I el que farem ser abans de representar-vos, que avui estem gairebé al plaer. Molt bones, benvinguts un dia més al Babilònia i el que farem ser abans de representar-vos, que avui estem gairebé al plaer, gairebé. Ens falta la Lourdes, però tenim la Rosa. Hola, bona tarda. El Jaume, com estem? Bé, bé. I el David, que s'ha reincropat les 3 setmanes? Sí, per molt diversos. Bueno, cap problema. Estem aquí, no marxem, vull dir que la dissabta, com sempre, puntuals de 7 a 8. 7 de la tarda. Exacte, avui jornada de reflexió a Galícia i al País Basc, aquí no. Aquí encara no. Encara ens queda una mica. El 25 de novembre, diuen, no? Esperem que... El 24. El 24, vaja. Ara reflexió serà el 24. Exacte, no? No. Molt bé, doncs avui tenim un programa prou variat amb diferents temes, com sempre. Comencem parlant d'una recomanació que ens farà la Rosa de Teatre, el Boys Don't Cry, des del Teatre Tantarantana, que a veure realment s'ha d'anar al Teatre, això és evident, encara que la situació sigui com estigui, però ens hem d'escurar una mica a la butxaca, a veure si una mica no deixem aquest hàbit, que és maco per ara. El cinema, doncs, tindrem valor de lei, màtels suau ment, parlarem també de Muerte entre les flores, i Passatge a la Índia, aquest clàssic de David Lin, que el recuperarem també, que és una pel·lícula peculiar, per recordar-la tant en quant. El món de la literatura, la delicatés, farem una simbiosi també amb la pel·lícula i el llibre. La mecànica del cor, un peculiar llibre també de Macier Malsier, i el diccionari Vintage, que el recuperarem amb el Jaume, una altra vegada, a veure què tal. Quina barra. Si en sortirem. Quina barra dium. Recuperem el món de l'art, perdó, en cartografies contemporànies, que serà una exposició que s'acaba l'octubre, molt aviat, i que recomanarem des d'aquí. I per últim, a la part del tema, parlarem dels reptes de l'home, a renda d'aquest senyor que s'ha tirat directament des de 39.000 metres. Talsada, per dir alguna cosa. Millas o... 39 km. 39 km. Ah, ho he dit bé, no? Sí, mira. I no cau. Exacte, i directament ja... Quina impresió, no trobar-se allà dalt, i mirar cap a l'ull, que no cap a la terra. Sí, sí, parlant clar quin càlid. És una pel·lícula que deia, o no? Qui l'ha demat el suament, en aquest cas, no sé si es mata el suament, però... Quina albonia. Seria matat directament, no? No cal dir això, no? I ens queixem quan anem a portaventura, i diem quina cosa em fa l'estómac. A jo, se't posa l'estómac de... De barret. Allò de més a quatre, que va dintre, que som, que he pujat d'aquí. Sí, sí, sí. Va arribar a Milipico, eh? Mare meva. Depèn de la velocitat, sí, sí. Però jo què... Bueno, ja ho comentarem, a obrir per... per caigudes, abans d'hora, eh? Ja no podia a més. La caidita, no? Ja no podia a més. Això és la caidita, no? Com deia el xiquito de la calzada. Molt bé, Rosa, boys don't cry. Vinga, som-hi. A veure, boys don't cry, és l'obra de teatre que estan fent... Bueno, a partir del dia 18 d'octubre, l'estan fent ja el Tantarantana. Us recordem que és un teatre... No, jo no diria de petit format ni molt menys, tots els teatres són molt vàlids. I, bueno, amb una mica de talls també han fet l'ESOS, i penso que ho hem de recollir i hem de fer aquesta recomanació, perquè sempre han portat obres molt interessants, que són una miqueta fora dels circuits comercials. Són obres que ens fan reflexionar sobre la problemàtica actual que està vivint a l'ESOMA, i la nostra societat. I, bueno, la pena més, normalment, és també gent relativament jove, que, malgrat això, té moltíssima experiència i té molta motivació per fer teatre, no? Mira... Boys on Cry, l'autora és Victoria Spoonberg. El cognom és una miqueta... Vull dir, no és el Tócton, però ella és d'aquí, és una noia molt jove, que ha escrit aquesta obra. La dirigeix la Glòria Balanyà, i, bueno, té un repartiment de 4 actors, Francesc Garrido, Armand Villem, Maria Pauli Pijem i el David Anguera. Ja us dic que la fan des del 18 d'octubre fins al 18 de novembre, i val la pena, perquè, bueno, tots sabem com estan ara una miqueta als teatres, i més aquests que no tenen tanta repercussió o no surten les crítiques en els diaris tan sovint, no? I és molt bon una miqueta per als amics, no? Ells tenen el carnet d'amics del Tantarantana, i la difusió que ells poden fer, doncs, ara a xarxes socials, o via internet, o via escorreus, i tot això, eh? És una mica de resum de l'obra, perquè us feu una mica la idea, eh? Mira, són dos homes, que són antics amics de l'adolescència, es troben després de molt de temps de 9 hores. L'un ha triomfat, exergeix el poder polític, l'altre és un artista, la vida no li ha anat tan bé, ell s'ha sent fracassat i perdut i necessita ajuda. Aquests dos vells amics tornaran a coincidir en situacions oposades sota la mirada d'una dona que els coneix bé d'aquells temps en què sonava Boys on Cried, The Cure, Les Martins i el Maribri Zarg. M'estic posant nerviós, eh? Ja estima, perquè això del Boys on Cried de The Cure és magnífic, eh? Sí, és així, eh? Bueno, són icones d'un passat de molta complicitat amb moltes expectatives i grans ansies de futur. Avui, però, aquests nois... Bueno, no aquests nois, en general, els nois els toca replorar, demanar-los molt difícil, ajudar també, un fa de mirall de l'altre. Què vol dir tenir poder? I què vol dir no tenir una bona feina en una societat que reclama a l'home una professió d'èxit? És no tenir poder. És una bona reflexió. Els dos homes entraran en una dialèctica vertiginosa plena de projeccions i desitjos reprimits. Tornar-nos a trobar amb un anticamic pot ser una excusa perfecta per enfrontar-se amb el millor o amb el pitjor d'un mateix. Déu-n'hi-do, eh? Doncs sí. Penso que és molt interessant i hem de... I el que sigui promocionar a aquestes païs... I ajudar precisament amb aquestes apostes que s'estan fent encara de molta qualitat. Molt bé, del teatre al cinema. El David ens parla de valor de l'Ei. Què tal, aquesta pel·li? Molt bé, m'escoltarà molt agradablement. La vaig començar a mirar una mica així amb recansa, i després em va nassaduint. Perquè és un guès tan prolotípic en què és curiosament el gènere de l'ésser humà. Doncs es deixa de banda. I el que he prevalt en la trama, bàsicament és el caràcter de la persona, de l'individu. I a partir d'aquí, tots els personatges, d'alguna manera, que siguin o no siguin positius o tinguin un caire positiu negatiu, respecten aquesta potència de personalitat en aquest cas d'aquesta nena. Inclus l'edat també podríem dir com a element que podria ser pejoratiu perquè et tinguin en compte a l'hora de fer-te cas. O d'una persona que ho té tan clar i sap gestionar les eines que té a mà, que la gent li fa cas i no té més remei que ha caigut metres, perquè és que allò és demolidor, no? Ja l'escapatòria, no? I la trama, potser és coneguda ja, és d'una nena que li ha assassinat el pare i contracta una algú zil perquè persegueixi l'assassí del seu pare. I juntament amb un ranger de Texas troben pel camí que aparèixerà i desaparèixerà, la trama arriba fins a un clímax molt tòpic de tots aquests westerns. No cal dir més perquè tothom que n'hagi vist de western ja serà per on vull anar, sense jo que tenia que ballar al final. Però bàsicament el que em va sorprendre sobretot és el personatge de l'altre. La nena ja el veus marcat de bon començament i ja veus que quins de rotes tindran. En canvi de la gosil, doncs et sorprèn, sobretot el cop de gest final. Em permets? Jo voldria destacar una cosa que crec que és molt important, aquest film que està inspirat en un que va realitzar, si no recordo malament, Overhooks, i que va interpretar el John Wayne i que és la mateixa pel·lícula. Quan es va estrenar aquesta segona dels germans Coen, va generar una polèmica que per mi cada vegada es de ve més lògica. És la polèmica del respecte més absolut que miraves aquestes pel·lícules amb aquests personatges que tinguessin o no raó estaven fets a ells mateixos i a canvi el germà Coen el que fa és qüestionar-ho. O sigui, ho posen, ho desmitifiquen. I penso que això es fa. Sí, sí, no està clar. El personatge de... No sé si es diu El Quasilo o un altre nom en català. Aquest personatge veus que, hòstia, ballo boreja molt el que és la llei i la delinqüència. Jo crec que la majoria de vegades... Està més allà que aquí, no? La facilitat cridona precisament la llei per vulnerar-la, per saltar-se-la. La proximitat envers una noia que ho té molt clar, i que es marca un camí i el segueixen sense abandonar el fil que m'ha marcat. Ostres, jo crec que això el fa posar el de l'ata com un paio una mica així, dropo, mandross, o que realment és poc, poc, poc professional, d'alguna manera, i l'encarri la una mica cap a on realment ha d'anar. I, ostres, molt bé, molt bé. Perfecte. I un altre que... Digues, digues, David. També vaig anar a Monibol. Jo també la vaig veure, aquesta pel·lícula. A mi em va anar molt, eh? Molt interessant. Mira que em feia Jullu, eh? Aquella del baseball, no? Sí, però no és parlar del xoc. No, no et parla del... Això de les bambalines dels jocs, del que es manega, dels mànegers dels equips, d'estratègies, no? D'esfanar els equips, i on, per exemple, l'entrenador és un jugador més, diguem-ho, és un P.L.L. que fa sordir el fantà i punt, no? És el... I el que em va sorprendre molt és que el P.L. diu... Això no va bé, això no va bé, no? La sena que hi ha de gastar en tots els... els controladors, dels jugadors, d'altres equips, no? Ja discutint quin han de fitxar, quin no han de fitxar. I, a més, amb uns arguments molt porils i molt poc professionals, no? És que aquest, la dona, la nòvia és molt lletja, que el tio està la primítica. El tio... Quin comentari, me caches? Com si el fos aquí un bisboss, no? Clar, sí, sí. És el Brad Pitt, no? No, el que fa el comentari no és el Brad Pitt. Ah, no, no, és aquell. Sí, sí, sí. És veritat, no me'n recordava. I, a més, s'ajunten el menjar i les ganes de... i la gana, no? I, en aquest cas, el tio coneix un individu que ha fet un mètode científic per... a més, basant-se en estadístiques, que la veïsbol són totes estadístiques, no? Són fells reals, el que fa un jugador al camp, no? I països que, amb jo, amb molts aspectes del joc, no he d'estacar enrere, però amb un aspecte molt concret, són boníssims. Però la gent no ho arriba a percebre, allò. I això només ho saben els entesos? No, ho saben els que s'han parat a mirar-ho. Llavors, cony, vengafen països que els interessa per col·locar-los en llocs, les estratègics d'un equip, que donuin el 100% del que realment saben fer, i com equip, doncs, com equip, com a individualitat, ni com a gran estrella, com a equip, doncs comencen a funcionar i a engranar-se, no? Que s'han vingut a inspirar aquí, a casa, això. No, el problema, no, el problema... La diferència està... No, la diferència està és que, realment, tots són engranatges petits, els difoto un bon engranatge. Llavors, hi ha un equip que, realment, escolta del mecanisme, i, clar, amb jugadors bons, diguem-ho així, clona el sistema i triomfa. I triomfa, molt bé. Jo tinc que dir que la pel·lícula en sí, em va sorprendre. Jo pensava que seria més Medi-Namèrica, lògicament és una idea... A això, no? Però, en canvi, hi ha un rarafons interessant, i molt ben plantejat, no? Ja mateix, però ho porta molt bé, com a pel·lícula. A mi em sorprenen el que acabes de dir, perquè és clar, llavors es tractaria que el principi de tot, perquè tingui el 100% de validesa, és la mecànica, i el col·lectiu. I automàticament, després, el que és capaç d'agafar, doncs, els elements més vàlids, és el que tindrà èxit. Però jo em pensava que anaves cap a una altra banda, que després en parlarem d'això, és que es reparteixen els jugadors de manera perquè la competició sigui així, de tractiva. No, no va d'això. És com una fórmula, sembla com una fórmula, o geomètica, o matemàtica, o econòmica. Necessita un paio, que encara que jo què sé, és que jo no hi entenc d'aquest joc. És que, més que matemàtica, és estabística. És un tema estabístic. De probabilitat. És una combinació. A mi ets molt dolent batejant, però m'agrada molt la pilota de terra. I millor volen un tio que sàpiga recorrer la pilota impressionantment bé. Però clar, allò no llueix en un joc. Però és igual, és la feina bruta, però tu vols que facis, aquella feina bruta la facis perfecte. Exacte, ja els 20 i pico de partits, si ho fas això, comportarà que guanyis els 20 i pico de partits. I cadascú fent la seva. El que importa és el final, el resultat final. I que cada cos estigui al lloc que li correspon. M'ho trobo tot el meu. Ara estem en el cinema. Encara hem de parlar del passat. Maten els suau ment. També és veritat. Aquesta mort entre les flors penso que són completament competitius. La mort entre les flors és una pel·lícula que em va sorprendre, perquè s'atreveja probablement com hem parlat fa un moment. i les estratègies ben muntades, doncs també parla d'això. A més, a més, és dels germans coin, també. Exacte, també. O sigui que estem parlant de cinema d'autor en totes les lletres. I, llavors, mata el suau ment, que és aquell senyor que va fer, com deies, aquella pel·lícula... Oh, que genial. ...tant extraordinària. L'assassinat de Jesse Gens pel covard Robert Ford. Ah, sí, senyor. No l'he pogut encara veure, eh? No, però... Allò és... Mira-la. Sí, sí. És genial. Va enganxar a Calavella en febre, i entre allà la pel·lícula és amb un... I de l'irà baixant. Amb un tempo molt relaxat. Sí. I us estava dic, curdi, no sé què. Com mola, no, ella diu, ei, que guai, no? És extergi. És extergi. Una mica bon Marley, no, allò? Potser vaig a la pasta de marihuana allà. Exacte, dius, eh, què passa, no? El Dolby Sonoran, aquest sonoran, que fa meravella. Molt bé. Doncs aquesta pel·lícula, doncs sí que ens posarà en contacte amb el que jo he esmentat abans. Probablement ho has esmentat per això, no? Perquè a vegades aquestes estratègies de dir, a veure com fem un muntatge que sigui així detractiu, que en definitiva, garanteixi l'espectacle. Aquí el que tenim és el que cal garantir és que totes aquelles persones que cauen en el desori, en el submont, doncs estiguin controlades, o sigui, que no facin mal, doncs, en els que no hi han caigut. I ho dic així, desuau, no? Ja us ho podeu imaginar. I tant, la que podria ser. Bé, doncs, la pel·lícula, que és el que moltes... O sigui, el que he pogut observar és que en algunes persones els molesta molt, és que tota aquesta... aquesta crueltat, fins i tot, humana, no? Aquesta manera tan cruel de viure, vaja, doncs estigui acompanyada d'un munt d'informacions i sobretot de la presència gairebé constant del senyor Obama amb els seus discursos i tal, no? Llavors, sincerament, jo crec que això puguis no estar-hi d'acord. Pots no estar-hi d'acord, de malmetre, si és quan tens així, doncs la figura cap dalt d'un president com el que és. La veritat és que, malgrat que tu puguis no estar-hi d'acord, el que està clar és que el realitzador o el volgut fer així ha fi efecte de mostrar tot un munt de trets que tenen a veure precisament amb la diferència i la preocupació pel poder de tot un seguit de gent que no té aquesta dificultat i que, vaja, vull dir que quan es produeix una desfeta com la que es veu aquí en la pel·lícula amb el protagonisme de 3 o 4, com a mínim, però més, doncs això l'únic que cal és assegurar que no passi d'aquí, que en definitiva, si s'han de destruir, es destrueixen. La pel·lícula, a més a més, argumentalment, és d'una elementalitat total, però... Conta, perquè... El motor del perquè es belluguen aquestes persones és el simul·lacle, és la representació, és el tenir una informació, que per això existeix la informació constant i la incidència vital del senyor Obama, no? I això crec que és bàsic. Jo no ho havia vist en una pel·lícula d'una manera tan important. Aquella ha dit que faria una cosa o que l'havia fet i, automàticament, jo faré la mateixa cosa perquè, en definitiva, em cobreix les espatlles al fet que aquella altra ho hagi dit. Fins en aquest punt, no? Jo n'hi heu fet. Res, a veure, sí. Que l'Oriol n'hi heu fet, però sí, es veu que sí. Però bé, encara que sigui així, és el que dius tu. El mercat dels futurs, que es diu. És absolutament diferent de, per exemple, la pel·lícula que hi ha famosa pel·lícula del Robert De Niro i el Mel Gibson, que un està a la policia i l'altre està com a trecador, i que allà el que parla és de l'habilitat de dos personatges. Aquí no hi ha habilitat. Aquí hi ha 13 sentenciadors que s'han de fer i obre pit és la jacutor perfecta. Però que són gangsters, són delinqüents, són un o queden determinats personatges fora de la llei, pobres víctimes d'un sistema que té una capacitat informativa extraordinària fins al punt d'arribar a punts que ni se'ls escolta. Jo ho diria així. I els que són una miqueta gangsters són els de mor entre les flors, no? Basta en gangsters. Molt, molt, molt. El Gabriel Byron, que ve, què ho fa? Molt bé, molt bé, sí, senyor Gabriel Byron. Joan Torturro. Aquest és un estafador de poca-monsa. Però que es fica amb uns embolics. El Joan Polito, que està genial. També fent de l'altre cap, de l'altre clan, que vol pujar i agafar la soberania de tota la zona. Senyor Finney, oi? Sí, el Freeman, també. El J.F. Freeman, Albert Finney, molt bé. I l'actriu és Marcia Gay Harding. Va haver-hi una dona que... Una gran secundària, eh? Que doni sentit al sol. És molt important, és molt important aquest... Ara vas a dir això, una dona que adora això? No. No, perquè és un paper una mica lloc. Aquest paper és molt fàcil. Perdem de dones, eh? Passats a l'india. Sí. Vinga, doncs, molt... entre les flors, també, de fet, el títol original era Millers Crossing, que és un boss, que és un passa... una part de la trama. Jo, d'aquesta pel·lícula, és veritat que és a les Estats Units, a l'època de la Jaix Seca, la prohibició de vendre alcohol, i totes les màfies que es muntaven al voltant d'això, i tot el poder, la lluita d'entre els clans per dominar les zones, no? I és molt curiós el personatge del gangster que, fins ara, és qui ho està controlant tot, que és el Gabriel Birne, el actor, que és un... És un bonazo, un bon home. És un negociador, què? És un negociador, sí, però és... A veure, el que vol és conciliar. El està convençut que té el poder i que el controla i que els altres els respectaran. No, la tonteria de conciliar no veig la que monto. Sí. Ja et fa del contrari, no? Va desconciliar els demés, crec. Bueno, com és típic a les pel·lícules de l'escoent, no? Hi ha aquells trets directes al cap, a més, la forma directa de matar, no?, i sang inolenta, i les dramas... No arriba al límit de Tarantino, com sembla que està passant una cosa, que l'argument va per un camí, i, en canvi, veus que no, que els personatges són més intel·ligents, i com tots estan a la guai, a veure com li poden fotre l'altre, i és una mica amb reboscadet, però... Bueno, i jo, des que hi ha sobretot, sobretot la fotografia, té una fotografia preciosa, preciosa, preciosa, ja des que comença amb aquella primera imatge. És que, clar, jo una mica com deia el David, no?, és com totes les pel·lícules d'escoent. Comences dient, no sé si aquesta... Aquesta mort, entre les flors, t'enganxa des del primer fotograma. Per mi és de les millors, els cois, eh? Comença amb aquell got que a l'omplen de whisky, amb aquells colors, amb aquella proximitat, amb aquell enfocament tan... tan nit i tan maco, que, dius, m'agrada la pel·lícula, i, efectivament, la fotografia és preciosa a tota l'estona. Això no ho falta, no, tio. No, no, això no ho fa. El després dels comentaris que fan, el director de fotografia, és que sobretot va utilitzar el teleobjectiu. D'això, com hi ha d'altres pel·lícules que dels cois, el que fan és, per exemple, a l'Ithona Bayby, el que fa és utilitzar, apropar molt la imatge cap al personatge, perquè això et fa una sensació de... Sí, la record. ...de ridiculitzar o de enfatitzar, no?, la part còmica del personatge. Aquí, en canvi, amb moltes entre les flors, el que fa és allunyar el personatge. Això et dona una sensació més de... de la meva profunditat, que la trama és com més... més... eterna, que pots passar a qualsevol moment, de la humanitat i de... I llavors t'allunya més i et fa una... una impressió més de... no de realitat, sinó d'una visió... A veure, com a crític, et col·loques amb una posició crítica d'aquella... d'aquella, no?, i et dona una sensació més seriosa, també, més profunda, que té més transcendència a tot el que està passant. És una mica la càmera subjectiva, que es diu, no? Aquesta visió... La visió més juliana, des de l'exterior. És molt interessant. Doncs parlant de bona fotografia, passar a l'india és una magnífica postal. Això està claríssim. Aquesta em va passar... Sí, és d'aquelles pel·lícules que, en un principi, dius, David Lin, comparació horrible amb l'Àures d'Arabia, dius, home, realment, després de allò que farà, o que pot fer un director, no? Jo crec que se'n surt prou bé. Potser al final una mica se li enva una mica de les mans. És la meva opinió, eh? És un aplicador de les imitges, pel·lícula Òscar, pensada pels Òscars, lògicament. És un llibre de I.M. Forster, tothom conèixerà l'habitació en Convista, Esmoriz, la Copa Trancada... És un senyor, doncs, aquell moment, de la... de la novel·la... No sé si és giurgiana o victoriana, és que és aquesta línia d'entre el 1830 i escatx vital, i estem parlant de l'economització anglès a l'indialògicament, no? Clar, davant d'un principi espectacular, amb unes imatges que s'adcau tot per cada costat, doncs ja som a realment... Entrem a veure si hi ha més xitxes, si hi ha més informació, no? Doncs el que diem, una noia jove, que és a Jordi Davies, magnífica, com sempre, amb la Peggy Ascroft, que és la seva futura sogra, fan un viatge a l'Índia, per justament retobar-se amb el fill que s'han de casar, no? Ella no va agafar compensuda. Entre dins d'un món, imagineu-vos la... l'Anglaterra Victuriana, imagineu-vos la Índia caòtica, dels primers trens a vapor, de la gent cridant pels carrers, clar, vull dir, és aquella... Vull dir, si ara ja ens hi mateixa, la Índia en sí, ja és caòtica per una sèrie de qüestions, perquè hi ha una massificació absoluta amb aquella època, imagineu-vos. Això ho reflecteix molt bé. Jo crec que visualment ho fa molt bé. I entra amb una dinàmica, amb un joc, amb el qual sembla que la pel·lícula tindrà aquesta línia de Bill Lynn tranquil, a pausada, de paisatges, de personatges, una història, el que diem, no? Intimista, molt concreta. Hi ha un fet que trenca la situació. I és un fet que té a veure amb una possible violació, però una possible violació i, a la vegada, un possible enamorament amb un... amb un... amb un hindú d'allà. Per tant, l'aquí entra a la part del racisme, dels nivells socials, dels estrats... Les castes. No arriba al 100%, a veure com són les castes, sí que hi ha el metge, per exemple, en mana, el criat, també, que és hindú, no? D'una manera respectiva. És una forma de fer. I llavors és aquesta segona part on, per mi, una mica perd. Es converteix en una pel·lícula de judicis, no? De l'última mitja oreta. Això què ve? Aquest Jordi Davies, que és la que s'ha de casar amb aquesta persona, amb aquest noi d'allà, aquest noi... que és un jutge anglès, que s'ha quedat a la Índia, pels parics motius i tal, té dubtes des casa i s'enamora d'un metge d'allà. D'una forma molt amagat, tot molt victoria, molt soterrat, no? I hi ha un moment que ella esclata amb una excursió que fa i tothom pensa que aquest metge l'ha violat. I això és mentida. I aquí és on realment... És una falsa acusació, no? És una falsa acusació, també, és aquell proteccionisme de l'època, com ella es deixa emportar per una voràgina de la gent, però després reconeix que no ha estat així, i el que és realment és que hi ha un enamorament i però és impossible aquesta unió, indú, anglès... Hi ha tot un joc allà sota, no d'una forma clara, pre-clara. És aquesta elegància, eh? Tant del Link, com del Forster, en presentar les coses, no? Un racisme culte. Exacte. Doncs mira, perfecte. Perquè jo crec que aquí es planteja, debil dintre, la visió dels indús, és a dir, de part positiva, no? És a dir, de part positiva, no? Dels vençuts, mai millor dit, en aquest cas, perquè van ser colonitzats durant molts anys, fins que va concedent de pendència. Però bé, crec que és una pel·lícula que s'ha de recuperar i que val molt la pena. Sí, jo crec que hi ha una pel·lícula que encara... O sigui, jo que la recordo fantàsticament, hi ha una altra pel·lícula que és el Cell Protector, si no recordo malament. A mi aquesta no em va acabar de convencer. De Bertolucci. A mi, molt. A la Deborah Winger i el Joe Martin. Sí, a mi molt. Aquesta la vaig trobar molt més potent. O sigui, amb... És més potent, és més... Més potent, contundent. I amb un final... Mira, jo crec que parla del mateix. En definitiva, quan tu estàs amb una crisi, no vaig assegurar... A buscar l'equilibri que t'hi vers allà. És que t'hi pots perdre. També hi ha una... Sí, digues, digues. Estic pensant que també hi ha una directora india, que va fer una teologia, que jo és fantàstic sobre la india. És Aigua T. Reifock. És impressionant. Molt bé, molt ben lligat. Ja que estem parlant de cinema, passem a la literatura, però perquè hi ha un vincle... Una miqueta té el vincle. Jo primer vaig llegir el llibre. La novel·la és una novel·leta molt agradable de llegir. La vaig llegir en francès, però ho estic fent gràcies de francès. La tenia com a lectura. Sí, la delicat és. Són el meu suave, més delicat. I em va agradar molt, perquè vaig pensar que avui hi haurà ser una tonterieta. Després a la pel·lícula, si ho visc la pel·lícula, ja veieu què passa, aquella noia que s'acaba de casa, que el marit té una noiova, també com ella, que té un accident, que queda viuda de seguida, tot el que li passa a la feina. Doncs penses, oi, no ho sé, això serà una miqueta si dolçot, una miqueta, oi? La plaça del diamant, no? Sí, que hi ha quines penes, no quantes penes, però com estem veient de penes, no cal. En canvi, arriba un punt que veus com remonta tot això. El que podria ser una situació d'enfonsament personal, de no tenir ganes de viure, que no t'he ganat de sortir amb ningú, però ni amb nois ni amb noies, ni pràcticament fa una vida a pobra dormidana. No quedem massa bé, els homes. No, que va al revés, sí, sí, sí. Bueno, els primers, no, hi ha un que no. Però sí, jo penso que precisament és tot el contrari. I a la novel·la es veu molt més, també està en castellà, i suposo que en català no ho he mirat, però en castellà sí que està. És molt maco quan apareix aquest company de feina, que és la persona que menys t'ho esperes, i en canvi és la persona que li arriba. És la persona que li arriba, perquè té molts valors. Té molts valors, i és... Us explico un pla. Sí, un pla, doncs, ella arriba en el despatx, perquè ella el recreix, que és la calmana, i li fa un petó, no? És que era com sorpresa. Sí, era l'aliment sorpresa, clar. Fantàstic, tu, allò, perquè és clar, tot allò, la barbera, la barbera. I estem una bona estona allà, ben agafats amb el petó, aquells... Molt divertida, més a més, eh? Sí, és que té la novel·la, també té molt sentit de l'humor. El autor es diu David Fonquinos, que és relativament jove, també, i ha fet la pel·lícula... L'ha fet ell mateix, la dirigida, juntament amb el seu germà. Tot queda a casa. Per això també respecta molt el que és el sentiment i tota l'aurea, l'aurea que rodeja la pel·lícula. I respecta el llibre? És encantador. El respecta... Jo trobo que per mi sempre és molt més... Depèn, però normalment una obra que amb un principi era una novel·la, que no estava pensada per fer... No sé si és aquest el cas. Jo no me'n soc partidària de que s'ha de llegir les novel·les, perquè és molt més ric, és més ampli, captes molt més matisos... S'explica d'una altra manera, és una altra forma. Jo crec que sí, eh? Però com que és el matis autor, i el matis escrit o el matis directe... Home, sí que respecta força, eh? Però jo reconec que potser jugava amb avantatge de ve llegit primera novel·la, i no sé, la gent que no l'heu llegida, si us ha semblat... I la història, realment, arriba amb tanta potència com arriba a la novel·la, eh? Estaries d'acord que el final de la pel·lícula és d'una característica psicoanalítica molt profunda? Jo no en tinc molt profundament de psicoanalítica, volia galar a l'expressió. El David sí que ho sé. És que no li veus la film i menys del llibre, no ho sé. Jo no he tornat cap al lloc... L'avus allà materna, en aquest cas, és la casa de l'àvia i tal. És com una renaixença. És un tornaneixa. Ella es torna a néixer com a persona, perquè de fet havia tocat fons. Estava vivint allà al fons de tot, de tot, de tot. I quan ha conegut amb aquesta persona, ha tornat a viure. Li ha tocat les tecles que li han despertat de nou a la vida. I és una forma de dir, bueno, torno al... No a l'úter, perquè va a casa de l'àvia. Però sí és tornar a trobar-se amb les teves arrels. I a partir d'allà, a tornar a néixer, a tornar a creixer com una flor. Com si et tornes a brutar, no? Molt quietut i amb molt silenci. No hi ha cap bruta. Jo em penso que sí, que al final té aquesta característica, no tot allò que vius. La pel·lícula, de fet, la pel·lícula, la novel·la, pel que dius és exactament igual, és un dol que se supera, no? Com un supera. Exacte, la superació d'un dol, sí senyor. Doncs seguim parlant de cinema, però, en aquest cas, parlant de literatura, perquè justament hi ha un llibre que hi ha pogut llegir, que es diu La mecànica del cor, que Luc Besson farà amb breu una pel·lícula en 3D d'animació. I és que és un llibre que el vas i el gini dius, és perfecte. O és per Luc Besson o és per Tim Burton, perquè és una petita novel·la, realment encantadora. És d'un tal francès, també. Matías Malsíe, jo el meu francès és com una mica de Segovia, per tant, no puc dir-te com va la cosa. Aquest senyor, el Matías Malsíe, també, a part de ser escriptor, és cantant d'un dels grups, pot més importants, de França, que es diu Dionisos, i a part d'això, és director de cinema. Ha fet una obra que es diu 38 Mini-Westerns, no sé què és, això, és una pel·lícula que hi ha per allà, i ha fet alguna cosa més. Aquest senyor és una amiga, com a jo, multicultural. El llibre és un llibre també basat en el segle XIX, és a Dinburg, Jack és un nen que neix amb el cor fràgil. Amb aquella època, a Dinburg i a Oterreu, hi havia les típiques cases on es recollien les filles de les prostitutes, perquè no estava bé quedar-se amastat, allò que es recollien, aquests surfenats, que m'agaven, exacte. Neix amb el cor fràgil, i la persona que s'encarre d'aquest orfanat, on ha anat al Madeleine, que és una mena entre vida i bruixa, li posa un cor en forma de rellotge de fusta. Ja anem cap a un altre món, dius què passa aquí. I aquí hi ha tota una simbologia preciosa de l'amor vinculat amb aquest rellotge que es trenca, que salten les agulles, que s'acna quan es dona corda, perquè s'enamora d'una noia. I aquí entrem amb l'exotisme, aquest magnífic, que es plantejava molt els llibres al segle de final del segle XIX, que és un llibre actual, però és molt típic que al segle XIX es parles de l'orientalisme que hi havia a l'estat espanyol, és a dir, a l'Andalusia de l'època, i això ve al següent. Estem a Dinburg i s'enamora d'una noia que ve de Granada, una baila hora, d'acord? I a partir d'aquí ell la persegueix, encara que la seva professora o aquesta bruixa, aquesta madera, no te n'amoris mai perquè el teu cor, en forma de rellotge, es trenca. Clar, si et creus aquesta premissa, entrarem amb tota una línia que realment és màgica, és magnífica. Quan ell va buscar-la, entrem amb el món de les fires, aquest també del segle XIX, que és molt típic, té un encant, el llibre, va entrant d'una manera, és una història d'amor diferent, és una història d'amor t'invarton, és que és pesadilla antes de navidad, és aquesta idea, per tant, perquè estem jugant aquesta qüestió. Vés ella, per exemple, és molt torpe perquè no veu bé i no porta ulleres, i ell li regala un ramillete de gafes, com a regal, en comptes d'un ram de flors. És tot aquest joc, entre mecànic, amorós i tal, i és que és magnífic, per l'Huck Besson, perquè és aquesta fórmula que sempre utilitza ell. N'estire Duardo Manostiger. Exacte, vull dir que és més aquesta línia. I és això, vull dir que una miqueta és un llibre a seguir, a tenir en compte, per tant, jo crec que l'amorem amb cinema la disfrutarem, serà un gust del cor. La mecànica d'altre. La guia és melzíeu. Melzíeu, amb zeta, melzíeu. I abans de parlar d'addiccionari vintage, vull recordar que estem escoltant de fons, l'únic que hi ha moments que no la sent gaire, però és una qüestió que està tocant ara mateix un clarinet. Jo la setmana que ve parlaré, espero que hi haguem molt acabat, del llibre que es diu L'Atles dels Noguls. Ah, val, eh, fantàstic. A Capagene Fevere faran el film dels germans Wachowski. Ah, ostres, donador. Màtrix, no? Wachowski. Ara que m'ha vingut així, el cap. No te resveuré, el film aquest. Molt bé, posa'm, parlem, perquè... Serà interessant i valdre la pena. Estem escoltant un disc directament de Nova York, la senyora Rosa. Se'ns va anar a Nova York amb una ambèixer que jo moro, que n'he estat mai, i va portar Jess Score, que és un CD del moma. Sí, ja, la botiga del moma, el vaig comprar. Exacte, de cançons, eh, bueno, cançons, no, de bandes sonores, de pel·lícules, de jazz, i aquí estan Once Upon a Time, Manana de Carnaval, Crazy Girl, bueno, ja la tira, no? És una autèntica materiala, no? Sí, sí. Per tant, l'escoltem de fons, no? És un jazz elegantíssim, com és la Rosa, evidentment. I a partir d'aquí, doncs, el Jaume farem un break amb el diccionari Vintage, no? Home, però... Perquè, bueno, això d'alegància... Depèn de quina paraula, no? És clar, és que tu ara has parlat de coses molt... Perdona, l'altre dius que has parlat de cardar, jo? No. Dic el que dic. Doncs... Eh, que tu també. Molt bé, molt bé. I d'andròmina. També, també. Bé, doncs avui parlarem d'allò de barra. No és una barra de barra, d'això, eh, que també. Ah, la lava del barra, la lava del pa... Això diu, la meva cunyada té una barra que no se l'acaba. Ah, de tenir barra. De tenir barra. De tenir cara. Sí, sí, sí, sí. Ni més ni menys, de tenir cara, ara això. Diu, mireu, llegiré poca cosa, eh. Diu, expressions com quina barra s'associen a un sector determinat de la societat. Els concertges de la zona alta. Oh? És que això és didàctic. No ho havia sentit mai. Jo tampoc. No ho sabia. Sí, tenen molta barra, aquests. Per què? Perquè qualsevol persona que no pertany en la seva... diríem allò que ells estan cridats a atendre, doncs es comporten amb molta barra. Mira, no toca. No ho sabia. Diu de mestres que apareixen els llibres de Roland d'Alt i, en general, tot de personatges malhumorats que semblen... o sigui, semblen satisfets de ser-ho, com el majordom del que queda del dia. És un altre personatge que també té molta barra. Perquè, en definitiva, acaba transformant tot allò amb una mena d'ideal, quan no és res més que un esclou. Ara, Toni Hopkins, recordem-lo, eh? Amb l'Emma Thompson... El Pencàs, que també... el Pencàs també té barra. Véssim com un sinònim, no? Véssim menys, eh? Això ho diré. Són pròxims a la barra, tant en el sentit pròpi com en el sentit figurat. Totes aquestes paraules funcionen com a substantiu vintatge. Ets un barra, és que ets un galtes, però mira que arribes a ser Pencàs, la vitalitat de la forma de l'origenat adjectiu. Barrut, barruda, també és un altre... És un barrut, t'aprofites de la situació. No s'utilitza massa, eh? No, ara no. És que això de vintatge, precisament, és recordar paraules que desapareixen, però que han tingut per tothom un santit, exactament. I llavors diu... Això de Barrut, Barruda, està utilitzat pel capità Hat-Doc, precisament del tintin, no? I llavors diu... Són expressions que apareixen amb naturalitat, amb la literatura vintatge del segle XX, de Josep Pla, Pere Caldés, passant per Montserrat Roig. Actualment, se'n serveixen Aric Casaces, Jordi Lara, Esteve Miralles, entre altres, que utilitzen aquests mots i nosaltres els assimilem com a bons. Podem no haver-los escoltat, com dius-t'ho, però d'allòs. Diuen, mig que a mi entre la barra i la patilla, entre el vintatge i l'ús actual, es manté el terme estándar cara. Té molta cara, entrat per la cara, com que l'atreviment pot ser vist com un mèrit, com una mostra de valentia, tenir cara pot arribar a ser una virtut en certs llocs i a certes hores. En aquest sentit s'ha originat una expressió, que té en Glix, que perdoneu el meu, molt viva, com pot ser... Vifas, sí, com es diu això, vitifas... Vifas, sí, el vostre, no, té rostre. Té rostre, sí. També es diu, moltes vegades, que en termes monatària equivale a una simpa. Té bé, vull dir, marxa sense pagar. Marxa sense pagar, no? Sí. Molt bé, doncs, res, doncs és una mica més llarg, això. Però aquest tipus s'utilitza, eh, que hi varres... Aquest sí, aquest sí. Anirem recuperant més, durant les setmanes, et sembla, jaume, i així anirem fent i tal, i això... És un divertit, sí. Quintig, una altra, que és molt maco. Confu. Confu, la... Carassí, bueno... Hi vararàs pel·licos del 70 de Carat, perquè em fan gràcia. Vull dir, perquè mai hi ha coses interessants. Com es deia aquella sèrie, que feia en la TV3? No, a la TVE espanyola, com es deia? Confu... No, no, no, aquí és azul. Frontera azul. Ui, això és molt bé, ell, eh? El Lianxampó. El Lianxampó. El Lianxampó. El Lianxampó. El que feia promoció del Xampó. Feren uns garrers que feien uns sals impressionants. Mira, parlant de sals, parlant després dels reptes de la humanitat, però ja abans, vull fer re, durant dos minutets, vull recomanar una exposició, si us plau, Neu i perquè el 28 d'octubre s'acaba. I hem d'anar a tota pastilla i tal, no? A veure, no és una exposició normal i corrent, eh? No és allò que dient, anem a veure una exposició de quadros que macos compensen. No, jo crec que ens hem de acostumar a veure l'art dels últims 50 anys cap aquí. Que això és més complicat, més difícil. L'art contemporani. Exacte. I jo crec que el Caixa Forums s'acaba el dia 28 cartografies contemporanies dibuixant el pensament. Jo crec que és una exposició que potser caldria que n'és guiada i es pot demanar encara, es pot trucar per telèfon i anar un cap de setmana, un dissabte, que t'ho explico una miqueta. Realment, si hem de fer una explicació, potser la liaré encara més, però jo n'he d'entrellegir 3 cosetes, perquè s'entengui el que és. A l'ésser humà sempre li ha calgut projectar i construir estructures per entendre el caos que és la vida. Els mapes fragmenten la realitat i ens permeten presentar-la en forma de taules. D'aquesta manera traduim i codifiquem l'espai físic, però també el coneixement, els sentiments, els assitjos i les experiències vitals. Clar, aquí estem parlant del món de l'art. És a dir, sempre, des que l'art és art i es considera com un element social i cultural, evidentment, sempre hi ha una projecte de l'artista en les seves obres, en la seva forma de plantejar, com veia Picasso, les seves dones, per exemple, les seves Mademoiselles de Vinyón, per exemple, i altres artistes de li, com veia el seu món. Però, en aquest cas, estem en una època posterior. Són autors d'uns vincles vinculats al món del body-art, és a dir, de l'art del cos, del que seria de l'art de la terra, que es projecta aquest art de la terra, l'art pobre, són diferents elements que és molt difícil explicar-los ara perquè no tenim temps, faltaria però que s'entenen quan es veuen, vull dir, mataria els més senzills i tal, i tota aquesta exposició està basada en diferents mapes que els artistes han fet, poden ser mapes volgars i corrents, mapes vinculats als estats mentals d'aquesta persona, postals, per exemple, que un tal Onkawara, que és un senyor japonès, enviava des d'on testava i deia, ja estic aquí. És a dir, enviava postals i enviava els amics i deia, ja estic aquí. Ja veus, quina gràcia, no? Doncs això és considerar obra d'art. Per tant, és complex, són les formes de cadascú que tenia de plantejar la seva ubicació geogràfica, la seva forma de pensar, i també, com a vegades, anant una mica més enllà, podien arribar a patir alguna malaltia, fins i tot mental, i això s'aplicaven, per exemple, amb videoart, hi ha alguna obra, en concret, de Vito Aconchi i tal, que realment, després d'un arimitx, caminem amb una línia recta, vull dir, aquí hi ha molt més, que potser el millor, un plantejament artíst. Què feia, aquelles caigudes d'aigua? Què feia, caigudes d'aigua? Sí, era a mi un paio i li comença a caure aigua per sobre. És molt conegut, eh? Potser ara no... El nom ja en paic. No, és americà, és americà. Un buscà poden ser americans. Pararem ara, justament, de... Sabeu com es diu aquest senyor que s'ha tirat? Caigudes, sí. Fèlix, va un gart, no? Va un gart, no? És australià, o austríac? És austríac. Doncs, si em deixo ambientar una miqueta durant 30 segons, perquè tinc el Jean-Michel Jarr, fill del Maurice Jarr, gran compositor de cinema, que té una cançó que es diu Oxygen, que és millor per entrar-les d'aquesta línia amb aquesta exacta, totalment. Doncs vinga, sentiu, un minutet i comencem. I el David ens farà l'entrada. Vinga. I el David ens farà l'entrada. Ara entenc per què es va dedicar a la música electrònica, aquest home. Sí, a més... Ho feia bé, eh? No, clar, és que... Jo és com el Mothard, que va dir... No, no, jo fugues, perquè el senyor va arribar al cel. Sí. Tenia el pare que va dir... No, no, no. M'estàs sinóres de pel·lícules. Jo l'hi visc en directe i per molt en directe. El senyor Jean-Michel Jarr és massa prefabricat tot, clar, és aquest tipus de música electrònica, però en canvi, en registrat, està molt bé, està molt bé, eh? Sí, sí, sí. Sí, ara aquest paio que s'ha llançat aquí des d'allò, quan la primera notícia que vaig sentir això, vaig pensar en un friqui més, no? De aquests que agafa i mira per una fang de notorietat, que es puja amb un globus, s'enlaire allà on Cristo va perdre el gorro, mai millor dit, i obre l'escutilla i s'hi llença, no? Jo pensava dir que hi ha metodes més baratos de suïcidar-se, no? Però... Ha fet un met més aviat, sí. Però no, sembla ser que, d'alguna manera, el fet que aquest home s'hagi llançat, hagi trencat la part d'alçó, deixant davant dels récords que crec que això és el més interessant, que hi ha, a més a més, que això s'ha estat quantificadora, qui compta més i fa més, aquell és el que guanya, no? Dius, val, sí, molt bé, però no anem per aquí, no? No sé fins quin punt tot això serà d'alguna manera útil, no? Perquè totes aquestes dades que s'han anat enregistrant durant la queiguda, el traig que ha portat aquest individu, el caure... I jo no sé això si ha sigut, diguem-ho així, disfressat d'africada, sota hi havia uns anàlisi científics per evaluar altres coses que, a més endavant, puguin ser d'utritat en la conquesta de l'espai, no? L'espai no el concairem, això ja ens poden anar fent la idea, no? No? No, no, impossible. Si hi hem de bastar tot l'univers, ens extingirem com a espècie, abans que hagin arribat, és caldo, no? Si a març hem arribat ara amb aquell robotet, com el que diu la cosa després de 40 anys de l'investigació especial... No, ojo, no en facis cas, això és com la demografia. Durant milers d'anys gairebé no es va morir, no es va moure, però amb els últims 200 anys ha fet un salt disparat cap a munt. Amb això pot passar el mateix, ojo. Si en un futur, igual que ara estem investigant pedres a mar i el moviment del robot aquest, del vehicle, gairebé l'han de... per cada moviment que fa, a mi és una setmana d'estudi per calcular els inconvenients, i la aquella pedreta, entrebancar el... Això ara anem molt en peus de plom, mai millor dit. Sí. Potser menys que fa un temps quan havien enviat altres vehicles a mar, que, realment, que es pot dir que aquest vehicle s'ha desplaçat molt més que la suma dels altres. S'ha desplaçat molt més que la suma dels altres junts que havien anat abans, perquè abans era una mica més. Això fa molt el tipus de combustible que porta el vehicle, i tal, que fa que no se li esgotin les bateries elèctriques, ni res, tot això. Però, a banda d'això, jo crec que el salt que ha fet aquest home s'ha quedat amb l'anècdota i punt. Jo crec que allà que ha pensat més... és fins on més enllà hi podem arribar. Ara, evidentment, jo crec que tots els que estem aquí presents ens anirem a l'altre món, mai millor dit, i no riurem a veure la petjada de l'home a cap altra planeta. Si més no, les circumstàncies econòmiques, així, prediuen. Per tant, el turisme especial, tu creus que no arribarem, no? Home... A veure'l nosaltres, en menys, dic jo. Turisme? Home, pot haver... No, la ficció encara... Perdó, hi ha gent que ha fet turisme, la gent que s'ha pagat la millonada... El que no és escrit, no? Però clar, per això... Però turisme espanyol, com ara pugui ser els viats, vows o low cost d'encompañers, home, sincerament... En Rajanel, no? Si ja fa tremular viatjar amb avió per anar d'aquí a Menorca, per alguna manera, ja no et diguem una companyia d'aquestes. D'un i dos. Home, jo seria incapàs. A la cápsula aquesta que hem enviat és que, a veure, és molt curiós, perquè això que ha estat una cápsula que han llançat... No, això és molt fàcil, això és... Un globus d'eli, un globus d'eli, poes fits, una remà. És que no ho veig veure per la tele. Mira, jo he tingut una cosa, per internet, corria... I una persona sola a l'interior, ja està. Sí, sí, sí, perquè el globus s'ha d'anar alçada reventa i cau tot avall. Evidentment, si hi ha algú a dalt pobret meu, doncs no. Hòstia... Uns estudiants de secundària d'aquí Catalunya, i jo l'he vist, el projecte, i és impressionant, van agafar i van elaborar... Vam fer el mateix, van enviar un globus a l'altre, a dalt de tot, aquest alçada, més o menys, amb una càmera fotogràfica digital, que anava enregistrant foto a foto tot el procés d'enlairement i mesurant unes coordenades. Fins i tot van tenir que demanar per mi l'agència que s'encarrega de l'espai aèrii a Espanya per demanar una finestra d'espai, o dir-li, a quina finestra d'espai podien anar enlaire els globus, perquè tu no pots anar enlaire els globus així, com així. I sí, sí, hi va haver un projecte a final de curs en què van estudiar tot des de l'enlairement del globus, quin tipus de reba tenien que fer servir per la tela del globus, quin aïllament tenien que fer servir per la càmera, perquè no quedés tot gelat i allò es fes malbé. Va ser un treball que jo crec que ni universitaris arriben a fer, xapo. I un idò, eh?Sí, sí. I ho van fer uns estudiants a secundària. I anar resseguint amb un cotxe i amb els ordinadors per anar resseguint amb portant GPS, per anar resseguint la senyal. Bueno, una virgaria. Jo, que és la història del bank-mouter, com es digui. No, no. Jo crec que una mica se li va posar com un llacet de misteri, no? És que quan trenqui la barrera del sol, potser li vull ir a la sang. És que el seu, la humitat del seu cos, vull dir, l'aigua, quan arriba a ser rastat, també vull, i potser el millor té un ictus i es queda allà. Clar, jo crec que tot això és cert. Evidentment, estem parlant d'una bestiesa, però... No n'ha venut amb un traig espanyol, o sigui... Però aquesta expectativa de que pogués morir o no pogués morir, jo crec que això és el joc, eh, que també... Home, clar que hauria pogut morir, evidentment. És l'expectativa que s'ha creat la marca que està darrere, que hi ha una impresionant companyia publicitaria. Exacte, per això. I la millor marca del món per poder fer promoció. Això seria una miqueta de la cirereta que corona després del pastís. En canvi, és el que es veu. Segur que hi ha tota aquesta feina d'anterior, com ja estàs aplicant el David, que això no és cosa bon dia, i en canvi, el que ha sortit als mitjans de comunicació és el resultat final, no? A mi el que me'n tristeix és que, realment, d'una manera, tota la investigació o els afans espaials s'està aportant cap al camp de la privatització. Exacte. A mi tota l'incambi s'està rodant despesa en agències espaials públiques, tipo la NASA o la S, que és... I a Xina ja no ho sé, perquè no ho conec massa. I d'alguna manera, penseu que el projecte espaial d'anar a portar un home a la llunya, a la lluna. Ah, no, la llunya era... Sí, doncs a la lluna va començar a valorar principis del 60 i el 69 ja estava un tio trepitjant la lluna. Exacte. O sigui, a veure... S'ha frenat, eh? Que es revoca una de diners i una d'investigadors brutal. Allò va ser un por de ciència. I d'allà es van sortir els resultats. Clar, si aquí no tu no hi inverteixes diners públics, el projecte es invertia en altres camps, diguem-ho així, doncs no... Tinc un amic que treballa entre la comunicació, si treballa amb una empresa internacional i per la NASA, i per saterits de tota mena d'Europa i tal. I és el que diu. Hi ha hagut una frenada absoluta a nivell d'inversions pel tema de la crisi, no només a nivell europeu, sinó a nivell d'estats units. Per tant, estan fent moltes coses que estaven destinats a el que seria el descobriment espanyol, etcètera, etcètera. I a partir d'aquí, doncs, no s'estimvertim. Per tant, la que ha de dir el David, jo crec que... La única inversió que es fa és privada, si de cas per coses més concretes, però el que és el genèric, el poder trepitjar Mart per dir alguna cosa, o poder trepitjar Júpiter alguna vegada per dir alguna cosa, això jo crec que serà molt complicat, no? I ara més, en aquella situació econòmica. Sí, però... S'estan desenvolupant sistemes de quets nous, i s'estan tornant els prototips, quets com el que van enviar a la Lluïna, model Saturn, per enviar, perquè, clar, necessiten... Hi ha una estació especial internacional, fins ara hi ha els transbordadors espanyols norteamericans que pujaven i baixaven càrrega, no? Això, aquest sistema ja ha quedat en desús, i ara, o els regents especials, o són els russos, bàsicament... L'estació Mir, que podré també. No, la Mir no, ja es va cremar. Són qui envien càrrega dalt, perquè, clar, ja hi ha gent i els hem d'anar a teca, no? I han de pujar i baixar gent, i els baixen en quets. I les combraries especials que hi ha, o espanyol, com es pugui dir, que es veu que el voltant de la Terra està donant moltes tantes coses, ja. No sé si recordeu el film aquell... Trencades que qualsevol dia m'estan dins de l'hòrbita, però comencen a caure coses, ja ho veuràs, eh? Recordeu el film aquell d'Auguali? Sí, sí, sí, sí. Sí, sí, sí. Doncs això és... Ralla, que queda tot escampat per allà. És mig cert, això, eh? Sí, el planet està embolcallat, de gairebé, d'una hòrbita de escombreria que l'envolta, no? I gairebé no tapa la llum del sol allà dintre. És a dir, que no està en l'àrea de la gravetat. No, arreu un punt que t'osfiteixes un objecte allà, ja no cau la terra, la gravetat ja no la trau, no? A mi, de tot el que hem parlat, jo penso que una de les coses que probablement ens haurem d'acostumar, perquè és el que està venint, és la poca inversió pública, i el naixement, o potser ha estat sempre, privat. O sigui, el naixement de la inversió privada, com a element d'això, de fundacions, potser, fins i tot... I a les fundacions ens hem d'enganyar. Només que vol veure el... Hi ha films que són premonitoris per dolents que siguin, no? L'últim aquest del Rilescota, El Prometeus, ja ens ho anticipava, no? O sigui, companyies privades com la que surt allà, Wayland, no? Que són que s'encarreguen de promocionar viatges a l'espai, no? Clar, dius, bueno, vale, sí, però això tu no ho fas per la teva cara bonita, aquí tu ho remena a darrere i vols treure un rendiment. Del tipus que sigui, no ho sabem, no? Això és el que em fa por, no? No pels ideals propis de l'ésser humà, pel fet de recercar nous mons, o per l'instint d'exploració, no? Pel com es va fundar, d'alguna manera, per exemple, el nacional geogràfic, que, en aquest cas, era a la Terra, però ara, de cara a l'espai. Esperem que, passat la tempesta econòmica, tot això torni a revifar. Sí, sí, veurem com. Esperem que sigui així, no? A veure què podem veure a nosaltres. I tant, dos molt bé, hem acabat el programa número 5, i en portem 5 programes, eh? I tant, a veure si l'has d'acabar a fer un plaer. Això, a veure. I tots plegats, ahir n'entrem. I així, per una vegada, farem així, en plan... Sí, home, ja el ple. Molt bé. Doncs vinga, hem acabat un dia més, amb la Pilònia, i fins el 17 que ve. Adiós, home. Bona tarda, home.
