Babilònia del 1/12/2016

I'll be in New York, I hope you'll come for a head. Benvinguts un dia a JousMes, al Babilònia. No sé ni quin dia estic, és que és un dia d'aquests que dius... Mare meva, em falten hores. Un bamàs de color que s'ha empadrat. Exacte, això mateix. Molt bé, doncs avui estem amb la companyia grata de bàsicament Homes, perquè últimament és un problema bastant masculí, això. Que no, és cap mena de so, això. Tot el macho d'alfa. Macho d'alfa total, aquí. Homega. Doncs estem amb el Jaume. Hola, bona tarda. Molt bé, amb el Nacho. Bona tarda, què tal? I amb el David. Hola, què tal? Aquest sí que és un macho d'alfa. Aquest és un no para. Des que ha arribat, pimpa, pimpa. No ha pagat, sí. Que no us agrada, és que us agrada, home. En el fons, sí, en el fons, sí. Vull dir, es posem aquí tots els quenes. Bueno, ja està, callem. Què vol dir en el fons? Res, res. Molt bé, doncs, parlem avui d'exposicions, parlem de llibres i parlem de cinema. Parlem d'una exposició d'aquí del celler de Can Ginasta, que la presenta un tal Carmelos Borroch. Això de Bor, deu ser, no sé, d'algun país de Porai, però bueno, ja ho comentarem. I Jaume, vols parlar d'això? Sí, però sí. No, no, però mira'n cap a mi. Mira'n cap a mi. Vols parlar de l'exposició? Sí, fantàstic. Doncs parlem de l'exposició del Joan Vidal. I en parlem, ara tot seguit. Que es realitza, si no m'equivoco, digue-m'ajuda amb Jaume. El dia 9. El dia 9. Que és divendres. Del 9 de desembre, el 9 de gener. Sí, de febrer. Eh, de febrer, perdó. Sí. De febrer. No, perdó. Ah, no senyor, del mes de desembre. Clar, del mes de desembre, el mes de gener. El 9 de gener. Ah, sí, que va del mes de desembre. Ah, vale, vale, vale. Això per això que jo ara no sabia exactament on era, ni on era, perfecte. Ho parlem després, Jaume. Que estarem tots més organitzats. Com vulguis. Parlem també de llibres, abans parlem de poesia, del Marcos Ana, que l'explicarà el Nacho. Exacte. Aquesta persona, que va estar... De la molta, aquesta setmana. Exacte. Normalment, sí. I també parlem d'un llibre, que és 3 dies i una vida, de Pierre la Métre, que ja veurem com va la cosa. I cinema. Un farem un gran recorregut per la llegada. Aquesta obra, doncs, que amb aquesta pel·lícula... Per casualitat l'han vist estrès, i tothom tenia alguna cosa a dir. No l'he vist, no l'he vist. No l'he vist. Sense fer spoiler, per això no es pot... No es pot esjudicar, si es pecat. El llibre negre de Paul Verhoven recuperarem aquesta pel·lícula, que té uns anyets, no gaire, però que val la pena. Parlem de Demolition i de Snowpiercer, que també hem de fer-ho amb moderació, perquè aquí hi ha gent que l'ha vist, no l'ha vist. Jo l'he vista gairebé tota. Faltaven 10 minuts. Molt bé. I la té que la vam fer TV3, me la vaig gravar, i em falta acabar-la. Molt bé. Doncs comencem parlant d'art, i comencem parlant d'aquesta exposició, del celler de Can Ginasta, que tenim... Carmelos Bort Roig. Sí, jo... Roig, o sigui, és curiós, perquè el que dius tu, el primer cognom és estranger, i hi ha algun explicació, per dir-ho, d'algun quadre, que està, doncs, amb una llengua... Jo la veritat no l'he sabut descifrar, però no sé... Podria ser alemany perfectament, no? Sí, sí, podria ser cognom. Molt bé, doncs ha dit això, que tampoc cap garantia de res, i la veritat és que m'ha sobtat molt aquesta col·lecció, és que necessitis massa estona per veure-la, però d'una manera prou clara, el que representa és precisament aquest desordre mental, que en definitiva genera el fet de tenir, doncs, totes aquestes guerres que hi ha amb la gent que s'escapa dels seus països, de la manera que arriba en els nostres, val a dir-ho, no? I, automàticament, et poden passar moltes idees per expressar aquesta realitat, i l'he trobat molt interessant, de la manera que en pintura aquest senyor Carmelo, ha pintat aquest desastre fins i tot ja, aquest desastre que tenim, vaja, fins i tot ja en el recordet del fons d'aquesta sala i la posició d'aquí a Can Ginestar. Del cellet. Sí, del cellet. Doncs ja fins i tot unes tiretes molt primetes, i d'una manera molt impactant parla del suicidi, no? I més que parlar, vull dir, és una representació, en aquest cas no pictòrica, o no ve pictòrica, perquè utilitza també com un celofant, o sigui, com una mena d'això, que si fos una placa d'aquestes que et fan, quan fas radiografies, no? Com si fos això, però més prim, i llavors allà també hi sap dibuixar. Llavors hi ha el títol, en genèric, de trossos que han quedat de la divina comèdia, per dir-ho d'una manera. És clar, connecta amb tot el que és manifestació artística, la realitat que vivim, i en definitiva molta modernitat. Ja a mi m'ha semblat molt interessant. Us convido que d'anar a la beure, perquè sense bastar-ho tot, jo crec que és bona. És una molt bona exposició. Molt bé. Bueno, doncs no deixem el món de l'art, i anem a recordar aquesta exposició, que són poesies en torno al rostre. Joan Vidal, llargues, no? Llarges. Llarges, perdó. No és que jo... Ell s'hi posa així... Vale, vale. És llargues. És llargues, perquè ja sabia que el David anava per aquí el seu cognom, però vull dir que... Aquesta és l'obra d'un diàleg de frustracions entre l'artista i el món exterior. D'un desig d'aforgant les profunditats de l'absurditat humana per enditzar-nos en melodies de reculliment, sofriment, meditació, etc. cercant rostres amb realitats conscients diverses. Aquesta és la frase, penso, molt definitòria. Jo no sé per què, però quan la vaig llegir, no l'he fet allò, evidentment, que l'he fet ell mateix, vaig dir, caram, tu que feia temps que pensava allò amb això. És curiós, no? Perquè esclar, va seguint, és el teu propi fill, i va seguint el seu caminar, no? I llavors dius, evidentment, estàs reflectint tot un món interior, el patiment que et proporciona, i a més a més, doncs jo penso que el que... el que reflecteix d'una manera molt clara, aquesta frase, precisament, és això, gratàs sobre les profunditats de l'absurditat que, si parlem de l'exposició que he esmentat abans, doncs està molt clar que és així. Ell, bàsicament, dibuixa rostres, tot això, no vol dir que sigui tots rostres, hi ha altres pintures que segons el meu criteri, estan molt bé, estic enamorat de quatre païsatges que he fet, impressionant. Llavors va recordar una mica, doncs, l'etapa de pagesia que va tenir durant dos anys, i que això també ho ha reflectit en quadres que estan molt bé, i que aquests no s'han mogut de casa, va la dir, però algun dia... Que no es poca, no? No, no, crec, jo, menys per mi, no és això, però no s'han mogut, perquè ell el que li interessa és aquesta frase, i en definitiva, les exposicions que va a la tercera, en aquest cas, oi? Concretament, aquí, a la Biblioteca Central, a la carrera García Nieto, ahir, la Biblioteca Central, García Nieto, exacte, el carrer Mohsen Andreu, número 15, de Cornellà de Llobregat, molt proper a la plaça de Catalunya, i allà ens trobarem aquest dia 9. Però tenim previst que el dia 17, que és dissabte, faríem com una segona reflexió sobre l'exposició, la qual tota persona que durant aquesta setmana, ja que és com és la setmana, i que hi ha molts que marxaran, aquell dia, doncs... Una segona inauguració, no? Repressat, exactament, repressadilla amb alta. Curiós, però sí... La foto del cartonet, aquest de presentació, està en mercat dintre d'una indústria, una fàbrica, no? Ah, on jo treballava, és curiós. Això són les aigues? No ho sabia. Ho intuït, però no estava segur. Això fa dues setmanes que es va fer aquestes fotos, i ell ho va situar, i ell va anar escampant i buscant espais per allà. Això és on t'estan penjats ara, actualment, abans estava, en un altre lloc, els Tadranals per a txacar i baixar pesos. Sí, clar, està clar. Jo crec que això, aquesta és una evolució que en aquests moments planteja. No vol dir que l'exposició serà això, però sí que serà això quan hi hagi una exposició compartida entre ell i el fotògraf que ha fet aquesta fotografia. Això està molt bé. I això pot ser molt interessant. Té bona cosa. Recordem, bàsicament, horaris i espais. L'octeca central que arrem mossèn Andreu XV d'aquí de Correia de Llobregat el dia de la inauguració és el divendres 9 de desembre, de 1830 a 2030. I després, si és molt visitat, de 11 divendres, de 1530 a 2030, i de març i dissabte, de 10 a 1330. Per tant, en refereixo que totes les tardes, en gairebé es pot visitar. Quan entreu a la porta de la biblioteca és la sala que hi ha a l'esquerra d'en Tran, i allà hi ha molta llum, molta claros, de l'esquerra fora, fins i tot. Bé, estem molt contents d'haver-ho aconseguit. No, i tant que sí. I és en torna el rostre, Joan Vidal. Bé, doncs és una exposició. Si esteu aquí nosaltres, hem pogut veure alguna cosa, que es va fer... Alguna exposició que es va fer, com es diu, allà cornellat també. El cinema titània, el club Espai 3. El club Espai 3, exacte. El 3 va ser primer. Doncs allà, i realment va ser sorprenent. Absolutament sorprenent. És unes cares... que t'arriben fins l'ànima. I això és... això és magnífic. L'últim plec de la teva... Sincerament, sincerament. I si haguessin de fer algun silogisme, amb algun moviment artístic, jo crec que és l'expressionisme alemany més potent, amb una gran clavitat i amb una gran potència. T'estàs atrevint molt, eh? Sí, sí, sí. És que més ara que ho estic preparant, jo estic fent... Això és... T'entendeix que Paco Coix, que aquests potentíssims pintors d'aquella època, que per x motius van tenir certes assalaments, els seus voltants, que li van provocar una sèrie de reaccions pictòriques, i van treure, van treure tota la informació que tenien, i la van vomitar, m'he mirat, sobre on gens, no? I aquí... Sí, sí, sí. No, no, però és que l'altre dia estava veient coses, i ara el veurem, m'ha tornat a recordar, que això ja m'he comentat alguna vegada, però, bueno, per tant, molt recomanables, ens serem molt recomanables. Bé, canviem, anem a llibres una setmana, que hem viscut unes setmanes de moltes pèrdues, la Rita Barberà, jo fem comentaris, al fi del Castro podem parlar-ne, i també al Marcos Ana, aquest poeta, que el Nacho ens farà una petita lectura, i una mica d'anys picarà, perquè hi ha gent que no coneixi. Sí, exacte. Podria ser dels que has dit, menys conegut, però sí que era conegut, perquè fins i tot en els mitjans, últimament, i tal. Bueno, aquesta persona era un antic dirigent comunista, que va lluitar, o sigui, ara va morir, amb 96 anys, sembla que molt sí. Bona edat. Molt edat per morir. Llavors, era una persona que molt jove, allà, es va llistar l'exèrcit de la República, llavors, després de la guerra, la van fer impressioner, i el van condenar a mort, el van, bueno, ficar allà en una pressió, la van tenir tres anys allà, pendent de la condena de mort, llavors li van convoltar la pena per caure per pèrdua, i té el record que és el press que més estona ha estat en una càrcel franquista. Va estar a 23 anys. Ostres. El cap press va estar tant de temps, o, malauradament, alguns van morir molt ràpid, o els altres van sortir amb tant de temps, i per què sigui aquesta persona, perquè tampoc és que fos ni un destacant dirigent, ni una persona significativa, però, bueno, perquè sí que era molt jove, més a més, no es va estar a 23 anys allà. Del fet d'estar a 23 anys allà, aquesta persona, bueno, aquesta experiència de la pressió tan dura, una pressió franquista, parlem, no? O sigui, en el 39, on endavant, no?, amb condicions duríssimes, doncs, bueno, li va sortir la pena poètica, una pena poètica molt relacionada amb aquesta experiència, tot està molt vehiculat, és una poesia de càrcel de pressons, diguem-ne, i, bueno, però era un poeta que tenia una realitat, un poeta que va conèixer Rafa Alberti, que va conèixer Miguel Hernández, després Pablo Neruda, i quan va sortir tot, bueno, i la seva policia està en una certa rellevància. Després, en aquesta persona, en els últims anys, va aparèixer tertúlies, moltes tertúlies, era ràdio, a la cadena C, sortia amb el Santiago Carrillo. Jo l'escoltava, i a mi em subtava que una persona que tenia ja molts anys, molts anys, tenia una lucidez mental, i una, así, parlava amb una potència, com si tingués 40 o 50 anys, i tenia ja prop de 90. I hi havia això, també, com el Carrillo estaba en estupendus, i vosotros, ¿cómo habéis podido llegar aquí en tan buenas condiciones? Y dice, bueno, porque somos comunistas. Digo, es comunista... Si les heu d'anar, dius, comunistas, dius, si salen vivos, somos muy duros, no? Bueno, pues somos comunistas. Aguanta, aniran els personatges, a més a més, tu et veus la foto d'ell, i era un toro, un home, amb una determinació a la cara, molt fort, i una expressió de salut, però brutal. I, amb 90 anys, com parlava, era increïble, aquesta llibertat, una intel·lectual. I, bueno, de totes les persones que han mort aquesta setmana, que, jo dic, moltes són molt conegudes, de la manera poca afortunada, la primera que hem dit, el comandant de si que és tot un personatge de Ciutadà i Històric, però aquesta persona, també és una persona al rellevant, i, bueno, jo volia fer un numeratge, perquè, bueno, sempre m'agrada com a persona, i, bueno, les poesies, tot i que estan molt sincuscrites al tema carcelari, bueno, monotema, però se l'ha de perdonar, perquè aquest home que ha estat tant de temps a la persona, tot i tot està molt imprenat amb això, no? Llavors jo diré una molt curta, molt curta, molt curta. Que no és el que... Quan ell estava a la presó, el presó que et pensa a sortir, que faria fora, no? I ell diu, com serà la meva vida després, no? I ell explicava. Diu, si s'algun dia a la vida, mi casa no tindrà llaves, abierta sempre a los hombres, al sol i al aire, que l'amistat no detenga, sus pasos en mis umbrales, ni en algú lo tiene en el vuelo, ni en l'amor, sus labios, nadie. O sigui, que no són totes poesies d'aquestes, algunes són més reivindicatives, perquè ell era comunista, ell estava en contacte amb el Partit Comunista, era republicà, parlava molt de republicà. Bueno, aquest som... que és una mica més empanfretària, doncs, bueno, és que és una mica... Però les que parlen és strictament del tema que es diu. ¿Qué es el mundo? Diu, el mundo, es un patio cuadrado, pero los hombres giran bajo un cielo de estaño. A més a més, que si fèiem allà... era un pati molt petit, i si fèiem allà a donar voltes, perquè fessin exercicis, treien allà i a donar voltes al pati, a donar voltes al pati, a donar voltes al pati, i cap a dintre, clar, que parlem d'unes pressions no com les d'ara, diguem-ne, que era més precària, això. On feien les saces aquestes famoses, que de quan en quan arribaven allà per la nit, agafaven tu, tu, tu, tu, estaven allà a fora i les oferciaven. I això, clar, que cada nit, cada nit, era el seu vent, perquè els primers anys ja estava condenat a mort. I pensava que el matarien, després el van dir, no. Ara es condenen a Can de Perpetua. Igual ja havia pensat que jo volia morir allà, no? Clar. Però, bueno, al final va sortir, va sortir en el 61. No és la història per què va sortir, suposo que... Jo diria que perquè en aquella època venia el Congrés Sucarístic o alguna cosa així, i el meu femer era una mistia, van veure que aquest estava a la persona allà, li van treure, no? A quina edat dius que va sortir? Vull dir l'any? L'any 61. Seria que ja gairebé... No, papa, no, llavors va venir el 50 i tant. Però ara el Congrés Sucarístic, perquè ja hi ha... Igual això m'invento, eh, no estic segur. No ho sé, no ho sé. Algú m'ho diria, jo diria, però... A mi has dit una cosa que m'ha cridat molt l'atenció. Diuen, si et condenen per cadena per Perpetua, d'una manera o altra ja pots morir. Bueno, això no és una... Bueno, s'ha d'estar dintre, clar, nosaltres parlem de coses que no coneixem ni podem conèixer. És molt difícil de veure el que pensa. No, ell mai et va dir que volia que s'acabés, sinó que ell volia ser lliure, i sempre va tenir aquesta moral forta reivindicativa, que diuen que ajuda molt, vull dir, que estàs en un camp de concentració, una pressió, tu tens idees forts, siguis, perquè és un comunista, aguantes millor, que no, si no tens res. Aquí sí que m'hi apunto, sí senyor. Molt bé, sí. I ets jove, ets jove. No sé si em vaig a dir, que no sé quin camp de concentració n'hi ha, no sé quin dels tants, qui va bé, no va sobreviure ningú més gran de 40 anys. Bueno, clar, perquè jo... Ningú més gran de 40 anys va sobreviure. Si veieu el hijau de Saúl, potser t'endreu el pel·li. Sí, i tant. Aquesta pel·li cosa ha de veure. No m'he atrevit, encara. S'ha de veure perquè s'ha de veure. És que és pel·lícules que quedaran a retina per tota la vida més. Jo és que potser és la millor pel·lícula d'aquest any, sense que em venen de dubte. Jo crec que sí. Va estar premiada a Hollywood. L'únic que no va guanyar, o que allà? No ho sé, és igual. Però que em refereixo que va ser una pel·lícula que, curiosament, que estigués anomenada... Vull dir que era... Era una pel·lícula de potència cinematogràfica, amb totes les paraules gravàtiques. Jo aquella càmera subjectiva, constantment, que el persegueix, i vinga, i vinga, i vinga, i vinga, i vinga, i vinga, i vinga, i tira, i tira. I al final, qualsevol moment, no saps que sents sorolls, sents crits, i aquesta càmera que es gira, és que li tocarà, i li tocarà una altra, i és absolutament terrible. És com si tinguessis, perquè jo penso que et projectes en el personatge, és com si tinguessis l'alè de la vida, fins i tot, en la mort. O de la mort, exacte. És que si hi ha tanques, lògicament, amb aquesta imatge, el millor és el cinema, en aquest cas, però si pel que sigui, o agafes amb DVD, o amb el que sigui, et trobes que tu gairebé és el que diu el Jaume, li pots donar-li un cop d'aire. Vull dir com si estiguessis darrere d'ell, perseguint-lo constantment, i és que et genera aquesta idea. Jo em vaig sentir deformat aquest, i això és molt interessant. Molt, molt. Si estàvem fent això, jo et sé veure això, però encara no... És recomanada. Molt recomanada, molt bé. Doncs seguim parlant de, en aquest cas, de llibres, i parlem del Pierre Lamètre, que aquí som una miqueta seguidors, aquí uns quants, hem llegit la tetralogia a Berjóven, famosa, del Camíl Berjóven. Sí, va guanyar, eh? Sí, va guanyar, oi que sí, és que em sonava que va guanyar, i és que sumareix, és que no sé tot l'altre que hi havia, però no sé si en la castava també aquella... I bien, varias. El abrazo de la serpiente de Plombia, la guerra de Niemarca, Mustang, la lança, aquesta l'hi vaig veure jo també. I Zip de Jordània. Però Mustang sí que l'he vist. Mustang està molt bé, però si compares amb el hijo de Saúl, no treus a veure. Va, no treus a veure. Vull dir que no té la potència que té l'altre. Està bé, també és un tema delicat, vinculat amb la dona a Turquia, i recordes aquesta pel·lícula, per una coseta, i a partir d'aquí, gairebé l'estanquen, com el que diu la cosa, i a partir d'aquí el que genera això. Però, bueno, que és una altra història. Bé, doncs, el que deia. Anem a aquest senyor al Parlament, que estem acostumats amb aquesta teatralogia magnífica, d'Àlex, Irene, John i en Rose, és d'ella. Rossi John. Rossi John, exacte. I Camil. I, després, hi havia un altre, també, que estava mintat a la Primera Guerra Mundial. Exacte, que no recordo com es diu ara, sí, algo del cielo. Hi ha un altre que és vestido de novia, que és una altra, que és una altra novel·la, a part. No, jo he deixat la... I l'última, l'última no. Que és anterior a la teatralogia. Només sempre meteu un comentari. Aquesta última no és anterior. No, sí. És anterior, aquesta. Ah, és anterior. No és desprésa de teatralogia. Si hi ha trec Camil, i en seguia entre un altre, dius, oi? No, no, no. És que van traient aquí. Dius, digues. Només el comentari que una amiga meva, agafa d'Àlex, i no l'ha pogut acabar. Diu, és que, dius, clar, quan explica que li estan fent una noia, i jo explica d'una manera, dius, jo no he pogut acabar-la. Jo ho he deixat. Això per a tothom, no? Ja, ja, ja, és que... És que s'ha d'anar... A Irene Carles Pichó. En Carles Pichó, primer Irene. Clar, clar. És que aquests llibres és una línia que va més enllà. Per tant, és això. Però, en aquest cas, és el que dius. Oh, clar. Busques. Es busca en aquest nivell, aquesta història. Vestido de novia. També va per aquesta línia de teatralogia. Aquest que dius del cel de la guerra és una obra molt ben escrita, però no passa res de particular. Passen moltes coses. Però en refereixo que no és cap thriller, està bastant amb la guerra. Hi ha una relació entre uns personatges bastant desagradables, i tal, però, bueno, això tampoc entrarem. Però aquesta, 3 dies... 3 dies, oi? Si 3 dies i una vida, clar, et venen com un thriller. I a partir d'aquí, un thriller que té que veure amb un nen. Tampoc farem molta història, ni molt menys explicarem la novel·la d'aquí. Bueno, és un poble de França, perdut, por aí, no? És un nen normal de 10 anys. Vull dir que li passa una cosa. Bueno, li passa. Ell fa una cosa millor dit. I a partir d'aquí, això genera unes angoixes, una mena de percepcions que té el nen, més que la realitat en sí mateixa, que a d'això es nogreix. És a dir, en comptes de... Com et diria? És una mica... És un llibre que et parla de l'angoixa d'un nen, davant d'un fet. I a partir d'aquí, clar, ni va rebassades, tipo Alex Oirene, a nivell, en aquest aspecte, no hi ha cap investigació de cap policia, ni cap història, sí que hi ha unes entrevistes i tal. I llavors, realment, bueno, hi ha un canvi amb l'edat d'aquesta persona, tornen a aparèixer aquests fantasmes, però hi donen voltes, però sí que no sé què, que no sé quantos... Quàstia, que el llibre, en sí mateixa, per mi és fluix. Tenint en compte el que és aquest home, està ben escrit, és una mica escrit molt bé, però, clar, tenint en compte el més fluix de tots. Dins d'aquesta línia de thriller. Dins de thriller, com a tal. Vull dir, insisteixo, que entra bé, però jo, gent, també, una altra company que l'he llegit, també som seguidors del perlamètre, clar, a tu que t'has semblat, home, m'has semblat fluix. No és mal llibre, però acostumat, amb el que està acostumat, el perlamètre que em sembla esposa aquest nivell, doncs això queda una mica per sota. És un bon thriller... Bueno, suau, és a dir, per aquella gent que es vol iniciar amb aquests temes, no? Vull dir, ja està. No, no puc dir molta més cosa. Molt bé. Ja està. No dirà res més, tampoc. Mira, ja que estem, i parlant, en aquest cas, no de pèrdues, si em dona temps, sinó en aquest cas, d'un... Ui, un aniversari, 25 anys de la mort de Freddie Mercury. Ostres. Aquesta M, eh? Això va semblar que el dijous ha passat, no em havia equivocat. Doncs el que farem, si em deixa aquest magnífic CD, sí, jo crec que m'ho deixarà fer, doncs escoltar una cançó, posarem l'Iwant to Break Free, que és un tema que està tota la vida. Vull alliberar. Exacte, m'ho alliberarà. Magnífic el vídeo. Tota la vida recordarem el Freddie Mercury, exacte. T'haig de xarxar amb aquell Diego Tarro, i movent allò... La espiradora. La espiradora, vull dir que jo estic divertidíssim. Espero que no hagi constància gràfica, però jo en una festa de Sant Joan... Sí, ho vas fer? Vaig ballar això, i espero que no hagi... que s'hagis trullo tot el... I vestit com a Freddie Mercury. Ah, vale, vale, vale. Una mica de Matretzo, no també... Va alliberar. Va alliberar. Bueno, bueno, bueno. Anàvem una mica a Finet, sí. Bueno, bueno, perfecte. Potser millor no vinguis a l'excursió, eh? I els hermanis que s'han quedat sense portes. Per si de casa jo. Sí, sí, sí. Molt bé, xato. Doncs escoltem aquest tema, i després començarem a parlar de cinema i parleu vosaltres d'això de la lligada. Molt bé. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit. Bona nit.