Babilònia del 22/12/2016

...m'ho esturen de ritmo... L'Op... Doncs hem vingut un dijous més al Babilònia. Avui ens acomiadem, ja, d'aquí tant. Adeu, gairebé. Vinga, tots adeu, adeu, adeu. Adeu. Això vol dir que hi ha molta gent. Vinc la Invinent. Molt bé, doncs avui hem fet que hi hagués un ple, com el que sigui. Un ple al cinc. Ja podem fer la foto. Ja podem fer la foto, exacte. I la podem penjar a Internet d'Oceón, que sortirà a algun lloc, però... M'han portat el cava, avui, ha vingut tothom, no? Exacte, us he portat el cava, celebrant la loteria... Evidentment, evidentment. Doncs molt bé, comencem a presentar la gent a Rosa Alcalá, que tal, com estem? Hola, bé, contenta, sí. Sí, amb l'ambient de l'enllaig, guau. El Gemma Vidal... Hola. Tot bé? Si no, tot té un idò, va millorant. Va millorant, d'acord. Tinc un xou, nano. Ah, que sí. El David Montaner, que està fent un selfie. Que això no podem veure-ho, d'aquesta manera. Ho està fent amb un pal estrany, no sé, de surt d'algun lloc. No t'explico quin pal. Sí, sí. I el Nacho Alonso, que tal. Sí, sí, tot bé. Estava posant, eh, ara mateix estava com balló. Sí, sí, és que no hem començat amb el cava i això... Clar, clar. Tot s'ha de dir que estava posant morritos, tipo, que ardaixen. Una mica així, sí. Estàvem a aquesta línia. Molt bé. Diu sense cava, i quan comencem amb el cava, llavors... Exacte, exacte. Doncs molt bé, tens el David, es baralla i em presento jo. El David i jo ens correm. Exacte. Presentem que és el que farem amb aquest espai. Amb aquest espai, no? Que és l'últim i inicialment tornarem després al gener. Perquè hem tornat a ser fixats de fora multimilionària per ràdio d'Esvern. Com a més, sí, igual, tu. I a partir d'aquí no podem fer una altra cosa que venim. I bé, doncs parlarem d'una cosa que el David que ens parlen, si va en granada, el David ens explicarà. Jo no sé de què va, com llorar la cara. Amb coses coincidirem, però ara et menjaràs el lloc. Et menjaràs el lloc? Sí. Què vol dir, Marc? Parlaré d'art. Ah, molt bé, clar que sí, encantat de la vida. M'encanta que la gent parli d'art, clar que sí. Perfecte, perfecte. I tant, no ens conya, eh? Bé, doncs seguim parlant de teatre amb la Rosa. Parlarem de la Revolta de les Bruixes. Ella no ho és, eh? No, no. Ella és una femblor. Ah, sí. La vegada s'ho semblo, això que tinguis. És la doble faceta que tenim tots. Farem una mica de comentari d'una visita a Cervera, que van fer uns senyors que hi ha per aquí, alguns. Ben parlat. També parlarem del Museu de les Illusions, Nacho. Vostè vol dir que les il·lusions són òptiques. òptiques, pocs, això també és una altra cosa. Curiosa, interessant. Té, parlarem de renovar entre les dones, una miqueta. I de cinema parlarem de Valor de l'Ei a Vallana, David. Sí, sí, vale, perdó. Un somròstil, animació. Vale, vale. El dia de la bèstia, els últims de Filipina, si hi donen temps, parlarem de Sully, la pel·lícula del Clinisbut. També? Sí, donen temps, sí. Sí, segur que sí. Molt bé, si va anar a Granada... I només podeu veure una cosa. Visiteu el Palau de Carlos Quinto de l'Ambra. Oi, que és molt maco. És preciós. Molt bé, molt bé. Sí, sí, sí. Mira quines coses a Granada, eh? Sí, no, no. Home, a Granada, la l'Ambra domina tot el que és Granada de fa 700 anys. Sí, era nevada. El problema està, que clar, si avui dia, i jo me'n recordo quan hi vaig anar, que si tu vols anar a la l'Ambra, primer, que has d'agafar l'entrada amb mesos i mesos de l'entelació, i has de fer unes cugues bestials. Però bueno, depèn de l'hora que entri. Jo vaig entrar a primera, primaveríssima hora del dematí, però per cert, si aneu a l'estiu, tot i així aneu abrigats. Sí, senyor. Perquè fa un fred que pela. Pensa de la raó del món, eh? Fot un fred que pela. Jo vaig estar 5 dies a l'agost, i em vaig palar de fred. Estàvem a 18 graus, no és com ja. Fodi a fred. A mitjans matí, eh? Fella fred, fella fred. A 18 graus no és fred, oi? Bueno, però en comparació, venies d'aquí de 30 píc o clar. Però són de ciutat. Jo me'n recordo que tu pots visitar el Palau de Carlos Quinto, gratis. Sí, sí. No entres als racins de l'Ambra, i jo, al primer, fa molts anys, que hi vaig anar, eh? I quan em vaig anar em vaig emprenyar com una mona. Això no se mai. Quan veus d'una manera, a nivell artístic, em vaig emprenyar. Perquè veus tota la meravella dels Palaus nazaris i tota la pesca, i veus aquell mamotretu ja clavat al mig, que dius triomica. Què pinta aquí, això? És com quan jo entro a una església romànica, i em trobo un retaula d'aquells del Rococó per mi. Sí, sí, sí. Això és molt habitual, eh? Sí, sí, sí, ja ho sé. Va ser la mateixa sensació, no? Però aquí hi ha un home, que és Pedro Torrijos, que ho escriu a la revista Jodd Down, que diu que, no, que si només pots veure una cosa, perquè no, que sí, no tens temps d'anar al que sigui, vés a veure el Palau de Carlos Quinto a l'Ambra. I d'explicar per què. Comença dient que el 1526, quan ja hem passat uns quants anys des que va saber la catòlica, va posar els peus a Granada, el jove rei Carles Cinquè, que en aquell moment s'allotjava a les dependències reals dels seus pares, o no, que els seus avis, més ben dit, havien habilitat el conjunt del Palau Neferi. Van ser els mateixos reis catòlics, que van, diguem-ho així, començar a tenir un respecte arquitectònic per tot aquest llor. És curiós, perquè fins aquell moment, cosa que trobaven, cosa que ressaven, i l'Ambra tenia, diguem-ho així, d'alguna forma, el destí i marcat. Però potser ja era una mena de respecte de concepte, ja relativament moderna, naixentista, en què el respecte per les construccions antigues, en aquest cas greco-latines... Això és cert, també. Començava, també. El certeja que tenia la l'Ambra ja ben posada i tal, o potser per la màgia dels jardins que tenia, que lluernaven aquí fos, no? El fet és que bé, els hi va sortir una mena d'aipietat intel·lectual per renaixentista, i van decidir respectar aquest recinte ara. I, clar, per existir un problema, si aquell recinte es convertia en l'acord dels reis catòlics o de residència, no hi ha ni clar acord, però si la residència dels reis catòlics, la l'Ambra, potser segurament, hauria patit una sèrie de dramàtics canvis, per per sol ser un agús, va bé. Molt probablement. I aquí va ser Carles Sincè, qui va, d'alguna forma, va decidir... No sé com, a aixecar un edifici acord, a gust amb les seves necessitats. I va decidir fer un nou palau, i, per conseqüència, no ocupar els palaus nazaris, els palaus árabs, fent que, d'alguna forma, el palau de Carles Sincè, d'alguna forma, va salvar el recinte de l'Ambra. Curiós. I tant, i tant, ho és. I per això? Aquest és el... Aquest és el... Qui va construir aquest recinte va ser un senyor que es deia Pedro Españolo, o sigui, Pedro de Español, que va ser un disciple, va estar estudiant a Itàlia... Amb ramante, no? Sí. Sí, sí, sí. I es veu que el govern de l'Ambra, a aquell moment, a l'any 28, 1528, el govern de l'Ambra, que es deia un tal Luis Ortal, el de Mendoza, va convèncer el rei, perquè el nou arquitecte del palau, aquest nou que volia fer, fos un jove artista de Toledà, que era aquest bon home, Pedro el Español. Un espanyol, sí. Evidentment ja sabia que estava format a les maneres italianes i tal, i bé, que el 1520 ja havia tornat de l'Itàlia, i allà se li coneixia com així, i al 1833 van començar les obres. En realitat, aquest Pietro Español, es deia Pedro Machuca. No és gaire igual, això, oi? No, no, no, no. Com a títus de les pel·lícules, no, que fan de barres... És més conegut com a Pedro Machuca, que no pas com a Pietro Español. Espanyol hauria de ser conegut a Itàlia. Però aquí, a la Machuca... Es veu que l'aposta de fer aquest edifici va ser molt controverse. Va portar controvèrcia. Sí, per la forma. A més, per fer-lo, va tenir que arribar un pavelló ara, per poder-lo construir. I es veu que la incoherència entre les façanes, evidentment, és de calaix, no? Algú que ja sigui inclús, que no tinc ni idea d'art, ho veurà. L'incoherència entre les façanes italianes del Palau i la dels Palaus Nasseris, doncs, evidentment, allò que passa... Jo cantava com una almeja, que es diu. Però, realment, si us hi fixeu, les façanes de tota l'Ambra... No tenen cap mena d'importància artística. Les façanes són vastes, no tenen res. El que importa és el contingut, l'interior. Perquè és una fortalesa, la filla Cap. Sí, però ho diria així. No ho sé, l'alcaza de la seva obvia, que també és una fortalesa, i té una ballesa arquitectònica exterior. En canvi, allò està pintat de color vermell... Són llenços, llenços de muralla... I para, que t'hi guiu. Però, en canvi, evidentment... Però, en canvi, les façanes del Palau de Carlesín, que són molt treballades. Que és curiós, no? El curiós és que l'estil no és ara, òbviament, però tampoc és renaixentista. I, per aquí, parlant... És maniarista. Molt bé, senyor. És que ho sembla que has estudiat història de l'altre. El que comentaven és que es veu que... El particular és una cosa. El estil és avançat al seu temps. Que diu que fins a aquest estil no es va fer a Itàlia fins al cap de molt i molt temps. Abans te va ser primer. Al principi és el XVI. Sí, sí, sí. El Petro Machuca va morir el 1550, i el fill Lluís va acabar el pati circular. I les obres del 1637 es van abandonar sense que s'acabés d'esperar. Quan perdona, el 1537? El 1637. Tant van trigar? Sí, sí. Van tenir diversos contratemps i suspensions fins que es van abandonar el 1637 sense haver fet la coberta. Llavors, és molt tardar, eh? Va passar el temps, el temps, el temps... I fins al 1923... no es van començar a fer unes operacions de rehabilitació pel Leopoldo Torres Balbas. I que van... i es van cobrir, va fer la cobrició de tot, fins al 1958, imagina't. Ostres, Lidó, no ho sé que ha trigat. Ja estava aquí, oi? Sí. Molt bé, molt bé. A partir d'aquí, l'altor d'aquest article recomanarà... És molt crida, eh? Sí, sí, sí. Impacte, impacte, molt. És diferent, és un concepte diferent. És una meravella d'aquest renaixement final, que dic jo, no és dels pocs edificis que n'hi ha. És que Granada té que de cosa, amagada. Capital, però de capitalos jerònimos... Puts, això és absolutament espectacular. De un barrop, però barrop... Que dius, et quedes mort, entres i t'agafen totes les mans. Té coses amagades molt potents. No, jo crec que el próximo que t'he vagit, perquè jo he tornat a Granada. És preciós. Perquè entre allò i els jardins del Generalife... Preciós, increïble. Carmen és allò. Allò és el paradís. Només et dir que l'entrada ens ha servit per vàlios dies. I vam tornar a anar... No, mentida. Vam entrar només als jardins del Generalife a relaxar-nos i a fer fotos. Ens hem passat tot un dematí als jardins del Generalife. Jo perquè tenia un indisposició, diguem-ho així, d'aquelles que... Ja calcurament. Sí, d'aquestes autoristes. I tenia que estar d'una forma més o menys estàtica. A mi m'agradaria morir massa. Amb un raconet escoltant els ocellets i... Santat i la meva dona amb la màquina de fotos. Amb la màquina de fotos, fent fotos per aquí. Ens vam passar tot el dematí així. Molt bé, sí, sí. Fantàstic. Clar, si tenia la màquina... Bueno, ara la Rosa ens revolutarà amb les bruixes. Teatre. Revolta de bruixes. El Josep Maria Benet i Jornet. S'ho van fent al lliure. S'ho faran fer bolos pels teatres municipals, que sempre ha dit que van la pena repascar-la. Bueno, aquesta és el títol, bueno, bruixes. Bueno, sí, bruixes, no ho sé. Què són, bruixes? A veure, bruixes. Doncs ara, aquesta idea, aquest concepte de dona, que se surt del que seria o del que s'espera socialment que faci, no? Ui. O que no és tan racional, potser? Sí. Clar, és que segons com, si tu ets... Una persona molt... A veure, molt assenyada, molt d'acord amb les normes, la bruixes tot al contrari. En canvi, si ets una persona oberta... És una mica d'espoquiu, aquest comentari, tractar de bruixa... No, li han posat aquest nom, suposo, per fer un títol atractiu. D'acord, l'imagino. A veure, no obrirem això d'entrada. Llavors, mira, la idea és, són unes dones que treballen de nit, treballen amb una empresa de neteja i treballen amb unes oficines, amb un gran magatzet... Més que les oficines, les oficines, sí. Perquè ja s'estan a la zona de despatxos i tal. I volen fer una revolta entre cometes. Volen fer una... Com una vaga, perquè no els paguen el que hi han quedat, no els paguen les hores... Les estan explotant d'alguna manera. Li fan molts mesos de les que haurien de fer. És que hi ha una cabecilla, una miqueta, que intenta això, consenciar-les a la resta, a les companyes, que no poden estar així. Les estan explotant i que això no és legal i que això no és de rebut. I d'entrada, per exemple, que sí, que més o menys l'estan seguint, però n'hi ha una altra, veus que ja des del principi... Bueno, hi ha com a dues faccions. I hi ha l'altra, que som cuzines, però l'altra està més pel tema de les cartes, de tirar les cartes. A més, hi ha estat a França, a casa d'una madame, no d'aquestes de prostíbuls, sinó d'una madame d'aquestes de visionari i aquestes coses. Aquí també una miqueta... També d'embruxes, no? Una miqueta juga amb tot aquest concepte. Però ella diu que no cal que ja es necessiten la feina i que això no val la pena, i que totes, si continuaran fent igual, la serà total igual, i que no sé què. És la lluita entre les dues, no? I per això fa una miqueta l'oposició del dia i la nit, no? Perquè, clar, una cosa de dia ja està de nit. L'emperadriu... És bo que amb el Tarot hi ha el que és l'emperadriu i la reina, no? Una és la reina de l'altre de la nit, jo no en tinc gaire, però fa una miqueta i juga amb això. I, de fet, durant la obra, veus l'evolució d'elles, de les forces que hi ha entre elles. Són sis o set persones, i les forces que hi ha entre elles, no? De les que no tenen pràcticament voluntat, i que van a la que apostin les forces a anar cap allà, o la que diu a mi més igual el que decideu que jo faré el que em sembli, o la que és igual. Necessita trucar per telèfon, per exemple. Perquè la deixin trucar per telèfon, ha de dir que sí que treballarà i treballarà i plegarà, que la ubicarà i ja està, no? Després hi ha la figura del Vigilan, que és un home. Bueno, casualment, no? És un home que és el que està vigilant, que ell es faci la seva feina, i que continuï aquest ordre establert per l'empresa. Tu has de venir aquestes hores, has de netejar els despatxos, no pots protestar. Si en Dugas hores ho tens fet, millor que millor, ja saps que si trigues més no te les pagarem, però igual m'hi has d'acabar la feina. Siguem plant allà també, no? És una miqueta tota aquestes forces. I al final ja vas veient com de lo que entrarà sembla, perquè si hi ha una revolta, que faríem vaga, no sé què, doncs com va durar la nit, va evolucionar... A veure, Dugas va evolucionar en aquest tema, i ja no està molt massa clar si farà amb cap vaga, perquè acaba guanyant molta més força la cosina que va pel tema de l'Àscar. De la Bruixa. A mi, jo ara puc aconseguir que necessites que el teu home torni a estimar, una deia, que estava molt així, perquè s'havia barallat amb el marit. Doncs tu tranquil·la, que jo ja faré que torni a estimar. La part d'aquesta més irracional, i veus com... Elles se'n van cap a aquesta part més irracional, no? Estem malament per a igualiar unes forces externes que ens poden ajudar a estar millor. Molt bé. Imagina't, de unidor el que planteja, eh? De unidor. Sí, sí, de unidor. Em vas anar acabant explicant una cosa remodent, eh? Em va passar amb els germans d'Arden, en definitiva, que en l'OAC també és clar, que és un plantejament que el trobem molt amb ells. Molt bé, doncs... Fantàstic, doncs seguim. Nacho, parlem una mica del museo de les il·lusions, i aleshores parlem de serveira, i... Parlem de serveira, que hi havia bruixes, també. Gràcies. I ensenya la mina. No, perquè hi havia dos, eh? També estava la Lourdes, per ja veure'm molt bé. Què ensenyaven, les bruixes? No, hi havia el carrer de les bruixes. A l'anterior, a l'hora de la direcció lliga, també. Hi ha bruixes, però són les bruixes que tenen... Això s'explica, també, no? Que vam trobar d'això, eh? Perquè vam fer una volta, vam fer una volteta, perquè no ens la vam ensenyar perquè no tenia temps, que jo ens va enrotllar com una persiana. Per a destinar. Sí, sí. Molt bé, molt bé. Vull ser com ella. Senyor Arman, salutacions per Arman. Murcat, salutacions exacta. 87 anys, eh? No, ja ho explicaré. Sí, comenta, sí, comenta. Bueno, expliquem primer el museu de les situacions òptiques, veu-me'n. Això és un museu que està al Raval. Bé, vaixem per la Rambla, la tercera, a partir del pas a Catalunya, la tercera a Madrid, que es repinta el fortuny. És un museu petitet. I és dir, un museu, però ben bé, no és un museu. Perquè un museu, tu passeu ara ja, obres d'art. I diguem-ne que aquí, obres d'art estritament on hi ha, sinó que és un museu que juga amb una sèrie de lleis físiques que et permeten, jugant amb les distàncies, en les quals tu poses una sèrie de pintures que hi ha a les parets i en les quals tu pots acostar-te més a la pintura o posar-te més de diferents maneres. Al final, les fotografies que fa agafen una sèrie de perspectives. I tu, sembla que estàs en un millor dintre d'un quadre, dintre d'una pintura. I, bueno, acaba sent una gossa, com a mínim, curiosa. Per l'ustrar-ho, posant unes cares així, mireu jo com estic. Aquest soc jo, dintre d'una pintura, veieu? Això tot és una il·lusió. S'ha apagat ara, s'ha apagat. Més il·lusió, encara. Ara hi ha més il·lusió. Ara ho explicaré. Ara ho explicaré. Aquests són representatius. Aquests són del peso. Aquí es veu un cambrer de tota la vida, un cambrer de luxe, d'aquests de l'any 30, d'aquests restaurants de Nova York. O el rostit. Dels que no hi ha. Dels que no hi ha, que porto una safata amb la campana. Del risc l'endor. I si veu ja el pàvol de navillat, allò, el pàvol de navillat. Aquí, en contra del pàvol de navillat, està aquí el Nacho. El Menda. Que veieu, que sembla molt petit, comparat amb la figura del cambrer. Tot això és una il·lusió òptica. Podràs estar pintat a la paret. Bé, doncs baixant en aquesta... que no sé si parla ràdio... es pot transmetre, però és això. Hi ha diferents pintures. Hi ha algunes de quadros coneguts, de l'I, de Picasso, perquè és un museu orientat al turisme. Tu pots estar dintre de los relojes blandos, dintre del dintre de la bola de Picasso, d'aquestes tigres i tal. I estàs dintre del quadre. Segons tu, la Tria que fas, perquè diguem que no és que tinguis una... Hi ha una posició on poses la càmera, però a partir d'allà, tu pots posar-te com vulguis. Tu has estudiat una mica com és el quadre, i si es poses d'una manera o pas d'una altra, l'efecte és diferent. Tu et veu més petit, o t'interessa que es vegi més gran, o t'interessa que... Però el quadre no varia. El que varies ets tu. Correcte, i tu fas varia al quadre. Llavors és bastant interactiu. Tu passes molt bé, però et tires per terra, i vas posant-te així en una posició, i hi ha alguns que són més conseguits, i hi ha alguns que no tan, però passes una bona estona, hi haurà uns 30 o 40 quadres. Veus? Aquí també es veu una cerimònia del té, hi ha un diferent. Hi ha alguns que sí que són de pintors, d'alípiques, oi? I també hi surt aquí la figura del pergüell, que surt aquí l'aigua en aquesta, de la garta del pergüell. Però tot, tot... L'aigua en el pergüell. No mola, vola això de l'aigua en el pergüell. L'hi ve de totes maneres jo, però l'aigua fins ara no, però mola, no? Sí, sí, no és que segurament és una aigua, que no passi un drac. Sí, clar, perquè un drac, bueno, no sabem com és un drac. És una salamandra, en teoria, però en teoria és com un drac. La pregrasoneta i si té cosa, aigua en el pergüell. Sí, que no coneixem res de l'aigua, no? Està ben diem-i-uana, però jo... Bueno, però... Quantes fotos vas fer, tu? Perdó, perdó, no. No passa res. Sí, és per fer fotos. No t'agrada fer fotos, jo no vaig. I espero si t'agrada fer fotos. Clar, perquè l'efecte se't aconsegueixi, s'interventen al dibuix, no? Sí, per portar-ho tot a l'escola de nens no, perquè això seria una disbausa, per portar nens de la família, que tinguin una certa edat ja, molt, molt petits, no, perquè es posaran a jugar, a tocar... A més, ser uns nens que ja... que vegin que això després té un resultat... que la part artística que tu aportes allà, al final té un resultat i que si algú tria a posar-se estirat al terra, el quadre es veu la fotografia, es veu d'una manera, i si tria a posar-se de en peus fent no sé què, agafant no sé quin element de la pintura que tens al paret, el quadre la fotografia serà diferent, tu no estàs canviant això, clar, ser un nen ja o una nena, que tinc una mica de... Perdona, el David no poden portar el David. No es portaria, ja la coneixem, s'ha quedat per allà, la faria de tot. Això no diu res, s'ha quedat, s'ha quedat, s'ha quedat. Ja es va enxerrar, no et preocupis, ja me n'ha deixat anar en algun moment. Correcte, per passar una estoneta, és la de... No tinc fàcil, eh. Bueno, és curiós, després ensenyen les fotos, i tu em dius, ostres, ostres, ostres, no és molt car, diguem-ne, ui... I ara, perquè m'estan trucant. No hi ho han d'anar per favor, eh. No hi ho han d'anar. Per al·lusions, està escoltant el programa, mira. És estrany que em truqui, no, per això. Bueno, doncs, d'on és això? Vibra tot, eh. Vibra tot, eh. Això és el... És directe. I recomanable, d'un preu asequible, si et dius per atrapa, sembla que són 5 euros, avançat, si no són 5 euros en el dia, però... Passa una bona estona, i t'agafo un dia a Maco, passeig a entrar a Barcelona, t'hi fiques a dintre d'hora i mitja, i ara... Molt bé. Molt bé, molt bona idea, sí, sí. Perdona, com queda l'art, amb tot això? És clar, tu... perdona, eh. Has parlat de quadres, de Picasso, has parlat de... Quina utilitat té l'art, aquí? Això és lúdic, clarament lúdic. D'acord. El que es busca és... Hi ha pintures que són inventades. I molt famoses. Algunes són molt famoses, algunes són completament inventades. Ah, vale, vale, això sí. Llavors, aquí és buscar l'efecte. Llavors, les pintures famoses és que tu estiguis... et enfiles a la bola, del nino de la bola, de Picasso, que enfiles a la bola... Hi ha altres pintures, et enfiles a la bola, pots fer que vulgui, et vaig veure, el que sigui, no? I altres pintures són... Bueno, inventades no corresponden a un quadre conegut, però sí que tenen una certa... Aquí és com les modifiques tu, perquè tu passes a forma part del quadre, diguem-ne, i segons com et posis, segons com la fotografia surt d'una manera i tu modifiques el quadre. Aquesta és una mica la idea. I la fotografia qui la fa? Un mateix? Un altre, clar. A la fer un altre? Aquí la senfino... Si vas sol, estàs venut. La senfino, perquè si no, t'has de posar i mira i tal. Una certa distància... La perspectiva no és jugar molt, no? Sí, sí, és complicat. Parleu, parleu. Sí, què vols parlar? No ho sé, espera't, espera't. He parlat del renoir i de servei. Ah, va bé, va bé. Ja n'he parlat de cinema. Com va anar això de servei? Sí, sí, molt ràpid. 5 cèntims, perquè si no, no acabarem mai. Sí, va ser interessant, va ser el xulo, no? Les coses que ens van explicar, la ciutat de servei està bé, no? S'allà amb un alti plat. Jo no la coneixia de res, i m'ha sorprendre, gratament. Queda restes de muralla. Hi ha una universitat allà. Vam estar amb la famosa universitat que va... Vam començar allà a la universitat. Feliç 5, quan va destruir les institucions catalanes, la universitat catalana, llavors va crear aquesta, per reals col·legis. Reals col·legis. El ensenyament en castellà i de la cultura castellana, clar. Llavors va trobar la repressió que va suposar. I amb les diferents que nosaltres pensem, vostres que contents que estaven al de servei, no, eh, que van haver de pagar-lo ells. Exacte. Estaven en contra de Feliç 5, tot sigui dit, eh. És una favorosa. I per què ho van posar allà? Bueno, és igual. Suposo, perquè estava de camí, clar, en la Nacional 2, que s'està de camí, entre... Abans d'arribar lligues, i des de Barcelona, és de transit, és de pas, és una zona de pas. I va tenir èxit com a universitat. Ui, tant. I van arribar a tenir... És que era la única universitat, David. Què? Era la única universitat que hi havia a Catalunya. La única de Catalunya. Ah, sí, clar. Van tancar els reals, com es diu això? No, tenia un nom aquí. No me'n recordo, ara. A Barcelona, a la plaça Catalunya, hi havia els... Tenia un nom... Com si fos universitat a l'època, tenia un altre nom, i la van tancar aquella. I van tancar totes les que hi havia, que no hi havia gaire més, o sigui que hi havia alguna lleida, no em havia equivocat, però la de Barcelona la van tancar, i tothom havia de passar per lloc. I era públic a la de Barcelona, perdó? Doncs no ho sé. Però seria una bona pregunta, aquesta. Jo crec que sí, perquè a Catalunya tot va ser gratuït, fins a partir del segle XVIII, perquè la primera acadèmia d'art, que és la famosa real acadèmica de Sant Jordi, i tal, abans es deia escola gratuïta de dibuix, quan va començar. Per tant, era gratuïta, pagada pels macenes i pagat per la gent promocionada. És probable que el jo que aquest, que no me'n recordo de com es diu exactament, que té un nom, pim-pam, pim-pam, doncs ja m'en recordaré, possiblement fos pública. I llavors aquest senyor va venir i va muntar a l'universitat, i va dir, ahora os vais a enterar, el que diu aquell. La prohibició del català, és clar. Això ja ho hem entès. Ara només per homes, eh? Per homes, anem bé, clar. Entrada, prohibidíssima les dones. Si no ho fas ben rodó, això no va. I gestionada per catalans? Perdó? Sí, clar, d'això, controlat per les lesia i per tot, clar, això és claríssim. Una cosa curiosa, que no ens oblidem, que el primer president de la Generalitat de Catalunya, o sigui, va ser nomenat allà a Cervera, a la Universitat Santa Maria, el 14 d'octubre de 1359, que més jo... Encara va estar a l'universitat, llavors. No, no, no, no, esclar, vull dir, però que Cervera és a part de la universitat, no? És per això, no? Exacte, i ja estan reivindicant ara això, que allà es va anomenar el primer president de la Generalitat de Catalunya, que era el Berenge de Cruies, Visva de Girona. No ens ha d'estranyar que sigui un Visva, perquè de fet ens van recordar que el 133 presidents que portem ja la Generalitat, 99, 91, eren religiosos. No n'hi do. El 91 primers. No, no, no, no tots seguits, no. En total, 91 d'aquests 139, oiguals el 91 primers, això no m'ho haig d'apuntar. Perquè jo sé que tinc controlats del segle XVI, tots són capallats, però d'entrada, la gent que tenia cultura, eren els que estudiaven. Bueno, així, a grosso modo, i ara seguiu vosaltres, bueno, va ser un... Vam veure el que és la universitat, que té aquests dos façanes, una façana barroca i una façana neoclàstica, espectacular. La sala principal també és d'un barroc que té d'estrespost. I en canvi, el que són els patis, són uns patis molt atemparats, una línia més així, més neoclàstica, no són tan recarregats i tal. Molt sobris. Ens van explicar tot i el que vulguis, els llibres, és espectacular el que hi ha. I llavors vam fer un recorregut per al carrer Majó, que ens explicaven les diverses cases, el segle XIV, XV, XVI, i havíem pariat i tal. I vam acabar el que seria l'església, que ens va fer una tona, un recorregut, és una església gòtica, d'una gran volada, d'una gran qualitat, i ens ha explicat molts atallets i moltes coses, i moltes historietes, que per això es trobava en la pena. Ens ha explicat el carrer de les Bruixes, molt per sobre, i al final, i vam passar que realment és impactant, és la cosa d'aquestes. El carrer, el carrer. I les gràcies molt, és molt la pena, és la joia. És el gòtic. És com Manresa, recorda com hem de Manresa, recorda Manresa, que vam veure la catedral, però és aquesta línia Manresana, aquesta potència, però encara... La capçalera és més ampla, té més potència, està molt bé, molt bé, molt bé. És una meravella, perquè és el senyor aquest, meravellós. Sí, home, ell l'havia nascut, ja era un nen quan va començar a agafar civil, em recorda, fos-hi totes, bon perdèixer. I no oblidem l'església de Gramunt. Ah, sí, sí, sí. Que vali la pena, a més, la portalada és meravellosa, està bastant malmesa en general tot, perquè la pedra és bastant fumuda, i l'interior està molt bé, però la part de fora és molt xula. Vull dir que és un viatget que val la pena, i que és curiós. Les Bruixes. Molt bé, les Bruixes què? El carrer de les Bruixes. Això era tant, això no era tan bo. Es diu que quan es va explicar que era quan es van construint el carrer, les cases, clar, ho van fer tan juntes, tan juntes, i van tapar tant, que dius que fins ara aquí apareixen les Bruixes. Va fer un comentari que va fer segon de les persones que estaven allà fent això, o una de les persones que passava, i es va quedar com el carrer de la Bruixa, el carrer de la Bruixes, i amb el temps... És com una dada. Aquí despella tot el misteri. No. Però... Després han muntat tot el tema de la carrer, però és com una qüestió turística, que no realment... És com una mena de carrer, que són diversos arcs que es van unint, perquè eren construccions dels pisos que la van fer sense persona, i al final ha creat com una mena de coberta, amb una sensació així, com un tapada molt fosca, no hi ha llums, com el que diu la cosa natural, però és molt fosca, i té una sensació com d'angoixa, i l'espai és molt medieval, la vegada si és com... Sí, la mantesa també tenia d'aquí, el carrer del Valls, o com era el carrer de Manresa, que també tenia un carrer tan cadet, que era el carrer del Valls. Comencem allà. Però, bé, en refereixo, que és una muntanya, però, bé... Allò t'agafa el joc de tronos, i posa allà una senya, oi? Bé, bé. Molt bé. Què més, Rosa? Què més tenim per aquí? Tenim el Renoir, o parlem del cinema, com vulgueu. Ens tenim encara 30 minuts, vull dir que anem bé de temps. Vos parlarem del tema Renoir. Comenta el tu, que jo estic de Renoir, fins aquí dalt, ja. Hasta el Golondrilla. Aquesta exposició és supergoig. Ah. Que hi ha la fundació Mafrem, exacte. És el carrer de diputació 250, vale? És Renoir. Entre les dones. Perquè va agafar com a tema de pintura, les dones. Home, pintava altres coses, no? Aquesta exposició, sobretot, és que és un pintor de dones, mira. I no és el que el Guillem s'explicava, no és per una qüestió d'atracció, ni de cosa rara, sinó, senzillament, perquè... És una qüestió, ja està. La miració del lloc clàssic, la dona, per ser... Jo em recordava, per exemple, que l'Orca també té moltíssims personatges femenins. Exacte. Perquè ja havia tingut un contacte amb les dones i, bé, aquesta forma de ser policial. I tampoc se li coneix una vida disoluta amb aquest aspecte. Va tenir les seves promeses, la seva dona, les seves models, no se li coneix cap història estranya. De ser molt comedida. Exacte. Sí, sí, és veritat. No, i després el que també ens veu, ens va explicar el guia, va ser el xesco. El que ens va explicar el guia, que aquest senyor després tenia un esclerosi múltiple. Múltiple. Llavors anava quedant sense motricitat. No, una artrosi. Una artrosi, directament. Va quedar sense motricitat a les mans, pràcticament. A més a més, allà d'anarà amb cadira de rodes. O sigui, la gent d'ajuda per tot. I fins i tot a l'hora de pintar, va haver un moment que ja no podia agafar els pincells amb les mans. I llavors li lligaven, amb cordes o amb venes, però li enganxaven els pincells, perquè es pogués continuar pintant, perquè era la seva vida ara el que s'havia fet. Això és molt important, perquè quan vas veient les quadres, ja les veien l'evolució dels últims anys, clar, veus l'altre, ja més com més cruxut, més complicat, més no és tan perfecte. Però recordeu aquella última obra, la del 1919, 6 milions abans de la seva mort, fa una obra molt conseqüent pintada amb pincells amarrats al dits, i entre els dits col·locats, perquè tenia les mans totalment ja per a artritis que portava 29 anys patint artitis a les mans. Per tant, imagina't, clar, és el moment que ja no hi ha control, i va seguir pintant fins al final. Una cosa, va tenir dos fills, un d'ells va ser el Jean Renoir, que és el cineasta. 3, 3. Sí, sí. En Pierre, en Jean, i en Claude. L'exposició està una miqueta, estan posades per sales, fins a el que és la dona, però una mica com temàtica. Dones bañistes, bañança, però a l'exterior, amb un llac, amb un riu, unes escenes precioses. D'altres, a l'interior, que és de toalets, són molt precioses. Esenes de la maternitat, de dona i fill, tot això. 5 o 6. Sí, sí, sí. O la dona burgessa, per exemple. Exacte, o les ninfes, les bañistes, que pintava, molt academicista al principi, però li donava tota la creativitat i tot l'impuls de l'impressionisme, o de l'ambulçó, que també anava a fer. Que era evolucionant. Ja sigui d'oncessió a l'interior, un retrat, més gran en plan paisatge, o el quadre més gran i més espectacular, que és el Vall del Molent de la Galet. El Vall del Molent de la Galet, que és el més maco. És espectacular. Sí. Feia cent anys que havia vingut a Barcelona i que tornava a venir aquesta peça. És una de les peces més interessants. És una selecció, és una selecció. Exacte. És supermaco, a l'Oxse, la majoria venen del Museo d'Oxse i de l'Orang Geri, de París. I d'altres col·leccions, però sobretot d'aquests dos. A veure, és una preciositat al Museo d'Oxse i d'Oxse en si ja ho és, que és una antigua estació de tren. I tant. Preciós, cream una llum impressionant a totes les sales, les quadres aquells enormes, que és impressionisme pur. És impressionant. És el millor que es pot ser a la vida de la boca. Sí, anar al Museo d'Oxse, les impressionistes. Jo sent més que m'ha agradat mai. Sí, sí que coincidim. Tothom que sí, home. Ja en van gocs, boguins, sesans, renoirs... Està tot allò que veus, no tot, gran part de allò que veus, que és allà. És que ja ho tenen gairebé tot. Val la pena, val la pena. Molt bé. Doncs ho recobrem, s'acaba el dia 8 de gener. Com a mínim que la gent vagi, ni que ho pugui veure, que no s'escapi. A més tot és molt agradable, perquè el que hi dèiem, quasi totes les personatges s'estan somrient, en aquella somriure, que la joa de viure, la alegria de viure, la economia, el van estar... És molt agradable. He parlat del plaer de pintar, encara que patís, i que li fes mal el plaer de pintar, fins l'últim moment. Representava molt vitalista, i aquelles dones, amb aquest joi de viure, aquesta sensació d'aquest parís finissecular... Molt recomanable. Val la pena, és una petita joia, que està acusada... Això que esteu dient és una cosa molt interessant. Almenys al mig també em servirà després per parlar de valor de lei. Però això del dolor, aquest que dieu, de la manera que... Clar, una persona que queda completament agarrutat, doncs s'ho passa molt malament. Això està més clar que l'aigua. Fa molt de dolor, pateix molt, no? I, a canvi, li compensarà el fet de deixar una mostra de allò que porten al seu interior. Evidentment. És que és curiós, perquè això que dieu... Sí, sí, sí. Valor de lei, jo penso que va en aquesta línia, també, tant la que va fer el Joan Gwein amb el Henry Hataboy, si no recordo malament, era el realitzador, com el que han fet els germans Gwein, també, no? Aquí ens està presentant, doncs, un western, ja, doncs, crepuscular, per dir-ho d'una manera. No hi ha una preocupació per presentar-nos, doncs, els més vàlids, probablement els més nobles, que en definitiva devien imposar la llei, el canvi a la fi, perquè, si no, allò hauria estat un... un vandolarisme total i absolut, que en alguns moments ja ho era, sinó que aquí ens estan parlant de persones que han patit tota aquesta situació i, automàticament, doncs, es troben en una nena, per exemple, en la pel·lícula aquesta. I la nena, aquesta, que també ha estat víctima d'una situació, doncs, amb la seva inginuitat, que és allò que tant agradablement, a vegades, sura sobre la foscor més gran, que també n'heu parlat d'avui, fins i tot, les bruixes, doncs, automàticament, es crea una complicitat, i jo penso que això és el que té més bo. No fa més bé dels dors, però dins a dos, jo penso que els germans coen, m'agraden molt, i estic molt d'acord amb ell. Sí, jo estic molt... Jo l'hi he vist, només fa poc, l'han estat fent per la Pàramon, ens sembla, i feia l'en tota, feia l'en tota. Li mancava ritme, aquell fill. De qui jo soc semblants, però... Sí, però li mancava ritme. Sí, però li mancava ritme. Però ja, sí. Si l'he deixat avui, la veia, li falta tremper, aquest fill. Mira, no sé... De tota manera... Nosaltres fem pelis correctes i obres mestres, abans també es veien coses... De tota manera, si ets en el camp de la valoració de Genghuayn com a to, penso que aquesta és de les bones creatives, o sigui, de les que el veus interpretar. Sí. I això que dius... Ah, no, això no me'n recordava, jo. Sí, sí, sí, per valor de l'Ei. I després aquella de la Índia, que segresten els... No la Índia, sinó la Blanca, que segresten els Índi. Centauros del desert. Centauros del desert. Allà també hi ha un... Ui, ui, ui, allò és... Aquella al·lículon... És un valor simbòlic. Sí, olivis més d'una vegada. Te n'adones de que la que se va cunyada està enamorada d'ell pel fet de com plega el roba d'ell. Senyor, això me'n recordo. Sí, sí, sí. El Joan Fort és... Home, és que és molt Joan Fort. I, escolta, hi ha aquella sequència de la porta que sobre hi està, en el desert, com aquest, i tot l'interior, la riquesa que representa, el que el tracta... Riquesa no vol dir bondat, vol dir de tot. És molt important. Jo he hagut d'estaca això, precisament, perquè, bé, aquesta setmana hem tingut l'oportunitat de veure els germans Coen. No fa gaire, com diu el David, doncs es va veure, doncs, també, la... la... la Kendrick Hathaway. I llavors, doncs, m'ha semblat que era molt interessant parlar i destacar, sobretot, aquests dos valors i tal. Llavors, m'agradaria també, paral·lelament, destacar una altra pel·lícula amb un argumentari molt petit, Ilgato Pardo. És un... Algú estaria petit. Podria ocupar tot el programa, aquesta pel·lícula. Val, no, per què ho dic? Perquè és que ha sortit, ha sortit així, en DVD i recomanar-la i tal. Fa anys que d'allò i llavors diu, Algato Pardo és una prova que de l'esperit d'una bona, molt bona obra literària, que sí que es pot passar amb cinema i resulta tan bona com la pròpia literatura, no? Jo sempre hi ha estat molt d'acord amb això. Potser perquè m'ha quedat sempre més el cinema, que no literatura. Vull dir-se un cosa, es vull dir d'aquí... Sí, tema de narració. Tu tens un bon narrador, de vegades fa molt bona. O sigui, l'esplicle és Stephen King, que diuen, saps? Que no són les Stephen King, sinó basades en novel·les, clar. Stephen King, com a novel·lista, és una persona una mica limitada, com a narrador. T'en canvi t'agafa, està en l'ecúbric, hi adapta una obra de Stephen King per esplendor, hi ha idees molt bones i un narrador molt bo, doncs clar. Differeixo, aviam. No, no, Stephen King té obres molt dolentes i alguna és genial. Però jo crec que és genial, no per la manera que narres, sinó per les idees, la imaginació que té, que és brutal, la imaginació és molt bona. No, no, ara t'explicaré. Jo m'he llegit tot. Jo tot no, però, per exemple, Cementerio d'Animales, o sigui, no hi ha llibre que transmeti la por. Cementerio d'Animales, tu has dit un o dos, que ho escritiu alit. Això és horrorós. És, dius, mare de Déu, senyor. Per dir alguna cosa, és un dels grans clàssics. Estava fent la mil i me'l vaig llegir, però no tenia res més a fer. I en dos o tres, potser Carri, potser aquest és Cementerio d'Animales, per exemple, no està malament, aquests primers llibres... Cristin. Cristin, no està malament, tampoc. Com Cementerio d'Animales, o potser, com es diu aquella, el de... El que va interpretar la... Miseri. Ah, la Miseri. Miseri també està, però... Miseri no està molt bé aquell llibre. Però jo penso que ell ha estapat aquí una cosa molt interessant, una diferència de ser un bon rodó, i tenir una bona idea. Ja ho veus molt diferent, això. Clar, esclar. La narració, explicar una història, i a vegades que la història, el millor, dius, bueno, és una història senzilla, no? D'allò, de la vida dels personatges, però molt del dia a dia, tampoc hi ha les coses i tal. Però tu estan explicant, amb unes imatges, o hi ha un novel·lista, que t'explica coses molt senzilles, amb unes paraules, i explicant uns matissos, que dius, hòstia, aquí. Tu veus que va com rodat, no? Dius, hòstia, això, mira quin ritme porta. O sigui, no és que pensis si t'arriba, però d'alguna manera no t'assupostes. Mira quina fluidesa, no? En canvi, també està al contrari, no? Dius, hòstia, és clar. Allà en pel·lícules, d'aquestes distòpiques, m'agraden molt, i dius, hòstia, quina bona idea, aquesta? Hòstia, quina bona idea. Mira quina interessant, però després dius, quina narració, i quina manera, com s'ha perdut d'aquí, quina... Veig que no heu vist la guerra dels galàxies, encara, però parlaríem, oi? No, no, no. Tinc la agenda, però encara no. És que jo no sé molt què és la guerra dels galàxies, això és el David, que és més raro. Ah, sí? Sabes, sí, com el David. Avui arribaré caminant cap a casa. Com si veies, mira. Amb la pluja. Amb la pluja, preta, preta. David, vinga, va, parla de ballana. Oh! Sí, sí, sí. No, bé, prou correcte, eh? Sí, sí, de les darreres que he pogut anar, vaig haver de trobar el Trolls abans, i també... És el Disney, la ballana. Que en realitat es diu Moana. Moana? Sí, però per un tema de drets de nom, no em faig de per què, ho ignoro, aquí la van traduir com a ballana. Vale, vale, és el que hi ha. Tampoc és molt important. No, però bueno, però raro, bueno, no ho sé. És curiós, perquè... bueno, el film... el film en se situa... jo crec, sí, a Hawaii, deu ser, les neixies d'aquestes... Sí, ara hi ha de pasco, una cosa, sí. Sí, pasco, no, no, està més... jo diria que és Hawaii, una cosa, aquestes. Més que rep els noms, per la nomenclatura dels noms. Com s'ha hagut. I bé, ves, la pel·lícula fa referència als orígens del poble aquest, de per allà, dels narius de Hawaii, això, venen, cap on van, i sobretot, barreja realitat i ficció, o llegenda, diguem-ho així, amb el semideu que es diu Maui, sí, que és un semideu que, diguem-ho així, va obrir el que es diu la Caixa de Pandora, al robar-li la pedra, que diguem, manté l'equilibri de tot l'ecosistema de la zona, no? Va robar-la d'una dèysa que no faig dir el nom. És molt greu que això, no? Sí. I ho va robar per oferir-li els homes, una mena de... Prometeu. Una mena de prometeu. Doncs, evidentment, els homes van tenir, diguem-ho així, aquestes avantatges, però, evidentment, tots els inconvenients, així com aquest semideu, va quedar, diguem-ho d'alguna forma, aïllat amb una petita aïlla, sense el seu am, perquè és allò que li dona el poder, aquell gancho es va perdre, o se'l va quedar una altra, i ja no té res, i d'allà no podia sortir, però com és un semideu, no m'ho mor. Ja està. És com un sensom, amb altra línia. És que, diguem-ho d'alguna forma, les conseqüències d'aquest acte provoquen que l'ecosistema, diguem-ho, el paradís, diguem-ho d'alguna forma que aquest semideu va fer una mena de Dani i Eva. Llavors, agafa la poma prohibida, que era aquesta pedra, doncs el muntatge se'n va anar a norris, tot el paradís promès, l'ogella, d'alguna forma. Tot està connectat. Aquí t'ho mostren, una forma d'una nada així, com de negrura, és com quan el senyor els anells anava avançant la foscor, parlant. I bé, i la història ens parla d'una nena, que convençuda, perquè té una llalla una mica així, no ho has dit, això... Bruixa, com deia. I no mira ningú. I et diran a tu que una paraula. Com la... Doncs que l'inculca el fet... Jo ja deia a Cervera, jo ja preguntava, aquí on s'ha parcat les combra. Com la lliaia aquesta del velló, la última. Sí, d'alguna forma així. Ha de trobar aquesta pedra i tornar-la al seu lloc original. I ja no cal que us digui de què va el film, no? Bueno, està bé, l'apreixo. Té molt bon ritme. Per nens, per adults, el que diem. És acceptable, no és allò que et la fiesta de les salchiches. No és el cas. Perquè a casa seria per nens, per adults. Per adults i els pacífics. Per adults és la salchicha i les salchiches i els pacífics. Però tu l'has vist ja amb les salchiches. La veuré, home. Ui, mare, adéu senyor, la per final. No, ballena no surt res, tot això. Però bé, el film està bé, però allà, no és com per exemple, vas a veure l'última del Guales i Gromi, l'Ovella Xau, i allò és un espectacle per tothom. Tothom es passa bestial. Quina mirada té l'Ovella Xau. Allò és bestial. Bé, és correcte. Hi ha algunes que, per exemple, vaig anar a veure Trolls, i se'n caia els ulls de terra. Els ulls de teva de son. Ah, bé, bé. No siguem descriptius. Flocle, has de complet el paper que et toca aquest moment i anar a veure aquest tipus de filmes. Bravo! Torero! Quin papa que trigue. I ja està, és el que hi ha. Si no ens menys el temps. Nacho, el dia de la bèstia. Això sí que té la... No, no, és que... Clàssicazo del cine espanyol, eh? Clàssicazo del cine espanyol, i a més a més, explicaré a netota que és a casa nostra, quan veiem una pel·lícula nadalenca, i veiem aquesta. No veiem què veieu viure i tal. És una pel·lícula que està ambientada en noche buena, i per nosaltres una pel·lícula nadalenca. O jo puc anar? Que trenca una mica amb dota que està bueno, dolçona, que està molt bé, però que està bé també, que es pugui trencar una miqueta, i que després que una cosa més així, més gaire ràpid. No sé per què, tenim tradició i la veiem, ja n'hi ha moltes vegades. Però sí que és una autèntica clàssica. I un cuca de càssic. Els meus fèndems també us hi posaré aquest. Vinga, sí. Perquè és una pel·lícula... És una pel·lícula d'humor negre, que està força bé. Amb ambientada més a més, en una època, és a Madrid, és quan acaba de guanyar el PP, la primera majoria que té quan arriba l'Aznar, la pel·lícula sí que sembla que és del 96, o així, ha arribat en el 96 a Aznar, i tota la imatge, jo en una imatge de Madrid, una amiga, que ja està triga de per si mateix, perquè no està mostrant res, diguem-ne, no? Un carrer comercial... Sí, són coses que són normals, però no sé per què, amb aquest condicionant, i a més, jo crec que busc això, perquè fins i tot la iconografia de la pel·lícula ha sortit, no sé si l'hi heu vist, però hi ha un edifici molt representatiu de Madrid, que té un altre, més cap al final, que té relació amb la trama, que no explicaré amb precisió, una mica de spoiler i tal, però que en aquella època era el símbol d'aquest capitalisme financiero d'amiguetes, que va sortir jo amb el de la Rosa, i amb tot allò amb el Mario Conde... El Banco de Espanya... El pelotazo, me l'heu dit... El pelotazo... La lli del suelo i la especulació urbanística, tot el que ha arribat després, però llavors començava, però estàvem vist, però d'alguna manera, jo crec que a les de la Iglesia ja va detectar que això, i posa-ho en relació amb aquest capitalisme, aquest capitalisme, si una mica salvatge, començava una mica amb el diable, o sigui, allà fa una punya allà... El diable surts... El diable surts, però, bueno, hi ha uns personatges bastant siniestres, aquests personatges que en Madrid es dediquen allà, a cremar vagabundos, i en tot això, en aquest Madrid una mica siniestre, hi ha un personatge que és un personatge molt blanc, que és l'Àlex Angulo, que és el padre de Berri Artúa, que és malaurat, que ja ha traspassat, i que ell intenta, ni més ni menys, salvar el mundo de anticristo, és poca broma, no? A partir d'aquí, la pel·lícula comença molt bé, el personatge que t'ho fa molt bé, i s'ajunta amb la seva... el seu contrapunt, diguem-ne, no en M6, no, el seu contrapunt, per acabar formant una figura Don Quijote i Sancho Panza, l'idealista i la persona mutana, que és el Santiago Segura, Santiago Segura, és que a mi, jo estava veient, mira, que bé, el tio és un idealista, que ell pensa que necessitarà l'anticrista aquesta nit, i és la seva obligació a matar-lo pel bé de la humanitat, i l'altra, que és una persona que no té molt cervell, però que li agafa molt carinyo i la persona cura, veu que no està molt bé del cap, però bueno, és igual, veus que és una persona que s'entrañable, i d'alguna manera veu que jo haig de protegir aquesta persona, perquè aquesta persona no està bé, i amb les coses que fa, i com s'està movent per aquí a Madrid, i allà el tio, però s'enrola amb ell, és una persona que no té molta cosa a fer, és una persona... És un nini exacte, que és un heavy, i fa un personatge, Santiago Segura, genial, és un personatge genial, ufà, fantàstic, o sigui, jo, si he vist els heavies del meu barri, era clar, clar, és una passada. Sí, això és cert. Sí, tot apricula amb un humor negro, molt interessant. La Terile Pávez, descomunal també. La Terile Pávez, sí, s'ho tenen un secundaris, i la Natalice Senya també. Exacte, s'ho tenen un secundaris, que ho fan, bueno, fantàstic. La rescatarem, la rescatarem també, vinga. Però vols dir que no és millor veure, per exemple, obsession. Hola. Ho perduda, m'ho perdida. Que no, tenim el temps. Molt bé. Hola, Aurea. Tenim 5 o 6 minuts. Tenim 6 minuts. Jo vull fer un comentari d'un minut, ja Rosa ens parla dels últims de Filipines, que m'he d'estar nominadíssima, no sé quants golles, ja. Ja l'han carregat, però he fet de recomanacions. Una, un llibre per llegir aquest Nadal, la quarta part del Carlos Rizafón, i la veritat dels Espíritus, que és brutal, brutal, és meravellós. Hòstia, per mi el Nadal mig era per vomitar, és boníssim. El que parlàvem de la narrativa potentíssima, que deia el Nacho, és espectacular. Perdó, només no vull que fallés el llibre. No, no, és que no comentaré. El primer té una trama en una època. El segon s'avança més. Sí, no, però es poden llegir per separats. No, però aquest torna enredera? Aquest torna... Sí, 30 o 50, t'ho deixo així. Però que es pot llegir per separats? El segon era els anys 60. Ah, que torna enredera, vale, només això. Però val la pena, eh, val la pena. I una altra cosa molt ràpida, també una pel·lícula, que jo recomano, que no comentaré tampoc, perquè la pel·lícula tal com comença, és com acaba, que és Sully, la pel·lícula del Quinesbut, i és meravellós el que fa Tom Hanks, el que fa el Quinesbut, i ja sabeu de què va la pel·lícula, no? La Marisatge de l'avió, aquell del... El Río Hudson. Ja està, però com ho desenvolupa, com ho fa? Perquè ja saps com acaba i com comença com acaba. No és que fes poc. La fórmula, la fórmula, el muntatge que fa vinga, vinga, vinga, magnífic. És un bon Quinesbut, un bon Quinesbut, un magnífic, i un Tom Hanks creïble al 100%. És que sempre és bo, Quinesbut. Clar, sempre. Rosa. Espera, mentre parles d'últimos de Filipines, t'he de posar el White Christmas. T'he de posar el White Christmas. Ai, molt bé, vinga, va. T'he de posar una cançó de la vida, perquè en Marieta la passo de fons. D'aquí, del Vincrosby? Del Michael Bolton. Bueno, a més, el Michael boblea, a mi. Bueno, doncs mira. A mi, la Carmen Sevilla. Rosa. D'aquí ve l'expressió. L'amor de la Molina. Exacte. D'aquí ve l'expressió. Que tenim 3 minuts. Aquí les bruxes no les deixen. Les últimes de Filipines, d'aquí ve l'expressió. D'aquí ve l'expressió. Vaig ser el 1898, de fet va ser el desastre de Filipines i de Cuba, va ser la perda de les dues últimes colònies que tenia l'Imperi Espanyol. I les protagonistes estan molt bé. Estàs una passada, perquè són Mirel de Lluís Tossard, Emilio Palacios, Alvaro Cervantes, Javier Gutiérrez, Carre Elegal, que està genial. El Parada Alfrara, que és visió, que està genial. Carlos Hipólito, Eduard Fernández. Bueno, està superbé. La trama no desvelurre, perquè sabem tots com acaba. I d'aquí ve l'expressió. D'aquí ve l'expressió. D'aquí ve la trama al Barra, que crec que tablets estaven preparats per generar salad, de la trama, les patrones s'agradaven per yemek. S'hi haur дома tot. És a fer minimament. Activeamente, hasta el final. ¿Com era Bart d'Or? No, va a continues. was velers. Era una bestió de res. Era un pueLETg altera. era la tonteria. I llavors tothom li estava dient, no, els nadios fessin tot un nano que va passar el que va d'assaltar. Ah, sí? I també els deia que la guerra s'ha acabat. És que ja no dic tan sol des d'Espanya, és que Espanya ho ha venut els americans. Estic freda del presa. Doncs aquell talla vinga a defensar, clar, hi havia soldats que diuen, a veure, potser ens estan dient la veritat. Potser havíem de deixar ja, no? I els altres dos, els dos jefes, els dos caps... Clar, a veure les connotacions personals o la situació personal de cadascun d'ells, un que ja li agrava la guerra de per si, era una màquina de guerra, de matar si podia. I l'altra, perquè, bueno, hi ha una situació personal que s'havia quedat viu, no tenia fills, estava en aquella cosa de la vida que diuen ja més igual. Doncs això no era tonteria i sense sentit de defensar una cosa que no... Mira, jo veig que ja només es comento això. L'Històsar diu... La història del 1898 és un tema definitiu. Mira, diu té molt del caràcter espanyol. Vendà, veritat. Ho deixen anar clarament, no? Una catedral. Una catedral. És defensar l'imperi, sigui un contra el que sigui, encara que sigui un sense sentit i una... Fantàstic. Doncs que sabeu que està supernominada aquesta pel·lícula, juntament amb el Mostro, bien a ver, que t'anys serà la cosa una miqueta rara, creiem. Les imatges, suposo que són... Jo vaig sobre el trall, no l'has vist, però... Estan, estan a la Palma de Gran Canària. Unes imatges a l'Àrea, a la Selva, i tal, que justia... Sí, que sempre és la mateixa, la van repetint, és aquella cascada. Sí, sí, sí, no, suposo que no... És molt impactant també el Baixell, perquè és una reproducció, van reproduir expressament el trasatlàntic, que no sé què els porta a deixar allà. Els uniformes també són tan qual, arriben tots tot, tot i guapos, amb aquella uniforme blaucer, moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes... No, de debò, és clar, és una... Ahir és de gran producció, a més, per suposar-ho, que ha estat una passada. Molt bé, doncs es hem de conviadar, ens faltan 10 segons. Bon Nadal. Bones festes. Bones festes. Bones festes. Adéu. Adéu. Música, clap, selecció.