és no fugir, sinó estar allà d'una manera, anar difuminant-se, d'una manera nítida, i és una explicació bastant clara del que pot passar si amb aquestes forces que tenim ara, si ara ens deixem, diguem-ne, tot el que ens envolta amb aquest tipus de vida que volen que tot sigui pla, que tot sigui ben controlat, que consumeixis, que facis tal, que pots arribar un moment a anar per la vida sense anar, que com si estiguessis despersonalitzat, com si estiguessis fora del teu cos, diguem-ne, com si l'ànima teva hagués marxat fora del teu cos, si tu estàs allà passant, una casca de vacia, és la impressió que m'ha donat amb aquest llibre, i crec que ja l'he llegit veient les vegades, però és un llibre que sempre està d'actualitat, perquè aquests problemes de l'home contemporàni del 42 són problemes de l'home contemporàni del segle XXI. L'existencialisme, l'existència, la importància, el sentit de la vida en aquest planeta. Això que parles del tema del suïcidi, tot això després amb els que comentaré, podem enlligar-ho. La crisi que es viu, la crisi que viu l'ésser humà, la motivació... Molt bé, molt interessant. Molt bé, molt interessant, en sèrio. És un llibre, és un llibre. Sí, és un llibre. És un llibre superfàcil, perquè l'estil és molt impersonal, diguem-ne. A la mateixa manera que veu ell, l'estil és fàcil, és cortet. Entra a punt, ràpid, ràpid, ràpid. Mira, millor francès. A més, crec que puc amb personatges. Tenim l'ésser d'entendre. Esclar, és que heu pogut fer l'anglès amb l'anglès. Exacte. Molt bé, doncs parlem de llibres amb profuns. Bueno, i ara ja tocarem fons directament. A més, ens va perfecte el cd que ens ha portat la Rosa, que no he comat abans, que és una meravella. Aquest l'he pogut escoltar per internet. Omega. És morente amb l'agartijanik. L'agartijanik. L'agartijanik és un grup de pop, de granada, també. I li van enredar per fer una mica aquesta gravenció. I és una passada. La barreja, la... Sí. Aquesta peça ha iniciat... En transformament, el pop, el rock, així, una mica d'ús... Aquesta primera peça és la peça que ha donat la Cantejón de Omega. I que, bàsicament, aquí estem parlant de la profunditat del Cantejón d'Absolutament d'Enrique Morente. Aquesta part tan pura, que tenia aquest home, realment. Però ell era rockero. Era rockero, vull dir, de la mena. Això li feia ell record. Per exemple, l'altre dia estava veient un reportatge per coincidir-hi que presentaven el disc i tal. Ha fet un documental. Un documental. Exacte. No hi visc encara, però hi visc una vens. Llavors hi diu que, si no hagués sigut cantaor, hagués sigut rockero. És perfecte aquesta fusió que ell fa, no? Justament la Gartijani, que és un grup molt alternatiu, és dels grunts, diguem, els primers grups sonants que hi havia a Espanya, i, llavors, aquesta fusió és magnífica. I a sobre, amb textes de... Amb textes de Federico García Lorca, Federico García Lorca, i cançons també de Leonor Coen. Que després escoltarem la Leluya, vull dir, com a cançó sencera, persona meravellana. El petit valdienes de... De Lorca i Manhattan, també. El Take These Walls, no? Barrajat, no? Vull dir, és que hi ha fontes coses increïbles. És un disc, ens esteixo, que val la pena, no? I em va de conya aquest que jio, perquè el llibre és perfecte per comentar. És un llibre que ha xecat amb polles. Diu, tampoc a vida. I és d'una tal ània Jana Guijara, és una senyora... japonesa, és el seu primer llibre. Són mil pàgines de llibre, que ha fet Amèrica, a Estats Units, i el seu... el producte, el seu dito. El seu dito li va dir que tallés moltes coses, que aquest llibre era absolutament insuportable. I és cert, és un llibre insuportable. I mira que jo, ja sóc que tinc unes tragaderes, veient cinema... I tant, sí. I me n'he passat perquè arriba un moment que dius, a veure, et planteixes, clar, no vull... simplement explico la situació. Estem a Nova York. Estem parlant d'una persona en què es diu jut, que és el centre de tot el que passa. És una persona que, des de que neix, fins que mor, li passa tot allò que ningú voldria que li passés una persona. I llavors, és tan potent tot el que li passa amb la seva infantesa, la seva joventut, que quan aconsegueix treure el cap es converteix en un famosíssim advocat, és incapaç d'estimar, de sentir, de viure, d'abraçar, l'autolació, el fer-se mal, anar més enllà, i té la sort... Això és una cosa que veiem al minut número 1, no és que estigui explicant res. És que té un embolcaï de gent que ens agradaria tenir-la nosaltres. Té un metge que està per ell, té unes personatges que amb el temps els converteixen amb els seus pares. Quan ja és gran, té quatre amics que viuen els vents per ell. Absolutament. El cuiden fins al... ens agradaria que els nostres amics arribessin a aquests límits d'estar fent guàrdia per aquesta persona no es faci mal per que estiguem això. Clar, què passa? Riuament que comulguis d'una manera tan salvatge amb aquest personatge que es converteix en una mena de... com et diria, no?, de veure si tu mateix el pots salvar. És una sensació catàrtica, de llegir el llibre, i això tothom que l'he llegit, insisteixo, vull dir, ha patit... Són uns dies per intentar trobar del cap aquests personatges. Sobretot el jut i una persona que es diu Willem, que no vull donar el jut, el Willem, el JV, el JV. També és un àmbit de Nova York amb un cert nivell social elevat, un artista, un arquitecte i tal. Però és que tot el que hi ha al fons, vull dir, com et va donant en forma de flashbacks, no?, certes... coses de la seva infantes, la seva joventut, que l'he generat això, és esgarrifós. Esgarrifós. Jo no he llegit algo tan salvatge en ma vida, i no estem parlant de regore, estem parlant de situacions... No són reals. No són reals. Ella és a dir, tu quan agafes un llibre de Ruki Murakami, per exemple, el 30% de gent us quan es llibre, per exemple, vols un exemple? El suïcidi és una cosa normal, se parla del suïcidi, perquè també és una cosa que es parece normal. Fixeu-vos el que us dic. Murakami normalitza aquest tema, perquè veus unes relacions estranyes, com són les relacions de los japonesos, que no són relacions com les occidentals, que són molt més fredes, més distants, i arribar al límit que una persona es despenja i aquest despenjar-se comporta gairebé sempre el suïcidi, que és un tema que dins de la tradició japonesa està bastant instaurat, però vull dir que no frapa tant, potser, com a occident, aquest apartar-se de la vida, aquí constantment s'aparta, s'aparta, s'aparta, però torna a entrar, torna a entrar, vinga, aquesta persona parlo del llibre, ara del tampoc a vida, sempre demana perdó per tot, però per què es demana perdó? Arribes amb una mena de, no sé com dir, et transpones amb el seu lloc i dius, Déu meu senyor, però com pot ser que una persona, clar, també l'única peca i que això sí que està criticat és, potser, d'acces de desgràcies al voltant d'aquesta persona. Arriba un moment que tu has de separar. Són totalment creïbles. Però tantes de gràcies acumulades. Això és el problema, tantes és acumulada, és potser el que et grinyola una mica, que dius, ostres, i realment és... Ja et vas esperar la més brossa. I sempre et sorprèn. Ja m'ho puc imaginar i vinga, i una volta de tuerca que es diu en castellà, i vinga, tornem, i tal. I no et deixa respirar, és anguixós. Ara és una experiència. És com veure una pel·lícula de Michael Haneck. Mira què et dic. Veure amor. Amor o veure crits i murmullos, com es diu? Això és murmull. És una sortida de paraules. Aquestes pel·lícules amb aquesta potència agafa això, agafa el Haneck, i et fa una disacció i et destrossa viu. Et destrossa... Príncipe i fin. Aquesta no l'he vist jo. Príncipe i fin. Això és... Es parla de suicidi com un punt de trobada. Un punt de trobada. Un punt definitiva gairebé. És un dels punts que n'hi ha. Hi ha tants punts, jaume. A la impossibilitat d'anar un psicòleg, perquè sap que no podrà superar tot el que ha viscut. És molt fort. És que dius, però, escolta, necessites una ajuda ja des del moment en què tens capacitat. Doncs no pot, és que no es creu el psicòleg. Creu moment que és tan potent el que ha patit. El que està vivint no mental, sinó físicament. És una persona... Això és un escala, és clar. Però què és, una persona que celebren les altres farides? Per una malaltia. Això és molt potent. Vol dir que no et descuides pam, i de cop i volta no fas renyt. Hi ha partition a les cames, però hi ha una malaltia determinada. I, hòstia... Hòstia, això és molt fort. M'entens de què he dit, però perquè hi ha hagut un motiu per la persona com aquesta malaltia benèria. Si t'imagineu... que per la infantesa és molt potent. Molt potent. Molt, molt, molt. Jo anava absolutament descolocat. És una experiència, eh? Vaig llegir una cosa, que no estic en el meu moment per qüestions personals, però tu a vegades sembla com si... Sí, dius, no, clar, no és la comparativa. No, ja, ja. No estem parant d'una realitat. Si això hagués passat de veritat, vaig a buscar aquesta persona i li dic que escolta, dinar a casa, intento ajudar-te, perquè és que... Bueno, ja està, callo. A mi se'n fa... És molt potent. A mi se'n fa evident una cosa. Jo crec que ens hem d'amuntar una dinàmica que en definitiva tots els que necessitin ajuda l'han de tenir. Llavors, això, jo crec que pot ser una dinàmica molt interessant. Avui que en matí, precisament, m'ho comentava. Mira, jo com... Digues. No, que vulguis, clar, però si et llegeixes un llibre com aquest... Però és que jo comporto... No, però a pagina 200... Però a pagina 200, jo deia, però per què no vas a un psicòleg que t'ajudi i tal? I després entens, perquè no puc anar a un psicòleg, gairebé. És que, clar, s'arriba a entendre, perquè és tan gran tot el que li ha passat aquesta persona, que és que no hi ha salvació, no hi ajuda. La mare, però ara... És un dímit molt gran. No deixa de ser ficció de totes maneres i ficció japonesa. Insisteixo, és una cultura molt diferent. Però en aquest cas... Molt samurai, molt haraquí... Exacte. Però te la ubica a Nova York. I per tant, nosaltres ens tenim. Sí, no, clar, clar, clar. Ja està, no importa l'estigui. Sí, sí, sí. Però, bueno, en aquest cas, intenta occidentalitzar, és veritat, que és excessiu. Això tens raó. És excessiu aquest saqueo, no? Però, bueno... I penso que encara no sé... Està molt de moda, també, la cultura japonesa, i a part del manga i tot això, però crec que encara... I el menjar, no? Talés està molt de moda, a tot arreu. Però encara crec que és una cultura molt llunyana, a la nostra Mediterrània, a Occidentàcia no Mediterrània, és molt llunyana. I encara, a mi per mi, és forçada, esconeguda. Però jo em sembla que aquesta noia està molt inserida a Nova York. No és que vingui de fora i et faci una cosa. No, és un llibre totalment occidental. No hi ha cap costum que tinguin a veure. L'únic que la concepció sí que té un punt d'oriental. És un muracami multiplicat per 50. És aquesta la cosa que jo vec. Un muracami sempre és molt trist, és molt d'aquella manera, i tot sempre és dramàtic, i se me tenen problemes amb els gats. És una cosa que hi ha així. I també hi ha una mica d'activisme. Però aquí s'ha deixat a tot. El victimisme és el butxi també. És que tot es barreja d'una forma... Bueno, ja està cayo. Si voleu passar una situació complicada... Sí, voleu passar-lo malament? Malapunto. Rosa, seguim parlant amb aquest assalut. Ja s'ho veus? No sé si vull portar aquest tema a la ràdio. Sí que ve, de perles. Ve enganxa perfectament. A veure, són tres articles... que han d'atrecopilar de diferents diaris... sobre el tema de la salut mental. Bueno, sabeu que el dia de la salut mental... se celebra el 10 d'octubre. Però bueno, malament quan se celebra un dia al any. Señal de que no se està fent prou... i que la situació no s'està fent el terreny. Desconfia quan se celebra un dia a un dia al dia. Això vol dir que encara no està normalitzat el tema. Vale. Mira, per exemple, el primer és... bueno, aquest no és aquest any, aquest ja és de fa un any, però és que està en plena vigència, no? Assitura a la salut mental una inversió prioritària. I l'escriu a Luís Garricano, que és catedràtic d'economia... i estratègia a la London School of Economics. A més a més, la responsabilitat econòmica d'un partit. Però bueno, està molt bé que els partits polítics... plantegin aquestes coses, no? Bueno, el que ve a dir, és que va ser un estudi de l'Orlich Richard Leyart... sobre el tema de la salut mental. I més que res, la despesa que es destina a la salut mental, no? No només a Anglaterra, sinó a Europa. I també a l'estat xonits del nord-amèrica. Llavors, el que ve a dir és... a veure, hi ha moltes patologies, aviat, el Mas d'Esquena, Marejos, que sembla que puguin tenir una altra causa, perquè moltes vegades la causa és un malestar psicològic. I la importància del cost econòmic, que suposa això pel sistema de la... tant de salut com pel sistema econòmic, baixes laborals, el patiment social, tot el que això comporta. I diu que fins i tot... diu que és la responsabilitat i la responsabilitat més infelicitat que la mateixa pobreza. Que això és molt important. A veure, estem en aquest món per a ferissos. No hem vingut a patir, com diu que està noia. De la númera que ha estat. No, no, hem d'intentar ser feliços. Això és el que hem d'intentar. És que, a l'altre, és tot molt rebuscat. Al tema fins i tot de la... A veure, en tenim la cultura cristiana del patiment, i en aquest món és un païnel llàgrima, és la culpa, ja seràs feliç quan estiguis al paradís. Això és molt maniabal. Sí, però bueno... És que aquí has de patir. Digues dies. La importància és que és fàcil un tractament que, a més, no tenen un costat, no tenen un costat de debat. I són tractaments de la medicació o de la teràpia conductual. Per exemple, això va depèn una miqueta, per a sobretot els trastors així. Una angoixa perquè no pots pagar la hipoteca, perquè no arribes a vida més. L'incertesa davant del futur... Sí, però, per exemple, a cap ambulatòria o a cap escola, que moltes vegades aquests problemes es comencen a detectar a l'escola, no hi ha psicòlegs assignats a cap centre d'aquest. Això és veritat. Hi ha, a vegades, quan molt estirar, pot haver una infermera i et fa una mica de receptacle, de receptacle de la teva expresió, de la que tu és avocari allà. De penyó de l'àgrimes, però ja està. Però ja està. No hi ha recurs. No hi ha un recurs mèdic, ni assistencial. No, no, no. Això és el que està dient en aquest article, és la importància d'invertir en salut mental. S'inverteix en la medicació. És el documental primària. I ja vols deixar la medicació, sí, no? No, la que dius que tens algun problema d'autostima o d'adaptació, ja t'enxofen una xulítica o qualsevol cosa. A veure, potser no és això. A veure, això et pot ajudar a remuntar. Jo no dic que no. Però, evidentment, no estic parlant de casos de malalties greus. Ara, evidentment, però en paral·lel, en paral·lel, hi ha molta gent que, a mi és avui dia, té problemes de feina i té problemes de moltes altres coses. I l'únic que necessiten és algú que li dongui unes pautes o... Ja no dic que ara veig a fer un psiquenàlisi, però sí unes pautes. I aquesta persona, moltes vegades, no hi és. No hi és. O les empreses mateixos. Igual, amb un temps curt, aquí l'explico, fins i tot amb 4 mesos, amb 12-17 sessions de teràpia, que aquesta persona pot reconduir perfectament el moment vital que està passant. Avui dia són casos sencillets, i que de la població... Bé, tots sabem el percentatge que diem sempre, el 20% de la població ha patit o patir un trastorn mental durant la seva vida. Això vol dir una de cada 4 persones. Això és molt, eh? Llavors, una miqueta, aquesta... I la necessitat també de conscienciar les persones que és important fer un tractament també. Combinar-lo mèdic amb teràpia i així, no? Jo voldria afegir el que estàs dient, que en aquests moments una de les coses més potents que hi ha a nivell de salut mental és precisament un treball que s'ha fet des de l'Ajuntament de Barcelona. La senyora Tarafa, com a capdavantera, que és la regidora... Bé, la consellera de serveis socials. I està, doncs, amb boca i orelles de pràcticament tothom que estem en aquesta dinàmica, no? Evidentment. Que estem i que no ho tens perquè estar-hi per estar sabentat de tot això. Però el que planteja aquest treball elaborat ja amb un escrutin impressionant sobre tots els elements en joc és precisament l'alternativa el que hi ha ara en aquests moments. El que és el que denuncia, el que dius és el que denuncia aquest article. Clar, i que està molt bé, insisteixo, que l'expliqui una persona que és d'un partit polític perquè és important que es faci aquesta reflexió. I, bueno, i més important, encara que ho portin, que hi van estar en els governs que ho facin, no? Llavors, si es dona una bona tensió primària amb aquestes coses que són trastors passajeros, no? Sí, sí, sí. Llavors, estàs alliberant més recursos per atendre també els trastors més greus. Llavors, una esquizofrènia, un trastor bipolar, aquestes coses, el trastor obsessiu compulsiu, aquestes coses. Està molt bé, ja veus que us heu fet una copia? Sí, sí, sí. Penso que val la pena, una mica conscienciar-nos tots. Ja he deixat por allà, eh? Ara l'aguardem. Molt bé. Els altres dos són un escurtet, també, és de l'Isabel Menéndez, que és una psicòloga, i parla de la Diulacuna, el Bressol de la Salut, diu per què s'enferma, o perquè em va daltim, mentalment, i la importància, també, d'això, per exemple, de la família, que a vegades són traumes o maneres de veure el món, o maneres de patir el món, que et rejaden dins la família, i que a vegades es triguen dos, tres generacions, i arribar a fer un trastorn, una miqueta més greu, o sigui, a vegades són situacions no resoltes, correctament, emocionalment no ben resoltes, això ho vas traslladant generació, generació, generació, i, al final, pot, pot... Peta per una adaptació social, o per problemes... Perquè amb l'amor d'un individu no es fanet moltes vegades, hi ha circumstàncies que es traslladen i triguen, el tema trigue a quedar resolt, pot passar això? Sí, es queda allà incustant... Hostia, amb famílies agafades... Hi ha d'ols que no poden superar potser els pares i els fills pateixen, aquest dol que han superat per qualsevol cosa, i a partir d'aquí això és una cosa... que en passat generacions, com deia la Rosa, digues-hi. Què més, què més? I després, és que aquest també està bé, però, bàsicament, és això, la importància realment sí que vegades no és només un problema que pots patir puntualment, sinó que a Rosa hi ha coses tan... I l'altre és un article, aquest és el mes de juny, és del periódic, i parla de sobre el suïcidi. La psiquiatria anima a parlar del tema del suïcidi per ajudar a evitar-lo. No és allò de que, oi, d'aquest tema és un tabú, això no es parla, no, sí que s'ha de parlar. Sí que s'ha de parlar, sí que s'ha de parlar. I a veure, això és... Ja m'encirà. Això s'ha d'anar molt, molt en compte, no? Sí. En el cap de la salut mental aquí, costa molt. Fins i tot hi ha un grup de famílies, de familiars, dones, bàsicament, que estan organitzades i han estat mares de persones que s'han suïcidit. Jo crec que és el pitjor dot de tots, eh? Que són els supervivents, no? Jo crec que és els pitjors d'uns que n'hi ha. Lo du que arriba a ser... Està agafat amb el llibre, encara. No, no, és que això ja està. Jo crec que és una cosa que et genera un sentiment de culpa que no superes mai a la vida. És que tu malament, per què arriba aquesta persona a aquest límit, no? Suposem. Crec que sigui una cosa externa. Són molt delicats, molt delicats. Parlem calma i en profunditat, i segurament amb experts, no? Clar, clar. Però vull posar-lo sobre la taula. El patiment de la persona, que moltes vegades són persones que no volen estreure el dolor. Lo que no volen és patir. I en aquell moment que se'ls acudeix, és això, no? I després el patiment també dels familiars, dels supervivents, dels familiars que ha sobreviscut al suicidit d'un familiar. A mi se m'ha acut una cosa. Ja que ens hem tocat... Sí, el suicidit... Avui estem molt trastos tots, eh? Estem com bua. Jo que... A mi que l'ha vingut. A mi m'agradaria ser una persona com tothom, no? Però vull dir, com per la meva edat, doncs lògicament amb més contundència. Sí, sí. Hi ha una de les coses que sempre m'he preguntat. A mi mateix és... Què voldria, jo, per... O sigui, que el dol canvia la fi, sigui una cosa soportable. Que en definitiva el facis i ja està, però que no s'arrossegui, no? Que no et canviï la vida. Exacte, que no et canviï la vida. Que es mort d'una manera natural, ho desitja, això, i crec que es verbalitza d'una manera fàcil. I m'imagino que... A persona que es... es pren la vida ella mateixa, el suicidit, el canvi de la fi, crec que de cap manera hem de pensar, perquè la salut mental de la posa al costat de la psicopatia, l'afrador, que parlava l'Albert i tal, crec que aquesta persona no pot que desgraciar, o sigui, perquè... realitablement... I penso que amb això hi hem de sintonitzar. Sí, no, no, evidentment. I hem de sintonitzar amb això. Que no puguis... va, ajuda. Que és el que tu es mantaves, no? Però crec que hi hem de sintonitzar. I sintonitzant-hi ja tenim un avantatge. I llavors a veure com ho portem. Però jo crec que això genera sempre dubtes, davant de les persones. Però els dubtes sempre el generarà aquell que et vindràs i diràs que no et passarà res a tu. Tu mateix ho has dit. Això és la pitjor pèrdua i és el nou pitjor que es pot produir. Clar, si tu et acaba de passar una cosa així, escoltes això, has perdut, vull dir. No, evidentment. Has negativit la teva... I tu? Jo ho veig així. I vas pensant en el tema, perquè hi ha una cosa que no s'ha parlat, no és només el després. Si tu vius amb alguna persona que té algun tipus de problema, i ja estàs pensant, jo aquesta persona, algun dia, a la millor acaba amb la seva vida. Aquest tros també és un tros bastant... bastant potent de passar. Jo tinc una amiga que ha passat dos cops per això amb la seva germana. Tu vas veient això i ella està desquiciada. I en aquell moment, quan ja s'ha mort, hauria pogut fer alguna cosa. Però en aquell moment, haig de fer alguna cosa, clar, i també t'has d'estar una mica... Has de treballar bé, cap, perquè això ho tinguis ja interioritzat. Algun dia igual passa, però si passa, això és una decisió de la persona que ho ha fet. És difícil. De vegades, en casos de depressions d'aquestes majors i llarges, jo ho explico perquè m'ho han explicat, evidentment, perquè tinc referències directes. Però pot anar de 5 minuts. M'ha sentit que que hi ha persones 5 minuts abans de cometre el suicidi és una persona normal, amb la seva malaltia, en aquest cas una depressió, acostuma a ser. I en cap moment se li ha passat pel cap suicidar-se. I en un període breu de temps, doncs dic 5 minuts com qui diu un temps diferent. Però... Doncs arriba a una conclusió que la seva unecoopció és el suicidi, i va a la suicida. I clar... Això et deixa... Què ha passat d'aquí, no? Això és molt complicat. Jo tinc una amiga que té una germana, que a dos cops li ha fet això. Ho ha fet Urca Estat, mira que us dic que és horrorós el que estic dient ara, i a sobre li fa xantatge amb això. I aquesta n'ha hagut de passar pel psicòleg. Sí, no, clar. Perquè ja sap que quan s'ha de revolar amb aquesta persona s'ha de revolar, ella té una eina molt potent, que és la manassa. Això és terrorífic. Això és terrorífic. I jo aquesta situació l'he viscut, i jo l'he vist a aquesta noia absolutament destrossada. Heu vist la pel·lícula d'això, com s'ha deia, d'aquelles dues germanes, la VT Davis i la John Granford. Ah, aquí en té la vigineu. Allà estaríem amb això. Vull dir, aquella és una pel·lícula representativa, però això és valdat ja. Clar, no, clar, clar. No, clar, clar. O aquella també de l'Arturo Ripstein, que era la reina de la notxe. Encara era una filla que li donava tant mala vida a la mare, però tanta mala vida. A més, era una persona... Era l'absoluta desgràcia personificada. Mira. Arriba un moment que la mare li diu, si no hi hagi suïcida, perquè ja estàs donant aquí una vida, tia, que no hi ha ni aquí us suport. Sí, sí, amb tota la pena del cor. Cada dona se l'estima, a més, allò ho ha aguantat-ho. El Natxo ha parlat d'abans, i nosaltres més aviat ho havíem plantejat en el després. És diferent, això. Evidentment, si aquesta germana tingués la capacitat d'ajudar la seva germana amb indiferència davant del sentatge, vull dir, l'altra no ho faria. Probablement. Si suïcida, sí. No, no, ja ho sé, no ho faré. No, no, no, no. Això no ho faré. Una miqueta, un missatge a la sireia principal, és positiva, d'aquest article. Això que estaves comentant tu, de reunar amb aquella persona, el que està sentint és molt de dolor. I llavors, en aquell moment, la sortida que veu més factible o per acabar amb aquell dolor, és el suïcidi, veure que és una cosa passatgera, que es pot superar. És un tema de gran. Això a cada situació també és un món, vull dir, ojo, perquè en el que diem, hi ha reaccions per tot tipus. És que és un tema que no es parla, que és molt de buit, i doble l'accident de la persona que mor. Hi ha franxes d'edat, que és la primera causa de mort o la sauna, després dels accions de trànsit. Això és molt fort. Bueno, canviem una miqueta, i ja anirem atinant. I tant o no, ja s'han de sortir. Doncs penso que sí que poden anar afegint alguns detalls. Jaume, comences això d'aquests curs de l'Òmnium, que ens has comentat abans, així, una mica per sobre, i ara comencen una part de cinema, el que ens quedi temps. Va cridar molt l'atenció, versió original en català. Bé, això és el que hem fet a diferents ciutats, entre ells, en Feliu. A mi també us ho fan la setmana passada de divendres, i ara aquest divendres que veus que seran uns quants curs que han passat pel sedàs d'un jurat que ha fet una tria, ha triat els més bons. I n'ha triat un total de 18 o 20, i aquests són els que passen. I bé, sí, està triat això, perquè està bé amb tot, està bé fet, i tal. Que no són curs d'aquests, d'estar per casa. Que són curs amb una mica de... N'hi ha algun que sí, que tècnicament podem valorar com a prou bo, però estres, tio, llavors quan veus l'acaba, diuen, home, què vols que et digui? No sé, jo em vaig trobar al d'una interior de família, una família, i ara ens posarem en el camp psicodèlic. O sigui, aquest que no... No ens podem creure, una mica com el llibre, i una mica sobre salut mental, que representa un matrimoni que li ha sortit un fill, però és que no, que no em fotran res, i està més clar que l'aigua, i es posen d'acord per acabar-lo, no? Ja pot fer. Collons. Ja que... Mare meva, és clar. S'ho trinvengin. S'ho siden, no? Diu problemes. Ara han canviat el pas. El pas, s'han donat una volta el teva, que amb massa feixuc, ja està. Ja està, transformat. Molt bé. Autanasiat per dropo, no? Sí, i després alguna altra cosa, que tampoc us ho explico tot, per si la veieu algun dia, i això, evidentment, està penjat. És que els curs li falta promoció als curs. És clar. Sí, és clar. A vegades parlem. Nosaltres que parlem tant de cinema, hi ha històries que són, com deies, fa una estona a tu, doncs no és com es diu això, d'aquestes pel·lícules tan terrorífiques... Gora. És gora, doncs aquesta és gora, vull dir. Ara, això sí. Vull dir, el pare i la mare agafen un vocabular, i el que li diuen en el fill, vull dir, qualsevol fill que vegi, aquest corbatratge, el tio tio. Que és pares, no? Ai, el porten els meus. Mira més. És com els que portaven els nens a les excepcions públiques. Com el metodestil, però bona, no? Quan aquella la guillotina li fotien un clatellat al nano, així te'n recordaràs. Bé, com deia el d'atxò, hem fet una mica de... La simptoxicació de tant d'allò, no? Molt bé, molt bé. Bé, doncs perquè veieu que bé, aquesta és una rel·lícula que... Ara que passa aquí, al final, quan acaba, t'ho dius, me'n vaig. Bé, la que em va agradar va ser una pel·lícula precisament sobre la capacitat d'ajut, que es diu la creu, o les creus. És un curt, eh? És la creu, és un conventat. Sí, només que... Ah, va, més clar, perquè... Sí, un quart d'hora i tal. I la creu és... és un tot imatge, i això és el que em va agradar més. És a dir, no calia que fos en català, perquè no li van re. Llavors és precisament un matrimoni que perta el seu fill amb accident, també, eh? I llavors, lògicament, la seva mare va posar la flor allà on va passar l'accident, que és molt a prop de casa, no? I el pare està fet pols, vull dir, no es belluga de la cadira, si jo digue-li el que vulgui. Llavors arriba un moment que el... el d'això, que arriba un moment que després de dues o tres vegades de veure la mare que va portar el ram de flors, que arriba a casa seva, veu el seu marit allà, no hi és. I el marit diu, estic bé, i el busca per tot arreu i tal, i està al taller. I el que fa és una creu. I llavors, quan la té feta, la porta allà i la torna a la posa en el lloc de l'accident. I llavors, què passa? Que arriba a un moment... O sigui, el que passa és que hi ha qui treu la creu, aquesta, no s'acaba d'entendre, això, perquè... I ell, vinga, i n'ha fet més creus, va desapareixent la creu, però ell vol tenir una creu i tal. Total, que llavors arriba un punt que el senyor que fa tantes creus diu, vaig a veure qui és el que treu les creus, no? No em passaré tota la vida fent creus. I llavors, esclar, descobreix que és la seva pròpia mare. I ara qui ve... Mare o dona? La seva dona, perdona. Qui ve l'Encertal perquè ho fa. Ajuda, no? El seu marit. Provoca, treien-li la creu, que em faci més. Ah, vale. Que estigui ocupat. Està molt bé, això. Molt bé, molt bé. Molt bé. Les altres ja és una mica més de... Bueno, ens queden 15 minuts. David, capitan fantàstic, parlarem del marge en el col i de l'espai que ho vull. Farem una miqueta així, i acabarem escoltant l'Eluia de... Ara no ho sé dir el director fantàstic, però ja hi ha el busc qui vulgui, que ho busqui i ja està. I per això existeix internet. Ah, sí. Bé, el film em va sorprendre molt, perquè és un... Es parla d'una família que duca els seus... són 6 o 7 fills, uns quants, eh. En plena natura, o sigui... Sense contaminador. Contaminació. Sí, no. No contaminació. No es tracta de que es contaminin, es tracta de que no es distreguin. És molt diferent. Una educació humanista fora de tota mida. És espectacular. Igual que els donen una educació física fora de tota mida. El tio el que està fent gairebé seguia a nits, i creia uns superhomes, d'alguna forma, en què... Sí, sí, sí, sí. Són unes màquines. Hi ha un moment que el fill gran, que ja, diguem-ho així, està borejant els 19 o 20 anys, que té un patracol de cartes que, si us plau, vagi a estudiar a la seva universitat. A cada universitat que li ha enviat una carta, no sé, i es veu que el nano ho ha fet de magatotis a la mare, perquè el pare... Això sí, és molt estricta. És molt estricta, i segons quina celebració, sempre la no celebren al dianedal, celebren el feliç dia de Noam Chomsky. No. No és ell. No, no és ell, és un filòsof, i no és el que es tradueix. Sí, sí, sí. I aquells dies, quan es canvien regals, i el regal més preuat pels fills, doncs és... un machete. Un ganivert de muntanya, per què? Perquè ells són autosuficients i s'autogestionen. I el pare, diguem-ho així, fa de pare, però fa de mentor, de tutor, a nivell, per clar, ell assumeix tota la càrrega educativa dels fills, i, per tant, el paper de pare, el paper de mestra, el paper d'aquí, diguem-ho així, espiritual, i tot plegat, no? És un paper, en aquest cas, del Bigom Ortezen, potentíssim. El que passa és que les circumstàncies, diguem-ho així, fan càging de marxar d'allà, i, clar, quan hi ha entres amb la societat de ser consumista, tot trontolla, tot trontolla, tot i que ells segueixen tenint el seu pare, com toca, no? Però, clar, el pare també era llisca, perquè ja està en terreny, que ja no és el que domina, o que l'ha dominat, i que ha renegat ell, però, juntament, ell en la seva dona. El problema d'aquí està en què... I ara espero que hi ha una cosa que vull afinar, perquè igual ve a tema de tot plegat. Ara no es recordo, i això ens agredirà el que li passa a la mare, si, per exemple, una suïcida, o realment mora, jo diria que és un suïcidi. I això, i això, evidentment, els té a tots descolocats. Jo li he vist aquesta pel·li, li he vist, però no m'ha quedat tan present. No, fa de molt poc, eh? És de molt poc, eh? Està estrena, jo diria. No, tan estrena. Sí, sí, sí, ho he fet per i de mesos. Jo, cap de setmana ha passat, sembla que el vaig veure. No massa més, no massa més. El film és molt potent. Clar, els pares de la... que és de la seva dona, i els avis dels nets, són una família absolutament que destaca amb el que ells avorreixen. Són un capitalista forrat fins al de tot, no? Però això no destaca... No destaca que es no siguin mala gent, i que apreciïn els seus nets, o sigui, que l'amor que senten pels seus nets sigui sincer, simplement que, clar, d'una manera molt... molt, diguem-ho així, ortodoxa, no? Seute d'ara. I, en canvi, ells no es desmarquen. El que passa és que, diguem-ho així, el film m'agrada molt perquè el... no m'enrotllaré més, perquè se surt de la tangent, i acaba d'una manera... com el Rosarí de la Aurora, no? I no acaba d'una manera, diguem-ho així, pactada, pactada, mediada, i consensuada, de forma que, perquè, clar, els fills tenen unes... unes... no necessitats, unes reclamacions vers la pare, que dius, tu has triat aquesta forma de vida per nosaltres, però, jo, que ara a partir d'ara ja... Clar, ja veurem. No tria el gran tria, ja té una edat per triar, però els que són menors d'edat, diguem-ho així, anem a pactar-ho, perquè la cosa no se'n vagi de manera. I està molt bé. Molt bé. Capitán, fantàstic. Marcincol. 3 minutets per aquí. La Rosa, després que ho vull, l'arribada no sé, aquí hi ha un problema de temps. Però, bueno, això ja... L'arribada... o què fem? O vols parar tu d'arribada, o esperem que jo també parlem els dos al dia següent? Vinga, parlo. Si m'hi apuntullo, també. A veure si us agrada. Vinga, Rosa, tanco jo, va. Marcincol. Marcincol, clar, la Rosa... No sóc aquí. Marcincol, seré telegràfic, Marcincol, pel·lícula 2011, Bons Actors, que vine a Espècie, de Mimur... De Mimur? Sí, de Mimur, que fa un paper, que no és un paper una mica secundari, però no ho fa malament. Jeremy Irons, que fa una mica com de la persona més dolenta, el president d'una corporació. Llavors, just abans d'una crisi molt semblant a la que va veig amb Lendman Brothers, una firma d'inversió, de cop i volta es troben, la nit abans, que passi el que passarà, que han estat jugant en foc i que, si continua per aquest camí, l'empresa quebrarà i llavors es donen compte que la manera de salvar l'empresa és fer una venta molt ràpida d'una sèrie d'actius enganyant, evidentment, però, a més a més, es donen compte que això provocarà una crisi. Bona basura. Això provocarà una crisi mundial. I aquí entra el factor human. Aquestes persones, que sembla que el capitalisme és un monstre amable, però també està guiat per persones molt normals. Aquestes persones tenen uns interessos molt com els nostres, en un altre nivell, però de salvar la seva carrera, de garantir la seva jubilació, de tenir uns ingressos perquè tenen problemes immediats de la família, tot aquestes coses, en una espècie de obra de teatre, perquè la unitat d'Ajuntament són quatre o tres, la sala de juntes, no sé què, l'edifici... Allà van descobrir coses, van descobrir que això es complicarà i s'entra en diners morals, perquè hi ha gent que no vola donar-se el que passarà, hi ha gent que sí que se n'adona, però que per una mica, per professionalitat, diu, bueno, jo haig d'acabar fent aquesta feina, és com el personatge aquell del pont de sobre el rio Kwai, que diu, jo haig de construir el pont, encara que sigui un pas japonesos. I igual, no? Perquè a la lista GF, que al final ha de dir els seus que han de vendre i s'ha de motivar perquè venguin a primera hora, per que enganyin, perquè tothom ho sap, que jo, que estan veient basura. Sí, sí, és una mica així, però d'una altra manera. Llavors, és molt assèptica, molt... No parla molt de termis tècnics, tot aquest títol de la pel·lícula Margin Call és un terme estrictament tècnic, que és un marge que ens entrerem... Sí, no entrerem exactament què significa, jo no ho entenc, sincerament, però bueno, estar-la sentada amb això. Però, bueno, és aquest factor humano, de persones que al final, de totes aquestes crisis, que pensem que hi ha com un... allò, un leviatana, allà a sobre, allà impulsant... També entra molt en joc la situació personal d'aquestes persones, que al final, per una altra, acaben fent una cosa, que ells saben que és immoral, però que s'hi justifiquen de moltes maneres, perquè la meva jubilació, per no sé què, per no sé qual, per la meva feina, per la meva equip que ha de fer aquesta feina, i al final, amb una situació bastant bona, acaben fent una pel·lícula bastant rodona, que és el tècnicisme, t'explica una miqueta com es poden fer també aquestes coses. Molt bé. Molt bé. Perfecte, perfecte. Ens anem a l'Espany. Va, l'Espany que avui. Molt bé, jo no l'havia vista, però em va fer molta gràcia. Està molt simpàtica. Acabem amb un punt d'humor que vull portar amb te la avui. Sí, sí, sí. Fem aquesta vegada d'astronauta, que com els antics, els astronautes que al final venen a resoldre la situació d'aquella vèria que hi ha ara, amb el... no sé... Un certeri. Un certeri. El icon. Estava dissenyat amb una tecnologia antiga, com es feia abans, però pràcticament quasi que ama. I era molt ordinador, molta història, però no són capaços de resoldre aquella vèria que té. I llavors han de recórrer els antics, a l'equip que ho ha dissenyat, i a vosaltres els que ens en van a l'Espany. Però són la bòstia. I ja s'han anat molt divertides, quan estan al menjador. I primer són els joves, els que s'importen menjar en plan de papilla no sé què, i de persones els joves que s'hi posen en veja els porten menjar si de nens. I està molt bé, està molt bé. És una reivindicació de que la gent gran també es regeix per fer coses, tu. Sí, sí, sí. Totalment. Però si t'hi fixes les darreres pel·lícules del clínic, van per aquest camí, eh? Ara se'n sale, eh? I de què està molt bé? Hi ha molta tecnologia, però que no hem de... Per exemple, hi ha calculadores, però els nens han d'aprendre. És un paper més graciós el del dono a Xaterland. Sí, és molt bo. Quan tothom entre la infermera estan tots despullats i tothom es tapa menys ell. Tot un guiós del que li penja, tu. Sí, sí, sí. Sí, sí. Té problemes a la vista, però s'en surten molt bé de la cooperació. Sí, sí, té gràcies. Bueno, ara estan cartelleres. Sully, Sully. Està amb el Tom Hanks, no? Aquesta pel·lícula tinc ganes de veure si jo crec que la setmana que ve ha de veure-la. Molt bé. Deixem 3 minuts per escoltar, perquè m'ho sort de fons de l'estona al morente i a la Gartijanic, però és que això és... Un dia posarem la banda sonora que us vaig dir. Sí, sí, sí. Porta-la, porta-la un dia. Porta-la, porta-la. I llavors ho comentem. Escoltem a l'Eluia, a la que aquesta fusió tan magnífica ja ens acomiadem. Molt bé. Molt bé. Molt bé.