Babilònia del 15/12/2016

Algun dia ambлар que el d' condemnació s'ha fet aviat. Ell pot wär costat. A cavalry, diagnostic i stirring, sal revelation قعداء ل��ز 출근 و إإور multitânen ل Iss ما. He tingut un dia i jo us més, al Babilònia, no sé ni en què dir estic, és que és un dia d'aquells que dius, mare meva, em falten hores. Un bamàs de color que s'ha empatrat. Exacte, això mateix. Molt bé, doncs avui estem amb la companyia grata de bàsicament Homes, perquè últimament és un programa bastant masculí, això. Que no és cap mena de sol, això, tot un macho s'alfa. I un macho s'alfa total aquí, eh? O beta, o amiga. Bueno, doncs estem amb el Jaume, què tal? Hola, bona tarda, bé, bé. Molt bé, amb el Nacho. Bona tarda, què tal? I amb el David. Hola, què tal? Aquest sí que és un macho alfa, eh? Sí, sí. Aquest és un no para. Des que ha arribat, pim-pam, pim-pam. No ha pagat, eh, sí. Que no us agrada, us us agrada, home. En el fons, sí, en el fons, sí. Vull dir, es posem aquí tots els quenes a veure. Bueno, ja està, callem. Què vol dir en el fons? Res, res. Molt bé, doncs, parlem avui d'exposicions, parlem de llibres i parlem de cinema. Parlem d'una exposició d'aquí del celler de Can Ginasta, que, doncs, la presenta un tal Carmelos Borroch, això de Bor, deu ser, no sé, d'algun país de Porai, però, bueno, això ja ho comentarem. I ja, Jaume, vols parlar d'això? Sí, sí. No, no, però mira'n cap a mi, mira'n cap a mi. Vols parlar de l'exposició? Sí, fantàstic, doncs, parlem-ne d'exposició del Joan Vidal, i en parlem, ara tot seguit, que es realitza, si no m'equivoco, digue-m'ajuda amb Jaume. El dia 9. El dia 9. Que és divendres... Del 9 de desembre, el nou de gener. Sí, de febrer. Eh, de febrer, perdó. Sí. De febrer? No. Ai, perdó. Ah, no senyor, del mes de desembre. Clar, del mes de desembre, al mes de gener. El nou de gener. Ah, sí, que va del mes de desembre. Ah, vale, vale, vale, això per això que jo ara no sabia exactament on era, ni on era. Un mes. Perfecte. Ho parlem després, Jaume, que estarem tots més organitzats. Com vulguis. Parlem també de llibres, abans parlarem de Poesia, del Marcos Ana, que l'explicarà el Nacho, d'aquesta persona que va estar... De la mort, aquesta setmana. Exacte. I també parlarem d'un llibre, que és 3 dies i una vida, de Pierre Lametre, que ja veurem com va la cosa. I cinema. Un farem un gran recorregut per la llegada. Aquesta obra, amb aquesta pel·lícula... Que la actualitat l'han vist els 3, i tothom tenia alguna cosa a dir. Sense fer spoiler, per això no es pot... Clar, clar. No es pot explorar. Especats. Especats. El llibre negre de Paul Verhoeven, recuperarem aquesta pel·lícula que té uns anyets, no gaire, però que val la pena. Parlem de Demolition i de Snowpiercer, que també hem de fer-ho amb moderació, perquè aquí hi ha gent que l'ha vist, no l'ha vist. Jo l'hi he vist, gairebé tota. Faltaven 10 minuts. Molt bé. M'hi he quedat i que l'he fet TV3, me la vaig gravar, i em falta acabar-la. Molt bé. Comencem parlant d'art, i comencem parlant d'aquesta exposició del celler de Can Ginasta, que tenim... Carmelo Sport Roig. Sí, jo... Roig, o sigui, és curiós, perquè el que dius tu, el primer que un home és estranger, hi ha alguna explicació, per dir-ho d'algun quadre, que està, doncs, amb una llengua... Jo la veritat no he sabut de cifrar, però no sé... Podria ser alemany perfectament, no? Sí, sí. Molt bé, doncs ha dit això, que tampoc cap garantia de res. I la veritat és que m'ha subtat molt aquesta col·lecció, és que necessitis massa estona per veure-la, però d'una manera prou clara, el que representa és precisament aquest desordre mental, que en definitiva genera el fet de tenir tot aquestes guerres que hi ha de la gent que s'escapa dels seus països, de la manera que arriben els nostres, va de dir-ho, no?, i automàticament et poden passar moltes idees per expressar aquesta realitat. I l'he trobat molt interessant, de la manera que en pintura aquest senyor Carmelo, ha pintat aquest desastre. Fins i tot hi ha aquest desastre que tenim. Fins i tot hi ha en el recordet del fons d'aquesta sala d'exposició d'aquí a Can Ginestar. Del cellet. Sí, del cellet. Doncs hi ha fins i tot unes tiretes molt primetes, i d'una manera molt impactant parla del suïcidi. I més que parlar avui és una representació, en aquest cas no pictòrica o no ve pictòrica, perquè utilitza també com un celofà. Com una mena d'això, que si fos una placa d'aquestes que et fan, quan fas radiografies, com si fos això però més prim. I llavors allà també hi sap dibuixar. Llavors hi ha el títol genèric de troços que han quedat de la divina comèdia, per dir-ho d'una manera. És clar, connecta amb tot el que és manifestació artística, la realitat que vivim, i en definitiva molta modernitat. A mi m'ha semblat molt interessant, us convido que l'anava a veure, perquè sense l'estar-ho tot, jo crec que és bona, és una molt bona exposició. Molt, eh, fantàstic. Bueno, doncs no deixem el món de l'art, i anem a recordar aquesta exposició, que són poesies en torno al rostre. Joan Vidal, llargues, no? Llarges. Llarges, perdó. És que jo... Ell s'hi posa així. És llargues, llarges. És llargues, perquè ja sabia que el David anava per aquí el seu cognom, però vull dir que... Aquesta és l'obra d'un diàleg de frustracions entre l'artista i el món exterior. D'un desig de forgar en les profunditats de l'absurditat humana per enditzar-nos en melodies de recolliment, sofriment, meditació, etc. cercant rostres amb realitats conscients diverses. Aquesta és la frase, penso, molt definitòria. Jo no sé per què, però quan la vaig llegir, no l'he feta jo, evidentment, que la feta ell mateix, vaig dir, caram, tu que feia temps que pensava jo amb això. És curiós, no? Perquè esclar, va seguint, és el teu propi fill i va seguint el seu caminar, no? I llavors dius, evidentment, estàs reflectint tot un món interior, el patiment que et proporciona, i a més a més, doncs jo penso que el que reflecteix d'una manera molt clara aquesta frase, precisament és això, gratàs sobre les profunditats de l'absurditat que, si parlem de l'exposició que he esmentat abans, doncs està molt clar que és així. Ell, bàsicament, dibuixa rostres, tot això. No vol dir que sigui tots rostres, hi ha altres pintures que segons el meu criteri estan molt bé, estic enamorat de quatre païsatges que he fet impressionant. Llavors va recordar una mica la tapa de pagesia que va tenir durant dos anys, i que això també ho ha reflectit en quadres que estan molt bé i que aquests no s'han mogut de casa, que va la dir, però algun dia... No es poca, no? No, no, crec, jo almenys per mi no és això, però no s'han mogut, perquè ell el que li interessa és aquesta frase, i en definitiva les exposicions que va a la tercera, en aquest cas, serà concretament aquí a la Biblioteca Central, a Carrer García Nieto, ahir, la Biblioteca Central, García Nieto, exacte, el Carrer Mohsen Andreu, número 15, de Cornallà de Llobregat, molt proper a la plaça de Catalunya, i allà ens trobarem aquest dia 9. Però tenim previst que el dia 17, que és dissabte, faríem com una segona reflexió sobre l'exposició, la qual tota persona que durant aquesta setmana, ja que és com és la setmana i que n'hi ha molts que marxaran, aquell dia doncs... Una segona inauguració, no? Repressat, exactament, repassaríem... Curiós, però... La foto del cartonet, aquest de presentació, està enmarcada d'intre una indústria, una fàbrica, no? O en jo treballava, és curiós. Això són les aigues? No ho sabia. Ho he intuït, però no estava segur. Això fa dues setmanes que es va fer aquestes fotos, i ell ho va situar, i ell va anar a escampar-hi i buscant espais per allà. Això és on estan penjats ara, actualment, abans estaven en un altre lloc, els tadals per a txacar i baixar pesos. Sí, clar, ja està. Aquesta és una evolució que en aquests moments planteja. No vol dir que l'exposició serà això, però sí que serà això quan hi hagi una exposició compartida entre ell i el fotògraf que ha fet aquesta fotografia. Això està molt bé. I això pot ser molt interessant. Té una cosa, recordem, bàsicament horaris i espais, l'oteca central, que arrem mossèn Andreu XV d'aquí de Correia de Llobregat, i de la inauguració és el divendres 9 de desembre de 1830 a 2030. I després, si es vol visitar, de 11 divendres, de 1530 a 2030 i de març i dissabte de 10 a 1330. Per això no ens afreixo que totes les tardes, en gairebé es pot visitar. Quan entreu a la sala, o sigui, a la porta de la biblioteca, és la sala que hi ha a l'esquerra entrant, i allà, doncs, molta llum, molta clarosa, molt fort, fins i tot, estem molt contents d'haver-ho aconseguit. No, i tant que sí, i es torna el rostre, Joan Vidal. Bé, doncs, és una exposició, si està aquí nosaltres, hem pogut veure alguna cosa, que es va fer, alguna exposició que es va fer, com es diu, allà cornellat també. El cinema titani, el Club Espai 3. El Club Espai 3, exacte. El 3 va ser primer i el segon. I realment va ser sorprenent, absolutament sorprenent. És unes cares que t'arriben fins l'ànima. Això és magnífic. L'últim plexi. Sincerament, sincerament. I si haguessin de fer algun silogisme amb algun moviment artístic, jo crec que és l'expressionisme alemany més potent, amb una gran clavitat i amb una gran potència. T'estàs atrevint molt. Sí, és que més ara que ho estic preparant, jo ho estic fent, però t'entendeix que Paco Coix, que aquests potentíssims pintors d'aquella època, que a parics motius van tenir certes setelements, els seus voltants, que li van provocar una sèrie de reaccions pictòriques, i van treure, van treure tota la informació que tenien, i la van vomitar, m'he millor dit, sobre on gens, no? Aquí és aquest programa amb el Graves. Sí, sí, sí. No, no, perquè l'altre dia estava veient coses, i ara el veurem, m'he tornat a recordar, que això ja ho hem començat alguna vegada, i ho hem fet comenables, ja sabem molt recomanables. Bé, canviem, anem a llibres una setmana, que hem viscut unes setmanes de moltes pèrdues, la Rita Barberà, no fem comentaris, el Fi del Castro, podem parlar-ne, i també el Marcos Ana, aquest poeta, que el Nacho ens farà una petita lectura i una mica d'anys picarà, perquè hi ha gent que no coneixi. Sí, exacte, podria ser dels que has dit, menys conegut, però sí que era conegut, perquè fins i tot a les mitjans, últimament, i tal. Bueno, aquesta persona era un antiqui dirigent comunista, que va lluitar, o sigui, ara va morir, amb 96 anys, sembla que va morir. Bonedat. Bonedat per morir. Llavors era una persona que molt jove, allà, es va llistar l'exèrcit de la República, llavors després de la guerra, la van fer impressioner, i el van condenar a mort, el van... bueno, ficar allà en una pressió, la van tenir tres anys allà, pendent de la contenda de mort, llavors li van convoltar la pena per cadena per pètua, i té el record que és el press que més estona ha estat en una cárcel franquista, va estar a 23 anys. Ostres. Cap press va estar tant de temps, o, malauradament, alguns van morir molt ràpid, o els altres van sortir amb tant de temps, i per què sigui aquesta persona, perquè tampoc és que fos ni un destacant dirigent, ni una persona significativa, però bueno, perquè sí que era molt jove, més a més, a 23 anys allà. Del fet d'estar a 23 anys allà, aquesta persona, bueno, aquesta experiència de la pressió tan dura, de la pressió franquista, parlem, no? El 39, anant davant, no?, en condicions duríssimes, li va sortir la pena poètica, una pena poètica molt relacionada amb aquesta experiència, tot està molt vehiculat, és una poesia de cárcel, de pressions, diguem-ne, i bueno, però era un poeta que tenia una realitat, un poeta que va conèixer Rafael Alberti, que va conèixer Miguel Hernández, després Pablo Neruda, vull dir quan va sortir, tot, bueno, i la seva policia està en una certa rellevància. Després, en aquesta persona, en els últims anys, va aparèixer tertúlies, moltes tertúlies, era ràdio a la cadena C, sortia amb el Santiago Carrillo, jo l'escoltava, i a mi em suptava que una persona que tenia ja molts anys, molts anys, tenia una lucidez mental, i parlava amb una potència, com si tingués 40 o 50 anys, i tenia ja prop de 90, i hi havia això, també, com el Carrillo, que estava en estupendus, i vosotros, ¿cómo habéis podido llegar aquí en tan buenas condiciones? Dice, bueno, porque somos comunistas. Digo, es comunista, si se lo deían así, comunistas, digo, si salen vivos somos muy duros. Bueno, pues somos comunistas. Aguanta. No, eren uns personatges, a més a més, tu tuve la foto d'ell, i era un toro, un home, amb una determinació a la cara, molt fort, i una especialització de salut, però brutal, i amb 90 anys, com parlava, era increïble, aquesta lliure s'hi deixa, un intelectual. I, bueno, de totes les persones que han mort aquesta setmana, que jo dic, moltes són molt conegudes, de la manera poca afortunada, la primera que hem dit, el comandant de si que és tot un personatge social i històric, però aquesta persona també és una persona rellevant, i jo volia fer-ho un homenatge, perquè sempre m'agrada com a persona, i les poesies, tot i que estan molt sincuscrites al tema carcelari, bueno, un monotema, però se l'ha de perdonar, perquè aquest home que ha estat tant de temps a la persona, tot està molt imprenat amb això. Llavors diré una molt curta, molt curta, molt curta, que no és el que... Quan ell estava a la presó, el presó que et pensa a sortir, que faria fora, i ell diu, com serà la meva vida després? I ell explicava, diu, si és algun dia a la vida, mi casa no tindrà llaves, abierta sempre a los hombres, al sol i a l'aire, que la amistat no detenga sus pasos en mis umbrales, ni en algú lo diré en el vuelo, ni en l'amor, sus labios, nadie. O sigui, que són totes les poesies d'aquestes, algunes són més reivindicatives, perquè ell era comunista, ell estava en contacte amb el Partit Comunista, era republicà, parlava molt de la República, bueno, aquestes són una mica més empanfretàries, però les que parlen estrictament del tema de què es diu, què és el món? El mundo es un patio cuadrado, donde los hombres giran, bajo un cielo de estaño. A més a més, era un pati molt petit, i feien exercicis, treien allà, i al voltes al pati, al voltes al pati, al voltes al pati, i cap a dintre, parlem d'unes presons no com les d'ara, que era més precària. On feien les sacs aquestes famoses, que d'aquí quan arribaven allà per la nit, que agafaven tu, tu, tu, tu, estarien a fora, i ja s'ho posaven. I això, clar, cada nit, cada nit, i seré jo, seré jo, seré jo, seré jo, perquè els primers anys ell estava condenat a mort, i pensava que em matarien, després el van dir, no, ara es condenem a cada perpetua. Igual ja havia pensat, jo volia morir allà, perquè és clar, però bueno, al final va sortir, va sortir el 61, no és la història per què va sortir, suposo que... Jo diria que perquè en aquella època venia el Congrés Sucarístic o algo així, el dia que vam veure una mistia, van veure una persona allà, allà van treure, no? Aquí dalt dius que va sortir? Vull dir l'any? L'any 61. Seria que hi hagués... No, no, papa, no, llavors va venir el 50 i tant, de l'ensemla. Però ara Congrés Sucarístic, perquè hi ha... potser som un invent, no estic segur. No ho sé, no ho sé. Algú m'ho diria, però no. A mi has dit una cosa que m'ha cridat molt l'atenció, dir-ho si et condenen per cadera per perpetuar d'una manera o altra, i ja pots morir. Bueno, això no és una... Bueno, s'ha d'estar dintre, nosaltres parlem d'una cosa que no coneixem, ni podem conèixer, no? És molt difícil de veure el que pensa. No, ell mai et va dir que volia que s'acabés, sinó que ell volia ser lliure, i sempre va tenir aquesta... aquesta moral forta reivindicativa, que diuen que ajuda molt, vull dir, que està fent un camp de concentració, una pressió, tu tens idees als forts, siguis... perquè és un... és un comunista, aguantes millor, que no, si no tens res. Aquí sí que m'hi apunto. Sí senyor, molt bé. Ara que sí que sí, no, que s'està passant. I ets jove. No sé, em vaig llegir, que no sé quin camp de concentració n'hi hagi, no sé quin dels tants que hi va haver, no va sobreviure ningú més gran de 40 anys. Bueno, clar, perquè jo... Clar, és clar. Ningú més gran de 40 anys va sobreviure. Si veieu l'hiqó de segur, potser entendreu el primer. I tant. Aquesta pel·lícula s'ha de veure. Gran de beures. S'ha de veure perquè s'ha de veure. És que és pel·lícules que quedaran a retina per tota la vida més. Jo és que potser és la millor pel·lícula d'aquest any, sense que em vén a la dubta. Jo crec que sí, vull dir. Va estar premiada allà. Sí, sí, sí, a Hollywood. L'únic que no va guanyar, o que allà? No ho sé, és igual. Però que em refereixo que va ser una pel·lícula que, curiosament, que estigués anomenada... Vull dir, que era... Quina hora i mitja de potència, de cinematogràfica, amb totes les paraules gramàtiques, tot. Jo aquella càmera subjectiva, constantment, que el persegueix, i vinga, i vinga, i vinga, i vinga, i vinga, i vinga, i tira, i tira. I al final, qualsevol moment, no saps que sents sorolls, sents crits, i aquesta càmera que es gira, li tocarà, i li tocarà un altre. És absolutament terrible. És com si tinguessis... Perquè jo penso que et projectes en el personatge. És com si tinguessis l'alè. Sí, sí, sí. De la vida fins i tot, a la mort. De la mort, clar. És que si et tanques lògicament amb aquesta imatge, clar, el millor és el cinema, però si pel que sigui, o agafes amb DVD, o pel que sigui, doncs et trobes, és que tu gairebé és el que diu el Jaume, d'un xuclar, donar-li un cop d'aire. Vull dir com... És darrere de ell, com si estiguessis, perseguint-lo constantment, i és que et genera aquesta idea. Jo em vaig sentir deformat aquest, i això és molt interessant. Molt, molt, molt. Jo vaig haver de veure això, però encara no... Molt recomanada, molt bé. Doncs seguim parlant amb aquest cas de llibres, i parlem del Pierre la Métre, que aquí som una miqueta seguidors, aquí uns quants. Hem llegit la teatralogia Ver Joven, que va guanyar. Sí, va guanyar, oi que sí, és que em sonava de que va guanyar, i és que somareix, és que és que no sé, tot l'altre que hi havia, em sembla que estava també aquella... I bien, varias. El abrazo de la serpiente de Colombia, la guerra de Niemarca, Mustang, aquesta l'he vaig veure jo també, i Cip de Jordània. Però Mustang, sí que l'he vist. Mustang està molt bé, però si compares amb el hijo de Saúl, no treus a veure. No treus a veure. Vull dir que no té la potència que té l'altre, està bé, també és un tema delicat, vinculat amb la dona a Turquia, i recordes aquesta pel·lícula per una coseta i a partir d'aquí, gairebé, les tancen, com el que diu la cosa, i a partir d'aquí el que genera això. Però bueno, que és una altra història. Bé, doncs el que dèiem. Anem a aquest senyor al Parlament, que estem acostumats amb aquesta teatralogia magnífica, d'Àlex, Irene, Joan i en Rous, és d'ella, David... Rous i Joan, exacte. I Camil. I també que està ambientat a la Primera Guerra Mundial. Exacte, que no recordo com es diu ara, però aquí hi ha un altre, que és vestida de nòvia, que és una altra, que és una altra novel·la, a part, no ho he deixat. I l'última, l'última no, que és anterior a la teatralogia. Només sempre meteu un comentari. Aquesta última no és anterior? No, sí. És anterior, aquest. Ah, és anterior. No és desprésa de la teatralogia. No, no, no, no, és que va entreient aquí. Ah, va bé. Només el comentari que una amiga meva, agafa d'Àlex, i no l'ha pogut acabar. Diu, és que, clar, quan explica que li estan fent ara nòvia, i jo explica d'una manera, jo no he pogut acabar-la. Jo ho he deixat. Això per en tot ui, no? Ja, ja, ja, és clar. És que és a l'Àlex, Irene, Carles Pichó. Carles Pichó, primer sirene. Clar, clar, és que aquests llibres és una línia que va més enllà. Per tant, és això. Però, en aquest cas, o, clar, busques, que se'ns busca en aquest nivell, aquesta història. Vestida de nòvia també va per aquesta línia de la teatralogia. Aquest que dius del cel de la guerra és una obra molt ben escrita, però no passa res de particular. Passa moltes coses. Però em refereixo que no és cap thriller, bastiment a la guerra, hi ha una relació entre uns personatges bastant desagradables, però això tampoc entrarem. Però aquesta, 3 dies, si 3 dies hi ha una vida, actuen en com un thriller. I a partir d'aquí, un thriller que té que veure amb un nen. Tampoc farem molta història, ni molt menys explicarem la novel·la d'aquí. És un poble de França, perdut per a ell, és un nen normal, de 10 anys, vull dir que li passa una cosa. Ell fa una cosa millor dit. I a partir d'aquí, això genera unes angoixes, una mena de percepcions que té el nen, més que la realitat en si mateixa, que ha d'això es nodreix. És a dir, en comptes de, com et diria, és una mica, és un llibre que et parla de l'angoixa d'un nen, davant d'un fet. I a partir d'aquí, ni va rebassades, a nivell d'aquest aspecte, no hi ha cap investigació i sí, ni cap història, sí que hi ha unes entrevistes i tal. I llavors arriba un moment que hi ha un canvi amb l'edat d'aquesta persona, torna a aparèixer aquests fantasmes per donar-hi voltes, però, que no sé què, que no sé quantos, qüestió, que el llibre en si mateix per mi és fluix, tenint en compte el que és aquest home, està ben escrit, és una mica escrit molt bé, però tenint en compte el més fluix de tots, dins d'aquesta línia de thriller. Dins de thriller, com a tal. Vull dir, insisteixo, que que entra bé, però jo, gent, també, un altre company que l'he llegit, que també som seguidors del Piar la Mètrica, a tu que t'ha semblat, home, doncs m'ha semblat fluix. No és el llibre, però acostumat, amb el que està acostumat, el Piar la Mètrica, que em sembla esposa aquest nivell, doncs això queda una mica per sota. És un bon thriller, bueno, suau, és a dir, per aquella gent que es vol iniciar amb aquests temes, vull dir... Ja està. No, no puc dir molta més cosa. Ja està. No dirà res més. Tampoc. Mira, doncs ja que estem, i parlant amb aquest cas, no de pèrdues, si em dona temps, sinó amb aquest cas, d'un... Ui, un aniversari, 25 anys de la mort de Freddie Mercury. Ostres, que estem, eh? Això va semblar que el dijous ha passat, no em havia equivocat. Doncs el que farem, si em deixa aquest magnífic CD, sí, que em deixarà fer. Doncs escoltar una cançó. Posarem-la igual, on to break free. Vull dir que és aquella que estem hasta tota la vida. Vull alliberar. Exacte, m'ho alliberarà. Magnífic el vídeo. Tota la vida recordarem a Freddie Mercury, exacte, de xatxar amb aquell Diego Tarro, i movent allò aspiradora. Vull dir que allò és divertidíssim, és... Espero que no hi hagi constància gràfica, però jo en una festa de Sant Joan... Sí, ho has fet. I vestit com a Freddie Mercury. Ah, vale, vale, vale. Una mica de matrezzo, no també. Es va alliberar, es va alliberar. Bueno, bueno, bueno, ja està. Bueno, bueno, perfecte. Potser millor no vinguis a l'exclusió, eh? Per si de casa, jo. Sí, sí, sí. Molt bé, xato. Doncs escoltem aquest tema, i després comencem a parlar de cinema i parleu vosaltres d'això de la lligada. Bona tarda. Eh! God knows. God knows I want to break free. I've fallen in love. I've fallen in love for the first time. This time I know it for real. I've fallen in love. Yeah. God knows. God knows I've fallen in love. It's strange but it's true. Yeah, I can't get over the way you love me like you do. But I have to be sure when I walk out the door. Oh, I want to be free. Oh, I want to break free. Oh, I want to break free. I've fallen in love. Doncs hem escoltat això, el senyor Freddie Mercury en Queen, amb l'aigua en to break free, 25 anys fa de la seva mort. Realment una veu irrepetible, sincerament. Mira que Queen ha intentat alguna vegada reneixer, però troba una veu com aquesta, un personatge amb tota aquesta potència exacta, amb el que significava el seu simbolisme, tot en general, és irrepetible. Mira que fins i tot va arribar un moment que George Michael, quan tenia una baixada amb la seva carrera, al moment de la seva mort, va intentar fitxar-la per ser el vocalista. Però George Michael era molt George Michael, i he seguit una carrera paral·lela, a partir d'aquí, molt bon èxit, dògicament. Però sí, sí, el van voler agafar en aquests moments per començar a fer-la, per la veu, per el timbre de veu. George Michael arriba perfectament, el senyor Freddie Mercury, i també per la condició, i moltes coses, vull dir, que això és el element. Però va quedar-se, i ara, de tant en tant, quan actuen, i, bueno, bàsicament toquen, i quan algun es presta, veus, veus l'estudi, per fer això, bàsicament. Molt bé, de cinema, i aquí em sembla que tenim un triomvirat que ens pararà de l'arribada, aquesta pel·lícula que ja fa dies, que sento per aquí, que tothom, hola, hola, hola, quina passada, quina passada, i jo no l'he vist. Expliqueu-me, expliqueu-me, home, clar. Ja me'l comença. La veritat és que, a mi, una de les coses que m'ha subtat més des que tinc una mica de raonament, és precisament com ens comuniquem, no? Llavors, quan vaig ser una miqueta més gran, va dir-hi, sí, l'home pretenia a arribar a Déu, i va començar a fer la torre aquella, no? Aquella... A la Bel, sí. Allà ens vam voler confondre, i vam començar a parlar cadascú d'una manera diferent. Però bé, això ens serveix, no?, per començar a parlar d'aquesta pel·lícula, i el perquè és molt elemental, evidentment, una de les coses bàsiques que tenim en el món, és que utilitzem mot i formes de comunicar-nos que es diferencien molt uns dels altres, i llavors això ha generat, doncs bé, que hi hagi moltíssima gent, és, doncs, això, vull dir, prendre moltes llengües, i lògicament el que fa és traduir el que diu cadascú amb la seva llengua, amb aquella que coneix gairebé tothom. D'això va a la pel·lícula, crec, jo. Ara bé, a més a més... Jo no m'he entrat gaire. El món resume una miqueta més així, més per tonto. No, és que si no ens te la xafem, home. Ah, vale. La part inicial es pot escriure. Això està molt bé, però és molt genèric. Es troben unes nauts, apareixen unes nauts gairebé a tocar, que no toca de la superfície de la Terra, però a diferents punts, sense un parquet concret. Omnis. Sí, sí, però unes nauts com... No són les totes. No, no, són grans. Sí, com a nauts. Com uns cons, unes cones. No, és una figura ovoidal. Ovoidal, sí. Com un semi-circle, com si fos un semi-circle. 200, 300 metres d'alçada, i estan allà suspesos a poca distància de la Terra. Sí, uns 20 metres així. O 20 metres de l'aigua. És com una imatge com els quadros de Magritte, una mica surrealista i tal. Una cosa així, en tots els llocs diferents, el planeta, i jo que deia, continuo, continuo. Ah, sí? No, i a partir d'aquí, clar, doncs lo normal, qui són aquests, no? Anem a comunicar. Anem a averiguar què. I, clar, qui millor per averiguar, una lingüista. Una lingüista que vagi cap allà, i a veure qui intenti primer, veure qui són, qui deixen de ser. Clar, quan ella entra allà, ja els han vist. O sigui, ja qui ha entrat abans per mirar, no? Ah, vale, vale, vale. Més o menys, més o menys s'entenem. Però la pel·lícula... Sí que es pot explicar alguna cosa més. Sí, mai tant, i tant, la pel·lícula tampoc... Aquí difícilment és per a l'espoir d'aquesta pel·lícula, perquè al final no té un argument que tu puguis espallar, perquè l'argument principal es coneix ràpid, perquè, a més, s'ha parlat molt del tema. Els dos minuts ja l'estàs veient. I ja és el desenvolupament, com desenvolupar aquest tema, l'interessant, no? Perquè el cap i a la fi, en certs de la pel·lícula, la posada en escena primera mitja hora, tres quarts d'hora, que és les imatges d'aquestes nauts, allà, a mig de camps verds, i tot en el cinema guanya molt. I, bueno, la aproximació, una aproximació molt... Bueno, en comptes en la tercera fase, vull dir, no una cosa jo molt yanqui, sinó que una cosa molt científic, que es van aproximant allà, a l'objecte, que fan una interacció amb uns alienígines, que de moment es deixen, com a mínim es deixen, interactuar, no? I el treball d'aquesta persona, que és part d'una lingüista, és una esperta en teoria del lenguatge, diguem-ne. No és una persona que coneix només llengües, sinó en teoria del llenguatge, perquè el punt fort, la crida d'allà, perquè volen descifrar l'idioma dels alienígines que estan intentant comunicar-se en un idioma diferent. Verbal. Verbal. A principi, verbal. A principi, sí. I després, actual? No, després, sí. És el... Telepàtic. No, telepàtic. No, diguem-ne, però que no són... És un llenguatge de símbols. Diogrames. Diogrames i tal. Un íficit i possible cosa així, d'aquest estil. Llavors, bueno, també es veu ja una miqueta de com ella pensa que és més fàcil que ell s'aprengui en l'idioma nostre que nosaltres el d'ell, llavors fa una... Com un matxembrat. A partir d'aquí es fa un matxembrat, i tot el desenvolupament de la pel·lícula gira entort això, al final sospatlla una miqueta... Perquè no sé, sí que s'ha comentat que el millor productor va dir que això era més afeixuc, i s'intenta al final donar-li una altra caire, a més, el que estem acostumats a aquest tipus de pel·lícula, si es queda una cosa una miqueta a mig... Més a la mental. Però tampoc, però tampoc, perquè si hagués estat una cosa, dic, mira, això ara, bueno, és desenvolupar aquí una sèrie d'efectes especials i una passada. No, no, no. No, però tampoc. Tu et quedes una mica d'ahir perquè no has continuat. És que, no, bàsicament, jo crec que el tema central és, a mi és un moment que ho diuen, que els pobles, normalment, estan fets a partir del llenguatge que utilitzen. Sí, sí, sí. I llavors, a partir d'aquí, el film va més enllà. I diguem-ho així, que d'alguna forma, tu percebes la realitat en funció del llenguatge que parli. Correcte. Aquesta és la teoria forta de la pel·lícula. Sí, sí. I llavors, tu perceberàs la realitat d'una forma, que no direm com, si tu aprens el llenguatge d'aquests essers alienígenes. Vale. Vale. Comença amb una aproximació, diguem-ne, que també serviria per a qualsevol llengua. De fet, això és una teoria científica, que es diu una hipòtesi del Sapir Worf, és una teoria dels anys 20, que diu això, diu el llenguatge que tenim, sigui català, castellà, anglès, xinès, el que sigui, és d'una manera determinada, i això acaba modificant la teva manera de pensar, però fins i tot acaba fent-te noves connexions neuronals, un tema més, es pot anar més... Sí, sí, això sí. Allotre ja de més bèstia. I llenguatge pot ser un llenguatge com el nostre, aquesta hipòtesi em va semblar fascinant, superintensant, pot ser un llenguatge com el nostre, basat en símbols que vas posant lletres, en una radera d'una altra, o podria ser un llenguatge completament diferent, basat en ideogrames i tal, que és el llenguatge aquest que tenen les alienígeses. Va, digues, ja ho va. Però, Ivan, cap al final, tot això té un... Però posa una salsa al mig. Aquí ja no arribem, ja no estic parlant. Arribem al final, no, no, no. Tranquil que serem capaços de no. Que jo diria que això és a mi em va sobrar, perquè tu veus al principi una sèrie de coses que dius, i això perquè tu posa la pel·lícula, al final després tu explica, però la sensació que em va donar a mi, dius, mira, m'estan donant respostes a preguntes que no m'interessaven, o ni me les havia plantejat. Hi ha respostes que jo volia, han deixat de donar-me respostes, i em vaig quedar com dic que és tot aquest final, i així, vale, que justifica que ho donés o anterior, però perquè... No calia. Saps, és com si haguessin arribat al final, digues, que ara ve senrera, i posa això, perquè quan era el final... Si ja era prou fort a la pel·lícula... Hi ha algun moment que està molt bé, perquè diguem-ho així, gràcies a una situació de la trama principal del film, d'una resposta, una resposta absurda d'una pregunta quotidiana del dia a dia, d'una resposta a una situació... eh... amb temps pretèrit. Sí, però a mi també em va sobrar això, eh? No ho vaig veure dir, costat. Sí, però aquí és el kit, és el... el kit, crec, que és... Ostres, tot i que a tu, potser et sobri, si quedes més en la teoria del llenguatge et sobra, si realment penses... Ostres, aquí ja, clar, aquí és l'alament aquest, diguem-ho així, més de sense ficció i més de cara a l'espectador. Sí. Hi ha qui l'ha comparat amb la del Cristofar Nova, en aquella... Ah, l'interest de l'art. L'interest de l'art. Amb algun aspecte. Aquesta era més mística, sí. Ah, però allà sí que barraja dues coses. La mística i la física, que diria jo, no? Vull dir, hi ha com una combinació. Sí, sí, perquè hi ha una teoria de la dimensió entre la casa. Aquí jo la física, crec, que acaba desapareixent. No, aquí no. Aquí no té res a veure. Aquí no entren amb... amb situacions, diguem-ho així, com tu diria, més de supervivència directa. No sé... Aquella era una pel·lícula més existencial. Aquí no tant, aquí és més... És una pel·lícula comunicativa de relació social. Síguem humans o síguem alienígines. Pacífica. O sigui, pacificadora és la pel·lícula. El cap i a la fiel desenvolupament del nos va parar amb el que cal. Tenim molt de gent. Hi ha una trampota al final. Una trampota grossa, que dius. Vam, com... El nombre d'aquell de telèfon no és el que no quadra massa, no? Per això dic jo que... Hi ha algunes coses que patin... És l'únic. Allà es van trobar amb un etzucat, com es diu, i van dir, ara com ho arreglem, això? Un etzucat d'aquí, oi? No calia que ho arreglessin. Això el sobrava completament. De tota manera... Però hi ha una cosa que està molt clara. Que totes les persones, fins i tot els mateixos militars, doncs en un moment determinat poden recapacitar sobre la seva vida. Sí. Si ho mires d'aquí a punt de vista... Si m'ho miro al fi del Castro. Optimisme. Ah, sí? També en el llibertat. Bueno, això, no? La teoria, a mi, que em va semblar fascinant és la teoria d'aquesta llenguatge en sí mateix, que, a més de... fins i tot es van fer estudis els anys 30 o 40, i jo crec que bastant en aquesta teoria hem fet la idea del guió perquè el llenguatge simbòlic que estan parlant, que parlen de ser alienígenes, que estan semblant a un llenguatge que va estudiar un d'aquests estudiosos, que és el de Cindy's Hoppy, que també tenien símbols i també la percepció d'una cosa que es parla a la pel·lícula percebien igual sense ser alienígenes. Era curiós, eh? Però algú s'hagi pitat amb això directament. Però el que es semblava en un principi llenguatge és així com una mica burrosos. Sí. En realitat no eren burrosos, eren complexíssims. Sí, sí, sí. El que voldria també accentuar que no ho hem inventat és en Villanueve, que és el... És un director clar. És un realitzador potent, que el teniu creient. Tot el que he fet té. Les imatges del principi són prou oníriques, prou interessants... Prou dures. Jo gairebé fins a l'hora, molt bé. Sí, sí, sí. Tres quarts d'hora, una hora després, el tema... Hi ha alguns elements, més de cara a la galeria. Els soldats... Allò ja dius... Sobrava, no calia. Molt bé. No ho expliquem, no l'hem explicat. Jo només volia. Això em va recordar d'un llibre que tothom que pugui aconseguir que el... No sé si ho trobaran, perquè ja no sé si està... Que és un estrany animal del norte, que és un escritor que diu Lars Gustafson, que és suec, però que no s'ha dedicat mai a la senseficció i va fer un llibre de senseficció genial. Follejant-lo, ara fa una estona, he vist la trama de màtrics, per exemple, de filmàtrics, aquí, reflexant en aquest llibre. Molt bé. Hi ha algun punt que també... Que és anterior a la pel·lícula. Hi ha algun punt que també fa esmena, també... Una mica. És allò de dir, no amb el llenguatge, sinó amb la visió. És allò de dir, si jo miro algo, no és pel fet de mirar-lo, ho modifico, canvio sustancialment la seva estructura. Doncs aquí hi ha una història que ens parla d'això. Sí, sí, sí. Aquí hi ha una gent que es troba en una nau interestelar molt grossa i envien una sonda amb 6 homes a dintre. Només que pel fet de passar per davant i que aquella nau tan bèstia els observi una mica simplement per adaptar-los a la seva manera d'entendre les coses, els modifica, i es converteix en unes columnes de pedra. Ah, també va d'això. Ui... Ara ja m'heu confós, ara ja m'he tornat tonto, ara ja sí que... Aquesta manera no m'ha arreglat gaire. Fantàstic. Seguim amb directors potents, el polver jovent de Metella, amb el llibre negre. Jo és d'aquelles pel·lícules que visc sobre el tema dels nazis i la seva ocupació. A mi m'ho recordo de nota. Vull dir, i més... O sigui, més fàcil d'entendre i, paral·lelament, tenir una versió del que va ser això molt interessant. A mi em va semblar extraordinari. Ja l'havia vist, evidentment. Però, ostres tu, vaig quedar atrapat allà. Però no me'n recordava d'això, saps? Perquè hi havia alguna coseta que sí. I sobretot el llibre negre, molt fantàstic. Al final, crec que jo, també m'he preocupat per lligar-ho i tancar-ho absolutament, si vols tu. Però, penso que se diu perfectament amb el senyor Berjóven i aquesta voluntat que va tenir d'anar a Nord-Amèrica a filmar, el cap i a la fi, no? Perquè ell es va entregar amb sou girl i jo què sé, el que va arribar a fer. I jo crec que és molt potent la pel·lícula. Molt, és molt crible tot. Vull dir, cada personatge té un... Un empàjeg que es diu, no? Que dius, carai. Però fins al molt llelós, eh? Molt bé, molt bé. Aprengue, vull dir, els resistents. Això també és aquesta mesura que, precisament pel fi de l'ara, amb la seva mort, doncs també ha surat per la informació i tal. No per ser així, doncs, ets bona persona, vull dir, cal altres elements, també. Vull dir, la pel·lícula també en parla d'això. I trobo que bé que relativitza la bondat humana d'una manera molt potent. I qui, aparentment, és el millor, doncs a vegades pot ser el pitjor i tot això, no? És més real, clar. Jo ho vaig trobar... Sí, encara que hi hagi un component fantàstic dins i tot, no? Però... a mi m'agrada molt. Hi ha un component fantàstic o del llibre negre? Fantàstic en el sentit de posar argumentalment unes resolucions en el tema. Perdona, no hi utilitza la paraula correcta, eh? Per posar en el tema solucions a tot el que es desenvolupa. Imaginació, no? Cinemetogràfica, doncs digue-li, eh? Vull dir, deficció. Deficció és per mi excessivament pel·lículera, eh? Perdona, no. No hi ha la paraula perfecta. Sóc lligada, dic, no sé, com... Sí, no, no. Estil indiana, Jons, però... Directament, no? Ja està? Ah, vale, vale, perfecte. És que està dit tot, vull dir això. No, no, és una pel·lícula que... Quan la repeteixin per la paramunt, la tingueu present si no l'heu vist, perquè... És que la tinc una miqueta despertigona d'aquesta pel·lícula. Jo l'he vist a trobar. Potser això que jo no l'he vist, tampoc se'n deixa mai o alguna cosa, sí. Eh? La repeteixen per la paramula, la repeteixen. Molt bé. Doncs parlem d'una estrena, d'una pel·lícula que es diu Demolition, que és una pel·lícula que estem parlant de. Avui em sembla que no... No, no quedarem tranquils, vull dir, que... És d'aquestes coses que passen. Aquest senyor, el director d'aquesta pel·lícula és el Jean-Marc Vallée, que és aquest... director canadenc, eh? Que es va donar conèixer amb aquella pel·lícula que estia Crazy. No sé, recordeu? CrazyC.erra.ci. Sí, sí. Una pel·lícula que anava una mica sobre el món també... gay d'aquella zona. Era una cosa així com... No recordo molt bé d'un jove i tal, però una pel·lícula amb una canya i amb una capacitat. De fet, es reacciona. És una pel·lícula que ja és veritat que és això, no? Vull dir, quina cosa més original, més potenta. Vull dir, no estem parlant d'una altra pel·lícula més que tracti el tema de l'homosexualitat, sinó molt més enllà, no? Perquè hi havia una sèrie de problemàtiques, una sèrie d'identitats, no? I recordo que en una pel·lícula que jo... Li tinc molt de bon record, no? Sí, exacte. Doncs no creguis, eh? Vull dir, és una dissecció molt fazbinder, però amb una altra línia, potser una mica més comercial, i més al segle XXI, no? I que el va coronar va ser el Dallars Bayers Club. Dallars Bayers Club. Amb el Màxima Conegi, no? Era una pel·lícula que parlava... Tu no has vist la pel·lícula, no l'has vist? T'he vist un bon tros per la tele. Doncs la pel·lícula, avui diem aquest cas, que és l'anterior, aquesta... És que és d'una... Jo pensava que era meva, a veure el plantejament. Tornava el tema, sobretot, de la sida, als anys 80, amb els vincles que hi havia, no? El fet de que tenies una identitat... I torna amb aquest film. Sí, sí, sí. En parla d'aquest tema, una altra vegada, i ho planteja des d'un punt de vista gairebé, de plantejar un espai on hi hagi, en refereixo, una mena de... de medicació experimental, és a dir, que realment funciona, i no aquella medicació experimental que està imposant el govern per una sèrie de motius farmacèutics. Hi ha un joc aquí molt potent perquè és indústria farmacèutica, és el que seria la medicació a dient, els poders, no? També aquest somont, no? Realment on es mou la medicació dins un àmbit, una miqueta de camells, etcètera, etcètera. I on apareix? La persona del Màtima Conegi, no? Fa un canvi espectacular de la seva fasomia. Va haver d'aprimar-se, no sé quants quilos, i realment estava, però, xupat, cadaèric, que dius, no, no, no, és que no el veus. I també... Com es diu aquest noi, que és un magnífic, igual que també que fa de transsexual, més que transsexual de transvestit. I en refereixo a fer un paper... El Jaret Leto. Que realment és que és magnífic com ho treballa, amb una problemàtica vinculada amb la veritat. Si ho dic, són un personatge una mica portat sempre al límit. I això és el que a mi m'agrada, d'aquests directors que et diuen, que és això. I ara, amb demolition, és molt curiósíssima, que jo... Bueno, que et pers... No que et pers, vull dir, que t'obre moltes opcions, a veure el que seria. Explico el primer minut, perquè, encara que és el primer minut, simplement és una cosa, vull dir, que no us destrosso res, perquè haig d'explicar aquest primer minut, perquè entenguem el que hem de parlar. És a dir, el Jake Gillinghall, el de Brockwood Mountain, el de Moreno, per entendre-nos, per ser algun o no la situa, resulta que vam al cotxe amb la seva dona. Ell és un executiu, d'altíssim nivell i tal. I, doncs, bueno, van tots dos, van explicant-se, poso que faria, qualsevol parella d'avui en dia, parlant, portava el cotxe, dius-la, ja, que no em fa cas, que no sé què, que no sé quant, per tant, per tant, pump, pump, pump, pump, pump, pump. Accident de cotxe. Ja està, primer minut. I, a partir d'aquí, doncs passa, el que podem imaginar que pot passar, i després, el que ve després, és ell. I el títol, demolition. És a dir, què és el que fa aquest home, per intentar organitzar de nou la seva vida, el per què, el com, realment estima, a la seva dona, realment no l'estima, hi ha uns vincles exteriors, per què es mou d'aquesta manera, estem parlant d'una profunda depressió, estem parlant d'un intent autodestruir el seu voltant, física, mentalment. Amb el vist de destruir-se ell. Exacte, però també és una qüestió física, destrossar, algú per destrossar coses. Clar, hi ha tota una línia. Això ens porta amb el tio aquell, també, com se deia aquell. Sí, sí, ja... És tota aquesta línia, i dins de tota aquesta mena de caos, que se'ls ven bé per on anies a tirar, si va per aquí, si va per allà, no se'ls ven bé. És a dir, et deixa en punts a vegades oberts, de cop i volta, apareix una persona, que és Naomi Watts, apareix una persona, que atempera aquestes qüestions, no? Hi ha una escena a mi que m'encanta, que sona la Bohem, de Charles Nebourg, de Fons, no? És una escena preciosa, té un muntatge a la pel·lícula, espectacular. Jo crec que és dels millors muntatges, també ja ho tenia de les... Byers Club, el mateix concepte, un muntatge, amb una rapidesa, amb una capacitat, amb un bon fer, com fer aquests flashbacks, amb una categoria, un moviment, uns mesos de càmera, a vegades relentitzats. És una elegància absoluta, aquest home, vull dir, sap un pebrot, no puc dir una altra cosa, no? I realment d'això, clar, jo no vull anar més enllà, però és aquesta sensació, que notes, com una mena de caos, dins d'un ordre, que cada vegada sembla que la pel·lícula va adquirint, no? I tot això, no? A aparició de la 9.000 watts, no? A partir... És una aparició molt peculiar, de com apareix, és a dir, ell la pren amb una cosa molt banal, i arran de prendre-la amb aquesta primera petita demolició de les seves reaccions, conèixer aquesta persona, i arran d'això, amb una condició de relació, que tampoc saps si la cosa es mantindrà o la demolirà, és que és molt potent perquè vas dient, a veure què passa, a veure què passa, a veure què passa. Per l'atenció de demolir les teves... Exacte, és que és el nom. És molt magnífic el plantejament, i és que una altra vegada més el senyor Vale t'ha portat a un àmbit que dius, ostres, és que... sempre són uns àmbits molt profunds, i amb la línia sempre que és mental que estan bé físic, estan molt bé, la pel·lícula, potser el que diem, i no diríem res, però a mesura que vas cap al final, dius, bueno, ja t'imagines, dius a veure que això com acabarà, i dius, bueno, ja està, acabarà sí, ja està, i ja callo, i no diguis res més, però... Ja està, callo. No, suficient, suficient. A mi ja més... Ja t'ha captivat, jo crec que sí. Ojuca, una altra persona la va veure i no li va enganxatant la idea. La va considerar molt més... freda, molt més distant, i a vegades hi ha moments en aquest director, no és que sigui un director que t'escalfi, vull dir que a cap contrari, et va fotre en uns cops i dius, bueno, vinga, va, vés cap allà, tira, tira, i llavors et torna a enganxar, i et torna a anar al leoni, que és el actor, el actor, el actor, el actor, el actor és magnífic, el que fa ell és... Vos està molt bé, com sempre, que és la dona molt bona actriu, i el Chris Cooper també, que fa de sobra. Chris Cooper, i no l'hagi vist, que sigui l'honestar. Ah, doncs aquí està la televisió. Oh, és deliciosa, aquesta pel·li. No l'hagi vist, aquesta pel·lícula. Mare meva, el John Sayles. D'aquí és, perdona, el John Sayles. Els ha aparegut, aquest paio. Sí, sí. Aquest fines quantes... Sí, té presència també, aquest director. Sí, és espectacular, aquest film. Ah, doncs ja ho he recuperat. Aquest cinema que ens arriba d'això, d'Orient, d'això, de Hong Kong, i de tot això. Aquesta pel·lícula és tan interessant, com això. És veritat. La potència és bona, però no la tinc controlat. És boníssim, és boníssim. Doncs mira, per tenir una en compte. Ens queden set minutets. Nacho, parlem del Snowpiercer. Bueno, tant, no sé si donarà... Bueno, però per parlar d'una estona... Una distopia. Si voleu tenir-ho tres minuts, fa parar de fi del Castro. És molt curiós, aquesta pel·lícula. És una de aquestes distopies que a mi m'agraden molt. Com hem començat avui amb la sci-fi, amb la science ficció, doncs ara acabem de morir. Doncs vinc endavant, clar que sí. Bueno, idea molt potent. Això està basat en un còmic francès. És una pel·lícula dirigida de 2013, dirigida per un coreà que es diu Bu... Bu... Bu... Bu... Bu... No, no, no. No dir si ho dius, és per premio. Ara ho diré, perquè... És per premio, eh. Si m'amoritzem encara més. Un momentet, Bong Joong-Hoo, bé, ja està, encara, encara és. Actors, actors una mica coneguts, surt Tilda Swinton, surt John Hart, surt Harrys, diguem-ne que no fent a Joong un paper principal. I el principal que és el Capitán Amèrica. I el principal que és el Capitán Amèrica. El Café de Capitán Amèrica. I llavors, idea distòpica que es pot dir perquè està molt comentada. Ah, i també el que feia aquell nen que ballava, com es diu? Exacte, el Billy Elliot, un paper més adult i tal, bueno. Idea distòpica que s'ha aplicat molt i fonamental, experiment climàtic que algun il·luminat fa per controlar clima, la cosa s'espatlla i arriba una glaciació brutal en el planeta. Els mateixos que havien estat en el tema de l'experiment, que no se sap si es venia... No, això m'ha seglat. Sí, sí, sí, sí, si buscaven això. Doncs bé, jo sé. Bueno, han muntat, és un millonari excèntric, que té molts calés i tal, però si ell ha muntat un tren, diguem-ne, que és de moviment continu, que diu ell, ha anat més enllà de les lleis de la termodinàmica, i amb una erègia ha descobert el moviment continu. I llavors, ha muntat un tren, amb una màquina de tren, de no sé quants vegons, de quilòmetres, tira unes vies per tot el planeta, de tal manera, que es faci un moviment circular, i comença, allà el tren el posa en marxa una mica per fer experiment, però què passa, quan arriba aquesta glaciació, doncs tot el món està absolutament inevitable, excepte el tren aquest, que sempre està corrent, sempre està dolent voltes a aquestes vies, i aquest tren com és autoalimentat, vull dir, sempre és un moviment perpetuós, també pot generar energia, i allà és un volup a la nova humanitat, dintre aquest tren. Un microcosmos. La resta de la cosa... Està genètic, això és molt, molt, eh? Està molt bé. La idea és molt potenta, evidentment, com a tota nova societat acaben estant els que manen, i els que... Els pagons de davant. Obeixen. Els pagons de davant. Els rics, els pobres, els pagons darrere estan, la gent, els pobres, i la gent de davant. Em sembla que ho conec, això. I esclata de revolució. Com a... com a... arriba, ara que ha mort el comandant, doncs el comandant, l'equivalent del comandant, busca la revolució, perquè estan molt oprimits a la pedra, i, bueno, la manera de... És curiós, no? Perquè un mètode de càstig... Sí, sí, això no es pot explicar, però... Tu creus que no es pot explicar? Jo ho explicaria. No, no. Jo diria que hi ha... No, perquè és que... Sí, sí. Sopta, eh? Sopta, i si us expliques... És rebuscat, no? No, no. És lògic. Perdona, és pel·lícula d'estrena? No. 2013. 2013. Ah, vale, vaig ser una mica perdut en aquest... No, no, no. No t'ho voleu enxafar tu, però... No l'ovico, però no que la buscaré, la buscaré, clar. Aquesta la vam presentar a la Festival de Sitges. Va tenir una bona collida. Està molt bé. És molt bé. L'únic que jo no sé com acaba. Em vaig quedar a 10 minuts al fil. Jo no t'ho explicaré, però sí que és veritat, que és molt imaginativa en moltes coses, en la posada sent una estètica molt còmica, molt treballada, amb molta, molta imaginació. Però pensa que amb aquesta longitud de tren, allà han de sobreviure tota una societat. Allà hi ha de tot, allà van passant vagons, i també la sorpresa que es van... Perquè hi arribar un moment en què en aquesta evolució... Van descobrir, sí. Ells van cap amunt, no? I en aquesta evolució van descobrir coses allà i tal, i també hi ha això, que ha comentat el David. Això torna a lligar amb l'arca de nom, eh, no? Bueno, té moltes... Una tirada, sí, clar. Al final, al final, aquesta posta en escena s'aguanta bastant bé, amb tota la història s'aguanta bastant bé. Al final, com tot, com tot els finales aquests, doncs bueno, pecar una mica de que... S'hi fica Hollywood pel mig, i les coses són... Com són. Però sí que és veritat que s'aguanta molt, i que la distopia està molt ben plantejada, i els personatges... Aquests personatges secundaris, però amb molta qualitat, com John Hart, com el Harry, com la Tilda Swinton, que fa un paperotel. Una mica així raro... Estrionic, histrionic, però molt, molt currat, i és molt interessant per a tota plantejament. S'aguanta molt bé la pel·lícula, i traient alguna cosa que, bueno, que amb l'avió més Hollywood, s'aguanta molt bé i val la pena, i basada en un còmic molt estètic. Molt interessant. Molt interessant. Com una apuntaria, perquè el que explica és que dius, mira, que van passant i no tenen algunes... Són tot quan descobreixen que és el que mingen ells. Correcte. Ah, no ho saben. Ara m'estou deixant aquí intrigat. Es diu Snowpiercer, o Rompenieves, però és preso del Mied, no sé com l'envita a l'Amèrica, però Snowpiercer, si la veieu original. Doncs mira, re mi tal. Fantàstic. Tenim un minut, però un minut literal. No, és que ni minut. Hasta la victoria siempre. Siempre. A veure. Que vaja, molt bé. Espera, espera, que ara no marxem. Seguiu un minut, un minut, i dius un minut, que vull dir que és el que tenim. Bueno, se m'ha mort un idol del Jaume. Sí, sí. I fins i tot, jo tinc una mica escobar, i fins i tot, que ha sortit d'allà, diu que li sap greu, que hagi mort el comandant. I fins i tot, eh. Això ja de tot, diagusses per tot, eh. Vull dir que no hi està d'acord, vols dir. A part de l'Àngela Molina, l'altre idol del Jaume era... Allà, allà, a l'Àngela, a l'Àngela, a l'Àngela, a l'Àngela, a l'Àngela, a l'Àngela, a l'Àngela, i unes borracheres, que és normal, que és lògic, no que una mica hi hagi. Jo el tres dies vaig veure Viva, o l'hivernstone. Jo vaig veure Viva, que va aguantar la rosa, i també es veu com viu també, a aquella banda, vull dir que és una pel·lícula potentíssima a Viva, molt potent, de aquesta pel·lícula. I també un altre que vius, que ja li ha començat la vegada, que es diu Trans... Espera com es diu, terraformers d'atacashimique. Ostres, atacashimique, què estàs dient d'atacashimique? Home, jo jo soc forofo d'atacashimique. Vale, vale, vale, però és una cosa superfricuit. Hola, home, ja, ja. Adéu, adéu, adéu.